Frases sobre Bibliofília 818

Mercat de Bellcaire

“Malgrat haver exercit l’ofici manual de torner de coure fins els vint-i-vuit anys d’edat, la nostra vocació a la llibreria s’originà des que tinguérem ús de raó. Els nostres començaments foren al Mercat de Bellcaire, que de temps immemorial es celebrava davant de Portal de Sant Antoni. Encara recordem, de 1872 a 1875, els dilatats camps i hortes que existien en els terrenys que avui són carrers d’Urgell, Casanova i Muntaner. Tot el que ocupa l’actual mercat de Sant Antoni s’utilitzava per a la Fira de Bellcaire. Allí recordem haver vist munts de llibres a dos quartos ( la peça actual de deu cèntims), i allí començàrem a reunir una modesta però nombrosa biblioteca, que en 1897 servi per als fonaments de la nostra llibreria.

Primer en una parada a l’aire lliure de la Ronda de Sant Antoni, i a l’abril del propi 1897 en el portal o escaleta de la mateixa Ronda, número 6. Les existències de llibres i estampes que allí guardàvem, foren robades al cap de tres mesos i de consegüent els lladregots acabaren amb aquell petit establiment.

Després concorreguérem a la munió de fires que per aquells temps es celebraven en les barriades típiques de Barcelona, fins que a mitjans de 1899 un vell llibreter establert des de 1892, al núm. 13 del carrer del Bonsuccés, ens traspsasà el seu lloc de venda i motivà així que deixèssim l’ofici de lampista per a dedicar-nos de ple al comerç de llibres usats.

Imatge Frederic Ballell

Allí, en aquell portal de la casa, habitada pels seus propietaris, la familia Maspons i Labrós, començàrem a establir relacions amb els llibreters estrangers. Allí també s’originaren les reunions entre literats i bibliòfils que sempre, sense interrupció, han tingut lloc en el nostre establiment. Gran part de la clientela era formada per estudiants, joves obrers, dependents de comerç; molts d’ells morts o en terres llunyanes i alguns avui rodejats de família, tot sovint ens agraeixen les bones orientacions en les obres a llegir; altres aviat no necessitaren de consells i es bastaren amb els seus coneixements aconseguits per llargues jornades d’estudis. Amb els qui aleshores ja eren joves intel·ligents, Ramon Pomés, J.Ferran i Mayoral, Pere Pellicena, C. Costa, J.M. Jordà, J. Leon Pagano i els dos fills dels malaguanyats artistes de teatre Ceferi Palència i Maria Tubau, emprenguérem la publicació de Teatro Antiguo y Moderno, amb obres de Calderón, Shakespeare, Tirso de Molina, Ibsen, Hauptmann, Südermann, Balzac, Molière, Strindberg, fins a 1909, en què publicàrem La Celestina, de Rojas, obra nº. 46 i darrera.

Abandonàrem aquesta publicació, no per poc èxit, car algunes obres es reeditaren i l’Hamlet aconsegui estampar-se tres vegades, sinó impresos per l’afecció al llibre vell que sempre ha predominat en nosaltres. En 1903 publicàrem el primer catàleg d’obres d’ocasió i suara hem repartit el nº. 41. La darrera publicació del Bonsuccés és Mis ideas, per Ricard Wagner.

Durant el més de maig 1905 abandonàrem el portal del Bonsuccés per a establir-nos definitivament al carrer de Sant Pau, 41. I diem definitivament, perquè en entrar en aquest lloc prometérem sortir-ne o morts o arruïnats. Ací, les primeres reunions en la rebotiga foren les dels elements soi-disant avançats en idees literàries i polítiques. Hi figuraren En Lluís de Villalobos, Josep Leon Pagano, J. Comas de Badalona, Herreros, Pahissa i altres, la majoria dels quals formaven la redacció del periòdic El Productor Literario, una mena de Gaceta Literaria actual. D’aquesta reunió sortí el projecte de publicar sobre Nietzche, Renan, Stendhal, etc. Només en publicaren tres i nosaltres també hi contribuirem donant a llum la Biblioteca Selecta, amb set obres. D’aquella colla, alguns s’expatriaren a Amèrica, en Jaume Comas morí, i els altres els hem perdut de vista.

Seguiren reunions de bibliòfils, col·leccionistes, homes de lletres, etc., i quan esclatà la guerra de 1914-1918 tinguérem la bona sort que jamai no fou torbada la pau de la casa per disputes entre francòfils i germanòfils. Abans, però, haviem obsequiat totes les nostres coneixences i tocats de la dèria bibliòfila, amb el Catàleg d’incunables catalans de la Biblioteca de Miquel Carbonell. 1908, petit in-4t, 60 exemplars en paper de fil, innocentada que posà en renou bibliotecaris, arxivers, llibreters i aficionats.

Poc després publicàrem la Notícia de la Biblioteca del Marquès de Llió, 1909, 41, 60m exemplars. Després, portats per l’amor a la nostra comarca natal, La Conca de Barberà, 1912, 4º, 300 exemplars.

Des que exercírem el noble ofici de llibreter, sempre havem portat la idea de publicar una Bibliografia general d’Espanya i d’Amèrica espanyola. En prendre possessió del carrer de Sant Pau, teníem alguns centenars de paperetes, però trobant-nos sense cabals per a donar-les-hi aplicació, en férem obsequi al ja difunt amic Jaume Olivé i Castanyer, que tenia molt avançada una obra semblant a la que nosaltres projectàvem. Tot seguit, observant que les obres de Bibliografia eren tan demanades i que cada jorn eren més escasses i que el seu preu esdevenia fantàstic, refermàrem la idea de publicar el Manual del Librero, o sigui Bibliografia general hispano-americana, amb el preu de tots els llibres, orígen de la impremta en les poblacions de parles ibèriques, etc. El treball durà molts anys. Es començà a estampar en 1923 i s’acabà en 1927. Total, 7 volums gran in 4º, en menys de cinc anys, treball tipogràfic que executant-se a Barcelona almenys hauria ocupat deu anys, i amb quantes dificultats! Qui ho hauria fet, amb els textos llatins, alemanys, anglesos, noruecs, etc., que hi ha en abundància? Però tinguérem la sort que el mestre Viader, de Sant Feliu de Guíxols, prengués el treball pel seu compte i amb entusiasme, i l’enllesti d’una manera admirable.

La publicació d’aquest Manual, que mitjançant els Maggs Bros. De Londres, és a tots les biblioteques públiques de l’Amèrica del Nord i gran part de les d’Europa i d’Amèrica del Sud, ens ha facilitat noves i nombroses coneixences de tot el món. Són molts els Bibliotecaris i Professors estrangers que en emprendre el seu viatge de vacances per Espanya, han volgut visitar l’autor del Manual que es veuen obligats a manejar. Alguns resten astorats, en veure un treballador humil. Es creien trobar un lletrat, vivint folgadament, sense fer res, i fruint de la glória!!! Hem dit i ho repetirem: nosaltres som treballadors. Lluny de nosaltres l’oci. Sempre hem treballat, i treballarem fins a morir.

Al bagatge literari esmentat, hem d’afegir Els Amics Tintorers i El Año Artístico y Literario en Barcelona, publicats abans d’ésser llibreters. Col·laboració a periòdics socialistes i opuscles de capricis bibliogràfics en paper de fil.

L’any passat eixamplàrem la nostra publicació La Conca de Barberà donant a llum les tres Guies profusament il·lustrades: Montblanc, Poblet i Conca, in 8º.

Ara els nostres treballs van encaminats a publicar en català, i després en castellà, Memòries d’un llibreter català, i tot seguit la segona edició del Manual del Librero, completament refet de cap i de nou. Naturalment, la primera edició comprèn moktes omissions i defectes. A més, l’experiència ens ensenya un altre sistema que posarem en pràctica en la nova tirada. Consisteix en la major claredat possible, fins a lextrem que el més analfabet trobi de seguida el que busca. També procurarem una major tirada a fi i efecte de posar l’obra completa a un preu accessible per a tothom. Això és tot el que afecta la nostra llibreria.

Article: “La llibreria Palau” d’Antoni Palau,a La Revista: quaderns de publicació quinz enal, any 19 ( gen-juny 1933).

XQ     XQ    XQ     XQ    XQ    XQ    XQ

“La Bibliografía, vastísimo ramo de la actividad humana, se cultivó siempre en los países de más alta civilización por hombres doctos. Nuestros antepasados, cuando aún no existía la imprenta, se cuidaban ya de registrar los manuscritos puestos en circulación. Los bibliotecarios de Alejandría hacían repertorios metódicos, y las noticias bibliográficas de los gramáticos del Imperio romano nos demuestra que esta ciencia no es nada nueva, precisamente por ser de absoluta necesidad para todos ; pero aquellas tablas y catálogos eran imperfectos, entre otras razones, por faltar a la mayoría de los manuscritos las fechas y sus títulos fijos. El verdadero cultivo de la Bibliografía empieza, por consiguiente, con la invención del nobilísimo arte de la imprenta, base suprema de la conservación del pensamiento humano y a la cual se debe que la obra de los grandes hombres no haya quedado en las tinieblas.

 

Biblioteca de Celso

 

Las biografías de los grandes escritores, que en todas partes y en todas épocas dejaron manuscritos sus ideas, y especialmente los Repertorios bibliográficos donde se registra su producción, son ayudas preciosas e indispensables para los hombres de estudios, los investigadores, los de práctica profesional, etc. etc., porque todos tienen necesidad de estar al corriente de los trabajos de sus predecesores y contemporáneos, tanto para encontrar un fundamento a las ideas que se sustentan, cuando las hay, como para demostrar la novedad, cuando no hay noticias de otras. Estas colecciones ahorran así el tiempo para el trabajo ; por ellas sabemos, ya por deleite en la investigación o para adquirir la justa verdad, de cuantas maneras se ha vertido el pensamiento humano y si se ha expresado completamente o no ; las variantes, los errores, las mutilaciones y condenas que sufrieron los textos. Al librero y al bibliotecario le son indispensables para resolver las consultas. En todas las bibliotecas son necesarias porque nos muestran todas las direcciones del pensamiento y de sus actividades, permitiendo su consulta, sin tiranía ajena ni imposición extraña, seguir libremente el camino que estimamos mejor para el trabaio o la adquisición de la cultura.

 La Bibliografía, expresión fiel de la cultura, sazonado fruto de la investigación, aprecia por fechas y grados el movimiento intelectual de la humanidad y lo salva del olvido ; con razón se le ha llamado el genio tutelar de los tesoros literarios amontonados desde el origen de la ciencia y llave del que escribe. Por carecer de nociones bibliográficas—dijo un maestro—es por lo que tantos hombres escriben sobre asuntos estudiados y mejor tratados por otros ; por carencia de fuentes bibliográficas se repiten viejos errores.

 La Biblografía donde se registran los libros que contienen todas las ideas que en el mundo han surgido son, por consecuencia, los libros más útiles, siendo además los más difíciles de hallar. Por esto son cada día tan buscadas y bien. acogidas en todas partes las publicaciones bibliográficas. Porque además de ser de verdadera utilidad, ofreciendo ancho camino para el estudio, son indicio evidente de la cultura y civilización de cada época y del país que las produce.

Article: “La bibliografía” per F. B., a Gaceta del Libro ( València) de maig de l’any 1935.

 

Frases sobre Bibliofília 817

“Les grans biblioteques particulars d’abans deixen pas a col·leccions reduïdes, fruit d’una selecció estricta que abona la teoria que només cal conservar allò que es considera imprescindible. Una actitud que comparteixen, fins i tot, alguns intel·lectuals, amb el benentès que la bibliofília i el gust per la lectura no són, forçosament, dues passions coincidents.

 Alhora, però, i ho he pogut comprovar personalment no fa ni quinze dies, coexistint amb bibliòfils i amb teòrics de la selecció literària, es manté viva una tercera categoria de compradors de llibres capaç d’encarregar, sense rubor, dos metres trenta de clàssics llatins. Personalment, tot i que procuro evitar-ho sempre que puc, de tant en tant em sorprenc a mi mateix remenant un munt de llibres en alguna llibreria de vell, a la recerca de gangues, que potser mai no tindré temps de llegir, o de rareses especialitzades, que em veuré obligat a comprar, sigui quin sigui el meu estat d’ànim o la meva disponibilitat econòmica, per por de no tornar-les a trobar mai més. Un comportament covard al qual s’oposa el principi dels qui defensen que cal fer precisament el contrari. Buscar, sí, allò que es desitja, els anys que facin falta fins a trobar-ho, i, després, amb la força de voluntat de qui és capaç de superar els seus propis vicis, abandonar-ho amb displicència.

Article: “Compradors de llibres” de Jordi Viader, Avui, 18 febrer 1988.

Encants

XQ     XQ     XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Parades al Paral·lel

“Cuatro circunstancias obran la reventa del libro por parte del lector : la pobreza, la necesidad, el desamor y la venganza. Emplear un duro en un libro, cuando apenas se gasta en el puchero y casi no se obtiene en el trabajo es heroico : la pobreza. Cambiar en pesetas, contantes y sonantes, unos tomos ya sabidos y asimilados, es, en lo precario, recurso honrado y corriente : la necesidad. Poseer por herencia sólo la biblioteca, cuando se esperaba el predio, y no nos interesan los volúmenes ordenados y en fila — soldaditos del entendimiento que aguardan, presentando armas, al caudillo que los lleve a la victoria — es sacrificio y motivo de encono : el desamor. Y la venganza… ! Ah, la venganza !… ! Placer refinado y regusto sabroso el de arrojar de los estantes cuajados la obra mala, comprada por buena, fiados del renombre del autor, o acuciados por la curiosidad del nombre nuevo !… Y esas cuatro circunstancias, iguales a cuatro columnas sostenedoras de un friso empolvado y añoso, alzan la reventa del libro, que tiene, igual al dios griego, dos caras : Atarazanas y el Paralelo, los encantess y las barracas. Dos caras, ! tan distintas…! Parecen dos hermanas de diferente madre, que hubiesen salido a ellas.

Paral·lel

El mercado dominical en  el Paralelo — els encants –  ofrece la sensación de una feria de pueblo. Y es, como ella, la tradición ; el viejo sistema de compraventa que supone su propio nombre y que aún subsiste, a diario, en los pueblos norteños de España. Es, también lo imprevisto : allí, entre montones de fascículos y revistas y tomos encuadernados en rústica y hasta desgajados, toparéis con la sorpresa bibliográfica ; allí se os dará gato por liebre, si sois profanos, y perlas legítimas por cuentas falsas, aunque no seáis entendidos ; no se libra la batalla entre el comprador culto y el vendedor que conoce el paño; cuando más, será el combate entre el bolsillo y el cajón. Por algo es dominguero. Por algo se recoge el vuelo al filo de las dos, y se va cada mochuelo a su olivo. Por algo es inestable y extraordinario aquel mercado al aire libre.

Y lo propio acontece con el público : abigarrada multitud que no sabe lo que quiere ni por qué lo quiere ; comparsería que acude allí a ojear papeles de igual manera que sube a Montjuich a tomar el sol, y que acaba por comprar algún tomo por sus ilustraciones, o por lo incitantemente subversivo de la portada.

Por lo mismo — y no quiere ser chiste—, ¡ qué lejos Atarazanas del Paralelo !

En esta otra cara de la reventa del libro, todo se acusa con destacado relieve : la manzana de barracas, los vendedores, los compradores… hasta los libros… Entre el hampa de Atarazanas y ese paseo peculiar, de las Ramblas, el «mercado de libros de lance» es como un oasis ; parece puesto allí para impedir que los hampones y la víbria invadan las Ramblas y destruyan la ciudad con sus lacras, con su miseria purulenta ; es igual a una barricada de intelecto, en actitud expectativa… Y, sin embargo, ese viejo caserón de madera — casa de vecindad de los libros de lance — entraña una pintoresca novela picaresca. Hay en uno de sus departamentos, un espíritu burlón y sagaz, cuyo ex-libris es

Santa Madrona

un mochuelo disecado, que es el alma irónica de la barraca, de la barricada… Él me ha hecho sabedor del sainete que a diario se representa allí, en aquella república de las letras, enclavada a las Puertas del patio de Monipodio. ¿Personajes?. .. Los que se detienen ante los estantes, sin revolver, como amedrentados, para luego acercarse silenciosos y casi con miedo; buscan lo prohibido : la pornografía, el libro tendencioso, de ideas… ! o el detestado de texto, a final de curso !—. Los que miran y remiran, y cuanto más miran, menos veo, van en busca de novelas amenas—. Las jóvenes preguntan por novelas de cine; las mujeres son extremistas : o desean el libro blanco, o lo desdeñan para adquirir el rojo. Andreiew y Gogol cogen por la cintura a Berta Ruck y Mary Florian. ! Lindos matrimonios ! —Los entendidos inquieren en seguida ; después, rebuscan y, algunas veces, compran—. También hay gurruminos que toman el puesto por asalto y aporrean los tomos para reir luego su gracia de señoritos acéfalos… Y hay, asimismo, ladrones de libros, procedentes del vecino patio del Monipodio ; descuideros incompetentes que no saben distinguir entre un Wells y un Belda, y cargan — ignorantes — con lo que topan a mano…

 Por lo que toca al librero, reconozcamos en él a un superhombre, a un semidiós… ¿Cómo, si no, poner precio a todos los autores, antiguos y modernos ; distinguir buenas de malas ediciones ; justipreciar libros de arte y partituras de música negra ; saber elegir entre mil nombres, los renombrados y los desconocidos… ? El librero de nuevo, tiene marcado por el editor el precio del ejemplar, guarda sus catálogos que lo ilustran en oportuno momento, disipando sus dudas; pero el librero de viejo, no : es la suprema justicia, que señala a cada autor su ringlera y a cada tomo su precio, sin desbarrar ni equivocarse…

Sin embargo — seamos equitativos — entre aquellos parvenus del libro de lance, hay también dos clases de vendedores legítimos — colegiados, como si dijéramos— : el que inicia su estoica carrera pensando en pasar mañana a Atarazanas y en culminar después en dueño de una librería ; y el que la acaba, llegado allí en viaje de retorno, como esas cocotas viejas que vencidas, al fin, por los años, todavía muestran sus buenos trajes de los tiempos… buenos.

 Amemos esta vieja institución del libro de lance. Y cuando lancemos al ruedo popular nuestros libros, no nos sonrojemos al contemplarlos en los montones de las barracas, confundidos con otro… Muchas veces —  muchísimas !—, esa será la única ocasión de igualarse a los grandes escritores, filósofos y artistas. Y siempre, la justicia que allí se les haga, no será la que mandan hacer, sino la merecida.

Article de A. Fernández Escobes:”El mercado de libros de lance y sus dos caras”, Rvta. Mundo Ibérico del dis 5 de juliol de l’any 1927.

Frases sobre Bibliofília 816

“La Veu de Catalunya, 7 de juny de 1935. A Informacions Generals, p.2.

L’Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya, el dia 24 del mes passat va celebrar assemblea general extraordinària per tal d’elegir la nova Junta Directiva, la qual va quedar constituïda com segueix: President, Antoni Palau; vice-president, Àngel Millà; secretari, Miquel Palau; tresorer, Francesc Marañón; comptador; Vicenç Rubió; vocals; Francesc Recasens, Francesc Fernández, Salvador Egea i Lluís Royo. El mandat de l’assamblea que els elegí fou de treballar a favor del compliment de la llei de descans dominical en el ram del llibre i la tasca de fomentar un ambient favorable al llibre vell, curiós i de bibliòfil, i organitzar conferències adients. Al seu local social, Hospital, 95, pral., la Junta d’aquesta Associació rebrà totes aquelles iniciatives i suggeriments que vulguin donar-li els amants del llibre, per la qual cosa es posa a la seva disposició.

I en el mateix diari  La Veu de Catalunya, del 14 de setembre de 1935, a la pàgina 7, hi un article remarcant : “El compliment del descans dominical. Manifestacions dels llibreters de vell”, que diu:

L’Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya ha donat la nota següent:

“Per efecte de la supressió del mercat dominical de llibres que se celebrava al Paral·lel, decretada per l’Ajuntament d’acord amb la Conselleria de Treball, han aparegut a la Premsa algunes notes inspirades pels venedors ocasionals del susdit mercat, en les quals, cosa molt humana, aquells venedors procuren defensar-se, però deixen al marge les raons que justifiquen l’acord de referència.

Aquesta Associació, atenta, com és lògic, a la defensa dels interessos culturals que enclou el llibre, i alhora a les normes econòmiques sobre les quals es bassa llur normal expansió i comerç, i judicant objectivament els diversos aspectes de la qüestió, es creu en el deure de manifestar, sobre el susdit mercat, ço que segueix:

I. Aspecte cultura:.- Es un tòpic creat i estès per la literatura fàcil de certs reportatges de primera volada l’afirmar que el mercat dominical del Paral·lel contribueix a difondre la cultura entre les masses. Visió equívoca dels qui coneixen superficialment aquell mercat, puix que el llibre que més hi abunda és el de baixa literatura, i entenem per tal la que abraça tota la gamma del gènere policíac i truculent, l’eròtica i fins de franca pornografia, servida àdhuc per menors d’edat a menors d’edat.

Deixant  a part les nombroses botigues de llibres vells que existeixen a la nostra ciutat, la majoria de les quals menen una vida comercial mediocre, existeix un mercat diari a Santa Madrona, que, per funcionar normalment cada dia fins a dos quarts de nou, àdhuc els dies festius d’entre setmana, compleix perfectament la finalitat de posar a l’abast dels obrers i públic modest, amb solvència i responsabilitat moral i comercial, el llibre en general. Existeixen encara els nombrosos llocs de llibres als encants de Sant Antoni, encants de Les Glòries Catalanes i encants de Coll-blanc, el conjunt dels quals és prou per difondre el llibre vell i els gravats, salvar els opuscles i papers dignes, coses que els venedors del Paral·lel s’atribueixen, quan precisament en treball seriós i constant, en aquest sentit, són els llibreters professionals els qui el porten a terme.

Per altra part, si la cultura o el comprar llibres fos cosa del diumenge – tesi ben estrafolària -, els únics que podrien exercir amb legalitat la venda de llibres són els professionals i els llibreters del mercat de Santa Madrona, que per això tributen

II. Aspecte social.- Existeix i és vigent per al comerç de llibreria la llei de descans dominical, la qual és just que sigui respectada per tots els afectats, sense privilegis de cap mena, tal com la respecten els ‘encantistes’ de Sant Antoni en relació amb el comerç en general de la ciutat.

Ací cal assenyalar també que el noranta-nou per cent dels venedors dominicals del Paral·lel són gent intrusa en aquest comerç, professionals d’altres oficis, àdhuc empleats de cases importants i d’organismes oficials que aprofiten el descans, que han aconseguit sota un cúmul de sacrificis i en una lluita persistent les organitzacions sindicals a les quals pertanyen, per pertorbar il·lícitament el descans dominical dels llibreters professionals.

III. Aspecte urbanístic. – Quant a aquest aspecte de la qüestió, cal tenir present que un dels justificats afanys de tots els Ajuntaments que s’han succeït d’anys ençà – al marge de tota política – ha estat el de suprimir de la via pública els anacrònics mercats a base de parades improvisades, impropis avui d’una ciutat, com la nostra, i l’existència dels quals acostuma a recolzar-se, com en el cas que ens ocupa, en un fals tipisme que tot bon ciutadà ha de rebutjar.

IV. Aspecte administratiu-legal. – Pel que fa referència al fonament legal de l’existència del suprimit mercat dominical del Paral·lel, hem de fer constar que no n’existeix cap; a part que darrerament ocupava quatre vegades més d’extensió del que estava autoritzat, funcionava a precari, puix que provenia dels Encants de Sant Antoni, els quals foren suprimits en diumenge per acord de l’Ajuntament d’aleshores, a instàncies dels gremis de la ciutat amb motiu de promulgar-se la llei de descans dominical. Si el mercat de llibres ha subsistit fins ara ha estat per tolerància de les autoritats i dels llibreters professionals, als quals ha perjudicat en tots els referits aspectes, amb evident injustícia i il·legalitat.

Aquestes són, i no d’altres que pugui exposar la visió particular, les raons que han interessat als llibreters a defensar llurs interessos, i ací consten perquè l’opinió no sigui desorientada”.

 

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“X  MANERAS DE ADQUIRIR LIBROS

Así como hay múltiples guisas de extinguir púlcidos—dicho sea puliendo la frase—hay también muchas maneras de adquirir libros.

 Por ello mismo, no es fácil enumerarlas todas. Citemos, por lo tanto, nada más que diez…

 Desde luego, el modo más extendido, más universal, consiste en pedir prestado un libro a un amigo, leerlo—si a mano viene—y luego sumirse en una profunda amnesia que impida la devolución. Ante los requerimientos del primitivo dueño, basta con naturalizarse en Suecia, es decir, basta con hacerse el sueco. Por lo demás, conocido es el chascarrillo:

 —¿ Por qué no me dejas ese libro ?

—Porque los libros que se prestan ya no se devuelven.

 —¿ Cómo lo sabes ?

 —Porque todos los libros que tengo los he adquirido así.¿ Y poseo una gran biblioteca!…

Otro medio de adquirir libros consiste en heredarlos. Naturalmente, en este caso el heredero se apresura a enajenar los volúmenes que le hayan correspondido. Y ello no es una cosa tan mal hecha como pudiera suponerse, porque una biblioteca es como un traje a medida: sólo sienta bien a quien se destinó. Una colección de tomos puede venir ancha y puede venir estrecha, puede ser excesiva para las apetencias espirituales de uno y puede no ser bastante nutrición intelectual.

Tercer manera de adquirir libros es por amistad con los autores. Pero he aquí que cada vez disminuye entre los autores de libros la funesta manía de regalar. Y es de notar que este fenómeno está en relación con el aumento del profesionalismo literario. Todo señor que vive de la pluma o de la máquina de escribir, empleadas con finalidad literaria, es natural que procure la mayor venta posible de los productos elaborados por él. Un ejemplar regalado puede ser un ejemplar de menos entre los vendidos.

 Sin embargo de ese creciente profesionalismo, todavía existe el literato francotirador que edita por su cuenta las propias producciones. Este hombre, una vez impreso el fruto de su ingenio (o de lo que sea) pasa un tormento incomparable hasta con el de Sísifo y consistente en la tarea de ir desprendiéndose de todos los ejemplares por corta que sea la tirada. Los envía a la Prensa, a los periodistas, a los editores, a las librerías, a sus conocimientos, a sus parientes en varios grados, a las amiguitas… Pero en fin de cuentas, ¡ siempre le quedan ejemplares ! Y eso no deja de ser para él una involuntaria manera de adquirir libros.

 El quinto modo consiste en el cambio o, como suele decirse, en el intercambio. Esto no es frecuente en la literatura, en las letras. Las letras en cambio son otras…

Sexta manera. Por robo. La historia cuenta más de un robo famoso por el valor de los libros que lo determinaron. Además, la experiencia demuestra que en las bibliotecas públicas desaparecen libros a pesar de la abundancia de sellos en tinta que demuestran la procedencia de éstos. Sin embargo, no deja de prestarse a cogitaciones el hecho reciente de que unos ladrones penetraran en una librería parisiense, se llevaran todo el dinero que encontraron y no tocaron ni un libro. Hubo autor desdeñado que, de encontrar a los ladrones, pensaba presentar una querella…

 El modo séptimo de adquirir libros consiste en ejercer lo que antes se llamaba de buena fe el sacerdocio de la crítica. Esto, empero, tiene el inconveniente de que los volúmenes suelen llegar con dedicatorias que muchas veces son tan ditirámbicas como insinceras, lo cual entorpece la posible venta ulterior, como no sea arrancando la hoja manuscrita o garrapateada. Y tiene otro inconveniente que consiste en que el crítico no suele recibir los libros que le interesan y en cambio recibe libros que no le interesan poco ni mucho.

También se pueden adquirir libros a causa de ser librero. No es ello tan frecuente como pudiera creerse a primera vista. Y no lo es, entre otras razones, porque los libreros (que ganan más que el editor y, desde luego, muchísimo más que el autor), suelen quedarse las obras en comisión, no en firme, por lo cual las devuelven si, pasado cierto plazo, no se ha acercado nadie a comprarlas. De todos modos, siempre les quedan volúmenes que, a pesar de todos los esfuerzos, no es posible devolver. Claro está que no es frecuente que los libreros se interesen amorosamente por los libros. Y de aquí los versos aquellos que poco más o menos, dicen:

 «Dios te guarde, libro mío, de las manos de un librero, que cuando te está alabando es porque te está vendiendo».

 El noveno modo de adquirir libros es encontrándoselos. Y ¿saben ustedes dónde es más frecuente encontrarse con libros? En los vagones del ferrocarril, donde el viajero que se apea deja acaso la novela que compró para combatir el tedio y que a lo peor, no hizo sino incrementárselo. También se encuentran a veces en las habitaciones recientemente desalquiladas. Los inquilinos, al preparar los bártulos, no han querido cargar con los que juzgaban inútil y, entre algunos trastos realmente inservibles, han dejado caer en un rincón tal o cual volumen…

Finalmente, hay una manera de adquirir libros que, no por usarse ahora más que hace años, deja de ser extremadamente rara, la cual consiste en acudir a una librería, elegir la obra que más le plazca a uno, abonar su importe (¡ abonar su importe!) y llevársela. ¿Verdad que la cosa parece muy sencilla? Sin embargo, hay innúmeros ciudadanos que nunca se han atrevido y que jamás se atreverán a practicar semejante operación.

De la secció: El turista en bibliopolis, l’article:” X maneras de adquirir libros”, d’Almela y Vives a Gaceta del Libro  ( València) de maig de l’any 1935.

Frases sobre Bibliofília 815

““Encara ara, buida y tot, resta a n’aquella botigue del carrer de la Tapineria, que fou succcssivament obrador de um mestre sastre, taller dels Vallmitjana y llibreria den Mero y den Joanet, ab el nom de l’Arxiu, la curiosa dualitat d’anecdotisme y pacient treball que la feu única a Barcelona.

Anécdota barcelonina tanmateix y labor amagada y continuada d’aquelles que en la maravellosa pomera de les passades géneres casolanes feren florir la copdiciable “poma per la set», tan rara com la poma d’or dels recits orientals.

Jo la he visitada aqueixos dies la botigueta que fou den Baldomer Gual fins l’ any 94 y ha sigut fins avuy den Joan Batlle ; y aixís, dessembrassada dels llibres — jo que l’en havia vista conilla — y orphe de la solicitut den Batlle—del qual jo sabia, entre aquelles parers, la joyosa y moguda condició, com la d’un rey de gnoms en son tresor—m’ha semblat que ella finía l’historia tot aquell temps…

Un xich incidentada, aqueixa historia, de formidable treball obscur, matisada d’humorisme y de sentimentalitat. Ab aquells capítols que parlen de lo que un senyor canonge de la Seu, comentador d’Horaci, digué a un mícer novell versaire, llorejat en els Jochs Florals, just renaixents… o de les baralles agudes entre dos llibreters que’s disputaven un parroquià molt rich, poch experimentat en la coneixensa dels llibres antichs per ell apelats «sabatots», al qual parroquià, un dels llibreters va motejar, dientli “americano del Clot”*;… o de lo que alguns prohoms tractaren, en profit l’una intensa acció nacionalista, o de com un bon llibreter pot ser també bon interventor en unes eleccions; o de l’historia que contaren les comares desvagades a l’hora del cap vespre…

Díes hi hagué en que’ls tertulians de la llibrería eren familiars a tot el carrer; y els vehins, a son pas, els acomiadaven ab un plàcit «estigui bonet”, o els saludaven benvinguts ab un confiat «Deu lo guardi, senyor»… Aleshores, tot just s’iniciava’ l negoci de llibres a la botigueta de la Tapinería. En Baldomer Gual sorprés per l’Amer, l’Aguiló, en Carreras y el P. Ramón M. Camps, caputxí exclaustrat, en la feina de partir llibres vells pera fer timbals del pergamí de les cobertes, fou interromput en la destroça y ensinistrat en el negoci de llibres. Algunes operacions d’ensaig, acabaren d’iniciarlo y lo que havia sigut parada als Encants del Arch de Sant Miquel, fou ja botiga de llibres al carrer de la Tapinería.

D’ençà d’aleshores, el negoci anà creixent;  aumentà la tertulia de la llibreria, aumentaren els parroquians richs, y en Gual, ab el temps, pogué fer sortoses compres com la de la Biblioteca Piferrer, mercés a les quals, anaren a les seves mans, llibres preciosíssims.

En Baldomer Gual, no era, empró , un amorós dels llibres. Per hipócrites acomodacions a que volgué s reduirse , sempre quedà en ell la primitiva hostilitat del home, que havia llogat un moço sols pera ferli partir llibres ab una destral, cooperant ell mateix a n’aqueixa feina. Sovint, quan havía vengut a bon preu un llibre se’n reya en l’intimitat de que algú hagué s donat diners «d’aquell mort”, que ell, a no gaires prechs, de fianch s’hauría tret de casa.

Mes, entrà en Joan Batlle a la botiga de la Tapinería, y tot l’aspecte’n cambià ab el seu treball.

En Batlle, ha sentit sempre “amor al llibre”. Ha tingut per lo tant «coneixements del llibre”. Y aixís ha donat certa espiritualitat  al seu negoci fentne quelcom més que l’enginyosa “combinació” macànica a que l’havia limitat en Baldomer Gual.

Jo separo’ls mots combinació y ordinació donant a n’aqueix últim un valor extraordinari. Me fa l’efecte de que aqueixa diferencia de mots és lo que distingeix el treball den Gual y el den Batlle en la seva botiga de la Tapinería . En el “barceloní del que ara’s parla”, den Gual se n’hauría pogue dir UN VIU (totes se les pensa, la sab molt llarga, etc. Fa combinacions); per en Joan Batlle, no s’hauria trobat calificatiu. Es en nostre vocabulari depurat que hem de cercar la justa mensuració nominal de la tasca del llibreter benemérit.

Tenint en compte adernés la aplicació que ell hi ha feta de la seva inteligencia (rahonar, en oposició al combinar; no és un viu, però és un ordenador).

Altres mereixements fan digna d’elogi la tasca den Batlle. De tots, el més ferm, és el seu infadigable patriotisme sense estridencies y ben llunyà de tota comparsería.

En Batlle és un catalanista, y com a catalanista abnegat ha treballat sempre, especialment. d’ençà que en 1896 publicà en son catàlech aquella vibrant defensa del català y dels drets del català com a llengua viva.

Mercès als seus treballs s’han completat coleccions tant interessants pera nostra historia, com la de folletos, cançons, etc., referents a les guerres de successió y dels segadors, y s’han establert relacions intelectuals entre nosaltres y Biblioteques de tanta fama com la del Vaticà y la de Stokolm.

Alguna cosa de profit s’ha tractat y s’ha realisat també en les tertulies de “l’Arxiu”, que avuy dequeyen ja y que ab el cambi de lloch hauràn perdut el seu caràcter tradicional. Han freqüentat aqueixes tertulies els Comas, Brunet, Planas, Soler y Rovirosa, Viada y Lluch, Güell, Font de Rubinat, Bonshoms, Estruch, Mata, Andreu, Guasch, Moliné, Bonnay, Miquel y Planas, Riquer, etcétera, etc.

De tots ells un amable recort sembla perdurarne entre les parets de la botiga buida.

De la qual – y de sos temps d’esplendor – coses ben característiques y amusadores ( que no li llevaríen però, res del seu valor), podría contarme un escriptor de esprit parell al de l’Emili Vilanova”.

“ D’En Joan Batlle. A propósit del trasllat de la seva llibreria”, article de J.M. López-Picó, a La Veu de Catalunya, 16 de juliol de 1909.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Terrible duda la que Miguel de Unamuno que ha dado a bibliófilos y bibliómanos en su artículo “El árbol y el libro”. Se muestra con ellos tan despiadado como fray Tomás de Torquemada contra los enemigos de la fe católica, y no menos satírico que Don Francisco de Quevedo en Las zahurdas de Platón contra todo lo que cargaba, que no era poco en verdad.

Cargantísimo, en efecto, es el bibliómano: tanto como es odioso el bibliótafo ú ocultador de libros, y como es aborrecible el bibliorrapo, ó según le llamaba Estébanez Calderón en su soneto contra Don Bartolomé José Gallardo, cuco, caco, faquín, bibliopirata.

El bibliófilo es harto más digno de consideración, aun cuando sólo ame al libro por el libro mismo: por la curiosidad, la rareza, los méritos extrínsecos de un ejemplar que “tengo yo y no posee el vecino”. Gracias al bibliófilo, se han salvado de irremediable destrucción copiosísimos tesoros del saber y del ingenio humano, cuyos honrados réditos no han venido mal, creo yo, al ingenio y al saber de Don Miguel de Unamuno.

Ignoro pues “sólo sé que no se nada” cómo habrán sentado á bibliómanos y bibliófilos las crueles bromas del rector de la Universidad salmaticense, que así llamamos los redichos á la salmanquina. Sospecho que los bibliómanos se quedarán tan tranquilos. Al maniático, encerrado en su manía, le trae sin cuidado todo lo que se dice y hace fuera de ella. Pero los bibliófilos.

Entre los bibliófilos hay sujetos de muy cultivado entendimiento y probada buena fe. Sospecho, vuelvo á decir, que los de tan esclarecidas prendas habrán pasado un mal rato con la vaya que se les da en “El árbol y el libro”, publicado ayer en nuestro LUNES.

Pues sepa, sin embargo, el implacable Don Miguel que se ha quedado corto, cortísimo, en esto de amargar la existencia á los bibliófilos. Dentro de pocos días, muchos de ellos – y cabalmente los más finos amadores del libro por dentro y por fuera – padecerán el mayor de los suplicios: el de Tántalo.

Hay una comedieta vieja que se intitula El gastrónomo sin dinero. No vale un bledo junto al trágico entremés, que en el próximo lunes 17 y días subsiguientes tendrá por múltiples protagonistas – pase la licencia – á sinnúmero de bibliófilos con más fino gusto que metal acuñado.

Refiérome á un suceso, que si no recuerdo mal, no ha tenido precedentes en Madrid. Es una subasta pública de libros escogidos. La ha dispuesto el inteligente librero anticuario Don Pedro Vindel, y este Don Pedro, que á los bibliófilos sin dinero parece un Don Pedro el Cruel, ha publicado un catálogo de los libros que saca al martillo, el cual catálogo es un entero y verdadero primor de bibliografía.

¿ Ha recibido y gozado ese catálogo Don Miguel de Unamuno?Supongo que sí, porque á varón tan docto no debe faltarle. Pues en él llevarà la penitencia del pecado en que haya podido incurrir respecto de la bibliofilia, no de la bibliomanía; porque el rector de Salamanca, con todo y con estar muy lejos de ser lo que se llama un pelagatos, se me figura fundadamente que anda más sobrado de agudeza y doctrina que de billetes del Banco en la cartera.

Si los tuviera abondo, á la subasta iría su merced, y ríanse ustedes de otros bibliófilos y bibliómanos.

Y oiré á la subasta; porque he confesado y comulgado por Pascua Florida, y el padre espiritual me ha impuesto esta penitencia:

-En todo lo que hay de año, irá usted á todos los sitios en que honestamente pueda decirle su conciencia: “Lo verás y no lo catarás”.

Article de Mariano de Cavia a El Imparcial del 8 d’abril de 1913.

Frases sobre Bibliofília 814

Una pell molt fina, amb aigües en revolta, tot
just el cobria. Aquell llibre tenia almenys vint anys. El vestit se li havia
fet petit. Vaig obrir-lo. L’anava fullejant com si anés obrint portes d’un
llarg passadís, que em portava als misteris del seu contingut.

Qualques fulles tenien la verola. Quan els llibres
no són llegits pels homes, ho són per uns cuquets que no en tenien prou amb
llegir, sinó que es mengen el paper.

Molts dels nostres intel·lectuals els haurien
d’imitar. Així justificarien les indigestions de lletres de motllo.

Prop de la fi, vaig trobar-hi una flor. Glop de
llet entre la negror de les ratlles. Era una hòstia beneïda per la paraula
eterna. Les fulles del llibre tenien necessitat de lletres per a enraonar-me.
Les fulles de la flor eren més explícites amb llur blancor.

Aquella flor va parlar-me d’una nit tèbia; d’un
ball de festa major; d’un passeig llarg, molt llarg; d’una porta en tenebres;
d’uns cabells rossos o negres; d’uns ulls prometedors o burlets; d’unes rialles
nervioses o hipòcrites; d’unes mans tremoloses…; en fí, d’una il·lusió

Compreu llibres vells; potser, com jo, hi trobareu
una flor blanca, potser us dirà altres coses; però us farà somniar”,

“Un llibre vell i una flor”, de Jaume Prats i
Armenteras, diari El Poble, núm. 337, maig 1933.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ   XQ   XQ

“ Salió mi hombre con su libro – es decir, él era del libro, y no el libro de él – para ir á leerlo en pleno campo, tendido sobre la yerba y a la sombra de un árbol. Porque temía más que el sol diera en las páginas del libro que no en su propia frente. Cuando el sol daba en las hojas del libro no lograba entender nada de lo que en ellas se decía; lo experimentó varias veces. Y, en cambio, ¿qué bien se reflejaba el sol en las hojas del árbol! ¿Con qué deleite bebían su luz!

Llegó al pie del árbol y se tendió á su sombra. Y ocurrióle lo que ya otras muchas veces, casi todas aquellas en que hizo lo mismo, le ocurriera, y es que se le quitaron las ganas de leer en el libro. Mi hombre era, sin duda, muy de su libro; pero acaecíale casi siempre dejarlo a la sombra del árbol, cerrado, con sus entrañas en tinieblas, y ponerse á mirar el campo, y el cielo, y las verdes hojas de los árboles iluminadas por el sol, y soñar, soñar, soñar, sin pensar en ilación ni en nada preciso.

Y estando así, fantaseando, vínele de pronto á la imaginación una idea – es decir, creo que fué una idea,- la de que el papel con que se hacen las cuartillas en que los pensadores y los sociólogos escriben y el papel en que se imprimen los libros y los periódicos se hace, á su vez, de una pasta que se saca de la madera de los árboles. Y que para poder publicar uno ó varios libros y periódicos se derriba un árbol, que rinde al suelo de golpe su cabellera verde; y para poblar unas cuantas bibliotecas y unos cuantos archivos se tala todo un bosque. Y vió con la imaginación abatido á tierra y deshecho y convertido en pasta aquel mismo árbol bajo el cual reposaban, él fantaseando, y su libro – el libro de que él era – sin fantasear nada. Y se le presentó al espíritu este problema: “¿Qué vale más, el árbol ó el libro?” Ya lo proclaman en la Puerta del Sol: ¡el papel vale más! Pero más que el papel, ¿no vale acaso el árbol? Porque esto es un problema, me parece.

Y como mi hombre sabía que todo problema, si ha de ser bien resuelto, debe ser presentado en forma matemàtica – pues la matemàtica es la ciencia pura,- planteóse el problema como uno de los máximos y mínimos, partiendo, claro está, de que el árbol y el libro son ambos útiles. Y se dijo: “Hay que obtener el máximo de libros y periódicos necesarios para la cultura con el máximo de árboles necesarios para la civilización, sin que se estorben; ó sea el máximo de libros con el mínimo de árboles, ó el mìnimo de libros con el máximo de árboles, y las tres fórmulas dicen lo mismo”.

“Es una pena – pensaba ya mi hombre – que para obtener un libro como éste haya que derribar un árbol como este árbol. ¡Triste sacrificio! Pero ¿vamos á quedarnos sin él libro? ?Vamos á quedarnos sin el árbol? ¿Para qué sirven los libros y los periódicos en un mundo sin árboles? ¿Para qué sirven los árboles en un mundo sin periódicos ni libros? Con los árboles se hace libros, es verdad; pero también con los libros se hace árboles. Pero ¿ de veras se hace árboles con los libros? ¿ Se  hace árboles con periódicos?

Y en tanto que así pensaba á la sombra del árbol cuyas verdes hojas iluminaba el sol y las verdeaba, el libro seguía cerrado y con su interior á oscuras.

“Y si abaten y talan los bosques para poblar bibliotecas – siguió pensando mi hombre,- ¿ vamos a vivir  á la sombra de ellas y vamos á convertirlas en sanatorios? ¡Ah, sí! ¡Cuántos viven á la sombra de las bibliotecas! Se les conoce en el color lívido de la cara, y…” Cerró los ojos para no seguir pensando, porque al llegar aquí se le ocurrió una idea terrible y tentadora, y es la de que esos que viven á la sombra de las bibliotecas están también lívidos por dentro, padecen de icterícia interior; enfermedad producida por el polvo de ellas.

“¿Y qué haríamos – prosiguió – para atajar el mal? Y entonces se le ocurrió una idea salvadora, pero terrible: la idea de que lo mejor sería desamortizar los archivos y las bibliotecas; seleccionarlos con rigor, y dejando, con implacable rigor, y dejando en ellos lo estrictamente necesario para la cultura humana, que es lo menos, llevar todo lo demás, es decir casi todo, á las calderas de las fábricas de papel y convertirlo en papelote, en pasta rediviva para nuevas emisiones. Y como mi hombre, aunque libresco, no era bibliñofilo, pensó con deleite en todo el cúmulo de ediciones raras y duplicadas, y triplicadas, y centuplicadas, que irían á la caldera para hacer nuevas ediciones cómodas, sencillas, claras y baratas, sobre todo baratas.

No; mi hombre no era bibliófilo ó bibliómano. No padecía de esa terrible enfermedad que implica las más ridícula y más absurda de todas las supersticiones. Mi hombre leía y el bibliómano no lee, ni aun cuando cree hacerlo. Si hubiera sido bibliómano no habría ido a echarse á la sombra de un árbol con un libro en la mano, ni habría dejado á éste sobre la yerba, con peligro de que lo ensuciara un sapo ó una sabandija. El bibliómano sabe que el campo es muy malo para los libros. Es para ellos, como la Naturaleza para el hombre madrastra, así él para los libros padrastro.

Y ocurriósele á mi hombre otra idea diabólica, y fué la de que con todo el papel que sobra en los archivos y las bibliotecas y que debe ir á las calderas de las fábricas para hacer con él papelote y nuevo papel luego, deberían ir también los bibliófilos y bibliómanos y echarlos allí y convertirlos en papel.

Después de muertos, ¡claro está! No vivos – esto sería una crueldad, por inútil, repugnante.- Basta con que vayan muertos. Un procedimiento de sepelio mejor que la cremación, sin duda, y que los bibliófilos habrían de agradecer. Y ¿cómo no? ¿Qué destino de ultratumba más noble para un bibliófilo que el de que su cuerpo sirva para hacer papel en que se impriman primorosos libros? Mas antes habría que desollarlos, como á San Bartolomé, para que sus pieles, bien curtidas, sirviesen para encuadernar y forrar los libros.

¡Y lo que valdría para los bibliófilos futuros un libro de un bibliófilo pretérito, escrito por él, conteniendo una elegía al sacrificio de las antiguas bibliotecas, impreso en papel hecho con las entrañas del autor mismo y encuadernado con su piel, curtida con la bilis de un erudito lívido!

Una leve duda, como ligera nubecilla, cruzó por la mente de mi hombre, y fué la duda de si el cuerpo humano serviría ó no para hacer papel; mas bien pronto cayó en la cuenta de que no se trataba precisamente de cuerpo humano, sino de entrañas de bibliófilo.

En esto sintió mi hombre un ruido insistente en el tronco del árbol en que apoyaba su espalda; observó y vió á un gusano que lo estaba royendo. “No sólo a los libros atacan los gusanos – pensó;- ¡también atacan á los árboles! Yo creí que sólo á lo muerto… pero, no, no, el libro no es muerto, y por eso el gusano le ataca. Y el árbol, ¡claro está! El árbol es vivo. Tan vivo, por lo menos, como el libro!… ¿Qué es más vivo, el libro ó el árbol? ¡Otro problema! Todo son problemas, ¡ay!

Diése a pensar en este nuevo problema; pero no acertaba á formulárselo matemáticamente ni en fórmula de máximos y mínimos, de economía, sin duda porque andaba en ello la vida. Y á la vida no ha logrado formularla matemáticamente ni siquiera Letamendi.

“Qué es más vivo – pensaba mi hombre.- ¿el árbol ó el libro? Hay árboles muchas veces centenarios; pero hay libros multicentenarios también. Se reproducen las ediciones de los libros; pero asimismo se reproducen las ediciones de los árboles.

Hubo árboles antes que hubiera libros, y acaso cuando acaben los libros continuarán los árboles. Y tal vez llegue la Humanidad á un grado de cultura tal, que no necesite ya de libros; pero siempre necesitará de árboles, y entonces abonarà los árboles con libros. O como hoy extraemos la hulla y los centenares de preciosos productos que de ella derivan de antiguos bosques enterrados, asi de nuestros libros, cuando ellos sean fósiles, se extraerá de una hulla libresca ¿ quién sabe? Tal vez el licor fatídico que acabe con el linaje humano. ¡Licor de libros fósiles! ¡Esencia de bibliotecas fósiles! ¡Licor de hulla libresca! ¡Qué terrible producto! ¡Qué formidable fósil embriagador!¿Ese habrá de ser el sobrealcohol que acabe con el sobre-hombre! ¡Si antes no se salva ahorcándose de un árbol!…”

Al llegar á este punto sintió mi hombre una gran sed de alcohol y levantándose recogió de sobre la yerba el libro y se encaminó hacia su casa. No había leído ni una línea tan sólo en sus páginas, que permanecieron á oscuras á la sombra del árbol; pero había leído en las verdes hojas de éste, iluminadas por el sol, y viendo á través de ellas el cielo.

(Escrito en El Escorial, donde junto á un hermoso bosque hay un Monasterio con una biblioteca de librotes antiguos, y donde tambiés está la Escuela de Montes con su biblioteca correspondiente.)

Article: “El árbol y el libro” de Miguel de Unamuno a Los Lunes del Imparcial del dia 7 d’abril de 1913, però extret d’un escrit del 22 de març de 1913, recollit en el tom IV de  De esto y aquello.

Bibliodiccionari CXXIV

Biblioband: La BiblioBand és un Espai Artístic on interactuarem i improvisarem Música amb diferents Instruments Musicals. A Belén de Escobar, Argentina

Bibliodef; catàlec col·lctiu que té com a objectiu la descripció i la difusió del patrimoni bibliogràfic depositat en els centre bibliotecaris de la Red de Bibliotecas de Defensa (RBD).

Biblioedu: La Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació ha posat en marxa el portal Biblioedu, la xarxa valenciana de biblioteques escolars en línia. Esta iniciativa naix amb la finalitat d’impulsar la transformació digital de les biblioteques dels centres educatius de la Comunitat Valenciana.

Biblioesbarjo: a l’Escola Cèsar August de Tarragona, a les hores de pati, els nens i nenes de Primària que voluntàriament han preferit passar entre llibres, contes i imatges aquesta estona, han anat a la biblioteca del centre per gaudir d’un entorn tranquil i relaxat tot descobrint, llegint, contemplant i aprofundint en el gust per la lectura. Ho recomanem!!!

Bibliogata:  La Biblioteca Nacional de Perú dio a conocer a Melissa, la “Bibliogata“, quien presenta su casa (la biblioteca) y todas las actividades y servicios que se pueden realizar en ella.

BiblioICATER: el Col·legi d’Advocats de Terrassa posa a disposició dels associats la promoció #BiblioICATER, amb coedició entre el Consell de l¡Advocacia (CICAC) i l’Editorial Tirant, l¡accés al Código de Leyes Procesales de tirant.

Biblioinnova’t: projecte d’innovació de biblioteques escolars Bibliohttps://ceice.gva.es/va/web/innovacion-educacion/biblioinnovatinnova’t per als centres docents de titularitat pública de la Generalitat Valenciana per al curs 2023-24.

Bibliopoetes: a la Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú van organitzar (2013-2017) una mena de concurs per a infants, Bibliopoetes: poesia feta per infants.

Bibliopólico: paraula trobada en el Diccionario histórico de la lengua española (1933-1936) de la RAE. A la pàgina 211 posa: Bibliopólico, ca. (De bibliòpola.) adj. Perteneciente o relativo al librero. Voz ocasional/ “En su catálogo bibliopólico con títulos de bibliográfico”  Puigblanch, Opúsc. Gram. Satir,, ed. 1828, t, 1, p.91.

Bibliotecaholística: Diuen: “Benvinguts a aquest espai per al despertar de la consciència, on coneixeràs diferents mètodes de teràpies alternatives i informació sobre elles”, i pengen videoa a TikTok. “Descubre en TikTok videos relacionados con bibliotecaholística”.

Biblioteca-Infokiosk: La Biblioteca-Infokiosk Sabot és un espai anarquista i okupat que té com a objectiu difondre material de crítica social per aportar idees i pràctiques llibertàries contra la dominació, a peu de carrer

Biblio/tech/a, La: és una secció quinzenal del diari digital MetaData on Marta Clua recomana un llibre vinculat a la tecnologia.

Biblio-Tecki: videos a YouTube on expliquen diverses coses, com fer-les més fàcils.

Bibliotelia: L’Art unit a la Filatèlia i la Bibliofília on diuen: “La bibliotèlia té com a origen etimològic la unió de dues paraules gregues que constitueixen la veu: Biblion ( o bíblies ) que significa el full escrit ( i després el llibre ) i ateleia, que podria traduir-se com “una afició per coses que denotin una excepció de impost”, i continuen: “Segons el Diccionari de la B.B.F. ( Biblioteca del Bibliòfil Filatèlic ) es defineix la bibliotèlia com la “passió pels àlbums-llibre el contingut del qual està format per un conjunt de segells postals o de correus, mata-segells especials i altres elements rars o curiosos, existint una concordança entre tots ells, i destinats especialment a commemorar algun esdeveniment històric cultural o esdeveniment rellevant en un període de temps limitat”. Tot això en el Formafil Club Filatelia de Madrid.

Bibliouapa: Biblioteca virtual a Santiago (RepúblicaDominicana).

Bibliozonte: Crec que és el nom que reben els usuaris de la Biblioteca Nacional de Peru, pero no es segur. He demanat informació, ja fa dies, a la BNP, em van respondre però no em van dir res de Bibliozonte.

Bibliozumba: a la Biblioteca Municipal de Lautaro organitzen sessions de BiblioZumba

Frases sobre Bibliofília 813

““En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquesta part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossen Jeroni Sebastià, Mossèn Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Mossèn Cinto Verdaguer, Mossèn Jaume Collell, el Marquès de Dou, el Marquès d’Alòs, i altres, sobressortint per la importància numèrica i qualitat de son aplec la del Dr. D. Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró qui pot ensenyar-ne 19.000.

El  valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuina de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les Cobles de la Verge de Montlleó“, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de  com també fou aplicada a la política, aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Deu guarde)) Rey de las Espanyas, etc.” (Es efereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió, contra Felip d’Anjou: Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

 Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un día interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sor tit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nostra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”.

 La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions deis goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana.

Es hora de dir que En Batlle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran amb escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble.

En la secció “Els llibres nous”, escrita per R.: Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influència en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter.- Altés. Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

Catalunya Social, núm. 166, 4 de juliol de 1924.

XQ     XQ    XQ    XQ    XQ     XQ    XQ

“El amor por los libros se conoce como bibliofilia. Tomando la descripción de alguien que no nos cabe la duda de que sentía por ellos un amor sincero, María Moliner, nos fijamos en que esa afición puede estar motivada por cualquiera de sus méritos: de contenido, de forma o por su rareza.

Entre los bibliófilos hay coleccionistas en busca de incunables, ediciones príncipe, libros marcados por escudos de armas, por exlibris o por firmas; puede que también suspiren por un pergamino y rastreen en anticuarios y casas de subastas… Algunos se interesan por quiénes fueron los anteriores propietarios del ejemplar que ansían y muchos se especializan en un tema, una época o una geografía y convierten su pasión bibliófila en una tarea con mucho jugo para el saber histórico.

Fundación Lázaro Galdiano

Con lo que tienen de fetichistas y de grandes lectores van creando las bibliotecas con las que perfilan también sus biografías. Uno de los deseos de cualquier bibliófilo es que su biblioteca permanezca unida, así lo cuenta la página de la Fundación Lázaro Galdiano cuando describe la faceta de bibliófilo de José Lázaro Galdiano (Beire, Navarra, 1862–Madrid, 1947), empresario, editor y coleccionista de arte. La suya lo está, se encuentra junto a su museo, en Madrid, y guarda joyas como la Biblia Políglota o un manuscrito apógrafo de El Buscónde Quevedo.

En un artículo publicado en XLSemanal, Arturo Pérez-Reverte se describe como un viejo cazador de libros y cuenta algo que tiene mucho que ver con esta bibliofilia de la que hablamos: “[…] Sigo cazando [libros] rápido, apasionado, gozoso. Luego, en casa, vaciaré la bolsa del botín para situar cada uno en el lugar y la compañía que le corresponde. Como esos cuatro de Graham Greene que acabo de comprar por diez euros aunque ya los tengo en otras ediciones, sólo porque el ex libris que llevan pegado hace pensar que su propietaria –una mujer tal vez ya muerta– fuese quien fuera, sonreiría consolada si me viese rescatarlos.

Article:” Bibliofilia, bibliopatía, bibliofobia… ¿ Qué son?”.

Filias, fobias, pasiones y dolencias en torno al libro… y a través del libro.

27 de abril de 2021

Frases sobre Bibliofília 812

“ Des del proppassat cap de setmana i fins al dia 3 d’octubre, el passeig de Gràcia de Barcelona torna a aplegar un mig centenar de parades de llibreters, amb motiu de la 48a edició de la Fira del Llibre d’Ocasió antic i modern; tota una festa major per als amants de la lectura, i especialment per als col·leccionistes bibliòfils, que podran tenir ocasió un cop més de cercar aquelles peces de la seva predilecció i curiositat.

Enguany, el tret més destacat del certamen és la dedicatòria que del mateix se li ret a la memòria del poeta Joan Brossa, glòria de les lletres catalanes i alhora un excel·lent col·leccionista de llibres vells. Precisament la inauguració de la fira tingué lloc el dia 17, al costat del Monument al Llibre, de Brossa, tot clausurant l’acte Jaume Josa, íntim amic del poeta. Alhora, es complí amb la tradició de homenatjar igualment diverses personalitats d’aquest món, aquesta vegada tot honorant els escriptors Albert Jané, Maria de la Pau Janer i Jesús Montcada.

Pel passeig de Gràcia està circulant aquests dies un nombrós públic, entre simplement curiós i comprador esporàdic, i qui de veritat segueix el pols del mercat i del comerç especialitzat del llibre vell, gent de vertader esperit col·leccionista, que busca amb passió rareses, peces úniques de vegades, o bé edicions més corrents però que els puguin fer peça. Tot allò, tenint en compte la disponibilitat monetària, ja que s’hi poden trobar volums que passin clarament de les 100.000 pessetes; mentre que d’altres, s’hi instal·len en uns preus mitjans, i fins i tot hi ha llibres a 100 pessetes l’exemplar.

Però no tot són llibres; això és el món del paper imprès, del paper vell en tota la seva extensió i diversitat. Gravats, revistes, postals, contes, tot tipus d’il·lustracions… Material assequible per a totes les butxaques, i a més a més, com no podia ser d’altra manera, exemplars dels més dispars volums, que en segons quins casos representen un inconvenient a l’hora d’endur-se’ls a casa, si tenim en compte la minsa extensió dels habitatges moderns, no gaire adients per a segons quina classe de col·leccionismes.

Un altre dels temes que més es comenten en aquesta mena de trobades és el de la situació del mercat, del gremi dels llibreters de vell en el seu conjunt. El pols d’aquest ambient sembla ser que es manté ferm a hores d’ara, a banda d’algunes excepcions particulars, i sense perdre de vista en cap moment els històrics cicles canviants, que fan que es passi d’una mala ratxa a alguna bona temporada, especialment donada la situació econòmica en general, i a l’estat del poder adquisitiu dels compradors en potència.

“La fira del llibre vell”, per Xavier Romero, en el Diari de Girona del 26 de setembre de 1999.

XQ      XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

 

“La bibliofilia no suele tener buena prensa; mejor dicho, no la suele tener en modo alguno. Circula por canales subterráneos, por catálogos, boletines, por listas impresas o fotocopiadas, por salas de subastas, por abonados, por el boca a boca. Los mejores libreros de libros antiguos, además, parecen seres encerrados en sus santuarios, huyen de toda suerte de publicidad, se esconden entre sus estanterías, dan poco la cara y, por simpáticos que humanamente sean, no pueden esconder cierto rictus de amargura cuando se ven obligados a vender -a desprenderse de- un ejemplar valioso. Y, al revés de lo que sucede en el mercado, lo más difícil para ellos no es vender, si no comprar. Salvo para ellos, la bibliofilia no es rentable, no produce, ni siquiera desgrava, y además paga IVA. Es un derroche, un vicio, un lujo, y además cada día más caro. También es una vocación, desde luego, y hasta en muchos casos una necesidad. Una necesidad que la aceleración consumista de la vida actual hace cada vez más apremiante. Conforme más se publica y más rápidamente se consume, con mayor velocidad desaparecen los libros, negando así la vocación fundamental de la literatura, que es la de durar. Las grandes librerías de fondo están dejando de serlo, pues carecen de espacio para almacenar duraderamente todo lo que se publica. Es el tiempo de las bibliotecas y archivos -cuya escasez, desorganización y mal funcionamiento es otro tema-, de las universidades, de las colecciones y librerías especializadas, de los libros viejos y de la bibliofilia.

Antiguamente, las colecciones de bolsillo albergaban generosamente los restos semiolvidados de las grandes literaturas; hoy se dedican en gran medida a la edición de libros recientes, y parecen haber roto con el pasado, olvidando que, hasta en sus rupturas, la cultura y la literatura son continuidad. Antiguamente, también, la bibiofilia era una cuestión de libros de lujo, de grandes encuadernaciones, de finos grabados, de temas exóticos -arte, heráldica, ex libris, viajes, cocina, toros y caza o temas históricos y militares-, de piel y dorados, de libros de horas, de ediciones limitadas y originales, de tiempos pasados y hasta remotos. Pero hoy, conforme los libros mueren y los precios suben, ediciones normales de hace 20 años ya se abren paso entre sus anaqueles. Y quien quiera leer tendrá que pagarlos.

De l‘article: “Síntomas de nueva bibliofilia”de Rafael Conte en El País, 8 desembre de 1988.  https://elpais.com/diario/1988/12/08/cultura/597538802_850215.html

Frases sobre Bibliofília 811

“L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va tallar dilluns la cinta que obria oficialment la XXXII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern en una parada que, exposa únicament col·leccions d’art saldades. El passeig de Gràcia s’ha convertit un any més en un passeig per l’amor als llibres vells i la mort dels llibres nous. L’amor al volum antic, rar i únic, es barreja amb l’exhibició pública de moltes col·leccions que l’editor no va poder vendre. Adoració i vergonya. Mitificació i fracàs. Les dues cares de la cultura. Sovint, la línea que les separa és la guerra civil. Els editors d’abans de la guerra civil són ara història y dubto que cap llibreter de vell hagués pogut conservar títols repetits, si és que algun cop es va saldar alguna col·lecció. Com a màxim, algún racó. La Biblioteca Catalana d’Autors Independents, que va fundar Eusebi Isern i Dalmau durant la República i que aplegava títols de Guansé, Pla i el mateix Isern i Dalmau, es va saldar fa pocs anys en una llibreria de la plaça de Sant Jaume. Aquesta és era l’única que recordo.

Els llibres d’art saldats de la parada inaugural, P. Torradas, són fonamentalment de La Polígrafa. Per mil cinc-centes pessetes es venen els estudis il·lustrats sobre Miró, Ponç, Picasso, Tàpies, Torres-García i Guinovart, signats per Pere Gimferrer o Cesáreo Rodríguez-Aguilera. La llibreria Novecientos és una altra de las que es dediquen al llibre d’art saldat. A més, tenen el fons de l’experiència fracassada dels anomenats “Ready Meds” de Literatura, reedicions facsímil dels “Quaderns de Poesia”, a dues-centes pessetes, el “Papitu”, a sis-centes, el llibre il·lustrat Els nens de la meva escala, de Salvat-Papasseit, a cent cinquanta i el volumet Els primers romàntics dels països de llengua catalana a setanta-cinc. Unes reedicions dels anys 1977 i 1978.

Una altra col·lecció que fa anys retorna a la fira i encara no s’acaba d’exhaurir és la que La Polígrafa va dedicar a final dels seixanta a textos d’autors catalans traduïts al castellà junt amb la versió original: Villalonga, Perucho, Sarsanedas, Maragall en són autors. La projecció de la cultura catalana a l’exterior no va funcionar en aquesta ocasió. I tot i que fa poc vàrem veure que molts d’aquests llibres omplien un despatx departamental de Cultura de la Generalitat, el de relacions culturals, suposo, les piles exposades es mantenen ben altes…

… Cal no confondre el llibre més o menys recent rebaixat fins a les cent pessetes amb els llibres que encara són novetat. Es tracta de col·leccions amb un sol exemplar per títol. Arriben a les llibreries de vell gràcies als crítics i escriptors que tenen la sort d’estar inclosos en la llista d’obsequi d’una editorial i que per manca d’espai, de diners o d’interès se’ls venen. Així, la Canuda ofereix, per exemple, els darrers títols de la Seix Barral amb un lleuger descompte. El llibreter posa amb llapis el preu de venda al públic i, a sota, el rebaixat. El regreso de Eva Perón y otras crónicas, de V.S. Naipul, passa de sis-centes cinquanta a quatre-centes. El llibre és tan nou com si el compréssiu a la llibreria. Paz, Goytisolo i Donoso són els autors afectats per l’actitud d’aquesta persona que té la sort de rebre’ls de franc i la desgràcia de no estar-hi interessat. Per aquesta mateixa circumstància s’explica, segons confessió del mateix llibreter de vell que les ofereix, que les “obres Completes” de Josep Pla es venguin, noves de trinca i en les seves darrere edicions, rebaixades.

Si heu pogut sobreposar-vos a la impressió que produeixen les piles de llibres rebaixats, podreu encara trobar algunes parades dedicades al llibre antic. Jo us recomanaria la d’en Marca, tot i que és la darrera de totes. Una advertència prèvia: bones ocasions, és a dir, títols buscats a preus baixos, se’n troben poques. Si n’hi ha alguna, el més probable és que l’atrapi un altre llibreter de vell. Dilluns al matí podíem veure amb unes bosses la parella formada per Diego Gómez Flores i el seu gendre, que tenen llibreria al carrer dels Banys Nous i que fa dos anys que no posen parada a la fira, així com ‘empleat d’Els Gnoms, que ara s’ha traslladat al passatge del Crèdit i que acostuma a posar uns preus en els seus catàlegs que no corresponen a l’alçada dels personatges que donen títol a la llibreria. On es poden trobar ocasions és a les llibreries amb dependents, perquè el llibreter es veu obligat a marcar tots els llibres i potser algun queda emmagatzemat durant uns anys fins que surt a un preu baix. Aquest és potser el cas del qui és l’actual president del gremi, el senyor Pi i Caparrós. L’any passat un altre llibreter de vell li va comprar la Historia de la Segunda República de Josep Pla per nou mil pessetes, quan normalment es cotitza el doble. Un cop feta l’operació, un altre llibreter de vell, assabentat d’això, li va demanar a quin preu vendria aquesta Historia si la tingués i va respondre que a més de vint-i-cinc mil. Tornem a Marca perquè aquest any ofereix títols interessants per la seva raresa. I pot fer-ho perquè les circumstàncies del fill del llibreter de la plaça de Sant Just no són freqüents. En primer lloc, obre només dues tardes la setmana i això fa que no vengui tants llibres com vendria si obrís sempre. I en segon lloc, perquè el seu pare va mantenir durant molts anys una biblioteca d’autors catalans que no volia posar a la venda. Ara, de mica en mica, va donant sortida a aquest fons i per això us la recomano…

…Travessem ara una època que el periodista Josep Maria Cadena, bon coneixedor del món del llibreter de vell – és cunyat d’un llibreter de vell -, ens qualificava dilluns, durant la inauguració, de “crisi de les vídues”. Les vídues, diu, no es venen ara tant com abans les biblioteques que havien format els seus marits. I les llibreries, ja se sap, viuen de les vídues. En aquesta època de crisi, el cas d’en Marca és excepcional. Per exemple, el primer llibre que va vendre dilluns al matí fou la preciosa i rara edició de Flors del mal, de Baudelaire, en traducció de Rossend Llates i amb il·lustracions de Xavier Güell. Del volum, editat per la Llibreria Catalònia a Barcelona l’any 1926, només se’n va fer una tirada de tres-cents exemplars, segons assegura Palau. Té només vint poemes, en cinquanta-tres pàgines. Preu: quinze mil…

… La Fira ens demostra un cop més que en el gremi hi ha autèntica debilitat per Carner. Dilluns vàrem demanar a Marca i a Costa que ens mostressin el llibre que ells consideraven més rar i van coincidir en l’autor. Marca oferia L’oreig entre les canyes, del 1920, a deu mil pessetes, preu realment exagerat per culpa d’una dedicatòria que diu: “A Pompeu Fabra,mestre en les arts de la vellura, èmul en les de la jovenesa. Josep Carner”. El Carner d’en Costa era L’idili dels Nyanyos, del 1903, sense dedicatòria, a tres mil cinc.centes pessetes. Pla va pujant cada any, sense arribar als extrems carnerians. Els seus volums petits de la Selecta s’han posat a vuit-centes pessetes. Alexandre de Riquer, com que alhora feia dibuixos, arriba i ultrapassa les deu mil pessetes: Los estudiants de Tolosa, del 1886, i Aplec de sonets, del 1906. I una edició de la Salomé de Wilde traduïda ‘any 1908 per Joaquin Pena amb il·lustracions d’Adrià Gual, a sis mil. Els altres autors ben representats són Sagarra, Rusiñol, Foix i Ruyra.

Col·leccions que no falten mai, més o menys extenses, són les de la “Biblioteca Popular L’Avenç”, la “Rosa dels Vents”, les de les obres completes de Verdaguer i d’Emili Vilanova, “Quaderns Literaris”, “El Poble Català”, i la “Lectura Popular” de la Il·lustració Catalana. Una col·lecció curiosa present en dues parades era la que la Sociedad de Autores Españoles de Madrid va dedicar cap a l’any 1914 a obres de teatre en català fetes per Pompeius Gener, Lluís Millà, Jaume Capdevila, Manel Ribot i Serra i Ramon Muntané, entre altres. En teatre sí que m’hi perdo per culpa de la varietat de col·leccions i d’autors. Hi ha algú que conegui en detall tota la producció catalana escrita que ofereix la llibreria Època de la plaça Sant Jaume? I pel que fa a les revistes, dominava enguany “D’ací d’allà”. I de diaris vells, pocs: només “La Publicitat” i “La Vanguardia” i alguns “Le Monde” relligats.

I un cop més, el col·leccionista que ja fa anys que ha tingut innombrables ocasions per a comprar a bon preu el Psalteri de Roiç de Corella luxosament editat per l’impremta Vinader de Sant Feliu de Guíxols l’any 1928 s’escandalitzarà de veure’l a deu i a catorze mil pessetes o pensarà que els llibreters que l’han posat a aquest preu desconeixen que aquest és potser el llibre de vell luxós més editat de tota la història i que fins ara s’ha trobat a mil o dues mil. El Psalteri de Sant Feliu de Guíxols, el volum del Primer Congrés de la Llengua Catalana, del 1906, a vuit mil pessetes, les Cronache Catalane de Muntaner i d’Esclot, editades a Florència l’any 1844, que té en Costa per quaranta mil, els Amades a quinze, les edicions d’homenatge de Solitud (1961) a vint i El Príncep de Machiavelli traduït per Pin i Soler a set. Tot això ho trobarem l’any vinent, amb l’esperança que acabi d’un cop la crisi de les vídues i el saldo editorial”.

“Passeig per l’amor als llibres vell i la mort dels llibres nous”, per Víctor Ripoll, en el diari AVUI 21 de setembre 1983.

XQ      XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Hasta hace unos años las ventas de libro antiguo se realizaban bien en las propias librerías o en subastas, o por catálogo. Un listado de libros que se enviaba por correo a los clientes, y en el que se describía cada ejemplar en ese peculiar lenguaje, casi de iniciados, que permitía al comprador hacerse una idea exacta de lo que compraba; “papel moteado”, “ejemplar fatigado”, “pérdida sin afectar al texto”…

Todo esto cambió hace poco más de una década con la llegada de internet; en este momento es rara la librería de viejo que no tiene pàgina web o que no está asociada a alguno de los portales de libro antiguo; Iberlibro, que pertenece a Abebook, es el más importante, con 140 millones de libros y más de

10.000 librerías asociadas en todo el mundo; o Uniliber, en español, con cerca de 300 librerías y más de tres millones de libros. “Internet ha supuesto no solo visibilidad para las librerías, sino que ha convertido un mercado que era en gran medida opaco, de expertos, en algo completamente transparente”, señala Manuel Domínguez, propietario de la librería Gulliver, en Madrid. “Cualquiera puede entrar en uno de estos portales, buscar un título e informarse sobre ediciones y precios prácticamente en cualquier librería del mundo”. Así, cada vez hay más clientes que compran a través de internet, y menos que acuden a las librerías.

“Lecturas de anticuario”, article de Jesús Marchamalo, a la revista Mercurio, núm. 136, p.17. 2011.

Frases sobre Bibliofília 810

““ La 49 edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que, com cada any, se celebra al passeig de Gràcia de Barcelona, es va inaugurar ahir amb un homenatge als escriptors Maria Barbal, Francesc Candel i Miquel de Palol. L’acte va tenir com a escenari l’escultura de Joan Brossa Monument al llibre, que està instal·lada davant del cinema Comèdia. Les plaques inscrites amb els noms dels tres homenatjats que van quedar exposades a la base de l’escultura se sumen a les de Terenci Moix, Quim Monzó, Isabel-Clara Simó i d’altres escriptors en llengua catalana. Per Maria Barbal, aquest homenatge és una oportunitat per estar “més a prop de la gent, que és el que els escriptors sempre desitgem i que a vegades ens costa aconseguir”. Francesc Candel va confessar que veure el seu nom escrit sota el monument a Brossa “és com la inmortalitat”, i Vicenç Llorca, director general de Promoció Cultural de la Generalitat, va col·locar la placa en honor de Miquel de Palol, que no va poder assistir a l’acte. El pregó va anar a càrrec del periodista i escriptor Josep Maria Huertas, que va fer un repàs dels llibres exposats a la mostra Barcelona llibre a llibre, que hi ha a l’estand núm. 11, i va recomanar alguns títols interessants

La fira d’aquest any consta de 45 parades en les quals els visitants poden remanar, buscar i trobar llibres de tots els gèneres, i preus, des d’una astrologia precopernicana escrita el 1500 per Georgii Purbachi fins a llibres d’autoajuda com per exemple una Aromateràpia i automassatge facial, tan típics de l’onada postmodernista. La temàtica varia segons la parada: unes s’especialitzen en llibres d’ocasió i omplen els prestatges de novel·les rosa i de best-sellers caducats, mentre que d’altres reuneixen els llibres més antics i buscats pels col·leccionistes. Una competència entre llibreters de vell i d’ocasió que en general queda en un empat que no convenç als organitzadors de la fira. Segons el president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, les parades d’ocasió resten una mica de qualitat a la fira “perquè a vegades les liquidacions que fan les editorials fan que els títols es repeteixin en massa estands”. Els pròxims anys es limitarà l’accés a la Fira a les parades de llibre d’ocasió i totes les noves incorporacions seran de llibre vell.

Entre les diferents parades, destaca l’exposició Barcelona llibre a llibre, tema de la fira d’aquest any que mostra una bona col·lecció de les millors obres escrites sobre la Ciutat Comtal; llibres com La ciutat de Barcelona, de Francesc Carreras Candi editat el 1916; Calaix de sastre que en un català macarrònic fa una radiografia de la ciutat de finals del XVIII i principis del XIX, i Barcelones de Manuel Vázquez Montalbán, entre altres.

Tot plegat, una bona excusa per fer un volt pel passeig de Gràcia, buscar, remenar, deixar-se sorprendre i comprar. Si hi ha sort, es poden trobar algunes gangues que han passat per alt als llibreters, que també n’hi ha”.

“El llibre d’ocasió ocupa el passeig de Gràcia”, per Rober Pi, en el diari AVUI del 16 de setembre del 2000.

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“Han pasado varios años y el librillo (1) no se ha reeditado ( *), por lo que continua sin estar al alcance de los bibliófilos. Por otra parte, yo he seguido comprando y leyendo obras relacionadas de un modo u otro con la materia, y al verme felizmente liberado de la docencia universitaria en octubre de 2000, me pareció que había llegado el momento de reescribir de cabo a rabo la Introducción de 1995.

Aunque, lógicamente, se han aprovechado ideas de aquel librillo, y de otras publicaciones mías, esta es una obra de nueva planta, mucho más extensa y con – las imprescindibles – notas a pie de página. Tiene cabida aquí lo ensayístico y lo didáctico, y he procurado aunar la seriedad del fondo con lo – en ocasiones – festivo de la forma: Nodier y otros ya demostraron sobradamente que podemos divertirnos con la bibliofilia. De más está decir que, siendo el mundo del libro un océano tan vasto – y un bosque tan inextricable -, sería absurdo pretender abarcarlo todo en 400 páginas, así que en este metalibro se omitirán muchos aspectos del universo libresco. Nos centraremos, obviamente, en las cuestiones más relacionadas con la bibliofilia, y aun en estas seremos selectivos y sintéticos: nos dejaremos cosas en el tintero y trataremos de pasada temas a los que sin duda habrían sacado más partido plumas mejor cortadas que la nuestra.

Por suerte para todos, esto no es una tesis doctoral – traslado de muertos de un cementerio a otro – , ni una enciclopedia ni un manual –  a pesar de su componente didáctico -, sino mayormente un ensayo, género que, como todos, tiene sus reglas. La primera es que el tema objeto del mismo se trata con libertad, desde el personal punto de vista del autor, que se supone es original dentro de lo que cabe (si bien puede resultar polémico, es decir, chocar con las ideas recibidas). La segunda es que va dirigido al público culto en general, no especializado, aunque sin duda cuanto más aficionado a los libros sea el lector, más probabilidades habrá de que se acerque al nuestro, y de que lo lea provechosa y placenteramente. No es esta la primera vez que escribo teniendo como guía el viejo principio latino delectare prodi, o sea, enseñar deleitando: alguien ha hablado acertadamente de alta divulgación, y no otra ha sido siempre (creo yo) la principal finalidad de los buenos ensayos.

Con este objetivo, nos esforzamos en utilizar un claro y correcto romance, al que traducimos – sin más pretensiones que la comodidad de los lectores – las citas en otros idiomas. Igualmente hemos procurado no aburrir nunca, deber primordial de todo el que se atreve a fatigar las prensas y a ser causa directa de la tala de árboles inocentes. La vida es demasiado corta para malgastarla leyendo ladrillos, así que – según la inspiración – aderezamos los capítulos ensayísticos con unas gotas de humor (en ocasiones, un punto ácido), lo que no está en absoluto reñido con el rigor y la solidez de los conocimientos que debe tener quien osa publicar un libro sobre un determinado asunto.

Aparte de conocer bien el tema ( aunque siempre se es aprendiz, y más en materias como la bibliofilia), a uno debe apasionarle, porque de lo contrario será imposible transmitir a los lectores ese entusiasmo, esa pasión, ese arrobo.”

“Al desocupado lector”, mena de pròleg de Francisco Mendoza Díaz-Maroto en el seu llibre La pasión por los libros, Espasa Forum, Madrid, 2002; p. 27-28.

(1) Introducción a la bibliofilia, Mendoza Díaz-Maroto, Fco; ed. Vicent García, València, 1995)

* Anys després d’aquest pròleg es va fer una altra 2a. Edició corregida, el 2004.