Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Tipografia’

Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Anuncis

Read Full Post »

 

 

 

 

                                               

                                                        Tipus mòbil gòtic de Canibell.

 

“ El quadern que tenim devant dels ulls no es propiament una publicació literaria o artística, es més aviat un prospecte industrial. Malgrat això, enteném que mereix ben bé las quantas ratllas qu’aném a dedicarli en aquesta secció, ja que constitueix una fita importantíssima pera la bibliografía catalana y, si no’ns enganyèm, ha d’influhir ventatjosament en la renaixensa literaria de Catalunya, ensemps qu’en el nostre avens industrial.

            Cosa sabuda es que’ls primers productes de la imprenta, corresponents al sigle XV, apareixen generalment estampats ab lletra gòtica. Aquesta lletra donava als llibres un aspecto caracteri8ctich que, segons els inteligents, supera als actuals en llurs condicions estèticas oferint una ponderació més equilibrada entre’l Blanch del paper y el negre de la composició. Lo positiu es que aquells tipos gòtichs se’ns presentan en alguns exemplars incunables ab una riqueza incomparable y ab una tan sabia aplicación dels principis de la estètica que’ls nostres bibliòfils y alguns dels nostres impressors que practican llur art ab fe y entusiasme troban a faltar en las actuals manifestacions de la imprenta.

            Al constituirse a Barcelona la ‘Societat Catalana de Bibliòfils’, quin obgecte es produhir edicions exquisidas dels nostres clàssichs, ja sia reimprimint obras raríssimas, ja donantne a conèixer d’altras may publicadas encara, se posà de manifest una necessitat sentida de tots temps pels aficionats: mancavan tipos de lletra d’imprenta adequats a la clase d’impressions que’s volian produhir. Fou alashoras quan dita societat se posà en relació ab els industrials fundidors de tipos a dalt nomenats, pera tractar de suplir aquella deficiencia”.

 

            Article a Notas Bibliograficas:“ Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo de Canibell y Sangenís. per R. Miquel y Planas a Joventut, n. 247, 3 novembre 1904, p.728.

 

                 

 

         Exlibris de Canibell .                      Tipus mòbil gòtic de Canibell.

 

 

   

                                                                           

                             

                         Portada del llibre de Maurice Robert, de 1936.

 

               Código de la Bibliofilia moderna; Paris, 1936 editat per la Unió Llatina de Edicions, escrit per Maurice ROBERT, i amb pròleg de Miomandre, recollit per Alfredo Guido, poeta argentí, pintor i gravador en l’article: “ Libros y Bibliófilos”, en el Boletín de la Comisión Protectora de Bibliotecas Populares, nº 56, gener-març de 1945. I diu:

            ‘ Título primero: Del Libro’

            Art.1. Un libro es una reunión de hojas de papel impreso.

            Art.2. Un verdadero libro es un libro destinado a perdurar.

            Art.3. Un libro de lujo es un bello libro llevado al máximum de su perfección.

            Art.4. La perfección no reside en su rareza, sino en su calidad.

            Art.5. La tirada de un verdadero libro no será arbitrariamente limitada, con miras a inflar artificialmente su precio de venta.

            ‘Título segundo: Del bibliófilo’.

            Art.1. Un bibliófilo es un señor que, como su nombre indica, ama los libros.

            Art.2. Hay dos clases de bibliófilos: los auténticos y los falsos.

            Art.2. Deben ser considerados como falsos los bibliófilos que en un libro buscan ante todo su rareza y singularidad.

            Art.4. De peor condición deben considerarse los que llevados por un espíritu de lucro, no ven en el libro sino un objeto de especulación pecuniaria. Una justicia inmanente hace que sea generalmente frustrada esa culpable ambición.

            Art. 5. El verdadero bibliófilo es aquel que exige de un libro calidad de texto, belleza de ilustraciones, excelencia artística y técnica en su presentación.

            Art. 6. El verdadero bibliófilo posee una biblioteca que conserva su valor constante y constituye para él una verdadera fuente de goce espiritual. Él solamente tiene derecho al título de Bibliófilo moderno’.

 

            Llegit a Enfermos de libros; ALBERO, Miguel. Univ. De Sevilla, 2009, Sevilla; pp. 149.

 

 

                                        

                                                       Gravat en el llibre de Robert.

                          (Algunes imatges agafades d’El Bibliófilo i del Piscolabis).

Read Full Post »