Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘old books’

 

“ Aquest Mercat ( el de llibres vells del Paral·lel) tenia caire popular. S’hi venien publicacions modernes de tota mena i de poc preu, i hi anaven a parar tots els saldos de les editorials. Les obres de Blasco Ibáñez, d’ Emili Zola i els volums de la col·lecció popular, a una pesseta, de can Sempere de València s’hi feien dir sí senyor.

El moment, aleshores, era exaltat, i s’hi havia de conèixer. Per tant, s’hi venia molta literatura d’aquella que té com a objecte únic encarrilar els homes vers un món, nou de trinca, on regni fraternalment la veritat i la justícia. Si no era així, no hi havia res a fer. Perquè del vell estava demostrat i redemostrat que només servia, si de cas servia per a alguna cosa, per a complicar fins a l’absurd la vida dels homes. Aquesta mena de literatura s’hi venia com pa beneit. També s’hi venia molta sicalipsi.

Venien després els Siete Niños de Écija, el Nick Carter, Simbad el Marino o el Pirata – tant li fa – , Dick Navarro, el terror de las praderas, i alguna altra cosa més, totes elles exacerbadores de les imaginacions a mig raspallar. Els deliris socials i els exaltaments aventurers són com tap i carbassa; sempre van de bracet.

S’hi venien molt les novelles grosses de can Sopena. De les quals hi havia parades plenes a vessar.

 

Hi abundaven les anacròniques novel·les anomenades per entregues, avui desconegudes de la gent i oblidades injustament pels aficionats a la lectura. És una llàstima, perquè resultaven molt divertides. Si ara tornessin a circular, hi hauria qui s’en lleparia els bigotis. Enquadernades, i de dos, tres i fins quatre volums, car eren allargades o escurçades a gust del consumidor, o sigui del públic. Si aquest picava, hom les estirava, com si fossin de goma, fins a l’infinit. Si no, l’editor les matava de seguida. Eren escrites a raig fet per don Luis de Val i un no menys don Rafael del Castillo, entre altres; veritables genis, aquells, en la manipulació d’aquest gènere literari truculent.

Al seu temps acompliren una tasca social: la de fer plorar a cor complet les porteres, les noies per merèixer i, sobretot, les donzelles que ja havien perdut les esperances de maridar-se; tres estaments considerables de la societat. Les llàgrimes solen treure els mals humors dels dintres de les persones i les amanseixen una mica. A les darreres, especialment, els estovava la cotna, que ja se’ls havia tornat dura com la de la cansalada viada, dels sentiments, i els feia sortir al defora, ben amarat de llàgrimes, i per tant aigualit, el verí que sempre porten al cos. Aquesta literatura, aleshores, ja començava d’anar de baix.

Si venia,  també,  molta morralla, que vol dir literatura del pilot.

Hi havia abundància d’especialistes acreditats en la venda de gènere apte per a tots els gustos i anivellat amb totes les butxaques. Segons què volien, els compradors ja sabien on havien d’anar a raure, i àdhuc del mal que havien de morir.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 62.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ ‘ En lo que a mi respecta, insensiblemente, he aprendido a no desdeñar el aspecto físico de los libros. Admiro y acaricio con regusto uno de esos volúmenes de gran precio, que se colocan en hermosos muebles y los igualan. Pero no los amo concupiscentemente, porque hacerlo así sería motivo de sufrimiento 1 ’.

La concupiscencia en el amor por el libro tiene dos alternativas: bibliofilia y bibliomanía, ambas  amalgamantes de amor y sensualidad en el culto libresco. La primera, aunque movida por delectación que puede rayar en el morbo, es auténtica pasión de conocedor de libros y ediciones. La segunda, en ciertos casos, no pasa de obsesión de coleccionista de volúmenes cuyo objetivo apunta más a continentes que a contenidos. Se trata, simplemente, de bibliólatas”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121.

( 1.- Paraules de P. Valery a Livres ).

 

 

Read Full Post »

revista-iberica-dexlibris1

“ L’any 1894, el qui fou mestre dibuixant i notable gravador Alexandre de Riquer va fer un segon viatge a Anglaterra i allí va tenir ocasió d’admirar una gran quantitat d’exlibris, molts d’ells gravats a l’acer i que eren una veritable meravella. Es va entusiasmar tant que al seu retorn a Barcelona va comunicar el resultat de l’experiència obtinguda al notable bibliòfil reusenc Pau Font de Rubinat. En repassar molts del llibres antics que figuraven en la valuosa biblioteca de Font de Rubinat, varen trobar que alguns d’ells portaven encara adherits els exlibris dels anteriors propietaris dels respectius volums. Pau Font de Rubinat va voler fer partícip del comú entusiasme a molts dels seus amics bibliòfils i artistes. Davant les proves aportades, tots plegats compartiren la mateix admiració.

exlibris-riquer-palau

Animat pels seus companys i a la recerca de proselitisme, Alexandre de Riquer va publicar el 1903 un llibre bellament editat per la casa Seguí, que conté 63 exlibris dibuixats i gravats pel propi artista, ordenats i prologats per Miquel Utrillo. Hi figura una dedicatòria al Comte Leiningen-Westerburg, que mostra la influència que va tenir en l’entusiasme exlibrístic de Riquer.

El 1902 fou fundada l’ “Associació d’Exlibristes Ibèrics”, com formant part d’una secció del “Foment de les Arts Decoratives” i amb l’esperit d’exterioritzar les seves inquietuds.

exlibris-foment-arts-decoratives

A mitjan juny de l’any 1903, en un xalet del barri de Sant Gervasi, domicili de Ramon Miquel y Planas, Riquer  i el seu germà es reuniren amb Frederic J. Miracle, el dibuixant Josep Triadó i Víctor Oliva, i amb la delegació expressa de Pau Font de Rubinat i del també bibliòfil Puig i Valls, varen prendre l’acord de publicar una revista amb el nom de Revista Ibèrica d’Exlibris, que serviria per ampliar el camp de l’exlibrisme al nostre país. Encarregaren a Víctor Oliva posar en pràctica l’edició.

El resultat, doncs, d’aquella reunió fou que la casa Oliva de Vilanova, amb la pulcritud característica, va editar durant els anys 1903 a 1906 l’esmentada revista, que fou elogiada merescudament per tots els aimants de les obres d’art que tingueren ocasió de fruir-ne. L’edició s’exhaurí aviat i malgrat el temps transcorregut és encara molt buscada i difícilment trobada per bibliòfils selectes que desitjarien posseir-la”.

Article: “Exlibrisme.Inici del col·leccionisme a Catalunya”, d’ Antoni Pach a Revista de Llibreria Antiquària, nº 2 d’octubre de 1981, p 27.

anuari-oliva

¿ Qué hace un libro importante?.

Los libros más buscados son, normalmente, las ediciones significativas de trabajos importantes en las artes y las ciencias. Éstos incluyen los informes tempranos de descubrimientos o de invenciones; trabajos literarios o históricos; libros con ilustraciones que dan una nueva interpretación de u7n texto, o son el trabajo de un artista reconocido; las primeras impresiones de un país, de una región, o una ciudad determinada. Algunos libros pueden tener más interés si su texto fue censurado, o poco reconocido en su día, por lo que han sobrevivido pocos ejemplares. Un libro también puede tener características físicas que aumenten su importancia – una encuadernación especial, un  nuevo proceso de impresión, un diseño innovador, una dedicatoria o inscripción significativa.

vanwingen2

¿ Dónde se encuentran los libros raros?.

Los libros son transportables y están por todas partes, desde librerías privadas bien acondicionadas, hasta los áticos, sótanos y trasteros. Los libros se almacenan muchas veces en lugares poco adecuados, por ignorancia o por negligencia. Dada la importancia que tiene el estado de conservación para los bibliófilos, los bibliotecarios, y los comerciantes, el libro bien cuidado tiene muchas más posibilidades de alcanzar altas cotizaciones  que si está sucio, rozado, desgarrado, falto de hojas, etc.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS, traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Wingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago. Es pot veure l’original a RBMS: http://rbms.info/yob/

vanwingen1

 

exvlokis-blau

Read Full Post »

exposició universal 1888 c

“L’ Exposició Universal del 1888 assenyala l’inici d’una puixança en la valoració del llibre vell. Fins aleshores hi ha hagut abundància i, per tant, barator. Després comença una època d’escassetat, i, en conseqüència, s’augmenten els preus. És en aquest moment que el tipus de llibreter comença a evolucionar en un sentit més superior. Esdevé més coneixedor, o més comerciant. Altrament, hi ha també un major nombre d’aficionats intel·ligents. Tot plegat es tradueix a fer més operacions, i per tant més negoci que abans.

Per efecte d’aquest nou ambient sorgeixen alguns llibreters força coneixedors de la matèria que manipulen. Un d’ells fou en Joan Baptista Batlle, el qual ha estat un dels  llibreter s que més han honorat el comerç del llibre vell del nostre país.

l'arxiu llibreria JB Batlle

Joan Baptista Batlle va néixer al carrer de l’Hospital, l’any 1869, i es va passar la joventut al Seminari, on aprengué el llatí, feina que va alternar amb una altra d’important, la qual era romandre al servei de mossèn Cinto. D’allà va anar a raure a la llibreria, famosa, que el Mero tenia establerta al carrer de la Tapineria, on va aprendre les beceroles de l’ofici de llibreter de vell, força més complicades, certament, que no pas les que hom aprèn a l’escola.

Quan va morir el Mero, es quedà amb el local de la llibreria. Els llibres els adquiriren els Penella i Bosch. Després va passar al carrer de l’Argenteria, i d’allí a la Diagonal. Féu companyia, un poc temps, amb en Babra, al carrer de la Canuda. La seva botiga portava el nom de ‘L’Arxiu’. Aquest nom arribà a ésser conegut dels amants del llibre d’arreu del món.

Era menut,  garlaire, i molt entès – fou dels que hi entenien més – en llibres. Bé: del Seminari va treure el llatí, que dominava. Però de cal Mero no va pas treure la gramàtica parda professional que aquest darrer posseïa a fons, tant i més que no pas el llatí en Batlle, i que havia fet rodar el cap molt sovint al bo d’en Llordachs, el qual es trobava que, de sobte, i no sabia pas com ni per què, li voleiava una compra que ja es creia tenir a la butxaca i se n’anava a parar a la del mero… Era que el llibre s’havia malfixat i havia pres una butxaca per altra.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.

 

Goigs a Catalunya JB Batlle 1

 

 

ℜ          ℜ           ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

manual palau

 

“ El tipo de librero de viejo más temible es el que se ha aprendido el Palau de memoria y cree saber lo que se trae entre manos. Yo he ofrecido a uno de estos, un libro del siglo XVII, por ver los puntos que calzaba.- ¿Qué fecha tiene la edición me preguntó?- Mil seiscientos veinticuatro- le contesté.- ¿ Mil seiscientos veinticuatro?.-repuso.-Bah, eso no tiene interés. Antes está la primera edición de 1598; luego hay la de 1602, la de 1614 y me parece que otra antes de la de 1624.

Retuve las fechas, fui a casa, miré el Palau y efectivamente no había inventado nada. Allí estaban insertas las fechas citadas.

Pues un librero de esos que también tira- vamos al decir- sus catálogos, envió uno de estos a un cliente de una capital de provincia. Uno de los libros catalogados marcaba el precio de mil pesetas. El cliente como el que acaba de leer la lista de la lotería y cree que le ha tocado el gordo, fue corriendo a buscar en su biblioteca el décimo, quiero decir el libro anunciado en el catálogo en mil pesetas del que él poseía otro ejemplar idéntico, y convencido de la igualdad y fraternidad de su ejemplar, escribió a un amigo que tenía en Madrid, rogándole que fuese a la librería en cuestión a ofrecer el libro que le enviaba certificado, y lo vendiese si daban por él quinientas pesetas.

En cuanto el amigo recibió la carta, se fué a cumplir el encargo. Cogió el librero el libro, le dió primero unas vueltas entre las manos, lo examinó luego, lo comprobó después y mirando por último al señor con los ojos entornados le dijo todo lo amablemente que exije la educación mercantil, al tiempo que dejaba con cierto desdén el libro sobre el mostrador.- Hoy- y recalco el hoy- no puedo dar a Vd. arriba de sesenta pesetas por el libro.

-Pero hombre ¿ y qué le digo yo al amigo que me lo envía y me asegura que lo vende usted en mil?

-Pues dígale usted que mi libro valía mil pesetas hace ocho días porque el Palau asegura que es un ejemplar rarísimo, casi único en el mundo. Y ya ve usted lo que son las cosas, en estos ocho días transcurridos desde la aparición de mi catálogo, este ejemplar que trae usted, es el sexto que me vienen a ofrecer.

¿ Se hila o no se hila delgado?”

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 38-40.

libros de viaje y libreros de viejo

Read Full Post »

A les llibreries de vell els llibres són, normalment,cars,  i moltes vegades, molt cars.

            Sí,també tenen llibres barats, fins i tot molt barats, però no són els llibres desitjats per bibliòfils, i no es que els bibliòfils busquem incunables, primeres edicions, exemplars rars o únics, bé, ja ens agradaria, però hi ha moltes menes de llibres, de bons llibres, ben editats, ben enquadernats, ben conservats, llibres que sense ser joies de la bibliofília són suficientment atraients per gaudir tocant-los, olorant-los, mirant-los i llegint-los, llibres que ens ensenyen coses noves, llibres per aprendre, llibres amb temes que ens interessen, llibres que quan els comprem ens fan sentir feliços.

Hypnerotomachia Poliphili 2 ELLDT

Hypnerotomachia Poliphili, venut a Barcelona l’any 2005 per 310.000 euros ( IVA a part). El Catàleg on surt és per mirar-se’l, val la pena. La resta d’imatges amb ELT són de catàlegs de la llibreria Els Llibres del Tirant)

No es venen llibres, diuen cada dia els llibreters de vell. Una de les raons és perquè, com deia, són cars , de vegades et diuen que un llibre val el que algú vol pagar per ell, queda molt literari, molt de novel·la ( no sé on ho he llegit, però ho diuen) .

los bibliofilos y sus bibliotecas iberlibro

A Iberlibro per 180 euros

 

Els llibreters de vell, sovint, són esquerps. De vegades els hi sap greu que miris llibres, si els toques posen mala cara i si els fulleges, els ulls se’ls surten de les òrbites i et parlen amb desdeny. Sembla que tinguin por de que els trenquis o els arruguis, quan normalment  és tot el contrari; moltes vegades he fullejat llibres i no poques he posat bé pàgines doblegades i arrugades, he trobat coses dins ( de tot) amb valor i sense i ho he fet saber al llibreter, alguns ni les gràcies m’han donat, ans al contrari.

            Fa un temps, no gaire, m’arribaven a casa fins a nou o deu Catàlegs ( en paper)de diferents llibreries, ara només en rebo tres o quatre, i també m’arriben  dos o tres per internet. Els que ara  envien Catàlegs són llibreters als que, poc o molt, els hi he comprat alguna cosa.

Boccacio Els llibres del tirant

Boccacio.De casibus virorum illustrium Libri Nouem. Ulardo, Augsbrug, 1543.ELT.

L’arribada de Catàlegs ja no és el que era. Mirar  la bústia cada dia un parell de vegades per veure si hi ha Catàlegs de llibreries era un costum habitual, era un dels goigs del bibliòfil, sobre tot del bibliòfil ‘pobre’ com jo.

            Ara poques vegades obro la bústia amb il·lusió, abans trobar un Catàleg era una sensació total de felicitat, sembla que no es gaire cosa rebre un Catàleg, però agafar-lo, obrir-lo, mirar-lo, assenyalar amb llapis, deixar una creueta al costat d’un número d’un llibre que ens sembla interessant, que segurament no compraré, que si pogués els compraria tots, però això és molt difícil que passi, i si en compro un o dos la felicitat augmenta fins a l’infinit, encara que la majoria de vegades en senyalo uns quants i m’imagino que ja els tinc a les mans, però només són il·lusions de bibliòfil pobre.

erasmo ELT

Erasmo. Manuzio, Venezia, 1508. ELT.

Malgrat tot, assenyalar llibres desitjables, marcar la creueta allà on crec que hi ha el llibre desitjat, el llibre, de vegades, somiat, només això ja em fa passar molt bones estones.

els llibres porter

A Barcelona el venen entre 60 i 80 euros, però a Todocolección per un igual ( amb dedicatòria a N. Luján) demanen 500 euros.

També serveixen per aprendre moltes coses, bé, d’alguns Catàlegs, perquè d’altres porten el títol, l’autor, l’editorial , l’any, el preu  i poques coses més.

            I sembla ser que els bibliòfils pobres no comprem el suficient perquè la majoria de llibreries es molestin en enviar-nos Catàlegs, han de ser molt cars i no els surt a compte.

            A casa en tinc uns quants, i de tant en tant els hi dono una ullada, els torno a repassar i segueixo fruint i aprenent coses. Són curiositats, suposo, dels bibliòfils pobres.

contes bibliòfil farré 1        contes bibliofil farré 2     contes bibliofil  farré 3

Contes de Bibliòfil, a Llibreria Antiquària Farré per 600 euros (Catàleg 115). Preciós llibre.

Diuen que les llibreries de vell tanquen, en alguns llocs, perquè els lloguers dels locals són massa cars, segur que uns tenen raó, però d’altres no, crec que una coneguda llibreria del carrer Canuda ha tancat, i el tema del lloguer no ha estat el motiu, i per sort, al menys dues llibreries més han obert gràcies a aquest tancament. D’altres llibreries, com la Duet (tancada ja fa mesos), ningú ha dit res, era petita, molt petita, però hi venien llibrers de vell com a la del carrer Canuda i s’hi podien trobar grans llibres.

quixote ibarra 1780

Quixote d’Ibarra (1780).En venda  avui des de 14.000 a 20.000 euros. ELT.

Quan em toqui la loteria i compri un parell d’incunables, uns quants llibres enquadernats per Brugalla o Palomino, i quatre cosetes més, aleshores, a l’entrada de casa hi posaré una bústia de 100 metres quadrats, perquè és molt possible que les llibreries enviïn Catàlegs per donar i vendre, sobretot per vendre. ( Una bústia o un contenidor, ja veurem).

            Més amunt deia que els llibreters són, sovint,  esquerps i de vegades parlen amb desdeny, sí, però també n’hi ha uns quants, no gaires, amb els que es poden passar agradables i profitoses estones.

juan fonseca ELT

Juan Fonseca. Opera, Augsburg, 1515. ELT.

 

dibuixexbloguis1thumbnail13[1]

Read Full Post »

gramàtica mates 1

“No’ns sabèm estar de posar aquí aquesta petita digresió. Lo primer estamper que se coneix a Espanya es Johan Gherling, de Constanza, qui estampà a Barcelona en 1468 la discutida Gramàtica de Mates, qual reproducció publicà lo benemèrit Institut Català de les Arts del Llibre, ab un bell treball de D. Eudalt Canibell sobre la introducció de la imprempta.

gramàtica mates colofó

Colofó Gramàtica de Mates, posa M.cccc.lxviii (1468)

Ara bé: Lo primer estamper de París conegut ab lo nom de Ulrich Guerin, qui estampà en aquella ciutat en 1470, cridat per son amich La Pierre de la Sorbona, trobàm que son verdades nom, segons una làpida vella que li dedicà la matexa Sorbona, era lo de Ulrich Garninch, y que també era de Constanza. Als filòlechs d’avuy no’ls díu res aquesta similitut de nom que sols se diferencia per un cambi de la líquida n per la l  ?Nos podrían ajudar los alemanys Dr. Haebler y demés incunabulistes dihent-nos si en la Alemania d’aquell temps s’estilava lo que un indivíduu se pogués dir Ulrich Joan o Johan Ulrich, com avuy día dihèm Joseph María, o Pere Joan ? ¿ Podría en últim cas tractarse de dos germans ? Sabèm que l’Ulrich Guerin morí solter en 1510. Respecte a nostre Gherling es de suposar que tingué algún fill del meteix nom puix lo trobàm encara a França en 1520. Per altra part ¿ hi ha algún entès en coses de bibliografía qui s’haja pres la molestia d’investigar qui era l’impressor Joan Alemany de qui parla lo Dr. Haebler y demés tractadistes de Bibliografía ? Aquí com en totes parts, era molt natural l’ésser conegut un individuu, per lo lloch de sa procedencia, sobre tot no sabent-li lo cognòm. Si nostres polígrafs logressen que l’Estat los donés carta-blanca per investigar en los arxius notarials, no duptàm que tal vegada nos podrían aclarar aquesta incógnita, y podría donar-se lo cas de que aquest impresor de qui ne sabèm actualmente menys notícies, fos lo qui té més elements gràfichs que’l denuncían.

marca impressor gherling

Marca d’impressor de Gherling

No’ns hem proposat ab aquesta digresió emmaranyar la questió, sols nos mou l’afany de contribuir a desentrañar aquest misteri de la entrada de la Imprempta a Espanya, perque després d’haver volgut donar la rahó a Valencia per sa     estampació de les troves, suposant que s’estampessen en 1474, any del Certamen, cosa que no díu lo llibre, y veyent que Zaragoza ha demostrat documentalment que conexía la imprempta un o dos anys abans que Valencia, y com que no es natural que la Imprempta entrés a Espanya pels aires es de creure que entrà per lo Rosselló o per mar, y per lo tant creyèm que sols podía èsser Barcelona o Valencia la primera ciutat ahón provà d’establir-se la Imprempta.

Article “ De re bibliaria” de Joan Bta. Batlle en el Catàleg de la Llibreria L’Arxiu de juliol de 1925.

Sinodal aguilafuente

Sinodal d’Aguilafuente (1472 ?)

Avui en dia la majoria d’experts consideren  que el primer incunable que es va imprimir a España és el Sinodal de Aguilafuente (Segovia), que va tenir lloc l’any 1472, però sense cap data escrita en  els seus 48 fulls impressos. 

La data de la Gramàtica de Mates és errònia segons la majoria d’ experts.

 

℘       ℘       ℘       ℘       ℘       ℘       ℘

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquel que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

            En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre    y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único”.

               Article: “Las ediciones de Bibliofilia en España”, de Candela Vizcaíno, a la Revista Hibris, nº 22 de juliol-agost de 2004.

Hibris revista

 

exbloguis biblioaprenent1

 

Read Full Post »

càtedra Màrius Torres

 

“ I parlem del que és matèria bibliofílica per excel·lència, el llibre. Distingim primer el llibre antic i el llibre modern, perquè, encara que en l’art d’imprimir les innovacions no han afectat mai fonamentalment el llibre, els principis que inspiren el llibre vell i els que inspiren el llibre modern de bibliòfil són del tot diferents.

Potser l’impressor antic no es preocupava més que de fer obra ben feta. El modern, a més a més de voler fer obra ben feta, vol fer obra d’art, i, com tot l’art modern, ha volgut cercar solucions noves. Compareu els exemplars sortits de les velles premses amb els llibres il·lustrats moderns, fets amb gran suma de pretensions i veureu la diferència. La voga actual del llibre de luxe ha provocat una allau d’edicions per a tots els gustos. En les edicions il·lustrades és allà on s’ha vessat més fantasia. Sembla iniciar-se un retorn a la tipografia pura i, quant a les obres il·lustrades, una major exigència, fins a reputar antitipogràfics determinats procediments d’il·lustració”.

Article : “Els XII” de Just Cabot, a La Nova Revista de 15 de març de 1928, pp. 256-263, trobat a  Càtedra Màrius Torres.

 

margarita 1

Breviari de Margarita d’Angulema

“ Desde los tiempos rudos, ideológicamente semibárbaros, del siglo XVI nos muestra la Historia, especialmente en Francia, destacados ejemplos de mujeres bibliófilas, amigas de los libros, enamoradas de su bella presencia, aficionadas a su refinamiento y a su posesión. La palabra de ‘Gaziel’ las evoca con precisión y delicadeza de bellas miniaturas. Es Margarita de Angulema, hermana de Francisco I, la ‘ Margarita de las margaritas’, que puso en el ambiente hosco de su hora un anhelo de suavidad y de cultura; es Diana de Poitiers,

diana poitiers

que reunió en torno suyo una sociedad exquisita y floreciente; Catalina de Médicis,

catalina de medicis

en cuya biblioteca se contaban más de 4.000 volúmenes; María Estuardo, Reina de Escocia;

 

breviario maria estuardoBreviari Maria Estuardo

Delfina de Francia, mujer seductora de patético destino, precoz latinista y apasionada bibliófila. Y luego, en el XVII, Ana de Austria, la princesa española esposa de Luis XIII de francia, la Reina del Collar y de los herretes famosos,

ana de austria

en cuya biblioteca se reunían las joyas más maravillosas… Y otra española, María Teresa, fugaz esposa del Rey Sol,

maria teresa de austria

y Luisa Isabel de Orleans – mademoiselle de Montpensier- y la esposa de Luis XV,

luisa isabel de orleans

a quien la sociedad de Versalles parecía tan espantosa, que de no haber sido por sus libros no hubiera podido soportarla y que tenía instalada una pequeña imprenta en sus habitaciones. La noble madame de Irammont, la interesante princesa de Lamballe, figuran entre las más ilustres bibliófilas de Francia. Por sobre todas destaca madame de Pompadour,

madame pompadour

 cuya biblioteca incluía más de 4.000 títulos, entre los que se encontraban desde obras de teología a las de la más leve y banal literatura; madame de Pompadour, criatura de belleza y de amor, que no halló contradicción entre la feminidad más exquisita, sugestiva y… peligrosa y el cultivo de las artes y la pasión de las letras”.

 

Article de María Luz Morales sobre una conferència de Gaziel, en el diari El Sol del 26 de gener de 1930.

 

Read Full Post »

 

                                                          

 

                “Rodergas explica detalladamente las características de las publicaciones de Miquel: ‘Miquel y Planas, ben escullit el text, en totes les obres que va editar a despeses seves, sabent per endavant que cap benefici material podia trèuren – y gosaría a dir a gratcient de que no fos axi, donchs segurament lo contrari li hauria dolgut-, posava al servey del llibre tot el seu depurat bon gust y els seus vastissims conexements en la materia, tenintne cura en tots els seus detalls per insignificants que pogesin aparentar, escullintne la bona qualitat del paper, y, sempre d’acort ab el text, el format que millor havia d’escaure al llibre, la grandaria, elegancia, nitidesa y estil dels tipus tipogràfichs, format de caxa y marges, las ilustracions, sempre d’acort ab el text, a quin artista calía confiarles, quin procediment en la reproducció, si en quants colors o en negre, bona y encertada distribució de la portada y portadella; en el relligat, quin procediment, quina materia, quina ornamentació, quin color, si hi estaven millor o no els nervis y àdhuch qui no disonessin les guardes, ni en color ni en qualitat, de les cobertes. En una paraula: tot el conjunt del llibre, transformat en summùm de bellesa y perfecció artistica… una obra perfecta…”.

 

            Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp. 9.

 

 

 

               “ Recuerdo que, hace algunos años, Creus – un bibliógrafo de Santa Madrona – tenía un libro que relataba los viajes de Cabeza de Vaca, de gran valor en el mercado. Por su puesto, desfilaron la mayoría de libreros de viejo barceloneses, pero ninguno se atrevió a apechugar con el tal libro, hasta que lo vió Babra, que en el acto ofreció mil pesetas por él. Este solo rasgo puede definir claramente las personalidades libreril y bibliogràfica que se funden en el comerciante en libros que a la vez, tiene amor por su oficio. Babra conocía el valor intrínseco y extrínseco de los volúmenes que caían en sus manos e inmediatamente negociaba con ellos. Así, pues, no es de extrañar que grandes cantidades de estos fueran a parar a las estanterías insaciables del inglés Maggs Bross. Pero no solamente los de este librero, sino que también los de todos los de Barcelona, los de todos los de España… De esta forma ha emigrado de nuestra tierra,

                                               

 hacia Norte América y hacia Inglaterra, un cincuenta por ciento de la antigua producción bibliogràfica española. Los bibliófilos confeccionan catálogos que cambian entre sí y fijan precios y aceptan ofertas. En este aspecto no podemos tampoco competir con los extranjeros. En Barcelona se puede adquirir una Real Cédula antigua por un par de pesetas; Maggs Bros. cobra por lo mismo de siete a ocho libras esterlinas en Londres. No puede exigírsele al hombre que tiene abierta una tienda para comprar y vender libros un patriotismo tan extremado como para perjudicarse en su crematística particular. Además, sería inútil y absurdo… “. 

         Article: “Los comerciantes del libro” de Gabriel Trillas a Las Noticias, Año XXXVI,nº 12099, 31 de enero de 1931.

 

 

                                                          

 

Read Full Post »