Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Llibreters de vell’

“ Tinc vint-i-nou anys, i soc en una llibreria de Charing Cross, a Londres. És un d’aquells búnquers on el temps es deforma i tot és fusta vella i mal geni. Hi he entrat perquè a l’aparador i ha un exemplar del Diccionari de la llengua anglesa de Samuel Johnson que data del segle XVIII. Vaig escriure la meva tesi doctoral sobre Johnson, i m’encantaria posseir el seu diccionari. Pregunto quina edició és. L’home que vigila la caixa enregistradora em mira de dalt a baix.

-La sisena.

Sé que la sisena edició va ser publicada el 1785, l’any després de la mort de Johnson. En demano el preu, i ell em diu que no el podria pagar, i jo dic que de tota manera no m’importaria saber-lo, i ell explica que alguns llibres vells són difícils de trobar i que com a conseqüència són valuosos, i jo dic que ja ho sé, i aleshores ell diu que el meu abric gran em fa semblar un lladre i que val més que foti el camp o avisarà a la policia.

Què hauria fet la policia? En aquell temps (l’any 2004) encara no era normal ser arrestat pel fet de portar un abric gros. Potser el delicte era caure en una d’aquelles llibreries – menys freqüents ara que no pas abans – on els volums no estan en realitat a la venda i la raison d’être de l’establiment és proporcionar feina a persones no preparades per a cap forma de treball que requereixi competència social.

Hi ha una altra manera de veure-ho, jo ho sé. En “ Records d’una llibreria”, un assaig de to ressentit, George Orwell recorda els clients que l’assetjaven mentre ell s’escarrassava a la Booklovers’ Corner, a Hampstead, on va treballar alhora que escrivia la seva novel·la Que no mori l’aspidistra. No era ‘una mena de paradís on vells cavallers encantadors tafanegen eternament entre llibres de gran format enquadernats amb pell de vedell’, i la seva presència era ben rebuda no perquè sabés de literatura, sinó perquè era alt i podia abastar els

prestatges més alts de la llibreria sense escala. Havia d’atendre els estudiants que intentaven trobar exemplars barats de llibres de text i les ‘dones que buscaven, sense gaire idea, regals d’aniversari per als seus nebots’. ‘Moltes de les persones que venien’, escriu, ‘eren la mena de gent que resultaria molesta a tot arreu, però especialment en una llibreria’.

Sens dubte, hi ha hagut moments en què he estat una d’aquelles persones. De vegades, irritantment pedant. De vegades irritantment imprecís: ‘He vist aquest llibre. Recordo que té una coberta blanca. Crec que tracta sobre el cervell…’.

De la Introducció del llibre Tafanejar. Llibreries del món, escrita per l’editor Henry Hitchings, p.13-16.

 

“ La Bibliofilia es el amor por los libros; y el  bibliófilo es el amante o aficionado a las ediciones originales de ciertos libros, a los empastes especiales, al aroma de las páginas, y en general a todo lo que se relacione con mantener una nutrida colección de libros. La bibliofilia, como concepto, surge durante el Renacimiento, época en que los humanistas, reyes, príncipes y grandes señores se dedicaron directamente o por medio de agentes especiales a recorrer países de Europa en busca de manuscritos, cartas, autógrafos, incunables, y otros  tipos de libros raros.

El bibliófilo ama la lectura, así como el admirar y coleccionar libros, y frecuentemente crea una gran y especializada colección. Sabe, además, distinguirlas e identificarlas ya sea por la pureza de su texto, su tipografía, ilustración, la calidad del papel y la encuadernación. Los bibliófilos no necesariamente quieren tener el libro que añoran; como alternativa tienen el admirarlos en antiguas bibliotecas. Sin embargo el bibliófilo es frecuentemente un ávido coleccionista de libros, algunas veces buscando erudición académica sobre la colección, y otras veces poniendo la forma por sobre el contenido con un énfasis en libros caros, antiguos o raros, primeras ediciones, libros con encuadernación inusual o especial, ilustres procedencias y copias autografiadas”.

 Article:” ¿Bibliofilia?¿Bibliomanía?, per Claudia Gilardoni ( 16-06-2012), a http://www.leamosmas.com/2012/06/que-hace-bibliofilo.

 

Read Full Post »

Exposició

 

Inaugurada el 20 de setembre. Sí, inaugurada fa uns dies ( de veritat).

Vaig passar pel costat de la parada 12 on hi ha una petita exposició sobre ‘Les publicacions del folklore a Catalunya‘, era l’hora de la inauguració de la Fira, parlava algú i més tard ho va fer la Care Santos, d’ella només he llegit un llibre: “L’aire que respires”, però ja vaig dir l’any 2013, en l’article “Estic de sort” en aquest vlok: “… El quart, el millor, el més llarg i el que se m’ha fet més curt, de Care Santos: L’aire que respires…” ( llibre que parla de llibres ).

Les parades de 35 llibreries, una menys que l’any passat, encara eren tancades, van anar obrint una vegada acabada la inauguració.

De l’any passat en faltaven poques i aquest any s’han afegit tres  llibreries, 1 de Madrid, 1 de Barcelona i 1 de Premià de Mar (crec).

Al llarg del matí i la tarda vaig veure, almenys mirant, molta més gent de la que m’esperava, crec que és un bon senyal.

Propaganda als mitjans de comunicació, quasi zero. Per exemple, en el Programa Oficial de les Festes de la Mercè ni mencionar-ho, de la Fira ni piu i com diuen els que en saben, ni ase ni bèstia..

Cartells de la Fira per clients i visitants crec que no n’hi ha gaires. En venen de Fires d’altres anys.

Crec que quatre coses són més que suficients per parlar de la 68a Fira, val la pena donar-hi, almenys, una volta, i pels que no quedeu contents sempre teniu, cada diumenge, tots els de l’any, el Mercat Dominical de Llibres de Sant Antoni, on no us els acabareu.

I també podeu mirar el Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya, on en veureu unes 400, físiques i ‘online’, de tot una mica, unes quantes tancades  i segur que unes quantes no posades, si algú no hi és i vol ser-hi m’ho pot fer saber i el posaré, gràcies.

Les dades del gràfic es poden consultar a: https://biblioaprenent.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=8530&action=edit

Mercat de Sant Antoni ( vell i nou)

 

Read Full Post »

 

“ Existeixen encara llibreters a França? Un dels nostres degans, gran llibreter, ens deia fa alguns anys: ‘No seran vostès més de deu’. Lluny de nosaltres idea tan severa. No obstant això, hem de confessar que cada dia es redueix més el nombre dels que practiquen amb competència i entusiasme aquesta professió difícil i complicada. No es veurà reduïda de centenes a algunes desenes? És possible si no es limita la invasió dels incompetents que posa en risc d’enfonsament a la llibreria francesa.

Aconsellar és el paper delicat, l’ingrat paper a què està condemnat el llibreter. Però per a això ha de conèixer els llibres que proposa. Li caldrà buscar una informació de les fonts principals que hem indicat amb anterioritat. Però la millor informació serà la pràctica constant de l’examen dels volums que contingui la seva llibreria.

Per què tants seudollibreters no saben ni aconsellar ni informar la seva clientela? Perquè des de fa trenta anys han ingressat a la nostra professió massa compradors de saldos de llibreria i sobretot instal·ladors de botigues sense prèvia preparació professional; perquè molts han descuidat, en excés, la seva cultura personal.

Posar els llibres en prestatgeries i posar el rètol de ‘Llibreria’ a la façana d’una botiga no pot ser suficient per merèixer el títol que només un llarg aprenentatge pot conferir “.

Je suis libraire” de Raymond Picquot, Editoins du Conquistador, Paris, 1955.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Biblioteca Zubálburu

 

“Bibliótafo, palabra que procede del griego ‘Biblion’ libro y ‘Taphe’ sepultura, es el sepulturero de los libros. El bibliótafo no compra libros, pues si los comprase para que nadie los viese, sino solamente él sería, como antes he dicho, un bibliómano. El bibliótafo es el heredero del bibliófilo, que guarda la biblioteca de éste sin que jamás la vea nadie, y esto lo hace no por amor al libro: unas veces por cariño y respeto al bibliófilo que tanto se distinguió por su erudición; otras por el abolengo o tradición de la casa; otras porque no entendiendo nada de libros y estando en una buena situación económica prefiere guardarlos a venderlos sin saber lo que valen y así esta biblioteca es como si fuese sepultada, y el que lo guarda es un bibliótafo; este caso es muy corriente, y citaré el de una biblioteca de las mejores de España que está en estas circunstancias, la del Sr. Zabálburu.

Siendo exclusivamente el objeto de esta conferencia los bibliófilos y sus bibliotecas, y aunque estos han existido en todas las épocas, yo sólo citaré una pequeña parte de los que lo han sido desde la introducción de la imprenta hasta nuestros días, por ser ésta la que verdaderamente ha dado lugar que desde el siglo XIX se generalice la palabra bibliófilo y la que ha despertado desde su descubrimiento más principalmente el afán del coleccionista del libro.

Los bibliófilos han sido numerosísimos desde el siglo XV hasta hoy, y sería imposible citarlos ni aun en su mayoría en una conferencia como tampoco hacer una biografía de los mismos, … “.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIShttps://www.libris.es/sobre-la-asociacion  ) per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 14-15.

 

Read Full Post »

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Read Full Post »

Dia 9 d’abril. A les 11:30 deixo la maleta a l’hostal, al carrer Montera, entre Metro Gran Vía ( tancat per obres) i Metro Sol.

Surto i vaig a parar a Sol, hi ha gent de tota mena, classe i color, un munt de gent. Rodalia de Sol i Plaza Mayor, bars i restaurants a milers.

Vaig pel carrer Fuentes, trobo el taller  on enquadernava en Palomino, al mateix lloc hi ha una tenda de materials per enquadernació, Amillo  , i un taller d’enquadernació  de llibres. En ambdós llocs m’atenen molt bé, faig fotos. En el taller una noia em diu que sap d’un altre lloc on fan i ensenyen enquadernació, em diu l’adreça i demà hi aniré a donar una ullada.

Passo per la Librería Bardón, molt maca. Continuo cap al carrer Juan de Herrera, on està la Libreria Berceo, pare i fill, molt amables i el pare no para de parlar, més d’una hora xerrant de llibres, tipografia, llibreries de vell,… una bona estona.

Segueixo cap a la llibreria Jiménez ( Mayor, 66), em diuen que, potser l’any que ve, tanquen. A prop han tancat més llibreries i també l’editorial Ollero&Ramos, al menys físicament, ‘online’ encara fan alguna cosa, crec, com unes quantes de les que deixen els locals on han estat uns quants anys i es passen a la venda per internet, com, en aquesta zona, la Librería Contreras.

 

Camino fins al carrer Cava Alta, entro en un petit restaurant, La Perejila , molt petit, som uns 30, però amb dues senyores molt amables, bones tapes i preu raonable.

Segueixo cap a la Pl. Mayor i busco un lloc amb ‘wi-fi’, trobo el bar-restaurant, Los Galayos, em prenc un sorbet i planejo pròximes visites a llibreries.

Librería San Ginés

Vaig al Pasadizo San Ginés on hi ha una llibreria del mateix nom, amb un noi amable, faig unes fotos; continuo cap a la Librería Gulliver , uns carrers més amunt, tinc sort i està oberta, ho dic perquè totes o la majoria de llibreries (39) que estan a la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión  organitzada per LIBRIS , són de Madrid i tenen la tenda tancada, però alguns llibreters i passen a buscar o

Librería Gulliver

arreglar coses d’última hora, m’atén amablement la senyora llibretera i continuo cap al carrer Lope de Vega, entro a la Librería Miranda , preciosa, xerro una estona amb un noi molt amable, em posa al dia de més llibreries dels voltants que han tancat, com Renacimiento i Berrocal.

Librería Miranda

Vaig anotant en un bloc les llibreries que em vaig assabentant que han tancat, per fer uns quants canvis en el Mapa de Librerías de Viejo de Madrid  y alrededores que tinc en el meu vlok.

Continuo cap a la Libreria Del Prado , en el carrer del mateix nom, oberta també malgrat està a la Feria, parlo amb el noi que porta la llibreria amb la seva germana, però ja són les vuit i escaig i marxo buscant un lloc per sopar, però vaig primer a l’hostal a deixar algunes coses.

Hi estic una estona, consultant l’ordinador i surto a donar una volta i sopar. El carrer és ple a vessar, no vaig gaire lluny, entro en un local amb wifi, no puc deixar de costat l’ordinador. Es diu La cueva de 1900, menjo bé i amb un bon servei, surto satisfet, dono una volta fins no gaire lluny i torno a dormir. Demà estaré a la Feria tot el dia i sé que s’hi ha d’anar descansat.

Café Gijón

Dia 10 d’abril. A les 9 surto i vaig a buscar el bus que és gratis, perquè fa un servei que hauria de fer el Metro en obres. Arribo a la Cibeles i pujo per Recoletos, on està la Feria, fins al Café Gijón, entro i demano un croissant i un tallat i més tard un altre tallat. Vaig quedar-me una estona fent els mots encreuats de La Vanguardia que havia comprat abans, perquè la Feria no l’obrien fins més tard.

A les 11 vaig iniciar el passeig per la Feria, començant per l’última parada, la 39, de Madrid Libros , on tenien llibres del meu gust i a preus barats i alguns no gaire cars, hi vaig estar una estona i vaig passar a la següent, la 38, on exposava els seus llibres la Llibreria Sánchez , de Barcelona, ens vam saludar i xerrar una mica i vaig continuar per les següents parades, mirant a totes menys, crec, a dos on tenien tebeos i coses que no eren del meu gust.

Encuadernación Calero

No hi havia molta gent i es podia passejar i mirar sense cap problema. Després de la parada 1 vaig tornar enrere i vaig entrar a dinar a la part interior, perquè tenien ‘wi-fi’, de la terrassa del Café Gijón. Vaig menjar bé, el preu no era car i no vaig sortir fins a les 5 i escaig, per anar al taller del qual em van informar ahir al matí i que quedava molt a la vora, al carrer Bárbara de Braganza. El lloc és el Taller de Encuadernación Calero , em va atendre una senyora, la Chon, molt amablement i em va explicar algunes coses del local i del que feien; vaig fer unes fotos, però he vist ara que a Internet n’hi ha unes que em serveixen per posar-les aquí. Davant d’aquest taller hi havia una tenda d’antiguitats, Florin Antiques, i com no tenia pressa hi vaig entrar, hi havia coses molt maques, vaig fer unes fotos.

Com tenia temps vaig anar amb Metro a una llibreria, però la vaig trobar tancada. Eren les 6 i de tornada amb Metro, el vaig agafar fins a una parada a prop de la Cuesta de Moyano , vaig veure a un

amic llibreter( via Twitter), de la Librería Antonio (@moyanotres , Caseta núm. 3), em va explicar algunes coses i em va donar un facsímil d’una petició que l’any 1925 van fer uns quants escriptors i intel·lectuals de l’època demanant un bon lloc per posar-hi la Fira de llibres. De les 30 parades, només eren obertes unes 5 i una d’elles feia de floristeria.

De tornada, amb autobús, a la Feria, i com la parada era davant la Biblioteca Nacional d’España, vaig decidir entrar a veure el Museu del Llibre que allà tenen. És gratis, vaig veure i gaudir d’unes quantes coses, algunes catalanes, vaig fer unes fotos de màquines, eines i llibres.

En sortir tenia la Feria a 100 metres, vaig tornar a passar per la 39 i la 38, i baixant vaig conversar una mica amb la presidenta del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya , que també era allà amb la seva Llibreria Litoral , de Barcelona, vam parlar de què la pàgina web del Gremi s’hauria de millorar i posar al dia i em va dir que la Fonsi, de Llibres de Companyia , està fent i treballant en diverses coses per millorar-la.

La tarda anava passant i a les vuit i escaig vaig estar a la llibreria Gulliver i vaig tornar a l’hostal, les cames em feien una mica de figa i una dutxa i un refresc em van anar molt bé.

Los Galayos

Havia de sopar i recordava que en el bar-restaurant Los Galayos   em van atendre molt bé el dia anterior i vaig decidir anar-hi a sopar. Em va costar arribar-hi perquè és al costat de la Pl. Mayor i allà sempre hi ha molta gent, però resulta que s’iniciava la Fiesta Mayor de San Isidro i estava, la plaça, plena de gom a gom. Però ho vaig aconseguir i una vegada dins, vaig seure a l’interior, em van recomanar costelles de garrí, però creia que no tenia gaire gana per aquest plat i vaig demanar mitja ració de croquetes de pernil i formatge i un plat d’encenalls de foie amb seva caramel·litzada i pera confitada amb un molt fi pa torradet que em va saber a glòria.

Sortia a quarts de dotze, a la Plaza Mayor no hi cabia una agulla, hi havia un escenari i algú que cridava molt hi estava actuant i la gent semblava molt contenta amb els crits i soroll que escoltava, a mi l’escenari em quedava una mica lluny i no tenia clar qui eren ni que deien. Vaig seguir com vaig poder i a poc a poc vaig tornar cap a l’hostal.

Imprenta Municipal Artes del Libeo

Dia 11 d’abril. A quarts de 10 he anat una altra vegada a la Librería Berceo i després, passejant, a un altre dels museus del Llibre i les arts gràfiques que aquí sí que tenen, la Imprenta Municipal Artes del Libro, d’entrada gratuïta, amb unes quantes màquines, eines i llibres per passar una bona estona; també hi fan tallers per a adults i joves, exposicions diverses i més coses.
En sortir vaig buscar la llibreria Blázquez, que està a la Carrera de San Jerónimo, en un pis, però no hi havia ningú i on si que hi havia molta gent era davant, fent cua per entrar al Congreso.

Imprenta Municipal Artes del Libro

Vaig continuar buscant llibreries, no gaire lluny hi havia la llibreria Dedalus, al carrer Los Madrazo, però ja no existeix. I un senyor que era allà em va dir que en el carrer Libreros hi havia llibreries, em va estranyar perquè en el meu Mapa de llibreries de vell de Madrid no surt aquest carrer, i després, una vegada ja era allà, després d’agafar el Metro, vaig recordar el perquè de la seva absència, hi ha 4 llibreries, però no són de vell, encara que alguna té algunes coses, però estan dedicades als llibres de text i coses per a estudiants i a més a més no es pot entrar a dins a veure els prestatges, només t’atenen a l’entrada i no pots veure gaires coses.

           El cas és que ja era l’hora de dinar i com era a prop del carrer Montera, el de l’hostal, vaig anar-hi per deixar alguna cosa i vaig tornar al restaurant on havia sopat el dijous, m’hi vaig estar una estona, amb l’ordinador al costat, clar.
A quarts de cinc vaig anar a buscar la maleta i vaig fer camí cap a l’aeroport, hi vaig arribar aviat, vaig berenar i cap a casa.
Com a títol he posat “3 dies a Madrid “, i per acabar, i malgrat el mal de peus i el cansament després de caminar molt i molt per tot Madrid, hauria de posar “3 grans dies a Madrid “.

Vista des de l’hostal

 

Read Full Post »

“Des del naixement de la impremta, les fires van ser un lloc important en el procés de comercialització del llibre. Aquestes tenien uns privilegis que agilitaven la compravenda dels diferents productes. En concret, en el cas del llibre, suposaven els següents avantatges:

. El transport s’abaratia per que es podia aprofitar l’enorme afluència de carros amb mercaderies.

. Les transaccions eren més còmodes, a l’existir en elles els canvistes que feien factibles els canvis de moneda de diferents països.

. L’afluència de gent a aquestes fires augmentava les possibilitats de compra.

. Els llibreters i impressors es reunien en elles a intervals regulars, el que facilitava que poguessin saldar els seus deutes. També possibilitava que adquirissin nou material tipogràfic necessari per fondre i gravar els caràcters i anunciar la propera publicació d’un llibre assegurant que no anava a ser publicat per un altre col·lega.

Les fires més importants de l’Europa dels segles XVI i XVII van ser la francesa de Lió (Lugduni), les de Frankfurt i Leipzig a Alemanya i l’espanyola de Medina del Campo.

La fira de Lió va ser, en principi la més important, per trobar-se en un nucli comercial molt actiu que posava en contacte les mercaderies procedents de França, Itàlia, Alemanya i Suïssa. Sedes, espècies, arròs, ametlles i plantes medicinals passaven per aquesta ciutat per a ser distribuïdes a tot Europa.

Entre els privilegis que es concedien a aquesta fira destaquen:

. Es respectava escrupolosament el secret professional dels comerciants per part de les autoritats.

. No s’exigia que mostressin els llibres de comptes.

. Estava autoritzat el préstec amb interès (usura).

. Es permetia que els estrangers entressin i sortissin lliurement del regne i estaven exempts de represàlies. Els seus mercaderies no estaven subjectes a cap tipus d’impost.

La fira se celebrava dues vegades a l’any per un període de 15 dies cada vegada. Els comerciants acudien a les seves carromatos i s’instal·laven als carrers i places més cèntriques de la ciutat.

La fira de Frankfurt va adquirir importància en el transcurs del segle XVI. Es caracteritzava pel comerç de draps procedents d’Anglaterra i els Països Baixos, el vi del sud d’Europa i els productes manufacturats alemanys.

Donada la importància de la impremta alemanya, per ser el bressol d’aquest invent, la venda de llibres va acudir aviat a aquesta fira. La major part dels llibreters procedien de Leipzig, Wüttenberg i Heildelberg.

A Frankfurt es reunien en un carrer anomenada “dels llibreters”, on es podien adquirir, com a Lió, tant els últims llibres impresos, com els materials necessaris per a la fosa de caràcters i matrius.

En aquesta fira es donaven dos tipus de comerciants del llibre:

. Els que des de les portes i finestres de les seves botigues cridaven els nous títols als transeünts.

. Els quincallers, venedors ambulants, que venien almanacs, plecs solts, i imatges per tota la ciutat.

Al costat d’aquests van aparèixer també:

. Fonedors i gravadors de caràcters que venien els seus materials.

. Gravadors de fusta i coure que buscaven feina.

. Autors, que venien a veure si les seves obres tenien èxit o a trobar un editor que els publiqués la propera obra. També acudien a la recerca de treball com a traductors o correctors de proves.

Fonedor de tipus. Xilografia de Jost Amman. A: Schopper, Hartmann. Panoplia omnium artium. Frankfurt, 1568.

Però la principal novetat i aportació d’aquesta fira va ser la publicació dels primers catàlegs de llibres. El primer pas va consistir en la publicació d’un catàleg de les obres de cada editor, que ell mateix imprimia per difondre-les. Molt aviat van aparèixer també els catàlegs col·lectius. Des 1564, un llibreter d’Augsburg va començar a editar un catàleg amb els llibres posats a la venda en cada fira.

A partir de 1598 va ser el consell de la pròpia ciutat de Frankfurt qui va començar a editar aquest catàleg de forma oficial. Es publicarà sense interrupció fins al segle XVIII, convertint-se en una font fonamental per a la història del llibre i de les bibliografies.

Extret de: “El comerç del llibre“, del web http://www.hiperlibro.net, i no posa autors. La web citada actualmente no apareix a Infinet. Però avui ho he vist en castellà a: http://mural.uv.es/pacerto/trabajofinal.html , un treball de final de carrera de la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de València, fet per Patricia Cervera Torrijo l’any 2006 i titulat:  “El libro moderno y el nacimiento de la documentacion”.

 

Read Full Post »

Clavicula Salomonis Regis

 

“¿Quins altres punts de contacte existeixen entre l’alquimista i el recercador? L’alquimista furga sense parar en els arcans de la naturalesa, interroga a totes les formes de la matèria, llegeix en tots els grimoris1, consulta tots els mestres de l’art, s’encomana a tots els dimonis o a tots els sants, exposa cada dia salut i vida, passa en un instant de l’extrema alegria a l’extrema desesma, troba aquí i allí algunes espurnes hermètiques, esbufega, sua, s’esgota encara més i mor abans d’haver vist esvair-se en fum les seves cares il·lusions.
El recercador visita amb zel els misteriosos magatzems de paper vell, la rebotiga dels botiguers, la càmera infecte del posseïdor d’una parada, on la taula està calçada amb un llibre i la roba blanca – si n’hi ha – planxada entre llibres: el recercador aprèn de memòria el Memorial del Llibreter, en comptes de les Clavícules de Salomó i de la Transmutació dels metalls, de Nicolau Flamel; s’aixeca de matinada amb l’esperança que l’endemà serà afavorit per la sort: plantar cara als rigors de les estacions i al perill de reumes, ciàtiques i insolacions; plantaria cara a la pesta per inventariar els llibres d’un pudent; enfonsa la mà en una pila d’escombraries impreses que es ven barrejada amb ferros vells; fica el nas en els llibres abandonats a l’arna i a la putrefacció; no es desanima mai; no es cansa mai. Perquè de tant en tant, el descobriment d’un Elzevir intons, un volum firmat per GrosleyGuyet Thou, d’una petita peça representable primitiva o d’una farsa de Gringoire, entreté la seva confiança en l’avenir i es promet trobar, a la fi, la gran obra, és a dir, un autògraf de Molière, un Antoni Verard en vitel·la, on còdex amb miniatures. No parlem de la Bíblia del difunt Marquès de Chalabre, considerablement augmentada amb bitllets de banc, deixada en herència a la Srta. Mars, que no tenia aficions bibliofíliques.
Si em preguntessin, qui és l’home més feliç contestaria: un bibliòfil – admetent la seva condició humana-. D’on resulta que la felicitat és un llibre vell”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 83-85.

1.- Grimori: Un grimori és un manual de màgia que inclou instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs.( Viquipèdia).

Llibre de les figures jeroglífiques de Nicolas Flamel ( ca.1330-1418)

“ Los incunables han sido siempre la pasión de los bibliófilos, que se disputan la posesión de los más raros. Fueron hechos, como la misma palabra lo dice, cuando el libro tipografiado salía de la cuna de la imprenta. Los coleccionistas han excedido el término permitiendo señalar como incunable a todos los impresos tipográficos anteriores al año 1501, sean o no alemanes, nacionalidad – aunque el invento fue chino –  a la que pertenece la imprenta. La realización de un libro era entonces labor ciclópea, dado que se usaba el tipo movible. Usábanse para los llamados xilográficos planchas de madera grabada. De todo ello puede desprenderse la importancia, no sólo de curiosidad, sino artística de estas codiciadas ediciones que son la pasión de los coleccionistas.

En los primeros tiempos de la imprenta, las ediciones no excedían nunca de los 400 ejemplares. Hubo, sin embargo, libros, como ‘La imitación de Cristo y menosprecio del mundo’, de Kempis, del que se hicieron en poco tiempo 99 ediciones. Del ‘Elogio de la locura’, de Erasmo, se hicieron 27 ediciones”.

Article: “ El mundo de los incunables”, a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), pp. 14.

Imitación de Cristo de Kempis, ed. Ioane Angelo, Milano, 1500.

 

Read Full Post »

Older Posts »