Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Llibreters de vell’

66a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern  III

 

 

Nombre de llibreries a la Fira des de l’any 1952.

Dates extretes de:

Fins a l’any 1991 el nombre de llibreries és exacte, de dades extretes d’un gran llibre a més a més de la grandària, 38 x 27 cm.) de Josep Maria Cadena: Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Edició del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991, amb l’afegitó de l’any 1992.

A partir de 1993 les dades ja no són tan exactes. Estan extretes, la majoria, d’articles de La Vanguardia i algunes, del blog del Gremi de Llibreters de Vell.

Des de 1993 els participants vénen donats amb dades com: X estands, X expositors, X parades.

Alguns anys els estands són d’un a dos més que les llibreries, són estands ocupats pel Gremi, l’Ajuntament, o altres entitats. Quan posen, en els articles, parades i expositors, pot passar el mateix.

O sigui, el nombre de llibreries, podria ser inferior o superior als aquí exposats. No gaire, però uns pocs anys poden tenir entre 1 i 2 llibreries més, o potser menys.

L’última columna correspon a aquest any, 2017.
(És possible que alguna dada no sigui correcte, si algú sap alguna cosa més exacta, li agrairé que m’ho faci saber per corregir-la.Gràcies.)

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

 

66a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern I.

 

 

(SENSE COMENTARIS)

 

 

 

Read Full Post »

“ Aquells Encants diumengers de llibres van coincidir amb un dels períodes més assenyalats del progrés del comerç del llibre vell a Barcelona. El llibre antic ja anava més buscat. Els bibliòfils de l’època, i n’hi havia que eren molt fins de nas, aixecaren la llebre i feren obrir, de retop, els ulls als venedors. Va caldre, doncs, que aquests aprenguessin l’ofici. El valor material del llibre va anar augmentant, ja que hi havia més aficionats i, per tant, més compradors. Aquesta darrera circumstància va contribuir molt a la transformació de certs venedors ocasionals en llibreters de professió.

Les parades, per altra banda, estaven més ben apariades, eren més vistoses i resultaven, en conjunt, més atractives. L’hora de no estendre els llibres pel sòl encara no havia sonat, però estava al caure. El llibre havia aconseguit carta de ciutadania al país i estava a l’abast, ja, dels estaments populars.

Fou un moment, aquell, molt favorable a l’expandiment del llibre. Propici, a més, a l’eclosió ufana del seu comerç.

De mica en mica, la major part dels llibreters establerts en botiga, cansats del treball dels dies feiners, deixaren d’anar a aquells Encants de diumenge. En els seus darrers temps estava format gairebé només per encantistes purs i per una gran munió de venedors circumstancials de llibres.

Com que cada vegada hi anava més gent a vendre, a comprar o a badar-hi, i no es podia donar un pas per la vorera on hi havia les parades, els veïns es van queixar. A proposta d’un regidor, l’Ajuntament va acordar de traslladar-les al Paral·lel. Es féu així l’any 1920, després de la Fira dels Reis”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 58-59.

 

“ Quienes consideran la lectura como un ejercicio puramente intelectual, olvidan que el libro es también un objeto y que, como tal, es capaz de desencadenar pasiones y deseos que poco tienen que ver con las virtudes del intelecto y que, muy probablemente, los lectores de este blog han experimentado ya. Un libro no es un mero soporte de textos, o al menos no debería serlo. El papel en el que está impreso, las cubiertas que lo enmarcan, la tinta y la tipografía que dan cuerpo a las palabras son el resultado de una cuidada selección y jamás ( idealmente) producto del azar. Incluso los espacios en blanco, los márgenes y las páginas vacías, son parte fundamental del libro, quizá un merecido respiro del lector. Y qué decir del olor de un volumen recién desenvuelto o de la textura de sus páginas: no hacen más que reafirmar que, lejos de ser un placer únicamente para la mente, un libro nos invita a experimentarlo con todos los sentidos”.

Elizabeth Gutiérrez: “Bibliofilia: de libros y otras obsesiones”, en el vlok eudoxa,  el 31 de maig del 2011.    (imatge de sota en el vlok).

 

Read Full Post »

“ Quan els encants dels dies feiners, que es celebraven a la Plaça  de Sant Sebastià, foren traslladats a Sant Antoni, la Fira ( de Bellcaire) començà a ésser absorbida pels venedors encantistes i a perdre el seu caràcter drapairístic i àdhuc el seu nom tradicional, car el poble acabà anomenant-la els Encants del diumenge.

S’hi venia nou i vell. Hi havia, més ue no pas avui, grans parades de robes, mobles i de tota mena d’atuells. Coincidí amb un moment de creixença de la ciutat i això la incrementà. Fou aleshores quan aconseguí la seva màxima popularitat i el seu més gran esplendor. A més del atapeïment de parades que hi havia al voltant del Mercat, n’hi havia a les dues voreres del carrer d’Urgell fins a la Gran Via, pels carrers Floridablanca i de Sepúlveda, pel carrer de Tamarit, per tota la carretera de la Creu Coberta, a banda i banda, i d’escadusseres per la Ronda de Sant Antoni. Eren un formiguer de gent que hi acudia de tots els indrets de Barcelona i dels afores, aprofitant el lleure dels matins diumengers per anar a fer compres.

D’antuvi hi acudiren, entre altres, amb una parada modesta, els llibreters encantistes l’Amiguito, el Barretina i l’avi Melcior Millà. Aquest amb les seves invariables seccions de llibres a cinc i a deu cèntims, curosament endegats. Hi posaven parada els llibreters professionals Giganda, (à) el Navarro, l’Adan i altres.

També hi anava l’Aiguacuit. Hi venia llibres de tota mena i era dels que hi feien més negoci. Era alt i secardí. Tenia la veu grossa i semblava ferreny. Era, però, molt bona persona. Duia sempre una brusa blava, la qual va substituir, més endavant, per un vestit de vellut; indumentària que, durant molts anys, fou com una mena d’uniforme oficial del llibreter de vell.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 52.

Talmud de Babilònia

 

“  Y  no una de esas bibliotecas de bibliófilo con libros tan valiosos que el propietario no los abre nunca por temor a estropearlos, sino una biblioteca de trabajo cuyos ejemplares no dudábamos en anotar, en leer en la bañera y en la que conservábamos todo lo que habíamos leído – incluidos libros de bolsillo y múltiples ediciones de una misma obra – o todo lo que teníamos la intención de leer más adelante. Una biblioteca no especializada, o mejor dicho especializada en tantos campos que acabó siendo generalista. Disertamos durante toda la comida sobre la felicidad y la maldición de nuestra suerte: los libros son caros cuando se compran, no valen nada cuando se revenden, alcanzan precios astronómicos cuando hay que encontrarlos una vez que se han agotado, son pesados, se empolvan, son víctimas de la humedad y de los ratones, son, a partir de cierto número, prácticamente imposibles de trasladar, necesitan ser ordenados de una manera específica para poder ser

utilizados y, sobre todo, devoran el espacio. ( He llegado a tener un baño con paredes tapizadas de estanterías, lo que imposibilitaba el uso de la ducha y obligaba a bañarse con la ventana abierta para evitar la condensación; y también anaqueles en la cocina, con lo que ciertos alimentos de olor particularmente penetrante estaban prohibidos. Como muchos de mis cofrades, ¡ no tuve sino hasta tarde una situación inmobiliaria que me permitiera satisfacer mis ambiciones bibliófagas ¡). Sólo la pared de mi dormitorio en la que se encuentra la cabecera de la cama ha quedado siempre libre debido a un viejo trauma: me enteré, hace muchos años, de las circunstancias en las que murió el compositor Charles-Valentin Alkan, apodado el ‘Berlioz del piano’; lo encontraron muerto el 30 de marzo de 1888, aplastado por su biblioteca. Cada hermandad tiene un santo mártir y el mayor de los Alkan, pianista virtuoso admirado por Liszt y que heredó los alumnos de Chopin a su muerte, es sin duda el de los locos por las bibliotecas. Como de las leyendas griegas, existen varias versiones de su trágico final; hay quien dice que fue un pesado paragüero lo que le cayó encima, pero ante la duda… “.

BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas; Anagrama, Barcelona, 2010, pp.16-17.

 

Read Full Post »

“ El més pintoresc de tots els llibreters que hi van tenir parada (als Encants de Llotja o de Sant Sebastià) fou en Josep Codolosa, el qual era més poeta que no pas llibreter.

Hi parava, però, només quan li passava pel magí de fer-ho.I li passava poc. L’obligació no resava per a ell. Era un ocell, no pas de gàbia, sinó de bosc. Li agradava de cantar a la branca que li venia més de gust, i no pas en una de fixa. Haver de romandre estacat en un lloc determinat més de deu minuts- això comptant llarg – l’anguniejava. Els seus nervis, refractaris al lligament, sacsejats per l’espera, l’empenyien, com un vent traïdor  per l’esquena, a fugir-ne. Com a contrapartida d’això, s’havia passat els dies, les setmanes i els mesos, per no dir la vida, ensumant pols de llibre vell o remenant pàgines arnades per les parades dels llibreters. O si no, xerrant…

Així ho havia fet sempre. Així ho feia arreu. Als portals de les diverses escales del carrer de l’Hospital en els quals havia tingut instal·lades les seves parades, i als Encants de Sant Sebastià. Hom és com Déu l’ha fet, i aquestes coses no tenen adob.

Acudia, doncs, als Encants una vegada, i en passava tres o quatre que no. Mentre hi era matava més hores manipulant literatures verbals i llançant acudits coents entremig, que no pas negociejant.

Fer negoci ell? I ara ! De l’ofici, l’aspecte que entenia menys era aquell. Tant, que era d’una incapacitat absoluta per a fer-ne. En ell, fer negoci era la creu, mentre que la literatura era la cara de la seva pesseta psicològica.

Era escriptor, poeta i llibreter. Com a poeta i escriptor, generalment bo. Circulen pel petit món de la nostra literatura pairal belles mostres de la seva vena de literat i de poeta que ho palesen prou. Recordarem, per exemple, el seu aplec de versos titòlat La imatge de Déu a trossos com una prova clara, entre moltes, del que diem”.

          Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 46.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

“ Vamos, que adquiero muchos más libros de los que puedo llegar a leer, aunque no hiciera otra cosa que leer durante lo que me resta de vida. Lo cual se traduce en que, para desesperación de mi santa, tengo la casa atestada de libros. Una inmensa librería en el salón, dos grandes librerías en mi despacho, cuatro librerías medianas repartidas por los dormitorios de mis hijos y una pequeña librería en mi dormitorio. Todos los libros está,, ay, distribuidos en dos filas por estante. Además, cuento con varias cajas atiborradas de libros en el trastero. ¿ No es ésta una acumulación absurda? ¿ A qué se debe esta estúpida manía?.

Pues a tres motivos, amigos míos. En primer lugar, a que los nuevos títulos duran muy poco en las librerías. Al cabo de unos meses de ser editados, la mayor parte de los libros desaparece de los puntos de venta y no volverás a verlos jamás. Por eso, cada lanzamiento es una oportunidad única y, además, a tiempo limitado; así que en caso de duda, me lo compro. En segundo lugar, disfruto comprando libros; me encanta adquirir un  nuevo ejemplar, leer la contraportada, hojearlo, olerlo, tocarlo… cada nuevo libro es un torbellino de sensaciones. Por últmo, y es triste confesar esto, en algún momento de mi infancia me torcí y acabé convirtiéndome en una urraca bibliómana”.

Article: “ Bibliomanía” de l’escriptor César Mallorquí, en el seu vlok: La Fraternidad de Babel. 31-03-2007.

 

Read Full Post »

“ La parada de l’Antoni Castells, molt ben endegada, era abundant de llibres escollits. Administrava, mentre anava a les fires, la llibreria Batlle, del carrer de la Palla, car el seu propietari es va tornar orb. S’havia casat amb la filla d’en Mas, el llibreter ex-lampista, també d’aquell carrer. El 1903 va establir-se a la Ronda de la Universitat, a la llibreria que havia estat propietat de Pere Marés, i que subsisteix encara regentada per la vídua i fill d’en Castells.

En Feliu Montpart, que va tenir llibreria al carrer de Sant Pau, número 41, on, justament, fou l’antecessor de l’Antoni Palau, era, després d’en Rosés, un dels firaires que giraven més. Pel tipus semblava un francès del midi. Tenia una dona molt vistosa que intervenia en totes les transaccions que feia el marit. En quedar vídua volgué continuar el negoci del marit, però no va reeixir.

En Granada hi acudia amb una parada pròpia i regentant la d’en Penella i Bosch. Quan va deixar de fer de dependent, es convertí en campió indiscutible de tenir llibreries.

A vegades hi parava l’Antoni Palau, representat per la seva muller i per algun dels nois. Estava establert al carrer del Bonsuccés, en una escala que fou un fogar de tertúlies literàries, per les quals passaren molts joves que després es feren un nom destacat al món de les nostres lletres.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 44.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

 

“ Bibliofilia recoge los textos escritos por José Luis Martínez para su discurso de recepción del Homenaje al Bibliófilo en el marco de la Feria del Libro de Guadalajara 2002. Recuerdos del primer libro, de las primeras lecturas, los tesoros de la Pléiade, los libros regalados, los gustos adquiridos, las manías reflejadas, las búsquedas incansables, los libros perdidos, los encuentros fortuitos y, en todo, un inmenso amor al libro:

‘… rememoro las múltiples maneras de amar los libros, de amarlos para siempre o por un rato, de procurarlos con amor, devoción, afecto, morbosidad o curiosidad, de desearlos como amores imposibles, o de enorgullecernos por las pequeñas joyas que sólo existen para un grupo de maniáticos.

¿ A quién le importa que zutano o mengano o yo mismo tenga tal libraco o lo considere una joya? ¿ Por qué el bibliómano o el bibliófilo no se contenta con los libros que ya tiene o con los que puede leer o con las ediciones comunes o con los que le caben en su casa y hace maromas con sus recursos o se priva de cosas esenciales pata tener el librito raro que ha descubierto con un entusiasmo que raras veces es perdurable y con más frecuencia es pasajero? ¿ Y por qué se empeña en tener todos los libros de un autor favorito o de moda o de una materia especial? ¿ Por qué existen y tienen éxito estas creaciones, que no dejan de ser diabólicas para los amantes de los libros, como son las ferias de libros (… que atraen) a viejos como éste que les habla y que les da las gracias a quienes le ofrecen el sustento de su pasión por los libros y lo premian por su vicio?.

 Eduardo de la Garma de la Rosa: parlant del llibre“ Bibliofilia”, de José Luis Martínez, FCE, México, 2004, a la revista Sada y el Bombón ( México).

Read Full Post »

“ A les fires de la Plaça de la Universitat acudien, si no tots, la majoria dels llibreters de botiga i encantistes d’aquell període. En recordarem, ara, alguns: l’Olivella, en Fargas, l’Aiguacuit, el Cremallots; en Quelus, amb la dona; en Peicasat, amb la seva barba blanca i el seu posat patriarcal; el Matalasser segon, antecessor d’en Rubio; en Royo, l’Antoni Castells, en Rosés, el pare Dubà; en Juli, gendre d’en Peicasat; Penella i Bosch ; en Granada, el noi Vinyals, en Feliu, en Palau, en Medina, els Millà, en Duran, l’Altés, en Solé, (à) el Manelet dels ferros, i l’Adan.

Gairebé tots estaven establerts com a llibreters. En Rosés feia moltes vendes a la Fira. Era, potser, el que en feia més. Les seves parades eren un formiguer. Dels llibres que hi portava, pocs tornaven a casa seva. Si a darrera hora li’n quedaven alguns, se’ls venia a un company per pocs diners. En Ricard Duran hi anava a vendre obres de teatre. A més de firaire feia de corredor de farines. En Domènec Medina hi venia, amb preferència, obres franceses. Va posar botiga al carrer Montsió. Després va tenir una barraca a Santa Madrona.

En Solé,(à) el Manelet dels ferros, només acudia a aquestes fires grosses. Fou a començaments de segle. Venia ferros, més o menys antics, i, de tant en tant, llibres. La seva parada era diferent de les de tots els altres firaires. La disposava en forma de botiga, amb prestatges al fons i el taulell al mig. Parava als Encants de Sant Antoni, on era molt conegut dels antiquaris. Es dedicava a treballs de restauració. Feia llumeneres noves, les quals feia passar per velles.

Per les seves mans havien passat antigalles i llibres de valor que comprava a fora. El seu magatzem havia estat visitat per gent de tot el món, aficionada al llibre, tot i que ell no sabia idiomes. En els últims anys de la seva llarga vida es va entaforar al carrer de Viladomat, tocant a Floridablanca, en un local fosc i rònec”.

 

 Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 43-44.

“ Como comprador y poseedor contumaz de libros usados, cazador de ojo adiestrado y dedos polvorientos en librerías de viejo y anticuarios, nunca puedo evitar que, junto al placer feroz de dar con el libro que busco o con la sorpresa inesperada, al goce de pasar las páginas de un viejo libro recién adquirido, lo acompañe una singular melancolía cuando reconozco las huellas, evidentes a veces, leves otras, de manos y vidas por las que ese libro pasó antes de entregarse a las mías. Como un hombre que, incluso contra su voluntad, detecte en la mujer a la que ama el eco de antiguos amantes, nunca puedo evitar – aunque me gustaría evitarlo – que el rastro de esas vidas anteriores llegue hasta mí en forma de huella en un margen, de mancha de tinta o de café, de esquina de página doblada, anotada o intonsa, de objeto que, abandonado a modo de marcador entre las hojas, señala una lectura interrumpida, quizá para siempre.

Y en efecto, ‘tristeza’ es la palabra. Melancolía absorta en las vidas anteriores a las que el libro que ahora tengo en las manos dio compañía, conocimiento, diversión, lucidez, felicidad, y de las que ya no queda más que ese rastro, unas veces obvio y otras apenas perceptible: un nombre escrito con tinta o la huella de una lágrima. Vidas lejanas a cuyos fantasmas me uniré cuando mis libros, si tienen la suerte de sobrevivir al azar y a los peligros de su frágil naturaleza, salgan de mis manos o de las de mis seres queridos para volver de nuevo a librerías de viejo y anticuarios, para viajar a otras inteligencias y proseguir, de ese modo, su dilatado, mágico, extraordinario vagar.

 Arturo Pérez-Reverte: “ Fantasmas entre las páginas”, article a El Semanal del 11 de novembre del 2007.

Read Full Post »

Older Posts »