Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Llibreters de vell’

Masegosa, Millà i Alum recolliren el manifest desig dels llibreters de vell i d’ocasió de Barcelona per afirmar la seva personalitat, diferenciada per les característiques del negoci, en relació amb els llibreters de nou. I com particularment sentien la crida del carrer, donat que des de feia molts anys paraven en els mercats dominicals de Barcelona, la idea de muntar una fira especial per al llibre vell i d’ocasió els sortí d’una manera natural. La dificultat vindria en el moment de materialitzar-la, doncs d’antuvi toparen amb l’oposició municipal, les reticències del sector més fort del gremi i l’actitud desmenjada dels companys en els que més confiaven per a impulsar el projecte. Però l’habilitat negociadora dels tres – especialment de Josep Masegosa, que anys abans ja havia mogut cel i terra per a conservar el mercat dominical de llibres sota la marquesina de Sant Antoni – aconseguí que el projecte arribés a bon terme. No fou possible portar-lo a la pràctica per la tardor de 1951, com s’havia pensat en un principi, però un any després es posà en marxa.

El president del Gremi Sindical de Llibreters, Josep Bosch i Oliveró, presentà el 4 d’agost de 1952 una instància a l’ajuntament de Barcelona demanant permís i ajut per a organitzar la Fira. Realitzà una triple argumentació per a que la resolució municipal fos favorable: el prestigi aconseguit pels llibreters d’antiquària i d’ocasió de Barcelona que sabrien fer una manifestació de gran relleu cultural; la possibilitat de recupera una tradició de fires de llibres davant l’edifici de la Universitat dins de les festes de La Mercè i dies abans de la festa de Sant Jeroni, patró dels llibreters; i el desig de deixar fora de la Festa del Llibre del 23 d’abril als llibreters de vell, que ja no es barrejarien més amb els de nou al tenir manifestació pròpia. Argument aquest darrer que anava acompanyat d’una reflexió sobre que d’aquesta manera seria més factible eradicar l’ intrusisme de la venda de llibres pel carrer.

Desconec quin argument fou el decisiu, però el fet és que la comissió permanent de l’ajuntament de Barcelona, presidit llavors per l’alcalde Antoni Maria Simarro i Puig, en la seva sessió del 3 de setembre autoritzà la celebració de la Fira. Donà el permís amb caràcter excepcional i només per aquell any, amb voluntat de comprovar els seus resultats i exigí que les instal·lacions fossin dignes. Prengué totes les precaucions necessàries per a deixar sense efecte futures edicions, però oferí la necessària llum verda per a començar. Com també ho va fer el Gremi de Llibreters, que donà l’empara del seu nom però deixà tota l’organització sota la responsabilitat de Josep Masegosa.

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 17-18.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ Las ediciones de bibliofilia tal como las conocemos hoy en día se remontan a la Francia de la época románica. Fue entonces, cuando se empezó a trabajar aunando los textos con las imágenes de aristas plásticos en unas ediciones realizadas con calidades magníficas, en tiradas muy cortas y numeradas y ya nacidas con la pretensión de conformar los volúmenes más preciados de las bibliotecas de los bibliófilos. En verdad, el país galo tiene una producción amplísima en este tipo de obras. De estas primeras ediciones hay que destacar la traducción que Mallarmé hiciera del poema de Poe , El Cuervo y que estaría ilustrada por Manet. Una obra que salió a la luz en 1875.

En las primeras décadas del siglo XX, Skira – el editor de los surrealistas – Kahnweiler o Vollard harán magníficas ediciones con obras de Hugué, Picasso, Gris, Matisse… donde la obra gráfica no aparece firmada y el artista plástico estampa su rúbrica en el colofón del libro, dando así no sólo unidad sino el carácter de totalidad que tienen estos libros.

 

No podemos pasar estas líneas sin aludir a la que quizá sea la obra emblemática del editor Vollard. En 1931 se da a conocer a los bibliófilos de todo el mundo el anuncio de la próxima aparición de La obra maestra desconocida de Balzac con trece aguafuertes de Pablo Picasso. En sus Memorias de un vendedor de cuadros, el editor describe la situación de la siguiente manera: ‘ De todas las obras que he editado, la que intrigó más a los bibliófilos cuando se anunció fue La obra maestra desconocida de Balzac, con aguafuertes originales y grabados en madera de Picasso, entre los cuales las realizaciones cubistas se hallan junto a dibujos que recuerdan a Ingres. Pero cada nueva obra de Picasso escandaliza, hasta el día en que la admiración sigue al asombro’.

Article: “Historia mínima de la Bibliofilia”, de Candela Vizcaíno en el vlok “ ddBibliofilia”.

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Barcelona és ciutat que estima els llibres en llibertat. Des de molt antic – podriem recular fins els temps de la dominació romana, quan fou creada la primitiva Barcino, o anar a l’Edat Mitjana amb l’important “Confraria de Llibraters” – trobem organitzacions que, d’acord amb les possibilitats de millora social que cada moment històric oferí, han procurat donar al llibre el relleu que li pertoca com instrument de cultura. Però aquesta voluntat, posada de manifest amb rellevants iniciatives, mai ha trencat amb el desig ciutadà de trobar la cultura escrita a carrers i places. Editors, llibreters, bibliòfils i estudiosos de tota mena han estat sempre els primers en defensar l’existència de fires i mercats on els llibres, disposats moltes vegades sense ordre ni concert en improvisades parades, anessin a la recerca del lector més senzill i trobessin una darrera oportunitat per a salvar-se de la destrucció…

Pavellons Palau, inaugurats l’any 1967 (fotos en el vlok El tranvía 48)

… Tradició i actualitat. Els estudiosos poden trobar-hi referències que enllacin amb la Barcelona que disposava de fires i mercats a l’Esplanada, a la plaça de Sant Sebastià i a la Creu Coberta, així com amb la fira de llibres que es feia davant de l’edifici de la Universitat; els més veterans poden recordar el mercat diumenger de llibres al Paral·lel, que l’any 1936 es traslladà sota la marquesina del mercat de Sant Antoni; i tots podem parlar d’aquest darrer, junt amb el mercat de les Glòries, on encara surten, de tant en tant, lots de llibres que mereixen esser salvats de la fossa del paper, sense mai oblidar els pavellons “Antoni Palau” del carrer de la Diputació, continuadors dels que abans es trobaven a Santa Madrona.

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern va néixer a l’escalf de l’amor barceloní pel llibre que surt al pas del vianant i que amb la seva sobtada presència afirma el goig de llegir. Especialitzada en llibres que venen d’altres mans o que pertanyen a partides editorials que no s’han pogut comercialitzar del tot, ha aconseguit fer-se tradició.”

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 13-14.

Pavellons Palau fa una temporada, ara no sé si queda alguna cosa, vergonya poca.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Las dos clases de librerías – de nuevos y de usados – replican ese escenario. Y la librería de ocasión se insinúa como la reserva natural de la literatura: es allí donde puede estudiarse el corte transversal del pasado literario y del presente con sus sismos pasajeros.

El presente es una ficción señalizada: usted está aquí. Es la librería de viejo el verdadero campo de juego de la literatura, donde el tiempo se acumula y se ensancha de otro modo, las reputaciones y relevos se recortan de un modo más intrigante, las capas geológicas son más palpables, y donde los peores y mejores conviven en una agonía igualmente esperanzada.

El lugar donde el presente se precipita y estalla es la Feria del Libro, en Palermo, uno de los sitios más identificados con lo literario en la ciudad, seguramente el más visible de todos, y sin embargo un espacio fugitivo, fantasmático. ( tan próximo, ya que estamos, a ese bulevar de puestos de segunda mano sobre la avenida Santa fe que es todo un barrio en sí mismo). A propósito de la Feria, tratándose de una cita concertada entre autores y lectores, sería pertinente que algún día fuera inaugurada por un lector y escritor de la talla de George Steiner, ilustre cascarrabias que rumia y predica en más de una lengua.

En una ciudad de yacimientos ricos en hallazgos librescos, en la que todavía llegan a la orilla del presente restos de un pasado glorioso, la de buscar libros es una aventura como quedan pocas. Descubrimientos de nuevas especies, peligros de intoxicación y envenenamiento, ascensos y descensos escarpados: un lector de Buenos Aires nada tiene que envidiarle a un naturalista pionero. Algunas de sus calles dan fe: Darwin, Linneo y Humboldt. Hay poco de dandismo y mucho del comportamiento de un hurón en esta cacería sin fin. Se tarda en descubrir que la literatura es un conocimiento propio, privado, creado y expandido por cada lector a partir de sus libros, como si cada lector verdadero fundara una ciencia nueva. En un mundo cada vez más dado a decirlo todo, a darlo todo servido, en el que la curiosidad equivale a impertinencia o a vanidad, ciertos lectores devienen quijotes que salen a romper lanzas por lo recóndito, lo murmurado.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

Llibreria El Ateneo, Av. Santa Fe 1860, Buenos Aires.

 

Read Full Post »

“-Com féu les vostres provisions d’existències?

-En general, la venda de llibreries és bon element per a nosaltres. Però, concretant, al meu cas jo faig uns viatges a Madrid cada temporada i allí tinc ocasió de comprar gran remanent d’editorials en fallida o de restes d’edicions d’altres editorials que volen desempellegar-se’n.

Haureu vist aquest venedors ambulants que van oferint ‘mercaderia’ pels carrers oferint, a preus baratíssims, obres relativament modernes. Doncs bé, la majoria han sortit d’aquesta casa.

I dient això, el ja amic Fontana, ens fa passar al que podríem dir-ne magatzem i on s’apiloten caixes i més caixes d’embalatge amb nombrosos milers de llibres.

-I el públic especialitzat?

-Aquest ja és tota una altra cosa i crec que mereix honors especials el bibliòfil que cerca els llibres amb veritable delectança i paga per ells el preu que se li demana.

No és que arribin fins a nosaltres els llibres assenyalats al catàleg amb el preu de 5.000 pessetes, però de tant en tant, surt algun exemplar interessant que reservem ja tot seguit per aquest bibliòfil, immillorable client.

.Qui regula el preu d’aquests llibres?

-A part d’altres catàlegs, el més modern és el de Palau, anomenat ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano1’, que té sis volums, com podeu examinar, i on al costat dels llibres publicats, podeu veure el preu assenyalat. Això no vol dir que en els exemplars únics els preus pugin a molt més de l’assenyalat en el catàleg.

-Una última pregunta: Es molt gran el gir del vostre negoci?

-Fa de mal dir això. Però una quantitat aproximada pot ésser la de cinquanta mil pessetes anuals. I això, és clar que no podria assegurar-vos-ho com si tingués de servir per regular la contribució.

Article “Reportatges de La Humanitat” en el diari del mateix nom  de 1933.

1.- On diu ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano’, hauria de dir ‘Librero’ en comptes de ‘Bibliófilo’, donc un llibre amb aquest títol és una de les obres de Francisco Vindel:Manual gráfico-descriptivo del bibliófilo Hispano-Americano” (1930).

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ donde sea, el librero está esperando. El lector es todo lo contrario: no puede darse el lujo de rezagarse, sale a conquistar la ciudad y sus escalas están pautadas por el calibre magnético de cada local. El desplazamiento en una ciudad como esta – se sabe la hora de partida, se ignora la de llegada – incita a la lectura y el trayecto se mide en páginas leídas. La velocidad del subte que va a Los Incas o la del colectivo 102 compiten contra la velocidad de la lectura. A mayor incomodidad en el viaje, más urgencia de leer para abstraerse del contexto. Hay quien lee caminando ( a ciegas) y el trayecto se hace solo.

Lo que también agradece un lector incorregible es encontrar libros sobre libros. Como uno del veterano en bibliofilia Holbrook Jackson, convencido de que una de las virtudes de la lectura es que es una de las pocas actividades desinteresadas que quedan y de que leer significa ‘convertirse en otra persona por un tiempo y correr el riesgo de permanecer así’. O tropezarse con el espléndido ensayo de Lisa Block de Behar sobre, entre otras cosas, el mutismo y el sigilo del lector. Y la lógica del azar puede querer, como quiso, que ese día apareciera un libro de otro uruguayo, Carlos Real de Azúa, cuyo título parece aludir al vaivén entre la ciudad sobredimensionada y el lector innominado: Historia visible e historia esotérica.

Una ciudad como esta, amparada por los libros, propone coincidencias y superposiciones, de lecturas y lugares, de unos libros con otros. Una librería de la calle Medrano se corporizó sobre el final de una tarde, minutos antes de un diluvio, para tentar y capturar a una afortunada víctima de un tomo de Sebastiano Timpanaro cuestionando el desliz según Freud. Y otra corazonada llevó a ese dichoso rehén, a escasos estantes y minutos, a dar con el relato de George Steiner sobre ese filólogo y corrector italiano. ( Un corrector de pruebas, el encargado del trabajo más microscópico de una metrópolis.) Inevitable, pues, que floreciera la noción de desliz para guiarse en la ciudad. Un desliz – un lapsus, un deslinde, una desorientación – el que conduce de un libro a otro, de una zona  a otra más inexplorada”.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a: https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

 

Read Full Post »

 

“Per al profà, per aquell que el llibre és sols un passatemps agradable, potser no té molta transcendència la recerca d’un llibre determinat, ja que en la majoria dels casos seguirà, per a l’adquisició del mateix, una crítica del seu diari, una propaganda frapant o unes cobertes que, adientment exposades en un aparador, prometis satisfer el seu gust particular.

Però aquesta senzillesa tan planera ja no s’adiu amb aquest lector, que podríem anomenar conscient o selecte, que ha arribat a distingir uns llibres d’altres, uns autors bons i altres de dolents, passant pels mitjans, segons els seus judicis personals.

I aquest lector, que llegeix, en la majoria dels casos, d’una manera caòtica i desordenada amb greu dany per a la seva formació cultural, ja no sap avenir-se a què siguin els altres els que li marquin la seva pròpia lectura.

Què és avui el que el nostre públic, en general, llegeix preferentment? Hem volgut trobar una resposta aproximada a aquesta pregunta i per això ens hem atansat a un llibreter ‘de vell’, tal com són coneguts els qui a la compra i venda de llibres es dediquen.

De primer moment, per aquell que no recorre sovint les barraques de la Rambla de Santa Mònica i les diverses botigues del mateix gènere establertes a Barcelona, podria deduir-se que el volum de comerç que les mateixes realitzen és ben minso. S’equivocaria qui tal pensés.

Hem escollit, a l’atzar, una de tantes botigues. Carrer de la Palla, número 11, ‘Llibreria Universum’. La regenta Josep Fontana i a ell dirigim les nostres preguntes.

-Llegeix molt el nostre públic?

-No pot afirmar-se encara que a Barcelona es llegeixi en la mateixa proporció que a altres capitals estrangeres. Puc dir això perquè m’ho permet fer-ho l’haver recorregut diverses capitals sudamericanes i algunes d’europees.

-Què prefereix el públic per llegir?

-A nosaltres se’ns fa difícil dir quins són els autors preferits. Potser més pròpiament hauríem de dir quins són els que menys es llegeixen i que comprendreu fàcilment que són els que més vénen a oferir-nos.

Bona part del nostre públic no pregunta quin llibre desitja. Va resseguint els títols exposats i compra el que millor li sembla.

Amb tot, puc dir-vos que Blasco Ibáñez, Pere Mata, Fernández Florez… són autors castellans força elegits.

Un cas curiós és el d’Unamuno, del qual fa temps que no he pogut vendre res.

No creieu, però que aquesta massa de públic és la que orienta el nostre mercat. Existeix una altra gran part de públic, ja més selecte, que llegeix a Baroja, Azorín, i sobretot en una més gran proporció a Josep Ortega i Gasset, del qual no veig dos dies seguits un llibre seu exposat.

-Es venen les traduccions estrangeres?

-Gairebé tant, o més, que les d’autors nacionals.

Faltats, potser, d’una gran producció literària del país les traduccions d’obres russes, especialment les de Dostoiewski i Tolstoi, tenen gran acceptació, així com Dickens i Shakespeare pels anglesos.

-I el públic pròpiament català?

– Aquest públic és ben nombrós i pot afirmar-se que manca producció per a oferir-li. Aquí teniu les produccions de la col·lecció ‘Barcino’ i ‘A tot vent’, de les quals en venc en gran nombre.

Un detall interessant és el que aquest públic té una gran predilecció pels llibres d’història. Això, fa una temporada que és com un xarampió.

Unes obres que no arribo a vendre són, per exemple, les de Balmes. En canvi, demanen aquelles obres que enclouen una explicació natural de les coses…

Article “Reportatges de La Humanitat” en el diari del mateix nom  de 1933.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ Una ciudad se define por el tipo de patologías que impulsa. La lectura fanática y la bibliomanía podrían considerarse locuras típicas de Buenos Aires, aunque no exclusivas ni las únicas. Leer intensamente es entregarse a una pulsión, a una clase de compulsión que esta ciudad alimenta con generosidad. Las fotografías que tomó hace unos años el húngaro André Kértesz de gente leyendo en La Boca y Parque Lezama retrataron para siempre ese fervor y continúan alentándonos a serle fiel de por vida.

Rastrear y leer un libro tras otro debe esconder alguna superstición artúrica – persiguiendo un Grial o una serie – porque si uno pasea por Avenida Corrientes o Avenida de Mayo puede atestiguar que no son pocos los bibliólatras que parecen estar biológicamente incapacitados para dejar de llevar ejemplares a sus casas. En el  subterráneo, sobre todo, se tiene la impresión de que ciertos lectores creen, heroicamente, que Buenos Aires se sostiene porque ellos siguen leyendo, que la línea de cada renglón es la cuerda por donde avanza la ciudad y encuentra su equilibrio.

En cada ciudad se narra distinto, se miente y se calla distinto; cambian las cosas que se eligen omitir. Invariablemente, el frenesí de la ciudad se alza contra el silencio de la lectura: un tronar versus un crepitar. Una disciplina monástica en medio de una aceleración y una descortesía formidables.”

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

André Kértesz

 

Read Full Post »

Pere Miquel Carbonell. Chròniques de Espanya fins ací no divulgades (1513)

Pere Miquel Carbonell, notari, historiador, cronista i poeta, d’una peça, nascut a Barcelona el 1437 i traspassat a la mateixa ciutat el 1517, formà una biblioteca d’humanitats, d’història de la Corona d’Aragó i literatures. Vers l’any 1896, un lot d’incunables procedents d’aquesta biblioteca estava en venda a la parròquia de Caldes de Montbui, al preu de cinc pessetes el volum, indistintament. Segons conta Antoni Palau en les seves Memòries, el col·lecionista i llibreter Jaume Andreu n’adquirí uns quants.

Altres biblioteques de començaments del segle XVI, dignes d’ésser esmentades, foren les de Nicolau Pere, en la qual hi havia, principalment, obres dels clàssics llatins i de legislació catalana, i la del gran impressor català mossèn Pere Posa, que es detalla en el famós inventari dels seus béns.

 Suma de la Art d’Arismètica de Francesc Santcliment.Va ser impresa a Barcelona per Pere Posa el 1482.

En l’últim terç de segle hi ha la de mossèn Francesc Serra, doctor en lleis. Un inventari del notari Montserrat Serra, dels anys 1584-1592, ens assabenta que constava d’uns tres mil volums i que la integraven, principalment, obres d’humanitats i de legislació.

És també d’aquella època la biblioteca de l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, molt rica en obres de numismàtica, història i jurisprudència. Antoni Agustí fou el primer que va implantar el sistema de catalogació per matèries. D’aquesta biblioteca, que passà a nodrir el fons de la d’ El Escorial, se’n publicà un catàleg l’any 1586.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Feria del Libro en la Cuesta Moyano 1930

“ Cuando parece que la época del libro está tocando a su fin; cuando los libros, en el sentido clásico del término, serán en poco tiempo un objeto histórico, quizás con espíritu de rebeldía ante lo que se avecina, es rara la pequeña capital de provincia española en donde no se celebre una Feria del libro de ocasión. Confieso mi afición a estas librerías en las que, sin la apariencia de un orden más o menos lógico, se encuentran libros de toda condición, cubiertos con la lógica pátina del tiempo que le da, si cabe, mayor encanto. Callejear varias horas de caseta en caseta, viendo todo lo que hay a la venta, leyendo furtivamente alguna página, confieso que constituye un placer de los que ya no se estilan. Encima, casi por casualidad, aparece la joya que uno no buscaba, en forma de un libro viejo, descatalogado y pidiendo que alguien se lo lleve a su casa.

Cuando, en el decir de Hemingway, uno era pobre, feliz e indocumentado, estas correrías por las librerías viejas constituían una necesidad vita. En ellas, los libros eran baratos. Tengo en la memoria caminatas excelsas por la Cuesta Moyano madrileña en la que, si uno no compraba, que era lo más habitual, al menos hablaba con los libreros, tristes, sabios y expertos, que eran un pozo de sabiduría en lo tocante a libros de todo tipo.

A uno, inexplicablemente inexperto, le compré a precio de ganga el Idearium español de Ángel Ganivet. Dónde está ahora ya no lo sé, aunque este es otro tema. El caso es que, cuando el tiempo ha pasado en abundancia, cuando los libros rebosan en toda la casa, aún considero un placer de dioses, al alcance de cualquier bolsillo, perderse por las librerías de viejo, a pleno sol, para encontrar, si hay suerte, algo que no está de moda, que no es un best seller, pero que, quizás por todo eso, constituya un pequeño tesoro. Uno se lleva a casa el ejemplar cobrado como si fuera un cazador enarbolando un trofeo”.

 “Libro de ocasión de Julio González Puente” , article de Paula Arenas a noticias.com ( era a internet, però ara no surt, he demanat informació i quan la tingui la faré saber).

 

 

 

 

Read Full Post »

“ Les parades ja han estat instal·lades, mentrestant. Al darrera ja hi ha els venedors o les venedores, llibreters o no, disposats a mercadejar. Si és a l’estiu, amb poca roba al damunt. Si és a l’hivern, com que dessota la marquesina fa un fred que pela, embolicats de cap a peus com paquets.

Hi acudeixen, fent unes corrues a cada un dels carrers que hi menen que recorden les de les formigues, grups de gent aficionada als llibres, als cromos, especialment als d’estrelles del cinema, a les revistes,a les targes postals, als gravats i a les estampes, a les fotos, a la música, a les monedes rovellades, als segells, etc.

Hi acudeixen parelles, que semblen esgarriades. Hi acudeixen pares amb llurs fills. Hi van els desvagats. N’hi ha que hi van a prendre el sol; n’hi ha que hi van a matar el matí…, i n’hi ha que hi van a arrambar llibres, aprofitant-se d’un moment de descuit, d’una badada, o de l’aqueferament sobtat del venedor o llibreter.

La gent ho remena tot. Més n’hi hagués, de coses per a remenar, més en remenaria. La curiositat, la tafaneria, les ganes i el desig no tenen aturador. De passada, pregunta preus i pren ho deixa, segons.

S’hi formen penyes de discutidors, que es passen el matí, de cap a cap, donant voltes i més voltes a la sínia del Mercat. Cada un d’ells porta una recepta pròpia, que és infal·lible, a la butxaca del seu gec o al seu pensament. L’exposen, no s’entenen, i d’aquí neix la discussió.

Hi ha un jai que es col·loca en una xamfrà i que ven capses de llumins, tabac, llibrets de paper de fumar i pedres d’encenedor, allò que el Mercat té les seves exigències ineludibles i cal complir-les. També hi acut l’home de la regalèssia, disposat a engranallar la quitxalla.

Al xamfrà superior de la vorera del bar ‘Núria’ – el seu fundador és, alhora, l’inventor de la famosa pomada Pancho – s’instal·len grups de xicots espigats, venedors incipients avui i qui sap si amb parada pròpia a Sant Antoni mateix el dia de demà. Fan una estesa de tebeos en aquella vorera, i compren, venen o canvien. A vegades surt, detrascantó, que vol dir a traïció, un urbà malcarat i els empaita. Els grups es fonen ràpidament i es refan tot seguit.

L’animació, el brogit i les transaccions duren fins a les dues. En arribar aquesta hora, el públic es destria. Hom fa via cap a casa, on l’espera el dinar diumenger.

Els venedors, al seu torn, s’afanyen a plegar les parades. Col·loquen els llibres a la caixa i desmaneguen el fustam. El carreguen, després, al sostre d’aquella. I s’emporten, arrossegant-la la caixa feixuga als magatzems que hi ha pels voltants del Mercat.

… La darrera senyal de vida del Mercat de llibres vells de Sant Antoni la donen els grinyols que fan les rodes de ferro de les caixes curulles en ésser arrossegades pels venedors mateixos o per llurs ajudants”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.126-127.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

“ No pretendemos establecer nuevos preceptos ni dar consejos a bibliófilos que no los han solicitado. Preferimos, como Rodríguez-Marín, la discreción, una ‘ admirable cualidad del libro’. Que ‘¡jamás se entremete a dar consejo a quien no se lo pide¡’.

Sin embargo, decíamos al principio que deseábamos mostrar los caminos que pueden descubrir quienes sienten pasión por el libro y, por lo tanto, recordaremos que ciertos autores han tratado de orientar a bibliófilos o lectores en la formación de las bibliotecas y en el cuidado de los libros. Francisco Mendoza se ocupa de la ‘preceptiva y práctica bibliofílica’ en La pasión por los libros: un acercamiento a la bibliofilia, donde se encuentran los treinta preceptos o prohibiciones de Harold Klett y ‘ veintinueve consejos más’, así como referencias a los trabajos de Víctor Infantes o Fernando Huarte Morton, entre otros. En otro capítulo Francisco Mendoza nos plantea su ‘ propuesta de biblioteca ideal’. No vamos a reproducir las detalladas recomendaciones de este autor, ni animaremos a los aficionados a conseguir la ‘ biblioteca ideal’, sugerida, ni otra, pero recordaremos, sin retoques ni ampliaciones, los consejos que Alejandro Mendiburu dirigía al marqués de Morante. El marqués, que hacía grabar en sus tapas el escudo y la leyenda ‘ J. Gómez de la Cortina et amicorum-fallitur hora legendo’ aunque no confiaba los libros a sus amigos y ‘solamente legendo esa horita en la biblioteca podían disfrutarlos’., no prestó atención a todas las advertencias, como temía su ‘consejero’, pero tal vez sirvan de orientación a quien tenga, o pretenda tener, una biblioteca de lector o una biblioteca de bibliófilo:

Consejos, o sea decálogo de un colector de libros:

1º. Serás parco en adquirir; mira que una librería muy numerosa, de medio, de instrumento de saber, pasa a ser impedimento; repara que un hombre no es un museo, ni tampoco una biblioteca, y a cada libro que compras cuasi contraes la obligación de leerlo.

2º. No te fíes de catálogos ni de boletines, mira que todos sus encomios de libros prueban en sus autores casi infinito deseo de no tenerlos.

3º. Piensa siempre en que una es la bibliografía del librero y otra la del literato; que la una distrae de la otra, y que esta otra es más lúcida y sustanciosa que aquella una.

4º. Piensa en tus novísimos y postrimerías, es decir, en la brevedad de la más larga vida humana, y no atesores muchos más libros de los que podrás disfrutar. Considera lo que fue de la Biblioteca del Duque de la Valliere, de la de Mr. Hebert, de la de Mr. Renouard, de la de Luis Felipe, de la del Infante D. Gabriel, de la del Príncipe de la Paz, de la de Böhl de Faber, …

5º. No adquieras tantos libros de una especie que te cause vergüenza el carecer de los muchos que siempre te han de faltar; esto es vivir pobre entre riquezas y mártir entre delicias; mira que ninguna colección ha llegado a ser completa.

6º. Viste magníficamente sólo aquellos libros que nunca hayas de leer ni consultar, los que destines a pasar de libro a relicarios; y decente, pero modestamente, los que hayan de continuar sirviéndote y a tus amigos.

7º. Usa de tus libros procurando extraer de ellos uno más, y ese bueno.

8º. No tengas dos libros enteramente idénticos, no te parezcas a cierta señora, que en prendándose de un vestido o de un pañuelo compraba la pieza.

9º. Nunca pagues por un libro lo que pueda bastar para adquirir mil mejores; a no ser que sepas de alguno en que se encierre toda la ciencia y toda la felicidad.

10º. No seas tu propio bibliotecario, ni hagas por tu mano el índice de tus libros.”

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 16-17.

 

 

 

Read Full Post »

66a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern  III

 

 

Nombre de llibreries a la Fira des de l’any 1952.

Dates extretes de:

Fins a l’any 1991 el nombre de llibreries és exacte, de dades extretes d’un gran llibre a més a més de la grandària, 38 x 27 cm.) de Josep Maria Cadena: Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Edició del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991, amb l’afegitó de l’any 1992.

A partir de 1993 les dades ja no són tan exactes. Estan extretes, la majoria, d’articles de La Vanguardia i algunes, del blog del Gremi de Llibreters de Vell.

Des de 1993 els participants vénen donats amb dades com: X estands, X expositors, X parades.

Alguns anys els estands són d’un a dos més que les llibreries, són estands ocupats pel Gremi, l’Ajuntament, o altres entitats. Quan posen, en els articles, parades i expositors, pot passar el mateix.

O sigui, el nombre de llibreries, podria ser inferior o superior als aquí exposats. No gaire, però uns pocs anys poden tenir entre 1 i 2 llibreries més, o potser menys.

L’última columna correspon a aquest any, 2017.
(És possible que alguna dada no sigui correcte, si algú sap alguna cosa més exacta, li agrairé que m’ho faci saber per corregir-la.Gràcies.)

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »