Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Llibreters de vell’

 

“ Existeixen encara llibreters a França? Un dels nostres degans, gran llibreter, ens deia fa alguns anys: ‘No seran vostès més de deu’. Lluny de nosaltres idea tan severa. No obstant això, hem de confessar que cada dia es redueix més el nombre dels que practiquen amb competència i entusiasme aquesta professió difícil i complicada. No es veurà reduïda de centenes a algunes desenes? És possible si no es limita la invasió dels incompetents que posa en risc d’enfonsament a la llibreria francesa.

Aconsellar és el paper delicat, l’ingrat paper a què està condemnat el llibreter. Però per a això ha de conèixer els llibres que proposa. Li caldrà buscar una informació de les fonts principals que hem indicat amb anterioritat. Però la millor informació serà la pràctica constant de l’examen dels volums que contingui la seva llibreria.

Per què tants seudollibreters no saben ni aconsellar ni informar la seva clientela? Perquè des de fa trenta anys han ingressat a la nostra professió massa compradors de saldos de llibreria i sobretot instal·ladors de botigues sense prèvia preparació professional; perquè molts han descuidat, en excés, la seva cultura personal.

Posar els llibres en prestatgeries i posar el rètol de ‘Llibreria’ a la façana d’una botiga no pot ser suficient per merèixer el títol que només un llarg aprenentatge pot conferir “.

Je suis libraire” de Raymond Picquot, Editoins du Conquistador, Paris, 1955.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Biblioteca Zubálburu

 

“Bibliótafo, palabra que procede del griego ‘Biblion’ libro y ‘Taphe’ sepultura, es el sepulturero de los libros. El bibliótafo no compra libros, pues si los comprase para que nadie los viese, sino solamente él sería, como antes he dicho, un bibliómano. El bibliótafo es el heredero del bibliófilo, que guarda la biblioteca de éste sin que jamás la vea nadie, y esto lo hace no por amor al libro: unas veces por cariño y respeto al bibliófilo que tanto se distinguió por su erudición; otras por el abolengo o tradición de la casa; otras porque no entendiendo nada de libros y estando en una buena situación económica prefiere guardarlos a venderlos sin saber lo que valen y así esta biblioteca es como si fuese sepultada, y el que lo guarda es un bibliótafo; este caso es muy corriente, y citaré el de una biblioteca de las mejores de España que está en estas circunstancias, la del Sr. Zabálburu.

Siendo exclusivamente el objeto de esta conferencia los bibliófilos y sus bibliotecas, y aunque estos han existido en todas las épocas, yo sólo citaré una pequeña parte de los que lo han sido desde la introducción de la imprenta hasta nuestros días, por ser ésta la que verdaderamente ha dado lugar que desde el siglo XIX se generalice la palabra bibliófilo y la que ha despertado desde su descubrimiento más principalmente el afán del coleccionista del libro.

Los bibliófilos han sido numerosísimos desde el siglo XV hasta hoy, y sería imposible citarlos ni aun en su mayoría en una conferencia como tampoco hacer una biografía de los mismos, … “.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIShttps://www.libris.es/sobre-la-asociacion  ) per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 14-15.

 

Anuncis

Read Full Post »

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Read Full Post »

Dia 9 d’abril. A les 11:30 deixo la maleta a l’hostal, al carrer Montera, entre Metro Gran Vía ( tancat per obres) i Metro Sol.

Surto i vaig a parar a Sol, hi ha gent de tota mena, classe i color, un munt de gent. Rodalia de Sol i Plaza Mayor, bars i restaurants a milers.

Vaig pel carrer Fuentes, trobo el taller  on enquadernava en Palomino, al mateix lloc hi ha una tenda de materials per enquadernació, Amillo  , i un taller d’enquadernació  de llibres. En ambdós llocs m’atenen molt bé, faig fotos. En el taller una noia em diu que sap d’un altre lloc on fan i ensenyen enquadernació, em diu l’adreça i demà hi aniré a donar una ullada.

Passo per la Librería Bardón, molt maca. Continuo cap al carrer Juan de Herrera, on està la Libreria Berceo, pare i fill, molt amables i el pare no para de parlar, més d’una hora xerrant de llibres, tipografia, llibreries de vell,… una bona estona.

Segueixo cap a la llibreria Jiménez ( Mayor, 66), em diuen que, potser l’any que ve, tanquen. A prop han tancat més llibreries i també l’editorial Ollero&Ramos, al menys físicament, ‘online’ encara fan alguna cosa, crec, com unes quantes de les que deixen els locals on han estat uns quants anys i es passen a la venda per internet, com, en aquesta zona, la Librería Contreras.

 

Camino fins al carrer Cava Alta, entro en un petit restaurant, La Perejila , molt petit, som uns 30, però amb dues senyores molt amables, bones tapes i preu raonable.

Segueixo cap a la Pl. Mayor i busco un lloc amb ‘wi-fi’, trobo el bar-restaurant, Los Galayos, em prenc un sorbet i planejo pròximes visites a llibreries.

Librería San Ginés

Vaig al Pasadizo San Ginés on hi ha una llibreria del mateix nom, amb un noi amable, faig unes fotos; continuo cap a la Librería Gulliver , uns carrers més amunt, tinc sort i està oberta, ho dic perquè totes o la majoria de llibreries (39) que estan a la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión  organitzada per LIBRIS , són de Madrid i tenen la tenda tancada, però alguns llibreters i passen a buscar o

Librería Gulliver

arreglar coses d’última hora, m’atén amablement la senyora llibretera i continuo cap al carrer Lope de Vega, entro a la Librería Miranda , preciosa, xerro una estona amb un noi molt amable, em posa al dia de més llibreries dels voltants que han tancat, com Renacimiento i Berrocal.

Librería Miranda

Vaig anotant en un bloc les llibreries que em vaig assabentant que han tancat, per fer uns quants canvis en el Mapa de Librerías de Viejo de Madrid  y alrededores que tinc en el meu vlok.

Continuo cap a la Libreria Del Prado , en el carrer del mateix nom, oberta també malgrat està a la Feria, parlo amb el noi que porta la llibreria amb la seva germana, però ja són les vuit i escaig i marxo buscant un lloc per sopar, però vaig primer a l’hostal a deixar algunes coses.

Hi estic una estona, consultant l’ordinador i surto a donar una volta i sopar. El carrer és ple a vessar, no vaig gaire lluny, entro en un local amb wifi, no puc deixar de costat l’ordinador. Es diu La cueva de 1900, menjo bé i amb un bon servei, surto satisfet, dono una volta fins no gaire lluny i torno a dormir. Demà estaré a la Feria tot el dia i sé que s’hi ha d’anar descansat.

Café Gijón

Dia 10 d’abril. A les 9 surto i vaig a buscar el bus que és gratis, perquè fa un servei que hauria de fer el Metro en obres. Arribo a la Cibeles i pujo per Recoletos, on està la Feria, fins al Café Gijón, entro i demano un croissant i un tallat i més tard un altre tallat. Vaig quedar-me una estona fent els mots encreuats de La Vanguardia que havia comprat abans, perquè la Feria no l’obrien fins més tard.

A les 11 vaig iniciar el passeig per la Feria, començant per l’última parada, la 39, de Madrid Libros , on tenien llibres del meu gust i a preus barats i alguns no gaire cars, hi vaig estar una estona i vaig passar a la següent, la 38, on exposava els seus llibres la Llibreria Sánchez , de Barcelona, ens vam saludar i xerrar una mica i vaig continuar per les següents parades, mirant a totes menys, crec, a dos on tenien tebeos i coses que no eren del meu gust.

Encuadernación Calero

No hi havia molta gent i es podia passejar i mirar sense cap problema. Després de la parada 1 vaig tornar enrere i vaig entrar a dinar a la part interior, perquè tenien ‘wi-fi’, de la terrassa del Café Gijón. Vaig menjar bé, el preu no era car i no vaig sortir fins a les 5 i escaig, per anar al taller del qual em van informar ahir al matí i que quedava molt a la vora, al carrer Bárbara de Braganza. El lloc és el Taller de Encuadernación Calero , em va atendre una senyora, la Chon, molt amablement i em va explicar algunes coses del local i del que feien; vaig fer unes fotos, però he vist ara que a Internet n’hi ha unes que em serveixen per posar-les aquí. Davant d’aquest taller hi havia una tenda d’antiguitats, Florin Antiques, i com no tenia pressa hi vaig entrar, hi havia coses molt maques, vaig fer unes fotos.

Com tenia temps vaig anar amb Metro a una llibreria, però la vaig trobar tancada. Eren les 6 i de tornada amb Metro, el vaig agafar fins a una parada a prop de la Cuesta de Moyano , vaig veure a un

amic llibreter( via Twitter), de la Librería Antonio (@moyanotres , Caseta núm. 3), em va explicar algunes coses i em va donar un facsímil d’una petició que l’any 1925 van fer uns quants escriptors i intel·lectuals de l’època demanant un bon lloc per posar-hi la Fira de llibres. De les 30 parades, només eren obertes unes 5 i una d’elles feia de floristeria.

De tornada, amb autobús, a la Feria, i com la parada era davant la Biblioteca Nacional d’España, vaig decidir entrar a veure el Museu del Llibre que allà tenen. És gratis, vaig veure i gaudir d’unes quantes coses, algunes catalanes, vaig fer unes fotos de màquines, eines i llibres.

En sortir tenia la Feria a 100 metres, vaig tornar a passar per la 39 i la 38, i baixant vaig conversar una mica amb la presidenta del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya , que també era allà amb la seva Llibreria Litoral , de Barcelona, vam parlar de què la pàgina web del Gremi s’hauria de millorar i posar al dia i em va dir que la Fonsi, de Llibres de Companyia , està fent i treballant en diverses coses per millorar-la.

La tarda anava passant i a les vuit i escaig vaig estar a la llibreria Gulliver i vaig tornar a l’hostal, les cames em feien una mica de figa i una dutxa i un refresc em van anar molt bé.

Los Galayos

Havia de sopar i recordava que en el bar-restaurant Los Galayos   em van atendre molt bé el dia anterior i vaig decidir anar-hi a sopar. Em va costar arribar-hi perquè és al costat de la Pl. Mayor i allà sempre hi ha molta gent, però resulta que s’iniciava la Fiesta Mayor de San Isidro i estava, la plaça, plena de gom a gom. Però ho vaig aconseguir i una vegada dins, vaig seure a l’interior, em van recomanar costelles de garrí, però creia que no tenia gaire gana per aquest plat i vaig demanar mitja ració de croquetes de pernil i formatge i un plat d’encenalls de foie amb seva caramel·litzada i pera confitada amb un molt fi pa torradet que em va saber a glòria.

Sortia a quarts de dotze, a la Plaza Mayor no hi cabia una agulla, hi havia un escenari i algú que cridava molt hi estava actuant i la gent semblava molt contenta amb els crits i soroll que escoltava, a mi l’escenari em quedava una mica lluny i no tenia clar qui eren ni que deien. Vaig seguir com vaig poder i a poc a poc vaig tornar cap a l’hostal.

Imprenta Municipal Artes del Libeo

Dia 11 d’abril. A quarts de 10 he anat una altra vegada a la Librería Berceo i després, passejant, a un altre dels museus del Llibre i les arts gràfiques que aquí sí que tenen, la Imprenta Municipal Artes del Libro, d’entrada gratuïta, amb unes quantes màquines, eines i llibres per passar una bona estona; també hi fan tallers per a adults i joves, exposicions diverses i més coses.
En sortir vaig buscar la llibreria Blázquez, que està a la Carrera de San Jerónimo, en un pis, però no hi havia ningú i on si que hi havia molta gent era davant, fent cua per entrar al Congreso.

Imprenta Municipal Artes del Libro

Vaig continuar buscant llibreries, no gaire lluny hi havia la llibreria Dedalus, al carrer Los Madrazo, però ja no existeix. I un senyor que era allà em va dir que en el carrer Libreros hi havia llibreries, em va estranyar perquè en el meu Mapa de llibreries de vell de Madrid no surt aquest carrer, i després, una vegada ja era allà, després d’agafar el Metro, vaig recordar el perquè de la seva absència, hi ha 4 llibreries, però no són de vell, encara que alguna té algunes coses, però estan dedicades als llibres de text i coses per a estudiants i a més a més no es pot entrar a dins a veure els prestatges, només t’atenen a l’entrada i no pots veure gaires coses.

           El cas és que ja era l’hora de dinar i com era a prop del carrer Montera, el de l’hostal, vaig anar-hi per deixar alguna cosa i vaig tornar al restaurant on havia sopat el dijous, m’hi vaig estar una estona, amb l’ordinador al costat, clar.
A quarts de cinc vaig anar a buscar la maleta i vaig fer camí cap a l’aeroport, hi vaig arribar aviat, vaig berenar i cap a casa.
Com a títol he posat “3 dies a Madrid “, i per acabar, i malgrat el mal de peus i el cansament després de caminar molt i molt per tot Madrid, hauria de posar “3 grans dies a Madrid “.

Vista des de l’hostal

 

Read Full Post »

“Des del naixement de la impremta, les fires van ser un lloc important en el procés de comercialització del llibre. Aquestes tenien uns privilegis que agilitaven la compravenda dels diferents productes. En concret, en el cas del llibre, suposaven els següents avantatges:

. El transport s’abaratia per que es podia aprofitar l’enorme afluència de carros amb mercaderies.

. Les transaccions eren més còmodes, a l’existir en elles els canvistes que feien factibles els canvis de moneda de diferents països.

. L’afluència de gent a aquestes fires augmentava les possibilitats de compra.

. Els llibreters i impressors es reunien en elles a intervals regulars, el que facilitava que poguessin saldar els seus deutes. També possibilitava que adquirissin nou material tipogràfic necessari per fondre i gravar els caràcters i anunciar la propera publicació d’un llibre assegurant que no anava a ser publicat per un altre col·lega.

Les fires més importants de l’Europa dels segles XVI i XVII van ser la francesa de Lió (Lugduni), les de Frankfurt i Leipzig a Alemanya i l’espanyola de Medina del Campo.

La fira de Lió va ser, en principi la més important, per trobar-se en un nucli comercial molt actiu que posava en contacte les mercaderies procedents de França, Itàlia, Alemanya i Suïssa. Sedes, espècies, arròs, ametlles i plantes medicinals passaven per aquesta ciutat per a ser distribuïdes a tot Europa.

Entre els privilegis que es concedien a aquesta fira destaquen:

. Es respectava escrupolosament el secret professional dels comerciants per part de les autoritats.

. No s’exigia que mostressin els llibres de comptes.

. Estava autoritzat el préstec amb interès (usura).

. Es permetia que els estrangers entressin i sortissin lliurement del regne i estaven exempts de represàlies. Els seus mercaderies no estaven subjectes a cap tipus d’impost.

La fira se celebrava dues vegades a l’any per un període de 15 dies cada vegada. Els comerciants acudien a les seves carromatos i s’instal·laven als carrers i places més cèntriques de la ciutat.

La fira de Frankfurt va adquirir importància en el transcurs del segle XVI. Es caracteritzava pel comerç de draps procedents d’Anglaterra i els Països Baixos, el vi del sud d’Europa i els productes manufacturats alemanys.

Donada la importància de la impremta alemanya, per ser el bressol d’aquest invent, la venda de llibres va acudir aviat a aquesta fira. La major part dels llibreters procedien de Leipzig, Wüttenberg i Heildelberg.

A Frankfurt es reunien en un carrer anomenada “dels llibreters”, on es podien adquirir, com a Lió, tant els últims llibres impresos, com els materials necessaris per a la fosa de caràcters i matrius.

En aquesta fira es donaven dos tipus de comerciants del llibre:

. Els que des de les portes i finestres de les seves botigues cridaven els nous títols als transeünts.

. Els quincallers, venedors ambulants, que venien almanacs, plecs solts, i imatges per tota la ciutat.

Al costat d’aquests van aparèixer també:

. Fonedors i gravadors de caràcters que venien els seus materials.

. Gravadors de fusta i coure que buscaven feina.

. Autors, que venien a veure si les seves obres tenien èxit o a trobar un editor que els publiqués la propera obra. També acudien a la recerca de treball com a traductors o correctors de proves.

Fonedor de tipus. Xilografia de Jost Amman. A: Schopper, Hartmann. Panoplia omnium artium. Frankfurt, 1568.

Però la principal novetat i aportació d’aquesta fira va ser la publicació dels primers catàlegs de llibres. El primer pas va consistir en la publicació d’un catàleg de les obres de cada editor, que ell mateix imprimia per difondre-les. Molt aviat van aparèixer també els catàlegs col·lectius. Des 1564, un llibreter d’Augsburg va començar a editar un catàleg amb els llibres posats a la venda en cada fira.

A partir de 1598 va ser el consell de la pròpia ciutat de Frankfurt qui va començar a editar aquest catàleg de forma oficial. Es publicarà sense interrupció fins al segle XVIII, convertint-se en una font fonamental per a la història del llibre i de les bibliografies.

Extret de: “El comerç del llibre“, del web http://www.hiperlibro.net, i no posa autors. La web citada actualmente no apareix a Infinet. Però avui ho he vist en castellà a: http://mural.uv.es/pacerto/trabajofinal.html , un treball de final de carrera de la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de València, fet per Patricia Cervera Torrijo l’any 2006 i titulat:  “El libro moderno y el nacimiento de la documentacion”.

 

Read Full Post »

Clavicula Salomonis Regis

 

“¿Quins altres punts de contacte existeixen entre l’alquimista i el recercador? L’alquimista furga sense parar en els arcans de la naturalesa, interroga a totes les formes de la matèria, llegeix en tots els grimoris1, consulta tots els mestres de l’art, s’encomana a tots els dimonis o a tots els sants, exposa cada dia salut i vida, passa en un instant de l’extrema alegria a l’extrema desesma, troba aquí i allí algunes espurnes hermètiques, esbufega, sua, s’esgota encara més i mor abans d’haver vist esvair-se en fum les seves cares il·lusions.
El recercador visita amb zel els misteriosos magatzems de paper vell, la rebotiga dels botiguers, la càmera infecte del posseïdor d’una parada, on la taula està calçada amb un llibre i la roba blanca – si n’hi ha – planxada entre llibres: el recercador aprèn de memòria el Memorial del Llibreter, en comptes de les Clavícules de Salomó i de la Transmutació dels metalls, de Nicolau Flamel; s’aixeca de matinada amb l’esperança que l’endemà serà afavorit per la sort: plantar cara als rigors de les estacions i al perill de reumes, ciàtiques i insolacions; plantaria cara a la pesta per inventariar els llibres d’un pudent; enfonsa la mà en una pila d’escombraries impreses que es ven barrejada amb ferros vells; fica el nas en els llibres abandonats a l’arna i a la putrefacció; no es desanima mai; no es cansa mai. Perquè de tant en tant, el descobriment d’un Elzevir intons, un volum firmat per GrosleyGuyet Thou, d’una petita peça representable primitiva o d’una farsa de Gringoire, entreté la seva confiança en l’avenir i es promet trobar, a la fi, la gran obra, és a dir, un autògraf de Molière, un Antoni Verard en vitel·la, on còdex amb miniatures. No parlem de la Bíblia del difunt Marquès de Chalabre, considerablement augmentada amb bitllets de banc, deixada en herència a la Srta. Mars, que no tenia aficions bibliofíliques.
Si em preguntessin, qui és l’home més feliç contestaria: un bibliòfil – admetent la seva condició humana-. D’on resulta que la felicitat és un llibre vell”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 83-85.

1.- Grimori: Un grimori és un manual de màgia que inclou instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs.( Viquipèdia).

Llibre de les figures jeroglífiques de Nicolas Flamel ( ca.1330-1418)

“ Los incunables han sido siempre la pasión de los bibliófilos, que se disputan la posesión de los más raros. Fueron hechos, como la misma palabra lo dice, cuando el libro tipografiado salía de la cuna de la imprenta. Los coleccionistas han excedido el término permitiendo señalar como incunable a todos los impresos tipográficos anteriores al año 1501, sean o no alemanes, nacionalidad – aunque el invento fue chino –  a la que pertenece la imprenta. La realización de un libro era entonces labor ciclópea, dado que se usaba el tipo movible. Usábanse para los llamados xilográficos planchas de madera grabada. De todo ello puede desprenderse la importancia, no sólo de curiosidad, sino artística de estas codiciadas ediciones que son la pasión de los coleccionistas.

En los primeros tiempos de la imprenta, las ediciones no excedían nunca de los 400 ejemplares. Hubo, sin embargo, libros, como ‘La imitación de Cristo y menosprecio del mundo’, de Kempis, del que se hicieron en poco tiempo 99 ediciones. Del ‘Elogio de la locura’, de Erasmo, se hicieron 27 ediciones”.

Article: “ El mundo de los incunables”, a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), pp. 14.

Imitación de Cristo de Kempis, ed. Ioane Angelo, Milano, 1500.

 

Read Full Post »

“Quina ànima de bibliòfil no es commou amb el vostre afecte, a vegades grotesc i repulsiu, honrats Jueus Errants dels llibres vells?
Arbres retorçats, d’escorça salvatge i dura, de saba bullent i poderosa, immobles dels vostres passejos; vosaltres, amb l’ombra que refresca les baranes abrasades per la canícula, vosaltres que sembleu participar a l’hivern de la congelació del riu, podríeu suportar durant cent estacions les injúries de l’aire i les intempèries, com els llibres vells.
Sí; cal haver assaborit el plaer de recercar per conèixer-lo i rendir-li gràcies com a un geni benèfic i consolador. Si aquest plaer no fos més dolç i més durable que tots els altres, més intens en les seves diverses intencions, més favorable a constitucions tendres i meditatives, més real, més autèntic, més material, ¿veuríem als joves entregar-se a ell amb entusiasme, a homes de talent i enginy complaure’s en ell, als rics i poderosos delectar-se amb ell, preferint-lo a tots els jocs del poder i a tots els afalacs de la riquesa?
¿Veuríem mans blanques i perfumades, resplendents de joies i acostumades a vibrar sobre la tanca d’or d’una cartera de ministre, palpar aquests miserables llibres, bruts de pols i podrits d’humitat, que cobreixen els ponts, com captaires reunits sobre guardacantons a les cantonades i als quals la caritat cristiana renta les seves crostes?
¿Veuríem als sibarites, esclaus dels seus sentits i de les seves impressions externes, abandonar a l’hivern el racó del foc i la fresca ombra dels til·lers a l’estiu, per ambular la calor i el fred, entre el cerç o la boira, aspirant olors nauseabunds de paper vell i parant la seva mirada en pàgines llardoses, alimares, infectes de tabac i pestilències?
I és que existeix una incomparable felicitat en cercar, en trobar; és que l’home menys supersticiós, el més positiu, necessita creences vagues i plaers ideals; és que l’alquímia reemplaçava una mica el gran buit que s’obre en el fons de les imaginacions més fecundes, i en faltar-nos l’alquímia, va caldre canviar la ruta i buscar en un altre lloc els tresors que ja no haurem d’esperar en un terreny excavat en va durant segles i sempre estèril”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

Biblioteca Hispanic Society

“ Sabido es que Huntington pagó un millón de pesetas por la biblioteca de Jerez de los Caballeros, aquella magnífica biblioteca en que tanto estudió Rodríguez Marín; y que dió treinta mil duros por la completísima de libros de toros de Carmena y Millán; y que adquirió en España otras muchas y valiosísimas colecciones de libros, y cuadros, y objetos de arte de toda clase…

Salieron de España aquellos objetos y aquellos cuadros y aquellos libros; pero, a los amantes de nuestras riquezas, nos queda el consuelo, consuelo al fin, de que todo ello está guardado y conservado, rica y sabiamente coleccionado, dedicando a su custodia y a su cuido constantemente esfuerzo y dinero.

Puede servirnos esto de relativo consuelo, porque sabido es lo que suele ocurrir en España con lo que, durante su vida, guardan amorosamente los hombres, cuando estos mueren. Los libros son, en muchos casos, odiados por la mujer, porque estorban, porque crían polvo, porque ocupan un sitio en que podría haber un muñequito de moda. Y, muerto el dueño de los libros, éstos, en el mejor de los casos, se desperdigan y van de unas manos a otras, vendidas por el chamarilero que los adquirió. Aunque la mujer no sea bibliófoba, ya llegará su hijo, o un sobrino o un allegado cualquiera que malbarate los libros de aquel que los reunió con tanto cariño.

Article: “La Biblioteca de Don Emilio Castelar la conserva el ‘Jockey Club’ de Buenos Aires”,  a la revista El Bibliófilo, nº1, setembre  1945 (2ª època), pp. 10.

 

Read Full Post »

“Ho és vostè? Ho sóc jo? No ho sé, però sempre cal dir: Benaventurats els bibliòfils!, en sentit diferent de la benaventurança evangèlica: Benaventurats els pobres d’esperit! Els bibliòfils troben la felicitat onsevulga que hi hagi llibres.
El bibliòfil no té per què preocupar-se de posseir llibres propis, puix que els venera per ells mateixos, amb devoció, amb simpatia, amb càlcul. El bibliòfil els coneix per les seves excel·lències y pels seus defectes: no s’acontenta en jutjar-los per l’exterior, fent sonar el paper entre els dits, examinant al detall, com un pèrit, les perfeccions de l’enquadernació, examinant el títol i la data, acudint per informar-se a Brunet (sic) i enterrant ràpidament en un racó l’inútil diamant. No; ell cala fins al fons d’una obra, esprem el suc i el col·loca en la seva memòria amb molt més plaer que entre les prestatgeries de la seva llibreria.
És clar que estima i respecte aquelles joies tipogràfiques que, encara que avantatjades pels prodigis de la impremta moderna, no han perdut, no obstant això, l’honor de ser els primers assajos en l’art de Faust (sic); no veu amb indiferència les proves d’un gravat abans de la lletra, els exemplars sobre vitel·la, les edicions rares, els arabescs de les enquadernacions antigues o els senzills i nobles ornaments de les modernes; ni menysprea aquests farrigo-farrago de prosa i vers, tan dolents com mal impresos, però recomanats en tots els catàlegs. El bibliòfil és indulgent amb les debilitats dels seus semblants.
Però extasiar-se davant d’una errata que distingeix una edició d’una altra, entusiasmar-se per la conservació d’alguns passatges que s’han suprimit en quasi tots els exemplars; desolar-se per una picadura d’arna, una taca d’humitat, un defecte en la pasta del paper, no és característica del veritable bibliòfil que no xifra la glòria de la seva biblioteca en la ignorància d’un regent, la impressió d’un censor reial o l’atzar d’una casualitat extraordinària.
Qualsevol persona pot ser un bibliòman, però no tot el que vol pot ser bibliòfil. En general, els bibliòmans han arribat a ser-ho per avorriment i tardanament, quan l’edat ha collit les passions que tenen la seva rel en el cor i ha sembrat preferències en l’esperit menys conreat; però el bibliòfil neix i creix amb el seu amor als llibres, amor fogós i prudent, il·luminat i constant, insaciable i pacient, amor tan variat i nombrós com la bibliografia”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

 

“ La calificación de raro que tanto poder ejerce sobre el que es aficionado, entiende igualmente su seducción sobre los bibliófilos: la antigüedad, su perfecto estado de conservación, las anotaciones de una persona célebre, la rareza propiamente dicha, no son muchas veces los únicos motivos que hacen mirar como precioso un libro cuya lectura no puede sufrirse; la venta al peso de la edición, la existencia de dobles cuartillas ó grabados, ó la prueba de que ha pertenecido á un hombre famoso, le colocan entre las curiosidades bibliográficas, como si estuviera revestido de otras mil particularidades, por lo regular sin importancia.

En el primer rango de libros preciosos, sin ser raros, y que siempre conservan un precio alto, porque ninguna biblioteca regular puede carecer de ellos; deben colocarse los autores clásicos, latinos y griegos de buenas fechas, bien conservados é impresos por célebres tipógrafos. Vienen en seguida los libros de ciencias, los de historia natural, los grandes viajes, las colecciones de estampas, de galerías, de gabinetes, de antigüedades, las obras que constan de gran número de tomos, las colecciones especiales, y en fin, aquellas que se distinguen por el lujo de su ejecución tipográfica. Todos estos libros cuestan sumas considerables, y son, por eso solo, curiosos, sin que sea difícil encontrar ejemplares de los mismos.

Es casi imposible fijar el precio del mayor número de estos libros raros y preciosos; el estado de conservación, el tamaño, algunos milímetros de mas ó de menos dejados en las márgenes por el encuadernador, el sello de una biblioteca célebre en otros tiempos, los grabados al agua fuerte y tantos otros motivos, pueden doblar y cuadriplicar el precio de un volumen. Así es que se ve vender por 3 ó 4 pesetas una misma obra de Elzevier, que pocos días después, en la misma sala y delante de los mismos licitadores vale 125; pero el primer ejemplar está mal encuadernado, muy recortadas las márgenes y picado de la polilla: el segundo, por el contrario, tiene una encuadernación lujosa en tafilete, hecha por un operario conocido, dorados los cortes, en perfecto estado de conservación y apenas recortado.

Las causas que pueden desestimar un libro son por lo demás tan numerosas y de tan diferentes clases, que sería difícil indicarlas solamente; pero la principal de ellas es la reimpresión, sobre todo de aquellas obras que están sujetas á mejoras, aumentos, nuevos comentarios, etc., tales como los autores clásicos, los diccionarios, las geografías, las que tratan de artes y oficios, etc. El capricho, la moda y el interés del momento ejercen después su influencia en bibliomanía, como en tantas otras cosas, y mil circunstancias imprevistas pueden hacer bajar ó alzar el precio de un libro”.

 

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomía o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11-12.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »