Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreter de vell’

mercat-llibre-santa-madrona1

Mercat Santa Madrona

“ El més pintoresc dels firaires, però, va ésser l’Adan. S’havia fet popular mercès a les seves rareses. Era aragonès i es tenia per home llegit. Bon punt ancorat a Barcelona es posà a comprar i a vendre llibres en un portal de la Rambla de les Flors. De més a més, acudia a les fires. Va tenir, després, botiga al carrer de la Palla i, finalment, barraca al Mercat de Santa Madrona. Tenia el geni atapeït. I acoblat amb aquest, el vici d’arribar tard a les fires. Com que muntava la parada a batzegades, mai no li quedava bé i sovint li queia. Aleshores s’enfutismava. Si, tot d’una, bufava el vent i se li importava la vela o els papers, el que fos, feia uns grans marramaus. Aquesta escena solia descabdellar-se a totes les fires un día sí i l’altre també. A Santa Madrona li succeïa tres quarts del mateix amb els papers de música. El vent – a Santa Madrona bufa sempre un vent revés, que és un misteri – se li emportava els fulls, els quals feien cabrioles volejadores damunt la vorera de la caserna fins que es cansaven i s’hi ajeien. Exasperat, es donava als dimonis; però no feia ni un sol pas per a recollir-los. Eren els vianants passavolants o els badocs de les barraques els que ho havien de fer i portar-los-hi al morro. Tenia el costum de fondre’s, tant de les parades de les fires i dels encants com de les barraques. Els seus companys, en aquest cas, havien de tenir cura dels establiments d’ell. Estava sempre a punt d’engegar discursos atapeïts de sentències. Es passava les hores discursejant.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 42.

mercat-llibre-santa-madrona1a

Mercat del llibre Santa Madrona

 

“ Una habitación sin libros es como un cuerpo sin alma”. Ciceró.

biblioacudit-mingote

 

exvlokis-color

Read Full Post »

llibreria canuda ex

Antiquaris de pàgines centenàries i obres d’art

“Diga’m què vens i et diré qui ets”. La diversitat de llibres vells fa que siguin igual de diversos els establiments que els comercialitzen. En el cas de l’antiga Canuda, al Gòtic, la idea era clara: un espai mig subterrani, amb les parets cobertes per prestatgeries carregades de lloms de mil i un colors. Era una llibreria antiquari en tota regla. Quan aquest centre neuràlgic dels bibliòfils barcelonesos tancà les seves portes, va ser l’Aquitània (València 160) la que en recuperà l’essència i decidí continuar en la seva línea (1)(2). Aquesta és molt menys polsosa, més petita i s’hi respira un altre ambient. Pere Antón Torres, propietari des de fa un any de l’Aquitània, explica que quan la Canuda va tancar va tenir molt clar que volia seguir en aquest sector. “A l’Aquitània cada llibre té un preu diferent, i les existències de material provenen bàsicament de col·leccions particulars. Es ven sobretot llibre de taulell però de tant en tant també alguna obra més especial.”

llibreria aquitània canuda

Llibreria Aquitània

En obres especials és en el que s’ha centrat majoritàriament la Llibreria Casals, l’establiment familiar del President (ex) del Gremi de Llibreters de Vell, Albert Obradors. Als prestatges hi ha volums dels segles XVI i XVII, primeres edicions de col·leccionista i llibres de taulell. Com l’Aquitània, estableix el preu del llibre en funció del valor d’aquest, un 80% del seu  s’abasteix bàsicament de fons particulars, i el 20% restant l’adquireix en subhastes. “Internet està revolucionant aquest sector com mai abans havia passat. Per una banda, xarxes com Iberlibro han fet arribar els nostres stocks a tot el món, però per una altra banda, ara  la competència és global, i a més particulars que venen des de casa són també rivals nostres.”

“Llibres de segona, lectures de primera”, article de Núria Picas Rodoreda i Núria Ribas Costa a http://www.vilaweb.cat/noticia/4229828/20150205/llibres-segona-lectures-primera.html  (el 2 de maig de 2015)

(1)Un llibreter de la Canuda, en Xavier, també va obrir una llibreria de vell, la Kepos-Canuda, al carrer  Bruc, 76 ( aquí sota)
llibreria kepos canuda
(2)i una de Sant Cugat del Vallès, Llibreria El Siglo, també va recollir bona part del que hi havia a la Canuda.

llibreria el siglo sant cugat

Llibreria El Siglo

 

sanefa 412

 

“ ¿Cuándo hay que dejar de robar?.

La teoría y los viejos cánones señalan que en el fin de la carrera está la consagración, es decir, todo buen ladrón de libros se retira cuando ya percibe un ingreso que le permite comprar una obra, o cuando no teniéndolo aún, ya no siente esa necesidad.

A lo largo de la historia se ha visto que esto no siempre es posible, porque hay algo que no tiene que ver con el ingreso económico. La necesidad de robar se puede volver una adicción y eso siempre genera problemas. Un buen ladrón de libros no se junta con un bibliocleptómano, pero es su deber ayudarlo en su readaptación, si fuere requerido para ello. Se sabe que a la fecha se han readaptado profesores, escritores, investigadores, jueces y abogados que hoy gozan de prestigio en su profesión, y que antaño fueron jóvenes talentos en el latrocinio a librerías.

Cabe señalar, aunque no venga al caso, que un ladrón de libros no es amigo de aquellos que piden prestado un libro y dolosamente no lo devuelven. Esa manera de adquirir libros es mal vista en este ambiente. No devolver un libro que se pide o se ofrece es un absurdo que pone en evidencia al que abusa de la confianza”.

           Article: “Breve manual para robar libros y no sentir remordimientos”, de Moisés Robles Cruz, en el vlok:

Http://otrashistorias.canutolibros.com/2009/05/breve-manual-para-robar-libros-y-no-sentir-remordimiento .

 

exvlokis blau2

Read Full Post »

sant jerroni1

Llibres vius i llibres morts

La institució que des de fa aproximadament cinc-cents anys aglutina tots els establiments que comercialitzen llibres és el Gremi de Llibreters. Ara bé, aquest Gremi s’encarrega de tot allò referent al món del llibre viu. “Un llibre viu és tot aquell que continua catalogat per l’editorial que el va fabricar. En el moment en que aquesta el descataloga, es diu que el llibre mor i ja no es trobarà a les llibreries de nou”, explica Marià Marín, Secretari Tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. A partir d’aquest moment, aquest exemplar passa a formar part del món del llibre vell. Però aquest món no només inclou llibres descatalogats, és a dir, “llibres de taulell” tal i com es coneixen dins del sector; sinó que també en formen part el llibre bibliòfil, el d’artista i l’antic.

llibreria casals

“Nosaltres tenim uns cinc-cents anys, però ells en tenen aproximadament dos-cents; així que fa temps ja que existeix aquesta pràctica.” comenta Marín, referint-se als seus companys del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. Albert Obradors n’és el President: “Ens encarreguem del llibre vell parlant en termes generals; hi ha llibres antics de col·leccionista que tenen més de cent anys i poden ser peces preuades, és a dir, llibres de bibliòfil. Llavors trobem aquells que no arriben als cent anys, els llibres d’artista (concebuts com a veritables obres d’art) i finalment el llibre de taulell o de segona mà.”

Com que la majoria d’aquestes publicacions ja han donat la volta al circuit econòmic del món del llibre no hi ha fiscalitats sobre aquests productes. És a dir, el llibre nou té un preu fix de venda al públic (al qual es prohibeix aplicar descomptes); mentre que el llibre vell varia el preu segons l’establiment que el ven. Cada llibreter valora les obres que exposa i els hi dóna un preu de sortida. El problema ve quan llibres nous regalats des de l’editorial o la llibreria acaben venent-se en una llibreria de segona mà sense haver pagat el preu fix del mercat. Així, pot ocórrer que un llibre recentment publicat estigui venent-se a meitat de preu en una llibreria de segona mà quan abans ningú ha pagat per ell.

Llibres de segona, lectures de primera”, article de Núria Picas Rodoreda i Núria Ribas Costa a http://www.vilaweb.cat/noticia/4229828/20150205/llibres-segona-lectures-primera.html  (el 2 de maig de 2015)

 

lletra q2

 

 

florencio bello

       “ Antes, o sea hace doce o trece años, que para el caso es como si dijéramos ayer, unos cuantos libreros bien conocidos de los amantes de las letras compraban los libros a precios baratísimos, es verdad, pero los vendían también muy baratos, reservándose como era natural una pequeña ganancia con la que cubrían los gastos inherentes a todo establecimiento mercantil y a las diarias necesidades domésticas. Como por esa baratura la venta era grande, los libreros iban poco a poco ahorrando sus pesetillas y los lectores estaban encantados de la vida porque satisfacían sus apetitos literarios a costa de ínfimos sacrificios. Tutti contenti; pero vino la guerra que subvirtió tanto valores, y cambió la decoración como por ensalmo. De la noche a la mañana aquel baratillo atracción de bibliómanos y de meros aficionados a la lectura, desapareció por escotillón, se lo tragó la tierra, vinieron nuevas costumbres y procedimientos nuevos, y unos y otros, libreros y clientes, nos quedamos con dos palmos de narices. Con más palmos los clientes que los libreros, porque estos al fin y al cabo para defender su negocio se han amoldado a los nuevos tiempos, y aquellos si no se han curado de su manía o afición, tienen que pasar por el aro del agiotaje y del estraperlo”.

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 32-33.

 

dibuixexbloguis1.thumbnail[1]

Read Full Post »

penella y bosch2

“Fou també en aquell període que sorgí una de les cases que han esdevingut tradicionals en el comerç barceloní del llibre, per bé que actualment estigui desglossada en dues raons socials i hagi sofert una gran evolució. Ens referim a la que van fundar, l’any 1889, al número 29 del carrer Moles, essent encara molt joves, en Faustí Penella i l’Agustí Bosch.

D’antuvi, només era un obrador de relligadures, però ben aviat Penella i Bosch van ampliar llurs activitats amb la compra i venda de llibres vells. Després, per tal d’engrandir el negoci, el 1892 adquiriren la llibreria que Alexandre Palou tenia establerta a la Ronda de la Universitat, número 3. Conservaren, però, el local del carrer Moles únicament com a obrador de relligadures. Finalment, el van deixar per dedicar-se de ple a la llibreria de la Ronda.

llibreria piferrer

Allí feren compres importants, entre altres les biblioteques de Teixidor i Cos, Bertran i Bros, marquès de Montoliu, i, sobretot, les existències de la llibreria d’en Baldomer Gual, (à) el Mero, instal·lada carrer de la Tapineria. A més de les del seu pis particular i les del magatzem que tenia al carrer de Dufort. Fou una compra de les que fan època, i d’una quantitat tan important de llibres, que avui ens semblaria llegendària. Hi havia molts fons provinents de la històrica llibreria Piferrer. Entre el 1896 i el 1906 publicaren diversos catàlegs, bona part dels títols dels quals procedien d’aquelles profitoses compres.

El  veïnatge d’aquella llibreria amb la Universitat féu que Penella i Bosch s’especialitzessin en la compra i venda de llibres de text, la qual modalitat ja no abandonaren, si bé cultivaren en tota l’extensió el llibre vell i nou.

Faustí Penella morí l’any 1906, quedant aleshores l’Agustí Bosch com a únic propietari de la llibreria. Aquest, després d’una profitosa vida de treball, traspassà l’any 1926. En endavant s’encarregaren del negoci els seus dos fills Josep i Antoni.”

          Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 28.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

caricatura charrles Nodier1

Caricatura de Charles Nodier

 

          “ El bibliófilo es un hombre dotado de cierto espíritu y de cierto ánimo, que obtiene placer de las obras del genio, la imaginación y el sentimiento. Ama esa muda conversación de los grandes espíritus que no exige una cuota de reciprocidad, que cada quien comienza donde quiere y abandona sin descortesía, para luego renovarla sin ser inoportuno; a través de la afición por ese autor ausente cuyo lenguaje le entregó el artificio de la escritura, llegó sin darse cuenta al amor del símbolo material que lo representa. Ama el libro como un amigo ama el retrato de su amigo, como un amante ama el retrato de su amante; y como todo amante, él gusta de ornar lo que ama. Su escrúpulo será el de no abandonar, bajo los tristes ropajes de la miseria, el volumen que ha colmado a su corazón de gozos purísimos, siempre que pueda suministrarle el lujo del tabí y el marroquín. Su biblioteca resplandece de encajes de oro, como el tocador de una favorita; y por su sola apariencia exterior, sus libros son dignos de la kirada de cónsules, tal como lo deseara Virgilio”.

          Charles Nodier: El aficionado a los libros”, Le Castor Astral, Paris, 1993, citat a De bibliomanía. Un expediente, de Jaime Moreno Villarreal, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp.189-190.

 

lletra q2

Read Full Post »

exposició universal 1888 c

“L’ Exposició Universal del 1888 assenyala l’inici d’una puixança en la valoració del llibre vell. Fins aleshores hi ha hagut abundància i, per tant, barator. Després comença una època d’escassetat, i, en conseqüència, s’augmenten els preus. És en aquest moment que el tipus de llibreter comença a evolucionar en un sentit més superior. Esdevé més coneixedor, o més comerciant. Altrament, hi ha també un major nombre d’aficionats intel·ligents. Tot plegat es tradueix a fer més operacions, i per tant més negoci que abans.

Per efecte d’aquest nou ambient sorgeixen alguns llibreters força coneixedors de la matèria que manipulen. Un d’ells fou en Joan Baptista Batlle, el qual ha estat un dels  llibreter s que més han honorat el comerç del llibre vell del nostre país.

l'arxiu llibreria JB Batlle

Joan Baptista Batlle va néixer al carrer de l’Hospital, l’any 1869, i es va passar la joventut al Seminari, on aprengué el llatí, feina que va alternar amb una altra d’important, la qual era romandre al servei de mossèn Cinto. D’allà va anar a raure a la llibreria, famosa, que el Mero tenia establerta al carrer de la Tapineria, on va aprendre les beceroles de l’ofici de llibreter de vell, força més complicades, certament, que no pas les que hom aprèn a l’escola.

Quan va morir el Mero, es quedà amb el local de la llibreria. Els llibres els adquiriren els Penella i Bosch. Després va passar al carrer de l’Argenteria, i d’allí a la Diagonal. Féu companyia, un poc temps, amb en Babra, al carrer de la Canuda. La seva botiga portava el nom de ‘L’Arxiu’. Aquest nom arribà a ésser conegut dels amants del llibre d’arreu del món.

Era menut,  garlaire, i molt entès – fou dels que hi entenien més – en llibres. Bé: del Seminari va treure el llatí, que dominava. Però de cal Mero no va pas treure la gramàtica parda professional que aquest darrer posseïa a fons, tant i més que no pas el llatí en Batlle, i que havia fet rodar el cap molt sovint al bo d’en Llordachs, el qual es trobava que, de sobte, i no sabia pas com ni per què, li voleiava una compra que ja es creia tenir a la butxaca i se n’anava a parar a la del mero… Era que el llibre s’havia malfixat i havia pres una butxaca per altra.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.

 

Goigs a Catalunya JB Batlle 1

 

 

ℜ          ℜ           ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

manual palau

 

“ El tipo de librero de viejo más temible es el que se ha aprendido el Palau de memoria y cree saber lo que se trae entre manos. Yo he ofrecido a uno de estos, un libro del siglo XVII, por ver los puntos que calzaba.- ¿Qué fecha tiene la edición me preguntó?- Mil seiscientos veinticuatro- le contesté.- ¿ Mil seiscientos veinticuatro?.-repuso.-Bah, eso no tiene interés. Antes está la primera edición de 1598; luego hay la de 1602, la de 1614 y me parece que otra antes de la de 1624.

Retuve las fechas, fui a casa, miré el Palau y efectivamente no había inventado nada. Allí estaban insertas las fechas citadas.

Pues un librero de esos que también tira- vamos al decir- sus catálogos, envió uno de estos a un cliente de una capital de provincia. Uno de los libros catalogados marcaba el precio de mil pesetas. El cliente como el que acaba de leer la lista de la lotería y cree que le ha tocado el gordo, fue corriendo a buscar en su biblioteca el décimo, quiero decir el libro anunciado en el catálogo en mil pesetas del que él poseía otro ejemplar idéntico, y convencido de la igualdad y fraternidad de su ejemplar, escribió a un amigo que tenía en Madrid, rogándole que fuese a la librería en cuestión a ofrecer el libro que le enviaba certificado, y lo vendiese si daban por él quinientas pesetas.

En cuanto el amigo recibió la carta, se fué a cumplir el encargo. Cogió el librero el libro, le dió primero unas vueltas entre las manos, lo examinó luego, lo comprobó después y mirando por último al señor con los ojos entornados le dijo todo lo amablemente que exije la educación mercantil, al tiempo que dejaba con cierto desdén el libro sobre el mostrador.- Hoy- y recalco el hoy- no puedo dar a Vd. arriba de sesenta pesetas por el libro.

-Pero hombre ¿ y qué le digo yo al amigo que me lo envía y me asegura que lo vende usted en mil?

-Pues dígale usted que mi libro valía mil pesetas hace ocho días porque el Palau asegura que es un ejemplar rarísimo, casi único en el mundo. Y ya ve usted lo que son las cosas, en estos ocho días transcurridos desde la aparición de mi catálogo, este ejemplar que trae usted, es el sexto que me vienen a ofrecer.

¿ Se hila o no se hila delgado?”

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 38-40.

libros de viaje y libreros de viejo

Read Full Post »

llibre llibreters de vell

“Cap el darrer terç de segle hi havia establerts a Barcelona els següents llibreters de vell: Josep Codina, al carrer del Consulat,2; Cecília Costa, al de la Corríbia, 11; Antoni Barrera, Sant Pau, 60; Celdoni Felip, Zurbano,6; Baldomer Gual, Tapineria, 48; Cesari Heras, Pelai, 6; Josep Hospital, Palla, 12; Josep Llordachs, Archs, 10; Joan Llordachs, a la Plaça d’Antoni López, 5; Antoni Llorens, a la Palma de Santa Caterina; Josep Lluch, Llibreteria, 18; Carme Montells, Tapineria, 54; Antoni Olivella, Sant Pau, 39; Joaquim Pastoret, Montcada, 12; Francesc Rodó, Sant Pau, 6; Pere Roig, Cucurulla, 3; Caterina Salom, Canvis Nous, 6; Josep Sanabra, Pas d’En Bernardí, 15; Simó Torrents, Tapineria, 52; Josep Vilalta, Palla, 25; Vinyals i Cª, Comte de l’Assalt, 26.

Aquesta relativa ufanor de llibreries de vell és força acceptable per a la Barcelona d’aleshores. Si més no, palesa que l’interès pel llibre s’havia popularitzat bastant, car se’n veuen d’establertes en altres carrers que no són els tradicionals.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.

llibre de llibretrs 5

 

 

“ En otra ocasión, por un folleto titulado Viaje a Italia de un tal Zapatero, que fué taquígrafo del Congreso en las Cortes Constituyentes, regalé a una señora un par de zapatos, para que no echara de menos a su Zapatero, que me costaron ciento sesenta pesetas. El folleto valdría sus buenos veinticinco céntimos.

Si la bibliomanía no fuese una paranoia ¿ de qué se iban a mantener y hacerse ricos muchos libreros de ocasión?

Pero esto de los libreros también exige otro capítulo.”

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp.28-29.

libros de viaje y libreros de viejo

Read Full Post »

llibre de llibretrs 5

“ Amb els llibres succeeixen coses estranyes, aparentment deseixides de tota lògica. N’hi ha, per exemple, que, essent bons, es cotitzen per sota llur vàlua intrínseca. Per tal cal entendre no solament llur mèrit literari, històric, artístic, científic o documental, sinó també llurs qualitats tipogràfiques, d’estampació, etc.

N’hi ha d’altres, en canvi, que es cotitzen a preus enlairats i no valen res. La qual cosa produeix moltes confusions al llibreter intel·lectual, però comercialment, inexpert.

No tenim la pretensió de descobrir la pólvora en dir que un llibre pot assolir les valoracions més diverses segons quines siguin les particularitats de l’edició. Com igualment si és poc o molt corrent al mercat.

Així mateix, la qualitat d’un text documental pot ésser més o menys cotitzable si les dades són de primera mà, tretes de bones fonts, o bé estisorades ça i lla. No cal dir, també, que el coneixement i el domini dels llibres antics és tota una ciència que pocs llibreters arriben a profunditzar.

De tot el qual cal treure la conclusió que l’ofici de llibreter de vell no s’adquireix així com així, i que, a més, per anys de pràctica o per experiència que hom arribi a posseir, mai no se’n sap prou. La qual cosa succeeix igualment als compradors, als bibliòfils i als aficionats.

Com sigui que tant en els uns com en els altres existeix una gradació individual de coneixements sobre la matèria, més o menys superficials, més o menys extensos, més o menys aprofundits, els tractes i pactes entre ells es converteixen sovint en una aventura plena d’incògnites i de sorpreses mútues.

 Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils  barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 10-11.

 

semyr1

” ‘Los libros poseen un encanto especial. Nos deleitan, conversan con nosotros, nos dan buen consejo y viven e intiman en nuestra compañía’. Petrarca dixit. No basta con saber que cada lectura es un mundo.

No es suficiente entrar en las disquisiciones sincrónicas de la deconstrucción del texto para verificar que el lector impone el sentido y hace suya la obra que lee. No podemos contentarnos con descubrir la obra abierta, ingresar en el terreno literario, incluso en sus aspectos más susceptibles de un examen empírico.

semiótica Eco 2

Ni basta, justamente al contrario, entender que no toda semiosis es vàlida y que, como enseña Eco, la interpretación también tiene sus límites. En el ‘acto de leer’, con perdón de Wolfgang Iser, existe antes que nada, la materialidad del soporte, el objeto que se lee, y que, a su vez, está hecho a la medida del hombre.

el acto de leer

Antes de la imprenta se leía en manuscrito. Y cada manuscrito es una pieza única. Mi pieza única, tesela de toda una serie de manuscritos que establecen la tradición textual que se ha de examinar. Sí que cada lectura, la de cada manuscrito, es un uso, una conversación, un deleite, una forma de intimar, y de todo ello es consciente cada una de las instancias que colaboran en la creación de los manuscritos. Un manuscrito está hecho para tal ocasión, persona, estudio, o, lo que es lo mismo, para un uso determinado”.

 

 Extret d’un Seminari organitzat per SEMYR sobre : “ Historia del libro, I: aspectos del uso y lectura del manuscrito”, coordinat per Mª. Isabel Hernández González. 1997-98. http://campus.usal.es/~semyr/?page_id=81.

colporteur 3

Read Full Post »