Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreter de vell’

“ Els encantistes de Sant Sebastià tenien el costum de guardar els atuells de l’ofici i els llibres en una mena de sots, amb categoria excessiva de magatzems, que hi havia al carrer de Sota Muralla. El qual estava situat, tal com assenyala el seu nom, sota mateix d’aquella. Era brut, pintat amb pols de carbó, i molt solitari els diumenges. Damunt hi havia la muralla de Mar, que era, aleshores, un dels passeigs predilectes dels barcelonins.

Davant l’edifici del Banc de Barcelona començava la rampa, ampla, que hi pujava. Més enllà, l’espadat de la muralla, els blocs de pedra assotats per les onades, els vaixells que presumien llurs veles blanques o llurs xemeneies rabassudes, la Barceloneta assolellada i el cel blau…

A mig passeig hi havia el pont que comunicava amb la Capitania General, i una mica més lluny, la parada d’un llibreter, isolat en aquell lloc, el qual en Joan Pons i Massaveu va perpetuar en un deliciós article que es publicà a La Renaixença, intitulat El Quicu dels llibres.

Il·lustració El Quicu dels llibres de D’Ivori a Contes de Bibliòfil

 

Una cua dels Encants de Sant Sebastià, fet i fet, el Quicu. Una parada bigarrada, de literatura de canya i cordill, aquella, situada prop els pescadors, de la mateixa categoria, que es barrejava amb els pals, amb el velam, amb les xemeneies dels vaixells, i amb un fons de cel pur com a marc del quadre. ¿ No us imagineu la gràcia que havia de fer?

L’article d’en Pons i Massaveu fou reproduït per en Ramon Miquel y Planas en la seva edició dels Contes d’un bibliòfil”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 50.

 

 

 

“ Así como uno puede apasionarse por cualquier cosa, hay a quien le apasionan los libros.

Pero no a cualquier libro. Tampoco me refiero a una manía compulsiva por leer, ni a la constante necesidad de tener un libro en las manos. Los bibliófilos, en el sentido más literario de la palabra, son personas aficionadas específicamente a las ediciones originales, más correctas o más raras de los libros. Y no lo digo yo, lo dice la RAE.

En fin. A primera vista, uno creería que esto de la bibliofilia no es algo que atraiga multitudes, sino algo mucho más subterráneo, casi excluyente. Y aunque no sean cientos de miles los bibliófilos en el mundo ( o yo no creo que sean tantos…), y su oficio sí sea excluyente, como veremos ( económicamente), se trata de una cultura apasionante, y, a su manera, es un modo de vida.

Pongamos un ejemplo sencillísimo:

El Quijote es un libro muy famoso que se escribió hace más de cuatrocientos años. Supongamos que usted o yo queremos conseguir el libro; queremos poder afirmar que tenemos el Quijote en nuestra biblioteca. Si usted o yo de verdad deseamos eso, lo más seguro es que vayamos a la librería más cercana y consigamos una edición barata, pero decente del mismo. O quizás busquemos en Internet, cosa que es aún más sencilla. Entonces, podríamos decir que lo tenemos. Al Quijote.

Pero… ¿ Y qué haría un bibliófilo?

 

Considerando la importancia del libro, un bibliófilo documentado sabría de comienzo que la primera edición del Quijote data de inicios de 1605. Quizás también sabría que en poco menos de un año ( 1606) ya se habían impreso cinco ediciones a lo largo y ancho de la península Ibérica, y que otras tantas ( tanto legales como ‘piratas’) se encontraban por esa fecha en proceso de encargo e impresión. Entonces, con estos datos en mente, se lanzaría a encontrar unos de los sobrevivientes de estas escasas tiradas, y lo conseguiría a cualquier costo.

¿ Es clara la diferencia? Lo que empiezo a entender cuando veo esto es que la bibliofilia se basa en el amor por lo original, en la necesidad de entrar en contacto con objetos que vivieron o fueron creados en la época de interés, y que de alguna manera se han mantenido hasya hoy.

Asi, un bibliófilo no simplemente tendría al Quijote en la biblioteca; tendría algo más por el estilo de ‘una copia de El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, 3 vol, in-folio, 299 por 215 mm, completo según tal catálogo… ( estoy inventando, ya les digo de dónde saqué esto).. con 9 páginas blancas y 357 de texto, ilustrado por tal y tal personaje…”.

Article de Dancastell: “ Los bibliófilos”, basant-se en El Club Dumas de Pérez-Reverte, en el vlok:

http://blogs.eltiempo.com/el-aleph/2009/05/30/los-bibliofilos/

 

 

Imatge a l’article de Dancastell

 

Read Full Post »

“ A l’entorn d’en Codolosa i el seu pintoresc, els altres llibreters. Anònims, subanònims, més o menys coneguts, i amb categoria o sense.

Un d’ells el Matalasser primer. Instal·lava la seva parada d’esquena a Llotja, a l’angle que formaven els Arcs dels Pintors. Preferia vendre llibres que no pas treballar de l’ofici. Això no és cap mal. Potser, ben mirat, és un bé. A les seves velleses va deixar d’anar-hi.

També hi acudia el Gravat. Un home grassó, amb la veu arnada, que tenia llibreria al carrer de Sadurní, davant la Fonda de Tarragona. Venia comèdies castellanes i catalanes. Els volums millors els anunciava a tres rals.

Hi parava l’Enric. Ell i el Gravat ho feien a les rengleres centrals dels Encants. Col·locaven els llibres damunt de taules i els protegien per mitjà de veles.

L’Amiguito, que era andalús, també hi parava. Els darrers anys de la seva vida es va tornar molt sord. Anava a les fires i als Encants de Sant Antoni. Es va establir, després, en una escaleta del carrer de Sant Pau, al número 19, prop de la llibreria Millà. Fou sempre home de poques ambicions

En Melcior Millà – l’avi Millà de debò – hi va començar de vendre llibres. Ex-prestidigitador i gran amic d’en Canonge, havia arreconat els jocs de mans i negociejava amb el paper imprès. Era un home primmirat, i instal·lava la seva parada amb cura. Hi tenia una secció de cinc cèntims i una altra de deu ! Ves si les trobaríeu ara, al Mercat de Sant Antoni i a les barraques de Santa Madrona. Incunables a vuit i a dotze rals, llibres i comèdies a cinc i a deu cèntims. Quins temps aquells…”

Més tard, quan l’avi Millà parava als Encants del carrer d’Urgell, el substituïa el seu nét Àngel en la comesa de les mecàniques més pesades de l’ofici, com són muntar la parada, distribuir els llibres, arrossegar el carretó, etc., car aquell ja era massa vell per a realitzar-les”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 48-49.

Llibreria Millà – Fotografia de Carmen Secanella

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ El bibliófilo es una persona que colecciona libros, no que sólo compra sino que tiene en su casa una biblioteca de libros de un tema o autor específico.

No podemos confundir al coleccionista de libros con el comprador enloquecido de ellos, ya que el comprador compulsivo adquiere cualquier libro y llena su biblioteca de muchos que no tienen una relación alguna, en cambio el coleccionista trata de relacionar la temática o autor de uno con la del otro.

Este hobbie se hizo popular en el siglo XV por el duque de Borboña, quien amaba coleccionar libros populares de aquella época, tuvo en su biblioteca más de 600 volúmenes; por  ello se le considera como el hombre que más libros tuvo en ese entonces. En la actualidad para ser coleccionista de libros no hay que ser de la realeza ni ser adinerado, existen muchos métodos para obtenerlos ya sea de manera gratis o económica. Si deseas adquirirlos gratuitamente existen páginas web en los que puedes descargarlos, en ellas son permitidos sin que tengas que violar el derecho de autor. Pero si en lugar de ello lo que deseas es comprar tus libros y llenar tu biblioteca pues fácil, decide si quieres que sean usados o nuevos, recuerda que muchos de los libros de colección son antiguos y por ende no se han vuelto a editar.

Cuando desees comenzar tu colección debes pensar en el tema que escogerás, por ejemplo puedes decidirte por armar una biblioteca de libros del mismo autor, sobre algún género o campo, libros artes, libros de cómics, primeras ediciones, libros miniaturas, seriados, libros en proceso de producción, ganadores de premio, ilustrado entre otros.

Sin importar el tema que escojas para tu colección lo interesante es que no debes salirte de él, tal vez puedes combinar temas, pero lo  ideal es que tenga un tema central.

Vist en aquesta pàgina, però avui no trobat: Http://mundohobbies.portalmundos.com/bibliofilia-amor-por-los-libros/

 

Read Full Post »

“ Els Encants de Llotja o de Sant Sebastià.

Es celebraven a la plaça d’aquell nom i pels voltants de Llotja. El 1392, els encants de robes i trastos vells foren traslladats ‘en lo costat de Llotja a sol ponent’, segons consta en alguns documents antics. En les ordinacions dels llibreters, del 1553, es llegeix que hi havia el costum, aleshores, de vendre llibres a la Plaça de Sant Jaume i a la de l’Encant de Mar.

En un llibre de Lluís Pont d’Icart, historiador de Tarragona, datat el 1573, consta que a la casa d’un sastre, o ‘remendó’, de les voltes de Sant Sebastià, va trobar un ‘llibre en pergamí, escrit a mà, que és una història de Sosomeno presbíter, com la de Titus Livi o del Saballico’.

En un altre de Jacint Polo de Medina, el Museo de las Musas, es llegeix que és de la casa de la senyora Anna Maria Desplà, abans Ollastres, ‘sastressa a Barcelona, davant de la font de l’Àngel’. Aquesta font estava a la Plaça de Sant Sebastià. El 1725, sota les voltes un home venia ‘colecciones selectas y moral y elocuencia’. Vendre llibres en aquests Encants, doncs, era cosa que venia de lluny.

Funcionaren en aquell lloc fins el 1886, que varen ésser traslladats al passeig de la Creu Coberta, al tros que venint de Sants entrava a Barcelona pel Portal de Sant Antoni. El 3 de setembre del 1896 tornaren a la Plaça de Sant Sebastià, però no varen reeixir. Hi posaren parada de llibres la majoria dels venedors antics.

De tot temps foren uns encants molt animats. Els llibres hi abundaven. No solament hi havia parades arrambades a les parets de l’edifici que havia estat convent de Sant Sebastià i sota les voltes, sinó que també n’hi hagueren al pati del cafè-restaurant ‘El Nuevo Noé’.

La revifalla del 1896 no fou altra cosa, al capdavall, que l’estiuet de Sant Martí d’aquells Encants, molt populars anys abans.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 45.

 

 

“ Entre la bibliofilia y la bibliomanía existe la misma diferencia que entre el apetito y la glotonería. Según la RAE, la bibliofilia es la pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos, mientras que bibliomanía es la pasión de tener muchos libros raros o los pertenecientes a tal o cual ramo, más por manía que para instruirse. Me temo que yo estoy a caballo entre ambos términos, pero más tirando hacia el lado bibliómano.

Me encantan los libros, me chiflan, me ponen, me fascinan e, incluso ocasionalmente me obsesionan. Toda clase de libros, ficción y no ficción, y sin manías: me da igual bolsillo que cartoné, primeras ediciones o undécimas, encuadernación de lujo o tapas blandas cual septuagenario sin Viagra. No es que desdeñe los libros bonitos, y, puesto a elegir, prefiero una primera edición que la decimocuarta; pero lo que de verdad me importa es el contenido del libro. Esto suena bien, pero ahora empiezan los problemas.

Adquiero muchos más libros de los que puedo leer. Olvidémonos por el momento de la literatura y centrémonos en la no ficción. Soy adicto a los libros ‘peculiares’, cuando no abiertamente raros. Por ejemplo, y recurriendo sólo a los que tengo cerca mientras escribo esto, ahí veo el voluminoso tratado sobre los espejos de Jurgis Baltrusaitis, y más abajo Juego y artificio, de Alfredo Aracil, un ensayo sobre los

autómatas del Renacimiento y la Ilustración, y un poco más allá, cerca de un tomo acerca de la medicina en la época romana, veo la deliciosa Guía de lugares imaginarios, y junto a ella Los jardines del sueño, de Kretzulesco-Quaranta… Bueno, supongo que os vais haciendo una idea. He leído completos muy pocos de esos libros peculiares, pero sí fragmentariamente y, desde luego, todos los he hojeado con deleite”.

 

Article: “ Bibliomanía” de l’escriptor César Mallorquí, en el seu vlok: La Fraternidad de Babel. 31-03-2007.

Read Full Post »

“ Als darrers temps d’aquelles fires hi acudia l’Altés,(à) Roques amb boles, un dels venedors de llibres més absurds de l’època. El seu record s’ha perpetuat entre els llibreters de vell a través de les seves dites, amb una punta de grotesc. De les obres d’Alarcón en deia Arcons; del Rocambole, Roques amb boles – d’això li pervenia el sobrenom – ; estava convençut que les opera omnia eren òperes del Liceu, i del Kempis en deia, tranquilament, el Quint pis.

Tractava els llibres com si fossin una mercaderia qualsevulla. No mirava si hi mancaven fulls o no, ni menys si els volums eren desaparellats. Per a ell tot era bo. Si hi mancaven fulls, els hi afegia, tot i que l’afegitó fos d’un altre llibre. Si el comprador alguna        vegada se li queixava, s’encastellava en la numeració, que era seguida – ell ja havia fet per manera d’acoblar-la bé -, i no hi havia qui fos capaç de fer – lo caure del ruc.Va tenir una barraca de llibres al carrer de Còrsega, darrera mateix de la llibreria  ‘L’Arxiu’, d’en Joan Baptista Batlle. Era de Reus, i en aquest poble, com diu la dita, manxen…

Aquestes fires foren suprimides per l’Ajuntament al·legant l’existència del Mercat de llibres de Santa Madrona i el Mercat diumenger de la Ronda. Després ja no n’hi ha hagut cap més.”

  Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passsarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 44.

 

“ Muchos son los editores actuales que se comprometen a no renunciar a estos placeres, y sinceramente, no creo que el libro digital vaya a remplazar al libro analógico, sino todo lo contrario, va a convivir con la bibliofilia más renovadora. Desde aquí, quiero romper una lanza por aquellos editores que se esfuerzan por mantener los parámetros clásicos de la bibliofilia tradicional, como la editorial catalana Tabelaria del editor Antonio Agra, que mantiene el concepto original estampado con planchas de madera o cobre y siguiendo métodos absolutamente artesanales en la impresión o el artista alemán Emilio Sdun que traslada su editorial Prensa Cicuta desde Francfurt a Los Guiraos, Almería, conservando la tradición tipográfica centroeuropea o El Gato Gris Ediciones de Poesía del editor

vallisoletano José Noriega donde destacan sus trabajos serigrafiados, o Ahora Ediciones de Bibliofilia creada en Murcia en el año 2000 por Ángel Pina retomando los grandes formatos, los escritores de renombre y las grandes serigrafías realizada junto al editor parisino Yves Rivière, editando desde 1994 primero en París y ahora desde hace cuatro años en Barcelona, centrándose en la edición de libros ilustrados con obra gráfica original. Desde hace tres años ha comenzado una nueva línea editorial “ protagonizada por la fotografía” y otros muchos que no he nombrado pero que apuestan por la fusión entre las tecnologías más avanzadas y el empleo de los métodos artesanales, donde sobresale la aplicación correcta de la técnica, la calidad de los materiales y el amor al libro”.

Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.4, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista,

http://www.redlibrodeartista.org/

 

Read Full Post »

mercat-llibre-santa-madrona1

Mercat Santa Madrona

“ El més pintoresc dels firaires, però, va ésser l’Adan. S’havia fet popular mercès a les seves rareses. Era aragonès i es tenia per home llegit. Bon punt ancorat a Barcelona es posà a comprar i a vendre llibres en un portal de la Rambla de les Flors. De més a més, acudia a les fires. Va tenir, després, botiga al carrer de la Palla i, finalment, barraca al Mercat de Santa Madrona. Tenia el geni atapeït. I acoblat amb aquest, el vici d’arribar tard a les fires. Com que muntava la parada a batzegades, mai no li quedava bé i sovint li queia. Aleshores s’enfutismava. Si, tot d’una, bufava el vent i se li importava la vela o els papers, el que fos, feia uns grans marramaus. Aquesta escena solia descabdellar-se a totes les fires un día sí i l’altre també. A Santa Madrona li succeïa tres quarts del mateix amb els papers de música. El vent – a Santa Madrona bufa sempre un vent revés, que és un misteri – se li emportava els fulls, els quals feien cabrioles volejadores damunt la vorera de la caserna fins que es cansaven i s’hi ajeien. Exasperat, es donava als dimonis; però no feia ni un sol pas per a recollir-los. Eren els vianants passavolants o els badocs de les barraques els que ho havien de fer i portar-los-hi al morro. Tenia el costum de fondre’s, tant de les parades de les fires i dels encants com de les barraques. Els seus companys, en aquest cas, havien de tenir cura dels establiments d’ell. Estava sempre a punt d’engegar discursos atapeïts de sentències. Es passava les hores discursejant.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 42.

mercat-llibre-santa-madrona1a

Mercat del llibre Santa Madrona

 

“ Una habitación sin libros es como un cuerpo sin alma”. Ciceró.

biblioacudit-mingote

 

exvlokis-color

Read Full Post »

llibreria canuda ex

Antiquaris de pàgines centenàries i obres d’art

“Diga’m què vens i et diré qui ets”. La diversitat de llibres vells fa que siguin igual de diversos els establiments que els comercialitzen. En el cas de l’antiga Canuda, al Gòtic, la idea era clara: un espai mig subterrani, amb les parets cobertes per prestatgeries carregades de lloms de mil i un colors. Era una llibreria antiquari en tota regla. Quan aquest centre neuràlgic dels bibliòfils barcelonesos tancà les seves portes, va ser l’Aquitània (València 160) la que en recuperà l’essència i decidí continuar en la seva línea (1)(2). Aquesta és molt menys polsosa, més petita i s’hi respira un altre ambient. Pere Antón Torres, propietari des de fa un any de l’Aquitània, explica que quan la Canuda va tancar va tenir molt clar que volia seguir en aquest sector. “A l’Aquitània cada llibre té un preu diferent, i les existències de material provenen bàsicament de col·leccions particulars. Es ven sobretot llibre de taulell però de tant en tant també alguna obra més especial.”

llibreria aquitània canuda

Llibreria Aquitània

En obres especials és en el que s’ha centrat majoritàriament la Llibreria Casals, l’establiment familiar del President (ex) del Gremi de Llibreters de Vell, Albert Obradors. Als prestatges hi ha volums dels segles XVI i XVII, primeres edicions de col·leccionista i llibres de taulell. Com l’Aquitània, estableix el preu del llibre en funció del valor d’aquest, un 80% del seu  s’abasteix bàsicament de fons particulars, i el 20% restant l’adquireix en subhastes. “Internet està revolucionant aquest sector com mai abans havia passat. Per una banda, xarxes com Iberlibro han fet arribar els nostres stocks a tot el món, però per una altra banda, ara  la competència és global, i a més particulars que venen des de casa són també rivals nostres.”

“Llibres de segona, lectures de primera”, article de Núria Picas Rodoreda i Núria Ribas Costa a http://www.vilaweb.cat/noticia/4229828/20150205/llibres-segona-lectures-primera.html  (el 2 de maig de 2015)

(1)Un llibreter de la Canuda, en Xavier, també va obrir una llibreria de vell, la Kepos-Canuda, al carrer  Bruc, 76 ( aquí sota)
llibreria kepos canuda
(2)i una de Sant Cugat del Vallès, Llibreria El Siglo, també va recollir bona part del que hi havia a la Canuda.

llibreria el siglo sant cugat

Llibreria El Siglo

 

sanefa 412

 

“ ¿Cuándo hay que dejar de robar?.

La teoría y los viejos cánones señalan que en el fin de la carrera está la consagración, es decir, todo buen ladrón de libros se retira cuando ya percibe un ingreso que le permite comprar una obra, o cuando no teniéndolo aún, ya no siente esa necesidad.

A lo largo de la historia se ha visto que esto no siempre es posible, porque hay algo que no tiene que ver con el ingreso económico. La necesidad de robar se puede volver una adicción y eso siempre genera problemas. Un buen ladrón de libros no se junta con un bibliocleptómano, pero es su deber ayudarlo en su readaptación, si fuere requerido para ello. Se sabe que a la fecha se han readaptado profesores, escritores, investigadores, jueces y abogados que hoy gozan de prestigio en su profesión, y que antaño fueron jóvenes talentos en el latrocinio a librerías.

Cabe señalar, aunque no venga al caso, que un ladrón de libros no es amigo de aquellos que piden prestado un libro y dolosamente no lo devuelven. Esa manera de adquirir libros es mal vista en este ambiente. No devolver un libro que se pide o se ofrece es un absurdo que pone en evidencia al que abusa de la confianza”.

           Article: “Breve manual para robar libros y no sentir remordimientos”, de Moisés Robles Cruz, en el vlok:

Http://otrashistorias.canutolibros.com/2009/05/breve-manual-para-robar-libros-y-no-sentir-remordimiento .

 

exvlokis blau2

Read Full Post »

sant jerroni1

Llibres vius i llibres morts

La institució que des de fa aproximadament cinc-cents anys aglutina tots els establiments que comercialitzen llibres és el Gremi de Llibreters. Ara bé, aquest Gremi s’encarrega de tot allò referent al món del llibre viu. “Un llibre viu és tot aquell que continua catalogat per l’editorial que el va fabricar. En el moment en que aquesta el descataloga, es diu que el llibre mor i ja no es trobarà a les llibreries de nou”, explica Marià Marín, Secretari Tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. A partir d’aquest moment, aquest exemplar passa a formar part del món del llibre vell. Però aquest món no només inclou llibres descatalogats, és a dir, “llibres de taulell” tal i com es coneixen dins del sector; sinó que també en formen part el llibre bibliòfil, el d’artista i l’antic.

llibreria casals

“Nosaltres tenim uns cinc-cents anys, però ells en tenen aproximadament dos-cents; així que fa temps ja que existeix aquesta pràctica.” comenta Marín, referint-se als seus companys del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. Albert Obradors n’és el President: “Ens encarreguem del llibre vell parlant en termes generals; hi ha llibres antics de col·leccionista que tenen més de cent anys i poden ser peces preuades, és a dir, llibres de bibliòfil. Llavors trobem aquells que no arriben als cent anys, els llibres d’artista (concebuts com a veritables obres d’art) i finalment el llibre de taulell o de segona mà.”

Com que la majoria d’aquestes publicacions ja han donat la volta al circuit econòmic del món del llibre no hi ha fiscalitats sobre aquests productes. És a dir, el llibre nou té un preu fix de venda al públic (al qual es prohibeix aplicar descomptes); mentre que el llibre vell varia el preu segons l’establiment que el ven. Cada llibreter valora les obres que exposa i els hi dóna un preu de sortida. El problema ve quan llibres nous regalats des de l’editorial o la llibreria acaben venent-se en una llibreria de segona mà sense haver pagat el preu fix del mercat. Així, pot ocórrer que un llibre recentment publicat estigui venent-se a meitat de preu en una llibreria de segona mà quan abans ningú ha pagat per ell.

Llibres de segona, lectures de primera”, article de Núria Picas Rodoreda i Núria Ribas Costa a http://www.vilaweb.cat/noticia/4229828/20150205/llibres-segona-lectures-primera.html  (el 2 de maig de 2015)

 

lletra q2

 

 

florencio bello

       “ Antes, o sea hace doce o trece años, que para el caso es como si dijéramos ayer, unos cuantos libreros bien conocidos de los amantes de las letras compraban los libros a precios baratísimos, es verdad, pero los vendían también muy baratos, reservándose como era natural una pequeña ganancia con la que cubrían los gastos inherentes a todo establecimiento mercantil y a las diarias necesidades domésticas. Como por esa baratura la venta era grande, los libreros iban poco a poco ahorrando sus pesetillas y los lectores estaban encantados de la vida porque satisfacían sus apetitos literarios a costa de ínfimos sacrificios. Tutti contenti; pero vino la guerra que subvirtió tanto valores, y cambió la decoración como por ensalmo. De la noche a la mañana aquel baratillo atracción de bibliómanos y de meros aficionados a la lectura, desapareció por escotillón, se lo tragó la tierra, vinieron nuevas costumbres y procedimientos nuevos, y unos y otros, libreros y clientes, nos quedamos con dos palmos de narices. Con más palmos los clientes que los libreros, porque estos al fin y al cabo para defender su negocio se han amoldado a los nuevos tiempos, y aquellos si no se han curado de su manía o afición, tienen que pasar por el aro del agiotaje y del estraperlo”.

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 32-33.

 

dibuixexbloguis1.thumbnail[1]

Read Full Post »

Older Posts »