Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreter de vell’

“ Barrejats amb els llibres, a vegades s’hi veuen etiquetes, cromos, felicitacions, targes postals, recordatoris, marques d’establiments comercials, segells de correus, etc. És una nota encesa de color, entremig de la grisor del llibre vell; una nota que us sobta i que d’antuvi sembla que no s’hi adigui. Un cop us hi heu avesat, us alegra els ulls. La virolaina us fa pensar en la pintura. I se us acut la idea que aquella parada ve a ésser una mena de bodegó impressionista que s’ha perdut entre les parades dels encantistes de llibres.

A mig matí passa per davant les parades el col·leccionista X. És un senyor alt, esprimatxat, bru, la crinera blanca un xic despentinada, i no es pren la molèstia de mirar els llibres. Veu, però, uns cromos, unes targes o bé unes etiquetes i obre uns ulls com unes taronges; s’atura, titubeja un moment, pregunta què valen uns cromos vuitcentistes, ronseja una mica i acaba comprant-los.

En posseeix una col·lecció important. Què en fa ? No se sap.

El goig, però, de descobrir-los i després de contemplar-los tranquil·lament a casa seva, ningú no li treu del damunt.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El adjetivo ‘Bibliófilo’ es hoy una palabra cuyo significado no ofrece dudas. Su simple mención suscita en todos nosotros la imagen de un individuo refinado que siente aprecio por determinados libros a causa de su contenido, belleza material o alguna particular rareza.  Primera vista, la configuración de esta idea, próxima al estereotipo, es reciente en términos de historia. Pues bien, mi propósito en la presente ocasión es desbancar ese tópico. Ciertamente, en el acervo de nuestra lengua, ‘ bibliofilia’ es una voz tardía, erudita y evocadora, por su etimología, de un amor a philía por el objeto libro. Pero, en realidad, no es tal, sino una pasión y, en consecuencia, encarna el deseo de posesión, la irracionalidad y la desmesura, rasgos, entre otros, que la definen. A mi modo de ver, este afecto del ánimo ha podido surgir desde el nacimiento del primer ejemplar, pues este producto siempre ha sido un bien precioso en la doble acepción del término. Incluso se podría hablar de cierto fetichismo. Ahora bien, la estimación no hay que centrarla exclusivamente en el potencial poseedor del libro. Creo que los otros dos intervinientes en el proceso de su elaboración, esto es, el autor  intelectual y el material también son merecedores del mismo título en muchos casos. Por tal motivo y, sobre todo, porque no se le ha prestado la atención debida en su tierra injustamente, voy a apoyar mi postura trayendo a colación la figura de Marco Valerio Marcial ( c. 40-104 d. C.), ciudadano hispanorromano, natural de Bílbilis. A este escritor le debemos las noticias más fidedignas y abundantes sobre la tipología libraría y sus avatares en tiempos de la dinastía Flavia. Gracias a él sabemos que a finales del siglo I coexistían el rollo o volumen, el códice y las tablillas enceradas. La primera modalidad había sido el vehículo idóneo para la transmisión de una literatura clásica desde su nacimiento. Cuando el poeta se refiere a este objeto, siempre destaca su condición de purpúreo y el hecho de estar protegido con aceite de cedro, pulimentado con piedra pómez y reforzado con una varilla a modo de sostén, el umbulicus. Su pasión por el libro le lleva de manera natural a personificarlo en numerosas ocasiones”.

 

El libro tardo antiguo: un íntimo objeto de deseo”, article de Elisa Ruiz García a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 19-20.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Venda de  llibres al Paral·lel. Imatge de Frederic Ballell (AFB)

 

“ Cap el 1930 es va començar de parlar de trasllat del Mercat de llibres vells del Paral·lel a l’entorn del de queviures de Sant Antoni.

Hi fou traslladat l’any 1936. Les causes que el motivaren foren que al Paral·lel no hi cabia, car havia crescut massa, i el tros de vorera que ocupava, tot i ésser bastant espaiós, li venia estret; que amb l’animació i el moviment que hi regnaven els matins dels diumenges hi anava enganxada una cua, inevitable, de xivarri, i que hi havia hagut queixes, per part del veïnat, com ja havia succeït abans a la Ronda.

Cal comptar-hi també, car hi féu el seu pes, la conveniència dels venedors de poder romandre sota la marquesina del Mercat de Sant Antoni. Una cosa és haver de parar el sol o la pluja amb l’esquena, i una altra molt diferent estar sota cobert. Fou aquest seguit de circunstàncies, degudament acoblades, allò que motivà el trasllat.

El Paral·lel va perdre un dels seus atractius diumengers. Quan els llibres varen desaparèixer de prop seu, es va enyorar una mica. Després va revifar- se. Ja s’hi havia avesat. En canvi, els voltants de Sant Antoni, que s’avorrien molt, varen alegrar-se qui-sap-lo. I l’una cosa va per l’altra. El món és un pèndol…”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 66.

Mercat de Sant Antoni. Imatge de Joan Vega.

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

Llibre per restaurar

¿ Qué tiene que ver el estado de conservación?.

El estado de conservación es un factor importantísimo para determinar el valor económico, junto a la importancia intrínseca de la obra, y la oferta y demanda que exista sobre ella. El estado de conservación se refiere tanto al aspecto físico externo del libro, como a la totalidad de su contenido. Un libro en muy buenas condiciones está completo en todos los aspectos, no tiene ninguna rasgadura, mancha, óxido, polilla u otros defectos, y conserva su encuadernación original, o al menos una que le es apropiada. Un libro que ha sido restaurado tiene menos valor, y debe tener una alta demanda para que pueda alcanzar valores substanciales. Las páginas flojas son un defecto, y las hojas o ilustraciones que faltan, sobre todo la hoja de portada, son defectos muy graves, que hará casi imposible obtener dinero por los libros que los sufra.

¿ Hay posibilidades de que alguien completes su colección incompleta con un volumen suelto que yo tengo?.

Los volúmenes sueltos de cualquier fecha interesan poco o nada a los bibliófilos, comerciantes y bibliotecarios, por razones obvias, y por ello valen poco, o nada. La posibilidad de encontrar un comprador para un tomo suelto es muy pequeña.

 

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

El mateix llibre d’abans restaurat

 

 

 

Read Full Post »

 

“ El Mercat de llibres vells del Paral·lel fou de to popular en doble. Això és, quant al llibre i la gent que hi acudia.

Hi compareixia, xano-xano, tots els diumenges, a més dels assidus de la Ronda, un nombre imposant de barcelonins. Anar-hi constituïa, per a molts d’ells, un espectacle més. Succeïa, però, que si una vegada tan solament un d’ells s’engrescava amb un llibre, atret pel títol o pel seu argument, que era explicat per mitjà del dibuix suggestiu de la coberta, i el comprava, ja havia rebut del carpó. El diumenge següent hi tornava. A poc a poc s’aficionava a llegir i acabava essent un parroquià més del Mercat.

La barator dels preus era també un esquer que contribuïa a pescar llegidors i aficionats al llibre. Ja hem dit en altres llocs d’aquestes pàgines, i ara ho repetim, que dins els llibres, ben amagat en un recó pregon d’aquests, hi ha un tòxic, que és la mena dels incontrolats. Aquell qui l’ensuma només unes quantes vegades, no pas gaires, ja no fa res més de bo en tota la seva vida. El tòxic esmentat té cops amagats. Salta damunt la seva víctima, des dels llibres, com els gats en veure les rates. És a dir: quan menys t’ho penses,  i a traïció, per torna.

 

En complicitat amb els llibres funcionaven els cacauets i les avellanes, torrades o no; els vermuts amb olives, amb patates o amb almejas; les orxates, les gasoses fresques, els carajillos carregats, els mítings radicals i les sessions-vermut matinals de l’opereta.

A l’hivern hi feia, de més a més, un sol tebi, talment un bany maria, que ressuscitava els morts i que revifava els vius. Tots aquests ingredients, que actuaven amb una sincronització perfecta, falcaven aquell Mercat de llibres vells.

 

El llibre barat, la revista il·lustrada – Blanco y Negro, Nuevo Mundo, Vida Galante, Mundo Gráfico, etc. -, l’opuscle explosiu, la literatura fulletonesca, els llibres de can Sempere de València, els de can Maucci i els de can Sopena s’emportaven les preferències dels compradors.

El fet que s’hi vengués una gran quantitat de literatura redemptora s’explica per la raó que la dolça Barcelona d’aleshores es va sentir trasbalsada per les teories més avançades. Era la moda del moment. La patírem, de prop o de lluny, tots els barcelonins.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 65-66.

 

 

 

 

 

“ El Diccionario de la Real Academia ( 2004) define la bibliofilia de forma etimológica como amor por los libros, especialmente por los raros y curiosos. Quizás este factor de búsqueda de lo más escaso es lo que llama más la atención de la bibliofilia. A este arte se le suele despreciar con cierta ligereza, ya que se entiende que es esta una afición, un capricho de gentes adineradas, en lugar de lo que realmente es, un arte, el de reunir y estudiar una colección de libros y, en ocasiones, documentos relativos a un tema, o a un lugar, o por las características especiales de los ejemplares, no necesariamente antiguos, ni raros ni curiosos. Existen excelentes colecciones de libros modernos, primeras ediciones de autores de la generación del 27, de poesía contemporánea o de temáticas curiosas…

Se trata de una de las disciplinas del libro que primero fueron tratadas. La palabra bibliofilia se encuentra ya en Estrabón y puede considerarse la obra de Richard Bury escrita en 1344-1345, Philobiblon, como el primer estudio de la misma. En la Edad Moderna, Christ Liberus Saldenus publica en Utrecht en 1681 un tratado denominado Bibliophilia sive De scribendis, legendis et aestimandis libris exercitatio.

 

Con la bibliofilia ocurre algo similar que con la historia del libro, de la imprenta y de las bibliotecas. El bibliófilo, que precisa de conocimientos bibliográficos, bibliológicos y de historia del libro y de la imprenta, efectúa sus selecciones de documentos entre los ofertados, todo lo contrario de la disposición de numerario suficiente para abonar aquello que se pide por un capricho, preserva y estudia sus libros, busca y reconoce las características de sus ejemplares… La legislación patrimonial elimina el componente de uso exclusivamente personal de ejemplares extremadamente raros abriendo su utilización al conjunto de la población.

La bibliofilia, por esta causa, tiene un componente bibliográfico importantísimo, tanto en su faceta de selección como en la de estudio. Tampoco cabe duda de que la bibliofilia es estructuralmente un arte integrante de la bibliología”.

Manuel José Pedraza Gracia: “ Bibliología( ciencia del libro) y ciencias de la documentación”, Scire, 11:1 / en.-jun. 2005), pp.34-35.

 

Read Full Post »

Joan Balaguer

 

“ Tornem als venedors de llibres? (els de llibres vells del Paral·lel). Fet. I diguem que el pare Dubà, amb els seus fills, també hi parava. Al costat, justament, d’en Leandre. Era un dels venedors més antics. Venia de les fires, de la Ronda, de les barraques… Va morir l’any 1923, al peu del canó dels llibres.

      

                                                                                        Rogeli Dubà                                                                         Jaume Dubà

 

En Rodés, (à) el Vidrier, començà, aleshores, a vendre llibres al costat dels hereus Dubà. L’Uson, o Joanonus, també hi féu cap. Al darrera d’en Joan Balaguer, l’home de les grans parades, car estava d’encarregat seu a la llibreria del carrer de Muntaner.

En Josep Torres, que pervenia dels Encants de la Creu Coberta, també hi anava. Va arrecerar-se després a l’entrada de l’escenari del Liceu, que està situada a la Rambla del Mig, prop el carrer de la Unió. D’aquella va saltar al carrer d’Aribau, allí on està establert avui.

Rodés, el Vidrier

 

Hi acudia el pare Folch, amb la seva dona i el noi. Hi parà una temporada en Buisan, (à) el Mestre. D’aquí va traslladar-se a les barraques. Havia tingut botiga a la Baixada de la Presó i al carrer de Sant Honorat.

El pare i fills Badia també paraven al Paral·lel. Havien tingut una barraca al carrer de Mendizábal i després es van establir en una entrada del carrer de Sant Pau, davant l’Hotel d’Espanya. Darrerament tingueren botiga al carrer de Boters.

El Nandu hi parava igualment. Venia de la Creu Coberta. Ara posa parada als Encants dels dies feiners a Sant Antoni i als del diumenge. Va començar de remenar paperassa al costat del pare Dubà, car l’ajudava quan aquest anava a vendre llibres a la Ronda. El Nandu fou l’inventor d’un nou sistema de compra i venda. Posava retolets als llibres, fent constar el preu a què els venia i el que en pagava un cop llegits. El sistema, bo teòricament, fou catastròfic per al Nandu, car a l’hora dels reintegraments esclatava el drama.

Hi paraven molts d’altres venedors, que avui ho fan sota les marquesines de Sant Antoni, i motíssims més, esporàdics, que hi van passar com meteors.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 64-65. ( imatges del llibre citat aquí).

Josep Torres

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

“Muchos de los asistentes a este curso serán investigadores, profesores y bibliotecarios de instituciones, y tendrán que adquirir, conservar y mostrar el patrimonio bibliográfico que esté a su cargo. Será importante que sepan localizar, buscar y comprar ( y por cuánto dinero deben hacerlo). Pero también me gustaría que aprendieran a colaborar y contar con los bibliófilos que tengan a mano, que no los vean como  intrusos. Con frecuencia, los bibliófilos aportan sus conocimeintos y experiencia, principalmente sobre el tema que hayan elegido para su colección, y pueden proporcionar datos y ejemplares muy útiles. Y, además, proporcionan el tejido social necesario para que el sector del libro antiguo prospere: bibliotecas, librerías, exposiciones… los bibliófilos serán los primeros que las fomenten y disfruten. Para gran parte de los ciudadanos, los libros antiguos son un mundo sentimental, estético ( no solamente científico, como para los investigadores); ante esos mismos ciudadanos, nosotros los bibliófilos somos como bichos raros, una raza en extinción”.

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”. Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60 .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

 

“ De venedors de llibres vells, al Paral·lel, n’hi anaven més. D’alguns, com en Loza, en parlarem en altre lloc. Mentrestant, farem una petita pausa i l’aprofitarem per referir-nos a un personatge, el record del qual, com que en ha vingut a la memòria ara, no volem deixar refredar.

Els venedors d’aquest Mercat l’anomenaven el Compta Pedres. Era empleat de l’Ajuntament i tenia al seu càrrec el repartiment equitatiu de l’espai de terreny que pertocava a cadascú per tal que pogués instal·lar-hi la seva parada.

Comptava, no pas per pams, ni a metres, sinó per pedres. Tantes pedres, tant de lloc. Ara bé: una pedra no és un atuell massa exacte. Comptava, doncs, l’home l’espai de terreny per pedres a consciència… i l’escurçava o l’allargava a gust o a disgust del consumidor – en aquest cas el llibreter -. Segons si aquest li donava o no propina.

Mentre i tant el Mercat de llibres va celebrar-se al Paral·lel, ell fou l’àrbitre, si no dels destins dels llibreters – això, evidentment, hauria resultat excessiu -, al menys dels de llurs parades, les quals feia anar allà on li passava pel magí, d’acord amb el volum de les propines probables.

Com hem dit, el Compta Pedres fou un personatge de categoria al Mercat del Paral·lel. N’hi hagué, però, dos més que l’estalonaren. Tot i no ésser de carn i ossos, també s’hi feren populars. Tant, que encara avui, entre els llibreters de vell, se’n parla sovint.

 

Ens referim al carro d’en Bahí i al carretó de can López. El llibreter i alhora inventor de la pasta meravellosa per a tapar estrips de la roba que fou aquell, tenia dos gendres: en Juli i l’Eroles. En morir el sogre, en Juli  va heretar una part dels seus béns, que consistien en llibres i pergamins. Heretar-los i sentir frisança de negociejar-hi va ésser tot u. La qual frisança el va empènyer al Paral·lel, dos o tres diumenges, amb un carro ple de gènere. El carregament d’un d’ells li va comprar per cent duros, clavats, en Leandre. Avui valdrien, al menys, dues fortunes. Ah¡, i com la pressa, els pergamins i el profit són uns subjectes que no es compaginen¡

El carretó de can López, per la seva banda, hi va acudir tots els diumenges durant un any llarg. Hi portava munts d’obres d’en Rusiñol, d’Apel·les Mestres, d’en C. Gumà, els Singlots Poètics d’en Pitarra, Lo tros de Paper, El Noi de la Mare, El Carnaval en Barcelona, d’en Clavé, etc. Els fons d’aquella editorial varen anar arrossegats pel Paral·lel. La major part d’aquesta literatura avui val bastant de moneda.

Un cop trets els llibres del carretó, que eren engrapats a l’aranya-estira cabells pels compradors, els munts es convertien en piles, i creixien. Semblava que les inflessin. Els llibres eren venuts a ull, segons l’alçada que tenia la pila. Es pot calcular que foren valorats, si fa no fa, a duro el pam, com els terrenys per a edificar, quan aquests eren venuts a preus enraonats.

Els llibreters s’hi aprofitaven de valent. A aquests, en el moment de les empentes, els manca l’estratègia i l’art del professional d’engrapar  al vol el llibre interessant que cau a les parades. Per als primers, allò fou una festa major del llibre com una casa, i de durada a més. Si hi anés ara¡…”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 64.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

¿ Escasez significa rareza?.

Un libro solamente tendrá valor comercial si tiene importancia intrínseca y si además tiene demanda, en cuyo caso su valor aumenta en función del número de ejemplares disponibles en el mercado. Un libro sin importancia ni demanda tiene poco valor, sin importar cuántos ejemplares sobrevivan. El Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español puede dar idea de cuántos ejemplares existen en las bibliotecas públicas, aunque es imposible determinar cuántos pueda haber en manos privadas.

¿ El número de las copias impresas determina un valor comercial?.

Aunque el número de ejemplares que fueron impresos de una obra se sabe algunas veces, esta información proporciona raramente una idea del valor actual. Las excepciones se dan en el caso de obras de autores muy conocidos que publicaron sus primeros trabajos en ediciones muy cortas. También, algunos libros impresos a partir del siglo XIX se imprimieron en ediciones limitadas, muchas veces numeradas, aunque este hecho no determina que el libro deba tener necesariamente un valor alto.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

Librería anticuaria El Camino de Santiago ( León)

 

Read Full Post »

 

“  Mai no he comprès el bibliòfil sense biblioteca, ni el bibliòfil que té la mania de la virginitat en els llibres; això és: guardar-los gelosament sense tallar-ne els fulls. En el primer dels casos deu ésser com el de l’home disposat a fer tombarelles perquè dels dits del linotipista d’un diari el seu nom passi a les “Notes de societat”. En el segon, com el del col·leccionista de cap-i-cues o de canyes de pescar balenes.

 

No en tots els llibres hi ha un contingut que valgui la pena d’exhaurir ni de tastar només. Cal escollir els llibres, naturalment segons les afeccions i el paladar de cadascú. Però llegir-los ¡ Bibliòfil és tota persona amant dels llibres preciosos o rars. Entesos. Bibliòfil, però, que no llegeix, no és digne de posar domassos al sol per l’exemplar que li ha costat una fortuna. Prefereixo aquell qui, no essent-ho, sap gustar les abundoses gemmes de “Claror”, del poeta Sebastià Sánchez Juan ( per citar-ne un dels nostres), en edició gairebé de bibliòfil. O l’exquisitat d’estil d’un Gabriel Miró i la profunditat teològica d’un auto sacramental de Calderón en qualsevulla de les edicions més populars.”

Del llibre: La Petita Història de la meva Biblioteca, de Miquel Saperas, Ed. Altés, B, 1961; p.33-34. Conferència llegida a l’ Hotel Colom el 16 de maig de 1958, després de celebrada la Junta General de l’ Associació de Bibliòfils de Barcelona.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ Vestido hermoso para el pensamiento, para la obra del espíritu, es el libro bien impreso. Pero hay vestidos hermosos y vestidos de lujo, para complacer gustos exquisitos, de quienes a veces pueden preocuparse más por continentes que por contenidos. En la estimación del libro como cosa, como objeto, radica uno de los aspectos de la bibliofilia, por supuesto el menos espiritual. En 1936, la Unión latina de Editores publicó el Código de la Bibliofilia moderna, compuesto por Maurice Robert. En uno de los considerandos se apunta que ‘ el bibliófilo ama los libros y tiene el placer constante de mirarlos y palparlos’, indicándose así cómo junto con la valoración espiritual del libro entra en juego un sentido de coleccionista, una estimación de su ser físico; el libro para mirar y tocar tanto como para leer y vibrar con él”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 120.

 

Read Full Post »

“ Els encantistes de Sant Sebastià tenien el costum de guardar els atuells de l’ofici i els llibres en una mena de sots, amb categoria excessiva de magatzems, que hi havia al carrer de Sota Muralla. El qual estava situat, tal com assenyala el seu nom, sota mateix d’aquella. Era brut, pintat amb pols de carbó, i molt solitari els diumenges. Damunt hi havia la muralla de Mar, que era, aleshores, un dels passeigs predilectes dels barcelonins.

Davant l’edifici del Banc de Barcelona començava la rampa, ampla, que hi pujava. Més enllà, l’espadat de la muralla, els blocs de pedra assotats per les onades, els vaixells que presumien llurs veles blanques o llurs xemeneies rabassudes, la Barceloneta assolellada i el cel blau…

A mig passeig hi havia el pont que comunicava amb la Capitania General, i una mica més lluny, la parada d’un llibreter, isolat en aquell lloc, el qual en Joan Pons i Massaveu va perpetuar en un deliciós article que es publicà a La Renaixença, intitulat El Quicu dels llibres.

Il·lustració El Quicu dels llibres de D’Ivori a Contes de Bibliòfil

 

Una cua dels Encants de Sant Sebastià, fet i fet, el Quicu. Una parada bigarrada, de literatura de canya i cordill, aquella, situada prop els pescadors, de la mateixa categoria, que es barrejava amb els pals, amb el velam, amb les xemeneies dels vaixells, i amb un fons de cel pur com a marc del quadre. ¿ No us imagineu la gràcia que havia de fer?

L’article d’en Pons i Massaveu fou reproduït per en Ramon Miquel y Planas en la seva edició dels Contes d’un bibliòfil”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 50.

 

 

 

“ Así como uno puede apasionarse por cualquier cosa, hay a quien le apasionan los libros.

Pero no a cualquier libro. Tampoco me refiero a una manía compulsiva por leer, ni a la constante necesidad de tener un libro en las manos. Los bibliófilos, en el sentido más literario de la palabra, son personas aficionadas específicamente a las ediciones originales, más correctas o más raras de los libros. Y no lo digo yo, lo dice la RAE.

En fin. A primera vista, uno creería que esto de la bibliofilia no es algo que atraiga multitudes, sino algo mucho más subterráneo, casi excluyente. Y aunque no sean cientos de miles los bibliófilos en el mundo ( o yo no creo que sean tantos…), y su oficio sí sea excluyente, como veremos ( económicamente), se trata de una cultura apasionante, y, a su manera, es un modo de vida.

Pongamos un ejemplo sencillísimo:

El Quijote es un libro muy famoso que se escribió hace más de cuatrocientos años. Supongamos que usted o yo queremos conseguir el libro; queremos poder afirmar que tenemos el Quijote en nuestra biblioteca. Si usted o yo de verdad deseamos eso, lo más seguro es que vayamos a la librería más cercana y consigamos una edición barata, pero decente del mismo. O quizás busquemos en Internet, cosa que es aún más sencilla. Entonces, podríamos decir que lo tenemos. Al Quijote.

Pero… ¿ Y qué haría un bibliófilo?

 

Considerando la importancia del libro, un bibliófilo documentado sabría de comienzo que la primera edición del Quijote data de inicios de 1605. Quizás también sabría que en poco menos de un año ( 1606) ya se habían impreso cinco ediciones a lo largo y ancho de la península Ibérica, y que otras tantas ( tanto legales como ‘piratas’) se encontraban por esa fecha en proceso de encargo e impresión. Entonces, con estos datos en mente, se lanzaría a encontrar unos de los sobrevivientes de estas escasas tiradas, y lo conseguiría a cualquier costo.

¿ Es clara la diferencia? Lo que empiezo a entender cuando veo esto es que la bibliofilia se basa en el amor por lo original, en la necesidad de entrar en contacto con objetos que vivieron o fueron creados en la época de interés, y que de alguna manera se han mantenido hasya hoy.

Asi, un bibliófilo no simplemente tendría al Quijote en la biblioteca; tendría algo más por el estilo de ‘una copia de El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, 3 vol, in-folio, 299 por 215 mm, completo según tal catálogo… ( estoy inventando, ya les digo de dónde saqué esto).. con 9 páginas blancas y 357 de texto, ilustrado por tal y tal personaje…”.

Article de Dancastell: “ Los bibliófilos”, basant-se en El Club Dumas de Pérez-Reverte, en el vlok:

http://blogs.eltiempo.com/el-aleph/2009/05/30/los-bibliofilos/

 

 

Imatge a l’article de Dancastell

 

Read Full Post »

Older Posts »