Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Llibres’

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per tothom, per lectors i per bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

65a-fira-del-llibre-docaasio-antic-i-modern-barcelona-2016a

65ª Fireta del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

          Des de fa uns quants anys escric quatre coses sobre la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, normalment la critico i la comparo amb altres, quedant la de la Ciutat Literària de la Unesco en quarta posició l’any passat i en tercer lloc aquest 2016, si tenim en compte el número de llibreries presents a cada fira. Però un llibreter ‘viatger’ de Barcelona em diu que per qualitat es pot considerar la segona i jo m’alegro.

He estat avui a Barcelona, a la fira, unes 7 hores. He parlat amb uns i altres, he passat una molt bona estona malgrat no haver comprat cap llibre, queden més dies per fer-ho i, sortosament, aquest any  hi ha 35 llibreries, 2 més que l’any passat.

I , com ja els he dit a uns coneguts, llibreters del Mercat de Sant Antoni , no vull criticar gaire la fira, però el Gremi de Llibreters de Vell hauria d’esforçar-se una miqueta més, segur que tant els llibreters com els que comprem llibres els hi agrairíem.

Per no allargar-me, només vull deixar escrit que el millor que he vist a la fira d’avui han estat el 5 punts de llibre que el llibreter Carlos, de Badalona, ens ofereix amablement.

 

punts-llibre-llibreria-carlos1

(De la vergonya de no tenir a Barcelona, Ciutat Literària de la Unesco,un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com cal, ja en parlarem un altre dia.)

 

exbloguisquadrat2

Read Full Post »

    encuadernacion art nouveau        encuadernacion catedral       encuadernacion a la dentelle

               “ Molts autors s’han referit a l’admiració que sol produir la qualitat de l’abillament d’un llibre que, en alguns casos, ha transportat al seu admirador a un quasi fetitxisme. Una bona enquadernació és, des del punt de vista de la bellesa del llibre, certament, un dels complements que més desperta l’entusiasme dels bibliòfils. Hi ha meravelles realitzades amb materials nobles ( ivori, orfebreria, esmalts, etc.), d’estils com el mudèjar, el plateresc, etc., o que procedeixen d’algun dels grans enquadernadors ( Manuzio, Grolier, Juan de Sarrià, Antonio i Gabriel Sancha, els tres Ginesta, Miquel-Rius, Emili i Santiago Brugalla, Galván, Palomino, etc.

Encuadernacion de Monier   encuadernacion1     encuadernacion de sancha

               El tantes vegades mencionat Francisco Mendoza, ens recorda al seu llibre La pasión por los libros que el bibliòfil ha de saber que un llibre amb enquadernació d’època o signada per un artista de reconegut prestigi ‘ vale un dinero, él resolverá si puede y quiere pagarlo’. Podreu observar que els llibreters mai deixen de mencionar en els seus catàlegs – per la seva repercussió en el seu valor final – el nom de l’enquadernador quan n’és un de conegut”.

                Frases de la conferència que el senyor Jordi Estruga, President de l’ABB, va donar al Col.legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya en el curs “Valoració dels documents escrits” l’octubre de 2006. Potser en posaré més perquè va ser molt interessant.

enquadernació estil cortina

galván2

               “ –Señor Galván. ¿ hablamos de la bibliofilia?.

  – Hablemos, hablemos. Entre las nobles pasiones que desde siempre han poseído las personas de buen gusto al interesarse por las obras de arte y constituir colecciones, la bibliofilia tiene, sin duda, un puesto de honor.

                 Está en su taller. Lo tiene instalado en el Cádiz exterior, en San Severiano, en la avenida de Lebón. Goza el artesano aquí de perfecta claridad y espacio. En el taller, maquinaria, materiales y herramientas propias de la tarea manual que se realiza: guillotina, prensas, cizallas, pieles curtidas, pergaminos, bruñidores, etc. Pero uno, que lo observa todo, o casi todo, contempla que lo que verdaderamente cuida el señor Galván y sus hijos con la mayor satisfacción son los útiles del dorado y decoración. Es algo así como el ‘sancta sanctorum’ del taller, en el que abundan los ‘hierros’ de variados estilos: el mudéjar, con su característico cordoncillo; el aldino, de fondo macizo; hierros ‘grolier’ azurados, volutas tipo ‘du Senil’, los ‘deromes’ del XVIII, ‘Imperios’ de laureles y meandros, románticos, floreales y modernos.

galván1

               -Veamos, señor Galván, ¿ cómo debe formarse una biblioteca?.

              -La formación de una biblioteca exige más cuidado, perseverancia e incluso más amor que ninguna otra colección de cuadros, objetos raros o muebles de arte. Ella es, sin duda, el signo exterior que prueba más – aunque sea el más discreto – el grado de cultura del ser humano de todos los tiempos; pero para un verdadero bibliófilo el libro no existe en verdad mientras no está encuadernado.

              – Estamos, pues, en lo suyo, en su profesión.

              – Sí; es entonces cuando el libro está encuadernado, cuando adquiere su verdadero valor, añadiendo al placer puramente literario de su lectura la voluptuosidad del tacto, el olor del cuero, el reflejo y encanto de los oros y los juegos de luces de sus mosaicos.

              Entrevista a José Galván Rodríguez, enquadernador, en el diari ABC-Sevilla del 2 de desembre de 1973, pp.23.

galvan4

Read Full Post »

 

                     

         

          Quan vaig llegir el llibre La Pasión por los Libros, d’en Mendoza Díaz-Maroto ho vaig passar en gran, feia molt del temps que no fruïa tant llegint un llibre, i sencer no he tornat a llegir-lo, però el 90% dels capítols els he tornat a llegir, al menys, una vegada.

 

 

                     

 

          En un dels capítols, el IX,  parla , entre d’altres coses, de la bústia i els carters, té tota la raó del món, diu: “… , el momento más emocionante y taquicárdico del día es el de la llegada del cartero, placer que, por desgracia, solo es dable disfrutar cinco veces por semana ( ¡ qué largo el week-end sin correo…”,  i unes ratlles després segueix: “ Y cómo nos hundimos en la miseria el día que el cartero no nos trae ni un triste catálogo de restos de edición con que engañar la bulimia¡”.

 

                    

 

          Aquestes sensacions que es senten en aquests casos són reals, jo , quan arrivo a casa miro corrents la bústia per veure si hi ha alguna cosa, qualsevol, relacionada amb els llibres, i si de lluny ja veig quelcom que quasi no hi cap el cor em batega una mica més depressa, i ràpidament obro la bústia per recollir el manà que em tindrà ocupat i entusiasmat un bon ratet, mentre repaso el catàleg o la revista.

 

                      

          Com diu en Mendoza, però amb un llàpis poso una creu petita al costat dels llibres que em semblen interessants, ja sé que no els compraré tots, però sempre és possible que en caigui algun.

 

 

                    

 

          Però avui dia la cosa ja no és igual, els catàlegs quasi no arriven, al menys com abans, moltes llibreries fa uns anys m’enviaven els seus catàlegs, però ara només sis o set llibreries ho fan.

          Dos són, crec,  els principals motius, primer Internet i segón, no comprar tant com jo o ells voldrien. Internet perquè moltes llibreries envien per ‘mail’ els seus catàlegs en PDF, de vegades,  masses i tot, no paran, i encara que veus molts llibres nous no és el mateix que un catàleg en paper, on sempre hi ha més detalls i més, de vegades, imatges.

 

 

 

 

                     

          Hi ha catàlegs que per ells sols ja són uns grans llibres, estan molt ben fets, porten molta informació i són de molta utilitat, de fet en tinc uns quants, els guardo tots, uns millors que d’altres, però tots tenen alguna cosa encara que sigui petita; els col.lecciono. I no parlo ara dels catàlegs més antics, alguns són petites joies, com els de la Llibreria Antiquària,  o els que feien  en Porter, o en Batlle, que porten alguns articles sobre el món del llibre força interessants, o amb facsímils de les obres citades que de vegades costa de veure en altres llocs. En alguns, fins i tot els anuncis són interessants.

 

                       

          Altres llibreries, veient que no compro gaires coses, ja no envíen els Catàlegs, altres envíen mails dient que tenent coses noves i que si vols pots anar al seu web i mirar-ho, però no és el mateix, a més a més hi ha pàgines de llibreries que están molt bé, amb molta i clara informació, però d’altres informen poc i sense donar facilitats per trobar les coses.

 

 

 

                      

          Volia fer un llistat del que em semblen unes quantes pàgines, de com ajudan o no a trobar llibres, però seria massa llarg. A poc a poc, cada dia s’aprenen coses noves, es troben pàgines millors i pitjors, és questió de gustos i d’interessos.

          Imagino que per a les llibreries fer Catàlegs deu ser car, i si estan ben fets encara més; és molt més fàcil enviar correus i pàgines PDF amb llistats de llibres i a corre.

 

 

 

   

          Llàstima,  perquè com deia al principi, la plaent sensació de fullejar els Catàlegs és tan gran que sap greu no poguer fer-ho més sovint.

 

 

          

 

Read Full Post »

          Fa mesos vaig llegir a “La Riuada, mitjà pratenc de comunicació popular” ‘d’El’ Prat de Llobregat, un article de la “Plataforma  Esborrem el feixisme” sobre “ Pintades de vermell les plaques de vuit carrers franquistes”.

          Vaig enviar un comentari, per donar la meva opinió sobre el tema, em van contestar ( el Gerard i “un de la plataforma”) i vem creuar uns comentaris, són els de sota.

          Creia que hi haurien més comentaris, al menys un, però no.

          I en el seu vlok ( del diari) tenen un apartat on diuen que els enviem fotografies i que les penjaran en el vlok. Vaig enviar una foto del llibre del Pare Andreu de Palma i no he sabut res més.

                                      

 

          La cosa va anar aixì:

          (La riuada  – 26 gener 2012)

“Pintades de vermell les plaques de vuit carrers “franquistes”

                             

                                  

 

          La matinada del 25 de gener membres de la plataforma Esborrem el feixisme van pintar de vermell una vintena de plaques de vuit carrers amb “denominacions directament relacionades amb el règim franquista”, segons denuncien en un manifest on reivindiquen l’acció. Al document assenyalen que els carrers afectats han estat “els dels tres alcaldes franquistes: Rafael Ferrer i Monés, Joan Vila i Dalmau i Josep Colominas Vergés; el mossèn del període Rector Farrés i Poch; els dels ‘caidos por Dios y por España’, Victor Casanovas i Rector Martí i Piñol, el del farmacèutic falangista Josep Guilera i Molas, i el de la rebatejada el març de 1939 com plaça Espanya.”

           Esborrem el feixisme es va donar a conèixer justament ara fa tres anys, un 25 de gener de 2009, quan va organitzar un acte d’homenatge a les víctimes del franquisme a la plaça de la Vila amb motiu del 70è aniversari de l’entrada de les tropes franquistes al Prat. Dos mesos després van presentar al ple una moció amb el suport de diverses entitats on van demanar la retirada de les plaques falangistes dels habitatges i el canvi de nom d’alguns carrers que consideraven relacionats directament amb el franquisme, justament els que han estat pintats aquesta matinada. La moció va ser aprovada per la majoria de les forces polítiques amb excepció del PP i posteriorment de CIU, que va retirar el seu suport inicial en no estar d’acord amb els carrers assenyalats.

          Tres anys esperant una resposta.

          Els membres de la plataforma denuncien durament a IC-V per haver mantingut “denominacions heretades de la dictadura” i consideren “vergonyós” que alguns dels carrers hagin estat nomenats durant els anys del seu mandat.  A la vegada critiquen que tot i haver-se compromès a donar una resposta a la moció presentada al ple el març de 2009 l’única resposta rebuda “han estat excuses per anar allargant la resolució d’aquest tema”.

           El comunicat acaba tenint un record “per als milers de pratencs i pratenques que van patir la repressió brutal d’aquell règim” i fent una crida a l’acció i “actuar en aquests carrers les vegades que calgui, informant el veïnat i animant tothom a afegir-se a aquesta campanya”. De fet, en cadascun dels carrers de l’acció, s’hi han embustiat octavetes informatives que amb el títol “Saps en quin carrer vius?” fan un esboç biogràfic del personatge pertinent a cada carrer i especifiquen la cronologia de la campanya.

 
 

Comentaris  

 #1 RE: Pintades de vermell les plaques de vuit carrers — Xavier 31-01-2012 21:04

Crec que hi ha més carrers amb personatges franquistes, al menys un.
Perquè no hi són tots?

#2 RE: Pintades de vermell les plaques de vuit carrers “franquistes” — Gerard 05-02-2012 11:51

Ja que ho dius, podries citar quin és?

 #3 RE: Pintades de vermell les plaques de vuit carrers “franquistes” — Xavier 11-02-2012 12:26

el Pare Andreu de Palma per exemple.I no he mirat tots els carrers, però podria ser que n’hi hagin més i potser de l’altra bàndol també.
A reveure.

 #5 RE: Pintades de vermell les plaques de vuit carrers “franquistes” — un de la plataforma 29-02-2012 20:54

Com a membre de la plataforma m’agradaria fer unes consideracions a Xavi a títol personal.

La gent de la plataforma vem estar discutint sobre els diferents carrers i vem acordar que el criteri per exigir el canvi d’un nom eren dos: la col·laboració directa de la persona amb la repressió franquista o la seva utilització política i propagandística pel règim. En aquest darrer cas vem incloure els assassinats durant la guerra (Martí i Pinyol i Victor Casanovas) en ser titulats com a “martirs” i “caidos por españa” i tenir el privilegi de tenir un carrer que d’altra manera segurament no haguessin tingut. Per tant el criteri no estava en ser religiós, viure al període o que hagués estat posat pel règim però no tingués cap connotació política.

Que vol dir que el pare Andreu de Palma era franquista? perque era mossèn? perque va viure en el període?

El pare Andreu de Palma té un carrer al poble perque va escriure la primera història del Prat l’any 1955. Com és natural per l’època en que va ser escrita aquesta obra té un sentit legitimador del règim i condemnatori de les actuacions dels revolucionaris, un fet habitual en totes les obres de l’època per les evidents circumstàncies de censura del moment. Però tot i aquesta tendència ideològica, que pot ser personal o obligada per les circumstàncies, no ho oblidem, la seva obra no suposa cap col·laboració en la repressió del règim franquista com si que es dona directament en el paper dels alcaldes, el mossèn de la parroquia i el farmaceútic Guilera, els noms dels quals apareixen signant informes polítics sobre les actuacions dels empresonats als que s’hi seguien sumaríssims, alguns dels quals acabarien afusellats o morts a la presó.

Per nosaltres la diferència entre un cas i l’altra és evident, i en això també vem desmentir l’acusació que se’ns va fer de buscar objectius anticlericals pel fet de nomenar mossens, quan és evident que no l’anomenàvem per ser mossèn sinó per la col·laboració amb el règim. Si el nostre objectiu hagués estat “anticlerical” el nom de Palma com el d’altres mossens, el de carrers amb sants o la mateixa Verge de Montserrat haguessin entrat al llistat, cosa que no va succeir perque parlàvem de franquisme, i amb això no es vol dir que s’estigui d’acord amb els altres, però és un altre tema que no s’ha de barrejar.

En tot cas, crec a nivell personal que qualsevol persona té el dret de demanar a la comissió de nomenclàtor els canvis que cregui convenient en el carrerer i donar els seus motius, una altra cosa és el calvari burocràtic en el que et faran entrar i que al final de tot un procés seguint les seves normes et facin cas. A nosaltres ni seguint la seva normativa, ni havent-se compromés a donar una resposta ho han fet i és això el que estem esperant des de fa anys.

Espero haver-te servit d’alguna cosa
Salut

 #6 RE: Pintades de vermell les plaques de vuit carrers “franquistes” — Xavier 15-03-2012 18:45

No és perquè fos mossèn o visqués en el període, és perquè, entre d’altres coses, va escriure ” Mallorca en guerra contra el marxismo”( 1938) ( error: ed. 1936), llibre que és una apologia de l’Alçament Nacional.No és necessari signar ‘informes polítics’, hi ha escrits que maten més .
A dalt poseu “Qui som”, però no he trobat a ningú, ja em direu alguna cosa ja que jo poso el meu cognom, m’agradaria saber el d’aquells que em contesten, gràcies.
Continuo pensant que potser hi ha gent de l’altre costat que també ha signat ‘informes’, llibres i altres coses que podrien posar-se en la mateixa llista.
Però crec que hi ha coses més importants que tocar els collons amb canvis de nom que l’únic que faran serà tocar els citats a la gent que tindrà que canviar el nom de l’adreça en un munt de paperets i ‘informes’, i pagar, tots, uns diners per neteja de portes i parets més necessaris per altres coses.
A reveure.
Xavier
V.C.Ll. i I.

I aixì ha quedat la cosa.

 

Read Full Post »

 

                                      

 

            “ Insensiblement, al tractar de precisar els elements integrals de l’art de fer llibres, hem anat encabintla en el cuadro magnífich de les belles arts y l’hem dignificada fins a l’estrem que’s mereix.

            Tractem are, sense pretensió de dogmatizar, de les condicions exteriors d’un llibre, de les condicions no subjectes a moda; per que també hi ha modes en aixó del llibre: unes vegades son molt buscades les edicions gregues y més y més endevant no’n vol ningú, ni donades; un altre temps, lo gótich está en predicament, pera caure en el més gran oblit poch després.

            Al parlar de condicions exteriors, es com si diguéssim al mestre de cases que els fonaments no’s posen sobre la teulada, o cosa aixís; aquestes petites exigencias materials deixen completament lliure l’originalitat del artista y no l’entrebanquen.

            El llibre comensará per una portadella, ont llueixi el nom de l’obra, lo més curt posible; seguirá, en plana senás, la portada, en que’s detallarán ben be el títol y el nom del autor, la localitat, l’editor o impresor y l’any de la publicació; y derrera vindrá el text.

            Aixís comptem cuatre planes, qu’es poden tornar sis per l’adició, al principi, de la fulla dita de  respecte, en Blanch, y que contenen, ademés, en molts casos: derrera de la portadella, l’exlibris universal; derrera de la portada, el registre y la justificació de tiratge, contrassenya impresa en un color completament distint de tots els usats en el llibre y qu’estableix la seva autenticitat. Aquestos usos, naturalment, no daten pas del període manuscrit del llibre; en aquell temps tenía massa valor la materia escriptoria, papirus, vitela o paper, pera malgastarla deixant blanchs abundosos; peró han vingut imposats, més que pels autors y pels impressors, per les necessitats de les grans biblioteques publiques y pels tiquis-miquis dels bibliófils, qui volen tenir les llurs llibreríes en tota regla.

            El llibre, que, comensant aixins, comensa en tota regla, acabaría malament si no’s despedís dels llegidors ab un colofó detallat. El colofó ve a ser com la bandera que fan voleyar els Mestres de cases al cap de munt de les construccions el día que posen la teulada. Antiguament era ple d’unció mística, una mena de jaculatoria llatina, y aquestes ortodoxia y seriositat han passat per tradició a molts llibres moderns que res tenen que veure ni ab la religió ni ab la mística.

            Puguin, aquestes senzilles reflexions, sugerir més devoció, més afecte a aquells qui, fent llibres, se’ls estimen poch, y regraciar als qui’ls cuyden ab paternal dilecció pera sibarítich plaer dels bibliófils, qui tantes vegades havem sigut comparats ab els gourmets”.

 

            Article: “ Reflexions sobre l’art de fer llibres” de R. Miquel y Planas en el Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 91-92.

                          

 

Read Full Post »

Crec que no hi ha color, bé, si que hi ha color, es veu clarament on.

        

             

      

 

 

     

 

 

            

 

                            

 

                   

 

 

Read Full Post »

Older Posts »