Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibres d’artista’

Antiga sala Toda a la Biblioteca de Catalunya amb la Col·lecció Bibliografia Espanyola d’Itàlia
(Fontanals; Losantos, 2007)

 

Jordina Gort (2015) parla, a la seva tesi, de la biblioteca de Toda, del contingut i dels autors, principalment estrangers, que més el van influir. Sense entrar en els detalls que estudia l’autora, val la pena destacar algun tret del fons bibliogràfic tot assenyalant allò que aporta de nou respecte a les col·leccions d’altres bibliòfils. En primer lloc, la biblioteca de Toda no se centra, com és habitual en altres col·leccionistes del país, en els impresos sortits de les premses catalanes i espanyoles, sinó que inclou majoritàriament llibres publicats a Itàlia, als Països Baixos, al Regne Unit, a França i a altres països europeus, i hi dominen les llengües estrangeres —això vol dir que els seus donatius han enriquit les nostres biblioteques amb uns fons que, altrament, difícilment hi haurien ingressat. A més, una part important del fons no respon a un mer afany col·leccionista, sinó que es basteix a partir dels interessos personals del propietari, de les seves preferències lectores; per això, abasta una àmplia mostra de matèries —llibres d’història i de geografia, d’etnologia i de costums, de biografies, memòries i relats personals i també de literatura, sobretot europea i nord-americana. En aquest gran segment de la col·lecció no hi mancaven els llibres rars i preciosos, però una part important de les edicions de bibliòfil que Toda posseïa es concentrava principalment en dues de les col·leccions que van anar a parar a la Biblioteca de Catalunya, i que són les que representen més fidelment el tipus de col·lecció de bibliòfil habitual, la que se circumscriu a un tipus concret de document, als impresos d’un lloc, a una matèria concreta… Em refereixo a la Col·lecció Elzeviriana i a la Bibliografia Espanyola d’Itàlia. Una gran part de la primera va entrar a la Biblioteca entre 1920 i 1922 i consta de més d’un miler d’edicions dels segles xvi, xvii i xviii dels Països Baixos —algunes de molt preuades—, dels tallers dels Elzevier i els Plantin, entre d’altres. La segona va ingressar a mitjan dels anys trenta, quan Toda va tenir enllestit el repertori del mateix títol que publica en cinc volums entre 1927 i 1931; en aquest cas, es va tractar d’una compra i no d’un donatiu, ja que, amb la fallida dels bancs de Catalunya i de Reus, Toda havia perdut part de la seva fortuna i necessitava capital per mantenir el nivell de vida a què estava acostumat i, sobretot, per continuar enriquint amb els seus cabals el patrimoni pobletà. La col·lecció inclou més de 3.000 volums dels més de 6.200 descrits en el repertori, i consisteix en llibres d’autors espanyols impresos a Itàlia, traduccions italianes d’obres espanyoles i obres italianes sobre Espanya. L’objectiu de la bibliografia és testimoniar la influència catalano-aragonesa i espanyola en el territori italià i, en paraules de Pla (1975, p. 82), és un “autèntic monument a les relacions ítalo-espanyoles”. La col·lecció no es va catalogar fins a la postguerra, quan, instal·lada a l’antic Hospital de la Santa Creu, la Biblioteca de Catalunya va disposar d’espai per allotjar-la.

Article d’ Assumpció Estivill Rius: “ Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016. Imatges extretes de l’article.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Antiga Sala Toda a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (“Col·lecció de postals, Fons Joan Gómez Escofet”, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Biblioteques)

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 

“ La mayoría de los intentos por definir el libro de artista que he conocido no consiguen su objetivo ni de lejos: o son demasiado vagos ( un libro hecho por un artista) o demasiado concretos ( no puede ser una edición limitada). Los libros de artista toman cualquier forma, participan de cualquier posible convención en cuanto a la producción de libros, de cualquier ‘-ismo’ del arte y literatura predominantes, de cualquier modo de libros, cualquier forma, cualquier grado de fugacidad o durabilidad archivística. No existen criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios para definir lo que no lo es, lo que participa de uno o lo distingue de otro. Los libros de artista son un género singular, en última instancia un género que trata sobre sí mismos, de sus propias formas y tradiciones, como de cualquier otra forma o actividad artística. Pero es un género tan poco atado por limitaciones de medios como las rúbricas más familiares de la pintura y escultura. Es una zona que precisa descripción, investigación y atención crítica antes de que emerja su especificidad. Y ése es el fin de este proyecto de actividad concreto, que está en algún lugar de la intersección, fronteras y límites de las actividades arriba mencionadas, adquiera su propia definición particular. El libro de artista como idea y como forma”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

 

“Etimològicament, el terme bibliofília fa referència a l’estima o l’afecció pels llibres; a la pràctica —i segons la defineix el Diccionari de la llengua catalana— el significat corrent de la paraula es limita a aquesta afició aplicada principalment a col·leccionar i/o a publicar llibres rars i preciosos. La bibliofília floreix amb l’humanisme, i a Catalunya, on des de l’inici havia tingut bons representants, ressorgeix amb força el darrer terç del segle XIX de la mà dels homes de la Renaixença i de la seva tasca de recuperació de la cultura catalana. Segons Aitor Quiney (2005), Marià Aguiló és el pare de la bibliofília catalana erudita, i ho és en el doble vessant que caracteritza molts dels bibliòfils de l’època: com a editor que recupera el bon gust en les arts del llibre amb belles edicions de bibliòfil i com a col·leccionista. La biblioteca que aplegà, de més de quatre mil volums —llibres i manuscrits que representen la producció bibliogràfica catalana des del segle XIV a inici del XX—, va ser adquirida el 1908 per l’Institut d’Estudis Catalans i va ser el fons inicial de la seva biblioteca que, el 1914, es convertia en Biblioteca de Catalunya. Per la seva banda, Ramon Miquel i Planas és, d’acord amb Quiney, el bibliòfil per excel·lència per la seva dedicació plena al llibre des de tots els vessants —com a editor, traductor, empresari, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes…

 

Entre mig d’aquestes dues figures senyeres hi ha tota una colla de bibliòfils que, o bé presenten les dues vessants d’editors d’edicions belles i acurades i de col·leccionistes de llibres rars i preciosos o bé es limiten a la segona activitat. Eduard Toda pertany principalment a la darrera categoria, tot i que també va donar suport a la impremta Vidal Güell, regentada per Plàcid Vidal, i va destacar com a autor de dos repertoris bibliogràfics: la Bibliografía española de Cerdeña (1890), que el 1897 obté un premi de la Biblioteca Nacional de Madrid, i la Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927–1931), totes dues basades, en part, en col·leccions que havia aplegat en les estades a Itàlia i els viatges per Europa.

Article d’Assumpció Estivill Rius: Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers” , en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 “ El libro de artista nace dentro de la cultura de masas y en contraposición a una cultura de bibliofilia, a la que rechaza por su estética.

El libro de artista no es un libro bello, ni un libro arcaico artesanal, es un libro que se camufla entre otros libros. Puede ser un libro de apariencia banal, bajo un aspecto que nos es familiar como lo son los libros ordinarios.

La naturaleza del libro de artista es intrínsecamente ambigua: es arte y no quiere parecerlo, este deseo surge del pensamiento contemporáneo en el que nace, donde la autoría se pone en cuestión.

Es totalmente libro siendo totalmente arte. Este es el núcleo central de su definición”.

Article d’Antònia Vilà a:

http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Imatges de l’article

 

Read Full Post »

Foto n. 22388 – black larder beetle (Dermestes ater)
Picture modified from Edmund Reitter: Fauna Germanica – Die Käfer des Deutschen Reiches (1908) – Permission granted to use under GFDL by Kurt Stueber. Source: http://www.biolib.de

“El enemics dels llibres IIIb”.

Dermeste. Com el lepisme pertany, també, a la família dels coleòpters, i és ‘especialista’ en devorar matèries animals dessecades, especialment el cuir de les tapes i lloms dels llibres. Degut a això, la depredació d’aquest insecte es presenta en forma irregular, és a dir, sense formar galeries fixes i estables com els anobiums, sinó que segueix direccions arbitràries determinades per la proximitat dels cuirs que l’atrauen.

Tinea tapezella. Els francesos la denominen ‘teigne tapissiére’, ja que es diferencia de les varietats conegudes per ‘tinea pellonella’ ( que devora els ocells dissecats). La ‘tapezella’ prefereixles peces de llana. Totes, però, en estat de larva, causen estralls quan fan la metamorfosi entre els llibres, especialment les de la subespècie conegura per ‘pseudeocophora opretella. L’insecte perfecte és nocturn i d’ala gris, i té una longitud de deu a quinze mil·límetres.

Altres espècies de fauna bibliòfaga. Seria inacabable ( i impropi de la finalitat de vulgaritzadora d’aquestes notes), de ressenyar les innombrables espècies de bibliòfags, fauna que està integrada per coleòpters, ortòpters, tisanurs, pseudoneuròpters, lepidòpters, aràcnids, etc. Igualment seria prolix d’intentar una localització aproximada de tots aquests destructors de llibres, que al llarg dels anys malmeten una quantitat esfereïdora d’exemplars. Entre ells s’entredevoren. A la Biblioteca de la Universitat de Barcelona s’ha comprovat aquest fet. Un artròpode, el ‘ pediculoides ventricosus’, mata les erugues de l’espècie ‘ nicobium’, i un himenòpter, localitzat en la pròpia biblioteca ( ‘scleroderma demestica’) succiona la matèria de les larves paralitzades. En molts llibres antics es pot apreciar com els cadàvers i les restes de molts insectes han constituït una massa amb el paper,compactant-lo totalment.

Tots els insectes a què ens venim referint tenen un procés evolutiu de curta durada, determinat primordialment pel clima i el grau de calor. Els autors abans esmentats diuen que això fa que en les regions llevantines es produeixin de tres a quatre generacions cada any ( a l’hivern no mostren tanta activitat)…

La comunicació dels senyors Mateu i Arellano correspon als anys 1939-40. D’aleshores ençà, la gamma d’insecticides experimentats ha permès de combatre amb eficàcia moltes d’aquestes espècies destructores del llibre, aplicant, en cada cas, el tractament adequat a les característiques de les diverses classes a exterminar. Quaranta anys enrera, l’únic procediment fiable era la fumigació a base d’àcid cianhídric, que no sols destruïa les larves, sinó també les postes. Aquest sistema, indiscutiblement, tenia molta més garantia que les fórmules recomanades a final del segle XIX, basades en mescles d’arseniat de potassa, biclorur de mercuri i estricnina. I – quin dubte hi ha – les fórmules actuals, ja industrialitzades, encara ofereixen major garantia. Però malgrat tot, no ens fem massa il·lusions; encara és recomanable el ‘vell procediment’, que els comunicants esmentats no es descuiden d’aconsellar: ‘és urgent – deien – que es recorri al medi simplista, però eficaç, d’orejar els llibres i obrir-los, desarticulant els canals oberts per l’eruga i exterminar aquesta per procediments contundents, sense que hagi d’impressionar l’ànim del bibliotecari o arxiver les proporcions del mal, ja que és preferible de netejar una part, per petita que sigui, de la biblioteca o arxiu, a deixar-la sense remeimomentani, en espera del definitiu…’ Subscrivim íntegrament aquestes paraules , que no han perdut vigència – ni la perdran mai – i recomanem que quan en obrir un vell infoli surti esverat un peix argentat, fent les característiques ziga-zagues. L’esclafem sense contemplacions. Haurem fet una positiva – i irreversible – demostració d’amor al llibre.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 137-138.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ El libro objeto es una representación particular del libro de artista. Aunque conserva la apariencia de libro tradicional modifica la forma del volumen, el material, el formato y el religado. En él se subraya una cualidad importante del libro: su tactilidad. Lo táctil tiene más importancia que el contenido verbal, lo que confiere al libro un carácter más internacional y amplio que el libro escrito. El conjunto del libro como objeto constituye su mensaje.

En otra categoría, el nobjeto-libro es el más diferente respecto al libro porque se trata de trabajos plásticos que toman el libro como tema. La amplitud de formato, una mirada arqueológica del libro, variaciones sobre formas arcaicxas… prefiguran el libro y las transformaciones o destrucciones de los libros tradicionales o del mismo libro. Muchas veces funcionan como anti-libros. Es la forma del nlibro la que constituye el mensaje.

En general los libros de artista están realizados por uno o varios artistas como trabajo artístico no teniendo otro objetivo que el libro mismo, y que se ofrece al público como un paquete completo de informaciones a precios generalmente módicos y asequibles. En la actualidad  estos libros ya tienen su propio coleccionismo y la idea que impulsó su creación ha ido asimilándose a las necesidades del mercado del arte, pero hay un sector crítico que reivindica su diferencia entre las otras tipologías. El contenido del libro constituye el mensaje”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libr.pdfos

Les 4 imatges són de l’article.

 

Read Full Post »

“Els enemics del llibre IIIa”.

Els insectes bibliòfags. Aquest és, potser, el capítol més tètric de la qüestió que ens ocupa, ja que ens les hem d’haver amb enemics críptics, gairebé imperceptibles, pels quals el temps no compta.

Donarem una notícia, molt abreujada, d’aquests temibles enemics del llibre, que corresponen a diverses famílies i gèneres.

Anobium paniceum (que els francesos en diuen ‘vrillette du pain’). És un coleòpter de forma cilíndrica, de dos o tres mil·límetres de longitud, proveït d’èlitres amb estries longitudinals. Només destrueix en estat de larva, ja que amb el cap forma les galeries on viu,produint un petit soroll del qual li ha pervingut el nom de ‘rellotge de la mort’. Les femelles situen les seves postes a la superfície del relligat del llibre, o en els racons que consideren més segurs, i en un període de cinc a sis dies ( a l’estiu fan una penetració a l’interior, mitjançant galeries i atret per les pastes i coles del relligat, foradant el cuir, el cartró o la fusta. Quan han trobat un racó adient, la larva es transforma en nimfa i, mé tard ( entre quinze i vint dies) , en insecte perfecte, moment en que abandona el llibre, després d’haver-lo malmès. Una sola larva pot foradar ( segons comprovacions fetes) un conjunt de vint-i-set volums d’un mateix prestatge. Hi ha moltes espècies de ‘vrillettes’, amb la particularitat que algunes no ataquen el llibre, sinó que són ‘especialistes’ en devorar la fusta dels prestatges. ) Les prestatgeries metàl·liques, naturalment, eviten aquest risc.)

Lepisme ( peix argentat)

 

Lepisme. És el conegut ‘peix argentat’ ( ‘poissons d’argent’), que tots coneixem. No està subjecte a metamorfosi de cap mena. És insecte d’obscuritat i silenci, gran devorador de paper ( especialment dels marges i indrets sense tintar). Es desplaça quan obriu el llibre que el conté, amb una prodigiosa lleugeresa. No és repugnant a la vista i està proveït d’un conjunt de potes que justifiquen la celeritat del seu desplaçament. Es troba indistintament tant en el paper blanc, en rama, com en els llibrets humits i enclaustrats. Sembla que la seva atracció augmenta en els papers densament encolats i, amb freqüència, rossega els teixells, possiblement per les coles o midons amb que estaven adherits als lloms. Se´’l considera com un dels destructors més actius de les biblioteques ( especialment, com hem dit, atacant els marges, els relligats i les pastes).

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Nieve, d’Antònia Vilà.

 

“ ¿ Qué supone hacer un libro?.

Asociamos los libros en relación a su contenido, a la escritura, a la literatura, al quehacer de los escritores y poetas, artistas. Los libros transportan texto, dibujos, gráficos, fotografías. Obedecen a un diseño. La realización de un libro supone un marco de colaboración que confluye en una producción específica.

Por otra parte, partiendo de la creación literaria y proyectándola desde el autor, hacer el libro es traducir en una realidad concreta, la secuencia espacio temporal ideada por su autor, mediante la creación paralela de una secuencia de signos, sean verbales o de cualquier otra categoría.

En el medio artístico los libros cubren una territorialidad diversa. Libros ilustrados, libros de pintor, libros obra de arte, libros de artista… . arte del libro que se orienta al público del coleccionismo y a la bibliofilia. También a la divulgación y difusión de la producción artística demandada por un mercado artístico cada vez más complejo y diverso, regido por los medios de masas.

La diversidad del fenómeno del libro conectado a la creación, al arte, ha desarrollado un marco complejo y ambiguo de definición dada la riqueza conceptual que transporta el libro en su diversidad modélica”.

Article de “El Libro.Los Libros” de la Dra. Antonia Vilà, a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

Read Full Post »

“ Suprimides les fires tradicionals barcelonines que envaïen els carrers de la ciutat durant una bona part de l’any, en subsistiren quatre d’importants: la de Nadal i Reis, la de Sant Josep, la de Sant Joan i la de la Mercè. Els firaires de joguines, bijuteria, etc, paraven al Passeig de Colom. Les dels llibreters s’establiren a la Placa de la Universitat.

Com diem, havien format part, o millor, havien anat enganxades amb les altres. Eren, però, les més importants i de caràcter més general.

Havien funcionat a la Rambla de Canaletes, a la del Centre, a la de Catalunya, a la de Santa Mònica, a la Gran Via, i també al Passeig de la Duana i al de Colom. En aquest darrer lloc començaren d’anar de recó. Segons sembla, i pels motius que fossin, l’Ajuntament les mirava de cua d’ull.(avui estan en el mateix to)

El mateix que succeïa a les fires petites, les parades es barrejaven. Les joguines anaven de bracet amb els melons i les síndries; els cacauets i les avellanes feien costat als càntirs; la terrissa fraternitzava amb els cavalls i les nines de cartró, les trompetes de llauna, els molins de vent, els timbals, etc. Els llibres, per tant, havien de fer el mateix.

Fins que, tot d’una, els llibreters s’acoblaren i començaren d’instal·lar llurs parades als extrems de les fires. Finalment, aconseguiren d’acoblar-se a la Plaça de la Universitat.”

 

          Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 42.

 

El bosque donde habito

 

“ Hoy en día, los nuevos editores proponen recuperar las ediciones de bibliofilia adaptándolas a los nuevos cambios tecnológicos. Los editores , minoritarios, desde sus galerías de arte o talleres de edición, realizan un esfuerzo por mantenerlas, apostando por las técnicas más novedosas, incluyendo productos hasta ahora inusuales como la fotografía, la serigrafía, la estampa digital o aquellos que resultan de la fusión de otras técnicas, creando productos híbridos hasta ahora inclasificados, conviviendo los sistemas de impresión tradicionales con las nuevas tecnologías digitales, asumiendo el compromiso de crear una bibliofilia más contemporánea. Si bien es cierto que las ediciones de bibliofilia son artículos con altos costes de producción, que hay que rentabilizar y que necesitan nuevas vías para su comercialización, los editores se han encargado de buscar nuevos canales de distribución e Internet está desarrollando un papel importante, teniendo una aceptación considerable. Se ha ampliado el marco de difusión y venta, se puede comprar y vender libros a través del correo electrónico siendo las facilidades que ofrecen los editores infinitas, desde la compra a plazos, suscripciones parciales, domiciliaciones bancarias, transferencias o tarjetas de crédito, modalidades de pago mensuales, trimestrales o semestrales, incluso se pueden adquirir las estampas independientes del libro. Todo son comodidades pero es de destacar que, en ciertas ocasiones, la venta on line está afectando al concepto de libro ilustrado indivisible, donde el texto y la estampa forman un todo. Se está perdiendo el sentido real del libro, provocando en muchas ocasiones que este se oferte desmembrado, adquiriéndose las estampas sueltas y perdiendo su auténtica identidad, la de acompañar a un literato. Ante tanto desbarajuste que ofrecen los editores, se inclina hacia un producto más estable que le garantice una adquisición fiable, consecuencia por la que el libro en edición facsímile está adquiriendo un esplendor considerable.

Aún así no renunciaremos a la contemplación frente a una edición de bibliofilia, a la arquitectura del libro, su anatomía, la definición y el estudio de cada una de sus partes, los diferentes papeles y la variedad de calidades existentes según su fabricante, de disfrutar del tacto que tiene el papel hecho a mano, del rastro que deja la incisión de un tipo impreso manualmente, del olor que desprende la tinta incrustada en el papel después de años sumergida entre sus fibras, del valor de la estampación, la correcta maquetación, el significado de una encuadernación original, la importancia que adquiere el justificar la limitación de una tirada y todo el lenguaje que la rodea que hace que el libro adquiera una identidad propia… del valor que tiene una imagen cuando su destino es el acompañamiento y aclaración de un texto literario”.

Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.4, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista, http://www.redlibrodeartista.org  .

(Imatges en el vlok de Marta Aguilar Moreno http://martaaguilarmoreno.blogspot.com.es/2014/12/libros-de-artista.html )

Read Full Post »

jaume pla gravador

Gravat de Jaume Pla

“ La expressió ’llibres de bibliòfil’ ha adquirit un significat específic. No resisteixo la temptació de resumir els criteris de Jaume Pla sobre el tema. Aquests llibres, malgrat que la màquina ha envaït totes les fases de producció, han de ser executats amb ‘la perfecció entranyable i plena de seducció de les coses fetes a mà’. ‘La seva justificació deriva del primor d’execució material que es persegueix i del to espiritual que denota saber apreciar els detalls de perfecció, de bon gust i de sensibilitat’. Els llibres de bibliòfil són considerats més per l’aspecte artístic, com objectes d’art, que no com a instruments de lectura.

Esquematitzant, un bon llibre de bibliòfil ha de ser el resultat de les condicions següents: valor literari del text, perfecció de la part tipogràfica, encert de les il·lustracions, si n’hi ha, en la seva doble relació espiritual amb el text i material amb la tipografia; resultat aconseguit amb aquests elements quant a harmonia, personalitat i caràcter.

Respecte a la tipografia, partint que un llibre és un text per ser llegit, s’ha de parar atenció en l’elecció dels tipus, en la justificació encertada de les línies i en l’espaiat regular entre aquestes i entre les paraules, en la disposició de les pàgines, en la proporció de blancs i d’espais impresos, en els marges, en la igualtat de tintatge en una pàgina i entre les pàgines del llibre. L’impressor ha de conèixer l’ofici i se li ha d’exigir un treball ben fet.

En la il·lustració, Jaume Pla es refereix a les qualitats que han de posseir els artistes per ser il·lustradors, ja que no tots són igualment aptes per a la  interpretació de tots els textos. S’ha de buscar un paral·lel entre la sensibilitat de l’escriptor i la de l’il·lustrador; hi ha d’haver una compenetració espir tual absoluta entre ambdós. En una edició de bibliòfil només són acceptables les tècniques nobles de reproducció: xilografia, talla dolça i litografia.  Les il·lustracions han de ser fetes directament per la mà de l’artista, no per una màquina.

Respecte al resultat, Pla creu que un llibre de bibliòfil ha de ser en el seu conjunt una obra d’art, i que l’excel·lència de les parts, considerades cada una per separat, no condueix forçosament a la perfecció del tot. Els elements han de ser manejats per un artista que tingui una idea de conjunt per tal d’aconseguir l’harmonia total”.

          F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.86-87.

grabado calccografico pla

 

§          §          §          §          §          §          §

 

la Bruyere

“ No siempre es fácil penetrar el alma del bibliófilo, desenmarañar las razones por las que codicia un libro al tiempo que desdeña otro. El bibliófilo es un ser muy sutil, mucho menos enajenado de lo que la gente supone. Se acabó la época en que podía representársele todavía con los rasgos trazados por La Bruyère, como encerrado en su curtiduría e incubando con ojo celoso libros magníficamente encuadernados que jamás abría. Se acabó aquello de figurárselo como un maniaco cuyo motivo para preferir una edición era la errata que la deslucía. El bibliófilo contemporáneo debe ser un hombre de gusto, tener educación literaria y saber decidirse tanto por motivos literarios como por motivos materiales o de pura curiosidad. Debe seguir la moda necesariamente, pero con prudencia, y no temer el desdeñar lo que ésta pondera sin razones de peso, y de investigar lo que desatiende. Debe tener espíritu crítico, cosa que faltó a muchos de sus predecesores, saber de literatura tanto como de calidades de papel e impresiones perfectas. Su quehacer consiste en conservar intactos libros cuyo texto ofrezca un valor indudable, conservarlos con toda la lozana apariencia que tuvieron en el momento de su aparición. De ahí procede la extrema importancia que conceden a su cubierta, y en verdad habría que ser un bárbaro para burlarse de semejante preocupación, pues la tapa de un libro es una piel que desollada nunca fue muy seductora. Gracias a los bibliófilos sabremos algún día cómo fueron hechos nuestos libros y cuál era su belleza exterior, pues sólo ellos exigen papeles durables y sólo ellos los saben vestir con dedicación. Todos los escritores deben amar a los bibliófilos”.

GOURMONT, Remy de: L’ame du bibliophile, Petits Crayons, 1921.

remy de gourmont

Read Full Post »

rosa vera editions 1

“ En el decurs de la seva experiència bibliòfila, Jaume Pla ha arribat a la conclusió que la bibliofília interessa un públic reduït i el preu no és un element determinant que en faci limitar la venda. Allò que la limita realment és la manca d’un públic addicte al llibre ben fet. És per aquest motiu, per la manca de compradors, que s’ha de reduir el tiratge i el preu aleshores s’incrementa.

Però és que una obra ben feta requereix moltes hores de dedicació. Hores que Jaume Pla no ha escatimat en els seus llibres. I sí, bé s’hauria pogut reduir el cost en detriment de la qualitat. La Rosa Vera va optar per una altra posició. Malauradament molta bibliofília ha estat regida per editors massa comerciants que només han buscat els beneficis i no la qualitat.

La bibliofília d’obres il·lustrades amb gravats calcogràfics és a més a més una de les més difícils i de les més costoses. Hi ha tota una escola i una tradició de gravadors de fusta molt lligada al llibre. Gravar en fusta és més barat que gravar en metall. Imprimir en boix és igual de fàcil que imprimir una plana d’un text. Imprimir un metall, en canvi, és molt més entretingut, més lent, més laboriós i per tant més car.

Jaume Pla va voler que La Rosa Vera recollís un seguit de llibres il·lustrats amb gravats sobre metall. Gravats originals, fets per la mà de l’artista, i harmonitzats amb la part tipogràfica.

Aquests llibres no han estat mai per encàrrec, sinó que han obeït a un imperatiu personal. Les obres de La Rosa Vera han estat fruit d’una lliure elecció per part del seu director i no pas d’una comanda externa i han estat regits pel lema de l’obra ben feta i de qualitat.

 

“La Rosa Vera en pro de la Bibliofília”, Cap. II , pp. 82-97 del Volum II de la Tesi Doctoral: Rosa Vera. Una aportació a la història del gravat modern a Catalunya, de Maria Mercè Casanovas i Aleix, de la UB, 1989-1990.

rosa vera gravats 2

Gravats de La Rosa Vera

 

❦    ❦    ❦    ❦    ❦    ❦    ❦

sant jordi arsliber 1

San Jorge: un Santo legendario de Liber ediciones, il. de Natalia Bayo

 

“ El libro de bibliofilia entraría en la categoría de lo que Crane Brinton ha denominado lectura oriental en contraposición a la lectura griega. Sería esta última la utilizada por el individuo apresurado ( tan eficaz en su gestión del tiempo que seguramente se conduzca él mismo a una vida totalmente inútil), el que lee para informarse, para atesorar datos que luego los utiliza para la polémica, para la conservación rápida en la que no se profundiza en ninguno de los valores del ser humano. En contraposición, a la lectura oriental se acerca el lector que no le interesa la conversación discrepante, el lector que lo que le mueve es el reconocerse en los textos. Busca el reposo, la complacencia, el paladeo y, por tanto, la repetición de todo aquello que saborea con fruición.

Volviendo a este tema de la doble comunicación, hay que asentir que es un campo bastante peligroso al que el lector de esta publicación le supongo conocedor o ‘experimentador’ o, por lo menos, con la vaga conciencia de una sana intuición.

            Por otro lado, en los últimos años, parece que hay un consenso social para asentir que los libros no sirven para casi nada y que la culpa mayoritaria de los bajos índices de lectura la tienen los propios libros porque apenas enseñan nada de utilidad. Y para corroborar esto que digo véase las estadísticas de ventas de los llamados libros prácticos ( en los que entran los de consulta y autoayuda. Seguramente la gran mayoría de los libros y, concretamente las ediciones de bibliofilia que estamos estudiando, no le sirvan para nada a todo aquel que no puede ver más allá de los dos pasos donde se encuentra. Nosotros sabemos que más allá de esos dos pasos hay kilómetros y kilómetros no sólo de conocimientos sino también de sensaciones ( que actúan como sensaciones y que luego se convierten en conocimientos)”.

                        Article: “Las ediciones de Bibliofilia en España”, de Candela Vizcaíno, a la Revista Hibris, nº 22 de juliol-agost de 2004.

picasso arsliber1

 

Gravat de la Suite Vollard de Picasso (1939)
ex vlokis 2

Read Full Post »

Older Posts »