Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreries de vell’

“ El llibre és la més bella criatura feta d’home. Vull dir el llibre encara clos, a punt de llegir. Ep, no tinc bibliofília. M’estimo més un llibrot que una edició príncep. Encara enyoro aquells feixos malgirbats, que començaves a llepar tot tallant les planes, mentre una ratlla qualsevol et feia l’ullet.

Als temps mataperencs, Terrassa tenia botigues de llibres. A la Fontvella hi gallejava la de “Teoría textil” fent-se-les amb el Rey Pastor del “algoritmo de los cumulantes”. Passava de llarg, la meva carcanada tísica, prou fraccionada, no estava per “fraccions continuas”.

Bé. Deia que a Terrassa hi havia botigues de llibres. La majoria eren catòliques, catòliques de Terrassa, per als néts de la tia Conxa. Els jesuïtes hi tallaven el bacallà sobre si “bailamos o no bailamos”, fent-me tremolar el cognom.

Entre el botigam, hi havia una llibreria de mena. Fent el compliment, t’hi rebien les Sugerencias del padre no sé qui.S’hi pansia sant Joan de la Creu, “más digno de ser admirado que imitado”, com deien.

Allò era la façana. A dintre, mestre Grau era feliç quan li demanaves Shakespeare o el Dante. Ni guaitava el prestatge, sabia on eren. Vet ací que vaig demanar-li el Hamlet. No, no volia l’Astrana Marín, volia el Morera i Galícia, en català. Tal com anàvem llavors, demanar un llibre en català era tan herètic com creure que podien anar al cel les mossetes de genolls vistents. L’home se’m va endur amunt, entre la munteguera em va trobar el llibre. “Només tinc aquest”. Va dubtar. “Tracta’l bé”. Mestre Grau s’estimava els llibres, un per un.

A la plaça del Comú d’Assís també hi ha una llibreria de llibreter. No, no volia llibres de turista, voldria remenar. Em va deixar remenar, fins va donar-me un tamboret. Em vigilava. Jugàvem a la campaneta-la-ning-ning. Fred, calent. Havia trobat el Sabatier. Fred, calent. Havia trobat el Jörgensen. “Els tenia amagats perquè no se me’ls enduguessin”. Li recava. “Se’ls pot endur, vosté és de fiar”.

Vaig tornar a Assís. Vaig pitllar-li la llegenda de santa Clara i un llibretot espellifat com un bon franciscà amb la llegenda dels tres companys.

Sóc on anava. A Barcelona hi ha milanta botigues de llibres. Tinc entès que en alguna superbotiga te’ls pots endur amb uns calçotets i un raspall pera les dents. M’ho han dit de cert. També m’han dit de cert que en una botigassa llibresca t’encolomen llibres a cent peles. Cent peles. M’esborrona imaginar-me el Francesco i mossèn Tronxo entaforats, avergonyits, en aquell camp de concentració.

Poques llibreries i pocs llibreters entre tanta botiga. Hi havia una llibreria de bon veres al carrer de Bergara, on mestre Joan em sabia la flaca de l’Agatha Christie i la pell de gallina amb segons quins teòlegs. Quan en remenava d’aquests, solia aconsellar-me. “Aquest ni te’l miris, aquest altre t’anirà bé”.

Ben segur que no s’havia llegit tota la corrua de volums, però, llibreter de raça, els coneixia per l’olor.

Després, la Llar del Llibre, una veritable llar del llibre, va raure al barri vell. Omplint una església, feia la llibreria més bonica que al món sia. El temple conservava l’escalfor i l’olor d’encens que li donaven els llibres. Mestre Fàbregues hi vivia a ple. Diu que ha de tancar, Déu meu.

Em va doldre l’ànima amb la cremada del Liceu.

Incendi Liceu 1994

Més, molt més, em dol d’imaginar-me aquelles portes de llar closes.

Ai, Joan, algun rampinyaire se’t vendrà els llibres a cent peles.

No hi puc fer res. No sóc milionari.

Tan sols puc planye’m amb tu.

 

Arrticle:”Llibres i llibreters”, de Josep M. Ballarín i Monset, en el diari AVUI, el 14 d’agost de 1994.

 

Biblioteca d’Alexandria

“ Durante los siglos XIV, XV y XVI toda la literatura consistía en la erudición; es decir, en los trabajos de los sabios, intérpretes y comentadores que publicaban y explicaban los tesoros de la antigüedad.

En la Historia de las Bibliotecas es preciso remontarse a la de Alejandría para tener algún conocimiento de libros.

Con el descubrimiento de la imprenta crecen las Bibliotecas, tomando una gran importancia, y por esto es indispensable que se estudie la historia de la imprenta hasta llegar a las verdaderas dinastías de los impresores célebres.

Viene después la Biblioteconomía, que es la ordenación de los libros bajo un sistema dado de clasificación, pudiéndose incluir en ella la descripción de los mismos, o sea, la Bibliografía.

La Bibliología necesita del auxilio de varias ciencias, como son: la Cronología, la Historia, la Lingüística y la Paleografía, ramo de la Bibliología en cuanto estudia la escritura de los códices y libros manuscritos antiguos.

En los tiempos antiguos han existido varias obras bibliológicas, en Roma, por ejemplo, y aparte de éstas podemos hablar de otras que existen, como la de Focio, patriarca de Constantinopla, titulada Myriobiblion, sive Bibliotheca librorum quos Pholius patriarcha constantinopolitanus legit et censuit.

 

Este libro se compone de extractos de 279 obras que Focio leyó durante su embajada en Asiria. Ha sido el primer ensayo y tenido por mucho tiempo como el modelo de obras críticas y bibliológicas. El más ilustre sabio del siglo IX no hizo otra cosa que reunir materiales, que tienen para nosotros la ventaja de hacernos conocer los escritos de la antigüedad y de señalarnos que sin él se hubieran perdido. De aquí la importancia arqueológica de su repertorio bibliográfico. No reina orden ni método en esta composición inapreciable. En general, el mayor número de libros de que Focio nos da noticia y de los que ha dejado extractos, pertenecen a la teología, decretos synodales y disputas religiosas, ocupando la literatura profana un lugar secundario, sin que esto quiera decir haber omitido las producciones de historiadores, filósofos, oradores gramáticos, geógrafos, matemáticos y médicos, que Focio incluye en su Biblioteca.

Article: “ Bibliología. Su concepto y fin”, de Baldomero Diez y Lozano, a la revista El Bibliófilo, nº 2, de desembre de 1945, pp. 5-6.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Clavicula Salomonis Regis

 

“¿Quins altres punts de contacte existeixen entre l’alquimista i el recercador? L’alquimista furga sense parar en els arcans de la naturalesa, interroga a totes les formes de la matèria, llegeix en tots els grimoris1, consulta tots els mestres de l’art, s’encomana a tots els dimonis o a tots els sants, exposa cada dia salut i vida, passa en un instant de l’extrema alegria a l’extrema desesma, troba aquí i allí algunes espurnes hermètiques, esbufega, sua, s’esgota encara més i mor abans d’haver vist esvair-se en fum les seves cares il·lusions.
El recercador visita amb zel els misteriosos magatzems de paper vell, la rebotiga dels botiguers, la càmera infecte del posseïdor d’una parada, on la taula està calçada amb un llibre i la roba blanca – si n’hi ha – planxada entre llibres: el recercador aprèn de memòria el Memorial del Llibreter, en comptes de les Clavícules de Salomó i de la Transmutació dels metalls, de Nicolau Flamel; s’aixeca de matinada amb l’esperança que l’endemà serà afavorit per la sort: plantar cara als rigors de les estacions i al perill de reumes, ciàtiques i insolacions; plantaria cara a la pesta per inventariar els llibres d’un pudent; enfonsa la mà en una pila d’escombraries impreses que es ven barrejada amb ferros vells; fica el nas en els llibres abandonats a l’arna i a la putrefacció; no es desanima mai; no es cansa mai. Perquè de tant en tant, el descobriment d’un Elzevir intons, un volum firmat per GrosleyGuyet Thou, d’una petita peça representable primitiva o d’una farsa de Gringoire, entreté la seva confiança en l’avenir i es promet trobar, a la fi, la gran obra, és a dir, un autògraf de Molière, un Antoni Verard en vitel·la, on còdex amb miniatures. No parlem de la Bíblia del difunt Marquès de Chalabre, considerablement augmentada amb bitllets de banc, deixada en herència a la Srta. Mars, que no tenia aficions bibliofíliques.
Si em preguntessin, qui és l’home més feliç contestaria: un bibliòfil – admetent la seva condició humana-. D’on resulta que la felicitat és un llibre vell”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 83-85.

1.- Grimori: Un grimori és un manual de màgia que inclou instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs.( Viquipèdia).

Llibre de les figures jeroglífiques de Nicolas Flamel ( ca.1330-1418)

“ Los incunables han sido siempre la pasión de los bibliófilos, que se disputan la posesión de los más raros. Fueron hechos, como la misma palabra lo dice, cuando el libro tipografiado salía de la cuna de la imprenta. Los coleccionistas han excedido el término permitiendo señalar como incunable a todos los impresos tipográficos anteriores al año 1501, sean o no alemanes, nacionalidad – aunque el invento fue chino –  a la que pertenece la imprenta. La realización de un libro era entonces labor ciclópea, dado que se usaba el tipo movible. Usábanse para los llamados xilográficos planchas de madera grabada. De todo ello puede desprenderse la importancia, no sólo de curiosidad, sino artística de estas codiciadas ediciones que son la pasión de los coleccionistas.

En los primeros tiempos de la imprenta, las ediciones no excedían nunca de los 400 ejemplares. Hubo, sin embargo, libros, como ‘La imitación de Cristo y menosprecio del mundo’, de Kempis, del que se hicieron en poco tiempo 99 ediciones. Del ‘Elogio de la locura’, de Erasmo, se hicieron 27 ediciones”.

Article: “ El mundo de los incunables”, a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), pp. 14.

Imitación de Cristo de Kempis, ed. Ioane Angelo, Milano, 1500.

 

Read Full Post »

“Quina ànima de bibliòfil no es commou amb el vostre afecte, a vegades grotesc i repulsiu, honrats Jueus Errants dels llibres vells?
Arbres retorçats, d’escorça salvatge i dura, de saba bullent i poderosa, immobles dels vostres passejos; vosaltres, amb l’ombra que refresca les baranes abrasades per la canícula, vosaltres que sembleu participar a l’hivern de la congelació del riu, podríeu suportar durant cent estacions les injúries de l’aire i les intempèries, com els llibres vells.
Sí; cal haver assaborit el plaer de recercar per conèixer-lo i rendir-li gràcies com a un geni benèfic i consolador. Si aquest plaer no fos més dolç i més durable que tots els altres, més intens en les seves diverses intencions, més favorable a constitucions tendres i meditatives, més real, més autèntic, més material, ¿veuríem als joves entregar-se a ell amb entusiasme, a homes de talent i enginy complaure’s en ell, als rics i poderosos delectar-se amb ell, preferint-lo a tots els jocs del poder i a tots els afalacs de la riquesa?
¿Veuríem mans blanques i perfumades, resplendents de joies i acostumades a vibrar sobre la tanca d’or d’una cartera de ministre, palpar aquests miserables llibres, bruts de pols i podrits d’humitat, que cobreixen els ponts, com captaires reunits sobre guardacantons a les cantonades i als quals la caritat cristiana renta les seves crostes?
¿Veuríem als sibarites, esclaus dels seus sentits i de les seves impressions externes, abandonar a l’hivern el racó del foc i la fresca ombra dels til·lers a l’estiu, per ambular la calor i el fred, entre el cerç o la boira, aspirant olors nauseabunds de paper vell i parant la seva mirada en pàgines llardoses, alimares, infectes de tabac i pestilències?
I és que existeix una incomparable felicitat en cercar, en trobar; és que l’home menys supersticiós, el més positiu, necessita creences vagues i plaers ideals; és que l’alquímia reemplaçava una mica el gran buit que s’obre en el fons de les imaginacions més fecundes, i en faltar-nos l’alquímia, va caldre canviar la ruta i buscar en un altre lloc els tresors que ja no haurem d’esperar en un terreny excavat en va durant segles i sempre estèril”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

Biblioteca Hispanic Society

“ Sabido es que Huntington pagó un millón de pesetas por la biblioteca de Jerez de los Caballeros, aquella magnífica biblioteca en que tanto estudió Rodríguez Marín; y que dió treinta mil duros por la completísima de libros de toros de Carmena y Millán; y que adquirió en España otras muchas y valiosísimas colecciones de libros, y cuadros, y objetos de arte de toda clase…

Salieron de España aquellos objetos y aquellos cuadros y aquellos libros; pero, a los amantes de nuestras riquezas, nos queda el consuelo, consuelo al fin, de que todo ello está guardado y conservado, rica y sabiamente coleccionado, dedicando a su custodia y a su cuido constantemente esfuerzo y dinero.

Puede servirnos esto de relativo consuelo, porque sabido es lo que suele ocurrir en España con lo que, durante su vida, guardan amorosamente los hombres, cuando estos mueren. Los libros son, en muchos casos, odiados por la mujer, porque estorban, porque crían polvo, porque ocupan un sitio en que podría haber un muñequito de moda. Y, muerto el dueño de los libros, éstos, en el mejor de los casos, se desperdigan y van de unas manos a otras, vendidas por el chamarilero que los adquirió. Aunque la mujer no sea bibliófoba, ya llegará su hijo, o un sobrino o un allegado cualquiera que malbarate los libros de aquel que los reunió con tanto cariño.

Article: “La Biblioteca de Don Emilio Castelar la conserva el ‘Jockey Club’ de Buenos Aires”,  a la revista El Bibliófilo, nº1, setembre  1945 (2ª època), pp. 10.

 

Read Full Post »

“Ho és vostè? Ho sóc jo? No ho sé, però sempre cal dir: Benaventurats els bibliòfils!, en sentit diferent de la benaventurança evangèlica: Benaventurats els pobres d’esperit! Els bibliòfils troben la felicitat onsevulga que hi hagi llibres.
El bibliòfil no té per què preocupar-se de posseir llibres propis, puix que els venera per ells mateixos, amb devoció, amb simpatia, amb càlcul. El bibliòfil els coneix per les seves excel·lències y pels seus defectes: no s’acontenta en jutjar-los per l’exterior, fent sonar el paper entre els dits, examinant al detall, com un pèrit, les perfeccions de l’enquadernació, examinant el títol i la data, acudint per informar-se a Brunet (sic) i enterrant ràpidament en un racó l’inútil diamant. No; ell cala fins al fons d’una obra, esprem el suc i el col·loca en la seva memòria amb molt més plaer que entre les prestatgeries de la seva llibreria.
És clar que estima i respecte aquelles joies tipogràfiques que, encara que avantatjades pels prodigis de la impremta moderna, no han perdut, no obstant això, l’honor de ser els primers assajos en l’art de Faust (sic); no veu amb indiferència les proves d’un gravat abans de la lletra, els exemplars sobre vitel·la, les edicions rares, els arabescs de les enquadernacions antigues o els senzills i nobles ornaments de les modernes; ni menysprea aquests farrigo-farrago de prosa i vers, tan dolents com mal impresos, però recomanats en tots els catàlegs. El bibliòfil és indulgent amb les debilitats dels seus semblants.
Però extasiar-se davant d’una errata que distingeix una edició d’una altra, entusiasmar-se per la conservació d’alguns passatges que s’han suprimit en quasi tots els exemplars; desolar-se per una picadura d’arna, una taca d’humitat, un defecte en la pasta del paper, no és característica del veritable bibliòfil que no xifra la glòria de la seva biblioteca en la ignorància d’un regent, la impressió d’un censor reial o l’atzar d’una casualitat extraordinària.
Qualsevol persona pot ser un bibliòman, però no tot el que vol pot ser bibliòfil. En general, els bibliòmans han arribat a ser-ho per avorriment i tardanament, quan l’edat ha collit les passions que tenen la seva rel en el cor i ha sembrat preferències en l’esperit menys conreat; però el bibliòfil neix i creix amb el seu amor als llibres, amor fogós i prudent, il·luminat i constant, insaciable i pacient, amor tan variat i nombrós com la bibliografia”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

 

“ La calificación de raro que tanto poder ejerce sobre el que es aficionado, entiende igualmente su seducción sobre los bibliófilos: la antigüedad, su perfecto estado de conservación, las anotaciones de una persona célebre, la rareza propiamente dicha, no son muchas veces los únicos motivos que hacen mirar como precioso un libro cuya lectura no puede sufrirse; la venta al peso de la edición, la existencia de dobles cuartillas ó grabados, ó la prueba de que ha pertenecido á un hombre famoso, le colocan entre las curiosidades bibliográficas, como si estuviera revestido de otras mil particularidades, por lo regular sin importancia.

En el primer rango de libros preciosos, sin ser raros, y que siempre conservan un precio alto, porque ninguna biblioteca regular puede carecer de ellos; deben colocarse los autores clásicos, latinos y griegos de buenas fechas, bien conservados é impresos por célebres tipógrafos. Vienen en seguida los libros de ciencias, los de historia natural, los grandes viajes, las colecciones de estampas, de galerías, de gabinetes, de antigüedades, las obras que constan de gran número de tomos, las colecciones especiales, y en fin, aquellas que se distinguen por el lujo de su ejecución tipográfica. Todos estos libros cuestan sumas considerables, y son, por eso solo, curiosos, sin que sea difícil encontrar ejemplares de los mismos.

Es casi imposible fijar el precio del mayor número de estos libros raros y preciosos; el estado de conservación, el tamaño, algunos milímetros de mas ó de menos dejados en las márgenes por el encuadernador, el sello de una biblioteca célebre en otros tiempos, los grabados al agua fuerte y tantos otros motivos, pueden doblar y cuadriplicar el precio de un volumen. Así es que se ve vender por 3 ó 4 pesetas una misma obra de Elzevier, que pocos días después, en la misma sala y delante de los mismos licitadores vale 125; pero el primer ejemplar está mal encuadernado, muy recortadas las márgenes y picado de la polilla: el segundo, por el contrario, tiene una encuadernación lujosa en tafilete, hecha por un operario conocido, dorados los cortes, en perfecto estado de conservación y apenas recortado.

Las causas que pueden desestimar un libro son por lo demás tan numerosas y de tan diferentes clases, que sería difícil indicarlas solamente; pero la principal de ellas es la reimpresión, sobre todo de aquellas obras que están sujetas á mejoras, aumentos, nuevos comentarios, etc., tales como los autores clásicos, los diccionarios, las geografías, las que tratan de artes y oficios, etc. El capricho, la moda y el interés del momento ejercen después su influencia en bibliomanía, como en tantas otras cosas, y mil circunstancias imprevistas pueden hacer bajar ó alzar el precio de un libro”.

 

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomía o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11-12.

 

 

Read Full Post »

 

“Hi ha molts oficis a l’aire lliure i ple carrer. Però el més penós i ingrat és, realment, el de les parades de llibres, que no tenen els beneficis dels venedors de melons, ni les gangues dels drapaires.
La parada de llibres, com altres petites indústries, pot establir el seu comerç sense fons de reserva, ja que no li cal tenda, dependent, catàlegs ni il·luminació. D’antuvi escull un espai vuit en el parapet d’un pont, d’un moll, en l’angle menys inodor d’un carrer: es proveeix d’una mena de llicència, d’uns quants calaixos de fusta, alguns lots de llibres que classifica pel seu pes i per la seva coberta; després exposa la seva mercaderia que cada transeünt ve a flairar , i com hi ha tants gustos com espècies de llibres, la venda diària és quasi la mateixa i suficient per mantenir un bevedor o a una família pobra, tot i que moltes vegades la pluja, el vent i el fred conspiren contra l’esperança d’una olla o d’una ampolla de vi.
Molt depèn aquest humil i roí negoci de la temprança i la calma atmosfèrica! L’amo de la parada, que viu en unes golfes o a la taverna, prediu les tempestes amb més antelació que un vell pilot, i el bon temps amb més seguretat que l’Observatori Astronòmic.
Com consulta la marxa dels núvols i els girs del gallet! Mou el cap i torna a port, amb la barca que guarda la seva fortuna, o bé es frega les mans i desplega cantussejant tota la seca càrrega, sense por per les avaries.
Sovint, el principiant, que no coneix els secrets oracles del baròmetre i que es fia d’un cel blau i un sol enganyador, veu com els elements destrossen el seu fràgil capital; l’huracà, esclatant de cop i volta, persegueix per l’aire els opuscles desfullats, la pluja amb amples gotes es cola entre els plecs d’una capçalera intonsa, rellisca de full en full i enfonsa a la mateixa Bíblia en aquest nou diluvi. Així el llaurador de VirgiliDelilleThopmson Saint-Lambert plora les seves collites, el treball d’un any perdut en un dia.
El llibreter de carrer és, en general, de Normandia, com el venedor d’hortalisses: coneix millor el preu de les pomes que el dels llibres, i valora la seva mercaderia segons l’aspecte del comprador que la demana.
Sorprèn en els vostres ulls l’emoció que us envaeix veient algun llibre i el taxa proporcionalment a aquella emoció, amb gest apressat o amb fingida indiferència”.

 

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 59-61.

 

Les saisons de Jean François de Saint-Lambert

 

“La biblio-manía, propiamente dicha, es, sin duda, una ridiculez que muchas personas cometen formando bibliotecas por vanidad, por lujo, ó por tono: pero estas personas ¿ son acreedoras á que se las critique con más razón que á aquellas que compran cuadros, antigüedades, relojes ó cualquiera otro objeto de fantasía? Los unos como los otros contribuyen con su fortuna á alimentar la industria intelectual y comercial, y sin estos aficionados á los hermosos volúmenes y á las lindas ediciones adornadas con todo el lujo imaginable, la librería, la papelería, la imprenta, la encuadernación, etc., est5arían reducidas á la fabricación, bien limitada, de las obras de mérito y utilidad reconocidas, que solo compran los sabios y las personas que leen los libros de sus bibliotecas.

Compárese, en fin, con relación a la moral, al Coleccionador de libros con el Coleccionador de onzas de oro: el avaro se encuentra incesantemente en una agitación febril, producida por su ruin y esteril pasion, está inquieto, es desgraciado, tiene la conciencia de su vicio y sabe la reprobación que le rodea: para ser dichoso necesita estar solo y ocultar sus tesoros. El biblio-filo al contrario, revosa de alegría, cuenta lo feliz que es á todo el que quiere oirle; sus libros son su orgullo, sus títulos de honor; goza con su posesión y con los elogios que le proporcionan.

Al amor del lujo, á la vanidad, alguna vez también a la falta de instrucción debe este género de industria su sostén y sus progresos, haciendo á los ricos sus tributarios.

 

Contenténemos, pues, con sonreirnos de la satisfacción de aquellos que no poseen los libros sino como muebles de pura curiosidad. Si el propietario de una bonita biblioteca no la tiene máas que por ostentacion, ó no puede hacer de ella ningun uso personal, el ridículo será para él solo: mas la industria habrá prosperado con aquella adquisición, y el sabio ó el aficionado instruido, pero pobre, sabrá aprovecharse de ella y hallará lo que él no posee.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas“; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

 

 

Read Full Post »

 

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 5052.

 

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

 

Read Full Post »

“Busquem ara a la nostra formosa capital algun carrer ple de fang, que no en falten, i en ell la casa més esgavellada i negre. Allí, el llibreter de vell fet a l’antiga, viu amb els seus llibres fa deu, vint anys; no se sap des de quan, perquè el temps, que no perdona a ningú, ni als llibres, sembla haver-lo oblidat, de tal manera s’han amagat del món exterior, retirat amb la muda companyia dels llibres. Durant anys no ha tocat ni respirat altra cosa que llibres, ‘més i no millor olorosos que el bàlsam’, diu Rabelais. ¡ Ah!, si la metempsicosi és alguna cosa més que una quimera inventada per a consol d’ànimes dèbils, el llibreter de vell fet a l’antiga passarà, en morir, al cos d’un dels seus llibracs, encara que s’hagi d’encarnar en un cuc rosegador que es cava una tomba en els fulls solitaris d’un Sant Tomàs o un Cujas.
Teniu l’adreça exacta d’aquest llibreter? No és suficient; cal interrogar a la verdulaire veïna, trobar la porta, d’aspecte semblant a un respirador de l’infern, penetra en les tenebres humides i putrefactes d’aquest fangós laberint, anant a les palpentes pel camí, amb peus i mans, a risc de caure al fons d’un celler; descobrís, per fi, a través d’aquesta nit, freda i opaca, una dèbil claredat, després una escala desigual, seguida d’una rampa mig derruïda; pujar un pis a les palpentes i colpejar, pujar a un segon pis i trucar, un tercer i cridar, tornar a baixar, a cridar i a escridassar, fins que una veu que sembla sortir d’un subterrani anuncia la fi de la vostra desesperada recerca.
Això no és tot; el Minotaure no apareix; la veu s’aproxima i se’n va amb l’esperança; se sent un soroll de vaixella que dringa o de llibres que cauen, se sent una horrible olor de cols, alls i ceba… ¡ Alabat sigui el Senyor!, la clau penetra en el pany i es descorren els forrellats; pensaríem que es tracta d’una presó, entreu i tingueu cuita amb les taques greixoses: ¡ vet aquí l’amo de la casa, gran sacerdot de l’antre de Trofoni!

 

Trofoni

Aquest vell no s’assembla als altres; aguanta perfectament la seva edat i el seu vi. S’enfila per l’escala com un gat, remou muntanyes de llibres, sense por a ensorraments; té els ulls vius i penetrants, encara que llagrimosos i inflats. A part d’això, no ha canviat en cinquanta anys el que un cromlec druídic en dinou segles, i encara que ja no és jove, tampoc ha començat a ser ancià. Segueix sent el llibreter de vell anterior a la revolució, amb les mateixes idees, la mateixa existència, el mateix ofici i igual abillament”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 46-48.

 

Ramon Miquel y Planas

 

“ El libro – escribió Ramón Miquel y Planas – es la obra más perfecta que ha salido de las manos del hombre. Es un todo completo donde se reúnen un elemento espiritual, que es la obra literaria fruto del pensamiento, y un elemento material, que es el libro como obra tangible. Libro perfecto es aquel en el que ambos elementos – cosa y alma – se corresponden dignamente, aquel donde la belleza de la obra literaria tiene una exacta correspondencia con la belleza y perfección de sus componentes materiales. Esta es la concepción del libro que tienen los bibliófilos”. Objeto material, opus mechanicum, y a la vez discurso dirigido al público.

¿ De qué libros nos está hablando Miquel? Sin duda de ejemplares de tirada limitada donde colaboraron un escritor y un artista grabador, de libros raros con signos visibles de su historia, con defectos de impresión, con marcas de personajes ilustres, de los que tenían anotaciones de antiguos poseedores, del autor, de comentaristas, de los que estaban cubiertos con encuadernaciones de arte. Pero esta idea hace pisar subrepticiamente a la bibliofilia el terreno cenagoso de una vacua artificiosidad que se desentiende de la ‘raison d’être’ de la invención del libro impreso, un artilugio orientado desde el siglo XV hacia la difusión de ideas y por ello con vocación natural hacia la tirada ilimitada.

Article: “¿Qué es un libro de bibliofilia?”, en el  vlok de José Luis Checa Cremades.Desembre 2011.

http://checacremades.blogspot.com/2011/12/que-es-un-libro-de-bibliofilo.html

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »