Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreries de vell’

 

“Hi ha molts oficis a l’aire lliure i ple carrer. Però el més penós i ingrat és, realment, el de les parades de llibres, que no tenen els beneficis dels venedors de melons, ni les gangues dels drapaires.
La parada de llibres, com altres petites indústries, pot establir el seu comerç sense fons de reserva, ja que no li cal tenda, dependent, catàlegs ni il·luminació. D’antuvi escull un espai vuit en el parapet d’un pont, d’un moll, en l’angle menys inodor d’un carrer: es proveeix d’una mena de llicència, d’uns quants calaixos de fusta, alguns lots de llibres que classifica pel seu pes i per la seva coberta; després exposa la seva mercaderia que cada transeünt ve a flairar , i com hi ha tants gustos com espècies de llibres, la venda diària és quasi la mateixa i suficient per mantenir un bevedor o a una família pobra, tot i que moltes vegades la pluja, el vent i el fred conspiren contra l’esperança d’una olla o d’una ampolla de vi.
Molt depèn aquest humil i roí negoci de la temprança i la calma atmosfèrica! L’amo de la parada, que viu en unes golfes o a la taverna, prediu les tempestes amb més antelació que un vell pilot, i el bon temps amb més seguretat que l’Observatori Astronòmic.
Com consulta la marxa dels núvols i els girs del gallet! Mou el cap i torna a port, amb la barca que guarda la seva fortuna, o bé es frega les mans i desplega cantussejant tota la seca càrrega, sense por per les avaries.
Sovint, el principiant, que no coneix els secrets oracles del baròmetre i que es fia d’un cel blau i un sol enganyador, veu com els elements destrossen el seu fràgil capital; l’huracà, esclatant de cop i volta, persegueix per l’aire els opuscles desfullats, la pluja amb amples gotes es cola entre els plecs d’una capçalera intonsa, rellisca de full en full i enfonsa a la mateixa Bíblia en aquest nou diluvi. Així el llaurador de VirgiliDelilleThopmson Saint-Lambert plora les seves collites, el treball d’un any perdut en un dia.
El llibreter de carrer és, en general, de Normandia, com el venedor d’hortalisses: coneix millor el preu de les pomes que el dels llibres, i valora la seva mercaderia segons l’aspecte del comprador que la demana.
Sorprèn en els vostres ulls l’emoció que us envaeix veient algun llibre i el taxa proporcionalment a aquella emoció, amb gest apressat o amb fingida indiferència”.

 

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 59-61.

 

Les saisons de Jean François de Saint-Lambert

 

“La biblio-manía, propiamente dicha, es, sin duda, una ridiculez que muchas personas cometen formando bibliotecas por vanidad, por lujo, ó por tono: pero estas personas ¿ son acreedoras á que se las critique con más razón que á aquellas que compran cuadros, antigüedades, relojes ó cualquiera otro objeto de fantasía? Los unos como los otros contribuyen con su fortuna á alimentar la industria intelectual y comercial, y sin estos aficionados á los hermosos volúmenes y á las lindas ediciones adornadas con todo el lujo imaginable, la librería, la papelería, la imprenta, la encuadernación, etc., est5arían reducidas á la fabricación, bien limitada, de las obras de mérito y utilidad reconocidas, que solo compran los sabios y las personas que leen los libros de sus bibliotecas.

Compárese, en fin, con relación a la moral, al Coleccionador de libros con el Coleccionador de onzas de oro: el avaro se encuentra incesantemente en una agitación febril, producida por su ruin y esteril pasion, está inquieto, es desgraciado, tiene la conciencia de su vicio y sabe la reprobación que le rodea: para ser dichoso necesita estar solo y ocultar sus tesoros. El biblio-filo al contrario, revosa de alegría, cuenta lo feliz que es á todo el que quiere oirle; sus libros son su orgullo, sus títulos de honor; goza con su posesión y con los elogios que le proporcionan.

Al amor del lujo, á la vanidad, alguna vez también a la falta de instrucción debe este género de industria su sostén y sus progresos, haciendo á los ricos sus tributarios.

 

Contenténemos, pues, con sonreirnos de la satisfacción de aquellos que no poseen los libros sino como muebles de pura curiosidad. Si el propietario de una bonita biblioteca no la tiene máas que por ostentacion, ó no puede hacer de ella ningun uso personal, el ridículo será para él solo: mas la industria habrá prosperado con aquella adquisición, y el sabio ó el aficionado instruido, pero pobre, sabrá aprovecharse de ella y hallará lo que él no posee.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas“; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

 

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 5052.

 

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

 

Read Full Post »

“Busquem ara a la nostra formosa capital algun carrer ple de fang, que no en falten, i en ell la casa més esgavellada i negre. Allí, el llibreter de vell fet a l’antiga, viu amb els seus llibres fa deu, vint anys; no se sap des de quan, perquè el temps, que no perdona a ningú, ni als llibres, sembla haver-lo oblidat, de tal manera s’han amagat del món exterior, retirat amb la muda companyia dels llibres. Durant anys no ha tocat ni respirat altra cosa que llibres, ‘més i no millor olorosos que el bàlsam’, diu Rabelais. ¡ Ah!, si la metempsicosi és alguna cosa més que una quimera inventada per a consol d’ànimes dèbils, el llibreter de vell fet a l’antiga passarà, en morir, al cos d’un dels seus llibracs, encara que s’hagi d’encarnar en un cuc rosegador que es cava una tomba en els fulls solitaris d’un Sant Tomàs o un Cujas.
Teniu l’adreça exacta d’aquest llibreter? No és suficient; cal interrogar a la verdulaire veïna, trobar la porta, d’aspecte semblant a un respirador de l’infern, penetra en les tenebres humides i putrefactes d’aquest fangós laberint, anant a les palpentes pel camí, amb peus i mans, a risc de caure al fons d’un celler; descobrís, per fi, a través d’aquesta nit, freda i opaca, una dèbil claredat, després una escala desigual, seguida d’una rampa mig derruïda; pujar un pis a les palpentes i colpejar, pujar a un segon pis i trucar, un tercer i cridar, tornar a baixar, a cridar i a escridassar, fins que una veu que sembla sortir d’un subterrani anuncia la fi de la vostra desesperada recerca.
Això no és tot; el Minotaure no apareix; la veu s’aproxima i se’n va amb l’esperança; se sent un soroll de vaixella que dringa o de llibres que cauen, se sent una horrible olor de cols, alls i ceba… ¡ Alabat sigui el Senyor!, la clau penetra en el pany i es descorren els forrellats; pensaríem que es tracta d’una presó, entreu i tingueu cuita amb les taques greixoses: ¡ vet aquí l’amo de la casa, gran sacerdot de l’antre de Trofoni!

 

Trofoni

Aquest vell no s’assembla als altres; aguanta perfectament la seva edat i el seu vi. S’enfila per l’escala com un gat, remou muntanyes de llibres, sense por a ensorraments; té els ulls vius i penetrants, encara que llagrimosos i inflats. A part d’això, no ha canviat en cinquanta anys el que un cromlec druídic en dinou segles, i encara que ja no és jove, tampoc ha començat a ser ancià. Segueix sent el llibreter de vell anterior a la revolució, amb les mateixes idees, la mateixa existència, el mateix ofici i igual abillament”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 46-48.

 

Ramon Miquel y Planas

 

“ El libro – escribió Ramón Miquel y Planas – es la obra más perfecta que ha salido de las manos del hombre. Es un todo completo donde se reúnen un elemento espiritual, que es la obra literaria fruto del pensamiento, y un elemento material, que es el libro como obra tangible. Libro perfecto es aquel en el que ambos elementos – cosa y alma – se corresponden dignamente, aquel donde la belleza de la obra literaria tiene una exacta correspondencia con la belleza y perfección de sus componentes materiales. Esta es la concepción del libro que tienen los bibliófilos”. Objeto material, opus mechanicum, y a la vez discurso dirigido al público.

¿ De qué libros nos está hablando Miquel? Sin duda de ejemplares de tirada limitada donde colaboraron un escritor y un artista grabador, de libros raros con signos visibles de su historia, con defectos de impresión, con marcas de personajes ilustres, de los que tenían anotaciones de antiguos poseedores, del autor, de comentaristas, de los que estaban cubiertos con encuadernaciones de arte. Pero esta idea hace pisar subrepticiamente a la bibliofilia el terreno cenagoso de una vacua artificiosidad que se desentiende de la ‘raison d’être’ de la invención del libro impreso, un artilugio orientado desde el siglo XV hacia la difusión de ideas y por ello con vocación natural hacia la tirada ilimitada.

Article: “¿Qué es un libro de bibliofilia?”, en el  vlok de José Luis Checa Cremades.Desembre 2011.

http://checacremades.blogspot.com/2011/12/que-es-un-libro-de-bibliofilo.html

 

Read Full Post »

Imatge en el vlok Notes de bibliofília catalana 

“ No sé si són els fets o el temps els que acaba configurant els record. A vegades la casualitat acaba tancant cercles iniciats molts anys enrere i configuren un tot homogeni.
Mai més podré ensumar aquella olor de paper vell, de pols; no podré tornar a remenar aquelles piles de llibres, amuntegats durant anys, enterrats entre gravats, mapes i manuscrits, esperant ser exhumats. En aquell espai mort i viu alhora, hi vaig anar adquirint llibres que calmaven la meva compulsiva curiositat. De mica en mica vaig comprar cadascun dels volums de les Històries d’altre temps: Textes catalans antichs triats entre les produccions de caracter novelesch escrites en nostra llengua o en ella traduhides durant els segle XIV a XVII (1), editats pel bibliòfil Ramon Miquel y Planas i impresos per Fidel Giró, des de l’any 1905. Però quan la llibreria va abaixar les seves portes, me’n faltaven dos que no vaig saber trobar: Les Faules d’Isop i les Faules isòpiques (2).

Estava palplantat davant de la porta del carrer de la Canuda. A la paret encara hi sobrevivia el relleu de pedra amb el nom: Llibreria dels set savis. Ja no hi és. Com la llibreria. Com els llibres? On deuen ser els bustos dels savis que coronaven una de les antigues prestatgeries?
Vaig mirar cap a munt, buscant llum a les finestres del palau dels comtes de Solterra. Un edifici senzill, del segle XVII. On hi havia l’antic cinema Niza havia estat el jardí del palau. Pujo; no pujo? Les escales són estretes. No es corresponen a les escales d’una casa senyorial. Deu ser l’entrada de servei. Em tremola el pols però truco a la porta del primer pis.
M’obre un home de cinquanta i pocs anys (això ho sé ara), però sembla que en tingui més. És prim, de cara rebregada, i porta un guardapols blau marí, com aquells que feien servir els adroguers. Li explico les meves ànsies d’Isop i em fa passar a l’interior del palau. Habitacions immenses de sostres altíssim, mobles sumptuosos que fan olor a nissaga, catifes i prestatges de llibres que arriben fins el cel; volums i més volums que parlen de cinema, aparells fonogràfics, cartells de cinema antics, càmeres, projectors, zoòtrops, llanternes màgiques… L’home se n’ha anat cap endins, silenciosament. No se sent cap soroll. Potser una lleugera remor de la gent que passa pel Portal de l’Àngel.
— Això és el que buscaves? — pregunta mentre m’allarga un llibre.
Els dos exemplar de les faules enquadernats en tela en un sol volum. El fullejo embadalit mentre contemplo els gravats originals de les edicions gòtiques del segle XVI.
— Res. No em deus res — em respon quan anava a preguntar.
— I la llibreria?
— Ja és història.
— I els desitjos? I els secrets amagats?
— Sempre hi haurà desitjos i sempre hi haurà secrets.

Surto al replà i deixo enrere aquell món ocult a la vista dels mortals, com si sortís d’un bosc atapeït d’arbres, boires i esperits. Començo a baixar les escales mentre Miquel Porter tanca la porta de la platea i, com quan era petit, em deixo dur per les veus dels actors de les pel·lícules, que ressonen màgicament rere les cortines de vellut.

(1)La història de Valter e Griselda, de Petrarca; Lo somni, d’en Bernat Metge; Lo carcer d’amor, de Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernadí Vallmanya; Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona; La història de Jacob Xalabín, seguida de la de La filla de l’emperador Contastí; Tractat de Scipio y Anibal, seguit de la Destrucció de Jerusalém; Historia de l’esforçat cavaller Partinobles; Viatge al Purgatori de Sant Patrici, per Ramón de Perellós, seguit de les Visions de Tundal y de Trictelm, y del Viatge d’en Pere Portes a l’Infern.

(2) Faules d’Isop, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI (Barcelona 1550? y 1576) i Faules isòpiquesde Aviano, Alfonso, Poggio y altres autors, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI.

Article:”Llibreria dels Set Savis” d’Aurora Altisent, vist En el vlok Bereshit

Llibreria dels set savis d’Aurora Altisent, imatge extreta de l’article.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

“ los buenos libros primero; lo más seguro es que no alcances a leerlos todos”, Henry David Thoreau.

 

 

Read Full Post »

 

“ Aneu un dia a Santa Madrona. Regireu aquells llibres estranys convivint sota una mateixa etiqueta de preu en una promiscuïtat deplorable, “Abandonada en la noche de su boda”, de bracet amb “Manual de Doctrina Cristiana”, “Los peligros venéreos”, amb “La rosa blanca”, de la Col·lecció infantil!

Barreja fatal de llibres digne del crepuscul de llur vida material, amb opuscles il·lustrats obscens.

Obres encarregades per traficants amb els vicis en suspecta col·laboració amb miserabñes especuladors de les passions humanes. Volumets amb títols temptadors, paranys per als desvagats, donats a un preu abordable per totes les butxaques.

Santa Madrona, senyors, és una mena de borsa comercial on es cotitzen en certes èpoques de l’any els textos universitaris dels estudiants billaristes i tabulers. És un llatzaret provisional de literatura de quiosc amb vistes a la mirada malaltissa de l’adolescent.

Mercat lliure de llibres verges acabats de robar d’una vitrina per un trinxeraire professional que els ha donat al preu de la gana que tenia…

Aneu-hi. Us convencereu de la desinfecció moral que caldria fer i veureu amb la mateixa tristesa de l’autor desconegut, l’apoteosi lamentable de no pocs bons llibres.

 

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Imatge a l’article

 

“ Desde los años 60, en España, la bibliofilia ha experimentado un auge progresivo, si bien los métodos de elaboración y de edición han variado sustancialmente, aprovechándose de las nuevas tecnologías de edición, las cuales han facilitado la creación de un nuevo y reciente mercado, y más accesible al bibliófilo de a pie. Esta eclosión de obras de bibliofilia, y su implementación en el mercado editorial convencional, así como su comercialización y distribución a través de firmas comerciales de amplio ámbito editorial, caso del Club de Amigos del Libro, han facilitado mucho el acceso a este género, sin depender tanto del nivel adquisitivo del aficionado. Además, la revolución tecnológica otorga un valor añadido a todas aquellas formas de expresión artística o cultural, cuyo valor reside tanto en el contenido como en el soporte; y es que ninguno de los soportes tradicionales son susceptibles de ser sustituidos por las nuevas tecnologías.

Entrevista  amb Pablo Chaves, responsable del Club de Amigos del Libro en el vlok dbibliofilia. .

 

 

 

Read Full Post »

Mercat del llibre vell a Santa Madrona, imatge a Barcelofilia

 

“ Amb el llibre acabat, curosament escrit a màquina, cercà inútilment un editor. El llibre fou imprès a costes de l’autor i lliurat a una llibreria de Barcelona per a la venda. L’autor esperà, ple d’ilusions, que la seva obra tindria una gran difusió. Pobre autor inconegut que no coneixia les muralles infranquejables de l’èxit i els terribles misteris indesxifrables a l’aparador. Dos dies de llum, quatre gacetilles aplicades, una crítica gris i … al magatzem subterrani de la llibreria i dormir amb els altres infeliços i menjar pols amb els altres dissortats, a patir de reuma amb els milers i milers de volums d’edicions gairebé verges que dormen el somni dels justos entre la humanitat i els ratolins dels subterranis…

Ah, pobre llibre dissortat que tenies ànsies d’èxit, i ganes de llum i desig de veure l’alegria del carrer, quant de temps t’han fet gruar la felicitat de la teva resurrecció!

Un dia – en ple crepuscle de la seva existència – l’autor passejava pels barris de Santa Madrona i el temptaren les barraques de llibres vells. S’hi atansà i començà de mirar les cobertes cridaneres exposades damunt les taules per despertar la curiositat dels passants. Feia anys, molts anys, que no havia passat per aquell indret. Sense gust, a la recerca d’alguna cosa que hi semblés més interessant, l’autor anà regirant els vells volums que dormien sota els opuscles amb cobertes de colors i estampes més o menys temptadores…

Tot d’una obrí els ulls desmesuradament i empallidí. Amb mà tremolosa agafà un llibre d’un munt de volums exactament iguals collocats en un recó. Encara eren nous. No havien estat tallats. Tenien les cobertes un xic esgrogueïdes pel temps, però els llibres eren nous, ben nous, malgrat de trobar-se en una barraca de llibres vells… El llibre es titulava – prou que ho endevina el lector – “Els enemics”.

-Quan val aquest llibre? – preguntà el client al llibreter, assegut en un angle de la tenda, fumant en pipa, fent com aquell que llegeix el diari però observant per damunt de les ulleres l’actitud dels compradors…

-Un ral – contestà el venedor. Tots el d’aquesta banda – afegí assenyalant una secció de la seva tenda – els dono al mateix preu. Mireu el cartellet: “Todos a 25 céntimos”…

L’autor es mirà el cartellet seguint el dit endolat del venedor i, efectivament, es convencé de l’economia del preu. De passada va dirigir una mirada plena de tendresa als desventurats companys de “Els enemics”…

-¿I com és – preguntà l’autor, guardant l’anònim – que els doneu a ral?…

L’home llançà una glopada de fum i amb la més gran indiferència contestà:

-Tot això són morts, saldos dels llibreters, coses que no interessen a ningú…

I cedint una mica a l’instint comercial atenuà la seva glacial declaració amb aquests mots:

-No us penseu que hi guanyi gran cosa. Amb aquest llibre que teniu a les mans, donant-lo a ral no hi guanyo res… Però els hem de treure, els hem de treure…

L’autor posà má a la butxaca, comptà un ral i l’allargà al llibreter. Trist, pensatiu, amargat, amb un tros del seu cor a la mà, anà reculant vers la Rambla amb ganes de perdre’s entre la multitud anònima que hi transitava.

Aquell vespre l’autor de “Els enemics” medità llargament sobre el trist apoteosi del llibre dissortat i pensà que si tornés a escriure la seva obra hauria d’augmentar, amb moltes pàgines, el nombre dels enemics…

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ Estos son malos tiempos. Los hijos han dejado de obedecer a sus padres y todo el mundo escribe libros”.

Marc Tul·li Ciceró.

Read Full Post »

“ Com les impressions eren bones i el temps que tenien per a preparar la Fira era molt curt, ja abans d’obtenir el permís els promotors s’arriscaren a establir contactes amb els companys per a saber si voldrien parar, feren provisió de fons per a les primeres despeses i encarregaren un cartell anunciador. Donat el prestigi artístic que tenia i la bona relació d’amistat que hi havia amb ell per la seva activitat com il·lustrador de llibres i realitzador d’ex-libris, demanarem a Ramon Borrell i Pla que els ajudés. Aquest realitzà el dibuix que obriria la llarga sèrie de cartells de la Fira, avui dia molt apreciada pels col·leccionistes pel seu alt valor artístic i a la vegada testimonial.

Josep Balagué i Tarrés

 

Per a establir la Fira foren demanades a l’ajuntament vint taules de sis metres cada una, tanques, banderes, gallardets, i veles per a tapar les parades. Gairebé tot fou aconseguit sense haver de fer despeses, encara que a càrrec dels firaires foren el pagament per la vigilància nocturna, tramesa d’invitacions, cartells i treballs d’instal·lació. En conjunt, no gaire més de les catorze mil pessetes, quantitat que amb els anys ha quedat ridícula però que en aquells moments, quan molts llibres anaven a la pila dels d’una pesseta i una bona recaudació mitja diària no arribava als cent duros, semblava més forta del que molts llibreters podien acceptar. Per això es demanaren vint taules, ja que només vint agremiats – finalment foren vint-i-dos, amb els consegüents problemes d’ubicació – manifestaren voluntat de participar-hi.

Rogeli Dubà

 

Aquests vint-i-dos primers, segons un elemental planell que conservà junt amb altres papers dels temps fundacionals Josep Masegosa i que la seva filla gentilment m’ha deixat consultar, foren els següents d’acord amb la disposició de les parades a banda i banda del recinte:

Senars: 1, Josep Salas; 3, Isidre Sureda; 5, Ramon Mallafré; 7, Rogeli Dubà; 9, Josep Masegosa; 11, Josep Balagué; 13, Felip Alum; 15, Ramon Boix; 17, Gabriel Vila Muntadas; i 19; Àngel Millà, amb el seu fill Lluís.

Parells: 2, Josep Caparrós; 4, Josep Sardà; 6, Vicenç Gayete; 8, Leandre Caparrós; 10, Eusebi Arias; 12, Alfred Comte; 14, Martí Escayola; 16, Josep Dalmau; 18. Dolors Aixà; 20, Joan Balagué.

I els dos darrers, 21, Francesca Caparrós, amb els seus fills Isidre i Josep Pi i Caparrós; i 22, Josep Torradas, amb els seus fills Ramon i Pere.

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 18-19.

 

Isidre Pi i Caparrós

 

Josep Sardà

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Los bibliófilos creen que uno de los principales pecados de los bibliotecarios consiste en tratar a los libros como simples objetos de análisis técnico. Cuando un bibliotecario dispone de un libro en sus manos, lo que hace es un análisis completo y exhaustivo de sus elementos identificativos siguiendo una serie de reglas preestablecidas, autopsia lo denominan, así que un bibliotecario se apresura a localizar el título, autor, año, editorial… obviando en ocasiones lo que realmente todos tienen enfrente suyo. Estoy convencido que hay muchos tipos de bibliotecarios, no todos tendrán la actitud de oficinista ( o peor, de operario de cadena industrial) antes descrita, aunque si bien es cierto que un bibliotecario no tiene la necesidad de ser un bibliófilo, todos lo somos un poco claro, al admitir que amamos los libros.

La pregunta que nos debería asaltar ahora es : ¿ Y quién no lo hace? ¿ Quién se va a atrever a afirmar sin tapujos que los libros son detestables? Seguramente, algún estudiante que se horroriza ante la materia de estudio, o el libro recomendado por el profesor, pero no se atreverá, por su condición de estudiante, a renegar de ellos ( y menos de Google, claro, Santa tecnología). Sin embargo, ahora nos toca puntualizar, puesto que no todo amor por los libros tiene que ser bibliofilia, afortunadamente para nuestro bolsillo, de esta manera, el diccionario de la RAE puntualiza que la bibliofilia consiste en la ‘pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’.

Es decir, que yo por precisamente no tener ningún libro raro, aunque curioso admite un espectro amplio de tipos, no soy bibliófilo. De momento, no me ha dado por desprenderme de miles de euros, aunque se trate de un par de miles, por un libro. Sin embargo, los hay que sí lo hacen ( o no) creando una fauna dentro de la bibliofilia que, aunque difícil de identificar para el resto de los mortales, es curiosa de conocer: Bibliomaníacos… Bibliopiratas… bibliotafios…”.

Article: “Bibliofilia vs. Bibliomanía”, de Marcos Ros-Martín en el vlok El Documentalista Enredado.

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »