Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreries de vell’

Hotel Drouot

“El llibreter de vell avar, vaga dia i nit com l’ombra d’un autor privat de sepultura o d’impremta, entre els vacil·lants i polsosos edificis dels seus volums acumulats en desordre, de peu o tombats, mostrant el llom o els corts, humits, arnats o podrits; aquest llibreter no fa recomptes mai; els mira, els somriu, els hi llança sospirs, els toca i els apila igual que un nen que, fent castells, de naips, els té i gaudeix amb ells.
-Tinc, per descomptat, l’obra que vostè desitja – respon sorneguerament a la majoria de les peticions que li fan; sí, certament tinc això: dos o tres exemplars, però no els venc, els guardo per mi. Mai té un prou llibres bons.
– Ah! No li sembla bé el preu? – diu enrabiat, per poc que algú es permeti una observació sobre la carestia extraordinària d’un llibre que es digna vendre – Bah! No m’interessa trobar comprador. Molt bé, no se l’emportarà si no paga el doble. Vaig tenir la condescendència de cedir-li a vostè un autor que tinc en gran estima; creia que m’ho agrairia, i regateja vostè com en una tenda d’ultramarins! No, no; no em desprenc d’ell per cap preu. Busqui un altre llibreter.

El rei Astiages mana a Harpagò matar el seu net Ciro. Vist a la Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Harpago_(general)#/media/File:Jean_Charles_Nicaise_Perrin_-_Cyrus_and_Astyages_-_WGA17209.jpg

Després el botxí us fot al carrer, espiant amb mirada neguitosa per si us emporteu alguna cosa, i després torna a la seva lloriguera i passa revista al seu exèrcit de llibres vells. S’adorm pensant en ells i no es desperta sinó per verificar que els lladres no s’han emportat les seves estimades joies. I no odia menys als aficionats que van per envejar-li i tal vegada a robar- li ( a pes d’or) un in-foli que d’altra banda pot adquirir-se al pes en qualsevol lloc de venda de paper per cremar. Així comencen les seves tortures i temors, no hi ha lleona que defensi millor als seus cadells, ni Harpagó que trobi tant a faltar el seu petit cofre: o menysprea massa els diners o concedeix excessiu valor als llibres. Es podria dir que cada volum que algú aconsegueix arrancar-li, estava adherit a les més sensibles fibres del seu cor.
Aquesta avarícia de llibres no és desinterès de borsa, lluny d’això, el llibreter de vell avar, l’esperit del qual no s’il·lumina amb el gas de les subhastes de l’Hotel Drouot, especula ell sol sobre el valor dels llibres que porta a subhasta in-petto i que puja fins a les exageracions més capritxoses, segons les presumibles necessitats del comprador, segons l’estació, segons l’hora. Un llibre no té cap preu quan aquest bon pastor tanca les seves ovelles a la pleta; un llibre està molt a prop d’abandonar el seu cau quan se li basteix un pont d’or o d’adulacions, perquè aquest avar adora un elogi procedent de boca sàvia. El prudent Enees no va baixar als inferns sense proveir-se abans de pasta de farina i mel per ensopir a Cerbero“.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 55-57.

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquél que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre… y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único.

Article: “ ¿Qué es una edición de bibliofilia?, de Candela Vizcaíno en el seu vlok. Abril 2011.  (  https://www.candelavizcaino.es/  )

Anuncis

Read Full Post »

“L’exercici de la professió de llibreter és al mateix temps una feina i una vocació. L’atracció que el llibre exerceix és moltes vegades invencible fins per a aquells que semblen ser els menys preparats, pel mitjà en què es desenvolupen, per convertir-se en llibreters.

I aquesta vocació permet suportar tots els riscos que comporta aquesta professió, algunes vegades molt ingrata. Llavors, és un sacerdoci? ¡quasi¡

Què és un llibreter en el veritable sentit de la paraula, és a dir, un ‘llibreter qualificat’?

No hauria de la paraula llibreter dir per si mateixa el que ha de significar? Certament, però en els nostres dies les paraules han anat perdent el seu sentit primari o almenys el seu sentit ha disminuït. Per tant, cal distingir i precisar per allunyar qualsevol confusió: hi ha més seudollibreters que veritables llibreters i, en canvi, a tots se’ls denomina llibreters “.

Je suis libraire” de Raymond Picquot, Editions du Conquistador, Paris, 1955.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“  Muchos apocalípticos pregonan la ‘muerte del libro’ a manos del audiovisual, los ordenadores, las nuevas tecnologías… ¿ qué dice un romántico del papel impreso ante esos fúnebres anuncios?.

– El libro no morirá jamás. Además de ser el soporte de la civilización, el olor de la tinta de unas páginas recién impresas enerva. Y tener un ejemplar entre las manos y acariciarlo produce la misma voluptuosidad que acariciar a una mujer”.

Article-entrevista: “Inocencio Ruiz Lasala, ‘equilibrero’”, per Vanessa Quintanar a Noticias Bibliográficas, nº 79, 2001, pp. 10-11.

 

Read Full Post »

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Read Full Post »

“Si preguntem quins llibres demana el públic al llibreter antiquari, la resposta ens deixaria perplexos. Porter, per exemple, al llarg de gairebé quaranta anys de vida professional, ha servit ni més ni menys que 2.500 especialitats. Repassar la llista de les coses demanades pels col·leccionistes, pels erudits i els bibliòfils és tremenda.

-Tots els llibres interessen a una o altra persona, fins i tot els més rars, extraordinaris i d’insòlita temàtica – ens diu el senyor Sala Badal.

Es tracta d’un conegut llibreter d’ocasió, d’un altre llibreter antiquari. En l’establiment no es troba cap novel·la, cosa que ocorre en diversos del ram. Els seus clients s’interessen per llibres de la Guerra Carlista, ‘dels Segadors‘, monografies catalanes, història medieval, època de Carles III, Renaixença

Sala, que és fill de Granollers, però va viure durant la seva infància a Vic, va començar de molt nen a guardar llibres. Avui té una col·lecció particular molt nodrida de monografies de pobles i comarques catalanes. De la mà de la seva col·lecció, va entrar en la venda de llibres de vell. El seu coneixement de la mercaderia que ven; la satisfacció de veure a cada moment els lloms de les obres estimades, li fa estimar el seu negoci, que com ell diu, i altres també ho afirmen, proporciona més plaer que diners. ‘Hi ha obres – ens confessa un altre llibreter – que quan les venc em tiraria a plorar de tant que he arribat a voler-les “.

La botiga del senyor Sala no és notable, només pel que en ella es ven i exhibeix, sinó també per una tertúlia, una de les poquíssimes que encara hi ha al racó amable d’un establiment barceloní, tertúlia que ostenta el nom de Joan Baptista Solervicens que la va animar amb la seva presència fins a pocs dies abans de la seva mort. Avui la reunió docta i gratíssima, la presideix el notari, bibliòfil i historiador, doctor Gramunt. Els membres de la penya són bibliòfils, historiadors i erudits: Joan, Panyella, Manyosas, Cendrós, Pujol, Escofet, Duran i Santpere, Iglésies, metge Sanabre i l’artífex de l’enquadernació Emilio Brugalla.

Davant un cúmul tal de demanda de coses rares i curioses – cada vegada es troben menys llibres d’aquest tipus – els llibreters com els metges, s’especialitzen. Hi ha qui es dedica al gravat, a la música, a les edicions d’art. Els Batlle s’especialitzen en ‘auques’, ‘romanços’, folklore català i llibre d’art i història.

En una botiga petita, molt petita, es venen els llibres més grans: antifonies, còdexs miniats i grans mapes antics.

Un es lamenta que el llibre d’ocasió, el que té qualitat, resulti car.

-No som culpables d’això – ens explica un dels molts llibreters consultats -. El particular, el que no els ven, marca ja el preu, i aquest preu mai és baix. S’ha acabat aquella època, i aquell negoci, que segons Batlle, consistia a comprar a ximples i vendre a savis.

Abandonem la ruta dels llibres, el món màgic de l’obra escrita per l’home. Ens falten recórrer altres camins, però cap tan ple de suggeriments, tan viu i gloriós com aquest, en el qual regna, com a amo i senyor, el nostre entranyable, el nostre estimat llibre “.

Article: “Libreros anticuarios”(Vendedores de sabiduría), d’Arturo Llopis, a La Vanguardia del  17 de març de 1963.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Indiscutiblemente el buen bibliófilo, el que verdaderamente ha sentido el libro, es el que ha gozado de un placer superior a todos; yo he visto en muchísimos casos la alegría que han experimentado varios de éstos al conseguir el libro que buscaban hace años, a veces de escaso valor comercial, pero de gran interés para el bibliófilo, al que seguramente una pérdida o ganancia de una gran suma de dinero no preocuparía, y este modesto libro, para él un tesoro, hace que durante muchas horas y días no piense más que es el feliz poseedor de esta joya bibliogràfica. El buen bibliófilo, por muchas que sean sus ocupaciones, siempre tiene preferencia por el libro: con un libro se conseguía paso libre hasta D. Antonio Cánovas, cuando era presidente del Consejo de Ministros; en una palabra, el bibliófilo es el que busca su recreo espiritual con el libro que dentro de sus aficiones llena un hueco en su biblioteca y le sirve para leerlo, admirarlo y conservarlo”.

 Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas, reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 8-9.

 

Read Full Post »

Josep Porter és una figura senyera del llibre. El mateix és un bibliòfil sensible, culte, inquiet i assabentat. Publica innombrables catàlegs – cosa que també fan alguns altres llibreters del ram -. ‘Tracta’ el llibre nou, sense deixar, però, les ràncies edicions i els llibres que per antonomàsia anomenem ‘vells’. Porter s’allotja a la planta baixa, i al primer pis, del palau Solterra, Barberà i de la Manresana, llinatges importants, plens de poderosos i molt nobles ressons històrics.

El nostre llibreter antiquari es prepara per anar a Puerto Rico a pronunciar unes conferències sobre bibliofília. Des d’allà anirà, segurament, a Nova York i Washington, on està convidat.

Porter, que és fill de la vila ducal de Montblanc, a la Conca de Barberà, va venir a Barcelona per treballar a la ciutat.

-Com a casa nostra no existien escoles de llibreria, em vaig envoltar d’uns quants tractats de bibliografia i de literatura, em vaig acostar, a la recerca del seu magisteri, als vells llibreters Batlle, Palau, Babra i, sobretot, a Alfons Bonay, carregats d’experiència. Després d’uns quants anys d’exercitar en el difícil art de comprar i vendre, vaig fundar, el primer d’octubre de l’any 1923, la meva llibreria.

En realitat, els homes als quals es va acostar Porter eren excepcionals. Adoraven el llibre. Eren bibliòfils. A ells se’ls pot aplicar aquella frase d’un autor francès que al propi Porter li agrada citar: ‘On ne devient pas Bibliophile, on nait Bibliophile’.

Nosaltres hem conegut alguns dels mestres citats per José Porter. Joan Batlle era un sorprenent coneixedor del llibre; home baixet, ple d’experiència i de memòria. Tenia un aire monacal. Els íntims en dèiem ‘Mossèn Batlle’. Havia estudiat una porció d’anys per sacerdot, però per culpa dels llibres va penjar els hàbits i va renunciar a la seva carrera, però mai a la seva fe. Va tenir dos grans amistats: Jacint Verdaguer i Marcelino Menéndez y Pelayo. Del primer, fins i tot va ser escolà.

Batlle era contertulià d’una curiosa penya que tenia lloc en una de les capelles – sense culte – del claustre de la nostra Catedral, destinada al guia de la seu. Aquest guia – bellíssima persona – era un periodista de ‘Les Notícies‘, molt erudit en arqueologia. Preguntava, i feia parlar a Batlle que explicava coses de la seva vida de llibreter. Batlle per poquíssim capital es va fer amb gairebé tot el fons de la Llibreria Piferrer, fundada l’any 1698. Va adquirir un veritable tresor; llibres dignes dels millors museus del món.

Un dels seus clients era el bibliòfil i escriptor Elías de Molins. Aquest cavaller, home cultíssim – crec que eren dos germans – atresorar una riquesa en llibres de qualitat. Batlle va comprar als seus familiars tota la biblioteca en condicions molt avantatjoses, pel que sembla, fins a l’extrem que comentava sense malicia.’Elías de Molins va treballar tota la seva vida per a mi ‘.

Salvador Babra, va ser un altre dels grans llibreters antiquaris de finals del passat segle i començaments del present. Va deixar l’estudi de l’arquitectura per llançar-se a la venda d’allò que tant coneixia. Es tractava d’una persona molt curiosa, que envoltava el seu comerç de misteri i ‘suspens’. De vegades es negava a vendre. Rebia als seus clients en el llindar de casa seva, temorós que descobrissin els seus tresors bibliogràfics.

Alfons Bonay era un ‘milord’, un veritable aristòcrata que es va dedicar per la seva passió, per amor, a la compra i venda de llibres, que segons ell, només li va proporcionar rals. Quan va canviar el negoci de llibreter pel d’antiquari, aquest li va produir pessetes; les que segons ell no havia guanyat amb els llibres. Aquesta persona elegant, noble i bona com el pa, tenia un caràcter singular …

En parlar dels llibreters d’ahir, hem d’escriure amb respecte, amb profunda admiració, el nom d’Antoni Palau Dulcet, l’home que sabent més de llibres, confessava humil: ‘En bibliofília, sempre som aprenents’. El seu ‘Manual del Llibreter Hispanoamericano’ constitueix un monument viu al llibre i una guia inapreciable per a tot aquell que estimi el llibre i visqui d’ell i amb ell. En morir Palau, va deixar alguns volums en via d’edició. Els seus fills – arxivers, escriptors, comerciants i llibreters – continuen la publicació, com just i emotiu homenatge a l’home que va estimar entranyablement l’ofici “.

Article: “Libreros anticuarios”(Vendedores de sabiduría), d’Arturo Llopis, a La Vanguardia del  17 de març de 1963.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El bibliófilo tiene múltiples aspectos e infinidad de aficiones distintas. Así los hay que reúnen una biblioteca de carácter general: otros sobre materia, ciencia o ramo determinado; otros sobre un autor; otros admiradores del libro por su belleza tipogràfica, reúnen libros magníficamente impresos y con grandes márgenes; otros tienen por requisito esencial el que esté bien encuadernado y en perfecto estado de conservación; otros reúnen colecciones de libros en tiradas especiales, como papel japón, papel de hilo; otros de libros

Paper de fil ( Museu-MolíPaperer de Capellades)

de que se hayan hecho tiradas limitadas en ejemplares numerados; muchos reúnen los libros que se refieren al lugar, provincia o región de donde son naturales; algunos bibliófilos, aunque pocos, han adquirido un libro de gran rareza, con el fin de reimprimirlo esmeradamente, y así dar a conocer o difundir el mismo; otros han reunido bibliotecas importantes con el objeto de hacer catálogo de la misma que constituyen verdaderas bibliografías; otros con el fin de reunir una biblioteca que les haya servido de recreo espiritual durante su vida y luego donarla a algún centro y así perpetuar su memoria y que sirva para ejemplo y estudio de las futuras generaciones, y otros muchos cuya finalidad siempre ha sido admirar y proteger el libro”.

 Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas,reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 8.

Paper japó (vist a Eskulan)

 

 

Read Full Post »

“No s’ha trobat encara un nom apte, eufònic i precís per designar al comerciant, o comerç de llibres de segona mà, usats, vells, rars, antics i desapareguts de les llibreries de ‘nou’. D’altra banda, el nom de llibreter antiquari no els quadra a tots aquests venedors i només uns quants podria usufructuar-lo amb propietat. Els restants, venen de tot: vell i nou, un nou clar està, de segona mà, o bé que procedeix de fons editorials, de liquidacions, etc.

El Gremi de Llibreters és molt antic entre nosaltres. La ‘Comfraria dels Llibreters‘, que té per patró a Sant Jeroni, data de l’any 1553. En l’actualitat s’ha inaugurat l’Escola de Llibreria de Barcelona, dirigida pel llibreter i bibliòfil senyor José Porter. No obstant això, ja a mitjan segle XVI existia aquí, i patrocinada pels propis llibreters, una escola – antecessora de l’actual – en què l’alumne començava d’aprenent, passava a oficial, i si el deixeble era aplicat obtenia el ambicionat títol de mestre.

-Els llibreters del llibre de vell, amb botiga oberta, són al voltant d’un centenar – ens explica el senyor José Pi Caparrós, president del grup sindical de Llibreters de Vell-. A Espanya hem de ser uns set-cents.

La junta del gremi està en plena efervescència. ‘Els vells – ens diu Eroles, un altre llibreter enamorat del seu ofici – hem donat pas a cares noves en la direcció del gremi. Des de fa tres anys, la Junta Directiva està integrada per gent jove, i cregui que porten fetes ja una porció de coses.

José Balaguer, secretari del gremi i president nacional dels Llibrers d’Ocasió, ens confirma l’activitat de la junta.

-Intentem desenvolupar una tasca cultural pròpia d’aquells que comercien amb el llibre, i al mateix temps l’estimen. El gremi forma part de la comissió de festes de la Mercè. Entre altres coses organitzades pel gremi o en què aquest ha participat cal esmentar les exposicions sobre temes teatrals i nadalencs, i la representació de ‘Mar i cel‘, de don Àngel Guimerà.

Procurem, al seu torn, que cada any tingui un caràcter més digne l’exposició del llibre d’ocasió – rar i antic – que vam celebrar a la plaça de la Universitat durant les festes de la Mercè. Per a aquest any voldríem que participessin llibreters d’altres països. Ja veurem “.

Article: “Libreros anticuarios”(Vendedores de sabiduría)”, d’Arturo Llopis, a La Vanguardia del  17 de març de 1963.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

El Bibliófilo de José Gutiérrez Solana (1933)

“ El bibliófilo lo define ( RAE), diciendo. “ Es el aficionado a las ediciones originales, más correctas o más raras, de los libros”. Esta definición no es la del bibliófilo en general: todo lo más, será la de un bibliófilo de exquisito gusto, a quien sus medios de fortuna le permiten ser bibliófilo de esta forma. Si para ser bibliófilo hubiere que ajustarse a esta definición, puede decirse que ha habido pocos o ninguno, pues siempre los bibliófilos han reunido los libros de una materia o ramo determinados, debido en la mayoría de los casos a su desenvolvimiento intelectual, afición o profesión, y que los medios de fortuna de que han dispuesto no les ha permitido comprar los libros en ediciones originales más raras o correctas de los libros, sino que han tenido que limitar su amor al libro y adquisición del mismo sobre una especialidad de la que han formado biblioteca en muchos casos modesta e incluso con sacrificios que revelan al estudioso, al admirador y, por tanto, al amigo del libro, que es el bibliófilo”.

Fco. Vindel: “Los Bibliófilos y sus Bibliotecas” ,reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 7-8.

 

Read Full Post »

“Quin mal vent corre pel món, tot perquè pugui subsistir, no diguem prosperar, la bibliofília, article de luxe que l’esperit paga només en temps de bonança. No ho van ser, segurament, aquells que li an tocar viure a Paul Lacroix, nat l’any 1806, mort el 1884; o sigui, el segle XIX quasi al complert, amb múltiples agitacions i dramàtics atzars, que a Paris, on Lacroix residia, no passaven de cap manera inadvertits. Paris tempestuós i llampegant, que va saber de glòries i revolucions, de trons caiguts i aixecats, de barricades en certa manera periòdiques; un París de litografia romàntica, amb l’ordre públic en constant dubte. Però el que no volia barrejar-se en les violentes alteracions sobrevingudes, potser pogués sostreure a elles, com ho va fer, pel que es veu i llegit, Paul Lacroix, amorosament esposat amb els seus llibres, acollit a la seva biblioteca, refugi insuperable, illa de calma, que en els anys actuals no podria obtenir-se sense enorme i potser inútil afany, perquè fins a l’últim racó de la casa ens persegueixen les preocupacions i angoixes de la vida quotidiana.

Aquest Paul Lacroix, essència i personificació de bibliòfils, ens fa pensar en un tipus d’aficions que no compten indubtablement amb ambient propici al món que ens és coetani, atribolat i urgent. La fina i precisa ploma de Maria Breynos traça l’animada silueta de Paul Lacroix, historiador i novel·lista; però sent eximi en aquestes activitats, ens interessa més, a l’efecte del present comentari, com a amant del llibre, i fins i tot dins d’aquesta característica de la seva personalitat, ens fixem preferentment en el llibre pel llibre mateix: el llibre atractiu per la seva raresa, antiguitat, tipografia, enquadernació o circumstàncies per l’estil, més que pel seu contingut o utilitat. Es tracte, a la fi, d’una forma extrema d’amor al llibre, que fins i tot des del punt de vista de qualitats materials, és instrument de cultura i exponent en qui així ho gaudeix de noble sensibilitat.

I precisament perquè d’aquesta sana arrel de la bibliofília arrenquen espècies més perilloses i discutibles de la bibliomania, és curiós el coneixement de les seves modalitats, segons ens ho procura el propi Paul Lacroix en l’obreta ‘Els aficionats als llibres vells’, que dóna ocasió al saborós pròleg de Maria Brey, abans al·ludit. Analitza el vell Paul Lacroix els tipus de llibreter de vell, del bibliòfil, del bibliòman, del rebuscador, amb un psicologisme superior al propi dels costumistes del segle passat. ja que l’autor coneixia molt per dins l’assumpte de la seva amable, irònica i comprensiva exploració. A aquesta llum es podria dir que els ampits del Sena, amb les seves paradetes de llibres vells, són ni més ni menys que un Mirador  sobre les passions humanes. Totes es desencadenen, les bones i les dolentes, quan bufa l’interès del col·leccionisme, i és clar que té abast universal la significació ja clàssica del ‘bibliopirata’  a la terra de Gallardo i Estébanez Calderón “.

Article: “Bibliofilia”, de M. Hernández Almagro, a La Vanguardia del 24 de desembre de 1948.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“El libro en todas las épocas ha tenido buenos amigos, pero sus enemigos los bibliolitas han sido numerosos, y se han encargado de destruirlo por toda clase de procedimientos, pues cuando el libro ha sido conservado en buenas condiciones, ha vencido al tiempo, y así podemos hoy admirar magníficas obras de bastantes siglos de antigüedad en perfecto estado de conservación; lo que no ha podido vencer el libro es el grado de incultura de una nación que ha permitido a una empresa sin fiscalización de ningún género que compren libros por kilos como si fueran simiente, y los conviertan en pasta con la que se fabrican otros. ¡ Cuántas riquezas, cuántas bibliotecas enteras han sido destruidas por este procedimiento¡.

Los pobres libros han servido para que sus hojas envuelvan toda clase de comestibles, y las chimeneas han consumido miles y miles de volúmenes, que han sido utilizados como procedimiento preliminar de su calefacción. Aun sus mismos buenos amigos los bibliófilos han tenido que luchar con sus parientes más cercanos, que en la mayoría de los casos han censurado su adquisición, y buena prueba de ello es que el 99 por 100 de las bibliotecas de los bibliófilos, cuando no han sido donadas por él mismo a algún centro oficial o privado, o vendidas por ellos mismos, en cuanto éste ha fallecido, sus herederos se han apresurado a venderlas, diciendo en casi todos los casos que les estorban los libros en casa.

Dejo de hablar de los enemigos del libro, porque son tantos y tan numerosos que haría falta un nuevo Diógenes que encontrara un protector que desde las altas esferas de la gobernación del Estado, no sólo con su amor al libro, sino con los conocimientos suficientes del mismo, tuviera una mano de hierro para que con su pluma pudiera legislar acerca de este pobre libro, tan traído y llevado, poco leído y al final siempre destruido”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.6-7.

 

Read Full Post »

Older Posts »