Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreries de vell’

 

“ Aneu un dia a Santa Madrona. Regireu aquells llibres estranys convivint sota una mateixa etiqueta de preu en una promiscuïtat deplorable, “Abandonada en la noche de su boda”, de bracet amb “Manual de Doctrina Cristiana”, “Los peligros venéreos”, amb “La rosa blanca”, de la Col·lecció infantil!

Barreja fatal de llibres digne del crepuscul de llur vida material, amb opuscles il·lustrats obscens.

Obres encarregades per traficants amb els vicis en suspecta col·laboració amb miserabñes especuladors de les passions humanes. Volumets amb títols temptadors, paranys per als desvagats, donats a un preu abordable per totes les butxaques.

Santa Madrona, senyors, és una mena de borsa comercial on es cotitzen en certes èpoques de l’any els textos universitaris dels estudiants billaristes i tabulers. És un llatzaret provisional de literatura de quiosc amb vistes a la mirada malaltissa de l’adolescent.

Mercat lliure de llibres verges acabats de robar d’una vitrina per un trinxeraire professional que els ha donat al preu de la gana que tenia…

Aneu-hi. Us convencereu de la desinfecció moral que caldria fer i veureu amb la mateixa tristesa de l’autor desconegut, l’apoteosi lamentable de no pocs bons llibres.

 

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Imatge a l’article

 

“ Desde los años 60, en España, la bibliofilia ha experimentado un auge progresivo, si bien los métodos de elaboración y de edición han variado sustancialmente, aprovechándose de las nuevas tecnologías de edición, las cuales han facilitado la creación de un nuevo y reciente mercado, y más accesible al bibliófilo de a pie. Esta eclosión de obras de bibliofilia, y su implementación en el mercado editorial convencional, así como su comercialización y distribución a través de firmas comerciales de amplio ámbito editorial, caso del Club de Amigos del Libro, han facilitado mucho el acceso a este género, sin depender tanto del nivel adquisitivo del aficionado. Además, la revolución tecnológica otorga un valor añadido a todas aquellas formas de expresión artística o cultural, cuyo valor reside tanto en el contenido como en el soporte; y es que ninguno de los soportes tradicionales son susceptibles de ser sustituidos por las nuevas tecnologías.

Entrevista  amb Pablo Chaves, responsable del Club de Amigos del Libro en el vlok dbibliofilia. .

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Mercat del llibre vell a Santa Madrona, imatge a Barcelofilia

 

“ Amb el llibre acabat, curosament escrit a màquina, cercà inútilment un editor. El llibre fou imprès a costes de l’autor i lliurat a una llibreria de Barcelona per a la venda. L’autor esperà, ple d’ilusions, que la seva obra tindria una gran difusió. Pobre autor inconegut que no coneixia les muralles infranquejables de l’èxit i els terribles misteris indesxifrables a l’aparador. Dos dies de llum, quatre gacetilles aplicades, una crítica gris i … al magatzem subterrani de la llibreria i dormir amb els altres infeliços i menjar pols amb els altres dissortats, a patir de reuma amb els milers i milers de volums d’edicions gairebé verges que dormen el somni dels justos entre la humanitat i els ratolins dels subterranis…

Ah, pobre llibre dissortat que tenies ànsies d’èxit, i ganes de llum i desig de veure l’alegria del carrer, quant de temps t’han fet gruar la felicitat de la teva resurrecció!

Un dia – en ple crepuscle de la seva existència – l’autor passejava pels barris de Santa Madrona i el temptaren les barraques de llibres vells. S’hi atansà i començà de mirar les cobertes cridaneres exposades damunt les taules per despertar la curiositat dels passants. Feia anys, molts anys, que no havia passat per aquell indret. Sense gust, a la recerca d’alguna cosa que hi semblés més interessant, l’autor anà regirant els vells volums que dormien sota els opuscles amb cobertes de colors i estampes més o menys temptadores…

Tot d’una obrí els ulls desmesuradament i empallidí. Amb mà tremolosa agafà un llibre d’un munt de volums exactament iguals collocats en un recó. Encara eren nous. No havien estat tallats. Tenien les cobertes un xic esgrogueïdes pel temps, però els llibres eren nous, ben nous, malgrat de trobar-se en una barraca de llibres vells… El llibre es titulava – prou que ho endevina el lector – “Els enemics”.

-Quan val aquest llibre? – preguntà el client al llibreter, assegut en un angle de la tenda, fumant en pipa, fent com aquell que llegeix el diari però observant per damunt de les ulleres l’actitud dels compradors…

-Un ral – contestà el venedor. Tots el d’aquesta banda – afegí assenyalant una secció de la seva tenda – els dono al mateix preu. Mireu el cartellet: “Todos a 25 céntimos”…

L’autor es mirà el cartellet seguint el dit endolat del venedor i, efectivament, es convencé de l’economia del preu. De passada va dirigir una mirada plena de tendresa als desventurats companys de “Els enemics”…

-¿I com és – preguntà l’autor, guardant l’anònim – que els doneu a ral?…

L’home llançà una glopada de fum i amb la més gran indiferència contestà:

-Tot això són morts, saldos dels llibreters, coses que no interessen a ningú…

I cedint una mica a l’instint comercial atenuà la seva glacial declaració amb aquests mots:

-No us penseu que hi guanyi gran cosa. Amb aquest llibre que teniu a les mans, donant-lo a ral no hi guanyo res… Però els hem de treure, els hem de treure…

L’autor posà má a la butxaca, comptà un ral i l’allargà al llibreter. Trist, pensatiu, amargat, amb un tros del seu cor a la mà, anà reculant vers la Rambla amb ganes de perdre’s entre la multitud anònima que hi transitava.

Aquell vespre l’autor de “Els enemics” medità llargament sobre el trist apoteosi del llibre dissortat i pensà que si tornés a escriure la seva obra hauria d’augmentar, amb moltes pàgines, el nombre dels enemics…

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ Estos son malos tiempos. Los hijos han dejado de obedecer a sus padres y todo el mundo escribe libros”.

Marc Tul·li Ciceró.

Read Full Post »

“ Com les impressions eren bones i el temps que tenien per a preparar la Fira era molt curt, ja abans d’obtenir el permís els promotors s’arriscaren a establir contactes amb els companys per a saber si voldrien parar, feren provisió de fons per a les primeres despeses i encarregaren un cartell anunciador. Donat el prestigi artístic que tenia i la bona relació d’amistat que hi havia amb ell per la seva activitat com il·lustrador de llibres i realitzador d’ex-libris, demanarem a Ramon Borrell i Pla que els ajudés. Aquest realitzà el dibuix que obriria la llarga sèrie de cartells de la Fira, avui dia molt apreciada pels col·leccionistes pel seu alt valor artístic i a la vegada testimonial.

Josep Balagué i Tarrés

 

Per a establir la Fira foren demanades a l’ajuntament vint taules de sis metres cada una, tanques, banderes, gallardets, i veles per a tapar les parades. Gairebé tot fou aconseguit sense haver de fer despeses, encara que a càrrec dels firaires foren el pagament per la vigilància nocturna, tramesa d’invitacions, cartells i treballs d’instal·lació. En conjunt, no gaire més de les catorze mil pessetes, quantitat que amb els anys ha quedat ridícula però que en aquells moments, quan molts llibres anaven a la pila dels d’una pesseta i una bona recaudació mitja diària no arribava als cent duros, semblava més forta del que molts llibreters podien acceptar. Per això es demanaren vint taules, ja que només vint agremiats – finalment foren vint-i-dos, amb els consegüents problemes d’ubicació – manifestaren voluntat de participar-hi.

Rogeli Dubà

 

Aquests vint-i-dos primers, segons un elemental planell que conservà junt amb altres papers dels temps fundacionals Josep Masegosa i que la seva filla gentilment m’ha deixat consultar, foren els següents d’acord amb la disposició de les parades a banda i banda del recinte:

Senars: 1, Josep Salas; 3, Isidre Sureda; 5, Ramon Mallafré; 7, Rogeli Dubà; 9, Josep Masegosa; 11, Josep Balagué; 13, Felip Alum; 15, Ramon Boix; 17, Gabriel Vila Muntadas; i 19; Àngel Millà, amb el seu fill Lluís.

Parells: 2, Josep Caparrós; 4, Josep Sardà; 6, Vicenç Gayete; 8, Leandre Caparrós; 10, Eusebi Arias; 12, Alfred Comte; 14, Martí Escayola; 16, Josep Dalmau; 18. Dolors Aixà; 20, Joan Balagué.

I els dos darrers, 21, Francesca Caparrós, amb els seus fills Isidre i Josep Pi i Caparrós; i 22, Josep Torradas, amb els seus fills Ramon i Pere.

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 18-19.

 

Isidre Pi i Caparrós

 

Josep Sardà

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Los bibliófilos creen que uno de los principales pecados de los bibliotecarios consiste en tratar a los libros como simples objetos de análisis técnico. Cuando un bibliotecario dispone de un libro en sus manos, lo que hace es un análisis completo y exhaustivo de sus elementos identificativos siguiendo una serie de reglas preestablecidas, autopsia lo denominan, así que un bibliotecario se apresura a localizar el título, autor, año, editorial… obviando en ocasiones lo que realmente todos tienen enfrente suyo. Estoy convencido que hay muchos tipos de bibliotecarios, no todos tendrán la actitud de oficinista ( o peor, de operario de cadena industrial) antes descrita, aunque si bien es cierto que un bibliotecario no tiene la necesidad de ser un bibliófilo, todos lo somos un poco claro, al admitir que amamos los libros.

La pregunta que nos debería asaltar ahora es : ¿ Y quién no lo hace? ¿ Quién se va a atrever a afirmar sin tapujos que los libros son detestables? Seguramente, algún estudiante que se horroriza ante la materia de estudio, o el libro recomendado por el profesor, pero no se atreverá, por su condición de estudiante, a renegar de ellos ( y menos de Google, claro, Santa tecnología). Sin embargo, ahora nos toca puntualizar, puesto que no todo amor por los libros tiene que ser bibliofilia, afortunadamente para nuestro bolsillo, de esta manera, el diccionario de la RAE puntualiza que la bibliofilia consiste en la ‘pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’.

Es decir, que yo por precisamente no tener ningún libro raro, aunque curioso admite un espectro amplio de tipos, no soy bibliófilo. De momento, no me ha dado por desprenderme de miles de euros, aunque se trate de un par de miles, por un libro. Sin embargo, los hay que sí lo hacen ( o no) creando una fauna dentro de la bibliofilia que, aunque difícil de identificar para el resto de los mortales, es curiosa de conocer: Bibliomaníacos… Bibliopiratas… bibliotafios…”.

Article: “Bibliofilia vs. Bibliomanía”, de Marcos Ros-Martín en el vlok El Documentalista Enredado.

 

 

 

Read Full Post »

Masegosa, Millà i Alum recolliren el manifest desig dels llibreters de vell i d’ocasió de Barcelona per afirmar la seva personalitat, diferenciada per les característiques del negoci, en relació amb els llibreters de nou. I com particularment sentien la crida del carrer, donat que des de feia molts anys paraven en els mercats dominicals de Barcelona, la idea de muntar una fira especial per al llibre vell i d’ocasió els sortí d’una manera natural. La dificultat vindria en el moment de materialitzar-la, doncs d’antuvi toparen amb l’oposició municipal, les reticències del sector més fort del gremi i l’actitud desmenjada dels companys en els que més confiaven per a impulsar el projecte. Però l’habilitat negociadora dels tres – especialment de Josep Masegosa, que anys abans ja havia mogut cel i terra per a conservar el mercat dominical de llibres sota la marquesina de Sant Antoni – aconseguí que el projecte arribés a bon terme. No fou possible portar-lo a la pràctica per la tardor de 1951, com s’havia pensat en un principi, però un any després es posà en marxa.

El president del Gremi Sindical de Llibreters, Josep Bosch i Oliveró, presentà el 4 d’agost de 1952 una instància a l’ajuntament de Barcelona demanant permís i ajut per a organitzar la Fira. Realitzà una triple argumentació per a que la resolució municipal fos favorable: el prestigi aconseguit pels llibreters d’antiquària i d’ocasió de Barcelona que sabrien fer una manifestació de gran relleu cultural; la possibilitat de recupera una tradició de fires de llibres davant l’edifici de la Universitat dins de les festes de La Mercè i dies abans de la festa de Sant Jeroni, patró dels llibreters; i el desig de deixar fora de la Festa del Llibre del 23 d’abril als llibreters de vell, que ja no es barrejarien més amb els de nou al tenir manifestació pròpia. Argument aquest darrer que anava acompanyat d’una reflexió sobre que d’aquesta manera seria més factible eradicar l’ intrusisme de la venda de llibres pel carrer.

Desconec quin argument fou el decisiu, però el fet és que la comissió permanent de l’ajuntament de Barcelona, presidit llavors per l’alcalde Antoni Maria Simarro i Puig, en la seva sessió del 3 de setembre autoritzà la celebració de la Fira. Donà el permís amb caràcter excepcional i només per aquell any, amb voluntat de comprovar els seus resultats i exigí que les instal·lacions fossin dignes. Prengué totes les precaucions necessàries per a deixar sense efecte futures edicions, però oferí la necessària llum verda per a començar. Com també ho va fer el Gremi de Llibreters, que donà l’empara del seu nom però deixà tota l’organització sota la responsabilitat de Josep Masegosa.

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 17-18.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ Las ediciones de bibliofilia tal como las conocemos hoy en día se remontan a la Francia de la época románica. Fue entonces, cuando se empezó a trabajar aunando los textos con las imágenes de aristas plásticos en unas ediciones realizadas con calidades magníficas, en tiradas muy cortas y numeradas y ya nacidas con la pretensión de conformar los volúmenes más preciados de las bibliotecas de los bibliófilos. En verdad, el país galo tiene una producción amplísima en este tipo de obras. De estas primeras ediciones hay que destacar la traducción que Mallarmé hiciera del poema de Poe , El Cuervo y que estaría ilustrada por Manet. Una obra que salió a la luz en 1875.

En las primeras décadas del siglo XX, Skira – el editor de los surrealistas – Kahnweiler o Vollard harán magníficas ediciones con obras de Hugué, Picasso, Gris, Matisse… donde la obra gráfica no aparece firmada y el artista plástico estampa su rúbrica en el colofón del libro, dando así no sólo unidad sino el carácter de totalidad que tienen estos libros.

 

No podemos pasar estas líneas sin aludir a la que quizá sea la obra emblemática del editor Vollard. En 1931 se da a conocer a los bibliófilos de todo el mundo el anuncio de la próxima aparición de La obra maestra desconocida de Balzac con trece aguafuertes de Pablo Picasso. En sus Memorias de un vendedor de cuadros, el editor describe la situación de la siguiente manera: ‘ De todas las obras que he editado, la que intrigó más a los bibliófilos cuando se anunció fue La obra maestra desconocida de Balzac, con aguafuertes originales y grabados en madera de Picasso, entre los cuales las realizaciones cubistas se hallan junto a dibujos que recuerdan a Ingres. Pero cada nueva obra de Picasso escandaliza, hasta el día en que la admiración sigue al asombro’.

Article: “Historia mínima de la Bibliofilia”, de Candela Vizcaíno en el vlok “ ddBibliofilia”.

 

 

 

 

Read Full Post »

Parades de llibres al Paral·lel, imatge en el vlok Bereshit.

“ La guerra civil espanyola deixà malmesa Catalunya i a partir de 1939 els guanyadors per la força de les armes s’esforçaren en trinxar tot vestigi de cultura en català. Editors i llibreters, tant els de nou com els de vell, foren investigats i reberen ordres comminatòries per a que lliuressin als organismes de control els títols que tenien prohibida la difusió, així com foren denegats durant anys els permisos d’edició per a obres en català. La censura, portada des de Madrid perquè Barcelona semblava massa permissiva, planà per sobre de tot intent de normalització cultural en la llengua del país. Però tan ominosa opressió no aconseguí mai el que pretenia. Per viaranys de molta mena, tots costeruts i perillosos perquè vorejaven el precipici de les sancions governatives, personalitats significades i reduïts grups de professionals intentaren eixamplar als marges de la

permissivitat i posar l’activitat catalana al carrer per a que amb la notorietat i l’impuls ciutadà li fos possible tornar a tenir normal presència. I un d’aquests reduïts grups va esser el dels llibreters de vell que, sense mai renunciar a aconseguir major protecció per a la seva activitat comercial, ben aviat demostraren que defensaven i recuperaven la llengua del país.

Per raons d’estructuració política, els llibreters de vell i d’ocasió foren afiliats al Gremi Sindical de Llibreters. Disposaren d’una vocalia a la junta directiva i els anys cinquanta aquesta fou ocupada per Josep Masegosa, que els anys anteriors a la guerra civil havia presidit l’Agrupació de Venedors de Llibres d’Ocasió del Paral·lel i tenia molt arrelats els sentiments nacionalistes. Amb ell col·laboraven Àngel Millà i Felip Alum; el primer, llibreter especialitzat en el tema teatral i editor, junt amb la tant popular col·lecció “Catalunya Teatral”, de llibres de bibliòfil com “Els cent consells del llibreter decent” (1947) i del “Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara” (1949), amb text i dibuixos de Jaume Passarell; i el segon, persona molt activa i sempre disposada a ajuntar voluntats.”

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 17.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ En Buenos Aires, los coleccionistas de libros antiguos se abastecen en unos cuantos locales muy especializados, donde el trabajo central es comprar bien, encontrar una dedicatoria en una página, hallar el diseño particular de un encuadernador en una edición única. Si se garantiza eso, los compradores llegan solos. Son adictos.

‘Acá se pueden conseguir hasta manuscritos medievales, porque hubo grandes coleccionistas como Pedro de Angelis, en la época de Rosas. El hizo una recopilación de documentos del pasado argentino y gracias a él se pudieron estudiar muchas cosas. La bibliofilia es una perversión, pero una perversión útil’, dice Víctor Aizenman, librero anticuario.

 

Llibreria de Víctor Aizenman

Su librería no da a la calle: es un gran salón cuyo silencio custodia libros de varios siglos. ‘es paradójico – reflexiona – que la imprenta haya nacido como un elemento multiplicador y que lo que buscan los bibliófilos sea lo único, las pruebas de imprenta, el ejemplar autografiado. Van a contramano’.

Ahora, la joya de Aizenman es un manuscrito de la expedición al desierto de Rosas, en 1833, la letra prolijita del escriba, los croquis que detallan cómo era el terreno. ‘Pero antes tuve el que estaba escrito de puño y letra por Rosas’, dice. Y antes tuvo algo quizá más impresionante: ‘ un libro salido de la primera imprenta que hubo en Roma. Era un libro de Apuleyo, del año 1465’.

No dice cuánto cuestan. No dicen quién se los consiguió, de dónde los sacaron ni a quien se los vendieron. Como este mercado se basa en la escasez, la aparición de otro ejemplar en el mundo puede bajar mucho el precio de un libro que se creía único. ‘El de Apuleyo lo compré con una colección importante de un europeo que se estableció en América y lo donó a una institución, pero con requisitos de conservación. La institución no lo pudo conservar y lo vendió. A mí me lo compró un colega europeo que lo volvió a llevar a Europa. Es así: el destino de los libros es la circulación’.

¿Quién dice cuánto vale un libro impreso en la oscuridad de un convento hace cuatrocientos años? ¡ más o menos que ese ejemplar que Jorge Luis Borges llenó de dibujitos y dedicó especialmente? ‘El valor, explica Aizenman, se establece por varios factores. Uno es la rareza: cuántos ejemplares subsistieron y cuántos hay en el mercado. Otro, el interés histórico del texto. Si fue una primera edición de ese texto, eso tiene un valor emblemático, es un hito en la cultura. Y si tiene ilustraciones. Y el arte del encuadernador’. Horacio Porcel agrega un criterio subjetivo: ‘El valor de una cosa única se lo da el que la tiene’.

 

A veces pasa al revés. De tan única, una cosa puede no tener valor: no está a la venta. Es el caso de un libro de oraciones que usaron monjes franciscanos en los años mil seiscientos y pico, dueño y señor de la librería L’amateur. Es un libro enorme, como para que el coro lo vea con claridad. Sus páginas están hechas con cuero de panza de burra. Las letras, pintadas de colores. La punta de una de las hojas está ennegrecida: ‘Algún fraile distraído le acercó de más una vela’, dice Susana Helguera y uno casi puede oir el campanario y oler la cocina del convento, tal como lo inventó Umberto Eco.

Coleccionistas y libreros son como una familia. Casi todos los libreros por algún lado despuntan el vicio; algunos coleccionistas venden parte de sus cosas. ‘Cuando un cliente busca algo en particular, llamamos a otros colegas, buscamos en Internet, al final se sabe quién lo tiene’, dice Helguera. Claro que tan dedicados clientes no son ajenos a las modas. ‘En el siglo XIX se recuperó la bibliografía nacional; a principios del siglo XX, la tendencia fue a hacer bibliotecas francesas. Ahora se ha vuelto a lo nacional’, dice Aizenman.

 

Secretos, manías y rituales de los coleccionistas de libros antiguos”, per Patricia Kolesnicov de Clarín, a http://edant.clarin.com/diario/2000/11/20/s-04415.htm

 

Read Full Post »

Barcelona és ciutat que estima els llibres en llibertat. Des de molt antic – podriem recular fins els temps de la dominació romana, quan fou creada la primitiva Barcino, o anar a l’Edat Mitjana amb l’important “Confraria de Llibraters” – trobem organitzacions que, d’acord amb les possibilitats de millora social que cada moment històric oferí, han procurat donar al llibre el relleu que li pertoca com instrument de cultura. Però aquesta voluntat, posada de manifest amb rellevants iniciatives, mai ha trencat amb el desig ciutadà de trobar la cultura escrita a carrers i places. Editors, llibreters, bibliòfils i estudiosos de tota mena han estat sempre els primers en defensar l’existència de fires i mercats on els llibres, disposats moltes vegades sense ordre ni concert en improvisades parades, anessin a la recerca del lector més senzill i trobessin una darrera oportunitat per a salvar-se de la destrucció…

Pavellons Palau, inaugurats l’any 1967 (fotos en el vlok El tranvía 48)

… Tradició i actualitat. Els estudiosos poden trobar-hi referències que enllacin amb la Barcelona que disposava de fires i mercats a l’Esplanada, a la plaça de Sant Sebastià i a la Creu Coberta, així com amb la fira de llibres que es feia davant de l’edifici de la Universitat; els més veterans poden recordar el mercat diumenger de llibres al Paral·lel, que l’any 1936 es traslladà sota la marquesina del mercat de Sant Antoni; i tots podem parlar d’aquest darrer, junt amb el mercat de les Glòries, on encara surten, de tant en tant, lots de llibres que mereixen esser salvats de la fossa del paper, sense mai oblidar els pavellons “Antoni Palau” del carrer de la Diputació, continuadors dels que abans es trobaven a Santa Madrona.

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern va néixer a l’escalf de l’amor barceloní pel llibre que surt al pas del vianant i que amb la seva sobtada presència afirma el goig de llegir. Especialitzada en llibres que venen d’altres mans o que pertanyen a partides editorials que no s’han pogut comercialitzar del tot, ha aconseguit fer-se tradició.”

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 13-14.

Pavellons Palau fa una temporada, ara no sé si queda alguna cosa, vergonya poca.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Las dos clases de librerías – de nuevos y de usados – replican ese escenario. Y la librería de ocasión se insinúa como la reserva natural de la literatura: es allí donde puede estudiarse el corte transversal del pasado literario y del presente con sus sismos pasajeros.

El presente es una ficción señalizada: usted está aquí. Es la librería de viejo el verdadero campo de juego de la literatura, donde el tiempo se acumula y se ensancha de otro modo, las reputaciones y relevos se recortan de un modo más intrigante, las capas geológicas son más palpables, y donde los peores y mejores conviven en una agonía igualmente esperanzada.

El lugar donde el presente se precipita y estalla es la Feria del Libro, en Palermo, uno de los sitios más identificados con lo literario en la ciudad, seguramente el más visible de todos, y sin embargo un espacio fugitivo, fantasmático. ( tan próximo, ya que estamos, a ese bulevar de puestos de segunda mano sobre la avenida Santa fe que es todo un barrio en sí mismo). A propósito de la Feria, tratándose de una cita concertada entre autores y lectores, sería pertinente que algún día fuera inaugurada por un lector y escritor de la talla de George Steiner, ilustre cascarrabias que rumia y predica en más de una lengua.

En una ciudad de yacimientos ricos en hallazgos librescos, en la que todavía llegan a la orilla del presente restos de un pasado glorioso, la de buscar libros es una aventura como quedan pocas. Descubrimientos de nuevas especies, peligros de intoxicación y envenenamiento, ascensos y descensos escarpados: un lector de Buenos Aires nada tiene que envidiarle a un naturalista pionero. Algunas de sus calles dan fe: Darwin, Linneo y Humboldt. Hay poco de dandismo y mucho del comportamiento de un hurón en esta cacería sin fin. Se tarda en descubrir que la literatura es un conocimiento propio, privado, creado y expandido por cada lector a partir de sus libros, como si cada lector verdadero fundara una ciencia nueva. En un mundo cada vez más dado a decirlo todo, a darlo todo servido, en el que la curiosidad equivale a impertinencia o a vanidad, ciertos lectores devienen quijotes que salen a romper lanzas por lo recóndito, lo murmurado.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

Llibreria El Ateneo, Av. Santa Fe 1860, Buenos Aires.

 

Read Full Post »

“-Com féu les vostres provisions d’existències?

-En general, la venda de llibreries és bon element per a nosaltres. Però, concretant, al meu cas jo faig uns viatges a Madrid cada temporada i allí tinc ocasió de comprar gran remanent d’editorials en fallida o de restes d’edicions d’altres editorials que volen desempellegar-se’n.

Haureu vist aquest venedors ambulants que van oferint ‘mercaderia’ pels carrers oferint, a preus baratíssims, obres relativament modernes. Doncs bé, la majoria han sortit d’aquesta casa.

I dient això, el ja amic Fontana, ens fa passar al que podríem dir-ne magatzem i on s’apiloten caixes i més caixes d’embalatge amb nombrosos milers de llibres.

-I el públic especialitzat?

-Aquest ja és tota una altra cosa i crec que mereix honors especials el bibliòfil que cerca els llibres amb veritable delectança i paga per ells el preu que se li demana.

No és que arribin fins a nosaltres els llibres assenyalats al catàleg amb el preu de 5.000 pessetes, però de tant en tant, surt algun exemplar interessant que reservem ja tot seguit per aquest bibliòfil, immillorable client.

.Qui regula el preu d’aquests llibres?

-A part d’altres catàlegs, el més modern és el de Palau, anomenat ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano1’, que té sis volums, com podeu examinar, i on al costat dels llibres publicats, podeu veure el preu assenyalat. Això no vol dir que en els exemplars únics els preus pugin a molt més de l’assenyalat en el catàleg.

-Una última pregunta: Es molt gran el gir del vostre negoci?

-Fa de mal dir això. Però una quantitat aproximada pot ésser la de cinquanta mil pessetes anuals. I això, és clar que no podria assegurar-vos-ho com si tingués de servir per regular la contribució.

Article “Reportatges de La Humanitat” en el diari del mateix nom  de 1933.

1.- On diu ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano’, hauria de dir ‘Librero’ en comptes de ‘Bibliófilo’, donc un llibre amb aquest títol és una de les obres de Francisco Vindel:Manual gráfico-descriptivo del bibliófilo Hispano-Americano” (1930).

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ donde sea, el librero está esperando. El lector es todo lo contrario: no puede darse el lujo de rezagarse, sale a conquistar la ciudad y sus escalas están pautadas por el calibre magnético de cada local. El desplazamiento en una ciudad como esta – se sabe la hora de partida, se ignora la de llegada – incita a la lectura y el trayecto se mide en páginas leídas. La velocidad del subte que va a Los Incas o la del colectivo 102 compiten contra la velocidad de la lectura. A mayor incomodidad en el viaje, más urgencia de leer para abstraerse del contexto. Hay quien lee caminando ( a ciegas) y el trayecto se hace solo.

Lo que también agradece un lector incorregible es encontrar libros sobre libros. Como uno del veterano en bibliofilia Holbrook Jackson, convencido de que una de las virtudes de la lectura es que es una de las pocas actividades desinteresadas que quedan y de que leer significa ‘convertirse en otra persona por un tiempo y correr el riesgo de permanecer así’. O tropezarse con el espléndido ensayo de Lisa Block de Behar sobre, entre otras cosas, el mutismo y el sigilo del lector. Y la lógica del azar puede querer, como quiso, que ese día apareciera un libro de otro uruguayo, Carlos Real de Azúa, cuyo título parece aludir al vaivén entre la ciudad sobredimensionada y el lector innominado: Historia visible e historia esotérica.

Una ciudad como esta, amparada por los libros, propone coincidencias y superposiciones, de lecturas y lugares, de unos libros con otros. Una librería de la calle Medrano se corporizó sobre el final de una tarde, minutos antes de un diluvio, para tentar y capturar a una afortunada víctima de un tomo de Sebastiano Timpanaro cuestionando el desliz según Freud. Y otra corazonada llevó a ese dichoso rehén, a escasos estantes y minutos, a dar con el relato de George Steiner sobre ese filólogo y corrector italiano. ( Un corrector de pruebas, el encargado del trabajo más microscópico de una metrópolis.) Inevitable, pues, que floreciera la noción de desliz para guiarse en la ciudad. Un desliz – un lapsus, un deslinde, una desorientación – el que conduce de un libro a otro, de una zona  a otra más inexplorada”.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a: https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

 

Read Full Post »

Older Posts »