Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreries de vell’

 I

No diguis a la família

que pateixes bibliofília,

car si ho sap la teva dona

no tindràs una hora bona.

II

Comprador passavolant

es torna a voltes, constant:

aquest canvi sols depèn

del bon tracte del qui ven.

III

A més d’un ha tret d’apuros

havê en llibres gastat duros,

puix que el llibre a tot arreu

és cosa que avui té preu.

IV

Llibreter que enganya al client

a la llarga hi surt perdent:

perd prestigi, perd dinê

i la dignitat, si en té.

V

El llibre d’actualitat

sol fer-se vell aviat.

Quan no interessa a ningú

El drapaire se l’enduu.

VI

Ningú no aprendrà cap cosa

si llegeix novel·les rosa,

puix són cursis cent per cent

del títol a l’argument.

VII

Sempre ha estat poc elegant

girà els fulls ensalivant,

i molt propi del marrà

amb els dits els fulls tallà.

VIII

Entre els escriptors d’abanss

n’hi ha, sens dubte, de molt grans.

però es troba en l’antigor

cada llauna que fa por.

IX

A més d’un col·leccionista

no convé perdre’l de vista,

puix si bades una estona

a ta esquena col·lecciona.

X

Hi ha catàlegs que ofereixen

llibres rars que no els posseixen:

els demanes i és sabut

que et diuen que els han venut.

Del llibre: “Els cent consells del llibreter decent” de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millà, Barcelona, 1947.

 

          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ            χφ                   

 

Turnebe, el eminente helenista, el día de sus nupcias se olvidó de ir a la iglesia, embebido en la lectura de los clásicos; Guillermo Bude, entregado a la lectura de Virgilio, contestó cierto día a la criada que despavorida le anunciaba que la casa estaba ardiendo: ‘Ya te he dicho que las cosas de la casa se lo cuentes a la señora’. El abate Goujet murió de pena por haberse visto obligado a vender su biblioteca. Jules Danin decía: ‘ Amigos míos: el que quiera conocer de una sola vez todos los males de esta vida, que venda sus libros’. Gopil, profesor de Botánica, murió de desesperación al ver su biblioteca entregada al pillaje. R. Brunck a quien los reveses de la fortuna le obligaron a vender poco a poco sus libros, cuando oía hablar de alguno de los volúmenes que había poseído se le saltaban las lágrimas y dícese que murió poco después de efectuar su última venta; le mató ‘le dernier coup’. Jules Claretie, que había donado su rica colección de libros románticos, entre los cuales se encontraba un ejemplar de la célebre edición de Pablo y Virginia de Curmer, a la Biblioteca del Arsenal de París, compareció un día, pobremente vestido, ante el director de la Biblioteca; le pidió permiso para hojear sus libros, y dos días después se quitó la vida. El marqués de Chalabre murió de un ataque de desesperación, al no poder adquirir un ejemplar de cierta obra que jamás había existido; una Biblia que en un momento de buen humor había inventado Charles Nodier. Petrarca murió en el bello lugar que corresponde a un bibliófilo: ‘ Sur son Virgile ouvert le doux Petrarque est mort’.

Brunet halló también la muerte sentado en una silla, rodeado de libros, tal cual había vivido. Mommsen, rendido de fatiga y por el sueño, prendió fuego a sus largos cabellos blancos en la bujía con que se alumbraba, mientras trabajaba en su biblioteca, y murió pocos meses después como consecuencia de las quemaduras sufridas.”

Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo. Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 3-4.

 

Read Full Post »

Eugeni d’Ors, al seu estudi a la Casa de les Punxes. Font: Biblioteca de Catalunya.

– Però la Biblioteca de què parleu ¿ ha de servir també per als estudiosos de Ciència, o únicament per als estudiosos de Història, que encara no sabem si n’és una, de ciència, i que sembla sempre l’afavorida, en totes les nostres temptatives culturals? – m’objectava avui un amic.

– Per als uns i per als altres, li he respost. Tal com jo la voldria, tal com penso que tots la volen, se tracta d’una Biblioteca general. Si no immediatament, de seguida. L’interès per les coses de ciència comença a desvetllar-se aquí. S’ha comprès, a l’últim, que una revifalla nacional no esclarida per altres llums que les de la Història restaria sempre com alguna cosa d’obscur. Als començos del sigle XIX, la Història era la disciplina lliberadora, la “humanista” essencialment. Són les coses canviades. La lliberadora és avui la Ciència. El lloc nucleal de les “Humanitats” l’ocupa potser ara la Biologia… En tot cas, quan l’Ajuntament de Barcelona, en un Pressupost famós no arribat a efecte, va manifestar el seu desig de fer quelcom en aquest sentit, especificà ab perspicàcia que una bona part de lo que concedia devia esmerçar-se en l’adquisició de llibres moderns. Per als estudiosos, esperem, doncs, que serveixi la Biblioteca. I, en veritat, tant com la seva fundació se vol festejada en tribut sobrenacional a la glòria de dos Marcelí Menéndez y Pelayo, podria conjuntament ser-ho en tribut anàleg a la glòria de don Santiago Ramón y Cajal.

Del qual no em desplauria que ens enrecordèssim una mica també, en aquesta ocasió o en una altra. L’analogia de circunstàncies ho voldria, si manquessin altres raons. També ( si no m’erro) el senyor Ramón y Cajal ha estat, com el senyor Menéndez y Pelayo, estudiant a Barcelona… Cert que aquest s’ha ocupat després, ab passió, ab sabiduria i ab èxit, de les coses nostres. Però, què diable!, al cap i a l’últim, també és una cosa nostra, la nostra escorça cerebral.

Que no es pugui dir que la nostra escorça cerebral és menys agraïda que la nostra literatura! Que no es pugui dir, sobretot, que el modern impuls de la catalanitat no sap sortir-se un poc dels límits de l’arqueologia”.

“S’hi parla també de la biblioteca”, en el llibre :Eugeni d’Ors. Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 594.

Llibre sobre Lacan amb pròleg d’ Oscar Masotta

“ De las ventas de libros de segunda mano y antiguos mejor no hablamos. Las dos ferias del libro viejo y de ocasión que se celebran anualmente en Madrid son un profundo fracaso de ventas. Las librerías de libro antiguo y de ocasión se sostienen gracias a algún buscador con servicio de correos para facilitar el libro encontrado, dentro o fuera de la provincia del lector que afronta los gastos de envío – fundamentalmente, Iberlibro. Los libreros antiguos están haciendo un esfuerzo de permanencia horaria inmenso para captar clientela suficiente. Es una labor de ensanchamiento horario de empresas familiares que ya se observaba en la ciudad librera por antonomasia: Buenos Aires. No es que a algún porteño le sea necesario el libro de Lacan prologado por Oscar Masotta para conciliar el sueño en plena madrugada, es que se pillan más despistados y caprichosos compradores si no se cierra ni por la noche. La necesidad hace virtud librera en las espléndidas tiendas de segunda mano de las calles Corrientes y Santa Fe de la capital argentina. Aquí, con una clase media menos amiga del libro que la argentina, va a tener que suceder un milagro para que no sean los grandes almacenes o las grandes extensiones de libros – La Central, FNAC y la Casa del Libro – las proveedoras del libro en régimen de oligopolio. ¿ O tendremos que volver a la edición del libro por suscripción, a casi cien años de la publicación del Ulyses ( 1922) de Joyce por Shakespeare&Company en Paris?”

Article: “ El fúnebre cierre de librerías en Madrid” de Julián Sauquillo, a

https://www.cuartopoder.es/ideas/opinion/2012/12/02/el-funebre-cierre-de-librerias-en-madrid/

 

Read Full Post »

“ Tinc vint-i-nou anys, i soc en una llibreria de Charing Cross, a Londres. És un d’aquells búnquers on el temps es deforma i tot és fusta vella i mal geni. Hi he entrat perquè a l’aparador i ha un exemplar del Diccionari de la llengua anglesa de Samuel Johnson que data del segle XVIII. Vaig escriure la meva tesi doctoral sobre Johnson, i m’encantaria posseir el seu diccionari. Pregunto quina edició és. L’home que vigila la caixa enregistradora em mira de dalt a baix.

-La sisena.

Sé que la sisena edició va ser publicada el 1785, l’any després de la mort de Johnson. En demano el preu, i ell em diu que no el podria pagar, i jo dic que de tota manera no m’importaria saber-lo, i ell explica que alguns llibres vells són difícils de trobar i que com a conseqüència són valuosos, i jo dic que ja ho sé, i aleshores ell diu que el meu abric gran em fa semblar un lladre i que val més que foti el camp o avisarà a la policia.

Què hauria fet la policia? En aquell temps (l’any 2004) encara no era normal ser arrestat pel fet de portar un abric gros. Potser el delicte era caure en una d’aquelles llibreries – menys freqüents ara que no pas abans – on els volums no estan en realitat a la venda i la raison d’être de l’establiment és proporcionar feina a persones no preparades per a cap forma de treball que requereixi competència social.

Hi ha una altra manera de veure-ho, jo ho sé. En “ Records d’una llibreria”, un assaig de to ressentit, George Orwell recorda els clients que l’assetjaven mentre ell s’escarrassava a la Booklovers’ Corner, a Hampstead, on va treballar alhora que escrivia la seva novel·la Que no mori l’aspidistra. No era ‘una mena de paradís on vells cavallers encantadors tafanegen eternament entre llibres de gran format enquadernats amb pell de vedell’, i la seva presència era ben rebuda no perquè sabés de literatura, sinó perquè era alt i podia abastar els

prestatges més alts de la llibreria sense escala. Havia d’atendre els estudiants que intentaven trobar exemplars barats de llibres de text i les ‘dones que buscaven, sense gaire idea, regals d’aniversari per als seus nebots’. ‘Moltes de les persones que venien’, escriu, ‘eren la mena de gent que resultaria molesta a tot arreu, però especialment en una llibreria’.

Sens dubte, hi ha hagut moments en què he estat una d’aquelles persones. De vegades, irritantment pedant. De vegades irritantment imprecís: ‘He vist aquest llibre. Recordo que té una coberta blanca. Crec que tracta sobre el cervell…’.

De la Introducció del llibre Tafanejar. Llibreries del món, escrita per l’editor Henry Hitchings, p.13-16.

 

“ La Bibliofilia es el amor por los libros; y el  bibliófilo es el amante o aficionado a las ediciones originales de ciertos libros, a los empastes especiales, al aroma de las páginas, y en general a todo lo que se relacione con mantener una nutrida colección de libros. La bibliofilia, como concepto, surge durante el Renacimiento, época en que los humanistas, reyes, príncipes y grandes señores se dedicaron directamente o por medio de agentes especiales a recorrer países de Europa en busca de manuscritos, cartas, autógrafos, incunables, y otros  tipos de libros raros.

El bibliófilo ama la lectura, así como el admirar y coleccionar libros, y frecuentemente crea una gran y especializada colección. Sabe, además, distinguirlas e identificarlas ya sea por la pureza de su texto, su tipografía, ilustración, la calidad del papel y la encuadernación. Los bibliófilos no necesariamente quieren tener el libro que añoran; como alternativa tienen el admirarlos en antiguas bibliotecas. Sin embargo el bibliófilo es frecuentemente un ávido coleccionista de libros, algunas veces buscando erudición académica sobre la colección, y otras veces poniendo la forma por sobre el contenido con un énfasis en libros caros, antiguos o raros, primeras ediciones, libros con encuadernación inusual o especial, ilustres procedencias y copias autografiadas”.

 Article:” ¿Bibliofilia?¿Bibliomanía?, per Claudia Gilardoni ( 16-06-2012), a http://www.leamosmas.com/2012/06/que-hace-bibliofilo.

 

Read Full Post »

Exposició

 

Inaugurada el 20 de setembre. Sí, inaugurada fa uns dies ( de veritat).

Vaig passar pel costat de la parada 12 on hi ha una petita exposició sobre ‘Les publicacions del folklore a Catalunya‘, era l’hora de la inauguració de la Fira, parlava algú i més tard ho va fer la Care Santos, d’ella només he llegit un llibre: “L’aire que respires”, però ja vaig dir l’any 2013, en l’article “Estic de sort” en aquest vlok: “… El quart, el millor, el més llarg i el que se m’ha fet més curt, de Care Santos: L’aire que respires…” ( llibre que parla de llibres ).

Les parades de 35 llibreries, una menys que l’any passat, encara eren tancades, van anar obrint una vegada acabada la inauguració.

De l’any passat en faltaven poques i aquest any s’han afegit tres  llibreries, 1 de Madrid, 1 de Barcelona i 1 de Premià de Mar (crec).

Al llarg del matí i la tarda vaig veure, almenys mirant, molta més gent de la que m’esperava, crec que és un bon senyal.

Propaganda als mitjans de comunicació, quasi zero. Per exemple, en el Programa Oficial de les Festes de la Mercè ni mencionar-ho, de la Fira ni piu i com diuen els que en saben, ni ase ni bèstia..

Cartells de la Fira per clients i visitants crec que no n’hi ha gaires. En venen de Fires d’altres anys.

Crec que quatre coses són més que suficients per parlar de la 68a Fira, val la pena donar-hi, almenys, una volta, i pels que no quedeu contents sempre teniu, cada diumenge, tots els de l’any, el Mercat Dominical de Llibres de Sant Antoni, on no us els acabareu.

I també podeu mirar el Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya, on en veureu unes 400, físiques i ‘online’, de tot una mica, unes quantes tancades  i segur que unes quantes no posades, si algú no hi és i vol ser-hi m’ho pot fer saber i el posaré, gràcies.

Les dades del gràfic es poden consultar a: https://biblioaprenent.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=8530&action=edit

Mercat de Sant Antoni ( vell i nou)

 

Read Full Post »

Hotel Drouot

“El llibreter de vell avar, vaga dia i nit com l’ombra d’un autor privat de sepultura o d’impremta, entre els vacil·lants i polsosos edificis dels seus volums acumulats en desordre, de peu o tombats, mostrant el llom o els corts, humits, arnats o podrits; aquest llibreter no fa recomptes mai; els mira, els somriu, els hi llança sospirs, els toca i els apila igual que un nen que, fent castells, de naips, els té i gaudeix amb ells.
-Tinc, per descomptat, l’obra que vostè desitja – respon sorneguerament a la majoria de les peticions que li fan; sí, certament tinc això: dos o tres exemplars, però no els venc, els guardo per mi. Mai té un prou llibres bons.
– Ah! No li sembla bé el preu? – diu enrabiat, per poc que algú es permeti una observació sobre la carestia extraordinària d’un llibre que es digna vendre – Bah! No m’interessa trobar comprador. Molt bé, no se l’emportarà si no paga el doble. Vaig tenir la condescendència de cedir-li a vostè un autor que tinc en gran estima; creia que m’ho agrairia, i regateja vostè com en una tenda d’ultramarins! No, no; no em desprenc d’ell per cap preu. Busqui un altre llibreter.

El rei Astiages mana a Harpagò matar el seu net Ciro. Vist a la Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Harpago_(general)#/media/File:Jean_Charles_Nicaise_Perrin_-_Cyrus_and_Astyages_-_WGA17209.jpg

Després el botxí us fot al carrer, espiant amb mirada neguitosa per si us emporteu alguna cosa, i després torna a la seva lloriguera i passa revista al seu exèrcit de llibres vells. S’adorm pensant en ells i no es desperta sinó per verificar que els lladres no s’han emportat les seves estimades joies. I no odia menys als aficionats que van per envejar-li i tal vegada a robar- li ( a pes d’or) un in-foli que d’altra banda pot adquirir-se al pes en qualsevol lloc de venda de paper per cremar. Així comencen les seves tortures i temors, no hi ha lleona que defensi millor als seus cadells, ni Harpagó que trobi tant a faltar el seu petit cofre: o menysprea massa els diners o concedeix excessiu valor als llibres. Es podria dir que cada volum que algú aconsegueix arrancar-li, estava adherit a les més sensibles fibres del seu cor.
Aquesta avarícia de llibres no és desinterès de borsa, lluny d’això, el llibreter de vell avar, l’esperit del qual no s’il·lumina amb el gas de les subhastes de l’Hotel Drouot, especula ell sol sobre el valor dels llibres que porta a subhasta in-petto i que puja fins a les exageracions més capritxoses, segons les presumibles necessitats del comprador, segons l’estació, segons l’hora. Un llibre no té cap preu quan aquest bon pastor tanca les seves ovelles a la pleta; un llibre està molt a prop d’abandonar el seu cau quan se li basteix un pont d’or o d’adulacions, perquè aquest avar adora un elogi procedent de boca sàvia. El prudent Enees no va baixar als inferns sense proveir-se abans de pasta de farina i mel per ensopir a Cerbero“.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 55-57.

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquél que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre… y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único.

Article: “ ¿Qué es una edición de bibliofilia?, de Candela Vizcaíno en el seu vlok. Abril 2011.  (  https://www.candelavizcaino.es/  )

Read Full Post »

“L’exercici de la professió de llibreter és al mateix temps una feina i una vocació. L’atracció que el llibre exerceix és moltes vegades invencible fins per a aquells que semblen ser els menys preparats, pel mitjà en què es desenvolupen, per convertir-se en llibreters.

I aquesta vocació permet suportar tots els riscos que comporta aquesta professió, algunes vegades molt ingrata. Llavors, és un sacerdoci? ¡quasi¡

Què és un llibreter en el veritable sentit de la paraula, és a dir, un ‘llibreter qualificat’?

No hauria de la paraula llibreter dir per si mateixa el que ha de significar? Certament, però en els nostres dies les paraules han anat perdent el seu sentit primari o almenys el seu sentit ha disminuït. Per tant, cal distingir i precisar per allunyar qualsevol confusió: hi ha més seudollibreters que veritables llibreters i, en canvi, a tots se’ls denomina llibreters “.

Je suis libraire” de Raymond Picquot, Editions du Conquistador, Paris, 1955.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“  Muchos apocalípticos pregonan la ‘muerte del libro’ a manos del audiovisual, los ordenadores, las nuevas tecnologías… ¿ qué dice un romántico del papel impreso ante esos fúnebres anuncios?.

– El libro no morirá jamás. Además de ser el soporte de la civilización, el olor de la tinta de unas páginas recién impresas enerva. Y tener un ejemplar entre las manos y acariciarlo produce la misma voluptuosidad que acariciar a una mujer”.

Article-entrevista: “Inocencio Ruiz Lasala, ‘equilibrero’”, per Vanessa Quintanar a Noticias Bibliográficas, nº 79, 2001, pp. 10-11.

 

Read Full Post »

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »