Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreries de vell’

Imatge vista a  http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/03/bar-chicago-botilleria-parallel-82-1894.html

 

“ L’any 1920, després de la Fira de Reis, el Mercat de llibres vells de la Ronda de Sant Antoni es va passar, amb armes i bagatges, al Paral·lel… perquè l’hi obligaren. Per la seva voluntat ell no s’hauria pas mogut d’aquell lloc, on es trobava com el peix a l’aigua.

En fou bandejat, per bé que de bona manera, car, segons es va dir, armava massa xivarri. Essent així, no deixava dormir tranquils, els diumenges al matí, els veïns d’aquell indret menestral. Això era terrible. Amb el xivarri s’hi barrejà, a més, una llei de competència, la qual va acabar de fer el pes.

De primer antuvi, al Paral·lel hi hagué una vintena de parades. Aviat augmentaren fins al centenar. Va arribar a haver-n’hi unes cent cinquanta.

El Mercat començava a la vorera del lloc on hi ha el ‘Xicago’, això és, al peu de la Bretxa de Sant Pau, i tirava Paral·lel amunt. Hi hagué un moment que les parades gairebé arribaven fins a la Creu Coberta. La qual cosa dóna una idea exacta de la importància que va assolir.

Hi abundaven els venedors diumengers, els quals es renovaven contínuament. Entre aquests en va haver que hi clavaren l’àncora. Amb tot, molts d’ells no arribaren a ésser llibreters complets. D’altres es cansaren i deixaren d’anar-hi.

Hi acudien drapaires, que arrossegaven, amb el carro i el burret típics, els llibres que hi portaven.

Hi feien cap alguns llibreters professionals, els quals acabaren abandonant-lo. Hi predominaven els venedors diumengers i els circumstancials. Entre aquests darrers hi havia obrers que provaven de barrejar l’afició que sentien pel paper imprès amb una llei de profit immediat. S’havien adonat de l’existència d’uns subjectes que comerciaven amb els llibres, dels quals, tot negociejant-hi, en treien el suc, i volien fer com ells. Allò que no es prova no se sap. Si reeixien o no, és un detall que no coneixem. Per altra banda, no és de la incumbència d’aquestes ratlles escatir-ho.

Hi havia dones que feien igualment que aquells joves. Ben segur que amb la mateixa sana intenció que ells. No sabem tampoc si s’hi defensaven. Ens interessa únicament assentar el fet, amb mires a amanir amb una punta de pebre feminista aquest Mercat.

Hi anaven venedors ja coneguts; uns, dels Encants de Sant Antoni, i tots els que ja paraven el diumenge a la Ronda, com també algun botiguer.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 61-62.

 

“ Detrás de un libro bello podemos atisbar la atención cuidadosa de algún bibliófilo empeñado en que el valor del contenido del libro pueda adivinarse ya al ver su lomo o su portada, en no someter la calidad de sus ediciones a los mandatos del comercio o de lo más aceptado por las mayorías. Al no ser ésta una empresa sencilla, sabemos que la realiza un verdadero amante de los libros. Y el amor a un objeto, como se ha repetido incansablemente, nos convierte, de alguna manera, en esclavos suyos. ¿ Quién sostiene entonces que un lector busque únicamente sabiduría y verdad? El gusto por los libros es también, una obsesión, incluso un vicio. Implica el afán de poseerlos, de guardarlos para uno mismo. Por ello es que, a menudo, los marcamos en las primeras páginas con nuestro nombre o, en el mejor de los casos, con un pequeño gráfico que condense nuestra identidad ( o lo intente): un ex libris.’Para compensar su servidumbre, el coleccionista intenta, como cualquier amante, atar con una sortija el cuerpo amado: proclamarlo propio, irrevocablemente suyo’- continúa diciendo Alfonso Alfaro en el prólogo citado al inicio. ‘No mira, sin embargo, la trampa del destino ( ars longa, vita brevis). El libro llegará tal vez a amar a su señor y siervo, y lo acompañará quizá por todo el lapso de una vida. Pero no puede renunciar al impulso de su propia naturaleza, que lo hace, que lo hace superior a esos esclavos que lo han marcado con su hierro. Durante todos los siglos que su cuerpo exista continuará haciendo caer a otros incautos en el mismo juego’. Vano intento, el de perdurar marcando así con nuestro nombre un volumen. Irónico, además, el aferrarse de ese modo a un objeto querido, con el deseo intenso de quien conoce bien sus aficiones y en ellas olvida, por momentos, su propia fugacidad.

Pero esta tradición entera llegará a su fin pronto, sostienen muchos, pues los libros serán digitales y las bibliotecas, electrónicas. Quedarán atrás, según dicen, el papel, las tintas, las pastas, el olor de sus páginas. No lo creo. No es que pretenda aferrarme a los formatos tradicionales y cerrar los ojos ante la tecnología. Pero tampoco sería adecuado dejarnos arrastrar ciegamente por lo novedoso. Los cambios que se avecinan deberían significar un enriquecimiento, y no el final, de los libros impresos y del mundo editorial. Entre tanto, los lectores y amantes, podremos seguir disfrutando del placer antiquísimo de sostener un libro entre las manos”.

Elizabeth Gutiérrez: “Bibliofilia: de libros y otras obsesiones”, en el vlok eudoxa, el 31 de maig del 2011.

 

 

Read Full Post »

“ Aquells Encants diumengers de llibres van coincidir amb un dels períodes més assenyalats del progrés del comerç del llibre vell a Barcelona. El llibre antic ja anava més buscat. Els bibliòfils de l’època, i n’hi havia que eren molt fins de nas, aixecaren la llebre i feren obrir, de retop, els ulls als venedors. Va caldre, doncs, que aquests aprenguessin l’ofici. El valor material del llibre va anar augmentant, ja que hi havia més aficionats i, per tant, més compradors. Aquesta darrera circumstància va contribuir molt a la transformació de certs venedors ocasionals en llibreters de professió.

Les parades, per altra banda, estaven més ben apariades, eren més vistoses i resultaven, en conjunt, més atractives. L’hora de no estendre els llibres pel sòl encara no havia sonat, però estava al caure. El llibre havia aconseguit carta de ciutadania al país i estava a l’abast, ja, dels estaments populars.

Fou un moment, aquell, molt favorable a l’expandiment del llibre. Propici, a més, a l’eclosió ufana del seu comerç.

De mica en mica, la major part dels llibreters establerts en botiga, cansats del treball dels dies feiners, deixaren d’anar a aquells Encants de diumenge. En els seus darrers temps estava format gairebé només per encantistes purs i per una gran munió de venedors circumstancials de llibres.

Com que cada vegada hi anava més gent a vendre, a comprar o a badar-hi, i no es podia donar un pas per la vorera on hi havia les parades, els veïns es van queixar. A proposta d’un regidor, l’Ajuntament va acordar de traslladar-les al Paral·lel. Es féu així l’any 1920, després de la Fira dels Reis”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 58-59.

 

“ Quienes consideran la lectura como un ejercicio puramente intelectual, olvidan que el libro es también un objeto y que, como tal, es capaz de desencadenar pasiones y deseos que poco tienen que ver con las virtudes del intelecto y que, muy probablemente, los lectores de este blog han experimentado ya. Un libro no es un mero soporte de textos, o al menos no debería serlo. El papel en el que está impreso, las cubiertas que lo enmarcan, la tinta y la tipografía que dan cuerpo a las palabras son el resultado de una cuidada selección y jamás ( idealmente) producto del azar. Incluso los espacios en blanco, los márgenes y las páginas vacías, son parte fundamental del libro, quizá un merecido respiro del lector. Y qué decir del olor de un volumen recién desenvuelto o de la textura de sus páginas: no hacen más que reafirmar que, lejos de ser un placer únicamente para la mente, un libro nos invita a experimentarlo con todos los sentidos”.

Elizabeth Gutiérrez: “Bibliofilia: de libros y otras obsesiones”, en el vlok eudoxa,  el 31 de maig del 2011.    (imatge de sota en el vlok).

 

Read Full Post »

(en el primers temps) “Hi parava l’Amiguito, llibreter encantista, assidu a les fires. Havia tingut parada a Sant Sebastià.Hi anava, també traslladat de Sant Sebastià, l’avi Melcior Millà. En els seus darrers temps el secundava en les mecàniques de la instal·lació i en la venda el seu nét Àngel, que aleshores era un marrec. Es situava al carrer d’Urgell.

Hi posaven parades de certa importància en Ciganda, (à) el Navarro i l’Adan. També hi tenia parada, el Barretina.

Hi començà de vendre llibres en Carbonell, (à) el Paleta.

Esquella de la Torratxa, La. Núm 0735 (10 febr. 1893)

 

L’Uson, més conegut per Joanonus, també va començar a vendre llibres en aquells Encants. Era tot un tipus. Treballava en un establiment de compra i venda de mobles i de deixalles d’obres que hi havia al carrer d’Urgell, al tros que va del Mercat de Sant Antoni al carrer de Corts. Va treure, doncs, el nas als Encants a través de la finestra d’un drapaire.

Barrejats amb les desferres i els mobles vells queien a vegades pilots de llibres. L’Uson era el qui els administrava. Fou degut a aquesta circumstància que va  començar a negociajar-hi. Per altra banda, ja estava tarat de literatisme.

Escrivia versos i altres treballs literaris, en castellà i en català. Havia col·laborat assíduament a L’Esquella de la Torratxa. Signava els seus treballs amb els pseudònim de Joanonus. Fou el fundador i director del periòdic El Titella.

Es féu llibreter professional després de la setmana tràgica, això és, a les darreries del 1909. L’any 1914 va instal·lar-se al Mercat de Santa Madrona.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 54-55.

 

Biblioteca British Museum

 

“ En la Biblioteca del British Museum he esbozado una genuflexión ante el lugar habitual de un exiliado barbudo al que su madre le reprochaba que hubiera arruinado su vida escribiendo El Capital en lugar de acumular un capital. He saludado a la cúpula, vasta como la frente de un genio universal, de la Biblioteca del Congreso de Washington. He respirado el olor a ciencia antigua y a cebolla

Biblioteca del Congrés a Washington

 

amistosa de la Biblioteca Lenin de Moscú. He escuchado el ruido de frotamiento característico de las páginas de papel de arroz pasadas en el silencio de la Biblioteca de la Universidad Peida de Pequín. Sí, venero las grandes bibliotecas, lugares de descanso de toda la memoria del mundo, que celebró Alain Resnais. Pero es bien sabido que la veneración no es el amor y que el respeto puede no estar desprovisto de frialdad. Me inclino ante las bibliotecas cardinales. A menudo recurro a ellas. Pero me inclino con un poco de espanto. Las utilizo cuando no puedo hacer otra cosa en absoluto. Lo confieso, no soy hombre de esos inmensos conservatorios de lo impreso. Amo demasiado los libros para soportar visitarlos tan solo y poder

Biblioteca Lenin a MOCKBA.

 

abandonar los volúmenes, a la hora de cerrar, a los guardianes de sus gloriosas Bastillas. Me gusta que los libros compartan mi vida, me acompañen, callejeen, trabajen y duerman en mi compañía, se rocen con las venturas del día y los caprichos del tiempo, acepten citas conmigo a hora ‘imposibles’, ronroneen con la gata al pie de mi cama, o se arrastren con ella en la hierba, doblen un poco la punta de sus páginas en la hamaca de verano, se pierdan y se encuentren de nuevo. Los libros son para mí más unos amigos que unos servidores o unos maestros. Por eso prefiero a las bibliotecas las tiendas de las que uno sale con su amigo bajo el brazo, las grandes o pequeñas librerías, y los miembros de su familia, librerías de viejo, librerías especializadas, bouquinistas de los muelles, ferias de libros de ocasión ( en Lausana cerca del Palacio de Justicia, o en Moscú en las aceras del Teatro de Arte, y los silos de libros de segunda mano de la parte baja de la Tercera Avenida en Nueva York, y las ocho millas de estanterías que se hunden bajo decenas de miles de libros en los dos niveles,  planta baja y sótano, de la librería Strand, en la esquina de 828 Broadway y la calle 12 “.

ROY, Claude: El amante de las librerías, Olañeta Editor, B, 2011, pp.14-17.

Strand Bookstore a NY.

 

 

 

 

Read Full Post »

“ A darreries del segle passat i començos de l’actual els Encants de Sant Antoni aconseguiren el seu moment culminant. Foren aquells anys en què els barcelnins benestants començaren d’abandonar la ciutat vella per traslladar-se a l’’ensanche’. Anys de renovació(?) de les llars barcelonines, els anys de l’estil modernista. Els mobles isabelins, les porcellanes, les estampes romàntiques i les pintures dels nostres mestres del vuitcents havien passat de moda, i així mateix les belles edicions de llibres del segle XVIII i les romàntiques del XIX. Allí, ho recordem perfectament, veiérem menyspreats el Viaje por España, de Ponz;

les Galas del Amor, de Gavarní; España Sagrada, de Flórez; Las iglesias de España, de Villanueva; les Memorias, de Campmany; Barcelona Antigua y Moderna, de Pi y Arimon, i tantes d’altres obres per l’estil, que hom podia adquirir a preus irrisoris. En canvi, es cotitzaven a preus alts les edicions monumentals de Montaner y Simon, sobretot el Diccionario Enciclopédico Hispanoamericano, la Biblia d’en Doré, la Divina Comedia, Historia del Arte, Ecos de las Montañas, etc.

Després, les coses s’anaren  posant al seu lloc i calia ja llevar-se de bon matí per a pescar les gangues que poguessin sortir en aquells Encants, car eren molts els qui les empaitaven.

Durant la primera dècada del nostre segle, molts llibreters de vell solien anar a la carretera de la Creu Coberta, a les quatre de la matinada, a esperar l’arribada dels carros dels drapaires, els quals es presentaven dejorn als encants per tal d’agafar bon lloc. Com que encara era fosc, els busques furgaven les desferres enllumenant-se amb un fanalet que portaven exprés. Qui més qui menys dels llibreters de llavors, tots havien practicat aquella llibreteril busca de cargols. Dels més constants foren en Peraire, (à) el de les Aigües, en Solé, (à) Manelet dels ferros, i darrerament en Valls, (à) el Manyà.

En els primers temps, en aquells Encants paraven pocs llibreters professionals. Hi anaven els provinents dels de Sant Sebastià i algun altre. A les parades anaven a furgar els llibreters establerts en botiga i els aficionats més febrosos de pescar gangues. Entre els primers hi feien un vol, cada dia d’encant, en Llordachs; en Mas, del carrer de la Palla; en Palau; l’Herreros; en Penella; el senyor Valls, que fou un dels primers corredors de llibres vells; en Vinyals, i en Duran, que sempre anava a la recerca d’obres de teatre.

Entre els bibliòfils, o els simplement aficionats, recordem haver-hi vist com més assidus recercadors el senyor Dalmases, el cerverí; Moliné i Brasses; Jaume Andreu; Bulbena; Amigó; Bertendona; Serra; Bahí, el qual es féu després llibreter; Elies de Molins; Amanci Peratoner; Terrades i J. Peiró, a qui hom anomenava el jueu perquè col·leccionava llibres referents a aquesta raça. Tots els quals hi solien donar un tomb pel matí, de les deu en amunt.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 54.

 

“ a medio camino de la calle de Buci, por la caverna de libros de ocasión de M. Laffitte ( donde uno se abre paso entre los libros apilados como un explorador en un cañón erizado de peñascos)”.

 

ROY, Claude: El amante de las librerías, Olañeta Editor, B, 2011, pp.8.

 

 

Read Full Post »

Fotografia a http://encantsvellsrtirado.blogspot.com.es/

 

“ En aquesta Fira de Bellcaire en Palau va debutar com a venedor, l’any 1897, acompanyat de la seva muller, que era més venedora que ell. En Palau, però, més home de parets que no pas de carrer, tot seguit va instal·lar-se en un portal de la Ronda de Sant Antoni, al costat del petit edifici de les Escoles Pies on es donaven classes als alumnes externs. D’allí no va trigar gaire temps a sortir-ne per establir-se en un altre portal del carrer del Bonsuccés. Com que sempre li ha agradat més fer de recercador que no pas de comerciant, així que va poder va anar-se’n al carrer de Sant Pau, al 41, això és, a la mateixa botiga que havia estat abans d’en Feliu Montpart, i allí el trobareu, encara avui, carregat d’anys, entremig de fitxes i de papers vells, assegut en una cadira que d’un tros lluny sembla una basseta de criatura de bolquers, en cos de camisa a l’estiu i ben embufandat a l’hivern, prenent notes i més notes. Allà hi ha pujat la família, una dinastia dedicada tota ella, sense excepció, al ram del llibre.

Can Palau, avui com avui, tant com una llibreria és una institució. Igualment ho són can Batlle, Bosch i Millà, i van camí d’ésser-ho les llibreries Dubà, Creus i Balaguer, en les quals ja es destaquen els continuadors.

És possible que hi acudissin altres venedors de llibres, a aquella fira del diumenge. Més, però, que la relació detallada dels que hi anaven – avui difícil d’establir – interessa donar-ne una impressió de conjunt, i això és el que hem procurat de fer.

L’any 1918, amb motiu e l’aplicació de la llei de descans dominical, que obligà a tancar tot el comerç, la històrica Fira de Bellcaire, coneguda aleshores com Encants del diumenge, fou suprimida de dret. En compensació, els venedors foren autoritzats perquè poguessin parar els dissabtes.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 53.

 

 

“ Otra colección cayó también en este bombardeo, la del bibliófilo Gustavo Gili, editor de pro, del buen hacer en las artes gráficas.

Fue a principios de siglo cuando se propuso formar una biblioteca profesional y empezó a reunir todo lo publicado concerniente al libro. Años después la idea fue superada y se generalizó.

Y si bien la idea inicial de la colección, en cuanto a la temática, se abría hacia horizontes más anchos, se cerraba en cuanto a exigencias de calidad y buen gusto.

Y así empezó una de las bibliotecas que llegaría a ser de las más importantes de España y Europa, y no precisamente por el número, antigüedad y rareza del libro, sino poir la selección y belleza de sus ejemplares.

El libro bien hecho, el bello ejemplar, el carácter de letra, la composición, sus márgenes, la calidad del papel, las viñetas, los grabados, su estampación; las bellas encuadernaciones, el número y tirajes de la edición, eran factores esenciales que privaban en su biblioteca.

Solía decir que su colección no era la de un erudito, sino la de un amante de la belleza del libro, del libro elevado a categoría de obra de arte”.

MARÈS, Frederic: El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista. Ajunt. Barcelona-Museu Frederic Marès, 2006, pp. 140-141. ( Llibre del que he après unes quantes coses).

 

 

Read Full Post »

“ Quan els encants dels dies feiners, que es celebraven a la Plaça  de Sant Sebastià, foren traslladats a Sant Antoni, la Fira ( de Bellcaire) començà a ésser absorbida pels venedors encantistes i a perdre el seu caràcter drapairístic i àdhuc el seu nom tradicional, car el poble acabà anomenant-la els Encants del diumenge.

S’hi venia nou i vell. Hi havia, més ue no pas avui, grans parades de robes, mobles i de tota mena d’atuells. Coincidí amb un moment de creixença de la ciutat i això la incrementà. Fou aleshores quan aconseguí la seva màxima popularitat i el seu més gran esplendor. A més del atapeïment de parades que hi havia al voltant del Mercat, n’hi havia a les dues voreres del carrer d’Urgell fins a la Gran Via, pels carrers Floridablanca i de Sepúlveda, pel carrer de Tamarit, per tota la carretera de la Creu Coberta, a banda i banda, i d’escadusseres per la Ronda de Sant Antoni. Eren un formiguer de gent que hi acudia de tots els indrets de Barcelona i dels afores, aprofitant el lleure dels matins diumengers per anar a fer compres.

D’antuvi hi acudiren, entre altres, amb una parada modesta, els llibreters encantistes l’Amiguito, el Barretina i l’avi Melcior Millà. Aquest amb les seves invariables seccions de llibres a cinc i a deu cèntims, curosament endegats. Hi posaven parada els llibreters professionals Giganda, (à) el Navarro, l’Adan i altres.

També hi anava l’Aiguacuit. Hi venia llibres de tota mena i era dels que hi feien més negoci. Era alt i secardí. Tenia la veu grossa i semblava ferreny. Era, però, molt bona persona. Duia sempre una brusa blava, la qual va substituir, més endavant, per un vestit de vellut; indumentària que, durant molts anys, fou com una mena d’uniforme oficial del llibreter de vell.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 52.

Talmud de Babilònia

 

“  Y  no una de esas bibliotecas de bibliófilo con libros tan valiosos que el propietario no los abre nunca por temor a estropearlos, sino una biblioteca de trabajo cuyos ejemplares no dudábamos en anotar, en leer en la bañera y en la que conservábamos todo lo que habíamos leído – incluidos libros de bolsillo y múltiples ediciones de una misma obra – o todo lo que teníamos la intención de leer más adelante. Una biblioteca no especializada, o mejor dicho especializada en tantos campos que acabó siendo generalista. Disertamos durante toda la comida sobre la felicidad y la maldición de nuestra suerte: los libros son caros cuando se compran, no valen nada cuando se revenden, alcanzan precios astronómicos cuando hay que encontrarlos una vez que se han agotado, son pesados, se empolvan, son víctimas de la humedad y de los ratones, son, a partir de cierto número, prácticamente imposibles de trasladar, necesitan ser ordenados de una manera específica para poder ser

utilizados y, sobre todo, devoran el espacio. ( He llegado a tener un baño con paredes tapizadas de estanterías, lo que imposibilitaba el uso de la ducha y obligaba a bañarse con la ventana abierta para evitar la condensación; y también anaqueles en la cocina, con lo que ciertos alimentos de olor particularmente penetrante estaban prohibidos. Como muchos de mis cofrades, ¡ no tuve sino hasta tarde una situación inmobiliaria que me permitiera satisfacer mis ambiciones bibliófagas ¡). Sólo la pared de mi dormitorio en la que se encuentra la cabecera de la cama ha quedado siempre libre debido a un viejo trauma: me enteré, hace muchos años, de las circunstancias en las que murió el compositor Charles-Valentin Alkan, apodado el ‘Berlioz del piano’; lo encontraron muerto el 30 de marzo de 1888, aplastado por su biblioteca. Cada hermandad tiene un santo mártir y el mayor de los Alkan, pianista virtuoso admirado por Liszt y que heredó los alumnos de Chopin a su muerte, es sin duda el de los locos por las bibliotecas. Como de las leyendas griegas, existen varias versiones de su trágico final; hay quien dice que fue un pesado paragüero lo que le cayó encima, pero ante la duda… “.

BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas; Anagrama, Barcelona, 2010, pp.16-17.

 

Read Full Post »

“ Sembla que la primera fira de trastos vells que es celebrà a Barcelona fou aquesta ( Fira de Bellcaire). Per tant, la que va tenir l’alt honor d’aixoplugar els primers llibres vells que foren venuts en públic ací. La que va començar d’acoblar els venedors de llibres, fins aleshores esbarriats, i començà, igualment, a insuflar-los personalitat com a tals. La que els va empènyer, a poc a poc, a convertir-se, de drapaires que eren la majoria, en llibreters. Finalment, la que incubà el comerç professional barceloní del llibre vell. No són pas pocs mèrits per a una sola fira. Val, doncs, la pena de constatar-los.

Tan antiga, ella, que el seu origen no pot ésser precisat. Hi ha qui la troba instal·lada, el segle XIV, pels vols de l’actual Sant Antoni. En Gaietà Cornet i Mas la situa, posteriorment, a l’indret on ara hi ha el carrer del Comerç i el Mercat del Born. ‘Allà, extramurs – diu -.

Els drapares estenien les mercaderies per terra i s’hi feien les vendes públicament’. Alguns historiadors diuen que es celebrava també a l’esplanada, a la banda occidental del lloc que després fou el Passeig Nou o de Sant Joan. Vidal i Valenciano, en un dels seus llibres sobre la Barcelona vuitcentista, dóna el nom de Fira de Bellcaire als Encants de Sant Sebastià. En Palau l’aconsegueix, el 1875, als terrenys que envoltaven el que és avui Mercat de Sant Antoni, ‘aleshores plens de runa i amb desnivells. Entremig, hi havia munts de llibres’, escriu.

Es veu, doncs, que la Fira de Bellcaire, al llarg del temps, va passar moltes vicissituds i va sofrir diversos trasllats. El creixement constant de la ciutat l’empenyia cada dos per tres. La Fira es celebrava, llavors, únicament els diumenges i festius. I així es seguí celebrant sempre.

3 foto vistes  a l’article “Los encants y sus siete traslados”     d’Antonio Gascón

 

 

Del 1878 al 1880, que fou quan es va construir el Mercat de queviures de Sant Antoni, calgué urbanitzar aquells terrenys. Per aquest motiu la Fira hagué de traslladar-se a les dues voreres de la Ronda de Sant Pau. Després tornà a instal·lar-se allà on era abans, cap a l’indret de la carretera de la Creu Coberta.

És des d’aleshores que hom comença de saber coses concretes d’aquesta Fira. Abans, de fet, tot són vaguetats. En aquest moment hi havia pocs comerciants de llibres vells a Barcelona. Els drapaires, en canvi, abundaven. D’aquests, n’hi havia uns cent cinquanta, mentre que els llibreters professionals només eren una quinzena. Eren els primers els que, en ésser cridats en algun domicili particular perquè anessin a veure, i, si de cas els convenia, comprar-los, els mobles deixats de banda, perquè eren vells o bé passats de moda, arreplegaven per torna un o diversos sacs de llibres vells. Bé: la major part d’aquells llibres anaven a parar, el diumenge, a la Fira de Bellcaire, barrejats amb les desfermes que hi portaven els drapaires.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 51-52.

 

 

“ Que me gustan los libros no es una novedad. El problema está cuando se me mete en la cabeza un libro que no tengo y no hay modo alguno de sacarlo de mi obsesión.

Tengo bibliomanía selectiva.

La bibliomanía es una obsesión por los libros en general. Como toda obsesión no es buena, pues balancea la estabilidad sentimental. A mí me ocurre que amo los libros, lo que sería entendido como una bibliofilia corriente. Sin embargo, hay momentos en mi vida que se rigen en torno a un libro en concreto. Lo veo en el escaparate, en estanterías, en algún reportaje o me lo recomiendan y, en ocasiones, ocurre que de ser un objeto de amor pasa a ser una necesidad, como beber agua cuando se tiene sed.

Lo quiero; lo deseo ya. Y si no lo tengo, me sudan las manos, me pongo nervioso y busco información sobre el libro y el autor a través de la red, como un poseso.

Siento lo que debe sentir un borracho al ver pasar por delante de sus narices una botella de Whisky o como un nicotinómano en una situación de alto estrés sin tabaco que fumar.

Es una sensación horrible y vergonzosa. Está bien que me gusten los libros y las historias; pero obsesionarme con un libro en concreto y buscarlo desesperadamente no me parece muy lógico.

Me da vergüenza.

Cualquiera que lea esto pensará que estoy loco y que no hay que avergonzarse por ser bibliómano o bibliomaníaco, como se diga. Me argumentará todos los beneficios de la lectura; que los conozco. Ahora bien, sólo quien sufre esta anomalía podrá entender mi desesperación; sentimiento que me desespera sólo cuando soy consciente de ello.

Ya lo decía Aristóteles, el justo medio, la justa medida, la mediedad, ni un extremo ni el otro.

Yo a veces me voy a un extremo o tiendo a alcanzar ese extremo y me choco de frente con un problema: demasiado amor por los libros. Quizás porque en ellos vea lo que los griegos llamaban Eudaimonía ( la felicidad). ¡ Qué palabra más bonita y poética¡ No me sorprende que ellos dedicaran tantos esfuerzos en definirla y en buscarla. ¡ Con esta palabra¡.

Los libros son, así pues, mi Eudaimonía; tal vez ellos me ofrecen lo que el mundo no puede o porque inciten mi cerebro a crearlo.

 

Article de José Luis G.: “ Un amor por los libros enfermizo”, en el seu vlok El papiro de las palabras líquidas.  Abril 2011.

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »