Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreria de vell’

 

“ De venedors de llibres vells, al Paral·lel, n’hi anaven més. D’alguns, com en Loza, en parlarem en altre lloc. Mentrestant, farem una petita pausa i l’aprofitarem per referir-nos a un personatge, el record del qual, com que en ha vingut a la memòria ara, no volem deixar refredar.

Els venedors d’aquest Mercat l’anomenaven el Compta Pedres. Era empleat de l’Ajuntament i tenia al seu càrrec el repartiment equitatiu de l’espai de terreny que pertocava a cadascú per tal que pogués instal·lar-hi la seva parada.

Comptava, no pas per pams, ni a metres, sinó per pedres. Tantes pedres, tant de lloc. Ara bé: una pedra no és un atuell massa exacte. Comptava, doncs, l’home l’espai de terreny per pedres a consciència… i l’escurçava o l’allargava a gust o a disgust del consumidor – en aquest cas el llibreter -. Segons si aquest li donava o no propina.

Mentre i tant el Mercat de llibres va celebrar-se al Paral·lel, ell fou l’àrbitre, si no dels destins dels llibreters – això, evidentment, hauria resultat excessiu -, al menys dels de llurs parades, les quals feia anar allà on li passava pel magí, d’acord amb el volum de les propines probables.

Com hem dit, el Compta Pedres fou un personatge de categoria al Mercat del Paral·lel. N’hi hagué, però, dos més que l’estalonaren. Tot i no ésser de carn i ossos, també s’hi feren populars. Tant, que encara avui, entre els llibreters de vell, se’n parla sovint.

 

Ens referim al carro d’en Bahí i al carretó de can López. El llibreter i alhora inventor de la pasta meravellosa per a tapar estrips de la roba que fou aquell, tenia dos gendres: en Juli i l’Eroles. En morir el sogre, en Juli  va heretar una part dels seus béns, que consistien en llibres i pergamins. Heretar-los i sentir frisança de negociejar-hi va ésser tot u. La qual frisança el va empènyer al Paral·lel, dos o tres diumenges, amb un carro ple de gènere. El carregament d’un d’ells li va comprar per cent duros, clavats, en Leandre. Avui valdrien, al menys, dues fortunes. Ah¡, i com la pressa, els pergamins i el profit són uns subjectes que no es compaginen¡

El carretó de can López, per la seva banda, hi va acudir tots els diumenges durant un any llarg. Hi portava munts d’obres d’en Rusiñol, d’Apel·les Mestres, d’en C. Gumà, els Singlots Poètics d’en Pitarra, Lo tros de Paper, El Noi de la Mare, El Carnaval en Barcelona, d’en Clavé, etc. Els fons d’aquella editorial varen anar arrossegats pel Paral·lel. La major part d’aquesta literatura avui val bastant de moneda.

Un cop trets els llibres del carretó, que eren engrapats a l’aranya-estira cabells pels compradors, els munts es convertien en piles, i creixien. Semblava que les inflessin. Els llibres eren venuts a ull, segons l’alçada que tenia la pila. Es pot calcular que foren valorats, si fa no fa, a duro el pam, com els terrenys per a edificar, quan aquests eren venuts a preus enraonats.

Els llibreters s’hi aprofitaven de valent. A aquests, en el moment de les empentes, els manca l’estratègia i l’art del professional d’engrapar  al vol el llibre interessant que cau a les parades. Per als primers, allò fou una festa major del llibre com una casa, i de durada a més. Si hi anés ara¡…”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 64.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

¿ Escasez significa rareza?.

Un libro solamente tendrá valor comercial si tiene importancia intrínseca y si además tiene demanda, en cuyo caso su valor aumenta en función del número de ejemplares disponibles en el mercado. Un libro sin importancia ni demanda tiene poco valor, sin importar cuántos ejemplares sobrevivan. El Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español puede dar idea de cuántos ejemplares existen en las bibliotecas públicas, aunque es imposible determinar cuántos pueda haber en manos privadas.

¿ El número de las copias impresas determina un valor comercial?.

Aunque el número de ejemplares que fueron impresos de una obra se sabe algunas veces, esta información proporciona raramente una idea del valor actual. Las excepciones se dan en el caso de obras de autores muy conocidos que publicaron sus primeros trabajos en ediciones muy cortas. También, algunos libros impresos a partir del siglo XIX se imprimieron en ediciones limitadas, muchas veces numeradas, aunque este hecho no determina que el libro deba tener necesariamente un valor alto.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

Librería anticuaria El Camino de Santiago ( León)

 

Anuncis

Read Full Post »

 

“ Aquest Mercat ( el de llibres vells del Paral·lel) tenia caire popular. S’hi venien publicacions modernes de tota mena i de poc preu, i hi anaven a parar tots els saldos de les editorials. Les obres de Blasco Ibáñez, d’ Emili Zola i els volums de la col·lecció popular, a una pesseta, de can Sempere de València s’hi feien dir sí senyor.

El moment, aleshores, era exaltat, i s’hi havia de conèixer. Per tant, s’hi venia molta literatura d’aquella que té com a objecte únic encarrilar els homes vers un món, nou de trinca, on regni fraternalment la veritat i la justícia. Si no era així, no hi havia res a fer. Perquè del vell estava demostrat i redemostrat que només servia, si de cas servia per a alguna cosa, per a complicar fins a l’absurd la vida dels homes. Aquesta mena de literatura s’hi venia com pa beneit. També s’hi venia molta sicalipsi.

Venien després els Siete Niños de Écija, el Nick Carter, Simbad el Marino o el Pirata – tant li fa – , Dick Navarro, el terror de las praderas, i alguna altra cosa més, totes elles exacerbadores de les imaginacions a mig raspallar. Els deliris socials i els exaltaments aventurers són com tap i carbassa; sempre van de bracet.

S’hi venien molt les novelles grosses de can Sopena. De les quals hi havia parades plenes a vessar.

 

Hi abundaven les anacròniques novel·les anomenades per entregues, avui desconegudes de la gent i oblidades injustament pels aficionats a la lectura. És una llàstima, perquè resultaven molt divertides. Si ara tornessin a circular, hi hauria qui s’en lleparia els bigotis. Enquadernades, i de dos, tres i fins quatre volums, car eren allargades o escurçades a gust del consumidor, o sigui del públic. Si aquest picava, hom les estirava, com si fossin de goma, fins a l’infinit. Si no, l’editor les matava de seguida. Eren escrites a raig fet per don Luis de Val i un no menys don Rafael del Castillo, entre altres; veritables genis, aquells, en la manipulació d’aquest gènere literari truculent.

Al seu temps acompliren una tasca social: la de fer plorar a cor complet les porteres, les noies per merèixer i, sobretot, les donzelles que ja havien perdut les esperances de maridar-se; tres estaments considerables de la societat. Les llàgrimes solen treure els mals humors dels dintres de les persones i les amanseixen una mica. A les darreres, especialment, els estovava la cotna, que ja se’ls havia tornat dura com la de la cansalada viada, dels sentiments, i els feia sortir al defora, ben amarat de llàgrimes, i per tant aigualit, el verí que sempre porten al cos. Aquesta literatura, aleshores, ja començava d’anar de baix.

Si venia,  també,  molta morralla, que vol dir literatura del pilot.

Hi havia abundància d’especialistes acreditats en la venda de gènere apte per a tots els gustos i anivellat amb totes les butxaques. Segons què volien, els compradors ja sabien on havien d’anar a raure, i àdhuc del mal que havien de morir.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 62.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ ‘ En lo que a mi respecta, insensiblemente, he aprendido a no desdeñar el aspecto físico de los libros. Admiro y acaricio con regusto uno de esos volúmenes de gran precio, que se colocan en hermosos muebles y los igualan. Pero no los amo concupiscentemente, porque hacerlo así sería motivo de sufrimiento 1 ’.

La concupiscencia en el amor por el libro tiene dos alternativas: bibliofilia y bibliomanía, ambas  amalgamantes de amor y sensualidad en el culto libresco. La primera, aunque movida por delectación que puede rayar en el morbo, es auténtica pasión de conocedor de libros y ediciones. La segunda, en ciertos casos, no pasa de obsesión de coleccionista de volúmenes cuyo objetivo apunta más a continentes que a contenidos. Se trata, simplemente, de bibliólatas”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121.

( 1.- Paraules de P. Valery a Livres ).

 

 

Read Full Post »

 

“  Mai no he comprès el bibliòfil sense biblioteca, ni el bibliòfil que té la mania de la virginitat en els llibres; això és: guardar-los gelosament sense tallar-ne els fulls. En el primer dels casos deu ésser com el de l’home disposat a fer tombarelles perquè dels dits del linotipista d’un diari el seu nom passi a les “Notes de societat”. En el segon, com el del col·leccionista de cap-i-cues o de canyes de pescar balenes.

 

No en tots els llibres hi ha un contingut que valgui la pena d’exhaurir ni de tastar només. Cal escollir els llibres, naturalment segons les afeccions i el paladar de cadascú. Però llegir-los ¡ Bibliòfil és tota persona amant dels llibres preciosos o rars. Entesos. Bibliòfil, però, que no llegeix, no és digne de posar domassos al sol per l’exemplar que li ha costat una fortuna. Prefereixo aquell qui, no essent-ho, sap gustar les abundoses gemmes de “Claror”, del poeta Sebastià Sánchez Juan ( per citar-ne un dels nostres), en edició gairebé de bibliòfil. O l’exquisitat d’estil d’un Gabriel Miró i la profunditat teològica d’un auto sacramental de Calderón en qualsevulla de les edicions més populars.”

Del llibre: La Petita Història de la meva Biblioteca, de Miquel Saperas, Ed. Altés, B, 1961; p.33-34. Conferència llegida a l’ Hotel Colom el 16 de maig de 1958, després de celebrada la Junta General de l’ Associació de Bibliòfils de Barcelona.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ Vestido hermoso para el pensamiento, para la obra del espíritu, es el libro bien impreso. Pero hay vestidos hermosos y vestidos de lujo, para complacer gustos exquisitos, de quienes a veces pueden preocuparse más por continentes que por contenidos. En la estimación del libro como cosa, como objeto, radica uno de los aspectos de la bibliofilia, por supuesto el menos espiritual. En 1936, la Unión latina de Editores publicó el Código de la Bibliofilia moderna, compuesto por Maurice Robert. En uno de los considerandos se apunta que ‘ el bibliófilo ama los libros y tiene el placer constante de mirarlos y palparlos’, indicándose así cómo junto con la valoración espiritual del libro entra en juego un sentido de coleccionista, una estimación de su ser físico; el libro para mirar y tocar tanto como para leer y vibrar con él”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 120.

 

Read Full Post »

“ Ja hem precisat abans que els Encants es celebraven tots els dilluns, dimecres i divendres, i la Fira de Bellcaire únicament els diumenges i dies festius. Encantistes i firaires eren una sola mena de venedors que els dies feiners paraven en un lloc determinat i els diumenges en un altre. Tant en els llibreters que paraven els dies de feina com en els diumengers, va començar a dibuixar-se la tendència d’acoblar-se a la Ronda de Sant Antoni, al tros que va del carrer d’Urgell al de Tamarit, i allà es van trobar, gairebé acoblats del tot, en suprimir-se la Fira.

La supressió fou deguda al fet que els botiguers establerts per aquells voltants, al·legant que els Encants del diumenge els farien una competència il·legal, cas que seguissin funcionant, feren pressió sobre les autoritats per tal que les suprimissin.

Els llibreters de vell, com que no feien la competència a ningú, car gairebé tots els que paraven els diumenges eren professionals establerts en botiga o bé encantistes dels dies feiners, quedaren al marge d’aquella mesura, puix que ningú no pressionà contra d’ells.

Així és com va néixer el Mercat diumenger de llibres vells de la Ronda, que es va traslladar després al Paral·lel i darrerament sota la marquesina del Mercat de queviures de Sant Antoni, on encara dura avui.

El nombre de parades de llibres va augmentar aleshores d’una manera considerable. Tant, que l’espai de què disposaven per a instal·lar-se va resultar insuficient. Hi acudia, tots els diumenges, una gentada. Hi regnava molta animació i molt brogit.

Sorgiren venedors i llibreters nous. Els uns, aficionats a llegir d’abans, empesos per la dèria; altres, per l’afany de guanyar diners. N’hi hagué que varen deixar l’ofici que practicaven per agafar-se a la parada, i la posaven també als Encants dels dies feiners. D’aquests, cas que el negoci rutllés, passarien a una botiga.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 57.  ( imatges del vlok: https://mercatdominicaldesantantoni.wordpress.com/ )

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘         ℘

 

“ Si prefiero el uso de las librerías y de los libreros de viejo al de las bibliotecas ( alabado sea, sin embargo, su santo nombre), sí me gusta poder invitar a un libro a seguirme, a compartir mi vida, a pasear conmigo en mi bolsillo, a arrastrarse por mi casa, a viajar, a saber incluso ajarse un poco en su aspecto para permanecer intacto en el corazón en su frescor comunicativo, si he merecido las maldiciones de Paul Ëluard, que me reprochaba que no fuera bibliófilo, que encontrara tan interesante leer a Rimbaud en libro de bolsillo como en su original de la Saison en enfer , y

que ni siquiera me hubiera preocupado de guardar un ejemplar en papel de barba de mis propios libros, si siempre he tenido por los libros un respeto del todo irrespetuoso, es decir, en absoluto fetichista, es que tengo con ellos exactamente las mismas relaciones que con sus amigos, mis conocidos, las personas que encuentro. Lo cual hace que ya no sepa en absoluto dónde he obtenido la experiencia que, como todo el mundo, he podido adquirir sobre estas deliciosas criaturas que la buena naturaleza ha puesto en nuestro camino a fin de hacernos avanzar en persecución de ellas, seres huidizos, cuyo funcionamiento vi descrito, y su modo de empleo sugerido, leyendo a Proust, al mismo tiempo que encontraba mi primera muestra seductora de la especie, sin saber ya desde entonces si era el libro el que había suscitado su imagen a su perfil huidizo el que me remitía al libro.

 ROY, Claude: El amante de las librerías, Olañeta Editor, B, 2011, pp. 41-43.

 

Read Full Post »

Plaça de Sant Sebastià

 

“ El 19 de febrer del 1879 varen ésser començades les obres del Mercat de queviures de Sant Antoni i les d’urbanització dels terrenys que s’estenien cap a la carretera de la Creu Coberta, on es celebrava, llavors, els diumenges i altres dies festius, la Fira de Bellcaire.

Entre el lloc destinat al Mercat i la carretera de la Creu Coberta hi havia terrenys vagues. A l’entorn, camps de blat i de llegums. Paisatge de raval empeltat de camperol, aquell.

La ciutat, per aquella banda, es badava com una magrana massa madura i devorava els terrenys i els sembrats dels voltants. S’hi bastiren edificis i s’hi començaren de perfilar carrers; s’hi construïren barraques i magatzems de deixalles i hi sorgí un barri comercial. Al redós del Mercat foren traslladats, el 1886, els Encants de Llotja o de Sant Sebastià. Es celebraven els dilluns, dimecres i divendres. Tenim, doncs, que pels voltants de Sant Antoni tenien efecte, cadascú els dies que els corresponia, la Fira de Bellcaire i els Encants.

Els Encants de Sant Antoni es convertiren aviat en un mercat, molt important, de tota mena de gèneres.

Al tros del carrer d’Urgell, a la vorera on hi la reixa del Mercat de queviures, es celebrava a primeres hores del matí la subhasta dels ‘partits’ que hi portaven els drapaires, els saldistes i els comerciants que es dedicaven a la compra i venda de tota mena d’objectes, de mobles, de paraments de pisos i de botigues que plegaven. Els gèneres hi abundaven. Allí anaren a parar biblioteques particulars, bones i dolentes. Hi anaren a raure, també, moltes restes d’edicions fracassades, les quals, finalment, el drapaire havia de portar al molí paperer”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 53-54.

 

 “En el Hotel Drouot de Paris, se celebraba la  subasta de una de las librerías más importantes de Francia, la del Conde Tremoli, ello sucedía en los años de finales de siglo.

La subasta, nos dice, duró veintisiete sesiones y asistieron todos los libreros, bibliófilos y aficionados de Paris; y en ella pudo observarse, una vez más, lo estrambótica que resulta la pasión del bibliófilo. Libritos insignificantes provocaron pujas extraordinarias, mientras que obras maestras de la literatura, alcanzaban las cotizaciones más bajas.

Y añadía Mirbeau: ‘ Temí ponerme en ridículo y perder mi bien cimentada reputación de bibliófilo, comprando algunas de aquellas obras maravillosas que tan ostensiblemente despreciaban los comerciantes y que no merecían la menor atención por parte de coleccionistas que ayer mismo cubrían de billetes de banco la menos feliz de tales ediciones. Y para afirmar bien a las claras que yo también seguía la moda, me complacía en exagerar el desprecio de aquellos y la indiferencia de éstos refunfuñando contra mi propia e indecente estupidez.

Viendo que un Virgilio, verdadera obra maestra de encuadernación y de tipografía, alcanzaba el precio de diez francos, un perito se acercó a mi, y me dijo:

‘¡ Mire Usted, que idiotas son esos americanos… Porque son ellos los que compran tales porquerías… Las compran a carretadas para constituir el fondo de sus bibliotecas públicas… ¡ Diez francos por eso¡… ¡ Qué locura¡ ¡ Qué memez¡’.

Y mientras yo golpeaba la mesa, él se daba palmadas sobre el muslo desternillándose de risa… Y los dos nos excitábamos mutuamente, repitiendo: ¡ Qué idiotas, esos americanos¡…  ¿ Hase visto igual? ¡Locura¡ ¡Desvarío¡.

Museu Frederic Marès

 

Diez años antes, ese mismo perito, había pagado dos mil francos por aquel Virgilio, pero ya no se acordaba.

Si los libros del siglo XVI no suscitaban más que desprecio y caían en el más completo descrédito, en cambio todo lo del siglo XVIII desaparecía como pan en tiempo de hambre.

También yo, nos confiesa Mirbeau, me contagié de aquel delirio y compré un sinfín de libritos como: ‘El arte de ponerse las medias’, ‘ Notas indispensables para el empleo de la cacerola `q daube’, ‘ El zapatero galante o curiosas revelaciones sobre los pies de la duquesa de Berry’, ‘ Almanaque de los tocineros’, ‘ La disertación económica sobre las camisas de la señora princesa de Polignac’ … que son, al parecer, rarísimos y de los que nadie es capaz de leer más allá de dos páginas.

Se han conocido verdaderas aberraciones entre los bibliófilos ( y libreros) , quienes con el pretexto  de coleccionar encuadernaciones, portadas, ‘ fe de erratas’, láminas, destrozaban cuantos libros de interés caían en sus manos, sin comprender que una encuadernación, ‘de erratas’, portada, etc., separadas de su ‘libro’, perdían todo valor.

¿ Puede uno imaginar cosa más absurda, que una hoja de ‘ fe de erratas’, o una portada, o lámina, separadas del libro que justificaba, precisamente, su razón de ser?…

Coleccionar buenos libros, leerlos, cuidarlos con amor, será siempre un don del espíritu, coleccionar trozos de libros, destrozados por el propio coleccionista ( o por los libreros), será como una maldición que pesará sobre él.

 

MARÈS, Frederic: El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista. Ajunt. Barcelona-Museu Frederic Marès, 2006, pp. 349-350. ( llibre del que après unes quantes coses).

 

Read Full Post »

Sant Antoni – Foto de Frederic Ballell

 

“ El llibreter més popular, tant entre els mateixos firaires com entre el públic, fou en Riera, (à) Cremallots. Anava vestit de vellut estiu i hivern. Car allò que guarda el fred també guarda de la calor. Més drapaire, ell, que no pas llibreter, però. Hi acudia amb un carretó curull de llibres, comprats al Mero o a un altre llibreter professional a duro el sac, que era el preu normal a l’època.

– A ral la troca !…,

Es posava a cridar així que arribava a la parada, mentre buidava el carretó a braçades, bo i escampant els llibres per terra a la bona de Déu.

Aquest crit li sortia com un espinguet de pollastre del recó més pregon del subconscient, on tenia amagatzemat un solatge espès pastat amb els materials acumulats tota la setmana fent de mosso en un magatzem de teixits. Per raó de l’imperi del subconscient esmentat, tractava els llibres de la manera delicada que es desprèn del seu crit.

-A ral la troca !…

Aquest crit, que esdevingué famós, va començar d’ésser escoltat a la Fira de Bellcaire, i continuà essent-lo a totes les altres fires barcelonines, als encants, al Mercat diumenger de llibres de la Ronda de Sant Antoni, a les parades de la Plaça de la Universitat i àdhuc a les barraques de Santa Madrona. Fou el crit de guerra del Cremallots, i el va llançar durant tota la seva vida de llibreter.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 52-53.

Biblioteca de Nínive.

 

“ La historia de la bibliofilia se remonta a la fundación de la Biblioteca de Nínive por el rey asirio Assurbanipal ( 669-627 a. C.), aunque el filósofo Aristóteles ( 384-322 a. C.) ya poseía una colección privada que, al parecer, sirvió de modelo para la gran Biblioteca de Alejandría, fundada por el rey egipcio Tolomeo I Sóter y ampliada por su hijo, Tolomeo II Filadelfo, que llegó a contener hasta 700.000 volúmenes de papiro. En Pérgamo, Eumenes II reunió otra importante colección de libros formada por unos 200.000 pergaminos. Durante la edad media, gracias a los esfuerzos individuales y colectivos, se fundaron importantes bibliotecas en iglesias, monasterios y catedrales. Las universidades lo hicieron a partir del siglo XII. El interés por el coleccionismo de libros se relata ya en el Philobiblon ( 1473),

obra de Richard de Bury, obispo de Durham. Animados por el espíritu del humanismo, la aparición de la imprenta y el aumento general del nivel de vida, los grandes comerciantes y gobernantes de los siglos XV y XVI reunieron importantes colecciones de manuscritos y de los primeros libros impresos; así nacieron, entre otras, la Biblioteca Vaticana y la española del monasterio de San Lorenzo de El Escorial.

Biblioteca Vaticana

 

Durante los siglos XVII y XVIII la bibliofilia causó auténtico furor en Europa, especialmente en Francia. Personajes como el cardenal de Richelieu, Giulio Mazarino y Jean-Baptiste Colbert figuran entre los coleccionistas más destacados. Durante esta época se crearon también importantes bibliotecas de corte, que más tarde se convertirían en bibliotecas nacionales.

Biblioteca El Escorial

 

Hacia finales del siglo XIX el centro de la actividad bibliófila internacional se desplazó de Europa a Estados Unidos y, ya en el siglo XX, nació en Moscú la Biblioteca Lenin, la más grande del mundo en cuanto a número de ejemplares.

Los libros raros alcanzan precios muy elevados en las subastas y las transacciones privadas. En 1812 se vendió en Londres una copia de la primera edición de El Decamerón, de Giovanni Boccaccio, por 2.260 libras; fue probablemente el precio más alto pagado por un solo ejemplar desde que comenzaran las subastas de libros en el siglo XVII”.

Article: “ La asombrosa Bibliofilia”, de Miguel Angel Cuevas,  en el vlok “ Sucesos y hechos raros y asombrosos” ( ara en el vlok no surt).

 

 

 

Read Full Post »

“ A l’entorn d’en Codolosa i el seu pintoresc, els altres llibreters. Anònims, subanònims, més o menys coneguts, i amb categoria o sense.

Un d’ells el Matalasser primer. Instal·lava la seva parada d’esquena a Llotja, a l’angle que formaven els Arcs dels Pintors. Preferia vendre llibres que no pas treballar de l’ofici. Això no és cap mal. Potser, ben mirat, és un bé. A les seves velleses va deixar d’anar-hi.

També hi acudia el Gravat. Un home grassó, amb la veu arnada, que tenia llibreria al carrer de Sadurní, davant la Fonda de Tarragona. Venia comèdies castellanes i catalanes. Els volums millors els anunciava a tres rals.

Hi parava l’Enric. Ell i el Gravat ho feien a les rengleres centrals dels Encants. Col·locaven els llibres damunt de taules i els protegien per mitjà de veles.

L’Amiguito, que era andalús, també hi parava. Els darrers anys de la seva vida es va tornar molt sord. Anava a les fires i als Encants de Sant Antoni. Es va establir, després, en una escaleta del carrer de Sant Pau, al número 19, prop de la llibreria Millà. Fou sempre home de poques ambicions

En Melcior Millà – l’avi Millà de debò – hi va començar de vendre llibres. Ex-prestidigitador i gran amic d’en Canonge, havia arreconat els jocs de mans i negociejava amb el paper imprès. Era un home primmirat, i instal·lava la seva parada amb cura. Hi tenia una secció de cinc cèntims i una altra de deu ! Ves si les trobaríeu ara, al Mercat de Sant Antoni i a les barraques de Santa Madrona. Incunables a vuit i a dotze rals, llibres i comèdies a cinc i a deu cèntims. Quins temps aquells…”

Més tard, quan l’avi Millà parava als Encants del carrer d’Urgell, el substituïa el seu nét Àngel en la comesa de les mecàniques més pesades de l’ofici, com són muntar la parada, distribuir els llibres, arrossegar el carretó, etc., car aquell ja era massa vell per a realitzar-les”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 48-49.

Llibreria Millà – Fotografia de Carmen Secanella

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ El bibliófilo es una persona que colecciona libros, no que sólo compra sino que tiene en su casa una biblioteca de libros de un tema o autor específico.

No podemos confundir al coleccionista de libros con el comprador enloquecido de ellos, ya que el comprador compulsivo adquiere cualquier libro y llena su biblioteca de muchos que no tienen una relación alguna, en cambio el coleccionista trata de relacionar la temática o autor de uno con la del otro.

Este hobbie se hizo popular en el siglo XV por el duque de Borboña, quien amaba coleccionar libros populares de aquella época, tuvo en su biblioteca más de 600 volúmenes; por  ello se le considera como el hombre que más libros tuvo en ese entonces. En la actualidad para ser coleccionista de libros no hay que ser de la realeza ni ser adinerado, existen muchos métodos para obtenerlos ya sea de manera gratis o económica. Si deseas adquirirlos gratuitamente existen páginas web en los que puedes descargarlos, en ellas son permitidos sin que tengas que violar el derecho de autor. Pero si en lugar de ello lo que deseas es comprar tus libros y llenar tu biblioteca pues fácil, decide si quieres que sean usados o nuevos, recuerda que muchos de los libros de colección son antiguos y por ende no se han vuelto a editar.

Cuando desees comenzar tu colección debes pensar en el tema que escogerás, por ejemplo puedes decidirte por armar una biblioteca de libros del mismo autor, sobre algún género o campo, libros artes, libros de cómics, primeras ediciones, libros miniaturas, seriados, libros en proceso de producción, ganadores de premio, ilustrado entre otros.

Sin importar el tema que escojas para tu colección lo interesante es que no debes salirte de él, tal vez puedes combinar temas, pero lo  ideal es que tenga un tema central.

Vist en aquesta pàgina, però avui no trobat: Http://mundohobbies.portalmundos.com/bibliofilia-amor-por-los-libros/

 

Read Full Post »

Older Posts »