Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibreria antiquària’

delfin luis de francia

“ Hi ha col·leccions de valor incalculable, entre elles són famoses vàries que posseeixen totes o gran nombre de les infinites edicions de la Bíblia; les que estan formades per edicions d’un sol clàssic, com, per exemple, les de Ciceró i Horaci, que posseeix la biblioteca de Leipzig; la de les edicions ad usum Delphini; les col·leccions dels volums impresos pels Aldos, Comino, Bodoni, i els ja citats Elzevirios i, últimament, els Didot; les dels clàssics de Maittaire, Foulis, Barbón, etc. Són així mateix molt buscats els llibres que pertanyen a la infància de la tipografia, anomenats incunables, principalment, les primeres edicions dels clàssics antics, aquestes edicions prínceps. També es dóna gran valor a les edicions adornades amb miniatures o lletres inicials miniades, o impreses en pergamí o un altre de matèria poc usual, com la Història de l’amiant”.

FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 26-27.

aldos1

bodoni1

elzevir1

 

 

 

la escalinata2

Libreria La Escalinata (Madrid)

“  ‘Habría que precisar en primer lugar’, nos señala el editor Manuel Arroyo, ‘ qué es la bibliofilia; yo creo que podríamos diferenciar entre la bibliofilia clásica; es decir, la encuadrada en el ámbito estricto del libro antiguo, bien hecho, primorosamente elaborado, y la llamada bibliofilia de ediciones facsímiles, ahora muy en boga’. Existe, no obstante, en los círculos bibliófilos de Madrid, cuyo eje central son las llamadas ‘ librerías anticuarias o bibliófilas’, un marcado sentimiento de recelo, cuando no de desprecio, hacia las ediciones facsímiles. ‘Eso no es bibliofilia, es un mercado para nuevos ricos. Un mercado con una lista de clientes fabricada de antemano, a los que se convence de que esto es muy bonito y dentro de diez años se triplicará su valor actual’, nos manifiesta el dueño de la librería Escalinata, de Madrid…

 

librería Bardón 1

En materia de precios, el mutismo es general, ‘ porque se ha exagerado una barbaridad en la prensa’. Sin embargo, grosso modo, se puede afirmar que no es ni mucho menos imposible hallar buenas ediciones a precios asequibles a casi todos los bolsillos.

librería del prado 1

 

Actualmente, y pese a que el interés por la bibliofilia registre un auge continuo, el problema estriba en que cada vez es más difícil hallar un material verdaderamente interesante. Y para colmo no estamos en Francia, en donde todos los días hay subastas, como la del hotel Drouot, en París’, se lamenta Luis Bardón. Por el contrario, el propietario de la librería del Prado, especializada fundamentalmente en folklore y literatura de principios de siglo, no se muestra muy amigo de las subastas, ‘porque los precios se disparan; recuerdo que por un libro que yo estaba vendiendo a seiscientas pesetas se estaba pujando cerca de las 5.000’.

 

Juana Salabert: “ La bibliofilia, el mundo de las joyas de papel”, article del 12-02-1981, però trobat a El País de 9-02-2011.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/bibliofilia/mundo/joyas/papel/elpepicul/19810212elpepicul_10/Tes

la escalinata Madrid

 

exbloguisquadrat2

Anuncis

Read Full Post »

mercat llibres Palau1

Mercat de Palau, el que queda, o quedava.

“ Al carrer de la Diputació ( Balmes-Aribau), al darrera la Universitat i formant passadís amb el reixat, existeix des de 1967 el MERCAT DE LLIBRES “ANTONI PALAU”, que aplega ( aplegava) vint pavellons aparellats i és la continuació de les ‘barraques’ de Sta. Madrona, que desapareixeren del començament de la Rambla de Santa Mònica en direcció a les drassanes, amb motiu de la reforma del sector i per a donar espai a una prolongació del ‘metro’.

Un altre dia farem l’historial d’aquell mercat, interessant i pintoresc, on anava tothom i on s’iniciaren llibreters, alguns força coneguts, que després s’establiren en diversos indrets de la ciutat.

Unes vacants produïdes recentment a les casetes han permès que siguin ocupades per gent inèdita i jove, amb ganes de treballar. I la veritat és que es nota la seva presència. Aquesta aportació de sang nova, sempre que tots els firaires contribueixin, podria capgirar l’ensopiment actual. Algú ens demana recomanar als lectors que hi vagin sovint, que incloguin aquest mercat en les rutes que segueixen per comprar llibres. Hi trobaran, és clar, i en abundància, els inevitables ‘saldos’ o restes d’edició ( moltes vegades aprofitables), però al mateix temps exemplars no corrents i qui sap si quelcom més. És qüestió d’un xic de sort i sobretot, avui com sempre, de tenir paciència i de disposar del temps necessari per a dedicar-se a l’esplai, certament aconsellable, de recercar llibres”

          Revista de Llibreria Antiquària, nº 1, p. 33.

mercat palau1

Mercat Palau – Fotografia de Marcel Albet Guinart

 

 

Literary Curiosities

“ Debe ponerse atención al distinguir al bibliófilo del bibliómano. El bibliófilo no se desprende de la idea de que los libros son para leerse. El bibliómano les da otros usos: los lleva consigo como si fuesen talismanes, se pasa horas contemplando sus encuadernaciones, sus ilustraciones, sus portadas. Hay quien dice que incluso se prosterna frente a ellos, en silente adoración, dentro de ese templo chino que nombra biblioteca. Los bibliómanos no son todos iguales. Hay numerosas subdivisiones. Algunos se ocupan únicamente de libros intonsos; otros de libros impresos en negras o en cursivas; otros más de primeras ediciones; y los hay que sólo se dedican a las encuadernaciones curiosas o famosas; mientras que algunos más se dedican a la colección de temas específicos. Todos coinciden, empero, en que el mérito intrínseco del libro es secundario en comparación con su valor mercantil y su escasez excepcional”.

“El biblioclasta inglés” de William Shepard Walsh,a A Handy-Book of Literary Curiosities, J.B. Lippincott Co., Philadelphia, 1892, citat a Jaime Moreno Villarreal, De bibliomanía, Un expediente, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp. 219.

de bibliomanía un expediente

Read Full Post »

revistes llibreria antiquària

“ la llibreria antiquària hispànica té una gran tradició i un gruix cultural innegable. València i Barcelona, receptores a través d’Itàlia de la novella impremta i fautores de les primeres obres d’estampació tipogràfica, mantingueren una qualitat secular en les arts del llibre, amb Saragossa, Medina del Campo, Lisboa, Toledo, Sevilla i Alcalá de Henares. Més tard, l’escola dels grans impressors històrics produí obres de factura impecable ( premses d’Ibarra, de Sancha, de Cano, a Madrid; de l’aragonès Montfort, Cabrerizo i els germans Orga, a València, etc.). De tota aquesta gran producció de llibres n’ha pervingut el fons, més o menys neulit, que encara alimenta l’alta llibreria antiquària peninsular.

impremta ibarra 1

D’un passat tan esplèndid i opulent no n’han derivat, però, els resultats que calia esperar. Les guerres civils, els aldarulls i cremes de convents, la desídia, la tómbola irracional de les desamortitzacions, junt amb la indiferència respecte d’un comú passat històric – ni conegut, ni estimat – constituïren els factors negatius que malmeteren les possibilitats del que hauria pogut ser una pròspera llibreria antiquària a l’estil de les que tenen els italians i els francesos ( per esmentar només els pobles mediterranis de més afinitat amb nosaltres). A casa nostra el llibre antic i de vàlua s’ha rarificat o s’ha destruït totalment, i el llibreter antiquari peninsular no pot competir, ni en quantitat ni en qualitat, amb els mercats francesos o italians, països que no han fet del llibre protagonista passiu de la mala història.

impremta orga 1

A part les circumstàncies indicades, entre nosaltres la llibreria antiquària queda molt per sota de l’organització intel·ligent que trobem a França i a Itàlia, on les vendes i subhastes de les grans biblioteques i conjunts de llibres es corresponen amb uns mètodes adequats de comercialització i selecció, tradicionals i de gran solera. Nosaltres no podem, ara i tant, aspirar a nivells superiors que ens acostin a l’eficiència i categoria de les llibreries antiquàries dels països que hem citat, i menys encara dels anglo-saxons. Les llibreries de Florència i Milà, o de Paris i Roma, i àdhuc les de Lisboa, són superiors a les nostres i l’ambient en general ( mostres, revistes, catàlegs, manifestacions d’alta bibliofília, relligadures d’època, etc.), assoleix un sostre molt més alt que el que és corrent i mitjanet a les nostres latituds.

Revista de Llibreria Antiquària, nº 1, article introductori. “Tradició de llibreria”, pp. 3-4.

impremta sancha 1

 

 

senyal1

 

“ ¿Cuál es la diferencia entre un libro raro, escaso, antiguo, y usado?. El término ‘raro’ suele ser utilizado de forma muy ligera en la actualidad, por lo que ha perdido el significado apropiado y se ha convertido en una especie de sinónimo de ‘costoso’, o de ‘viejo’. Y, aún más, hay personas que pagan cifras relativamente elevadas por ejemplo ‘raro’ sólo porque era de los años veinte, y a pesar de que cualquier persona podía comprar otras diez copias de ese libro esa misma tarde.

El término ‘escaso’ no se utiliza tanto como raro, y quizá por ello conserva su significado apropiado: Cuando un librero dice que un libro es ‘escaso’, está diciendo que no hay muchas copias disponibles.

En cambio, la palabra ‘antiguo’ nunca es utilizada por los libreros. Si usted ve un negocio en el cual le ofrecen ‘Libros antiguos’, puede estar seguro de que en esa librería no saben nada de libros. Pero no deja de resaltar la importancia de separar este término de la palabra ‘anticuario’. Esta palabra, que se refiere a las casas de venta de objetos viejos, tiene una larga historia, y muy interesante. Se vienen a la mente los libros que pertenecieron a dos o más generaciones anteriores, cuyos contenidos difieren mucho de los actuales, en referencia a las historias, las artes, la ciencia, etc. Es un término agradable, con un cierto glamour.

Cuando se habla de ‘usados’, se suele hablar de libros de ‘segunda mano’. Esto no es valorativo, sino que es un término neutral, que en el mejor de los casos se utiliza para denominar a un libro que está muy cuidado, aunque se nota que ha sido leído; y en el peor, para hacer referencia a un libro que sólo se compraría si no existiesen más copias del original.

Si un libro es realmente escaso, no permanecerá a la venta durante mucho tiempo. Incluso muchas guías de precios de internet dan valores falsos, y por seguir esos precios muchos libreros se pierden de realizar buenos negocios. Por ello mismo, muchos recomiendan tener mucho cuidado con el e-commerce”.

Article: “Bibliófilos: ¿ de qué depende el valor de un libro?” en el vlok: “En Plenitud, el sitio para mayores de cuarenta”. Http://www.enplenitud.com/nota.asp?articuloID=2514.

 

exvlokis blau2

 

Read Full Post »

llibreria canuda ex

Antiquaris de pàgines centenàries i obres d’art

“Diga’m què vens i et diré qui ets”. La diversitat de llibres vells fa que siguin igual de diversos els establiments que els comercialitzen. En el cas de l’antiga Canuda, al Gòtic, la idea era clara: un espai mig subterrani, amb les parets cobertes per prestatgeries carregades de lloms de mil i un colors. Era una llibreria antiquari en tota regla. Quan aquest centre neuràlgic dels bibliòfils barcelonesos tancà les seves portes, va ser l’Aquitània (València 160) la que en recuperà l’essència i decidí continuar en la seva línea (1)(2). Aquesta és molt menys polsosa, més petita i s’hi respira un altre ambient. Pere Antón Torres, propietari des de fa un any de l’Aquitània, explica que quan la Canuda va tancar va tenir molt clar que volia seguir en aquest sector. “A l’Aquitània cada llibre té un preu diferent, i les existències de material provenen bàsicament de col·leccions particulars. Es ven sobretot llibre de taulell però de tant en tant també alguna obra més especial.”

llibreria aquitània canuda

Llibreria Aquitània

En obres especials és en el que s’ha centrat majoritàriament la Llibreria Casals, l’establiment familiar del President (ex) del Gremi de Llibreters de Vell, Albert Obradors. Als prestatges hi ha volums dels segles XVI i XVII, primeres edicions de col·leccionista i llibres de taulell. Com l’Aquitània, estableix el preu del llibre en funció del valor d’aquest, un 80% del seu  s’abasteix bàsicament de fons particulars, i el 20% restant l’adquireix en subhastes. “Internet està revolucionant aquest sector com mai abans havia passat. Per una banda, xarxes com Iberlibro han fet arribar els nostres stocks a tot el món, però per una altra banda, ara  la competència és global, i a més particulars que venen des de casa són també rivals nostres.”

“Llibres de segona, lectures de primera”, article de Núria Picas Rodoreda i Núria Ribas Costa a http://www.vilaweb.cat/noticia/4229828/20150205/llibres-segona-lectures-primera.html  (el 2 de maig de 2015)

(1)Un llibreter de la Canuda, en Xavier, també va obrir una llibreria de vell, la Kepos-Canuda, al carrer  Bruc, 76 ( aquí sota)
llibreria kepos canuda
(2)i una de Sant Cugat del Vallès, Llibreria El Siglo, també va recollir bona part del que hi havia a la Canuda.

llibreria el siglo sant cugat

Llibreria El Siglo

 

sanefa 412

 

“ ¿Cuándo hay que dejar de robar?.

La teoría y los viejos cánones señalan que en el fin de la carrera está la consagración, es decir, todo buen ladrón de libros se retira cuando ya percibe un ingreso que le permite comprar una obra, o cuando no teniéndolo aún, ya no siente esa necesidad.

A lo largo de la historia se ha visto que esto no siempre es posible, porque hay algo que no tiene que ver con el ingreso económico. La necesidad de robar se puede volver una adicción y eso siempre genera problemas. Un buen ladrón de libros no se junta con un bibliocleptómano, pero es su deber ayudarlo en su readaptación, si fuere requerido para ello. Se sabe que a la fecha se han readaptado profesores, escritores, investigadores, jueces y abogados que hoy gozan de prestigio en su profesión, y que antaño fueron jóvenes talentos en el latrocinio a librerías.

Cabe señalar, aunque no venga al caso, que un ladrón de libros no es amigo de aquellos que piden prestado un libro y dolosamente no lo devuelven. Esa manera de adquirir libros es mal vista en este ambiente. No devolver un libro que se pide o se ofrece es un absurdo que pone en evidencia al que abusa de la confianza”.

           Article: “Breve manual para robar libros y no sentir remordimientos”, de Moisés Robles Cruz, en el vlok:

Http://otrashistorias.canutolibros.com/2009/05/breve-manual-para-robar-libros-y-no-sentir-remordimiento .

 

exvlokis blau2

Read Full Post »

penella y bosch2

“Fou també en aquell període que sorgí una de les cases que han esdevingut tradicionals en el comerç barceloní del llibre, per bé que actualment estigui desglossada en dues raons socials i hagi sofert una gran evolució. Ens referim a la que van fundar, l’any 1889, al número 29 del carrer Moles, essent encara molt joves, en Faustí Penella i l’Agustí Bosch.

D’antuvi, només era un obrador de relligadures, però ben aviat Penella i Bosch van ampliar llurs activitats amb la compra i venda de llibres vells. Després, per tal d’engrandir el negoci, el 1892 adquiriren la llibreria que Alexandre Palou tenia establerta a la Ronda de la Universitat, número 3. Conservaren, però, el local del carrer Moles únicament com a obrador de relligadures. Finalment, el van deixar per dedicar-se de ple a la llibreria de la Ronda.

llibreria piferrer

Allí feren compres importants, entre altres les biblioteques de Teixidor i Cos, Bertran i Bros, marquès de Montoliu, i, sobretot, les existències de la llibreria d’en Baldomer Gual, (à) el Mero, instal·lada carrer de la Tapineria. A més de les del seu pis particular i les del magatzem que tenia al carrer de Dufort. Fou una compra de les que fan època, i d’una quantitat tan important de llibres, que avui ens semblaria llegendària. Hi havia molts fons provinents de la històrica llibreria Piferrer. Entre el 1896 i el 1906 publicaren diversos catàlegs, bona part dels títols dels quals procedien d’aquelles profitoses compres.

El  veïnatge d’aquella llibreria amb la Universitat féu que Penella i Bosch s’especialitzessin en la compra i venda de llibres de text, la qual modalitat ja no abandonaren, si bé cultivaren en tota l’extensió el llibre vell i nou.

Faustí Penella morí l’any 1906, quedant aleshores l’Agustí Bosch com a únic propietari de la llibreria. Aquest, després d’una profitosa vida de treball, traspassà l’any 1926. En endavant s’encarregaren del negoci els seus dos fills Josep i Antoni.”

          Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 28.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

caricatura charrles Nodier1

Caricatura de Charles Nodier

 

          “ El bibliófilo es un hombre dotado de cierto espíritu y de cierto ánimo, que obtiene placer de las obras del genio, la imaginación y el sentimiento. Ama esa muda conversación de los grandes espíritus que no exige una cuota de reciprocidad, que cada quien comienza donde quiere y abandona sin descortesía, para luego renovarla sin ser inoportuno; a través de la afición por ese autor ausente cuyo lenguaje le entregó el artificio de la escritura, llegó sin darse cuenta al amor del símbolo material que lo representa. Ama el libro como un amigo ama el retrato de su amigo, como un amante ama el retrato de su amante; y como todo amante, él gusta de ornar lo que ama. Su escrúpulo será el de no abandonar, bajo los tristes ropajes de la miseria, el volumen que ha colmado a su corazón de gozos purísimos, siempre que pueda suministrarle el lujo del tabí y el marroquín. Su biblioteca resplandece de encajes de oro, como el tocador de una favorita; y por su sola apariencia exterior, sus libros son dignos de la kirada de cónsules, tal como lo deseara Virgilio”.

          Charles Nodier: El aficionado a los libros”, Le Castor Astral, Paris, 1993, citat a De bibliomanía. Un expediente, de Jaime Moreno Villarreal, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp.189-190.

 

lletra q2

Read Full Post »

llibreteria carrer

Carrer Llibreteria

 

“ Una llibreria molt significada del vuitcents barceloní va ésser la de Josep Rubió, pare d’en Joaquim Rubió i Ors, el cèlebre Gaiter del Llobregat, propulsor remarcable del nostre Renaixement. Estava establerta, el 1800, al carrer de la Llibreteria, enfront del Diario de Barcelona. En Rubió fou impressor, editor i llibreter, en una peça.

La seva a la impremta vida va ésser una cadena de contrarietats. Treballava amb manca de mitjans i de diners. Hom diu que havia d’acudir, molt sovint, a la impremta del Diario, on emmanllevava tipus de lletra mòbil, car no en tenia. Allà els hi deixaven de bona gana, car en Rubió era un home honradíssim i molt bona persona.

Durant la guerra de la Independència i, després, amb les revoltes subsegüents, va anar a raure a Vilanova i la Geltrú. Allà va estampar les Ordinacions de Bilbao, el 1813.     A Reus, on també va anar a raure, va estampar un gran nombre d’opuscles.

El 1840 estava establert al número 40 del carrer de la Llibreteria. Era el seu carrer, aquest. Allà va morir.

El pare Rubió era un dels homes més entesos del país en matèria de llibres. A la seva llibreria acudien els erudits més destacats de l’època. S’hi reunien en Pròsper de Bofarull, el doctor Jaume Ripoll i Vallmajor, en Josep Maria de Grau, en Miquel Mayora, pare de l’erudit Lluís de Mayora; en Pi i Arimos, el magistrat Pinós, en Milà i Fontanals, en Marian Aguiló   i alguns altres.

auca baladrers de barcelona

Auca Baladrers de Barcelona, imp. Casa Rubió

Els quals, ultra recercar-hi llibres i manuscrits rars per tal d’estudiar-los i de documentar-se amb mires als treballs que preparaven, es dedicaven a discutir sobre tota mena de temes. Tan era així, que la llibreria Rubió es transformava, la major part d’ocasions, en una mena de càtedra pública.

Molts cops, , aquells homes importants es veien obligats a consultar el pare Rubió sobre un punt concret de bibliografia o d’impremta. I la solució els la donava ell. Car era un diccionari vivent, i una autoritat en matèria d’impremta i de llibres.

Fent molts esforços va arribar a reunir un bon nombre de gòtica catalans. Se’ls hagué de vendre per tal de fer diners.

Va morir i deixà la vídua amb quatre fills: dos nois i dues noies. Després de la seva mort, la impremta portà el nom de ‘Vídua de Josep Rubió’. Josep i Joaquim seguiren l’ofici del pare. El darrer, abassegat pels seus treballs literaris, el deixà. Va continuar-lo el seu germà, el qual va traslladar l’establiment a la Baixada de la Presó, on va anar treballant fins que va traspassar. Les seves dues germanes hi continuaren.

Després l’adquirí el professor O.J.M. Llisterri, sota el nom de ‘El Arco Iris. Antigua Casa Rubió, fundada en 1800’. Això fou vers el 1914”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 22.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ Es curioso e interesante el negocio un tanto al margen de las normas mercantiles, referente a la compra-venta de libros usados y a veces ni tocados con la punta de los dedos. Nuevos de ocasión, si señor, que son todos los libros procedentes de saldos de ediciones que no se venden en las librerías de nuevo y que sus dueños o editores tienen que liquidar a precios irrisorios, por no almacenarlos donde la humedad y la polilla darían fin de ellos en más o menos tiempo.

Pero a nosotros lo que nos interesa por ahora es la compra-venta del libro usado o de segunda mano. Los libros llamados viejos, aunque muchas veces están tan bien conservados que parecen acabaditos de salir de la imprenta y encuadernación, se encuentran, como es sabido, en las que se llaman, mejor diríamos llamaban, librerías de lance o de ocasión”.

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 30-31.

 

colporteur0

Read Full Post »

revista llibreria antiquaria 0

          “ Cada llibre té un comprador potencial, o molts. Cada temàtica, un grup de compradors. El llibreter ha de fer el possible per contactar el llibre o el tema amb el client o grup de clients. Això ho aconsegueix amb l’oferta directa, l’exposició de les obres en forma atractiva o la publicació de catàlegs i la seva distribució intel.ligent. El llibre que no es veu ( directament o a través del seu reflex en catàleg, o sigui de la fitxa bibliogràfica descriptiva), és llibre que no es ven. La política de vendes és complexa; hi ha títols que en un moment determinat és prudent reservar per raons diverses ( de saturació d’exemplars en mercat, per exemple) i altres títols dels quals interessa poder incrementar la venda ( previsibles reedicions millorant  les en curs). En uns i altres casos, moltes vegades la venda és poc comercial, especialment quan es mantenen els preus d’oferta; però això és un risc que cal admetre i afrontar com a tal, i que pot corregir-se a base d’altres compensacions”.

          “Uneix  i ens fa diferents”: editorial de la Revista de Llibreria Antiquària, nº 2, pp. 4.

 

bas martin el cosmografo

 

 

          “ Nos movemos en un mundo sujeto a las leyes aleatorias del mercado, de la oferta y la demanda. El precio de un libro antiguo es diferente si se ha de comprar, vender, subastar, asegurar o prestar. Cualquier tasación está sujeta a múltiples variables. Para valorar y tasar un ejemplar es necesario conocer el mercado y la cultura, y si me permiten, tener unos mínimos conocimientos de relatividad. Lo que sí que hay es una cosa clara, y es que los precios del libro antiguo, en relación con hace tan sólo diez años, se han disparado. El libro antiguo se ha convertido en un paraíso para la inversión, en ocasiones para blanquear dinero negro, y ello ha significado un notable incremento en el precio de los libros, a los que se ha venido a unir el temible redondeo producido por el Euro.

          Por todo ello, el coleccionista, inversionista e interesado en el libro antiguo deberá manejar diferentes fuentes a la hora de realizar una compra. Una de ellas es tener unos conocimientos culturales de la época y del autor del ejemplar/es en cuestión. También sería interesante conocer, puesto que existía la obligación desde el siglo XVI, la cantidad fijada por la tasa o precio del libro, que en último lugar, y pese a los siglos de diferencia, nos puede ayudar a comprender el valor que otorgó el librero a esa obra. Por supuesto manejar los repertorios bibliográficos clásicos, caso de Palau o Vindel, que aunque incluyen precios de hace años nos pueden servir también como referencia inicial. En suma el ‘fondo de armario’ de cualquier interesado en el libro antiguo, deberá contar con las siguientes obras de referencia, básicas para evitar cualquier engaño y fraude:

Repertorios bibliográficos.

Bibliografías de incunables e impresos antiguos.

Tipobibliografías.

Biobibliografías.

Topobibliografías.

Bibliografías especializadas.

Catálogos Colectivos.

Catálogos de librerías anticuarias y subastas.

Recopilaciones de libros tasados.”

 

          Article de Nicolás Bas Martín: “Documentación on line sobre libro antiguo”, pp. 115-116, a Documentación de las Ciencias de la Información, 2007, vol. 30.

nicolas bas martin orga

Read Full Post »