Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibre vell’

 

 

 

               “És ben cert que, avui, el concepte de la vocació i de l’amor al llibre ens ofereix un tema de reflexió quan veiem, per exemple, que als grans magatzems les edicions es venen com… un producte més, i que els llibres posats a piles són objecte de dràstiques rebaixes.  Aquestes accions degradants, sovint preconcebudes i no sempre justificables per exigències de comercialització, ofenen el llibre, que si bé producte, és, per damunt de tot, símbol de vida i de cultura.

               Afortunadament, encara hom troba llibreries amb estil i caràcter, fins i tot especialitzades, amb una certa atmosfera de lloc de reunió i d’intercanvi d’idees, de centre de meditació. I podem asegurar que no són indrets on es trobin solament vells romàntics o especialistes discrets, sinó joves amb neguit de trobar-hi part del bagatge que contribueixi a la seva formació.

               El llibre vell ¡ Recordem aquelles paraules d’Alfons el Magnànim, IV de Catalunya ( V d’Aragó), que fou mecenes i gran protector d’humanistes: “Allò que més estimo són quatre coses velles: Llenya vella per a fer bon foc, vi vell per a fruir d’un bon tast, vells amics per a conversar i vells llibres per a aprendre”. És cert que cal tenir en compte que durant el Renaixement tot el que era antic semblava modèlic i el qualificatiu de vell podía equivaler a valuós. Si això ens sembla avui exagerat, no ho és menys el fet de creure que només té valor allò que és nou.

               Sempre és la qualitat  la que atorga valor. Hem vist acaronar el llibre ben editat. Hem vist l’enamorat d’un títol recercar-lo infatigable, hem vist l’adolescent devorant el contingut d’una obra filosófica. I tot això es produeix a l’època del best-seller.

               Què és el best-seller? ¿Un títol que aconsegueix grans tiratges i una àmplia acceptació al mercat? Ës senzillament, un fenomen de l’època del consumisme en l’àmbit del llibre. El doctor Lauterbach, un alemany que ha estudiat aquest tema, defineix els best-seller com un ‘producte de l’estrategia de mercat i de la producció’ ”.

               Article: “Del llibre vell i del ‘best-seller’”, de Joan García Font a Revista de Llibreria Antiquària, número zero, octubre 1980, pp. 32.

 

 

 

             

               “ Un segundo mito hace del bibliómano, del bibliófago, del papívoro, un ser profundamente antifísico: que siente horror ante la naturaleza – ante la vida, ante las cosas verdaderas – , exactamente en la misma medida en que a ésta le horroriza el vacío. Profundo error. Pues es evidente que el bibliófilo sólo teme una cosa, y de una manera fóbica: el mal libro, o más exactamente, el mal papel. O mejor todavía: el libro sin marcas. No puede enfrentarse a esa parte del libro que pertenece a la especie, lo que lo incluye en la marea de las publicaciones de la temporada. Además, la colección no se forma contra la naturaleza ( el paisaje hermoso, la armonía del mundo), sino en relación con la totalidad de los libros, con una Biblioteca Absoluta – en la que acota una zona, baliza un terreno seguro, fiable, reconocido, luminoso en medio de la masa indistinta de las publicaciones que a nadie interesan. En la bibliofilia todo tiene un sentido; no hay desperdicio.

                 De ahí la importancia fundamental de ese elemento minúsculo, que el profano, generalmente, pasa por alto: la justificación de tirada. Gracias a esta nota, corta pero monumental, que fija  el número de ejemplares, las calidades de papel utilizadas( en una escala que concluye con las más raras y caras), sus cantidades ( dos ejemplares en papel Japón, cinco en vitela, doscientos en volumen…), el aficionado se libera de cualquier posibilidad de error: le basta con seguir un camino seguro, con la certeza de que continúa avanzando hacia adelante.”

                 Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 84-85. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

 

           

 

Anuncis

Read Full Post »

 

 

 

                  

 

          “ Actualment hi ha qui no sap què és un ‘ex – libris’, perquè no n’ha vist mai cap. D’altres, solament els han perdut de vista. Direm, doncs, per començar, que aquest és el nom que es dóna al signe, símbol o emblema, generalment gravat, o bé imprès en un petit full de paper que s’aplica o enganxa a la coberta interior d’un llibre per tal d’identificar el seu propietari.

           L’ùs dels ‘ex – libris’ va començar a Alemanya a principis del segle XVI, i no es va introduir a França fins ben entrat el 1600. Al començament era sols un simple escut o emblema, per evolucionar més tard donant lloc a petites obres d’art gràcies al gravat fet en fusta, a l’aiguafort o bé en metall. El seu col.leccionisme no sorgeix, però, fins el darrer terç del segle passat, que és precisament quan apareixen a casa nostra, gravats pels millors artistas i estimulats pels bibliòfils i altre gent relacionada amb els llibres i l’art de la lletra impresa. Fou l’artista reussenc Ramon Casals i Vernis, qui el 1889 dibuixava al carbonet, per encàrrec del seu paisà, el llegendari bibliòfil Pau Font de Rubinat, el que pot considerar-se el primer ‘ex – libris’ català de l’època moderna.” 

          Article: “Hem tornat a veure ‘ex – libris’” de Lluís Bonet i Punsodas a Revista de Llibreria Antiquària, número zero,octubre 1980, pp.20.

 

                              

 

           “ Un librero de viejo aspira a tener todos los libros del mundo y ser el único del mundo. No porque le reporte más dinero, sino por absoluta vanidad. Es un hecho muy borgiano, quizá porue Borges fue bibliotecario, una manera distinta de ser librero de viejo. Por otra parte, el librero de viejo tiene un sentido cinegético muy acusado y un sentido aguzado de la seducción para conseguir algo, en este caso, un libro, aunque lo más paradójico de todo es que un librero de viejo comienza con diez mil pesetas y ningún libro y termina con diez mil libros y ninguna peseta”.

            Paraules de Constantino Gómez ( Tino Vetusta) en una entrevista feta per Víctor Guillot, al diari La Nueva España de Gijón, el 4 de gener de 2010.

 

                                        

Read Full Post »

               “ Si la importància bibliofílica és, fins a cert punt, independent de la vàlua intrínseca del llibre, l’ideal és, però, que una i altra vagin juntes. No cal, doncs, encarir l’interés d’una col.lecció d’història de Catalunya, amb exemplars dels primers temps de la impremta entre nosaltres, alguns d’ells incunables – i tothom sap què vol dir, en les esferes de la bibliofília, un incunable català, sortit de les premses dels impressors alemanys que introduïren aquí la novel.la art o de llurs successors.

               Els erudits seguiran discutint sobre els origens de la impremta a la península; com totes les matèries d’erudició, la controvèrsia potser no acabarà mai, o almenys tardarà molt. El fet és, però, que el primer llibre imprès a Barcelona del qual ens han arribat exemplars és l’Egregie dcotor Sancti Thome de Aquino in libris ethicorum comentum, per Brun i Spindeler ( 1478)”.

               Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

 

                                

 

 

 

               “ En Siracusa conocí a un inglés que padecía ‘ bibliofilia’. Se llamaba Mister Harriwel. Poco le importaba a nuestro inglés lo que los libros pudieran decir. Para él, eran igualmente codiciables un volumen de nociones de Aritmética que la Biblia o La Ilíada. Lo que interesaba a Mister Harriwel era el libro, considerado como cuerpo.

-Estoy preocupadísimo – me dijo un día, mientras tomábamos café – . Tengo enfermos algunos volúmenes de mi biblioteca.

  Yo siempre había considerado a Mister Harriwel como un señor un tanto ‘chalado’, pero con aquella declaración, le ascendí de pronto a loco de remate.

  -Sí, señor – continuó el inglés-. La gente cree que el principal enemigo de las bibliotecas es el fuego, y por eso colocan grandes y antiestéticos extintores en las salas de lectura. No es el fuego ni son los lectores mismos los principales enemigos de los libros. Quienes podrían acabar en poco tiempo con los volúmenes más curiosos del Mundo, si la Ciencia no se ocupase del asunto, son unos bichitos pequeñísimos que apenas se ven, y que devoran sin piedad los libros, especialmente los antiguos.

 

            Después. Mister Harriwel me explicó detalladamente las características de estos bichitos, que padecen la extraña manía de digerir literatura.  

 

                                  

                         

 

              Uno de los bichitos más peligrosos es el llamado annobium paniceun. Se trata de un coleóptero que mide dos milímetros. Es de color marrón claro y forma cilíndrica. Se le encuentra en todas las latitudes. Antes se creía que este bichito sólo atacaba el pan de centeno, pero ahora se ha descubierto que, sin desdeñar del todo el pan, prefiere la literatura como alimento y albergue. Las hembras colocan sus huevos en los intersticios de los volúmenes. Lo que prefieren para alimentarse es la goma o engrudo con que están pegadas las hojas.

 

            También son un enemigo terrible de las bibliotecas los gusanos, llamados vulgarmente ‘barrenilla’ o carcoma, porque empiezan atacando la madera de las estanterías y concluyen metiéndose en los libros.

 

            Mister Harriwel me citó infinidad de nombres y características de estos animalitos, pero no es cosa de cansarles a ustedes.

 

            -El más importante y el más voraz de todos – concluyó el inglés- es el llamado científicamente cheylectus cruditus, y vulgarmente, ‘devorador de libros’. Habita en los infolios polvorientos. Es vagabundo y ciego. Devora a otros insectos que viven en los libros, pero esto no es ventaja, puesto que él solo se basta y se sobra para acabar con la palabra escrita, si se le deja. Esta especie es la que he descubierto en mi biblioteca, pero me propongo acabar con ella en poco tiempo.

 

            Por fin, Míster Harriwel, que era algo exageradillo, me dijo con acento patético:

 

            -Si los hombres de buena voluntad no nos ocupáramos de este problema, los devoradores de libros causarían un destrozo, comparado con el cual la catástrofe de Alejandría resultaría una broma”.

 

            Article de P.D.: “ Unos bichitos que comen literatura”, a la revista Estampa, de 13 de gener de 1934, pp.15.       

                        

        

                           

 

 

 

 

Read Full Post »

                                     Imatge                     

               “ La identificació és el primer pas, ineludible, per a la taxació. El llibre posseeix diversos matisos que tenen a veure amb els seus continguts ( l’obra) i amb els seus aspectes materials ( l’objecte). És necessari un coneixement profund dels instruments per a la identificació per esbrinar la raresa i les característiques del llibre antic ( integritat, format, edició, variants, etc.), que són molt nombroses, però perfectament conegudes pels professionals de la documentació i del comerç del llibre. D’aquest primer contacte amb les eines documentals s’aconsegueix identificar l’obra, mitjançant els seus elements essencials: autor i títol, les dades relatives a la fabricació del llibre ( lloc d’impressió, nom de l’impressor i data) i l’edició; i d’altres característiques pròpies de l’edició específica a la qual pertany l’exemplar: presencia o absència d’il.lustracions, existéncia de preliminars ( especialmente de caràcter literari), format, col.lació, tipografia, llengua, etc. Però aquesta anàlisi ajuda a definir dues qüestions bàsiques: la integritat de l’exemplar i, en certa manera, una aproximació a la raresa del document.

            Amb la identificació es pot establir una primera aproximació a l’estimació del valor del document, ja que tots els aspectes fonamentals són coneguts. La valoració és el resultat de l’adicció de valoracions parcials de nombrosos aspectes: autor, obra, matèria, edició, lloc de publicació, llengua, tipografia, il.lustració, arquitectura tipogràfica, etc. Tots aquests aspectes defineixen el conjunt dins del qual fou creat el document que es posseeix, però s’ha d’advertir que d’aquesta manera s’obté més una aproximació a la valoració que a la taxació”.

            Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 123.

                                      Imatge

               “ En virtud de extraña atribución, de que sin duda disfrutan por derecho potestativo los meridionales ( que aborrecen todo lo que no sea generatio spontanea, que no cuesta tantas fatigas y sudores) se echa en cara á los bibliófilos y eruditos su afán de exhumar cosas de otros, en vez de dar la mejor y más nueva forma posible á las suyas. Hablando de esto, se pone verdaderamente feroz é irresistible Unamuno. Sus razones son las vulgares y corrientes, tan ilógicas como ellas, aunque aderezadas con salsa de distinción y novedad formal puramente. Es, en efecto, vulgar creencia, afianzada por las tradiciones, referencias, apólogos y chascarrillos satíricos de muchos siglos de estupidez, la de suponer que la tarea de bibliófilo trae consigo un decaimiento de la personalidad, una renuncia á todo lo original é idiosincrático, una deposición de todas las energías individuales, una decadencia intelectual subsiguiente al rudo laborar de una vida apolillada ( dicen ellos) entre pergaminos. Se piensa que el legajo ó el manuscrito, ó simplemente el libro, sedimenta en todos cuantos lo manejan por necesidad ó por gusto algo como un moho del espíritu, y esteriliza, arrugándolas como papel viejo, las más lúcidas inteligencias. Pero esto no pasa de ser un fanatismo vulgar, nacido de la aversión hacia todo el que se dedica á tareas algo más nobles y laboriosas, aunque, sin duda, menos fructíferas que la elaboración de piezas del género chico ó de retales de poesía albumínea”.

            Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).

Read Full Post »

« Newer Posts