Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘impressors’

Libri Quattuor Sententiarum de Pere Llombard, (ca.1150)

 

“Entre llibres del XVIII i XIX es conservaven intactes uns fulls de paper calats amb motius ­geomètrics, delicats i preciosos. Un és negre i un altre blanc. Dibuixos de filigranes que semblen vidrieres gòtiques o, conjectura la bibliotecària, “ neules mallorquines”, l’ornamentació que elaboraven els convents i cases de l’illa per celebrar el Nadal.

I més curiositats, com el full adherit a un gravat del segle XVIII que reprodueix ­fidelment el Palau Reial de Madrid durant la marxa de Felip V en la cam­panya de Portugal (4 març del 1704). El full, la finalitat del qual era reforçar la part posterior del rasclat, és un registre de malalts del segle XIX que es feia servir als hospitals de França durant les guerres napoleòniques.

Neules de punta mallorquines.

Amb tot, una de les troballes més interessants que s’han produït a la sala de manuscrits va sorgir gràcies al mateix deteriorament de l’obra, un procés natural que la biblioteca tracta de frenar adequant el lloc amb les millors condicions de llum i temperatura. En sostenir un volum factici titulat Dialogi de inmortali amb diversos tractats de Pere Alfons de Burgos impresos a Barcelona al segle XVI, es va desenquadernar. El pergamí que fa la funció de ­tapa de cobertura en una recopilació d’obres va quedar desprès del cos del llibre, deixant veure el reforç del llom (com es veu a la fotografia situada a la ­pàgina anterior). “En una època en què res no es llençava si es podia fer servir per a un determinat propòsit –descriu Verger–, és habitual trobar trossos de pergamí i de paper, manuscrits i impresos, en les enquadernacions dels llibres antics a fi de reforçar-les”.

Així, l’impressor barceloní que es deia Claudio Bornat va fer servir el 1562 –com data el llibre– un pergamí ja escrit que devia tenir per allà per ser utilitzat com a reforç en el recosit dels volums. El fons de reserva de la UB va cridar un prestigiós investigador en història medieval de la Universitat de Saint John, Daniel Gullo, perquè analitzés i datés el text que apareixia al llom. De què es tractava? “ Gullo va descobrir que era un fragment desconegut d’uns Comentaris de Sant Bonaventura en les Sentències de Pere Llombard del… segle XIV!”, exclama la responsable de la custòdia de l’obra.

Marca d’impressor de Claudio Bornat, 1581.

Un text de dos segles anteriors a l’obra impresa, i que ha servit de base per a un estudi posterior sobre la difusió de l’obra franciscana, hauria quedat ocult per sempre si no s’hagués desprès. El volum en qüestió compta no només amb la marca identificativa de l’impressor, una imatge d’un nen Jesús cavalcant una àguila, sinó l’exlibris de Josep Jeroni Besora, el seu primer propietari, que va donar tota la seva col·lecció al Convent de Sant Josep, situat on ara hi ha el mercat de la Boqueria, explica Verger. Besora va ser un clergue de Lleida, humanista, que va presidir breument la Generalitat el 1656, i que va reunir una bi­blioteca d’uns cinc milers de llibres, de grans dimensions per l’època. Al seu testament, realitzat a favor dels carmelites descalços de Barcelona, va espe­cificar la condició de que la col·lecció fos d’ús públic.

El 1835, amb la desamortització de Mendizábal que va expropiar l’ Església dels seus béns, els ­llibres albergats a Sant Josep, juntament amb els preservats en convents com Santa Caterina, Sant Francesc d’ Assís o del Carme, van anar a parar al monestir de Sant Joan de Jerusalem, situat a la Via Laietana. Les monges van ser expulsades i centenars de llibres, amuntegats a les sales. El 1840 es va inaugurar una biblioteca. “Tot i això, es nota en les obres el deteriorament propi de les poques cures que van rebre en mig segle. Humitats, forats per insectes, enquadernació en mal estat…”. El 1880, coincidint amb la restauració de la biblio­teca de la UB, tot el fons va ser traslladat a l’edifici central i es va condicionar la sala dels manuscrits. El convent va ser enderrocat.

Dibuix en una fulla. Una de les peces estrella de la col·lecció de la sala de manuscrits de la Biblioteca de Reserva de la UB, és la imatge d’un pastor gravada sobre una fulla d’arbre. Va ser la primera peça trobada, fa deu anys (Xavier Cervera). Imatge de l’article.

El volum de les curiositats descobertes ha obligat a crear un nou arxiu específic per a aquestes petites peces que són als llibres però no en formen part. “Primer es redacta una descripció de cada peça i s’incorpora al registre de l’exemplar (material annex), perquè es pugui consultar al catàleg en línia de la biblioteca”, indica Verger. I, després, s’arxiva en un dossier individual, on es fa constar la firma topogràfica del llibre. Així es manté el vincle del material amb el llibre on ha estat trobat.

Verger reivindica la importància de la tasca de catalogació dels exemplars. “La catalogació, sobretot en una biblioteca com la nostra, és una feina primor­dial, a més de la conservació, perquè ens permet saber el que tenim”. Calcula que encara queda per catalogar entre una tercera i una quarta part del fons antic i això suposa, en total, més de 37.000 llibres, de manera que encara queda marge per conèixer altres detalls de la història dels nostres avantpassats.

Article: “La biblioteca dels tresors ocults” de Carina Farreras, a LV del 6 d’agost de 2017. http://www.lavanguardia.com/encatala/20170806/43374742031/biblioteca-tresors-ocults.html

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

                        

                    Pere Posa, Barcelona, 1482.

              “ Així veiem a un Pere Posa i a un Pere Miquel exercint el veritable ofici d’empresari de les arts del llibre. En els seus ben equipats i complets tallers editaven llibres que es mouen en tres aspectes bàsics de la cultura: textos clàssics de Curcius Rufus, Ovidi, Albert el Magne, i d’altres; textos de formació com són els de Nicolau Bonet, Guido de Cauliac, Francesc de Sant Climent, Cató, etc., i el tercer aspecte té un gran significat per a nosaltres; es produeix per primera vegada una àmplia difusió dels nostres clàssics medievals: Tòmic, Llull, Eiximenis, etc.

                                      

               I ara ens preguntem: aquest esplet a què respon? Sempre hem pensat que el llibre, com a vehicle de cultura, no pot negar aquest principi: és viatger, encara que el veiem a voltes parat en una biblioteca, però això és momentani, perquè hem de pensar que aquestes no són sinó un redós de descans del llibre.

                           

 

              Tant és així, que només situant tres dels impressors del primer segle d’impremta damunt del plànol de la ciutat: Pere Posa, Carles Amorós i Sebastià Cormellas, tindrem traçats els principals camins del viatger. No és doncs l’atzar, si no l’esperit, el que fa que el llibre i tota la literatura de fil i canya es produeixi i es difongui al llarg dels segles, en els camins, autèntiques àgores de la cultura, pel fet de ser lloc de relació i d’intercanvi.  I és que Barcelona és això: camí, àgora i redós de cultura. Ara, ací, damunt del Camí romà que duu al Vallès, àgora i redós de cultura sí que ens permetem de fer una crida ¡.  Que no romangui neulit a les nostres mans l’esforç que han fet per al llibre generacions de ciutadans barcelonins, perquè Barcelona encara és un camí obert, una àgora i un redós de cultura.

 

             “ Les Arts del llibre a Barcelona” d’ Enric Tormo i Freixes, en el opuscle editat per Gremi de llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXX Fira del Llibre Vell, Barcelona, 1981.

                        

              “ En 1842 teníamos en Barcelona las librerías de Pedro Barral, en la calle de la Corribia; a Cerdá y Sauri, en la plaza de la Lana; José Compte, en la calle de la Paja; J. Font, en la bajada de la cárcel; viuda de Gorchs, en la calle de la libretería; Jaime Gaspar, en la Daguería; José Lluch, en la misma Libretería; Juan Llorens, en la Palma de Santa Catalina; Sillas y Oliva, en la Pistería, y José Solá y Serafín Veguer, en la calle Ancha. Contábanse, además, 108 traperos de viejo, que tenían en sus tiendas venta permanente de libros, entre los que salían a veces verdaderas joyas bibliográficas. En 1844 publicó Oliva un catálogo en 12 tomos; Ramón Tudor, otro de 80 páginas, y en 1845 Saurí estampó el suyo de 116 páginas, titulado Bibliografía Nacional y que contenía 3.500 títulos. Oliva, en 1852, publicó un extracto de su catálogo, y en el mismo año Juan Oliveres da a luz otro de 90 páginas y en 1864 otro, completado en 1867. Antonio Llordachs, establecido en el Arco de San Ramón del Call, estampa otro catálogo con obras raras y de gran valor, ordenadas por materias. Trasladado Llordachs a la plaza de San Sebastián, y asociado con su hermano, publica otros catálogos en 1867 y 1869. Muerto don Antonio, su hermano don Juan prosigue el negocio, trasladándose sucesivamente a la calle del Conde del Asalto, a la del Vidrio y a la del Paradís, publicando catálogos en 1873, 1876 y 1886, hasta en 1914, en que se retiró del negocio. Durante más de medio siglo, pues, los catálogos de Llordachs constituyeron el registro de nuestra riqueza bibliográfica, tanto en impresos como manuscritos, siendo de notar que de muchas obras, hoy rarísimas y que en las subastas de Londres, Paris y Nueva York adquieren elevados precios, entonces se veían varios ejemplares”.

            Article de Arturo Masriera: “ De Oliva hasta Llordachs”, a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp. 14.

                     

Read Full Post »