Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘il·lustradors’

Masegosa, Millà i Alum recolliren el manifest desig dels llibreters de vell i d’ocasió de Barcelona per afirmar la seva personalitat, diferenciada per les característiques del negoci, en relació amb els llibreters de nou. I com particularment sentien la crida del carrer, donat que des de feia molts anys paraven en els mercats dominicals de Barcelona, la idea de muntar una fira especial per al llibre vell i d’ocasió els sortí d’una manera natural. La dificultat vindria en el moment de materialitzar-la, doncs d’antuvi toparen amb l’oposició municipal, les reticències del sector més fort del gremi i l’actitud desmenjada dels companys en els que més confiaven per a impulsar el projecte. Però l’habilitat negociadora dels tres – especialment de Josep Masegosa, que anys abans ja havia mogut cel i terra per a conservar el mercat dominical de llibres sota la marquesina de Sant Antoni – aconseguí que el projecte arribés a bon terme. No fou possible portar-lo a la pràctica per la tardor de 1951, com s’havia pensat en un principi, però un any després es posà en marxa.

El president del Gremi Sindical de Llibreters, Josep Bosch i Oliveró, presentà el 4 d’agost de 1952 una instància a l’ajuntament de Barcelona demanant permís i ajut per a organitzar la Fira. Realitzà una triple argumentació per a que la resolució municipal fos favorable: el prestigi aconseguit pels llibreters d’antiquària i d’ocasió de Barcelona que sabrien fer una manifestació de gran relleu cultural; la possibilitat de recupera una tradició de fires de llibres davant l’edifici de la Universitat dins de les festes de La Mercè i dies abans de la festa de Sant Jeroni, patró dels llibreters; i el desig de deixar fora de la Festa del Llibre del 23 d’abril als llibreters de vell, que ja no es barrejarien més amb els de nou al tenir manifestació pròpia. Argument aquest darrer que anava acompanyat d’una reflexió sobre que d’aquesta manera seria més factible eradicar l’ intrusisme de la venda de llibres pel carrer.

Desconec quin argument fou el decisiu, però el fet és que la comissió permanent de l’ajuntament de Barcelona, presidit llavors per l’alcalde Antoni Maria Simarro i Puig, en la seva sessió del 3 de setembre autoritzà la celebració de la Fira. Donà el permís amb caràcter excepcional i només per aquell any, amb voluntat de comprovar els seus resultats i exigí que les instal·lacions fossin dignes. Prengué totes les precaucions necessàries per a deixar sense efecte futures edicions, però oferí la necessària llum verda per a començar. Com també ho va fer el Gremi de Llibreters, que donà l’empara del seu nom però deixà tota l’organització sota la responsabilitat de Josep Masegosa.

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 17-18.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ Las ediciones de bibliofilia tal como las conocemos hoy en día se remontan a la Francia de la época románica. Fue entonces, cuando se empezó a trabajar aunando los textos con las imágenes de aristas plásticos en unas ediciones realizadas con calidades magníficas, en tiradas muy cortas y numeradas y ya nacidas con la pretensión de conformar los volúmenes más preciados de las bibliotecas de los bibliófilos. En verdad, el país galo tiene una producción amplísima en este tipo de obras. De estas primeras ediciones hay que destacar la traducción que Mallarmé hiciera del poema de Poe , El Cuervo y que estaría ilustrada por Manet. Una obra que salió a la luz en 1875.

En las primeras décadas del siglo XX, Skira – el editor de los surrealistas – Kahnweiler o Vollard harán magníficas ediciones con obras de Hugué, Picasso, Gris, Matisse… donde la obra gráfica no aparece firmada y el artista plástico estampa su rúbrica en el colofón del libro, dando así no sólo unidad sino el carácter de totalidad que tienen estos libros.

 

No podemos pasar estas líneas sin aludir a la que quizá sea la obra emblemática del editor Vollard. En 1931 se da a conocer a los bibliófilos de todo el mundo el anuncio de la próxima aparición de La obra maestra desconocida de Balzac con trece aguafuertes de Pablo Picasso. En sus Memorias de un vendedor de cuadros, el editor describe la situación de la siguiente manera: ‘ De todas las obras que he editado, la que intrigó más a los bibliófilos cuando se anunció fue La obra maestra desconocida de Balzac, con aguafuertes originales y grabados en madera de Picasso, entre los cuales las realizaciones cubistas se hallan junto a dibujos que recuerdan a Ingres. Pero cada nueva obra de Picasso escandaliza, hasta el día en que la admiración sigue al asombro’.

Article: “Historia mínima de la Bibliofilia”, de Candela Vizcaíno en el vlok “ ddBibliofilia”.

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Joan Vila D’Ivori

 

Joan Vila és el continuador més directe com a editor de la producció bibliòfila miqueliana. Però, abans d’arribar a aquest estatus, és un dels seus col·laboradors habituals, que l’ajuda a fer possible el seu ideal del llibre ben fet. Edicions, elaborades amb tota cura, de reduïts tiratges, d’obres literàries clàssiques, catalanes o d’ampli abast universal, mogudes sempre per una gran estima envers el llibre i amb un caire erudit, són les de Ramon Miquel y Planas. En realitat, tanmateix, no va ser ell l’iniciador d’aquesta línia bibliòfila.

La bibliofília moderna a Catalunya prové d’una generació anterior, que beu de les fonts de la Renaixença i que pretén un doble objectiu: intel·lectual i artístic alhora. Sens dubte, per fer més entenedor quin és el lloc que D’Ivori ocupa en aquest camp, és bo que reculem un xic i veiem quins són els orígens i el desenvolupament de la bibliofília catalana al segon terç del proppassat segle. Des de la fallida ‘Col·lecció d’Obras Antigas Catalanas’ (1840), de J.M. Grau i J. Rubió i Ors, de la qual només eixiren dos volumets, fins a moltes altres temptatives frustrades o de poc ressò i sobretot la producció editorial de Marià Aguiló, aquests són els clars precedents de la línia bibliòfila de Miquel y Planas.

Com ja vam afirmar en el citat estudi sobre el tema, l’origen de la bibliofília moderna a Catalunya no pot deslligar-se de la Renaixença i el seu desig de revitalitzar la cultura catalana esmorteïda durant uns quants segles. De fet,el desvetllament de l’edició bibliòfila és una manifestació més de tot un moviment que malda per recuperar unes arrels, una identitat i una cultura. El llibre s’inclou així en la revifalla cultural i nacionalista, car s’ocupa, com diem, de l’edició de les obres clàssiques autòctones. Amb un interès clarament arqueològic, els seus promotors s’interessen alhora per l’alta cultura literària i per les tradicions populars, pel ‘saber del poble’.

Aquest doble vessant es fa palès també en el món editorial. D’una banda, l’esmentada reedició dels clàssics obeeix a la primera línia i entronca amb el regust mediavalitzant i historicista present a tot Europa a mitjan segle XIX. Però, de l’altra, també es recorre al cançoner popular amb el convenciment que per revitalitzar la llengua i la cultura d’un poble cal cercar en les seves fonts més profundes.

Aquets objectius es troben a les mans d’uns homes bons coneixadors d’aquest ampli ventall, sovint filòlegs i abrandats bibliòfils ensems, els quals consideren que només és possible recuperar tot allò perdut reeditant-t’ho d’una manera adient, d’acord amb el nivell del contingut. Això els mena a dirigir i crear unes acurades edicions de bibliòfil.

Ara bé, l’escassa projecció exterior d’unes edicions tan acurades però molt reduïdes no serveix per difondre allò que havia romàs silenciat durant molts anys. La difusió d’aquest tipus d’obres era molt insignificant, a més de representar gairebé en tots els casos un notable fracàs econòmic”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la Col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 149-150.

 

ß          ß         ß         ß         ß          ß          ß

 

“ La rareza y el valor de un libro se establece analizando diversos criterios, muchos de los cuales no guardan ninguna relación con el mérito literario de la obra. El valor de los libros puede venir determinado por: la limitación de la tirada, el modo de impresión, el tipo de papel o el alto coste de los procedimientos y los materiales empleados para su reproducción y su encuadernación. Los libros más codiciados por los coleccionistas suelen ser las primeras ediciones ( por la general muy reducidas); los de escritores de prestigio que no alcanzaron la fama hasta el final de su vida o incluso después de su muerte; los llamados incunables ; y los libros publicados en los años inmediatamente posteriores a la invención de la imprenta. Muchos de estos libros han desaparecido con el paso de los años, y otros han sufrido importantes daños, lo que aumenta considerablemente el valor de las escasas copias que aún se conservan.

Entre los libros raros algunos adquieren un valor especial para los bibliófilos por haber sufrido daños en la impresión y encuadernación: una cubierta defectuosa, una página de créditos superflua o desaparecida o un error tipográfico importante; o por haber pertenecido a personajes ilustres, que anotaban inscripciones o comentarios en sus páginas.

Otros ejemplares codiciados por los coleccionistas son los manuscritos miniados, es decir, libros caligrafiados e ilustrados a mano y encuadernados antes de la invención de la imprenta, así como los manuscritos originales ( en esta categoría se incluyen asimismo las obras modernas mecanografiadas o en galeradas). La primera categoría posee una importancia intrínseca, desde el punto de vista histórico y artístico; la segunda interesa especialmente a los filólogos y los críticos, porque contienen cambios y correcciones realizados por el autor durante el proceso de creación y edición.

Además de libros raros, los bibliófilos se interesan por colecciones temáticas que responden a sus intereses personales. Pueden ser libros de viajes, los ilustrados por ciertos artistas, ejemplares impresos por particulares, biografías de un personaje determinado, o todas las ediciones de los libros de un mismo escritor. El coleccionista que consigue reunir una colección especial a lo largo de su vida contribuye a la preservación de los libros para la posteridad, ya que muchas de las grandes bibliotecas académicas del mundo se crearon a partir de colecciones particulares”.

Article: “ La asombrosa Bibliofilia”, de Miguel Angel Cuevas,  en el vlok “ Sucesos y hechos raros y asombrosos”

http://asombroso-e-inaudito.blogspot.com/2011/03/la-asombrosa-bibliofilia.html

( el vlok surt, però l’article ja no apareix en aquesta pàgina).

 

Read Full Post »

Il·lustració de Joan Vila D’Ivori.

 

Joan Vila ‘D’vori” nascut el 1890, té un lloc destacat dins d’aquesta vesant, car representa el darrer esglaó i d’aquesta bibliofília que neix durant la Renaixença i arriba fins al primer quart del nostre segle. Els anys trenta representen, en canvi, l’inici d’allò que convenim a descriure com a bibliofília contemporània, on predomina la idea de l’art per art.

Tanmateix Vila, que als anys quaranta tindrà la seva pròpia editorial de bibliòfil, mantindrà sempre vigent l’esperit vuitcentista fins a la seva darrera producció. Ell, com altres, esdevé una figura pont entre dues èpoques, el segle XIX – tot i la seva tardana data de naixença – i el segle XX, enllaçant l’etapa renaixentista amb la noucentista, amb poc ressò del modernisme. Del món neomedieval vuitcentista al barroquisme noucentista, sense fer escala en l’Art Nouveau – el vessant important del modernisme -, l’obra de Joan Vila, i d’una manera especial la bibliòfila, supera el marc cronològic, els estils i les modes i, des de la primera producció fins a l’última, l’artista s’expressa tal com sent l’obra que il·lustra o simplement decora.

La introducció de Joan Vila en el camp de la bibliofília és conseqüència de les seves relacions amb l’editor Ramon Miquel y Planas. Ell és qui descobreix el jove dibuixant, a través del seu amic i col·laborador habitual Josep Triadó i Mayol, i li fa els primers encàrrecs de la seva carrera per endinsar-lo després progressivament en el camp bibliofílic.

Ben aviat, doncs, el 1908, Joan Vila il·lustra per a Miquel y Planas Les rondalles populars catalanes, i el 1909, s’ocupa del segon volum d’aquest mateix títol. Vila només té divuit anys, Miquel i confia i seguirà fent-ho d’aleshores en endavant.

 

Si Josep Triadó (1870-1929), gran dibuixant, conegut especialment per la seva tasca exlibrista forjada en ple modernisme, és el gran mestre de l’art del dibuix de Joan Vila, Miquel y Planas és el seu iniciador en el món tan ampli i fascinant del llibre concebut des de l’origen com una obra d’art. En aquest sentit, cal reivindicar la figura de Miquel, que, si cercant en J. Triadó un assidu col·laborador de les seves produccions editorials tenia garantit un bon resultat, amb Vila, tot just un aprenent, feia una aposta molt més incerta. Aquest darrer, però, malgrat una breu interrupció per diverses circumstàncies personals, després d’uns quants anys hi tornà a col·laborar novament i seguí alhora, tot i que des d’una interpretació pròpia, el mestratge de Triadó. Això féu que Vila esdevingués, d’una banda,u n notable il·lustrador de la segona generació noucentista i, d’una altra banda, un dels principals editors de bibliofília a l’etapa immediata a la guerra. Vila continuà,tant en un camp com en l’altre, el camí que els seus mestres havien perfilat, com a hereus d’una etapa vuitcentista innovadora. Per aquest motiu, podem dir que D’Ivori representa el tercer esglaó tant en el dibuix com en l’edició de bibliòfil moderna catalana, car segueix la línia d’Apel·les Mestres en primer lloc i en segon dels modernistes en el traç, i de M. Aguiló i de Miquel y Planas, respectivament, en l’edició”.

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 148-149.

 

Ex libris fet per Josep Triadó

 

ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ

 

“ Apasionarse por la lectura termina convirtiendo a todo lector en un bibliófilo, un ser humano amante del libro, el que constantemente está deseando más y más ejemplares de una determinada especie o clases, cada individuo tiene su propia búsqueda, los hay de biografías, raros, primeras ediciones, enciclopedias, con dedicatoria o firmados por el autor, esotéricos, ediciones limitadas, históricos, idiomas, literatura, científicos, instructivos, de fotografías o de cualquier temática que a uno le mueva el entusiasmo, por lo general termina uno mezclando diferentes opciones, convirtiendo un lugar abandonado y propicio de nuestra casa en una biblioteca sobrepoblada y rica en matices tan indispensable para el hogar como la cocina o el comedor de diario, el rincón de sabiduría que revela una psicología.

Particularmente me inclino por la literatura universal en toda su capacidad abarcadora, pero no desestimo salir del rubro en varias oportunidades. Leer es una pasión que nos lleva a ese vicio, a ese desenfreno de adquirir desmesuradamente, empiezas con unos pocos y terminas rodeado de ellos, sufriendo por hallarles un espacio decente en donde ponerlo para que perduren, no se malogren y que estén a fácil disposición, no siempre se tienen estantes adecuados entonces se improvisan nuevos sitios, en cajones, apilados en cualquier superficie plana, a veces en el suelo, en el armario, en diferentes habitaciones, repisas, muebles, aparadores, depende de la imaginación que nos lleva a descubrir recursos.

La biblioteca crece como un globo que inflamos hasta llegar al exceso de atiborrar el área desbordándola, se inicia uno con un pequeño monto y vas avanzando a un ingente conjunto, 12, 30, 100, 1000, 5000 y no paras, siempre estás incrementando tu personal número de libros, entras en la necesidad imperiosa de seguir buscando, de ahí la frase sabia de ‘ sólo sé que no sé nada’ de Sócrates y a mayor conocimiento mayor inquietud, surgen mayores requerimientos, más preguntas que responder, y donde mejor que en un libro.

Las bibliotecas nos exigen, tenemos en mente un deseo de cerrar el círculo, pero esto nunca sucede, yace como una patología y una droga que nos atrae cada cierto tiempo con un anhelo vehemente, se entremezcla la utilidad con la simple posesión del objeto. Llegas a tener más de lo que necesitas, porque termina siendo un placer casi orgásmico, un recordatorio mental, un eco interminable y cada vez más sonoro, un sueño repetible, una meta realizadora y alcanzable, una manía, que nos gobierna y nos emociona”.

Article: “ Adicción por los libros” de Mario Salazar en el seu vlok: Nenúfares efervescentes.

Avui està a: https://www.totalping.com/noticias-enviadas/1996756149/adiccin-por-los-libros/, però només es llegeix part del que aquí hi ha.

 

 

 

Read Full Post »