Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘il·lustracions’

 

Codi de la Bibliofília moderna” de Maurici Robert, pròleg de F. de Miomandre, Editat per La Unió Llatina d’Editors Colouma, Paris, 1936.

TÍTOL PRIMER

Del Llibre

Art. 1r Un llibre és una reunió de fulls de paper imprès.

2n Un veritable llibre, és un llibre destinat a perdurar.

3r El llibre de luxe és un bell llibre, portat al màximum de la seva perfecció.

4t La perfecció no resideix en la seva raresa, sinó en la seva qualitat.

5è El tiratge d’un llibre autèntic no serà arbitràriament limitada, amb vista a inflar artificialment el seu preu de venda.

TÍTOL SEGON

Del bibliòfil

Art. 1r Un bibliòfil és un senyor que, com el seu nom indica, estima els llibres.

2n Hi ha dues classes de bibliòfils: els autèntics i els falsos.

3r Han de ser considerats com a falsos bibliòfils els que en un llibre busquen abans que res la seva raresa o singularitat.

4t De pitjor condició s’han de considerar els que, portat per un esperit de lucre, no veuen en el llibre sinó un objecte d’especulació pecuniària. Una justícia immanent fa que sigui generalment frustrada aquesta culpable ambició.

5è El veritable bibliòfil és aquell que exigeix ​​d’un llibre qualitat de text, bellesa d’il·lustracions, excel·lència artística i tècnica en la presentació.

6è El veritable bibliòfil posseeix una biblioteca que conserva el seu valor constant, i constitueix per a ell una veritable font de gaudi espiritual. Ell solament té dret al títol de Bibliòfil Modern.

Alguns paràgrafs del comentari al títol segon, diuen així:

El bibliòfil estima els llibres i té el plaer constant de mirar-los i palpar; busca les edicions més correctes i en llegir un bon text percep la satisfacció de fer-ho en una bona impressió tipogràfica sobre apropiat paper. Cal no confondre – diu el codificador – al bibliòfil amb el bibliòman, que no és més que la seva paròdia, la seva caricatura. El bibliòman simula estimar els llibres i els persegueix per tots els mitjans possibles – un Don Joan cortesà sense amor autèntic -. Culpable és ell de totes les heretgies que inspiren horror als veritables bibliòfils i és l’inventor del llibre ‘trufat’. El llibre ‘trufat’, és el bell exemplar transformat en cartipàs o expedient documental, carregat de fitxes i cartes autògrafes, les que majoritàriament no tenen cap relació amb el text. També té especial dedicació a valorar el text, les fulles del qual no han estat obertes, sense pensar que aquest fet, en la majoria dels casos, demostra la poca importància de l’obra. En veritat, el bibliòman no és més que un vulgar especulador.

Imatge del llibre

 

TÍTOL TERCER

De l’Art de Comprar

Article 1er El bibliòfil modern ha de saber com comprar.

2n En comprar un llibre no pensa que el seu valor pot augmentar en curt termini.

3r No compra llibres a preu de saldo, ja que un llibre desvalorat seguirà el seu curs descendent.

4t No es subscriu a obres per lliurament, per tal de conservar l’homogeneïtat de la seva col·lecció.

5è No tria només un llibre, tria l’editor.

En el comentari corresponent, s’explica que els inconvenients de les obres per lliurament són els següents:

Que l’empresa editora pateixi pèrdues econòmiques i no pugui acabar l’obra.

L’enervament que produeix a un bibliòfil l’espera d’una interminable lliurament.

Si l’enquadernació es fa en diferents terminis de lliurament, hi pot haver diferència de gra i color, cosa insuportable per a un bibliòfil.

Amb la qual cosa, l’autor ens fa observar que un bon bibliòfil modern ha de ser nerviós i impacient.

TÍTOL QUART

Del Text

Art. 1er. Tots els llibres no són bibliofílics. Molts amb text admirable no ofereixen elements per realitzar un llibre de luxe.

2n Només les obres de significat universal, o almenys consagrat per l’elit, són susceptibles de ser publicades en edicions de luxe.

3r Contràriament a la doctrina de pseudo-bibliòfils, la foscor i hermetisme d’un text, no li confereixen – a priori – cap valor bibliofílic.

4t Els grans textos fan els grans llibres.

TÍTOL CINQUÈ

De l’Il·lustrador

Art.1er. Un bell llibre pot en principi no tenir il·lustracions, però un llibre de luxe ha de ser necessàriament il·lustrat.

2n La il·lustració salva el llibre del perill de monotonia.

3r Tots els grans artistes no són bons dibuixants.

4t Tots els bons dibuixants no són bons il·lustradors.

5è Cal que un il·lustrador sàpiga literatura.

El llibre tipogràfic pur – diu el codi – constitueix un ideal abstracte. Qualsevol que sigui la seva perfecció, no es llegeix més que una vegada, o bé no es llegeix, tractant-se d’obra coneguda.

El veritable llibre de luxe és el que acompanya al seu text aquest element viu que és la imatge, la que perllonga els goigs de l’esperit per mitjà del plaer visual.

I després, una observació precisa: la il·lustració ha de tenir davant tot el sentit del llibre i de la seva arquitectura. Més, cal que sàpiga literatura. És difícil que un il·lustrador i un escriptor es posin d’acord anticipadament sobre el que ha de ser la il·lustració d’un llibre. L’escriptor té en general diferents enfocaments i punts de vista i de distància – ideals s’entén – sobre la realitat. Projecta la seva atenció cap a fora d’ell mateix fins vasta llunyania, en els angles més variats i diferents. Si ell ha escrit sobre un personatge que marxa al tall de l’extensió, llegint una carta amb gest trist i de nit, exigeix ​​a l’il·lustrador que tot es vegi en el seu dibuix: ho diu la carta, el gest i la nit, cosa impossible de dir plàsticament.

D’altra banda, molts dibuixants, en il·lustrar un conte o una novel·la, s’avancen amb les seves il·lustracions al desenllaç de la trama de l’obra, el que al lector comú fa que disminueixi l’interès per la lectura.

L’il·lustrador ha de col·laborar amb l’obra, fent que els seus dibuixos preparin un clima propici per al llibre, de vegades fins i tot amb simples ornamentacions.

L’il·lustrador ha d’exercir amb humilitat intel·ligent i col·laborar sense voler exhibir especialment la seva obra: un llibre no és una paret d’exposició.

Passarem per alt els títols sobre l’editor, el paper d’impressió i la tipografia, detenint-nos en el títol final, dotzè, sobre la Enquadernació, l’articulat és el següent:

Art. 1er. Un bell llibre exigeix ​​una bella enquadernació, perquè es mira més tancat que obert.

2n Una bella enquadernació no ha de cedir a les variants de la moda, perquè ha de ser perdurable tècnica i estèticament.

3r L’enquadernació és part integrant de l’arquitectura del llibre.

4t L’enquadernació perfecta és agradable a la vista.

5è L’enquadernació perfecta és agradable al tacte.

6è L’enquadernació perfecta és resistent al temps.

En el comentari corresponent es diu que l’enquadernació ha tingut les seves èpoques de decadència en què el fals luxe i recàrrec d’ornaments desvirtuaven el seu significat. Alguns bibliòfils – diu el codi – han creat fantàstiques enquadernacions costosíssimes, amb un ‘bric-a-brac’ de metalls barrejats amb cuir, tancats en diverses tapes i caixes de vidre, ivori i mosaics de cuir de tots colors, etc. Fins hi va haver qui va realitzar enquadernacions amb xapes fines de marbre, cuir i filferros d’acer …

Acaba el nostre codi amb el seu considerant final, que diu que qui compleixi amb el seu articulat té el legítim dret d’ostentar el bell títol de Bibliòfil Modern …

Imatge del llibre

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Masegosa, Millà i Alum recolliren el manifest desig dels llibreters de vell i d’ocasió de Barcelona per afirmar la seva personalitat, diferenciada per les característiques del negoci, en relació amb els llibreters de nou. I com particularment sentien la crida del carrer, donat que des de feia molts anys paraven en els mercats dominicals de Barcelona, la idea de muntar una fira especial per al llibre vell i d’ocasió els sortí d’una manera natural. La dificultat vindria en el moment de materialitzar-la, doncs d’antuvi toparen amb l’oposició municipal, les reticències del sector més fort del gremi i l’actitud desmenjada dels companys en els que més confiaven per a impulsar el projecte. Però l’habilitat negociadora dels tres – especialment de Josep Masegosa, que anys abans ja havia mogut cel i terra per a conservar el mercat dominical de llibres sota la marquesina de Sant Antoni – aconseguí que el projecte arribés a bon terme. No fou possible portar-lo a la pràctica per la tardor de 1951, com s’havia pensat en un principi, però un any després es posà en marxa.

El president del Gremi Sindical de Llibreters, Josep Bosch i Oliveró, presentà el 4 d’agost de 1952 una instància a l’ajuntament de Barcelona demanant permís i ajut per a organitzar la Fira. Realitzà una triple argumentació per a que la resolució municipal fos favorable: el prestigi aconseguit pels llibreters d’antiquària i d’ocasió de Barcelona que sabrien fer una manifestació de gran relleu cultural; la possibilitat de recupera una tradició de fires de llibres davant l’edifici de la Universitat dins de les festes de La Mercè i dies abans de la festa de Sant Jeroni, patró dels llibreters; i el desig de deixar fora de la Festa del Llibre del 23 d’abril als llibreters de vell, que ja no es barrejarien més amb els de nou al tenir manifestació pròpia. Argument aquest darrer que anava acompanyat d’una reflexió sobre que d’aquesta manera seria més factible eradicar l’ intrusisme de la venda de llibres pel carrer.

Desconec quin argument fou el decisiu, però el fet és que la comissió permanent de l’ajuntament de Barcelona, presidit llavors per l’alcalde Antoni Maria Simarro i Puig, en la seva sessió del 3 de setembre autoritzà la celebració de la Fira. Donà el permís amb caràcter excepcional i només per aquell any, amb voluntat de comprovar els seus resultats i exigí que les instal·lacions fossin dignes. Prengué totes les precaucions necessàries per a deixar sense efecte futures edicions, però oferí la necessària llum verda per a començar. Com també ho va fer el Gremi de Llibreters, que donà l’empara del seu nom però deixà tota l’organització sota la responsabilitat de Josep Masegosa.

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 17-18.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ Las ediciones de bibliofilia tal como las conocemos hoy en día se remontan a la Francia de la época románica. Fue entonces, cuando se empezó a trabajar aunando los textos con las imágenes de aristas plásticos en unas ediciones realizadas con calidades magníficas, en tiradas muy cortas y numeradas y ya nacidas con la pretensión de conformar los volúmenes más preciados de las bibliotecas de los bibliófilos. En verdad, el país galo tiene una producción amplísima en este tipo de obras. De estas primeras ediciones hay que destacar la traducción que Mallarmé hiciera del poema de Poe , El Cuervo y que estaría ilustrada por Manet. Una obra que salió a la luz en 1875.

En las primeras décadas del siglo XX, Skira – el editor de los surrealistas – Kahnweiler o Vollard harán magníficas ediciones con obras de Hugué, Picasso, Gris, Matisse… donde la obra gráfica no aparece firmada y el artista plástico estampa su rúbrica en el colofón del libro, dando así no sólo unidad sino el carácter de totalidad que tienen estos libros.

 

No podemos pasar estas líneas sin aludir a la que quizá sea la obra emblemática del editor Vollard. En 1931 se da a conocer a los bibliófilos de todo el mundo el anuncio de la próxima aparición de La obra maestra desconocida de Balzac con trece aguafuertes de Pablo Picasso. En sus Memorias de un vendedor de cuadros, el editor describe la situación de la siguiente manera: ‘ De todas las obras que he editado, la que intrigó más a los bibliófilos cuando se anunció fue La obra maestra desconocida de Balzac, con aguafuertes originales y grabados en madera de Picasso, entre los cuales las realizaciones cubistas se hallan junto a dibujos que recuerdan a Ingres. Pero cada nueva obra de Picasso escandaliza, hasta el día en que la admiración sigue al asombro’.

Article: “Historia mínima de la Bibliofilia”, de Candela Vizcaíno en el vlok “ ddBibliofilia”.

 

 

 

 

Read Full Post »

elogi de la bibliofília

 

“La biblioteca és la taverna dels liberomaníacs. Les coneix totes i va de país en país, de fitxer en fitxer, tornant sobre els seus passos en una ziga-zaga que mai no té repós ni fi. Gasta hores, salut i fortuna en les seves investigacions en el llarg curs d’una colossal borratxera paginada i enquadernada.

El virus obliga a les seves víctimes al coneixement de tot el saber humà des de la primera paraula que mai s’hagi escrit fins a la que encara està en premsa. I mai no es cansa l’investigador, ni s’adona de la seva immensa fatiga. El gran bibliòfil Antonio Rodríguez Moñino, que en pàgines descansi, va ser un home capaç de passar gana i cruels desvetllaments durant un atac greu de bibliomania, passant dies sencers sense altre sosteniment que papers impresos i fums de cigarreta. I amb tot,va dir-me un dia amb somriure angèlic: ‘No he trabajado ni un día en mi vida’. Es que molt aviat havia sucumbit a la bibliofília.

 

antonio rodríguez moñino 1

 

Deia Cervantes que llegia fins i tot els trossos de paper trobats pel carrer.   Així ha de ser per qui estima els llibres. S’ha de veure tot, saber-ho tot, recordar-ho tot, i saber com trobar ràpidament allò que no se sap encara per poder fer front al llibre de demà, el que mai no s’ha vist; la malaltia es pot donar per irremeiable quan el pacient ja no s’acontenta amb els plaers socials, amb els nodrits assortiments de les biblioteques públiques, sinó que deixa entrar els instruments de perdició pel portal de la pròpia casa  davant els ulls de la seva estimada família. La col·lecció de bons llibres, mimats i acariciats per un pare fins davant dels seus propis ulls, serà una de les causes principals de la continuació de la malaltia. Deu ser així com la bibliofília infecta els joves i fa semblar que la malaltia és hereditària.

 

Del llibre Elogi de la bibliofília de Theodore S. Beardsley, ed. Porter-Llibres, Barcelona, 1974; traducció de Rosa Porter de Vergés. Pp. 9-10.

porter llibres

 

 

 

ℜ          ℜ         ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

“ En numerosas ocasiones se encuentran en el mercado ilustraciones de libros expuestas como litografías cuando son láminas, la técnica está tan bien hecha que es difícil que una persona que no sea profesional se dé cuenta. Otras veces son realmente litografías arrancadas de los libros. Los libros de bibliofilia llevan siempre al final una justificación de tirada donde se especifica que en esa edición se han realizado un número concreto de ejemplares, también se indica el tipo de papel y la cantidad de cada uno. Existen profesionales del negocio que sacan fotocopias de esta página y lo adjuntan a la lámina que previamente han arrancado del libro. Con esto están dando una información engañosa al posible comprador, el número de ejemplar no es el de la lámina sino del libro. Estos casos son un atentado hacia el libro, al tiempo que se enriquecen unos pocos destruyendo obras de arte. 

justificación tirada 1

Edició numerada i justificació de tirada amb signatura de Leopoldo Lugones.

Muchas veces se valora más la ilustración que el libro. El verdadero coleccionista de bibliofilia sabe que ilustración y texto es el concepto de estos libros y que por eso tiene valor. Muchas veces se separan estas láminas del texto, el libro no se estropea si viene en rama ( sin coser, en láminas separadas del conjunto del libro), pero lo dramático, es cuando las ilustraciones están cosidas al texto y son arrancadas para exponerlas como pinturas”.

 

            Article: “Libros de bibliofilia. Tesoros del siglo XX para bibliófilos”, de María Jesús Burgueño a la Revista de Arte-Logopress, l’1 de juny de 2009.

Http://www.revistadearte.com/2009/06/01/tesoros-del-siglo-xx-para-bibliofilos.

poemes d'amor i d'estalvi 1

 

“Poemes d’Amor i d’Estalvis”, d’Ignasi Riera i il. d’Evaristo Benítez. Liber Eds.

Read Full Post »