Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘ex libris’

“ … Ramon Miquel y Planas (1874-1950) esdevé el continuador de la línia bibliòfila moderna. Miquel és un editor dedicat en cos i ànima al llibre,  que emprèn una notable tasca  de difusió de la bibliofília. D’altra banda, a nivell de contingut literari, supera àmpliament Marià Aguiló, car les edicions de Miquel y Planas no solament recullen obres literàries cabdals tant de la literatura catalana com de la universal, sinó que a més sempre van precedides d’acurats pròlegs, notes introductòries i estudis del mateix editor que les enriqueixen notablement.

Miquel, que s’inicià en ple modernisme, no és tampoc modernista, en el sentit que les seves produccions enllacen directament amb el món neomedieval de Marià Aguiló. Només en algun cas excepcional la seva producció presenta un to que l’acosti un xic a l’ Art Nouveau. Tot i ser un home més del segle XX que no del XIX, Miquel y Planas entronca fortament amb la via producte de la Renaixença que hem perfilat al principi. Vegem com.

Miquel y Planas neix el 1874 en una família menestral que poseeix una impremta, la casa Miquel-Rius, especialitzada en relligadures de bibliòfil i en estamperia. L’any 1897, en morir el seu pare, responsable del negoci, se’n fa càrrec ell conjuntament amb el seu germà Josep, el qual uns quants anys després el deixa tot a les seves mans. És aleshores que Miquel y Planas intensifica la seva tasca editorial. S’estrena precisament amb un producte altament bibliofílic: la Revista Ibèrica de Ex Libris (1903-1906), portaveu de l’ Asociación de Exlibristas Ibéricos i producte també encara d’aquell desig renaixentista que en  la presentació Miquel sintetitzava amb aquests mots: ‘No nos cansaremos de repetirlo: la cultura de un país forzosamente ha de estar en íntima relación con la producción y consumo de ese fruto de la inteligencia y el arte industrial que se llama libro’.

Alhora que continua la revista, el 1905 Miquel y Planas inicia les ‘Històries d’Altre Temps’ (1905-1910), vuit volumets que recullen vells textos o bé traduccions catalanes medievals d’obres generalment de caire novel·lesc. D’aquesta col·lecció, en va fer paral·lelament una edició de bibliòfil titulada ‘Edició dels Vinticinch, que va veure’s reduïda a tres títols per qüestions de tipus econòmic. Eudald Canibell, la figura capdavantera de les arts gràfiques catalanes del tombant de segle, en va tenir cura del disseny de les cobertes, presidides per una orla rectangular amb motius vegetals i una llegenda tipogràfica de regust medieval: ‘Qui llengua te / a Roma va’. Al quadre inferior, intercalat en el fons vegetal, un segon lema: ‘Estudiant els textes / vell refa / rem la nostra parla’. Sens dubte, Miquel y Planas es començava a perfilar com l’hereu de la línia de M. Aguiló”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 152.

Imatge del vlok Notes de bibliofília catalana  http://bibliofiliacatalana.blogspot.com.es/2014/01/ramon-miquel-i-planas-bibliofil-i.html

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

 

“ La selección despiadada de la cual habla Arrieta concierne a cierto tipo de bibliofilia que, por ejemplo, apunta a coleccionar ejemplares de características determinadas, sea por su antigüedad y rareza o por presentar rasgos únicos ( erratas, temas, impresión, papel, ediciones, caracteres, etc.). En el poema El bibliófilo, por ejemplo, el poeta argentino Mario Binetti imagina a un gustador de libros que guarda un mundo que fue, un mundo sólo sobreviviente en lo raro y exquisito, en lo inusitado de sus ejemplares antiguos. Su pasión radica, nostálgica en ese pasado que comparte con fruición en la maravilla de sus Aldos, Estiennes y Elzevires”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Anuncis

Read Full Post »

literatos

“En introduir-se la impremta a Catalunya, els llibreters anaren tot seguit de bvracet amb els estampers, de la qual cosa sorgí el llibreter-estamper. El llibre imprès donà de seguida molta feina a la Inquisició, la qual va perseguir aferrissadament els autors, impressors i llibreters que publicaven i expandien obres conceptuades contràries al dogma. Antoni Ramon, (à) Corró, llibreter de la Generalitat de Catalunya, el dia 9 de febrer del 1489 fou condemnat per la Inquisició a ésser estrangulat i cremat per heretge junt amb la seva muller Joana. El 13 de març del mateix any, el fill dels anteriors, Joan Corró, davallava del cadafal després d’hever-se reconciliat, commutant-se-li la pena de mort per la de presó temporal. En Joan Ça Coma, ‘llibratarium sive bibliopola morabatur in vico S. Dominici’, fou també condemnat per haver editat l’obra Visió delectable, del batxiller Torra. La impressió i propagació d’aquesta obra, segons opinió de l’erudit Sanpere Miquel, fou potser una temeritat, si es té en compte que la Inquisició maldava llavors per establir-se a Barcelona. Com sigui que en Ça Coma, de més a més d’ésser llibreter de prestigi, era home acabalat, es pogué fer escàpol. Condemnat però, en rebel·lia, fou cremat en efígie i hom li segrestà els béns. Segons escriu Miquel González i Sugrañes en la seva Història dels Antics Gremis, el notari Pere Miquel Carbonell, que ho fou de la Inquisició, conta el cas de diversos llibreters que foren condemnats a ésser exposats a la Catedral, el cap cobert amb la mitra dels heretges, i vestits amb túniques infamants on hi havia pintada la llegenda:’Heretica provitas qua defecerant’, i tancats després a presó perpètua. Com es pot veure, èsser llibreter comportava aleshores greus trencacolls”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.13-14.

berlin 1

“ La hostilidad hacia los libros ha acompañado su evolución histórica. Se ha llegado a acuñar el término bibliocausto para referirse a masivas destrucciones y se ha utilizado la palabra memoricidio para aludir a los estragos bibliográficos encaminados a borrar determinadas memorias. Aunque la tradición devastadora de libros y bibliotecas se puede remontar a la época Sumeria, las más recientes barbaridades en ese terreno son el bibliocausto nazi en 1933, el bibliocausto y memoricidio en la antigua Yugoeslavia durante la pasada década de los noventa, con la simbólica destrucción de la biblioteca de Sarajevo, o el bibliocausto y memoricidio de Irak, propiciado por la intervención estadounidense en aquel país. Pero afortunadamente han sido mucho más importantes las actitudes de amor hacia los libros. En nuestra lengua se han creado términos como libracos o librejos para aludir a ellos de forma despectiva o bibliofobia para definir el odio a las obras escritas. Mas palabras como bibliofilia, bibliolatría, bibliología, bibliomanía, bibliotecnia, bibliotecología o biblioteconomía son buena muestra de la atracción que han provocado, del interés que hoy despiertan.

exlibris RMP

Una muestra más de amor a los libros es la existencia de los ex libris, que marcan una huella personal del propietario en alguna de sus partes. El Diccionario de la real Academia presenta en su edición de 2001 la siguiente definición:’Etiqueta o sella grabado que se estampa en el reverso de la tapa de los libros, en la cual consta el nombre del dueño o el de la biblioteca a que pertenece el libro’. Aunque hay precedentes en diversas culturas, puede afirmarse que hasta el comienzo de la imprenta en el siglo XV no empezaron a desarrollarse los ex libris como los conocemos hoy. En el XIX se extendieron, sobre todo en los países más avanzados culturalmente, pero fue a comienzos del siglo XX cuando su desarrollo se intensificó de manera significativa”.

 

Article:”Obras de arte para marcar la posesión de los libros”, de Esther Almarcha Núñez-Herrador e Isidro Sánchez Sánchez, del Centro de Estudios de Castilla-La Mancha.

 

 

colporteur6

Read Full Post »

   

                                       

 

“ Grat sia a Deu, l’art va estenense a tots els ordres de la vida; las generacions que van pujant van comprenent que té dret d’intervenir en tots els llochs, que no hi ha objecte per petit que sia que no li pugui dar hostatge. Aixís com las més petitas accions poden lluhir la llum de la bondat si es un home bo qui las executa, aixís per tot resplandeix la llum de la bellesa en tota cosa per petita que sia que surti de las mans d’un ver artista.

            Això se’ns acut al fullejar la colecció de magnifichs ex.libris qu’en Riquer ha donat a llum, presentantlos ab aquell gust refinat, ab aquella elegancia sòlida a qu’ens té acostumats.

            El reviscolament de l’afició als ex.libris es un fet complertament modern y que va lligat ab la resurrecció del art aplicat que d’uns quants anys ensà s’opera en el mòn intelectual. No podía ésser que, al ensemps que’s procurava aplicar l’art als mobles, als utensilis familiars, a las casas de lloguer, a tot lo que rodeja al home probant de darli un vesllum d’ideal, se quedés endarrera’l llibre, l’objecte que té més relació ab l’home inteligent, l’objecte escampador d’ideas que serán llevor d’ideas més assahonadas, el pacifich lluytador que desde la quietut de la cambra retirada va empenyent al home pels viaranys del progres ab més forsa y eficacia que l’acció brutal y rápida de las revolucions, perque son trevall quotidià sempre va endevant, may recula, llaurant sempre en las capas espessas dels cervells no conreuhats, fenthi arrelar de dia en dia ideas que’ls afinan, que’s converteixen en sentiments y en bellas accions”.

 

            Article de Sebastià Junyent a Joventut, n.213, 10 març 1904, p. 164.

 

                                        

 

 

                “ El bibliófilo puede poseer y leer cualquier tipo de libro, claro está, pero como tal bibliófilo sólo le interesan los que tengan algo especial, los que se salgan fuera de lo común: manuscritos, incunables, antiguos, raros, curiosos… Cualquier bibliófilo sabe apreciar por ejemplo ‘las primeras ediciones aldinas o bodonianas’, y los hispanos seguramente buscarán también varios tipos de libros españoles: los incunables, primeras ediciones de nuestros grandes escritores del Siglo de Oro, libros de caballerías del XVI, libros de navegación, primeras crónicas y relaciones de América…”.

 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid,2009 ; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 51.

 

                                              

Read Full Post »