Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Escola de Bibliotecàries’

El món egipci – Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

“ Des del primer destí diplomàtic, Toda manifesta una singular dèria col·leccionista que consisteix a adquirir una gran diversitat de peces museístiques per cedir-les, tot seguit, a institucions públiques. En l’estada a l’Extrem Orient aplega una col·lecció de monedes i medalles de més de 15.000 unitats que s’integren al Museo Arqueológico Nacional; de les excavacions a Egipte procedeixen nombrosos objectes —incloses vuit mòmies— que passen a formar part del Museo Arqueológico i de la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova; de les estades a Sardenya, a més d’una bona col·lecció de llibres, també porta vestits típics de l’illa que dóna al Museu de Vilanova, els papers de l’explorador català Domènec Badia —conegut com Alí Bei—, que cedeix a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i les actes dels parlaments sards, que diposita en el Congrés dels Diputats, que li havia fet l’encàrrec de localitzar la documentació. No es pot negar que

Imatge de l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona.

Toda tenia un sisè sentit per trobar aquesta mena de materials i, sobretot, tenia mà esquerra per aconseguir-los —per aquelles dates encara era habitual omplir les sales dels grans museus amb peces d’una procedència que avui seria qüestionable. A part d’una mòmia i altres artefactes, la Biblioteca Museu de Vilanova va ser segurament la primera institució que va rebre una important donació de llibres i documents del diplomàtic. Inaugurada l’octubre de 1884, l’entitat havia estat creada per Víctor Balaguer per posar a disposició del públic les seves col·leccions d’art, arqueologia, etnologia, de llibres, etc., i fer realitat les idees de regeneració i de progrés en què es fonamentava el seu pensament. Toda, bon amic de Balaguer des dels anys d’estudiant a Madrid, fa aportacions importants al projecte del mecenes: hi ha constància que el 1888 dóna una quantitat important de llibres i documents —inclosos manuscrits propis— i que, ja instal·lat a Londres, en la dècada següent continua amb les deixes de llibres i d’objectes a l’entitat. Fort i Cogul anota que el donatiu de Toda és el més important després de l’aportació de Víctor Balaguer; tanmateix, com en altres casos, el volum de llegat és molt imprecís.

Centre de Lectura de Reus

El Centre de Lectura de Reus també es va veure afavorit pels donatius de Toda que, des de 1870, estava molt lligat a la institució, primer com a redactor d’El Eco del Centro de Lectura i després com a col·laborador de la Revista del Centre de Lectura. Quan el 1916 Evarist Fàbregas compra l’actual edifici de l’entitat, Toda regala 10.000 pessetes per a les obres de restauració i 2.000 llibres de literatura estrangera per a la biblioteca (Anguera, 1977, p. 131). En els anys vint i trenta va ser vocal de la Junta de Museus de l’entitat i va continuar col·laborant a la Revista del Centre de Lectura. En la part material també va cedir moltes peces per al Museu del Centre i va ajudar al sosteniment de la biblioteca fent-se càrrec, a inici dels anys vint, del sou de Plàcid Vidal, auxiliar de la biblioteca que estava casat amb Amèlia Güell, cosina de Toda”.

Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, article d’Assumpció Estivill Rius a “BiD Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, nº 37. http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Excursió d’alumnes bibliotecàries al Castell d’Escornalbou l’any 1927( Imatge de l’article)

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ Compra y venta de libros.

Es indudable que entre los bibliófilos cunde el deseo más o menos declarado de verificar transacciones entre ellos, pero a veces, aunque se conozcan o cuanto más amigos sean, no se atreven a hacerse mutuas ofertas por consideraciones de precios o de diferente índole, lo cual se traduce en paralización de una actividad que podría alcanzar auge en beneficio de todos.

De ahí nuestra idea de organizar la ‘ Bolsa del Bibliófilo’, que empezó modestamente y cada día alcanza mayor desarrollo.

En efecto, muchos lectores se han dado cuenta de la ventaja que supone comprar o vender de manera tan cómoda y anónima, y cada día recibimos más libros que añadir a la lista, lo cual es la mejor demostración de cuanto exponemos.

Además, no hay que olvidar lo propicio del momento, con un ambiente que se presta a numerosas operaciones, siendo a nuestro parecer prudente aprovechar la coyuntura”.

Oferta-anunci a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), a l’última pàgina.

 

Anuncis

Read Full Post »

Biblioteca d’Escornalbou

 

“ Les bones relacions de Toda amb la Biblioteca de Catalunya, de qui va rebre les donacions quantitativament més importants i d’un valor patrimonial indubtable, li van obrir les portes de l’ Escola Superior de Bibliotecàries encara en l’etapa de la Mancomunitat. Certament, comparada amb altres capítols d’una vida tan interessant com la seva, la intervenció a l’Escola no passa de ser un episodi menor; tanmateix, va tenir certa transcendència per a la institució, ja que va significar la introducció d’una assignatura nova en el pla d’estudis, dedicada a la restauració de llibres i documents, i la posada en marxa d’un laboratori de restauració que, poc després, va compartir amb la Biblioteca de Catalunya. Per a Toda, la relació amb aquell bé de déu de noies alegres que l’apreciaven de cor devia ser també una bona experiència, ja que les va anar invitant al castell any rere any; així mateix, en valorava la feina perquè es va refiar de la seva ajuda en la tasca d’elaborar la Bibliografia espanyola d’Itàlia i de catalogar la biblioteca de Poblet. També és una mostra del respecte que li mereixien les bibliotecàries la felicitació que envia al seu bon amic Duran i Sanpere en el naixement de la segona filla: “Are, naturalment, a una de las dues la deurieu fer bibliotecària” (Gonzalvo, 2001, carta 20, p. 47).

Escola de bibliotecàries. Imatge del llibre d’Assumpció Estivill “qui era qui a l’escola de bibliotecàries”.

A l’arxiu de l’antiga Escola de Bibliotecàries hi ha una primera referència indirecta a Toda en una carta de Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola, a Lluís Segalà, que n’era el director, en què li comunica que s’ha de desplaçar a Escornalbou per assumptes de la Biblioteca i que, per tant, no podrà atendre les properes classes (11 de desembre de 1920). El document és de final de 1920 quan, instal·lat al castell, començaven les quantioses donacions de Toda a la Biblioteca. La notícia següent és una carta de Toda, de 6 de febrer de 1923, a Jaume Massó i Torrents en què li agraeix que, per ofici de l’Escola, l’hagi invitat a donar una conferència a les noies bibliotecàries. Li diu que li sembla més interessant parlar de bibliofília que de bibliografia, i “no tan sols per sa part anecdòtica, com per l’exposició dels esforços que demana la reunió d’una biblioteca”; és a dir, amb molt de criteri, Toda creu que a les alumnes els pot ser útil que els parli de la formació de col·leccions. En la resta de la carta, acaba de perfilar els punts de la xerrada posant èmfasi en els bibliòfils espanyols que van reunir bones col·leccions, algunes de les quals van anar a raure a Catalunya.

Alumnes de tercer curs de l’Escola de Bibliotecàries, amb Jordi Rubió (1933).
Font: http://www.ub.edu/bid/16estivi.htm

Toda dóna una primera conferència a l’Escola el dijous 22 de març de 1923. I diu molt del seu caràcter afable, desprès i acollidor que en l’afectuosa carta d’agraïment a Segalà després de la xerrada, ja li ofereixi unes prestatgeries per a l’Escola així com alguns llibres que li podrien interessar per a la biblioteca de la institució. Per fer-ne la tria creu que és oportú que ell mateix, “amb un parell de noyas, pugessen aquí [a Escornalbou] y fessen lo treball. No’ls pesará, doncs lo temps es agradable y no s’está malament al vell castell” (12 d’abril de 1923). El dissabte 2 de juny de 1923 sortia la primera expedició bibliotecària a Escornalbou; en formaven part Lluís Segalà, Ramon d’Alòs-Moner, que era professor de l’Escola i adjunt de la Biblioteca de Catalunya, la bibliotecària Josefina Coll i Alentorn i les alumnes de tercer curs Aurèlia Sabanés i Maria d’Abadal. No hi ha testimonis gràfics d’aquesta primera excursió, però sí que n’hi ha d’escrits: en una carta a Pau Font de Rubinat (25 de maig de 1923), Segalà li diu que, en passar per Reus de camí cap al castell, li agradaria saludar-lo i que els ensenyés la “seva interessantíssima biblioteca, ço que será una excel·lent lliçó práctica per a les alumnes…”; així mateix, Plàcid Vidal (1972, p. 77) es fa ressò, en un to molt carrincló, de l’anada a Escornalbou i del pas de la comitiva pel Centre de Lectura: “Feia bonic de veure el catedràtic Lluís Segalà amb les seves alumnes, bell estol de noies com flors vivents en l’esclat de la il·lusió, amb l’anhel d’enriquir la florida de llurs coneixements i de consolidar els fruits de la cultura que l’estudi iniciava”.

Article d’Assumpció Estivill Rius:”Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Centre de Lectura de Reus.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

Llibreter Luís Domínguez

 

 “ Cuatro libros por un euro o una enciclopedia británica de 1911 por 100 euros. Son malos tiempos para los libros y los gastos, los bolsillos flacos se quejan y con razón, pero ¿ realmente podemos decir que así no hay quien lea? Los libreros de viejo siguen estando ahí, manteniendo sus estantes, unas veces abarrotados de desorden y otras, llenos de su contrario, tratando de que nunca la crisis alcance del todo a la lectura.

Luis Domínguez, un librero apasionado y vocacional, al frente de la librería que Marcial Pons dedica desde hace poco en Madrid al libro viejo y antiguo, contagia un entusiasmo que en las grandes superficies de libros nuevos cuesta tanto encontrar que hasta nos hemos acostumbrado a la ausencia del librero de toda la vida, el de barrio. Esa figura que conseguía que mayores, jóvenes y niños reacios devoraran libros o, en palabras de Luis, ‘ acabarán teniendo adicción a la lectura’. Cuenta, lleno de energía y ganas, tras 38 años dedicado al sector, la satisfacción de lograr que la gente vuelva. ‘Hay muchos con tanto corazón que, conscientes de todo el trabajo que lleva conseguirles un libro por el que solo pagarán 6 euros, me compran algo más, uno de Vargas Llosa o cualquier otro’.

Se venden bibliotecas enteras de las herencias familiares. Nadie quiere ya libros antiguos.

 

Es el caso de Bonifacio Gómez, un profesor universitario al que encontramos en la Cuesta de Moyano y que explica cómo cuando pide algún ejemplar complicado siempre se lleva algún otro. El elegido, por capricho y porque es una vieja edición que le recuerda a la que leyó de joven, es La metamorfosis, de Kafka. ‘Llevo viniendo a Moyano muchos años, y he traído a todos mis hijos. Les encantaba venir. Mi hija mayor aún conserva una edición que se cae a trozos de una antología de Miguel Hernández que compramos aquí hace muchos años. Acabó estudiando Filología y me gusta pensar que el origen estuvo aquí’.

Paula Arenas, a: https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

Cuesta de Moyano. Imatge a: http://territoriomoyano.org/about/

 

Read Full Post »

 

“Etimològicament, el terme bibliofília fa referència a l’estima o l’afecció pels llibres; a la pràctica —i segons la defineix el Diccionari de la llengua catalana— el significat corrent de la paraula es limita a aquesta afició aplicada principalment a col·leccionar i/o a publicar llibres rars i preciosos. La bibliofília floreix amb l’humanisme, i a Catalunya, on des de l’inici havia tingut bons representants, ressorgeix amb força el darrer terç del segle XIX de la mà dels homes de la Renaixença i de la seva tasca de recuperació de la cultura catalana. Segons Aitor Quiney (2005), Marià Aguiló és el pare de la bibliofília catalana erudita, i ho és en el doble vessant que caracteritza molts dels bibliòfils de l’època: com a editor que recupera el bon gust en les arts del llibre amb belles edicions de bibliòfil i com a col·leccionista. La biblioteca que aplegà, de més de quatre mil volums —llibres i manuscrits que representen la producció bibliogràfica catalana des del segle XIV a inici del XX—, va ser adquirida el 1908 per l’Institut d’Estudis Catalans i va ser el fons inicial de la seva biblioteca que, el 1914, es convertia en Biblioteca de Catalunya. Per la seva banda, Ramon Miquel i Planas és, d’acord amb Quiney, el bibliòfil per excel·lència per la seva dedicació plena al llibre des de tots els vessants —com a editor, traductor, empresari, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes…

 

Entre mig d’aquestes dues figures senyeres hi ha tota una colla de bibliòfils que, o bé presenten les dues vessants d’editors d’edicions belles i acurades i de col·leccionistes de llibres rars i preciosos o bé es limiten a la segona activitat. Eduard Toda pertany principalment a la darrera categoria, tot i que també va donar suport a la impremta Vidal Güell, regentada per Plàcid Vidal, i va destacar com a autor de dos repertoris bibliogràfics: la Bibliografía española de Cerdeña (1890), que el 1897 obté un premi de la Biblioteca Nacional de Madrid, i la Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927–1931), totes dues basades, en part, en col·leccions que havia aplegat en les estades a Itàlia i els viatges per Europa.

Article d’Assumpció Estivill Rius: Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers” , en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 “ El libro de artista nace dentro de la cultura de masas y en contraposición a una cultura de bibliofilia, a la que rechaza por su estética.

El libro de artista no es un libro bello, ni un libro arcaico artesanal, es un libro que se camufla entre otros libros. Puede ser un libro de apariencia banal, bajo un aspecto que nos es familiar como lo son los libros ordinarios.

La naturaleza del libro de artista es intrínsecamente ambigua: es arte y no quiere parecerlo, este deseo surge del pensamiento contemporáneo en el que nace, donde la autoría se pone en cuestión.

Es totalmente libro siendo totalmente arte. Este es el núcleo central de su definición”.

Article d’Antònia Vilà a:

http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Imatges de l’article

 

Read Full Post »