Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘enquadernació’

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per tothom, per lectors i per bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

“ El món dels col·leccionistes de llibres pot ésser dividit en bibliòfils i bibliòmans, entre altres espècimens curiosos. Els primers – diguem-ho així per tal d’entendre’ns – són els bons, i els segons són els equivocats. Aquells posseeixen llibres per a llegir-los, això és, per a treure’n el suc. Als bibliòmans, en canvi, els llibres els posseeixen a ells. Si al món hi ha avars de diners, també n’hi ha de llibres. Són els bibliòmans.

Estan separats, tot el més, per dos travessos de dit. Hom pot, essent bibliòfil, tornar-se bibliòman, amb una gran facilitat i sense adonar-se’n.

Carles Nodier, el famós literat francès del segle passat, que era molt entès en afers de manies derivades dels llibres, en parla amb els termes següents. ‘El bibliòfil – diu – sap escollir els llibres; el bibliòman els apilota. El bibliòfil col·loca un llibre al costat de l’altre després d’haver-los sotmès a totes les investigacions dels seus sentits i de la seva intel·ligència; el bibliòman els pesa o els amida: no escolleix, sinó que compra. La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malura aguda, duta fins el deliri. Arribada a aquest punt extrem no té ja res d’intel·ligent i es confon amb les manies.

Bé: de manies derivades del llibre n’hi ha una sèrie infinita.

Contempleu-les, però, totes, de dret i de revés – és igual -, i ja em direu si després d’haver-les mirades i remirades, i àdhuc d’haver-vos-hi assegut, no trobareu, al darrera, aquell bocinet de passió, just, que les ennobleix.

Per totes aquestes raons, doncs, i d’altres que deixarem dormir tranquil·lament al tinter, com si es tractés d’un llit flonjo, és pel que hem decidit de parlar seriosament del col·leccionisme”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.147-148.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El amor al libro. Hay un secreto en el término. El libro es ante todo un objeto prodigiosamente funcional, viejo de muchos siglos y con frecuencia maravillosamente hermoso. Sólo cuando es hermoso y relativamente perfecto – y, por consiguiente, encuadernado- puede justificar el amor. El resto o no es amor o es desviación. Don Quijote no era un amante del libro, sino de la lectura. Quien se alimenta, como yo, desde hace más de cincuenta años de la Segunda antología de Juan Ramón o de las Poesías completas de Antonio Machado editadas en Espasa e introducidas por Dionisio Ridruejo, no es sin más un amante del libro, es un amante de la poesía de estos poetas. Algo semejante pasa, si uno ( ‘mea culpa’) confiesa que se aprendió de memoria el libro II de la Eneida, el comienzo del Criticón de Gracián o la página de Peñas arriba en que Don Sabas llora la muerte del viejo hidalgo. Todo esto hace que una vida se mantenga a flote, pero no se llama amor al libro. Los textos no son el libro; la literatura no es el libro; la comunicación escrita y aun impresa no son el libro.

Tampoco es amor al libro la pasión, si ya poseído, o la búsqueda ardiente de un libro concreto. Quien ama un libro concreto por razones sentimentales puede estar amando su infancia, las manos de una persona amada, el vuelo de unos ojos ya perdidos, la caricia de una dedicatoria entrañable. Y tantas otras cosas sustanciales.

El amor no se sacia con la cantidad ni va bien guiado por el interés. El coleccionista es insaciable. El bibliófilo puede ser sospechoso. Los anteriores al siglo XIX estaban escribiendo la erudición española; los bibliófilos románticos se aprovechaban de la desamortización; los de la segunda mitad del XIX llenaban las alforjas de la floreciente historia literaria; los de la segunda mitad del XX ( no quiero dar nombres) buscan muchas veces poder hacer libros de libros. Probablemente ninguno  es inocente, porque ninguno es desinteresado. Como no es inocente, en el amor, ni el que esconde ni el que pregona sus conquistas. Razón de amor.”

 

Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63.

 

Read Full Post »

padeloup

Enquadernacions de Padeloup

“ Tot llibre rar i bell és, pel bibliòfil, un tresor que es valora segons les qualitats que presenta, ja sigui per l’especialitat de l’execució o per ser obra d’algun cèlebre artífex o bé per l’extraordinari contingut. Algunes col·leccions tenen un valor immens. A França des de fa alguns anys, els bibliòfils busquen amb molt deler les sàtires, les obres jocoses, les poesies macarróniques del segle XVI, les obres emanades de l’escola de Merlin Covaie, de Falonge i de Rabelais. També a França són molt preferits els volums enquadernats per Derosne, Padeloup, Simier, Thouvenin, i a Anglaterra les de Lervis i de Roger Payne, pagant-se per elles extraordinàries quantitats.

thouvenin

Es compren per sumes enormes les edicions de luxe, adornades de làmines, les impressions en paper vitel·la, amb colors, en paper verd o rosa, blau o groc, en grans o en diminutes grandàries, amb lletres d’or o amb orles. Els llibres que han pertangut a personatges cèlebres, i sobretot que tenen notes autògrafes d’aquests, són d’un valor immens per a certs afeccionats. La famosa venda Mac-Carthy, que es va fer el 1815 i el catàleg de la qual va publicar Bure, subministra molts d’aquests exemples”.

          FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 25-26.

roger payne

Enquadernació de Roger Payne

 

 

antonio de guevara1

Antonio de Guevara:Edició de 1658 del Libro del eloquentíssimo Emperador Marco Aurelio con El Relox de príncipes.

 

          ““ ‘En el año 1522 pasando yo por la villa de Zafra me allegué a la tienda de un librero, el cual estaba deshojando un libro viejo de pergamino para encuadernar otro libro nuevo… dile por él ocho reales, y aún diérale ocho ducados’. Esto escribe Antonio de Guevara en 1577. Podría pensarse que es una anécdota de una época en la que el libro no merece aún ninguna consideración positiva. Pero hacia 1870 recuerda Antonio Palau el caso del mercader que separaba las antiguas cubiertas de pergamino para venderlas a los fabricantes de tambores, y destrozaba luego los libros, causando así la aniquilación de incunables y piezas desconocidas para la historia de la imprenta. Y ya entrado el siglo XX nos habla Pío Baroja en sus Memorias, del bárbaro librero que recortaba las márgenes de los libros para venderlas, por su peso, al molino de papel.

arturo xalambrí

Pero si bien el recuerdo de estos Atilas del libro, de estos verdaderos ‘libricidas’ – para usar la expresión del bibliófilo uruguayo Arturo Xalambrí – concierne a los libreros, no debemos suponer que tan sólo éstos han atentado contra la integridad y la conservación de los impresos: el autor de una semblanza del destacado historiador argentino Julio Irazusta, nos ilustra sobre la peculiar bibliopatía del mismo:’… Pero había algo terrible que apenas me atrevo a contar sin fotocopias, ni Xerox, ni escáner, impensables en aquella artesanía, en esas carpetas estaban las páginas cortadas y pegadas de los libros que había utilizado y ponía como textos transcriptos. Allá iban a parar libros raros y curiosos ejemplares únicos, etc. Todo entraba en la moledora implacable de aquellas carpetas… la bibliografía más completa citada y pegada si era necesario…’.

julio irazusta1

En el otro extremo del tratamiento del libro, nos hallamos con los bibliófilos idólatras, que van desde los bibliomaníacos que calzan guantes para manipular sus tesoros bibliográficos, hasta el mero acumulador de magníficos ejemplares que no se atreve a manchar ni con la mirada, pasando por el librero que revisa los volúmenes que le importan con una navajita,con cuya afilada punta y con habilidad suma, va volviendo las hojas sin tocarlas con los dedos. Para ejemplificar los sentimientos de estos bibliomaníacos, podemos evocar esta anécdota : se cuenta de un bibliómano que en cierta ocasión dejó solo en su biblioteca a Anatole France. Cuando volvió, halló al escritor cortapapeles en mano, abriendo las páginas de un tomo de una monumental edición de Aristóteles. Echándose a llorar el bibliólatra exclamó, apesadumbrado: ‘ Qué desgracia¡ ¡ Yo tenía los veinte tomos sin abrir¡…”

 

Diego N. González del vlok Letraherido: http://www.letraherido.com/210402bibliofilos.htm#5

 

Read Full Post »

jaume pla gravador

Gravat de Jaume Pla

“ La expressió ’llibres de bibliòfil’ ha adquirit un significat específic. No resisteixo la temptació de resumir els criteris de Jaume Pla sobre el tema. Aquests llibres, malgrat que la màquina ha envaït totes les fases de producció, han de ser executats amb ‘la perfecció entranyable i plena de seducció de les coses fetes a mà’. ‘La seva justificació deriva del primor d’execució material que es persegueix i del to espiritual que denota saber apreciar els detalls de perfecció, de bon gust i de sensibilitat’. Els llibres de bibliòfil són considerats més per l’aspecte artístic, com objectes d’art, que no com a instruments de lectura.

Esquematitzant, un bon llibre de bibliòfil ha de ser el resultat de les condicions següents: valor literari del text, perfecció de la part tipogràfica, encert de les il·lustracions, si n’hi ha, en la seva doble relació espiritual amb el text i material amb la tipografia; resultat aconseguit amb aquests elements quant a harmonia, personalitat i caràcter.

Respecte a la tipografia, partint que un llibre és un text per ser llegit, s’ha de parar atenció en l’elecció dels tipus, en la justificació encertada de les línies i en l’espaiat regular entre aquestes i entre les paraules, en la disposició de les pàgines, en la proporció de blancs i d’espais impresos, en els marges, en la igualtat de tintatge en una pàgina i entre les pàgines del llibre. L’impressor ha de conèixer l’ofici i se li ha d’exigir un treball ben fet.

En la il·lustració, Jaume Pla es refereix a les qualitats que han de posseir els artistes per ser il·lustradors, ja que no tots són igualment aptes per a la  interpretació de tots els textos. S’ha de buscar un paral·lel entre la sensibilitat de l’escriptor i la de l’il·lustrador; hi ha d’haver una compenetració espir tual absoluta entre ambdós. En una edició de bibliòfil només són acceptables les tècniques nobles de reproducció: xilografia, talla dolça i litografia.  Les il·lustracions han de ser fetes directament per la mà de l’artista, no per una màquina.

Respecte al resultat, Pla creu que un llibre de bibliòfil ha de ser en el seu conjunt una obra d’art, i que l’excel·lència de les parts, considerades cada una per separat, no condueix forçosament a la perfecció del tot. Els elements han de ser manejats per un artista que tingui una idea de conjunt per tal d’aconseguir l’harmonia total”.

          F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.86-87.

grabado calccografico pla

 

§          §          §          §          §          §          §

 

la Bruyere

“ No siempre es fácil penetrar el alma del bibliófilo, desenmarañar las razones por las que codicia un libro al tiempo que desdeña otro. El bibliófilo es un ser muy sutil, mucho menos enajenado de lo que la gente supone. Se acabó la época en que podía representársele todavía con los rasgos trazados por La Bruyère, como encerrado en su curtiduría e incubando con ojo celoso libros magníficamente encuadernados que jamás abría. Se acabó aquello de figurárselo como un maniaco cuyo motivo para preferir una edición era la errata que la deslucía. El bibliófilo contemporáneo debe ser un hombre de gusto, tener educación literaria y saber decidirse tanto por motivos literarios como por motivos materiales o de pura curiosidad. Debe seguir la moda necesariamente, pero con prudencia, y no temer el desdeñar lo que ésta pondera sin razones de peso, y de investigar lo que desatiende. Debe tener espíritu crítico, cosa que faltó a muchos de sus predecesores, saber de literatura tanto como de calidades de papel e impresiones perfectas. Su quehacer consiste en conservar intactos libros cuyo texto ofrezca un valor indudable, conservarlos con toda la lozana apariencia que tuvieron en el momento de su aparición. De ahí procede la extrema importancia que conceden a su cubierta, y en verdad habría que ser un bárbaro para burlarse de semejante preocupación, pues la tapa de un libro es una piel que desollada nunca fue muy seductora. Gracias a los bibliófilos sabremos algún día cómo fueron hechos nuestos libros y cuál era su belleza exterior, pues sólo ellos exigen papeles durables y sólo ellos los saben vestir con dedicación. Todos los escritores deben amar a los bibliófilos”.

GOURMONT, Remy de: L’ame du bibliophile, Petits Crayons, 1921.

remy de gourmont

Read Full Post »

rosa vera 1

“ A partir de 1948 neix a Barcelona una altra iniciativa en el camp de la bibliofília que deixarà una forta empremta. Em refereixo a les edicions de La Rosa Vera, que fan una labor extraordinària en la promoció de les edicions d’alta qualitat, tant de llibres de bibliòfil com de sèries de gravats. La iniciativa parteix del gravador i pintor Jaume Pla Pallejà (1914-1995), i tot se- guit compta amb la bona acollida i el patrocini econòmic del col·leccionista i mecenes Víctor M. d’Imbert. L’aportació a la bibliofília de les edicions de La Rosa Vera és una de les més notables per l’obra realitzada i la promoció que representa de l’expansió del gravat, al qual es van dedicar alguns artistes reconeguts que el practicaven per primera vegada.

rosa vera 2

Jaume Pla destaca no només com a gravador, que domina amb una gran perfecció totes les tècniques i tots els procediments, i com a promotor del gravat i de les edicions selectes, sinó alhora com a teòric d’aquestes matèries en diversos llibres i articles, en els quals es mostra amb uns criteris molt precisos i estrictes, de gran exigència. És un dels pocs que ha exercit en aquest camp una crítica responsable i documentada. En el seu llibre Técnicas del grabado calcográfico ( 1956   la primera edició) van aprendre a gravar moltes persones d’aquí i d’altres països. L’autor, en  un capítol del llibre, teoritza potser per primera vegada sobre el que és la bibliofília: aquest capítol  ha estat una font bàsica per a molts dels qui després hem tingut una predisposició especial per l’estudi i el col·leccionisme de llibres il·lustrats.”

F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5; p.86.

tecnicas grabado jaume pla

 

 

 

          “ Para otro experto, son otros los factores que inciden en el valor de los libros. En primer lugar, señala la historia del libro, ‘en la que se incluyen su buen ranking de ventas, su precio, y la opinión de los libreros sobre la seriedad de su contenido’. En segundo lugar, ubica la experiencia propia, y la intuición para reconocer un libro con mucho valor ‘ muchas veces esos libros están escondidos, a un bajo precio, y son muy pocos los que reparan en su alto valor’.

Existe un gran número de factores. El biógrafo John Carter dijo alguna vez ‘ Luego del interés por la belleza o importancia del libro, lo cual siempre fue un parámetro importante, las dos consideraciones más substanciales son probablemente la rareza de la edición y el estado de la copia’.

Para otros, por último, lo más importante en el valor del libro es la oferta y la demanda. ‘Hay muchos factores que inciden en estas variables, pero todo quedará resumido a una cuestión: el precio de tapa’. Entre los factores que afectan a esta cuestión, se encuentran ‘los años que tiene, las ediciones limitadas, el estado, y la firma del autor, pero nada de ello es garantía de su valor: Sólo se determina por cuantos hay en el mercado y cuantas personas desearían comprarlo’.

 

Article: “Bibliófilos: ¿ de qué depende el valor de un libro?” en el vlok: “En Plenitud, el sitio para mayores de cuarenta”.

 

rosa vera3

Read Full Post »

el bibliofilo 2

El bibliófilo, de José Gutiérrez Solana

“ A la fi dels anys quaranta i a la dècada del cinquanta, s’edita a Barcelona un gran nombre de llibres de bibliòfil, per als quals s’estableix un mercat força viu. Diverses circumstàncies del moment ho expliquen. Per una banda la penúria de la producció industrial impulsa una renaixença d’algunes activitats artesanes. Es fan col·leccions de llibres i d’obres d’art de les quals són titulars persones amb possibilitats econòmiques, unes perquè realment volen protegir les activitats culturals i els seus artífexs que es troben en dificultats, i d’altres que, havent-se incorporat ràpidament a un nivell econòmic, volen ser presents al món de la cultura. Funcionen diverses xarxes de distribució de llibres a domicili. A més de les editorials consolidades com les esmantades, petits grups editors o promotors privats amb un nom editorial més o menys estable, actuant en la clandestinitat o quasi, fan edicions de llibres de tiratges limitats, al voltant de cent exemplars. Surten al mercat dotzenes de títols fets a Barcelona, amb text en castellà o en català, dels quals no sempre està identificada clarament la procedència. La qualitat no acompanya pas en tots els casos la pretensió de l’edició.

encuadernación y bibliofilia 2

Exposició a Madrid

 Aquesta pot ser una activitat modesta que permet subsistir persones introduïdes al món dels llibres, ja sigui artistes, impressors o intermediaris comercials. Com que es tracta d’edicions de tiratge curt, de difusió limitada, resulta una escletxa per poder publicar algunes obres en català, obviant-hi els tràmits administratius i de censura, que per altra banda se sol mostrar més tolerant en les edicions considerades de luxe que no en les corrents. Les edicions selectes fetes entre el 1940 i el 1950 són dignes d’estudi com una activitat pròpia d’un moment històric de penúria econòmica i de repressió cultural.

D’aquests anys, en mereix un esment la tasca d’un grup d’intel·lectuals i artistes catalans exiliats a Paris, on, sota la marca d’editorial Albor, editen diversos títols en llengua catalana il·lustrats per gravadors catalans que són mostres d’autèntica bibliofília.

 

F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.85-86.

la edición de bibliófilo en españa

 

 

“ En su biblioteca, M.E. tiene lomos de libros, uno de los cuales ostenta en el título el nombre de este autor, pero que son lomos puestos expresamente para llenar un vacío, o para engañar a quienes los sacan pensando que se trata de verdaderos libros. En la actualidad hay muchos impostores semejantes, que no hacen honor a los autores, de los que carecen, sino que satisfacen el estúpido orgullo de parecer aficionados a los libros, gente docta, eruditos. Llamo a esta enfermedad bibliomanía, y por mi parte quisiera que no se permitiera poseer libros más que a los que están en condiciones de leerlos y beneficiarse de ellos. El mundo está de cabeza. Conozco a gente de armas y de finanzas que poseen hermosas bibliotecas, y a magistrados que no poseen un solo libro: ¿ cómo conciliar una cosa con la otra?.

Guy Patin: L’Esprit de Guy Patin, Henry Schelten, Amsterdam, 1709. Citat a Jaime Moreno Villarreal: De bibliomanía. Un expediente, Univ. Veracruzana, México, 2006.

 

guy patin

Frontispice des Lettres choisies de feu M. Guy Patin (La Haye, Henri van Bulderen, 1715)
(Imatge presa de École Nationale de Chartes)

Read Full Post »

marca de piferrer

Marca de J.F. Piferrer

“La llibreria més representativa i qualificada en la seva època fou la d’en Piferrer. De totes, la de més prosàpia.

La seva història és la següent. Nascuda a les darreries del segle XVII, viu fins l’any 1894. Gairebé dos segles. En el descabdellament dels quals passa per totes les transformacions que sofreix el ram de la llibreria. En aquest sentit, un punt d’enllaç i de transició alhora.

Estava situada al mig de l’indret on passa avui la Via Laietana, a tocar de la Plaça de l’Àngel. Fou fundada per Joan Piferrer, el qual entrà a formar part del gremi el 1698.

El 7 de novembre del 1702 va casar-se amb Josepa Llopis, filla de l’estamper del mateix nom que estava establert, des del 1693, a la Plaça de l’Àngel.

marca llopis

Marca de Llopis

El 1704 es va calar foc a la casa. Havent enviduat, es tornà a casar amb Teresa Jou el 1709. D’aquest matrimoni nasqueren sis nois i sis noies. Piferrer va morir el 1750. La llibreria va seguir a nom de Teresa Piferrer. Un dels fills, en Tomàs, l’administrava el 1757. Entrà a formar part del gremi el 1743. Es casà amb Eulàlia Macià el 1756. Va morir el 1775, als seixanta anys.

La llibreria va continuar a nom d’Eulàlia Piferrer, la qual traspassà el 1793. El 1785, en nom de la vídua, l’administrava Joan Sallent, el qual, després, va obrir botiga pel seu compte a la mateixa plaça.

Seguiren Francesc Piferrer i el seu fill Josep Piferrer i Depaus. El 1822 publicaren un catàleg importantíssim.

El darrer dels Piferrer, que s’anomenava Josep, viatjà molt sovint per l’estranger. Allà on anava arreplegava tots els llibres que podia, especialment si eren bons. De passada establia contractes de caràcter comercial amb tots els llibreters de fora.

El 1868 va traspassar el negoci a Isidre Cerdà, el qual, del carrer de la Plateria, número 18, va passar a la Plaça de l’Àngel com a successor dels Piferrer. Continuà el negoci amb el nom antic”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 15.

 

ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ

 

perucho biblioteca

Joan Perucho a la seva biblioteca

“ Recuerdo que Juan Perucho mostraba la espléndida biblioteca de su casa barcelonesa, diciendo:’ ¡ Ay, la fatigosa tarea de mostrar libros¡’, con una satisfaccióm y un gozo que no podía ocultar. Perucho era un gran bibliófilo o lo que se entiende por tal. El relato de cómo había ido reuniendo sus ejemplares resultaba muy seductor. La bibliofilia es una manía que tiene mucho prestigio literario, prestigio a secas, y que se ha convertido en un signo de distinción social de modo que no hay puesta en escena de escritor que no tenga su lado de husma libresca como adorno de calidad. Un escritor, hoy, al que no le guste la husma libresca es poca cosa. Con los cafés como mitología literaria pasa lo mismo. Las burlas a la bibliofilia suelen venir de bibliófilos, como Charles Nodier, y tienen que ver con la saturación o con el vislumbrar lo imposible. Otras, como la acerba de Elías Canetti, en Auto de fe, muestran una cierta repulsa hacia esa pasión compulsiva que adquiere proporciones obscenas cuando se asimila a calidad humana e intelectual. El que es presa de una manía raras veces entiende algo que no sea su propia manía. Eso sí, a quien no siente la pasión por reunir libros, no le intentes explicar esta”.

 Article:”Cuestión de Bibliofilia”, de Miguel Sánchez-Ostiz, abans en el vlok Vivir de buena gana , ara en el llibre: Vivir de buena gana (Dietario 2008-2009), Irún, Alberdania, 2011.

vivir de buena gana sánchez.ostiz

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »