Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘enquadernació’

Biblioteca d’Escornalbou, imatge vista a Saltaconmigo

La biblioteca que Toda va reunir al castell d’Escornalbou, que havia comprat cap a 1907, va desvetllar l’admiració dels seus coetanis. El Butlletí de la Biblioteca de Catalunya de 1923 (vol. 6, p. 395) s’hi refereix en els termes següents: “Sembla impossible haver pogut reunir en vida d’home, una llibreria tan formidable com la que ha format el simpàtic N’Eduard Toda. Catorze peces del seu palau-castell d’Escornalbou apareixen sempre plenes, malgrat la seva liberalitat que constantment les buida”. Joan Ruiz i Porta, en un article de 1927, diu que aquella biblioteca era “una de las más admirables de España” (p. 28), i Josep Pla (1975, p. 75), que l’havia vist i admirat, la qualifica de “fenomenal”, “una de les més grans biblioteques particulars de Catalunya“. Els diversos estudiosos que s’hi han aproximat calculen que el nombre de peces que contenia anava dels 60.000 volums que, pel cap baix, anota Jordina Gort (2015), a les gairebé 80.000 peces que li calculava Joan Ruiz i Porta cap al 1927; el 1920 Jordi Rubió ja parlava de més de 60.000 volums (Fontanals; Losantos, 2007, p. 154); per tant, és molt possible que arribés a sobrepassar aquesta xifra. Tanmateix, precisar-ne més l’embalum és una tasca impossible per diverses raons: d’una banda, la biblioteca era un ens extraordinàriament dinàmic, de manera que molts dels llibres i documents que hi entraven constantment hi feien parada curta abans de ser enviats a les biblioteques i arxius que, des de final del segle XIX i fins entrada la dècada dels anys trenta, van anar rebent les generoses donacions de Toda; de l’altra, els diferents tipus documentals que s’hi aplegaven no en facilitaven el recompte, des de llibres, fullets i revistes, fins a estampes i gravats, i a papers personals (propis i de tercers, com els d’ Alí Bei) i als documents d’arxiu pobletans que Toda va organitzar, classificar i relligar abans d’instal·lar-los a Poblet. A hores d’ara, reconstruir aquella magna biblioteca és una tasca impossible, ja que, per voluntat del propietari, es va dispersar molt. A més, els mètodes d’ingrés i inventari no eren, amb alguna excepció, tan sistemàtics com ho van ser després i sovint en les entitats receptores no queda constància escrita de la procedència dels fons que va donar i, si bé a partir de 1913, Toda té diversos ex-libris, són molts els llibres de la seva propietat que no l’exhibeixen. Dissortadament, els catàlegs en línia actuals només deixen constància, en la majoria dels casos, de la presència d’ex-libris, però no han codificat la informació bibliogràfica de manera que es puguin recuperar com a conjunt els fons que constitueixen aquests llegats antics.

Article d’ Assumpció Estivill Rius:”Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Imatge a DDD UAB

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Un libro es un libro de artista cuando se proyecta totalmente como libro y no se basa en la reproducción de una obra preexistente.

La acepción ‘libro’ es la obra, responde a intentar superar las insuficiencias de un término, libro de artista, que serán objeto de discusión entre artistas y especialistas a lo largo de la segunda mitad de los años setenta.

La confusión terminológica del libre d’artiste precisaba

De discusión y a mitad de los años setenta algunos artistas y críticos examinan las insuficiencias del término: por una parte Ulises Carrión, poeta que desplaza su

Exposició d’Ulises Carrión 

interés hacia las artes visuales, y Richard Konstelanz y el especialista Clive Phillpot, director y creador de la biblioteca del Museo de Arte Moderno de Nueva York ( y de otras importantes instituciones). La cuestión del debate se centraba en lo que la expresión ‘libro de artista’ deja entender. No es suficiente que el libro de artista se defina por la profesión de un autor. No es suficiente ser un artista para que sus libros sean de artista”.

 Article d’Antònia Vilà a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Dues primeres imatges i aquestes són a l’article.

 

Anuncis

Read Full Post »

 

“Etimològicament, el terme bibliofília fa referència a l’estima o l’afecció pels llibres; a la pràctica —i segons la defineix el Diccionari de la llengua catalana— el significat corrent de la paraula es limita a aquesta afició aplicada principalment a col·leccionar i/o a publicar llibres rars i preciosos. La bibliofília floreix amb l’humanisme, i a Catalunya, on des de l’inici havia tingut bons representants, ressorgeix amb força el darrer terç del segle XIX de la mà dels homes de la Renaixença i de la seva tasca de recuperació de la cultura catalana. Segons Aitor Quiney (2005), Marià Aguiló és el pare de la bibliofília catalana erudita, i ho és en el doble vessant que caracteritza molts dels bibliòfils de l’època: com a editor que recupera el bon gust en les arts del llibre amb belles edicions de bibliòfil i com a col·leccionista. La biblioteca que aplegà, de més de quatre mil volums —llibres i manuscrits que representen la producció bibliogràfica catalana des del segle XIV a inici del XX—, va ser adquirida el 1908 per l’Institut d’Estudis Catalans i va ser el fons inicial de la seva biblioteca que, el 1914, es convertia en Biblioteca de Catalunya. Per la seva banda, Ramon Miquel i Planas és, d’acord amb Quiney, el bibliòfil per excel·lència per la seva dedicació plena al llibre des de tots els vessants —com a editor, traductor, empresari, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes…

 

Entre mig d’aquestes dues figures senyeres hi ha tota una colla de bibliòfils que, o bé presenten les dues vessants d’editors d’edicions belles i acurades i de col·leccionistes de llibres rars i preciosos o bé es limiten a la segona activitat. Eduard Toda pertany principalment a la darrera categoria, tot i que també va donar suport a la impremta Vidal Güell, regentada per Plàcid Vidal, i va destacar com a autor de dos repertoris bibliogràfics: la Bibliografía española de Cerdeña (1890), que el 1897 obté un premi de la Biblioteca Nacional de Madrid, i la Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927–1931), totes dues basades, en part, en col·leccions que havia aplegat en les estades a Itàlia i els viatges per Europa.

Article d’Assumpció Estivill Rius: Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers” , en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 “ El libro de artista nace dentro de la cultura de masas y en contraposición a una cultura de bibliofilia, a la que rechaza por su estética.

El libro de artista no es un libro bello, ni un libro arcaico artesanal, es un libro que se camufla entre otros libros. Puede ser un libro de apariencia banal, bajo un aspecto que nos es familiar como lo son los libros ordinarios.

La naturaleza del libro de artista es intrínsecamente ambigua: es arte y no quiere parecerlo, este deseo surge del pensamiento contemporáneo en el que nace, donde la autoría se pone en cuestión.

Es totalmente libro siendo totalmente arte. Este es el núcleo central de su definición”.

Article d’Antònia Vilà a:

http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Imatges de l’article

 

Read Full Post »

“Els enemics del llibre IIIa”.

Els insectes bibliòfags. Aquest és, potser, el capítol més tètric de la qüestió que ens ocupa, ja que ens les hem d’haver amb enemics críptics, gairebé imperceptibles, pels quals el temps no compta.

Donarem una notícia, molt abreujada, d’aquests temibles enemics del llibre, que corresponen a diverses famílies i gèneres.

Anobium paniceum (que els francesos en diuen ‘vrillette du pain’). És un coleòpter de forma cilíndrica, de dos o tres mil·límetres de longitud, proveït d’èlitres amb estries longitudinals. Només destrueix en estat de larva, ja que amb el cap forma les galeries on viu,produint un petit soroll del qual li ha pervingut el nom de ‘rellotge de la mort’. Les femelles situen les seves postes a la superfície del relligat del llibre, o en els racons que consideren més segurs, i en un període de cinc a sis dies ( a l’estiu fan una penetració a l’interior, mitjançant galeries i atret per les pastes i coles del relligat, foradant el cuir, el cartró o la fusta. Quan han trobat un racó adient, la larva es transforma en nimfa i, mé tard ( entre quinze i vint dies) , en insecte perfecte, moment en que abandona el llibre, després d’haver-lo malmès. Una sola larva pot foradar ( segons comprovacions fetes) un conjunt de vint-i-set volums d’un mateix prestatge. Hi ha moltes espècies de ‘vrillettes’, amb la particularitat que algunes no ataquen el llibre, sinó que són ‘especialistes’ en devorar la fusta dels prestatges. ) Les prestatgeries metàl·liques, naturalment, eviten aquest risc.)

Lepisme ( peix argentat)

 

Lepisme. És el conegut ‘peix argentat’ ( ‘poissons d’argent’), que tots coneixem. No està subjecte a metamorfosi de cap mena. És insecte d’obscuritat i silenci, gran devorador de paper ( especialment dels marges i indrets sense tintar). Es desplaça quan obriu el llibre que el conté, amb una prodigiosa lleugeresa. No és repugnant a la vista i està proveït d’un conjunt de potes que justifiquen la celeritat del seu desplaçament. Es troba indistintament tant en el paper blanc, en rama, com en els llibrets humits i enclaustrats. Sembla que la seva atracció augmenta en els papers densament encolats i, amb freqüència, rossega els teixells, possiblement per les coles o midons amb que estaven adherits als lloms. Se´’l considera com un dels destructors més actius de les biblioteques ( especialment, com hem dit, atacant els marges, els relligats i les pastes).

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Nieve, d’Antònia Vilà.

 

“ ¿ Qué supone hacer un libro?.

Asociamos los libros en relación a su contenido, a la escritura, a la literatura, al quehacer de los escritores y poetas, artistas. Los libros transportan texto, dibujos, gráficos, fotografías. Obedecen a un diseño. La realización de un libro supone un marco de colaboración que confluye en una producción específica.

Por otra parte, partiendo de la creación literaria y proyectándola desde el autor, hacer el libro es traducir en una realidad concreta, la secuencia espacio temporal ideada por su autor, mediante la creación paralela de una secuencia de signos, sean verbales o de cualquier otra categoría.

En el medio artístico los libros cubren una territorialidad diversa. Libros ilustrados, libros de pintor, libros obra de arte, libros de artista… . arte del libro que se orienta al público del coleccionismo y a la bibliofilia. También a la divulgación y difusión de la producción artística demandada por un mercado artístico cada vez más complejo y diverso, regido por los medios de masas.

La diversidad del fenómeno del libro conectado a la creación, al arte, ha desarrollado un marco complejo y ambiguo de definición dada la riqueza conceptual que transporta el libro en su diversidad modélica”.

Article de “El Libro.Los Libros” de la Dra. Antonia Vilà, a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

Read Full Post »

 

“ Els enemics del llibre I”.

Albert Cim, en la seva clàssica obra “Le Livre”, dedica un extens capítol a l’estudi dels enemics dels llibres, entre els quals inclou, com a més destacats, els següents: la pols, l’aigua, el foc, els becs de gas, els insectes, el mal paper, les rates i els ratolins, i, en un aspecte més irònic, les dones i els amics que us demanen els llibres a préstec sense retorn.

El canvi de condicions de vida, des de que l’obra de Cim fou escrita ( la 1ª edició porta pròleg del 1905), ha variat el plantejament de la qüestió; el foc ha deixat de ser element de calefacció directa i els becs de gas són un record nostàlgic: Les rates i els ratolins, en els habitatges normals, també han desaparegut, i el paper es fabrica amb més garanties ( no,certament, quant a perdurabilitat). Les dones d’avui dia, que es consideren ‘promocionades’ i ‘coordenades’ en sentit igualitari a l’home, sembla que tampoc són l’ ‘ennemi plus dangereux que le feu, l’eau, le gaz… ennemi de tous les jours, de toutes les heures’, com les qualificava Vallery-Radot a les darreries del segle XIX.

Per tant, és just que ens limitem, a referir-nos als enemics que segueixen conservant tota llur virulència, no deixant de banda, per ‘pietat amicae’, el tema del prestatari que mai més no ens tornarà el llibre que li hem deixat. És un personatge que mereix comentari a part”.

Posaré aquí a tots els enemics, però en diferents dies per no fer-ho massa llarg, i començarem per:

“La pols.- És considerada com l’enemic més comú, encara que no com el més temible, primacia que correspon a l’aigua, amb la qual va, sovint, nefastament aliada. La pols i la humitat juntes, especialment quan els llibres estan ‘enclaustrats’ és la pitjor combinació per malmetre i destruir el llibre.

El remei per combatre la pols és una mica’ de pota de banc’, ja que consisteix, senzillament, a treure-la periòdicament, a base de passar un drap o camusa per les parts més sensiblement afectades ( tall superior, canal i llom). En els llibres de coberta dura, si es tenen ben col·locats, difícilment la pols penetra pels junts dels fulls. El daurat dels talls superiors en metal·litzar les superfícies, ajuda a la impermeabilitat de la pols. ( Aquest és l’origen del daurar,anterior a la mera finalitat ornamental.)

Cal, doncs, periòdicament, procedir a la neteja de les parts exteriors del llibre, que es recomana fer amb raspall o amb drap que no sigui de llana, per evitar la transmissió de germens o postes d’insectes. Cal evitar espolsar, simplement, els llibres, ja que la pols esventada torna a dipositar-se en el conjunt.”

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de la Llibreria del Sol i de la Lluna de >Barcelona, p. 135.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ ,pero en el siglo XIX cuando la ciencia se divide y especializa, en una corriente que ha continuado, cada vez con más intensidad, hasta hoy. La cantidad de libros existentes es tal, y las facilidades para su adquisición tan grande, que el bibliófilo no ha tenido más remedio que especializarse, como único procedimiento de distinguir unas bibliotecas de otras. Muchos, sin embargo no coleccionaron libros en razón de sus intereses intelectuales, sino de otras circunstancias, como su rareza o las posibilidades económicas de su adquisición. Sin embargo, las especialidades dentro de la bibliofilia son, a partir de entonces, una realidad claramente distinguible: el que colecciona libros lo hace, en muchos casos, en virtud de una cualidad determinada de éstos sea intelectual o física, porque la cantidad de libros existente es tal, que para que una biblioteca tenga una mínima coherencia, ha de tener una delimitación en su contenido. Aunque en esto pasa como en todo, que hay bibliófilos que cultivaron o cultivan varias especialidades, sea simultánea o sucesivamente, mientras que otros se conforman o tienen bastante con una sola.

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp.68.

 

 

 

Read Full Post »

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per tothom, per lectors i per bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Read Full Post »

“ El món dels col·leccionistes de llibres pot ésser dividit en bibliòfils i bibliòmans, entre altres espècimens curiosos. Els primers – diguem-ho així per tal d’entendre’ns – són els bons, i els segons són els equivocats. Aquells posseeixen llibres per a llegir-los, això és, per a treure’n el suc. Als bibliòmans, en canvi, els llibres els posseeixen a ells. Si al món hi ha avars de diners, també n’hi ha de llibres. Són els bibliòmans.

Estan separats, tot el més, per dos travessos de dit. Hom pot, essent bibliòfil, tornar-se bibliòman, amb una gran facilitat i sense adonar-se’n.

Carles Nodier, el famós literat francès del segle passat, que era molt entès en afers de manies derivades dels llibres, en parla amb els termes següents. ‘El bibliòfil – diu – sap escollir els llibres; el bibliòman els apilota. El bibliòfil col·loca un llibre al costat de l’altre després d’haver-los sotmès a totes les investigacions dels seus sentits i de la seva intel·ligència; el bibliòman els pesa o els amida: no escolleix, sinó que compra. La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malura aguda, duta fins el deliri. Arribada a aquest punt extrem no té ja res d’intel·ligent i es confon amb les manies.

Bé: de manies derivades del llibre n’hi ha una sèrie infinita.

Contempleu-les, però, totes, de dret i de revés – és igual -, i ja em direu si després d’haver-les mirades i remirades, i àdhuc d’haver-vos-hi assegut, no trobareu, al darrera, aquell bocinet de passió, just, que les ennobleix.

Per totes aquestes raons, doncs, i d’altres que deixarem dormir tranquil·lament al tinter, com si es tractés d’un llit flonjo, és pel que hem decidit de parlar seriosament del col·leccionisme”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.147-148.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El amor al libro. Hay un secreto en el término. El libro es ante todo un objeto prodigiosamente funcional, viejo de muchos siglos y con frecuencia maravillosamente hermoso. Sólo cuando es hermoso y relativamente perfecto – y, por consiguiente, encuadernado- puede justificar el amor. El resto o no es amor o es desviación. Don Quijote no era un amante del libro, sino de la lectura. Quien se alimenta, como yo, desde hace más de cincuenta años de la Segunda antología de Juan Ramón o de las Poesías completas de Antonio Machado editadas en Espasa e introducidas por Dionisio Ridruejo, no es sin más un amante del libro, es un amante de la poesía de estos poetas. Algo semejante pasa, si uno ( ‘mea culpa’) confiesa que se aprendió de memoria el libro II de la Eneida, el comienzo del Criticón de Gracián o la página de Peñas arriba en que Don Sabas llora la muerte del viejo hidalgo. Todo esto hace que una vida se mantenga a flote, pero no se llama amor al libro. Los textos no son el libro; la literatura no es el libro; la comunicación escrita y aun impresa no son el libro.

Tampoco es amor al libro la pasión, si ya poseído, o la búsqueda ardiente de un libro concreto. Quien ama un libro concreto por razones sentimentales puede estar amando su infancia, las manos de una persona amada, el vuelo de unos ojos ya perdidos, la caricia de una dedicatoria entrañable. Y tantas otras cosas sustanciales.

El amor no se sacia con la cantidad ni va bien guiado por el interés. El coleccionista es insaciable. El bibliófilo puede ser sospechoso. Los anteriores al siglo XIX estaban escribiendo la erudición española; los bibliófilos románticos se aprovechaban de la desamortización; los de la segunda mitad del XIX llenaban las alforjas de la floreciente historia literaria; los de la segunda mitad del XX ( no quiero dar nombres) buscan muchas veces poder hacer libros de libros. Probablemente ninguno  es inocente, porque ninguno es desinteresado. Como no es inocente, en el amor, ni el que esconde ni el que pregona sus conquistas. Razón de amor.”

 

Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63.

 

Read Full Post »

padeloup

Enquadernacions de Padeloup

“ Tot llibre rar i bell és, pel bibliòfil, un tresor que es valora segons les qualitats que presenta, ja sigui per l’especialitat de l’execució o per ser obra d’algun cèlebre artífex o bé per l’extraordinari contingut. Algunes col·leccions tenen un valor immens. A França des de fa alguns anys, els bibliòfils busquen amb molt deler les sàtires, les obres jocoses, les poesies macarróniques del segle XVI, les obres emanades de l’escola de Merlin Covaie, de Falonge i de Rabelais. També a França són molt preferits els volums enquadernats per Derosne, Padeloup, Simier, Thouvenin, i a Anglaterra les de Lervis i de Roger Payne, pagant-se per elles extraordinàries quantitats.

thouvenin

Es compren per sumes enormes les edicions de luxe, adornades de làmines, les impressions en paper vitel·la, amb colors, en paper verd o rosa, blau o groc, en grans o en diminutes grandàries, amb lletres d’or o amb orles. Els llibres que han pertangut a personatges cèlebres, i sobretot que tenen notes autògrafes d’aquests, són d’un valor immens per a certs afeccionats. La famosa venda Mac-Carthy, que es va fer el 1815 i el catàleg de la qual va publicar Bure, subministra molts d’aquests exemples”.

          FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 25-26.

roger payne

Enquadernació de Roger Payne

 

 

antonio de guevara1

Antonio de Guevara:Edició de 1658 del Libro del eloquentíssimo Emperador Marco Aurelio con El Relox de príncipes.

 

          ““ ‘En el año 1522 pasando yo por la villa de Zafra me allegué a la tienda de un librero, el cual estaba deshojando un libro viejo de pergamino para encuadernar otro libro nuevo… dile por él ocho reales, y aún diérale ocho ducados’. Esto escribe Antonio de Guevara en 1577. Podría pensarse que es una anécdota de una época en la que el libro no merece aún ninguna consideración positiva. Pero hacia 1870 recuerda Antonio Palau el caso del mercader que separaba las antiguas cubiertas de pergamino para venderlas a los fabricantes de tambores, y destrozaba luego los libros, causando así la aniquilación de incunables y piezas desconocidas para la historia de la imprenta. Y ya entrado el siglo XX nos habla Pío Baroja en sus Memorias, del bárbaro librero que recortaba las márgenes de los libros para venderlas, por su peso, al molino de papel.

arturo xalambrí

Pero si bien el recuerdo de estos Atilas del libro, de estos verdaderos ‘libricidas’ – para usar la expresión del bibliófilo uruguayo Arturo Xalambrí – concierne a los libreros, no debemos suponer que tan sólo éstos han atentado contra la integridad y la conservación de los impresos: el autor de una semblanza del destacado historiador argentino Julio Irazusta, nos ilustra sobre la peculiar bibliopatía del mismo:’… Pero había algo terrible que apenas me atrevo a contar sin fotocopias, ni Xerox, ni escáner, impensables en aquella artesanía, en esas carpetas estaban las páginas cortadas y pegadas de los libros que había utilizado y ponía como textos transcriptos. Allá iban a parar libros raros y curiosos ejemplares únicos, etc. Todo entraba en la moledora implacable de aquellas carpetas… la bibliografía más completa citada y pegada si era necesario…’.

julio irazusta1

En el otro extremo del tratamiento del libro, nos hallamos con los bibliófilos idólatras, que van desde los bibliomaníacos que calzan guantes para manipular sus tesoros bibliográficos, hasta el mero acumulador de magníficos ejemplares que no se atreve a manchar ni con la mirada, pasando por el librero que revisa los volúmenes que le importan con una navajita,con cuya afilada punta y con habilidad suma, va volviendo las hojas sin tocarlas con los dedos. Para ejemplificar los sentimientos de estos bibliomaníacos, podemos evocar esta anécdota : se cuenta de un bibliómano que en cierta ocasión dejó solo en su biblioteca a Anatole France. Cuando volvió, halló al escritor cortapapeles en mano, abriendo las páginas de un tomo de una monumental edición de Aristóteles. Echándose a llorar el bibliólatra exclamó, apesadumbrado: ‘ Qué desgracia¡ ¡ Yo tenía los veinte tomos sin abrir¡…”

 

Diego N. González del vlok Letraherido: http://www.letraherido.com/210402bibliofilos.htm#5

 

Read Full Post »

Older Posts »