Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Encants’

Joan Balaguer

 

“ Tornem als venedors de llibres? (els de llibres vells del Paral·lel). Fet. I diguem que el pare Dubà, amb els seus fills, també hi parava. Al costat, justament, d’en Leandre. Era un dels venedors més antics. Venia de les fires, de la Ronda, de les barraques… Va morir l’any 1923, al peu del canó dels llibres.

      

                                                                                        Rogeli Dubà                                                                         Jaume Dubà

 

En Rodés, (à) el Vidrier, començà, aleshores, a vendre llibres al costat dels hereus Dubà. L’Uson, o Joanonus, també hi féu cap. Al darrera d’en Joan Balaguer, l’home de les grans parades, car estava d’encarregat seu a la llibreria del carrer de Muntaner.

En Josep Torres, que pervenia dels Encants de la Creu Coberta, també hi anava. Va arrecerar-se després a l’entrada de l’escenari del Liceu, que està situada a la Rambla del Mig, prop el carrer de la Unió. D’aquella va saltar al carrer d’Aribau, allí on està establert avui.

Rodés, el Vidrier

 

Hi acudia el pare Folch, amb la seva dona i el noi. Hi parà una temporada en Buisan, (à) el Mestre. D’aquí va traslladar-se a les barraques. Havia tingut botiga a la Baixada de la Presó i al carrer de Sant Honorat.

El pare i fills Badia també paraven al Paral·lel. Havien tingut una barraca al carrer de Mendizábal i després es van establir en una entrada del carrer de Sant Pau, davant l’Hotel d’Espanya. Darrerament tingueren botiga al carrer de Boters.

El Nandu hi parava igualment. Venia de la Creu Coberta. Ara posa parada als Encants dels dies feiners a Sant Antoni i als del diumenge. Va començar de remenar paperassa al costat del pare Dubà, car l’ajudava quan aquest anava a vendre llibres a la Ronda. El Nandu fou l’inventor d’un nou sistema de compra i venda. Posava retolets als llibres, fent constar el preu a què els venia i el que en pagava un cop llegits. El sistema, bo teòricament, fou catastròfic per al Nandu, car a l’hora dels reintegraments esclatava el drama.

Hi paraven molts d’altres venedors, que avui ho fan sota les marquesines de Sant Antoni, i motíssims més, esporàdics, que hi van passar com meteors.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 64-65. ( imatges del llibre citat aquí).

Josep Torres

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

“Muchos de los asistentes a este curso serán investigadores, profesores y bibliotecarios de instituciones, y tendrán que adquirir, conservar y mostrar el patrimonio bibliográfico que esté a su cargo. Será importante que sepan localizar, buscar y comprar ( y por cuánto dinero deben hacerlo). Pero también me gustaría que aprendieran a colaborar y contar con los bibliófilos que tengan a mano, que no los vean como  intrusos. Con frecuencia, los bibliófilos aportan sus conocimeintos y experiencia, principalmente sobre el tema que hayan elegido para su colección, y pueden proporcionar datos y ejemplares muy útiles. Y, además, proporcionan el tejido social necesario para que el sector del libro antiguo prospere: bibliotecas, librerías, exposiciones… los bibliófilos serán los primeros que las fomenten y disfruten. Para gran parte de los ciudadanos, los libros antiguos son un mundo sentimental, estético ( no solamente científico, como para los investigadores); ante esos mismos ciudadanos, nosotros los bibliófilos somos como bichos raros, una raza en extinción”.

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”. Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60 .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

 

( més llibreters en el Mercat de llibres vells del Paral·lel) “Hi pararen els dos Mauccis. Ja ho havien fet a la Ronda. Eren parents i hom els anomenava així, perquè l’un estava d’empleat en aquella editorial. Hi venien llibres, a duo, de l’editorial esmentada i de tota mena.

En Fàbregas, aquell home tan remenut a qui hom va penjar, per això, l’apel·latiu de Pam i Mig, també hi anava. No tenia botiga. A vegades, però, tenia llibres. Els llibreters, que ho sabien, anaven a furgar la seva parada. De tant en tant hi trobaven alguna ganga. Era actiu;però era més bellugadís encara. Amb el negoci barrejava discursos, als quals era molt aficionat. Fins fa poc encara parava a Sant Antoni. Ara no hi va.

El Malafé, que només ho era de nom i encara gràcies, car era una excel·lent persona, ja havia parat a la Ronda. Al Paral·lel venia llibres de text. Era la seva mania; i aquestes, en col·laboració amb les necessitats de la família, fan bellugar els homes. No era llibreter professional. Es defensava les garrofes a can Bassa i Pagès, on treballava com a enquadernador, i s’ajudava venent llibres els diumenges.

Bitllet fet per Bassa i Pagès. (anvers)

 

Hi tenia parada el Quimet, que venia igualment de la Ronda, com el Malafé. Havia estat un dels venedors d’encants més antics. Era de la flamarada, si bé, per tal de no anar de través amb el seu nom, que és manso, era dòcil com un xai. També hi venia llibres escolars, com el seu company.

-Mireu: la humanitat es això— – deia.

I assenyalava l’empedrat. Volia dir que tots els homes som iguals. Heus aquí l’empedrat aplicat a l’anarquisme. La seva, era, doncs, una humanitat empedrada.

Vivia en un entresol que tenia un metre i mig d’alçària. No gastava gas, i per tenir llum aprofitava la claror que li entrava al pis des d’un fanal. El seu anarquisme era empedrat, però anava a les fosques.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 63-64.

Bitllet fet per Bassa i Pagès. (revers)

 

ψ          ψ          ψ          ψ          ψ          ψ          ψ

 

 

“ Hondas vivencias y emotividad pura caracterizan los escritos sobre bibliofilia de Rafael Alberto Arrieta, culminados en El encantamiento de las sombras ( Bs As, Emecé, 1946) , escritos poemáticos subtitulados: Páginas desprendidas del manuscrito de un bibliófilo, donde se muestra el sensualismo, la morbosidad en el amor por el libro, insinuados ya desde las palabras de definición encabezadoras del volumen: ‘No soy bibliófilo, señora. Me han faltado recursos y cualidades para serlo. Mi amor a los libros, desde la infancia, se ha desarrollado como una selva. En mi biblioteca no ha regido jamás un plan metódico, una selección despiadada. Llámeme Vd. Bibliómano, concediendo a la palabra una elasticidad que abarque la libertad y la esclavitud, el fanatismo y la tolerancia, la clarividencia y la pasión…”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Read Full Post »

“ Ja hem precisat abans que els Encants es celebraven tots els dilluns, dimecres i divendres, i la Fira de Bellcaire únicament els diumenges i dies festius. Encantistes i firaires eren una sola mena de venedors que els dies feiners paraven en un lloc determinat i els diumenges en un altre. Tant en els llibreters que paraven els dies de feina com en els diumengers, va començar a dibuixar-se la tendència d’acoblar-se a la Ronda de Sant Antoni, al tros que va del carrer d’Urgell al de Tamarit, i allà es van trobar, gairebé acoblats del tot, en suprimir-se la Fira.

La supressió fou deguda al fet que els botiguers establerts per aquells voltants, al·legant que els Encants del diumenge els farien una competència il·legal, cas que seguissin funcionant, feren pressió sobre les autoritats per tal que les suprimissin.

Els llibreters de vell, com que no feien la competència a ningú, car gairebé tots els que paraven els diumenges eren professionals establerts en botiga o bé encantistes dels dies feiners, quedaren al marge d’aquella mesura, puix que ningú no pressionà contra d’ells.

Així és com va néixer el Mercat diumenger de llibres vells de la Ronda, que es va traslladar després al Paral·lel i darrerament sota la marquesina del Mercat de queviures de Sant Antoni, on encara dura avui.

El nombre de parades de llibres va augmentar aleshores d’una manera considerable. Tant, que l’espai de què disposaven per a instal·lar-se va resultar insuficient. Hi acudia, tots els diumenges, una gentada. Hi regnava molta animació i molt brogit.

Sorgiren venedors i llibreters nous. Els uns, aficionats a llegir d’abans, empesos per la dèria; altres, per l’afany de guanyar diners. N’hi hagué que varen deixar l’ofici que practicaven per agafar-se a la parada, i la posaven també als Encants dels dies feiners. D’aquests, cas que el negoci rutllés, passarien a una botiga.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 57.  ( imatges del vlok: https://mercatdominicaldesantantoni.wordpress.com/ )

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘         ℘

 

“ Si prefiero el uso de las librerías y de los libreros de viejo al de las bibliotecas ( alabado sea, sin embargo, su santo nombre), sí me gusta poder invitar a un libro a seguirme, a compartir mi vida, a pasear conmigo en mi bolsillo, a arrastrarse por mi casa, a viajar, a saber incluso ajarse un poco en su aspecto para permanecer intacto en el corazón en su frescor comunicativo, si he merecido las maldiciones de Paul Ëluard, que me reprochaba que no fuera bibliófilo, que encontrara tan interesante leer a Rimbaud en libro de bolsillo como en su original de la Saison en enfer , y

que ni siquiera me hubiera preocupado de guardar un ejemplar en papel de barba de mis propios libros, si siempre he tenido por los libros un respeto del todo irrespetuoso, es decir, en absoluto fetichista, es que tengo con ellos exactamente las mismas relaciones que con sus amigos, mis conocidos, las personas que encuentro. Lo cual hace que ya no sepa en absoluto dónde he obtenido la experiencia que, como todo el mundo, he podido adquirir sobre estas deliciosas criaturas que la buena naturaleza ha puesto en nuestro camino a fin de hacernos avanzar en persecución de ellas, seres huidizos, cuyo funcionamiento vi descrito, y su modo de empleo sugerido, leyendo a Proust, al mismo tiempo que encontraba mi primera muestra seductora de la especie, sin saber ya desde entonces si era el libro el que había suscitado su imagen a su perfil huidizo el que me remitía al libro.

 ROY, Claude: El amante de las librerías, Olañeta Editor, B, 2011, pp. 41-43.

 

Read Full Post »

Plaça de Sant Sebastià

 

“ El 19 de febrer del 1879 varen ésser començades les obres del Mercat de queviures de Sant Antoni i les d’urbanització dels terrenys que s’estenien cap a la carretera de la Creu Coberta, on es celebrava, llavors, els diumenges i altres dies festius, la Fira de Bellcaire.

Entre el lloc destinat al Mercat i la carretera de la Creu Coberta hi havia terrenys vagues. A l’entorn, camps de blat i de llegums. Paisatge de raval empeltat de camperol, aquell.

La ciutat, per aquella banda, es badava com una magrana massa madura i devorava els terrenys i els sembrats dels voltants. S’hi bastiren edificis i s’hi començaren de perfilar carrers; s’hi construïren barraques i magatzems de deixalles i hi sorgí un barri comercial. Al redós del Mercat foren traslladats, el 1886, els Encants de Llotja o de Sant Sebastià. Es celebraven els dilluns, dimecres i divendres. Tenim, doncs, que pels voltants de Sant Antoni tenien efecte, cadascú els dies que els corresponia, la Fira de Bellcaire i els Encants.

Els Encants de Sant Antoni es convertiren aviat en un mercat, molt important, de tota mena de gèneres.

Al tros del carrer d’Urgell, a la vorera on hi la reixa del Mercat de queviures, es celebrava a primeres hores del matí la subhasta dels ‘partits’ que hi portaven els drapaires, els saldistes i els comerciants que es dedicaven a la compra i venda de tota mena d’objectes, de mobles, de paraments de pisos i de botigues que plegaven. Els gèneres hi abundaven. Allí anaren a parar biblioteques particulars, bones i dolentes. Hi anaren a raure, també, moltes restes d’edicions fracassades, les quals, finalment, el drapaire havia de portar al molí paperer”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 53-54.

 

 “En el Hotel Drouot de Paris, se celebraba la  subasta de una de las librerías más importantes de Francia, la del Conde Tremoli, ello sucedía en los años de finales de siglo.

La subasta, nos dice, duró veintisiete sesiones y asistieron todos los libreros, bibliófilos y aficionados de Paris; y en ella pudo observarse, una vez más, lo estrambótica que resulta la pasión del bibliófilo. Libritos insignificantes provocaron pujas extraordinarias, mientras que obras maestras de la literatura, alcanzaban las cotizaciones más bajas.

Y añadía Mirbeau: ‘ Temí ponerme en ridículo y perder mi bien cimentada reputación de bibliófilo, comprando algunas de aquellas obras maravillosas que tan ostensiblemente despreciaban los comerciantes y que no merecían la menor atención por parte de coleccionistas que ayer mismo cubrían de billetes de banco la menos feliz de tales ediciones. Y para afirmar bien a las claras que yo también seguía la moda, me complacía en exagerar el desprecio de aquellos y la indiferencia de éstos refunfuñando contra mi propia e indecente estupidez.

Viendo que un Virgilio, verdadera obra maestra de encuadernación y de tipografía, alcanzaba el precio de diez francos, un perito se acercó a mi, y me dijo:

‘¡ Mire Usted, que idiotas son esos americanos… Porque son ellos los que compran tales porquerías… Las compran a carretadas para constituir el fondo de sus bibliotecas públicas… ¡ Diez francos por eso¡… ¡ Qué locura¡ ¡ Qué memez¡’.

Y mientras yo golpeaba la mesa, él se daba palmadas sobre el muslo desternillándose de risa… Y los dos nos excitábamos mutuamente, repitiendo: ¡ Qué idiotas, esos americanos¡…  ¿ Hase visto igual? ¡Locura¡ ¡Desvarío¡.

Museu Frederic Marès

 

Diez años antes, ese mismo perito, había pagado dos mil francos por aquel Virgilio, pero ya no se acordaba.

Si los libros del siglo XVI no suscitaban más que desprecio y caían en el más completo descrédito, en cambio todo lo del siglo XVIII desaparecía como pan en tiempo de hambre.

También yo, nos confiesa Mirbeau, me contagié de aquel delirio y compré un sinfín de libritos como: ‘El arte de ponerse las medias’, ‘ Notas indispensables para el empleo de la cacerola `q daube’, ‘ El zapatero galante o curiosas revelaciones sobre los pies de la duquesa de Berry’, ‘ Almanaque de los tocineros’, ‘ La disertación económica sobre las camisas de la señora princesa de Polignac’ … que son, al parecer, rarísimos y de los que nadie es capaz de leer más allá de dos páginas.

Se han conocido verdaderas aberraciones entre los bibliófilos ( y libreros) , quienes con el pretexto  de coleccionar encuadernaciones, portadas, ‘ fe de erratas’, láminas, destrozaban cuantos libros de interés caían en sus manos, sin comprender que una encuadernación, ‘de erratas’, portada, etc., separadas de su ‘libro’, perdían todo valor.

¿ Puede uno imaginar cosa más absurda, que una hoja de ‘ fe de erratas’, o una portada, o lámina, separadas del libro que justificaba, precisamente, su razón de ser?…

Coleccionar buenos libros, leerlos, cuidarlos con amor, será siempre un don del espíritu, coleccionar trozos de libros, destrozados por el propio coleccionista ( o por los libreros), será como una maldición que pesará sobre él.

 

MARÈS, Frederic: El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista. Ajunt. Barcelona-Museu Frederic Marès, 2006, pp. 349-350. ( llibre del que après unes quantes coses).

 

Read Full Post »

“ Els encantistes de Sant Sebastià tenien el costum de guardar els atuells de l’ofici i els llibres en una mena de sots, amb categoria excessiva de magatzems, que hi havia al carrer de Sota Muralla. El qual estava situat, tal com assenyala el seu nom, sota mateix d’aquella. Era brut, pintat amb pols de carbó, i molt solitari els diumenges. Damunt hi havia la muralla de Mar, que era, aleshores, un dels passeigs predilectes dels barcelonins.

Davant l’edifici del Banc de Barcelona començava la rampa, ampla, que hi pujava. Més enllà, l’espadat de la muralla, els blocs de pedra assotats per les onades, els vaixells que presumien llurs veles blanques o llurs xemeneies rabassudes, la Barceloneta assolellada i el cel blau…

A mig passeig hi havia el pont que comunicava amb la Capitania General, i una mica més lluny, la parada d’un llibreter, isolat en aquell lloc, el qual en Joan Pons i Massaveu va perpetuar en un deliciós article que es publicà a La Renaixença, intitulat El Quicu dels llibres.

Il·lustració El Quicu dels llibres de D’Ivori a Contes de Bibliòfil

 

Una cua dels Encants de Sant Sebastià, fet i fet, el Quicu. Una parada bigarrada, de literatura de canya i cordill, aquella, situada prop els pescadors, de la mateixa categoria, que es barrejava amb els pals, amb el velam, amb les xemeneies dels vaixells, i amb un fons de cel pur com a marc del quadre. ¿ No us imagineu la gràcia que havia de fer?

L’article d’en Pons i Massaveu fou reproduït per en Ramon Miquel y Planas en la seva edició dels Contes d’un bibliòfil”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 50.

 

 

 

“ Así como uno puede apasionarse por cualquier cosa, hay a quien le apasionan los libros.

Pero no a cualquier libro. Tampoco me refiero a una manía compulsiva por leer, ni a la constante necesidad de tener un libro en las manos. Los bibliófilos, en el sentido más literario de la palabra, son personas aficionadas específicamente a las ediciones originales, más correctas o más raras de los libros. Y no lo digo yo, lo dice la RAE.

En fin. A primera vista, uno creería que esto de la bibliofilia no es algo que atraiga multitudes, sino algo mucho más subterráneo, casi excluyente. Y aunque no sean cientos de miles los bibliófilos en el mundo ( o yo no creo que sean tantos…), y su oficio sí sea excluyente, como veremos ( económicamente), se trata de una cultura apasionante, y, a su manera, es un modo de vida.

Pongamos un ejemplo sencillísimo:

El Quijote es un libro muy famoso que se escribió hace más de cuatrocientos años. Supongamos que usted o yo queremos conseguir el libro; queremos poder afirmar que tenemos el Quijote en nuestra biblioteca. Si usted o yo de verdad deseamos eso, lo más seguro es que vayamos a la librería más cercana y consigamos una edición barata, pero decente del mismo. O quizás busquemos en Internet, cosa que es aún más sencilla. Entonces, podríamos decir que lo tenemos. Al Quijote.

Pero… ¿ Y qué haría un bibliófilo?

 

Considerando la importancia del libro, un bibliófilo documentado sabría de comienzo que la primera edición del Quijote data de inicios de 1605. Quizás también sabría que en poco menos de un año ( 1606) ya se habían impreso cinco ediciones a lo largo y ancho de la península Ibérica, y que otras tantas ( tanto legales como ‘piratas’) se encontraban por esa fecha en proceso de encargo e impresión. Entonces, con estos datos en mente, se lanzaría a encontrar unos de los sobrevivientes de estas escasas tiradas, y lo conseguiría a cualquier costo.

¿ Es clara la diferencia? Lo que empiezo a entender cuando veo esto es que la bibliofilia se basa en el amor por lo original, en la necesidad de entrar en contacto con objetos que vivieron o fueron creados en la época de interés, y que de alguna manera se han mantenido hasya hoy.

Asi, un bibliófilo no simplemente tendría al Quijote en la biblioteca; tendría algo más por el estilo de ‘una copia de El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, 3 vol, in-folio, 299 por 215 mm, completo según tal catálogo… ( estoy inventando, ya les digo de dónde saqué esto).. con 9 páginas blancas y 357 de texto, ilustrado por tal y tal personaje…”.

Article de Dancastell: “ Los bibliófilos”, basant-se en El Club Dumas de Pérez-Reverte, en el vlok:

http://blogs.eltiempo.com/el-aleph/2009/05/30/los-bibliofilos/

 

 

Imatge a l’article de Dancastell

 

Read Full Post »

“ El més pintoresc de tots els llibreters que hi van tenir parada (als Encants de Llotja o de Sant Sebastià) fou en Josep Codolosa, el qual era més poeta que no pas llibreter.

Hi parava, però, només quan li passava pel magí de fer-ho.I li passava poc. L’obligació no resava per a ell. Era un ocell, no pas de gàbia, sinó de bosc. Li agradava de cantar a la branca que li venia més de gust, i no pas en una de fixa. Haver de romandre estacat en un lloc determinat més de deu minuts- això comptant llarg – l’anguniejava. Els seus nervis, refractaris al lligament, sacsejats per l’espera, l’empenyien, com un vent traïdor  per l’esquena, a fugir-ne. Com a contrapartida d’això, s’havia passat els dies, les setmanes i els mesos, per no dir la vida, ensumant pols de llibre vell o remenant pàgines arnades per les parades dels llibreters. O si no, xerrant…

Així ho havia fet sempre. Així ho feia arreu. Als portals de les diverses escales del carrer de l’Hospital en els quals havia tingut instal·lades les seves parades, i als Encants de Sant Sebastià. Hom és com Déu l’ha fet, i aquestes coses no tenen adob.

Acudia, doncs, als Encants una vegada, i en passava tres o quatre que no. Mentre hi era matava més hores manipulant literatures verbals i llançant acudits coents entremig, que no pas negociejant.

Fer negoci ell? I ara ! De l’ofici, l’aspecte que entenia menys era aquell. Tant, que era d’una incapacitat absoluta per a fer-ne. En ell, fer negoci era la creu, mentre que la literatura era la cara de la seva pesseta psicològica.

Era escriptor, poeta i llibreter. Com a poeta i escriptor, generalment bo. Circulen pel petit món de la nostra literatura pairal belles mostres de la seva vena de literat i de poeta que ho palesen prou. Recordarem, per exemple, el seu aplec de versos titòlat La imatge de Déu a trossos com una prova clara, entre moltes, del que diem”.

          Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 46.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

“ Vamos, que adquiero muchos más libros de los que puedo llegar a leer, aunque no hiciera otra cosa que leer durante lo que me resta de vida. Lo cual se traduce en que, para desesperación de mi santa, tengo la casa atestada de libros. Una inmensa librería en el salón, dos grandes librerías en mi despacho, cuatro librerías medianas repartidas por los dormitorios de mis hijos y una pequeña librería en mi dormitorio. Todos los libros está,, ay, distribuidos en dos filas por estante. Además, cuento con varias cajas atiborradas de libros en el trastero. ¿ No es ésta una acumulación absurda? ¿ A qué se debe esta estúpida manía?.

Pues a tres motivos, amigos míos. En primer lugar, a que los nuevos títulos duran muy poco en las librerías. Al cabo de unos meses de ser editados, la mayor parte de los libros desaparece de los puntos de venta y no volverás a verlos jamás. Por eso, cada lanzamiento es una oportunidad única y, además, a tiempo limitado; así que en caso de duda, me lo compro. En segundo lugar, disfruto comprando libros; me encanta adquirir un  nuevo ejemplar, leer la contraportada, hojearlo, olerlo, tocarlo… cada nuevo libro es un torbellino de sensaciones. Por últmo, y es triste confesar esto, en algún momento de mi infancia me torcí y acabé convirtiéndome en una urraca bibliómana”.

Article: “ Bibliomanía” de l’escriptor César Mallorquí, en el seu vlok: La Fraternidad de Babel. 31-03-2007.

 

Read Full Post »

mercat-sant-antoni3

Mercat de Sant Antoni

 

P-“ Altra figura, no menys important que Jaume Andreu, fou Alfons Bonay i Carbó. Interessant, sobretot, per la nova visió que va demostrar tenir del comerç del llibre vell. Bonay fou un dandi que va brillar, amb un gran esclat, com una perla rara, al petit món barceloní dels llibres i de les antigalles, a les acaballes del segle passat.

Era fill d’un comerciant acabalat. A la seva joventut havia tirat per aristòcrata. Li quedà el séc, i en fou tota la vida. Fou un assidu dels cercles més senyors de Barcelona, i àrbitre, a més, d’elegància. El seu tracte era molt correcte i molt fi.

La frivolitat i la vida còmoda el devien cansar, i es tornà bibliòfil. Va formar una biblioteca de tot el Renaixement català.

Com que es relacionava amb tots els artistes i gent de lletres del país, els féu agafar afició a tenir llibres de preu a llurs biblioteques. Així esdevingué venedor de llibres.

Al negoci barceloní de llibres va donar-li un caire nou. Ell només volia exemplars bons. Els feia relligar amb esplendidesa. Agabellava les primeres edicions de les obres d’en Maragall, d’en Verdaguer, d’en Rusiñol, de l’ Apel·les Mestres i d’altres autors nostres de primer rengle. Els posava preus molt alts i no els volia abaixar mai. Negociejava amb llibres antics i moderns. Els antics li donaven resultat; els moderns, no.

els-encants-de-la-llotja-de-sant-sebastia

Adinerava molt els llibres.Tot i això, va abandornar-los per dedicar-se de ple a les antigalles.

Féu fer edicions en paper de fil i del Japó. I li quedaven bastants exemplars, car en tirava en excés.

Resquícies, probablement, del seu aristocratisme, ell només treballava a la nit. Generalment, es llevava a la una del migdia.

Era molt primmirat, i només seleccionava allò que era bo. Amb molts dels seus clients de diners tenia carta blanca per a muntar-los biblioteques.

Quan parlava dels llibreters deia que era un ofici de pobre.

-Mentre venia llibres, només manejava rals.

Ara faig operacions grosses i cobro en bitllets de banc…- explicava.

Vivia sol, amb una minyona, al pis de la Rambla on hi hagué la redacció de La Veu de Catalunya.

Bonay, comerciant primerament amb llibres i després amb antigalles, s’nà fent vell. Home elegant, dandi, i aristòcrata a més, patia d’una certa coqueteria. Per tant, no podia deixar d’ésser tot allò. En caure-li la dentadura es tancà a casa seva i ja no en va sorti més. És a dir, que va prendre el determini heroic d’enclaustrar-se.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p30-31. ( 3 imatges del llibre).

fira-llibres-placa-universitat

 

“ …, libro de artista, como la propia palabra indica, son los libros realizados por los artistas desde el mundo de la plástica y corresponde a un concepto muy amplio por motivo de formas y contenido. Abarca libros-objeto, libro-escritura, libros manipulados, libros correspondientes a arte efímero, arte correo, cuadernos de apuntes, libros pintados o manuscritos, libros que combinan texto con ilustraciones, bien elaborados con fotocopias, grabados, estampas, impresos en offset y demás medios de la tecnología moderna. Los libros de artista son obras de arte visuales, libros en los cuales todos sus componentes están dirigidos por artistas; unos están realizados con materiales sencillos y baratos, frente a otros de lujosas encuadernaciones, papeles gruesos, obras más caras y duraderas.

Su contenido es limitado, va desde lo más personal a lo más sociológico y filosófico. De lo espiritual a lo erótico, de lo religioso a lo caprichoso, siendo el artista el responsable de la idea y su ejecución. El libro de artista está enfocado principalmente a difundir estilos e ideas. En el libro de artista se combina texto, imagen, música, vídeo o voz; se trata de un  nuevo concepto de expresión a través del libro. El libro de artista no tiene porque ser legible y no es indispensable que está acompañado de obra gráfica. En cuanto a la difusión y distribución del libro de artista, las principales encargadas son las galerías de arte”.

 

Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.2, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista,

http://www.redlibrodeartista.org/Situacion-actual-de-la-bibliofilia ( lloc on actualment no es pot entrar)

redlibrodeartista

 

exvlokis-color

Read Full Post »

Older Posts »