Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘biblioteques’

 

“El que vull dir es pot expressar també d’una altra manera: l’amor pel llibre el té precisament qui en caure la tarda, assegut a la seva habitació, envoltat de silenci – pressuposant, òbviament, que al voltant d’ell hagi silenci de veritat – sent , de sobte, que els llibres que estan al seu voltant es converteixen per a ell en éssers vius. Particularment vius. Objectes petits però, tot i això, plens de món. Que hi són sense moures i sense fer soroll i, però, disposats a obrir en qualsevol moment les seves pàgines i a començar un diàleg que narra el passat, que fa mirar al futur o que invoca l’eternitat, tant més inabastable com més sap atraure el que se li acosta “.

“La vostra contribució s’utilitzarà per millorar la qualitat de la traducció i pot ser que es mostri a altres usuaris de forma anònima”.

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid 1998.

Superlibris de Marià Aguiló

“…; para el bibliófilo, dentro de sus aficiones, lo más importante es el estado de conservación del libro, esto es, que se halle completo, con buenos márgenes, que no esté sucio y que las hojas del mismo no tengan picaduras de polillas o se encuentren rotas; después de esto es muy importante la edición, que puede ser estimada por su rareza, corrección o desde el punto de vista tipográfico e ilustraciones que pueda tener, por el comentarista, y, por último, por la encuadernación del mismo, que en muchos casos es más valiosa que el libro que contiene.

El buen bibliófilo, cuando adquiere un libro que desgraciadamente no está en muy buen estado, se preocupa de su restauración, conservación, y si la encuadernación es deficiente lo encuaderna de nuevo; esta encuadernación es la que principalmente revela el gusto, refinamiento del bibliófilo y la estima que tiene por el libro, pues aunque el bibliófilo no tenga medios económicos suficientes para pagar una buena encuadernación, ésta es tan variada hasta en sus precios económicos que hace falta ser un buen bibliófilo para aplicar una encuadernación a un libro que armonice con la antigüedad y contenido del mismo.

Muchos bibliófilos han encuadernado sus libros aplicando en sus tapas un escudo heráldico, emblema, nombre o iniciales ( superlibris) , pero esto no quiere decir que todos los libros que ostentan en su encuadernación escudos heráldicos hayan pertenecido a un bibliófilo, pues en muchos casos estos escudos se han puesto en ejecutorias, títulos nobiliarios, procesionarios y misales como lujo y ostentación para un solo ejemplar, como otras veces han sido encuadernados magníficamente libros con escudos en las tapas, siendo su objeto un regalo; lo que sí prueba la existencia del bibliófilo es el ex-libris que aplica a sus libros, y que es una manera más modesta de indicar la propiedad del libro y la biblioteca.”.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 13-14.

Anuncis

Read Full Post »

“ Sembla com si fos ara que veig Nèstor Luján enfilat a la petita escala de la seva biblioteca. L’escriptor buscava un llibre que es feia pregar. Jo temia que trontollés i vaig gosar afermar-li els turmells amb les meves mans. De sobte exclamà exultant: “¿ Ja el tinc !” Es tractava d’un volum il·lustrat amb uns refinats i subtils aiguaforts d’en Daragnès, el que fou gran gravador i impressor a Montmartre. Volia, Nèstor, deixar-me palès per què havia trial la vida i l’obra d’aquell mestre com a tema de la conferència que li acabava de demanar l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. L’encert de la tria es corresponia amb la solemne sessió acadèmica, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, en commemoració del mig segle de vida de la nostra Associació, de la qual Nèstor Lujàn era antic soci. Parlo d’un any i escaig enrere. Nèstor em semblà eufòric, ple de projectes i, a més, feia poc que havia rebut un mou premi literari. Res, ni el més petit senyal, feia pensar que ens deixaria al cap de poc temps.

Confesso que Nèstor Luján em produí sempre una gran fascinació. Sent jo un adolescent ja l’havia vist per casa, ja que mantenia una cordial amistat amb el meu pare, amb qui compartia tovalles en una epicúria penya gastronòmica. El pas dels anys m’acostaria a l’admirat amic a través de la mútua passió pels llibres. Lector impenitent, esdevingué bibliòfil per l’únic camí possible, i ortodox, que no és altre que el de la lectura. El seu cas, entre els més notoris, deixa en fals el moralista La Bruyère, que afirmà, tan panxo, que ‘el bibliòfil és un individu que mai no llegeix’, sarcasme erroni malgrat que, de vegades, sota el proclamat amor al llibre s’amaguin estrictes bibliòfags o especuladors. Potser Nèstor ja era bibliòfil abans de tenir llibres, quan per poder llegir de veritat havia de recórrer a les ben nodrides biblioteques d’Antoni Vilanova o de Joan Estelrich, la qual cosa ell mai no va ocultar. També és cert que se sentia ufanós de la magnífica biblioteca que formà i que es convertí en font infal·lible de consulta; on els llibres rars eren instrument de treball i alhora preciosos objectes de curiositat. És un record inesborrable i reconfortant haver viscut els entusiasmes de Nèstor, i haver escoltat les seves evocacions, amb alguns d’aquests llibres a la mà; uns llibres que bé podien ser el Buscón de Quevedo i el Traité sur la tolèrance de Voltaire en edicions prínceps, bé el deliciós opuscle d’Edouard de Pomiane Vingt plats qui donnent la goutte.

Reflexionà Marañón:’La librería de un hombre es también su retrato’. La de Nèstor Luján reflectia la seva inesgotable curiositat, la seva desbordant cultura i la seva fina sensibilitat. Visqué amb els seus llibres una mena de familiaritat viva i harmoniosa. I aquests l’acompanyaren fins a l’últim moment.

Article:”Record d’un bibliòfil” de Xavier Trias de Bes, al diari  Avui Cultura, p. IX, 11 gener 1996.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ El bibliófilo colecciona libros, y manuscritos, al igual que otros atesoran cuadros, cerámicas, tapices y esculturas; cambia el objeto del deseo, pero casi nunca la actitud ni el carácter. Quizá la bibliofilia nació en el instante en que un individuo deseó conservar, nunca de poseer, el libro que contenía las ceremonias y los ritos de una comunidad. Cuando alguien, por placer, por herencia o por obligación, tuvo en su propiedad un par de códices, probablemente quiso tener otro más, quizá por curiosidad, quizá por diversificar los contenidos, quizá por una punzada de orgullo patrimonial. Fue un instante decisivo para la historia de la humanidad, porque desde la constitución de esta biblioteca primitiva, tal vez en Oriente y tal vez en una fecha que no concuerda con las del calendario romano, hasta que un bibliófilo inglés a caballo entre los siglos XVIII y XIX, Sir Richard Heber, acumuló cerca de 300.000 volúmenes repartidos en ocho casas por Europa – el catálogo de su venta, muerto el propietario, ocupa 13 tomos de apretada tipografía ( Bibliotheca Heberiana, London, William Nicol, 1834-1837)-. La bibliofilia había escrito ya una larga historia de hombres señeros, colecciones fabulosas y bibliotecas desaparecidas”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, p.8.

 

Read Full Post »

Barcelona és ciutat que estima els llibres en llibertat. Des de molt antic – podriem recular fins els temps de la dominació romana, quan fou creada la primitiva Barcino, o anar a l’Edat Mitjana amb l’important “Confraria de Llibraters” – trobem organitzacions que, d’acord amb les possibilitats de millora social que cada moment històric oferí, han procurat donar al llibre el relleu que li pertoca com instrument de cultura. Però aquesta voluntat, posada de manifest amb rellevants iniciatives, mai ha trencat amb el desig ciutadà de trobar la cultura escrita a carrers i places. Editors, llibreters, bibliòfils i estudiosos de tota mena han estat sempre els primers en defensar l’existència de fires i mercats on els llibres, disposats moltes vegades sense ordre ni concert en improvisades parades, anessin a la recerca del lector més senzill i trobessin una darrera oportunitat per a salvar-se de la destrucció…

Pavellons Palau, inaugurats l’any 1967 (fotos en el vlok El tranvía 48)

… Tradició i actualitat. Els estudiosos poden trobar-hi referències que enllacin amb la Barcelona que disposava de fires i mercats a l’Esplanada, a la plaça de Sant Sebastià i a la Creu Coberta, així com amb la fira de llibres que es feia davant de l’edifici de la Universitat; els més veterans poden recordar el mercat diumenger de llibres al Paral·lel, que l’any 1936 es traslladà sota la marquesina del mercat de Sant Antoni; i tots podem parlar d’aquest darrer, junt amb el mercat de les Glòries, on encara surten, de tant en tant, lots de llibres que mereixen esser salvats de la fossa del paper, sense mai oblidar els pavellons “Antoni Palau” del carrer de la Diputació, continuadors dels que abans es trobaven a Santa Madrona.

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern va néixer a l’escalf de l’amor barceloní pel llibre que surt al pas del vianant i que amb la seva sobtada presència afirma el goig de llegir. Especialitzada en llibres que venen d’altres mans o que pertanyen a partides editorials que no s’han pogut comercialitzar del tot, ha aconseguit fer-se tradició.”

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 13-14.

Pavellons Palau fa una temporada, ara no sé si queda alguna cosa, vergonya poca.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Las dos clases de librerías – de nuevos y de usados – replican ese escenario. Y la librería de ocasión se insinúa como la reserva natural de la literatura: es allí donde puede estudiarse el corte transversal del pasado literario y del presente con sus sismos pasajeros.

El presente es una ficción señalizada: usted está aquí. Es la librería de viejo el verdadero campo de juego de la literatura, donde el tiempo se acumula y se ensancha de otro modo, las reputaciones y relevos se recortan de un modo más intrigante, las capas geológicas son más palpables, y donde los peores y mejores conviven en una agonía igualmente esperanzada.

El lugar donde el presente se precipita y estalla es la Feria del Libro, en Palermo, uno de los sitios más identificados con lo literario en la ciudad, seguramente el más visible de todos, y sin embargo un espacio fugitivo, fantasmático. ( tan próximo, ya que estamos, a ese bulevar de puestos de segunda mano sobre la avenida Santa fe que es todo un barrio en sí mismo). A propósito de la Feria, tratándose de una cita concertada entre autores y lectores, sería pertinente que algún día fuera inaugurada por un lector y escritor de la talla de George Steiner, ilustre cascarrabias que rumia y predica en más de una lengua.

En una ciudad de yacimientos ricos en hallazgos librescos, en la que todavía llegan a la orilla del presente restos de un pasado glorioso, la de buscar libros es una aventura como quedan pocas. Descubrimientos de nuevas especies, peligros de intoxicación y envenenamiento, ascensos y descensos escarpados: un lector de Buenos Aires nada tiene que envidiarle a un naturalista pionero. Algunas de sus calles dan fe: Darwin, Linneo y Humboldt. Hay poco de dandismo y mucho del comportamiento de un hurón en esta cacería sin fin. Se tarda en descubrir que la literatura es un conocimiento propio, privado, creado y expandido por cada lector a partir de sus libros, como si cada lector verdadero fundara una ciencia nueva. En un mundo cada vez más dado a decirlo todo, a darlo todo servido, en el que la curiosidad equivale a impertinencia o a vanidad, ciertos lectores devienen quijotes que salen a romper lanzas por lo recóndito, lo murmurado.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

Llibreria El Ateneo, Av. Santa Fe 1860, Buenos Aires.

 

Read Full Post »

“ En els temps que només hi havia llibres manuscrits, les biblioteques més importants estaven als monestirs i convents, que, com és sabut, eren els fogars de cultura d’aleshores i els centres productors dels llibres copiats a mà. Hi havia també biblioteques reials i de particulars. De les monàstiques és per demés parlar-ne, car són a bastament conegudes de tothom, i no escau tampoc de fer-ho en una ressenya dedicada exclusivament a les particulars.

Quant a les biblioteques reials formades els segles XIV i XV, consignarem les de Martí I, Alfons IV, la reina Maria, el condestable de Portugal i la del dissortat príncep de Viana, de qui la història ens diu que era un gran amant dels llibres. Aquesta afecció que tenia pels llibres el fill de Joan II es posa de manifest en una pintura de Moreno Carbonero, la temàtica de la qual és el príncep de Viana llegint un gran infoli de la seva biblioteca.

En el segle XIV (1338), segons inventari del notari Pere Falgueres, existia la biblioteca particular formada per Bernat Serra, cèlebre cirurgià de Jaume II, contemporani de Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Ramon Muntaner. En l’inventari d’aquesta important biblioteca integrada en la seva major part per obres adients a la professió del seu posseïdor, consta Quendus librus i papiro de ope fratis Raymundi Lulli cum cohoptera vermilla, que fou una de les primeres obres de Ramon llull, que hom troba formant part d’una biblioteca. Aquesta col·lecció del cirurgià Bernat Serra havia d’ésser doblement interessant, perquè les obres que hi eren contingudes ens mostrarien on s’abeurava la ciència dels cirurgians catalans d’aquell segle.

Regimen Sanitatis Salernitanum (1480), d’Arnau de Vilanova

 

D’entre totes les biblioteques particulars de Catalunya de què es tenen notícies, formades el segle XV, es remarca la del gran jurista  vigatà Jaume Calliç, inventariada l’any 1434, i en la valoració de la qual intervingueren els llibreters perits Guillem Ça Coma i Francesc Bertran. Calliç reuní a la seva biblioteca molts textos de la ciència jurídica medieval. I tal com succeeix amb la de Bernat Serra, esmentada abans, però amb relació amb la cirurgia, a través de l’inventari de les obres que hi havia en la de Calliç, els entesos en ciència jurídica antiga podrien apreciar quines foren les fonts jurídiques que imperarien en aquella època de la Catalunya floreixent.

Altres biblioteques importants del mateix segle (el XV) foren la del notari Pere Pau Pujades (1462); la de Francesc Pujades (1466); la de Joan Ginebret, composta en bona part d’obres sobre humanitats (1469), i la de Pere Çaclosa, mercader, molt abundant en obres d’història i de legislació (1471).

N’hi hagué, com es pot suposar, moltes d’altres, que no detallem per les raons esmentades abans, però el conjunt de les quals proven l’alt grau de cultura que havia assolit la Catalunya dels temps medievals.

En introduir-se la impremta a casa nostra, augmentà, com era lògic, la formació de biblioteques particulars. La producció dels llibres manuscrits resultava molt cara, i aquests eren només assequibles als acabalats o a aquells que els necessitaven com a instrument de treball de llur professió. La impremta abaratí el llibre i el posà a l’abast de major nombre d’estaments socials. Per altra part, ja no eren solament llibres litúrgics, de teologia, de dret i legislació, de ciències mèdiques, etc., els que es produïren en endavant, car la impremta divulgà molt més que ho feren els manuscrits els llibres d’humanitats, literatures, coneixements generals, etc.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.148-149.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ No estoy de acuerdo con mi admirado Andrés Trapiello, cuando dice que ‘ no hay que olvidar que los libros se hacen y se han hecho para ser leídos’ y mucho menos, cuando se pregunta- insistiendo en el interés por su contenido- que, ‘si no están vivos, ¿ para qué vamos a buscarlos, para qué los querríamos?’. Los libros valen para muchas cosas y la encuadernación, más que ninguna otra parte de la estructura del libro, lo sabe. Esto era ya verdad en la Alta Edad Media, cuando, en una de las revoluciones de la lectura, ‘ el libro, no siempre destinado a la lectura, se convierte más bien… en un bien patrimonial y, en sus formas más valiosas, hieráticas y monumentales, pasa a ser símbolo de lo sagrado y del misterio de lo sacro’ y lo es ahora. Los libros están vivos, siguen vivos, cuando Trapiello cree que ya no están vivos. Y los hay vivos que no merecen amor. Los libros sirven para mucho más que para leerlos. Sirven para que alguien se haya sentido dichoso en su lectura, para haber sido leídos, para conservarlos, para estar presentes, para convivir. Como una jarra de Talavera en la que no se bebe o un paisaje romántico colgado de la pared por el que no se pasea más que con el alma. Un cierto amor, que es más bien bibliofagia, viene acaso de embriaguez de escritura y de no haber parado mientes ( y corazón) en la encuadernación; en última instancia, en el libro como objeto y no sólo como medio. Baste un ejemplo: el libro: el libro considerado por todas las revistas y tratados bibliográficos ‘del corazón’ como el mejor libro de la imprenta española, el Salustio de Ibarra, no fue escrito principalmente para ser leído. Fue sobre todo un acto de servicio no desinteresado de un hombre ambicioso a un Infante de España y ha sido el libro español que mayor número de encuadernaciones hermosas recibido. Por lo mismo que venimos diciendo y aunque resulte paradójico en apariencia, el precio no es algo decisivo para el amor de un libro, aunque por su causa no pueda uno dormir con todos los que quisiera”.

Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63-65.

 

Read Full Post »

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per a tothom, per a lectors i per a bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Read Full Post »

Il·lustració de Joan Vila D’Ivori.

 

Joan Vila ‘D’vori” nascut el 1890, té un lloc destacat dins d’aquesta vesant, car representa el darrer esglaó i d’aquesta bibliofília que neix durant la Renaixença i arriba fins al primer quart del nostre segle. Els anys trenta representen, en canvi, l’inici d’allò que convenim a descriure com a bibliofília contemporània, on predomina la idea de l’art per art.

Tanmateix Vila, que als anys quaranta tindrà la seva pròpia editorial de bibliòfil, mantindrà sempre vigent l’esperit vuitcentista fins a la seva darrera producció. Ell, com altres, esdevé una figura pont entre dues èpoques, el segle XIX – tot i la seva tardana data de naixença – i el segle XX, enllaçant l’etapa renaixentista amb la noucentista, amb poc ressò del modernisme. Del món neomedieval vuitcentista al barroquisme noucentista, sense fer escala en l’Art Nouveau – el vessant important del modernisme -, l’obra de Joan Vila, i d’una manera especial la bibliòfila, supera el marc cronològic, els estils i les modes i, des de la primera producció fins a l’última, l’artista s’expressa tal com sent l’obra que il·lustra o simplement decora.

La introducció de Joan Vila en el camp de la bibliofília és conseqüència de les seves relacions amb l’editor Ramon Miquel y Planas. Ell és qui descobreix el jove dibuixant, a través del seu amic i col·laborador habitual Josep Triadó i Mayol, i li fa els primers encàrrecs de la seva carrera per endinsar-lo després progressivament en el camp bibliofílic.

Ben aviat, doncs, el 1908, Joan Vila il·lustra per a Miquel y Planas Les rondalles populars catalanes, i el 1909, s’ocupa del segon volum d’aquest mateix títol. Vila només té divuit anys, Miquel i confia i seguirà fent-ho d’aleshores en endavant.

 

Si Josep Triadó (1870-1929), gran dibuixant, conegut especialment per la seva tasca exlibrista forjada en ple modernisme, és el gran mestre de l’art del dibuix de Joan Vila, Miquel y Planas és el seu iniciador en el món tan ampli i fascinant del llibre concebut des de l’origen com una obra d’art. En aquest sentit, cal reivindicar la figura de Miquel, que, si cercant en J. Triadó un assidu col·laborador de les seves produccions editorials tenia garantit un bon resultat, amb Vila, tot just un aprenent, feia una aposta molt més incerta. Aquest darrer, però, malgrat una breu interrupció per diverses circumstàncies personals, després d’uns quants anys hi tornà a col·laborar novament i seguí alhora, tot i que des d’una interpretació pròpia, el mestratge de Triadó. Això féu que Vila esdevingués, d’una banda,u n notable il·lustrador de la segona generació noucentista i, d’una altra banda, un dels principals editors de bibliofília a l’etapa immediata a la guerra. Vila continuà,tant en un camp com en l’altre, el camí que els seus mestres havien perfilat, com a hereus d’una etapa vuitcentista innovadora. Per aquest motiu, podem dir que D’Ivori representa el tercer esglaó tant en el dibuix com en l’edició de bibliòfil moderna catalana, car segueix la línia d’Apel·les Mestres en primer lloc i en segon dels modernistes en el traç, i de M. Aguiló i de Miquel y Planas, respectivament, en l’edició”.

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 148-149.

 

Ex libris fet per Josep Triadó

 

ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ

 

“ Apasionarse por la lectura termina convirtiendo a todo lector en un bibliófilo, un ser humano amante del libro, el que constantemente está deseando más y más ejemplares de una determinada especie o clases, cada individuo tiene su propia búsqueda, los hay de biografías, raros, primeras ediciones, enciclopedias, con dedicatoria o firmados por el autor, esotéricos, ediciones limitadas, históricos, idiomas, literatura, científicos, instructivos, de fotografías o de cualquier temática que a uno le mueva el entusiasmo, por lo general termina uno mezclando diferentes opciones, convirtiendo un lugar abandonado y propicio de nuestra casa en una biblioteca sobrepoblada y rica en matices tan indispensable para el hogar como la cocina o el comedor de diario, el rincón de sabiduría que revela una psicología.

Particularmente me inclino por la literatura universal en toda su capacidad abarcadora, pero no desestimo salir del rubro en varias oportunidades. Leer es una pasión que nos lleva a ese vicio, a ese desenfreno de adquirir desmesuradamente, empiezas con unos pocos y terminas rodeado de ellos, sufriendo por hallarles un espacio decente en donde ponerlo para que perduren, no se malogren y que estén a fácil disposición, no siempre se tienen estantes adecuados entonces se improvisan nuevos sitios, en cajones, apilados en cualquier superficie plana, a veces en el suelo, en el armario, en diferentes habitaciones, repisas, muebles, aparadores, depende de la imaginación que nos lleva a descubrir recursos.

La biblioteca crece como un globo que inflamos hasta llegar al exceso de atiborrar el área desbordándola, se inicia uno con un pequeño monto y vas avanzando a un ingente conjunto, 12, 30, 100, 1000, 5000 y no paras, siempre estás incrementando tu personal número de libros, entras en la necesidad imperiosa de seguir buscando, de ahí la frase sabia de ‘ sólo sé que no sé nada’ de Sócrates y a mayor conocimiento mayor inquietud, surgen mayores requerimientos, más preguntas que responder, y donde mejor que en un libro.

Las bibliotecas nos exigen, tenemos en mente un deseo de cerrar el círculo, pero esto nunca sucede, yace como una patología y una droga que nos atrae cada cierto tiempo con un anhelo vehemente, se entremezcla la utilidad con la simple posesión del objeto. Llegas a tener más de lo que necesitas, porque termina siendo un placer casi orgásmico, un recordatorio mental, un eco interminable y cada vez más sonoro, un sueño repetible, una meta realizadora y alcanzable, una manía, que nos gobierna y nos emociona”.

Article: “ Adicción por los libros” de Mario Salazar en el seu vlok: Nenúfares efervescentes.

Avui està a: https://www.totalping.com/noticias-enviadas/1996756149/adiccin-por-los-libros/, però només es llegeix part del que aquí hi ha.

 

 

 

Read Full Post »

(en el primers temps) “Hi parava l’Amiguito, llibreter encantista, assidu a les fires. Havia tingut parada a Sant Sebastià.Hi anava, també traslladat de Sant Sebastià, l’avi Melcior Millà. En els seus darrers temps el secundava en les mecàniques de la instal·lació i en la venda el seu nét Àngel, que aleshores era un marrec. Es situava al carrer d’Urgell.

Hi posaven parades de certa importància en Ciganda, (à) el Navarro i l’Adan. També hi tenia parada, el Barretina.

Hi començà de vendre llibres en Carbonell, (à) el Paleta.

Esquella de la Torratxa, La. Núm 0735 (10 febr. 1893)

 

L’Uson, més conegut per Joanonus, també va començar a vendre llibres en aquells Encants. Era tot un tipus. Treballava en un establiment de compra i venda de mobles i de deixalles d’obres que hi havia al carrer d’Urgell, al tros que va del Mercat de Sant Antoni al carrer de Corts. Va treure, doncs, el nas als Encants a través de la finestra d’un drapaire.

Barrejats amb les desferres i els mobles vells queien a vegades pilots de llibres. L’Uson era el qui els administrava. Fou degut a aquesta circumstància que va  començar a negociajar-hi. Per altra banda, ja estava tarat de literatisme.

Escrivia versos i altres treballs literaris, en castellà i en català. Havia col·laborat assíduament a L’Esquella de la Torratxa. Signava els seus treballs amb els pseudònim de Joanonus. Fou el fundador i director del periòdic El Titella.

Es féu llibreter professional després de la setmana tràgica, això és, a les darreries del 1909. L’any 1914 va instal·lar-se al Mercat de Santa Madrona.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 54-55.

 

Biblioteca British Museum

 

“ En la Biblioteca del British Museum he esbozado una genuflexión ante el lugar habitual de un exiliado barbudo al que su madre le reprochaba que hubiera arruinado su vida escribiendo El Capital en lugar de acumular un capital. He saludado a la cúpula, vasta como la frente de un genio universal, de la Biblioteca del Congreso de Washington. He respirado el olor a ciencia antigua y a cebolla

Biblioteca del Congrés a Washington

 

amistosa de la Biblioteca Lenin de Moscú. He escuchado el ruido de frotamiento característico de las páginas de papel de arroz pasadas en el silencio de la Biblioteca de la Universidad Peida de Pequín. Sí, venero las grandes bibliotecas, lugares de descanso de toda la memoria del mundo, que celebró Alain Resnais. Pero es bien sabido que la veneración no es el amor y que el respeto puede no estar desprovisto de frialdad. Me inclino ante las bibliotecas cardinales. A menudo recurro a ellas. Pero me inclino con un poco de espanto. Las utilizo cuando no puedo hacer otra cosa en absoluto. Lo confieso, no soy hombre de esos inmensos conservatorios de lo impreso. Amo demasiado los libros para soportar visitarlos tan solo y poder

Biblioteca Lenin a MOCKBA.

 

abandonar los volúmenes, a la hora de cerrar, a los guardianes de sus gloriosas Bastillas. Me gusta que los libros compartan mi vida, me acompañen, callejeen, trabajen y duerman en mi compañía, se rocen con las venturas del día y los caprichos del tiempo, acepten citas conmigo a hora ‘imposibles’, ronroneen con la gata al pie de mi cama, o se arrastren con ella en la hierba, doblen un poco la punta de sus páginas en la hamaca de verano, se pierdan y se encuentren de nuevo. Los libros son para mí más unos amigos que unos servidores o unos maestros. Por eso prefiero a las bibliotecas las tiendas de las que uno sale con su amigo bajo el brazo, las grandes o pequeñas librerías, y los miembros de su familia, librerías de viejo, librerías especializadas, bouquinistas de los muelles, ferias de libros de ocasión ( en Lausana cerca del Palacio de Justicia, o en Moscú en las aceras del Teatro de Arte, y los silos de libros de segunda mano de la parte baja de la Tercera Avenida en Nueva York, y las ocho millas de estanterías que se hunden bajo decenas de miles de libros en los dos niveles,  planta baja y sótano, de la librería Strand, en la esquina de 828 Broadway y la calle 12 “.

ROY, Claude: El amante de las librerías, Olañeta Editor, B, 2011, pp.14-17.

Strand Bookstore a NY.

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »