Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliòmans’

“ Davant la demanda existent, no només de llibres sinó també de còpies de documents legals i altres textos, a poc a poc l’ofici d’escrivà esdevingué part del desenvolupament editorial incrementat a partir del segle I. Gràcies a les noves rutes comercials vingudes amb l’expansió de l’Imperi, hi hagué una millora de l’economia que portà a la creació de noves professions, entre elles la del llibreter. Les primeres llibreries romanes solien ser edificis annexos a les editorials o botigues ambulants on es venien o es llogaven llibres. A posteriori les taberna libraria es concentraren al Fòrum i eren llocs de reunió de bibliòfils, erudits i comerciants. Els autors eren pagats per cada llibre venut i es podien obtenir còpies a diferents preus segons el text i l’extensió. A finals del segle I ciutadans d’Hispània, de Gàl·lia i de Britània tenien accés a obres contemporànies de Plini o Marcià. Les edicions podien ser de fins a mil exemplars i vendre’s alhora en diferents ciutats. Fins i tot es té constància d’una edició de butxaca dels Epigrames de Marcià, fet que evidencia com el còdex s’ideava també per ser transportat.

Imatges del desplegable de Carla Busquets

Amb la caiguda de l’Imperi Romà, el negoci editorial s’aturà considerablement; la comunicació amb altres territoris va ser interrompuda, i fins i tot dins l’Imperi no era gens fàcil mantenir les antigues rutes comercials. Començà un període de decadència que no veié la llum fins a set segles després, quan els monestirs i sobretot l’important paper de les universitats de Bolonya i Paris contribuïren a la popularització dels llibres altre cop, dins ja d’un àmbit acadèmic i religiós.

El llibre va anar adquirint diferents funcions al llarg del desenvolupament de l’Imperi Romà: com a objecte pràctic per enregistrar coneixements; com a objecte indicador d’una posició social; com a entreteniment; i finalment com a objecte de consum. Funcions que no s’allunyen tant de les actuals. És cert que on abans potser gaudia d’un entorn exclusiu, o gairebé, ara l’ha de compartir, coexistint de la manera més pacífica possible, amb altres formes d’entreteniment o eines d’estudi pròpies d’aquest temps. D’altra banda, a escala mundial, el percentatge d’alfabetització creix cada any, i el llibre continua sent l’objecte per excel·lència que contribueix i dóna suport a aquest increment. Ens hauria de preocupar, potser, i parlo ara des d’un àmbit museístic i de preservació, els materials de baixa qualitat que s’han estat utilitzant des de fa ja algunes dècades en la seva fabricació. Un arma de doble fulla que, mentre democratitza la lectura i la literatura, converteix el llibre en objecte quasi d’un sol ús, i fa difícil la seva supervivència fins i tot d’una generació a una altra. No es tracta de tornar al passat, sinó de ser conscients de la importància inestimable dels llibres per tot el que contenen, i de l’esforç col·lectiu que durant més de dos mil anys ha fet possible l’evolució d’aquest objecte que ara gaudim gairebé sense restriccions.

El Còdex. Bibliòfils a l’Imperi Romà, Carla Busquets, Blind Books, Barcelona, 2014. Desplegable ( 42×30 cms.).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ También es bibliómano el que adquiere un libro a sabiendas de su procedencia dudosa, y sin embargo por tener el libro no duda en comprarlo pagándolo exactamente como si fuese de buen origen, expuesto a quedarse sin el libro y tener un disgusto: a este respecto se cuenta de . Antonio Cánovas que al enseñar su biblioteca al Sr. Gestoso, al cuarto o quinto libro que éste vió le dijo a D. Antonio: ‘ Este libro es sevillano’, pues tenía sellos medio borrados de la Biblioteca Colombina; entonces don Antonio Cánovas le quitó violentamente el libro y le dijo: ‘ Es usted muy indiscreto para ver libros de los amigos’.

Bibliómano es el que no repara algunas veces en creer que mejor se conserva un libro en su casa que en una biblioteca pública ( de estos bibliómanos ha habido muchos).

También se cuenta que a mediados del siglo XIX hubo un bibliófilo en Barcelona que se llamaba don Vicente, que en una subasta o venta otro bibliófilo le disputó un libro, reputado como único, quedándose sin él, y este D. Vicente le asesinó para quitarle el libro. Fué preso, y confesó que con la misma finalidad había matado a un poeta, a un clérigo, a un alemán y a nueve hombres más, y al ser condenado a muerte dijo que su pena no era que le ahorcasen, sino el saber que en París había aparecido otro ejemplar del mismo libro, y no pedía el indulto, sino que no se deshiciese su biblioteca: esto creo sea una exageración o crítica de la bibliomanía, pero lo que sí es indiscutible que el afán de conseguir un libro ha hecho que personas muy respetables se hayan olvidado de su dignidad y del Código Penal”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 10-11.

Imatge a La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, de Ramon Miquel y Planas (1928).

 

Anuncis

Read Full Post »

imatges llibre2 030

Imatge del llibre La Gran Història del Llibre, de GATEPAILLE, Maryline, Ed. Cruïlla, B, 1996, recomanat a grans i petits. Llibre interactiu, amb fulls desplegables i adhesius multiús.

“ Hi ha dues menes majors de col·lectors de llibres. Una es forma per aquells que per infecció secundària i fons primaris es dediquen a cercar ‘llibres bons’ de tota mena sense arribar mai a reunir una col·lecció coherent. Dins aquesta mena s’inclouen el bibliòfil amateur i el perspicaç home de negocis. De vegades en aquesta categoria la malaltia es guareix amb un altre virus fort, de la mena que sigui, o per canvis o tempestes en el clima econòmic. El veritable bibliòfil per excel·lència sembla ser aquell que s’ha contaminat per la lectura segons la ja esmentada explicació cervantina.

El remei també ve indicat en el Quijote, remei per altra banda que és quasi tan antic com la impremta mateixa. Els amics i familiars de l’Ingenioso Hidalgo fan escrutini de la seva biblioteca per tal de cremar determinats volums. Sempre és possible que aquestes persones, com tantes d’altres en la història, hagin comprès per intuïció que els microbis de la bibliofília resideixen efectivament en els llibres i que encara avui, l’única manera coneguda de matar-los és per mitjà del foc aplicat tant als llibres com al bibliòfil.

berlin 1

Berlin, 10-05-1933

Ara bé, quan el malalt arriba a un estat en el qual li sobrevenen forts atacs d’adquisició de llibres, el guariment ja no és possible. En la primera etapa d’aquestes convulsions, el pacient s’inquieta normalment per tenir textos correctes i complets, sobretot moderns, d’un tema determinat. Però aviat s’adona de la imperfecció de les millors edicions modernes i s’agita per les primeres edicions i tot seguit pels manuscrits originals. Fins a aquest moment, en el desenvolupament de la malaltia, els símptomes i les conseqüències són intel·lectuals, socials i econòmics. Però l’interès per la història física dels textos també provoca en el pacient símptomes  físics; si abans el seu pensament, les seves accions i els seus diners es concentraven en el món del llibre, ara, fins els seus sentits estan dedicats al llibre. Es el moment en què comença l’aberració anomenada ‘l’apreciació estètica del llibre com a obra d’art’. Aquest nou afany produeix la necessitat de nous coneixements: la fabricació del paper, les filigranes, la tipografia, història de l’ortografia i de la cal·ligrafia, dels gravats de fusta i de metall, de l’ex-libris, i d’enquadernacions, i molts d’altres. I es llança amb entusiasme inusitat a l’art i la ciència de la descripció bibliogràfica.”

Del llibre Elogi de la bibliofília de Theodore S. Beardsley, ed. Porter-Llibres, Barcelona, 1974; traducció de Rosa Porter de Vergés. Pp. 11-12.

Mercantic Sant Cugat-2014-Foto de Laura Grau

Mercantic

❦          ❦          ❦          ❦          ❦          ❦          ❦

“ ¿Leen los bibliófilos o simplemente poseen?. Es creencia frecuente que los bibliófilos no leen. Que se limitan a poseer y guardar celosamente sus tesoros, sin casi tocarlos, por temor a que sufran daños. Yo creo que es errónea. Supongo que habrá de todo en esta viña de personas y personajes, pero en general los bibliófilos que conozco gozan y disfrutan con su biblioteca. Amor compartido y repartido: La Bibliofilia es un placer, no un sufrimiento. Cada persona tiene sus preferidos – humanum est – pero dedica un saludito a los demás, como hace quien sabe cómo se debe visitar una proyectando hacia los libros que posee una neurosis, que estaba larvada en su mente. Mal asunto ees cuando una pasión deja de ser placentera y se convierte en ‘incontenible, inconmensurable e irrefrenable’. Rechazo comprensible: lo único que puede provocar un sentimiento de enfado y a veces furia es, precisamente, el mal libro, o dicho exactamente el libro mal hecho”.

Juan F. Pons: “ Coleccionismo y Bibliofilia”, en el Curs d’Estiu a Jaca de l’any 2002, sobre Història del Llibre.

 

el loco bibliómano

 

Inutilitas librorun, però més conegut com El bibliòman boix a La Nau dels boixos (Stultifera navis) de Sebastian Brandt.

 

 

 

ex vlokis 2

Read Full Post »

kama sutra persa 2                kama sutra persa 3

 

               “ El Kamasutra no és només un llibre de postures sexuals, és tot un acte social.

               I és així. Miguel Huguet, el creador d’aquesta empresa-concepte, tal com diu ell, és un bibliòfil. I resulta que a Espanya n’hi ha més, de bibliòfils. Uns 2.000. I els molt entremaliats formen un mercat ‘petit, selecte i elevat’. Huguet ho sap perquè ja elaborat un estudi de mercat i ha arribat a la conclusió que hi ha una gran concentració de llibres religiosos, simbòlics, amb il.lustracions molt boniques però… menys ‘artístiques’. La menció de la paraula artística en aquell moment em duu a la memòria, no sé perquè, quan en les pel.lícules a una noia la porten a un estudi de fotografía i li diuen que si vol ser actriu, ja que val, s’ha de fer unes fotos ‘artístiques’. I així acaba la protagonista, com en la página 15 del volum que tinc davant dels meus ulls.

kama sutra persa 4

 

               El llibre en qüestió és una edició facsímil del Kamasutra persa, acuradíssima, una edició d’uns quants exemplars, tal com ens explica Xavier Hernández, profesor de persa i especialista en Pròxim Orient a la Universitat de Barcelona. ‘Que no és un mer llibre de postures sexuals’, asegura. Parla de tantrisme, d’elements paisatgístics, de l’expressió de les cares, de la humitat… De la humitat? Ara va de bo, penso. Palau i cortinatges vermells, jo sabia que això no podía fallar. Que no, que la humitat és important per a la conservació dels manuscrits, que no s’han de banalitzar aquestes coses, i Hernández parla de la invasió mongola, del govern de l’Iran, de l’imperi persa i, sobretot, que no es tracta d’un llibre de meres postures sexuals.

               I què és, aleshores? Doncs un acte social. Sexual? No, no, social. Es tracta d’’un llibre que parla de la pietat religiosa, de l’art de viure, de com tractar una dona…’ . Doncs jo pensaba que sobretot anava de sexe. ‘… I del plaer sexual’. Per fi, ara sí que va de bo, pensó jo.

              Mínimn 5.000 euros.

              I és just llavors quan torna Miguel Huguet i ens explica que el tiratge de l’obra és de 300 exemplars per a l’estranger i 300 exemplars per a Espanya. Que hi ha una edició gravada en or pur i que costa molta pasta. Que els principals col.leccionistes de llibres antics s’hi gasten de 5.000 euros cap amunt. I llavors ens fa una explicació sobre el sistema de subvencions a les quals ha accedit per a la creació de l’empresa. I tot això a l’hora de l’aperitiu.

kama sutra persa 1

 

 

               Després torna a parlar de l’Apocalipsi de Sant Joan, de les cent unitats dels facsímil gravat  en or pur i de la demanda que necesita ser coberta. impressiona, i més entre les volutes cassetonades de l’amfiteatre del palau en el qual ens trobem.

                Llavors ens passen el llibre i ens sentim com Moisès amb les taules de la llei, en plena revelació. ‘Cada exemplar està signat davant acta notarial’, ens expliquen. ‘És la millor impressió i la millor termoestampació’, ens segueixen dient. El paper està envellit, la pell, tractada… és gairebé un acte de fetitxisme, penso.

               Però llavors el bibliòfil se’ns acosta i fa una confessió. ‘A mi, per la meva edat, la il.lustració que més m’agrada és l’última’. Es tracta d’un senyor gran, amb els cabells blancs, en una elegant i explícita postura amb una jove persa. Tots riem.

               Quan surto del palau és migdia. Feina i plaer. Coses que et passen quan fas cròniques”.

 

              “Llibres que són objecte de fetitxisme”, per Lucía Lijtmaer a Público.es del 24 de març de 2011.

 

——-

 

               “ La mística del libro, sobre todo del libro viejo, se revela como una de estas sutiles formas de estupidez militante y disfrazada, como no, de sabiduría. Ya la palabra ¡’bibliófilo’ es una palabra fea; es como decir perrófilo o gatófilo, son palabras monstruosas, deformes, mostrencas. Pero es lo que hay para designar al amante de los libros, es decir, al que mantiene con ellos una seria relación, más allá del uso y disfrute razonable; el que los ama y posee, y quiere más de eso mismo. Una vez inoculado el virus, la enfermedad se desarrolla como ‘bibliophilia perennis’. Es incurable. No hay exorcismo que pueda con este demonio. Realmente, el individuo no ha sido afectado más que de mitomanía pero, esta vez, relacionada con uno de los objetos para los que toda fabulación es poca: el libro”.

              Article:”Pequeña patología de bibliófilos, bibliómanos y bestias libreras”, en el vlok Misoginia y libertad de Juan Castellano.

 

 

Read Full Post »