Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliomania’

Marca d’Aldo Manuzio

 

“          A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en una senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi , amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

Libri Graeci impressi en el GW,  Gesamtkatalog der Wiegendrucke (M20725)

 

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor …

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianes van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni a els somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assentin el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm.4, abril de 1980, p.29-33.

 

 

“ (Gorrones y Frescos) “ Entre estos y la polilla hay poca diferencia; decimos mal: es grande, pues si bien estos bichitos se entretienen en hacer túneles y minados por el libro, algunos tienen tal miramiento que respetan el centro impreso de las páginas y sólo perforan sus galerías por el margen o blanco, por lo cual nunca es destruido por completo, mientras que los sujetos que presentamos los hacen desaparecer, y ocurre el que, satisfecho de que tienes el libro, cuando lo necesitas vas a buscarlo y te encuentras con que no lo encuentras, pues el amigo a quien lo prestaste no lo devolvió.También de éstos hay variedad, como bien claramente lo indica el epígrafe. Los gorrones suelen ser personas muy atentas, que en cuanto se enteran, bien por la prensa, ora por un amigo, de que has publicado un libro, te dan efusiva enhorabuena  y te hablan de lo mucho que les interesa tu producción, y si con las razones que gastan no te ablandas, sueltan lo de que van a comprar un ejemplar para que se lo dediques, con lo cual te obligan a que les hagas el regalito con el correspondiente autógrafo; lo natural sería el que, si tanto les apetece la dedicatoria, lo comprasen callandito y lo presentaran al autor para que estampase la firma tras un laudes; pero el dinero quieto y la lengua larga aumenta graciosamente la librería, sin más molestia ni sacrificio que estirar el brazo y alargar la mano, y sin, que ni siquiera se le coloree la faz al muy fresco.

Los otros son aún más terribles: los que piden libros prestados ¡para leerlos y no los devuelven constituyen la mayor plaga, y esto que ésta no se enumera entre las famosas de Egipto; ello  es el medio más expedito de que, sin gastar una peseta, los muy sinvergonzones se hagan con una biblioteca bien nutrida y variada, y se encuentran algunos que se enorgullecen enseñando el número de obras que han reunido en su biblioteca con el esfuerzo de pedirlos prestados y con la paciencia de los años. Es bien conocido el caso de aquel que le negó a un su amigo el prestarle un libro porque, según dijo, todos aquellos tan numerosos que veía le habían sido prestados a él y los estimaba mucho; ¡ y qué hábiles son algunos para hacerse con obras, incluso compuestas de varios volúmenes y, los que se llevan poco a poco con la promesa en la boca de devolverlos juntos, pero sin la intención en sus adentros de hacerlo, y menos doloroso esto, ya que no te dejan con la obra descabalada . Se dan casos de algunos fervorosos, no muchos, afortunadamente, que si les gusta el libro que ven y no está venal, por pertenecer a una biblioteca pública o particular, y la vigilancia del que la custodia se confía en el nombre o en el traje y modales de persona decente del visitante, aprovechan el descuido y se lo esconden. Así que obrará prudentemente todo el que no deje penetrar en su cuarto de los libros a ningún visitante que lleve amplio gabán y mucho menos capa; pero sobre todo que ande con ojo avizor durante la visita de ciertos amateurs.

Nada hemos querido decir de los asesinos de los libros, esto es: de los coleccionistas de grabados y portadas, gente a la que se les debía cortar las manos, pues como son los destructores de aquéllos, jamás puede colocárseles juntamente con los amantes de los libros, que con sus variadas y en algunos hasta pintorescas formas hemos presentado, sin que a nadie particularmente hayamos querido aludir y mucho menos ofender.”

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(   http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/   )

Anuncis

Read Full Post »

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, exercint un paper decisiu els diferents punts de vista sobre la matèria. En el pla inferior hi ha els que tenen els llibres simplement per posseir-los; com no els llegeixen, només procuren amuntegar-los sense atendre a la selecció. En l’època de Llucià (segle II de J.C.) hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni el títol dels llibres que havien emmagatzemat. ‘Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que havien de defensar-los d’uns i altres’.

Una cosa anàloga passava a Roma des de mitjans del segle I de l’Era cristiana. Almenys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi sinó com a adorn de les parets. No és molt més elevat el gust de molts dels bibliòfils de l’època moderna que només atenen la quantitat de llibres amuntegats i els ensenyen amb orgull als que els visiten en la intimitat.

Club Grolier

Una mica més valor té el zel dels que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista, prefereixen tenir simplement caixes de cartró buides que exteriorment tenen la forma de llibres amb magnífica enquadernació. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen a vegades elevades sumes. En 1887, en una subhasta de Techemer, a Lió, un Heliodoro, de Grolier va aconseguir el preu de 12.000 francs i versemblantment va anar a Nova York on fins i tot ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravades en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Elzevir – Marca d’impressor

Altres col·leccionistes dirigeixen la seva atenció a aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes de Aldo Manuzio a Venècia, Elzevir a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot a Paris. I en realitat, les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les obres mestres de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars de seda o de paper fort i de color que va fer tirar alguna de les obres publicades, i pel que fa a l’últim, els exemplars en paper vitela que va utilitzar per edicions de luxe “.

 WEISE, O.: La escritura y el libro , Labor, Barcelona, 1935.

 

Hypnerotomachia Poliphili de Colonna, editat per Aldo Manuzio el 1499.

 

( Bibliómanos) “ Estos señores son los enemigos capitales del bibliófilo, pues en su afán de acaparar libros no reparan ni en precio ni en número y suelen llevar a sus casas toda curiosidad bibliográfica que se tropiezan, pagando lo que se les pide, y adquiriendo sin cuento ejemplares, aun repetidos, de toda obra rara, con lo que al disminuir éstas en el mercado suben de precio y se hace más difícil su encuentro, mientras van a crecer el número de los almacenados en la vivienda del que, como decía el sabio catedrático de Madrid, el valenciano Orgell, en una de las reglas que aplicaba para hurtar libros, no les saca más producto que los eunucos de las esclavas del serrallo; pero hay más, y son aquellos que, así como los avaros ocultan su oro y riquezas, así guardan sus libros, encerrados en las librerías o en los armarios, ocultos a las miradas del aficionado, al que no le consienten su estudio, quedando, por tanto, aquél, completamente imposibilitado de ejercer la misión que su autor le había confiado al escribirlo, esto es: el de enseñar o ilustrar a la humanidad”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

( http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

Portada de les Ordenanzas de la Ciudad de San Phelipe, en el Boletín de la Real Academia de la Historia LXXXVI.

 

Read Full Post »

Los Bibliófilos (1879) de José Jiménez y Aranda

“ Bona part dels nostres llibres ens han arribat per atzar. Però cada llibre incorporat té la seva història. La nostra biblioteca s’ha anat formant per al·luvió, però la seva raó de ser ha estat sempre la lectura. Tenim una biblioteca, no molts llibres. Hi ha biblioteques que són simples magatzems de llibres vells, sense altre interès que la quantitat. Per crear una biblioteca cal estudiar i conèixer llibres, llegir catàlegs de subhastes o de llibreries antiquàries, estar sempre atent a l’oferta.

Mai se sap on pot saltar la llebre. Aquest és el gran plaer del recercador entre llibres d’ocasió. Quan un troba alguna cosa d’interès, descarrega també adrenalina. És per aquesta emoció oculta que solem buscar, per aquí i per allà, entre llibres moltes vegades desastrats. Crear-se una biblioteca de llibre antic d’un cert nivell requereix molta sort, molt de temps i, segons com, molts diners. Un cop agrupats, els llibres semblen formar una germanor amb vida pròpia, o dotada de coherència. Altres no.

El llibre exerceix sobre els bibliòfils una fascinació multiforme, que va molt més enllà de la simple lectura o de la raresa de l’exemplar. Un llibre també es mira, es palpa, s’olora, s’ausculta. Els bibliòfils experimentem certa atracció física pel llibre, pel llibre com a objecte, i fins com a objecte d’art. Apreciem la seva qualitat com a projecte gràfic, la seva tipografia, el seu disseny, l’enquadernació, el paper, la tinta.

Un se sent bibliòfil. O, més exactament: bibliòman. A vegades penso que no sóc jo el que tinc llibres, sinó que són els llibres els que em tenen a mi “.

Ésser bibliófilo”, Oriol Pi de Cabanyes, a La Vanguardia el 10/05/2006.

“ y… hablemos del hombre bibliófilo. En varias clases se dividen estos, o mejor, los hay de distintos matices: el verdadero amante del libro, el que lo busca por serlo y porque le interesa el conocer lo que encierra en sus páginas, y lo estima como una joya; el que menos entusiasta lo anhela, lo adquiere por sólo estudiarlo, y el que más por vanidad que por afición verdadera, lo acumula y lo lee, perol e pone freno a los entusiasmos la mezquindad. El primero, o sea el más perfecto amador del libro, el bibliófilo por excelencia, es el que, haciendo culto de la afición, a ella lo supedita todo, y su obsesión es el libro: el adquirirlo primero, su estudio después, más tarde el lavado del ejemplar sucio y el arreglo del averiado por rotura de hojas o manquedad de alguna, o bien disimular hábilmente los trabajos de la polilla, decorándolo, finalmente, poniéndole rica encuadernación, adecuada a su rareza, importancia u otro accidente que le haga estimable, viniendo en casos a ser un algo así como las reliquias, que al valor espiritual que la devoción les da unen la riqueza del relicario que las cobija, con lo que se las presenta a los fieles con gran esplendidez, la que aumenta la devota admiración en aquellos.

El puramente estudioso, que huronea por librerías a caza de la obra, cuyo ejemplar no mira el que sea una especie de amero, o esté manchado por la humedad, o bien la grasa se haya cebado, en él, y sin más miramiento lo embute en la estantería, sin preocuparse ya más que de aprovecharlo cuando llega el momento de hacerle falta.

Finalmente, el aficionado, que se envanece de sus libros, y por tanto, busca ejemplares lo más impecables posible para poder decir al ver una obra en ajena biblioteca: ‘El mío es mejor que éste’, y los guarda en lujoso mueble, y tiene de vez en cuando rasgos de valor, gastando muchos duros en ediciones raras, sobre todo si s9on de su especialidad; pero a la postre se le encoge el ánimo y se contenta con ínfimas religaduras, consistentes en la vulgar holandesa o el ramplón cartoné, que le bastan para guardar el libro y que al enseñarlo o leerlo no se estropee, taurómacamente se diría que no remata la suerte”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/

 

Read Full Post »

“Ho és vostè? Ho sóc jo? No ho sé, però sempre cal dir: Benaventurats els bibliòfils!, en sentit diferent de la benaventurança evangèlica: Benaventurats els pobres d’esperit! Els bibliòfils troben la felicitat onsevulga que hi hagi llibres.
El bibliòfil no té per què preocupar-se de posseir llibres propis, puix que els venera per ells mateixos, amb devoció, amb simpatia, amb càlcul. El bibliòfil els coneix per les seves excel·lències y pels seus defectes: no s’acontenta en jutjar-los per l’exterior, fent sonar el paper entre els dits, examinant al detall, com un pèrit, les perfeccions de l’enquadernació, examinant el títol i la data, acudint per informar-se a Brunet (sic) i enterrant ràpidament en un racó l’inútil diamant. No; ell cala fins al fons d’una obra, esprem el suc i el col·loca en la seva memòria amb molt més plaer que entre les prestatgeries de la seva llibreria.
És clar que estima i respecte aquelles joies tipogràfiques que, encara que avantatjades pels prodigis de la impremta moderna, no han perdut, no obstant això, l’honor de ser els primers assajos en l’art de Faust (sic); no veu amb indiferència les proves d’un gravat abans de la lletra, els exemplars sobre vitel·la, les edicions rares, els arabescs de les enquadernacions antigues o els senzills i nobles ornaments de les modernes; ni menysprea aquests farrigo-farrago de prosa i vers, tan dolents com mal impresos, però recomanats en tots els catàlegs. El bibliòfil és indulgent amb les debilitats dels seus semblants.
Però extasiar-se davant d’una errata que distingeix una edició d’una altra, entusiasmar-se per la conservació d’alguns passatges que s’han suprimit en quasi tots els exemplars; desolar-se per una picadura d’arna, una taca d’humitat, un defecte en la pasta del paper, no és característica del veritable bibliòfil que no xifra la glòria de la seva biblioteca en la ignorància d’un regent, la impressió d’un censor reial o l’atzar d’una casualitat extraordinària.
Qualsevol persona pot ser un bibliòman, però no tot el que vol pot ser bibliòfil. En general, els bibliòmans han arribat a ser-ho per avorriment i tardanament, quan l’edat ha collit les passions que tenen la seva rel en el cor i ha sembrat preferències en l’esperit menys conreat; però el bibliòfil neix i creix amb el seu amor als llibres, amor fogós i prudent, il·luminat i constant, insaciable i pacient, amor tan variat i nombrós com la bibliografia”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

 

“ La calificación de raro que tanto poder ejerce sobre el que es aficionado, entiende igualmente su seducción sobre los bibliófilos: la antigüedad, su perfecto estado de conservación, las anotaciones de una persona célebre, la rareza propiamente dicha, no son muchas veces los únicos motivos que hacen mirar como precioso un libro cuya lectura no puede sufrirse; la venta al peso de la edición, la existencia de dobles cuartillas ó grabados, ó la prueba de que ha pertenecido á un hombre famoso, le colocan entre las curiosidades bibliográficas, como si estuviera revestido de otras mil particularidades, por lo regular sin importancia.

En el primer rango de libros preciosos, sin ser raros, y que siempre conservan un precio alto, porque ninguna biblioteca regular puede carecer de ellos; deben colocarse los autores clásicos, latinos y griegos de buenas fechas, bien conservados é impresos por célebres tipógrafos. Vienen en seguida los libros de ciencias, los de historia natural, los grandes viajes, las colecciones de estampas, de galerías, de gabinetes, de antigüedades, las obras que constan de gran número de tomos, las colecciones especiales, y en fin, aquellas que se distinguen por el lujo de su ejecución tipográfica. Todos estos libros cuestan sumas considerables, y son, por eso solo, curiosos, sin que sea difícil encontrar ejemplares de los mismos.

Es casi imposible fijar el precio del mayor número de estos libros raros y preciosos; el estado de conservación, el tamaño, algunos milímetros de mas ó de menos dejados en las márgenes por el encuadernador, el sello de una biblioteca célebre en otros tiempos, los grabados al agua fuerte y tantos otros motivos, pueden doblar y cuadriplicar el precio de un volumen. Así es que se ve vender por 3 ó 4 pesetas una misma obra de Elzevier, que pocos días después, en la misma sala y delante de los mismos licitadores vale 125; pero el primer ejemplar está mal encuadernado, muy recortadas las márgenes y picado de la polilla: el segundo, por el contrario, tiene una encuadernación lujosa en tafilete, hecha por un operario conocido, dorados los cortes, en perfecto estado de conservación y apenas recortado.

Las causas que pueden desestimar un libro son por lo demás tan numerosas y de tan diferentes clases, que sería difícil indicarlas solamente; pero la principal de ellas es la reimpresión, sobre todo de aquellas obras que están sujetas á mejoras, aumentos, nuevos comentarios, etc., tales como los autores clásicos, los diccionarios, las geografías, las que tratan de artes y oficios, etc. El capricho, la moda y el interés del momento ejercen después su influencia en bibliomanía, como en tantas otras cosas, y mil circunstancias imprevistas pueden hacer bajar ó alzar el precio de un libro”.

 

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomía o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11-12.

 

 

Read Full Post »

” El bibliòman fantàstic només adora els llibres durant poc temps; els col·lecciona amb curiositat, els vesteix generosament, els instal·la amb decència, els cuida amorosament. De sobte, l’amor es cansa, es refreda, s’apaga; el fastigueig ha començat. Adéu boniques dames!. El gran senyor reforma el seu harem; a les circumstàncies circassianes succeeixen les espanyoles, a les blanques angleses, les negres del Congo. El gran senyor ven les seves dones als encants, però demà en comprarà altres, menys maques, però que tindran per ell l’encant del caprici i de la novetat.
El bibliòman especialitzat no col·lecciona més que certa classe de llibres i no es preocupa de què siguin els més rars i singulars. Forma una col·lecció que arriba a ser el seu Déu i la seva ànima. Allò que caigui fora de la seva col·lecció no l’interessa, però no estalvia cap gestió, cap despesa, per ampliar aquesta col·lecció semblant als immensos i informes monuments orientals aixecats a la vora dels camins amb les pedres que cada viatger dipositava en ells quan passava. El bibliòman especialitzat consagrarà el seu temps, el seu diner i la seva salut a apilar una biblioteca, sens dubte interessant, però també sens dubte monòtona. En una es multiplica Petrarca en 1200 volums; en una altra estarà Voltaire en déu mil peces reunides una per una; per una altra, el teatre subministrarà milers d’opuscles, o la Revolució Francesa regnarà pacíficament sobre cementiris de paperot.
En una paraula, la bibliomania més elevada i la més il·lustre no està exempta de mania, i en cada mania es percep fàcilment un tint de bogeria; per tot això, Paris és, sense cap dubte, el paradís dels bojos i els bibliòmans”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 75-76.

 

“ Son aun raros los libros que no se buscan sino porque es difícil encontrarlos, y cuyo precio es muy subido á causa de esta misma dificultad, sin que ninguna otra razón motive el afán con que se desean adquirir. Entre estos libros deben contarse la mayor parte de las sátiras y críticas mordaces de los tiempos pasados, las antiguas piezas de teatro y los escritos polémicos que han perdido el interés de actualidad; obras todas que no deben su valor comercial sino á la manía de los aficionados, para los cuales el principal mérito de una cosa consiste en la dificultad de conseguirla, el deseo de poseerla esclusivamente, y en la cantidad que la han sacrificado.

Hay obras antiguas cuya rareza no debe estrañarse si se considera que son de aquellas que se gastan y destruyen por el uso habitual que se hace de ellas. Tales son los libros que han salido de imprentas célebres y sirven para la instrucción de la juventud, los libros de devocion, los diccionarios, etc. Un ejemplo entre mil de este género de rarezas es el ‘Pastissier-françois’, en 12º pequeño. Amsterdam, L. Y D. Elzevier, 1655, un volumen delgado de 258 páginas, cuyos ejemplares, escapados de las grasientas manos de los diestros cocineros, son de tal manera raros, que han llegado á pagarse hasta 1000 rs.

Otra clase de libros raros, y por lo general muy interesantes, es la de las obras que los mismos autores imprimen por su cuenta en pequeño número de ejemplares, y que destinan á regalar á sus amigos, y no llegan á entrar nunca en el comercio. Los ejemplares impresos en vitela; en papel de color ó en papel de gran marca, son igualmente muy buscados por los aficionados, quienes alguna vez sacrifican dos ó cuatro de estos ejemplares escasos por adquirir uno solo con tal que tenga las márgenes un doble mayores que los otros; para hacerlos más curiosos é interesantes, los ilustran con grabados y dibujos convenientes, autógrafos, etc.”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, p.11.

 

Read Full Post »

Del llibre Stultifera navis (1498) de Sebastian Brant1, digitalitzat a http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12817292126710495432435/index.htm

 

” El bibliòman envejós ambiciona tot allò que no té i si aconsegueix alguna cosa, el seu desig canvia d’objecte. Sap que un llibre està a la biblioteca d’un aficionat amb el qual rivalitza, i sobtadament la seva tranquil·litat desapareix, no menja, no dorm, no viu sinó per a la conquesta del benamat llibre que anhela. Utilitza tots els seus medis, inclús la seducció i la intriga per apoderar-se del que pertany a un altre. Les negatives, les dificultats augmenten, exciten la seva concupiscència. Arribaria a sacrificar la seva fortuna sencera per un sol instant de possessió; però una petitesa qualsevol, el descobriment d’un segon exemplar del mateix llibre, una crítica agafada al vol, una reimpressió, i aquella impaciència es paga, aquell ardor es gela, quan fa un instant l’envejós desitjava la mort de l’amo del desitjat llibre, per enriquir-se a costa del difunt.
Aquest bibliòman és malaurat, com ha de ser-ho tot envejós i la seva desgràcia reneix amb cada nou desig. És el Lovelace dels llibres: s’enamora d’ells, els persegueix aferrissadament fins que els té entre les seves mans i llavors els desdenya, els oblida i busca una altra víctima.
Fa poc temps un cèlebre maníac, havent sentit parlar d’un llibre imaginari, es va disposar a trobar-lo i va morir malgrat no haver-ho aconseguit, amb la creença de què algun competidor guardava el tresor a canvi de què ell li hagués entregat la pedra filosofal”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 71-75.

1.-Xilografia gòtica coneguda per molts. Se la coneix més com “El boig bibliònic”, encara que el text que acompanya en l’edició príncep (Basilea, 1498), és “Inutilitas librorum”.

“ Haciendo abstracción de la bibliomanía, que no valora un libro más que por el capricho de la moda, la cual hace caer de repente en el desprecio clases enteras de volúmenes, dando estimación á otras despreciadas hasta entonces, las cuales pocos años después vuelven á ser miradas con indiferencia; hecha abstracción de esta manía, no puede negarse que hay libros que por su reconocida antigüedad, por su importancia para la historia literaria, su ejecución tipográfica ó por otras circunstancias especiales, reclaman la atención de los bibliófilos, y merecen que se conozcan y se estudien. La rareza ó el precio de estos libros les da cierta importancia, que lleva consigo el deseo de consultarlos ó poseerlos.

Esta clase de libros puede dividirse en dos categorías: la una comprende las obras raras y curiosas, la otra aquellas que sin ser raras, son sin embargo curiosas.

Los libros raros, y por este solo hecho, curiosos también, son principalmente aquellos que se imprimieron en el siglo XV; el largo trascurso de 400 años los ha destruido casi en su totalidad, á lo que debe agregarse que en aquellos tiempos era corto el número de ejemplares que se imprimía, porque era asimismo muy limitada su venta. Muchos de estos libros ni aun son conocidos sino por el testimonio de los sabios contemporáneos, ó solo por algunos fragmentos que han llegado hasta nuestros tiempos.

Después de aquella época, habiéndose aumentado considerablemente el número de los impresores y también el de aficionados al estudio, y las bibliotecas, se hicieron las ediciones más numerosas. Sin embargo, todavía pueden considerarse raros los libros impresos hasta mediados del siglo XVI, los cuales por otra parte presentan un gran interés para la filología, así como para la historia literaria”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “ Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas” ; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11.

Pàgines 108-109 del llibre de Constantin.

 

 

Read Full Post »

Detall de l’escut d’armes del duc d’Roxburghe, estampat amb daurat a l’interior de la portada del Valdarfer Boccaccio, 1471.

” El bibliòman vanitós posseeix belles edicions, enquadernacions esplèndides, una biblioteca selecta i ben organitzada. Gasta grans sumes en completar-les i aquest és una cura que es dona per complet a un llibreter antiquari intel·ligent, a un docte bibliògraf; d’altra banda, no llegeix mai i sovint és dels que no han llegit mai; col·lecciona llibres com podria col·leccionar quadres, closques, minerals o formaria un herbari.
La seva biblioteca és una curiositat que ensenya a tothom, al primer que arriba, a les dones, als banquers, als nens, sense tenir en compte si saben el que és un llibre, i encara més, un llibre bell. Margaritas ante porcos !
Diu a tot aquell que el vol escoltar: Tinc cent mil escuts en llibres! I se’n vana, s’infla i somriu, repetint: Cent mil escuts! I això és tot: aquella prestatgeria conté cent mil escuts en llibres. Uns es dediquen a la pintura, altres als jardins anglesos, aquest a cavalls, aquell a gossos; el bibliòman vanitós ha col·locat el seu capital en Elzevirs, en facècies en gran paper, en vitel·la i en marroquí. És l’ostentació quasi literària; el luxe quasi respectable”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 70-71.

 

Marca d’impressor d’Elzevir

“ Los ingleses, que siempre han sido aficionados á coleccionar curiosidades literarias, llevan muchas veces esta afición hasta la locura, que ya no conoce límites. La palabra bibliomanía, que en otro tiempo se interpretaba en sentido poco favorable, se considera hoy entre ellos como una calificación noble y honrosa por el gusto de los libros, y se tiene por dichoso y bien considerado el bibliófilo á quien públicamente se le da el título de bibliómano.

Solo en Inglaterra sucede el caso de que la venta de un libro haya podido ser causa de formar una asociación: el 17 de junio de 1812, en la venta de la biblioteca del duque S. de Roxburgh, el Decameron di Boccacio, un tomo en folio ( Venecia) Valdarfer, 1471, se pujó por el marqués de Blandfort hasta 2.260 libras esterlinas ( 214.700 rs) Este precio sin ejemplo, por un solo volumen, pareció, aun á los bibliómanos de Lóndres, un acontecimiento tan notable, que fundaron en memoria suya una sociedad bajo el título de Roxburgh club, en la cual los miembros que la componen no hablan más que de bibliografía, y celebran anualmente el 17 de junio, con un espléndido banquete. Cada socio tiene la obligación, cuando le toca su turno, de hacer imprimir alguna rareza antigua, en número solamente de 31 ejemplares, cifra igual á los individuos que forman la sociedad”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp-10.

 

Read Full Post »

Older Posts »