Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliomania’

“Ho és vostè? Ho sóc jo? No ho sé, però sempre cal dir: Benaventurats els bibliòfils!, en sentit diferent de la benaventurança evangèlica: Benaventurats els pobres d’esperit! Els bibliòfils troben la felicitat onsevulga que hi hagi llibres.
El bibliòfil no té per què preocupar-se de posseir llibres propis, puix que els venera per ells mateixos, amb devoció, amb simpatia, amb càlcul. El bibliòfil els coneix per les seves excel·lències y pels seus defectes: no s’acontenta en jutjar-los per l’exterior, fent sonar el paper entre els dits, examinant al detall, com un pèrit, les perfeccions de l’enquadernació, examinant el títol i la data, acudint per informar-se a Brunet (sic) i enterrant ràpidament en un racó l’inútil diamant. No; ell cala fins al fons d’una obra, esprem el suc i el col·loca en la seva memòria amb molt més plaer que entre les prestatgeries de la seva llibreria.
És clar que estima i respecte aquelles joies tipogràfiques que, encara que avantatjades pels prodigis de la impremta moderna, no han perdut, no obstant això, l’honor de ser els primers assajos en l’art de Faust (sic); no veu amb indiferència les proves d’un gravat abans de la lletra, els exemplars sobre vitel·la, les edicions rares, els arabescs de les enquadernacions antigues o els senzills i nobles ornaments de les modernes; ni menysprea aquests farrigo-farrago de prosa i vers, tan dolents com mal impresos, però recomanats en tots els catàlegs. El bibliòfil és indulgent amb les debilitats dels seus semblants.
Però extasiar-se davant d’una errata que distingeix una edició d’una altra, entusiasmar-se per la conservació d’alguns passatges que s’han suprimit en quasi tots els exemplars; desolar-se per una picadura d’arna, una taca d’humitat, un defecte en la pasta del paper, no és característica del veritable bibliòfil que no xifra la glòria de la seva biblioteca en la ignorància d’un regent, la impressió d’un censor reial o l’atzar d’una casualitat extraordinària.
Qualsevol persona pot ser un bibliòman, però no tot el que vol pot ser bibliòfil. En general, els bibliòmans han arribat a ser-ho per avorriment i tardanament, quan l’edat ha collit les passions que tenen la seva rel en el cor i ha sembrat preferències en l’esperit menys conreat; però el bibliòfil neix i creix amb el seu amor als llibres, amor fogós i prudent, il·luminat i constant, insaciable i pacient, amor tan variat i nombrós com la bibliografia”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

 

“ La calificación de raro que tanto poder ejerce sobre el que es aficionado, entiende igualmente su seducción sobre los bibliófilos: la antigüedad, su perfecto estado de conservación, las anotaciones de una persona célebre, la rareza propiamente dicha, no son muchas veces los únicos motivos que hacen mirar como precioso un libro cuya lectura no puede sufrirse; la venta al peso de la edición, la existencia de dobles cuartillas ó grabados, ó la prueba de que ha pertenecido á un hombre famoso, le colocan entre las curiosidades bibliográficas, como si estuviera revestido de otras mil particularidades, por lo regular sin importancia.

En el primer rango de libros preciosos, sin ser raros, y que siempre conservan un precio alto, porque ninguna biblioteca regular puede carecer de ellos; deben colocarse los autores clásicos, latinos y griegos de buenas fechas, bien conservados é impresos por célebres tipógrafos. Vienen en seguida los libros de ciencias, los de historia natural, los grandes viajes, las colecciones de estampas, de galerías, de gabinetes, de antigüedades, las obras que constan de gran número de tomos, las colecciones especiales, y en fin, aquellas que se distinguen por el lujo de su ejecución tipográfica. Todos estos libros cuestan sumas considerables, y son, por eso solo, curiosos, sin que sea difícil encontrar ejemplares de los mismos.

Es casi imposible fijar el precio del mayor número de estos libros raros y preciosos; el estado de conservación, el tamaño, algunos milímetros de mas ó de menos dejados en las márgenes por el encuadernador, el sello de una biblioteca célebre en otros tiempos, los grabados al agua fuerte y tantos otros motivos, pueden doblar y cuadriplicar el precio de un volumen. Así es que se ve vender por 3 ó 4 pesetas una misma obra de Elzevier, que pocos días después, en la misma sala y delante de los mismos licitadores vale 125; pero el primer ejemplar está mal encuadernado, muy recortadas las márgenes y picado de la polilla: el segundo, por el contrario, tiene una encuadernación lujosa en tafilete, hecha por un operario conocido, dorados los cortes, en perfecto estado de conservación y apenas recortado.

Las causas que pueden desestimar un libro son por lo demás tan numerosas y de tan diferentes clases, que sería difícil indicarlas solamente; pero la principal de ellas es la reimpresión, sobre todo de aquellas obras que están sujetas á mejoras, aumentos, nuevos comentarios, etc., tales como los autores clásicos, los diccionarios, las geografías, las que tratan de artes y oficios, etc. El capricho, la moda y el interés del momento ejercen después su influencia en bibliomanía, como en tantas otras cosas, y mil circunstancias imprevistas pueden hacer bajar ó alzar el precio de un libro”.

 

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomía o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11-12.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

” El bibliòman fantàstic només adora els llibres durant poc temps; els col·lecciona amb curiositat, els vesteix generosament, els instal·la amb decència, els cuida amorosament. De sobte, l’amor es cansa, es refreda, s’apaga; el fastigueig ha començat. Adéu boniques dames!. El gran senyor reforma el seu harem; a les circumstàncies circassianes succeeixen les espanyoles, a les blanques angleses, les negres del Congo. El gran senyor ven les seves dones als encants, però demà en comprarà altres, menys maques, però que tindran per ell l’encant del caprici i de la novetat.
El bibliòman especialitzat no col·lecciona més que certa classe de llibres i no es preocupa de què siguin els més rars i singulars. Forma una col·lecció que arriba a ser el seu Déu i la seva ànima. Allò que caigui fora de la seva col·lecció no l’interessa, però no estalvia cap gestió, cap despesa, per ampliar aquesta col·lecció semblant als immensos i informes monuments orientals aixecats a la vora dels camins amb les pedres que cada viatger dipositava en ells quan passava. El bibliòman especialitzat consagrarà el seu temps, el seu diner i la seva salut a apilar una biblioteca, sens dubte interessant, però també sens dubte monòtona. En una es multiplica Petrarca en 1200 volums; en una altra estarà Voltaire en déu mil peces reunides una per una; per una altra, el teatre subministrarà milers d’opuscles, o la Revolució Francesa regnarà pacíficament sobre cementiris de paperot.
En una paraula, la bibliomania més elevada i la més il·lustre no està exempta de mania, i en cada mania es percep fàcilment un tint de bogeria; per tot això, Paris és, sense cap dubte, el paradís dels bojos i els bibliòmans”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 75-76.

 

“ Son aun raros los libros que no se buscan sino porque es difícil encontrarlos, y cuyo precio es muy subido á causa de esta misma dificultad, sin que ninguna otra razón motive el afán con que se desean adquirir. Entre estos libros deben contarse la mayor parte de las sátiras y críticas mordaces de los tiempos pasados, las antiguas piezas de teatro y los escritos polémicos que han perdido el interés de actualidad; obras todas que no deben su valor comercial sino á la manía de los aficionados, para los cuales el principal mérito de una cosa consiste en la dificultad de conseguirla, el deseo de poseerla esclusivamente, y en la cantidad que la han sacrificado.

Hay obras antiguas cuya rareza no debe estrañarse si se considera que son de aquellas que se gastan y destruyen por el uso habitual que se hace de ellas. Tales son los libros que han salido de imprentas célebres y sirven para la instrucción de la juventud, los libros de devocion, los diccionarios, etc. Un ejemplo entre mil de este género de rarezas es el ‘Pastissier-françois’, en 12º pequeño. Amsterdam, L. Y D. Elzevier, 1655, un volumen delgado de 258 páginas, cuyos ejemplares, escapados de las grasientas manos de los diestros cocineros, son de tal manera raros, que han llegado á pagarse hasta 1000 rs.

Otra clase de libros raros, y por lo general muy interesantes, es la de las obras que los mismos autores imprimen por su cuenta en pequeño número de ejemplares, y que destinan á regalar á sus amigos, y no llegan á entrar nunca en el comercio. Los ejemplares impresos en vitela; en papel de color ó en papel de gran marca, son igualmente muy buscados por los aficionados, quienes alguna vez sacrifican dos ó cuatro de estos ejemplares escasos por adquirir uno solo con tal que tenga las márgenes un doble mayores que los otros; para hacerlos más curiosos é interesantes, los ilustran con grabados y dibujos convenientes, autógrafos, etc.”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, p.11.

 

Read Full Post »

Del llibre Stultifera navis (1498) de Sebastian Brant1, digitalitzat a http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12817292126710495432435/index.htm

 

” El bibliòman envejós ambiciona tot allò que no té i si aconsegueix alguna cosa, el seu desig canvia d’objecte. Sap que un llibre està a la biblioteca d’un aficionat amb el qual rivalitza, i sobtadament la seva tranquil·litat desapareix, no menja, no dorm, no viu sinó per a la conquesta del benamat llibre que anhela. Utilitza tots els seus medis, inclús la seducció i la intriga per apoderar-se del que pertany a un altre. Les negatives, les dificultats augmenten, exciten la seva concupiscència. Arribaria a sacrificar la seva fortuna sencera per un sol instant de possessió; però una petitesa qualsevol, el descobriment d’un segon exemplar del mateix llibre, una crítica agafada al vol, una reimpressió, i aquella impaciència es paga, aquell ardor es gela, quan fa un instant l’envejós desitjava la mort de l’amo del desitjat llibre, per enriquir-se a costa del difunt.
Aquest bibliòman és malaurat, com ha de ser-ho tot envejós i la seva desgràcia reneix amb cada nou desig. És el Lovelace dels llibres: s’enamora d’ells, els persegueix aferrissadament fins que els té entre les seves mans i llavors els desdenya, els oblida i busca una altra víctima.
Fa poc temps un cèlebre maníac, havent sentit parlar d’un llibre imaginari, es va disposar a trobar-lo i va morir malgrat no haver-ho aconseguit, amb la creença de què algun competidor guardava el tresor a canvi de què ell li hagués entregat la pedra filosofal”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 71-75.

1.-Xilografia gòtica coneguda per molts. Se la coneix més com “El boig bibliònic”, encara que el text que acompanya en l’edició príncep (Basilea, 1498), és “Inutilitas librorum”.

“ Haciendo abstracción de la bibliomanía, que no valora un libro más que por el capricho de la moda, la cual hace caer de repente en el desprecio clases enteras de volúmenes, dando estimación á otras despreciadas hasta entonces, las cuales pocos años después vuelven á ser miradas con indiferencia; hecha abstracción de esta manía, no puede negarse que hay libros que por su reconocida antigüedad, por su importancia para la historia literaria, su ejecución tipográfica ó por otras circunstancias especiales, reclaman la atención de los bibliófilos, y merecen que se conozcan y se estudien. La rareza ó el precio de estos libros les da cierta importancia, que lleva consigo el deseo de consultarlos ó poseerlos.

Esta clase de libros puede dividirse en dos categorías: la una comprende las obras raras y curiosas, la otra aquellas que sin ser raras, son sin embargo curiosas.

Los libros raros, y por este solo hecho, curiosos también, son principalmente aquellos que se imprimieron en el siglo XV; el largo trascurso de 400 años los ha destruido casi en su totalidad, á lo que debe agregarse que en aquellos tiempos era corto el número de ejemplares que se imprimía, porque era asimismo muy limitada su venta. Muchos de estos libros ni aun son conocidos sino por el testimonio de los sabios contemporáneos, ó solo por algunos fragmentos que han llegado hasta nuestros tiempos.

Después de aquella época, habiéndose aumentado considerablemente el número de los impresores y también el de aficionados al estudio, y las bibliotecas, se hicieron las ediciones más numerosas. Sin embargo, todavía pueden considerarse raros los libros impresos hasta mediados del siglo XVI, los cuales por otra parte presentan un gran interés para la filología, así como para la historia literaria”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “ Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas” ; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11.

Pàgines 108-109 del llibre de Constantin.

 

 

Read Full Post »

Detall de l’escut d’armes del duc d’Roxburghe, estampat amb daurat a l’interior de la portada del Valdarfer Boccaccio, 1471.

” El bibliòman vanitós posseeix belles edicions, enquadernacions esplèndides, una biblioteca selecta i ben organitzada. Gasta grans sumes en completar-les i aquest és una cura que es dona per complet a un llibreter antiquari intel·ligent, a un docte bibliògraf; d’altra banda, no llegeix mai i sovint és dels que no han llegit mai; col·lecciona llibres com podria col·leccionar quadres, closques, minerals o formaria un herbari.
La seva biblioteca és una curiositat que ensenya a tothom, al primer que arriba, a les dones, als banquers, als nens, sense tenir en compte si saben el que és un llibre, i encara més, un llibre bell. Margaritas ante porcos !
Diu a tot aquell que el vol escoltar: Tinc cent mil escuts en llibres! I se’n vana, s’infla i somriu, repetint: Cent mil escuts! I això és tot: aquella prestatgeria conté cent mil escuts en llibres. Uns es dediquen a la pintura, altres als jardins anglesos, aquest a cavalls, aquell a gossos; el bibliòman vanitós ha col·locat el seu capital en Elzevirs, en facècies en gran paper, en vitel·la i en marroquí. És l’ostentació quasi literària; el luxe quasi respectable”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 70-71.

 

Marca d’impressor d’Elzevir

“ Los ingleses, que siempre han sido aficionados á coleccionar curiosidades literarias, llevan muchas veces esta afición hasta la locura, que ya no conoce límites. La palabra bibliomanía, que en otro tiempo se interpretaba en sentido poco favorable, se considera hoy entre ellos como una calificación noble y honrosa por el gusto de los libros, y se tiene por dichoso y bien considerado el bibliófilo á quien públicamente se le da el título de bibliómano.

Solo en Inglaterra sucede el caso de que la venta de un libro haya podido ser causa de formar una asociación: el 17 de junio de 1812, en la venta de la biblioteca del duque S. de Roxburgh, el Decameron di Boccacio, un tomo en folio ( Venecia) Valdarfer, 1471, se pujó por el marqués de Blandfort hasta 2.260 libras esterlinas ( 214.700 rs) Este precio sin ejemplo, por un solo volumen, pareció, aun á los bibliómanos de Lóndres, un acontecimiento tan notable, que fundaron en memoria suya una sociedad bajo el título de Roxburgh club, en la cual los miembros que la componen no hablan más que de bibliografía, y celebran anualmente el 17 de junio, con un espléndido banquete. Cada socio tiene la obligación, cuando le toca su turno, de hacer imprimir alguna rareza antigua, en número solamente de 31 ejemplares, cifra igual á los individuos que forman la sociedad”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp-10.

 

Read Full Post »

 

“Hi ha molts oficis a l’aire lliure i ple carrer. Però el més penós i ingrat és, realment, el de les parades de llibres, que no tenen els beneficis dels venedors de melons, ni les gangues dels drapaires.
La parada de llibres, com altres petites indústries, pot establir el seu comerç sense fons de reserva, ja que no li cal tenda, dependent, catàlegs ni il·luminació. D’antuvi escull un espai vuit en el parapet d’un pont, d’un moll, en l’angle menys inodor d’un carrer: es proveeix d’una mena de llicència, d’uns quants calaixos de fusta, alguns lots de llibres que classifica pel seu pes i per la seva coberta; després exposa la seva mercaderia que cada transeünt ve a flairar , i com hi ha tants gustos com espècies de llibres, la venda diària és quasi la mateixa i suficient per mantenir un bevedor o a una família pobra, tot i que moltes vegades la pluja, el vent i el fred conspiren contra l’esperança d’una olla o d’una ampolla de vi.
Molt depèn aquest humil i roí negoci de la temprança i la calma atmosfèrica! L’amo de la parada, que viu en unes golfes o a la taverna, prediu les tempestes amb més antelació que un vell pilot, i el bon temps amb més seguretat que l’Observatori Astronòmic.
Com consulta la marxa dels núvols i els girs del gallet! Mou el cap i torna a port, amb la barca que guarda la seva fortuna, o bé es frega les mans i desplega cantussejant tota la seca càrrega, sense por per les avaries.
Sovint, el principiant, que no coneix els secrets oracles del baròmetre i que es fia d’un cel blau i un sol enganyador, veu com els elements destrossen el seu fràgil capital; l’huracà, esclatant de cop i volta, persegueix per l’aire els opuscles desfullats, la pluja amb amples gotes es cola entre els plecs d’una capçalera intonsa, rellisca de full en full i enfonsa a la mateixa Bíblia en aquest nou diluvi. Així el llaurador de VirgiliDelilleThopmson Saint-Lambert plora les seves collites, el treball d’un any perdut en un dia.
El llibreter de carrer és, en general, de Normandia, com el venedor d’hortalisses: coneix millor el preu de les pomes que el dels llibres, i valora la seva mercaderia segons l’aspecte del comprador que la demana.
Sorprèn en els vostres ulls l’emoció que us envaeix veient algun llibre i el taxa proporcionalment a aquella emoció, amb gest apressat o amb fingida indiferència”.

 

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 59-61.

 

Les saisons de Jean François de Saint-Lambert

 

“La biblio-manía, propiamente dicha, es, sin duda, una ridiculez que muchas personas cometen formando bibliotecas por vanidad, por lujo, ó por tono: pero estas personas ¿ son acreedoras á que se las critique con más razón que á aquellas que compran cuadros, antigüedades, relojes ó cualquiera otro objeto de fantasía? Los unos como los otros contribuyen con su fortuna á alimentar la industria intelectual y comercial, y sin estos aficionados á los hermosos volúmenes y á las lindas ediciones adornadas con todo el lujo imaginable, la librería, la papelería, la imprenta, la encuadernación, etc., est5arían reducidas á la fabricación, bien limitada, de las obras de mérito y utilidad reconocidas, que solo compran los sabios y las personas que leen los libros de sus bibliotecas.

Compárese, en fin, con relación a la moral, al Coleccionador de libros con el Coleccionador de onzas de oro: el avaro se encuentra incesantemente en una agitación febril, producida por su ruin y esteril pasion, está inquieto, es desgraciado, tiene la conciencia de su vicio y sabe la reprobación que le rodea: para ser dichoso necesita estar solo y ocultar sus tesoros. El biblio-filo al contrario, revosa de alegría, cuenta lo feliz que es á todo el que quiere oirle; sus libros son su orgullo, sus títulos de honor; goza con su posesión y con los elogios que le proporcionan.

Al amor del lujo, á la vanidad, alguna vez también a la falta de instrucción debe este género de industria su sostén y sus progresos, haciendo á los ricos sus tributarios.

 

Contenténemos, pues, con sonreirnos de la satisfacción de aquellos que no poseen los libros sino como muebles de pura curiosidad. Si el propietario de una bonita biblioteca no la tiene máas que por ostentacion, ó no puede hacer de ella ningun uso personal, el ridículo será para él solo: mas la industria habrá prosperado con aquella adquisición, y el sabio ó el aficionado instruido, pero pobre, sabrá aprovecharse de ella y hallará lo que él no posee.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas“; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

 

 

Read Full Post »

Sala de Manuscrits a la Biblioteca de Reserva Universitat de Barcelona, imatge del Blog de Reserva.

 

“  Algú va fer lliscar un misteriós escrit fa sis-cents anys en un llibre enquadernat en pergamí: “ Piensa Penitente a lo que bienes aquí Ciérrate dentro de ti Por espacio de un momento” (citació textual). Qui i amb quin propòsit deixaria aquesta advertència entre les pàgines d’un manuscrit de l’edat mitjana? Seria un monjo? Un abat? S’adreçava a un lector assenyalat o tenia l’ànim d’invocar la meditació a ànimes anònimes? Es trobava el volum en una biblioteca monàstica o en una església?

No en sabem res, del seu autor (ni dels seus desitjos), més que el rastre que ha deixat de la seva lletra al paper que ha estat en la foscor durant segles i que ha sortit a la llum fa molt poc, quan un tècnic de catalogació de la Universitat de Barcelona (UB) va obrir l’obra i va veure el missatge.

“Aquest és un exemple de les curiositats que hem catalogat com si fossin petits tresors”, explica Neus Verger, la guardiana de la sala dels manuscrits, el fons de reserva de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, que és com una joia ‘potteriana’ per la seva llum tènue, la seva olor de pols i fusta antiga, pels milers d’obres amb cobertura de pergamí que romanen a les prestatgeries que cobreixen les parets fins al sostre, ‘intocades’ ­durant segles, esperant que un lector les retorni de l’oblit.

Biblioteca de Reserva

 

Ara mateix aquest fons està en procés de restauració i catalogació digital, cosa que implica una minuciosa tasca per als profes­sionals. “Sé que jo no podré veure en vida tot el fons catalogat”, lamenta Verger, per la falta de recursos en la conservació. Es tracta de dos mil manuscrits, prop de mil incunables (els primers llibres impresos abans de l’any 1500)(sic)(1) i gairebé 120.000 obres impreses entre els segles XVI i XVIII, que suposen un valuós testimoni de la història de Catalunya. El primer llibre és un manuscrit del segle X.

Només cinc bibliotecaris entren a la sala per treure de la ­foscor aquest material. En oca­sions, s’emocionen quan descobreixen alguna sorpresa, un objecte aliè al llibre, però vinculat al mateix llibre, com l’escrit dirigit al penitent. “Quan passa, ens ho diem els uns als altres per agrupar-nos i observar-ho, atrets per la màgia del passat”.

El primer objecte trobat va ser una fulla d’arbre conservada entre les pàgines d’un volum del segle XVIII. Aparentment no ­tenia més valor que el d’un fòssil vegetal, però col·locada a contrallum s’hi va descobrir la imatge d’un pastor amb el seu ramat pasturant prop d’un arbre i la muralla d’un castell o una ciutat.

En els últims deu anys han ­topat amb flors seques, dibuixos, gravats, punts de llibre, pa d’or, cartes, notes manuscrites, esborranys de sermons, opera­cions aritmètiques, poesies… Als fulls de guarda d’una enquadernació s’hi pot llegir un poema d’amor. Potser perquè el llegís en secret algun amant?

“ Vam demanar a una visitant habitual de la nostra biblioteca especialista en literatura medieval que ens donés alguna indi­cació. I, efectivament, ens va dir que es tractava d’una poesia ­popular de l’any 1700”, explica Verger. Altres textos escrits semblen tenir propòsits menys terrenals ja que semblen certi­ficar el perdó dels pecats obtingut en una església per obtenir alguna indulgència: “Jo he confessat a l’ Església de…”.

Article: “La biblioteca dels tresors ocults” de Carina Farreras, a LV del 6 d’agost de 2017. http://www.lavanguardia.com/encatala/20170806/43374742031/biblioteca-tresors-ocults.html  .  Imatges de la UB,a : http://www.ub.edu/museuvirtual/visitavirtualEH/index.php/es/conoce-el-edificio-sala-x-sala/planta-primera/crai-biblioteca-de-letras-y-crai-biblioteca-de-reserva#

(1) Llibres incunables els impresos fins el 31 de desembre de 1500.

 

Sala de Manuscrits

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Como toda afición recolectora, la pasión de la bibliofilia también tiene sus desvaríos y sus singularidades; muchas de ellas, enmascaradas en unas leyendas de transmisión oral que envidiosos y congéneres propagaron con una mezcla de envidia y autosatisfacción, otras, vividas por los suministradores de estas dosis impresas, y manuscritas, es decir: por los libreros, que en sus ocasionales memorias desvelaban los caprichos y las aficiones de sus clientes ( siempre, cautelosamente, post mortem). Porque toda pasión tiene sus excesos, sus instantes de supremo placer y sus momentos de decaimiento y abandono, con la ventaja, en el caso de la bibliofilia, de no sentir jamás el caso de la bibliofilia, de no sentir jamás celos de ninguna nueva pieza, que convive educadamente con su antecesora, sin que por ello cambie el cariño que se le sigue profesando; por ello la anatomía emocional del bibliófilo, como titula Holbrook Jackson su conocido estudio: The anatomy of bibliomania ( Londres, The Soncino Press, 1930), está sujeta a numerosas veleidades, manías y desafueros sobre los que se han escrito emotivas páginas desde que se fueron descubriendo los primeros síntomas de los pacientes aquejados por esta patología”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 9.

 

Read Full Post »

“ Com les impressions eren bones i el temps que tenien per a preparar la Fira era molt curt, ja abans d’obtenir el permís els promotors s’arriscaren a establir contactes amb els companys per a saber si voldrien parar, feren provisió de fons per a les primeres despeses i encarregaren un cartell anunciador. Donat el prestigi artístic que tenia i la bona relació d’amistat que hi havia amb ell per la seva activitat com il·lustrador de llibres i realitzador d’ex-libris, demanarem a Ramon Borrell i Pla que els ajudés. Aquest realitzà el dibuix que obriria la llarga sèrie de cartells de la Fira, avui dia molt apreciada pels col·leccionistes pel seu alt valor artístic i a la vegada testimonial.

Josep Balagué i Tarrés

 

Per a establir la Fira foren demanades a l’ajuntament vint taules de sis metres cada una, tanques, banderes, gallardets, i veles per a tapar les parades. Gairebé tot fou aconseguit sense haver de fer despeses, encara que a càrrec dels firaires foren el pagament per la vigilància nocturna, tramesa d’invitacions, cartells i treballs d’instal·lació. En conjunt, no gaire més de les catorze mil pessetes, quantitat que amb els anys ha quedat ridícula però que en aquells moments, quan molts llibres anaven a la pila dels d’una pesseta i una bona recaudació mitja diària no arribava als cent duros, semblava més forta del que molts llibreters podien acceptar. Per això es demanaren vint taules, ja que només vint agremiats – finalment foren vint-i-dos, amb els consegüents problemes d’ubicació – manifestaren voluntat de participar-hi.

Rogeli Dubà

 

Aquests vint-i-dos primers, segons un elemental planell que conservà junt amb altres papers dels temps fundacionals Josep Masegosa i que la seva filla gentilment m’ha deixat consultar, foren els següents d’acord amb la disposició de les parades a banda i banda del recinte:

Senars: 1, Josep Salas; 3, Isidre Sureda; 5, Ramon Mallafré; 7, Rogeli Dubà; 9, Josep Masegosa; 11, Josep Balagué; 13, Felip Alum; 15, Ramon Boix; 17, Gabriel Vila Muntadas; i 19; Àngel Millà, amb el seu fill Lluís.

Parells: 2, Josep Caparrós; 4, Josep Sardà; 6, Vicenç Gayete; 8, Leandre Caparrós; 10, Eusebi Arias; 12, Alfred Comte; 14, Martí Escayola; 16, Josep Dalmau; 18. Dolors Aixà; 20, Joan Balagué.

I els dos darrers, 21, Francesca Caparrós, amb els seus fills Isidre i Josep Pi i Caparrós; i 22, Josep Torradas, amb els seus fills Ramon i Pere.

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 18-19.

 

Isidre Pi i Caparrós

 

Josep Sardà

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Los bibliófilos creen que uno de los principales pecados de los bibliotecarios consiste en tratar a los libros como simples objetos de análisis técnico. Cuando un bibliotecario dispone de un libro en sus manos, lo que hace es un análisis completo y exhaustivo de sus elementos identificativos siguiendo una serie de reglas preestablecidas, autopsia lo denominan, así que un bibliotecario se apresura a localizar el título, autor, año, editorial… obviando en ocasiones lo que realmente todos tienen enfrente suyo. Estoy convencido que hay muchos tipos de bibliotecarios, no todos tendrán la actitud de oficinista ( o peor, de operario de cadena industrial) antes descrita, aunque si bien es cierto que un bibliotecario no tiene la necesidad de ser un bibliófilo, todos lo somos un poco claro, al admitir que amamos los libros.

La pregunta que nos debería asaltar ahora es : ¿ Y quién no lo hace? ¿ Quién se va a atrever a afirmar sin tapujos que los libros son detestables? Seguramente, algún estudiante que se horroriza ante la materia de estudio, o el libro recomendado por el profesor, pero no se atreverá, por su condición de estudiante, a renegar de ellos ( y menos de Google, claro, Santa tecnología). Sin embargo, ahora nos toca puntualizar, puesto que no todo amor por los libros tiene que ser bibliofilia, afortunadamente para nuestro bolsillo, de esta manera, el diccionario de la RAE puntualiza que la bibliofilia consiste en la ‘pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’.

Es decir, que yo por precisamente no tener ningún libro raro, aunque curioso admite un espectro amplio de tipos, no soy bibliófilo. De momento, no me ha dado por desprenderme de miles de euros, aunque se trate de un par de miles, por un libro. Sin embargo, los hay que sí lo hacen ( o no) creando una fauna dentro de la bibliofilia que, aunque difícil de identificar para el resto de los mortales, es curiosa de conocer: Bibliomaníacos… Bibliopiratas… bibliotafios…”.

Article: “Bibliofilia vs. Bibliomanía”, de Marcos Ros-Martín en el vlok El Documentalista Enredado.

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »