Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliomania’

“ Sembla que la primera fira de trastos vells que es celebrà a Barcelona fou aquesta ( Fira de Bellcaire). Per tant, la que va tenir l’alt honor d’aixoplugar els primers llibres vells que foren venuts en públic ací. La que va començar d’acoblar els venedors de llibres, fins aleshores esbarriats, i començà, igualment, a insuflar-los personalitat com a tals. La que els va empènyer, a poc a poc, a convertir-se, de drapaires que eren la majoria, en llibreters. Finalment, la que incubà el comerç professional barceloní del llibre vell. No són pas pocs mèrits per a una sola fira. Val, doncs, la pena de constatar-los.

Tan antiga, ella, que el seu origen no pot ésser precisat. Hi ha qui la troba instal·lada, el segle XIV, pels vols de l’actual Sant Antoni. En Gaietà Cornet i Mas la situa, posteriorment, a l’indret on ara hi ha el carrer del Comerç i el Mercat del Born. ‘Allà, extramurs – diu -.

Els drapares estenien les mercaderies per terra i s’hi feien les vendes públicament’. Alguns historiadors diuen que es celebrava també a l’esplanada, a la banda occidental del lloc que després fou el Passeig Nou o de Sant Joan. Vidal i Valenciano, en un dels seus llibres sobre la Barcelona vuitcentista, dóna el nom de Fira de Bellcaire als Encants de Sant Sebastià. En Palau l’aconsegueix, el 1875, als terrenys que envoltaven el que és avui Mercat de Sant Antoni, ‘aleshores plens de runa i amb desnivells. Entremig, hi havia munts de llibres’, escriu.

Es veu, doncs, que la Fira de Bellcaire, al llarg del temps, va passar moltes vicissituds i va sofrir diversos trasllats. El creixement constant de la ciutat l’empenyia cada dos per tres. La Fira es celebrava, llavors, únicament els diumenges i festius. I així es seguí celebrant sempre.

3 foto vistes  a l’article “Los encants y sus siete traslados”     d’Antonio Gascón

 

 

Del 1878 al 1880, que fou quan es va construir el Mercat de queviures de Sant Antoni, calgué urbanitzar aquells terrenys. Per aquest motiu la Fira hagué de traslladar-se a les dues voreres de la Ronda de Sant Pau. Després tornà a instal·lar-se allà on era abans, cap a l’indret de la carretera de la Creu Coberta.

És des d’aleshores que hom comença de saber coses concretes d’aquesta Fira. Abans, de fet, tot són vaguetats. En aquest moment hi havia pocs comerciants de llibres vells a Barcelona. Els drapaires, en canvi, abundaven. D’aquests, n’hi havia uns cent cinquanta, mentre que els llibreters professionals només eren una quinzena. Eren els primers els que, en ésser cridats en algun domicili particular perquè anessin a veure, i, si de cas els convenia, comprar-los, els mobles deixats de banda, perquè eren vells o bé passats de moda, arreplegaven per torna un o diversos sacs de llibres vells. Bé: la major part d’aquells llibres anaven a parar, el diumenge, a la Fira de Bellcaire, barrejats amb les desfermes que hi portaven els drapaires.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 51-52.

 

 

“ Que me gustan los libros no es una novedad. El problema está cuando se me mete en la cabeza un libro que no tengo y no hay modo alguno de sacarlo de mi obsesión.

Tengo bibliomanía selectiva.

La bibliomanía es una obsesión por los libros en general. Como toda obsesión no es buena, pues balancea la estabilidad sentimental. A mí me ocurre que amo los libros, lo que sería entendido como una bibliofilia corriente. Sin embargo, hay momentos en mi vida que se rigen en torno a un libro en concreto. Lo veo en el escaparate, en estanterías, en algún reportaje o me lo recomiendan y, en ocasiones, ocurre que de ser un objeto de amor pasa a ser una necesidad, como beber agua cuando se tiene sed.

Lo quiero; lo deseo ya. Y si no lo tengo, me sudan las manos, me pongo nervioso y busco información sobre el libro y el autor a través de la red, como un poseso.

Siento lo que debe sentir un borracho al ver pasar por delante de sus narices una botella de Whisky o como un nicotinómano en una situación de alto estrés sin tabaco que fumar.

Es una sensación horrible y vergonzosa. Está bien que me gusten los libros y las historias; pero obsesionarme con un libro en concreto y buscarlo desesperadamente no me parece muy lógico.

Me da vergüenza.

Cualquiera que lea esto pensará que estoy loco y que no hay que avergonzarse por ser bibliómano o bibliomaníaco, como se diga. Me argumentará todos los beneficios de la lectura; que los conozco. Ahora bien, sólo quien sufre esta anomalía podrá entender mi desesperación; sentimiento que me desespera sólo cuando soy consciente de ello.

Ya lo decía Aristóteles, el justo medio, la justa medida, la mediedad, ni un extremo ni el otro.

Yo a veces me voy a un extremo o tiendo a alcanzar ese extremo y me choco de frente con un problema: demasiado amor por los libros. Quizás porque en ellos vea lo que los griegos llamaban Eudaimonía ( la felicidad). ¡ Qué palabra más bonita y poética¡ No me sorprende que ellos dedicaran tantos esfuerzos en definirla y en buscarla. ¡ Con esta palabra¡.

Los libros son, así pues, mi Eudaimonía; tal vez ellos me ofrecen lo que el mundo no puede o porque inciten mi cerebro a crearlo.

 

Article de José Luis G.: “ Un amor por los libros enfermizo”, en el seu vlok El papiro de las palabras líquidas.  Abril 2011.

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Els Encants de Llotja o de Sant Sebastià.

Es celebraven a la plaça d’aquell nom i pels voltants de Llotja. El 1392, els encants de robes i trastos vells foren traslladats ‘en lo costat de Llotja a sol ponent’, segons consta en alguns documents antics. En les ordinacions dels llibreters, del 1553, es llegeix que hi havia el costum, aleshores, de vendre llibres a la Plaça de Sant Jaume i a la de l’Encant de Mar.

En un llibre de Lluís Pont d’Icart, historiador de Tarragona, datat el 1573, consta que a la casa d’un sastre, o ‘remendó’, de les voltes de Sant Sebastià, va trobar un ‘llibre en pergamí, escrit a mà, que és una història de Sosomeno presbíter, com la de Titus Livi o del Saballico’.

En un altre de Jacint Polo de Medina, el Museo de las Musas, es llegeix que és de la casa de la senyora Anna Maria Desplà, abans Ollastres, ‘sastressa a Barcelona, davant de la font de l’Àngel’. Aquesta font estava a la Plaça de Sant Sebastià. El 1725, sota les voltes un home venia ‘colecciones selectas y moral y elocuencia’. Vendre llibres en aquests Encants, doncs, era cosa que venia de lluny.

Funcionaren en aquell lloc fins el 1886, que varen ésser traslladats al passeig de la Creu Coberta, al tros que venint de Sants entrava a Barcelona pel Portal de Sant Antoni. El 3 de setembre del 1896 tornaren a la Plaça de Sant Sebastià, però no varen reeixir. Hi posaren parada de llibres la majoria dels venedors antics.

De tot temps foren uns encants molt animats. Els llibres hi abundaven. No solament hi havia parades arrambades a les parets de l’edifici que havia estat convent de Sant Sebastià i sota les voltes, sinó que també n’hi hagueren al pati del cafè-restaurant ‘El Nuevo Noé’.

La revifalla del 1896 no fou altra cosa, al capdavall, que l’estiuet de Sant Martí d’aquells Encants, molt populars anys abans.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 45.

 

 

“ Entre la bibliofilia y la bibliomanía existe la misma diferencia que entre el apetito y la glotonería. Según la RAE, la bibliofilia es la pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos, mientras que bibliomanía es la pasión de tener muchos libros raros o los pertenecientes a tal o cual ramo, más por manía que para instruirse. Me temo que yo estoy a caballo entre ambos términos, pero más tirando hacia el lado bibliómano.

Me encantan los libros, me chiflan, me ponen, me fascinan e, incluso ocasionalmente me obsesionan. Toda clase de libros, ficción y no ficción, y sin manías: me da igual bolsillo que cartoné, primeras ediciones o undécimas, encuadernación de lujo o tapas blandas cual septuagenario sin Viagra. No es que desdeñe los libros bonitos, y, puesto a elegir, prefiero una primera edición que la decimocuarta; pero lo que de verdad me importa es el contenido del libro. Esto suena bien, pero ahora empiezan los problemas.

Adquiero muchos más libros de los que puedo leer. Olvidémonos por el momento de la literatura y centrémonos en la no ficción. Soy adicto a los libros ‘peculiares’, cuando no abiertamente raros. Por ejemplo, y recurriendo sólo a los que tengo cerca mientras escribo esto, ahí veo el voluminoso tratado sobre los espejos de Jurgis Baltrusaitis, y más abajo Juego y artificio, de Alfredo Aracil, un ensayo sobre los

autómatas del Renacimiento y la Ilustración, y un poco más allá, cerca de un tomo acerca de la medicina en la época romana, veo la deliciosa Guía de lugares imaginarios, y junto a ella Los jardines del sueño, de Kretzulesco-Quaranta… Bueno, supongo que os vais haciendo una idea. He leído completos muy pocos de esos libros peculiares, pero sí fragmentariamente y, desde luego, todos los he hojeado con deleite”.

 

Article: “ Bibliomanía” de l’escriptor César Mallorquí, en el seu vlok: La Fraternidad de Babel. 31-03-2007.

Read Full Post »

lesprit-de-lois-montesquieu-1

“ La major part dels afeccionats als llibres saben que quan entren a casa seva han de fer esforços per tal de dissimular sota l’abric o dins la cartera els exemplars que han comprat, per por a l’escàndol que organitza la seva muller cada cop que se n’adona.

-Un altre llibre? Però, és que no en tens prou? Si ja no caben a casa !

I el pitjor del cas és que tenen raó. Aquest vici impune, la lectura – que deia Valery Larbaud -, ocupa molt d’espai i acumula molta pols. Però, què voleu fer-hi? La set de llibres és inesgotable, cada dia es troben exemplars temptadors i cada dia es cau en la temptació, però més val tenir aquest vici que no pas d’altres.

Però no totes les dones són enemigues dels llibres. Recordo ara a l’emperedriu Caterina II de Rússia (1729-1796), gran aficionada als llibres i a la lectura. Deia que el seu llibre preferit era L’esprit des Loix, de Montesquieu, llibre que ara s’ha posat de moda citar en l’àmbit polític espanyol. Llegia també a Tàcit, Plutarc, Bayle, Voltaire i era anomenada la Semiramis del Nord. Va cridar a Rússia el filòsof Diderot, el qual va protegir comprant-li la biblioteca per 15.000 francs – francs-or, naturalment – , però amb la condició que ell la guardaria durant tota la seva vida, i el nomenà bibliotecari de la seva pròpia biblioteca amb el sou de mil francs anuals. Per acabar d’arrodonir el gest li abonà per endavant cinquanta anys de salari, és a dir 50.000francs. Això és generositat i amor a les lletres !

madame-pompadour1

Madame Pompadour

Altra lletraferida fou Mme. de Pompadour, més coneguda per altres activitats que no pas per la seva bibliofília. Va protegir els artistes, els escriptors, el savis, els investigadors i va ésser l’ànima de l’ Enciclopèdia. La seva biblioteca, molt valuosa, fou enquadernada per Biziaux i els exemplars que surten al mercat són molt, però molt, estimats. Per cert que alguns porten la inscripció Menus plaisirs du roi, la qual cosa fa somriure quan es pensa en una impremta al seu palau, on va fer imprimir el Càntic dels Càntics, comentat per Voltaire. Els germans Goncourt, en el seu llibre sobre la Marquesa, conten que va fer tirar uns pocs exemplars de Radegonde, princesse des Parthes. Porta el peu d’impremta Au Nord 1760, és un in quart del qual només conec l’exemplar de la Bibliothèque Nationale, de Paris”.

Article:”Els llibres i les dones”, de Carles Fisas, a la Revista de Llibreria Antiquària, nº10 d’octubre de 1985; pp. 32-33.

encyclopedie1

“ Algunas veces se confunde al bibliófilo, con el bibliómano, con el bibliógrafo o con el bibliótafo, por los puntos de contacto de sus parecidas aficiones pero, de uno a otro hay grandes distancias que los separan y que deberíamos con precisión clasificar ya que cada uno tiene su bien determinado objetivo e importancia que como la del bibliógrafo presta su gran servicio al arte del libro”.

FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 27.

del-amor-y-cuidado-del-libro-2

 

exvlokis-color

Read Full Post »

biblioteca-bany1

“ I no una d’aquestes biblioteques de bibliòfil amb llibres tan valuosos que el propietari no els obre mai per temor a espatllar-los, sinó una biblioteca de treball els exemplars de la qual no dubtàvem a anotar, a llegir en la banyera i en la qual conservàvem tot el que havíem llegit – inclosos llibres de butxaca i múltiples edicions d’una mateixa obra – o tot el que teníem la intenció de llegir més endavant. Una biblioteca no especialitzada, o millor dit especialitzada en tants camps que va acabar sent generalista. Vam dissertar durant tot el menjar sobre la felicitat i la maledicció de la nostra sort: els llibres són cars quan es compren, no valen gens quan es revenen, aconsegueixen preus astronòmics quan cal trobar-los una vegada que s’han esgotat, són pesats, s’empolsen, són víctimes de la humitat i dels ratolins, són, a partir de cert nombre, pràcticament impossibles de traslladar, necessiten ser ordenats d’una manera específica per poder ser utilitzats i, sobretot, devorant l’espai. ( He arribat a tenir un bany amb parets entapissades de prestatgeries, la qual cosa impossibilitava l’ús de la dutxa i obligava a banyar-se amb la finestra oberta per evitar la condensació; i també lleixes a la cuina, per la qual cosa certs aliments d’olor particularment penetrant estaven prohibits. Com a molts dels meus confrares, no vaig tenir sinó fins tard una situació immobiliària que em permetés satisfer les meves ambicions bibliòfagues). Només la paret del meu dormitori en la qual es troba la capçalera del llit ha quedat sempre lliure a causa d’un vell trauma: em vaig assabentar, fa molts anys, de les circumstàncies en les quals va morir el compositor Charles-Valentin Alkan, sobrenomenat el ‘Berlioz del piano’; el van trobar mort el 30 de març de 1888, aixafat per la seva biblioteca. Cada germanor té el seu sant màrtir i el major dels Alkan, pianista virtuós admirat per Liszt i que va heretar els alumnes de Chopin a la seva mort, és sens dubte el dels bojos per les biblioteques. Com de les llegendes gregues, existeixen diverses versions del seu tràgic final; hi ha qui diu que va ser un pesat paraigüer el que li va caure damunt, però davant el dubte…”.

          BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas, Ed.Anagrama, B, 2010, pp. 16-17.

bibliotecas-llenas-de-fantasmas2

“ Hay homicidios conscientes, voluntarios, ejecutados con plena conciencia. Crímenes que pueden resultar, tal vez, explicables o discutibles en un momento de pasión, de ignorancia, de ira, de patriotismo, de odio, de celos, de utopía. Pero rara vez la muerte de un libro, la destrucción de una biblioteca, puede beneficiarse de atenuante o explicación alguna. Por el contrario, éste suele ser un acto voluntario, consciente y cruel, cargado de simbolismo y maldad. Ningún asesinato de libros es casual. Ningún asesino de libros es inocente”.

“Asesinos de libros” de Arturo Pérez-Reverte  dins Patente de corso (1993-1998), Ed. Suma de letras, M, 2001, pp. 50-53.

patente-de-corso

 

Read Full Post »

el-poeta-pobre

“El poeta pobre”, de Carl Spitzweg (1839)

“ Del sublim al ridícul, no hi ha més que un pas. Del bibliòfil al bibliòman, no hi ha més que una crisi. Sovint el bibliòfil es converteix en bibliòman, quan la seva raó decreix o la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients als quals la gent més honesta es troba exposada; encara que el primer és molt més comú que el segon.

          Charles Nodier: El aficionado a los libros”, Le Castor Astral, Paris, 1993, citat a De bibliomanía. Un expediente, de Jaime Moreno Villarreal, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp. 197-198.

 

la-jirafa-de-zapotlan

“ La bibliofilia, añade, ‘es una cosa que crece en forma casi geométrica. Uno no se da cuenta hasta que ya está abrumado por los libros, los intereses y la curiosidad casi insaciable para conocer muchos temas al mismo tiempo’.

Para Trabulse, el bibliófilo ‘se acerca a los libros, antiguos y modernos, con el interés no sólo de leerlos y conocerlos, sino también de conservarlos, rescatarlos y releerlos una y otra vez’. El valor, afirma, lo da la persona: ‘Un libro antiguo puede ser un trasto sin interés para algunos, y para otros puede ser una fuente importantísima de conocimiento. El bibliófilo ama los libros por sí mismos y cada quien ama de una forma distinta. La bibliofilia es un arte eminentemente subjetivo.”

En el vlok La Jirafa de Zapotlan de México, parlant de l’autor Elías Trabulse, guardonat amb el desé Homenatge al Bibliófil i amb el títol de ‘La bibliofilia es un arte subjetivo’.  http://lajirafazapotlan.blogspot.com.es/search?q=trabulse

la-bibliofilia-una-pasion

 

exbloguisquadrat2

Read Full Post »

manuaal bibliofilia gaalantaris1

“…, ja que el terme genèric de ‘bibliomania’ es refereix a realitats molt diverses. Els podem agrupar en dues categories principals: els col·leccionistes i els lectors empedreïts.
Els propis col·leccionistes es divideixen en especialistes i en ‘amuntegadors’. Els primers es dediquen a un autor; a una època o a un gènere; a un tema, a un tipus d’enquadernació, etc. Christian Galantaris, en el seu Manuel de bibliophilie (Paris, Éditions des Cendres, 1997) cita els exemples d’ Henry C. Folger (1857-1930), un soci de John D. Rockefeller que comprava qualsevol edició antiga de Shakespeare ( fins a arribar a posseir divuit exemplars de la mateixa) i va acabar per reunir una col·lecció tan important com la del Museu Britànic. O el de James Douglas (1675-1742), un metge anglès l’admiració del qual per Horaci el va portar a posseir 450 edicions de la seva obra que anaven de la de Milà(1493) a una altra de 1739, data en què es va publicar el catàleg que ell mateix va establir. Alguns trien objectes més estranys, com aquest col·leccionista que es limitava als autors el cognom dels quals començava per la lletra B o que, com ell, es diguessin Jules”.

BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas, Ed.Anagrama, B, 2010, pp. 26-27.

biblioteca llena de fantasmas

“ De los diversos instrumentos del hombre el más asombroso es sin duda el libro. Lo demás son extensiones de su cuerpo. El microscopio, el telescopio son extensiones de su vista; el teléfono es extensión de su voz; luego tenemos el arado y la espada, extensiones del brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación”.

Jorge Luis Borges.

jorge luis borges1

Rogelio Cuéllar va fotografiar Borges en els “suntuosos baños del Antiguo Colegio de San Ildefonso”, a México, l’any 1973. Història de la foto a: http://nalgasylibros.com/la-verdadera-historia-de-la-foto-de-jorge-luis-borges-meando/?platform=hootsuite

 

exbloguisquadrat2

 

Read Full Post »

el bibliófilo de jise gutierrez solana

El bibliófilo de José Gutiérrez Solana (1886-1945)

“El bibliòfil sap escollir els llibres; el bibliòman els amuntega. El bibliòfil reuneix els llibres amb els llibres, després d’haver-los sotmès a totes les recerques dels seus sentits i intel·ligència; el bibliòman els amuntega sense mirar-los. El bibliòfil valora el llibre, el bibliòman ho pesa o mesura. El bibliòfil procedeix amb l’ajuda d’una lupa, i el bibliòman amb una toesa. Conec alguns que calculen l’enriquiment de la seva biblioteca per metres quadrats.
La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri. Arribat a tal grau fatal de paroxisme, aquest mal no té gens d’intel·ligent i es confon amb les altres manies.

          Charles Nodier: El aficionado a los libros”, Le Castor Astral, Paris, 1993, citat a De bibliomanía. Un expediente, de Jaime Moreno Villarreal, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp. 197.

 

el bibliómano de Carl Spitzweg ca. 1850

El bibliómano de Carl Spitzweg, ca. 1850

          “ El libro es acreedor de los más exquisitos cuidados, pero con frecuencia recibe un trato inadecuado por parte de algunos lectores. El dueño poseedor debe saber preservarlo de todo cuanto lo pueda perjudicar. A más de proporcionarle un buen alojamiento, sin polvo ni humedad, sin luz directa del sol ni absoluta obscuridad, hay que otorgarle los merecimientos que le corresponden al gozo que proporciona. Y si no tiene el ánimo para imitar los extremos cuidados de algunos de sus exaltados adoradores, cuando menos hay que tener la consideración necesaria para concederle la atención que, indudablemente, se merece.

El cuidado a que nos referimos no es precisamente el de ordenarlo debidamente en la biblioteca. Sabemos que esto es muy útil y práctico e incluso bello, aunque la belleza también se encuentra en el desorden, ya que bello desorden es el de una habitación con sus cuatro paredes cruzadas de tablas sosteniendo libros hasta el techo, con las mesas y las sillas llenas de libros formando caprichosos montones de todos los colores y formatos”.

 FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 17.

libros ordenados1

Llibres ben ordenats? No, és paper pintat per decoració.

exbloguis33

 

 

Read Full Post »

Older Posts »