Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliologia. Bibliòfils’

“ Davant la demanda existent, no només de llibres sinó també de còpies de documents legals i altres textos, a poc a poc l’ofici d’escrivà esdevingué part del desenvolupament editorial incrementat a partir del segle I. Gràcies a les noves rutes comercials vingudes amb l’expansió de l’Imperi, hi hagué una millora de l’economia que portà a la creació de noves professions, entre elles la del llibreter. Les primeres llibreries romanes solien ser edificis annexos a les editorials o botigues ambulants on es venien o es llogaven llibres. A posteriori les taberna libraria es concentraren al Fòrum i eren llocs de reunió de bibliòfils, erudits i comerciants. Els autors eren pagats per cada llibre venut i es podien obtenir còpies a diferents preus segons el text i l’extensió. A finals del segle I ciutadans d’Hispània, de Gàl·lia i de Britània tenien accés a obres contemporànies de Plini o Marcià. Les edicions podien ser de fins a mil exemplars i vendre’s alhora en diferents ciutats. Fins i tot es té constància d’una edició de butxaca dels Epigrames de Marcià, fet que evidencia com el còdex s’ideava també per ser transportat.

Imatges del desplegable de Carla Busquets

Amb la caiguda de l’Imperi Romà, el negoci editorial s’aturà considerablement; la comunicació amb altres territoris va ser interrompuda, i fins i tot dins l’Imperi no era gens fàcil mantenir les antigues rutes comercials. Començà un període de decadència que no veié la llum fins a set segles després, quan els monestirs i sobretot l’important paper de les universitats de Bolonya i Paris contribuïren a la popularització dels llibres altre cop, dins ja d’un àmbit acadèmic i religiós.

El llibre va anar adquirint diferents funcions al llarg del desenvolupament de l’Imperi Romà: com a objecte pràctic per enregistrar coneixements; com a objecte indicador d’una posició social; com a entreteniment; i finalment com a objecte de consum. Funcions que no s’allunyen tant de les actuals. És cert que on abans potser gaudia d’un entorn exclusiu, o gairebé, ara l’ha de compartir, coexistint de la manera més pacífica possible, amb altres formes d’entreteniment o eines d’estudi pròpies d’aquest temps. D’altra banda, a escala mundial, el percentatge d’alfabetització creix cada any, i el llibre continua sent l’objecte per excel·lència que contribueix i dóna suport a aquest increment. Ens hauria de preocupar, potser, i parlo ara des d’un àmbit museístic i de preservació, els materials de baixa qualitat que s’han estat utilitzant des de fa ja algunes dècades en la seva fabricació. Un arma de doble fulla que, mentre democratitza la lectura i la literatura, converteix el llibre en objecte quasi d’un sol ús, i fa difícil la seva supervivència fins i tot d’una generació a una altra. No es tracta de tornar al passat, sinó de ser conscients de la importància inestimable dels llibres per tot el que contenen, i de l’esforç col·lectiu que durant més de dos mil anys ha fet possible l’evolució d’aquest objecte que ara gaudim gairebé sense restriccions.

El Còdex. Bibliòfils a l’Imperi Romà, Carla Busquets, Blind Books, Barcelona, 2014. Desplegable ( 42×30 cms.).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ También es bibliómano el que adquiere un libro a sabiendas de su procedencia dudosa, y sin embargo por tener el libro no duda en comprarlo pagándolo exactamente como si fuese de buen origen, expuesto a quedarse sin el libro y tener un disgusto: a este respecto se cuenta de . Antonio Cánovas que al enseñar su biblioteca al Sr. Gestoso, al cuarto o quinto libro que éste vió le dijo a D. Antonio: ‘ Este libro es sevillano’, pues tenía sellos medio borrados de la Biblioteca Colombina; entonces don Antonio Cánovas le quitó violentamente el libro y le dijo: ‘ Es usted muy indiscreto para ver libros de los amigos’.

Bibliómano es el que no repara algunas veces en creer que mejor se conserva un libro en su casa que en una biblioteca pública ( de estos bibliómanos ha habido muchos).

También se cuenta que a mediados del siglo XIX hubo un bibliófilo en Barcelona que se llamaba don Vicente, que en una subasta o venta otro bibliófilo le disputó un libro, reputado como único, quedándose sin él, y este D. Vicente le asesinó para quitarle el libro. Fué preso, y confesó que con la misma finalidad había matado a un poeta, a un clérigo, a un alemán y a nueve hombres más, y al ser condenado a muerte dijo que su pena no era que le ahorcasen, sino el saber que en París había aparecido otro ejemplar del mismo libro, y no pedía el indulto, sino que no se deshiciese su biblioteca: esto creo sea una exageración o crítica de la bibliomanía, pero lo que sí es indiscutible que el afán de conseguir un libro ha hecho que personas muy respetables se hayan olvidado de su dignidad y del Código Penal”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 10-11.

Imatge a La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, de Ramon Miquel y Planas (1928).

 

Anuncis

Read Full Post »