Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliologia’

Biblioteca d’Escornalbou

 

“ Les bones relacions de Toda amb la Biblioteca de Catalunya, de qui va rebre les donacions quantitativament més importants i d’un valor patrimonial indubtable, li van obrir les portes de l’ Escola Superior de Bibliotecàries encara en l’etapa de la Mancomunitat. Certament, comparada amb altres capítols d’una vida tan interessant com la seva, la intervenció a l’Escola no passa de ser un episodi menor; tanmateix, va tenir certa transcendència per a la institució, ja que va significar la introducció d’una assignatura nova en el pla d’estudis, dedicada a la restauració de llibres i documents, i la posada en marxa d’un laboratori de restauració que, poc després, va compartir amb la Biblioteca de Catalunya. Per a Toda, la relació amb aquell bé de déu de noies alegres que l’apreciaven de cor devia ser també una bona experiència, ja que les va anar invitant al castell any rere any; així mateix, en valorava la feina perquè es va refiar de la seva ajuda en la tasca d’elaborar la Bibliografia espanyola d’Itàlia i de catalogar la biblioteca de Poblet. També és una mostra del respecte que li mereixien les bibliotecàries la felicitació que envia al seu bon amic Duran i Sanpere en el naixement de la segona filla: “Are, naturalment, a una de las dues la deurieu fer bibliotecària” (Gonzalvo, 2001, carta 20, p. 47).

Escola de bibliotecàries. Imatge del llibre d’Assumpció Estivill “qui era qui a l’escola de bibliotecàries”.

A l’arxiu de l’antiga Escola de Bibliotecàries hi ha una primera referència indirecta a Toda en una carta de Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola, a Lluís Segalà, que n’era el director, en què li comunica que s’ha de desplaçar a Escornalbou per assumptes de la Biblioteca i que, per tant, no podrà atendre les properes classes (11 de desembre de 1920). El document és de final de 1920 quan, instal·lat al castell, començaven les quantioses donacions de Toda a la Biblioteca. La notícia següent és una carta de Toda, de 6 de febrer de 1923, a Jaume Massó i Torrents en què li agraeix que, per ofici de l’Escola, l’hagi invitat a donar una conferència a les noies bibliotecàries. Li diu que li sembla més interessant parlar de bibliofília que de bibliografia, i “no tan sols per sa part anecdòtica, com per l’exposició dels esforços que demana la reunió d’una biblioteca”; és a dir, amb molt de criteri, Toda creu que a les alumnes els pot ser útil que els parli de la formació de col·leccions. En la resta de la carta, acaba de perfilar els punts de la xerrada posant èmfasi en els bibliòfils espanyols que van reunir bones col·leccions, algunes de les quals van anar a raure a Catalunya.

Alumnes de tercer curs de l’Escola de Bibliotecàries, amb Jordi Rubió (1933).
Font: http://www.ub.edu/bid/16estivi.htm

Toda dóna una primera conferència a l’Escola el dijous 22 de març de 1923. I diu molt del seu caràcter afable, desprès i acollidor que en l’afectuosa carta d’agraïment a Segalà després de la xerrada, ja li ofereixi unes prestatgeries per a l’Escola així com alguns llibres que li podrien interessar per a la biblioteca de la institució. Per fer-ne la tria creu que és oportú que ell mateix, “amb un parell de noyas, pugessen aquí [a Escornalbou] y fessen lo treball. No’ls pesará, doncs lo temps es agradable y no s’está malament al vell castell” (12 d’abril de 1923). El dissabte 2 de juny de 1923 sortia la primera expedició bibliotecària a Escornalbou; en formaven part Lluís Segalà, Ramon d’Alòs-Moner, que era professor de l’Escola i adjunt de la Biblioteca de Catalunya, la bibliotecària Josefina Coll i Alentorn i les alumnes de tercer curs Aurèlia Sabanés i Maria d’Abadal. No hi ha testimonis gràfics d’aquesta primera excursió, però sí que n’hi ha d’escrits: en una carta a Pau Font de Rubinat (25 de maig de 1923), Segalà li diu que, en passar per Reus de camí cap al castell, li agradaria saludar-lo i que els ensenyés la “seva interessantíssima biblioteca, ço que será una excel·lent lliçó práctica per a les alumnes…”; així mateix, Plàcid Vidal (1972, p. 77) es fa ressò, en un to molt carrincló, de l’anada a Escornalbou i del pas de la comitiva pel Centre de Lectura: “Feia bonic de veure el catedràtic Lluís Segalà amb les seves alumnes, bell estol de noies com flors vivents en l’esclat de la il·lusió, amb l’anhel d’enriquir la florida de llurs coneixements i de consolidar els fruits de la cultura que l’estudi iniciava”.

Article d’Assumpció Estivill Rius:”Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Centre de Lectura de Reus.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

Llibreter Luís Domínguez

 

 “ Cuatro libros por un euro o una enciclopedia británica de 1911 por 100 euros. Son malos tiempos para los libros y los gastos, los bolsillos flacos se quejan y con razón, pero ¿ realmente podemos decir que así no hay quien lea? Los libreros de viejo siguen estando ahí, manteniendo sus estantes, unas veces abarrotados de desorden y otras, llenos de su contrario, tratando de que nunca la crisis alcance del todo a la lectura.

Luis Domínguez, un librero apasionado y vocacional, al frente de la librería que Marcial Pons dedica desde hace poco en Madrid al libro viejo y antiguo, contagia un entusiasmo que en las grandes superficies de libros nuevos cuesta tanto encontrar que hasta nos hemos acostumbrado a la ausencia del librero de toda la vida, el de barrio. Esa figura que conseguía que mayores, jóvenes y niños reacios devoraran libros o, en palabras de Luis, ‘ acabarán teniendo adicción a la lectura’. Cuenta, lleno de energía y ganas, tras 38 años dedicado al sector, la satisfacción de lograr que la gente vuelva. ‘Hay muchos con tanto corazón que, conscientes de todo el trabajo que lleva conseguirles un libro por el que solo pagarán 6 euros, me compran algo más, uno de Vargas Llosa o cualquier otro’.

Se venden bibliotecas enteras de las herencias familiares. Nadie quiere ya libros antiguos.

 

Es el caso de Bonifacio Gómez, un profesor universitario al que encontramos en la Cuesta de Moyano y que explica cómo cuando pide algún ejemplar complicado siempre se lleva algún otro. El elegido, por capricho y porque es una vieja edición que le recuerda a la que leyó de joven, es La metamorfosis, de Kafka. ‘Llevo viniendo a Moyano muchos años, y he traído a todos mis hijos. Les encantaba venir. Mi hija mayor aún conserva una edición que se cae a trozos de una antología de Miguel Hernández que compramos aquí hace muchos años. Acabó estudiando Filología y me gusta pensar que el origen estuvo aquí’.

Paula Arenas, a: https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

Cuesta de Moyano. Imatge a: http://territoriomoyano.org/about/

 

Anuncis

Read Full Post »

 

BiblioAbies: és el hashtag utilitzat per parlar o referir-se a la utilització i del serveis oferts per AbiesWeb.

AbiesWeb és l’aplicació per a la gestió de fons documentals de les biblioteques de les diferents Comunitats del país. S’ha constituït com una eina per a professors i alumnes amb un entorn intuïtiu, d’utilitat i de senzill  funcionament per a l’organització de catàlegs, préstecs, impressió de teixells, etc., i per la consulta dels fons i documents.

 

 

 

Bibliofesional: en l’interessant  llibre Contra la lectura, l’autora Mikita Brottman, en les pàgines 32-33, diu: “El libro de Corrigan es una autobiografía de la lectura: llamémoslo una obra ‘ bibliofesional’, una forma híbrida que combina dos de los géneros literarios más populares hoy en día: los libros sobre libros y la memoria personal”.

 

 

Biblio-flaixos: Carme Fenoll  va ser convidada a la 3a trobada de ‘Peccata minuta’,  i va fer una conferència on amb paraules seves: “En la meva sessió, vaig intentar destacar algunes idees que havia extret de les errades en la meva trajectòria com a bibliotecària, que ja suma més de dues dècades.  El títol de la xerrada era clar: 20 errors de bibliotecària i una cançó desesperada. Vaig utilitzar 20 senzilles diapositives per donar peu a parlar d’algunes temàtiques que considero interessants de debatre”. I més endavant ella mateixa resumeix les 20 temàtiques i la cancó desesperada en uns Biblio-flaixos, que es poden veure a: http://blog.museunacional.cat/una-duracio-certa-aires-nous-a-les-biblioteques/?platform=hootsuite, una mena de frases curtes que expliquen alguna cosa relacionada amb les biblioteques.

 

 

Bibliohort: Mamaterra  és un dels  projectes de l’asociació Vida Sana i diuen: “MamaTerra neix amb la il·lusió i el compromís d’apropar als més petits i als més grans una manera de fer i de sentir la terra i els seus fruits”. Els horts escolars és un dels ses projectes.El bibliohort és la biblioteca oferta per “educar els nens en el respecte pel medi ambient i ajudar-los a crear hàbits d’alimentació saludable i consum responsable a partir d’activitats d’aprenentatge lúdiques i festives”. En el vlok de Mamaterra podeu trobar més informació sobre aquest interessant tema.

 

 

Biblio-Hort: projecte de l’ Escola Sagrat Cor del carrer Aldana, 1 de Barcelona,  per vincular la biblioteca i l’hort i per crear la revista Cavall Hort amb la col·laboració de tots els cicles.

 

 

Biblio-manualidades: Més informació a:  https://www.oaxacamio.com/noticiasyeventos/oaxaca/biblio-manualidades/   Ven a conocer nuestro material bibliográfico y a realizar manualidades que fomentarán tu hábito de lectura. Todos los martes a las 4 de la tarde. Organitzat per la BPC (Biblioteca Pública Central de Oaxaca)

 

 

Biblio_museos: @biblio-museos és com es coneix a Twitter el BIMUS ( Xarxa de Biblioteques de Museus).

 

 

Biblionauta, El: almanac de ciència ficció, fantasia i terror de les comarques gironines. http://elbiblionauta.com/ca/quiosc/

En el vlok  http://elbiblionauta.com/ca/

          

 

 

Bibliopinta: a la Biblioteca Pública Municipal de Cambrils. “Com molts de vosaltres ja sabeu a les biblioteques a vegades, per no dir sempre,  ens posem la capa d’heroïnes ens trasformem i lluitem pel foment de la lectura.

Així que pensant, pensat…  Com podem aprofitar el costum de tants i tants nens, sobre tot els més petits, de venir a la biblioteca, relaxar-se i pintar?

Amb aquest repte hem ideat el “BIBLIOPINTA”. Us expliquem… “, a http://bibliotecacambrils.blogspot.com.es/

 

 

Biblio-Radio (La): A Onda Nebrija . Programa amb continguta relacionats amb la literatura, la gramàtica i la lectura.

 

 

Bibliotecariasintapujos: #bibliotecariasintapujos és el hashtag utilitzat en “El blog de Infobibliotecas”, per descriure a unes bibliotecàries ( Anne, Batgirl, Hipatia, María y Susana  ) que fan una xerrada molt interessant, i que podeu llegir a : http://www.infobibliotecas.com/es/blog/menu-del-dia-para-mujeres-bibliotecarias/

 

 

Bibliotubers: Els aficionats a penjar a la xarxa vídeos en què comenten lectures tenen la seva definició catalana en el mot bibliotuber. Una bona explicació a: https://www.viaempresa.cat/innovacio/que-es-un-bibliotuber_21781_102.html

Impartició de cursos a: http://pamelapalacios.com/project/bibliotubers/

 

Read Full Post »

Antiga sala Toda a la Biblioteca de Catalunya amb la Col·lecció Bibliografia Espanyola d’Itàlia
(Fontanals; Losantos, 2007)

 

Jordina Gort (2015) parla, a la seva tesi, de la biblioteca de Toda, del contingut i dels autors, principalment estrangers, que més el van influir. Sense entrar en els detalls que estudia l’autora, val la pena destacar algun tret del fons bibliogràfic tot assenyalant allò que aporta de nou respecte a les col·leccions d’altres bibliòfils. En primer lloc, la biblioteca de Toda no se centra, com és habitual en altres col·leccionistes del país, en els impresos sortits de les premses catalanes i espanyoles, sinó que inclou majoritàriament llibres publicats a Itàlia, als Països Baixos, al Regne Unit, a França i a altres països europeus, i hi dominen les llengües estrangeres —això vol dir que els seus donatius han enriquit les nostres biblioteques amb uns fons que, altrament, difícilment hi haurien ingressat. A més, una part important del fons no respon a un mer afany col·leccionista, sinó que es basteix a partir dels interessos personals del propietari, de les seves preferències lectores; per això, abasta una àmplia mostra de matèries —llibres d’història i de geografia, d’etnologia i de costums, de biografies, memòries i relats personals i també de literatura, sobretot europea i nord-americana. En aquest gran segment de la col·lecció no hi mancaven els llibres rars i preciosos, però una part important de les edicions de bibliòfil que Toda posseïa es concentrava principalment en dues de les col·leccions que van anar a parar a la Biblioteca de Catalunya, i que són les que representen més fidelment el tipus de col·lecció de bibliòfil habitual, la que se circumscriu a un tipus concret de document, als impresos d’un lloc, a una matèria concreta… Em refereixo a la Col·lecció Elzeviriana i a la Bibliografia Espanyola d’Itàlia. Una gran part de la primera va entrar a la Biblioteca entre 1920 i 1922 i consta de més d’un miler d’edicions dels segles xvi, xvii i xviii dels Països Baixos —algunes de molt preuades—, dels tallers dels Elzevier i els Plantin, entre d’altres. La segona va ingressar a mitjan dels anys trenta, quan Toda va tenir enllestit el repertori del mateix títol que publica en cinc volums entre 1927 i 1931; en aquest cas, es va tractar d’una compra i no d’un donatiu, ja que, amb la fallida dels bancs de Catalunya i de Reus, Toda havia perdut part de la seva fortuna i necessitava capital per mantenir el nivell de vida a què estava acostumat i, sobretot, per continuar enriquint amb els seus cabals el patrimoni pobletà. La col·lecció inclou més de 3.000 volums dels més de 6.200 descrits en el repertori, i consisteix en llibres d’autors espanyols impresos a Itàlia, traduccions italianes d’obres espanyoles i obres italianes sobre Espanya. L’objectiu de la bibliografia és testimoniar la influència catalano-aragonesa i espanyola en el territori italià i, en paraules de Pla (1975, p. 82), és un “autèntic monument a les relacions ítalo-espanyoles”. La col·lecció no es va catalogar fins a la postguerra, quan, instal·lada a l’antic Hospital de la Santa Creu, la Biblioteca de Catalunya va disposar d’espai per allotjar-la.

Article d’ Assumpció Estivill Rius: “ Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016. Imatges extretes de l’article.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Antiga Sala Toda a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (“Col·lecció de postals, Fons Joan Gómez Escofet”, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Biblioteques)

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 

“ La mayoría de los intentos por definir el libro de artista que he conocido no consiguen su objetivo ni de lejos: o son demasiado vagos ( un libro hecho por un artista) o demasiado concretos ( no puede ser una edición limitada). Los libros de artista toman cualquier forma, participan de cualquier posible convención en cuanto a la producción de libros, de cualquier ‘-ismo’ del arte y literatura predominantes, de cualquier modo de libros, cualquier forma, cualquier grado de fugacidad o durabilidad archivística. No existen criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios para definir lo que no lo es, lo que participa de uno o lo distingue de otro. Los libros de artista son un género singular, en última instancia un género que trata sobre sí mismos, de sus propias formas y tradiciones, como de cualquier otra forma o actividad artística. Pero es un género tan poco atado por limitaciones de medios como las rúbricas más familiares de la pintura y escultura. Es una zona que precisa descripción, investigación y atención crítica antes de que emerja su especificidad. Y ése es el fin de este proyecto de actividad concreto, que está en algún lugar de la intersección, fronteras y límites de las actividades arriba mencionadas, adquiera su propia definición particular. El libro de artista como idea y como forma”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

 

 

 

Read Full Post »

Biblioteca d’Escornalbou, imatge vista a Saltaconmigo

La biblioteca que Toda va reunir al castell d’Escornalbou, que havia comprat cap a 1907, va desvetllar l’admiració dels seus coetanis. El Butlletí de la Biblioteca de Catalunya de 1923 (vol. 6, p. 395) s’hi refereix en els termes següents: “Sembla impossible haver pogut reunir en vida d’home, una llibreria tan formidable com la que ha format el simpàtic N’Eduard Toda. Catorze peces del seu palau-castell d’Escornalbou apareixen sempre plenes, malgrat la seva liberalitat que constantment les buida”. Joan Ruiz i Porta, en un article de 1927, diu que aquella biblioteca era “una de las más admirables de España” (p. 28), i Josep Pla (1975, p. 75), que l’havia vist i admirat, la qualifica de “fenomenal”, “una de les més grans biblioteques particulars de Catalunya“. Els diversos estudiosos que s’hi han aproximat calculen que el nombre de peces que contenia anava dels 60.000 volums que, pel cap baix, anota Jordina Gort (2015), a les gairebé 80.000 peces que li calculava Joan Ruiz i Porta cap al 1927; el 1920 Jordi Rubió ja parlava de més de 60.000 volums (Fontanals; Losantos, 2007, p. 154); per tant, és molt possible que arribés a sobrepassar aquesta xifra. Tanmateix, precisar-ne més l’embalum és una tasca impossible per diverses raons: d’una banda, la biblioteca era un ens extraordinàriament dinàmic, de manera que molts dels llibres i documents que hi entraven constantment hi feien parada curta abans de ser enviats a les biblioteques i arxius que, des de final del segle XIX i fins entrada la dècada dels anys trenta, van anar rebent les generoses donacions de Toda; de l’altra, els diferents tipus documentals que s’hi aplegaven no en facilitaven el recompte, des de llibres, fullets i revistes, fins a estampes i gravats, i a papers personals (propis i de tercers, com els d’ Alí Bei) i als documents d’arxiu pobletans que Toda va organitzar, classificar i relligar abans d’instal·lar-los a Poblet. A hores d’ara, reconstruir aquella magna biblioteca és una tasca impossible, ja que, per voluntat del propietari, es va dispersar molt. A més, els mètodes d’ingrés i inventari no eren, amb alguna excepció, tan sistemàtics com ho van ser després i sovint en les entitats receptores no queda constància escrita de la procedència dels fons que va donar i, si bé a partir de 1913, Toda té diversos ex-libris, són molts els llibres de la seva propietat que no l’exhibeixen. Dissortadament, els catàlegs en línia actuals només deixen constància, en la majoria dels casos, de la presència d’ex-libris, però no han codificat la informació bibliogràfica de manera que es puguin recuperar com a conjunt els fons que constitueixen aquests llegats antics.

Article d’ Assumpció Estivill Rius:”Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Imatge a DDD UAB

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Un libro es un libro de artista cuando se proyecta totalmente como libro y no se basa en la reproducción de una obra preexistente.

La acepción ‘libro’ es la obra, responde a intentar superar las insuficiencias de un término, libro de artista, que serán objeto de discusión entre artistas y especialistas a lo largo de la segunda mitad de los años setenta.

La confusión terminológica del libre d’artiste precisaba

De discusión y a mitad de los años setenta algunos artistas y críticos examinan las insuficiencias del término: por una parte Ulises Carrión, poeta que desplaza su

Exposició d’Ulises Carrión 

interés hacia las artes visuales, y Richard Konstelanz y el especialista Clive Phillpot, director y creador de la biblioteca del Museo de Arte Moderno de Nueva York ( y de otras importantes instituciones). La cuestión del debate se centraba en lo que la expresión ‘libro de artista’ deja entender. No es suficiente que el libro de artista se defina por la profesión de un autor. No es suficiente ser un artista para que sus libros sean de artista”.

 Article d’Antònia Vilà a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Dues primeres imatges i aquestes són a l’article.

 

Read Full Post »

 

“Etimològicament, el terme bibliofília fa referència a l’estima o l’afecció pels llibres; a la pràctica —i segons la defineix el Diccionari de la llengua catalana— el significat corrent de la paraula es limita a aquesta afició aplicada principalment a col·leccionar i/o a publicar llibres rars i preciosos. La bibliofília floreix amb l’humanisme, i a Catalunya, on des de l’inici havia tingut bons representants, ressorgeix amb força el darrer terç del segle XIX de la mà dels homes de la Renaixença i de la seva tasca de recuperació de la cultura catalana. Segons Aitor Quiney (2005), Marià Aguiló és el pare de la bibliofília catalana erudita, i ho és en el doble vessant que caracteritza molts dels bibliòfils de l’època: com a editor que recupera el bon gust en les arts del llibre amb belles edicions de bibliòfil i com a col·leccionista. La biblioteca que aplegà, de més de quatre mil volums —llibres i manuscrits que representen la producció bibliogràfica catalana des del segle XIV a inici del XX—, va ser adquirida el 1908 per l’Institut d’Estudis Catalans i va ser el fons inicial de la seva biblioteca que, el 1914, es convertia en Biblioteca de Catalunya. Per la seva banda, Ramon Miquel i Planas és, d’acord amb Quiney, el bibliòfil per excel·lència per la seva dedicació plena al llibre des de tots els vessants —com a editor, traductor, empresari, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes…

 

Entre mig d’aquestes dues figures senyeres hi ha tota una colla de bibliòfils que, o bé presenten les dues vessants d’editors d’edicions belles i acurades i de col·leccionistes de llibres rars i preciosos o bé es limiten a la segona activitat. Eduard Toda pertany principalment a la darrera categoria, tot i que també va donar suport a la impremta Vidal Güell, regentada per Plàcid Vidal, i va destacar com a autor de dos repertoris bibliogràfics: la Bibliografía española de Cerdeña (1890), que el 1897 obté un premi de la Biblioteca Nacional de Madrid, i la Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927–1931), totes dues basades, en part, en col·leccions que havia aplegat en les estades a Itàlia i els viatges per Europa.

Article d’Assumpció Estivill Rius: Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers” , en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 “ El libro de artista nace dentro de la cultura de masas y en contraposición a una cultura de bibliofilia, a la que rechaza por su estética.

El libro de artista no es un libro bello, ni un libro arcaico artesanal, es un libro que se camufla entre otros libros. Puede ser un libro de apariencia banal, bajo un aspecto que nos es familiar como lo son los libros ordinarios.

La naturaleza del libro de artista es intrínsecamente ambigua: es arte y no quiere parecerlo, este deseo surge del pensamiento contemporáneo en el que nace, donde la autoría se pone en cuestión.

Es totalmente libro siendo totalmente arte. Este es el núcleo central de su definición”.

Article d’Antònia Vilà a:

http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Imatges de l’article

 

Read Full Post »

Foto n. 22388 – black larder beetle (Dermestes ater)
Picture modified from Edmund Reitter: Fauna Germanica – Die Käfer des Deutschen Reiches (1908) – Permission granted to use under GFDL by Kurt Stueber. Source: http://www.biolib.de

“El enemics dels llibres IIIb”.

Dermeste. Com el lepisme pertany, també, a la família dels coleòpters, i és ‘especialista’ en devorar matèries animals dessecades, especialment el cuir de les tapes i lloms dels llibres. Degut a això, la depredació d’aquest insecte es presenta en forma irregular, és a dir, sense formar galeries fixes i estables com els anobiums, sinó que segueix direccions arbitràries determinades per la proximitat dels cuirs que l’atrauen.

Tinea tapezella. Els francesos la denominen ‘teigne tapissiére’, ja que es diferencia de les varietats conegudes per ‘tinea pellonella’ ( que devora els ocells dissecats). La ‘tapezella’ prefereixles peces de llana. Totes, però, en estat de larva, causen estralls quan fan la metamorfosi entre els llibres, especialment les de la subespècie conegura per ‘pseudeocophora opretella. L’insecte perfecte és nocturn i d’ala gris, i té una longitud de deu a quinze mil·límetres.

Altres espècies de fauna bibliòfaga. Seria inacabable ( i impropi de la finalitat de vulgaritzadora d’aquestes notes), de ressenyar les innombrables espècies de bibliòfags, fauna que està integrada per coleòpters, ortòpters, tisanurs, pseudoneuròpters, lepidòpters, aràcnids, etc. Igualment seria prolix d’intentar una localització aproximada de tots aquests destructors de llibres, que al llarg dels anys malmeten una quantitat esfereïdora d’exemplars. Entre ells s’entredevoren. A la Biblioteca de la Universitat de Barcelona s’ha comprovat aquest fet. Un artròpode, el ‘ pediculoides ventricosus’, mata les erugues de l’espècie ‘ nicobium’, i un himenòpter, localitzat en la pròpia biblioteca ( ‘scleroderma demestica’) succiona la matèria de les larves paralitzades. En molts llibres antics es pot apreciar com els cadàvers i les restes de molts insectes han constituït una massa amb el paper,compactant-lo totalment.

Tots els insectes a què ens venim referint tenen un procés evolutiu de curta durada, determinat primordialment pel clima i el grau de calor. Els autors abans esmentats diuen que això fa que en les regions llevantines es produeixin de tres a quatre generacions cada any ( a l’hivern no mostren tanta activitat)…

La comunicació dels senyors Mateu i Arellano correspon als anys 1939-40. D’aleshores ençà, la gamma d’insecticides experimentats ha permès de combatre amb eficàcia moltes d’aquestes espècies destructores del llibre, aplicant, en cada cas, el tractament adequat a les característiques de les diverses classes a exterminar. Quaranta anys enrera, l’únic procediment fiable era la fumigació a base d’àcid cianhídric, que no sols destruïa les larves, sinó també les postes. Aquest sistema, indiscutiblement, tenia molta més garantia que les fórmules recomanades a final del segle XIX, basades en mescles d’arseniat de potassa, biclorur de mercuri i estricnina. I – quin dubte hi ha – les fórmules actuals, ja industrialitzades, encara ofereixen major garantia. Però malgrat tot, no ens fem massa il·lusions; encara és recomanable el ‘vell procediment’, que els comunicants esmentats no es descuiden d’aconsellar: ‘és urgent – deien – que es recorri al medi simplista, però eficaç, d’orejar els llibres i obrir-los, desarticulant els canals oberts per l’eruga i exterminar aquesta per procediments contundents, sense que hagi d’impressionar l’ànim del bibliotecari o arxiver les proporcions del mal, ja que és preferible de netejar una part, per petita que sigui, de la biblioteca o arxiu, a deixar-la sense remeimomentani, en espera del definitiu…’ Subscrivim íntegrament aquestes paraules , que no han perdut vigència – ni la perdran mai – i recomanem que quan en obrir un vell infoli surti esverat un peix argentat, fent les característiques ziga-zagues. L’esclafem sense contemplacions. Haurem fet una positiva – i irreversible – demostració d’amor al llibre.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 137-138.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ El libro objeto es una representación particular del libro de artista. Aunque conserva la apariencia de libro tradicional modifica la forma del volumen, el material, el formato y el religado. En él se subraya una cualidad importante del libro: su tactilidad. Lo táctil tiene más importancia que el contenido verbal, lo que confiere al libro un carácter más internacional y amplio que el libro escrito. El conjunto del libro como objeto constituye su mensaje.

En otra categoría, el nobjeto-libro es el más diferente respecto al libro porque se trata de trabajos plásticos que toman el libro como tema. La amplitud de formato, una mirada arqueológica del libro, variaciones sobre formas arcaicxas… prefiguran el libro y las transformaciones o destrucciones de los libros tradicionales o del mismo libro. Muchas veces funcionan como anti-libros. Es la forma del nlibro la que constituye el mensaje.

En general los libros de artista están realizados por uno o varios artistas como trabajo artístico no teniendo otro objetivo que el libro mismo, y que se ofrece al público como un paquete completo de informaciones a precios generalmente módicos y asequibles. En la actualidad  estos libros ya tienen su propio coleccionismo y la idea que impulsó su creación ha ido asimilándose a las necesidades del mercado del arte, pero hay un sector crítico que reivindica su diferencia entre las otras tipologías. El contenido del libro constituye el mensaje”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libr.pdfos

Les 4 imatges són de l’article.

 

Read Full Post »

                 Imatge: HEMERA/THINKSTOCK

 

“Els enemics del llibre II”.

L’aigua o la humitat. L’aigua, en contacte directe amb el llibre, n’és l’element inert més destructiu, i igualment la humitat ambient, puix que no solament determina les taques que l’enlletgeixen, i les floritures externes, sinó que arriba materialment a podrir-lo i, en últim terme, forma un cultiu ( combinat amb la pols) on proliferen i es reprodueixen les postes dels insectes bibliófags. En segons quins papers satinats ( especialment en els anomenats’coutxés’), enganxa els fulls i els converteix en una massa empedreïda, d’impossible restauració.

Cal evitar que els llibres es mullin, i si això es produeix, tenir la precaució d’asssecar-los full per full, intercalant ( després d’orejats), papers absorbents. Si lamullena ha estat intensa, no queda altra soluci´que desmuntar el llibre i tornar a donar-li l’empesa perduda ( si el llibre, pel seu valor o raresa ho fa aconsellable).

També al tenir en compte que el llibre necessita ventilació. Per tant, quan se’l netegi per treure-li la pols convé, al mateix temps, fullejar-lo, és a dir, provocar ( en una o dues passades) que els fulls s’oregin en contacte amb l’aire exterior.

Imatge: STOCK/THINKSTOCK

 

És molt important no enclaustrar els llibres en armaris o mobles-biblioteca tancats amb portesde fusta o de vidre, ja que encara que sembli que queden més protegits de la pols, la rarificació de l’atmosfera closa i la foscor els és altament perjudicial. La pols, en definitiva, també penetra dins els armaris o vitrines, i és preferible d’eliminar-la periòdicament en major proporció que no pas tenir el llibre enxovat i privat de l’aire i de la llum. La ventilació és essencial per a la bona conservació i manteniment dels llibres i un punt de la humitat ambient ( sempre que no sigui exagerada) manté la flexibilitat del paper, que també es perjudica quan el medi ambient és excessivament sec.

En els llibres relligats a tota o mitja pell ( i igualment en els de  pergamí), cal tenir en compte la tendència que tota matèria orgànica té a assecar-se amb el transcurs dels anys. Per tant, és aconsellable, de tard en tard, tractar-los amb una matèria grassa, que els restitueixi la flexibilitat perduda. Basta donar-los una lleugera capa de betum incolor ( en les pells clares i en els pergamins) o de color adequat ( segons el to de la pell) i raspallar-los seguidament. El llibre us ho agrairà.

Si adquiriu un llibre dels esmentats, i està brut ( cosa que especialment es dóna en els lloms), abans de col·locar-lo a la prestatgeria tingueu la precaució de netejar-lo. Un dels procediments aconsellables és mullar un cotó fluix en una mescla d’amoníac industrial ( np pur) i aigua ( sense calç) i fregar-lo lleument el llom, amb intensitat adequada a l’estat de brutícia, i eixugar-lo seguidament. Un cop sec, bastarà aplicar-li una capa de cera de pulir, o una mica de betum incolor o acolorit ( segons els casos) i raspallar-lo com en el supòsit anterior”.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 135-136.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Estos botones de muestra nos ponen de manifiesto las posibilidades de especialización que caben dentro de la bibliofilia, que de hecho son tan amplias como las materias sobre las que se han escrito libros, aunque varían según las épocas, las modas, los gustos y las aficiones de cada momento. El librero José Porter detalló más de dos mil especialidades que sin duda se correspondían con su experiencia de librero en el trato con los bibliófilos y lectores de todo tipo, y aunque algunas resultan algo inverosímiles, no cabe duda de que cabrían muchas más. También Francisco Mendoza Díaz-Maroto ensayó un esquema de especialidades bibliofílicas, especificando que podrían ser por formas ( manuscritos, autógrafos, incunables), por técnicas, por épocas, por impresores, por lugares de impresión, por temas, por extensión ( ephemera, publicaciones menores), por formatos, por autores, por obras, por sistemas de difusión, por ser primeras ediciones o haberse publicado en vida del autor, por ser obras prohibidas, por lenguas, por encuadernaciones, por procedencias, por grabados. Aunque algunas parecerían casi imposibles, la verdad es que todo cabe en la imaginación de un posible coleccionador. Podríamos desmenuzar toda la historia del libro sin por ello agotar las posibilidades que el deseo humano nos ofrece, que son infinitas”.

 

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 73.

 

Read Full Post »

Older Posts »