Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliografia’

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

“¡ Llibres vells!, sou l’última passió de l’ésser intel·ligent: el cor que ha cessat de bategar per tots els amors, encara troba un batec que consagrar-vos i el foc sagrat de la bibliofília només s’apaga amb el bibliòman. L’edat manca del gel capaç de refredar aquesta passió que té, com les altres, els seus excessos i que, no obstant això, no incorre en cap censura, ni civil ni eclesiàstica; àdhuc un sacerdot es pot encapritxar pels llibres vells fins al llibertinatge.
Igual que les passions sensuals, aquesta gaudeix sobretot amb la vista: llibre rar, bona edició, formós exemplar, rica enquadernació, són altres qualitats materials que busca l’amant del llibre vell, per qui la joia està en la contemplació i la possessió.
Es podria dir que és un veritable enamorat que enumera els encants de la seva estimada amb orgullosa complaença: ‘ morena de vint anys, bona família, intel·ligència gens vulgar, formós tipus, elegant’. Però l’apassionat no en té prou amb mirar.
¡ Voldria tenir totes les veus de les premses que gemeguen a Paris, per cantar l’epopeia dels llibres vells, brillants de daurats i tancats en el seu estoig, blancs de pols i errants per les parades de fira, venuts al pes i, per fi, convertits en cucurutxos!
¡ Quants diversos destins, il·lustres o obscurs, en els vells llibres, igual que en els homes! ¡ Quanta injustícia i quanta neciesa!

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 39-40.

 

 

“ El coleccionista de papel no limita sus búsquedas al incunable o al gótico, al pliego de cordel rarísimo o al libro de caballerías inencontrable, sino que amplía sus pesquisaas a todo aquello que se ha escrito de forma manuscrita sobre papel – o papiro, o pergamino- y, de manera muy especial, a los impresos. Antes de la Biblia de 42 líneas de Gutenberg existían, por supuesto, bibliófilos. Un ilustre monarca del reino de Aragón del Cuatrocientos, Alfonso V el Magnánimo, no dudaba en asaltar, en plan pirático, las naves que venían de Oriente cargadas de códices griegos. El rey asirio Asurbanipal reunió en su capital, Nínive, una asombrosa biblioteca en la que figuraba, en doce tablillas de escritura cuneïforme, ni más ni menos que la Epopeya de Gilgamesh, la primera obra maestra, sin paliativos, de las letras universales.

Desde hace más de cincuenta años vengo ejerciendo de coleccionista de papel. Primero fueron los tebeos, que iba reuniendo poco a poco, cuaderno tras cuaderno, con la intención de que las colecciones que emprendía se completasen desde la primera entrega hasta el número final. Luego, a partir de los diez o doce años, los libros ( sin que por ello dejase de perseguir tebeos: aún lo sigo haciendo). Tal vez esté barriendo para casa, pero pienso que uno de los placeres más intensos, más hondos, con menos contraindicaciones, que se puede experimentar es encontrar el libro – o el tebeo, o el cromo- que se anda buscando. Puede uno buscar un libro individual, desvinculado por completo de la serie en que se inscribió o de la firma editorial que auspició su salida, pero también puede uno buscar los libros que le faltan para completar una colección, o puede uno coleccionar Quijotes, o atlas geográficos e históricos, o fotografías decimonónicas: todo eso tiene que ver con la bibliofilia, que es una enfermedad que afecta a nuestro tiempo libre y empobrece nuestra ya de por sí maltrecha economía, pero que es un mal del que puede decirse que acaba convirtiéndose en bien y enriqueciendo nuestro espíritus”.

Article:  “El coleccionista de papel”, de Luis Alberto de Cuenca, a la revista Mercurio, nº 136,  de desembre de 2011, pp.13. http://www.revistamercurio.es/images/pdf/mercurio_136.pdf

 

 

Read Full Post »

“Hem de tenir el llibre alegre”. L’esmentat Beraldi, al fer l’elogi d’Eugène Paillet, magistrat parisenc que fou un dels més fins bibliòfils del seu temps, diu una cosa que sembla definitiva; “Té el llibre alegre”.
Per ell – continua – la caça del llibre fou una diversió i un plaer. En canvi, passa revista a altres tipus menys recomanables de bibliòfils. El trist, que es passa el dia sospirant per les ocasions perdudes; el lúgubre, que absorbeix un llibre bonic com si es tractés d’una amarga medicina; el gelós, que amb els ulls us retalla contemplant la vostra biblioteca; l’enutjós, lamentant-se del preu que ha pagat per aquest o per l’altre exemplar; el xerraire, que ús dóna la llauna referint les seves troballes; el preocupat, a punt de caure a terra pel pes de les seves adquisicions; el misteriós, que considera una tragèdia que algú fiqui el nas en la seva biblioteca; el modest amb afectació, que us indueix a odiar els seus propis llibres criticant-los ell mateix; el malaltís, per acabar, que dia i nit pensa en els seus llibres i pel qual la bibliofília arriba a ser una obsessió”.

 Bibliopola. Libros, libros y… más libros de Sempronio, S.A.D.A.G., Barcelona, 1959, p.11-12.

 

“ Después del papel, son los tipos los que han de ser seleccionados con mayor esmero y atención. En primer lugar, se ha de proporcionar su tamaño en estilo y en las tendencias de sus líneas, trazos y perfiles al de las páginas, y elegirlos con medidas proporcionales a las márgenes; de nada depende tan directamente la belleza de la página impresa, como del juego entre los blancos y los negros, la luz y la sombra, la superficie impresa y la de los blancos y amarfilados fondos inmaculados del papel. En tipografía existe la página que nos recuerda, con su falta de espacios, de puntos y apartes, por el grosor excesivo del fuste de los tipos y por la ausencia de vanos y respiros, al muro ciclópeo y a la fortaleza medieval, con todos los sueños, ideales y aspiraciones propios de su tiempo. Aquella otra que aliviada de negros, peraltada de fuste, libertada, a su vez, de enlaces y perfiles, decorada con las típicas viñetas aldinas y de Ratdolf, nos evocan el estilo plateresco y las ideas que informaron, crearon y sostuvieron el Renacimiento. En la letra hay las mismas posibilidades de expresión que en cualquier otra rama de la artesanía o del arte; por ello la necesidad de acomodar el tipo a la página y ésta a la materia, ideas y pensamientos que se encargan de expresar”.

LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del ibro antiguo, El Bibliófilo, Madrid, 1947; p. 11.

 

Read Full Post »

Els que estudien biblioteconomia, documentació, arxivística, etc. , i tots aquells que volen aprendre Bibliologia i tot allò que estigui relacionat amb llibres han de poder llegir suficients coses sobre aquestes matèries. Crec que no tenen cap problema, hi ha molta literatura, però en català crec que molt poca.

D’editorials catalanes i llibres en català, hi ha poca cosa, molt poca. He de buscar més i en més llocs.No he buscat tot el que voldria. Segur que trobaré més coses, però no ho tinc gaire clar.

En canvi en castellà hi ha moltes coses per  llegir i estudiar, molta literatura. És estrany, em sembla curiós ( penós volia escriure, però no és gaire correcte) que en un dels llocs on més coses s’han fet i es fan entorn de la biblioteconomia i la documentació, el lloc que fins fa uns anys era ‘capital editorial’, diuen, no s’editin més llibres sobre aquests temes.

Ja he dit que potser no he buscat prou, però el que he vist fins ara em sembla vergonyós.

Uns exemples:

Editorial Gustavo Gili  (Barcelona): uns quants llibres sobre tipografia, llibres d’artista, disseny,tipografia, enquadernació.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Ollero & Ramos ( Madrid): més de 50 llibres.

  Monografies (impremta, xilografia, incunables, història del llibre, etc.

 

Repertoris bibliogràfics (bio-bibliografies, bibliografies, catàlegs, etc.)

 

Enquadernació i conservació (enquadernació, restauració, etc.)

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Trea (Gijón)

Biblioteconomia: 68 llibres.

 

Documentació i informació: 89 llibres.

Arxivística: 45 llibres.

Edició i Tipografia. Història de la cultura escrita: 66 llibres.

Obra gràfica, bibliofília i edicions singulars: 18 llibres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Trama editorial (Madrid):col·lecció Tipos móviles. 22 interessants llibres sobre llibres i una bona revista: Texturas.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Campgràfic (València):dedicada a la tipografia i llibres d’artista, entre d’altres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat: uns pocs llibres.

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

I podem afegir revistes, amb molts articles que ajuden molt, però no és el mateix.

ITEM: http://www.cobdc.org/publica/item/

Lligall: http://www.arxivers.com/index.php/publicacions/revista-lligall

BiDhttp://bid.ub.edu/

BibliotecaInformacionshttp://blogs.uab.cat/bibliotecainformacions/

        

 

         

 

 

Bibliografia sobre aquest tema la podeu trobar a: Bibliografia sobre biblioteconomia, arxivística i documentació en català, de Mª Fernanda Peset Mancebo, Pilar Montañana Ros i Alfredo Ortín Pérez, a València (1998). 

També hi ha bibliografia editada per Generalitat, Diputacions, Ajuntaments i Associacions.

M’agradaria trobar més coses com:

ARNALL JUAN, María Josefa:Edicions Universitat Barcelona, 2002 – 337 pàgines.

 

BANCHS i VALLS, Narcís:  Edicions i Propostes Culturals Andana, Vilafranca del Penedès, 2009.

 

Vuit llibres sobre L’edició a Catalunya, de Manuel LLANAS, editats pel Gremi d’editors de Catalunya, Barcelona, 2002-2007.

Sortosament tenim unes quantes llibreries de vell on podem trobar autors i llibres més antics ( i no tant) sobre tot això.

 

 

Read Full Post »

“ A darreries del segle passat i començos de l’actual els Encants de Sant Antoni aconseguiren el seu moment culminant. Foren aquells anys en què els barcelnins benestants començaren d’abandonar la ciutat vella per traslladar-se a l’’ensanche’. Anys de renovació(?) de les llars barcelonines, els anys de l’estil modernista. Els mobles isabelins, les porcellanes, les estampes romàntiques i les pintures dels nostres mestres del vuitcents havien passat de moda, i així mateix les belles edicions de llibres del segle XVIII i les romàntiques del XIX. Allí, ho recordem perfectament, veiérem menyspreats el Viaje por España, de Ponz;

les Galas del Amor, de Gavarní; España Sagrada, de Flórez; Las iglesias de España, de Villanueva; les Memorias, de Campmany; Barcelona Antigua y Moderna, de Pi y Arimon, i tantes d’altres obres per l’estil, que hom podia adquirir a preus irrisoris. En canvi, es cotitzaven a preus alts les edicions monumentals de Montaner y Simon, sobretot el Diccionario Enciclopédico Hispanoamericano, la Biblia d’en Doré, la Divina Comedia, Historia del Arte, Ecos de las Montañas, etc.

Després, les coses s’anaren  posant al seu lloc i calia ja llevar-se de bon matí per a pescar les gangues que poguessin sortir en aquells Encants, car eren molts els qui les empaitaven.

Durant la primera dècada del nostre segle, molts llibreters de vell solien anar a la carretera de la Creu Coberta, a les quatre de la matinada, a esperar l’arribada dels carros dels drapaires, els quals es presentaven dejorn als encants per tal d’agafar bon lloc. Com que encara era fosc, els busques furgaven les desferres enllumenant-se amb un fanalet que portaven exprés. Qui més qui menys dels llibreters de llavors, tots havien practicat aquella llibreteril busca de cargols. Dels més constants foren en Peraire, (à) el de les Aigües, en Solé, (à) Manelet dels ferros, i darrerament en Valls, (à) el Manyà.

En els primers temps, en aquells Encants paraven pocs llibreters professionals. Hi anaven els provinents dels de Sant Sebastià i algun altre. A les parades anaven a furgar els llibreters establerts en botiga i els aficionats més febrosos de pescar gangues. Entre els primers hi feien un vol, cada dia d’encant, en Llordachs; en Mas, del carrer de la Palla; en Palau; l’Herreros; en Penella; el senyor Valls, que fou un dels primers corredors de llibres vells; en Vinyals, i en Duran, que sempre anava a la recerca d’obres de teatre.

Entre els bibliòfils, o els simplement aficionats, recordem haver-hi vist com més assidus recercadors el senyor Dalmases, el cerverí; Moliné i Brasses; Jaume Andreu; Bulbena; Amigó; Bertendona; Serra; Bahí, el qual es féu després llibreter; Elies de Molins; Amanci Peratoner; Terrades i J. Peiró, a qui hom anomenava el jueu perquè col·leccionava llibres referents a aquesta raça. Tots els quals hi solien donar un tomb pel matí, de les deu en amunt.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 54.

 

“ a medio camino de la calle de Buci, por la caverna de libros de ocasión de M. Laffitte ( donde uno se abre paso entre los libros apilados como un explorador en un cañón erizado de peñascos)”.

 

ROY, Claude: El amante de las librerías, Olañeta Editor, B, 2011, pp.8.

 

 

Read Full Post »

gustau gili 2

“Apogeu de la bibliofília.

Entre nosaltres, l’edició d’aquesta classe de llibres arriba amb cert retard. Es considera que n’és l’iniciador Gustau Gili Roig (1868-1945), propietari d’una de les principals indústries editorials del seu temps, fundada el 1902, que alhora era un bon amant dels llibres. Gili coneix a França les edicions de bibliòfil i vol implantar-les a casa nostra, seguint les característiques que s’havien imposat al país veí. Dins de la seva editorial projecta la col·lecció de ‘La Cometa’,mitjançant la qual converteix definitivament i des de l’origen el llibre en objected’art. Aquesta col·lecció obre una nova etapa i implanta un nou concepte en el camp de la bibliofília. El primer títol publicat és ‘Semana Santa’, de Gabriel Miró, amb gravats de l’esmentat Daragnès, que porta la data de 1930.

la vida es sueño la cometa gili

Imatge d’E.C.Ricart a La vida es sueño

El segon títol és ‘La vida es sueño’, de Calderón de la Barca, amb gravats en fusta, en color, sobre la base de dues o més planxes, original d’Enric C. Ricart; està datat al 1933. En aquest llibre, mostrat a l’exposició, tant la tipografia com els gravats ja són estampats aquí. Després publica pocs títols més, fins que la Guerra Civil de 1936-39 interromp les edicions. Segons Jaume Pla, ‘els llibres de ‘La Cometa’ han passat a ser clàssics de la bibliofília autòctona’.

Gustau Gili 1

Després del 1939, fins al cap d’uns anys no es reprèn l’acrtivitat editora de llibres de bibliòfil. L’editorial Gustau Gili continua la mateixa col·lecció ?La Cometa’, dins la qual publica algun llibre il·lustrat per Picasso, i inicia la nova col·lecció ‘Armiño’, de presentació més senzilla; els títols són tots en castellà. L’editorial Montaner i Simón, fundada el 1861, i que durant el segle XI havia publicat molts llibres il·lustrats d¡apreciable qualitat, incorpora a partir de 1942 bles edicions de bibliòfil al seu programa, dins de la col·lecció ‘Hora’ o per mitjà d’algunes firmes filials que publiquen diversos llibres, els primers amb text en castellà, ateses les circumstàncies; després en fa alguns en català. Dels llibres de bibliòfil d’aquesta última editorial n’és el responsable el pintor i gravador Ramon de Capmany i Montaner ( 1899-1992), emparentat amb els propietaris de l’empresa, el qual és quasi sempre l’artífex dels gravats en aiguafort de les il·lustracions, d’una traça molt personal, caracteritzats pel seu dibuix detallat i per la utilització i aplicació peculiars de l’acoloriment en  l’estampació.”

         F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.84-85.

montaner simon 1

“ Al elegir un objeto desperdigado, al arrancarlo de la indiferencia para darle un lugar significativo en otro orden, un orden personal y exclusivo, se le dignifica pero también – y aunque se esté pagando un fuerte precio- se le hurta al mundo. Si se trata de regatear con un vendedor para adquirirlo, es tentar doblemente a la fortuna: ganarlo con mando o con un golpe de suerte. El regateo carea la virtud elusiva de un juego que se juega en el aire, donde estira y afloja son las terminaciones nerviosas del deseo y la resistencia, porque el coleccionista resiste a su deseo en el momento mismo de colmarlo-sólo por unos instantes, pues en este negocio se puede pagar lo que sea-. El coleccionista lleva bajo el brazo su adquisición sabiendo que el dinero regresa, pero la oportunidad no. Colecciona pieza por pieza. Por lo general, no compra lotes, busca la pieza única y se acostumbra a decirle que no a sus ojos que suelen extraviarse apetitosamente entre objetos que podrían ser lo que desea, pero no lo son del todo.

de bibliomanía un expediente

Tentar la suerte es jugar a la constancia, y entretanto y como si nada, va adquiriendo piezas consustanciales, a veces sólo circunstanciales, cercanas todas en la medida en que van cercando la colección posible. Pronto la colección se revela como su propio rebasamiento, ha sido un aprendizaje de exceso. Cuántos pasos de más, qué familiaridad con lo desconocido, el coleccionista se pregunta si podría prescindir de su afición, se sabe atrapado, siente celos ¿ de qué?, piensa que un día podría venderlo todo acaso para comenzar de nuevo. Teme el robo, el golpe adverso, que alguien se haga de lo suyo en un vuelco de fortuna. Conoce la tentación, la controla pero no retira la mano. A veces la mano actúa por cuenta propia, como la del artista, porque la verdadera colección quiere ser una obra de arte. Y aquí tiene la pieza única entre sus manos. No importa lo que invierta en ella, puede ser todo o casi nada; lo que cuenta para él es ese objeto sólo para sus ojos, cómo se tiene entre sus manos, cómo corresponde en volumen y en peso a su caricia, a su avidez, al aplomo de su posesión. Aquí está el hurto, el recogimiento, porque el coleccionista es un recolector, un benefactor de lo desposeído.¡Cómo¡.¿Además es maniático?”.

Moreno Villarreal, Jaime: De bibliomanía. Un expediente , Ed. Universidad Veracruzana, Xalapa-México, 2006, pp.38-39.

 

lletra xlletra q2

Read Full Post »

llibreters de vell 1 passarell

 Parlem una mica, ara, de l’ofici de llibreter  vist per dins. Comencem dient que no és tan planer com sembla. Hom creu que, fet i fet, només es tracta de comprar i vendre. Comprar a un preu tan baix com sigui possible, i vendre a un preu tan alt con es pugui.

No és ben bé això, de bon tros. Entremig hi ha un seguit de matisos d’ordre tècnic i altres d’un ordre imponderable, que cal conèixer i àdhuc caçar al vol per tal de reeixir. Tant és així, que molts dels que es llancen a practicar-lo atrets per la seva facilitat aparent, o bé fracassen radicalment, o només arriben a fer una trista viu-viu…

Tant els llibres per ells mateixos com fer-hi negoci, té els seus misteris.

Per a triomfar, doncs, cal posseir un coneixement el més exacte possible del llibre i del seu comerç.

En arribar aquí ja som al país, vague, dels imponderables. Situat en aquest terreny delicat, el llibreter de vell ha de conèixer a fons el seu públic i el tarannà de cada comprador o venedor per tal de tenir-los en compte i jugar-los com a elements favorables en el moment crític de les transaccions. Entre ell i el comprador hi ha una sèrie extensa d’apreciacions subjectivistes. En saber-les moure a temps és allà on radica la superciència – perdó pel terme – del llibreter de vell. Es tracta d’una mena de do natural que pot ésser afinat amb la pràctica.

La preparació cultural és un avantatge per a qui vol dedicar-se al comerç del llibre vell. No n’hi ha prou, però. Amb tot i la preparació esmentada, hom ensopega amb molt trencacolls impensats, impossibles de superar o de vèncer si no és a força d’experiència”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 10.

 

 

gabriel y galan 1

 

“ Las únicas ediciones objeto de culto de los bibliófilos – téngase en cuenta que la bibliofilia es un sentimiento que tiene principalmente el receptor de la obra – de las ediciones de Gabriel y Galán que conocemos son dos. La primera, las Obras completas de Gabriel y Galán de 1959 de Afrodisio Aguado que las publicó en tres tomitos ( 16º) dentro de su colección para bibliófilos ‘Más allá’.

La segunda conocida es también de Afrodisio Aguado, quien tenía los derechos de publicación. Para conmemorar la 25 edición preparó una no venal para sus amigos encuadernada en plena piel, con nervios y títulos en dorado – entre los que destaca el super-exlibris de la cubierta-, de Las obras completas de José María Gabriel y Galán.

Uno de estos ejemplares, hoy en mi poder, tiene un sello bibliotecario que indica su procedencia:’(José Mª) Gabriel y Galán’. Desconocemos el número de ejemplares de esta tirada no venal. Los bibliófilos extremeños solemos tener en el parnaso divino a los creadores extremeños sino ¿ qué nos motivaría a coleccionar sus creaciones, cómo íbamos a perder nuestro precioso tiempo y nuestros recursos en la búsqueda y localización de ejemplares raros o curiosos del autor?”.

 Article: “El poeta y la bibliofilia”, de Joaquín González Manzanares, en el diari Hoy, el 6 de gener del 2005.

 

colporteur japonès

Read Full Post »

Older Posts »