Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliografia’

“ Del Llibre Vell, dels Amants del Llibre Vell, de les Coses del Llibre Vell, i dels Llibreters de Vell.

“No hi ha mestre com l’experiència”, diu un adagi dels temps de la picor. Un mestre, però que cobra molt cares les seves lliçons, puix les cobra en anys, en afanys i desenganys, malgrat que molts opinin que l’experiència, com el pit dels homes i el ploure a mar, no és útil per a res, ja que els joves no en fan cas i els vells, els serveix, només, per a recordar les ensopegades de la seva llunyana joventut…

En el cas present, a l’autor d’aquest llibre l’experiència, li ha servit de quelcom. Gràcies a ella ha pogut engiponar els cent consells que hi són continguts, convertint en rodolins el fruit de molts anys de pràctica, d’observació directa, de pols de llibres vells, de pastetes; de moltes barraquetes, en una paraula. Són, doncs, aquests Consells, fills legítims d’estades a les parades dels vells Encants barcelonins, de concórrer a les desaparegudes fires de llibres i de comerciar des de molts anys a la botiga farcida de papers…

Parlen aquests Consells, escrits en un llenguatge casolà, del llibre vell, de les seves coses, dels seus amics i dels seus enemics, i dels llibreters. A través dels rodolins i dels dibuixos que integren el present volum desfilen tota la munió de tipus que’s mouen dintre l’ambient de la compra-venda del llibre vell, on hi abunden els personatges curiosos, des del comprador babau, el paràsit, el que fa el viu i no ho és, fins a l’intel·ligent i el que sap on va; des del col·leccionista estrafolari i maniàtic, fins al correcte i normal. I això tant en el ram de compradors com en el de venedors, com en el dels purament badocs. Tot un món completament desconegut per a la majoria de la gent, que creu que aquest negoci consisteix, només, en un “tant ne vols, tant te’n donaré”; a comprar a ral i vendre a duro, i a fer com els gitanos amb els rucs, donar aparença de nou al llibre tronat. A uns i altres van, doncs, adreçats, aquests Consells.

Com ja diu el títol és aquest un llibre decent, escrit per un llibreter ídem, i ninotejat per un dibuixant no menys ídem, que han volgut, com aquell que fa una facècia intranscendent, dir unes quantes veritats de grandària natural sobre això del negoci del llibre vell, de les coses del qual us dic que se’n podrien omplir volums i més volums farcits de psicologia. Nosaltres, però, enemics de transcendentalismes, oferim al lector, d’una manera modesta i platxeriosa, aquesta psicologia en píndoles pastades amb versos de rodolí i amb ninots humorístics; car així resulta menys indigesta.

Llegiu, si us plau, aquests Cent Consells del Llibreter Decent, i preneu-ne la bona voluntat, puix que la intenció no és pas dolenta. .. I no us hi encaparreu, que en aquest món no som res, i un dia és un dia i avui hi som, i demà… potser també”.

A manera de pròleg, del llibre Els cent consells del llibreter decent, de Jordi Trieu i Remeneu, editorial Millà, Barcelona, 1947; p.9-11.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El comercio del anticuariado es una consecuencia inmediata del amor al libro. Sin amor al libro no existirían esos rincones estratégicamente escogidos en los más artísticos e históricos barrios de las viejas ciudades europeas, donde ordinariamente hacen sus vidas los cultivadores de esta rama de la librería; faltaría uno de sus más bellos encantos al barrio gótico de Barcelona, a la calle de la Feria de Sevilla, a la cuesta de Atocha de Madrid. La City, de Londres, habría perdido un rasgo tan privativo suyo como la propia niebla; sin amor al libro, las márgenes del Sena no se hubieran poblado jamás de esas pintorescas instalaciones, donde los bouquinistas, a diario, pasan sus horas más queridas, y adonde los peregrinos de la amada Lutecia Parisiorum, segunda patria chica de todos los europeos cultos, no pueden dejar de flanear unas horas llenas de hondas y profundas emociones.

Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo”, Gráficas González, Madrid, 1946; p. 3.

 

Read Full Post »

L’altre dia vaig veure una llista dels últims premis Nobel de Literatura, uns 17. Només en conec 4 o 5, dels quals només he llegit 1 llibre.

Llegeixo bastant, i com més ho faig més m’adono que no he llegit res o molt poc, poquíssim, i el pitjor és que molts bons llibres no els llegiré mai, la llista és molt molt llarga, es podria dir que infinita perquè amb la quantitat de llibres que s’editen cada any és impossible llegir-ho tot, encara que fóssim immortals.

Un problema són els llibres que m’han semblat una merda i que els he llegit fins al final, me’ls he tragat, sortosament uns quants els he deixat ben aviat, alguns  a la pàgina 50 i alguns, fent un esforç, a la pàgina 100.

He mirat a la Viquipèdia això dels Nobels de Literatura1, crec que en portem, des de l’any 1901 uns 118, dels quals en conec uns 48-50, però del segle XXI només en conec a 5. Dels del XX només he llegit a 16 o 17 i dels del XXI, només he llegit a 1. Molt poca lectura ‘Nobelera’, i alguna un rotllo de collons. Amb els premis Planeta em passa una cosa semblant, he llegit pocs, només 6 o 7, i algun me’l podria haver estalviat.

Feia temps que volia llegir al McLuhan, ho vaig intentar una vegada, però de la pàgina 50 no vaig passar i així i tot van ser moltes. L’altre dia el vaig tornar a començar, a la pàgina 50 el volia tornar a deixar, però vaig continuar fins a la 100 i escaig, i semblava que la cosa s’animava, però vaig veure a la biblioteca un altre llibre on surt el McLuhan, l’’aldea global’ i moltes coses més, es diu: DE GUTENBERG A INTERNET2, d’Asa Briggs i Peter Burke de l’editorial Taurus, Madrid, 2002, amb el subtítol: “ UNA HISTORIA SOCIAL DE LOS MEDIOS DE COMUNICACIÓN”, el vaig agafar i he deixat aparcat al McLuhan ( crec que per sempre); començo a mirar-me el llibre i crec que la cosa anirà bé, encara que de moment he vist una cosa que no m’ha agradat gens, hi ha un Índex bibliogràfic de Lectures recomanades ( 22 pàgines), que en comptes d’estar posat com una llista, està escrit com la resta del llibre, en paràgrafs, per temes, sí, però amb autors i llibres uns al costat dels altres, tots seguits, cosa que incomoda bastant la lectura. Una cosa així:

“ Sobre imágenes, R. Barthes, Image, Text, Nueva York, 1977 [ Textos sobre la imagen, Paidós, 2011]; D. Freedberg, The power of images, Chicago, 1989 [ El poder de las imágenes, Cátedra, 1992]; P. Wagner, Reading Iconotexts, from Swift to the French Revolution, Londres, 1995. Sobre imágenes impresas, el famoso y discutido ensayo de W. Benjamin “ The Work of Art in the Age of Mechanical Reproduction”, 1936; W. M. Ivins, Prints and Visual Communication, 1953 [ Imagen impresa y conocimiento, 1975, Gustavo Gili]; M.D. George, English political Caricature: a Study of Opinion and Propaganda, 2 vols., Oxford, 1959; A. H. Major, Prints and People: a Social History of Printed Pictures, Princeton, 1971; A.H. Major, Prints and Comic Strip, Berkeley, 1973, más acerca de tiras que sobre revistas de cómics; R.W. Scribner, For the Sake of Simple Folk, 1981, 2ª ed., Oxford, 1994, sobre la polémica en la Reforma alemana; D. Landau y P. Parshall, The Renaissance Print 1470-1550, New Haven, 1994”.

No em sembla la millor manera de posar una bibliografia en un llibre, imagino que una bibliografia estàndard en comptes de 22 pàgines en tindria 50 o més, cosa que en un llibre de 4323 pàgines, amb 3 fulls de cortesia inclosos i 1 per posar on i quan es va imprimir, no hauria de ser gaire problema. Sort que les 14 pàgines de Cronologia, les 3 amb la Procedència de les il·lustracions (29)  i les 13 d’Índex analític( a doble columna)  no les han posat igual.

Bé, ja ni ha prou de divagar, em poso a llegir i a gaudir, la cua és molt llarga.

1.-  Llistat premis Nobel de Literatura: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_guardonats_amb_el_Premi_Nobel_de_Literatura .Hi ha molta gent que llegeixi  aquests senyors? José Echegaray, Jacinto Benavente, Juan Ramón Jiménez, Vicente Aleixandre, Camilo José Cela . Els recomanen molt a les escoles?
2.- Curiosament el títol original és just a l’inrevés: A Social History of the Media. From Gutenberg to the Internet. I ho escric en majúscules per posar-ho com està en el llibre que jo tinc.
3.- Encara que en el registre de la Biblioteca de Catalunya posa: “Descripció: 425 p. : il. ; 24 cm”, i curiosament, també posa que no es presta. I a l’exemplar que jo tinc d’una biblioteca próxima posa com a signatura topogràfica: 301.15 Bri i a la Biblioteca de Catalunya posa: CDU 301.153 (091) i 316.77 i com a Signatura topogràfica SL 317.77 Bri. I a la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals posa com a Signatura topogràfica: 316.77(091) Bri.

Read Full Post »

“A part de vehicles de comunicació, cultura i entreteniment, alguns llibres superen la finalitat de la seva lectura i esdevenen, per molt variades raons, en objectes amb apassionats seguidors i admiradors: els bibliòfils, o amants dels llibres. Independentment de l’acte de la lectura, un llibre pot proporcionar noves i diverses satisfaccions, com pot ser contemplar una enquadernació artística, l’exquisidesa de la il·lustració, el que contingui un text o dedicatòria original de l’autor o d’un altre artista relacionat amb el llibre, una edició limitada numerada i irrepetible (com poden ser els facsímils d’incunables o obres clàssiques), imprès amb paper fabricat a l’antiga i amb reproduccions xilogràfiques, una edició príncep de difícil localització, potser un incunable mateix.

L’afició a col·leccionar (del llatí Collectio, recol·lecció, reunió) llibres d’especial valor ha estat sempre en mans de persones amb notables recursos o, sobretot, lligada a llibreters i gent relacionada amb el comerç del llibre, ja que són els que tenen més oportunitats de descobrir, apreciar, conèixer i seleccionar les obres. Els llibreters, per exemple, ja en segles passats, adquirien les biblioteques completes d’escriptors, erudits, col·leccionistes o herències amb la intenció d’assegurar-se les obres de valor i rebutjar o revendre la resta. Són llibres que han estat ocults molt de temps, que es restauren si cal i que veuen la llum algun dia en les subhastes a les llibreries especialitzades.

També hi ha bibliòfils de menor poder adquisitiu i que centren la seva passió en obres aparentment menors, però que en formar col·lecció augmenten el seu valor i afició. És el cas de les especialitzacions: reunir un nombre considerable d’edicions d’un títol concret, d’un autor determinat, d’un il·lustrador, d’una tendència, d’un any, d’un idioma, d’una sèrie completa (novel·les de l’oest, negra, ciència-ficció, còmic), d’una temàtica (tauromàquia, gastronomia, eròtica, medicina, arquitectura, etc.), o fins i tot d’un format, d’un tipus d’enquadernació, del material emprat …

El bibliòfil que pot invertir menys té l’oportunitat de gaudir recorrent a diverses fonts, sempre atent a les petites (o grans) oportunitats que el mercat, el moment o la sort li puguin oferir. La satisfacció, en bibliofília, és molt personal. Sovint, la petita frustració per no poder obtenir una peça determinada ve compensada pel fet de seguir buscant i afegint altres elements que potser no perseguíem, però que encaixen en la nostra col·lecció.

Per al bibliòfil, el llibre ideal per la seva col·lecció ha de tenir interès literari, ser bell i ser únic (o, almenys, que hi hagi molt pocs exemplars com aquest) o formar un conjunt que per si mateix constitueixi una singularitat”.

Extret de la Part I, cap. 06, p.245,  del llibre: “El libro y la edición” , Lluís Borràs Perelló, Ediciones Trea, Gijón, 2015.

Maese Nicolás leyó pronto las intenciones de aquellos que se consideraban garantes. Supo anticipar que el recelo a toda diferente propuesta exponía a la desaparición escrituras nacidas por afán de conocer o deseo de expresión, por urgencia de crítica o vocación de soñadores. No tardó en condenarse la lectura de libros considerados inconvenientes por decisión unánime del Santo Oficio. El libro condenado carecía ya de valor. Su existencia no hallaba razón y sin ésta  se justificaba destruirlo.

En el acoso al oficio, algunas ciudades obligaron a sus maestros fabricantes de libros a vestir con ropas identificables, para que se conociera por dónde y con quién despachaban, y en otras se impidió cerrar la puerta de la industria de escritura en tanto se trajinara en ella, con lo que un registro inoportuno no daría tiempo a ocultar las hojas tendidas en la prensa. Las bibliotecas padecieron registros frecuentes y en los pasos de frontera se examinó el caràcter de la obra que portaban los viajeros. El empeño por ceñir la escritura y la lectura a los motivos tolerados fue tal, que no tardó en aparecer la idea de listar los libros en índices de títulos prohibidos. Sólo las obras consentidas ganaban licencia para hacerse públicas. Con la vigilancia sobre los fabricantes de libros se evitaba que estos quebrantaran la ley y que de sus prensas salieran obras inconvenientes en grande número”.

La Letra de Plomo: Décimo Diálogo y Final, pp. 316-317. ( autor anònim). Editat per Lavandera Blanca Editores, Madrid, 2004.

Read Full Post »

-“ En 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carles V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid(1) de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

 

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

(1)Antigua mesura francesa de capacidad para árido y líquidos, equivalente a unos 18 hectólitros.

Homilies d’Halberstadt

 

“ (Bibliopolas) “ Esta casta es variadísima, y aunque acarrean grandes males a los aficionados a los libros, es necesaria a la sociedad, al igual de otra, que no nombro, para evitar mayores desgracias; se dividen en categorías, y abundan los de la ínfima, que no conocen el libro más que por las tapas, de los que nada diremos; los hay que pasan de la portada y desean conocer el valor o estimación del volumen que venden, y como lo ignoran suplen con sus malicias la ignorancia; como, por ejemplo, el mirar al comprador a la cara con fijeza para escudriñar con la mirada el interés que el libro pueda despertarle, o el recoger el volumen de manos del aficionado para hacerse cargo de si éste lo retiene y forcejea por no soltarlo, señal  inequívoca de la gran voluntad, o bien, ya recogido por el librero, empezar éste cachazudamente a hojearlo, dejando pasar tiempo y ver si se impacienta el comprador; o como el gastar muchas palabras y razones sin pedir precio; también hay alguno que al preguntarle por determinada obra que, aunque al alcance de su mano, no está visible, dice al cliente que la buscará, y que vuelva al siguiente día o a los dos, y llega el plazo y no lo encontró, por lo que tendrá que volver mañana, y cuantas más veces vuelve tanto más se demuestra el afán y tanta mayor cantidad see le pide… Estos, que se creen listos, suelen ser víctimas de los de la categoría superior, especie de magnates de la librería, que se permiten el lujo de editar catálogos y con ellos subir de precio los libros, pues desde el momento que lo han numerado y encasillado ya no pueden valer menos de dos pesetas, siquiera se trate de un folletillo que por los quioscos se vendió a cincuenta céntimos. La gama del librero de casa abierta es grande, y presenta casi tantas originalidades como son los individuos, todos listos y todos enemigos capitales, no del bolsillo, sino de la cartera del aficionado, con el que generalmente suelen ser la cortesía personificada; los hay que tratan al cliente con finos modales y con habla suave, procurando convencerle de que no exageran precios; otros, campechanamente y con estruendosa voz y casi atropellando las palabras, quieren hacerte creer que es un regalo que te hacen al poner al libro el precio pedido; se encuentran también ariscos, los menos, que, con sequedad, niegan toda rebaja. Pero los terribles son unos pocos que han llegado a la cumbre del saber bibliográfico mercantil, y convertidos en una especie de Júpiter y de Mercurio, amalgamados desde el olimpo de sus tiendas, aderezadas no sólo con esmero sino con singular gusto, emboscados esperan y disparan sus rayos y trabucos contra el infeliz mortal que se arriesga a preguntar por un libro que cuente sólo con la ancianidad de cerca de una centuria y sí, como tan natural, la golosina de ver buenos libros tienta, y aunque sólo de vista quieres satisfacerla mirando volúmenes raros, que amablemente te ponen en las manos, y, anonadado por los precios, sólo asequibles para multimillonarios, ya que son miles de libras y dólares, desilusionado o más bien abatido te hundes en el sillón, y aquello demuestras con tu mustia faz, el coloso de los libros raros que, sacando jugo a los códices de marchito pergamino y a los incunables de lacio papel ha llegado a ser un procer de la librería, te dirige mirada entre triunfal y compasiva y te sales, si bien agradecido a las atenciones del bibliopola que te proporcionó tan buenas vistas, con mal sabor de boca”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(  http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

 

Read Full Post »

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Read Full Post »

“¡ Llibres vells!, sou l’última passió de l’ésser intel·ligent: el cor que ha cessat de bategar per tots els amors, encara troba un batec que consagrar-vos i el foc sagrat de la bibliofília només s’apaga amb el bibliòman. L’edat manca del gel capaç de refredar aquesta passió que té, com les altres, els seus excessos i que, no obstant això, no incorre en cap censura, ni civil ni eclesiàstica; àdhuc un sacerdot es pot encapritxar pels llibres vells fins al llibertinatge.
Igual que les passions sensuals, aquesta gaudeix sobretot amb la vista: llibre rar, bona edició, formós exemplar, rica enquadernació, són altres qualitats materials que busca l’amant del llibre vell, per qui la joia està en la contemplació i la possessió.
Es podria dir que és un veritable enamorat que enumera els encants de la seva estimada amb orgullosa complaença: ‘ morena de vint anys, bona família, intel·ligència gens vulgar, formós tipus, elegant’. Però l’apassionat no en té prou amb mirar.
¡ Voldria tenir totes les veus de les premses que gemeguen a Paris, per cantar l’epopeia dels llibres vells, brillants de daurats i tancats en el seu estoig, blancs de pols i errants per les parades de fira, venuts al pes i, per fi, convertits en cucurutxos!
¡ Quants diversos destins, il·lustres o obscurs, en els vells llibres, igual que en els homes! ¡ Quanta injustícia i quanta neciesa!

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 39-40.

 

 

“ El coleccionista de papel no limita sus búsquedas al incunable o al gótico, al pliego de cordel rarísimo o al libro de caballerías inencontrable, sino que amplía sus pesquisaas a todo aquello que se ha escrito de forma manuscrita sobre papel – o papiro, o pergamino- y, de manera muy especial, a los impresos. Antes de la Biblia de 42 líneas de Gutenberg existían, por supuesto, bibliófilos. Un ilustre monarca del reino de Aragón del Cuatrocientos, Alfonso V el Magnánimo, no dudaba en asaltar, en plan pirático, las naves que venían de Oriente cargadas de códices griegos. El rey asirio Asurbanipal reunió en su capital, Nínive, una asombrosa biblioteca en la que figuraba, en doce tablillas de escritura cuneïforme, ni más ni menos que la Epopeya de Gilgamesh, la primera obra maestra, sin paliativos, de las letras universales.

Desde hace más de cincuenta años vengo ejerciendo de coleccionista de papel. Primero fueron los tebeos, que iba reuniendo poco a poco, cuaderno tras cuaderno, con la intención de que las colecciones que emprendía se completasen desde la primera entrega hasta el número final. Luego, a partir de los diez o doce años, los libros ( sin que por ello dejase de perseguir tebeos: aún lo sigo haciendo). Tal vez esté barriendo para casa, pero pienso que uno de los placeres más intensos, más hondos, con menos contraindicaciones, que se puede experimentar es encontrar el libro – o el tebeo, o el cromo- que se anda buscando. Puede uno buscar un libro individual, desvinculado por completo de la serie en que se inscribió o de la firma editorial que auspició su salida, pero también puede uno buscar los libros que le faltan para completar una colección, o puede uno coleccionar Quijotes, o atlas geográficos e históricos, o fotografías decimonónicas: todo eso tiene que ver con la bibliofilia, que es una enfermedad que afecta a nuestro tiempo libre y empobrece nuestra ya de por sí maltrecha economía, pero que es un mal del que puede decirse que acaba convirtiéndose en bien y enriqueciendo nuestro espíritus”.

Article:  “El coleccionista de papel”, de Luis Alberto de Cuenca, a la revista Mercurio, nº 136,  de desembre de 2011, pp.13. http://www.revistamercurio.es/images/pdf/mercurio_136.pdf

 

 

Read Full Post »

“Hem de tenir el llibre alegre”. L’esmentat Beraldi, al fer l’elogi d’Eugène Paillet, magistrat parisenc que fou un dels més fins bibliòfils del seu temps, diu una cosa que sembla definitiva; “Té el llibre alegre”.
Per ell – continua – la caça del llibre fou una diversió i un plaer. En canvi, passa revista a altres tipus menys recomanables de bibliòfils. El trist, que es passa el dia sospirant per les ocasions perdudes; el lúgubre, que absorbeix un llibre bonic com si es tractés d’una amarga medicina; el gelós, que amb els ulls us retalla contemplant la vostra biblioteca; l’enutjós, lamentant-se del preu que ha pagat per aquest o per l’altre exemplar; el xerraire, que ús dóna la llauna referint les seves troballes; el preocupat, a punt de caure a terra pel pes de les seves adquisicions; el misteriós, que considera una tragèdia que algú fiqui el nas en la seva biblioteca; el modest amb afectació, que us indueix a odiar els seus propis llibres criticant-los ell mateix; el malaltís, per acabar, que dia i nit pensa en els seus llibres i pel qual la bibliofília arriba a ser una obsessió”.

 Bibliopola. Libros, libros y… más libros de Sempronio, S.A.D.A.G., Barcelona, 1959, p.11-12.

 

“ Después del papel, son los tipos los que han de ser seleccionados con mayor esmero y atención. En primer lugar, se ha de proporcionar su tamaño en estilo y en las tendencias de sus líneas, trazos y perfiles al de las páginas, y elegirlos con medidas proporcionales a las márgenes; de nada depende tan directamente la belleza de la página impresa, como del juego entre los blancos y los negros, la luz y la sombra, la superficie impresa y la de los blancos y amarfilados fondos inmaculados del papel. En tipografía existe la página que nos recuerda, con su falta de espacios, de puntos y apartes, por el grosor excesivo del fuste de los tipos y por la ausencia de vanos y respiros, al muro ciclópeo y a la fortaleza medieval, con todos los sueños, ideales y aspiraciones propios de su tiempo. Aquella otra que aliviada de negros, peraltada de fuste, libertada, a su vez, de enlaces y perfiles, decorada con las típicas viñetas aldinas y de Ratdolf, nos evocan el estilo plateresco y las ideas que informaron, crearon y sostuvieron el Renacimiento. En la letra hay las mismas posibilidades de expresión que en cualquier otra rama de la artesanía o del arte; por ello la necesidad de acomodar el tipo a la página y ésta a la materia, ideas y pensamientos que se encargan de expresar”.

LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del ibro antiguo, El Bibliófilo, Madrid, 1947; p. 11.

 

Read Full Post »

Older Posts »