Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliòfils’

 

“El que vull dir es pot expressar també d’una altra manera: l’amor pel llibre el té precisament qui en caure la tarda, assegut a la seva habitació, envoltat de silenci – pressuposant, òbviament, que al voltant d’ell hagi silenci de veritat – sent , de sobte, que els llibres que estan al seu voltant es converteixen per a ell en éssers vius. Particularment vius. Objectes petits però, tot i això, plens de món. Que hi són sense moures i sense fer soroll i, però, disposats a obrir en qualsevol moment les seves pàgines i a començar un diàleg que narra el passat, que fa mirar al futur o que invoca l’eternitat, tant més inabastable com més sap atraure el que se li acosta “.

“La vostra contribució s’utilitzarà per millorar la qualitat de la traducció i pot ser que es mostri a altres usuaris de forma anònima”.

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid 1998.

Superlibris de Marià Aguiló

“…; para el bibliófilo, dentro de sus aficiones, lo más importante es el estado de conservación del libro, esto es, que se halle completo, con buenos márgenes, que no esté sucio y que las hojas del mismo no tengan picaduras de polillas o se encuentren rotas; después de esto es muy importante la edición, que puede ser estimada por su rareza, corrección o desde el punto de vista tipográfico e ilustraciones que pueda tener, por el comentarista, y, por último, por la encuadernación del mismo, que en muchos casos es más valiosa que el libro que contiene.

El buen bibliófilo, cuando adquiere un libro que desgraciadamente no está en muy buen estado, se preocupa de su restauración, conservación, y si la encuadernación es deficiente lo encuaderna de nuevo; esta encuadernación es la que principalmente revela el gusto, refinamiento del bibliófilo y la estima que tiene por el libro, pues aunque el bibliófilo no tenga medios económicos suficientes para pagar una buena encuadernación, ésta es tan variada hasta en sus precios económicos que hace falta ser un buen bibliófilo para aplicar una encuadernación a un libro que armonice con la antigüedad y contenido del mismo.

Muchos bibliófilos han encuadernado sus libros aplicando en sus tapas un escudo heráldico, emblema, nombre o iniciales ( superlibris) , pero esto no quiere decir que todos los libros que ostentan en su encuadernación escudos heráldicos hayan pertenecido a un bibliófilo, pues en muchos casos estos escudos se han puesto en ejecutorias, títulos nobiliarios, procesionarios y misales como lujo y ostentación para un solo ejemplar, como otras veces han sido encuadernados magníficamente libros con escudos en las tapas, siendo su objeto un regalo; lo que sí prueba la existencia del bibliófilo es el ex-libris que aplica a sus libros, y que es una manera más modesta de indicar la propiedad del libro y la biblioteca.”.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 13-14.

Anuncis

Read Full Post »

Josep Porter és una figura senyera del llibre. El mateix és un bibliòfil sensible, culte, inquiet i assabentat. Publica innombrables catàlegs – cosa que també fan alguns altres llibreters del ram -. ‘Tracta’ el llibre nou, sense deixar, però, les ràncies edicions i els llibres que per antonomàsia anomenem ‘vells’. Porter s’allotja a la planta baixa, i al primer pis, del palau Solterra, Barberà i de la Manresana, llinatges importants, plens de poderosos i molt nobles ressons històrics.

El nostre llibreter antiquari es prepara per anar a Puerto Rico a pronunciar unes conferències sobre bibliofília. Des d’allà anirà, segurament, a Nova York i Washington, on està convidat.

Porter, que és fill de la vila ducal de Montblanc, a la Conca de Barberà, va venir a Barcelona per treballar a la ciutat.

-Com a casa nostra no existien escoles de llibreria, em vaig envoltar d’uns quants tractats de bibliografia i de literatura, em vaig acostar, a la recerca del seu magisteri, als vells llibreters Batlle, Palau, Babra i, sobretot, a Alfons Bonay, carregats d’experiència. Després d’uns quants anys d’exercitar en el difícil art de comprar i vendre, vaig fundar, el primer d’octubre de l’any 1923, la meva llibreria.

En realitat, els homes als quals es va acostar Porter eren excepcionals. Adoraven el llibre. Eren bibliòfils. A ells se’ls pot aplicar aquella frase d’un autor francès que al propi Porter li agrada citar: ‘On ne devient pas Bibliophile, on nait Bibliophile’.

Nosaltres hem conegut alguns dels mestres citats per José Porter. Joan Batlle era un sorprenent coneixedor del llibre; home baixet, ple d’experiència i de memòria. Tenia un aire monacal. Els íntims en dèiem ‘Mossèn Batlle’. Havia estudiat una porció d’anys per sacerdot, però per culpa dels llibres va penjar els hàbits i va renunciar a la seva carrera, però mai a la seva fe. Va tenir dos grans amistats: Jacint Verdaguer i Marcelino Menéndez y Pelayo. Del primer, fins i tot va ser escolà.

Batlle era contertulià d’una curiosa penya que tenia lloc en una de les capelles – sense culte – del claustre de la nostra Catedral, destinada al guia de la seu. Aquest guia – bellíssima persona – era un periodista de ‘Les Notícies‘, molt erudit en arqueologia. Preguntava, i feia parlar a Batlle que explicava coses de la seva vida de llibreter. Batlle per poquíssim capital es va fer amb gairebé tot el fons de la Llibreria Piferrer, fundada l’any 1698. Va adquirir un veritable tresor; llibres dignes dels millors museus del món.

Un dels seus clients era el bibliòfil i escriptor Elías de Molins. Aquest cavaller, home cultíssim – crec que eren dos germans – atresorar una riquesa en llibres de qualitat. Batlle va comprar als seus familiars tota la biblioteca en condicions molt avantatjoses, pel que sembla, fins a l’extrem que comentava sense malicia.’Elías de Molins va treballar tota la seva vida per a mi ‘.

Salvador Babra, va ser un altre dels grans llibreters antiquaris de finals del passat segle i començaments del present. Va deixar l’estudi de l’arquitectura per llançar-se a la venda d’allò que tant coneixia. Es tractava d’una persona molt curiosa, que envoltava el seu comerç de misteri i ‘suspens’. De vegades es negava a vendre. Rebia als seus clients en el llindar de casa seva, temorós que descobrissin els seus tresors bibliogràfics.

Alfons Bonay era un ‘milord’, un veritable aristòcrata que es va dedicar per la seva passió, per amor, a la compra i venda de llibres, que segons ell, només li va proporcionar rals. Quan va canviar el negoci de llibreter pel d’antiquari, aquest li va produir pessetes; les que segons ell no havia guanyat amb els llibres. Aquesta persona elegant, noble i bona com el pa, tenia un caràcter singular …

En parlar dels llibreters d’ahir, hem d’escriure amb respecte, amb profunda admiració, el nom d’Antoni Palau Dulcet, l’home que sabent més de llibres, confessava humil: ‘En bibliofília, sempre som aprenents’. El seu ‘Manual del Llibreter Hispanoamericano’ constitueix un monument viu al llibre i una guia inapreciable per a tot aquell que estimi el llibre i visqui d’ell i amb ell. En morir Palau, va deixar alguns volums en via d’edició. Els seus fills – arxivers, escriptors, comerciants i llibreters – continuen la publicació, com just i emotiu homenatge a l’home que va estimar entranyablement l’ofici “.

Article: “Libreros anticuarios”(Vendedores de sabiduría), d’Arturo Llopis, a La Vanguardia del  17 de març de 1963.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El bibliófilo tiene múltiples aspectos e infinidad de aficiones distintas. Así los hay que reúnen una biblioteca de carácter general: otros sobre materia, ciencia o ramo determinado; otros sobre un autor; otros admiradores del libro por su belleza tipogràfica, reúnen libros magníficamente impresos y con grandes márgenes; otros tienen por requisito esencial el que esté bien encuadernado y en perfecto estado de conservación; otros reúnen colecciones de libros en tiradas especiales, como papel japón, papel de hilo; otros de libros

Paper de fil ( Museu-MolíPaperer de Capellades)

de que se hayan hecho tiradas limitadas en ejemplares numerados; muchos reúnen los libros que se refieren al lugar, provincia o región de donde son naturales; algunos bibliófilos, aunque pocos, han adquirido un libro de gran rareza, con el fin de reimprimirlo esmeradamente, y así dar a conocer o difundir el mismo; otros han reunido bibliotecas importantes con el objeto de hacer catálogo de la misma que constituyen verdaderas bibliografías; otros con el fin de reunir una biblioteca que les haya servido de recreo espiritual durante su vida y luego donarla a algún centro y así perpetuar su memoria y que sirva para ejemplo y estudio de las futuras generaciones, y otros muchos cuya finalidad siempre ha sido admirar y proteger el libro”.

 Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas,reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 8.

Paper japó (vist a Eskulan)

 

 

Read Full Post »

“No s’ha trobat encara un nom apte, eufònic i precís per designar al comerciant, o comerç de llibres de segona mà, usats, vells, rars, antics i desapareguts de les llibreries de ‘nou’. D’altra banda, el nom de llibreter antiquari no els quadra a tots aquests venedors i només uns quants podria usufructuar-lo amb propietat. Els restants, venen de tot: vell i nou, un nou clar està, de segona mà, o bé que procedeix de fons editorials, de liquidacions, etc.

El Gremi de Llibreters és molt antic entre nosaltres. La ‘Comfraria dels Llibreters‘, que té per patró a Sant Jeroni, data de l’any 1553. En l’actualitat s’ha inaugurat l’Escola de Llibreria de Barcelona, dirigida pel llibreter i bibliòfil senyor José Porter. No obstant això, ja a mitjan segle XVI existia aquí, i patrocinada pels propis llibreters, una escola – antecessora de l’actual – en què l’alumne començava d’aprenent, passava a oficial, i si el deixeble era aplicat obtenia el ambicionat títol de mestre.

-Els llibreters del llibre de vell, amb botiga oberta, són al voltant d’un centenar – ens explica el senyor José Pi Caparrós, president del grup sindical de Llibreters de Vell-. A Espanya hem de ser uns set-cents.

La junta del gremi està en plena efervescència. ‘Els vells – ens diu Eroles, un altre llibreter enamorat del seu ofici – hem donat pas a cares noves en la direcció del gremi. Des de fa tres anys, la Junta Directiva està integrada per gent jove, i cregui que porten fetes ja una porció de coses.

José Balaguer, secretari del gremi i president nacional dels Llibrers d’Ocasió, ens confirma l’activitat de la junta.

-Intentem desenvolupar una tasca cultural pròpia d’aquells que comercien amb el llibre, i al mateix temps l’estimen. El gremi forma part de la comissió de festes de la Mercè. Entre altres coses organitzades pel gremi o en què aquest ha participat cal esmentar les exposicions sobre temes teatrals i nadalencs, i la representació de ‘Mar i cel‘, de don Àngel Guimerà.

Procurem, al seu torn, que cada any tingui un caràcter més digne l’exposició del llibre d’ocasió – rar i antic – que vam celebrar a la plaça de la Universitat durant les festes de la Mercè. Per a aquest any voldríem que participessin llibreters d’altres països. Ja veurem “.

Article: “Libreros anticuarios”(Vendedores de sabiduría)”, d’Arturo Llopis, a La Vanguardia del  17 de març de 1963.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

El Bibliófilo de José Gutiérrez Solana (1933)

“ El bibliófilo lo define ( RAE), diciendo. “ Es el aficionado a las ediciones originales, más correctas o más raras, de los libros”. Esta definición no es la del bibliófilo en general: todo lo más, será la de un bibliófilo de exquisito gusto, a quien sus medios de fortuna le permiten ser bibliófilo de esta forma. Si para ser bibliófilo hubiere que ajustarse a esta definición, puede decirse que ha habido pocos o ninguno, pues siempre los bibliófilos han reunido los libros de una materia o ramo determinados, debido en la mayoría de los casos a su desenvolvimiento intelectual, afición o profesión, y que los medios de fortuna de que han dispuesto no les ha permitido comprar los libros en ediciones originales más raras o correctas de los libros, sino que han tenido que limitar su amor al libro y adquisición del mismo sobre una especialidad de la que han formado biblioteca en muchos casos modesta e incluso con sacrificios que revelan al estudioso, al admirador y, por tanto, al amigo del libro, que es el bibliófilo”.

Fco. Vindel: “Los Bibliófilos y sus Bibliotecas” ,reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 7-8.

 

Read Full Post »

“Referint-nos als llibres vells en qualsevol dels seus aspectes, l’evocació de Bartolomé José Gallardo seria punt menys que automàtica. Però amb més raó encara, si cap, es projecta l’ombra de Gallardo sobre el present article, tenint en compte que parlem de Paul Lacroix i dels seus ‘Aficionats als llibres vells’, perquè aquesta obra apareix en una sèrie posada sota el patrocini justament del gran bibliòfil espanyol, ‘Gallardo’ es titula la col·lecció de ‘opuscles’ en què s’insereix l’aquí glossat: publicació brindada a un públic que d’aquests generosos exercicis literaris fa anacrònic esport. Anacronisme a posta, es podria dir, perquè respon a una obstinació empenyo deliberada a animar aquestes formes – artístiques, literàries i històriques al mateix temps – que concorren en el llibre oblidat o desconegut: afició que cedeix el pas a la suscitada pel llibre luxós i decoratiu. Tot és bibliofília, però la que ara ens interessa no és la relativa a les edicions sumptuàries – un altre fenomen, una altra qüestió … -, sinó la que toca al tradicional concepte dels llibres rars i curiosos. Ho són, a no dubtar-ho, els que en nombre de deu formen la ‘Col·lecció Gallardo‘, dirigida per qui amb notòria autoritat de bibliòfil i bibliògraf pot fer-ho: Antonio Rodríguez-Moñino, escriptor ell mateix, aplicat amb els recursos de la seva

pròpia Minerva a personal erudició, que és prova molt recent el ‘Viatge a Espanya del rei don Sebastián de Portugal‘. Erudit cal ser, amb erudició doblegada per l’amor, per rebuscar en la més rara ‘literatura del llibre’ exemplars de tan variada índole i diversificada lectura com L’infern del bibliòfil, de Carles Asselineau,

Memorials tipogràfics, de Juan José Sigüenza y Vera; L’ase erudit’, de Joan Pau Forner o El llibre japonès, d’Eugenio Mouton, per citar només unes mostres de la varietat temàtica

de la ‘Col·lecció’, matisada per tons que van de l’artesania a la creació estètica i satírica. Però convé destacar un d’aquests opuscles a l’efecte del biaix que hem donat al present comentari. Ens referim a una divertida Relación de lo ocurrido a dos bibliófilos sevillanos per ‘Don Lorenzo de Miranda‘ pseudònim de don Luis Montoto, la memòria del qual està vinculada a feliços moments de la literatura regional i folklòrica de finals del segle XIX i començaments del XX. Entorn del duc de T’Serclaes i del marquès de Jerez de los Caballeros es reunien uns quants amants de les lletres que fins les seves bromes les impregnaven d’intel·ligència i cultura. Ho feien així perquè els era possible fer-ho. La gent vivien els anys que per alguna cosa Galdós va anomenar  ‘babaus’, al joiós sentit d’una bajanada social que ignorava les grans sacsejades per les que el món passa des que – justament en aquells dies – el ressentiment marxista va començar a enverinar l’atmosfera universal de la convivència. Ja sabem que aquest és un altre tema, el desenvolupament del qual ens portaria molt lluny. Però com no veure en la bibliofília una manifestació d’antic, desinteressat i serè estil de vida …? ”

Article: “Bibliofilia”, de M. Hernández Almagro, a La Vanguardia del 24 de desembre de 1948.

 

Col·lecció Gallardo ( imatge a https://www.zendalibros.com/libros-clasicos-libros-iii-coleccion-gallardo/ )

 

“  ‘Los bibliófilos y sus bibliotecas desde la inroducción de la imprenta en España hasta nuestros días’, es el tema que me propongo desarrollar en esta conferencia, confiando en que mis oyentes serán benévolos para quien sin preparación alguna se atreve a acometer una empresa de tan elevado nivel cultural, guiado únicamente por su amor al libro, no solamente por su profesión, sino porque, con motivo de estar muchos años especializado en la venta de libros los más a propósito para los bibliófilos, ha tenido ocasión de conocer a muchos de ellos, pudiendo reunir muchos datos que, unidos a una investigación sobre los de siglos anteriores, le permiten dar a conocer, aunque no sea más que en una pequeña parte, a los más ilustres bibliófilos, que en tiempos pasados y presentes consagraron y consagran parte de su vida en reunir bibliotecas que no sólo han servido y sirven para su recreo espìritual, sino que son base de la conservación del libro a través de los tiempos, que es el elemento máximo de la cultura nacional, razón por la cual todos los hombres debemos rendir un tributo, no sólo de admiración, sino de gratitud, a los bibliófilos, que nos enseñan, como la procedencia griega de la palabra lo indica, a ser ‘ amigos del libro’”.

 Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 5-6.

 

 

Read Full Post »

“Quin mal vent corre pel món, tot perquè pugui subsistir, no diguem prosperar, la bibliofília, article de luxe que l’esperit paga només en temps de bonança. No ho van ser, segurament, aquells que li an tocar viure a Paul Lacroix, nat l’any 1806, mort el 1884; o sigui, el segle XIX quasi al complert, amb múltiples agitacions i dramàtics atzars, que a Paris, on Lacroix residia, no passaven de cap manera inadvertits. Paris tempestuós i llampegant, que va saber de glòries i revolucions, de trons caiguts i aixecats, de barricades en certa manera periòdiques; un París de litografia romàntica, amb l’ordre públic en constant dubte. Però el que no volia barrejar-se en les violentes alteracions sobrevingudes, potser pogués sostreure a elles, com ho va fer, pel que es veu i llegit, Paul Lacroix, amorosament esposat amb els seus llibres, acollit a la seva biblioteca, refugi insuperable, illa de calma, que en els anys actuals no podria obtenir-se sense enorme i potser inútil afany, perquè fins a l’últim racó de la casa ens persegueixen les preocupacions i angoixes de la vida quotidiana.

Aquest Paul Lacroix, essència i personificació de bibliòfils, ens fa pensar en un tipus d’aficions que no compten indubtablement amb ambient propici al món que ens és coetani, atribolat i urgent. La fina i precisa ploma de Maria Breynos traça l’animada silueta de Paul Lacroix, historiador i novel·lista; però sent eximi en aquestes activitats, ens interessa més, a l’efecte del present comentari, com a amant del llibre, i fins i tot dins d’aquesta característica de la seva personalitat, ens fixem preferentment en el llibre pel llibre mateix: el llibre atractiu per la seva raresa, antiguitat, tipografia, enquadernació o circumstàncies per l’estil, més que pel seu contingut o utilitat. Es tracte, a la fi, d’una forma extrema d’amor al llibre, que fins i tot des del punt de vista de qualitats materials, és instrument de cultura i exponent en qui així ho gaudeix de noble sensibilitat.

I precisament perquè d’aquesta sana arrel de la bibliofília arrenquen espècies més perilloses i discutibles de la bibliomania, és curiós el coneixement de les seves modalitats, segons ens ho procura el propi Paul Lacroix en l’obreta ‘Els aficionats als llibres vells’, que dóna ocasió al saborós pròleg de Maria Brey, abans al·ludit. Analitza el vell Paul Lacroix els tipus de llibreter de vell, del bibliòfil, del bibliòman, del rebuscador, amb un psicologisme superior al propi dels costumistes del segle passat. ja que l’autor coneixia molt per dins l’assumpte de la seva amable, irònica i comprensiva exploració. A aquesta llum es podria dir que els ampits del Sena, amb les seves paradetes de llibres vells, són ni més ni menys que un Mirador  sobre les passions humanes. Totes es desencadenen, les bones i les dolentes, quan bufa l’interès del col·leccionisme, i és clar que té abast universal la significació ja clàssica del ‘bibliopirata’  a la terra de Gallardo i Estébanez Calderón “.

Article: “Bibliofilia”, de M. Hernández Almagro, a La Vanguardia del 24 de desembre de 1948.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“El libro en todas las épocas ha tenido buenos amigos, pero sus enemigos los bibliolitas han sido numerosos, y se han encargado de destruirlo por toda clase de procedimientos, pues cuando el libro ha sido conservado en buenas condiciones, ha vencido al tiempo, y así podemos hoy admirar magníficas obras de bastantes siglos de antigüedad en perfecto estado de conservación; lo que no ha podido vencer el libro es el grado de incultura de una nación que ha permitido a una empresa sin fiscalización de ningún género que compren libros por kilos como si fueran simiente, y los conviertan en pasta con la que se fabrican otros. ¡ Cuántas riquezas, cuántas bibliotecas enteras han sido destruidas por este procedimiento¡.

Los pobres libros han servido para que sus hojas envuelvan toda clase de comestibles, y las chimeneas han consumido miles y miles de volúmenes, que han sido utilizados como procedimiento preliminar de su calefacción. Aun sus mismos buenos amigos los bibliófilos han tenido que luchar con sus parientes más cercanos, que en la mayoría de los casos han censurado su adquisición, y buena prueba de ello es que el 99 por 100 de las bibliotecas de los bibliófilos, cuando no han sido donadas por él mismo a algún centro oficial o privado, o vendidas por ellos mismos, en cuanto éste ha fallecido, sus herederos se han apresurado a venderlas, diciendo en casi todos los casos que les estorban los libros en casa.

Dejo de hablar de los enemigos del libro, porque son tantos y tan numerosos que haría falta un nuevo Diógenes que encontrara un protector que desde las altas esferas de la gobernación del Estado, no sólo con su amor al libro, sino con los conocimientos suficientes del mismo, tuviera una mano de hierro para que con su pluma pudiera legislar acerca de este pobre libro, tan traído y llevado, poco leído y al final siempre destruido”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.6-7.

 

Read Full Post »

Homilies d’Organya, s. XII-XIII.

“La Biblioteca de Catalunya va ser la més beneficiada per les donacions del mecenes, que van   seu fill Felip —una peça que la Biblioteca valorava, ja que l’exhibia al costat de tresors com les Homilies d’Organyà; el Cançoner Gil; el primer esborrany de L’Atlàntida de Verdaguer; els Rudimenta grammatices de Perotus (Tortosa 1477), que era el primer llibre estampat a Catalunya; els únics fulls que resten del Tirant publicat a Barcelona el 1497 (per Pere Miquel i Diego Gumiel), etc. (Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, vol. 1, núm. 2, 1914, p. 127–128, 131). Residint ja a Escornalbou, a inici dels anys vint, envia molts més donatius a la Biblioteca: a més de la Col·lecció Elzeviriana, aquells anys hi ingressen fins a uns 14.000 volums més. El Butlletí de la Biblioteca de Catalunya (vol. 6, 1920–1922, p.

Rudimenta grammatices de Perotus

401–403) dedica força espai a les col·leccions del mecenes i a resumir-ne els donatius. Hi destaquen els títols emblemàtics de revistes angleses, franceses i holandeses, els llibres de biografia, de memòries i de relats personals, que van obligar a construir “més de 80 metres lineals de prestatgeria metàl·lica”, la literatura anglesa i la italiana en edicions precioses, les obres de bibliografia, les històriques i sobre fets militars, els tractats de jocs i d’esports, els llibres sobre teologia protestant, etc. En el mateix volum 6 del Butlletí (p. 402–403) també es mencionen les donacions destinades a la biblioteca benedictina de Montserrat i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. La primera va rebre uns 9.000 volums, entre els quals hi havia biografies eclesiàstiques, llibres de teologia, d’història de les missions, del protestantisme…, i la biblioteca de la cartoixa d’Escaladei, que Toda havia recuperat.

L’Arxiu, per la seva banda, va acollir inicialment els papers d’Alí Bei i les edicions de les seves obres, així com una “envejable col·lecció de llibres i relacions estrangeres de viatges per Espanya”. Bon amic d’Agustí Duran i Sanpere, que n’era l’arxiver, Toda va anar traspassant caixes de material a l’Arxiu des de 1922 fins als anys trenta i completava la col·lecció d’Alí Bei a mesura que n’adquiria noves edicions —la correspondència publicada de Toda a Duran deixa constància del degoteig de materials (Gonzalvo, 2001).

Les xifres del llegat, que també incloïa una col·lecció de llibres anglesos i francesos sobre Espanya i una quantitat important d’estampes i gravats, varien segons l’autor que en parla, però probablement estaven pel voltant dels 7.000 llibres, uns 6.000 gravats amb retrats de personatges il·lustres i una bona col·lecció de retrats fotogràfics de personatges del món de la cultura, la noblesa, i de tipus populars.

Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, article d’Assumpció Estivill Rius a “BiD Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, nº 37. http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

Cançoner Gil

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ La Bibliología primeramente se designó con el nombre de Bibliografía, confundiendo la parte con el todo; puesto que esta palabra significa, según su etimología griega, descripción de los libros y la Historia Literaria es la base fundamental de ella. La voz Bibliología dimana de dos griegas, Biblion, libro, y logos, razón o tratado, de donde se deduce que todo lo que se refiere a la entidad del libro constituye la Bibliología.

Los fines de esta ciencia son facilitar el Bibliotecario los libros, por medio de una constante aplicación, a quienes van a consultarlos, o también investigar en sus aficiones múltiples que no se conocen; además enseña a la persona que estudia esos documentos ( los libros) el método científico con que de una manera más rápida llenará los justos deseos del investigador.

No siempre es fácil describir un libro ni, por tanto, fijar los límites de la Bibliología, porque a veces no basta al objeto la portada de la obra, no dándola bien a conocer; y en este caso, es necesario acudir al interior del libro, y así diremos que todo lo que no llega a circunstancias de detalle corresponde a la Bibliología, y lo accesorio para describir pertenece a la Bibliografía.

Abarca la Bibliología partes que parecen diferentes, y sin embargo están unidas por diferentes vínculos. Los llamados Estudios de erudición ( colecciones monumentales), la Historia de las Bibliotecas, la Tipografía, la Biblioteconomía y la Bibliografía serán objeto de nuestro estudio.

Los Estudios de erudición son los que tienen caràcter reflejo, que no son creadores; así, por ejemplo,las notas de Clemencin, Ríos, etc., en Don Quijote de la Mancha, son estudios de erudición, sucediendo lo propio en trabajos científicos. La palabra erudición es de uso es de uso antiquísimo en los idiomas europeos. Con ella se da a entender una gran extensión de conocimientos en literatura antigua, en filología y en asuntos históricos.

Article: “ Bibliología. Su concepto y fin”, de Baldomero Diez y Lozano, a la revista El Bibliófilo, nº 2, de desembre de 1945, pp. 5.

 

Read Full Post »

Detall de l’escut d’armes del duc d’Roxburghe, estampat amb daurat a l’interior de la portada del Valdarfer Boccaccio, 1471.

” El bibliòman vanitós posseeix belles edicions, enquadernacions esplèndides, una biblioteca selecta i ben organitzada. Gasta grans sumes en completar-les i aquest és una cura que es dona per complet a un llibreter antiquari intel·ligent, a un docte bibliògraf; d’altra banda, no llegeix mai i sovint és dels que no han llegit mai; col·lecciona llibres com podria col·leccionar quadres, closques, minerals o formaria un herbari.
La seva biblioteca és una curiositat que ensenya a tothom, al primer que arriba, a les dones, als banquers, als nens, sense tenir en compte si saben el que és un llibre, i encara més, un llibre bell. Margaritas ante porcos !
Diu a tot aquell que el vol escoltar: Tinc cent mil escuts en llibres! I se’n vana, s’infla i somriu, repetint: Cent mil escuts! I això és tot: aquella prestatgeria conté cent mil escuts en llibres. Uns es dediquen a la pintura, altres als jardins anglesos, aquest a cavalls, aquell a gossos; el bibliòman vanitós ha col·locat el seu capital en Elzevirs, en facècies en gran paper, en vitel·la i en marroquí. És l’ostentació quasi literària; el luxe quasi respectable”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 70-71.

 

Marca d’impressor d’Elzevir

“ Los ingleses, que siempre han sido aficionados á coleccionar curiosidades literarias, llevan muchas veces esta afición hasta la locura, que ya no conoce límites. La palabra bibliomanía, que en otro tiempo se interpretaba en sentido poco favorable, se considera hoy entre ellos como una calificación noble y honrosa por el gusto de los libros, y se tiene por dichoso y bien considerado el bibliófilo á quien públicamente se le da el título de bibliómano.

Solo en Inglaterra sucede el caso de que la venta de un libro haya podido ser causa de formar una asociación: el 17 de junio de 1812, en la venta de la biblioteca del duque S. de Roxburgh, el Decameron di Boccacio, un tomo en folio ( Venecia) Valdarfer, 1471, se pujó por el marqués de Blandfort hasta 2.260 libras esterlinas ( 214.700 rs) Este precio sin ejemplo, por un solo volumen, pareció, aun á los bibliómanos de Lóndres, un acontecimiento tan notable, que fundaron en memoria suya una sociedad bajo el título de Roxburgh club, en la cual los miembros que la componen no hablan más que de bibliografía, y celebran anualmente el 17 de junio, con un espléndido banquete. Cada socio tiene la obligación, cuando le toca su turno, de hacer imprimir alguna rareza antigua, en número solamente de 31 ejemplares, cifra igual á los individuos que forman la sociedad”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp-10.

 

Read Full Post »

Older Posts »