Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliòfils’

“ En el segle XVII es generalitzen les biblioteques particulars, car en posseeixen gairebé totes les famílies nobles, els erudits, els homes de carrera, etc. Més que no pas avui, en els grans casals es construeixen estances destinades exclusivament a biblioteca. Floreixen els ex-libris heràldics…

És d’aquesta època la molt notable biblioteca de Ramon Foguet i Foraster, eclesiàstic i arqueòleg, nat a Sant Martí de Maldà el primer terç de segle. Reuní un nombre important d’obres sobre numismàtica, ceràmica i arqueologia en general, que va llegà al Convent de Sant Francesc de Tarragona. Més tard passaren a la Provincial de l’esmentada ciutat.

I la molt famosa de Pere Anton d’Aragó, virrei de Nàpols, gran protector del monestir de Poblet. Aquesta de Pere d’Aragó era de caràcter general i molt valuosa pels còdexs i llibres preciosos que s’hi contenien. La va formar durant la seva estada a Itàlia; constava de tes mil set-cents cinquanta volums, que féu relligar uniformement en tafilet roig, amb les seves armes gravades en or a les tapes, i en féu donació al monastir de Poblet en els temps de l’ abat Virgili, que regí el cenobi  de l’any 1688 al 1692. Ocupava una sala especial a la porta d’entrada de la qual hi havia esculpides les armes de Pere d’Aragó. El 1835 fou saquejada i destruïda, i es salvaren només uns centenars de llibres, que van passar a mans de particulars. Avui alguns d’aquells han estat tornats al famós monestir com a elements de l’obra de reconstrucció que s’hi està realitzant.

Hi hagué la de Francesc Robuster i Sala, fill de Reus, canonge de la Seu barcelonina i bisbe d’Elna. De la seva biblioteca existeix un ex-libris heràldic. I la important del duc de Segorbe i de Cardona, gran mecenes, que en féu cessió al monastir de Poblet.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Como sea, la pasión que recorre el circuito del libro antiguo en Buenos Aires es la bibliofilia. Una pasión que, en palabras del librero Aizenman, incluye a señores ‘ fetichistas y sabios – aunque a veces no es así- muy ávidos de sorprender y atesorar todo cuanto en el libro más se aproxime a la idea de un origen: el manuscrito del autor, el primer esbozo del ilustrador, la primera edición de un texto culturalmente significativo, la primera tirada de un grabado, la encuadernación de época’. Al coleccionista ‘ se le debe a veces el descubrimiento, rescate y conservación de obras ignoradas o subestimadas’, dice Aizenman. En la Argentina, la bibliofilia arranca en el siglo XIX con los nombres de Pedro de Angelis, Andrés Lamas, Manuel Trelles y Bartolomé Mitre, continuándose en el siglo XX con Teodoro Becú, Antonio Santamarina, Eduardo Bullrich, Oliverio Girondo, Guillermo Furlong, Alejo González Garaño, Alfredo Hirsch, Miguel Angel Cárcano y Federico Vogelius.

La feria del Libro Antiguo concretada en 2004, 2005 y 2007 instaló a esta actividad en la agenda cultural porteña, pero ¿ qué libros son hoy los más buscados?, ¿ cómo se fija un precio y quiénes son los compradores? En este pequeño mundo, la regla es ser discretos. Pero algunos libreros confiesan que los compradores que realmente mueven el mercado no serían más de trescientos. Entre ellos puede haber empresarios como Pedro Blaquier, Horacio Porcel y Eduardo Constantini, celebridades como Antonio Carrizo, algunos industriales y estancieros, pero también representantes de instituciones – la Biblioteca Nacional – o de fundaciones privadas y universidades extranjeras. ‘Hoy se extraña a un público de clase media y a personalidades como Vogelius – creador de la revista ‘crisis’ – que atesoraba manuscritos y libros americanos’, dice el coleccionista Arturo Eiras.

Sin embargo, el rematador Enrique Bullrich asegura que ‘ hay un público joven y lo veo en las subastas. Está renaciendo el interés por el  documento histórico y el libro argentino. Hace poco vendimos en 27.000 pesos – al Archivo General de la Nación – un documento firmado por Saavedra y Moreno. Se revaloriza a los viajeros europeos que en el siglo XIX describieron el país, también se buscan los libros que salieron de nuestras primeras imprentas, y las ediciones de las vanguardias literarias, con Borges a la cabeza’. Se habla ya de ‘incunables rioplatenses’ para referirse a los escasos libros impresos por los Jesuitas aquí en el siglo XVIII y a aquellos de la imprenta de los Niños Expósitos – nació en 1780 en Buenos Aires – donde se publicaron los primeros periódicos y, por caso, la traducción que Moreno hizo de ‘El contrato social’ de Rousseau.

En cuanto a los precios, explica el librero Diran Sirinian – dueño de ‘Poema 20’, espacializada en fotografía antigua – siempre están ‘ en directa relación con la rareza del ejemplar y con sus características’. Mucho depende de si el libro conserva su encuadernación original, si está dedicado o no por el autor, si se trata de una tirada para bibliófilos – hecha en papeles especiales y con ilustraciones, el caso de

 

Dibuix d’Spilimbergo en el llibre Interlunio.

 

‘Interlunio’(1937) de Girondo con dibujos de Spilimbergo – o, en fin, si es una primera edición inhallable. En el anticuariado los libros son bienes escasos y el precio, un juego de estrategia. Es difícil decir cuánto vale la primera edición del ‘Quijote’ de Cervantes hecha por Juan de la Cuesta en 1605, hace años que no se ve una. Es difícil cotizar una primera edición del ‘Facundo’ de Sarmiento que conserva anotaciones manuscritas de Juan Manuel de Rosas.

Ser librero anticuario es un oficio angustioso a veces. ‘Siempre que vendo una pieza única me pregunto si volveré a verla y sé que es prácticamente imposible’, dice Elena Padín  Olinik, la dueña de ‘Helena de Buenos Aires’, que hace poco vendió un ejemplar único de ‘España en el corazón’ de Pablo Neruda, editada en París en 1936. Los anticuarios se abastecen intercambiando libros con colegas europeos y americanos, pero fundamentalmente compran bibliotecas: la pesadilla es que algún día se acaben.

María del Carmen Rúa, la vendedora más experta de ‘l’Amateur’, admite que ‘aún vivimos de las bibliotecas que se formaron en la Argentina en la primera mitad del siglo XX, la época en que Giselle Shaw, Antonio Larreta, Girondo, Matías Errázuriz y otros importantes coleccionistas se abastecían en Europa y no faltaban encuadernaciones de artistas como Paul Bonet’. Sin melancolía, Alberto Casares destaca que ‘ el destino de los libros es pasar de un dueño a otro. Los coleccionistas son personas reservadas, sólo entre pares muestran sus tesoros, pero me consta que aún hay argentinos que compran importantes libros en Europa, así como hay libreros y coleccionistas europeos que visitan Buenos Aires dos veces por año’. Inevitablemente uno recuerda aquello que Pedro de Angelis le escribía en 1856 a Manuel Trelles: ’el sentimiento que naturalmente tengo de separarme de la parte más preciosa de mi biblioteca queda en gran parte atemperado por la idea de que los nuevos poseedores son personas inteligentes, y que saben apreciarla’.

Libros antiguos, un mundo porteño”, Diario Clarín, 12-09-2007.

http://edant.clarin.com/diario/2007/12/09/sociedad/s-06015.htm

 

 

Anuncis

Read Full Post »

“ En els temps que només hi havia llibres manuscrits, les biblioteques més importants estaven als monestirs i convents, que, com és sabut, eren els fogars de cultura d’aleshores i els centres productors dels llibres copiats a mà. Hi havia també biblioteques reials i de particulars. De les monàstiques és per demés parlar-ne, car són a bastament conegudes de tothom, i no escau tampoc de fer-ho en una ressenya dedicada exclusivament a les particulars.

Quant a les biblioteques reials formades els segles XIV i XV, consignarem les de Martí I, Alfons IV, la reina Maria, el condestable de Portugal i la del dissortat príncep de Viana, de qui la història ens diu que era un gran amant dels llibres. Aquesta afecció que tenia pels llibres el fill de Joan II es posa de manifest en una pintura de Moreno Carbonero, la temàtica de la qual és el príncep de Viana llegint un gran infoli de la seva biblioteca.

En el segle XIV (1338), segons inventari del notari Pere Falgueres, existia la biblioteca particular formada per Bernat Serra, cèlebre cirurgià de Jaume II, contemporani de Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Ramon Muntaner. En l’inventari d’aquesta important biblioteca integrada en la seva major part per obres adients a la professió del seu posseïdor, consta Quendus librus i papiro de ope fratis Raymundi Lulli cum cohoptera vermilla, que fou una de les primeres obres de Ramon llull, que hom troba formant part d’una biblioteca. Aquesta col·lecció del cirurgià Bernat Serra havia d’ésser doblement interessant, perquè les obres que hi eren contingudes ens mostrarien on s’abeurava la ciència dels cirurgians catalans d’aquell segle.

Regimen Sanitatis Salernitanum (1480), d’Arnau de Vilanova

 

D’entre totes les biblioteques particulars de Catalunya de què es tenen notícies, formades el segle XV, es remarca la del gran jurista  vigatà Jaume Calliç, inventariada l’any 1434, i en la valoració de la qual intervingueren els llibreters perits Guillem Ça Coma i Francesc Bertran. Calliç reuní a la seva biblioteca molts textos de la ciència jurídica medieval. I tal com succeeix amb la de Bernat Serra, esmentada abans, però amb relació amb la cirurgia, a través de l’inventari de les obres que hi havia en la de Calliç, els entesos en ciència jurídica antiga podrien apreciar quines foren les fonts jurídiques que imperarien en aquella època de la Catalunya floreixent.

Altres biblioteques importants del mateix segle (el XV) foren la del notari Pere Pau Pujades (1462); la de Francesc Pujades (1466); la de Joan Ginebret, composta en bona part d’obres sobre humanitats (1469), i la de Pere Çaclosa, mercader, molt abundant en obres d’història i de legislació (1471).

N’hi hagué, com es pot suposar, moltes d’altres, que no detallem per les raons esmentades abans, però el conjunt de les quals proven l’alt grau de cultura que havia assolit la Catalunya dels temps medievals.

En introduir-se la impremta a casa nostra, augmentà, com era lògic, la formació de biblioteques particulars. La producció dels llibres manuscrits resultava molt cara, i aquests eren només assequibles als acabalats o a aquells que els necessitaven com a instrument de treball de llur professió. La impremta abaratí el llibre i el posà a l’abast de major nombre d’estaments socials. Per altra part, ja no eren solament llibres litúrgics, de teologia, de dret i legislació, de ciències mèdiques, etc., els que es produïren en endavant, car la impremta divulgà molt més que ho feren els manuscrits els llibres d’humanitats, literatures, coneixements generals, etc.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.148-149.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ No estoy de acuerdo con mi admirado Andrés Trapiello, cuando dice que ‘ no hay que olvidar que los libros se hacen y se han hecho para ser leídos’ y mucho menos, cuando se pregunta- insistiendo en el interés por su contenido- que, ‘si no están vivos, ¿ para qué vamos a buscarlos, para qué los querríamos?’. Los libros valen para muchas cosas y la encuadernación, más que ninguna otra parte de la estructura del libro, lo sabe. Esto era ya verdad en la Alta Edad Media, cuando, en una de las revoluciones de la lectura, ‘ el libro, no siempre destinado a la lectura, se convierte más bien… en un bien patrimonial y, en sus formas más valiosas, hieráticas y monumentales, pasa a ser símbolo de lo sagrado y del misterio de lo sacro’ y lo es ahora. Los libros están vivos, siguen vivos, cuando Trapiello cree que ya no están vivos. Y los hay vivos que no merecen amor. Los libros sirven para mucho más que para leerlos. Sirven para que alguien se haya sentido dichoso en su lectura, para haber sido leídos, para conservarlos, para estar presentes, para convivir. Como una jarra de Talavera en la que no se bebe o un paisaje romántico colgado de la pared por el que no se pasea más que con el alma. Un cierto amor, que es más bien bibliofagia, viene acaso de embriaguez de escritura y de no haber parado mientes ( y corazón) en la encuadernación; en última instancia, en el libro como objeto y no sólo como medio. Baste un ejemplo: el libro: el libro considerado por todas las revistas y tratados bibliográficos ‘del corazón’ como el mejor libro de la imprenta española, el Salustio de Ibarra, no fue escrito principalmente para ser leído. Fue sobre todo un acto de servicio no desinteresado de un hombre ambicioso a un Infante de España y ha sido el libro español que mayor número de encuadernaciones hermosas recibido. Por lo mismo que venimos diciendo y aunque resulte paradójico en apariencia, el precio no es algo decisivo para el amor de un libro, aunque por su causa no pueda uno dormir con todos los que quisiera”.

Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63-65.

 

Read Full Post »

“ Les parades ja han estat instal·lades, mentrestant. Al darrera ja hi ha els venedors o les venedores, llibreters o no, disposats a mercadejar. Si és a l’estiu, amb poca roba al damunt. Si és a l’hivern, com que dessota la marquesina fa un fred que pela, embolicats de cap a peus com paquets.

Hi acudeixen, fent unes corrues a cada un dels carrers que hi menen que recorden les de les formigues, grups de gent aficionada als llibres, als cromos, especialment als d’estrelles del cinema, a les revistes,a les targes postals, als gravats i a les estampes, a les fotos, a la música, a les monedes rovellades, als segells, etc.

Hi acudeixen parelles, que semblen esgarriades. Hi acudeixen pares amb llurs fills. Hi van els desvagats. N’hi ha que hi van a prendre el sol; n’hi ha que hi van a matar el matí…, i n’hi ha que hi van a arrambar llibres, aprofitant-se d’un moment de descuit, d’una badada, o de l’aqueferament sobtat del venedor o llibreter.

La gent ho remena tot. Més n’hi hagués, de coses per a remenar, més en remenaria. La curiositat, la tafaneria, les ganes i el desig no tenen aturador. De passada, pregunta preus i pren ho deixa, segons.

S’hi formen penyes de discutidors, que es passen el matí, de cap a cap, donant voltes i més voltes a la sínia del Mercat. Cada un d’ells porta una recepta pròpia, que és infal·lible, a la butxaca del seu gec o al seu pensament. L’exposen, no s’entenen, i d’aquí neix la discussió.

Hi ha un jai que es col·loca en una xamfrà i que ven capses de llumins, tabac, llibrets de paper de fumar i pedres d’encenedor, allò que el Mercat té les seves exigències ineludibles i cal complir-les. També hi acut l’home de la regalèssia, disposat a engranallar la quitxalla.

Al xamfrà superior de la vorera del bar ‘Núria’ – el seu fundador és, alhora, l’inventor de la famosa pomada Pancho – s’instal·len grups de xicots espigats, venedors incipients avui i qui sap si amb parada pròpia a Sant Antoni mateix el dia de demà. Fan una estesa de tebeos en aquella vorera, i compren, venen o canvien. A vegades surt, detrascantó, que vol dir a traïció, un urbà malcarat i els empaita. Els grups es fonen ràpidament i es refan tot seguit.

L’animació, el brogit i les transaccions duren fins a les dues. En arribar aquesta hora, el públic es destria. Hom fa via cap a casa, on l’espera el dinar diumenger.

Els venedors, al seu torn, s’afanyen a plegar les parades. Col·loquen els llibres a la caixa i desmaneguen el fustam. El carreguen, després, al sostre d’aquella. I s’emporten, arrossegant-la la caixa feixuga als magatzems que hi ha pels voltants del Mercat.

… La darrera senyal de vida del Mercat de llibres vells de Sant Antoni la donen els grinyols que fan les rodes de ferro de les caixes curulles en ésser arrossegades pels venedors mateixos o per llurs ajudants”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.126-127.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

“ No pretendemos establecer nuevos preceptos ni dar consejos a bibliófilos que no los han solicitado. Preferimos, como Rodríguez-Marín, la discreción, una ‘ admirable cualidad del libro’. Que ‘¡jamás se entremete a dar consejo a quien no se lo pide¡’.

Sin embargo, decíamos al principio que deseábamos mostrar los caminos que pueden descubrir quienes sienten pasión por el libro y, por lo tanto, recordaremos que ciertos autores han tratado de orientar a bibliófilos o lectores en la formación de las bibliotecas y en el cuidado de los libros. Francisco Mendoza se ocupa de la ‘preceptiva y práctica bibliofílica’ en La pasión por los libros: un acercamiento a la bibliofilia, donde se encuentran los treinta preceptos o prohibiciones de Harold Klett y ‘ veintinueve consejos más’, así como referencias a los trabajos de Víctor Infantes o Fernando Huarte Morton, entre otros. En otro capítulo Francisco Mendoza nos plantea su ‘ propuesta de biblioteca ideal’. No vamos a reproducir las detalladas recomendaciones de este autor, ni animaremos a los aficionados a conseguir la ‘ biblioteca ideal’, sugerida, ni otra, pero recordaremos, sin retoques ni ampliaciones, los consejos que Alejandro Mendiburu dirigía al marqués de Morante. El marqués, que hacía grabar en sus tapas el escudo y la leyenda ‘ J. Gómez de la Cortina et amicorum-fallitur hora legendo’ aunque no confiaba los libros a sus amigos y ‘solamente legendo esa horita en la biblioteca podían disfrutarlos’., no prestó atención a todas las advertencias, como temía su ‘consejero’, pero tal vez sirvan de orientación a quien tenga, o pretenda tener, una biblioteca de lector o una biblioteca de bibliófilo:

Consejos, o sea decálogo de un colector de libros:

1º. Serás parco en adquirir; mira que una librería muy numerosa, de medio, de instrumento de saber, pasa a ser impedimento; repara que un hombre no es un museo, ni tampoco una biblioteca, y a cada libro que compras cuasi contraes la obligación de leerlo.

2º. No te fíes de catálogos ni de boletines, mira que todos sus encomios de libros prueban en sus autores casi infinito deseo de no tenerlos.

3º. Piensa siempre en que una es la bibliografía del librero y otra la del literato; que la una distrae de la otra, y que esta otra es más lúcida y sustanciosa que aquella una.

4º. Piensa en tus novísimos y postrimerías, es decir, en la brevedad de la más larga vida humana, y no atesores muchos más libros de los que podrás disfrutar. Considera lo que fue de la Biblioteca del Duque de la Valliere, de la de Mr. Hebert, de la de Mr. Renouard, de la de Luis Felipe, de la del Infante D. Gabriel, de la del Príncipe de la Paz, de la de Böhl de Faber, …

5º. No adquieras tantos libros de una especie que te cause vergüenza el carecer de los muchos que siempre te han de faltar; esto es vivir pobre entre riquezas y mártir entre delicias; mira que ninguna colección ha llegado a ser completa.

6º. Viste magníficamente sólo aquellos libros que nunca hayas de leer ni consultar, los que destines a pasar de libro a relicarios; y decente, pero modestamente, los que hayan de continuar sirviéndote y a tus amigos.

7º. Usa de tus libros procurando extraer de ellos uno más, y ese bueno.

8º. No tengas dos libros enteramente idénticos, no te parezcas a cierta señora, que en prendándose de un vestido o de un pañuelo compraba la pieza.

9º. Nunca pagues por un libro lo que pueda bastar para adquirir mil mejores; a no ser que sepas de alguno en que se encierre toda la ciencia y toda la felicidad.

10º. No seas tu propio bibliotecario, ni hagas por tu mano el índice de tus libros.”

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 16-17.

 

 

 

Read Full Post »

Obra de Focio (820-893), un dels bibliòfils més antics

 

“Bibliofília, vet aquí un mot recent i antic alhora. L’ús d’aquest terme en realitat és força nou, però el fet bibliofílic prové d’ una llarga tradició. Ja a les antigues cultures de l’Eufrates i a GrèciaRoma existeixen testimonis que evidencien un tracte especial envers allò que aleshores complia la missió del llibre actual – les tauletes d’ argila o els rotlles de papir.

L’afecció especial envers els llibres, tal com indica el mot d’arrels gregues, ha menat a col·leccionar-los més d’un bibliòfil o amant dels llibres, que en ocasions han arribat fins i tot a esdevenir perillosos bibliòmans. Ja sia per llur antiguitat, llur raresa, llur temàtica, per la seva relligadura o per qualsevol altra raó, el bibliòfil s’interessa especialment pels llibres.

Durant l’edat mitjana alguns bibliòfils ja reuneixen col·leccions de llibres manuscrits. Amb l’ aparició de la impremta continuarà creixent el mateix afany i el mateix gust pel llibre i augmentarà cada cop més, tot i que les grans col·leccions es concentren a les mans del monarques i la noblesa. En el transcurs dels segles, s’ imposa el gust pel llibre il·lustrat,mentre llibreters especialitzats i experts col·leccionistes fan que la bibliofília sigui cada vegada més una ciència.

Segell de Richard de Bury (1287-1345)

 

Al segle XIX la bibliofília s’institucionalitza en el sentit que es funden arreu diverses entitats que la fomenten i alhora esdevenen editores o, més ben dit, reeditores d’obres clàssiques i/o raríssimes, d’acord amb els gustos dels seus membres. Aquest és el gran canvi des de les cultures neolítiques: els bibliòfils creen llurs propis llibres de bibliòfil, mentre continuen perseguint amb fruïció els exemplars antics, incunables, peces úniques, etc.

Alhora, la revolució industrial, que fa entrada també en el món de la reproducció gràfica i que facilita una gran difusió de l’obra impresa, provoca una reacció contrària que impulsa la revifalla del llibre artesà, el llibre fet a mà: des del paper fins a la composició tipogràfica, l’ornamentació, etc. Aquest fet, generalitzat a tota Europa, potencia la creació expressa d’edicions de bibliòfil. A Catalunya aquest moviment s’estrena al darrer terç del segle XIX i d’aleshores ençà es pot parlar d’allò que anomenem bibliofilia erudita, ja veurem perquè”.

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 148.

Arbre dels oficis, cartell de Joan Vila D’Ivori

 

&    &    &    &    &    &    &

 

 

“ En asuntos editoriales, sobre todo, la teoría de la virtud de los altor precios está tan aceptada, que cuando quieren los libreros ganar mucho dinero con poca literatura, se consagran a la industria del libro de lujo, o, mejor dicho, del libro raro. Hay, según parece, un millar de coleccionistas repartidos por el mundo, que compran todos los libros anunciados como singulares, ya sea por el papel, ya sea por los tipos de imprenta, ya sea por la forma tipográfica, ya sea por el número de los ejemplares. Estos mil, más heroicos que los de Garibaldi, tienen sus bibliotecas llenas de poetas cubistas, de eruditos medievales, de latinistas provincianos, de historiadores de menudencias. Lo más importante para ellos son las márgenes, las portadas, los números romanos, los colofones, las marcas de la Manufactura Imperial de China o la filigrana de las viejas papelerías holandesas. En cuanto al texto, puesto que nadie ha de leerlo, lo mismo da que sea un canto de Homero comentado por un profesor de danza, que una monografía del chal de Manila.

Estos bibliófilos, que no saben leer, son, según parece, un producto de nuestra época; pero no como algunos creen un resultado de las fortunas improvisadas durante la guerra. Desde hace cerca de un cuarto de siglo, en efecto, los verdaderos amateurs de libros interesantes se quejan de la invasión de sus dominios por los intrusos adinerados. ¿ los bibliófilos de antaño – dice Jacques Deville – ignoraban el valor mercantil de los libros: compraban según sus gustos, sin fijarse mucho en las condiciones materiales del volumen y sólo por el interés que la obra les inspiraba. Cuando aquellos señores decían ‘el comercio de los libros’, es como cuando se escribe ‘ el comercio de las musas’: comercio, en ese caso, es trato y frecuentación. Como no eran muy numerosos, encontraban siempre lugares para satisfacer sus nobles apetitos. Las tiendas de los libreros eran entonces salas de charla docta. ¡Feliz tiempo en que vendedores y compradores sabían hablar de literatura, acariciando un hermoso ejemplar de alguna obra clásica¡ Desde fines del Segundo Imperio, por desgracia, las palabras libro interesante fueron reemplazadas por libro de lujo o libro raro, y desde entonces, a medida que los precios suben, el gusto baja?.

E. Gómez Carrillo: “ El amor a los libros” en el llibre El libro y la imprenta de Francisco Beltrán, pp. 186-187.

 

 

 

 

Read Full Post »

Ramon Miquel y Planas

 

“ Els llibres poden generar afecte, estima i col·leccionisme. De qui té aquesta mena d’afecció, més aviat orientada cap al continent que cap al contingut del llibre, se’n diu bibliòfil. Aquesta activitat consisteix  a publicar o a adquirir edicions especials, dites de bibliòfil, més curoses que les corrents, amb tipografies especials, o un nombre limitat i numerat d’exemplars, que es valoren per la raresa, l’antiguitat, la procedència, la il·lustració, la relligadura i en què el que menys importa és el text…

Ha hem trobat, des dels seus inicis professionals, Joan Vila treballant per a un editor íntimament lligat a la bibliofília, un dels artífexs de la seva recuperació a Catalunya: Ramon Miquel y Planas. També, més tard, participà a la revista Bibliofília i continuà enfeinat en altres activitats com a decorador del llibre.

Com a il·lustrador de llibres de bibliòfil, Joan Vila té una participació important, sobretot a partir del 1921, en què, per a l’editor esmentat, il·lustra i decora La librería de Tomás de Iriarte.

 

Les imatges recreen l’ambient romàntic a l’interior d’una llibreria, amb escenes que remeten a representacions teatrals. Hi són fidelment reproduïts tant els detalls propers com els llunyans, com per exemple a la il·llustració 57, en què veiem amb precisió el carrer a través dels vidres.

D’Ivori continuà il·lustrant llibres de bibliòfil durant tota la dècada.

Una participació important, pel que fa a la il·lustració, i original, pel que fa a la tècnica, és la del llibre editat el 1924 per l’Institut Català de les Arts del Llibre de Barcelona, un volum commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació. Es titula Contes de bibliòfil, i acull un conjunt de narracions breus a l’entorn de la bibliofília, recopilades i traduïdes per Ramon Miquel y Planas…

 

El nostre dibuixant il·lustrà dues històries: ‘El darrer llibre’ i ‘En Quicu dels llibres’. Per a aquesta féu tres il·lustracions, que situà en exteriors que li permeteren de representar espais de la Barcelona del segle anterior, on les imatges arquitectòniques i l’entorn en general adquireixen més importància que l’acció dels personatges. Les il·lustracions són impreses a quatre tintes i molt reeixides. Les dues composicions que va fer a l’altre conte tenen un desusat insòlit. Aquest efecte es deu a la talla xilogràfica, a càrrec  de l’artista, que no hi tenia experiència. Aquest aspecte rudimentari i dur no desdiu del conjunt del llibre, d’ambientació romantico-barroca, però d’estils molt variats, incloent-hi il·lustracions d’expressa rusticitat, executades en xilografia, com les realitzades per Apa i Ollé”.

“Joan Vila, ‘D’Ivori’, il·lustrador”, de Montserrat Castillo en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgines 123-124.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

Sociedad de Bibliófilos Españoles
ne majorum scripta pereant

 

“ Nosotros los bibliófilos no tenemos registro, asociación, club o como queramos llamarlo donde poder inscribirnos. Nadie nos da el marchamo de bibliófilos. La bibliofilia es un sentimiento, y se la diagnostica uno a sí mismo. Los síntomas son: estar a gusto entre libros, o en bibliotecas y librerías. Charlar con los amigos de nuestro mundo libresco. Acudir a congresos y cursos y conferencias sobre estos asuntos… ¡ y no aburrirse¡. Perfeccionismo con la bibliografía y conlas citas. ¡ Preferir este mundillo a otros, más populares¡. Orientar tu tiempo hacia los libros. Esto, créanlo o no, llena una vida. El bibliófilo suele encontrarse solo: nadie sabe tanto de su especialidad como él. Para paliar la soledad del bibliófilo, a partir del siglo XIX existieron en España sociedades corporativas, a imitación de las francesas. Destacamos la Sociedad de Bibliófilos Españoles, fundamentalmente dedicada a imprimir libros valiosos para la literatura y la historia española, en tiradas muy limitadas.

 

También existieron sociedades de tipo regional o local, como la de bibliófilos andaluces, con objetivos parecidos. Guardo en mi colección algunos folletos de estas sociedades, casi a modo de anuncios publicitarios en los que se trata de conseguir clientes/compradores. Existen hoy algunas sociedades de bibliófilos cuyo único fin es la venta de facsímiles entre sus socios. No son, desde luego, nuestro modelo. También podemos encontrarnos con los que yo llamo ‘bibliófilos a la violeta’, que tienen una colección ostentosa, de lucimiento, llena de estas caras ediciones facsímiles de adorno que fabrican algunas editoriales. Con más interés, existen asociaciones temáticas, como la de bibliófilos taurinos, o regionales, como la de bibliófilos catalanes, o la UBEx, creada en 1992”.

 Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.

 

 

 

 

Read Full Post »

“ A l’entorn d’en Codolosa i el seu pintoresc, els altres llibreters. Anònims, subanònims, més o menys coneguts, i amb categoria o sense.

Un d’ells el Matalasser primer. Instal·lava la seva parada d’esquena a Llotja, a l’angle que formaven els Arcs dels Pintors. Preferia vendre llibres que no pas treballar de l’ofici. Això no és cap mal. Potser, ben mirat, és un bé. A les seves velleses va deixar d’anar-hi.

També hi acudia el Gravat. Un home grassó, amb la veu arnada, que tenia llibreria al carrer de Sadurní, davant la Fonda de Tarragona. Venia comèdies castellanes i catalanes. Els volums millors els anunciava a tres rals.

Hi parava l’Enric. Ell i el Gravat ho feien a les rengleres centrals dels Encants. Col·locaven els llibres damunt de taules i els protegien per mitjà de veles.

L’Amiguito, que era andalús, també hi parava. Els darrers anys de la seva vida es va tornar molt sord. Anava a les fires i als Encants de Sant Antoni. Es va establir, després, en una escaleta del carrer de Sant Pau, al número 19, prop de la llibreria Millà. Fou sempre home de poques ambicions

En Melcior Millà – l’avi Millà de debò – hi va començar de vendre llibres. Ex-prestidigitador i gran amic d’en Canonge, havia arreconat els jocs de mans i negociejava amb el paper imprès. Era un home primmirat, i instal·lava la seva parada amb cura. Hi tenia una secció de cinc cèntims i una altra de deu ! Ves si les trobaríeu ara, al Mercat de Sant Antoni i a les barraques de Santa Madrona. Incunables a vuit i a dotze rals, llibres i comèdies a cinc i a deu cèntims. Quins temps aquells…”

Més tard, quan l’avi Millà parava als Encants del carrer d’Urgell, el substituïa el seu nét Àngel en la comesa de les mecàniques més pesades de l’ofici, com són muntar la parada, distribuir els llibres, arrossegar el carretó, etc., car aquell ja era massa vell per a realitzar-les”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 48-49.

Llibreria Millà – Fotografia de Carmen Secanella

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ El bibliófilo es una persona que colecciona libros, no que sólo compra sino que tiene en su casa una biblioteca de libros de un tema o autor específico.

No podemos confundir al coleccionista de libros con el comprador enloquecido de ellos, ya que el comprador compulsivo adquiere cualquier libro y llena su biblioteca de muchos que no tienen una relación alguna, en cambio el coleccionista trata de relacionar la temática o autor de uno con la del otro.

Este hobbie se hizo popular en el siglo XV por el duque de Borboña, quien amaba coleccionar libros populares de aquella época, tuvo en su biblioteca más de 600 volúmenes; por  ello se le considera como el hombre que más libros tuvo en ese entonces. En la actualidad para ser coleccionista de libros no hay que ser de la realeza ni ser adinerado, existen muchos métodos para obtenerlos ya sea de manera gratis o económica. Si deseas adquirirlos gratuitamente existen páginas web en los que puedes descargarlos, en ellas son permitidos sin que tengas que violar el derecho de autor. Pero si en lugar de ello lo que deseas es comprar tus libros y llenar tu biblioteca pues fácil, decide si quieres que sean usados o nuevos, recuerda que muchos de los libros de colección son antiguos y por ende no se han vuelto a editar.

Cuando desees comenzar tu colección debes pensar en el tema que escogerás, por ejemplo puedes decidirte por armar una biblioteca de libros del mismo autor, sobre algún género o campo, libros artes, libros de cómics, primeras ediciones, libros miniaturas, seriados, libros en proceso de producción, ganadores de premio, ilustrado entre otros.

Sin importar el tema que escojas para tu colección lo interesante es que no debes salirte de él, tal vez puedes combinar temas, pero lo  ideal es que tenga un tema central.

Vist en aquesta pàgina, però avui no trobat: Http://mundohobbies.portalmundos.com/bibliofilia-amor-por-los-libros/

 

Read Full Post »

llibre-libreters-vell2

P- “ Al costat d’aquestes figures, senyorívoles, que actuaren dins el comerç del llibre vell d’una manera silenciosa, gairebé reservada, se’n desenvoluparen d’altres, com és ara Pau Rosés, del qual es pot dir que treballà a la vista del públic i fent molt de soroll.

En Rosés fou un dels quatre o cinc – no n’hi havia pas gaires més – que es feren dir sí senyor a les darreries del segle passat. I no afegim els comerços d’aquest perquè, en entrar-hi, la seva estrella ja va començar a decandir-se.

Fou un home que havia fet molts negocis durant la seva vida de llibreter. La majoris d’ells, bons. Havia comprat biblioteques magnífiques. De passada, havia tingut sort. Aquesta no se li mostrà esquerpa del tot, ni, àdhuc, a les seves darreries. A més, era molt actiu.

colporteur11

Tenia, però, una falla; la següent: que li agradava la bona vida. Menjar bé, fumar millor, i li feia gràcia, de tant en tant, d’estirar l’orella del pobre Jordi. A la balança, en el moment de fer el  nivell, pesaven més aquestes darreres particularitats que no pas les seves tasques de llibreter. I la balança va desnivellar-se, justament, contra ell mateix.

Encara, una altra particularitat seva. Simpàtica d’una banda, i de l’altra, contraproduent. Era generós, o esplèndid, i en desmesura.

El tot va donar, més ben dit, havia de donar com a resultat fatal que com més diners guanyava més n’eixugava el vent de les seves generositats i prodigalitats, degudament combinades.., I per tant, més pobre era.

Quan, després d’haver tingut unes quantes botigues i d’haver-li passat per les mans una infinitat de llibres de molta vàlua, va anar a parar a les barraques de Santa Madrona, ja era pobre del tot. I la seva pobresa ja no tenia remei.

Ell havia anat a les fires, com tots els llibreters del seu temps. Però tenia establiment propi. Un d’ells, el del carrer de Pelai, cantonada gairebé a la Plaça de la Universitat, en una entrada, enfront la llibreria Penella i Bosch, la qual estava situada a la Ronda de la Universitat.

penella-y-bosch2

Mentre la va tenir comptava una parròquia copiosa composta d’estudiants, a més d’una altra clientela formada per gent que cercava llibres bons, que són aquells que poden ésser adinerats i, per tant, susceptibles de fer-hi negoci.

Bé: amb la parròquia d’estudiants més aviat perdia diners que no pas en guanyava. Car a més de vendre’ls llibres, la majoria de vegades sense cobrar-los, encara afegia diners al damunt. Els estudiants li’n demanaven, i ell, empès per la seva generositat, els en deixava. Com que els estudiants són d’una manera que sabem tots de sobres, s’oblidaven de tornar-los-hi, i ell, per la seva banda, tampoc no els hi feia pensar més. Els que feien negoci, doncs eren els estudiants; no pas en Rosés.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 32-33.

colporteur6

“Todo libro tiene un valor subjetivo ( desde el punto de vista del comprador), acompañado de su correspondiente precio objetivo ( desde el punto de vista del vendedor). Lo segundo, que los libros antiguos ‘hay los que hay’; su oferta es limitada, y la demanda creciente, por la gran cantidad de nuevas bibliotecas, universidades, etc., que se han creado. Téngase muy en cuenta que algunos libros tan solo aparecen en el mercado cuando un coleccionista se deshace de su biblioteca, y si tienes la suerte de encontrarte con el ejemplar deseado, no debes desaprovechar ‘el lance’. Axioma del bibliófilo: el libro que  o adquieras cuando se te presente, no volverás a verlo jamás. Y si lo vuelve a ver, será mucho más caro”.

          Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.

ccolporteur-13

 

exvlokis-color

Read Full Post »

Older Posts »