Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

“Referint-nos als llibres vells en qualsevol dels seus aspectes, l’evocació de Bartolomé José Gallardo seria punt menys que automàtica. Però amb més raó encara, si cap, es projecta l’ombra de Gallardo sobre el present article, tenint en compte que parlem de Paul Lacroix i dels seus ‘Aficionats als llibres vells’, perquè aquesta obra apareix en una sèrie posada sota el patrocini justament del gran bibliòfil espanyol, ‘Gallardo’ es titula la col·lecció de ‘opuscles’ en què s’insereix l’aquí glossat: publicació brindada a un públic que d’aquests generosos exercicis literaris fa anacrònic esport. Anacronisme a posta, es podria dir, perquè respon a una obstinació empenyo deliberada a animar aquestes formes – artístiques, literàries i històriques al mateix temps – que concorren en el llibre oblidat o desconegut: afició que cedeix el pas a la suscitada pel llibre luxós i decoratiu. Tot és bibliofília, però la que ara ens interessa no és la relativa a les edicions sumptuàries – un altre fenomen, una altra qüestió … -, sinó la que toca al tradicional concepte dels llibres rars i curiosos. Ho són, a no dubtar-ho, els que en nombre de deu formen la ‘Col·lecció Gallardo‘, dirigida per qui amb notòria autoritat de bibliòfil i bibliògraf pot fer-ho: Antonio Rodríguez-Moñino, escriptor ell mateix, aplicat amb els recursos de la seva

pròpia Minerva a personal erudició, que és prova molt recent el ‘Viatge a Espanya del rei don Sebastián de Portugal‘. Erudit cal ser, amb erudició doblegada per l’amor, per rebuscar en la més rara ‘literatura del llibre’ exemplars de tan variada índole i diversificada lectura com L’infern del bibliòfil, de Carles Asselineau,

Memorials tipogràfics, de Juan José Sigüenza y Vera; L’ase erudit’, de Joan Pau Forner o El llibre japonès, d’Eugenio Mouton, per citar només unes mostres de la varietat temàtica

de la ‘Col·lecció’, matisada per tons que van de l’artesania a la creació estètica i satírica. Però convé destacar un d’aquests opuscles a l’efecte del biaix que hem donat al present comentari. Ens referim a una divertida Relación de lo ocurrido a dos bibliófilos sevillanos per ‘Don Lorenzo de Miranda‘ pseudònim de don Luis Montoto, la memòria del qual està vinculada a feliços moments de la literatura regional i folklòrica de finals del segle XIX i començaments del XX. Entorn del duc de T’Serclaes i del marquès de Jerez de los Caballeros es reunien uns quants amants de les lletres que fins les seves bromes les impregnaven d’intel·ligència i cultura. Ho feien així perquè els era possible fer-ho. La gent vivien els anys que per alguna cosa Galdós va anomenar  ‘babaus’, al joiós sentit d’una bajanada social que ignorava les grans sacsejades per les que el món passa des que – justament en aquells dies – el ressentiment marxista va començar a enverinar l’atmosfera universal de la convivència. Ja sabem que aquest és un altre tema, el desenvolupament del qual ens portaria molt lluny. Però com no veure en la bibliofília una manifestació d’antic, desinteressat i serè estil de vida …? ”

Article: “Bibliofilia”, de M. Hernández Almagro, a La Vanguardia del 24 de desembre de 1948.

 

Col·lecció Gallardo ( imatge a https://www.zendalibros.com/libros-clasicos-libros-iii-coleccion-gallardo/ )

 

“  ‘Los bibliófilos y sus bibliotecas desde la inroducción de la imprenta en España hasta nuestros días’, es el tema que me propongo desarrollar en esta conferencia, confiando en que mis oyentes serán benévolos para quien sin preparación alguna se atreve a acometer una empresa de tan elevado nivel cultural, guiado únicamente por su amor al libro, no solamente por su profesión, sino porque, con motivo de estar muchos años especializado en la venta de libros los más a propósito para los bibliófilos, ha tenido ocasión de conocer a muchos de ellos, pudiendo reunir muchos datos que, unidos a una investigación sobre los de siglos anteriores, le permiten dar a conocer, aunque no sea más que en una pequeña parte, a los más ilustres bibliófilos, que en tiempos pasados y presentes consagraron y consagran parte de su vida en reunir bibliotecas que no sólo han servido y sirven para su recreo espìritual, sino que son base de la conservación del libro a través de los tiempos, que es el elemento máximo de la cultura nacional, razón por la cual todos los hombres debemos rendir un tributo, no sólo de admiración, sino de gratitud, a los bibliófilos, que nos enseñan, como la procedencia griega de la palabra lo indica, a ser ‘ amigos del libro’”.

 Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 5-6.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Biblioapp: aplicació del Servicio de Bibliobuses y Bibliotecas provincials de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Segovia. Serveix per localitzar el bibliobús, veure les rutes, avisos, notícies, incidències, etc.

http://www.acueducto2.com/la-app-de-los-bibliobuses-y-las-bibliotecas-de-la-provincia-de-segovia/81331

 

Biblio-bosc: L’Imma Lizondo (terapeuta corporal) i en Pep Duran (traginer de contes) us acompanyarem en una experiència de sentir la natura, meditar en el moment present, escoltar el silenci i el so de les paraules dels contes, a sentir les estacions en el teu cos observant el bosc i la natura i descobrir els propis recursos per a connectar amb el teu cos, treure la teva veu, explicar històries. Més informació a: https://elteucaminatural.com/

 

Bibliocanitas: la comunitat universitària de la U.N. a Manizales avança en la campanya de donació de roba, utensilis de neteja i medicaments per a la Asociación Cívica Social Pro Desarrollo Integral del Viejo ( Asoviejo), en el barri El Nevado de Manizales ( Colombia).

https://www.eje21.com.co/2016/05/bibliocanitas-gestiona-donaciones-a-adultos-mayores/

 

Bibliocol: Biblioteca Municipal Digital. A Colombia.  https://bibliocol.com/

 

BiblioConte:en el Casal de Cultura de Castalla ( Alacant) organitzen BiblioContes, el mes passat van fer una sessió amb el conte “El valor de l’amistat” amb Mónica Palacios ‘Monipoppins’. http://www.castalla.org/2019/03/25/biblioconte-el-valor-de-lamistat-2/

 

 

BiblioEduCan: plataforma digital de les biblioteques públiques de les Illes Canàries. http://www3.gobiernodecanarias.org/medusa/ecoescuela/transito/2019/02/28/https-biblioeducan-odilotk-es-opac-indice/

 

Biblio-enoteca: Simposio Biblio-Enoteca Culturale a Turin. Simposio és una botiga de vins i bar on podeu gaudir i tastar vins naturals de tot Itàlia.  https://www.facebook.com/simposioenoteca/

 

Biblioesplai: joc que fan a la Biblioteca de Rocafort ( València). http://www.rocafort.es/va/event/biblioesplai-3

 

Bibliogames: la BAE ( Biblioteca de Administración de Empresas ) a San Juan de Puerto Rico  organitza, dins de la Setmana de la Biblioteca, un dia de jocs. Es diu el Bibliogames2, perquè és la segona vegada que ho fan.

https://www.facebook.com/events/1183112141853925/

 

Bibliógrafo, El: un dels articles de la revista Educación y biblioteca, n. 157 de gener-febrer del 2007, Madrid, porta per títol: “El Bibliógrafo José Fernández Sànchez, bibliotecario en Rusia y España”, de Ramón Salaberría i Blanca Calvo.

 

Biblioguagua: La biblioteca mòbil fomentarà l’hàbit de la lectura a Miramar, Chamberí, El Tablero, Santa María del Mar y La Gallega ( Santa Cruz de Tenerife). https://www.santacruzdetenerife.es/web/index.php?id=1265&tx_ttnews%5Btt_news%5D=14632&cHash=20baa83bbea35280633a948354821879

 

Bibliohashtags: una de les categories del vlok “Què fem a les biblios”, on escriuen sobre el món dels llibres i les biblioteques amb l’etiqueta Bibliohashtags. https://quefemalesbiblios.com/category/bibliohashtags/

 

Bibliol (2): llibre “ El Bibliol aprèn a la biblioteca” conte d’Ester Callao Mestre, amb il·lustracions de Sebastià Serra, Ed. Ajuntament de Sant Pere de Ribes, 2007.

 

Bibliomakers: Taller de robòtica. Makers. Aprenent amb Arduino a la Biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí. http://www.agendatorroella.com/ca/programacio/c/2263-makers-aprenent-amb-arduino.html

 

Bibliometrix: eina  per a l’anàlisi exhaustiva de mapes científics. Una eina per a la investigació quantitativa en ciències mètriques i bibliomètriques. El paquet Bibliometrix proporciona diverses rutines per importar dades bibliogràfiques de SCOPUS, les bases de dades de ciències de Clarivate Analytics, bases de dades PubMed i Cochrane, realitzar anàlisis bibliomètriques i construir matrius de dades per a la co-citació, acoblament, anàlisi de col·laboració científica i co-paraula. http://www.bibliometrix.org/index.html#header2-3

Biblionauta, El (5): col·lecció de l’editorial Ediciones del Serval. https://www.boolino.es/es/libros/coleccion/el-biblionauta/

 

Bibliòpata: aquell que pateix Bibliopatia. Bibliòfil a qui  l’amor pels llibres s’ha convertit en una obsessió ( inclou llibretrs i col·leccionistes).

 

Bibliópata, El: vlok “El Bibliópata, obsesión desmesurada por los libros”. https://elbibliopata.wordpress.com/

Bibliorelats (2): el concurs literari que formava part del programa d’activitats en commemoració de l’Any de les Biblioteques organitzat pel Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i Reusenques de Lletres va donar lloc al llibre: Bibliorelats, amb 24 contes de diferents autors, editat per ArolaEditors, Tarragona, 2015.

 

 

BibliotecaETSAM: Biblioteca de la E.T.S. de Arquitectura de Madrid.  http://biblioteca.aq.upm.es/

 

BibliotecàriesXXI: hashtag creat en el vlok “Què fem a les biblios”, en un article dedicat a les bibliotecàries d’avui, on, parlant del Pla de Lectura 2017-2020, critica alguna de les imatges que l’acompanyen. https://quefemalesbiblios.com/category/bibliohashtags/

 

Bibliotequesinquietes: nou vlok del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana ( COBDCV). http://bibliotequesinquietescv.com/va/ Amb un lema:

Les biblioteques 
ja no són el que eren…

i les bibliotecàries i els bibliotecaris… 
tampoc.

 

Biblio-Voluntarios: “ programa que busca animar als joves a participar activament en la seva comunitat com a voluntaris culturals…” Organitzat per la Biblioteca Infantil y Juvenil República Dominicana a Santo Domingo.

https://bijrd.gob.do/conocenos/biblio-voluntarios/

 

Read Full Post »

“Quin mal vent corre pel món, tot perquè pugui subsistir, no diguem prosperar, la bibliofília, article de luxe que l’esperit paga només en temps de bonança. No ho van ser, segurament, aquells que li an tocar viure a Paul Lacroix, nat l’any 1806, mort el 1884; o sigui, el segle XIX quasi al complert, amb múltiples agitacions i dramàtics atzars, que a Paris, on Lacroix residia, no passaven de cap manera inadvertits. Paris tempestuós i llampegant, que va saber de glòries i revolucions, de trons caiguts i aixecats, de barricades en certa manera periòdiques; un París de litografia romàntica, amb l’ordre públic en constant dubte. Però el que no volia barrejar-se en les violentes alteracions sobrevingudes, potser pogués sostreure a elles, com ho va fer, pel que es veu i llegit, Paul Lacroix, amorosament esposat amb els seus llibres, acollit a la seva biblioteca, refugi insuperable, illa de calma, que en els anys actuals no podria obtenir-se sense enorme i potser inútil afany, perquè fins a l’últim racó de la casa ens persegueixen les preocupacions i angoixes de la vida quotidiana.

Aquest Paul Lacroix, essència i personificació de bibliòfils, ens fa pensar en un tipus d’aficions que no compten indubtablement amb ambient propici al món que ens és coetani, atribolat i urgent. La fina i precisa ploma de Maria Breynos traça l’animada silueta de Paul Lacroix, historiador i novel·lista; però sent eximi en aquestes activitats, ens interessa més, a l’efecte del present comentari, com a amant del llibre, i fins i tot dins d’aquesta característica de la seva personalitat, ens fixem preferentment en el llibre pel llibre mateix: el llibre atractiu per la seva raresa, antiguitat, tipografia, enquadernació o circumstàncies per l’estil, més que pel seu contingut o utilitat. Es tracte, a la fi, d’una forma extrema d’amor al llibre, que fins i tot des del punt de vista de qualitats materials, és instrument de cultura i exponent en qui així ho gaudeix de noble sensibilitat.

I precisament perquè d’aquesta sana arrel de la bibliofília arrenquen espècies més perilloses i discutibles de la bibliomania, és curiós el coneixement de les seves modalitats, segons ens ho procura el propi Paul Lacroix en l’obreta ‘Els aficionats als llibres vells’, que dóna ocasió al saborós pròleg de Maria Brey, abans al·ludit. Analitza el vell Paul Lacroix els tipus de llibreter de vell, del bibliòfil, del bibliòman, del rebuscador, amb un psicologisme superior al propi dels costumistes del segle passat. ja que l’autor coneixia molt per dins l’assumpte de la seva amable, irònica i comprensiva exploració. A aquesta llum es podria dir que els ampits del Sena, amb les seves paradetes de llibres vells, són ni més ni menys que un Mirador  sobre les passions humanes. Totes es desencadenen, les bones i les dolentes, quan bufa l’interès del col·leccionisme, i és clar que té abast universal la significació ja clàssica del ‘bibliopirata’  a la terra de Gallardo i Estébanez Calderón “.

Article: “Bibliofilia”, de M. Hernández Almagro, a La Vanguardia del 24 de desembre de 1948.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“El libro en todas las épocas ha tenido buenos amigos, pero sus enemigos los bibliolitas han sido numerosos, y se han encargado de destruirlo por toda clase de procedimientos, pues cuando el libro ha sido conservado en buenas condiciones, ha vencido al tiempo, y así podemos hoy admirar magníficas obras de bastantes siglos de antigüedad en perfecto estado de conservación; lo que no ha podido vencer el libro es el grado de incultura de una nación que ha permitido a una empresa sin fiscalización de ningún género que compren libros por kilos como si fueran simiente, y los conviertan en pasta con la que se fabrican otros. ¡ Cuántas riquezas, cuántas bibliotecas enteras han sido destruidas por este procedimiento¡.

Los pobres libros han servido para que sus hojas envuelvan toda clase de comestibles, y las chimeneas han consumido miles y miles de volúmenes, que han sido utilizados como procedimiento preliminar de su calefacción. Aun sus mismos buenos amigos los bibliófilos han tenido que luchar con sus parientes más cercanos, que en la mayoría de los casos han censurado su adquisición, y buena prueba de ello es que el 99 por 100 de las bibliotecas de los bibliófilos, cuando no han sido donadas por él mismo a algún centro oficial o privado, o vendidas por ellos mismos, en cuanto éste ha fallecido, sus herederos se han apresurado a venderlas, diciendo en casi todos los casos que les estorban los libros en casa.

Dejo de hablar de los enemigos del libro, porque son tantos y tan numerosos que haría falta un nuevo Diógenes que encontrara un protector que desde las altas esferas de la gobernación del Estado, no sólo con su amor al libro, sino con los conocimientos suficientes del mismo, tuviera una mano de hierro para que con su pluma pudiera legislar acerca de este pobre libro, tan traído y llevado, poco leído y al final siempre destruido”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.6-7.

 

Read Full Post »

“Els llibres vells, els que la plebs moteja desdenyosament de ‘llibrots’. Donen vida a Paris a vàries espècies de bípedes dignes de ser observats i descrits per les seves curioses costums, excepcionals i fantàstiques; també es va fer la història natural dels frares, quan hi havia frares.
No intentaré demostrar que la raça llibresca pertany a la gran família de les bèsties; inclús oblidaré l’analogia entre l’olor del llibre vell i el de diferents animals de peülla, i em limitaré a pintar del natural els originals, tal com els he estudiat passejant al llarg dels molls i penetrant en els seus caus.
Si els llibres vells mantenen a molta gent, no és només en sentit pecuniari, sinó també per les satisfaccions que reporten. Existeixen, d’una part, els voluptuosos; d’altre, els mercaders de la voluptuositat; aquesta segona classe, nombrosa i variada, comprèn els llibreters de vell amb tenda, els llocs a l’aire lliure i els botiguers; la primera integra una col·lecció de tipus singulars, sota les denominacions de bibliòmans, bibliòfils i recercadors.
Realment Coster i Gutenberg ignoraven en inventar la impremta, que el seu art alimentaria tants gustos i tantes indústries; quan Fust venia les seves primeres bíblies en el regnat de Lluís XI, no sospitaven que el preu de la seva mercaderia hauria de centuplicar-se amb els segles.
¡ Salut, vells llibres, qualsevol que sigueu els que entapisseu els parapets del Sena, des de la Grève fins a les Tulleries, rivals en perfum del mercat de les flors, que canvieu de color i forma sota la humida influència de les boires del riu i amb els ardors del sol del migdia; que passeu, sense parar, de mà en mà abans de trobar un pare adoptiu; que abans o després tornareu a romandre a l’aire lliure fins que caiguin les vostres ruïnes, a trossos, en el sac de l’escombriaire: salut, vells llibres, amics meus, el meu consol, el meu goig i la meva esperança!

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 37-39.

 

 

“ En la Edad Media, un prelado inglés, Ricardo Buri, publicó un libro titulado Philobiblión (Amor Librorum), que contiene párrafos en los cuales se entra en el fondo de la Bibliología.

El filósofo Leibnitz compuso otro tratado, de Res libraria, dando una idea de cómo el Bibliotecario debe dividir los libros, según las clases de conocimientos humanos.

En el siglo XVIII, Gabriel Peignot, siguiendo el impulso que había tenido la Bibliología, dió luz a un Diccionario razonado de Bibliología.

El abate Migne, en la cuarta de sus Enciclopedias, se propuso publicar un Diccionario de cada una de las ciencias y puso entre estas la Bibliología.

M.J.C. Brunet, con su producción Manual du libraire et de l’amateur des livres, contenant un dictionaire bibliographique et une table en forme de catálogue raissone, completó y adicionó la de Peignot.

 

La Bibliología completa la Historia literaria, es la más preciosa parte de ella y, según la expresión, de Bacon, el ojo de la Historia universal. La verdadera y provechosa erudición no abraza solamente el conocimiento de las lenguas y el de los hechos; se extiende al de los libros, para considerar después su origen ( el de los libros) hasta su estado actual, y bajo todas las formas que sucesivamente han formado. El servicio que la Bibliología ha prestado a todos los géneros de estudios ha sido por largo espacio de tiempo menospreciado, no obstante ser la que debe contribuir a dirigir y esclarecer todas las investigaciones. Las ciencias que han prosperado más han sido aquellas que entendiendo mejor sus intereses, han recibido con la exactitud ordinaria y natural catálogos sistemáticos y cronológicos de todos los libros que les conciernen especialmente. Al propio tiempo que por observaciones y análisis las ciencias destruyen y rectifican sus teorías, estudian su propia historia y quieren saber las épocas y los datos precisos de todos los trabajos y de todas las publicaciones que tienen de siglo en siglo. De todos los estudios, los históricos son, sin duda alguna, los que se resienten de una buena dirección precisamente por el atraso en que se encuentra la Bibliografía especial de ellos, no existiendo más que catálogos incompletos o compilaciones mal ordenadas”.

Article: “ Bibliología. Su concepto y fin”, de Baldomero Diez y Lozano, a la revista El Bibliófilo, nº 2, de desembre de 1945, pp 6-7.

 

Read Full Post »

“ El llibre és la més bella criatura feta d’home. Vull dir el llibre encara clos, a punt de llegir. Ep, no tinc bibliofília. M’estimo més un llibrot que una edició príncep. Encara enyoro aquells feixos malgirbats, que començaves a llepar tot tallant les planes, mentre una ratlla qualsevol et feia l’ullet.

Als temps mataperencs, Terrassa tenia botigues de llibres. A la Fontvella hi gallejava la de “Teoría textil” fent-se-les amb el Rey Pastor del “algoritmo de los cumulantes”. Passava de llarg, la meva carcanada tísica, prou fraccionada, no estava per “fraccions continuas”.

Bé. Deia que a Terrassa hi havia botigues de llibres. La majoria eren catòliques, catòliques de Terrassa, per als néts de la tia Conxa. Els jesuïtes hi tallaven el bacallà sobre si “bailamos o no bailamos”, fent-me tremolar el cognom.

Entre el botigam, hi havia una llibreria de mena. Fent el compliment, t’hi rebien les Sugerencias del padre no sé qui.S’hi pansia sant Joan de la Creu, “más digno de ser admirado que imitado”, com deien.

Allò era la façana. A dintre, mestre Grau era feliç quan li demanaves Shakespeare o el Dante. Ni guaitava el prestatge, sabia on eren. Vet ací que vaig demanar-li el Hamlet. No, no volia l’Astrana Marín, volia el Morera i Galícia, en català. Tal com anàvem llavors, demanar un llibre en català era tan herètic com creure que podien anar al cel les mossetes de genolls vistents. L’home se’m va endur amunt, entre la munteguera em va trobar el llibre. “Només tinc aquest”. Va dubtar. “Tracta’l bé”. Mestre Grau s’estimava els llibres, un per un.

A la plaça del Comú d’Assís també hi ha una llibreria de llibreter. No, no volia llibres de turista, voldria remenar. Em va deixar remenar, fins va donar-me un tamboret. Em vigilava. Jugàvem a la campaneta-la-ning-ning. Fred, calent. Havia trobat el Sabatier. Fred, calent. Havia trobat el Jörgensen. “Els tenia amagats perquè no se me’ls enduguessin”. Li recava. “Se’ls pot endur, vosté és de fiar”.

Vaig tornar a Assís. Vaig pitllar-li la llegenda de santa Clara i un llibretot espellifat com un bon franciscà amb la llegenda dels tres companys.

Sóc on anava. A Barcelona hi ha milanta botigues de llibres. Tinc entès que en alguna superbotiga te’ls pots endur amb uns calçotets i un raspall pera les dents. M’ho han dit de cert. També m’han dit de cert que en una botigassa llibresca t’encolomen llibres a cent peles. Cent peles. M’esborrona imaginar-me el Francesco i mossèn Tronxo entaforats, avergonyits, en aquell camp de concentració.

Poques llibreries i pocs llibreters entre tanta botiga. Hi havia una llibreria de bon veres al carrer de Bergara, on mestre Joan em sabia la flaca de l’Agatha Christie i la pell de gallina amb segons quins teòlegs. Quan en remenava d’aquests, solia aconsellar-me. “Aquest ni te’l miris, aquest altre t’anirà bé”.

Ben segur que no s’havia llegit tota la corrua de volums, però, llibreter de raça, els coneixia per l’olor.

Després, la Llar del Llibre, una veritable llar del llibre, va raure al barri vell. Omplint una església, feia la llibreria més bonica que al món sia. El temple conservava l’escalfor i l’olor d’encens que li donaven els llibres. Mestre Fàbregues hi vivia a ple. Diu que ha de tancar, Déu meu.

Em va doldre l’ànima amb la cremada del Liceu.

Incendi Liceu 1994

Més, molt més, em dol d’imaginar-me aquelles portes de llar closes.

Ai, Joan, algun rampinyaire se’t vendrà els llibres a cent peles.

No hi puc fer res. No sóc milionari.

Tan sols puc planye’m amb tu.

 

Arrticle:”Llibres i llibreters”, de Josep M. Ballarín i Monset, en el diari AVUI, el 14 d’agost de 1994.

 

Biblioteca d’Alexandria

“ Durante los siglos XIV, XV y XVI toda la literatura consistía en la erudición; es decir, en los trabajos de los sabios, intérpretes y comentadores que publicaban y explicaban los tesoros de la antigüedad.

En la Historia de las Bibliotecas es preciso remontarse a la de Alejandría para tener algún conocimiento de libros.

Con el descubrimiento de la imprenta crecen las Bibliotecas, tomando una gran importancia, y por esto es indispensable que se estudie la historia de la imprenta hasta llegar a las verdaderas dinastías de los impresores célebres.

Viene después la Biblioteconomía, que es la ordenación de los libros bajo un sistema dado de clasificación, pudiéndose incluir en ella la descripción de los mismos, o sea, la Bibliografía.

La Bibliología necesita del auxilio de varias ciencias, como son: la Cronología, la Historia, la Lingüística y la Paleografía, ramo de la Bibliología en cuanto estudia la escritura de los códices y libros manuscritos antiguos.

En los tiempos antiguos han existido varias obras bibliológicas, en Roma, por ejemplo, y aparte de éstas podemos hablar de otras que existen, como la de Focio, patriarca de Constantinopla, titulada Myriobiblion, sive Bibliotheca librorum quos Pholius patriarcha constantinopolitanus legit et censuit.

 

Este libro se compone de extractos de 279 obras que Focio leyó durante su embajada en Asiria. Ha sido el primer ensayo y tenido por mucho tiempo como el modelo de obras críticas y bibliológicas. El más ilustre sabio del siglo IX no hizo otra cosa que reunir materiales, que tienen para nosotros la ventaja de hacernos conocer los escritos de la antigüedad y de señalarnos que sin él se hubieran perdido. De aquí la importancia arqueológica de su repertorio bibliográfico. No reina orden ni método en esta composición inapreciable. En general, el mayor número de libros de que Focio nos da noticia y de los que ha dejado extractos, pertenecen a la teología, decretos synodales y disputas religiosas, ocupando la literatura profana un lugar secundario, sin que esto quiera decir haber omitido las producciones de historiadores, filósofos, oradores gramáticos, geógrafos, matemáticos y médicos, que Focio incluye en su Biblioteca.

Article: “ Bibliología. Su concepto y fin”, de Baldomero Diez y Lozano, a la revista El Bibliófilo, nº 2, de desembre de 1945, pp. 5-6.

 

 

Read Full Post »

Homilies d’Organya, s. XII-XIII.

“La Biblioteca de Catalunya va ser la més beneficiada per les donacions del mecenes, que van   seu fill Felip —una peça que la Biblioteca valorava, ja que l’exhibia al costat de tresors com les Homilies d’Organyà; el Cançoner Gil; el primer esborrany de L’Atlàntida de Verdaguer; els Rudimenta grammatices de Perotus (Tortosa 1477), que era el primer llibre estampat a Catalunya; els únics fulls que resten del Tirant publicat a Barcelona el 1497 (per Pere Miquel i Diego Gumiel), etc. (Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, vol. 1, núm. 2, 1914, p. 127–128, 131). Residint ja a Escornalbou, a inici dels anys vint, envia molts més donatius a la Biblioteca: a més de la Col·lecció Elzeviriana, aquells anys hi ingressen fins a uns 14.000 volums més. El Butlletí de la Biblioteca de Catalunya (vol. 6, 1920–1922, p.

Rudimenta grammatices de Perotus

401–403) dedica força espai a les col·leccions del mecenes i a resumir-ne els donatius. Hi destaquen els títols emblemàtics de revistes angleses, franceses i holandeses, els llibres de biografia, de memòries i de relats personals, que van obligar a construir “més de 80 metres lineals de prestatgeria metàl·lica”, la literatura anglesa i la italiana en edicions precioses, les obres de bibliografia, les històriques i sobre fets militars, els tractats de jocs i d’esports, els llibres sobre teologia protestant, etc. En el mateix volum 6 del Butlletí (p. 402–403) també es mencionen les donacions destinades a la biblioteca benedictina de Montserrat i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. La primera va rebre uns 9.000 volums, entre els quals hi havia biografies eclesiàstiques, llibres de teologia, d’història de les missions, del protestantisme…, i la biblioteca de la cartoixa d’Escaladei, que Toda havia recuperat.

L’Arxiu, per la seva banda, va acollir inicialment els papers d’Alí Bei i les edicions de les seves obres, així com una “envejable col·lecció de llibres i relacions estrangeres de viatges per Espanya”. Bon amic d’Agustí Duran i Sanpere, que n’era l’arxiver, Toda va anar traspassant caixes de material a l’Arxiu des de 1922 fins als anys trenta i completava la col·lecció d’Alí Bei a mesura que n’adquiria noves edicions —la correspondència publicada de Toda a Duran deixa constància del degoteig de materials (Gonzalvo, 2001).

Les xifres del llegat, que també incloïa una col·lecció de llibres anglesos i francesos sobre Espanya i una quantitat important d’estampes i gravats, varien segons l’autor que en parla, però probablement estaven pel voltant dels 7.000 llibres, uns 6.000 gravats amb retrats de personatges il·lustres i una bona col·lecció de retrats fotogràfics de personatges del món de la cultura, la noblesa, i de tipus populars.

Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, article d’Assumpció Estivill Rius a “BiD Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, nº 37. http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

Cançoner Gil

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ La Bibliología primeramente se designó con el nombre de Bibliografía, confundiendo la parte con el todo; puesto que esta palabra significa, según su etimología griega, descripción de los libros y la Historia Literaria es la base fundamental de ella. La voz Bibliología dimana de dos griegas, Biblion, libro, y logos, razón o tratado, de donde se deduce que todo lo que se refiere a la entidad del libro constituye la Bibliología.

Los fines de esta ciencia son facilitar el Bibliotecario los libros, por medio de una constante aplicación, a quienes van a consultarlos, o también investigar en sus aficiones múltiples que no se conocen; además enseña a la persona que estudia esos documentos ( los libros) el método científico con que de una manera más rápida llenará los justos deseos del investigador.

No siempre es fácil describir un libro ni, por tanto, fijar los límites de la Bibliología, porque a veces no basta al objeto la portada de la obra, no dándola bien a conocer; y en este caso, es necesario acudir al interior del libro, y así diremos que todo lo que no llega a circunstancias de detalle corresponde a la Bibliología, y lo accesorio para describir pertenece a la Bibliografía.

Abarca la Bibliología partes que parecen diferentes, y sin embargo están unidas por diferentes vínculos. Los llamados Estudios de erudición ( colecciones monumentales), la Historia de las Bibliotecas, la Tipografía, la Biblioteconomía y la Bibliografía serán objeto de nuestro estudio.

Los Estudios de erudición son los que tienen caràcter reflejo, que no son creadores; así, por ejemplo,las notas de Clemencin, Ríos, etc., en Don Quijote de la Mancha, son estudios de erudición, sucediendo lo propio en trabajos científicos. La palabra erudición es de uso es de uso antiquísimo en los idiomas europeos. Con ella se da a entender una gran extensión de conocimientos en literatura antigua, en filología y en asuntos históricos.

Article: “ Bibliología. Su concepto y fin”, de Baldomero Diez y Lozano, a la revista El Bibliófilo, nº 2, de desembre de 1945, pp. 5.

 

Read Full Post »

“Des del naixement de la impremta, les fires van ser un lloc important en el procés de comercialització del llibre. Aquestes tenien uns privilegis que agilitaven la compravenda dels diferents productes. En concret, en el cas del llibre, suposaven els següents avantatges:

. El transport s’abaratia per que es podia aprofitar l’enorme afluència de carros amb mercaderies.

. Les transaccions eren més còmodes, a l’existir en elles els canvistes que feien factibles els canvis de moneda de diferents països.

. L’afluència de gent a aquestes fires augmentava les possibilitats de compra.

. Els llibreters i impressors es reunien en elles a intervals regulars, el que facilitava que poguessin saldar els seus deutes. També possibilitava que adquirissin nou material tipogràfic necessari per fondre i gravar els caràcters i anunciar la propera publicació d’un llibre assegurant que no anava a ser publicat per un altre col·lega.

Les fires més importants de l’Europa dels segles XVI i XVII van ser la francesa de Lió (Lugduni), les de Frankfurt i Leipzig a Alemanya i l’espanyola de Medina del Campo.

La fira de Lió va ser, en principi la més important, per trobar-se en un nucli comercial molt actiu que posava en contacte les mercaderies procedents de França, Itàlia, Alemanya i Suïssa. Sedes, espècies, arròs, ametlles i plantes medicinals passaven per aquesta ciutat per a ser distribuïdes a tot Europa.

Entre els privilegis que es concedien a aquesta fira destaquen:

. Es respectava escrupolosament el secret professional dels comerciants per part de les autoritats.

. No s’exigia que mostressin els llibres de comptes.

. Estava autoritzat el préstec amb interès (usura).

. Es permetia que els estrangers entressin i sortissin lliurement del regne i estaven exempts de represàlies. Els seus mercaderies no estaven subjectes a cap tipus d’impost.

La fira se celebrava dues vegades a l’any per un període de 15 dies cada vegada. Els comerciants acudien a les seves carromatos i s’instal·laven als carrers i places més cèntriques de la ciutat.

La fira de Frankfurt va adquirir importància en el transcurs del segle XVI. Es caracteritzava pel comerç de draps procedents d’Anglaterra i els Països Baixos, el vi del sud d’Europa i els productes manufacturats alemanys.

Donada la importància de la impremta alemanya, per ser el bressol d’aquest invent, la venda de llibres va acudir aviat a aquesta fira. La major part dels llibreters procedien de Leipzig, Wüttenberg i Heildelberg.

A Frankfurt es reunien en un carrer anomenada “dels llibreters”, on es podien adquirir, com a Lió, tant els últims llibres impresos, com els materials necessaris per a la fosa de caràcters i matrius.

En aquesta fira es donaven dos tipus de comerciants del llibre:

. Els que des de les portes i finestres de les seves botigues cridaven els nous títols als transeünts.

. Els quincallers, venedors ambulants, que venien almanacs, plecs solts, i imatges per tota la ciutat.

Al costat d’aquests van aparèixer també:

. Fonedors i gravadors de caràcters que venien els seus materials.

. Gravadors de fusta i coure que buscaven feina.

. Autors, que venien a veure si les seves obres tenien èxit o a trobar un editor que els publiqués la propera obra. També acudien a la recerca de treball com a traductors o correctors de proves.

Fonedor de tipus. Xilografia de Jost Amman. A: Schopper, Hartmann. Panoplia omnium artium. Frankfurt, 1568.

Però la principal novetat i aportació d’aquesta fira va ser la publicació dels primers catàlegs de llibres. El primer pas va consistir en la publicació d’un catàleg de les obres de cada editor, que ell mateix imprimia per difondre-les. Molt aviat van aparèixer també els catàlegs col·lectius. Des 1564, un llibreter d’Augsburg va començar a editar un catàleg amb els llibres posats a la venda en cada fira.

A partir de 1598 va ser el consell de la pròpia ciutat de Frankfurt qui va començar a editar aquest catàleg de forma oficial. Es publicarà sense interrupció fins al segle XVIII, convertint-se en una font fonamental per a la història del llibre i de les bibliografies.

Extret de: “El comerç del llibre“, del web http://www.hiperlibro.net, i no posa autors. La web citada actualmente no apareix a Infinet. Però avui ho he vist en castellà a: http://mural.uv.es/pacerto/trabajofinal.html , un treball de final de carrera de la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de València, fet per Patricia Cervera Torrijo l’any 2006 i titulat:  “El libro moderno y el nacimiento de la documentacion”.

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »