Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

Del llibre Stultifera navis (1498) de Sebastian Brant1, digitalitzat a http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12817292126710495432435/index.htm

 

” El bibliòman envejós ambiciona tot allò que no té i si aconsegueix alguna cosa, el seu desig canvia d’objecte. Sap que un llibre està a la biblioteca d’un aficionat amb el qual rivalitza, i sobtadament la seva tranquil·litat desapareix, no menja, no dorm, no viu sinó per a la conquesta del benamat llibre que anhela. Utilitza tots els seus medis, inclús la seducció i la intriga per apoderar-se del que pertany a un altre. Les negatives, les dificultats augmenten, exciten la seva concupiscència. Arribaria a sacrificar la seva fortuna sencera per un sol instant de possessió; però una petitesa qualsevol, el descobriment d’un segon exemplar del mateix llibre, una crítica agafada al vol, una reimpressió, i aquella impaciència es paga, aquell ardor es gela, quan fa un instant l’envejós desitjava la mort de l’amo del desitjat llibre, per enriquir-se a costa del difunt.
Aquest bibliòman és malaurat, com ha de ser-ho tot envejós i la seva desgràcia reneix amb cada nou desig. És el Lovelace dels llibres: s’enamora d’ells, els persegueix aferrissadament fins que els té entre les seves mans i llavors els desdenya, els oblida i busca una altra víctima.
Fa poc temps un cèlebre maníac, havent sentit parlar d’un llibre imaginari, es va disposar a trobar-lo i va morir malgrat no haver-ho aconseguit, amb la creença de què algun competidor guardava el tresor a canvi de què ell li hagués entregat la pedra filosofal”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 71-75.

1.-Xilografia gòtica coneguda per molts. Se la coneix més com “El boig bibliònic”, encara que el text que acompanya en l’edició príncep (Basilea, 1498), és “Inutilitas librorum”.

“ Haciendo abstracción de la bibliomanía, que no valora un libro más que por el capricho de la moda, la cual hace caer de repente en el desprecio clases enteras de volúmenes, dando estimación á otras despreciadas hasta entonces, las cuales pocos años después vuelven á ser miradas con indiferencia; hecha abstracción de esta manía, no puede negarse que hay libros que por su reconocida antigüedad, por su importancia para la historia literaria, su ejecución tipográfica ó por otras circunstancias especiales, reclaman la atención de los bibliófilos, y merecen que se conozcan y se estudien. La rareza ó el precio de estos libros les da cierta importancia, que lleva consigo el deseo de consultarlos ó poseerlos.

Esta clase de libros puede dividirse en dos categorías: la una comprende las obras raras y curiosas, la otra aquellas que sin ser raras, son sin embargo curiosas.

Los libros raros, y por este solo hecho, curiosos también, son principalmente aquellos que se imprimieron en el siglo XV; el largo trascurso de 400 años los ha destruido casi en su totalidad, á lo que debe agregarse que en aquellos tiempos era corto el número de ejemplares que se imprimía, porque era asimismo muy limitada su venta. Muchos de estos libros ni aun son conocidos sino por el testimonio de los sabios contemporáneos, ó solo por algunos fragmentos que han llegado hasta nuestros tiempos.

Después de aquella época, habiéndose aumentado considerablemente el número de los impresores y también el de aficionados al estudio, y las bibliotecas, se hicieron las ediciones más numerosas. Sin embargo, todavía pueden considerarse raros los libros impresos hasta mediados del siglo XVI, los cuales por otra parte presentan un gran interés para la filología, así como para la historia literaria”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “ Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas” ; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11.

Pàgines 108-109 del llibre de Constantin.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Detall de l’escut d’armes del duc d’Roxburghe, estampat amb daurat a l’interior de la portada del Valdarfer Boccaccio, 1471.

” El bibliòman vanitós posseeix belles edicions, enquadernacions esplèndides, una biblioteca selecta i ben organitzada. Gasta grans sumes en completar-les i aquest és una cura que es dona per complet a un llibreter antiquari intel·ligent, a un docte bibliògraf; d’altra banda, no llegeix mai i sovint és dels que no han llegit mai; col·lecciona llibres com podria col·leccionar quadres, closques, minerals o formaria un herbari.
La seva biblioteca és una curiositat que ensenya a tothom, al primer que arriba, a les dones, als banquers, als nens, sense tenir en compte si saben el que és un llibre, i encara més, un llibre bell. Margaritas ante porcos !
Diu a tot aquell que el vol escoltar: Tinc cent mil escuts en llibres! I se’n vana, s’infla i somriu, repetint: Cent mil escuts! I això és tot: aquella prestatgeria conté cent mil escuts en llibres. Uns es dediquen a la pintura, altres als jardins anglesos, aquest a cavalls, aquell a gossos; el bibliòman vanitós ha col·locat el seu capital en Elzevirs, en facècies en gran paper, en vitel·la i en marroquí. És l’ostentació quasi literària; el luxe quasi respectable”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 70-71.

 

Marca d’impressor d’Elzevir

“ Los ingleses, que siempre han sido aficionados á coleccionar curiosidades literarias, llevan muchas veces esta afición hasta la locura, que ya no conoce límites. La palabra bibliomanía, que en otro tiempo se interpretaba en sentido poco favorable, se considera hoy entre ellos como una calificación noble y honrosa por el gusto de los libros, y se tiene por dichoso y bien considerado el bibliófilo á quien públicamente se le da el título de bibliómano.

Solo en Inglaterra sucede el caso de que la venta de un libro haya podido ser causa de formar una asociación: el 17 de junio de 1812, en la venta de la biblioteca del duque S. de Roxburgh, el Decameron di Boccacio, un tomo en folio ( Venecia) Valdarfer, 1471, se pujó por el marqués de Blandfort hasta 2.260 libras esterlinas ( 214.700 rs) Este precio sin ejemplo, por un solo volumen, pareció, aun á los bibliómanos de Lóndres, un acontecimiento tan notable, que fundaron en memoria suya una sociedad bajo el título de Roxburgh club, en la cual los miembros que la componen no hablan más que de bibliografía, y celebran anualmente el 17 de junio, con un espléndido banquete. Cada socio tiene la obligación, cuando le toca su turno, de hacer imprimir alguna rareza antigua, en número solamente de 31 ejemplares, cifra igual á los individuos que forman la sociedad”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp-10.

 

Read Full Post »

 

“Hi ha molts oficis a l’aire lliure i ple carrer. Però el més penós i ingrat és, realment, el de les parades de llibres, que no tenen els beneficis dels venedors de melons, ni les gangues dels drapaires.
La parada de llibres, com altres petites indústries, pot establir el seu comerç sense fons de reserva, ja que no li cal tenda, dependent, catàlegs ni il·luminació. D’antuvi escull un espai vuit en el parapet d’un pont, d’un moll, en l’angle menys inodor d’un carrer: es proveeix d’una mena de llicència, d’uns quants calaixos de fusta, alguns lots de llibres que classifica pel seu pes i per la seva coberta; després exposa la seva mercaderia que cada transeünt ve a flairar , i com hi ha tants gustos com espècies de llibres, la venda diària és quasi la mateixa i suficient per mantenir un bevedor o a una família pobra, tot i que moltes vegades la pluja, el vent i el fred conspiren contra l’esperança d’una olla o d’una ampolla de vi.
Molt depèn aquest humil i roí negoci de la temprança i la calma atmosfèrica! L’amo de la parada, que viu en unes golfes o a la taverna, prediu les tempestes amb més antelació que un vell pilot, i el bon temps amb més seguretat que l’Observatori Astronòmic.
Com consulta la marxa dels núvols i els girs del gallet! Mou el cap i torna a port, amb la barca que guarda la seva fortuna, o bé es frega les mans i desplega cantussejant tota la seca càrrega, sense por per les avaries.
Sovint, el principiant, que no coneix els secrets oracles del baròmetre i que es fia d’un cel blau i un sol enganyador, veu com els elements destrossen el seu fràgil capital; l’huracà, esclatant de cop i volta, persegueix per l’aire els opuscles desfullats, la pluja amb amples gotes es cola entre els plecs d’una capçalera intonsa, rellisca de full en full i enfonsa a la mateixa Bíblia en aquest nou diluvi. Així el llaurador de VirgiliDelilleThopmson Saint-Lambert plora les seves collites, el treball d’un any perdut en un dia.
El llibreter de carrer és, en general, de Normandia, com el venedor d’hortalisses: coneix millor el preu de les pomes que el dels llibres, i valora la seva mercaderia segons l’aspecte del comprador que la demana.
Sorprèn en els vostres ulls l’emoció que us envaeix veient algun llibre i el taxa proporcionalment a aquella emoció, amb gest apressat o amb fingida indiferència”.

 

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 59-61.

 

Les saisons de Jean François de Saint-Lambert

 

“La biblio-manía, propiamente dicha, es, sin duda, una ridiculez que muchas personas cometen formando bibliotecas por vanidad, por lujo, ó por tono: pero estas personas ¿ son acreedoras á que se las critique con más razón que á aquellas que compran cuadros, antigüedades, relojes ó cualquiera otro objeto de fantasía? Los unos como los otros contribuyen con su fortuna á alimentar la industria intelectual y comercial, y sin estos aficionados á los hermosos volúmenes y á las lindas ediciones adornadas con todo el lujo imaginable, la librería, la papelería, la imprenta, la encuadernación, etc., est5arían reducidas á la fabricación, bien limitada, de las obras de mérito y utilidad reconocidas, que solo compran los sabios y las personas que leen los libros de sus bibliotecas.

Compárese, en fin, con relación a la moral, al Coleccionador de libros con el Coleccionador de onzas de oro: el avaro se encuentra incesantemente en una agitación febril, producida por su ruin y esteril pasion, está inquieto, es desgraciado, tiene la conciencia de su vicio y sabe la reprobación que le rodea: para ser dichoso necesita estar solo y ocultar sus tesoros. El biblio-filo al contrario, revosa de alegría, cuenta lo feliz que es á todo el que quiere oirle; sus libros son su orgullo, sus títulos de honor; goza con su posesión y con los elogios que le proporcionan.

Al amor del lujo, á la vanidad, alguna vez también a la falta de instrucción debe este género de industria su sostén y sus progresos, haciendo á los ricos sus tributarios.

 

Contenténemos, pues, con sonreirnos de la satisfacción de aquellos que no poseen los libros sino como muebles de pura curiosidad. Si el propietario de una bonita biblioteca no la tiene máas que por ostentacion, ó no puede hacer de ella ningun uso personal, el ridículo será para él solo: mas la industria habrá prosperado con aquella adquisición, y el sabio ó el aficionado instruido, pero pobre, sabrá aprovecharse de ella y hallará lo que él no posee.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas“; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

 

 

Read Full Post »

 

 

Bibliodiccionari LXV

 

He començat tres nous capítols, si se’ls hi pot dir així, del Bibliodiccionari, però dues coses estranyes m’han passat i el que havia de ser el capítol LXV es va convertir en el LXVI perquè per poder-lo publicar em cal la resposta ( estic esperant) amb el permís d’una vlokaire d’on he tret unes quantes paraules pel Bibliodiccionari.
Així doncs vaig decidir que les paraules del LXV passessin al LXVI, i ja en tenia una pel nou LXV, però he llegit un llibre i d’aquest llibre m’han sortit 15 paraules que comencen amb Biblio-, i he decidit que aquestes paraules formin el Bibliodiccionari LXV, la paraula que tenia la deixo pel Bibliodicionari LXVI i les que tenia, inicialment, pel LXV les passo al LXVII.
Ja he escrit unes quantes vegades, que creia, quan vaig començar, que trobaria unes quantes paraules i que la cosa acabaria aviat, però amb el temps he trobat un munt de paraules i a cada capítol penso que serà l’últim, però no hi ha manera, ja van més de 1000 paraules, un dia d’aquests les comptaré per posar-me al dia, però em fa mandra.
Així que d’un sol llibre, d’en Lluís-Anton Baulenas, aquí estan les paraules inventades per ell que hi he trobat, i podria ser que em deixi alguna. Les imatges també són del llibre ( llegit en un tres i no res ).

 

 

Biblioabocadors: en el conte citat més avall surt aquesta paraula, en el capítol 9: “Poesia clandestina prohibida”, a la pàgina 202, forma part de la poesia “La lectora cega” de Joan Guirigall, on diu:

” Ses companyes, amagades pels cingles,

pel silenci dels prats i pels biblioabocadors,

es llepen els dits per passar pàgina

mentre llegeixen literatura prohibida a l’atzar…”

 

 

Biblioadicció: “ Dependècia que es dóna quan un individu no pot prescindir d’un llibre. També s’anomena bibliodependència. La bibliodependència psíquica, en què el subjecte ( bibliodependent)se sent psicològicament reclamat per la lectura de llibres, es diferencia de la bibliodependència física, que indica que l’organisme del malalt necessita tocar i ensumar material bibliògrafic perquè el seu funcionament vital continuï sent normal”.

Del llibre “L’últim neandertal”, Lluís-Anton Baulenas, RBA La Magrana, Barcelona, 2014; Col. Orígens, 210; p. 178. Bé. Més que del llibre, és del ‘Bonus Track1’ inclòs: “ Retrats de l’alegre Gotolània” (Els documents perduts de Gotolània, el país on la lectura i els llibres estan prohibits), on paraules noves surten en el capítol 2 , titulat: “Neodiccionari (Mostra)” ( a partir d’ara Neodic) i més paraules en altres capítols.

 1) Bonus Track ve a seu una mena de ‘conte de regal’ inclòs en el llibre.

 

 

Biblioaddicte-a: Lector, també inllibrat-ada. A Neodic (p.179).

 

Bibliocaçador: paraula en el capítol 11: “Redacció escolar: El lector assilvestrat”, p.214. Diu. “ … el millor seria formar determinades persones del col·lectiu bibliocaçador i distribuir-les estratègicament per tot el territori per tal de poder elaborar censos més fiables de lectors assilvestrats”.

 

Bibliocanibalisme i Biblionecrofàgia: paraules en el capítol 11: “Redacció escolar: El lector assilvestrat”, p.210. Diu: “ Hom distingeix el bibliocanibalisme practicat en membres de la pròpia tribu ( lectors assilvestrats sacrificats per tal de poder alimentar literàriament el grup amb el seu sacrifici) i la biblionecrofàgia, practicada en difunts normals i corrents, als quals els roben els llibres dipositats al costat del cadàver perquè se’ls emporti al paradís llibresc”.

 

Bibliodestructors: Teatre Cooperativa dels Bibliodestructors a mà, a Gotolània, on fan l’obra: “Llegíem a les fosques”. Paraula en el capítol 7: “Mostra de la cartellera teatral de Gotolània” del  ‘Bonus Track’  citat abans:  Retrats de l’alegre Gotolània .Pàgina 190.

 

Bibliomaterials: paraula que apareix en el capítol 4 : “El braçllarg de la brigada antillibre” del ‘Bonus Track’ citat abans,en la p. 186: “Decomissats 3.000 kilos de bibliomaterials a Maracaibo”, on la paraula s’usa com a sinònim de llibre .

 

Bibliopenals: paraula en el capítol 11: “Redacció escolar: El lector assilvestrat”, p.212. Diu:” Per als lectors primerencs, hi ha les granges de reeducació. Per als lectors reincidents, hi ha els bibliopenals disciplinaris”.

 

 

Bibliotecar: “ Cremar llibres comissats per la policia. En el mateix conte que el de la paraula Biblioaddicció de més amunt. També parla d’ una paraula, Bibliotecari-ària, però donant-li un sentit i significat diferent a l’habitual: “ Funcionari que controla la cremació de llibres comissats de la biblioteca al seu càrrec”. A Neodic (p. 178).

 

Bibliotràfic: paraula per indicar el tràfic de llibres que està prohibit, apareix en el capítol 5 : “Mostra de notícies de l’actualitat Gotolana“, a la pàgina 186 del conte citat. Diu. ”Els opositors, uns dos-cents, van arribar a agredir físicament el comanador de la República al crit de ‘Lector, cabró, prou rehabilitació’ i ‘Venut al bibliotràfic’.

 

Bibliotraficant: “Camell. Traficant de llibres. A Neodic (p.179).

 

 

Read Full Post »

Museu Condé: Gabinet de llibres en el castell de Chantilly del duc d’Aumale, cedit a l’Institut de França.

“Per contra el llibreter de vell avar és un dimoni, enemic de la raça bibliòfila i maleït temptador de tot el que llegeix al món. Tant de bo, si mai és intimidat en les seves iniquitats, s’enquaderni amb la seva pell el Catàleg de la Biblioteca Nacional, perquè el seu suplici es dupliqui amb cada llibre prestat i perdut, fins que no hi hagi de la Biblioteca més que el Catàleg per admiració dels nostres descendents.

El llibreter de vell avar té el seu caràcter imprès en el apergaminat rostre i per desxifrar-ho no cal assistir a l’Escola de Diplomàtica: l’avarícia, aquesta passió sorda i vergonyosa que sobreviurà a la ruïna de totes les civilitzacions, aquest egoisme de bronze sense orelles i sense cor, es converteix en el flagell de les lletres quan ataca al llibreter de vell, que ha de considerar-se a si mateix com el dipositari del saber de tots els segles, com la deu generosa de les pures aigües de l’erudició que emanen en el lliure corrent, arrossegant or i pedres precioses.

Escut de Carles el Temerari, vist a Wikimedia Commons

Pot comparar-se un tresor de monedes, amagat i soterrat, al tresor imprès, l’ús repartiria tant goig i riquesa entre els amics de la ciència, i que es consumeix lentament en l’oblit. La Montjoie de Carles el Temerari, oculta un altre temps a les rodalies d’Monthléry, tornaria a trobar-se tan pesada i rica com era el dia en què va ser amagada sota terra; però el volum més preciós difereix prou feines del més miserable després de diversos anys a la mercè de la sèrie d’enemics devoradors que no perdonen als llibres: el Canceller d’Orgemont i el Cavaller d’Aumale van ser devorats per les rates; l’un mort, viu l’altre, un llibre mancat d’aire i de llum, molt aviat és un cadàver, del qual s’apoderen els cucs per despatxar-se al seu gust “.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 54-55.

 

Imatge de l’article

“ Creo que la Bibliofilia es una pasión ( más que una afición) que está viviendo un momento de auge gracias a Internet. Ahora es posible conocer, buscar y comprar libros en cualquier parte del mundo y disfrutarlos en pocos días en casa. En cuanto al libro antiguo y el facsímil yo diría que son dos mundos diferentes. Hay coleccionistas de libros antiguos de una temàtica particular, pero también hay coleccionistas de facsímiles de obras tan importantes y cotizadas, bien porque solo existe un original custodiado en una Biblioteca importante ( códices medievales) o bien porque la tirada fue muy escasa y su precio es desorbitado ( incunables, ediciones princeps, etc.). El comprador de libro antiguo ( en general) le interesa más la cantidad ( comprar muchos libros) y la temàtica ( medicina, geografía, etc.). El comprador de facsímil más bien busca el placer de poseer un ejemplar idéntico a un original que jamás podría poseer ( por la mencionada imposibilidad física o económica).”.

Article.” Daniel Díez, editor: “Hay editoriales que desaparecerán por no saber adaptarse”, en el vlok dbibliofila.

 

 

 

Read Full Post »

Aloïdes

“Existeix un d’aquests llibreters de vell fet a l’antiga, que monopolitza els toms solts i apila, Pelion sobre Ossa (1), exemplars incomplets. Quasi amb reverència, reuneix en una pleta aquestes ovelles esgarriades que el llop, es a dir, el botiguer, hauria esquinçat infal·liblement, ¡ el molt bàrbar! Sembla un d’aquells intel·ligents gossos que a les neus de San Bernardo, vigilen per salvar del perill de mort a tot desgraciat, privat ja pel fred, d’algun dels seus membres, que és el cas del llibre, viudo o orfe, al que li falta un tom, extraviat, brut o destruït. ¡Feliç el col·leccionista que pot contemplar el seu exemplar i els seus plaers!

La virtut d’aquest llibreter de vell, únic en la seva espècie, és la paciència, una paciència depurada en seixanta anys d’activitat o, més ben dit, d’espera: no especula sinó amb els accidents que resulten del préstec de llibres;repara l’atordiment d’una noia, la inexperiència d’un nen, el deteriorament causat per l’aigua o el foc. Cal sotmetre’s als seus capricis, al seu mal humor, als seus retards, per obtenir d’ell la resurrecció d’un volum, una pàgina o una portada que farà pagar, per descomptat, com si fos l’exemplar etern. Però no importa; tornarà la salut a aquell pobre llibre, malalt o invàlid, que podrà de seguida corre de mà en mà fins que torni a caure en les del metge de llibres. És un àngel benefactor que estén bàlsam sobre les ferides i consola als afligits”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 52-53.

(1)No sabia el significat d’aquestes paraules i les he buscat, potser ja les coneixeu, però crec que, pels que es quedin com jo als llegir-les per primera vegada, resultarà interessant el significat.
Pelion sobre Ossa:  Les Aloades dos germanes bessones anomenades Oto i Efialtes ,filles de Poseidón i Ifimedea, que volienen enderrocar el cel amb les seves mans i derrocar a Zeus. Creixien cada any un colze d’amplària i una braça en altura. Quan tenien nou anys van decidir lluitar contra els déus , per la qual cosa van apilar en el Mont Ossa sobre l’Olimp i el Pelión sobre l’Ossa, amenaçant així en pujar fins el cel. També deien que omplin el mar amb les montanyes el convertirien en terra seca i farien mar la terra. Apol·lo els va matar.

 

“ las codiciadas ediciones de bibliofilia superan el formato libro para adentrarse en el concepto de arte. Con esta filosofía, la de crear libros que sean más que libros, que sean un regalo para todos los sentidos, se hacen cada uno de los ejemplares que salen de Ahora, Ediciones de Bibliofilia. Así, los poemas de La iluminada rosa negra de Francisco Brines, con una tirada de únicamente 295 ejemplares venales, se acompañan de 20 serigrafías originales, numeradas y firmadas de Antonio Martínez Mengual. La edición, para que llegue como un todo armónico a las manos de los bibliófilos más exigentes, ha sido preparada por Ángel Pina Ruiz.

¿ Qué es una edición de bibliofilia? Si todos los libros que cada día se lanzan al mundo están hechos para sobrevivir al tiempo, los libros de bibliofilia, en especial, anhelan con más ahínco, si cabe, este deseo de eternidad. Como el poeta sabía, no comemos más que luz y fuego ( y galletas para la ansiedad). Del mismo modo, estos libros – libros que sobrepasan el concepto de libro para convertirse en obras de arte – se hacen con luz y fuego; luz y fuego que apagan los estragos del tiempo; luz y fuego que enarbolan una exquisita y rara belleza con la fuerza suficiente para vencer cualquier destrucción perpetrada por la barbarie o la desidia; una desidia que, por cierto, es bastante amiga de los bárbaros”.

Article: “ Francisco Brines: La iluminada rosa negra”. De Candela Vizcaino, en el seu vlok.

Http://www.candelavizcaino.com/search/label/bibliofilia. Desembre 2011

( aquest vlok només admet lectors convidats)

Les serigrafies es poden veure a: https://www.um.es/campusdigital/expocampus/brinesmengual.htm

 

Imatge del llibre

 

Read Full Post »

 

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 5052.

 

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

 

Read Full Post »

Older Posts »