Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliòfil’

“ El món dels col·leccionistes de llibres pot ésser dividit en bibliòfils i bibliòmans, entre altres espècimens curiosos. Els primers – diguem-ho així per tal d’entendre’ns – són els bons, i els segons són els equivocats. Aquells posseeixen llibres per a llegir-los, això és, per a treure’n el suc. Als bibliòmans, en canvi, els llibres els posseeixen a ells. Si al món hi ha avars de diners, també n’hi ha de llibres. Són els bibliòmans.

Estan separats, tot el més, per dos travessos de dit. Hom pot, essent bibliòfil, tornar-se bibliòman, amb una gran facilitat i sense adonar-se’n.

Carles Nodier, el famós literat francès del segle passat, que era molt entès en afers de manies derivades dels llibres, en parla amb els termes següents. ‘El bibliòfil – diu – sap escollir els llibres; el bibliòman els apilota. El bibliòfil col·loca un llibre al costat de l’altre després d’haver-los sotmès a totes les investigacions dels seus sentits i de la seva intel·ligència; el bibliòman els pesa o els amida: no escolleix, sinó que compra. La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malura aguda, duta fins el deliri. Arribada a aquest punt extrem no té ja res d’intel·ligent i es confon amb les manies.

Bé: de manies derivades del llibre n’hi ha una sèrie infinita.

Contempleu-les, però, totes, de dret i de revés – és igual -, i ja em direu si després d’haver-les mirades i remirades, i àdhuc d’haver-vos-hi assegut, no trobareu, al darrera, aquell bocinet de passió, just, que les ennobleix.

Per totes aquestes raons, doncs, i d’altres que deixarem dormir tranquil·lament al tinter, com si es tractés d’un llit flonjo, és pel que hem decidit de parlar seriosament del col·leccionisme”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.147-148.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El amor al libro. Hay un secreto en el término. El libro es ante todo un objeto prodigiosamente funcional, viejo de muchos siglos y con frecuencia maravillosamente hermoso. Sólo cuando es hermoso y relativamente perfecto – y, por consiguiente, encuadernado- puede justificar el amor. El resto o no es amor o es desviación. Don Quijote no era un amante del libro, sino de la lectura. Quien se alimenta, como yo, desde hace más de cincuenta años de la Segunda antología de Juan Ramón o de las Poesías completas de Antonio Machado editadas en Espasa e introducidas por Dionisio Ridruejo, no es sin más un amante del libro, es un amante de la poesía de estos poetas. Algo semejante pasa, si uno ( ‘mea culpa’) confiesa que se aprendió de memoria el libro II de la Eneida, el comienzo del Criticón de Gracián o la página de Peñas arriba en que Don Sabas llora la muerte del viejo hidalgo. Todo esto hace que una vida se mantenga a flote, pero no se llama amor al libro. Los textos no son el libro; la literatura no es el libro; la comunicación escrita y aun impresa no son el libro.

Tampoco es amor al libro la pasión, si ya poseído, o la búsqueda ardiente de un libro concreto. Quien ama un libro concreto por razones sentimentales puede estar amando su infancia, las manos de una persona amada, el vuelo de unos ojos ya perdidos, la caricia de una dedicatoria entrañable. Y tantas otras cosas sustanciales.

El amor no se sacia con la cantidad ni va bien guiado por el interés. El coleccionista es insaciable. El bibliófilo puede ser sospechoso. Los anteriores al siglo XIX estaban escribiendo la erudición española; los bibliófilos románticos se aprovechaban de la desamortización; los de la segunda mitad del XIX llenaban las alforjas de la floreciente historia literaria; los de la segunda mitad del XX ( no quiero dar nombres) buscan muchas veces poder hacer libros de libros. Probablemente ninguno  es inocente, porque ninguno es desinteresado. Como no es inocente, en el amor, ni el que esconde ni el que pregona sus conquistas. Razón de amor.”

 

Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63.

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Barrejats amb els llibres, a vegades s’hi veuen etiquetes, cromos, felicitacions, targes postals, recordatoris, marques d’establiments comercials, segells de correus, etc. És una nota encesa de color, entremig de la grisor del llibre vell; una nota que us sobta i que d’antuvi sembla que no s’hi adigui. Un cop us hi heu avesat, us alegra els ulls. La virolaina us fa pensar en la pintura. I se us acut la idea que aquella parada ve a ésser una mena de bodegó impressionista que s’ha perdut entre les parades dels encantistes de llibres.

A mig matí passa per davant les parades el col·leccionista X. És un senyor alt, esprimatxat, bru, la crinera blanca un xic despentinada, i no es pren la molèstia de mirar els llibres. Veu, però, uns cromos, unes targes o bé unes etiquetes i obre uns ulls com unes taronges; s’atura, titubeja un moment, pregunta què valen uns cromos vuitcentistes, ronseja una mica i acaba comprant-los.

En posseeix una col·lecció important. Què en fa ? No se sap.

El goig, però, de descobrir-los i després de contemplar-los tranquil·lament a casa seva, ningú no li treu del damunt.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El adjetivo ‘Bibliófilo’ es hoy una palabra cuyo significado no ofrece dudas. Su simple mención suscita en todos nosotros la imagen de un individuo refinado que siente aprecio por determinados libros a causa de su contenido, belleza material o alguna particular rareza.  Primera vista, la configuración de esta idea, próxima al estereotipo, es reciente en términos de historia. Pues bien, mi propósito en la presente ocasión es desbancar ese tópico. Ciertamente, en el acervo de nuestra lengua, ‘ bibliofilia’ es una voz tardía, erudita y evocadora, por su etimología, de un amor a philía por el objeto libro. Pero, en realidad, no es tal, sino una pasión y, en consecuencia, encarna el deseo de posesión, la irracionalidad y la desmesura, rasgos, entre otros, que la definen. A mi modo de ver, este afecto del ánimo ha podido surgir desde el nacimiento del primer ejemplar, pues este producto siempre ha sido un bien precioso en la doble acepción del término. Incluso se podría hablar de cierto fetichismo. Ahora bien, la estimación no hay que centrarla exclusivamente en el potencial poseedor del libro. Creo que los otros dos intervinientes en el proceso de su elaboración, esto es, el autor  intelectual y el material también son merecedores del mismo título en muchos casos. Por tal motivo y, sobre todo, porque no se le ha prestado la atención debida en su tierra injustamente, voy a apoyar mi postura trayendo a colación la figura de Marco Valerio Marcial ( c. 40-104 d. C.), ciudadano hispanorromano, natural de Bílbilis. A este escritor le debemos las noticias más fidedignas y abundantes sobre la tipología libraría y sus avatares en tiempos de la dinastía Flavia. Gracias a él sabemos que a finales del siglo I coexistían el rollo o volumen, el códice y las tablillas enceradas. La primera modalidad había sido el vehículo idóneo para la transmisión de una literatura clásica desde su nacimiento. Cuando el poeta se refiere a este objeto, siempre destaca su condición de purpúreo y el hecho de estar protegido con aceite de cedro, pulimentado con piedra pómez y reforzado con una varilla a modo de sostén, el umbulicus. Su pasión por el libro le lleva de manera natural a personificarlo en numerosas ocasiones”.

 

El libro tardo antiguo: un íntimo objeto de deseo”, article de Elisa Ruiz García a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 19-20.

 

 

Read Full Post »

Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Read Full Post »

“ Els encantistes de Sant Sebastià tenien el costum de guardar els atuells de l’ofici i els llibres en una mena de sots, amb categoria excessiva de magatzems, que hi havia al carrer de Sota Muralla. El qual estava situat, tal com assenyala el seu nom, sota mateix d’aquella. Era brut, pintat amb pols de carbó, i molt solitari els diumenges. Damunt hi havia la muralla de Mar, que era, aleshores, un dels passeigs predilectes dels barcelonins.

Davant l’edifici del Banc de Barcelona començava la rampa, ampla, que hi pujava. Més enllà, l’espadat de la muralla, els blocs de pedra assotats per les onades, els vaixells que presumien llurs veles blanques o llurs xemeneies rabassudes, la Barceloneta assolellada i el cel blau…

A mig passeig hi havia el pont que comunicava amb la Capitania General, i una mica més lluny, la parada d’un llibreter, isolat en aquell lloc, el qual en Joan Pons i Massaveu va perpetuar en un deliciós article que es publicà a La Renaixença, intitulat El Quicu dels llibres.

Il·lustració El Quicu dels llibres de D’Ivori a Contes de Bibliòfil

 

Una cua dels Encants de Sant Sebastià, fet i fet, el Quicu. Una parada bigarrada, de literatura de canya i cordill, aquella, situada prop els pescadors, de la mateixa categoria, que es barrejava amb els pals, amb el velam, amb les xemeneies dels vaixells, i amb un fons de cel pur com a marc del quadre. ¿ No us imagineu la gràcia que havia de fer?

L’article d’en Pons i Massaveu fou reproduït per en Ramon Miquel y Planas en la seva edició dels Contes d’un bibliòfil”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 50.

 

 

 

“ Así como uno puede apasionarse por cualquier cosa, hay a quien le apasionan los libros.

Pero no a cualquier libro. Tampoco me refiero a una manía compulsiva por leer, ni a la constante necesidad de tener un libro en las manos. Los bibliófilos, en el sentido más literario de la palabra, son personas aficionadas específicamente a las ediciones originales, más correctas o más raras de los libros. Y no lo digo yo, lo dice la RAE.

En fin. A primera vista, uno creería que esto de la bibliofilia no es algo que atraiga multitudes, sino algo mucho más subterráneo, casi excluyente. Y aunque no sean cientos de miles los bibliófilos en el mundo ( o yo no creo que sean tantos…), y su oficio sí sea excluyente, como veremos ( económicamente), se trata de una cultura apasionante, y, a su manera, es un modo de vida.

Pongamos un ejemplo sencillísimo:

El Quijote es un libro muy famoso que se escribió hace más de cuatrocientos años. Supongamos que usted o yo queremos conseguir el libro; queremos poder afirmar que tenemos el Quijote en nuestra biblioteca. Si usted o yo de verdad deseamos eso, lo más seguro es que vayamos a la librería más cercana y consigamos una edición barata, pero decente del mismo. O quizás busquemos en Internet, cosa que es aún más sencilla. Entonces, podríamos decir que lo tenemos. Al Quijote.

Pero… ¿ Y qué haría un bibliófilo?

 

Considerando la importancia del libro, un bibliófilo documentado sabría de comienzo que la primera edición del Quijote data de inicios de 1605. Quizás también sabría que en poco menos de un año ( 1606) ya se habían impreso cinco ediciones a lo largo y ancho de la península Ibérica, y que otras tantas ( tanto legales como ‘piratas’) se encontraban por esa fecha en proceso de encargo e impresión. Entonces, con estos datos en mente, se lanzaría a encontrar unos de los sobrevivientes de estas escasas tiradas, y lo conseguiría a cualquier costo.

¿ Es clara la diferencia? Lo que empiezo a entender cuando veo esto es que la bibliofilia se basa en el amor por lo original, en la necesidad de entrar en contacto con objetos que vivieron o fueron creados en la época de interés, y que de alguna manera se han mantenido hasya hoy.

Asi, un bibliófilo no simplemente tendría al Quijote en la biblioteca; tendría algo más por el estilo de ‘una copia de El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, 3 vol, in-folio, 299 por 215 mm, completo según tal catálogo… ( estoy inventando, ya les digo de dónde saqué esto).. con 9 páginas blancas y 357 de texto, ilustrado por tal y tal personaje…”.

Article de Dancastell: “ Los bibliófilos”, basant-se en El Club Dumas de Pérez-Reverte, en el vlok:

http://blogs.eltiempo.com/el-aleph/2009/05/30/los-bibliofilos/

 

 

Imatge a l’article de Dancastell

 

Read Full Post »

biblioteca llena de fantasmas2

“ Sí, però un trobarà només el que busca ( a Abebooks), a diferència del que ocorre en una llibreria de vell, on un pot ensopegar-se amb un llibre l’existència del qual ignorava fins a aquest moment”.

BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas, Ed. Anagrama, B, 2010, p. 22.

 

el bibliofilo revista 3

“El espíritu del hombre se inicia y termina con el libro. Le acompaña en sus balbuceos de la infancia, le forma en la juventud, le guía en la madurez y le consuela en la vejez y en la hora de la muerte.

Algunos aman el libro por sus ediciones originales. Anhelan poseerlo para conocerlo. Buscan en él al amigo y al maestro. Otros, en cambio, al adquirir un libro, no pretenden más que poseer un precioso objeto más en su colección. A los primeros se les llama bibliófilos; son bibliómanos estos últimos.

Si al bibliófilo se le puede considerar como el monástico de la cultura impresa, el bibliómano es el acaparador sin fruto de la misma, y tanto más peligroso, desde el momento en que éste puede ser el punto de partida para un proselitismo contagioso.

La delicada e inocente afición de aquel, puede llegar a ser en éste una aguda enfermedad, llevada hasta el delirio. El bibliófilo puede convertirse en bibliómano sólo con dar un paso. Según Charles Nodier, basta para ello que su fortuna crezca o que su espíritu mengüe; inconveniente éste más común que el primero.

A un bibliómano le domina el afán de reunir libros, de tenerlos cerca de él, de poderlos admirar siempre; pero no por las enseñanzas que puedan contener, no por el fruto que puedan sacar de su lectura; el bibliómano apenas lee. Le interesa el golpe de vista, y de tal forma, que para él es más valioso un libro por su encuadernación o por sus grabados que por su contenido.

Si desea ardientemente algún libro, no repara en prejuicios de ninguna clase y procura poseerlo por cualquier medio.

Diddin se envanece, en una de sus cartas, de haber permanecido solo en una biblioteca y haber resistido la tentación de no guardar en sus bolsillos ninguno de los libros puestos a su alcance.

En estas circunstancias, el bibliómano debe sentir la misma impresión que un niño que llega un día a encontrarse solo en la habitación prohibida para él, en la sala encantada donde nunca ha tenido acceso. Primeramente, lo mirará todo con ojos espantados, luego con curiosidad y por fin tocará esto, cogerá aquello, romperá lo de más allá, y en breves momentos será dueño absoluto de todo cuanto le rodea”.

 

Article: “ Bibliómanos” de A. Fernández Balbas, a la revista El Bibliófilo, pp.23.

bibliómano4

 

exvlokis blau2

Read Full Post »

jaume pla gravador

Gravat de Jaume Pla

“ La expressió ’llibres de bibliòfil’ ha adquirit un significat específic. No resisteixo la temptació de resumir els criteris de Jaume Pla sobre el tema. Aquests llibres, malgrat que la màquina ha envaït totes les fases de producció, han de ser executats amb ‘la perfecció entranyable i plena de seducció de les coses fetes a mà’. ‘La seva justificació deriva del primor d’execució material que es persegueix i del to espiritual que denota saber apreciar els detalls de perfecció, de bon gust i de sensibilitat’. Els llibres de bibliòfil són considerats més per l’aspecte artístic, com objectes d’art, que no com a instruments de lectura.

Esquematitzant, un bon llibre de bibliòfil ha de ser el resultat de les condicions següents: valor literari del text, perfecció de la part tipogràfica, encert de les il·lustracions, si n’hi ha, en la seva doble relació espiritual amb el text i material amb la tipografia; resultat aconseguit amb aquests elements quant a harmonia, personalitat i caràcter.

Respecte a la tipografia, partint que un llibre és un text per ser llegit, s’ha de parar atenció en l’elecció dels tipus, en la justificació encertada de les línies i en l’espaiat regular entre aquestes i entre les paraules, en la disposició de les pàgines, en la proporció de blancs i d’espais impresos, en els marges, en la igualtat de tintatge en una pàgina i entre les pàgines del llibre. L’impressor ha de conèixer l’ofici i se li ha d’exigir un treball ben fet.

En la il·lustració, Jaume Pla es refereix a les qualitats que han de posseir els artistes per ser il·lustradors, ja que no tots són igualment aptes per a la  interpretació de tots els textos. S’ha de buscar un paral·lel entre la sensibilitat de l’escriptor i la de l’il·lustrador; hi ha d’haver una compenetració espir tual absoluta entre ambdós. En una edició de bibliòfil només són acceptables les tècniques nobles de reproducció: xilografia, talla dolça i litografia.  Les il·lustracions han de ser fetes directament per la mà de l’artista, no per una màquina.

Respecte al resultat, Pla creu que un llibre de bibliòfil ha de ser en el seu conjunt una obra d’art, i que l’excel·lència de les parts, considerades cada una per separat, no condueix forçosament a la perfecció del tot. Els elements han de ser manejats per un artista que tingui una idea de conjunt per tal d’aconseguir l’harmonia total”.

          F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.86-87.

grabado calccografico pla

 

§          §          §          §          §          §          §

 

la Bruyere

“ No siempre es fácil penetrar el alma del bibliófilo, desenmarañar las razones por las que codicia un libro al tiempo que desdeña otro. El bibliófilo es un ser muy sutil, mucho menos enajenado de lo que la gente supone. Se acabó la época en que podía representársele todavía con los rasgos trazados por La Bruyère, como encerrado en su curtiduría e incubando con ojo celoso libros magníficamente encuadernados que jamás abría. Se acabó aquello de figurárselo como un maniaco cuyo motivo para preferir una edición era la errata que la deslucía. El bibliófilo contemporáneo debe ser un hombre de gusto, tener educación literaria y saber decidirse tanto por motivos literarios como por motivos materiales o de pura curiosidad. Debe seguir la moda necesariamente, pero con prudencia, y no temer el desdeñar lo que ésta pondera sin razones de peso, y de investigar lo que desatiende. Debe tener espíritu crítico, cosa que faltó a muchos de sus predecesores, saber de literatura tanto como de calidades de papel e impresiones perfectas. Su quehacer consiste en conservar intactos libros cuyo texto ofrezca un valor indudable, conservarlos con toda la lozana apariencia que tuvieron en el momento de su aparición. De ahí procede la extrema importancia que conceden a su cubierta, y en verdad habría que ser un bárbaro para burlarse de semejante preocupación, pues la tapa de un libro es una piel que desollada nunca fue muy seductora. Gracias a los bibliófilos sabremos algún día cómo fueron hechos nuestos libros y cuál era su belleza exterior, pues sólo ellos exigen papeles durables y sólo ellos los saben vestir con dedicación. Todos los escritores deben amar a los bibliófilos”.

GOURMONT, Remy de: L’ame du bibliophile, Petits Crayons, 1921.

remy de gourmont

Read Full Post »

kama sutra persa 2                kama sutra persa 3

 

               “ El Kamasutra no és només un llibre de postures sexuals, és tot un acte social.

               I és així. Miguel Huguet, el creador d’aquesta empresa-concepte, tal com diu ell, és un bibliòfil. I resulta que a Espanya n’hi ha més, de bibliòfils. Uns 2.000. I els molt entremaliats formen un mercat ‘petit, selecte i elevat’. Huguet ho sap perquè ja elaborat un estudi de mercat i ha arribat a la conclusió que hi ha una gran concentració de llibres religiosos, simbòlics, amb il.lustracions molt boniques però… menys ‘artístiques’. La menció de la paraula artística en aquell moment em duu a la memòria, no sé perquè, quan en les pel.lícules a una noia la porten a un estudi de fotografía i li diuen que si vol ser actriu, ja que val, s’ha de fer unes fotos ‘artístiques’. I així acaba la protagonista, com en la página 15 del volum que tinc davant dels meus ulls.

kama sutra persa 4

 

               El llibre en qüestió és una edició facsímil del Kamasutra persa, acuradíssima, una edició d’uns quants exemplars, tal com ens explica Xavier Hernández, profesor de persa i especialista en Pròxim Orient a la Universitat de Barcelona. ‘Que no és un mer llibre de postures sexuals’, asegura. Parla de tantrisme, d’elements paisatgístics, de l’expressió de les cares, de la humitat… De la humitat? Ara va de bo, penso. Palau i cortinatges vermells, jo sabia que això no podía fallar. Que no, que la humitat és important per a la conservació dels manuscrits, que no s’han de banalitzar aquestes coses, i Hernández parla de la invasió mongola, del govern de l’Iran, de l’imperi persa i, sobretot, que no es tracta d’un llibre de meres postures sexuals.

               I què és, aleshores? Doncs un acte social. Sexual? No, no, social. Es tracta d’’un llibre que parla de la pietat religiosa, de l’art de viure, de com tractar una dona…’ . Doncs jo pensaba que sobretot anava de sexe. ‘… I del plaer sexual’. Per fi, ara sí que va de bo, pensó jo.

              Mínimn 5.000 euros.

              I és just llavors quan torna Miguel Huguet i ens explica que el tiratge de l’obra és de 300 exemplars per a l’estranger i 300 exemplars per a Espanya. Que hi ha una edició gravada en or pur i que costa molta pasta. Que els principals col.leccionistes de llibres antics s’hi gasten de 5.000 euros cap amunt. I llavors ens fa una explicació sobre el sistema de subvencions a les quals ha accedit per a la creació de l’empresa. I tot això a l’hora de l’aperitiu.

kama sutra persa 1

 

 

               Després torna a parlar de l’Apocalipsi de Sant Joan, de les cent unitats dels facsímil gravat  en or pur i de la demanda que necesita ser coberta. impressiona, i més entre les volutes cassetonades de l’amfiteatre del palau en el qual ens trobem.

                Llavors ens passen el llibre i ens sentim com Moisès amb les taules de la llei, en plena revelació. ‘Cada exemplar està signat davant acta notarial’, ens expliquen. ‘És la millor impressió i la millor termoestampació’, ens segueixen dient. El paper està envellit, la pell, tractada… és gairebé un acte de fetitxisme, penso.

               Però llavors el bibliòfil se’ns acosta i fa una confessió. ‘A mi, per la meva edat, la il.lustració que més m’agrada és l’última’. Es tracta d’un senyor gran, amb els cabells blancs, en una elegant i explícita postura amb una jove persa. Tots riem.

               Quan surto del palau és migdia. Feina i plaer. Coses que et passen quan fas cròniques”.

 

              “Llibres que són objecte de fetitxisme”, per Lucía Lijtmaer a Público.es del 24 de març de 2011.

 

——-

 

               “ La mística del libro, sobre todo del libro viejo, se revela como una de estas sutiles formas de estupidez militante y disfrazada, como no, de sabiduría. Ya la palabra ¡’bibliófilo’ es una palabra fea; es como decir perrófilo o gatófilo, son palabras monstruosas, deformes, mostrencas. Pero es lo que hay para designar al amante de los libros, es decir, al que mantiene con ellos una seria relación, más allá del uso y disfrute razonable; el que los ama y posee, y quiere más de eso mismo. Una vez inoculado el virus, la enfermedad se desarrolla como ‘bibliophilia perennis’. Es incurable. No hay exorcismo que pueda con este demonio. Realmente, el individuo no ha sido afectado más que de mitomanía pero, esta vez, relacionada con uno de los objetos para los que toda fabulación es poca: el libro”.

              Article:”Pequeña patología de bibliófilos, bibliómanos y bestias libreras”, en el vlok Misoginia y libertad de Juan Castellano.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »