Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliofàgia’

biblioteca-bany1

“ I no una d’aquestes biblioteques de bibliòfil amb llibres tan valuosos que el propietari no els obre mai per temor a espatllar-los, sinó una biblioteca de treball els exemplars de la qual no dubtàvem a anotar, a llegir en la banyera i en la qual conservàvem tot el que havíem llegit – inclosos llibres de butxaca i múltiples edicions d’una mateixa obra – o tot el que teníem la intenció de llegir més endavant. Una biblioteca no especialitzada, o millor dit especialitzada en tants camps que va acabar sent generalista. Vam dissertar durant tot el menjar sobre la felicitat i la maledicció de la nostra sort: els llibres són cars quan es compren, no valen gens quan es revenen, aconsegueixen preus astronòmics quan cal trobar-los una vegada que s’han esgotat, són pesats, s’empolsen, són víctimes de la humitat i dels ratolins, són, a partir de cert nombre, pràcticament impossibles de traslladar, necessiten ser ordenats d’una manera específica per poder ser utilitzats i, sobretot, devorant l’espai. ( He arribat a tenir un bany amb parets entapissades de prestatgeries, la qual cosa impossibilitava l’ús de la dutxa i obligava a banyar-se amb la finestra oberta per evitar la condensació; i també lleixes a la cuina, per la qual cosa certs aliments d’olor particularment penetrant estaven prohibits. Com a molts dels meus confrares, no vaig tenir sinó fins tard una situació immobiliària que em permetés satisfer les meves ambicions bibliòfagues). Només la paret del meu dormitori en la qual es troba la capçalera del llit ha quedat sempre lliure a causa d’un vell trauma: em vaig assabentar, fa molts anys, de les circumstàncies en les quals va morir el compositor Charles-Valentin Alkan, sobrenomenat el ‘Berlioz del piano’; el van trobar mort el 30 de març de 1888, aixafat per la seva biblioteca. Cada germanor té el seu sant màrtir i el major dels Alkan, pianista virtuós admirat per Liszt i que va heretar els alumnes de Chopin a la seva mort, és sens dubte el dels bojos per les biblioteques. Com de les llegendes gregues, existeixen diverses versions del seu tràgic final; hi ha qui diu que va ser un pesat paraigüer el que li va caure damunt, però davant el dubte…”.

          BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas, Ed.Anagrama, B, 2010, pp. 16-17.

bibliotecas-llenas-de-fantasmas2

“ Hay homicidios conscientes, voluntarios, ejecutados con plena conciencia. Crímenes que pueden resultar, tal vez, explicables o discutibles en un momento de pasión, de ignorancia, de ira, de patriotismo, de odio, de celos, de utopía. Pero rara vez la muerte de un libro, la destrucción de una biblioteca, puede beneficiarse de atenuante o explicación alguna. Por el contrario, éste suele ser un acto voluntario, consciente y cruel, cargado de simbolismo y maldad. Ningún asesinato de libros es casual. Ningún asesino de libros es inocente”.

“Asesinos de libros” de Arturo Pérez-Reverte  dins Patente de corso (1993-1998), Ed. Suma de letras, M, 2001, pp. 50-53.

patente-de-corso

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Edicions de bibliòfil.

            Ja he dit abans que al segle XIX sorgeix un tipus de bibliofília de concepció més moderna basada en llibres de reconeguts autors, de curosa edició, que incorporen elements i materials d’alta qualitat. Alguns autors han arribat a significar que aquestes obres són ‘ fabricades’ expressament per als amants del llibre. Josep Porter comentava que li havien arribat notícies de que als estats Units, a finals dels anys 40 del segle passat, ja es feien edicions de bibliòfil inclús de novel.les policíaques…

50 llibres catalans Porter

               La importància de l’interès per la bibliofília al llarg del temps ha possibilitat l’establiment d’un bon nombre d’associacions de bibliòfils en les que, entre altres finalitats, hi figura l’edició de llibres de bibliofília que solen tenir com a destí principal o únic, els seus socis.

               L’any 1866 es va constituir a Espanya la Sociedad de Bibliófilos Españoles

sociedad bibliófilos españoles1

Sociedad de Bibliófilos Españoles

 

que, en les seves tres èpoques, va publicar 82 diferents volums. Quelcom més tard, ho va fer la Sociedad de Bibliófilos Andaluces que, amb tiratges de 500 exemplars, va publicar uns 40 volums. La Societat Catalana de Bibliòfils en el seu període existencial d’uns nou anys ( 1903/1912 c.) va editar 8 obres força apreciades. Actualment, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona ( ABB),

asociación bibliófilos barcelona 1

 edita amb regularitat llibres de bibliofília d’autors i temes significatius els quals, la major part de vegades, s’il.lustren amb gravats de reconeguts artistes. Sense comptar l’edició d’un gran nombre de publicacions considerades com a complementàries – la majoria d’una gran qualitat tant des del punt de vista del contingut com del continent – l’ABB ja s’ha superat la trentena de publicacions d’alt nivell bibliofílic. El tiratge d’aquestes edicions sol estar situat entre els 100 i 250 exemplars.

               Al pertànyer moltes d’aquestes obres a edicions de qualitat estampades en un nombre limitat d’exemplars, habitualment són objecte de valoracions de consideració.”

                Unes frases de la conferència que el senyor Jordi Estruga, President de l’ABB, va donar al Col.legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya en el curs “Valoració dels documents escrits” l’octubre de 2006. Potser en posaré més perquè va ser molt interessant.

associacio bibliòfils barcelona1

 

               §               §               §               §               §               §      

        

               “ Las estanterías de mi casa, de repente, me parecen como nichos de cementerio. Inútiles llenas de pasado.

            Hay libros muertos que jamás conocí, otros con los que pasé un buen rato y otros que se portaron como mis peores amantes – tan escasas como mis lecturas – y me dejaron frío.

            Como yacen ellos ahora.

            Pienso comerme mis próximos libros. Iré leyendo cada página y al terminarla la ingeriré sin miramientos. Me daré un atracón de metáforas, pleonasmos y celulosa al mismo tiempo.

Esto constituirá un acto de bibliofilia y bibliofagia. Seré como una mantis religiosa y haré de cada acto de lectura una catarsis que conjugue mis dos grandes placeres: el gastronómico y el otro, que ahora no recuerdo.

            Hoja va, hoja viene, se irán cansando mis ojos y mi estómago a partes iguales, y con el tiempo y debido entrenamiento, os podré hablar sobre qué libro leer de primer plato y cual dejar para postre. Podré entender la pesadez, la única, de Mario Benedetti al ser editado por Alfaguara, que siempre utiliza hojas de mayor gramaje y demasiada cola en sus lomos, y degustar, como entrante de un suculento banquete, las finas hojas de algún salmo, sacado del misal de mi comunión, con el ligero adobo de polvo que ha matizado su sabor, en un sordo trabajo que ha durado justo treinta años para llegar al punto idóneo en paladar.

            Entraré en una librería como quien entra en el Carrefour, y en esa encrucijada, mis jugos gástricos rezumarán cuando pase por la sección de repostería, la de cuentos desplegables, que se abrirán ante mí como tartas de tres pisos.

            Se me ocurre que podré identificar al final de mi aprendizaje el hardware con el software, es decir, el libro con su contenido. Por ejemplo, la edición de Robinson Crusoe en pasta dura será como el marisco, todo cáscara, así que chuparé sus hojas con fruición intentando extraer de ellas todo el sabor del mar”.

 

            Article: “Bibliofagia y Bibliofilia”, en el vlok http://bizarrosininterrupcion.blogspot.com/2008/04/las-estanteras-de-mi-casa-de-repente-me.html.

pasta mariscos robinson crusoe

Read Full Post »

             

         

 

 

  “ El comerç dels llibres no se centra en les edicions, sinó en els exemplars. Només es omercia amb exemplars que, com a tals, posseeixen característiques especifiques que contribueixen a transformar un llibre ( objecte documental) en un llibre pel comerç ( objecte únic). No obstanht això, s’ha de tenir en compte que el punt de partida d’una taxació és agafar com a referència els preus que han assolit en el comerç altres exemplars de la mateixa edició o, si això no és possible, d’exemplars semblants per la raresa, l’antiguitat, la conservació, l’enquadernació i altres característiques ja mencionades. Segons això, és el mercat el que estableix els preus. Incideix aquí el concepte de raresa. Els exemplars en perfecte estat són més rars que els exemplars amb alguna deficiència. També incideix el concepte de demanda. Els exemplars perfectes són més buscats pels col.leccionistes que els exemplars amd deficiències, per molt petites que aquestes siguin, tot i que en un moment determinat, quan el preu incideix de manera determinant en el descens de la demanda, tendeix a equiparar-se. En moltes col.leccions ( ja que actua com a principi general) preval el criteri de qualitat ( dels exemplars) sobre el criteri de quantitat. Tanmateix, la taxació és essencialment un procés comparatiu que es basa en información amb què comparar els resultats de les anàlisi fetes sobre l’objecte base.

            El penúltim dels passos és establir el preu. També en aquest punt calen un conjunt d’eines de suport, uns instruments d’ajut. Especialment valuoses són les taxacions d’altres professionals i els preus de venda que ajuden a conèixer de manera aproximada el preu en què s’ha valorat un exemplar d’una edició determinada. També ajuden a valorar la resta de les característiques que influeixen en el preu definitiu amb què es taxa un exemplar determinat. En qualsevol cas, el preu que un exemplar específic adquireix ho fa en un moment concret que no es pot obviar ni separar de la información  merament crematística. L’objecte val “x” en el momento “y”, i només en el moment “y”. En un altre moment el preu anterior serà només una referència. No obstant això, s’ha de tenir en compte que és tracta d’instruments de caràcter bibliogràfic i documental. Per aquesta causa, aquest pas, la definició del preu de l’exemplar, tampoc pot considerar-se com una cosa completament aliena a les ciències de la documentació.

            El darrer pas en el procés de taxació és l’emissió de l’informe de taxació. No existeix cap norma en l’ordenament jurídic que determini com ha de fer-se i quins elements ha de contenir. Per tant, quan n’hi hagi, hauran de regir-se per les normes de caràcter professional que vulguin donar els qui pretenguin oferir aquest tipus de serveis. Algunes qüestions, però, s’han de tenir en compte. L’informe ha de ser raonat i ha d’incloure les dades contemplades per fer la taxació. També ha de contenir el nom del comitent i la causa que origina la taxació, així com totes aquelles circumstàncies que es considerin oportunes i que puguin incidir en el resultat de l’informe. L’informe de taxació permet al comitent ( que encarrega la taxació), generalment el propietari del llibre, conèixer tres factors del document, segons l’opinió de l’expert, que en cap cas certifica aquests detalls: la identificació de l’edició, la determinació de les característiques de l’exemplar i el preu”.

            Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 123.-124.

 

 

“ Los enamorados de los libros – principalmente de los ajenos – han llegado a constituir una especie de hombres muy rica en variedades. Unos son bibliófilos, otros bibliómanos, los hay bibliólatras y a veces bibliófagos y bibliocleptos. Sobre esta última gran familia podría escribirse un abultado libro, describiendo sus caracteres, resortes y procedimientos. El bibliófilo, o sea el amante de los libros, padece una leve y garta fiebrecilla que espolvorea de moztaza su vida para hacerla más sabrosa. Cuando la fiebre sube, el bibliófilo se trueca en bibliómano; si la bibliofilia imprime al pulso ritmo más celero, la bibliomanía – es ya una enfermedad. Que toca a su ápice en el bibliólatra, para quien vivir es acumular libros; hasta degenerar en bibliófago, quien los encierra y sepulta donde nadie sepa que está oculto su tesoro. Pero el gran malhechor, del que debemos guardarnos, es el biblioclepto, el ladrón de libros, su pasión es más feroz que la pasión por el oro; nos lo pedirá para engañarnos y quedarse con él; o nos lo escamoteará en un descuido. No le enseñemos jamás un libro anotado como raro; pasará a sus manos por mucha que sea nuestra vigilancia; las rejas y cerrojos de “El celoso extremeño” serían insuficientes para preservarnos de las mañas del amigo tocado de bibliocleptomanía”.

            Article de Baldomero Argente: “ Bibliomanía”, a La Vanguardia de 23 de març de 1956.

                                 

 

Read Full Post »