Feeds:
Entrades
Comentaris

                 Imatge: HEMERA/THINKSTOCK

 

“Els enemics del llibre II”.

L’aigua o la humitat. L’aigua, en contacte directe amb el llibre, n’és l’element inert més destructiu, i igualment la humitat ambient, puix que no solament determina les taques que l’enlletgeixen, i les floritures externes, sinó que arriba materialment a podrir-lo i, en últim terme, forma un cultiu ( combinat amb la pols) on proliferen i es reprodueixen les postes dels insectes bibliófags. En segons quins papers satinats ( especialment en els anomenats’coutxés’), enganxa els fulls i els converteix en una massa empedreïda, d’impossible restauració.

Cal evitar que els llibres es mullin, i si això es produeix, tenir la precaució d’asssecar-los full per full, intercalant ( després d’orejats), papers absorbents. Si lamullena ha estat intensa, no queda altra soluci´que desmuntar el llibre i tornar a donar-li l’empesa perduda ( si el llibre, pel seu valor o raresa ho fa aconsellable).

També al tenir en compte que el llibre necessita ventilació. Per tant, quan se’l netegi per treure-li la pols convé, al mateix temps, fullejar-lo, és a dir, provocar ( en una o dues passades) que els fulls s’oregin en contacte amb l’aire exterior.

Imatge: STOCK/THINKSTOCK

 

És molt important no enclaustrar els llibres en armaris o mobles-biblioteca tancats amb portesde fusta o de vidre, ja que encara que sembli que queden més protegits de la pols, la rarificació de l’atmosfera closa i la foscor els és altament perjudicial. La pols, en definitiva, també penetra dins els armaris o vitrines, i és preferible d’eliminar-la periòdicament en major proporció que no pas tenir el llibre enxovat i privat de l’aire i de la llum. La ventilació és essencial per a la bona conservació i manteniment dels llibres i un punt de la humitat ambient ( sempre que no sigui exagerada) manté la flexibilitat del paper, que també es perjudica quan el medi ambient és excessivament sec.

En els llibres relligats a tota o mitja pell ( i igualment en els de  pergamí), cal tenir en compte la tendència que tota matèria orgànica té a assecar-se amb el transcurs dels anys. Per tant, és aconsellable, de tard en tard, tractar-los amb una matèria grassa, que els restitueixi la flexibilitat perduda. Basta donar-los una lleugera capa de betum incolor ( en les pells clares i en els pergamins) o de color adequat ( segons el to de la pell) i raspallar-los seguidament. El llibre us ho agrairà.

Si adquiriu un llibre dels esmentats, i està brut ( cosa que especialment es dóna en els lloms), abans de col·locar-lo a la prestatgeria tingueu la precaució de netejar-lo. Un dels procediments aconsellables és mullar un cotó fluix en una mescla d’amoníac industrial ( np pur) i aigua ( sense calç) i fregar-lo lleument el llom, amb intensitat adequada a l’estat de brutícia, i eixugar-lo seguidament. Un cop sec, bastarà aplicar-li una capa de cera de pulir, o una mica de betum incolor o acolorit ( segons els casos) i raspallar-lo com en el supòsit anterior”.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 135-136.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Estos botones de muestra nos ponen de manifiesto las posibilidades de especialización que caben dentro de la bibliofilia, que de hecho son tan amplias como las materias sobre las que se han escrito libros, aunque varían según las épocas, las modas, los gustos y las aficiones de cada momento. El librero José Porter detalló más de dos mil especialidades que sin duda se correspondían con su experiencia de librero en el trato con los bibliófilos y lectores de todo tipo, y aunque algunas resultan algo inverosímiles, no cabe duda de que cabrían muchas más. También Francisco Mendoza Díaz-Maroto ensayó un esquema de especialidades bibliofílicas, especificando que podrían ser por formas ( manuscritos, autógrafos, incunables), por técnicas, por épocas, por impresores, por lugares de impresión, por temas, por extensión ( ephemera, publicaciones menores), por formatos, por autores, por obras, por sistemas de difusión, por ser primeras ediciones o haberse publicado en vida del autor, por ser obras prohibidas, por lenguas, por encuadernaciones, por procedencias, por grabados. Aunque algunas parecerían casi imposibles, la verdad es que todo cabe en la imaginación de un posible coleccionador. Podríamos desmenuzar toda la historia del libro sin por ello agotar las posibilidades que el deseo humano nos ofrece, que son infinitas”.

 

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 73.

 

Anuncis

 

“ Els enemics del llibre I”.

Albert Cim, en la seva clàssica obra “Le Livre”, dedica un extens capítol a l’estudi dels enemics dels llibres, entre els quals inclou, com a més destacats, els següents: la pols, l’aigua, el foc, els becs de gas, els insectes, el mal paper, les rates i els ratolins, i, en un aspecte més irònic, les dones i els amics que us demanen els llibres a préstec sense retorn.

El canvi de condicions de vida, des de que l’obra de Cim fou escrita ( la 1ª edició porta pròleg del 1905), ha variat el plantejament de la qüestió; el foc ha deixat de ser element de calefacció directa i els becs de gas són un record nostàlgic: Les rates i els ratolins, en els habitatges normals, també han desaparegut, i el paper es fabrica amb més garanties ( no,certament, quant a perdurabilitat). Les dones d’avui dia, que es consideren ‘promocionades’ i ‘coordenades’ en sentit igualitari a l’home, sembla que tampoc són l’ ‘ennemi plus dangereux que le feu, l’eau, le gaz… ennemi de tous les jours, de toutes les heures’, com les qualificava Vallery-Radot a les darreries del segle XIX.

Per tant, és just que ens limitem, a referir-nos als enemics que segueixen conservant tota llur virulència, no deixant de banda, per ‘pietat amicae’, el tema del prestatari que mai més no ens tornarà el llibre que li hem deixat. És un personatge que mereix comentari a part”.

Posaré aquí a tots els enemics, però en diferents dies per no fer-ho massa llarg, i començarem per:

“La pols.- És considerada com l’enemic més comú, encara que no com el més temible, primacia que correspon a l’aigua, amb la qual va, sovint, nefastament aliada. La pols i la humitat juntes, especialment quan els llibres estan ‘enclaustrats’ és la pitjor combinació per malmetre i destruir el llibre.

El remei per combatre la pols és una mica’ de pota de banc’, ja que consisteix, senzillament, a treure-la periòdicament, a base de passar un drap o camusa per les parts més sensiblement afectades ( tall superior, canal i llom). En els llibres de coberta dura, si es tenen ben col·locats, difícilment la pols penetra pels junts dels fulls. El daurat dels talls superiors en metal·litzar les superfícies, ajuda a la impermeabilitat de la pols. ( Aquest és l’origen del daurar,anterior a la mera finalitat ornamental.)

Cal, doncs, periòdicament, procedir a la neteja de les parts exteriors del llibre, que es recomana fer amb raspall o amb drap que no sigui de llana, per evitar la transmissió de germens o postes d’insectes. Cal evitar espolsar, simplement, els llibres, ja que la pols esventada torna a dipositar-se en el conjunt.”

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de la Llibreria del Sol i de la Lluna de >Barcelona, p. 135.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ ,pero en el siglo XIX cuando la ciencia se divide y especializa, en una corriente que ha continuado, cada vez con más intensidad, hasta hoy. La cantidad de libros existentes es tal, y las facilidades para su adquisición tan grande, que el bibliófilo no ha tenido más remedio que especializarse, como único procedimiento de distinguir unas bibliotecas de otras. Muchos, sin embargo no coleccionaron libros en razón de sus intereses intelectuales, sino de otras circunstancias, como su rareza o las posibilidades económicas de su adquisición. Sin embargo, las especialidades dentro de la bibliofilia son, a partir de entonces, una realidad claramente distinguible: el que colecciona libros lo hace, en muchos casos, en virtud de una cualidad determinada de éstos sea intelectual o física, porque la cantidad de libros existente es tal, que para que una biblioteca tenga una mínima coherencia, ha de tener una delimitación en su contenido. Aunque en esto pasa como en todo, que hay bibliófilos que cultivaron o cultivan varias especialidades, sea simultánea o sucesivamente, mientras que otros se conforman o tienen bastante con una sola.

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp.68.

 

 

 

“ Avuy sabém tots la importancia que á Catalunya tenen quantas industrias, arts y oficis s’enllassan ab lo llibre; es á dir, la reproducció de las ideas escritas y dels conceptes gráfichs: no cal esmentar que la producció del element fonamental, el paper, pot esser motiu d’orgull pera nosaltres  y que á aixó hi corresponen tants establiments de tipografía, de litografía, de grabat, de fundició y de relligadura ó enquadernació, y que per fi ja se significa á la Escola artística catalana la influencia en la exornació dels travalls de la prempsa. Ab tals elements no estarà donchs fora de lloch posar de relleu la importancia que pera Barcelona, pera Catalunya tota, tenen las Arts del Llibre, tant en lo que contribuheixen directament al major grau de cultura social com en lo que representan dintre’l terreno económich, com productes industrials, aumentant la riquesa y’l benestar del qui travalla.

Aqueixa agregació d’esforsos del saber, de las arts y del travall, natural es qque s’enrobusteixi ab la unió organisada de tots, tant pera la defensa de llurs interessos com pera empenyer las manifestacions de cada hú per lo camí del avens y del progrés. Aixís se realisa al present per tot allí ahont las Arts del Llibre vihuen ab soca ben arrelada, essentne una comprobació més de la evolució en aquesta fi de sigle, ben al inrevés del prop-passat, de tendencia á agermanar dintre del particularisme los interessos de cadascú y de tots.

A lo exposat deu nostre Institut Catalá de las Arts del Llibre la seva naixensa y la seva vida, que avuy més que may de la cooperació y ajuda de tots necessita, donchs la feblesa es qualitat inevitable á tota novella existencia.

… Esperém que, si no per una forsa que encara no te, per lo que simbolisa y representa, no puguian abátrerla las tempestats, y que l’apuntalin y adressin la bona voluntat de tot hom; y síguian aquestas ratllas coral salutació á tots quants en las Arts del llibre travallan y á quants lo llibre respectan y estiman.

       J.Lluis Pellicer, en l’editorial de Revista Gráfica 1900, p.2; editada per l’Institut Catalá de les Arts del Llibre.

Josep Lluís Pellicer i Fenyé

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ En la ‘Bibliofilia’ se unen el afán coleccionista propio del hombre civilizado y el deseo de ampliar el acervo de los conocimientos personales, y hay un momento en la historia de la humanidad, que es el de la invención y difusión de la imprenta en la segunda mitad del siglo XV, en el que se pensó que estos afanes y deseos podían llevarse a cabo con especial facilidad. Frente a la compartimentación de los conocimientos que se estudiaban en las universidades medievales, el sueño de los hombres del Renacimiento consistió en tratar de abarcar toda la sabiduría humana. En 1545, al publicar el suizo Konrad Gessner su Bibliotheca universalis, se cumplía el gran sueño de los intelectuales  del Renacimiento: el recopilar en una sola fuente todos los conocimientos humanos. La actitud del científico Gessner frente a la ciencia es la misma que adoptarán los bibliófilos de la época; ya en España, algunos años antes, el gran bibliófilo del humanismo, Hernando Colón ( 1489-1539), había tratado así mismo de reunir toda la producción existente en una gran biblioteca, mostrando ya entonces que los caminos de la bibliografía y de la bibliofilia van paralelos y a escasa distancia, e incluso a veces abandonan el paralelismo para juntarse. Empeños que pronto se revelaron vanos, pues la extensión de la imprenta multiplicó de tal modo la producción intelectual que a los pocos años de su existencia se hizo inabarcable e incontrolable por una sola persona y en una sola obra. Así nacieron, casi simultáneamente, la bibliografía y la bibliofilia especializadas”.

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 67.

 

 

El Bibliodiccionari el vaig iniciar pensant que trobaria unes quantes paraules que comencessin per Biblio, després vaig veure que hi havia més paraules de les que em pensava, primer em va estranyar arribar a 100, després a 300, a 500, ara hi ha més de 1000 paraules.

A cada ‘capítol’ penso que això s’acabarà i no trobaré més paraules, però sempre en van apareixent de noves. Últimament, però, la cosa sí que sembla que va acabant, per això aquest ‘capítol’ és bastant més curt que la majoria amb només 8 paraules noves, podria esperar una mica més i potser trobaré més paraules, però no és segur i m’agrada anar posant ‘capítols’ sense que passi massa temps entre uns i altres.

Segurament en trobaré més, ja les posaré.

 

Biblio29: el vlok Proyecto Biblio29-Lengua y Literatuta, és una biblioteca oberta de llibres i apunts digitals creada per estudiants de Lengua y Literatuta del ISFD nº 29. Comparteixen material digital sense ànim de lucre, exclusivament amb finalitat educativa.

Més informació a: https://biblio29lengua.wordpress.com/que-es-esto/

 

 

Bibliojuga: Bibliojuga amb el Gènius és una aplicació desenvolupada per la Diputació de Barcelona que ofereix 8 jocs infantils on els protagonistes són els personatges del Gènius, portal infantil de la Xarxa de Biblioteques Municipals. Ofereix dos jocs laberint on cal trobar el camí correcte per arribar al destí de la brúixola o el vaixell pirata, dos jocs per exercitar la memòria on caldrà trobar les parelles d’imatges iguals, dos jocs per trobar les 7 diferències en el bibliobús i entre alguns aparells tecnològics que es poden trobar a les biblioteques, i dos jocs de cercar i trobar ambientats en el circ i les festes populars.

https://play.google.com/store/apps/details?id=cat.diba.bibliotequesxbm.bibliojuga

 

 

Bibliolitia: destrucció conscient de llibres, p.e.: avui la indústria editorial practica la bibliolitia. (paraula vista en el vlok Encuadernación al poder .

Interessant article sobre Bibliolitia: “Bibliolitia Moderna” : Primera part a:  http://revistas.bnjm.cu/index.php/revista-bncjm/article/view/3423/3176  ( Revista Nacional de la Biblioteca José Martí , 1909, n. 7-8, p. 5-12  i Segona part a: http://revistas.bnjm.cu/index.php/revista-bncjm/article/view/3299/3071  ( Revista Nacional de la Biblioteca José Martí, 1911, n, 1-6, p. 1-16.)

 

 

Bibliomóvel: és un servei de prèstec gratuït de llibres, CD i DVD de diferents llocs i comarques de Portugal. L’objectiu és la descentralització cultural publicant el llibre i promovent la lectura entre les poblacions més allunyades de cada comarca.

Més informació de diferents llocs a: http://www.sjpesqueira.pt/pages/330,  https://www.cm-coimbra.pt/biblioteca/b506.htm, http://www.cm-loule.pt/pt/7435/bibliomovel.aspx , http://www.bm-ferreiradecastro.com/index.php?option=com_content&task=view&id=210&Itemid=479

 

 

 

Biblio-nómada: projecte presentat per Edgar Alarcón (Aka ‘Primaveras’) i el seu  pare Sr. Osvaldo Alarcón, ‘Biblio-nómada AmArte’; un camió de la seva propietat “chuleado” per artistes visuals, amb l’interior ple de mobles antics plens de llibres i enciclopèdies, especialment enfocats a les Belles Arts.

Vist a : https://celesteazul.wordpress.com/2017/12/31/biblio-nomada-amarte/

Creació de la primera biblioteca mòbil de La Laguna: http://periodicoentretodos.com/2017/12/20/crean-la-primera-biblioteca-movil-de-la-laguna/

Més informació a : http://www.milenio.com/cultura/biblio_nomada_amarte-literatura-teatro-primaveras-torreon-milenio_noticias-laguna_0_1087691486.html

 

 

Biblio-pieza: “En el primer capítulo de Mi Rincón, Jean Philippe Cretton llegará al departamento de Jorge Baradit, en la comuna de Ñuñoa, para conocer su “Biblio-pieza”. En dicho lugar es donde el best seller escribió la trilogía “Historia Secreta de Chile“, además de la mayoría de sus libros de ficción. Es en ese lugar de intimidad donde Baradit se abre con Jean Philippe para revelar detalles ocultos de su vida, dando pie a conocer los otros rincones que construyen la historia secreta de Baradit: su taller en barrio Italia, su café favorito y el parque metropolitano”.

Video: https://www.youtube.com/watch?v=QexsTofE-ng

 

 

Biblio-Pop, La (2): tenda de llibres online, a Mercadolibre. A ( Balvanera) Pichincha y   México, Capital Federal. https://perfil.mercadolibre.com.ar/LA+BIBLIO-POP .

 

 

Bibliotecidad: Paraula trobada recenment, la definició no la tinc clara, però crec que llegint aquests dos articles de José-Pablo Gallo-León, la cosa ja queda més clara. Així doncs us convido a llegir-los perquè com a articles dedicats a les biblioteques, em semblen molt interessants.

He demanat consell a l’autor de la paraula i m’ha donat dues possibles  definicions:

Bibliotecidad: “cualidad intrínseca e intangible de la biblioteca que le permite ser identificada como tal, independientemente de su tipo, servicios que presta o época” i també  Bibliotecidad:  “Esencia o espíritu de la biblioteca que le hace ser tal”.

En els seus articles diu , entre altres coses:  “Si no tenemos claro lo que es y debe ser la biblioteca, debemos ante todo definirlo, pero una biblioteca ha sido tal siempre, sea mesopotámica, helenística, renacentista o una pública del siglo XIX, siendo totalmente diferentes entre ellas. Hay que buscar el hilo conductor, el espíritu que hace que todas ellas sean definidas y reconocidas como bibliotecas, a pesar de las disparidades. Captar esta esencia, esa bibliotecidad, nos permitirá definir el modelo de biblioteca del futuro”.

Articles: “Bibliotecidad: una discusión sobre la esencia de la biblioteca en momentos de cambio”, de José Pablo Gallo León, vist l’1 de desembre de 2017 a: https://listserv.rediris.es/cgi-bin/wa?A2=IWETEL;a207f3d0.1711e .

“ Marketing y espacios bibliotecarios, condenados a encontrarse” de José-Pablo Gallo-León, a

https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/66591/1/2017_Gallo-Leon_Anuario-ThinkEPI_75-79.pdf .

I per entrar més en matèria biblioteconòmica tenim un llibre d’aquests senyor, que no he llegit, però que segur que a bibliotecaris i amics els hi pot anar força bé. Llibre que en el

capítol 3. Forma y función en los espacios bibliotecarios: ¿lo útil es lo bello? …….. . 85 3.1. La relación entre la forma y la función en la arquitectura ……………. . 85 Formalismo vs. funcionalismo [85]. La persistencia del funcionalismo entre bibliotecarios (y arquitectos) frente a modelos conciliadores [89]. La utilidad de la belleza [92]. Simbolismo, presencia, monumentalidad y bibliotecidad [96]. El uso de las bibliotecas y la determinación de su forma [101]. Cómo conocer el uso y las necesidades del usuario para el diseño de las bibliotecas [104], podem trobar una millor explicació sobre aquest tema de la Bibliotecidad.

 

 

 

 

 

Revista Gráfica 1900

 

“ Ja fa alguns anys que tot quan se refereix á las arts anomenadas de una manera general Arts del llibre, es obgecte de particular atenció, y res d’estranyar es que aixís sía; ans al contrari, inesplicable resulta que per tant temps lo trascendental invent de l’Imprempta hagués devallat tant al desota de las demés produccions del home en totas las brancas de l’Industria. Aqueixa s’ha vist sempre, en més ó en menys, á través dels capritxos incoherents de la moda, abellida per les aplicacions decorativas de las arts plásticas. Mentres se pretenía exornar lo més vulgar y prosaich obgecte, necessari en las prácticas de la vida, lo llibre, lo vehicul de la idea, de totas las doctrinas, fconcretament, no solsont de las evolucions que tot ho capgiran, impuls de tots los avensos, doll inacabable de sanitós plaher que enlayra á l’inteligencia, ferm consol del que sofreix, sanitosa distracció dels felissos pobres d’esperit, y en mitj de tot, nombrosa reunió d’industrias, de travalls en que s’afanyan milers de criaturas fent trasbalsar milions, fonament de moltas fortunas; lo llibre, originat y nascut de un procediment artístich; lo llibre, que en son comens era un joyell, había acabat per esser un producte industrial groller y xavacá, fora de raríssimas excepcions ab que distingidas personalitats mantenían la tradició dels bons temps de l’Imprempta, fentne esperar una salutable regeneració, que, si no es arribada á realisarse en tot, se iniciá no fa molts anys, y s’exten, creix y se desenrotlla, comensant a posar lo llibre al nivell de las demés obras del home, no sols concretament com travall d’impressió, sino també en tots los procediments y materials que intervenen en los elements que d’ell se’n derivan.

Revista Gráfica 1900, anunci.

Lo despertament ha sigut ben general: lo meteix á l’América del Nort, á França que á Inglaterra, que á Austria, que á Alemania y que á Italia. Com succeheix en las demés aplicacions de las arts als productes industrials, que l’observació y l’estudi de las obras creadas en épocas ja llunyanas dona per resultat lo formar un comensament d’istil propi de la nostra, la devoció als exemplars de las primeras prempsas contribuheix á retornar al llibre d’avuy quelcom de las qualitats que aquells tenen, y de nou, tot quan s’hi relaciona, tendeix á esdevenir un travall artístich en lloch d’esser lo mer resultat de un ofici manual en que la inteligencia y lo sentiment de la forma, del color y de l’armonía poch ó res tenen que veure.

Dintre de la tradició establerta per las obras clásicas de l’Imprempta, ne deriva, lo meteix que de tots los caracters escrits, més ó menys exótichs, la imaginació d’avuy, tipos y formas que responen al afany de produhir alguna cosa nova; camí que á l’avenir conduhirá indubtablement á la creació de l’original que are tant admirém en lo de sigles enrera”.

J. Lluis Pellicer, en l’editorial de Revista Gráfica 1900, p.1-2; editada per l’Institut Catalá de les Arts del Llibre.

( curiosament, per les més de 40 pàgines dedicades a anuncis ja val la pena la revista)

Revista Gráfica 1900 ( revers)

 

χφ               χφ               χφ               χφ              χφ               χφ               χφ

 

Enquadernació de Vicente de Diego

 

“ Hay muchas clases de libros y  no todos necesitan ni merecen amor. Los hay de usar y tirar; no faltan los que se reducen a simples ajustes de cuentas con otros o con uno mismo; algunos no valen más que como mensajeros; otros no son más que cestos de noticias y los hay cuya existencia no está justificada más que para su autor. Pero los hay también de leer y guardar, para volver a descansar en ellos; de tener, para entrar y salir de ellos; de guardar, para convivir. Y, para ser libros de amar por sí mismos, todos ellos necesitan un lecho acogedor y suave para una tipografía discreta, variada y elegante; una distribución del texto armoniosa y ajardinada; acaso unos complementos gráficos que acompañen sin distraer ni aturdir; un formato que no les impida ser un objeto eventualmente a mano y una encuadernación ( industrial, artesana, fina, original) hermosa. Resultan todavía insustituibles en la vida del hombre de cultura, que hoy pudiera ser cualquiera. No hace falta pedir lo imposible. Sólo un pergamino rubio y blando, más bien sin arrugas, o blanco y duro, ‘ a la romana’, pero sin tensiones deformadoras; una pasta española, acaso jaspeada, con guardas de papel de ondas o de guijarros; un papel labrado o pintado sobre un folleto del XVIII; ojalá, quien pudiera, una pasta valenciana; o un tafilete azul, verde, con frecuencia rojo con un filete en recuadro y cuatro florones dorados en las esquinas. A partir de ahí, todos los sueños. Gracias a la encuadernación el libro es una fiesta. Y no sabría decir si el amor al libro – y en buena medida, la cultura- empieza o termina en la encuadernación”.

Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 65.

Estampació d’època en plena pell, tafilet vermell, amb estampacions en or en cobertes i llom.

 

“ En els temps que només hi havia llibres manuscrits, les biblioteques més importants estaven als monestirs i convents, que, com és sabut, eren els fogars de cultura d’aleshores i els centres productors dels llibres copiats a mà. Hi havia també biblioteques reials i de particulars. De les monàstiques és per demés parlar-ne, car són a bastament conegudes de tothom, i no escau tampoc de fer-ho en una ressenya dedicada exclusivament a les particulars.

Quant a les biblioteques reials formades els segles XIV i XV, consignarem les de Martí I, Alfons IV, la reina Maria, el condestable de Portugal i la del dissortat príncep de Viana, de qui la història ens diu que era un gran amant dels llibres. Aquesta afecció que tenia pels llibres el fill de Joan II es posa de manifest en una pintura de Moreno Carbonero, la temàtica de la qual és el príncep de Viana llegint un gran infoli de la seva biblioteca.

En el segle XIV (1338), segons inventari del notari Pere Falgueres, existia la biblioteca particular formada per Bernat Serra, cèlebre cirurgià de Jaume II, contemporani de Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Ramon Muntaner. En l’inventari d’aquesta important biblioteca integrada en la seva major part per obres adients a la professió del seu posseïdor, consta Quendus librus i papiro de ope fratis Raymundi Lulli cum cohoptera vermilla, que fou una de les primeres obres de Ramon llull, que hom troba formant part d’una biblioteca. Aquesta col·lecció del cirurgià Bernat Serra havia d’ésser doblement interessant, perquè les obres que hi eren contingudes ens mostrarien on s’abeurava la ciència dels cirurgians catalans d’aquell segle.

Regimen Sanitatis Salernitanum (1480), d’Arnau de Vilanova

 

D’entre totes les biblioteques particulars de Catalunya de què es tenen notícies, formades el segle XV, es remarca la del gran jurista  vigatà Jaume Calliç, inventariada l’any 1434, i en la valoració de la qual intervingueren els llibreters perits Guillem Ça Coma i Francesc Bertran. Calliç reuní a la seva biblioteca molts textos de la ciència jurídica medieval. I tal com succeeix amb la de Bernat Serra, esmentada abans, però amb relació amb la cirurgia, a través de l’inventari de les obres que hi havia en la de Calliç, els entesos en ciència jurídica antiga podrien apreciar quines foren les fonts jurídiques que imperarien en aquella època de la Catalunya floreixent.

Altres biblioteques importants del mateix segle (el XV) foren la del notari Pere Pau Pujades (1462); la de Francesc Pujades (1466); la de Joan Ginebret, composta en bona part d’obres sobre humanitats (1469), i la de Pere Çaclosa, mercader, molt abundant en obres d’història i de legislació (1471).

N’hi hagué, com es pot suposar, moltes d’altres, que no detallem per les raons esmentades abans, però el conjunt de les quals proven l’alt grau de cultura que havia assolit la Catalunya dels temps medievals.

En introduir-se la impremta a casa nostra, augmentà, com era lògic, la formació de biblioteques particulars. La producció dels llibres manuscrits resultava molt cara, i aquests eren només assequibles als acabalats o a aquells que els necessitaven com a instrument de treball de llur professió. La impremta abaratí el llibre i el posà a l’abast de major nombre d’estaments socials. Per altra part, ja no eren solament llibres litúrgics, de teologia, de dret i legislació, de ciències mèdiques, etc., els que es produïren en endavant, car la impremta divulgà molt més que ho feren els manuscrits els llibres d’humanitats, literatures, coneixements generals, etc.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.148-149.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ No estoy de acuerdo con mi admirado Andrés Trapiello, cuando dice que ‘ no hay que olvidar que los libros se hacen y se han hecho para ser leídos’ y mucho menos, cuando se pregunta- insistiendo en el interés por su contenido- que, ‘si no están vivos, ¿ para qué vamos a buscarlos, para qué los querríamos?’. Los libros valen para muchas cosas y la encuadernación, más que ninguna otra parte de la estructura del libro, lo sabe. Esto era ya verdad en la Alta Edad Media, cuando, en una de las revoluciones de la lectura, ‘ el libro, no siempre destinado a la lectura, se convierte más bien… en un bien patrimonial y, en sus formas más valiosas, hieráticas y monumentales, pasa a ser símbolo de lo sagrado y del misterio de lo sacro’ y lo es ahora. Los libros están vivos, siguen vivos, cuando Trapiello cree que ya no están vivos. Y los hay vivos que no merecen amor. Los libros sirven para mucho más que para leerlos. Sirven para que alguien se haya sentido dichoso en su lectura, para haber sido leídos, para conservarlos, para estar presentes, para convivir. Como una jarra de Talavera en la que no se bebe o un paisaje romántico colgado de la pared por el que no se pasea más que con el alma. Un cierto amor, que es más bien bibliofagia, viene acaso de embriaguez de escritura y de no haber parado mientes ( y corazón) en la encuadernación; en última instancia, en el libro como objeto y no sólo como medio. Baste un ejemplo: el libro: el libro considerado por todas las revistas y tratados bibliográficos ‘del corazón’ como el mejor libro de la imprenta española, el Salustio de Ibarra, no fue escrito principalmente para ser leído. Fue sobre todo un acto de servicio no desinteresado de un hombre ambicioso a un Infante de España y ha sido el libro español que mayor número de encuadernaciones hermosas recibido. Por lo mismo que venimos diciendo y aunque resulte paradójico en apariencia, el precio no es algo decisivo para el amor de un libro, aunque por su causa no pueda uno dormir con todos los que quisiera”.

Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63-65.

 

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per tothom, per lectors i per bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.