Feeds:
Entrades
Comentaris

“ En el segle XVII es generalitzen les biblioteques particulars, car en posseeixen gairebé totes les famílies nobles, els erudits, els homes de carrera, etc. Més que no pas avui, en els grans casals es construeixen estances destinades exclusivament a biblioteca. Floreixen els ex-libris heràldics…

És d’aquesta època la molt notable biblioteca de Ramon Foguet i Foraster, eclesiàstic i arqueòleg, nat a Sant Martí de Maldà el primer terç de segle. Reuní un nombre important d’obres sobre numismàtica, ceràmica i arqueologia en general, que va llegà al Convent de Sant Francesc de Tarragona. Més tard passaren a la Provincial de l’esmentada ciutat.

I la molt famosa de Pere Anton d’Aragó, virrei de Nàpols, gran protector del monestir de Poblet. Aquesta de Pere d’Aragó era de caràcter general i molt valuosa pels còdexs i llibres preciosos que s’hi contenien. La va formar durant la seva estada a Itàlia; constava de tes mil set-cents cinquanta volums, que féu relligar uniformement en tafilet roig, amb les seves armes gravades en or a les tapes, i en féu donació al monastir de Poblet en els temps de l’ abat Virgili, que regí el cenobi  de l’any 1688 al 1692. Ocupava una sala especial a la porta d’entrada de la qual hi havia esculpides les armes de Pere d’Aragó. El 1835 fou saquejada i destruïda, i es salvaren només uns centenars de llibres, que van passar a mans de particulars. Avui alguns d’aquells han estat tornats al famós monestir com a elements de l’obra de reconstrucció que s’hi està realitzant.

Hi hagué la de Francesc Robuster i Sala, fill de Reus, canonge de la Seu barcelonina i bisbe d’Elna. De la seva biblioteca existeix un ex-libris heràldic. I la important del duc de Segorbe i de Cardona, gran mecenes, que en féu cessió al monastir de Poblet.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Como sea, la pasión que recorre el circuito del libro antiguo en Buenos Aires es la bibliofilia. Una pasión que, en palabras del librero Aizenman, incluye a señores ‘ fetichistas y sabios – aunque a veces no es así- muy ávidos de sorprender y atesorar todo cuanto en el libro más se aproxime a la idea de un origen: el manuscrito del autor, el primer esbozo del ilustrador, la primera edición de un texto culturalmente significativo, la primera tirada de un grabado, la encuadernación de época’. Al coleccionista ‘ se le debe a veces el descubrimiento, rescate y conservación de obras ignoradas o subestimadas’, dice Aizenman. En la Argentina, la bibliofilia arranca en el siglo XIX con los nombres de Pedro de Angelis, Andrés Lamas, Manuel Trelles y Bartolomé Mitre, continuándose en el siglo XX con Teodoro Becú, Antonio Santamarina, Eduardo Bullrich, Oliverio Girondo, Guillermo Furlong, Alejo González Garaño, Alfredo Hirsch, Miguel Angel Cárcano y Federico Vogelius.

La feria del Libro Antiguo concretada en 2004, 2005 y 2007 instaló a esta actividad en la agenda cultural porteña, pero ¿ qué libros son hoy los más buscados?, ¿ cómo se fija un precio y quiénes son los compradores? En este pequeño mundo, la regla es ser discretos. Pero algunos libreros confiesan que los compradores que realmente mueven el mercado no serían más de trescientos. Entre ellos puede haber empresarios como Pedro Blaquier, Horacio Porcel y Eduardo Constantini, celebridades como Antonio Carrizo, algunos industriales y estancieros, pero también representantes de instituciones – la Biblioteca Nacional – o de fundaciones privadas y universidades extranjeras. ‘Hoy se extraña a un público de clase media y a personalidades como Vogelius – creador de la revista ‘crisis’ – que atesoraba manuscritos y libros americanos’, dice el coleccionista Arturo Eiras.

Sin embargo, el rematador Enrique Bullrich asegura que ‘ hay un público joven y lo veo en las subastas. Está renaciendo el interés por el  documento histórico y el libro argentino. Hace poco vendimos en 27.000 pesos – al Archivo General de la Nación – un documento firmado por Saavedra y Moreno. Se revaloriza a los viajeros europeos que en el siglo XIX describieron el país, también se buscan los libros que salieron de nuestras primeras imprentas, y las ediciones de las vanguardias literarias, con Borges a la cabeza’. Se habla ya de ‘incunables rioplatenses’ para referirse a los escasos libros impresos por los Jesuitas aquí en el siglo XVIII y a aquellos de la imprenta de los Niños Expósitos – nació en 1780 en Buenos Aires – donde se publicaron los primeros periódicos y, por caso, la traducción que Moreno hizo de ‘El contrato social’ de Rousseau.

En cuanto a los precios, explica el librero Diran Sirinian – dueño de ‘Poema 20’, espacializada en fotografía antigua – siempre están ‘ en directa relación con la rareza del ejemplar y con sus características’. Mucho depende de si el libro conserva su encuadernación original, si está dedicado o no por el autor, si se trata de una tirada para bibliófilos – hecha en papeles especiales y con ilustraciones, el caso de

 

Dibuix d’Spilimbergo en el llibre Interlunio.

 

‘Interlunio’(1937) de Girondo con dibujos de Spilimbergo – o, en fin, si es una primera edición inhallable. En el anticuariado los libros son bienes escasos y el precio, un juego de estrategia. Es difícil decir cuánto vale la primera edición del ‘Quijote’ de Cervantes hecha por Juan de la Cuesta en 1605, hace años que no se ve una. Es difícil cotizar una primera edición del ‘Facundo’ de Sarmiento que conserva anotaciones manuscritas de Juan Manuel de Rosas.

Ser librero anticuario es un oficio angustioso a veces. ‘Siempre que vendo una pieza única me pregunto si volveré a verla y sé que es prácticamente imposible’, dice Elena Padín  Olinik, la dueña de ‘Helena de Buenos Aires’, que hace poco vendió un ejemplar único de ‘España en el corazón’ de Pablo Neruda, editada en París en 1936. Los anticuarios se abastecen intercambiando libros con colegas europeos y americanos, pero fundamentalmente compran bibliotecas: la pesadilla es que algún día se acaben.

María del Carmen Rúa, la vendedora más experta de ‘l’Amateur’, admite que ‘aún vivimos de las bibliotecas que se formaron en la Argentina en la primera mitad del siglo XX, la época en que Giselle Shaw, Antonio Larreta, Girondo, Matías Errázuriz y otros importantes coleccionistas se abastecían en Europa y no faltaban encuadernaciones de artistas como Paul Bonet’. Sin melancolía, Alberto Casares destaca que ‘ el destino de los libros es pasar de un dueño a otro. Los coleccionistas son personas reservadas, sólo entre pares muestran sus tesoros, pero me consta que aún hay argentinos que compran importantes libros en Europa, así como hay libreros y coleccionistas europeos que visitan Buenos Aires dos veces por año’. Inevitablemente uno recuerda aquello que Pedro de Angelis le escribía en 1856 a Manuel Trelles: ’el sentimiento que naturalmente tengo de separarme de la parte más preciosa de mi biblioteca queda en gran parte atemperado por la idea de que los nuevos poseedores son personas inteligentes, y que saben apreciarla’.

Libros antiguos, un mundo porteño”, Diario Clarín, 12-09-2007.

http://edant.clarin.com/diario/2007/12/09/sociedad/s-06015.htm

 

 

Anuncis

 

Biblio-Biblia-Biblioteca: taller d’animació lectora, a Biblioteca Infantil del Museu de Prehistòria de València. Titulat “Biblio-biblia- biblioteca: d’Alexandria en la Biblioteca del Museu de Prehistòria“— coneixeràs més a fons el món dels llibres i de les biblioteques, els llocs on pots trobar qualsevol tipus d’informació.

 

 

Bibliofilow-cost: Fernando Iwasaki en un interessant article: “El deseo textual. Obsesiones de un bibliofilow-cost”, explica que per ser bibliòfil s’ha de ser ric i que ell no podria ser bibliòfil, però diu que si que pot ser un bibliofilow-cost, una mena d’híbrid amb tots els capritxos dels rics i totes les necessitats dels pobres. Més sobre Bibliofilow-cost en el citat article, en el nº 22 de la revista Jot Down del mes de març de 2018 (dedicat a la Bibliofília).

Alguns distingíem entre bibliòfils pobres i bibliòfils rics, això del low-cost és més internacional. Però de bibliòfils n’hi ha de moltes altres menes, com per exemple el “bibliòfils cagués”.

 

 

BiblioLab (2): La Biblioteca Central de Cerdanyola    m’ha donat l’adreça per saber de què va això del BiblioLab: “és un programa de la Xarxa de Biblioteques Municipals (XBM) que desenvolupa i dóna suport a accions que tenen com a finalitat l’accés al coneixement a través de l’experimentació i metodologies innovadores i creatives en un entorn col·laboratiu obert a la ciutadania”.

A la pàgina de la Diputació: https://www.diba.cat/web/biblioteques/bibliolab1, ho expliquen detalladament.

He posat un (2) perquè a la Biblioteca/CRAI de la Universitat Pompeu Fabra també tenen un BiblioLab  dedicat als seus estudiants, i seguint una tendència que organitza Bibliolabs a diferents llocs del món. ( i que ja vaig posar en un capítol anterior del Bibliodiccionari)

 

Bibliolex (1): vlok argentí de Pablo Kairuz, dedicat a la advocacia, web 2.0 i temes relacionats amb la informació jurídica intel·ligent. Informació a: https://bibliolex.wordpress.com/

 

 

Bibliolex (2): es un programa de Radio Vallekas   “que cada Miércoles de 12:00 a 13:00 trae la actualidad, la mejor sección cultural y se dan pinceladas sobre el derecho. Pinceladas y monográficos”. Més informació a: https://us.ivoox.com/es/podcast-biblio-lex_sq_f1465379_1.html

 

 

Bibliolex (3): vlok sobre “Legislación de bibliotecas y temas afines”. http://bibliolex.blogspot.com.es/

 

 

Bibliomemoria: en el vlok Notas para lectores curiosos  he trobat aquesta paraula i l’autora del vlok, l’ escriptora Elena Rius, ens l’ explica: “ Permítanme que tome prestada la definición de este género que hizo Joan Didion ( otra insigne cultivadora de la autoedición) en un artículo publicado en 2014. Según ella, la bibliomemoria vendría a ser “ una subespecie de liteatura que combina la crítica y la biografía con el tono íntimo y confesional de la autobiografía”. Para más detalles sugiero consultar el vlok de dicha autora.

Imatge del vlok citat

 

 

Bibliomemorialista: en el vlok anterior, cap al final, l’autora desitja que els autors d’aquí es dediquin ja, a escriure ‘Bibliomemorias’, o com a mínim que alguna editorial en tradueixi algun.

 

 

Bibliomundo (2): a Trelew-Chubut (Argentina), revista digital de Bibliotecologia: Bibliomundo, es pot veure , la nº 1 de juliol de 2017 a: https://issuu.com/martinaguilar7/docs/revista_bibliomundo_-_tsb_2017 . No està clar si hi ha més números.

 

 

Bibliomundo (3): vlok dedicat a: “ Bibliomundo es un espacio cuya idea principal es crear y brindar contenidos a través de la difusión de noticias, ideas y opiniones a todos aquellos interesados en temas relacionados con la Información y la Documentación”. Informació a: https://bibliomundos.blogspot.com.es/p/bibliomundo-es-un-espacio-web.html

 

 

Bibliosedr: hashtag utilitzat per la Biblioteca de la Universitat de Sant Esteve de les Roures a Twitter. https://twitter.com/bibliosedr .

 

 

 

 

Bibliotecadecolores (1): hashtag vist en un tuit de Yolanda Ruiz: “ La colección de #pigmentos reunida gracias a la curiosidad de E.W. Forbes por estudiar el origen, composición y propiedades de los #colores de las #obrasdearte dió lugar a la #bibliotecadecolores más grande del mundo. Se conserva en Harvard”. Més informació en la pàgina citada en el tuit: https://news.harvard.edu/gazette/story/2015/09/a-wall-of-color-a-window-to-the-past/, per veure l’interessant article a The Harvard Gazette.

 

 

BibliotecadeColores (2): hashtag utilitzat en referència a un projecte de GALEHI , associació de famílies, pares i mares LGTB. El pojecte inclou una Biblioteca de Colores  amb la intenció d’ajudar als professors dels seus fills a superar limitacions i col·laborar amb ells en el treball de la diversitat familiar i afectiva present a les aules.Tota la informació en el vlok: http://biblioteca-decolores.blogspot.com.es/

 

 

Biblio’tifs: a Bertignat  (França ) la biblioteca ha organitzat un servei de perruqueria. Li han donat el nom de Biblio’Tifs , perquè el creador del cartell és Thierry Foucart ( un dels regidors de l’ajuntament)

Més informació a: https://www.lamontagne.fr/bertignat/2018/03/31/bibliotifs-pour-lire-et-se-faire-coiffer_12795453.html

 

 

Pere Miquel Carbonell. Chròniques de Espanya fins ací no divulgades (1513)

Pere Miquel Carbonell, notari, historiador, cronista i poeta, d’una peça, nascut a Barcelona el 1437 i traspassat a la mateixa ciutat el 1517, formà una biblioteca d’humanitats, d’història de la Corona d’Aragó i literatures. Vers l’any 1896, un lot d’incunables procedents d’aquesta biblioteca estava en venda a la parròquia de Caldes de Montbui, al preu de cinc pessetes el volum, indistintament. Segons conta Antoni Palau en les seves Memòries, el col·lecionista i llibreter Jaume Andreu n’adquirí uns quants.

Altres biblioteques de començaments del segle XVI, dignes d’ésser esmentades, foren les de Nicolau Pere, en la qual hi havia, principalment, obres dels clàssics llatins i de legislació catalana, i la del gran impressor català mossèn Pere Posa, que es detalla en el famós inventari dels seus béns.

 Suma de la Art d’Arismètica de Francesc Santcliment.Va ser impresa a Barcelona per Pere Posa el 1482.

En l’últim terç de segle hi ha la de mossèn Francesc Serra, doctor en lleis. Un inventari del notari Montserrat Serra, dels anys 1584-1592, ens assabenta que constava d’uns tres mil volums i que la integraven, principalment, obres d’humanitats i de legislació.

És també d’aquella època la biblioteca de l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, molt rica en obres de numismàtica, història i jurisprudència. Antoni Agustí fou el primer que va implantar el sistema de catalogació per matèries. D’aquesta biblioteca, que passà a nodrir el fons de la d’ El Escorial, se’n publicà un catàleg l’any 1586.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Feria del Libro en la Cuesta Moyano 1930

“ Cuando parece que la época del libro está tocando a su fin; cuando los libros, en el sentido clásico del término, serán en poco tiempo un objeto histórico, quizás con espíritu de rebeldía ante lo que se avecina, es rara la pequeña capital de provincia española en donde no se celebre una Feria del libro de ocasión. Confieso mi afición a estas librerías en las que, sin la apariencia de un orden más o menos lógico, se encuentran libros de toda condición, cubiertos con la lógica pátina del tiempo que le da, si cabe, mayor encanto. Callejear varias horas de caseta en caseta, viendo todo lo que hay a la venta, leyendo furtivamente alguna página, confieso que constituye un placer de los que ya no se estilan. Encima, casi por casualidad, aparece la joya que uno no buscaba, en forma de un libro viejo, descatalogado y pidiendo que alguien se lo lleve a su casa.

Cuando, en el decir de Hemingway, uno era pobre, feliz e indocumentado, estas correrías por las librerías viejas constituían una necesidad vita. En ellas, los libros eran baratos. Tengo en la memoria caminatas excelsas por la Cuesta Moyano madrileña en la que, si uno no compraba, que era lo más habitual, al menos hablaba con los libreros, tristes, sabios y expertos, que eran un pozo de sabiduría en lo tocante a libros de todo tipo.

A uno, inexplicablemente inexperto, le compré a precio de ganga el Idearium español de Ángel Ganivet. Dónde está ahora ya no lo sé, aunque este es otro tema. El caso es que, cuando el tiempo ha pasado en abundancia, cuando los libros rebosan en toda la casa, aún considero un placer de dioses, al alcance de cualquier bolsillo, perderse por las librerías de viejo, a pleno sol, para encontrar, si hay suerte, algo que no está de moda, que no es un best seller, pero que, quizás por todo eso, constituya un pequeño tesoro. Uno se lleva a casa el ejemplar cobrado como si fuera un cazador enarbolando un trofeo”.

 “Libro de ocasión de Julio González Puente” , article de Paula Arenas a noticias.com ( era a internet, però ara no surt, he demanat informació i quan la tingui la faré saber).

 

 

 

 

Incipit de la Gramàtica de Mates

 

“ A començaments del segle XVI existia a Barcelona una biblioteca particular importantíssima, formada a darreries del segle anterior, que hauria esdevingut d’un valor transcendental per a poder establir el procés de la introducció de la impremta a la nostra Península, si no s’hagués perdut totalment, o n’hagués restat tan sols un inventari. Ens referim a la que formà Pere Joan Mathoses, humanista rellevant de l’època, i el qual no és altre que el revisor de la cèlebre Gramàtica d’en Mates, estampada l’any 1468 ( Aquesta data, però, ha estat recusada per diversos bibliògrafs i erudits, i defensada la seva autenticitat per altres), per Joan Gherling, que tantes discussions ha promogut. Pere Joan Mathoses, prevere beneficiat de l’església del Pi, mestre en arts, home de lletres, erudit i molt al corrent de la producció intel·lectual del seu temps, segons document notarial del 13 d’abril de 1505, descobert per Sanpere i Miquel, llegà en bloc tots els seus llibres a l’església de Nostra Senyora del Pi, amb la condició que es construís un local exprés per a llur conservació, la qual cosa demostra la importància que tindria aquella biblioteca, i que, home de lletres com era Pere Joan Mathoses, no mancarien en ella els llibres que havia produït la impremta catalana fins que ell va traspassar. Dissortadament, com hem dit, aquesta biblioteca es considera perduda, car malgrat les moltes recerques que s’han fet no s’ha pogut trobar. Catalunya ha estat sempre molt dissortada en això,car per haver-se perdut els documents probatoris, definitius, no ha pogut demostrar la seva prioritat en certs fets cabdals de la cultura, com és el de la introducció de la impremta a la Corona d’Aragó, i la seva intervenció en altres, afectes al desenvolupament de la història peninsular.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 149-150.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

… pero peor lectura.

No es solo cuestión de dinero por lo que aumentan quienes se desprenden de los libros, ya que a veces es solo 1 euro el que consiguen por ejemplar ( ediciones como la de los clásicos de TRV). Es sobre todo otro tipo de crisis la causante: la de la lectura.’¿No te das cuenta de que las generaciones jóvenes no tienen más de diez libros en casa?’, dice con cierto pesar el librero de la madrileña librería de viejo El Galeón, José González, para quien está claro que aquí, al contrario que en otros países europeos, no hay una renovación lectora. Le cuesta entender cómo es posible que se le dé tanto valor a la cultura de la rapidez y la poca profundización.

Y además la red.

Fernando Contreras, presidente del Gremio de Libreros de Madrid, habla de un presente en crisis para los libros usados, y se lamenta del daño que internet les hace.¡’Fue lo primero que nos dañó, antes de que llegara la crisis. Además, en Internet no todos lo hacen de modo legal… Esto está empezando a ser heroico’.

Para Luis Domínguez, en cambio, las nuevas tecnologías serán la clave para el librero del futuro. Este apasionado de su trabajo cree con firmeza en un cambio no muy lejano en la educación. Una variación que tiene que ver con una vuelta a la lectura. Antes de irnos, y tras regalarnos un ejemplar de una de sus obras más queridas, nos hace un guiño:’¿Saben qué hace un librero cuando descansa?. La respuesta, hermosa, no podía ser otra: leer.

¿Cuánto cuesta un libro viejo?.

El estado de conservación del libro, el número de ejemplares de la tirada en cuestión, lo raro o difícil que sea de encontrar, el dueño que haya tenido, si está firmado… Son muchos y a veces muy variables los factores que influyen en el  precio que se paga por los libros usados. A veces incluso se puede llegar a comprar simplemente por el peso… otras por el título… Y hay ejemplos de obras, como las escritas por Lorca, que, sin llegar a ser antiguas, se cotizan muy caras, sobre todo si son primeras ediciones.

 

Paula Arenas, a https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

 

 

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .

 

 

ai han mancat dins Catalunya entusiastes de les belles publicacions; esperits refinats qui estimen el llibre, no solament per la valor del seu contingut, sinó per la bellesa de sa presentació, qui sembla exterioritzar-ne la dignitat i duplica als ulls dels escollits el goig de la lectura.

Potser una poc acurada elecció dels textos ha desacreditat alguna vegada els llibres dits de bibliòfil. Mes no per això se fan enyorar menys aquestes pulcres edicions, que les necessitats primordials de la vulgarització semblen deixar avui en segon terme.

Donar al nostre públic, en forma de petites joies bibliogràfiques qui honorin l’obra i l’autor amb llur sol aspecte, llibres selectes dels nostres millors escriptors moderns, d’una valor literària indubitable, és la finalitat d’aquestes publicacions que ens hem resolt a iniciar, encoratjats per la simpatia amb que han rebut la nostra idea, i pel concurs generós que ens ofereixen distingides personalitats del nostre món literari i artístic.

A tots els esperits cultes de la nostra terra ens resta ara demanar la col·laboració material i la calor de llur entusiasme de catalans, per dur endavant aquesta empresa.

No dubtem que la resposta ens serà favorable. Llur patriotisme i les ventatges que els oferim en són penyora.

 

Manifest signat per 18 mecenes i personalitats de la cultura (Dr. Ramon Carrasco Formiguera et al.), en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, Barcelona, Any I, nº 1 – 1921. ( Els Amics dels Bells Llibres: col·lecció de llibres de bibliòfil creats per la Impremta Oliva de Vilanova i la Geltrú ).

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Librería Marcial Pons

Mala economía…

Tocamos la palabra maldita y Luis Domínguez, rápido, responde: ‘la crisis no se nota tanto, de hecho si te das una vuelta por el barrio de Chamberí, verás que hay varias librerías de viejo que acaban de abrir’. Para él, la expansión es clara, y en todos los sentidos: ‘cada vez hay más gente que quiere vender libros, bibliotecas enteras de las herencias familiares. Nadie quiere ya libros antiguos’. Tesoros que las generaciones anteriores fueron reuniendo con el orgullo que daba ser una persona leída y con una casa repleta de estanterías con buenos títulos. Hoy la gente quiere deshacerse de todo: es una de las conclusiones a las que se llega tras hablar con varios libreros.

No hay una renovación lectora en España. Algo que sí sucede en otros países europeos.

Itzíar Calvo, una habitual compradora de libros viejos, asegura que no se desharía de ningún libro de su familia: ‘Para mi son el mayor tesoro, la mejor herencia. Aprendí a leer y me enganché gracias a lo baratos que eran estos libros. Me permitía comprar muchos. Aunque sí es verdad que hay gente que no quiere libros en casa. Dicen que son trastos y que los libros viejos quedan mal’.

Para Rafael Sánchez, del Gremio de Libreros de Viejo de Cataluña, la crisis no es algo que a ellos les haya afectado especialmente: ’o creo que hemos aguantado más que otros negocios’. En la línea de Domínguez, aunque no en la del presidente de los libreros madrileños, Sánchez defiende la supervivencia del sector.

Article de Paula Arenas, a https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

Llibreria Sánchez (Barcelona)

 

 

 

Biblioteca d’Escornalbou

 

“ Les bones relacions de Toda amb la Biblioteca de Catalunya, de qui va rebre les donacions quantitativament més importants i d’un valor patrimonial indubtable, li van obrir les portes de l’ Escola Superior de Bibliotecàries encara en l’etapa de la Mancomunitat. Certament, comparada amb altres capítols d’una vida tan interessant com la seva, la intervenció a l’Escola no passa de ser un episodi menor; tanmateix, va tenir certa transcendència per a la institució, ja que va significar la introducció d’una assignatura nova en el pla d’estudis, dedicada a la restauració de llibres i documents, i la posada en marxa d’un laboratori de restauració que, poc després, va compartir amb la Biblioteca de Catalunya. Per a Toda, la relació amb aquell bé de déu de noies alegres que l’apreciaven de cor devia ser també una bona experiència, ja que les va anar invitant al castell any rere any; així mateix, en valorava la feina perquè es va refiar de la seva ajuda en la tasca d’elaborar la Bibliografia espanyola d’Itàlia i de catalogar la biblioteca de Poblet. També és una mostra del respecte que li mereixien les bibliotecàries la felicitació que envia al seu bon amic Duran i Sanpere en el naixement de la segona filla: “Are, naturalment, a una de las dues la deurieu fer bibliotecària” (Gonzalvo, 2001, carta 20, p. 47).

Escola de bibliotecàries. Imatge del llibre d’Assumpció Estivill “qui era qui a l’escola de bibliotecàries”.

A l’arxiu de l’antiga Escola de Bibliotecàries hi ha una primera referència indirecta a Toda en una carta de Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola, a Lluís Segalà, que n’era el director, en què li comunica que s’ha de desplaçar a Escornalbou per assumptes de la Biblioteca i que, per tant, no podrà atendre les properes classes (11 de desembre de 1920). El document és de final de 1920 quan, instal·lat al castell, començaven les quantioses donacions de Toda a la Biblioteca. La notícia següent és una carta de Toda, de 6 de febrer de 1923, a Jaume Massó i Torrents en què li agraeix que, per ofici de l’Escola, l’hagi invitat a donar una conferència a les noies bibliotecàries. Li diu que li sembla més interessant parlar de bibliofília que de bibliografia, i “no tan sols per sa part anecdòtica, com per l’exposició dels esforços que demana la reunió d’una biblioteca”; és a dir, amb molt de criteri, Toda creu que a les alumnes els pot ser útil que els parli de la formació de col·leccions. En la resta de la carta, acaba de perfilar els punts de la xerrada posant èmfasi en els bibliòfils espanyols que van reunir bones col·leccions, algunes de les quals van anar a raure a Catalunya.

Alumnes de tercer curs de l’Escola de Bibliotecàries, amb Jordi Rubió (1933).
Font: http://www.ub.edu/bid/16estivi.htm

Toda dóna una primera conferència a l’Escola el dijous 22 de març de 1923. I diu molt del seu caràcter afable, desprès i acollidor que en l’afectuosa carta d’agraïment a Segalà després de la xerrada, ja li ofereixi unes prestatgeries per a l’Escola així com alguns llibres que li podrien interessar per a la biblioteca de la institució. Per fer-ne la tria creu que és oportú que ell mateix, “amb un parell de noyas, pugessen aquí [a Escornalbou] y fessen lo treball. No’ls pesará, doncs lo temps es agradable y no s’está malament al vell castell” (12 d’abril de 1923). El dissabte 2 de juny de 1923 sortia la primera expedició bibliotecària a Escornalbou; en formaven part Lluís Segalà, Ramon d’Alòs-Moner, que era professor de l’Escola i adjunt de la Biblioteca de Catalunya, la bibliotecària Josefina Coll i Alentorn i les alumnes de tercer curs Aurèlia Sabanés i Maria d’Abadal. No hi ha testimonis gràfics d’aquesta primera excursió, però sí que n’hi ha d’escrits: en una carta a Pau Font de Rubinat (25 de maig de 1923), Segalà li diu que, en passar per Reus de camí cap al castell, li agradaria saludar-lo i que els ensenyés la “seva interessantíssima biblioteca, ço que será una excel·lent lliçó práctica per a les alumnes…”; així mateix, Plàcid Vidal (1972, p. 77) es fa ressò, en un to molt carrincló, de l’anada a Escornalbou i del pas de la comitiva pel Centre de Lectura: “Feia bonic de veure el catedràtic Lluís Segalà amb les seves alumnes, bell estol de noies com flors vivents en l’esclat de la il·lusió, amb l’anhel d’enriquir la florida de llurs coneixements i de consolidar els fruits de la cultura que l’estudi iniciava”.

Article d’Assumpció Estivill Rius:”Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Centre de Lectura de Reus.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

Llibreter Luís Domínguez

 

 “ Cuatro libros por un euro o una enciclopedia británica de 1911 por 100 euros. Son malos tiempos para los libros y los gastos, los bolsillos flacos se quejan y con razón, pero ¿ realmente podemos decir que así no hay quien lea? Los libreros de viejo siguen estando ahí, manteniendo sus estantes, unas veces abarrotados de desorden y otras, llenos de su contrario, tratando de que nunca la crisis alcance del todo a la lectura.

Luis Domínguez, un librero apasionado y vocacional, al frente de la librería que Marcial Pons dedica desde hace poco en Madrid al libro viejo y antiguo, contagia un entusiasmo que en las grandes superficies de libros nuevos cuesta tanto encontrar que hasta nos hemos acostumbrado a la ausencia del librero de toda la vida, el de barrio. Esa figura que conseguía que mayores, jóvenes y niños reacios devoraran libros o, en palabras de Luis, ‘ acabarán teniendo adicción a la lectura’. Cuenta, lleno de energía y ganas, tras 38 años dedicado al sector, la satisfacción de lograr que la gente vuelva. ‘Hay muchos con tanto corazón que, conscientes de todo el trabajo que lleva conseguirles un libro por el que solo pagarán 6 euros, me compran algo más, uno de Vargas Llosa o cualquier otro’.

Se venden bibliotecas enteras de las herencias familiares. Nadie quiere ya libros antiguos.

 

Es el caso de Bonifacio Gómez, un profesor universitario al que encontramos en la Cuesta de Moyano y que explica cómo cuando pide algún ejemplar complicado siempre se lleva algún otro. El elegido, por capricho y porque es una vieja edición que le recuerda a la que leyó de joven, es La metamorfosis, de Kafka. ‘Llevo viniendo a Moyano muchos años, y he traído a todos mis hijos. Les encantaba venir. Mi hija mayor aún conserva una edición que se cae a trozos de una antología de Miguel Hernández que compramos aquí hace muchos años. Acabó estudiando Filología y me gusta pensar que el origen estuvo aquí’.

Paula Arenas, a: https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

Cuesta de Moyano. Imatge a: http://territoriomoyano.org/about/