Feeds:
Entrades
Comentaris

Joan Balaguer

 

“ Tornem als venedors de llibres? (els de llibres vells del Paral·lel). Fet. I diguem que el pare Dubà, amb els seus fills, també hi parava. Al costat, justament, d’en Leandre. Era un dels venedors més antics. Venia de les fires, de la Ronda, de les barraques… Va morir l’any 1923, al peu del canó dels llibres.

      

                                                                                        Rogeli Dubà                                                                         Jaume Dubà

 

En Rodés, (à) el Vidrier, començà, aleshores, a vendre llibres al costat dels hereus Dubà. L’Uson, o Joanonus, també hi féu cap. Al darrera d’en Joan Balaguer, l’home de les grans parades, car estava d’encarregat seu a la llibreria del carrer de Muntaner.

En Josep Torres, que pervenia dels Encants de la Creu Coberta, també hi anava. Va arrecerar-se després a l’entrada de l’escenari del Liceu, que està situada a la Rambla del Mig, prop el carrer de la Unió. D’aquella va saltar al carrer d’Aribau, allí on està establert avui.

Rodés, el Vidrier

 

Hi acudia el pare Folch, amb la seva dona i el noi. Hi parà una temporada en Buisan, (à) el Mestre. D’aquí va traslladar-se a les barraques. Havia tingut botiga a la Baixada de la Presó i al carrer de Sant Honorat.

El pare i fills Badia també paraven al Paral·lel. Havien tingut una barraca al carrer de Mendizábal i després es van establir en una entrada del carrer de Sant Pau, davant l’Hotel d’Espanya. Darrerament tingueren botiga al carrer de Boters.

El Nandu hi parava igualment. Venia de la Creu Coberta. Ara posa parada als Encants dels dies feiners a Sant Antoni i als del diumenge. Va començar de remenar paperassa al costat del pare Dubà, car l’ajudava quan aquest anava a vendre llibres a la Ronda. El Nandu fou l’inventor d’un nou sistema de compra i venda. Posava retolets als llibres, fent constar el preu a què els venia i el que en pagava un cop llegits. El sistema, bo teòricament, fou catastròfic per al Nandu, car a l’hora dels reintegraments esclatava el drama.

Hi paraven molts d’altres venedors, que avui ho fan sota les marquesines de Sant Antoni, i motíssims més, esporàdics, que hi van passar com meteors.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 64-65. ( imatges del llibre citat aquí).

Josep Torres

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

“Muchos de los asistentes a este curso serán investigadores, profesores y bibliotecarios de instituciones, y tendrán que adquirir, conservar y mostrar el patrimonio bibliográfico que esté a su cargo. Será importante que sepan localizar, buscar y comprar ( y por cuánto dinero deben hacerlo). Pero también me gustaría que aprendieran a colaborar y contar con los bibliófilos que tengan a mano, que no los vean como  intrusos. Con frecuencia, los bibliófilos aportan sus conocimeintos y experiencia, principalmente sobre el tema que hayan elegido para su colección, y pueden proporcionar datos y ejemplares muy útiles. Y, además, proporcionan el tejido social necesario para que el sector del libro antiguo prospere: bibliotecas, librerías, exposiciones… los bibliófilos serán los primeros que las fomenten y disfruten. Para gran parte de los ciudadanos, los libros antiguos son un mundo sentimental, estético ( no solamente científico, como para los investigadores); ante esos mismos ciudadanos, nosotros los bibliófilos somos como bichos raros, una raza en extinción”.

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”. Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60 .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

 

“ De venedors de llibres vells, al Paral·lel, n’hi anaven més. D’alguns, com en Loza, en parlarem en altre lloc. Mentrestant, farem una petita pausa i l’aprofitarem per referir-nos a un personatge, el record del qual, com que en ha vingut a la memòria ara, no volem deixar refredar.

Els venedors d’aquest Mercat l’anomenaven el Compta Pedres. Era empleat de l’Ajuntament i tenia al seu càrrec el repartiment equitatiu de l’espai de terreny que pertocava a cadascú per tal que pogués instal·lar-hi la seva parada.

Comptava, no pas per pams, ni a metres, sinó per pedres. Tantes pedres, tant de lloc. Ara bé: una pedra no és un atuell massa exacte. Comptava, doncs, l’home l’espai de terreny per pedres a consciència… i l’escurçava o l’allargava a gust o a disgust del consumidor – en aquest cas el llibreter -. Segons si aquest li donava o no propina.

Mentre i tant el Mercat de llibres va celebrar-se al Paral·lel, ell fou l’àrbitre, si no dels destins dels llibreters – això, evidentment, hauria resultat excessiu -, al menys dels de llurs parades, les quals feia anar allà on li passava pel magí, d’acord amb el volum de les propines probables.

Com hem dit, el Compta Pedres fou un personatge de categoria al Mercat del Paral·lel. N’hi hagué, però, dos més que l’estalonaren. Tot i no ésser de carn i ossos, també s’hi feren populars. Tant, que encara avui, entre els llibreters de vell, se’n parla sovint.

 

Ens referim al carro d’en Bahí i al carretó de can López. El llibreter i alhora inventor de la pasta meravellosa per a tapar estrips de la roba que fou aquell, tenia dos gendres: en Juli i l’Eroles. En morir el sogre, en Juli  va heretar una part dels seus béns, que consistien en llibres i pergamins. Heretar-los i sentir frisança de negociejar-hi va ésser tot u. La qual frisança el va empènyer al Paral·lel, dos o tres diumenges, amb un carro ple de gènere. El carregament d’un d’ells li va comprar per cent duros, clavats, en Leandre. Avui valdrien, al menys, dues fortunes. Ah¡, i com la pressa, els pergamins i el profit són uns subjectes que no es compaginen¡

El carretó de can López, per la seva banda, hi va acudir tots els diumenges durant un any llarg. Hi portava munts d’obres d’en Rusiñol, d’Apel·les Mestres, d’en C. Gumà, els Singlots Poètics d’en Pitarra, Lo tros de Paper, El Noi de la Mare, El Carnaval en Barcelona, d’en Clavé, etc. Els fons d’aquella editorial varen anar arrossegats pel Paral·lel. La major part d’aquesta literatura avui val bastant de moneda.

Un cop trets els llibres del carretó, que eren engrapats a l’aranya-estira cabells pels compradors, els munts es convertien en piles, i creixien. Semblava que les inflessin. Els llibres eren venuts a ull, segons l’alçada que tenia la pila. Es pot calcular que foren valorats, si fa no fa, a duro el pam, com els terrenys per a edificar, quan aquests eren venuts a preus enraonats.

Els llibreters s’hi aprofitaven de valent. A aquests, en el moment de les empentes, els manca l’estratègia i l’art del professional d’engrapar  al vol el llibre interessant que cau a les parades. Per als primers, allò fou una festa major del llibre com una casa, i de durada a més. Si hi anés ara¡…”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 64.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

¿ Escasez significa rareza?.

Un libro solamente tendrá valor comercial si tiene importancia intrínseca y si además tiene demanda, en cuyo caso su valor aumenta en función del número de ejemplares disponibles en el mercado. Un libro sin importancia ni demanda tiene poco valor, sin importar cuántos ejemplares sobrevivan. El Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español puede dar idea de cuántos ejemplares existen en las bibliotecas públicas, aunque es imposible determinar cuántos pueda haber en manos privadas.

¿ El número de las copias impresas determina un valor comercial?.

Aunque el número de ejemplares que fueron impresos de una obra se sabe algunas veces, esta información proporciona raramente una idea del valor actual. Las excepciones se dan en el caso de obras de autores muy conocidos que publicaron sus primeros trabajos en ediciones muy cortas. También, algunos libros impresos a partir del siglo XIX se imprimieron en ediciones limitadas, muchas veces numeradas, aunque este hecho no determina que el libro deba tener necesariamente un valor alto.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

Librería anticuaria El Camino de Santiago ( León)

 

Bibliodiccionari LVI

Biblioaldea: projecte que consisteix en una biblioteca muntada en un vehicle que recorre sectors rurals de la comuna de Maule. És un projete executat per el Centro Cultural La Aldea de Talca   , a Chile. Més informació a :  https://www.pressreader.com/chile/el-centro/20170506/281827168675239

 

 

Bibliocàpsules: càpsules radiofòniques dedicades al món del llibre i usades per biblioteques, d’uns  pocs minuts i en format podcast.
Per fer les càpsules hi participen diferents col·laboradors: Guillem Arnal, tècnic de ràdio; col·laboradores de diferents biblioteques per les ‘Biblioteves’; l’ historiador Xavier Carmaniu i el periodista Bernat Puigtobella per les ‘Nuvolacions’; el periodista Àlex Gutiérrez i el responsable de la unitat de Documentació de la Filmoteca, Ciro Llueca, per a les ‘Pantallas de papel’.

La difusió es fa mitjançant les xarxes 2.0, la revista Núvol, radios locals, webs de biblioteques, blocs i fòrums literaris.

A youtube trobareu unes quantes bibliocàpsules dedicades al món del llibre i les biblioteques: https://www.youtube.com/watch?v=0NbWgtGMNzE

Les dedicades al món del llibre s’anomenen: Biblioteves ( explicades més avall)

 

Bibliocoche: nom que, en una ‘tuitada’, li dona Fernando Báez  ( @CuentaBaez )a un Bookmobile dels EEUU. Escriu:  “ Bibliocoche en Washington County, 1912”. (05/09/2017)

 

Bibliodisgust: hashtag utilitzat per Neus Castellano ( bibliotecària) en referència a coses que poden passar a la biblioteca i que no són gaire agradables.#bibliodisgust.

 

 

Biblio-Feria:  primera Feria del Libro Infantil y Juvenil a Teodelina (Argentina).Amb conferències, contes, fotografia infantil, escacs, exposicions llibres, etc.( agost 2017). Ho fan a la Biblioteca Popular Casa de la Cultura 

Biblioteca Popular Casa de la Cultura a Teodolina (Santa Fe)

 

Bibliofilador: generador de citacions bibliogràfiques. http://archive.is/Io3Ec .

 

 

Bibliogamberra: hashtag del tuit de la Biblioteca GambeRRa  ( @bibliogamberra)

 

 

Biblioidea: La Biblioteca del Instituto de Estudios Avanzados  : BIBLIOIDEA, altament especialitzada en l’àrea de les Ciències Socials, Humanitats i Relacions Internacionals.Tenen un lloc a Pinterest  .

 

 

Bibliom@renys: vlok de la Biblioteca P. Fidel Fita d’Arenys de Mar. 

 

 

Bibliosmia: paraula anglesa, però que em sembla interessant.

 

 

Bibliosmiac ( en anglès): persona a la que li agrada olorar els llibres. Ha diferents vloks parlen d’aquest tema, com:  http://bibliosmiacblog.tumblr.com/

i també: https://bookideas.net/2015/04/

,i un lloc on comprar samarretes: https://teespring.com/shop/bibliosmiac-book-nerd-tshirt#pid=369&cid=6513&sid=front

 

I un llibre, The Secret Library d’Oliver Tearle, per amants dels llibres que volen viatjar a través de les curiositats de la història. On defineixen el ‘ bibliosmic’ com a olorador de llibres.

 

 

Bibliotareas: A la Biblioteca Pública de Trehuaco (Chile) dediquen les últimes hores del seu horari a ajudar a nens i joves en les seves feines escolars quan fan treballs d’investigació, imprimir imatges, biografies, etc.; ajuden en la recerca de llibres i en l’ús dels ordinadors.

 

 

Bibliotel:Nom empleat en un article  per parlar sobre un hotel de Tokio i altres a Japó, els Book and Bed Hotel , ‘paradisos’ dels amants de la lectura i els llibres.

 

 

Bibliotel (2): en el llibre de W. Warren Wagar: A short history of the future, University of Chicago Press, Chicago, 1999;es parla del World Bibliotel System, i diuen:

“Fins i tot el treball dels acadèmics en les humanitats i les ciències socials es va beneficiar de manera immesurable. Amb la perfecció de la tecnologia de discs òptics i les memòries ampliament ampliades de fitxes (tant de silici com de bioenginyeria), tots els materials impresos podrien estar disponibles en formularis de microcompte i transmetre’s a tot el món pel sistema World Bibliotel operat per WT & T. Quan un estudiant vulgui examinar un document, només tindrà que cridar-lo a la pantalla de casa o de l’oficina, llegir o copiar les parts rellevants i passar a la següent tasca.

L’any 2030, la xarxa bibliotel servirà més de vint milions de subscriptors institucionals i individuals a tots els països.”

(El llibre és una breu història del futur, és una memòria dels temps postmoderns, emesa com a història. Aquest poderós i visionari llibre és narrat per un historiador futurista, Peter Jensen, que deixa aquest relat del món des dels anys noranta fins a l’obertura del segle XXI com a regal per a la seva néta. Una combinació de ficció i beques, aquesta tercera edició de la història especulativa del futur de Wagar alterna entre descripcions d’esdeveniments mundials i visions íntimes de la família del seu historiador fictici als primers segles del nou mil·lenni.)

 

 

Bibliotels: hotels on podeu sentir, experimentar i tenir  l’allotjament amb llicència per llegir, en  un ambient amb un toc de lectura i bibliofília. Els Bibliotels són un producte de desenvolupament del taller d’innovació Sebastian Mettler a Salzburg. Hotels inventats perquè els companys de viatge es reuneixen per llegir. Més de trenta Bibliotels per a lectors d’ Àustria, Alemanya, Itàlia, Sud de França o Suïssa.. Més informació a: http://www.bibliotels.com/philosophie/ .

 

 

BiblioTemps: és un servei d’ocupació del Sistema de Biblioteques de Massachusetts que s’especialitza en la contractació de treballadors qualificats de biblioteques per estades temporals i de curta durada en biblioteques públiques, acadèmiques i especials.

 

 

Biblioteves: (  http://biblioteques.gencat.cat/ca/premsa-i-difusio/galeria-multimedia/capsules/index.html  )Van amb les Bibliocàpsules. Pensades en format anunci, parlen de temes d’interès per a tots els usuaris de les biblioteques públiques de Catalunya.

  1. 30×30 – Com fer-se el carnet 30×30, quins són es seus avantatges

    2. Llibres  – D’on surt la col·lecció de llibres de les biblioteques?

    3. Llegir el teatre  – Clubs de lectura de les biblioteques públiques de Catalunya amb el Teatre Nacional

    4. Viquipèdia  – Treballant amb les biblioteques públiques de Catalunya

    5. Llegir la música  – Un club de lectura virtual que vol apropar la música a partir de les obres literàries, i contribuir a la formació del gust musical.

    6. “Biblioteques amb DO” Les propietats del projecte en una càpsula de tres minuts. Amb Jordi Bort i Gloria Bricollé.

    7. Els clubs de lectura  de les biblioteques públiques de Catalunya explicats per diferents bibliotecaris.

    8. Bibliotecaris  ens expliquen la seva experiència en les biblioteques.

    9. Llibreries i biblioteques competeixen? Ens ho responen la Llibreria 22, Llibreria Documenta, Llibreria el Cucut i Liberdrac, la plataforma de venda de llibres electrònics impulsada pel Gremi de Llibreters de Catalunya.

    10. Biblioplatges i bibliopicines  una manera diferent de gaudir de la lectura.

    11. La cultura sobre rodes: ens apropem als bibliobusos catalans.

    12. Coneixeu els dietaris de les primeres biblioteques populars dels anys 20?

 

Bibliotuitades: títol d’un article en el meu vlok que parla de les ‘tuitades’ sobre el NO Museu del Llibre i les Arts Gràfiques de la Ciutat dita de la Literatura, i fa anys una de les primeres en l’edició de llibres.

 

 

Bibliovocabulario: paraula indicadora del vocabulari que tingui a veure amb llibres, biblioteques, llibreters, literatura, etc.; vista a l’article: “22 palabras relacionadas con el mundo de los libros y de la literatura”, en el vlok La piedra de Sísifo.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

( més llibreters en el Mercat de llibres vells del Paral·lel) “Hi pararen els dos Mauccis. Ja ho havien fet a la Ronda. Eren parents i hom els anomenava així, perquè l’un estava d’empleat en aquella editorial. Hi venien llibres, a duo, de l’editorial esmentada i de tota mena.

En Fàbregas, aquell home tan remenut a qui hom va penjar, per això, l’apel·latiu de Pam i Mig, també hi anava. No tenia botiga. A vegades, però, tenia llibres. Els llibreters, que ho sabien, anaven a furgar la seva parada. De tant en tant hi trobaven alguna ganga. Era actiu;però era més bellugadís encara. Amb el negoci barrejava discursos, als quals era molt aficionat. Fins fa poc encara parava a Sant Antoni. Ara no hi va.

El Malafé, que només ho era de nom i encara gràcies, car era una excel·lent persona, ja havia parat a la Ronda. Al Paral·lel venia llibres de text. Era la seva mania; i aquestes, en col·laboració amb les necessitats de la família, fan bellugar els homes. No era llibreter professional. Es defensava les garrofes a can Bassa i Pagès, on treballava com a enquadernador, i s’ajudava venent llibres els diumenges.

Bitllet fet per Bassa i Pagès. (anvers)

 

Hi tenia parada el Quimet, que venia igualment de la Ronda, com el Malafé. Havia estat un dels venedors d’encants més antics. Era de la flamarada, si bé, per tal de no anar de través amb el seu nom, que és manso, era dòcil com un xai. També hi venia llibres escolars, com el seu company.

-Mireu: la humanitat es això— – deia.

I assenyalava l’empedrat. Volia dir que tots els homes som iguals. Heus aquí l’empedrat aplicat a l’anarquisme. La seva, era, doncs, una humanitat empedrada.

Vivia en un entresol que tenia un metre i mig d’alçària. No gastava gas, i per tenir llum aprofitava la claror que li entrava al pis des d’un fanal. El seu anarquisme era empedrat, però anava a les fosques.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 63-64.

Bitllet fet per Bassa i Pagès. (revers)

 

ψ          ψ          ψ          ψ          ψ          ψ          ψ

 

 

“ Hondas vivencias y emotividad pura caracterizan los escritos sobre bibliofilia de Rafael Alberto Arrieta, culminados en El encantamiento de las sombras ( Bs As, Emecé, 1946) , escritos poemáticos subtitulados: Páginas desprendidas del manuscrito de un bibliófilo, donde se muestra el sensualismo, la morbosidad en el amor por el libro, insinuados ya desde las palabras de definición encabezadoras del volumen: ‘No soy bibliófilo, señora. Me han faltado recursos y cualidades para serlo. Mi amor a los libros, desde la infancia, se ha desarrollado como una selva. En mi biblioteca no ha regido jamás un plan metódico, una selección despiadada. Llámeme Vd. Bibliómano, concediendo a la palabra una elasticidad que abarque la libertad y la esclavitud, el fanatismo y la tolerancia, la clarividencia y la pasión…”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Bibliotuitades I

Bibliotuitades

Per quan un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques a Barcelona?

Em sembla molt vergonyós que Barcelona no tingui un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com cal.

Porto més d’un any, via ‘tuiter’, preguntant a l’ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, com és que Barcelona ( Ciutat de la Literatura segons la UNESCO) no té un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques. I com a bon torracollons continuaré un temps més, i potser ampliaré la ‘torracollonada’.

Museu del Llibre i les Arts Gràfiques (†)

 

La ciutat ja en va tenir un de Museu, al Poble Espanyol , però per causes desconegudes ningú sap on para, o potser sí. Moltes de les coses que Barcelona tenia en el Museu del Poble Espanyol1 estan deixades a altres museus.

A la Biblioteca de Catalunya, Frederic Marès, va deixar una col·lecció de llibres impressionant, i va demanar unes condicions que crec que no les han complert. Tenen part la col·lecció en una sala per poder visitar-la, però com si no hi fos. Sala que té per nom, ves per on, Via Crucis 2.

Sala Via Crucis a la BC

 

En el Museu del Disseny, també li diuen Hub, no sé per què, queda alguna cosa i és possible que en els seus soterranis tinguin peces, o haurien de tenir, que abans eren a Pedralbes3, però allò ho van clausurar i ho van portar, tot?, cap al Hub Zara-Mango. Ara ensenyen quatre cartells i gràcies.

 En el Hub, una de les coses que ensenyen és un llit molt gran, en el que dormia el rei quan venia a Barcelona i parava per Pedralbes, allà el tenien posat en el seu lloc natural, el dormitori sencer del rei amb tots els mobles i que quedava bé, ara en el Hub Zara-Mango només hi ha el llit palplantat allà el mig.

Llit Alfonso XIII, ara, en el Hub del Dissseny.

         Dormitori del rei Alfonso XIII a Pedralbes,  en el Museu del Disseny només hi ha el llit.

 

La que diuen potència mundial de la literatura, que ja no ho és, no sembla gaire interessada en el tema.

En el ‘tuiter’ escric sobre tot això, i cada dia poso un Museu relacionat amb el llibre i les arts gràfiques a manera d’exemple, però ningú en fa cas; bé, de tant en tant algun ‘tuitaire’ em dóna la raó, però no gaires.
En el meu vlok he escrit alguns articles parlant del tema i també he posat imatges i adreces de museus de tot el món, perquè algú vegi de què va la cosa, perquè sembla que les administracions no en tenen cap interès.

Si algú està interessat en el tema, pot consultar el vlok, on hi ha articles des de l’any 2010, sobre el No museu a Barcelona i sobre Museus per tot el món.

Vlok 2010: https://biblioaprenent.wordpress.com/2010/11/07/museu-del-llibre-i-de-les-arts-grafiques/

Vlok, 2014: https://biblioaprenent.wordpress.com/2014/12/26/barcelona-segueix-sense-museu-del-llibre/

Vlok 2015 (juliol): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/07/12/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona/

Vlok 2015 ( 10 agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/10/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-ii/

Vlok 2015 (27  agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/27/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iii/

Vlok 2015 (octubre): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/10/01/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iv/

I de moment podeu visitar alguns petits grans museus que tenim per les rodalies (potser  me’n deixo algun):

Museu Alzamora Group a Sant Joan les Fonts (Girona).

 

 

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

 

 

Museu Molí Paperer de Capellades.

 

 

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

          1.En aquella època (1942) Enric Tormo va intentar reunir la tradició de la impremta Aquell Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars va constituir una secció de gravat popular amb les matrius xilogràfiques que la Junta de Museus  havia reunit abans de la guerra. Instal·lat al Poble Espanyol de Montjuïc, aquest embrió de museu va ampliar el seu radi d’acció i el 1968 va adoptar el nom de Secció de Gravat i Arts Gràfiques, amb una creixent aportació de materials diversos (màquines, matrius i impresos). A partir de 1974 se li va donar el nom de Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, tot i que l’acte efectiu d’obertura no es va produir fins a 1981. Comptava amb un taller d’impremta en actiu. Algunes de les màquines tipogràfiques de la col·lecció es van cedir i actualment s’exhibeixen i es conserven a la Sala Temàtica d’Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida ( tancada fa uns mesos).
          2.En la sala anomenada del Via Crucis, i que data de finals del segle XVII, hi ha el Museu del Llibre Frederic Marès, on es mostra una (petita) selecció d’entre els gairebé dos mil documents –manuscrits, pergamins, impresos, gravats i enquadernacions– que l’escultor Frederic Marès i Deulovol (1893-1991) va donar a la Biblioteca de Catalunya.  
        3. El Gabinet de les Arts Gràfiques  a Pedralbes, fou un museu dedicat al disseny de la comunicació visual. Es trobava al magatzem del Palau de Pedralbes de Barcelona La seva col·lecció incloïa mostres significatives de gravat popular, il·lustració de llibres, enquadernació,embolcalls de productes i cartells. Els primers objectes de la col·lecció foren les matrius xilogràfiques provinents de la Junta de museus, que es van instal·lar com a secció pròpia el 1942 al llavors Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol, a Montjuïc.. Empreses importants del sector, com les impremtes Elzeviriana, Bobes, Seix Barral o Tobella, els fabricants dels Naips Comas, els tallers Roca de relligadura industrial o la foneria tipogràfica Neufville van contribuir a l’ increment dels fons del Museu. També alguns artistes o els seus familiars han fet donació de treballs gràfics o matrius de gravat: és el cas de Miquel Plana o bé els familiars de Josep Obiols i Miquel Llovet.

 

“ En Joan Balaguer fou un dels assidus d’aquest Mercat (el de llibres vells del Paral·lel). Hi guarnia unes parades enormes, amb una superabundància de llibres que encantava. Era dels que hi feien més negoci. L’any 1933 va comprar les existències del magatzem de can López, que estava situat al carrer de l’Om, on aquesta casa editorial també tenia la impremta. Segons sembla, les múrries s’havien entaforat a la Societat General de Publicacions, i allà va anar a buscar-les, després de haver-les ensumades de lluny, el perdiguer d’en Balaguer. Aquell mateix any va associar-se amb en Pellicena, amb el qual posaren una llibreria al carrer de Claris, número 20. La varen batejat amb el nom, un xic literari, de ‘Fira del Llibre’. es separaren al cap de dosanys. En Pellicena va establir-se sota les voltes del Paral·lel.

En Marianet Millà, home menut i carregat de barriles, especialista en quadres rebons i en músiques encara millors que els quadres, que ja és dir, hi va tenir parada. Fou un dels llibreters paral·lelistes més acèrrims. Aleshores ja ho veia tot barroc. El barroquisme, que li ve del néixer, és un dels trets més acusats del seu tarannà. Se’n va anar a Santa Madrona i allà s’ha quedat.

 

En Porter, llibreter internacional, també va tenir-hi parada. Baixant de Sants, on vivia, i després d’haver comprat la biblioteca d’un metge que havia dimitit el càrrec de liquidar malalts per liquidar llibres. Estava composta d’uns deu mil volums. Els bons se’ls va vendre a casa seva mateix, als aficionats i als entesos. La resta la portà al Paral·lel. Hi féu moneda. Després va comprar els llibres d’en Bonay i es féu llibreter professional.

En Rubio, (à) Matalasser tercer, hi féu les seves primeres armes com a llibreter. Allà va llançar de revés les vares que serveixen per a estovar la llana, i allà l’hauríeu trobat barallant-se amb els Sopenes – l’especialitat de la seva parada -, amb els parroquians i, sobretot, amb els preus dels llibres, els quals tenien la rara virtut d’atabalar-lo.

-En cada Sopena que venc perdo quinze cèntims – deia -. Però em salvo perquè en venc molts (¡).

Del Paral·lel va anar-se’n a Santa Madrona, com a propietari d’una barraca. Després va comprar a en Leandre Caparrós una de les moltes botigues que aquest ha guarnit: la de la Rambla de Santa Mònica.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 63.

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

 

“ En la Argentina hay interesantes trabajos exaltadores de la bibliofilia, por ejemplo; los de Pablo Carlos Etchart, Rafael Alberto Arrieta, Domingo Buonocore, Mario Binetti, etc. Etchart, autor de un ensayo polémico: Juvenilia mal enfocada por un español, referido a una edición de Américo Castro, ha compuesto una Apología de la bibliofilia y vituperio de la errata, publicada en Buenos Aires por Editorial Al Pequeño Bibliófilo, en 1945; y continúa el tema en Libros en la casa del abuelo, lanzada por el mismo sello en 1951; en un curioso registro de gafes – algunas que adquieren subido color – titulado El tipógrafo y el arte cisoria, circulante en edición privada (1959) bajo el seudónimo de Fra Brontolone. Etchart concluye la Apología con estos términos: ‘ Hagamos votos por que dentro de poco se pueda decir, en nuestro medio: ‘ soy bibliófilo’ con la misma naturalidad con que hoy se dice: ‘ soy argentino’, ‘soy soltero’ o ‘soy de N.S. La Belleza’. Libros en casa del abuelo evoca con prosa de andadura esca las circunstancias que encauzaron al autor a la bienquerencia de los libros; allí el libro es puente para regresar a la isla del pasado en busca del tesoro de la pasión bibliófila”.

 

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121-122.

 

 

 

 

 

“ Aquest Mercat ( el de llibres vells del Paral·lel) tenia caire popular. S’hi venien publicacions modernes de tota mena i de poc preu, i hi anaven a parar tots els saldos de les editorials. Les obres de Blasco Ibáñez, d’ Emili Zola i els volums de la col·lecció popular, a una pesseta, de can Sempere de València s’hi feien dir sí senyor.

El moment, aleshores, era exaltat, i s’hi havia de conèixer. Per tant, s’hi venia molta literatura d’aquella que té com a objecte únic encarrilar els homes vers un món, nou de trinca, on regni fraternalment la veritat i la justícia. Si no era així, no hi havia res a fer. Perquè del vell estava demostrat i redemostrat que només servia, si de cas servia per a alguna cosa, per a complicar fins a l’absurd la vida dels homes. Aquesta mena de literatura s’hi venia com pa beneit. També s’hi venia molta sicalipsi.

Venien després els Siete Niños de Écija, el Nick Carter, Simbad el Marino o el Pirata – tant li fa – , Dick Navarro, el terror de las praderas, i alguna altra cosa més, totes elles exacerbadores de les imaginacions a mig raspallar. Els deliris socials i els exaltaments aventurers són com tap i carbassa; sempre van de bracet.

S’hi venien molt les novelles grosses de can Sopena. De les quals hi havia parades plenes a vessar.

 

Hi abundaven les anacròniques novel·les anomenades per entregues, avui desconegudes de la gent i oblidades injustament pels aficionats a la lectura. És una llàstima, perquè resultaven molt divertides. Si ara tornessin a circular, hi hauria qui s’en lleparia els bigotis. Enquadernades, i de dos, tres i fins quatre volums, car eren allargades o escurçades a gust del consumidor, o sigui del públic. Si aquest picava, hom les estirava, com si fossin de goma, fins a l’infinit. Si no, l’editor les matava de seguida. Eren escrites a raig fet per don Luis de Val i un no menys don Rafael del Castillo, entre altres; veritables genis, aquells, en la manipulació d’aquest gènere literari truculent.

Al seu temps acompliren una tasca social: la de fer plorar a cor complet les porteres, les noies per merèixer i, sobretot, les donzelles que ja havien perdut les esperances de maridar-se; tres estaments considerables de la societat. Les llàgrimes solen treure els mals humors dels dintres de les persones i les amanseixen una mica. A les darreres, especialment, els estovava la cotna, que ja se’ls havia tornat dura com la de la cansalada viada, dels sentiments, i els feia sortir al defora, ben amarat de llàgrimes, i per tant aigualit, el verí que sempre porten al cos. Aquesta literatura, aleshores, ja començava d’anar de baix.

Si venia,  també,  molta morralla, que vol dir literatura del pilot.

Hi havia abundància d’especialistes acreditats en la venda de gènere apte per a tots els gustos i anivellat amb totes les butxaques. Segons què volien, els compradors ja sabien on havien d’anar a raure, i àdhuc del mal que havien de morir.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 62.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ ‘ En lo que a mi respecta, insensiblemente, he aprendido a no desdeñar el aspecto físico de los libros. Admiro y acaricio con regusto uno de esos volúmenes de gran precio, que se colocan en hermosos muebles y los igualan. Pero no los amo concupiscentemente, porque hacerlo así sería motivo de sufrimiento 1 ’.

La concupiscencia en el amor por el libro tiene dos alternativas: bibliofilia y bibliomanía, ambas  amalgamantes de amor y sensualidad en el culto libresco. La primera, aunque movida por delectación que puede rayar en el morbo, es auténtica pasión de conocedor de libros y ediciones. La segunda, en ciertos casos, no pasa de obsesión de coleccionista de volúmenes cuyo objetivo apunta más a continentes que a contenidos. Se trata, simplemente, de bibliólatas”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121.

( 1.- Paraules de P. Valery a Livres ).