Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘old books’ Category

“ Tinc vint-i-nou anys, i soc en una llibreria de Charing Cross, a Londres. És un d’aquells búnquers on el temps es deforma i tot és fusta vella i mal geni. Hi he entrat perquè a l’aparador i ha un exemplar del Diccionari de la llengua anglesa de Samuel Johnson que data del segle XVIII. Vaig escriure la meva tesi doctoral sobre Johnson, i m’encantaria posseir el seu diccionari. Pregunto quina edició és. L’home que vigila la caixa enregistradora em mira de dalt a baix.

-La sisena.

Sé que la sisena edició va ser publicada el 1785, l’any després de la mort de Johnson. En demano el preu, i ell em diu que no el podria pagar, i jo dic que de tota manera no m’importaria saber-lo, i ell explica que alguns llibres vells són difícils de trobar i que com a conseqüència són valuosos, i jo dic que ja ho sé, i aleshores ell diu que el meu abric gran em fa semblar un lladre i que val més que foti el camp o avisarà a la policia.

Què hauria fet la policia? En aquell temps (l’any 2004) encara no era normal ser arrestat pel fet de portar un abric gros. Potser el delicte era caure en una d’aquelles llibreries – menys freqüents ara que no pas abans – on els volums no estan en realitat a la venda i la raison d’être de l’establiment és proporcionar feina a persones no preparades per a cap forma de treball que requereixi competència social.

Hi ha una altra manera de veure-ho, jo ho sé. En “ Records d’una llibreria”, un assaig de to ressentit, George Orwell recorda els clients que l’assetjaven mentre ell s’escarrassava a la Booklovers’ Corner, a Hampstead, on va treballar alhora que escrivia la seva novel·la Que no mori l’aspidistra. No era ‘una mena de paradís on vells cavallers encantadors tafanegen eternament entre llibres de gran format enquadernats amb pell de vedell’, i la seva presència era ben rebuda no perquè sabés de literatura, sinó perquè era alt i podia abastar els

prestatges més alts de la llibreria sense escala. Havia d’atendre els estudiants que intentaven trobar exemplars barats de llibres de text i les ‘dones que buscaven, sense gaire idea, regals d’aniversari per als seus nebots’. ‘Moltes de les persones que venien’, escriu, ‘eren la mena de gent que resultaria molesta a tot arreu, però especialment en una llibreria’.

Sens dubte, hi ha hagut moments en què he estat una d’aquelles persones. De vegades, irritantment pedant. De vegades irritantment imprecís: ‘He vist aquest llibre. Recordo que té una coberta blanca. Crec que tracta sobre el cervell…’.

De la Introducció del llibre Tafanejar. Llibreries del món, escrita per l’editor Henry Hitchings, p.13-16.

 

“ La Bibliofilia es el amor por los libros; y el  bibliófilo es el amante o aficionado a las ediciones originales de ciertos libros, a los empastes especiales, al aroma de las páginas, y en general a todo lo que se relacione con mantener una nutrida colección de libros. La bibliofilia, como concepto, surge durante el Renacimiento, época en que los humanistas, reyes, príncipes y grandes señores se dedicaron directamente o por medio de agentes especiales a recorrer países de Europa en busca de manuscritos, cartas, autógrafos, incunables, y otros  tipos de libros raros.

El bibliófilo ama la lectura, así como el admirar y coleccionar libros, y frecuentemente crea una gran y especializada colección. Sabe, además, distinguirlas e identificarlas ya sea por la pureza de su texto, su tipografía, ilustración, la calidad del papel y la encuadernación. Los bibliófilos no necesariamente quieren tener el libro que añoran; como alternativa tienen el admirarlos en antiguas bibliotecas. Sin embargo el bibliófilo es frecuentemente un ávido coleccionista de libros, algunas veces buscando erudición académica sobre la colección, y otras veces poniendo la forma por sobre el contenido con un énfasis en libros caros, antiguos o raros, primeras ediciones, libros con encuadernación inusual o especial, ilustres procedencias y copias autografiadas”.

 Article:” ¿Bibliofilia?¿Bibliomanía?, per Claudia Gilardoni ( 16-06-2012), a http://www.leamosmas.com/2012/06/que-hace-bibliofilo.

 

Anuncis

Read Full Post »

“A part de vehicles de comunicació, cultura i entreteniment, alguns llibres superen la finalitat de la seva lectura i esdevenen, per molt variades raons, en objectes amb apassionats seguidors i admiradors: els bibliòfils, o amants dels llibres. Independentment de l’acte de la lectura, un llibre pot proporcionar noves i diverses satisfaccions, com pot ser contemplar una enquadernació artística, l’exquisidesa de la il·lustració, el que contingui un text o dedicatòria original de l’autor o d’un altre artista relacionat amb el llibre, una edició limitada numerada i irrepetible (com poden ser els facsímils d’incunables o obres clàssiques), imprès amb paper fabricat a l’antiga i amb reproduccions xilogràfiques, una edició príncep de difícil localització, potser un incunable mateix.

L’afició a col·leccionar (del llatí Collectio, recol·lecció, reunió) llibres d’especial valor ha estat sempre en mans de persones amb notables recursos o, sobretot, lligada a llibreters i gent relacionada amb el comerç del llibre, ja que són els que tenen més oportunitats de descobrir, apreciar, conèixer i seleccionar les obres. Els llibreters, per exemple, ja en segles passats, adquirien les biblioteques completes d’escriptors, erudits, col·leccionistes o herències amb la intenció d’assegurar-se les obres de valor i rebutjar o revendre la resta. Són llibres que han estat ocults molt de temps, que es restauren si cal i que veuen la llum algun dia en les subhastes a les llibreries especialitzades.

També hi ha bibliòfils de menor poder adquisitiu i que centren la seva passió en obres aparentment menors, però que en formar col·lecció augmenten el seu valor i afició. És el cas de les especialitzacions: reunir un nombre considerable d’edicions d’un títol concret, d’un autor determinat, d’un il·lustrador, d’una tendència, d’un any, d’un idioma, d’una sèrie completa (novel·les de l’oest, negra, ciència-ficció, còmic), d’una temàtica (tauromàquia, gastronomia, eròtica, medicina, arquitectura, etc.), o fins i tot d’un format, d’un tipus d’enquadernació, del material emprat …

El bibliòfil que pot invertir menys té l’oportunitat de gaudir recorrent a diverses fonts, sempre atent a les petites (o grans) oportunitats que el mercat, el moment o la sort li puguin oferir. La satisfacció, en bibliofília, és molt personal. Sovint, la petita frustració per no poder obtenir una peça determinada ve compensada pel fet de seguir buscant i afegint altres elements que potser no perseguíem, però que encaixen en la nostra col·lecció.

Per al bibliòfil, el llibre ideal per la seva col·lecció ha de tenir interès literari, ser bell i ser únic (o, almenys, que hi hagi molt pocs exemplars com aquest) o formar un conjunt que per si mateix constitueixi una singularitat”.

Extret de la Part I, cap. 06, p.245,  del llibre: “El libro y la edición” , Lluís Borràs Perelló, Ediciones Trea, Gijón, 2015.

Maese Nicolás leyó pronto las intenciones de aquellos que se consideraban garantes. Supo anticipar que el recelo a toda diferente propuesta exponía a la desaparición escrituras nacidas por afán de conocer o deseo de expresión, por urgencia de crítica o vocación de soñadores. No tardó en condenarse la lectura de libros considerados inconvenientes por decisión unánime del Santo Oficio. El libro condenado carecía ya de valor. Su existencia no hallaba razón y sin ésta  se justificaba destruirlo.

En el acoso al oficio, algunas ciudades obligaron a sus maestros fabricantes de libros a vestir con ropas identificables, para que se conociera por dónde y con quién despachaban, y en otras se impidió cerrar la puerta de la industria de escritura en tanto se trajinara en ella, con lo que un registro inoportuno no daría tiempo a ocultar las hojas tendidas en la prensa. Las bibliotecas padecieron registros frecuentes y en los pasos de frontera se examinó el caràcter de la obra que portaban los viajeros. El empeño por ceñir la escritura y la lectura a los motivos tolerados fue tal, que no tardó en aparecer la idea de listar los libros en índices de títulos prohibidos. Sólo las obras consentidas ganaban licencia para hacerse públicas. Con la vigilancia sobre los fabricantes de libros se evitaba que estos quebrantaran la ley y que de sus prensas salieran obras inconvenientes en grande número”.

La Letra de Plomo: Décimo Diálogo y Final, pp. 316-317. ( autor anònim). Editat per Lavandera Blanca Editores, Madrid, 2004.

Read Full Post »

Exposició

 

Inaugurada el 20 de setembre. Sí, inaugurada fa uns dies ( de veritat).

Vaig passar pel costat de la parada 12 on hi ha una petita exposició sobre ‘Les publicacions del folklore a Catalunya‘, era l’hora de la inauguració de la Fira, parlava algú i més tard ho va fer la Care Santos, d’ella només he llegit un llibre: “L’aire que respires”, però ja vaig dir l’any 2013, en l’article “Estic de sort” en aquest vlok: “… El quart, el millor, el més llarg i el que se m’ha fet més curt, de Care Santos: L’aire que respires…” ( llibre que parla de llibres ).

Les parades de 35 llibreries, una menys que l’any passat, encara eren tancades, van anar obrint una vegada acabada la inauguració.

De l’any passat en faltaven poques i aquest any s’han afegit tres  llibreries, 1 de Madrid, 1 de Barcelona i 1 de Premià de Mar (crec).

Al llarg del matí i la tarda vaig veure, almenys mirant, molta més gent de la que m’esperava, crec que és un bon senyal.

Propaganda als mitjans de comunicació, quasi zero. Per exemple, en el Programa Oficial de les Festes de la Mercè ni mencionar-ho, de la Fira ni piu i com diuen els que en saben, ni ase ni bèstia..

Cartells de la Fira per clients i visitants crec que no n’hi ha gaires. En venen de Fires d’altres anys.

Crec que quatre coses són més que suficients per parlar de la 68a Fira, val la pena donar-hi, almenys, una volta, i pels que no quedeu contents sempre teniu, cada diumenge, tots els de l’any, el Mercat Dominical de Llibres de Sant Antoni, on no us els acabareu.

I també podeu mirar el Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya, on en veureu unes 400, físiques i ‘online’, de tot una mica, unes quantes tancades  i segur que unes quantes no posades, si algú no hi és i vol ser-hi m’ho pot fer saber i el posaré, gràcies.

Les dades del gràfic es poden consultar a: https://biblioaprenent.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=8530&action=edit

Mercat de Sant Antoni ( vell i nou)

 

Read Full Post »

Hotel Drouot

“El llibreter de vell avar, vaga dia i nit com l’ombra d’un autor privat de sepultura o d’impremta, entre els vacil·lants i polsosos edificis dels seus volums acumulats en desordre, de peu o tombats, mostrant el llom o els corts, humits, arnats o podrits; aquest llibreter no fa recomptes mai; els mira, els somriu, els hi llança sospirs, els toca i els apila igual que un nen que, fent castells, de naips, els té i gaudeix amb ells.
-Tinc, per descomptat, l’obra que vostè desitja – respon sorneguerament a la majoria de les peticions que li fan; sí, certament tinc això: dos o tres exemplars, però no els venc, els guardo per mi. Mai té un prou llibres bons.
– Ah! No li sembla bé el preu? – diu enrabiat, per poc que algú es permeti una observació sobre la carestia extraordinària d’un llibre que es digna vendre – Bah! No m’interessa trobar comprador. Molt bé, no se l’emportarà si no paga el doble. Vaig tenir la condescendència de cedir-li a vostè un autor que tinc en gran estima; creia que m’ho agrairia, i regateja vostè com en una tenda d’ultramarins! No, no; no em desprenc d’ell per cap preu. Busqui un altre llibreter.

El rei Astiages mana a Harpagò matar el seu net Ciro. Vist a la Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Harpago_(general)#/media/File:Jean_Charles_Nicaise_Perrin_-_Cyrus_and_Astyages_-_WGA17209.jpg

Després el botxí us fot al carrer, espiant amb mirada neguitosa per si us emporteu alguna cosa, i després torna a la seva lloriguera i passa revista al seu exèrcit de llibres vells. S’adorm pensant en ells i no es desperta sinó per verificar que els lladres no s’han emportat les seves estimades joies. I no odia menys als aficionats que van per envejar-li i tal vegada a robar- li ( a pes d’or) un in-foli que d’altra banda pot adquirir-se al pes en qualsevol lloc de venda de paper per cremar. Així comencen les seves tortures i temors, no hi ha lleona que defensi millor als seus cadells, ni Harpagó que trobi tant a faltar el seu petit cofre: o menysprea massa els diners o concedeix excessiu valor als llibres. Es podria dir que cada volum que algú aconsegueix arrancar-li, estava adherit a les més sensibles fibres del seu cor.
Aquesta avarícia de llibres no és desinterès de borsa, lluny d’això, el llibreter de vell avar, l’esperit del qual no s’il·lumina amb el gas de les subhastes de l’Hotel Drouot, especula ell sol sobre el valor dels llibres que porta a subhasta in-petto i que puja fins a les exageracions més capritxoses, segons les presumibles necessitats del comprador, segons l’estació, segons l’hora. Un llibre no té cap preu quan aquest bon pastor tanca les seves ovelles a la pleta; un llibre està molt a prop d’abandonar el seu cau quan se li basteix un pont d’or o d’adulacions, perquè aquest avar adora un elogi procedent de boca sàvia. El prudent Enees no va baixar als inferns sense proveir-se abans de pasta de farina i mel per ensopir a Cerbero“.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 55-57.

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquél que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre… y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único.

Article: “ ¿Qué es una edición de bibliofilia?, de Candela Vizcaíno en el seu vlok. Abril 2011.  (  https://www.candelavizcaino.es/  )

Read Full Post »

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, exercint un paper decisiu els diferents punts de vista sobre la matèria. En el pla inferior hi ha els que tenen els llibres simplement per posseir-los; com no els llegeixen, només procuren amuntegar-los sense atendre a la selecció. En l’època de Llucià (segle II de J.C.) hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni el títol dels llibres que havien emmagatzemat. ‘Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que havien de defensar-los d’uns i altres’.

Una cosa anàloga passava a Roma des de mitjans del segle I de l’Era cristiana. Almenys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi sinó com a adorn de les parets. No és molt més elevat el gust de molts dels bibliòfils de l’època moderna que només atenen la quantitat de llibres amuntegats i els ensenyen amb orgull als que els visiten en la intimitat.

Club Grolier

Una mica més valor té el zel dels que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista, prefereixen tenir simplement caixes de cartró buides que exteriorment tenen la forma de llibres amb magnífica enquadernació. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen a vegades elevades sumes. En 1887, en una subhasta de Techemer, a Lió, un Heliodoro, de Grolier va aconseguir el preu de 12.000 francs i versemblantment va anar a Nova York on fins i tot ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravades en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Elzevir – Marca d’impressor

Altres col·leccionistes dirigeixen la seva atenció a aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes de Aldo Manuzio a Venècia, Elzevir a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot a Paris. I en realitat, les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les obres mestres de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars de seda o de paper fort i de color que va fer tirar alguna de les obres publicades, i pel que fa a l’últim, els exemplars en paper vitela que va utilitzar per edicions de luxe “.

 WEISE, O.: La escritura y el libro , Labor, Barcelona, 1935.

 

Hypnerotomachia Poliphili de Colonna, editat per Aldo Manuzio el 1499.

 

( Bibliómanos) “ Estos señores son los enemigos capitales del bibliófilo, pues en su afán de acaparar libros no reparan ni en precio ni en número y suelen llevar a sus casas toda curiosidad bibliográfica que se tropiezan, pagando lo que se les pide, y adquiriendo sin cuento ejemplares, aun repetidos, de toda obra rara, con lo que al disminuir éstas en el mercado suben de precio y se hace más difícil su encuentro, mientras van a crecer el número de los almacenados en la vivienda del que, como decía el sabio catedrático de Madrid, el valenciano Orgell, en una de las reglas que aplicaba para hurtar libros, no les saca más producto que los eunucos de las esclavas del serrallo; pero hay más, y son aquellos que, así como los avaros ocultan su oro y riquezas, así guardan sus libros, encerrados en las librerías o en los armarios, ocultos a las miradas del aficionado, al que no le consienten su estudio, quedando, por tanto, aquél, completamente imposibilitado de ejercer la misión que su autor le había confiado al escribirlo, esto es: el de enseñar o ilustrar a la humanidad”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

( http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

Portada de les Ordenanzas de la Ciudad de San Phelipe, en el Boletín de la Real Academia de la Historia LXXXVI.

 

Read Full Post »

Manuscrit de les obres de Petrarca

“L’home al qual s’ha donat el nom de ‘pare de l’humanisme’ o ‘el primer home modern’, el poeta Francesco Petrarca, és també, no sense raó, anomenat el pare de la bibliofília moderna “.

 DAHL, Svend: Historia del libro, Alianza Universidad, Madrid, 1985, pp. 83.

 

“El libro se gasta, y en España se gasta más que en ningún otro país. En España – causa bochorno decirlo – , en muchos pueblos apartados, viejos, históricos, se enciende todas las mañanas el fuego con hojas de libros antiguos. Todavía no han pasado por esos caserones de las históricas y solitarias ciudades los bibliófilos. Se gastan los libros en España más que en ningún otro país.¿Por qué un librero-anticuario de París puede ofrecer al aficionado un libro del siglo XVI o XVII en forma irreprochable, sin un rasguño, sin una mancha, y es, por el contrario, raro que eso pueda hacerse en España? ¿Acaso los verdaderos libreros-anticuarios de París tienen más cuidado de los libros que los de Madrid? Puede ser; los libreros de París arreglan y componen el libro antes de entregarlo al comprador, lo limpian, lo encuadernan primorosamente, lo acicalan y después piden por él tres veces más que pediría un librero de Madrid. Es posible que se deba a este cuidado de los libreros la abundancia de volúmenes irreprochables en el comercio francés; pero también hay en ello un motivo más amplio y más hondo. La vida española, en los siglos pasados, ha sido más dura y áspera. La guerra ha absorbido todas nuestras energías. El medio español – físico y moral – es otro. El libro era peor tratado que en Francia. No hablamos de las grandes bibliotecas, sino del volumen corriente, del libro que es llevado por la casa de una parte a otra. Esos libros son los que constituyen el fondo de las librerías de viejo. Y si esos libros, generalmente, en París se hallan limpios e íntegros, en Madrid es raro hallarlos sin desgarrones, manchas y remiendos. El libro viejo es un índice de cultura. Lo es en cuanto al estado material de los volúmenes; y lo es en cuanto a la clase de libros que se encuentran en las librerías de viejo.¿Qué libros franceses, por ejemplo, se han leído más en España durante el siglo XVIII? Examinad los puestos de libros viejos; tendréis, repasándolos, una imagen de la mentalidad, del gesto, de las direcciones del público español en aquella época. ¿Que autores españoles ha preferido más el público español en la primera mitad del siglo XIX? Daos una vuelta por las librerías de viejo; veréis palpablemente cómo la literatura es especulación mental de minorías selectas, y cómo son las minorías selectas las que crean, a la larga, los valores literarios, y no las grandes masas de lectores: grandes masas que son las que leían estos millares y millares de libros anodinos, deleznables”.

Article: “En la feria de libros viejos”, Azorín a ABC Madrid del 11 d’octubre de 1922, p.3

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1922/10/11/003.html 

Cuesta Moyano ( anys 20)

 

Read Full Post »

“Qui estima el llibre, pren a la mà, amb un sentiment de pacífica familiaritat, l’objecte que porta aquest nom, impressió sobre paper i enquadernat en tela, cuir o pergamí. El sent com si fos una criatura, que s’honra i es cuida, feliç de la seva concreció material. No només constitueix per a ell un mitjà per aconseguir un objectiu, encara que sigui el més espiritual, sinó una cosa plenament perfecte en si mateix, ple de múltiples significats i capaç de donar en abundància.

Al veritable amant del llibre se li reconeix des del moment en què l’agafa de la prestatgeria, l’obre, el fulleja i el torna a deixar al seu lloc.”

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid. 1998.

 

“ He dejado para lo último lo que yo califico de superbibliófilo, o sea el que, enamorado en extremo por los libros raros e importantes, de tal forma los estudia y admira que llega a grabárselos en su imaginación y siempre puede recrearse mentalmente con ellos, y por eso le es fácil describirlos exactamente y aun recitar páginas enteras de los mismos, como ocurría con D. Marcelino Menéndez y Pelayo, don Jaime Ripoll y otro muy conocido, que no nombro por ser muy allegado familiar, a quien yo he visto semanas enteras sin separarse de un libro estudiándolo y leyéndolo, hasta que conseguía asimilárselo en forma que ya no le interesaba y la enajenaba, y esa era la razón porque en cualquier momento podía describirlo como si lo tuviera delante, lo mismo que el genial artista graba una imagen en su cerebro, que luego, si tenerla delante, la traspasa maravillosamente a un lienzo.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS    per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.12-13.

 

Read Full Post »

Older Posts »