Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘old books’ Category

“ Avuy sabém tots la importancia que á Catalunya tenen quantas industrias, arts y oficis s’enllassan ab lo llibre; es á dir, la reproducció de las ideas escritas y dels conceptes gráfichs: no cal esmentar que la producció del element fonamental, el paper, pot esser motiu d’orgull pera nosaltres  y que á aixó hi corresponen tants establiments de tipografía, de litografía, de grabat, de fundició y de relligadura ó enquadernació, y que per fi ja se significa á la Escola artística catalana la influencia en la exornació dels travalls de la prempsa. Ab tals elements no estarà donchs fora de lloch posar de relleu la importancia que pera Barcelona, pera Catalunya tota, tenen las Arts del Llibre, tant en lo que contribuheixen directament al major grau de cultura social com en lo que representan dintre’l terreno económich, com productes industrials, aumentant la riquesa y’l benestar del qui travalla.

Aqueixa agregació d’esforsos del saber, de las arts y del travall, natural es qque s’enrobusteixi ab la unió organisada de tots, tant pera la defensa de llurs interessos com pera empenyer las manifestacions de cada hú per lo camí del avens y del progrés. Aixís se realisa al present per tot allí ahont las Arts del Llibre vihuen ab soca ben arrelada, essentne una comprobació més de la evolució en aquesta fi de sigle, ben al inrevés del prop-passat, de tendencia á agermanar dintre del particularisme los interessos de cadascú y de tots.

A lo exposat deu nostre Institut Catalá de las Arts del Llibre la seva naixensa y la seva vida, que avuy més que may de la cooperació y ajuda de tots necessita, donchs la feblesa es qualitat inevitable á tota novella existencia.

… Esperém que, si no per una forsa que encara no te, per lo que simbolisa y representa, no puguian abátrerla las tempestats, y que l’apuntalin y adressin la bona voluntat de tot hom; y síguian aquestas ratllas coral salutació á tots quants en las Arts del llibre travallan y á quants lo llibre respectan y estiman.

       J.Lluis Pellicer, en l’editorial de Revista Gráfica 1900, p.2; editada per l’Institut Catalá de les Arts del Llibre.

Josep Lluís Pellicer i Fenyé

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ En la ‘Bibliofilia’ se unen el afán coleccionista propio del hombre civilizado y el deseo de ampliar el acervo de los conocimientos personales, y hay un momento en la historia de la humanidad, que es el de la invención y difusión de la imprenta en la segunda mitad del siglo XV, en el que se pensó que estos afanes y deseos podían llevarse a cabo con especial facilidad. Frente a la compartimentación de los conocimientos que se estudiaban en las universidades medievales, el sueño de los hombres del Renacimiento consistió en tratar de abarcar toda la sabiduría humana. En 1545, al publicar el suizo Konrad Gessner su Bibliotheca universalis, se cumplía el gran sueño de los intelectuales  del Renacimiento: el recopilar en una sola fuente todos los conocimientos humanos. La actitud del científico Gessner frente a la ciencia es la misma que adoptarán los bibliófilos de la época; ya en España, algunos años antes, el gran bibliófilo del humanismo, Hernando Colón ( 1489-1539), había tratado así mismo de reunir toda la producción existente en una gran biblioteca, mostrando ya entonces que los caminos de la bibliografía y de la bibliofilia van paralelos y a escasa distancia, e incluso a veces abandonan el paralelismo para juntarse. Empeños que pronto se revelaron vanos, pues la extensión de la imprenta multiplicó de tal modo la producción intelectual que a los pocos años de su existencia se hizo inabarcable e incontrolable por una sola persona y en una sola obra. Así nacieron, casi simultáneamente, la bibliografía y la bibliofilia especializadas”.

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 67.

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Barrejats amb els llibres, a vegades s’hi veuen etiquetes, cromos, felicitacions, targes postals, recordatoris, marques d’establiments comercials, segells de correus, etc. És una nota encesa de color, entremig de la grisor del llibre vell; una nota que us sobta i que d’antuvi sembla que no s’hi adigui. Un cop us hi heu avesat, us alegra els ulls. La virolaina us fa pensar en la pintura. I se us acut la idea que aquella parada ve a ésser una mena de bodegó impressionista que s’ha perdut entre les parades dels encantistes de llibres.

A mig matí passa per davant les parades el col·leccionista X. És un senyor alt, esprimatxat, bru, la crinera blanca un xic despentinada, i no es pren la molèstia de mirar els llibres. Veu, però, uns cromos, unes targes o bé unes etiquetes i obre uns ulls com unes taronges; s’atura, titubeja un moment, pregunta què valen uns cromos vuitcentistes, ronseja una mica i acaba comprant-los.

En posseeix una col·lecció important. Què en fa ? No se sap.

El goig, però, de descobrir-los i després de contemplar-los tranquil·lament a casa seva, ningú no li treu del damunt.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El adjetivo ‘Bibliófilo’ es hoy una palabra cuyo significado no ofrece dudas. Su simple mención suscita en todos nosotros la imagen de un individuo refinado que siente aprecio por determinados libros a causa de su contenido, belleza material o alguna particular rareza.  Primera vista, la configuración de esta idea, próxima al estereotipo, es reciente en términos de historia. Pues bien, mi propósito en la presente ocasión es desbancar ese tópico. Ciertamente, en el acervo de nuestra lengua, ‘ bibliofilia’ es una voz tardía, erudita y evocadora, por su etimología, de un amor a philía por el objeto libro. Pero, en realidad, no es tal, sino una pasión y, en consecuencia, encarna el deseo de posesión, la irracionalidad y la desmesura, rasgos, entre otros, que la definen. A mi modo de ver, este afecto del ánimo ha podido surgir desde el nacimiento del primer ejemplar, pues este producto siempre ha sido un bien precioso en la doble acepción del término. Incluso se podría hablar de cierto fetichismo. Ahora bien, la estimación no hay que centrarla exclusivamente en el potencial poseedor del libro. Creo que los otros dos intervinientes en el proceso de su elaboración, esto es, el autor  intelectual y el material también son merecedores del mismo título en muchos casos. Por tal motivo y, sobre todo, porque no se le ha prestado la atención debida en su tierra injustamente, voy a apoyar mi postura trayendo a colación la figura de Marco Valerio Marcial ( c. 40-104 d. C.), ciudadano hispanorromano, natural de Bílbilis. A este escritor le debemos las noticias más fidedignas y abundantes sobre la tipología libraría y sus avatares en tiempos de la dinastía Flavia. Gracias a él sabemos que a finales del siglo I coexistían el rollo o volumen, el códice y las tablillas enceradas. La primera modalidad había sido el vehículo idóneo para la transmisión de una literatura clásica desde su nacimiento. Cuando el poeta se refiere a este objeto, siempre destaca su condición de purpúreo y el hecho de estar protegido con aceite de cedro, pulimentado con piedra pómez y reforzado con una varilla a modo de sostén, el umbulicus. Su pasión por el libro le lleva de manera natural a personificarlo en numerosas ocasiones”.

 

El libro tardo antiguo: un íntimo objeto de deseo”, article de Elisa Ruiz García a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 19-20.

 

 

Read Full Post »

“ Les parades ja han estat instal·lades, mentrestant. Al darrera ja hi ha els venedors o les venedores, llibreters o no, disposats a mercadejar. Si és a l’estiu, amb poca roba al damunt. Si és a l’hivern, com que dessota la marquesina fa un fred que pela, embolicats de cap a peus com paquets.

Hi acudeixen, fent unes corrues a cada un dels carrers que hi menen que recorden les de les formigues, grups de gent aficionada als llibres, als cromos, especialment als d’estrelles del cinema, a les revistes,a les targes postals, als gravats i a les estampes, a les fotos, a la música, a les monedes rovellades, als segells, etc.

Hi acudeixen parelles, que semblen esgarriades. Hi acudeixen pares amb llurs fills. Hi van els desvagats. N’hi ha que hi van a prendre el sol; n’hi ha que hi van a matar el matí…, i n’hi ha que hi van a arrambar llibres, aprofitant-se d’un moment de descuit, d’una badada, o de l’aqueferament sobtat del venedor o llibreter.

La gent ho remena tot. Més n’hi hagués, de coses per a remenar, més en remenaria. La curiositat, la tafaneria, les ganes i el desig no tenen aturador. De passada, pregunta preus i pren ho deixa, segons.

S’hi formen penyes de discutidors, que es passen el matí, de cap a cap, donant voltes i més voltes a la sínia del Mercat. Cada un d’ells porta una recepta pròpia, que és infal·lible, a la butxaca del seu gec o al seu pensament. L’exposen, no s’entenen, i d’aquí neix la discussió.

Hi ha un jai que es col·loca en una xamfrà i que ven capses de llumins, tabac, llibrets de paper de fumar i pedres d’encenedor, allò que el Mercat té les seves exigències ineludibles i cal complir-les. També hi acut l’home de la regalèssia, disposat a engranallar la quitxalla.

Al xamfrà superior de la vorera del bar ‘Núria’ – el seu fundador és, alhora, l’inventor de la famosa pomada Pancho – s’instal·len grups de xicots espigats, venedors incipients avui i qui sap si amb parada pròpia a Sant Antoni mateix el dia de demà. Fan una estesa de tebeos en aquella vorera, i compren, venen o canvien. A vegades surt, detrascantó, que vol dir a traïció, un urbà malcarat i els empaita. Els grups es fonen ràpidament i es refan tot seguit.

L’animació, el brogit i les transaccions duren fins a les dues. En arribar aquesta hora, el públic es destria. Hom fa via cap a casa, on l’espera el dinar diumenger.

Els venedors, al seu torn, s’afanyen a plegar les parades. Col·loquen els llibres a la caixa i desmaneguen el fustam. El carreguen, després, al sostre d’aquella. I s’emporten, arrossegant-la la caixa feixuga als magatzems que hi ha pels voltants del Mercat.

… La darrera senyal de vida del Mercat de llibres vells de Sant Antoni la donen els grinyols que fan les rodes de ferro de les caixes curulles en ésser arrossegades pels venedors mateixos o per llurs ajudants”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.126-127.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

“ No pretendemos establecer nuevos preceptos ni dar consejos a bibliófilos que no los han solicitado. Preferimos, como Rodríguez-Marín, la discreción, una ‘ admirable cualidad del libro’. Que ‘¡jamás se entremete a dar consejo a quien no se lo pide¡’.

Sin embargo, decíamos al principio que deseábamos mostrar los caminos que pueden descubrir quienes sienten pasión por el libro y, por lo tanto, recordaremos que ciertos autores han tratado de orientar a bibliófilos o lectores en la formación de las bibliotecas y en el cuidado de los libros. Francisco Mendoza se ocupa de la ‘preceptiva y práctica bibliofílica’ en La pasión por los libros: un acercamiento a la bibliofilia, donde se encuentran los treinta preceptos o prohibiciones de Harold Klett y ‘ veintinueve consejos más’, así como referencias a los trabajos de Víctor Infantes o Fernando Huarte Morton, entre otros. En otro capítulo Francisco Mendoza nos plantea su ‘ propuesta de biblioteca ideal’. No vamos a reproducir las detalladas recomendaciones de este autor, ni animaremos a los aficionados a conseguir la ‘ biblioteca ideal’, sugerida, ni otra, pero recordaremos, sin retoques ni ampliaciones, los consejos que Alejandro Mendiburu dirigía al marqués de Morante. El marqués, que hacía grabar en sus tapas el escudo y la leyenda ‘ J. Gómez de la Cortina et amicorum-fallitur hora legendo’ aunque no confiaba los libros a sus amigos y ‘solamente legendo esa horita en la biblioteca podían disfrutarlos’., no prestó atención a todas las advertencias, como temía su ‘consejero’, pero tal vez sirvan de orientación a quien tenga, o pretenda tener, una biblioteca de lector o una biblioteca de bibliófilo:

Consejos, o sea decálogo de un colector de libros:

1º. Serás parco en adquirir; mira que una librería muy numerosa, de medio, de instrumento de saber, pasa a ser impedimento; repara que un hombre no es un museo, ni tampoco una biblioteca, y a cada libro que compras cuasi contraes la obligación de leerlo.

2º. No te fíes de catálogos ni de boletines, mira que todos sus encomios de libros prueban en sus autores casi infinito deseo de no tenerlos.

3º. Piensa siempre en que una es la bibliografía del librero y otra la del literato; que la una distrae de la otra, y que esta otra es más lúcida y sustanciosa que aquella una.

4º. Piensa en tus novísimos y postrimerías, es decir, en la brevedad de la más larga vida humana, y no atesores muchos más libros de los que podrás disfrutar. Considera lo que fue de la Biblioteca del Duque de la Valliere, de la de Mr. Hebert, de la de Mr. Renouard, de la de Luis Felipe, de la del Infante D. Gabriel, de la del Príncipe de la Paz, de la de Böhl de Faber, …

5º. No adquieras tantos libros de una especie que te cause vergüenza el carecer de los muchos que siempre te han de faltar; esto es vivir pobre entre riquezas y mártir entre delicias; mira que ninguna colección ha llegado a ser completa.

6º. Viste magníficamente sólo aquellos libros que nunca hayas de leer ni consultar, los que destines a pasar de libro a relicarios; y decente, pero modestamente, los que hayan de continuar sirviéndote y a tus amigos.

7º. Usa de tus libros procurando extraer de ellos uno más, y ese bueno.

8º. No tengas dos libros enteramente idénticos, no te parezcas a cierta señora, que en prendándose de un vestido o de un pañuelo compraba la pieza.

9º. Nunca pagues por un libro lo que pueda bastar para adquirir mil mejores; a no ser que sepas de alguno en que se encierre toda la ciencia y toda la felicidad.

10º. No seas tu propio bibliotecario, ni hagas por tu mano el índice de tus libros.”

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 16-17.

 

 

 

Read Full Post »

“ Els dies feiners ven queviures, robes, mobles, gèneres de punt i atuells de tota mena. Els senars i els dissabtes fa encants. El diumenge ho deixa tot de banda i es posa a vendre llibres. Cal santificarlo d’una manera digna. I el Mercat de Sant Antoni ho fa així. L’esperit substitueix la matèria, car no solament de pa viu l’home…

La carn, el peix, les fruites, les verdures, els llegums, les robes diverses i els mobles vells i nous desapareixen del Mercat i dels Encants per donar pas als llibres. Hom tanca les portes de ferro dels xamfrans i el seu interior queda buit; hom desmunta les parades al defora, i els Encants apareixen deserts. Immediatament, en lloc d’aquelles, ho sorgeixen les de llibres.

Abans, pobres, havien de fer la viu-viu al costat dels gèneres. Del 36 ençà, que assoliren drets de ciutadania, s’hi belluguen sols. Havien après de caminar pel seu compte. No havien, ja, de menester els caminadors que eren les altres parades. A partir d’aquella data, doncs, comença el que podríem dir-ne l’època moderna del Mercat de llibres vells de Sant Antoni.

Parlem-ne. I diguem per començar que, en realitat, aquest Mercat diumenger de llibres vells no és un de sol, sinó que en són dos; o dit d’altra manera: que té dues parts. Una, la primera, que comença a primera hora del matí, i la segona, de les deu en avall. En aquella hora encara no hi ha gaires parades a punt de solfa. La majoria són a mig muntar. Molts dels venedors i llibreters esmorzen a les tavernes i als bars propers. Arrambades a les voreres dels quatre carrers que el volten, hi ha les caixes, plenes de gènere, amb rodes de ferro, ben tancades amb cadenats, talment presos de llibres, com abandonades a llur sort. No hi ha gaire gent. El Mercat no comença d’animar-se fins a les deu tocades.

A l’hora primerenca, que és de calma, però, ja funciona intensament. La calma hi és més aparent que no pas real. És el moment, no menys, dels conciliàbuls llibreterils, febrosos, durant els quals els llibreters que no hi paren i que hi van a furetejar, els que hi paren i els venedors volten per veure si arrepleguen alguna ganga. S’hi fan les transaccions de llibres, diguem-ne en família. Els més cobejats passen de mà en mà, i el qui en dóna més és el que se’ls emporta.

Imatges  vistes  a http://mrokins.blogspot.com.es/2012/04/el-diumenge-al-mati-el-mercat-de-sant.html

 

La llambregada prèvia i professional és obligada. El bon llibreter, igualment que el bon elector d’abans, s’ha de llevar de bona hora, sinó…

No manquen de donar-hi un tomb, ni un sol diumenge, els barraquers de Santa Madrona. Cal refer les existències de la barraca, o cal rejovenir-la amb algues novetats.

Hi fan cap els corredors de llibres, disposats a caçar, si la hi troben i poden, i disputant-se-la entre ells, una peça important. Ah!, cada dia que passa en maten menys…

Aquest mercat, estrictament professional, de les deu del matí en amunt ja no funciona.

Aleshores comença el segon, o la segona part. Composta de públic autèntic, amb la barreja escadussera d’algun amateur o aficionat entès i tocatardà. És quan comencen l’animació, la cridòria i el tragí que li donen un aire alegre”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.125-126.

Imatge vista a: http://sacredtrespasses.com/sacredtrespasses/2016/5/21/readers-in-barcelona

 

&          &          &          &          &          &          &

 

José María Carrascal Muñoz fija once posibles ‘ caminos del bibliófilo’ y Francisco Mendoza Díaz-Maroto señala veinte ‘especialidades bibliofílicas’. A cualquiera de las dos clasificaciones nos podríamos haber acomodado en esta ocasión, mejor que a las dos mil apuntadas por Porter, sin embargo sólo señalaremos algunas de las ramas de la bibliofilia, que se pueden considerar clásicas con subdivisiones que nos permitirán situar estas obras expuestas en alguna de las ‘especialidades’.

  1. Manuscritos ( medievales – objeto de la más alta bibliofilia-, ilustrados con miniaturas, orientales, autógrafos, originales, …).
  2. Impresos ( incunables, editiones principesm primeras ediciones, ediciones originales, ediciones ilustradas, obras de una época, …).

  1. Encuadernaciones.
  2. Libros que presentan hu ellas de su ‘fortuna’

( con señales de propietarios anteriores – dedicatorias, exlibris o superlibros -, con anotaciones del autor o de lectores, …).

5.- Manuscritos o impresos de un tema o una materia ( la variedad es enorme y si pueden incluirse en alguno de los puntos anteriores su interés se verá acrecentado).

En algún caso se ha mencionado el término ‘ biblioteca selecta’, para la que no se ajusta a la clasificación indicada ni a las que han imaginado otros autores, y que está abierta a todos los temas y a todos los autores. En ella el bibliófilo se atiene al valor intrínseco o al interés de cada libro concreto y a la concurrencia de uno o varios de estos criterios: autor, tema, cuidado de la edición, ilustraciones, encuadernación, belleza, rareza y antigüedad”.

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 14-15.

 

 

Read Full Post »

Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Read Full Post »

 

“ En Joan Balaguer fou un dels assidus d’aquest Mercat (el de llibres vells del Paral·lel). Hi guarnia unes parades enormes, amb una superabundància de llibres que encantava. Era dels que hi feien més negoci. L’any 1933 va comprar les existències del magatzem de can López, que estava situat al carrer de l’Om, on aquesta casa editorial també tenia la impremta. Segons sembla, les múrries s’havien entaforat a la Societat General de Publicacions, i allà va anar a buscar-les, després de haver-les ensumades de lluny, el perdiguer d’en Balaguer. Aquell mateix any va associar-se amb en Pellicena, amb el qual posaren una llibreria al carrer de Claris, número 20. La varen batejat amb el nom, un xic literari, de ‘Fira del Llibre’. es separaren al cap de dosanys. En Pellicena va establir-se sota les voltes del Paral·lel.

En Marianet Millà, home menut i carregat de barriles, especialista en quadres rebons i en músiques encara millors que els quadres, que ja és dir, hi va tenir parada. Fou un dels llibreters paral·lelistes més acèrrims. Aleshores ja ho veia tot barroc. El barroquisme, que li ve del néixer, és un dels trets més acusats del seu tarannà. Se’n va anar a Santa Madrona i allà s’ha quedat.

 

En Porter, llibreter internacional, també va tenir-hi parada. Baixant de Sants, on vivia, i després d’haver comprat la biblioteca d’un metge que havia dimitit el càrrec de liquidar malalts per liquidar llibres. Estava composta d’uns deu mil volums. Els bons se’ls va vendre a casa seva mateix, als aficionats i als entesos. La resta la portà al Paral·lel. Hi féu moneda. Després va comprar els llibres d’en Bonay i es féu llibreter professional.

En Rubio, (à) Matalasser tercer, hi féu les seves primeres armes com a llibreter. Allà va llançar de revés les vares que serveixen per a estovar la llana, i allà l’hauríeu trobat barallant-se amb els Sopenes – l’especialitat de la seva parada -, amb els parroquians i, sobretot, amb els preus dels llibres, els quals tenien la rara virtut d’atabalar-lo.

-En cada Sopena que venc perdo quinze cèntims – deia -. Però em salvo perquè en venc molts (¡).

Del Paral·lel va anar-se’n a Santa Madrona, com a propietari d’una barraca. Després va comprar a en Leandre Caparrós una de les moltes botigues que aquest ha guarnit: la de la Rambla de Santa Mònica.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 63.

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

 

“ En la Argentina hay interesantes trabajos exaltadores de la bibliofilia, por ejemplo; los de Pablo Carlos Etchart, Rafael Alberto Arrieta, Domingo Buonocore, Mario Binetti, etc. Etchart, autor de un ensayo polémico: Juvenilia mal enfocada por un español, referido a una edición de Américo Castro, ha compuesto una Apología de la bibliofilia y vituperio de la errata, publicada en Buenos Aires por Editorial Al Pequeño Bibliófilo, en 1945; y continúa el tema en Libros en la casa del abuelo, lanzada por el mismo sello en 1951; en un curioso registro de gafes – algunas que adquieren subido color – titulado El tipógrafo y el arte cisoria, circulante en edición privada (1959) bajo el seudónimo de Fra Brontolone. Etchart concluye la Apología con estos términos: ‘ Hagamos votos por que dentro de poco se pueda decir, en nuestro medio: ‘ soy bibliófilo’ con la misma naturalidad con que hoy se dice: ‘ soy argentino’, ‘soy soltero’ o ‘soy de N.S. La Belleza’. Libros en casa del abuelo evoca con prosa de andadura esca las circunstancias que encauzaron al autor a la bienquerencia de los libros; allí el libro es puente para regresar a la isla del pasado en busca del tesoro de la pasión bibliófila”.

 

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121-122.

 

 

 

 

Read Full Post »

Imatge vista a  http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/03/bar-chicago-botilleria-parallel-82-1894.html

 

“ L’any 1920, després de la Fira de Reis, el Mercat de llibres vells de la Ronda de Sant Antoni es va passar, amb armes i bagatges, al Paral·lel… perquè l’hi obligaren. Per la seva voluntat ell no s’hauria pas mogut d’aquell lloc, on es trobava com el peix a l’aigua.

En fou bandejat, per bé que de bona manera, car, segons es va dir, armava massa xivarri. Essent així, no deixava dormir tranquils, els diumenges al matí, els veïns d’aquell indret menestral. Això era terrible. Amb el xivarri s’hi barrejà, a més, una llei de competència, la qual va acabar de fer el pes.

De primer antuvi, al Paral·lel hi hagué una vintena de parades. Aviat augmentaren fins al centenar. Va arribar a haver-n’hi unes cent cinquanta.

El Mercat començava a la vorera del lloc on hi ha el ‘Xicago’, això és, al peu de la Bretxa de Sant Pau, i tirava Paral·lel amunt. Hi hagué un moment que les parades gairebé arribaven fins a la Creu Coberta. La qual cosa dóna una idea exacta de la importància que va assolir.

Hi abundaven els venedors diumengers, els quals es renovaven contínuament. Entre aquests en va haver que hi clavaren l’àncora. Amb tot, molts d’ells no arribaren a ésser llibreters complets. D’altres es cansaren i deixaren d’anar-hi.

Hi acudien drapaires, que arrossegaven, amb el carro i el burret típics, els llibres que hi portaven.

Hi feien cap alguns llibreters professionals, els quals acabaren abandonant-lo. Hi predominaven els venedors diumengers i els circumstancials. Entre aquests darrers hi havia obrers que provaven de barrejar l’afició que sentien pel paper imprès amb una llei de profit immediat. S’havien adonat de l’existència d’uns subjectes que comerciaven amb els llibres, dels quals, tot negociejant-hi, en treien el suc, i volien fer com ells. Allò que no es prova no se sap. Si reeixien o no, és un detall que no coneixem. Per altra banda, no és de la incumbència d’aquestes ratlles escatir-ho.

Hi havia dones que feien igualment que aquells joves. Ben segur que amb la mateixa sana intenció que ells. No sabem tampoc si s’hi defensaven. Ens interessa únicament assentar el fet, amb mires a amanir amb una punta de pebre feminista aquest Mercat.

Hi anaven venedors ja coneguts; uns, dels Encants de Sant Antoni, i tots els que ja paraven el diumenge a la Ronda, com també algun botiguer.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 61-62.

 

“ Detrás de un libro bello podemos atisbar la atención cuidadosa de algún bibliófilo empeñado en que el valor del contenido del libro pueda adivinarse ya al ver su lomo o su portada, en no someter la calidad de sus ediciones a los mandatos del comercio o de lo más aceptado por las mayorías. Al no ser ésta una empresa sencilla, sabemos que la realiza un verdadero amante de los libros. Y el amor a un objeto, como se ha repetido incansablemente, nos convierte, de alguna manera, en esclavos suyos. ¿ Quién sostiene entonces que un lector busque únicamente sabiduría y verdad? El gusto por los libros es también, una obsesión, incluso un vicio. Implica el afán de poseerlos, de guardarlos para uno mismo. Por ello es que, a menudo, los marcamos en las primeras páginas con nuestro nombre o, en el mejor de los casos, con un pequeño gráfico que condense nuestra identidad ( o lo intente): un ex libris.’Para compensar su servidumbre, el coleccionista intenta, como cualquier amante, atar con una sortija el cuerpo amado: proclamarlo propio, irrevocablemente suyo’- continúa diciendo Alfonso Alfaro en el prólogo citado al inicio. ‘No mira, sin embargo, la trampa del destino ( ars longa, vita brevis). El libro llegará tal vez a amar a su señor y siervo, y lo acompañará quizá por todo el lapso de una vida. Pero no puede renunciar al impulso de su propia naturaleza, que lo hace, que lo hace superior a esos esclavos que lo han marcado con su hierro. Durante todos los siglos que su cuerpo exista continuará haciendo caer a otros incautos en el mismo juego’. Vano intento, el de perdurar marcando así con nuestro nombre un volumen. Irónico, además, el aferrarse de ese modo a un objeto querido, con el deseo intenso de quien conoce bien sus aficiones y en ellas olvida, por momentos, su propia fugacidad.

Pero esta tradición entera llegará a su fin pronto, sostienen muchos, pues los libros serán digitales y las bibliotecas, electrónicas. Quedarán atrás, según dicen, el papel, las tintas, las pastas, el olor de sus páginas. No lo creo. No es que pretenda aferrarme a los formatos tradicionales y cerrar los ojos ante la tecnología. Pero tampoco sería adecuado dejarnos arrastrar ciegamente por lo novedoso. Los cambios que se avecinan deberían significar un enriquecimiento, y no el final, de los libros impresos y del mundo editorial. Entre tanto, los lectores y amantes, podremos seguir disfrutando del placer antiquísimo de sostener un libro entre las manos”.

Elizabeth Gutiérrez: “Bibliofilia: de libros y otras obsesiones”, en el vlok eudoxa, el 31 de maig del 2011.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »