Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘old books’ Category

Nicholas Flamel

” Els llibreters de vell. Podem classificar-los així: Llibreters de vell a la moderna; llibreters de vell xapats a l’antiga, i llibreters de vells, avars.
El llibreter de vell a la moderna és al de l’antiga el que el perruquer actual és a l’antiquat barber, o la taverna al restaurant: no difereix del llibreter corrent sinó pel producte considerable i quasi sempre segur del seu negoci; en la seva tenda no hi ha res sense valor; res de piles de paper imprès; res de vendes imprevistes, però tampoc res d’estancaments totals. Obté sempre un benefici net del cent per cent sobre els llibres que compra,i les seves entrades són, com les sortides, al comptat. Oh, fortunato minium!; al llibreter de vell a la moderna no el preocupen els vals de llibreria, els protests, les fallides, ni els convenis amb els creditors.

Esfera d’Elzevir

Ha tingut la bona cura d’establir-se en un barri decent i de molt trànsit; no escull una ensenya pintada, com Nicolas Flamel tenia la seva flor de lis, Robert Etiènne el seu roure druídic, Elzevir la seva esfera i Didot la seva bíblia d’or. Tampoc deixa els seus llibres als curiosos dits dels transeünts: només en els aparadors de la seva tenda, brillen els talls daurades i els lloms quallats d’una filera d’esplèndids volums; algunes edicions antigues, ben conservades, estan exposades, i alguns gravats en fusta, d’Albert Durero, atrauen les mirades i els desitjos dels bibliòfobs. No hauria d’impedir la policia aquestes immortals temptacions que, a cada pas, renoven el suplici de Tàntal en els carrers de Paris?

Roure d’Etiènne

L’interior de l’establiment, agradablement decorat com una residència de solter, és una gran biblioteca on cadascú pot escollir la seva. Són llibres de qualitat, garantida la seva condició de complets, intactes, sense defectes apreciables; segurament, no llegits mai per ningú; DesseuilPasdeloupDerome, van posar sobre ells la seva mà i el seu signe per admiració, joia i delit dels aficionats”.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 41-42.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

Office de la Semaine Sainte (Paris, 1728)
Aux armes de Marie Leszczynska, enquadernat per Pasdeloup.

“ El bibliófilo – yo lo he llamado “ coleccionista de papel” parea acercarlo al común de los mortales – está siempre en tensión cinegética, como dicen que lo está el tigre en las selvas del Indostán, y es tan cruel y sanguinario como el tigre cuando se trata de defender la pieza cobrada del asedio de otros bibliófilos o de ocultar un dato a sus rivales. Pero le pierde el exhibicionismo. Todavía recuerdo lo que el poeta X me contó un día acerca de cómo había ido perdiendo una serie de libros muy cotizados de poesía española contemporánea en una época en que su amigo el poeta Z visitaba su biblioteca con frecuencia. Él no establecía una relación causa-efecto entre esas visitas y esas pérdidas, pero yo la vi clara desde el principio. Entre bibliófilos, no hay lealtad que logre resistirse a la pulsión del coleccionismo.”

Article:  “El coleccionista de papel”, de Luis Alberto de Cuenca, a la revista Mercurio, nº 136,  de desembre de 2011, pp.13

http://www.revistamercurio.es/images/pdf/mercurio_136.pdf

 

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Com les impressions eren bones i el temps que tenien per a preparar la Fira era molt curt, ja abans d’obtenir el permís els promotors s’arriscaren a establir contactes amb els companys per a saber si voldrien parar, feren provisió de fons per a les primeres despeses i encarregaren un cartell anunciador. Donat el prestigi artístic que tenia i la bona relació d’amistat que hi havia amb ell per la seva activitat com il·lustrador de llibres i realitzador d’ex-libris, demanarem a Ramon Borrell i Pla que els ajudés. Aquest realitzà el dibuix que obriria la llarga sèrie de cartells de la Fira, avui dia molt apreciada pels col·leccionistes pel seu alt valor artístic i a la vegada testimonial.

Josep Balagué i Tarrés

 

Per a establir la Fira foren demanades a l’ajuntament vint taules de sis metres cada una, tanques, banderes, gallardets, i veles per a tapar les parades. Gairebé tot fou aconseguit sense haver de fer despeses, encara que a càrrec dels firaires foren el pagament per la vigilància nocturna, tramesa d’invitacions, cartells i treballs d’instal·lació. En conjunt, no gaire més de les catorze mil pessetes, quantitat que amb els anys ha quedat ridícula però que en aquells moments, quan molts llibres anaven a la pila dels d’una pesseta i una bona recaudació mitja diària no arribava als cent duros, semblava més forta del que molts llibreters podien acceptar. Per això es demanaren vint taules, ja que només vint agremiats – finalment foren vint-i-dos, amb els consegüents problemes d’ubicació – manifestaren voluntat de participar-hi.

Rogeli Dubà

 

Aquests vint-i-dos primers, segons un elemental planell que conservà junt amb altres papers dels temps fundacionals Josep Masegosa i que la seva filla gentilment m’ha deixat consultar, foren els següents d’acord amb la disposició de les parades a banda i banda del recinte:

Senars: 1, Josep Salas; 3, Isidre Sureda; 5, Ramon Mallafré; 7, Rogeli Dubà; 9, Josep Masegosa; 11, Josep Balagué; 13, Felip Alum; 15, Ramon Boix; 17, Gabriel Vila Muntadas; i 19; Àngel Millà, amb el seu fill Lluís.

Parells: 2, Josep Caparrós; 4, Josep Sardà; 6, Vicenç Gayete; 8, Leandre Caparrós; 10, Eusebi Arias; 12, Alfred Comte; 14, Martí Escayola; 16, Josep Dalmau; 18. Dolors Aixà; 20, Joan Balagué.

I els dos darrers, 21, Francesca Caparrós, amb els seus fills Isidre i Josep Pi i Caparrós; i 22, Josep Torradas, amb els seus fills Ramon i Pere.

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 18-19.

 

Isidre Pi i Caparrós

 

Josep Sardà

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Los bibliófilos creen que uno de los principales pecados de los bibliotecarios consiste en tratar a los libros como simples objetos de análisis técnico. Cuando un bibliotecario dispone de un libro en sus manos, lo que hace es un análisis completo y exhaustivo de sus elementos identificativos siguiendo una serie de reglas preestablecidas, autopsia lo denominan, así que un bibliotecario se apresura a localizar el título, autor, año, editorial… obviando en ocasiones lo que realmente todos tienen enfrente suyo. Estoy convencido que hay muchos tipos de bibliotecarios, no todos tendrán la actitud de oficinista ( o peor, de operario de cadena industrial) antes descrita, aunque si bien es cierto que un bibliotecario no tiene la necesidad de ser un bibliófilo, todos lo somos un poco claro, al admitir que amamos los libros.

La pregunta que nos debería asaltar ahora es : ¿ Y quién no lo hace? ¿ Quién se va a atrever a afirmar sin tapujos que los libros son detestables? Seguramente, algún estudiante que se horroriza ante la materia de estudio, o el libro recomendado por el profesor, pero no se atreverá, por su condición de estudiante, a renegar de ellos ( y menos de Google, claro, Santa tecnología). Sin embargo, ahora nos toca puntualizar, puesto que no todo amor por los libros tiene que ser bibliofilia, afortunadamente para nuestro bolsillo, de esta manera, el diccionario de la RAE puntualiza que la bibliofilia consiste en la ‘pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’.

Es decir, que yo por precisamente no tener ningún libro raro, aunque curioso admite un espectro amplio de tipos, no soy bibliófilo. De momento, no me ha dado por desprenderme de miles de euros, aunque se trate de un par de miles, por un libro. Sin embargo, los hay que sí lo hacen ( o no) creando una fauna dentro de la bibliofilia que, aunque difícil de identificar para el resto de los mortales, es curiosa de conocer: Bibliomaníacos… Bibliopiratas… bibliotafios…”.

Article: “Bibliofilia vs. Bibliomanía”, de Marcos Ros-Martín en el vlok El Documentalista Enredado.

 

 

 

Read Full Post »

                 Imatge: HEMERA/THINKSTOCK

 

“Els enemics del llibre II”.

L’aigua o la humitat. L’aigua, en contacte directe amb el llibre, n’és l’element inert més destructiu, i igualment la humitat ambient, puix que no solament determina les taques que l’enlletgeixen, i les floritures externes, sinó que arriba materialment a podrir-lo i, en últim terme, forma un cultiu ( combinat amb la pols) on proliferen i es reprodueixen les postes dels insectes bibliófags. En segons quins papers satinats ( especialment en els anomenats’coutxés’), enganxa els fulls i els converteix en una massa empedreïda, d’impossible restauració.

Cal evitar que els llibres es mullin, i si això es produeix, tenir la precaució d’asssecar-los full per full, intercalant ( després d’orejats), papers absorbents. Si lamullena ha estat intensa, no queda altra soluci´que desmuntar el llibre i tornar a donar-li l’empesa perduda ( si el llibre, pel seu valor o raresa ho fa aconsellable).

També al tenir en compte que el llibre necessita ventilació. Per tant, quan se’l netegi per treure-li la pols convé, al mateix temps, fullejar-lo, és a dir, provocar ( en una o dues passades) que els fulls s’oregin en contacte amb l’aire exterior.

Imatge: STOCK/THINKSTOCK

 

És molt important no enclaustrar els llibres en armaris o mobles-biblioteca tancats amb portesde fusta o de vidre, ja que encara que sembli que queden més protegits de la pols, la rarificació de l’atmosfera closa i la foscor els és altament perjudicial. La pols, en definitiva, també penetra dins els armaris o vitrines, i és preferible d’eliminar-la periòdicament en major proporció que no pas tenir el llibre enxovat i privat de l’aire i de la llum. La ventilació és essencial per a la bona conservació i manteniment dels llibres i un punt de la humitat ambient ( sempre que no sigui exagerada) manté la flexibilitat del paper, que també es perjudica quan el medi ambient és excessivament sec.

En els llibres relligats a tota o mitja pell ( i igualment en els de  pergamí), cal tenir en compte la tendència que tota matèria orgànica té a assecar-se amb el transcurs dels anys. Per tant, és aconsellable, de tard en tard, tractar-los amb una matèria grassa, que els restitueixi la flexibilitat perduda. Basta donar-los una lleugera capa de betum incolor ( en les pells clares i en els pergamins) o de color adequat ( segons el to de la pell) i raspallar-los seguidament. El llibre us ho agrairà.

Si adquiriu un llibre dels esmentats, i està brut ( cosa que especialment es dóna en els lloms), abans de col·locar-lo a la prestatgeria tingueu la precaució de netejar-lo. Un dels procediments aconsellables és mullar un cotó fluix en una mescla d’amoníac industrial ( np pur) i aigua ( sense calç) i fregar-lo lleument el llom, amb intensitat adequada a l’estat de brutícia, i eixugar-lo seguidament. Un cop sec, bastarà aplicar-li una capa de cera de pulir, o una mica de betum incolor o acolorit ( segons els casos) i raspallar-lo com en el supòsit anterior”.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 135-136.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Estos botones de muestra nos ponen de manifiesto las posibilidades de especialización que caben dentro de la bibliofilia, que de hecho son tan amplias como las materias sobre las que se han escrito libros, aunque varían según las épocas, las modas, los gustos y las aficiones de cada momento. El librero José Porter detalló más de dos mil especialidades que sin duda se correspondían con su experiencia de librero en el trato con los bibliófilos y lectores de todo tipo, y aunque algunas resultan algo inverosímiles, no cabe duda de que cabrían muchas más. También Francisco Mendoza Díaz-Maroto ensayó un esquema de especialidades bibliofílicas, especificando que podrían ser por formas ( manuscritos, autógrafos, incunables), por técnicas, por épocas, por impresores, por lugares de impresión, por temas, por extensión ( ephemera, publicaciones menores), por formatos, por autores, por obras, por sistemas de difusión, por ser primeras ediciones o haberse publicado en vida del autor, por ser obras prohibidas, por lenguas, por encuadernaciones, por procedencias, por grabados. Aunque algunas parecerían casi imposibles, la verdad es que todo cabe en la imaginación de un posible coleccionador. Podríamos desmenuzar toda la historia del libro sin por ello agotar las posibilidades que el deseo humano nos ofrece, que son infinitas”.

 

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 73.

 

Read Full Post »

 

“ Els enemics del llibre I”.

Albert Cim, en la seva clàssica obra “Le Livre”, dedica un extens capítol a l’estudi dels enemics dels llibres, entre els quals inclou, com a més destacats, els següents: la pols, l’aigua, el foc, els becs de gas, els insectes, el mal paper, les rates i els ratolins, i, en un aspecte més irònic, les dones i els amics que us demanen els llibres a préstec sense retorn.

El canvi de condicions de vida, des de que l’obra de Cim fou escrita ( la 1ª edició porta pròleg del 1905), ha variat el plantejament de la qüestió; el foc ha deixat de ser element de calefacció directa i els becs de gas són un record nostàlgic: Les rates i els ratolins, en els habitatges normals, també han desaparegut, i el paper es fabrica amb més garanties ( no,certament, quant a perdurabilitat). Les dones d’avui dia, que es consideren ‘promocionades’ i ‘coordenades’ en sentit igualitari a l’home, sembla que tampoc són l’ ‘ennemi plus dangereux que le feu, l’eau, le gaz… ennemi de tous les jours, de toutes les heures’, com les qualificava Vallery-Radot a les darreries del segle XIX.

Per tant, és just que ens limitem, a referir-nos als enemics que segueixen conservant tota llur virulència, no deixant de banda, per ‘pietat amicae’, el tema del prestatari que mai més no ens tornarà el llibre que li hem deixat. És un personatge que mereix comentari a part”.

Posaré aquí a tots els enemics, però en diferents dies per no fer-ho massa llarg, i començarem per:

“La pols.- És considerada com l’enemic més comú, encara que no com el més temible, primacia que correspon a l’aigua, amb la qual va, sovint, nefastament aliada. La pols i la humitat juntes, especialment quan els llibres estan ‘enclaustrats’ és la pitjor combinació per malmetre i destruir el llibre.

El remei per combatre la pols és una mica’ de pota de banc’, ja que consisteix, senzillament, a treure-la periòdicament, a base de passar un drap o camusa per les parts més sensiblement afectades ( tall superior, canal i llom). En els llibres de coberta dura, si es tenen ben col·locats, difícilment la pols penetra pels junts dels fulls. El daurat dels talls superiors en metal·litzar les superfícies, ajuda a la impermeabilitat de la pols. ( Aquest és l’origen del daurar,anterior a la mera finalitat ornamental.)

Cal, doncs, periòdicament, procedir a la neteja de les parts exteriors del llibre, que es recomana fer amb raspall o amb drap que no sigui de llana, per evitar la transmissió de germens o postes d’insectes. Cal evitar espolsar, simplement, els llibres, ja que la pols esventada torna a dipositar-se en el conjunt.”

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de la Llibreria del Sol i de la Lluna de >Barcelona, p. 135.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ ,pero en el siglo XIX cuando la ciencia se divide y especializa, en una corriente que ha continuado, cada vez con más intensidad, hasta hoy. La cantidad de libros existentes es tal, y las facilidades para su adquisición tan grande, que el bibliófilo no ha tenido más remedio que especializarse, como único procedimiento de distinguir unas bibliotecas de otras. Muchos, sin embargo no coleccionaron libros en razón de sus intereses intelectuales, sino de otras circunstancias, como su rareza o las posibilidades económicas de su adquisición. Sin embargo, las especialidades dentro de la bibliofilia son, a partir de entonces, una realidad claramente distinguible: el que colecciona libros lo hace, en muchos casos, en virtud de una cualidad determinada de éstos sea intelectual o física, porque la cantidad de libros existente es tal, que para que una biblioteca tenga una mínima coherencia, ha de tener una delimitación en su contenido. Aunque en esto pasa como en todo, que hay bibliófilos que cultivaron o cultivan varias especialidades, sea simultánea o sucesivamente, mientras que otros se conforman o tienen bastante con una sola.

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp.68.

 

 

 

Read Full Post »

“ Avuy sabém tots la importancia que á Catalunya tenen quantas industrias, arts y oficis s’enllassan ab lo llibre; es á dir, la reproducció de las ideas escritas y dels conceptes gráfichs: no cal esmentar que la producció del element fonamental, el paper, pot esser motiu d’orgull pera nosaltres  y que á aixó hi corresponen tants establiments de tipografía, de litografía, de grabat, de fundició y de relligadura ó enquadernació, y que per fi ja se significa á la Escola artística catalana la influencia en la exornació dels travalls de la prempsa. Ab tals elements no estarà donchs fora de lloch posar de relleu la importancia que pera Barcelona, pera Catalunya tota, tenen las Arts del Llibre, tant en lo que contribuheixen directament al major grau de cultura social com en lo que representan dintre’l terreno económich, com productes industrials, aumentant la riquesa y’l benestar del qui travalla.

Aqueixa agregació d’esforsos del saber, de las arts y del travall, natural es qque s’enrobusteixi ab la unió organisada de tots, tant pera la defensa de llurs interessos com pera empenyer las manifestacions de cada hú per lo camí del avens y del progrés. Aixís se realisa al present per tot allí ahont las Arts del Llibre vihuen ab soca ben arrelada, essentne una comprobació més de la evolució en aquesta fi de sigle, ben al inrevés del prop-passat, de tendencia á agermanar dintre del particularisme los interessos de cadascú y de tots.

A lo exposat deu nostre Institut Catalá de las Arts del Llibre la seva naixensa y la seva vida, que avuy més que may de la cooperació y ajuda de tots necessita, donchs la feblesa es qualitat inevitable á tota novella existencia.

… Esperém que, si no per una forsa que encara no te, per lo que simbolisa y representa, no puguian abátrerla las tempestats, y que l’apuntalin y adressin la bona voluntat de tot hom; y síguian aquestas ratllas coral salutació á tots quants en las Arts del llibre travallan y á quants lo llibre respectan y estiman.

       J.Lluis Pellicer, en l’editorial de Revista Gráfica 1900, p.2; editada per l’Institut Catalá de les Arts del Llibre.

Josep Lluís Pellicer i Fenyé

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ En la ‘Bibliofilia’ se unen el afán coleccionista propio del hombre civilizado y el deseo de ampliar el acervo de los conocimientos personales, y hay un momento en la historia de la humanidad, que es el de la invención y difusión de la imprenta en la segunda mitad del siglo XV, en el que se pensó que estos afanes y deseos podían llevarse a cabo con especial facilidad. Frente a la compartimentación de los conocimientos que se estudiaban en las universidades medievales, el sueño de los hombres del Renacimiento consistió en tratar de abarcar toda la sabiduría humana. En 1545, al publicar el suizo Konrad Gessner su Bibliotheca universalis, se cumplía el gran sueño de los intelectuales  del Renacimiento: el recopilar en una sola fuente todos los conocimientos humanos. La actitud del científico Gessner frente a la ciencia es la misma que adoptarán los bibliófilos de la época; ya en España, algunos años antes, el gran bibliófilo del humanismo, Hernando Colón ( 1489-1539), había tratado así mismo de reunir toda la producción existente en una gran biblioteca, mostrando ya entonces que los caminos de la bibliografía y de la bibliofilia van paralelos y a escasa distancia, e incluso a veces abandonan el paralelismo para juntarse. Empeños que pronto se revelaron vanos, pues la extensión de la imprenta multiplicó de tal modo la producción intelectual que a los pocos años de su existencia se hizo inabarcable e incontrolable por una sola persona y en una sola obra. Así nacieron, casi simultáneamente, la bibliografía y la bibliofilia especializadas”.

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 67.

 

Read Full Post »

“ Barrejats amb els llibres, a vegades s’hi veuen etiquetes, cromos, felicitacions, targes postals, recordatoris, marques d’establiments comercials, segells de correus, etc. És una nota encesa de color, entremig de la grisor del llibre vell; una nota que us sobta i que d’antuvi sembla que no s’hi adigui. Un cop us hi heu avesat, us alegra els ulls. La virolaina us fa pensar en la pintura. I se us acut la idea que aquella parada ve a ésser una mena de bodegó impressionista que s’ha perdut entre les parades dels encantistes de llibres.

A mig matí passa per davant les parades el col·leccionista X. És un senyor alt, esprimatxat, bru, la crinera blanca un xic despentinada, i no es pren la molèstia de mirar els llibres. Veu, però, uns cromos, unes targes o bé unes etiquetes i obre uns ulls com unes taronges; s’atura, titubeja un moment, pregunta què valen uns cromos vuitcentistes, ronseja una mica i acaba comprant-los.

En posseeix una col·lecció important. Què en fa ? No se sap.

El goig, però, de descobrir-los i després de contemplar-los tranquil·lament a casa seva, ningú no li treu del damunt.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El adjetivo ‘Bibliófilo’ es hoy una palabra cuyo significado no ofrece dudas. Su simple mención suscita en todos nosotros la imagen de un individuo refinado que siente aprecio por determinados libros a causa de su contenido, belleza material o alguna particular rareza.  Primera vista, la configuración de esta idea, próxima al estereotipo, es reciente en términos de historia. Pues bien, mi propósito en la presente ocasión es desbancar ese tópico. Ciertamente, en el acervo de nuestra lengua, ‘ bibliofilia’ es una voz tardía, erudita y evocadora, por su etimología, de un amor a philía por el objeto libro. Pero, en realidad, no es tal, sino una pasión y, en consecuencia, encarna el deseo de posesión, la irracionalidad y la desmesura, rasgos, entre otros, que la definen. A mi modo de ver, este afecto del ánimo ha podido surgir desde el nacimiento del primer ejemplar, pues este producto siempre ha sido un bien precioso en la doble acepción del término. Incluso se podría hablar de cierto fetichismo. Ahora bien, la estimación no hay que centrarla exclusivamente en el potencial poseedor del libro. Creo que los otros dos intervinientes en el proceso de su elaboración, esto es, el autor  intelectual y el material también son merecedores del mismo título en muchos casos. Por tal motivo y, sobre todo, porque no se le ha prestado la atención debida en su tierra injustamente, voy a apoyar mi postura trayendo a colación la figura de Marco Valerio Marcial ( c. 40-104 d. C.), ciudadano hispanorromano, natural de Bílbilis. A este escritor le debemos las noticias más fidedignas y abundantes sobre la tipología libraría y sus avatares en tiempos de la dinastía Flavia. Gracias a él sabemos que a finales del siglo I coexistían el rollo o volumen, el códice y las tablillas enceradas. La primera modalidad había sido el vehículo idóneo para la transmisión de una literatura clásica desde su nacimiento. Cuando el poeta se refiere a este objeto, siempre destaca su condición de purpúreo y el hecho de estar protegido con aceite de cedro, pulimentado con piedra pómez y reforzado con una varilla a modo de sostén, el umbulicus. Su pasión por el libro le lleva de manera natural a personificarlo en numerosas ocasiones”.

 

El libro tardo antiguo: un íntimo objeto de deseo”, article de Elisa Ruiz García a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 19-20.

 

 

Read Full Post »

“ Les parades ja han estat instal·lades, mentrestant. Al darrera ja hi ha els venedors o les venedores, llibreters o no, disposats a mercadejar. Si és a l’estiu, amb poca roba al damunt. Si és a l’hivern, com que dessota la marquesina fa un fred que pela, embolicats de cap a peus com paquets.

Hi acudeixen, fent unes corrues a cada un dels carrers que hi menen que recorden les de les formigues, grups de gent aficionada als llibres, als cromos, especialment als d’estrelles del cinema, a les revistes,a les targes postals, als gravats i a les estampes, a les fotos, a la música, a les monedes rovellades, als segells, etc.

Hi acudeixen parelles, que semblen esgarriades. Hi acudeixen pares amb llurs fills. Hi van els desvagats. N’hi ha que hi van a prendre el sol; n’hi ha que hi van a matar el matí…, i n’hi ha que hi van a arrambar llibres, aprofitant-se d’un moment de descuit, d’una badada, o de l’aqueferament sobtat del venedor o llibreter.

La gent ho remena tot. Més n’hi hagués, de coses per a remenar, més en remenaria. La curiositat, la tafaneria, les ganes i el desig no tenen aturador. De passada, pregunta preus i pren ho deixa, segons.

S’hi formen penyes de discutidors, que es passen el matí, de cap a cap, donant voltes i més voltes a la sínia del Mercat. Cada un d’ells porta una recepta pròpia, que és infal·lible, a la butxaca del seu gec o al seu pensament. L’exposen, no s’entenen, i d’aquí neix la discussió.

Hi ha un jai que es col·loca en una xamfrà i que ven capses de llumins, tabac, llibrets de paper de fumar i pedres d’encenedor, allò que el Mercat té les seves exigències ineludibles i cal complir-les. També hi acut l’home de la regalèssia, disposat a engranallar la quitxalla.

Al xamfrà superior de la vorera del bar ‘Núria’ – el seu fundador és, alhora, l’inventor de la famosa pomada Pancho – s’instal·len grups de xicots espigats, venedors incipients avui i qui sap si amb parada pròpia a Sant Antoni mateix el dia de demà. Fan una estesa de tebeos en aquella vorera, i compren, venen o canvien. A vegades surt, detrascantó, que vol dir a traïció, un urbà malcarat i els empaita. Els grups es fonen ràpidament i es refan tot seguit.

L’animació, el brogit i les transaccions duren fins a les dues. En arribar aquesta hora, el públic es destria. Hom fa via cap a casa, on l’espera el dinar diumenger.

Els venedors, al seu torn, s’afanyen a plegar les parades. Col·loquen els llibres a la caixa i desmaneguen el fustam. El carreguen, després, al sostre d’aquella. I s’emporten, arrossegant-la la caixa feixuga als magatzems que hi ha pels voltants del Mercat.

… La darrera senyal de vida del Mercat de llibres vells de Sant Antoni la donen els grinyols que fan les rodes de ferro de les caixes curulles en ésser arrossegades pels venedors mateixos o per llurs ajudants”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.126-127.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

“ No pretendemos establecer nuevos preceptos ni dar consejos a bibliófilos que no los han solicitado. Preferimos, como Rodríguez-Marín, la discreción, una ‘ admirable cualidad del libro’. Que ‘¡jamás se entremete a dar consejo a quien no se lo pide¡’.

Sin embargo, decíamos al principio que deseábamos mostrar los caminos que pueden descubrir quienes sienten pasión por el libro y, por lo tanto, recordaremos que ciertos autores han tratado de orientar a bibliófilos o lectores en la formación de las bibliotecas y en el cuidado de los libros. Francisco Mendoza se ocupa de la ‘preceptiva y práctica bibliofílica’ en La pasión por los libros: un acercamiento a la bibliofilia, donde se encuentran los treinta preceptos o prohibiciones de Harold Klett y ‘ veintinueve consejos más’, así como referencias a los trabajos de Víctor Infantes o Fernando Huarte Morton, entre otros. En otro capítulo Francisco Mendoza nos plantea su ‘ propuesta de biblioteca ideal’. No vamos a reproducir las detalladas recomendaciones de este autor, ni animaremos a los aficionados a conseguir la ‘ biblioteca ideal’, sugerida, ni otra, pero recordaremos, sin retoques ni ampliaciones, los consejos que Alejandro Mendiburu dirigía al marqués de Morante. El marqués, que hacía grabar en sus tapas el escudo y la leyenda ‘ J. Gómez de la Cortina et amicorum-fallitur hora legendo’ aunque no confiaba los libros a sus amigos y ‘solamente legendo esa horita en la biblioteca podían disfrutarlos’., no prestó atención a todas las advertencias, como temía su ‘consejero’, pero tal vez sirvan de orientación a quien tenga, o pretenda tener, una biblioteca de lector o una biblioteca de bibliófilo:

Consejos, o sea decálogo de un colector de libros:

1º. Serás parco en adquirir; mira que una librería muy numerosa, de medio, de instrumento de saber, pasa a ser impedimento; repara que un hombre no es un museo, ni tampoco una biblioteca, y a cada libro que compras cuasi contraes la obligación de leerlo.

2º. No te fíes de catálogos ni de boletines, mira que todos sus encomios de libros prueban en sus autores casi infinito deseo de no tenerlos.

3º. Piensa siempre en que una es la bibliografía del librero y otra la del literato; que la una distrae de la otra, y que esta otra es más lúcida y sustanciosa que aquella una.

4º. Piensa en tus novísimos y postrimerías, es decir, en la brevedad de la más larga vida humana, y no atesores muchos más libros de los que podrás disfrutar. Considera lo que fue de la Biblioteca del Duque de la Valliere, de la de Mr. Hebert, de la de Mr. Renouard, de la de Luis Felipe, de la del Infante D. Gabriel, de la del Príncipe de la Paz, de la de Böhl de Faber, …

5º. No adquieras tantos libros de una especie que te cause vergüenza el carecer de los muchos que siempre te han de faltar; esto es vivir pobre entre riquezas y mártir entre delicias; mira que ninguna colección ha llegado a ser completa.

6º. Viste magníficamente sólo aquellos libros que nunca hayas de leer ni consultar, los que destines a pasar de libro a relicarios; y decente, pero modestamente, los que hayan de continuar sirviéndote y a tus amigos.

7º. Usa de tus libros procurando extraer de ellos uno más, y ese bueno.

8º. No tengas dos libros enteramente idénticos, no te parezcas a cierta señora, que en prendándose de un vestido o de un pañuelo compraba la pieza.

9º. Nunca pagues por un libro lo que pueda bastar para adquirir mil mejores; a no ser que sepas de alguno en que se encierre toda la ciencia y toda la felicidad.

10º. No seas tu propio bibliotecario, ni hagas por tu mano el índice de tus libros.”

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 16-17.

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »