Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

Sala de Manuscrits a la Biblioteca de Reserva Universitat de Barcelona, imatge del Blog de Reserva.

 

“  Algú va fer lliscar un misteriós escrit fa sis-cents anys en un llibre enquadernat en pergamí: “ Piensa Penitente a lo que bienes aquí Ciérrate dentro de ti Por espacio de un momento” (citació textual). Qui i amb quin propòsit deixaria aquesta advertència entre les pàgines d’un manuscrit de l’edat mitjana? Seria un monjo? Un abat? S’adreçava a un lector assenyalat o tenia l’ànim d’invocar la meditació a ànimes anònimes? Es trobava el volum en una biblioteca monàstica o en una església?

No en sabem res, del seu autor (ni dels seus desitjos), més que el rastre que ha deixat de la seva lletra al paper que ha estat en la foscor durant segles i que ha sortit a la llum fa molt poc, quan un tècnic de catalogació de la Universitat de Barcelona (UB) va obrir l’obra i va veure el missatge.

“Aquest és un exemple de les curiositats que hem catalogat com si fossin petits tresors”, explica Neus Verger, la guardiana de la sala dels manuscrits, el fons de reserva de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, que és com una joia ‘potteriana’ per la seva llum tènue, la seva olor de pols i fusta antiga, pels milers d’obres amb cobertura de pergamí que romanen a les prestatgeries que cobreixen les parets fins al sostre, ‘intocades’ ­durant segles, esperant que un lector les retorni de l’oblit.

Biblioteca de Reserva

 

Ara mateix aquest fons està en procés de restauració i catalogació digital, cosa que implica una minuciosa tasca per als profes­sionals. “Sé que jo no podré veure en vida tot el fons catalogat”, lamenta Verger, per la falta de recursos en la conservació. Es tracta de dos mil manuscrits, prop de mil incunables (els primers llibres impresos abans de l’any 1500)(sic)(1) i gairebé 120.000 obres impreses entre els segles XVI i XVIII, que suposen un valuós testimoni de la història de Catalunya. El primer llibre és un manuscrit del segle X.

Només cinc bibliotecaris entren a la sala per treure de la ­foscor aquest material. En oca­sions, s’emocionen quan descobreixen alguna sorpresa, un objecte aliè al llibre, però vinculat al mateix llibre, com l’escrit dirigit al penitent. “Quan passa, ens ho diem els uns als altres per agrupar-nos i observar-ho, atrets per la màgia del passat”.

El primer objecte trobat va ser una fulla d’arbre conservada entre les pàgines d’un volum del segle XVIII. Aparentment no ­tenia més valor que el d’un fòssil vegetal, però col·locada a contrallum s’hi va descobrir la imatge d’un pastor amb el seu ramat pasturant prop d’un arbre i la muralla d’un castell o una ciutat.

En els últims deu anys han ­topat amb flors seques, dibuixos, gravats, punts de llibre, pa d’or, cartes, notes manuscrites, esborranys de sermons, opera­cions aritmètiques, poesies… Als fulls de guarda d’una enquadernació s’hi pot llegir un poema d’amor. Potser perquè el llegís en secret algun amant?

“ Vam demanar a una visitant habitual de la nostra biblioteca especialista en literatura medieval que ens donés alguna indi­cació. I, efectivament, ens va dir que es tractava d’una poesia ­popular de l’any 1700”, explica Verger. Altres textos escrits semblen tenir propòsits menys terrenals ja que semblen certi­ficar el perdó dels pecats obtingut en una església per obtenir alguna indulgència: “Jo he confessat a l’ Església de…”.

Article: “La biblioteca dels tresors ocults” de Carina Farreras, a LV del 6 d’agost de 2017. http://www.lavanguardia.com/encatala/20170806/43374742031/biblioteca-tresors-ocults.html  .  Imatges de la UB,a : http://www.ub.edu/museuvirtual/visitavirtualEH/index.php/es/conoce-el-edificio-sala-x-sala/planta-primera/crai-biblioteca-de-letras-y-crai-biblioteca-de-reserva#

(1) Llibres incunables els impresos fins el 31 de desembre de 1500.

 

Sala de Manuscrits

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Como toda afición recolectora, la pasión de la bibliofilia también tiene sus desvaríos y sus singularidades; muchas de ellas, enmascaradas en unas leyendas de transmisión oral que envidiosos y congéneres propagaron con una mezcla de envidia y autosatisfacción, otras, vividas por los suministradores de estas dosis impresas, y manuscritas, es decir: por los libreros, que en sus ocasionales memorias desvelaban los caprichos y las aficiones de sus clientes ( siempre, cautelosamente, post mortem). Porque toda pasión tiene sus excesos, sus instantes de supremo placer y sus momentos de decaimiento y abandono, con la ventaja, en el caso de la bibliofilia, de no sentir jamás el caso de la bibliofilia, de no sentir jamás celos de ninguna nueva pieza, que convive educadamente con su antecesora, sin que por ello cambie el cariño que se le sigue profesando; por ello la anatomía emocional del bibliófilo, como titula Holbrook Jackson su conocido estudio: The anatomy of bibliomania ( Londres, The Soncino Press, 1930), está sujeta a numerosas veleidades, manías y desafueros sobre los que se han escrito emotivas páginas desde que se fueron descubriendo los primeros síntomas de los pacientes aquejados por esta patología”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 9.

 

Anuncis

Read Full Post »

Pentateuc Ashurnam

“ Il·lustrar un llibre significa adornar-lo amb làmines, gravats, caplletres, vinyetes, orles i altres formes decoratives, que facin al·lusió al text o hi tinguin un llaç d’unió. Aquesta relació entre la lletra i l’ornamentació, em sembla imprescindible per a dir que una obra està veritablement il·lustrada.

Il·lustrar, en un sentit més ample, és donar llum a l’enteniment, aclarir conceptes, proporcionar cultura… I si no existeix correspondència entre l’escrit i les formes plàstiques que l’acompanyen, encara que sigui per coincidència, queda distorsionada la finalitat de la il·lustració, per molt admirable que sigui en sí mateixa.

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, València, 1490.

 

La il·lustració dels llibres té una llarga tradició a casa nostra. Les miniatures del Pentateuc Ashurnam ( Bíblia de Tours o d’Ashburnham), situat al segle VII pels estudiosos, que també li han donat procedència catalana, en són una mostra esplèndida. Després trobem la miniatura mossaràbiga a les anomenades ‘ bíblies catalanes’ del començament del segle XI. I, sobretot, tenim els llibres miniatures que sortiren dels escriptoris de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I. Quan entrem a l’època de la impremta, després dels llibres xilogràfics, on figuren il·lustracions, tenim un període d’exclusiva meravella pels tipus mòbils, però aviat és enriquida l’edició. Així recordem el Tirant lo Blanc del 1490, famós per l’orla de primera pàgina, imprès a València per Nicolau Spindeler i Hans Rix, i Lo Càrcer d’Amor, traducció catalana de la novel·la de Diego de San Pedro impresa a Barcelona per Rosembach el 1493 i que Sempere i Miquel va considerar l’edició il·lustrada més antiga de la Península.

Lo Càrcer d’amor

Als primers treballs de la impremta catalana, les il·lustracions eren copiades d’edicions alemanyes, i després hom passà a un sistema d’utilització dels gravats alemanys mateixos. L’origen dels impressors ho feia natural, encara que a la citada Lo Càrcer d’Amor i a Vida e Trànsit de Sant Jeroni de Pere Miquel (1493) i al Llibre de les dones d’Eiximenis (1495) hi ha gravats originals de gran interès.

La il·lustració es feia primitivament per motius que encara ara són plenament vàlids: per destacar els passatges més importants de l’obra i per enriquir-la. En arribar la impremta, les il·lustracions originals dels escriptors foren substituïdes per gravats que, segons com, eren il·luminats a mà. Els primeres eren treballats sobre la fusta, però durant el segle XVI va generalitzar-se el gravat al buit sobre coure. A tot Europa la impremta va experimentar una certa decadència, per diverses causes – entre les quals la censura -, i fins al segle XVIII no arribà la renaixença. Aquí també vam patir el mal general, i en l’aspecte de la decoració dels llibres el període esmentat és més aviat trist.

 

L’època romàntica ajudaria a donar una forma artística al contingut dels llibres. Les dificultats de l’edició catalana i el petit camp en què es mou, fan que els nostres il·lustradors treballin per a obres en castellà. En primer lloc cal citar l’il·lustrador Parcerisas, darrera el qual vindrien Tomàs i Ramon Padró, Eusebi Planas, Josep-Lluís Pellicer, Josep Puiggarí, Josep Llobera i d’altres. Les edicions populars catalanes d’Innocent López donarien nom a Manuel Moliné.

El desenvolupament editorial i l’aplicació dels avenços tècnics de la impremta fan que, al final del segle passat i als primers anys de l’actual, l’edició catalana de llibres il·lustrats sigui, a més de brillant, molt diversificada. Dibuixants tant complets com Apel·les Mestres obren un camí que serà fressat per Josep Triadó, Alexandre de Riquer i Joan Vila ‘D’Ivori’ en les obres de bibliòfil; Joan G. Junceda, Joan Llaveries, Lola Anglada, Pere Torné Esquius, Xavier Nogués i Josep Obiols en llibres per a Joves i Infants; Gaietà Cornet, Feliu Elias ‘Apa’, Ricard Opisso, Valentí Castanys i d’altres en obres de caire humorístic; Josep Segrelles i Josep Narro en la il·lustració preferenment artística; i molts altres noms, com són ara els de Lluís Bonnín, Josep Cuchy, Josep de Passos, Jaume Pahissa, Modest Urgell, Marià Foix, Carles Becquer. Oleguer Junyent, Emili Grau Sala, Jaume Pla, Josep Granyer, Josep Guinovart i ‘Cesc’, artistes de diverses tendències i activitats, però que no rebutgen la il·lustració…”

Article: “Il·lustració – Il·lustradors” de J.M. Cadena a la rvta. Serra d’Or, n. 172, p. 54, de 1974.

Liliana d’Apel·les Mestres, 1907.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ La bibliofilia está íntimamente asociada al poder económico del adquiridor, porque sin maravedís, escudos, libras o euros, el número de ítems de una colección que se precie de serlo se resiente notablemente. No extrañe,  entonces, que reyes, cardenales, dignatarios, aristócratas, estadistas y autoridades hayan sentido el coleccionismo impreso, y manuscrito, a los que modernamente habría que añadir empresarios, industriales, magnates y gentes con ( muchos) posibles. Aunque ello no ha sido obstáculo para formar esa “ biblioteca de libros, folletos y papeles humildes” que nos recordaba en su Ensayo…, así titulado, Francisco Giraldos ( Barcelona, Imprenta Badía, 1931) en referencia a su propia colección. ¡Que le quiten el placer a un bibliófilo de completar los modestos 500 volúmenes de la Enciclopedia de las Ediciones G.P. de nuestra posguerra¡.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 8.

 

Read Full Post »

“ Sembla com si fos ara que veig Nèstor Luján enfilat a la petita escala de la seva biblioteca. L’escriptor buscava un llibre que es feia pregar. Jo temia que trontollés i vaig gosar afermar-li els turmells amb les meves mans. De sobte exclamà exultant: “¿ Ja el tinc !” Es tractava d’un volum il·lustrat amb uns refinats i subtils aiguaforts d’en Daragnès, el que fou gran gravador i impressor a Montmartre. Volia, Nèstor, deixar-me palès per què havia trial la vida i l’obra d’aquell mestre com a tema de la conferència que li acabava de demanar l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. L’encert de la tria es corresponia amb la solemne sessió acadèmica, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, en commemoració del mig segle de vida de la nostra Associació, de la qual Nèstor Lujàn era antic soci. Parlo d’un any i escaig enrere. Nèstor em semblà eufòric, ple de projectes i, a més, feia poc que havia rebut un mou premi literari. Res, ni el més petit senyal, feia pensar que ens deixaria al cap de poc temps.

Confesso que Nèstor Luján em produí sempre una gran fascinació. Sent jo un adolescent ja l’havia vist per casa, ja que mantenia una cordial amistat amb el meu pare, amb qui compartia tovalles en una epicúria penya gastronòmica. El pas dels anys m’acostaria a l’admirat amic a través de la mútua passió pels llibres. Lector impenitent, esdevingué bibliòfil per l’únic camí possible, i ortodox, que no és altre que el de la lectura. El seu cas, entre els més notoris, deixa en fals el moralista La Bruyère, que afirmà, tan panxo, que ‘el bibliòfil és un individu que mai no llegeix’, sarcasme erroni malgrat que, de vegades, sota el proclamat amor al llibre s’amaguin estrictes bibliòfags o especuladors. Potser Nèstor ja era bibliòfil abans de tenir llibres, quan per poder llegir de veritat havia de recórrer a les ben nodrides biblioteques d’Antoni Vilanova o de Joan Estelrich, la qual cosa ell mai no va ocultar. També és cert que se sentia ufanós de la magnífica biblioteca que formà i que es convertí en font infal·lible de consulta; on els llibres rars eren instrument de treball i alhora preciosos objectes de curiositat. És un record inesborrable i reconfortant haver viscut els entusiasmes de Nèstor, i haver escoltat les seves evocacions, amb alguns d’aquests llibres a la mà; uns llibres que bé podien ser el Buscón de Quevedo i el Traité sur la tolèrance de Voltaire en edicions prínceps, bé el deliciós opuscle d’Edouard de Pomiane Vingt plats qui donnent la goutte.

Reflexionà Marañón:’La librería de un hombre es también su retrato’. La de Nèstor Luján reflectia la seva inesgotable curiositat, la seva desbordant cultura i la seva fina sensibilitat. Visqué amb els seus llibres una mena de familiaritat viva i harmoniosa. I aquests l’acompanyaren fins a l’últim moment.

Article:”Record d’un bibliòfil” de Xavier Trias de Bes, al diari  Avui Cultura, p. IX, 11 gener 1996.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ El bibliófilo colecciona libros, y manuscritos, al igual que otros atesoran cuadros, cerámicas, tapices y esculturas; cambia el objeto del deseo, pero casi nunca la actitud ni el carácter. Quizá la bibliofilia nació en el instante en que un individuo deseó conservar, nunca de poseer, el libro que contenía las ceremonias y los ritos de una comunidad. Cuando alguien, por placer, por herencia o por obligación, tuvo en su propiedad un par de códices, probablemente quiso tener otro más, quizá por curiosidad, quizá por diversificar los contenidos, quizá por una punzada de orgullo patrimonial. Fue un instante decisivo para la historia de la humanidad, porque desde la constitución de esta biblioteca primitiva, tal vez en Oriente y tal vez en una fecha que no concuerda con las del calendario romano, hasta que un bibliófilo inglés a caballo entre los siglos XVIII y XIX, Sir Richard Heber, acumuló cerca de 300.000 volúmenes repartidos en ocho casas por Europa – el catálogo de su venta, muerto el propietario, ocupa 13 tomos de apretada tipografía ( Bibliotheca Heberiana, London, William Nicol, 1834-1837)-. La bibliofilia había escrito ya una larga historia de hombres señeros, colecciones fabulosas y bibliotecas desaparecidas”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, p.8.

 

Read Full Post »

 

“ Els llibreters de Santa Madrona són més savis que cap acadèmic. Saben el valor que els llibres en un determinat moment, poden tenir per al comprador. Especulen amb els estudiants que, acabat el curs, hi porten els llibres de text. Especulen amb els libres que un home cultivat s’ha de vendre en un moment d’angoixoses necessitats familiars…

Són uns erudits. Saben quines obres són més recercades, quines edicions tenen més interès, coneixen la importància d’una obra. Estant al corrent, encara que no ho sembli de l’actualitat literària. Jo els vaig preguntar quins autors catalans es venien més…

Els bons autors – ens varen contestar gairebé tots – no els veiem gaire. No s’aturen. Arriba algun llibre de tard en tard, però marxa de seguida. De vegades tornen…

Un dels llibreters va contar-nos que havia tingut un mateix exemplar de “All i Salobre”, de Josep Maria de Sagarra, sis o set vegades.

-A quan el compràven – preguntàrem.

-N’oferia dos rals. Disposat a arribar a tres…

-I a quan el venien?

-En demanaven dues pessetes disposat a no baixar dels sis rals…

-Bon negoci!

-Llibres així són una renda.

-¿Quins altres autors es venen més?

Josep Pla, Puig i Ferrater, Soldevila i algun altre.

-I versos? En venen gaires?

-Poc. El públic que ve a veuren’s no acostuma a comprar poesies. Però hi han excepcions…

-Ah.. voleu dir-me-les?

-Els llibres de Verdaguer són una altra renda. Sempre surten de seguida, L’altre dia vaig vendre una “Atlàntida” molt ben enquadernada per cinc pessetes.

-I d’autors castellans?

-Aquests varien molt. Va segons quins gèneres. Els llibres que més circulen són els d’En Belda, del Caballero Audaz, de Zamacois, de Trigo i sobretot, de Retana

-Si que… vaja, vaja!

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“Dice O`Neill que, para aspirar a ganar dinero con la inversión en libro antiguo, ante todo hay que disponer de un conocimiento profundo del valor de lo que vamos a comprar, algo quizás fuera del alcance de la gran mayoría de los mortales. Cada título, cada edición e incluso cada ejemplar particular posee un valor ‘ de cambio’ específico, que es lo que le confiere un precio mayor en el mercado respecto a otros títulos, ediciones y ejemplares. Así, una edición no venal siempre alcanzará mejores cotizaciones que un best-seller; una edición limitada y numerada, mayores que una que conoció innumerables reimpresiones… Además, hay que conocer si el precio que vamos a pagar por ese ejemplar es el mejor al que podemos aspirar, dada su rareza y su estado de conservación. Por último, debemos disponer de las condiciones materiales necesarias para que nuestros libros lleguen a su ‘mayoría de edad comercial’ en el mejor de los estados posibles, lo cual no es fácil de conseguir, tratándose de un objeto realizado en materiales sumamente vulnerables: papel, madera, pergamino…

Evaluar el buen estado de un libro puede, quizás, realizarse a ojo, pero determinar el precio justo de un libro es tarea hercúlea. Quizás por ello han proliferado servicios de expertización – dispensen el palabro – que tratan de orientar al comprador ( y al eventual vendedor) sobre el precio de mercado de un título preciso. Claro está que, hoy en día, internet ha simplificado mucho las cosas, al permitirnos hacernos una idea del estado del mercado en unos pocos clics. Pero también las ha complicado y mucho, al disolver las categorías que hasta ayer considerábamos firmes, de manera que se producen fenómenos de inflación y deflación de obras con la rapidez con que un cometa surca el espacio que se abre ante nuestros ojos”.

Article: “ ¿ Invertir en libro antiguo es realmente una buena idea?”, de José Luis Trullo en el vlok  dbibliofilia.

 

 

Read Full Post »

“La primera Fira del Llibre d’Ocasió antic i modern quedà establerta, d’acord amb l’autorització municipal, a l’andana principal de la banda mar de la Gran Via, davant de l’edifici de la Universitat, entre els jardins de la plaça del mateix nom i el carrer de Balmes. Inaugurada el dissabte vint de setembre, durà deu dies, fins al dilluns vint-i-nou del mateix mes. Molt ben rebuda pel públic i per la premsa, aconseguí esser una de les manifestacions més notables de les festes de la Mercè d’aquell any. Els llibres catalans hi foren presents amb normalitat, junt amb els castellans.

Agraïts per les atencions rebudes de l’ajuntament, els participants a la primera Fira decidiren fer un donatiu de mil pessetes, destinades a la subscripció oberta per a la compra d’un pulmó d’acer. Amb aquest motiu el president del gremi, senyor Bosch, visità l’alcalde Simarro i fou felicitat per com havia anat aquella manifestació dels llibreters de vell. La impressió general fou que la segona Fira ja tenia el permís assegurat i els participants

decidiren celebrar l’èxit i la continuïtat que tindria amb un sopar d’homenatge a la comissió organitzadora. El celebraren el 5 de desembre de 1952 a la Granja Royal i per a l’ocasió editaren un menú de gran format, especialment imprès per a aquella ocasió, que a la portada oferia de nou el dibuix que Ramon Borrell havia fet per al cartell anunciador de la Fira. El llibreter Joan Balagué, que tenia la musa festiva fàcil i practicava el vers humorístic en tota celebració gremial, va distribuir pocs dies després una llarga composició que comença així:

“Pel molt èxit celebrar

de la prima Fira nostra,

’organitzà un gran sopar

donant-ne de bon gust mostra”.

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 19-20.

 

Josep Mª Cadena i Simó Busom

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ A tenor del uso que recibe como sufijo, normalmente peyorativo, una palabra tan bella y noble como ‘amor’ ( -filia: philía, en griego) se ha ido degradando con el tiempo: necrofilia, pedofilia… En el imaginario colectivo, al parecer se ha acabado asociando, como mínimo, con una manía compulsiva, una obsesión malsana: una enfermedad. Así, no es de extrañar que los bibliófilos tengan ( tengamos) que andar por la vida pidiendo disculpas por su afición, por su devoción a unos objetos que, ya por sí, parecen bastante estigmatizados en la sociedad ágrafa e iletrada en la que vivimos. Un bibliófilo aparece a los ojos de no pocos como un friki ( un fenómeno de feria, una rareza), ya no del arte o la cultura, sino del papel, y ese invento en vías de extinción ¡ Ya no hablamos del pergamino o del papiro… Como mucho, se disculpa se la propensión al códice o la lámina posee una ambición inversora, una perspectiva ‘rentable’; ahora bien, ¿ cómo afición? Vade retro ¡ lo que prima es el volumen de usar y tirar, de consumo rápido y que no deje huellas, si es posible incluso que se autodestruya tras su lectura leve y superficial ( sospecho que muchos ya lo hacen: a mi se me han deshecho bastantes entre las manos). ¿ Qué es eso de que un libro aspire a durar y perdurar, a detener el tiempo, a erigirse como un objeto digno en sí mismo, sí, amable?.

Tengo para mí que la bibliofilia es, para muchos ( para casi todos los que no forman parte de la secreta cofradía), una dolencia mental, casi un insulto al resto de la sociedad. Poe eso, no es de extrañar que los letraheridos reaccionen a la defensiva, unos, pidiendo disculpas por su monomanía, y otros, a la ofensiva, acusando al orbe entero de ignorar el valor del arte y la cultura. Ni calvos, ni con tres pelucas: si de algo ha de servir el culto ( cultivo) por el libro antiguo es para reforzar el sentido del respeto entre las personas y la tolerancia ante lo ajeno. Por mucho que ese extraño sea, con frecuencia, la persona a la que más cerca tenemos todos los días”.

 

Article: “ ¿ es la bibliofilia una enfermedad?, de José Luis Trullo en el vlok dbibliofilia. Les 2 imatges estan a l’article.

 

 

Read Full Post »

“ Com les impressions eren bones i el temps que tenien per a preparar la Fira era molt curt, ja abans d’obtenir el permís els promotors s’arriscaren a establir contactes amb els companys per a saber si voldrien parar, feren provisió de fons per a les primeres despeses i encarregaren un cartell anunciador. Donat el prestigi artístic que tenia i la bona relació d’amistat que hi havia amb ell per la seva activitat com il·lustrador de llibres i realitzador d’ex-libris, demanarem a Ramon Borrell i Pla que els ajudés. Aquest realitzà el dibuix que obriria la llarga sèrie de cartells de la Fira, avui dia molt apreciada pels col·leccionistes pel seu alt valor artístic i a la vegada testimonial.

Josep Balagué i Tarrés

 

Per a establir la Fira foren demanades a l’ajuntament vint taules de sis metres cada una, tanques, banderes, gallardets, i veles per a tapar les parades. Gairebé tot fou aconseguit sense haver de fer despeses, encara que a càrrec dels firaires foren el pagament per la vigilància nocturna, tramesa d’invitacions, cartells i treballs d’instal·lació. En conjunt, no gaire més de les catorze mil pessetes, quantitat que amb els anys ha quedat ridícula però que en aquells moments, quan molts llibres anaven a la pila dels d’una pesseta i una bona recaudació mitja diària no arribava als cent duros, semblava més forta del que molts llibreters podien acceptar. Per això es demanaren vint taules, ja que només vint agremiats – finalment foren vint-i-dos, amb els consegüents problemes d’ubicació – manifestaren voluntat de participar-hi.

Rogeli Dubà

 

Aquests vint-i-dos primers, segons un elemental planell que conservà junt amb altres papers dels temps fundacionals Josep Masegosa i que la seva filla gentilment m’ha deixat consultar, foren els següents d’acord amb la disposició de les parades a banda i banda del recinte:

Senars: 1, Josep Salas; 3, Isidre Sureda; 5, Ramon Mallafré; 7, Rogeli Dubà; 9, Josep Masegosa; 11, Josep Balagué; 13, Felip Alum; 15, Ramon Boix; 17, Gabriel Vila Muntadas; i 19; Àngel Millà, amb el seu fill Lluís.

Parells: 2, Josep Caparrós; 4, Josep Sardà; 6, Vicenç Gayete; 8, Leandre Caparrós; 10, Eusebi Arias; 12, Alfred Comte; 14, Martí Escayola; 16, Josep Dalmau; 18. Dolors Aixà; 20, Joan Balagué.

I els dos darrers, 21, Francesca Caparrós, amb els seus fills Isidre i Josep Pi i Caparrós; i 22, Josep Torradas, amb els seus fills Ramon i Pere.

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 18-19.

 

Isidre Pi i Caparrós

 

Josep Sardà

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Los bibliófilos creen que uno de los principales pecados de los bibliotecarios consiste en tratar a los libros como simples objetos de análisis técnico. Cuando un bibliotecario dispone de un libro en sus manos, lo que hace es un análisis completo y exhaustivo de sus elementos identificativos siguiendo una serie de reglas preestablecidas, autopsia lo denominan, así que un bibliotecario se apresura a localizar el título, autor, año, editorial… obviando en ocasiones lo que realmente todos tienen enfrente suyo. Estoy convencido que hay muchos tipos de bibliotecarios, no todos tendrán la actitud de oficinista ( o peor, de operario de cadena industrial) antes descrita, aunque si bien es cierto que un bibliotecario no tiene la necesidad de ser un bibliófilo, todos lo somos un poco claro, al admitir que amamos los libros.

La pregunta que nos debería asaltar ahora es : ¿ Y quién no lo hace? ¿ Quién se va a atrever a afirmar sin tapujos que los libros son detestables? Seguramente, algún estudiante que se horroriza ante la materia de estudio, o el libro recomendado por el profesor, pero no se atreverá, por su condición de estudiante, a renegar de ellos ( y menos de Google, claro, Santa tecnología). Sin embargo, ahora nos toca puntualizar, puesto que no todo amor por los libros tiene que ser bibliofilia, afortunadamente para nuestro bolsillo, de esta manera, el diccionario de la RAE puntualiza que la bibliofilia consiste en la ‘pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’.

Es decir, que yo por precisamente no tener ningún libro raro, aunque curioso admite un espectro amplio de tipos, no soy bibliófilo. De momento, no me ha dado por desprenderme de miles de euros, aunque se trate de un par de miles, por un libro. Sin embargo, los hay que sí lo hacen ( o no) creando una fauna dentro de la bibliofilia que, aunque difícil de identificar para el resto de los mortales, es curiosa de conocer: Bibliomaníacos… Bibliopiratas… bibliotafios…”.

Article: “Bibliofilia vs. Bibliomanía”, de Marcos Ros-Martín en el vlok El Documentalista Enredado.

 

 

 

Read Full Post »

Masegosa, Millà i Alum recolliren el manifest desig dels llibreters de vell i d’ocasió de Barcelona per afirmar la seva personalitat, diferenciada per les característiques del negoci, en relació amb els llibreters de nou. I com particularment sentien la crida del carrer, donat que des de feia molts anys paraven en els mercats dominicals de Barcelona, la idea de muntar una fira especial per al llibre vell i d’ocasió els sortí d’una manera natural. La dificultat vindria en el moment de materialitzar-la, doncs d’antuvi toparen amb l’oposició municipal, les reticències del sector més fort del gremi i l’actitud desmenjada dels companys en els que més confiaven per a impulsar el projecte. Però l’habilitat negociadora dels tres – especialment de Josep Masegosa, que anys abans ja havia mogut cel i terra per a conservar el mercat dominical de llibres sota la marquesina de Sant Antoni – aconseguí que el projecte arribés a bon terme. No fou possible portar-lo a la pràctica per la tardor de 1951, com s’havia pensat en un principi, però un any després es posà en marxa.

El president del Gremi Sindical de Llibreters, Josep Bosch i Oliveró, presentà el 4 d’agost de 1952 una instància a l’ajuntament de Barcelona demanant permís i ajut per a organitzar la Fira. Realitzà una triple argumentació per a que la resolució municipal fos favorable: el prestigi aconseguit pels llibreters d’antiquària i d’ocasió de Barcelona que sabrien fer una manifestació de gran relleu cultural; la possibilitat de recupera una tradició de fires de llibres davant l’edifici de la Universitat dins de les festes de La Mercè i dies abans de la festa de Sant Jeroni, patró dels llibreters; i el desig de deixar fora de la Festa del Llibre del 23 d’abril als llibreters de vell, que ja no es barrejarien més amb els de nou al tenir manifestació pròpia. Argument aquest darrer que anava acompanyat d’una reflexió sobre que d’aquesta manera seria més factible eradicar l’ intrusisme de la venda de llibres pel carrer.

Desconec quin argument fou el decisiu, però el fet és que la comissió permanent de l’ajuntament de Barcelona, presidit llavors per l’alcalde Antoni Maria Simarro i Puig, en la seva sessió del 3 de setembre autoritzà la celebració de la Fira. Donà el permís amb caràcter excepcional i només per aquell any, amb voluntat de comprovar els seus resultats i exigí que les instal·lacions fossin dignes. Prengué totes les precaucions necessàries per a deixar sense efecte futures edicions, però oferí la necessària llum verda per a començar. Com també ho va fer el Gremi de Llibreters, que donà l’empara del seu nom però deixà tota l’organització sota la responsabilitat de Josep Masegosa.

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 17-18.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ Las ediciones de bibliofilia tal como las conocemos hoy en día se remontan a la Francia de la época románica. Fue entonces, cuando se empezó a trabajar aunando los textos con las imágenes de aristas plásticos en unas ediciones realizadas con calidades magníficas, en tiradas muy cortas y numeradas y ya nacidas con la pretensión de conformar los volúmenes más preciados de las bibliotecas de los bibliófilos. En verdad, el país galo tiene una producción amplísima en este tipo de obras. De estas primeras ediciones hay que destacar la traducción que Mallarmé hiciera del poema de Poe , El Cuervo y que estaría ilustrada por Manet. Una obra que salió a la luz en 1875.

En las primeras décadas del siglo XX, Skira – el editor de los surrealistas – Kahnweiler o Vollard harán magníficas ediciones con obras de Hugué, Picasso, Gris, Matisse… donde la obra gráfica no aparece firmada y el artista plástico estampa su rúbrica en el colofón del libro, dando así no sólo unidad sino el carácter de totalidad que tienen estos libros.

 

No podemos pasar estas líneas sin aludir a la que quizá sea la obra emblemática del editor Vollard. En 1931 se da a conocer a los bibliófilos de todo el mundo el anuncio de la próxima aparición de La obra maestra desconocida de Balzac con trece aguafuertes de Pablo Picasso. En sus Memorias de un vendedor de cuadros, el editor describe la situación de la siguiente manera: ‘ De todas las obras que he editado, la que intrigó más a los bibliófilos cuando se anunció fue La obra maestra desconocida de Balzac, con aguafuertes originales y grabados en madera de Picasso, entre los cuales las realizaciones cubistas se hallan junto a dibujos que recuerdan a Ingres. Pero cada nueva obra de Picasso escandaliza, hasta el día en que la admiración sigue al asombro’.

Article: “Historia mínima de la Bibliofilia”, de Candela Vizcaíno en el vlok “ ddBibliofilia”.

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »