Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

Fotografia a http://encantsvellsrtirado.blogspot.com.es/

 

“ En aquesta Fira de Bellcaire en Palau va debutar com a venedor, l’any 1897, acompanyat de la seva muller, que era més venedora que ell. En Palau, però, més home de parets que no pas de carrer, tot seguit va instal·lar-se en un portal de la Ronda de Sant Antoni, al costat del petit edifici de les Escoles Pies on es donaven classes als alumnes externs. D’allí no va trigar gaire temps a sortir-ne per establir-se en un altre portal del carrer del Bonsuccés. Com que sempre li ha agradat més fer de recercador que no pas de comerciant, així que va poder va anar-se’n al carrer de Sant Pau, al 41, això és, a la mateixa botiga que havia estat abans d’en Feliu Montpart, i allí el trobareu, encara avui, carregat d’anys, entremig de fitxes i de papers vells, assegut en una cadira que d’un tros lluny sembla una basseta de criatura de bolquers, en cos de camisa a l’estiu i ben embufandat a l’hivern, prenent notes i més notes. Allà hi ha pujat la família, una dinastia dedicada tota ella, sense excepció, al ram del llibre.

Can Palau, avui com avui, tant com una llibreria és una institució. Igualment ho són can Batlle, Bosch i Millà, i van camí d’ésser-ho les llibreries Dubà, Creus i Balaguer, en les quals ja es destaquen els continuadors.

És possible que hi acudissin altres venedors de llibres, a aquella fira del diumenge. Més, però, que la relació detallada dels que hi anaven – avui difícil d’establir – interessa donar-ne una impressió de conjunt, i això és el que hem procurat de fer.

L’any 1918, amb motiu e l’aplicació de la llei de descans dominical, que obligà a tancar tot el comerç, la històrica Fira de Bellcaire, coneguda aleshores com Encants del diumenge, fou suprimida de dret. En compensació, els venedors foren autoritzats perquè poguessin parar els dissabtes.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 53.

 

 

“ Otra colección cayó también en este bombardeo, la del bibliófilo Gustavo Gili, editor de pro, del buen hacer en las artes gráficas.

Fue a principios de siglo cuando se propuso formar una biblioteca profesional y empezó a reunir todo lo publicado concerniente al libro. Años después la idea fue superada y se generalizó.

Y si bien la idea inicial de la colección, en cuanto a la temática, se abría hacia horizontes más anchos, se cerraba en cuanto a exigencias de calidad y buen gusto.

Y así empezó una de las bibliotecas que llegaría a ser de las más importantes de España y Europa, y no precisamente por el número, antigüedad y rareza del libro, sino poir la selección y belleza de sus ejemplares.

El libro bien hecho, el bello ejemplar, el carácter de letra, la composición, sus márgenes, la calidad del papel, las viñetas, los grabados, su estampación; las bellas encuadernaciones, el número y tirajes de la edición, eran factores esenciales que privaban en su biblioteca.

Solía decir que su colección no era la de un erudito, sino la de un amante de la belleza del libro, del libro elevado a categoría de obra de arte”.

MARÈS, Frederic: El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista. Ajunt. Barcelona-Museu Frederic Marès, 2006, pp. 140-141. ( Llibre del que he après unes quantes coses).

 

 

Read Full Post »

“ Quan els encants dels dies feiners, que es celebraven a la Plaça  de Sant Sebastià, foren traslladats a Sant Antoni, la Fira ( de Bellcaire) començà a ésser absorbida pels venedors encantistes i a perdre el seu caràcter drapairístic i àdhuc el seu nom tradicional, car el poble acabà anomenant-la els Encants del diumenge.

S’hi venia nou i vell. Hi havia, més ue no pas avui, grans parades de robes, mobles i de tota mena d’atuells. Coincidí amb un moment de creixença de la ciutat i això la incrementà. Fou aleshores quan aconseguí la seva màxima popularitat i el seu més gran esplendor. A més del atapeïment de parades que hi havia al voltant del Mercat, n’hi havia a les dues voreres del carrer d’Urgell fins a la Gran Via, pels carrers Floridablanca i de Sepúlveda, pel carrer de Tamarit, per tota la carretera de la Creu Coberta, a banda i banda, i d’escadusseres per la Ronda de Sant Antoni. Eren un formiguer de gent que hi acudia de tots els indrets de Barcelona i dels afores, aprofitant el lleure dels matins diumengers per anar a fer compres.

D’antuvi hi acudiren, entre altres, amb una parada modesta, els llibreters encantistes l’Amiguito, el Barretina i l’avi Melcior Millà. Aquest amb les seves invariables seccions de llibres a cinc i a deu cèntims, curosament endegats. Hi posaven parada els llibreters professionals Giganda, (à) el Navarro, l’Adan i altres.

També hi anava l’Aiguacuit. Hi venia llibres de tota mena i era dels que hi feien més negoci. Era alt i secardí. Tenia la veu grossa i semblava ferreny. Era, però, molt bona persona. Duia sempre una brusa blava, la qual va substituir, més endavant, per un vestit de vellut; indumentària que, durant molts anys, fou com una mena d’uniforme oficial del llibreter de vell.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 52.

Talmud de Babilònia

 

“  Y  no una de esas bibliotecas de bibliófilo con libros tan valiosos que el propietario no los abre nunca por temor a estropearlos, sino una biblioteca de trabajo cuyos ejemplares no dudábamos en anotar, en leer en la bañera y en la que conservábamos todo lo que habíamos leído – incluidos libros de bolsillo y múltiples ediciones de una misma obra – o todo lo que teníamos la intención de leer más adelante. Una biblioteca no especializada, o mejor dicho especializada en tantos campos que acabó siendo generalista. Disertamos durante toda la comida sobre la felicidad y la maldición de nuestra suerte: los libros son caros cuando se compran, no valen nada cuando se revenden, alcanzan precios astronómicos cuando hay que encontrarlos una vez que se han agotado, son pesados, se empolvan, son víctimas de la humedad y de los ratones, son, a partir de cierto número, prácticamente imposibles de trasladar, necesitan ser ordenados de una manera específica para poder ser

utilizados y, sobre todo, devoran el espacio. ( He llegado a tener un baño con paredes tapizadas de estanterías, lo que imposibilitaba el uso de la ducha y obligaba a bañarse con la ventana abierta para evitar la condensación; y también anaqueles en la cocina, con lo que ciertos alimentos de olor particularmente penetrante estaban prohibidos. Como muchos de mis cofrades, ¡ no tuve sino hasta tarde una situación inmobiliaria que me permitiera satisfacer mis ambiciones bibliófagas ¡). Sólo la pared de mi dormitorio en la que se encuentra la cabecera de la cama ha quedado siempre libre debido a un viejo trauma: me enteré, hace muchos años, de las circunstancias en las que murió el compositor Charles-Valentin Alkan, apodado el ‘Berlioz del piano’; lo encontraron muerto el 30 de marzo de 1888, aplastado por su biblioteca. Cada hermandad tiene un santo mártir y el mayor de los Alkan, pianista virtuoso admirado por Liszt y que heredó los alumnos de Chopin a su muerte, es sin duda el de los locos por las bibliotecas. Como de las leyendas griegas, existen varias versiones de su trágico final; hay quien dice que fue un pesado paragüero lo que le cayó encima, pero ante la duda… “.

BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas; Anagrama, Barcelona, 2010, pp.16-17.

 

Read Full Post »

“ Sembla que la primera fira de trastos vells que es celebrà a Barcelona fou aquesta ( Fira de Bellcaire). Per tant, la que va tenir l’alt honor d’aixoplugar els primers llibres vells que foren venuts en públic ací. La que va començar d’acoblar els venedors de llibres, fins aleshores esbarriats, i començà, igualment, a insuflar-los personalitat com a tals. La que els va empènyer, a poc a poc, a convertir-se, de drapaires que eren la majoria, en llibreters. Finalment, la que incubà el comerç professional barceloní del llibre vell. No són pas pocs mèrits per a una sola fira. Val, doncs, la pena de constatar-los.

Tan antiga, ella, que el seu origen no pot ésser precisat. Hi ha qui la troba instal·lada, el segle XIV, pels vols de l’actual Sant Antoni. En Gaietà Cornet i Mas la situa, posteriorment, a l’indret on ara hi ha el carrer del Comerç i el Mercat del Born. ‘Allà, extramurs – diu -.

Els drapares estenien les mercaderies per terra i s’hi feien les vendes públicament’. Alguns historiadors diuen que es celebrava també a l’esplanada, a la banda occidental del lloc que després fou el Passeig Nou o de Sant Joan. Vidal i Valenciano, en un dels seus llibres sobre la Barcelona vuitcentista, dóna el nom de Fira de Bellcaire als Encants de Sant Sebastià. En Palau l’aconsegueix, el 1875, als terrenys que envoltaven el que és avui Mercat de Sant Antoni, ‘aleshores plens de runa i amb desnivells. Entremig, hi havia munts de llibres’, escriu.

Es veu, doncs, que la Fira de Bellcaire, al llarg del temps, va passar moltes vicissituds i va sofrir diversos trasllats. El creixement constant de la ciutat l’empenyia cada dos per tres. La Fira es celebrava, llavors, únicament els diumenges i festius. I així es seguí celebrant sempre.

3 foto vistes  a l’article “Los encants y sus siete traslados”     d’Antonio Gascón

 

 

Del 1878 al 1880, que fou quan es va construir el Mercat de queviures de Sant Antoni, calgué urbanitzar aquells terrenys. Per aquest motiu la Fira hagué de traslladar-se a les dues voreres de la Ronda de Sant Pau. Després tornà a instal·lar-se allà on era abans, cap a l’indret de la carretera de la Creu Coberta.

És des d’aleshores que hom comença de saber coses concretes d’aquesta Fira. Abans, de fet, tot són vaguetats. En aquest moment hi havia pocs comerciants de llibres vells a Barcelona. Els drapaires, en canvi, abundaven. D’aquests, n’hi havia uns cent cinquanta, mentre que els llibreters professionals només eren una quinzena. Eren els primers els que, en ésser cridats en algun domicili particular perquè anessin a veure, i, si de cas els convenia, comprar-los, els mobles deixats de banda, perquè eren vells o bé passats de moda, arreplegaven per torna un o diversos sacs de llibres vells. Bé: la major part d’aquells llibres anaven a parar, el diumenge, a la Fira de Bellcaire, barrejats amb les desfermes que hi portaven els drapaires.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 51-52.

 

 

“ Que me gustan los libros no es una novedad. El problema está cuando se me mete en la cabeza un libro que no tengo y no hay modo alguno de sacarlo de mi obsesión.

Tengo bibliomanía selectiva.

La bibliomanía es una obsesión por los libros en general. Como toda obsesión no es buena, pues balancea la estabilidad sentimental. A mí me ocurre que amo los libros, lo que sería entendido como una bibliofilia corriente. Sin embargo, hay momentos en mi vida que se rigen en torno a un libro en concreto. Lo veo en el escaparate, en estanterías, en algún reportaje o me lo recomiendan y, en ocasiones, ocurre que de ser un objeto de amor pasa a ser una necesidad, como beber agua cuando se tiene sed.

Lo quiero; lo deseo ya. Y si no lo tengo, me sudan las manos, me pongo nervioso y busco información sobre el libro y el autor a través de la red, como un poseso.

Siento lo que debe sentir un borracho al ver pasar por delante de sus narices una botella de Whisky o como un nicotinómano en una situación de alto estrés sin tabaco que fumar.

Es una sensación horrible y vergonzosa. Está bien que me gusten los libros y las historias; pero obsesionarme con un libro en concreto y buscarlo desesperadamente no me parece muy lógico.

Me da vergüenza.

Cualquiera que lea esto pensará que estoy loco y que no hay que avergonzarse por ser bibliómano o bibliomaníaco, como se diga. Me argumentará todos los beneficios de la lectura; que los conozco. Ahora bien, sólo quien sufre esta anomalía podrá entender mi desesperación; sentimiento que me desespera sólo cuando soy consciente de ello.

Ya lo decía Aristóteles, el justo medio, la justa medida, la mediedad, ni un extremo ni el otro.

Yo a veces me voy a un extremo o tiendo a alcanzar ese extremo y me choco de frente con un problema: demasiado amor por los libros. Quizás porque en ellos vea lo que los griegos llamaban Eudaimonía ( la felicidad). ¡ Qué palabra más bonita y poética¡ No me sorprende que ellos dedicaran tantos esfuerzos en definirla y en buscarla. ¡ Con esta palabra¡.

Los libros son, así pues, mi Eudaimonía; tal vez ellos me ofrecen lo que el mundo no puede o porque inciten mi cerebro a crearlo.

 

Article de José Luis G.: “ Un amor por los libros enfermizo”, en el seu vlok El papiro de las palabras líquidas.  Abril 2011.

 

 

 

 

Read Full Post »

“ Els encantistes de Sant Sebastià tenien el costum de guardar els atuells de l’ofici i els llibres en una mena de sots, amb categoria excessiva de magatzems, que hi havia al carrer de Sota Muralla. El qual estava situat, tal com assenyala el seu nom, sota mateix d’aquella. Era brut, pintat amb pols de carbó, i molt solitari els diumenges. Damunt hi havia la muralla de Mar, que era, aleshores, un dels passeigs predilectes dels barcelonins.

Davant l’edifici del Banc de Barcelona començava la rampa, ampla, que hi pujava. Més enllà, l’espadat de la muralla, els blocs de pedra assotats per les onades, els vaixells que presumien llurs veles blanques o llurs xemeneies rabassudes, la Barceloneta assolellada i el cel blau…

A mig passeig hi havia el pont que comunicava amb la Capitania General, i una mica més lluny, la parada d’un llibreter, isolat en aquell lloc, el qual en Joan Pons i Massaveu va perpetuar en un deliciós article que es publicà a La Renaixença, intitulat El Quicu dels llibres.

Il·lustració El Quicu dels llibres de D’Ivori a Contes de Bibliòfil

 

Una cua dels Encants de Sant Sebastià, fet i fet, el Quicu. Una parada bigarrada, de literatura de canya i cordill, aquella, situada prop els pescadors, de la mateixa categoria, que es barrejava amb els pals, amb el velam, amb les xemeneies dels vaixells, i amb un fons de cel pur com a marc del quadre. ¿ No us imagineu la gràcia que havia de fer?

L’article d’en Pons i Massaveu fou reproduït per en Ramon Miquel y Planas en la seva edició dels Contes d’un bibliòfil”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 50.

 

 

 

“ Así como uno puede apasionarse por cualquier cosa, hay a quien le apasionan los libros.

Pero no a cualquier libro. Tampoco me refiero a una manía compulsiva por leer, ni a la constante necesidad de tener un libro en las manos. Los bibliófilos, en el sentido más literario de la palabra, son personas aficionadas específicamente a las ediciones originales, más correctas o más raras de los libros. Y no lo digo yo, lo dice la RAE.

En fin. A primera vista, uno creería que esto de la bibliofilia no es algo que atraiga multitudes, sino algo mucho más subterráneo, casi excluyente. Y aunque no sean cientos de miles los bibliófilos en el mundo ( o yo no creo que sean tantos…), y su oficio sí sea excluyente, como veremos ( económicamente), se trata de una cultura apasionante, y, a su manera, es un modo de vida.

Pongamos un ejemplo sencillísimo:

El Quijote es un libro muy famoso que se escribió hace más de cuatrocientos años. Supongamos que usted o yo queremos conseguir el libro; queremos poder afirmar que tenemos el Quijote en nuestra biblioteca. Si usted o yo de verdad deseamos eso, lo más seguro es que vayamos a la librería más cercana y consigamos una edición barata, pero decente del mismo. O quizás busquemos en Internet, cosa que es aún más sencilla. Entonces, podríamos decir que lo tenemos. Al Quijote.

Pero… ¿ Y qué haría un bibliófilo?

 

Considerando la importancia del libro, un bibliófilo documentado sabría de comienzo que la primera edición del Quijote data de inicios de 1605. Quizás también sabría que en poco menos de un año ( 1606) ya se habían impreso cinco ediciones a lo largo y ancho de la península Ibérica, y que otras tantas ( tanto legales como ‘piratas’) se encontraban por esa fecha en proceso de encargo e impresión. Entonces, con estos datos en mente, se lanzaría a encontrar unos de los sobrevivientes de estas escasas tiradas, y lo conseguiría a cualquier costo.

¿ Es clara la diferencia? Lo que empiezo a entender cuando veo esto es que la bibliofilia se basa en el amor por lo original, en la necesidad de entrar en contacto con objetos que vivieron o fueron creados en la época de interés, y que de alguna manera se han mantenido hasya hoy.

Asi, un bibliófilo no simplemente tendría al Quijote en la biblioteca; tendría algo más por el estilo de ‘una copia de El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, 3 vol, in-folio, 299 por 215 mm, completo según tal catálogo… ( estoy inventando, ya les digo de dónde saqué esto).. con 9 páginas blancas y 357 de texto, ilustrado por tal y tal personaje…”.

Article de Dancastell: “ Los bibliófilos”, basant-se en El Club Dumas de Pérez-Reverte, en el vlok:

http://blogs.eltiempo.com/el-aleph/2009/05/30/los-bibliofilos/

 

 

Imatge a l’article de Dancastell

 

Read Full Post »

“ A l’entorn d’en Codolosa i el seu pintoresc, els altres llibreters. Anònims, subanònims, més o menys coneguts, i amb categoria o sense.

Un d’ells el Matalasser primer. Instal·lava la seva parada d’esquena a Llotja, a l’angle que formaven els Arcs dels Pintors. Preferia vendre llibres que no pas treballar de l’ofici. Això no és cap mal. Potser, ben mirat, és un bé. A les seves velleses va deixar d’anar-hi.

També hi acudia el Gravat. Un home grassó, amb la veu arnada, que tenia llibreria al carrer de Sadurní, davant la Fonda de Tarragona. Venia comèdies castellanes i catalanes. Els volums millors els anunciava a tres rals.

Hi parava l’Enric. Ell i el Gravat ho feien a les rengleres centrals dels Encants. Col·locaven els llibres damunt de taules i els protegien per mitjà de veles.

L’Amiguito, que era andalús, també hi parava. Els darrers anys de la seva vida es va tornar molt sord. Anava a les fires i als Encants de Sant Antoni. Es va establir, després, en una escaleta del carrer de Sant Pau, al número 19, prop de la llibreria Millà. Fou sempre home de poques ambicions

En Melcior Millà – l’avi Millà de debò – hi va començar de vendre llibres. Ex-prestidigitador i gran amic d’en Canonge, havia arreconat els jocs de mans i negociejava amb el paper imprès. Era un home primmirat, i instal·lava la seva parada amb cura. Hi tenia una secció de cinc cèntims i una altra de deu ! Ves si les trobaríeu ara, al Mercat de Sant Antoni i a les barraques de Santa Madrona. Incunables a vuit i a dotze rals, llibres i comèdies a cinc i a deu cèntims. Quins temps aquells…”

Més tard, quan l’avi Millà parava als Encants del carrer d’Urgell, el substituïa el seu nét Àngel en la comesa de les mecàniques més pesades de l’ofici, com són muntar la parada, distribuir els llibres, arrossegar el carretó, etc., car aquell ja era massa vell per a realitzar-les”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 48-49.

Llibreria Millà – Fotografia de Carmen Secanella

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ El bibliófilo es una persona que colecciona libros, no que sólo compra sino que tiene en su casa una biblioteca de libros de un tema o autor específico.

No podemos confundir al coleccionista de libros con el comprador enloquecido de ellos, ya que el comprador compulsivo adquiere cualquier libro y llena su biblioteca de muchos que no tienen una relación alguna, en cambio el coleccionista trata de relacionar la temática o autor de uno con la del otro.

Este hobbie se hizo popular en el siglo XV por el duque de Borboña, quien amaba coleccionar libros populares de aquella época, tuvo en su biblioteca más de 600 volúmenes; por  ello se le considera como el hombre que más libros tuvo en ese entonces. En la actualidad para ser coleccionista de libros no hay que ser de la realeza ni ser adinerado, existen muchos métodos para obtenerlos ya sea de manera gratis o económica. Si deseas adquirirlos gratuitamente existen páginas web en los que puedes descargarlos, en ellas son permitidos sin que tengas que violar el derecho de autor. Pero si en lugar de ello lo que deseas es comprar tus libros y llenar tu biblioteca pues fácil, decide si quieres que sean usados o nuevos, recuerda que muchos de los libros de colección son antiguos y por ende no se han vuelto a editar.

Cuando desees comenzar tu colección debes pensar en el tema que escogerás, por ejemplo puedes decidirte por armar una biblioteca de libros del mismo autor, sobre algún género o campo, libros artes, libros de cómics, primeras ediciones, libros miniaturas, seriados, libros en proceso de producción, ganadores de premio, ilustrado entre otros.

Sin importar el tema que escojas para tu colección lo interesante es que no debes salirte de él, tal vez puedes combinar temas, pero lo  ideal es que tenga un tema central.

Vist en aquesta pàgina, però avui no trobat: Http://mundohobbies.portalmundos.com/bibliofilia-amor-por-los-libros/

 

Read Full Post »

“ El més pintoresc de tots els llibreters que hi van tenir parada (als Encants de Llotja o de Sant Sebastià) fou en Josep Codolosa, el qual era més poeta que no pas llibreter.

Hi parava, però, només quan li passava pel magí de fer-ho.I li passava poc. L’obligació no resava per a ell. Era un ocell, no pas de gàbia, sinó de bosc. Li agradava de cantar a la branca que li venia més de gust, i no pas en una de fixa. Haver de romandre estacat en un lloc determinat més de deu minuts- això comptant llarg – l’anguniejava. Els seus nervis, refractaris al lligament, sacsejats per l’espera, l’empenyien, com un vent traïdor  per l’esquena, a fugir-ne. Com a contrapartida d’això, s’havia passat els dies, les setmanes i els mesos, per no dir la vida, ensumant pols de llibre vell o remenant pàgines arnades per les parades dels llibreters. O si no, xerrant…

Així ho havia fet sempre. Així ho feia arreu. Als portals de les diverses escales del carrer de l’Hospital en els quals havia tingut instal·lades les seves parades, i als Encants de Sant Sebastià. Hom és com Déu l’ha fet, i aquestes coses no tenen adob.

Acudia, doncs, als Encants una vegada, i en passava tres o quatre que no. Mentre hi era matava més hores manipulant literatures verbals i llançant acudits coents entremig, que no pas negociejant.

Fer negoci ell? I ara ! De l’ofici, l’aspecte que entenia menys era aquell. Tant, que era d’una incapacitat absoluta per a fer-ne. En ell, fer negoci era la creu, mentre que la literatura era la cara de la seva pesseta psicològica.

Era escriptor, poeta i llibreter. Com a poeta i escriptor, generalment bo. Circulen pel petit món de la nostra literatura pairal belles mostres de la seva vena de literat i de poeta que ho palesen prou. Recordarem, per exemple, el seu aplec de versos titòlat La imatge de Déu a trossos com una prova clara, entre moltes, del que diem”.

          Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 46.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

“ Vamos, que adquiero muchos más libros de los que puedo llegar a leer, aunque no hiciera otra cosa que leer durante lo que me resta de vida. Lo cual se traduce en que, para desesperación de mi santa, tengo la casa atestada de libros. Una inmensa librería en el salón, dos grandes librerías en mi despacho, cuatro librerías medianas repartidas por los dormitorios de mis hijos y una pequeña librería en mi dormitorio. Todos los libros está,, ay, distribuidos en dos filas por estante. Además, cuento con varias cajas atiborradas de libros en el trastero. ¿ No es ésta una acumulación absurda? ¿ A qué se debe esta estúpida manía?.

Pues a tres motivos, amigos míos. En primer lugar, a que los nuevos títulos duran muy poco en las librerías. Al cabo de unos meses de ser editados, la mayor parte de los libros desaparece de los puntos de venta y no volverás a verlos jamás. Por eso, cada lanzamiento es una oportunidad única y, además, a tiempo limitado; así que en caso de duda, me lo compro. En segundo lugar, disfruto comprando libros; me encanta adquirir un  nuevo ejemplar, leer la contraportada, hojearlo, olerlo, tocarlo… cada nuevo libro es un torbellino de sensaciones. Por últmo, y es triste confesar esto, en algún momento de mi infancia me torcí y acabé convirtiéndome en una urraca bibliómana”.

Article: “ Bibliomanía” de l’escriptor César Mallorquí, en el seu vlok: La Fraternidad de Babel. 31-03-2007.

 

Read Full Post »

“ Els Encants de Llotja o de Sant Sebastià.

Es celebraven a la plaça d’aquell nom i pels voltants de Llotja. El 1392, els encants de robes i trastos vells foren traslladats ‘en lo costat de Llotja a sol ponent’, segons consta en alguns documents antics. En les ordinacions dels llibreters, del 1553, es llegeix que hi havia el costum, aleshores, de vendre llibres a la Plaça de Sant Jaume i a la de l’Encant de Mar.

En un llibre de Lluís Pont d’Icart, historiador de Tarragona, datat el 1573, consta que a la casa d’un sastre, o ‘remendó’, de les voltes de Sant Sebastià, va trobar un ‘llibre en pergamí, escrit a mà, que és una història de Sosomeno presbíter, com la de Titus Livi o del Saballico’.

En un altre de Jacint Polo de Medina, el Museo de las Musas, es llegeix que és de la casa de la senyora Anna Maria Desplà, abans Ollastres, ‘sastressa a Barcelona, davant de la font de l’Àngel’. Aquesta font estava a la Plaça de Sant Sebastià. El 1725, sota les voltes un home venia ‘colecciones selectas y moral y elocuencia’. Vendre llibres en aquests Encants, doncs, era cosa que venia de lluny.

Funcionaren en aquell lloc fins el 1886, que varen ésser traslladats al passeig de la Creu Coberta, al tros que venint de Sants entrava a Barcelona pel Portal de Sant Antoni. El 3 de setembre del 1896 tornaren a la Plaça de Sant Sebastià, però no varen reeixir. Hi posaren parada de llibres la majoria dels venedors antics.

De tot temps foren uns encants molt animats. Els llibres hi abundaven. No solament hi havia parades arrambades a les parets de l’edifici que havia estat convent de Sant Sebastià i sota les voltes, sinó que també n’hi hagueren al pati del cafè-restaurant ‘El Nuevo Noé’.

La revifalla del 1896 no fou altra cosa, al capdavall, que l’estiuet de Sant Martí d’aquells Encants, molt populars anys abans.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 45.

 

 

“ Entre la bibliofilia y la bibliomanía existe la misma diferencia que entre el apetito y la glotonería. Según la RAE, la bibliofilia es la pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos, mientras que bibliomanía es la pasión de tener muchos libros raros o los pertenecientes a tal o cual ramo, más por manía que para instruirse. Me temo que yo estoy a caballo entre ambos términos, pero más tirando hacia el lado bibliómano.

Me encantan los libros, me chiflan, me ponen, me fascinan e, incluso ocasionalmente me obsesionan. Toda clase de libros, ficción y no ficción, y sin manías: me da igual bolsillo que cartoné, primeras ediciones o undécimas, encuadernación de lujo o tapas blandas cual septuagenario sin Viagra. No es que desdeñe los libros bonitos, y, puesto a elegir, prefiero una primera edición que la decimocuarta; pero lo que de verdad me importa es el contenido del libro. Esto suena bien, pero ahora empiezan los problemas.

Adquiero muchos más libros de los que puedo leer. Olvidémonos por el momento de la literatura y centrémonos en la no ficción. Soy adicto a los libros ‘peculiares’, cuando no abiertamente raros. Por ejemplo, y recurriendo sólo a los que tengo cerca mientras escribo esto, ahí veo el voluminoso tratado sobre los espejos de Jurgis Baltrusaitis, y más abajo Juego y artificio, de Alfredo Aracil, un ensayo sobre los

autómatas del Renacimiento y la Ilustración, y un poco más allá, cerca de un tomo acerca de la medicina en la época romana, veo la deliciosa Guía de lugares imaginarios, y junto a ella Los jardines del sueño, de Kretzulesco-Quaranta… Bueno, supongo que os vais haciendo una idea. He leído completos muy pocos de esos libros peculiares, pero sí fragmentariamente y, desde luego, todos los he hojeado con deleite”.

 

Article: “ Bibliomanía” de l’escriptor César Mallorquí, en el seu vlok: La Fraternidad de Babel. 31-03-2007.

Read Full Post »

Older Posts »