Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

 

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 5052.

 

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

 

Anuncis

Read Full Post »

“Busquem ara a la nostra formosa capital algun carrer ple de fang, que no en falten, i en ell la casa més esgavellada i negre. Allí, el llibreter de vell fet a l’antiga, viu amb els seus llibres fa deu, vint anys; no se sap des de quan, perquè el temps, que no perdona a ningú, ni als llibres, sembla haver-lo oblidat, de tal manera s’han amagat del món exterior, retirat amb la muda companyia dels llibres. Durant anys no ha tocat ni respirat altra cosa que llibres, ‘més i no millor olorosos que el bàlsam’, diu Rabelais. ¡ Ah!, si la metempsicosi és alguna cosa més que una quimera inventada per a consol d’ànimes dèbils, el llibreter de vell fet a l’antiga passarà, en morir, al cos d’un dels seus llibracs, encara que s’hagi d’encarnar en un cuc rosegador que es cava una tomba en els fulls solitaris d’un Sant Tomàs o un Cujas.
Teniu l’adreça exacta d’aquest llibreter? No és suficient; cal interrogar a la verdulaire veïna, trobar la porta, d’aspecte semblant a un respirador de l’infern, penetra en les tenebres humides i putrefactes d’aquest fangós laberint, anant a les palpentes pel camí, amb peus i mans, a risc de caure al fons d’un celler; descobrís, per fi, a través d’aquesta nit, freda i opaca, una dèbil claredat, després una escala desigual, seguida d’una rampa mig derruïda; pujar un pis a les palpentes i colpejar, pujar a un segon pis i trucar, un tercer i cridar, tornar a baixar, a cridar i a escridassar, fins que una veu que sembla sortir d’un subterrani anuncia la fi de la vostra desesperada recerca.
Això no és tot; el Minotaure no apareix; la veu s’aproxima i se’n va amb l’esperança; se sent un soroll de vaixella que dringa o de llibres que cauen, se sent una horrible olor de cols, alls i ceba… ¡ Alabat sigui el Senyor!, la clau penetra en el pany i es descorren els forrellats; pensaríem que es tracta d’una presó, entreu i tingueu cuita amb les taques greixoses: ¡ vet aquí l’amo de la casa, gran sacerdot de l’antre de Trofoni!

 

Trofoni

Aquest vell no s’assembla als altres; aguanta perfectament la seva edat i el seu vi. S’enfila per l’escala com un gat, remou muntanyes de llibres, sense por a ensorraments; té els ulls vius i penetrants, encara que llagrimosos i inflats. A part d’això, no ha canviat en cinquanta anys el que un cromlec druídic en dinou segles, i encara que ja no és jove, tampoc ha començat a ser ancià. Segueix sent el llibreter de vell anterior a la revolució, amb les mateixes idees, la mateixa existència, el mateix ofici i igual abillament”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 46-48.

 

Ramon Miquel y Planas

 

“ El libro – escribió Ramón Miquel y Planas – es la obra más perfecta que ha salido de las manos del hombre. Es un todo completo donde se reúnen un elemento espiritual, que es la obra literaria fruto del pensamiento, y un elemento material, que es el libro como obra tangible. Libro perfecto es aquel en el que ambos elementos – cosa y alma – se corresponden dignamente, aquel donde la belleza de la obra literaria tiene una exacta correspondencia con la belleza y perfección de sus componentes materiales. Esta es la concepción del libro que tienen los bibliófilos”. Objeto material, opus mechanicum, y a la vez discurso dirigido al público.

¿ De qué libros nos está hablando Miquel? Sin duda de ejemplares de tirada limitada donde colaboraron un escritor y un artista grabador, de libros raros con signos visibles de su historia, con defectos de impresión, con marcas de personajes ilustres, de los que tenían anotaciones de antiguos poseedores, del autor, de comentaristas, de los que estaban cubiertos con encuadernaciones de arte. Pero esta idea hace pisar subrepticiamente a la bibliofilia el terreno cenagoso de una vacua artificiosidad que se desentiende de la ‘raison d’être’ de la invención del libro impreso, un artilugio orientado desde el siglo XV hacia la difusión de ideas y por ello con vocación natural hacia la tirada ilimitada.

Article: “¿Qué es un libro de bibliofilia?”, en el  vlok de José Luis Checa Cremades.Desembre 2011.

http://checacremades.blogspot.com/2011/12/que-es-un-libro-de-bibliofilo.html

 

Read Full Post »

Nicholas Flamel

” Els llibreters de vell. Podem classificar-los així: Llibreters de vell a la moderna; llibreters de vell xapats a l’antiga, i llibreters de vells, avars.
El llibreter de vell a la moderna és al de l’antiga el que el perruquer actual és a l’antiquat barber, o la taverna al restaurant: no difereix del llibreter corrent sinó pel producte considerable i quasi sempre segur del seu negoci; en la seva tenda no hi ha res sense valor; res de piles de paper imprès; res de vendes imprevistes, però tampoc res d’estancaments totals. Obté sempre un benefici net del cent per cent sobre els llibres que compra,i les seves entrades són, com les sortides, al comptat. Oh, fortunato minium!; al llibreter de vell a la moderna no el preocupen els vals de llibreria, els protests, les fallides, ni els convenis amb els creditors.

Esfera d’Elzevir

Ha tingut la bona cura d’establir-se en un barri decent i de molt trànsit; no escull una ensenya pintada, com Nicolas Flamel tenia la seva flor de lis, Robert Etiènne el seu roure druídic, Elzevir la seva esfera i Didot la seva bíblia d’or. Tampoc deixa els seus llibres als curiosos dits dels transeünts: només en els aparadors de la seva tenda, brillen els talls daurades i els lloms quallats d’una filera d’esplèndids volums; algunes edicions antigues, ben conservades, estan exposades, i alguns gravats en fusta, d’Albert Durero, atrauen les mirades i els desitjos dels bibliòfobs. No hauria d’impedir la policia aquestes immortals temptacions que, a cada pas, renoven el suplici de Tàntal en els carrers de Paris?

Roure d’Etiènne

L’interior de l’establiment, agradablement decorat com una residència de solter, és una gran biblioteca on cadascú pot escollir la seva. Són llibres de qualitat, garantida la seva condició de complets, intactes, sense defectes apreciables; segurament, no llegits mai per ningú; DesseuilPasdeloupDerome, van posar sobre ells la seva mà i el seu signe per admiració, joia i delit dels aficionats”.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 41-42.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

Office de la Semaine Sainte (Paris, 1728)
Aux armes de Marie Leszczynska, enquadernat per Pasdeloup.

“ El bibliófilo – yo lo he llamado “ coleccionista de papel” parea acercarlo al común de los mortales – está siempre en tensión cinegética, como dicen que lo está el tigre en las selvas del Indostán, y es tan cruel y sanguinario como el tigre cuando se trata de defender la pieza cobrada del asedio de otros bibliófilos o de ocultar un dato a sus rivales. Pero le pierde el exhibicionismo. Todavía recuerdo lo que el poeta X me contó un día acerca de cómo había ido perdiendo una serie de libros muy cotizados de poesía española contemporánea en una época en que su amigo el poeta Z visitaba su biblioteca con frecuencia. Él no establecía una relación causa-efecto entre esas visitas y esas pérdidas, pero yo la vi clara desde el principio. Entre bibliófilos, no hay lealtad que logre resistirse a la pulsión del coleccionismo.”

Article:  “El coleccionista de papel”, de Luis Alberto de Cuenca, a la revista Mercurio, nº 136,  de desembre de 2011, pp.13

http://www.revistamercurio.es/images/pdf/mercurio_136.pdf

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Sala de Manuscrits a la Biblioteca de Reserva Universitat de Barcelona, imatge del Blog de Reserva.

 

“  Algú va fer lliscar un misteriós escrit fa sis-cents anys en un llibre enquadernat en pergamí: “ Piensa Penitente a lo que bienes aquí Ciérrate dentro de ti Por espacio de un momento” (citació textual). Qui i amb quin propòsit deixaria aquesta advertència entre les pàgines d’un manuscrit de l’edat mitjana? Seria un monjo? Un abat? S’adreçava a un lector assenyalat o tenia l’ànim d’invocar la meditació a ànimes anònimes? Es trobava el volum en una biblioteca monàstica o en una església?

No en sabem res, del seu autor (ni dels seus desitjos), més que el rastre que ha deixat de la seva lletra al paper que ha estat en la foscor durant segles i que ha sortit a la llum fa molt poc, quan un tècnic de catalogació de la Universitat de Barcelona (UB) va obrir l’obra i va veure el missatge.

“Aquest és un exemple de les curiositats que hem catalogat com si fossin petits tresors”, explica Neus Verger, la guardiana de la sala dels manuscrits, el fons de reserva de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, que és com una joia ‘potteriana’ per la seva llum tènue, la seva olor de pols i fusta antiga, pels milers d’obres amb cobertura de pergamí que romanen a les prestatgeries que cobreixen les parets fins al sostre, ‘intocades’ ­durant segles, esperant que un lector les retorni de l’oblit.

Biblioteca de Reserva

 

Ara mateix aquest fons està en procés de restauració i catalogació digital, cosa que implica una minuciosa tasca per als profes­sionals. “Sé que jo no podré veure en vida tot el fons catalogat”, lamenta Verger, per la falta de recursos en la conservació. Es tracta de dos mil manuscrits, prop de mil incunables (els primers llibres impresos abans de l’any 1500)(sic)(1) i gairebé 120.000 obres impreses entre els segles XVI i XVIII, que suposen un valuós testimoni de la història de Catalunya. El primer llibre és un manuscrit del segle X.

Només cinc bibliotecaris entren a la sala per treure de la ­foscor aquest material. En oca­sions, s’emocionen quan descobreixen alguna sorpresa, un objecte aliè al llibre, però vinculat al mateix llibre, com l’escrit dirigit al penitent. “Quan passa, ens ho diem els uns als altres per agrupar-nos i observar-ho, atrets per la màgia del passat”.

El primer objecte trobat va ser una fulla d’arbre conservada entre les pàgines d’un volum del segle XVIII. Aparentment no ­tenia més valor que el d’un fòssil vegetal, però col·locada a contrallum s’hi va descobrir la imatge d’un pastor amb el seu ramat pasturant prop d’un arbre i la muralla d’un castell o una ciutat.

En els últims deu anys han ­topat amb flors seques, dibuixos, gravats, punts de llibre, pa d’or, cartes, notes manuscrites, esborranys de sermons, opera­cions aritmètiques, poesies… Als fulls de guarda d’una enquadernació s’hi pot llegir un poema d’amor. Potser perquè el llegís en secret algun amant?

“ Vam demanar a una visitant habitual de la nostra biblioteca especialista en literatura medieval que ens donés alguna indi­cació. I, efectivament, ens va dir que es tractava d’una poesia ­popular de l’any 1700”, explica Verger. Altres textos escrits semblen tenir propòsits menys terrenals ja que semblen certi­ficar el perdó dels pecats obtingut en una església per obtenir alguna indulgència: “Jo he confessat a l’ Església de…”.

Article: “La biblioteca dels tresors ocults” de Carina Farreras, a LV del 6 d’agost de 2017. http://www.lavanguardia.com/encatala/20170806/43374742031/biblioteca-tresors-ocults.html  .  Imatges de la UB,a : http://www.ub.edu/museuvirtual/visitavirtualEH/index.php/es/conoce-el-edificio-sala-x-sala/planta-primera/crai-biblioteca-de-letras-y-crai-biblioteca-de-reserva#

(1) Llibres incunables els impresos fins el 31 de desembre de 1500.

 

Sala de Manuscrits

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Como toda afición recolectora, la pasión de la bibliofilia también tiene sus desvaríos y sus singularidades; muchas de ellas, enmascaradas en unas leyendas de transmisión oral que envidiosos y congéneres propagaron con una mezcla de envidia y autosatisfacción, otras, vividas por los suministradores de estas dosis impresas, y manuscritas, es decir: por los libreros, que en sus ocasionales memorias desvelaban los caprichos y las aficiones de sus clientes ( siempre, cautelosamente, post mortem). Porque toda pasión tiene sus excesos, sus instantes de supremo placer y sus momentos de decaimiento y abandono, con la ventaja, en el caso de la bibliofilia, de no sentir jamás el caso de la bibliofilia, de no sentir jamás celos de ninguna nueva pieza, que convive educadamente con su antecesora, sin que por ello cambie el cariño que se le sigue profesando; por ello la anatomía emocional del bibliófilo, como titula Holbrook Jackson su conocido estudio: The anatomy of bibliomania ( Londres, The Soncino Press, 1930), está sujeta a numerosas veleidades, manías y desafueros sobre los que se han escrito emotivas páginas desde que se fueron descubriendo los primeros síntomas de los pacientes aquejados por esta patología”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 9.

 

Read Full Post »

Pentateuc Ashurnam

“ Il·lustrar un llibre significa adornar-lo amb làmines, gravats, caplletres, vinyetes, orles i altres formes decoratives, que facin al·lusió al text o hi tinguin un llaç d’unió. Aquesta relació entre la lletra i l’ornamentació, em sembla imprescindible per a dir que una obra està veritablement il·lustrada.

Il·lustrar, en un sentit més ample, és donar llum a l’enteniment, aclarir conceptes, proporcionar cultura… I si no existeix correspondència entre l’escrit i les formes plàstiques que l’acompanyen, encara que sigui per coincidència, queda distorsionada la finalitat de la il·lustració, per molt admirable que sigui en sí mateixa.

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, València, 1490.

 

La il·lustració dels llibres té una llarga tradició a casa nostra. Les miniatures del Pentateuc Ashurnam ( Bíblia de Tours o d’Ashburnham), situat al segle VII pels estudiosos, que també li han donat procedència catalana, en són una mostra esplèndida. Després trobem la miniatura mossaràbiga a les anomenades ‘ bíblies catalanes’ del començament del segle XI. I, sobretot, tenim els llibres miniatures que sortiren dels escriptoris de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I. Quan entrem a l’època de la impremta, després dels llibres xilogràfics, on figuren il·lustracions, tenim un període d’exclusiva meravella pels tipus mòbils, però aviat és enriquida l’edició. Així recordem el Tirant lo Blanc del 1490, famós per l’orla de primera pàgina, imprès a València per Nicolau Spindeler i Hans Rix, i Lo Càrcer d’Amor, traducció catalana de la novel·la de Diego de San Pedro impresa a Barcelona per Rosembach el 1493 i que Sempere i Miquel va considerar l’edició il·lustrada més antiga de la Península.

Lo Càrcer d’amor

Als primers treballs de la impremta catalana, les il·lustracions eren copiades d’edicions alemanyes, i després hom passà a un sistema d’utilització dels gravats alemanys mateixos. L’origen dels impressors ho feia natural, encara que a la citada Lo Càrcer d’Amor i a Vida e Trànsit de Sant Jeroni de Pere Miquel (1493) i al Llibre de les dones d’Eiximenis (1495) hi ha gravats originals de gran interès.

La il·lustració es feia primitivament per motius que encara ara són plenament vàlids: per destacar els passatges més importants de l’obra i per enriquir-la. En arribar la impremta, les il·lustracions originals dels escriptors foren substituïdes per gravats que, segons com, eren il·luminats a mà. Els primeres eren treballats sobre la fusta, però durant el segle XVI va generalitzar-se el gravat al buit sobre coure. A tot Europa la impremta va experimentar una certa decadència, per diverses causes – entre les quals la censura -, i fins al segle XVIII no arribà la renaixença. Aquí també vam patir el mal general, i en l’aspecte de la decoració dels llibres el període esmentat és més aviat trist.

 

L’època romàntica ajudaria a donar una forma artística al contingut dels llibres. Les dificultats de l’edició catalana i el petit camp en què es mou, fan que els nostres il·lustradors treballin per a obres en castellà. En primer lloc cal citar l’il·lustrador Parcerisas, darrera el qual vindrien Tomàs i Ramon Padró, Eusebi Planas, Josep-Lluís Pellicer, Josep Puiggarí, Josep Llobera i d’altres. Les edicions populars catalanes d’Innocent López donarien nom a Manuel Moliné.

El desenvolupament editorial i l’aplicació dels avenços tècnics de la impremta fan que, al final del segle passat i als primers anys de l’actual, l’edició catalana de llibres il·lustrats sigui, a més de brillant, molt diversificada. Dibuixants tant complets com Apel·les Mestres obren un camí que serà fressat per Josep Triadó, Alexandre de Riquer i Joan Vila ‘D’Ivori’ en les obres de bibliòfil; Joan G. Junceda, Joan Llaveries, Lola Anglada, Pere Torné Esquius, Xavier Nogués i Josep Obiols en llibres per a Joves i Infants; Gaietà Cornet, Feliu Elias ‘Apa’, Ricard Opisso, Valentí Castanys i d’altres en obres de caire humorístic; Josep Segrelles i Josep Narro en la il·lustració preferenment artística; i molts altres noms, com són ara els de Lluís Bonnín, Josep Cuchy, Josep de Passos, Jaume Pahissa, Modest Urgell, Marià Foix, Carles Becquer. Oleguer Junyent, Emili Grau Sala, Jaume Pla, Josep Granyer, Josep Guinovart i ‘Cesc’, artistes de diverses tendències i activitats, però que no rebutgen la il·lustració…”

Article: “Il·lustració – Il·lustradors” de J.M. Cadena a la rvta. Serra d’Or, n. 172, p. 54, de 1974.

Liliana d’Apel·les Mestres, 1907.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ La bibliofilia está íntimamente asociada al poder económico del adquiridor, porque sin maravedís, escudos, libras o euros, el número de ítems de una colección que se precie de serlo se resiente notablemente. No extrañe,  entonces, que reyes, cardenales, dignatarios, aristócratas, estadistas y autoridades hayan sentido el coleccionismo impreso, y manuscrito, a los que modernamente habría que añadir empresarios, industriales, magnates y gentes con ( muchos) posibles. Aunque ello no ha sido obstáculo para formar esa “ biblioteca de libros, folletos y papeles humildes” que nos recordaba en su Ensayo…, así titulado, Francisco Giraldos ( Barcelona, Imprenta Badía, 1931) en referencia a su propia colección. ¡Que le quiten el placer a un bibliófilo de completar los modestos 500 volúmenes de la Enciclopedia de las Ediciones G.P. de nuestra posguerra¡.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 8.

 

Read Full Post »

“ Sembla com si fos ara que veig Nèstor Luján enfilat a la petita escala de la seva biblioteca. L’escriptor buscava un llibre que es feia pregar. Jo temia que trontollés i vaig gosar afermar-li els turmells amb les meves mans. De sobte exclamà exultant: “¿ Ja el tinc !” Es tractava d’un volum il·lustrat amb uns refinats i subtils aiguaforts d’en Daragnès, el que fou gran gravador i impressor a Montmartre. Volia, Nèstor, deixar-me palès per què havia trial la vida i l’obra d’aquell mestre com a tema de la conferència que li acabava de demanar l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. L’encert de la tria es corresponia amb la solemne sessió acadèmica, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, en commemoració del mig segle de vida de la nostra Associació, de la qual Nèstor Lujàn era antic soci. Parlo d’un any i escaig enrere. Nèstor em semblà eufòric, ple de projectes i, a més, feia poc que havia rebut un mou premi literari. Res, ni el més petit senyal, feia pensar que ens deixaria al cap de poc temps.

Confesso que Nèstor Luján em produí sempre una gran fascinació. Sent jo un adolescent ja l’havia vist per casa, ja que mantenia una cordial amistat amb el meu pare, amb qui compartia tovalles en una epicúria penya gastronòmica. El pas dels anys m’acostaria a l’admirat amic a través de la mútua passió pels llibres. Lector impenitent, esdevingué bibliòfil per l’únic camí possible, i ortodox, que no és altre que el de la lectura. El seu cas, entre els més notoris, deixa en fals el moralista La Bruyère, que afirmà, tan panxo, que ‘el bibliòfil és un individu que mai no llegeix’, sarcasme erroni malgrat que, de vegades, sota el proclamat amor al llibre s’amaguin estrictes bibliòfags o especuladors. Potser Nèstor ja era bibliòfil abans de tenir llibres, quan per poder llegir de veritat havia de recórrer a les ben nodrides biblioteques d’Antoni Vilanova o de Joan Estelrich, la qual cosa ell mai no va ocultar. També és cert que se sentia ufanós de la magnífica biblioteca que formà i que es convertí en font infal·lible de consulta; on els llibres rars eren instrument de treball i alhora preciosos objectes de curiositat. És un record inesborrable i reconfortant haver viscut els entusiasmes de Nèstor, i haver escoltat les seves evocacions, amb alguns d’aquests llibres a la mà; uns llibres que bé podien ser el Buscón de Quevedo i el Traité sur la tolèrance de Voltaire en edicions prínceps, bé el deliciós opuscle d’Edouard de Pomiane Vingt plats qui donnent la goutte.

Reflexionà Marañón:’La librería de un hombre es también su retrato’. La de Nèstor Luján reflectia la seva inesgotable curiositat, la seva desbordant cultura i la seva fina sensibilitat. Visqué amb els seus llibres una mena de familiaritat viva i harmoniosa. I aquests l’acompanyaren fins a l’últim moment.

Article:”Record d’un bibliòfil” de Xavier Trias de Bes, al diari  Avui Cultura, p. IX, 11 gener 1996.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ El bibliófilo colecciona libros, y manuscritos, al igual que otros atesoran cuadros, cerámicas, tapices y esculturas; cambia el objeto del deseo, pero casi nunca la actitud ni el carácter. Quizá la bibliofilia nació en el instante en que un individuo deseó conservar, nunca de poseer, el libro que contenía las ceremonias y los ritos de una comunidad. Cuando alguien, por placer, por herencia o por obligación, tuvo en su propiedad un par de códices, probablemente quiso tener otro más, quizá por curiosidad, quizá por diversificar los contenidos, quizá por una punzada de orgullo patrimonial. Fue un instante decisivo para la historia de la humanidad, porque desde la constitución de esta biblioteca primitiva, tal vez en Oriente y tal vez en una fecha que no concuerda con las del calendario romano, hasta que un bibliófilo inglés a caballo entre los siglos XVIII y XIX, Sir Richard Heber, acumuló cerca de 300.000 volúmenes repartidos en ocho casas por Europa – el catálogo de su venta, muerto el propietario, ocupa 13 tomos de apretada tipografía ( Bibliotheca Heberiana, London, William Nicol, 1834-1837)-. La bibliofilia había escrito ya una larga historia de hombres señeros, colecciones fabulosas y bibliotecas desaparecidas”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, p.8.

 

Read Full Post »

 

“ Els llibreters de Santa Madrona són més savis que cap acadèmic. Saben el valor que els llibres en un determinat moment, poden tenir per al comprador. Especulen amb els estudiants que, acabat el curs, hi porten els llibres de text. Especulen amb els libres que un home cultivat s’ha de vendre en un moment d’angoixoses necessitats familiars…

Són uns erudits. Saben quines obres són més recercades, quines edicions tenen més interès, coneixen la importància d’una obra. Estant al corrent, encara que no ho sembli de l’actualitat literària. Jo els vaig preguntar quins autors catalans es venien més…

Els bons autors – ens varen contestar gairebé tots – no els veiem gaire. No s’aturen. Arriba algun llibre de tard en tard, però marxa de seguida. De vegades tornen…

Un dels llibreters va contar-nos que havia tingut un mateix exemplar de “All i Salobre”, de Josep Maria de Sagarra, sis o set vegades.

-A quan el compràven – preguntàrem.

-N’oferia dos rals. Disposat a arribar a tres…

-I a quan el venien?

-En demanaven dues pessetes disposat a no baixar dels sis rals…

-Bon negoci!

-Llibres així són una renda.

-¿Quins altres autors es venen més?

Josep Pla, Puig i Ferrater, Soldevila i algun altre.

-I versos? En venen gaires?

-Poc. El públic que ve a veuren’s no acostuma a comprar poesies. Però hi han excepcions…

-Ah.. voleu dir-me-les?

-Els llibres de Verdaguer són una altra renda. Sempre surten de seguida, L’altre dia vaig vendre una “Atlàntida” molt ben enquadernada per cinc pessetes.

-I d’autors castellans?

-Aquests varien molt. Va segons quins gèneres. Els llibres que més circulen són els d’En Belda, del Caballero Audaz, de Zamacois, de Trigo i sobretot, de Retana

-Si que… vaja, vaja!

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“Dice O`Neill que, para aspirar a ganar dinero con la inversión en libro antiguo, ante todo hay que disponer de un conocimiento profundo del valor de lo que vamos a comprar, algo quizás fuera del alcance de la gran mayoría de los mortales. Cada título, cada edición e incluso cada ejemplar particular posee un valor ‘ de cambio’ específico, que es lo que le confiere un precio mayor en el mercado respecto a otros títulos, ediciones y ejemplares. Así, una edición no venal siempre alcanzará mejores cotizaciones que un best-seller; una edición limitada y numerada, mayores que una que conoció innumerables reimpresiones… Además, hay que conocer si el precio que vamos a pagar por ese ejemplar es el mejor al que podemos aspirar, dada su rareza y su estado de conservación. Por último, debemos disponer de las condiciones materiales necesarias para que nuestros libros lleguen a su ‘mayoría de edad comercial’ en el mejor de los estados posibles, lo cual no es fácil de conseguir, tratándose de un objeto realizado en materiales sumamente vulnerables: papel, madera, pergamino…

Evaluar el buen estado de un libro puede, quizás, realizarse a ojo, pero determinar el precio justo de un libro es tarea hercúlea. Quizás por ello han proliferado servicios de expertización – dispensen el palabro – que tratan de orientar al comprador ( y al eventual vendedor) sobre el precio de mercado de un título preciso. Claro está que, hoy en día, internet ha simplificado mucho las cosas, al permitirnos hacernos una idea del estado del mercado en unos pocos clics. Pero también las ha complicado y mucho, al disolver las categorías que hasta ayer considerábamos firmes, de manera que se producen fenómenos de inflación y deflación de obras con la rapidez con que un cometa surca el espacio que se abre ante nuestros ojos”.

Article: “ ¿ Invertir en libro antiguo es realmente una buena idea?”, de José Luis Trullo en el vlok  dbibliofilia.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »