Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

“ … Ramon Miquel y Planas (1874-1950) esdevé el continuador de la línia bibliòfila moderna. Miquel és un editor dedicat en cos i ànima al llibre,  que emprèn una notable tasca  de difusió de la bibliofília. D’altra banda, a nivell de contingut literari, supera àmpliament Marià Aguiló, car les edicions de Miquel y Planas no solament recullen obres literàries cabdals tant de la literatura catalana com de la universal, sinó que a més sempre van precedides d’acurats pròlegs, notes introductòries i estudis del mateix editor que les enriqueixen notablement.

Miquel, que s’inicià en ple modernisme, no és tampoc modernista, en el sentit que les seves produccions enllacen directament amb el món neomedieval de Marià Aguiló. Només en algun cas excepcional la seva producció presenta un to que l’acosti un xic a l’ Art Nouveau. Tot i ser un home més del segle XX que no del XIX, Miquel y Planas entronca fortament amb la via producte de la Renaixença que hem perfilat al principi. Vegem com.

Miquel y Planas neix el 1874 en una família menestral que poseeix una impremta, la casa Miquel-Rius, especialitzada en relligadures de bibliòfil i en estamperia. L’any 1897, en morir el seu pare, responsable del negoci, se’n fa càrrec ell conjuntament amb el seu germà Josep, el qual uns quants anys després el deixa tot a les seves mans. És aleshores que Miquel y Planas intensifica la seva tasca editorial. S’estrena precisament amb un producte altament bibliofílic: la Revista Ibèrica de Ex Libris (1903-1906), portaveu de l’ Asociación de Exlibristas Ibéricos i producte també encara d’aquell desig renaixentista que en  la presentació Miquel sintetitzava amb aquests mots: ‘No nos cansaremos de repetirlo: la cultura de un país forzosamente ha de estar en íntima relación con la producción y consumo de ese fruto de la inteligencia y el arte industrial que se llama libro’.

Alhora que continua la revista, el 1905 Miquel y Planas inicia les ‘Històries d’Altre Temps’ (1905-1910), vuit volumets que recullen vells textos o bé traduccions catalanes medievals d’obres generalment de caire novel·lesc. D’aquesta col·lecció, en va fer paral·lelament una edició de bibliòfil titulada ‘Edició dels Vinticinch, que va veure’s reduïda a tres títols per qüestions de tipus econòmic. Eudald Canibell, la figura capdavantera de les arts gràfiques catalanes del tombant de segle, en va tenir cura del disseny de les cobertes, presidides per una orla rectangular amb motius vegetals i una llegenda tipogràfica de regust medieval: ‘Qui llengua te / a Roma va’. Al quadre inferior, intercalat en el fons vegetal, un segon lema: ‘Estudiant els textes / vell refa / rem la nostra parla’. Sens dubte, Miquel y Planas es començava a perfilar com l’hereu de la línia de M. Aguiló”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 152.

Imatge del vlok Notes de bibliofília catalana  http://bibliofiliacatalana.blogspot.com.es/2014/01/ramon-miquel-i-planas-bibliofil-i.html

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

 

“ La selección despiadada de la cual habla Arrieta concierne a cierto tipo de bibliofilia que, por ejemplo, apunta a coleccionar ejemplares de características determinadas, sea por su antigüedad y rareza o por presentar rasgos únicos ( erratas, temas, impresión, papel, ediciones, caracteres, etc.). En el poema El bibliófilo, por ejemplo, el poeta argentino Mario Binetti imagina a un gustador de libros que guarda un mundo que fue, un mundo sólo sobreviviente en lo raro y exquisito, en lo inusitado de sus ejemplares antiguos. Su pasión radica, nostálgica en ese pasado que comparte con fruición en la maravilla de sus Aldos, Estiennes y Elzevires”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Anuncis

Read Full Post »

Joan Vila D’Ivori

 

Joan Vila és el continuador més directe com a editor de la producció bibliòfila miqueliana. Però, abans d’arribar a aquest estatus, és un dels seus col·laboradors habituals, que l’ajuda a fer possible el seu ideal del llibre ben fet. Edicions, elaborades amb tota cura, de reduïts tiratges, d’obres literàries clàssiques, catalanes o d’ampli abast universal, mogudes sempre per una gran estima envers el llibre i amb un caire erudit, són les de Ramon Miquel y Planas. En realitat, tanmateix, no va ser ell l’iniciador d’aquesta línia bibliòfila.

La bibliofília moderna a Catalunya prové d’una generació anterior, que beu de les fonts de la Renaixença i que pretén un doble objectiu: intel·lectual i artístic alhora. Sens dubte, per fer més entenedor quin és el lloc que D’Ivori ocupa en aquest camp, és bo que reculem un xic i veiem quins són els orígens i el desenvolupament de la bibliofília catalana al segon terç del proppassat segle. Des de la fallida ‘Col·lecció d’Obras Antigas Catalanas’ (1840), de J.M. Grau i J. Rubió i Ors, de la qual només eixiren dos volumets, fins a moltes altres temptatives frustrades o de poc ressò i sobretot la producció editorial de Marià Aguiló, aquests són els clars precedents de la línia bibliòfila de Miquel y Planas.

Com ja vam afirmar en el citat estudi sobre el tema, l’origen de la bibliofília moderna a Catalunya no pot deslligar-se de la Renaixença i el seu desig de revitalitzar la cultura catalana esmorteïda durant uns quants segles. De fet,el desvetllament de l’edició bibliòfila és una manifestació més de tot un moviment que malda per recuperar unes arrels, una identitat i una cultura. El llibre s’inclou així en la revifalla cultural i nacionalista, car s’ocupa, com diem, de l’edició de les obres clàssiques autòctones. Amb un interès clarament arqueològic, els seus promotors s’interessen alhora per l’alta cultura literària i per les tradicions populars, pel ‘saber del poble’.

Aquest doble vessant es fa palès també en el món editorial. D’una banda, l’esmentada reedició dels clàssics obeeix a la primera línia i entronca amb el regust mediavalitzant i historicista present a tot Europa a mitjan segle XIX. Però, de l’altra, també es recorre al cançoner popular amb el convenciment que per revitalitzar la llengua i la cultura d’un poble cal cercar en les seves fonts més profundes.

Aquets objectius es troben a les mans d’uns homes bons coneixadors d’aquest ampli ventall, sovint filòlegs i abrandats bibliòfils ensems, els quals consideren que només és possible recuperar tot allò perdut reeditant-t’ho d’una manera adient, d’acord amb el nivell del contingut. Això els mena a dirigir i crear unes acurades edicions de bibliòfil.

Ara bé, l’escassa projecció exterior d’unes edicions tan acurades però molt reduïdes no serveix per difondre allò que havia romàs silenciat durant molts anys. La difusió d’aquest tipus d’obres era molt insignificant, a més de representar gairebé en tots els casos un notable fracàs econòmic”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la Col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 149-150.

 

ß          ß         ß         ß         ß          ß          ß

 

“ La rareza y el valor de un libro se establece analizando diversos criterios, muchos de los cuales no guardan ninguna relación con el mérito literario de la obra. El valor de los libros puede venir determinado por: la limitación de la tirada, el modo de impresión, el tipo de papel o el alto coste de los procedimientos y los materiales empleados para su reproducción y su encuadernación. Los libros más codiciados por los coleccionistas suelen ser las primeras ediciones ( por la general muy reducidas); los de escritores de prestigio que no alcanzaron la fama hasta el final de su vida o incluso después de su muerte; los llamados incunables ; y los libros publicados en los años inmediatamente posteriores a la invención de la imprenta. Muchos de estos libros han desaparecido con el paso de los años, y otros han sufrido importantes daños, lo que aumenta considerablemente el valor de las escasas copias que aún se conservan.

Entre los libros raros algunos adquieren un valor especial para los bibliófilos por haber sufrido daños en la impresión y encuadernación: una cubierta defectuosa, una página de créditos superflua o desaparecida o un error tipográfico importante; o por haber pertenecido a personajes ilustres, que anotaban inscripciones o comentarios en sus páginas.

Otros ejemplares codiciados por los coleccionistas son los manuscritos miniados, es decir, libros caligrafiados e ilustrados a mano y encuadernados antes de la invención de la imprenta, así como los manuscritos originales ( en esta categoría se incluyen asimismo las obras modernas mecanografiadas o en galeradas). La primera categoría posee una importancia intrínseca, desde el punto de vista histórico y artístico; la segunda interesa especialmente a los filólogos y los críticos, porque contienen cambios y correcciones realizados por el autor durante el proceso de creación y edición.

Además de libros raros, los bibliófilos se interesan por colecciones temáticas que responden a sus intereses personales. Pueden ser libros de viajes, los ilustrados por ciertos artistas, ejemplares impresos por particulares, biografías de un personaje determinado, o todas las ediciones de los libros de un mismo escritor. El coleccionista que consigue reunir una colección especial a lo largo de su vida contribuye a la preservación de los libros para la posteridad, ya que muchas de las grandes bibliotecas académicas del mundo se crearon a partir de colecciones particulares”.

Article: “ La asombrosa Bibliofilia”, de Miguel Angel Cuevas,  en el vlok “ Sucesos y hechos raros y asombrosos”

http://asombroso-e-inaudito.blogspot.com/2011/03/la-asombrosa-bibliofilia.html

( el vlok surt, però l’article ja no apareix en aquesta pàgina).

 

Read Full Post »

Il·lustració de Joan Vila D’Ivori.

 

Joan Vila ‘D’vori” nascut el 1890, té un lloc destacat dins d’aquesta vesant, car representa el darrer esglaó i d’aquesta bibliofília que neix durant la Renaixença i arriba fins al primer quart del nostre segle. Els anys trenta representen, en canvi, l’inici d’allò que convenim a descriure com a bibliofília contemporània, on predomina la idea de l’art per art.

Tanmateix Vila, que als anys quaranta tindrà la seva pròpia editorial de bibliòfil, mantindrà sempre vigent l’esperit vuitcentista fins a la seva darrera producció. Ell, com altres, esdevé una figura pont entre dues èpoques, el segle XIX – tot i la seva tardana data de naixença – i el segle XX, enllaçant l’etapa renaixentista amb la noucentista, amb poc ressò del modernisme. Del món neomedieval vuitcentista al barroquisme noucentista, sense fer escala en l’Art Nouveau – el vessant important del modernisme -, l’obra de Joan Vila, i d’una manera especial la bibliòfila, supera el marc cronològic, els estils i les modes i, des de la primera producció fins a l’última, l’artista s’expressa tal com sent l’obra que il·lustra o simplement decora.

La introducció de Joan Vila en el camp de la bibliofília és conseqüència de les seves relacions amb l’editor Ramon Miquel y Planas. Ell és qui descobreix el jove dibuixant, a través del seu amic i col·laborador habitual Josep Triadó i Mayol, i li fa els primers encàrrecs de la seva carrera per endinsar-lo després progressivament en el camp bibliofílic.

Ben aviat, doncs, el 1908, Joan Vila il·lustra per a Miquel y Planas Les rondalles populars catalanes, i el 1909, s’ocupa del segon volum d’aquest mateix títol. Vila només té divuit anys, Miquel i confia i seguirà fent-ho d’aleshores en endavant.

 

Si Josep Triadó (1870-1929), gran dibuixant, conegut especialment per la seva tasca exlibrista forjada en ple modernisme, és el gran mestre de l’art del dibuix de Joan Vila, Miquel y Planas és el seu iniciador en el món tan ampli i fascinant del llibre concebut des de l’origen com una obra d’art. En aquest sentit, cal reivindicar la figura de Miquel, que, si cercant en J. Triadó un assidu col·laborador de les seves produccions editorials tenia garantit un bon resultat, amb Vila, tot just un aprenent, feia una aposta molt més incerta. Aquest darrer, però, malgrat una breu interrupció per diverses circumstàncies personals, després d’uns quants anys hi tornà a col·laborar novament i seguí alhora, tot i que des d’una interpretació pròpia, el mestratge de Triadó. Això féu que Vila esdevingués, d’una banda,u n notable il·lustrador de la segona generació noucentista i, d’una altra banda, un dels principals editors de bibliofília a l’etapa immediata a la guerra. Vila continuà,tant en un camp com en l’altre, el camí que els seus mestres havien perfilat, com a hereus d’una etapa vuitcentista innovadora. Per aquest motiu, podem dir que D’Ivori representa el tercer esglaó tant en el dibuix com en l’edició de bibliòfil moderna catalana, car segueix la línia d’Apel·les Mestres en primer lloc i en segon dels modernistes en el traç, i de M. Aguiló i de Miquel y Planas, respectivament, en l’edició”.

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 148-149.

 

Ex libris fet per Josep Triadó

 

ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ

 

“ Apasionarse por la lectura termina convirtiendo a todo lector en un bibliófilo, un ser humano amante del libro, el que constantemente está deseando más y más ejemplares de una determinada especie o clases, cada individuo tiene su propia búsqueda, los hay de biografías, raros, primeras ediciones, enciclopedias, con dedicatoria o firmados por el autor, esotéricos, ediciones limitadas, históricos, idiomas, literatura, científicos, instructivos, de fotografías o de cualquier temática que a uno le mueva el entusiasmo, por lo general termina uno mezclando diferentes opciones, convirtiendo un lugar abandonado y propicio de nuestra casa en una biblioteca sobrepoblada y rica en matices tan indispensable para el hogar como la cocina o el comedor de diario, el rincón de sabiduría que revela una psicología.

Particularmente me inclino por la literatura universal en toda su capacidad abarcadora, pero no desestimo salir del rubro en varias oportunidades. Leer es una pasión que nos lleva a ese vicio, a ese desenfreno de adquirir desmesuradamente, empiezas con unos pocos y terminas rodeado de ellos, sufriendo por hallarles un espacio decente en donde ponerlo para que perduren, no se malogren y que estén a fácil disposición, no siempre se tienen estantes adecuados entonces se improvisan nuevos sitios, en cajones, apilados en cualquier superficie plana, a veces en el suelo, en el armario, en diferentes habitaciones, repisas, muebles, aparadores, depende de la imaginación que nos lleva a descubrir recursos.

La biblioteca crece como un globo que inflamos hasta llegar al exceso de atiborrar el área desbordándola, se inicia uno con un pequeño monto y vas avanzando a un ingente conjunto, 12, 30, 100, 1000, 5000 y no paras, siempre estás incrementando tu personal número de libros, entras en la necesidad imperiosa de seguir buscando, de ahí la frase sabia de ‘ sólo sé que no sé nada’ de Sócrates y a mayor conocimiento mayor inquietud, surgen mayores requerimientos, más preguntas que responder, y donde mejor que en un libro.

Las bibliotecas nos exigen, tenemos en mente un deseo de cerrar el círculo, pero esto nunca sucede, yace como una patología y una droga que nos atrae cada cierto tiempo con un anhelo vehemente, se entremezcla la utilidad con la simple posesión del objeto. Llegas a tener más de lo que necesitas, porque termina siendo un placer casi orgásmico, un recordatorio mental, un eco interminable y cada vez más sonoro, un sueño repetible, una meta realizadora y alcanzable, una manía, que nos gobierna y nos emociona”.

Article: “ Adicción por los libros” de Mario Salazar en el seu vlok: Nenúfares efervescentes.

Avui està a: https://www.totalping.com/noticias-enviadas/1996756149/adiccin-por-los-libros/, però només es llegeix part del que aquí hi ha.

 

 

 

Read Full Post »

Ramon Miquel y Planas

 

“ Els llibres poden generar afecte, estima i col·leccionisme. De qui té aquesta mena d’afecció, més aviat orientada cap al continent que cap al contingut del llibre, se’n diu bibliòfil. Aquesta activitat consisteix  a publicar o a adquirir edicions especials, dites de bibliòfil, més curoses que les corrents, amb tipografies especials, o un nombre limitat i numerat d’exemplars, que es valoren per la raresa, l’antiguitat, la procedència, la il·lustració, la relligadura i en què el que menys importa és el text…

Ha hem trobat, des dels seus inicis professionals, Joan Vila treballant per a un editor íntimament lligat a la bibliofília, un dels artífexs de la seva recuperació a Catalunya: Ramon Miquel y Planas. També, més tard, participà a la revista Bibliofília i continuà enfeinat en altres activitats com a decorador del llibre.

Com a il·lustrador de llibres de bibliòfil, Joan Vila té una participació important, sobretot a partir del 1921, en què, per a l’editor esmentat, il·lustra i decora La librería de Tomás de Iriarte.

 

Les imatges recreen l’ambient romàntic a l’interior d’una llibreria, amb escenes que remeten a representacions teatrals. Hi són fidelment reproduïts tant els detalls propers com els llunyans, com per exemple a la il·llustració 57, en què veiem amb precisió el carrer a través dels vidres.

D’Ivori continuà il·lustrant llibres de bibliòfil durant tota la dècada.

Una participació important, pel que fa a la il·lustració, i original, pel que fa a la tècnica, és la del llibre editat el 1924 per l’Institut Català de les Arts del Llibre de Barcelona, un volum commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació. Es titula Contes de bibliòfil, i acull un conjunt de narracions breus a l’entorn de la bibliofília, recopilades i traduïdes per Ramon Miquel y Planas…

 

El nostre dibuixant il·lustrà dues històries: ‘El darrer llibre’ i ‘En Quicu dels llibres’. Per a aquesta féu tres il·lustracions, que situà en exteriors que li permeteren de representar espais de la Barcelona del segle anterior, on les imatges arquitectòniques i l’entorn en general adquireixen més importància que l’acció dels personatges. Les il·lustracions són impreses a quatre tintes i molt reeixides. Les dues composicions que va fer a l’altre conte tenen un desusat insòlit. Aquest efecte es deu a la talla xilogràfica, a càrrec  de l’artista, que no hi tenia experiència. Aquest aspecte rudimentari i dur no desdiu del conjunt del llibre, d’ambientació romantico-barroca, però d’estils molt variats, incloent-hi il·lustracions d’expressa rusticitat, executades en xilografia, com les realitzades per Apa i Ollé”.

“Joan Vila, ‘D’Ivori’, il·lustrador”, de Montserrat Castillo en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgines 123-124.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

Sociedad de Bibliófilos Españoles
ne majorum scripta pereant

 

“ Nosotros los bibliófilos no tenemos registro, asociación, club o como queramos llamarlo donde poder inscribirnos. Nadie nos da el marchamo de bibliófilos. La bibliofilia es un sentimiento, y se la diagnostica uno a sí mismo. Los síntomas son: estar a gusto entre libros, o en bibliotecas y librerías. Charlar con los amigos de nuestro mundo libresco. Acudir a congresos y cursos y conferencias sobre estos asuntos… ¡ y no aburrirse¡. Perfeccionismo con la bibliografía y conlas citas. ¡ Preferir este mundillo a otros, más populares¡. Orientar tu tiempo hacia los libros. Esto, créanlo o no, llena una vida. El bibliófilo suele encontrarse solo: nadie sabe tanto de su especialidad como él. Para paliar la soledad del bibliófilo, a partir del siglo XIX existieron en España sociedades corporativas, a imitación de las francesas. Destacamos la Sociedad de Bibliófilos Españoles, fundamentalmente dedicada a imprimir libros valiosos para la literatura y la historia española, en tiradas muy limitadas.

 

También existieron sociedades de tipo regional o local, como la de bibliófilos andaluces, con objetivos parecidos. Guardo en mi colección algunos folletos de estas sociedades, casi a modo de anuncios publicitarios en los que se trata de conseguir clientes/compradores. Existen hoy algunas sociedades de bibliófilos cuyo único fin es la venta de facsímiles entre sus socios. No son, desde luego, nuestro modelo. También podemos encontrarnos con los que yo llamo ‘bibliófilos a la violeta’, que tienen una colección ostentosa, de lucimiento, llena de estas caras ediciones facsímiles de adorno que fabrican algunas editoriales. Con más interés, existen asociaciones temáticas, como la de bibliófilos taurinos, o regionales, como la de bibliófilos catalanes, o la UBEx, creada en 1992”.

 Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.

 

 

 

 

Read Full Post »

“ Aquest Mercat (Santa Madrona) – les barraques, com hom l’anomena vulgarment – compta ja prop de mig segle d’existència. Té pàtina de cosa barcelonina, i, com tot organisme viu, es desglossa en tres períodes ben delimitats: formació, plenitud i decadència.

Per ell han passat tres promocions ben marcades de llibreters. La primera (1902-1914) fou la dels que el fundaren. Gairebé tots els llibreters professionals que passaven dels quaranta anys. La segona (1915-1930) fou integrada en bona part pels llibreters que sorgiren dels Encants de la Ronda i del Paral·lel, els quals anaren ocupan els llocs que deixaven vacants a les barraques llurs fundadors. I la darrera, la dels que hi ha anat del 1931 fins ara.

En la seva època de plenitud les barraques feien goig de veure. Hi abundaven els bons llibres, els bons llibreters i els bons compradors.

*1902.- Notícia publicada a La Vanguardia del dia 22 de juny sobre l’imminent obertura de les parades al carrer del Portal de Santa Madrona.

 

Els diumenges al matí, sobretot, l’afluència d’aficionats era extraordinària. S’hi feien moltes operacions i s’hi comentaven les coses que afecten el llibre. El Mercat acomplia una funció educativa i era, alhora, un viver de bons llibreters. Avui el seu ambient és distint, i el seu estat de decadència, molt visible. Ha estat i és, encara, un mercat barceloníssim vinculat amb el comerç del llibre vell a la nostra ciutat, la vida del qual, com hem dit abans, abasta ja gairebé mig segle. Si més no, li hem de tenir el respecte que mereix pels seus anys.

Aquest Mercat fou inaugurat per les festes de la Mercè de l’any 1902. Ja no es tractava d’uns encants ni d’unes fires, sinó d’un mercat fix. Les barraques, amb aspecte de llibreries; els barraquers, amb el de llibreters professionals. Unes i altres havien pujat de categoria, amb raó.

 

Calgué fer molts passos abans d’aconseguir l’autorització necessària per a instal·lar el mercat de llibres vells allà. L’Adan, el rondinaire Adan, llibreter, firaire, encantista i home rampellut, tot d’una peça, fou l’ànima dels treballs que va caldre dur a terme per aconseguir-la. Ell, que era un home que quan li guillaven els papers, tant a les fires com als encants i a les barraques, s’atabalava, no es sabia more del lloc on era i tot el que se li acudia de fer era cridar Poblet i Santes Creus, mentre va intervenir en l’afer de la instal·lació del mercat de llibres vells a Santa Madrona va treballar com un negre o dos, a la quieta si fou menester, i no va grinyolar gens. Bona part de l’èxit assolit fou degut a ell.

Una vegada autoritzat, les barraques foren atorgades per sorteig. El grup de llibreters que les tenien demanades varen decidir que, com a prova d’agraïment envers l’Adan, li reservarien la barraca número u, que era i és la millor de totes, prescindint d’aquella mesura. En saber-ho, va enferritjar-se. Va dir-los que volia anar a la sort, com tots, car al Mercat no hi havia d’haver privilegis. I la sort va jugar-li la broma, un xic pesada, tanmateix, de clavar-li entre cap i coll la pitjor de totes, que és la segona de la banda del carrer de Montserrat”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 105-106.

Imatges i notícia vistes en el vlok: http://barcelofilia.blogspot.com.es/2012/10/parades-dels-llibreters-de-vell-portal.html

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

Taller restauració a Santa Maria de les Puel·les

 

¿ Debo reencuadernar y/o restaurar los libros antes de venderlos?.

Pocos libros valen el coste que supondría restaurarlos o simplemente reencuadernarlos. Este proceso también puede destruir o alterar aspectos del libro que pueden darle un mayor valor, como por ej. Las cubiertas originales, una dedicatoria, ex libris en el interior de la cubierta, u otros detalles. Los libros en malas condiciones pueden necesitar ser reparados, pero el coste se debe juzgar en relación con el valor del libro, aunque en este caso al valor económico deberá unirse el valor sentimental que pueda tener para el propietario. Los encuadernadores pueden construir cajas específicas como alternativa a la encuadernación, más costosa. Una caja bien hecha protegerá un libro grágil y ayudará a guardar todas las hojas juntas.

María Dolores Díaz de Miranda, restauradora,  a Sta. Maria de les Puel·les.

 

¿ Cómo puedo mantener mis libros en buenas condiciones?

Los libros son muy sensibles a la temperatura y a la humedad. Un ambiente seco y fresco es el mejor. Esto excluye almacenar los libros en el sótano, trastero, o ático. La luz del sol, especialmente la luz del sol directa, es perjudicial a los libros. Hay quienes a veces van al extremo opuesto y almacenan sus libros en cajas de cartón, envolviéndolos en periódicos o plásticos. Ambos materiales pueden estropearlos. Los periódicos se imprimen en papel muy ácido, y este ácido entrarà en el libro y lo manchará. El plástico tiende a ser hermético, provocando que la humedad más leve deforme el libro, y algunos plásticos, también son ácidos. Los libros mantenidos en estantes bajo condiciones cómodas para los seres humanos sobrevivirán mucho tiempo, pero un libro sólido colocado en condiciones de calor o humedad pronto se deteriora. Los libros muy grandes tales como atlas, periódicos encuadernados, etc, necesitan cuidado adicional. En la medida de lo posbile deben permanecer horizontales mejor que en vertical. Bajo ninguna circuinstancia se debe usar cualquier tipo de cinta autoádhesiva para reparar los libros.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

Biblioteca del Congrés (Estats Units)

 

 

Read Full Post »

“ Avui els llibreters de vell i llurs botigues són una cosa molt diferent del que eren abans. Tenen un altre aire. En general, el llibreter coneix millor el llibre, i les seves botigues fan més goig, àdhuc n’hi ha de luxoses. Per altra banda, en funcionen un nombre molt superior al del segle passat i començos del present.

En l’actualitat els llibreters poden ésser dividits en tres grups. Cada grup té una manera peculiar de moure’s dintre el negoci. Hi ha aquella als quals, per damunt de tot, domina l’esperit comercial, que es palesa en la pruïja de voler vendre de totes passades i com més millor. Són els que no arriben mai a ésser llibreters en el sentit noble del mot. En canvi, es situen fàcilment i no triguen gaire a fer moneda. Més que no pas llibreters, són venedors de llibres. De la mateixa manera que practiquen aquest negoci, podrien haver-ne conreat un altre i reeixirien igualment. L’amor al llibre, per a ells, no compta gaire.

Al seu costat hi ha els que, tot i estimar-los molt – i qui sap si és per això ­-, esdevenen uns somiatruites absolutament ineptes per a negociejar-hi. Són la contrapartida dels anteriors. La cara de la pesseta els uns, i la creu els altres. Breguen tota llur vida amb els llibres amb amor i dignitat, que els tracten amb tots els miraments i no pas com a una mercaderia qualsevulla; però que, tot i això, toquen de peus a terra.

Aquests darrers són els autèntics llibreters de vell. Val a dir una cosa: són, naturalment, els que van més escassos.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 67.

 

§          §          §          §          §          §          §

 

Ex-libris fet per Picasso

 

¿ Un libro firmado, o con el exlibris, o con sellos de un propietario anterior, o con una dedicatoria del autor es más valioso?.

La relación de un libro con sus propietarios anteriores puede aumentar su valor, dependiendo de la importancia de las personas o instituciones, y de la relación concreta del libro con ellas. La indicación de la propiedad anterior puede estar bajo la forma de ex libris, firma, inscripción, sello, u otra marca distintiva. Es necesario autentificar la ‘asociación’ con la persona o institución de que se trate antes de atribuir al libro algún valor monetario superior. Encontrar un libro del siglo veinte firmado por su autor es muy común. Los autores hacen rutinariamente publicidad firmando sus libros, y por tanto estas firmas solamente no tienen mucha importancia. No obstante, los ejemplares con dedicatoria tienen más valor para los coleccionistas que las copias sin firmar. Al intentar determinar el valor de la dedicatoria de un autor, recuérdese que los libros están firmados por diversas razones: Libros que se firmaron como parte de un acontecimiento publicitario; ejemplares firmados a petición del dueño; ejemplares de un libro firmado y presentado por el autor. Las dedicatorias de ciertos autores son siempre más deseables que otras, y los caprichos y las modas cambian, de modo que solamente alguien al corriente del mercado puede dar una idea exacta del valor de un ejemplar firmado a dedicado.

 

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS, traducció adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

 

 

 

Read Full Post »

66a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern  III

 

 

Nombre de llibreries a la Fira des de l’any 1952.

Dates extretes de:

Fins a l’any 1991 el nombre de llibreries és exacte, de dades extretes d’un gran llibre a més a més de la grandària, 38 x 27 cm.) de Josep Maria Cadena: Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Edició del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991, amb l’afegitó de l’any 1992.

A partir de 1993 les dades ja no són tan exactes. Estan extretes, la majoria, d’articles de La Vanguardia i algunes, del blog del Gremi de Llibreters de Vell.

Des de 1993 els participants vénen donats amb dades com: X estands, X expositors, X parades.

Alguns anys els estands són d’un a dos més que les llibreries, són estands ocupats pel Gremi, l’Ajuntament, o altres entitats. Quan posen, en els articles, parades i expositors, pot passar el mateix.

O sigui, el nombre de llibreries, podria ser inferior o superior als aquí exposats. No gaire, però uns pocs anys poden tenir entre 1 i 2 llibreries més, o potser menys.

L’última columna correspon a aquest any, 2017.
(És possible que alguna dada no sigui correcte, si algú sap alguna cosa més exacta, li agrairé que m’ho faci saber per corregir-la.Gràcies.)

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »