Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

Masegosa, Millà i Alum recolliren el manifest desig dels llibreters de vell i d’ocasió de Barcelona per afirmar la seva personalitat, diferenciada per les característiques del negoci, en relació amb els llibreters de nou. I com particularment sentien la crida del carrer, donat que des de feia molts anys paraven en els mercats dominicals de Barcelona, la idea de muntar una fira especial per al llibre vell i d’ocasió els sortí d’una manera natural. La dificultat vindria en el moment de materialitzar-la, doncs d’antuvi toparen amb l’oposició municipal, les reticències del sector més fort del gremi i l’actitud desmenjada dels companys en els que més confiaven per a impulsar el projecte. Però l’habilitat negociadora dels tres – especialment de Josep Masegosa, que anys abans ja havia mogut cel i terra per a conservar el mercat dominical de llibres sota la marquesina de Sant Antoni – aconseguí que el projecte arribés a bon terme. No fou possible portar-lo a la pràctica per la tardor de 1951, com s’havia pensat en un principi, però un any després es posà en marxa.

El president del Gremi Sindical de Llibreters, Josep Bosch i Oliveró, presentà el 4 d’agost de 1952 una instància a l’ajuntament de Barcelona demanant permís i ajut per a organitzar la Fira. Realitzà una triple argumentació per a que la resolució municipal fos favorable: el prestigi aconseguit pels llibreters d’antiquària i d’ocasió de Barcelona que sabrien fer una manifestació de gran relleu cultural; la possibilitat de recupera una tradició de fires de llibres davant l’edifici de la Universitat dins de les festes de La Mercè i dies abans de la festa de Sant Jeroni, patró dels llibreters; i el desig de deixar fora de la Festa del Llibre del 23 d’abril als llibreters de vell, que ja no es barrejarien més amb els de nou al tenir manifestació pròpia. Argument aquest darrer que anava acompanyat d’una reflexió sobre que d’aquesta manera seria més factible eradicar l’ intrusisme de la venda de llibres pel carrer.

Desconec quin argument fou el decisiu, però el fet és que la comissió permanent de l’ajuntament de Barcelona, presidit llavors per l’alcalde Antoni Maria Simarro i Puig, en la seva sessió del 3 de setembre autoritzà la celebració de la Fira. Donà el permís amb caràcter excepcional i només per aquell any, amb voluntat de comprovar els seus resultats i exigí que les instal·lacions fossin dignes. Prengué totes les precaucions necessàries per a deixar sense efecte futures edicions, però oferí la necessària llum verda per a començar. Com també ho va fer el Gremi de Llibreters, que donà l’empara del seu nom però deixà tota l’organització sota la responsabilitat de Josep Masegosa.

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 17-18.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ Las ediciones de bibliofilia tal como las conocemos hoy en día se remontan a la Francia de la época románica. Fue entonces, cuando se empezó a trabajar aunando los textos con las imágenes de aristas plásticos en unas ediciones realizadas con calidades magníficas, en tiradas muy cortas y numeradas y ya nacidas con la pretensión de conformar los volúmenes más preciados de las bibliotecas de los bibliófilos. En verdad, el país galo tiene una producción amplísima en este tipo de obras. De estas primeras ediciones hay que destacar la traducción que Mallarmé hiciera del poema de Poe , El Cuervo y que estaría ilustrada por Manet. Una obra que salió a la luz en 1875.

En las primeras décadas del siglo XX, Skira – el editor de los surrealistas – Kahnweiler o Vollard harán magníficas ediciones con obras de Hugué, Picasso, Gris, Matisse… donde la obra gráfica no aparece firmada y el artista plástico estampa su rúbrica en el colofón del libro, dando así no sólo unidad sino el carácter de totalidad que tienen estos libros.

 

No podemos pasar estas líneas sin aludir a la que quizá sea la obra emblemática del editor Vollard. En 1931 se da a conocer a los bibliófilos de todo el mundo el anuncio de la próxima aparición de La obra maestra desconocida de Balzac con trece aguafuertes de Pablo Picasso. En sus Memorias de un vendedor de cuadros, el editor describe la situación de la siguiente manera: ‘ De todas las obras que he editado, la que intrigó más a los bibliófilos cuando se anunció fue La obra maestra desconocida de Balzac, con aguafuertes originales y grabados en madera de Picasso, entre los cuales las realizaciones cubistas se hallan junto a dibujos que recuerdan a Ingres. Pero cada nueva obra de Picasso escandaliza, hasta el día en que la admiración sigue al asombro’.

Article: “Historia mínima de la Bibliofilia”, de Candela Vizcaíno en el vlok “ ddBibliofilia”.

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Barcelona és ciutat que estima els llibres en llibertat. Des de molt antic – podriem recular fins els temps de la dominació romana, quan fou creada la primitiva Barcino, o anar a l’Edat Mitjana amb l’important “Confraria de Llibraters” – trobem organitzacions que, d’acord amb les possibilitats de millora social que cada moment històric oferí, han procurat donar al llibre el relleu que li pertoca com instrument de cultura. Però aquesta voluntat, posada de manifest amb rellevants iniciatives, mai ha trencat amb el desig ciutadà de trobar la cultura escrita a carrers i places. Editors, llibreters, bibliòfils i estudiosos de tota mena han estat sempre els primers en defensar l’existència de fires i mercats on els llibres, disposats moltes vegades sense ordre ni concert en improvisades parades, anessin a la recerca del lector més senzill i trobessin una darrera oportunitat per a salvar-se de la destrucció…

Pavellons Palau, inaugurats l’any 1967 (fotos en el vlok El tranvía 48)

… Tradició i actualitat. Els estudiosos poden trobar-hi referències que enllacin amb la Barcelona que disposava de fires i mercats a l’Esplanada, a la plaça de Sant Sebastià i a la Creu Coberta, així com amb la fira de llibres que es feia davant de l’edifici de la Universitat; els més veterans poden recordar el mercat diumenger de llibres al Paral·lel, que l’any 1936 es traslladà sota la marquesina del mercat de Sant Antoni; i tots podem parlar d’aquest darrer, junt amb el mercat de les Glòries, on encara surten, de tant en tant, lots de llibres que mereixen esser salvats de la fossa del paper, sense mai oblidar els pavellons “Antoni Palau” del carrer de la Diputació, continuadors dels que abans es trobaven a Santa Madrona.

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern va néixer a l’escalf de l’amor barceloní pel llibre que surt al pas del vianant i que amb la seva sobtada presència afirma el goig de llegir. Especialitzada en llibres que venen d’altres mans o que pertanyen a partides editorials que no s’han pogut comercialitzar del tot, ha aconseguit fer-se tradició.”

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 13-14.

Pavellons Palau fa una temporada, ara no sé si queda alguna cosa, vergonya poca.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Las dos clases de librerías – de nuevos y de usados – replican ese escenario. Y la librería de ocasión se insinúa como la reserva natural de la literatura: es allí donde puede estudiarse el corte transversal del pasado literario y del presente con sus sismos pasajeros.

El presente es una ficción señalizada: usted está aquí. Es la librería de viejo el verdadero campo de juego de la literatura, donde el tiempo se acumula y se ensancha de otro modo, las reputaciones y relevos se recortan de un modo más intrigante, las capas geológicas son más palpables, y donde los peores y mejores conviven en una agonía igualmente esperanzada.

El lugar donde el presente se precipita y estalla es la Feria del Libro, en Palermo, uno de los sitios más identificados con lo literario en la ciudad, seguramente el más visible de todos, y sin embargo un espacio fugitivo, fantasmático. ( tan próximo, ya que estamos, a ese bulevar de puestos de segunda mano sobre la avenida Santa fe que es todo un barrio en sí mismo). A propósito de la Feria, tratándose de una cita concertada entre autores y lectores, sería pertinente que algún día fuera inaugurada por un lector y escritor de la talla de George Steiner, ilustre cascarrabias que rumia y predica en más de una lengua.

En una ciudad de yacimientos ricos en hallazgos librescos, en la que todavía llegan a la orilla del presente restos de un pasado glorioso, la de buscar libros es una aventura como quedan pocas. Descubrimientos de nuevas especies, peligros de intoxicación y envenenamiento, ascensos y descensos escarpados: un lector de Buenos Aires nada tiene que envidiarle a un naturalista pionero. Algunas de sus calles dan fe: Darwin, Linneo y Humboldt. Hay poco de dandismo y mucho del comportamiento de un hurón en esta cacería sin fin. Se tarda en descubrir que la literatura es un conocimiento propio, privado, creado y expandido por cada lector a partir de sus libros, como si cada lector verdadero fundara una ciencia nueva. En un mundo cada vez más dado a decirlo todo, a darlo todo servido, en el que la curiosidad equivale a impertinencia o a vanidad, ciertos lectores devienen quijotes que salen a romper lanzas por lo recóndito, lo murmurado.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

Llibreria El Ateneo, Av. Santa Fe 1860, Buenos Aires.

 

Read Full Post »

“-Com féu les vostres provisions d’existències?

-En general, la venda de llibreries és bon element per a nosaltres. Però, concretant, al meu cas jo faig uns viatges a Madrid cada temporada i allí tinc ocasió de comprar gran remanent d’editorials en fallida o de restes d’edicions d’altres editorials que volen desempellegar-se’n.

Haureu vist aquest venedors ambulants que van oferint ‘mercaderia’ pels carrers oferint, a preus baratíssims, obres relativament modernes. Doncs bé, la majoria han sortit d’aquesta casa.

I dient això, el ja amic Fontana, ens fa passar al que podríem dir-ne magatzem i on s’apiloten caixes i més caixes d’embalatge amb nombrosos milers de llibres.

-I el públic especialitzat?

-Aquest ja és tota una altra cosa i crec que mereix honors especials el bibliòfil que cerca els llibres amb veritable delectança i paga per ells el preu que se li demana.

No és que arribin fins a nosaltres els llibres assenyalats al catàleg amb el preu de 5.000 pessetes, però de tant en tant, surt algun exemplar interessant que reservem ja tot seguit per aquest bibliòfil, immillorable client.

.Qui regula el preu d’aquests llibres?

-A part d’altres catàlegs, el més modern és el de Palau, anomenat ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano1’, que té sis volums, com podeu examinar, i on al costat dels llibres publicats, podeu veure el preu assenyalat. Això no vol dir que en els exemplars únics els preus pugin a molt més de l’assenyalat en el catàleg.

-Una última pregunta: Es molt gran el gir del vostre negoci?

-Fa de mal dir això. Però una quantitat aproximada pot ésser la de cinquanta mil pessetes anuals. I això, és clar que no podria assegurar-vos-ho com si tingués de servir per regular la contribució.

Article “Reportatges de La Humanitat” en el diari del mateix nom  de 1933.

1.- On diu ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano’, hauria de dir ‘Librero’ en comptes de ‘Bibliófilo’, donc un llibre amb aquest títol és una de les obres de Francisco Vindel:Manual gráfico-descriptivo del bibliófilo Hispano-Americano” (1930).

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ donde sea, el librero está esperando. El lector es todo lo contrario: no puede darse el lujo de rezagarse, sale a conquistar la ciudad y sus escalas están pautadas por el calibre magnético de cada local. El desplazamiento en una ciudad como esta – se sabe la hora de partida, se ignora la de llegada – incita a la lectura y el trayecto se mide en páginas leídas. La velocidad del subte que va a Los Incas o la del colectivo 102 compiten contra la velocidad de la lectura. A mayor incomodidad en el viaje, más urgencia de leer para abstraerse del contexto. Hay quien lee caminando ( a ciegas) y el trayecto se hace solo.

Lo que también agradece un lector incorregible es encontrar libros sobre libros. Como uno del veterano en bibliofilia Holbrook Jackson, convencido de que una de las virtudes de la lectura es que es una de las pocas actividades desinteresadas que quedan y de que leer significa ‘convertirse en otra persona por un tiempo y correr el riesgo de permanecer así’. O tropezarse con el espléndido ensayo de Lisa Block de Behar sobre, entre otras cosas, el mutismo y el sigilo del lector. Y la lógica del azar puede querer, como quiso, que ese día apareciera un libro de otro uruguayo, Carlos Real de Azúa, cuyo título parece aludir al vaivén entre la ciudad sobredimensionada y el lector innominado: Historia visible e historia esotérica.

Una ciudad como esta, amparada por los libros, propone coincidencias y superposiciones, de lecturas y lugares, de unos libros con otros. Una librería de la calle Medrano se corporizó sobre el final de una tarde, minutos antes de un diluvio, para tentar y capturar a una afortunada víctima de un tomo de Sebastiano Timpanaro cuestionando el desliz según Freud. Y otra corazonada llevó a ese dichoso rehén, a escasos estantes y minutos, a dar con el relato de George Steiner sobre ese filólogo y corrector italiano. ( Un corrector de pruebas, el encargado del trabajo más microscópico de una metrópolis.) Inevitable, pues, que floreciera la noción de desliz para guiarse en la ciudad. Un desliz – un lapsus, un deslinde, una desorientación – el que conduce de un libro a otro, de una zona  a otra más inexplorada”.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a: https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

 

Read Full Post »

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .

 

 

Read Full Post »

 

“Etimològicament, el terme bibliofília fa referència a l’estima o l’afecció pels llibres; a la pràctica —i segons la defineix el Diccionari de la llengua catalana— el significat corrent de la paraula es limita a aquesta afició aplicada principalment a col·leccionar i/o a publicar llibres rars i preciosos. La bibliofília floreix amb l’humanisme, i a Catalunya, on des de l’inici havia tingut bons representants, ressorgeix amb força el darrer terç del segle XIX de la mà dels homes de la Renaixença i de la seva tasca de recuperació de la cultura catalana. Segons Aitor Quiney (2005), Marià Aguiló és el pare de la bibliofília catalana erudita, i ho és en el doble vessant que caracteritza molts dels bibliòfils de l’època: com a editor que recupera el bon gust en les arts del llibre amb belles edicions de bibliòfil i com a col·leccionista. La biblioteca que aplegà, de més de quatre mil volums —llibres i manuscrits que representen la producció bibliogràfica catalana des del segle XIV a inici del XX—, va ser adquirida el 1908 per l’Institut d’Estudis Catalans i va ser el fons inicial de la seva biblioteca que, el 1914, es convertia en Biblioteca de Catalunya. Per la seva banda, Ramon Miquel i Planas és, d’acord amb Quiney, el bibliòfil per excel·lència per la seva dedicació plena al llibre des de tots els vessants —com a editor, traductor, empresari, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes…

 

Entre mig d’aquestes dues figures senyeres hi ha tota una colla de bibliòfils que, o bé presenten les dues vessants d’editors d’edicions belles i acurades i de col·leccionistes de llibres rars i preciosos o bé es limiten a la segona activitat. Eduard Toda pertany principalment a la darrera categoria, tot i que també va donar suport a la impremta Vidal Güell, regentada per Plàcid Vidal, i va destacar com a autor de dos repertoris bibliogràfics: la Bibliografía española de Cerdeña (1890), que el 1897 obté un premi de la Biblioteca Nacional de Madrid, i la Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927–1931), totes dues basades, en part, en col·leccions que havia aplegat en les estades a Itàlia i els viatges per Europa.

Article d’Assumpció Estivill Rius: Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers” , en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 “ El libro de artista nace dentro de la cultura de masas y en contraposición a una cultura de bibliofilia, a la que rechaza por su estética.

El libro de artista no es un libro bello, ni un libro arcaico artesanal, es un libro que se camufla entre otros libros. Puede ser un libro de apariencia banal, bajo un aspecto que nos es familiar como lo son los libros ordinarios.

La naturaleza del libro de artista es intrínsecamente ambigua: es arte y no quiere parecerlo, este deseo surge del pensamiento contemporáneo en el que nace, donde la autoría se pone en cuestión.

Es totalmente libro siendo totalmente arte. Este es el núcleo central de su definición”.

Article d’Antònia Vilà a:

http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Imatges de l’article

 

Read Full Post »

“Els enemics del llibre IIIa”.

Els insectes bibliòfags. Aquest és, potser, el capítol més tètric de la qüestió que ens ocupa, ja que ens les hem d’haver amb enemics críptics, gairebé imperceptibles, pels quals el temps no compta.

Donarem una notícia, molt abreujada, d’aquests temibles enemics del llibre, que corresponen a diverses famílies i gèneres.

Anobium paniceum (que els francesos en diuen ‘vrillette du pain’). És un coleòpter de forma cilíndrica, de dos o tres mil·límetres de longitud, proveït d’èlitres amb estries longitudinals. Només destrueix en estat de larva, ja que amb el cap forma les galeries on viu,produint un petit soroll del qual li ha pervingut el nom de ‘rellotge de la mort’. Les femelles situen les seves postes a la superfície del relligat del llibre, o en els racons que consideren més segurs, i en un període de cinc a sis dies ( a l’estiu fan una penetració a l’interior, mitjançant galeries i atret per les pastes i coles del relligat, foradant el cuir, el cartró o la fusta. Quan han trobat un racó adient, la larva es transforma en nimfa i, mé tard ( entre quinze i vint dies) , en insecte perfecte, moment en que abandona el llibre, després d’haver-lo malmès. Una sola larva pot foradar ( segons comprovacions fetes) un conjunt de vint-i-set volums d’un mateix prestatge. Hi ha moltes espècies de ‘vrillettes’, amb la particularitat que algunes no ataquen el llibre, sinó que són ‘especialistes’ en devorar la fusta dels prestatges. ) Les prestatgeries metàl·liques, naturalment, eviten aquest risc.)

Lepisme ( peix argentat)

 

Lepisme. És el conegut ‘peix argentat’ ( ‘poissons d’argent’), que tots coneixem. No està subjecte a metamorfosi de cap mena. És insecte d’obscuritat i silenci, gran devorador de paper ( especialment dels marges i indrets sense tintar). Es desplaça quan obriu el llibre que el conté, amb una prodigiosa lleugeresa. No és repugnant a la vista i està proveït d’un conjunt de potes que justifiquen la celeritat del seu desplaçament. Es troba indistintament tant en el paper blanc, en rama, com en els llibrets humits i enclaustrats. Sembla que la seva atracció augmenta en els papers densament encolats i, amb freqüència, rossega els teixells, possiblement per les coles o midons amb que estaven adherits als lloms. Se´’l considera com un dels destructors més actius de les biblioteques ( especialment, com hem dit, atacant els marges, els relligats i les pastes).

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Nieve, d’Antònia Vilà.

 

“ ¿ Qué supone hacer un libro?.

Asociamos los libros en relación a su contenido, a la escritura, a la literatura, al quehacer de los escritores y poetas, artistas. Los libros transportan texto, dibujos, gráficos, fotografías. Obedecen a un diseño. La realización de un libro supone un marco de colaboración que confluye en una producción específica.

Por otra parte, partiendo de la creación literaria y proyectándola desde el autor, hacer el libro es traducir en una realidad concreta, la secuencia espacio temporal ideada por su autor, mediante la creación paralela de una secuencia de signos, sean verbales o de cualquier otra categoría.

En el medio artístico los libros cubren una territorialidad diversa. Libros ilustrados, libros de pintor, libros obra de arte, libros de artista… . arte del libro que se orienta al público del coleccionismo y a la bibliofilia. También a la divulgación y difusión de la producción artística demandada por un mercado artístico cada vez más complejo y diverso, regido por los medios de masas.

La diversidad del fenómeno del libro conectado a la creación, al arte, ha desarrollado un marco complejo y ambiguo de definición dada la riqueza conceptual que transporta el libro en su diversidad modélica”.

Article de “El Libro.Los Libros” de la Dra. Antonia Vilà, a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

Read Full Post »

                 Imatge: HEMERA/THINKSTOCK

 

“Els enemics del llibre II”.

L’aigua o la humitat. L’aigua, en contacte directe amb el llibre, n’és l’element inert més destructiu, i igualment la humitat ambient, puix que no solament determina les taques que l’enlletgeixen, i les floritures externes, sinó que arriba materialment a podrir-lo i, en últim terme, forma un cultiu ( combinat amb la pols) on proliferen i es reprodueixen les postes dels insectes bibliófags. En segons quins papers satinats ( especialment en els anomenats’coutxés’), enganxa els fulls i els converteix en una massa empedreïda, d’impossible restauració.

Cal evitar que els llibres es mullin, i si això es produeix, tenir la precaució d’asssecar-los full per full, intercalant ( després d’orejats), papers absorbents. Si lamullena ha estat intensa, no queda altra soluci´que desmuntar el llibre i tornar a donar-li l’empesa perduda ( si el llibre, pel seu valor o raresa ho fa aconsellable).

També al tenir en compte que el llibre necessita ventilació. Per tant, quan se’l netegi per treure-li la pols convé, al mateix temps, fullejar-lo, és a dir, provocar ( en una o dues passades) que els fulls s’oregin en contacte amb l’aire exterior.

Imatge: STOCK/THINKSTOCK

 

És molt important no enclaustrar els llibres en armaris o mobles-biblioteca tancats amb portesde fusta o de vidre, ja que encara que sembli que queden més protegits de la pols, la rarificació de l’atmosfera closa i la foscor els és altament perjudicial. La pols, en definitiva, també penetra dins els armaris o vitrines, i és preferible d’eliminar-la periòdicament en major proporció que no pas tenir el llibre enxovat i privat de l’aire i de la llum. La ventilació és essencial per a la bona conservació i manteniment dels llibres i un punt de la humitat ambient ( sempre que no sigui exagerada) manté la flexibilitat del paper, que també es perjudica quan el medi ambient és excessivament sec.

En els llibres relligats a tota o mitja pell ( i igualment en els de  pergamí), cal tenir en compte la tendència que tota matèria orgànica té a assecar-se amb el transcurs dels anys. Per tant, és aconsellable, de tard en tard, tractar-los amb una matèria grassa, que els restitueixi la flexibilitat perduda. Basta donar-los una lleugera capa de betum incolor ( en les pells clares i en els pergamins) o de color adequat ( segons el to de la pell) i raspallar-los seguidament. El llibre us ho agrairà.

Si adquiriu un llibre dels esmentats, i està brut ( cosa que especialment es dóna en els lloms), abans de col·locar-lo a la prestatgeria tingueu la precaució de netejar-lo. Un dels procediments aconsellables és mullar un cotó fluix en una mescla d’amoníac industrial ( np pur) i aigua ( sense calç) i fregar-lo lleument el llom, amb intensitat adequada a l’estat de brutícia, i eixugar-lo seguidament. Un cop sec, bastarà aplicar-li una capa de cera de pulir, o una mica de betum incolor o acolorit ( segons els casos) i raspallar-lo com en el supòsit anterior”.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 135-136.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Estos botones de muestra nos ponen de manifiesto las posibilidades de especialización que caben dentro de la bibliofilia, que de hecho son tan amplias como las materias sobre las que se han escrito libros, aunque varían según las épocas, las modas, los gustos y las aficiones de cada momento. El librero José Porter detalló más de dos mil especialidades que sin duda se correspondían con su experiencia de librero en el trato con los bibliófilos y lectores de todo tipo, y aunque algunas resultan algo inverosímiles, no cabe duda de que cabrían muchas más. También Francisco Mendoza Díaz-Maroto ensayó un esquema de especialidades bibliofílicas, especificando que podrían ser por formas ( manuscritos, autógrafos, incunables), por técnicas, por épocas, por impresores, por lugares de impresión, por temas, por extensión ( ephemera, publicaciones menores), por formatos, por autores, por obras, por sistemas de difusión, por ser primeras ediciones o haberse publicado en vida del autor, por ser obras prohibidas, por lenguas, por encuadernaciones, por procedencias, por grabados. Aunque algunas parecerían casi imposibles, la verdad es que todo cabe en la imaginación de un posible coleccionador. Podríamos desmenuzar toda la historia del libro sin por ello agotar las posibilidades que el deseo humano nos ofrece, que son infinitas”.

 

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 73.

 

Read Full Post »

Older Posts »