Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

 

“Etimològicament, el terme bibliofília fa referència a l’estima o l’afecció pels llibres; a la pràctica —i segons la defineix el Diccionari de la llengua catalana— el significat corrent de la paraula es limita a aquesta afició aplicada principalment a col·leccionar i/o a publicar llibres rars i preciosos. La bibliofília floreix amb l’humanisme, i a Catalunya, on des de l’inici havia tingut bons representants, ressorgeix amb força el darrer terç del segle XIX de la mà dels homes de la Renaixença i de la seva tasca de recuperació de la cultura catalana. Segons Aitor Quiney (2005), Marià Aguiló és el pare de la bibliofília catalana erudita, i ho és en el doble vessant que caracteritza molts dels bibliòfils de l’època: com a editor que recupera el bon gust en les arts del llibre amb belles edicions de bibliòfil i com a col·leccionista. La biblioteca que aplegà, de més de quatre mil volums —llibres i manuscrits que representen la producció bibliogràfica catalana des del segle XIV a inici del XX—, va ser adquirida el 1908 per l’Institut d’Estudis Catalans i va ser el fons inicial de la seva biblioteca que, el 1914, es convertia en Biblioteca de Catalunya. Per la seva banda, Ramon Miquel i Planas és, d’acord amb Quiney, el bibliòfil per excel·lència per la seva dedicació plena al llibre des de tots els vessants —com a editor, traductor, empresari, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes…

 

Entre mig d’aquestes dues figures senyeres hi ha tota una colla de bibliòfils que, o bé presenten les dues vessants d’editors d’edicions belles i acurades i de col·leccionistes de llibres rars i preciosos o bé es limiten a la segona activitat. Eduard Toda pertany principalment a la darrera categoria, tot i que també va donar suport a la impremta Vidal Güell, regentada per Plàcid Vidal, i va destacar com a autor de dos repertoris bibliogràfics: la Bibliografía española de Cerdeña (1890), que el 1897 obté un premi de la Biblioteca Nacional de Madrid, i la Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927–1931), totes dues basades, en part, en col·leccions que havia aplegat en les estades a Itàlia i els viatges per Europa.

Article d’Assumpció Estivill Rius: Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers” , en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 “ El libro de artista nace dentro de la cultura de masas y en contraposición a una cultura de bibliofilia, a la que rechaza por su estética.

El libro de artista no es un libro bello, ni un libro arcaico artesanal, es un libro que se camufla entre otros libros. Puede ser un libro de apariencia banal, bajo un aspecto que nos es familiar como lo son los libros ordinarios.

La naturaleza del libro de artista es intrínsecamente ambigua: es arte y no quiere parecerlo, este deseo surge del pensamiento contemporáneo en el que nace, donde la autoría se pone en cuestión.

Es totalmente libro siendo totalmente arte. Este es el núcleo central de su definición”.

Article d’Antònia Vilà a:

http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Imatges de l’article

 

Anuncis

Read Full Post »

“Els enemics del llibre IIIa”.

Els insectes bibliòfags. Aquest és, potser, el capítol més tètric de la qüestió que ens ocupa, ja que ens les hem d’haver amb enemics críptics, gairebé imperceptibles, pels quals el temps no compta.

Donarem una notícia, molt abreujada, d’aquests temibles enemics del llibre, que corresponen a diverses famílies i gèneres.

Anobium paniceum (que els francesos en diuen ‘vrillette du pain’). És un coleòpter de forma cilíndrica, de dos o tres mil·límetres de longitud, proveït d’èlitres amb estries longitudinals. Només destrueix en estat de larva, ja que amb el cap forma les galeries on viu,produint un petit soroll del qual li ha pervingut el nom de ‘rellotge de la mort’. Les femelles situen les seves postes a la superfície del relligat del llibre, o en els racons que consideren més segurs, i en un període de cinc a sis dies ( a l’estiu fan una penetració a l’interior, mitjançant galeries i atret per les pastes i coles del relligat, foradant el cuir, el cartró o la fusta. Quan han trobat un racó adient, la larva es transforma en nimfa i, mé tard ( entre quinze i vint dies) , en insecte perfecte, moment en que abandona el llibre, després d’haver-lo malmès. Una sola larva pot foradar ( segons comprovacions fetes) un conjunt de vint-i-set volums d’un mateix prestatge. Hi ha moltes espècies de ‘vrillettes’, amb la particularitat que algunes no ataquen el llibre, sinó que són ‘especialistes’ en devorar la fusta dels prestatges. ) Les prestatgeries metàl·liques, naturalment, eviten aquest risc.)

Lepisme ( peix argentat)

 

Lepisme. És el conegut ‘peix argentat’ ( ‘poissons d’argent’), que tots coneixem. No està subjecte a metamorfosi de cap mena. És insecte d’obscuritat i silenci, gran devorador de paper ( especialment dels marges i indrets sense tintar). Es desplaça quan obriu el llibre que el conté, amb una prodigiosa lleugeresa. No és repugnant a la vista i està proveït d’un conjunt de potes que justifiquen la celeritat del seu desplaçament. Es troba indistintament tant en el paper blanc, en rama, com en els llibrets humits i enclaustrats. Sembla que la seva atracció augmenta en els papers densament encolats i, amb freqüència, rossega els teixells, possiblement per les coles o midons amb que estaven adherits als lloms. Se´’l considera com un dels destructors més actius de les biblioteques ( especialment, com hem dit, atacant els marges, els relligats i les pastes).

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Nieve, d’Antònia Vilà.

 

“ ¿ Qué supone hacer un libro?.

Asociamos los libros en relación a su contenido, a la escritura, a la literatura, al quehacer de los escritores y poetas, artistas. Los libros transportan texto, dibujos, gráficos, fotografías. Obedecen a un diseño. La realización de un libro supone un marco de colaboración que confluye en una producción específica.

Por otra parte, partiendo de la creación literaria y proyectándola desde el autor, hacer el libro es traducir en una realidad concreta, la secuencia espacio temporal ideada por su autor, mediante la creación paralela de una secuencia de signos, sean verbales o de cualquier otra categoría.

En el medio artístico los libros cubren una territorialidad diversa. Libros ilustrados, libros de pintor, libros obra de arte, libros de artista… . arte del libro que se orienta al público del coleccionismo y a la bibliofilia. También a la divulgación y difusión de la producción artística demandada por un mercado artístico cada vez más complejo y diverso, regido por los medios de masas.

La diversidad del fenómeno del libro conectado a la creación, al arte, ha desarrollado un marco complejo y ambiguo de definición dada la riqueza conceptual que transporta el libro en su diversidad modélica”.

Article de “El Libro.Los Libros” de la Dra. Antonia Vilà, a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

Read Full Post »

                 Imatge: HEMERA/THINKSTOCK

 

“Els enemics del llibre II”.

L’aigua o la humitat. L’aigua, en contacte directe amb el llibre, n’és l’element inert més destructiu, i igualment la humitat ambient, puix que no solament determina les taques que l’enlletgeixen, i les floritures externes, sinó que arriba materialment a podrir-lo i, en últim terme, forma un cultiu ( combinat amb la pols) on proliferen i es reprodueixen les postes dels insectes bibliófags. En segons quins papers satinats ( especialment en els anomenats’coutxés’), enganxa els fulls i els converteix en una massa empedreïda, d’impossible restauració.

Cal evitar que els llibres es mullin, i si això es produeix, tenir la precaució d’asssecar-los full per full, intercalant ( després d’orejats), papers absorbents. Si lamullena ha estat intensa, no queda altra soluci´que desmuntar el llibre i tornar a donar-li l’empesa perduda ( si el llibre, pel seu valor o raresa ho fa aconsellable).

També al tenir en compte que el llibre necessita ventilació. Per tant, quan se’l netegi per treure-li la pols convé, al mateix temps, fullejar-lo, és a dir, provocar ( en una o dues passades) que els fulls s’oregin en contacte amb l’aire exterior.

Imatge: STOCK/THINKSTOCK

 

És molt important no enclaustrar els llibres en armaris o mobles-biblioteca tancats amb portesde fusta o de vidre, ja que encara que sembli que queden més protegits de la pols, la rarificació de l’atmosfera closa i la foscor els és altament perjudicial. La pols, en definitiva, també penetra dins els armaris o vitrines, i és preferible d’eliminar-la periòdicament en major proporció que no pas tenir el llibre enxovat i privat de l’aire i de la llum. La ventilació és essencial per a la bona conservació i manteniment dels llibres i un punt de la humitat ambient ( sempre que no sigui exagerada) manté la flexibilitat del paper, que també es perjudica quan el medi ambient és excessivament sec.

En els llibres relligats a tota o mitja pell ( i igualment en els de  pergamí), cal tenir en compte la tendència que tota matèria orgànica té a assecar-se amb el transcurs dels anys. Per tant, és aconsellable, de tard en tard, tractar-los amb una matèria grassa, que els restitueixi la flexibilitat perduda. Basta donar-los una lleugera capa de betum incolor ( en les pells clares i en els pergamins) o de color adequat ( segons el to de la pell) i raspallar-los seguidament. El llibre us ho agrairà.

Si adquiriu un llibre dels esmentats, i està brut ( cosa que especialment es dóna en els lloms), abans de col·locar-lo a la prestatgeria tingueu la precaució de netejar-lo. Un dels procediments aconsellables és mullar un cotó fluix en una mescla d’amoníac industrial ( np pur) i aigua ( sense calç) i fregar-lo lleument el llom, amb intensitat adequada a l’estat de brutícia, i eixugar-lo seguidament. Un cop sec, bastarà aplicar-li una capa de cera de pulir, o una mica de betum incolor o acolorit ( segons els casos) i raspallar-lo com en el supòsit anterior”.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 135-136.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Estos botones de muestra nos ponen de manifiesto las posibilidades de especialización que caben dentro de la bibliofilia, que de hecho son tan amplias como las materias sobre las que se han escrito libros, aunque varían según las épocas, las modas, los gustos y las aficiones de cada momento. El librero José Porter detalló más de dos mil especialidades que sin duda se correspondían con su experiencia de librero en el trato con los bibliófilos y lectores de todo tipo, y aunque algunas resultan algo inverosímiles, no cabe duda de que cabrían muchas más. También Francisco Mendoza Díaz-Maroto ensayó un esquema de especialidades bibliofílicas, especificando que podrían ser por formas ( manuscritos, autógrafos, incunables), por técnicas, por épocas, por impresores, por lugares de impresión, por temas, por extensión ( ephemera, publicaciones menores), por formatos, por autores, por obras, por sistemas de difusión, por ser primeras ediciones o haberse publicado en vida del autor, por ser obras prohibidas, por lenguas, por encuadernaciones, por procedencias, por grabados. Aunque algunas parecerían casi imposibles, la verdad es que todo cabe en la imaginación de un posible coleccionador. Podríamos desmenuzar toda la historia del libro sin por ello agotar las posibilidades que el deseo humano nos ofrece, que son infinitas”.

 

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 73.

 

Read Full Post »

 

“ Els enemics del llibre I”.

Albert Cim, en la seva clàssica obra “Le Livre”, dedica un extens capítol a l’estudi dels enemics dels llibres, entre els quals inclou, com a més destacats, els següents: la pols, l’aigua, el foc, els becs de gas, els insectes, el mal paper, les rates i els ratolins, i, en un aspecte més irònic, les dones i els amics que us demanen els llibres a préstec sense retorn.

El canvi de condicions de vida, des de que l’obra de Cim fou escrita ( la 1ª edició porta pròleg del 1905), ha variat el plantejament de la qüestió; el foc ha deixat de ser element de calefacció directa i els becs de gas són un record nostàlgic: Les rates i els ratolins, en els habitatges normals, també han desaparegut, i el paper es fabrica amb més garanties ( no,certament, quant a perdurabilitat). Les dones d’avui dia, que es consideren ‘promocionades’ i ‘coordenades’ en sentit igualitari a l’home, sembla que tampoc són l’ ‘ennemi plus dangereux que le feu, l’eau, le gaz… ennemi de tous les jours, de toutes les heures’, com les qualificava Vallery-Radot a les darreries del segle XIX.

Per tant, és just que ens limitem, a referir-nos als enemics que segueixen conservant tota llur virulència, no deixant de banda, per ‘pietat amicae’, el tema del prestatari que mai més no ens tornarà el llibre que li hem deixat. És un personatge que mereix comentari a part”.

Posaré aquí a tots els enemics, però en diferents dies per no fer-ho massa llarg, i començarem per:

“La pols.- És considerada com l’enemic més comú, encara que no com el més temible, primacia que correspon a l’aigua, amb la qual va, sovint, nefastament aliada. La pols i la humitat juntes, especialment quan els llibres estan ‘enclaustrats’ és la pitjor combinació per malmetre i destruir el llibre.

El remei per combatre la pols és una mica’ de pota de banc’, ja que consisteix, senzillament, a treure-la periòdicament, a base de passar un drap o camusa per les parts més sensiblement afectades ( tall superior, canal i llom). En els llibres de coberta dura, si es tenen ben col·locats, difícilment la pols penetra pels junts dels fulls. El daurat dels talls superiors en metal·litzar les superfícies, ajuda a la impermeabilitat de la pols. ( Aquest és l’origen del daurar,anterior a la mera finalitat ornamental.)

Cal, doncs, periòdicament, procedir a la neteja de les parts exteriors del llibre, que es recomana fer amb raspall o amb drap que no sigui de llana, per evitar la transmissió de germens o postes d’insectes. Cal evitar espolsar, simplement, els llibres, ja que la pols esventada torna a dipositar-se en el conjunt.”

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de la Llibreria del Sol i de la Lluna de >Barcelona, p. 135.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ ,pero en el siglo XIX cuando la ciencia se divide y especializa, en una corriente que ha continuado, cada vez con más intensidad, hasta hoy. La cantidad de libros existentes es tal, y las facilidades para su adquisición tan grande, que el bibliófilo no ha tenido más remedio que especializarse, como único procedimiento de distinguir unas bibliotecas de otras. Muchos, sin embargo no coleccionaron libros en razón de sus intereses intelectuales, sino de otras circunstancias, como su rareza o las posibilidades económicas de su adquisición. Sin embargo, las especialidades dentro de la bibliofilia son, a partir de entonces, una realidad claramente distinguible: el que colecciona libros lo hace, en muchos casos, en virtud de una cualidad determinada de éstos sea intelectual o física, porque la cantidad de libros existente es tal, que para que una biblioteca tenga una mínima coherencia, ha de tener una delimitación en su contenido. Aunque en esto pasa como en todo, que hay bibliófilos que cultivaron o cultivan varias especialidades, sea simultánea o sucesivamente, mientras que otros se conforman o tienen bastante con una sola.

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp.68.

 

 

 

Read Full Post »

Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Read Full Post »

“ … Ramon Miquel y Planas (1874-1950) esdevé el continuador de la línia bibliòfila moderna. Miquel és un editor dedicat en cos i ànima al llibre,  que emprèn una notable tasca  de difusió de la bibliofília. D’altra banda, a nivell de contingut literari, supera àmpliament Marià Aguiló, car les edicions de Miquel y Planas no solament recullen obres literàries cabdals tant de la literatura catalana com de la universal, sinó que a més sempre van precedides d’acurats pròlegs, notes introductòries i estudis del mateix editor que les enriqueixen notablement.

Miquel, que s’inicià en ple modernisme, no és tampoc modernista, en el sentit que les seves produccions enllacen directament amb el món neomedieval de Marià Aguiló. Només en algun cas excepcional la seva producció presenta un to que l’acosti un xic a l’ Art Nouveau. Tot i ser un home més del segle XX que no del XIX, Miquel y Planas entronca fortament amb la via producte de la Renaixença que hem perfilat al principi. Vegem com.

Miquel y Planas neix el 1874 en una família menestral que poseeix una impremta, la casa Miquel-Rius, especialitzada en relligadures de bibliòfil i en estamperia. L’any 1897, en morir el seu pare, responsable del negoci, se’n fa càrrec ell conjuntament amb el seu germà Josep, el qual uns quants anys després el deixa tot a les seves mans. És aleshores que Miquel y Planas intensifica la seva tasca editorial. S’estrena precisament amb un producte altament bibliofílic: la Revista Ibèrica de Ex Libris (1903-1906), portaveu de l’ Asociación de Exlibristas Ibéricos i producte també encara d’aquell desig renaixentista que en  la presentació Miquel sintetitzava amb aquests mots: ‘No nos cansaremos de repetirlo: la cultura de un país forzosamente ha de estar en íntima relación con la producción y consumo de ese fruto de la inteligencia y el arte industrial que se llama libro’.

Alhora que continua la revista, el 1905 Miquel y Planas inicia les ‘Històries d’Altre Temps’ (1905-1910), vuit volumets que recullen vells textos o bé traduccions catalanes medievals d’obres generalment de caire novel·lesc. D’aquesta col·lecció, en va fer paral·lelament una edició de bibliòfil titulada ‘Edició dels Vinticinch, que va veure’s reduïda a tres títols per qüestions de tipus econòmic. Eudald Canibell, la figura capdavantera de les arts gràfiques catalanes del tombant de segle, en va tenir cura del disseny de les cobertes, presidides per una orla rectangular amb motius vegetals i una llegenda tipogràfica de regust medieval: ‘Qui llengua te / a Roma va’. Al quadre inferior, intercalat en el fons vegetal, un segon lema: ‘Estudiant els textes / vell refa / rem la nostra parla’. Sens dubte, Miquel y Planas es començava a perfilar com l’hereu de la línia de M. Aguiló”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 152.

Imatge del vlok Notes de bibliofília catalana  http://bibliofiliacatalana.blogspot.com.es/2014/01/ramon-miquel-i-planas-bibliofil-i.html

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

 

“ La selección despiadada de la cual habla Arrieta concierne a cierto tipo de bibliofilia que, por ejemplo, apunta a coleccionar ejemplares de características determinadas, sea por su antigüedad y rareza o por presentar rasgos únicos ( erratas, temas, impresión, papel, ediciones, caracteres, etc.). En el poema El bibliófilo, por ejemplo, el poeta argentino Mario Binetti imagina a un gustador de libros que guarda un mundo que fue, un mundo sólo sobreviviente en lo raro y exquisito, en lo inusitado de sus ejemplares antiguos. Su pasión radica, nostálgica en ese pasado que comparte con fruición en la maravilla de sus Aldos, Estiennes y Elzevires”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Read Full Post »

Joan Vila D’Ivori

 

Joan Vila és el continuador més directe com a editor de la producció bibliòfila miqueliana. Però, abans d’arribar a aquest estatus, és un dels seus col·laboradors habituals, que l’ajuda a fer possible el seu ideal del llibre ben fet. Edicions, elaborades amb tota cura, de reduïts tiratges, d’obres literàries clàssiques, catalanes o d’ampli abast universal, mogudes sempre per una gran estima envers el llibre i amb un caire erudit, són les de Ramon Miquel y Planas. En realitat, tanmateix, no va ser ell l’iniciador d’aquesta línia bibliòfila.

La bibliofília moderna a Catalunya prové d’una generació anterior, que beu de les fonts de la Renaixença i que pretén un doble objectiu: intel·lectual i artístic alhora. Sens dubte, per fer més entenedor quin és el lloc que D’Ivori ocupa en aquest camp, és bo que reculem un xic i veiem quins són els orígens i el desenvolupament de la bibliofília catalana al segon terç del proppassat segle. Des de la fallida ‘Col·lecció d’Obras Antigas Catalanas’ (1840), de J.M. Grau i J. Rubió i Ors, de la qual només eixiren dos volumets, fins a moltes altres temptatives frustrades o de poc ressò i sobretot la producció editorial de Marià Aguiló, aquests són els clars precedents de la línia bibliòfila de Miquel y Planas.

Com ja vam afirmar en el citat estudi sobre el tema, l’origen de la bibliofília moderna a Catalunya no pot deslligar-se de la Renaixença i el seu desig de revitalitzar la cultura catalana esmorteïda durant uns quants segles. De fet,el desvetllament de l’edició bibliòfila és una manifestació més de tot un moviment que malda per recuperar unes arrels, una identitat i una cultura. El llibre s’inclou així en la revifalla cultural i nacionalista, car s’ocupa, com diem, de l’edició de les obres clàssiques autòctones. Amb un interès clarament arqueològic, els seus promotors s’interessen alhora per l’alta cultura literària i per les tradicions populars, pel ‘saber del poble’.

Aquest doble vessant es fa palès també en el món editorial. D’una banda, l’esmentada reedició dels clàssics obeeix a la primera línia i entronca amb el regust mediavalitzant i historicista present a tot Europa a mitjan segle XIX. Però, de l’altra, també es recorre al cançoner popular amb el convenciment que per revitalitzar la llengua i la cultura d’un poble cal cercar en les seves fonts més profundes.

Aquets objectius es troben a les mans d’uns homes bons coneixadors d’aquest ampli ventall, sovint filòlegs i abrandats bibliòfils ensems, els quals consideren que només és possible recuperar tot allò perdut reeditant-t’ho d’una manera adient, d’acord amb el nivell del contingut. Això els mena a dirigir i crear unes acurades edicions de bibliòfil.

Ara bé, l’escassa projecció exterior d’unes edicions tan acurades però molt reduïdes no serveix per difondre allò que havia romàs silenciat durant molts anys. La difusió d’aquest tipus d’obres era molt insignificant, a més de representar gairebé en tots els casos un notable fracàs econòmic”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la Col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 149-150.

 

ß          ß         ß         ß         ß          ß          ß

 

“ La rareza y el valor de un libro se establece analizando diversos criterios, muchos de los cuales no guardan ninguna relación con el mérito literario de la obra. El valor de los libros puede venir determinado por: la limitación de la tirada, el modo de impresión, el tipo de papel o el alto coste de los procedimientos y los materiales empleados para su reproducción y su encuadernación. Los libros más codiciados por los coleccionistas suelen ser las primeras ediciones ( por la general muy reducidas); los de escritores de prestigio que no alcanzaron la fama hasta el final de su vida o incluso después de su muerte; los llamados incunables ; y los libros publicados en los años inmediatamente posteriores a la invención de la imprenta. Muchos de estos libros han desaparecido con el paso de los años, y otros han sufrido importantes daños, lo que aumenta considerablemente el valor de las escasas copias que aún se conservan.

Entre los libros raros algunos adquieren un valor especial para los bibliófilos por haber sufrido daños en la impresión y encuadernación: una cubierta defectuosa, una página de créditos superflua o desaparecida o un error tipográfico importante; o por haber pertenecido a personajes ilustres, que anotaban inscripciones o comentarios en sus páginas.

Otros ejemplares codiciados por los coleccionistas son los manuscritos miniados, es decir, libros caligrafiados e ilustrados a mano y encuadernados antes de la invención de la imprenta, así como los manuscritos originales ( en esta categoría se incluyen asimismo las obras modernas mecanografiadas o en galeradas). La primera categoría posee una importancia intrínseca, desde el punto de vista histórico y artístico; la segunda interesa especialmente a los filólogos y los críticos, porque contienen cambios y correcciones realizados por el autor durante el proceso de creación y edición.

Además de libros raros, los bibliófilos se interesan por colecciones temáticas que responden a sus intereses personales. Pueden ser libros de viajes, los ilustrados por ciertos artistas, ejemplares impresos por particulares, biografías de un personaje determinado, o todas las ediciones de los libros de un mismo escritor. El coleccionista que consigue reunir una colección especial a lo largo de su vida contribuye a la preservación de los libros para la posteridad, ya que muchas de las grandes bibliotecas académicas del mundo se crearon a partir de colecciones particulares”.

Article: “ La asombrosa Bibliofilia”, de Miguel Angel Cuevas,  en el vlok “ Sucesos y hechos raros y asombrosos”

http://asombroso-e-inaudito.blogspot.com/2011/03/la-asombrosa-bibliofilia.html

( el vlok surt, però l’article ja no apareix en aquesta pàgina).

 

Read Full Post »

Older Posts »