Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

Fabricació de paper a la Xina

“La Xina es distingeix per posseir una civilització antiga i una tradició d’escriptura mil·lenària. Durant molts anys es van conservar llibres que van ser transmesos d’una generació a una altra. Les estimacions ens porten a calcular que a la Xina hi ha més de 2,2 milions de volums publicats abans de 1794, sense parlar dels nombrosos diaris, revistes, manuscrits i altres documents preciosos antics i més recents. Com han aconseguit els bibliotecaris xinesos preservar aquest patrimoni ?

Pabelló Tianyi ( 1561), una de les biblioteques xines més antiga.

La investigació de les decisions adequades per a una biblioteca sembla molt important i s’ha de reflexionar sobre ella. Les precaucions i les opcions arquitectòniques es dedueixen de les relacions fonamentals entre els elements: paper, foc i aigua. Així les biblioteques xineses antigues generalment estan construïdes dins d’un jardí botànic, prop de l’aigua, però separades de la sala principal per un mur (a fi de protegir-les d’un incendi eventual).

Amb el temps, per protegir els llibres dels nombrosos insectes, com ara el cuc del paper i les formigues, s’utilitzava la tarongina i l’arsènic.

Els llibres rars es conservaven entre dues planxes de fusta, anomenades pels bibliotecaris antics ‘nanum’. Aquestes planxes protegien els llibres de la deformació i de la humitat, així com la pols.

S’utilitzava l’olor forta de les boletes de càmfora per caçar insectes i, de vegades, les caixes per ordenar els llibres eren construïdes en fusta de càmfora. A més s’utilitzava l’olor d’algunes herbes medicinals famoses, bé fora col·locant entre les pàgines dels llibres (tabac, lotus) o bé incorporant-les a la fabricació del paper, com en el cas del paper Wangnien Hong (amb arsènic) i el paper Jiao (amb pebre) “.

Article de Lin Zuzao: “Mètodes antics i moderns de conservació de llibres rars i altres materials preciosos a la Xina“, a la revista International Preservation News nº 19 de juliol de 1999, pàg. 11.

Anuncis

Read Full Post »

” Els llibreters de vell a la moderna estan en certa manera recolzats en els bibliòmans, que seria un error confondre amb els bibliòfils i els recercadors. Poden distingir-se diferents espècies de bibliòmans: els especialitzats, els fantàstics, els envejosos, els vanitosos i els ‘tresorejadors’. El bibliòman ‘tresorejador’ viu feliç posseint els seus llibres, perquè els estima gelosament. La seva biblioteca és un serrall on no hi entren ni els eunucs; els seus plaers són discrets, silenciosos i ignorats; no permet a un amic la contemplació de cap de les seves favorites, freqüentment poc dignes d’excitar l’enveja i que ell, embadalit, recorre amb els ulls i la mà. S’assegura que cap rival li disputi els encants d’edició i enquadernació dels que està cor-robat: gaudeix en la soledat. Nega les seves riqueses com si tingués por dels lladres i es ruboritza per elles com si les hagués adquirit de mala manera. S’enfada si li fan preguntes al respecte i abans mentirà que confessar-se propietari d’un volum que ha comprat legítimament.
Els seus llibres jauen tancats amb una clau triple, ocults darrere d’un opac cortinatge, com si fos el vel de l’Arca de l’Aliança. Aquestes precaucions, no obstant això, en pocs casos estan justificades per la naturalesa de les obres que no franquegen en absolut la rigorosa censura moral i religiosa. Hi ha en aquests bibliòmans una passió reconcentrada, purament egoista, que s’alimenta de si mateixa, passió que creurien profanada si el seu objecte no fos un misteri pel món”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 69-70.

 

Grolier i Aldo Manuzio, pintats per François Flameng

“ Un libro viejo en perfecto estado de conservación, que reúne la rareza á su mérito literario, es un hallazgo feliz para un aficionado; pero en esto como en todo puede haber exageración; hay quien manifiesta con grande énfasis un libro cuyas hojas no se han abierto aun, sin pensar que esta especie de inútil virginidad, si algo prueba, es que el tal libro no ha merecido los honores de ser leído, ó que el poseedor de él no era sino únicamente guardián. Con todo, de esta clase de rarezas, más curiosas que útiles, hay algunas que se adquieren á gran precio, se conservan con gusto, se muestran con vanidad y no se leen casi nunca, ya á causa de su contenido, que no tiene interés, ya porque su riqueza exterior las pone fuera de uso. Pero estas joyas son el adorno de los días de fiesta y contribuyen á hacer una biblioteca más hermosa y más completa. Uno de los bibliógrafos mas instruidos dice con mucha verdad, respecto á este asunto: ? Los libros, así como los hombres, tiene sus títulos de nobleza, y los D’Hozier, bibliográficos, suplen los cuarteles de un volumen con las celebridades de toda especie á quienes ha pertenecido, desde las favoritas de los reyes hasta los prelados ó modestos literatos. Armaduras, divisas, cifras, firmas y aun tradiciones, todo sirve de prueba en esta justificación, y ya se sabe lo que aumenta el valor de los libros, y á qué elevados precios llegan los volúmenes condecorados con la divisa de Grolier, la cifra de Enrique II ó de Diana de Poitiers; las armas de De Thou, o de Colbert, d’Hoyen, de Soubise, ó de la firma de Racine, de Bossuet ó de otros personajes célebres.

Lo mismo puede decirse de los antiguos manuscritos y de los libros pertenecientes á los primeros tiempos de la imprenta: sus caracteres y sus adornos, que hacen las delicias de los bibliófilos y de los bibliómanos de nuestros días, serían, de seguro, en su mayor parte, por su mal gusto y mediana ejecución, reprobados y despreciados con desdén, sino los rodeara la aureola de la antigüedad. Pero es preciso ser indulgentes con los que tienen el inocente placer de conservarlos con esmero, describirlos con minuciosa exactitud, sacar de ellos facsímiles, y aun reimprimirlos en número de 50 á 80 ejemplares. Esta es una de las debilidades de los aficionados, la cual, sin embargo, tiene la ventaja de fomentar el estudio de la historia y del arte”.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas” ; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9-10.

 

Read Full Post »

“L’únic Manual del Llibreter que consulta és la fisonomia del comprador: un somriu, un altre sospira, aquest arrufa l’entrecella, aquell es mossega els llavis; el cinquè, més experimentat, tocarà vint volums abans de posar la mà sobre el llibre que sotja: tots, a la fi, es traeixen d’una manera especial que no s’escapa al venedor de carrer, tan subtil, tan astut com un diplomàtic del gabinet de Saint-James.
L’aspecte del llibreter de carrer és molt semblant al dels seus llibres, sotmesos a les vicissituds atmosfèriques, arrelats i endurits per l’aire, tacats i groguencs per la pluja, colpejats i ressecs pel vent.
A vegades és la vella semblant a les bruixes de Macbeth, contemporània dels llibres de la seva ‘paradeta’: la lectura de novel·les en la seva joventut, potser la va conduir a vendre-les o a fer-se la drapaire de la moderna llibreria.
Altres, és un jove que xerra i riu amb la florista o amb la quincallaire veïna, contemplant els toca-sons, mirant a les dones i irritant als gossos; dins d’un mes revendrà localitats a la porta del teatre.
Aquí, és un matrimoni que es torna per fer guaita, com a les portes del Louvre, al costat dels pitjors literats. Una destitució, una reforma administrativa no deixa algunes vegades altre recurs a empleats que vivien més calents en una oficina que a la vorera d’un moll. No els hi queda més d’un pas per convertir-se en enllustradors.
Allí, un exllibreter, un antic escriptor es consolen de la seva decadència rodejats encara de llibres, malgrat del bany que els llibres els hi ha donat. No veiem militars retirats convertits en cotxers?

Per alguns, la parada és el pedestal de la llibreria; per altres és l’últim esglaó. Molts llibreters han sortit d’aquí; molts han rodat fins allí. Els llibres que pateixen la picota de la ‘paradeta’ a l’aire lliure, són de dues classes: joves i vells; aquests, llençats ignominiosament de les biblioteques públiques, deteriorades totes les seves costures, molt usades les seves pàgines, són tota la literatura mediocre del segle XVIII, poesies de l’Almanac de les Muses, repertori del Teatre Italià i de l’Òpera Còmica, històries filosòfiques i novel·les eròtiques; aquells, tirats al mercat fora de les llibreries pels cracs o les rebaixes, immundícies del nostre mal gust literari o desgraciats nàufrags a la recerca de port, obres mestres de l’Imperi i tristes despulles de glòries acadèmiques”.

LACROIX, Paul: “Els aficionats als llibres vells”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 61-63.

 

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

“ Esta pasión ( la bibliofília), que tanto se vitupera y que se la mira casi como un objeto de desprecio, alcanza sin embargo, mas ó menos, á los aficionados instruidos y racionales, les proporciona puros goces y hace su completa dicha. Si poseen colecciones ó series de ediciones de una obra ó de un impresor célebre, un volumen que les falte para el completo, les contraría mucho mas que si se tratase de una cosa seria. Aparece por fin en la tienda de un librero ó en una almoneda un hermoso ejemplar de aquel libro, objeto de sus deseos y de sus infatigables diligencias, ¿ se admirarà nadie de que le paguen á un precio que parece exhorbitante, aunque en realidad sea menor del que verdaderamente vale? Personas hay que tienen por una insigne locura pagar á peso de oro tal ó cual volúmen que no comprarian por un precio ínfimo, sino tuviera tres ó cuatro líneas mas anchas las márgenes que tal otro. Sin duda que esto debe parecer un poco tonto, pero siempre será mas escusable que otras muchas pasiones humanas: esta por lo menos es de aquellas que á nadie perjudican”.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

El podeu llegir a : https://books.google.es/books/about/Biblioteconom%C3%ADa_%C3%B3_Nuevo_manual_complet.html?id=9EsXoMqG0aUC&redir_esc=y

 

Read Full Post »

 

“Hi ha molts oficis a l’aire lliure i ple carrer. Però el més penós i ingrat és, realment, el de les parades de llibres, que no tenen els beneficis dels venedors de melons, ni les gangues dels drapaires.
La parada de llibres, com altres petites indústries, pot establir el seu comerç sense fons de reserva, ja que no li cal tenda, dependent, catàlegs ni il·luminació. D’antuvi escull un espai vuit en el parapet d’un pont, d’un moll, en l’angle menys inodor d’un carrer: es proveeix d’una mena de llicència, d’uns quants calaixos de fusta, alguns lots de llibres que classifica pel seu pes i per la seva coberta; després exposa la seva mercaderia que cada transeünt ve a flairar , i com hi ha tants gustos com espècies de llibres, la venda diària és quasi la mateixa i suficient per mantenir un bevedor o a una família pobra, tot i que moltes vegades la pluja, el vent i el fred conspiren contra l’esperança d’una olla o d’una ampolla de vi.
Molt depèn aquest humil i roí negoci de la temprança i la calma atmosfèrica! L’amo de la parada, que viu en unes golfes o a la taverna, prediu les tempestes amb més antelació que un vell pilot, i el bon temps amb més seguretat que l’Observatori Astronòmic.
Com consulta la marxa dels núvols i els girs del gallet! Mou el cap i torna a port, amb la barca que guarda la seva fortuna, o bé es frega les mans i desplega cantussejant tota la seca càrrega, sense por per les avaries.
Sovint, el principiant, que no coneix els secrets oracles del baròmetre i que es fia d’un cel blau i un sol enganyador, veu com els elements destrossen el seu fràgil capital; l’huracà, esclatant de cop i volta, persegueix per l’aire els opuscles desfullats, la pluja amb amples gotes es cola entre els plecs d’una capçalera intonsa, rellisca de full en full i enfonsa a la mateixa Bíblia en aquest nou diluvi. Així el llaurador de VirgiliDelilleThopmson Saint-Lambert plora les seves collites, el treball d’un any perdut en un dia.
El llibreter de carrer és, en general, de Normandia, com el venedor d’hortalisses: coneix millor el preu de les pomes que el dels llibres, i valora la seva mercaderia segons l’aspecte del comprador que la demana.
Sorprèn en els vostres ulls l’emoció que us envaeix veient algun llibre i el taxa proporcionalment a aquella emoció, amb gest apressat o amb fingida indiferència”.

 

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 59-61.

 

Les saisons de Jean François de Saint-Lambert

 

“La biblio-manía, propiamente dicha, es, sin duda, una ridiculez que muchas personas cometen formando bibliotecas por vanidad, por lujo, ó por tono: pero estas personas ¿ son acreedoras á que se las critique con más razón que á aquellas que compran cuadros, antigüedades, relojes ó cualquiera otro objeto de fantasía? Los unos como los otros contribuyen con su fortuna á alimentar la industria intelectual y comercial, y sin estos aficionados á los hermosos volúmenes y á las lindas ediciones adornadas con todo el lujo imaginable, la librería, la papelería, la imprenta, la encuadernación, etc., est5arían reducidas á la fabricación, bien limitada, de las obras de mérito y utilidad reconocidas, que solo compran los sabios y las personas que leen los libros de sus bibliotecas.

Compárese, en fin, con relación a la moral, al Coleccionador de libros con el Coleccionador de onzas de oro: el avaro se encuentra incesantemente en una agitación febril, producida por su ruin y esteril pasion, está inquieto, es desgraciado, tiene la conciencia de su vicio y sabe la reprobación que le rodea: para ser dichoso necesita estar solo y ocultar sus tesoros. El biblio-filo al contrario, revosa de alegría, cuenta lo feliz que es á todo el que quiere oirle; sus libros son su orgullo, sus títulos de honor; goza con su posesión y con los elogios que le proporcionan.

Al amor del lujo, á la vanidad, alguna vez también a la falta de instrucción debe este género de industria su sostén y sus progresos, haciendo á los ricos sus tributarios.

 

Contenténemos, pues, con sonreirnos de la satisfacción de aquellos que no poseen los libros sino como muebles de pura curiosidad. Si el propietario de una bonita biblioteca no la tiene máas que por ostentacion, ó no puede hacer de ella ningun uso personal, el ridículo será para él solo: mas la industria habrá prosperado con aquella adquisición, y el sabio ó el aficionado instruido, pero pobre, sabrá aprovecharse de ella y hallará lo que él no posee.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas“; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

 

 

Read Full Post »

Aloïdes

“Existeix un d’aquests llibreters de vell fet a l’antiga, que monopolitza els toms solts i apila, Pelion sobre Ossa (1), exemplars incomplets. Quasi amb reverència, reuneix en una pleta aquestes ovelles esgarriades que el llop, es a dir, el botiguer, hauria esquinçat infal·liblement, ¡ el molt bàrbar! Sembla un d’aquells intel·ligents gossos que a les neus de San Bernardo, vigilen per salvar del perill de mort a tot desgraciat, privat ja pel fred, d’algun dels seus membres, que és el cas del llibre, viudo o orfe, al que li falta un tom, extraviat, brut o destruït. ¡Feliç el col·leccionista que pot contemplar el seu exemplar i els seus plaers!

La virtut d’aquest llibreter de vell, únic en la seva espècie, és la paciència, una paciència depurada en seixanta anys d’activitat o, més ben dit, d’espera: no especula sinó amb els accidents que resulten del préstec de llibres;repara l’atordiment d’una noia, la inexperiència d’un nen, el deteriorament causat per l’aigua o el foc. Cal sotmetre’s als seus capricis, al seu mal humor, als seus retards, per obtenir d’ell la resurrecció d’un volum, una pàgina o una portada que farà pagar, per descomptat, com si fos l’exemplar etern. Però no importa; tornarà la salut a aquell pobre llibre, malalt o invàlid, que podrà de seguida corre de mà en mà fins que torni a caure en les del metge de llibres. És un àngel benefactor que estén bàlsam sobre les ferides i consola als afligits”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 52-53.

(1)No sabia el significat d’aquestes paraules i les he buscat, potser ja les coneixeu, però crec que, pels que es quedin com jo als llegir-les per primera vegada, resultarà interessant el significat.
Pelion sobre Ossa:  Les Aloades dos germanes bessones anomenades Oto i Efialtes ,filles de Poseidón i Ifimedea, que volienen enderrocar el cel amb les seves mans i derrocar a Zeus. Creixien cada any un colze d’amplària i una braça en altura. Quan tenien nou anys van decidir lluitar contra els déus , per la qual cosa van apilar en el Mont Ossa sobre l’Olimp i el Pelión sobre l’Ossa, amenaçant així en pujar fins el cel. També deien que omplin el mar amb les montanyes el convertirien en terra seca i farien mar la terra. Apol·lo els va matar.

 

“ las codiciadas ediciones de bibliofilia superan el formato libro para adentrarse en el concepto de arte. Con esta filosofía, la de crear libros que sean más que libros, que sean un regalo para todos los sentidos, se hacen cada uno de los ejemplares que salen de Ahora, Ediciones de Bibliofilia. Así, los poemas de La iluminada rosa negra de Francisco Brines, con una tirada de únicamente 295 ejemplares venales, se acompañan de 20 serigrafías originales, numeradas y firmadas de Antonio Martínez Mengual. La edición, para que llegue como un todo armónico a las manos de los bibliófilos más exigentes, ha sido preparada por Ángel Pina Ruiz.

¿ Qué es una edición de bibliofilia? Si todos los libros que cada día se lanzan al mundo están hechos para sobrevivir al tiempo, los libros de bibliofilia, en especial, anhelan con más ahínco, si cabe, este deseo de eternidad. Como el poeta sabía, no comemos más que luz y fuego ( y galletas para la ansiedad). Del mismo modo, estos libros – libros que sobrepasan el concepto de libro para convertirse en obras de arte – se hacen con luz y fuego; luz y fuego que apagan los estragos del tiempo; luz y fuego que enarbolan una exquisita y rara belleza con la fuerza suficiente para vencer cualquier destrucción perpetrada por la barbarie o la desidia; una desidia que, por cierto, es bastante amiga de los bárbaros”.

Article: “ Francisco Brines: La iluminada rosa negra”. De Candela Vizcaino, en el seu vlok.

Http://www.candelavizcaino.com/search/label/bibliofilia. Desembre 2011

( aquest vlok només admet lectors convidats)

Les serigrafies es poden veure a: https://www.um.es/campusdigital/expocampus/brinesmengual.htm

 

Imatge del llibre

 

Read Full Post »

 

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 5052.

 

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

 

Read Full Post »

“Busquem ara a la nostra formosa capital algun carrer ple de fang, que no en falten, i en ell la casa més esgavellada i negre. Allí, el llibreter de vell fet a l’antiga, viu amb els seus llibres fa deu, vint anys; no se sap des de quan, perquè el temps, que no perdona a ningú, ni als llibres, sembla haver-lo oblidat, de tal manera s’han amagat del món exterior, retirat amb la muda companyia dels llibres. Durant anys no ha tocat ni respirat altra cosa que llibres, ‘més i no millor olorosos que el bàlsam’, diu Rabelais. ¡ Ah!, si la metempsicosi és alguna cosa més que una quimera inventada per a consol d’ànimes dèbils, el llibreter de vell fet a l’antiga passarà, en morir, al cos d’un dels seus llibracs, encara que s’hagi d’encarnar en un cuc rosegador que es cava una tomba en els fulls solitaris d’un Sant Tomàs o un Cujas.
Teniu l’adreça exacta d’aquest llibreter? No és suficient; cal interrogar a la verdulaire veïna, trobar la porta, d’aspecte semblant a un respirador de l’infern, penetra en les tenebres humides i putrefactes d’aquest fangós laberint, anant a les palpentes pel camí, amb peus i mans, a risc de caure al fons d’un celler; descobrís, per fi, a través d’aquesta nit, freda i opaca, una dèbil claredat, després una escala desigual, seguida d’una rampa mig derruïda; pujar un pis a les palpentes i colpejar, pujar a un segon pis i trucar, un tercer i cridar, tornar a baixar, a cridar i a escridassar, fins que una veu que sembla sortir d’un subterrani anuncia la fi de la vostra desesperada recerca.
Això no és tot; el Minotaure no apareix; la veu s’aproxima i se’n va amb l’esperança; se sent un soroll de vaixella que dringa o de llibres que cauen, se sent una horrible olor de cols, alls i ceba… ¡ Alabat sigui el Senyor!, la clau penetra en el pany i es descorren els forrellats; pensaríem que es tracta d’una presó, entreu i tingueu cuita amb les taques greixoses: ¡ vet aquí l’amo de la casa, gran sacerdot de l’antre de Trofoni!

 

Trofoni

Aquest vell no s’assembla als altres; aguanta perfectament la seva edat i el seu vi. S’enfila per l’escala com un gat, remou muntanyes de llibres, sense por a ensorraments; té els ulls vius i penetrants, encara que llagrimosos i inflats. A part d’això, no ha canviat en cinquanta anys el que un cromlec druídic en dinou segles, i encara que ja no és jove, tampoc ha començat a ser ancià. Segueix sent el llibreter de vell anterior a la revolució, amb les mateixes idees, la mateixa existència, el mateix ofici i igual abillament”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 46-48.

 

Ramon Miquel y Planas

 

“ El libro – escribió Ramón Miquel y Planas – es la obra más perfecta que ha salido de las manos del hombre. Es un todo completo donde se reúnen un elemento espiritual, que es la obra literaria fruto del pensamiento, y un elemento material, que es el libro como obra tangible. Libro perfecto es aquel en el que ambos elementos – cosa y alma – se corresponden dignamente, aquel donde la belleza de la obra literaria tiene una exacta correspondencia con la belleza y perfección de sus componentes materiales. Esta es la concepción del libro que tienen los bibliófilos”. Objeto material, opus mechanicum, y a la vez discurso dirigido al público.

¿ De qué libros nos está hablando Miquel? Sin duda de ejemplares de tirada limitada donde colaboraron un escritor y un artista grabador, de libros raros con signos visibles de su historia, con defectos de impresión, con marcas de personajes ilustres, de los que tenían anotaciones de antiguos poseedores, del autor, de comentaristas, de los que estaban cubiertos con encuadernaciones de arte. Pero esta idea hace pisar subrepticiamente a la bibliofilia el terreno cenagoso de una vacua artificiosidad que se desentiende de la ‘raison d’être’ de la invención del libro impreso, un artilugio orientado desde el siglo XV hacia la difusión de ideas y por ello con vocación natural hacia la tirada ilimitada.

Article: “¿Qué es un libro de bibliofilia?”, en el  vlok de José Luis Checa Cremades.Desembre 2011.

http://checacremades.blogspot.com/2011/12/que-es-un-libro-de-bibliofilo.html

 

Read Full Post »

Older Posts »