Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

 I

No diguis a la família

que pateixes bibliofília,

car si ho sap la teva dona

no tindràs una hora bona.

II

Comprador passavolant

es torna a voltes, constant:

aquest canvi sols depèn

del bon tracte del qui ven.

III

A més d’un ha tret d’apuros

havê en llibres gastat duros,

puix que el llibre a tot arreu

és cosa que avui té preu.

IV

Llibreter que enganya al client

a la llarga hi surt perdent:

perd prestigi, perd dinê

i la dignitat, si en té.

V

El llibre d’actualitat

sol fer-se vell aviat.

Quan no interessa a ningú

El drapaire se l’enduu.

VI

Ningú no aprendrà cap cosa

si llegeix novel·les rosa,

puix són cursis cent per cent

del títol a l’argument.

VII

Sempre ha estat poc elegant

girà els fulls ensalivant,

i molt propi del marrà

amb els dits els fulls tallà.

VIII

Entre els escriptors d’abanss

n’hi ha, sens dubte, de molt grans.

però es troba en l’antigor

cada llauna que fa por.

IX

A més d’un col·leccionista

no convé perdre’l de vista,

puix si bades una estona

a ta esquena col·lecciona.

X

Hi ha catàlegs que ofereixen

llibres rars que no els posseixen:

els demanes i és sabut

que et diuen que els han venut.

Del llibre: “Els cent consells del llibreter decent” de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millà, Barcelona, 1947.

 

          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ            χφ                   

 

Turnebe, el eminente helenista, el día de sus nupcias se olvidó de ir a la iglesia, embebido en la lectura de los clásicos; Guillermo Bude, entregado a la lectura de Virgilio, contestó cierto día a la criada que despavorida le anunciaba que la casa estaba ardiendo: ‘Ya te he dicho que las cosas de la casa se lo cuentes a la señora’. El abate Goujet murió de pena por haberse visto obligado a vender su biblioteca. Jules Danin decía: ‘ Amigos míos: el que quiera conocer de una sola vez todos los males de esta vida, que venda sus libros’. Gopil, profesor de Botánica, murió de desesperación al ver su biblioteca entregada al pillaje. R. Brunck a quien los reveses de la fortuna le obligaron a vender poco a poco sus libros, cuando oía hablar de alguno de los volúmenes que había poseído se le saltaban las lágrimas y dícese que murió poco después de efectuar su última venta; le mató ‘le dernier coup’. Jules Claretie, que había donado su rica colección de libros románticos, entre los cuales se encontraba un ejemplar de la célebre edición de Pablo y Virginia de Curmer, a la Biblioteca del Arsenal de París, compareció un día, pobremente vestido, ante el director de la Biblioteca; le pidió permiso para hojear sus libros, y dos días después se quitó la vida. El marqués de Chalabre murió de un ataque de desesperación, al no poder adquirir un ejemplar de cierta obra que jamás había existido; una Biblia que en un momento de buen humor había inventado Charles Nodier. Petrarca murió en el bello lugar que corresponde a un bibliófilo: ‘ Sur son Virgile ouvert le doux Petrarque est mort’.

Brunet halló también la muerte sentado en una silla, rodeado de libros, tal cual había vivido. Mommsen, rendido de fatiga y por el sueño, prendió fuego a sus largos cabellos blancos en la bujía con que se alumbraba, mientras trabajaba en su biblioteca, y murió pocos meses después como consecuencia de las quemaduras sufridas.”

Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo. Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 3-4.

 

Read Full Post »

“ Del Llibre Vell, dels Amants del Llibre Vell, de les Coses del Llibre Vell, i dels Llibreters de Vell.

“No hi ha mestre com l’experiència”, diu un adagi dels temps de la picor. Un mestre, però que cobra molt cares les seves lliçons, puix les cobra en anys, en afanys i desenganys, malgrat que molts opinin que l’experiència, com el pit dels homes i el ploure a mar, no és útil per a res, ja que els joves no en fan cas i els vells, els serveix, només, per a recordar les ensopegades de la seva llunyana joventut…

En el cas present, a l’autor d’aquest llibre l’experiència, li ha servit de quelcom. Gràcies a ella ha pogut engiponar els cent consells que hi són continguts, convertint en rodolins el fruit de molts anys de pràctica, d’observació directa, de pols de llibres vells, de pastetes; de moltes barraquetes, en una paraula. Són, doncs, aquests Consells, fills legítims d’estades a les parades dels vells Encants barcelonins, de concórrer a les desaparegudes fires de llibres i de comerciar des de molts anys a la botiga farcida de papers…

Parlen aquests Consells, escrits en un llenguatge casolà, del llibre vell, de les seves coses, dels seus amics i dels seus enemics, i dels llibreters. A través dels rodolins i dels dibuixos que integren el present volum desfilen tota la munió de tipus que’s mouen dintre l’ambient de la compra-venda del llibre vell, on hi abunden els personatges curiosos, des del comprador babau, el paràsit, el que fa el viu i no ho és, fins a l’intel·ligent i el que sap on va; des del col·leccionista estrafolari i maniàtic, fins al correcte i normal. I això tant en el ram de compradors com en el de venedors, com en el dels purament badocs. Tot un món completament desconegut per a la majoria de la gent, que creu que aquest negoci consisteix, només, en un “tant ne vols, tant te’n donaré”; a comprar a ral i vendre a duro, i a fer com els gitanos amb els rucs, donar aparença de nou al llibre tronat. A uns i altres van, doncs, adreçats, aquests Consells.

Com ja diu el títol és aquest un llibre decent, escrit per un llibreter ídem, i ninotejat per un dibuixant no menys ídem, que han volgut, com aquell que fa una facècia intranscendent, dir unes quantes veritats de grandària natural sobre això del negoci del llibre vell, de les coses del qual us dic que se’n podrien omplir volums i més volums farcits de psicologia. Nosaltres, però, enemics de transcendentalismes, oferim al lector, d’una manera modesta i platxeriosa, aquesta psicologia en píndoles pastades amb versos de rodolí i amb ninots humorístics; car així resulta menys indigesta.

Llegiu, si us plau, aquests Cent Consells del Llibreter Decent, i preneu-ne la bona voluntat, puix que la intenció no és pas dolenta. .. I no us hi encaparreu, que en aquest món no som res, i un dia és un dia i avui hi som, i demà… potser també”.

A manera de pròleg, del llibre Els cent consells del llibreter decent, de Jordi Trieu i Remeneu, editorial Millà, Barcelona, 1947; p.9-11.

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El comercio del anticuariado es una consecuencia inmediata del amor al libro. Sin amor al libro no existirían esos rincones estratégicamente escogidos en los más artísticos e históricos barrios de las viejas ciudades europeas, donde ordinariamente hacen sus vidas los cultivadores de esta rama de la librería; faltaría uno de sus más bellos encantos al barrio gótico de Barcelona, a la calle de la Feria de Sevilla, a la cuesta de Atocha de Madrid. La City, de Londres, habría perdido un rasgo tan privativo suyo como la propia niebla; sin amor al libro, las márgenes del Sena no se hubieran poblado jamás de esas pintorescas instalaciones, donde los bouquinistas, a diario, pasan sus horas más queridas, y adonde los peregrinos de la amada Lutecia Parisiorum, segunda patria chica de todos los europeos cultos, no pueden dejar de flanear unas horas llenas de hondas y profundas emociones.

Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo”, Gráficas González, Madrid, 1946; p. 3.

 

Read Full Post »

Eugeni d’Ors, al seu estudi a la Casa de les Punxes. Font: Biblioteca de Catalunya.

– Però la Biblioteca de què parleu ¿ ha de servir també per als estudiosos de Ciència, o únicament per als estudiosos de Història, que encara no sabem si n’és una, de ciència, i que sembla sempre l’afavorida, en totes les nostres temptatives culturals? – m’objectava avui un amic.

– Per als uns i per als altres, li he respost. Tal com jo la voldria, tal com penso que tots la volen, se tracta d’una Biblioteca general. Si no immediatament, de seguida. L’interès per les coses de ciència comença a desvetllar-se aquí. S’ha comprès, a l’últim, que una revifalla nacional no esclarida per altres llums que les de la Història restaria sempre com alguna cosa d’obscur. Als començos del sigle XIX, la Història era la disciplina lliberadora, la “humanista” essencialment. Són les coses canviades. La lliberadora és avui la Ciència. El lloc nucleal de les “Humanitats” l’ocupa potser ara la Biologia… En tot cas, quan l’Ajuntament de Barcelona, en un Pressupost famós no arribat a efecte, va manifestar el seu desig de fer quelcom en aquest sentit, especificà ab perspicàcia que una bona part de lo que concedia devia esmerçar-se en l’adquisició de llibres moderns. Per als estudiosos, esperem, doncs, que serveixi la Biblioteca. I, en veritat, tant com la seva fundació se vol festejada en tribut sobrenacional a la glòria de dos Marcelí Menéndez y Pelayo, podria conjuntament ser-ho en tribut anàleg a la glòria de don Santiago Ramón y Cajal.

Del qual no em desplauria que ens enrecordèssim una mica també, en aquesta ocasió o en una altra. L’analogia de circunstàncies ho voldria, si manquessin altres raons. També ( si no m’erro) el senyor Ramón y Cajal ha estat, com el senyor Menéndez y Pelayo, estudiant a Barcelona… Cert que aquest s’ha ocupat després, ab passió, ab sabiduria i ab èxit, de les coses nostres. Però, què diable!, al cap i a l’últim, també és una cosa nostra, la nostra escorça cerebral.

Que no es pugui dir que la nostra escorça cerebral és menys agraïda que la nostra literatura! Que no es pugui dir, sobretot, que el modern impuls de la catalanitat no sap sortir-se un poc dels límits de l’arqueologia”.

“S’hi parla també de la biblioteca”, en el llibre :Eugeni d’Ors. Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 594.

Llibre sobre Lacan amb pròleg d’ Oscar Masotta

“ De las ventas de libros de segunda mano y antiguos mejor no hablamos. Las dos ferias del libro viejo y de ocasión que se celebran anualmente en Madrid son un profundo fracaso de ventas. Las librerías de libro antiguo y de ocasión se sostienen gracias a algún buscador con servicio de correos para facilitar el libro encontrado, dentro o fuera de la provincia del lector que afronta los gastos de envío – fundamentalmente, Iberlibro. Los libreros antiguos están haciendo un esfuerzo de permanencia horaria inmenso para captar clientela suficiente. Es una labor de ensanchamiento horario de empresas familiares que ya se observaba en la ciudad librera por antonomasia: Buenos Aires. No es que a algún porteño le sea necesario el libro de Lacan prologado por Oscar Masotta para conciliar el sueño en plena madrugada, es que se pillan más despistados y caprichosos compradores si no se cierra ni por la noche. La necesidad hace virtud librera en las espléndidas tiendas de segunda mano de las calles Corrientes y Santa Fe de la capital argentina. Aquí, con una clase media menos amiga del libro que la argentina, va a tener que suceder un milagro para que no sean los grandes almacenes o las grandes extensiones de libros – La Central, FNAC y la Casa del Libro – las proveedoras del libro en régimen de oligopolio. ¿ O tendremos que volver a la edición del libro por suscripción, a casi cien años de la publicación del Ulyses ( 1922) de Joyce por Shakespeare&Company en Paris?”

Article: “ El fúnebre cierre de librerías en Madrid” de Julián Sauquillo, a

https://www.cuartopoder.es/ideas/opinion/2012/12/02/el-funebre-cierre-de-librerias-en-madrid/

 

Read Full Post »

“ Fa bo, tornant de l’àgora, d’instal·lar-se recullidament a la biblioteca. Fa bo de recorre-hi, l’un darrera l’altre, els llibres nous – els llibres nous que no parlen de la cosa de què, per tants dies, tant heu sentit parlar, tant heu parlat vosaltres mateixos… – Repòs saludable!

Biblioteca: món. – Món, sense unitat. – ¿ A què s’assembla més una biblioteca nodrida? A un manicomi. Els llibres, com els bojos, s’ignoren l’un a l’altre, fins estant de costat. Cadascú raconta llargament la seva pròpia cabòria.

Quan vénen nous llibres, els que ja ocupen son lloc en la biblioteca semblen prendre, per alguns dies, una posa d’hostilitat. Se diria que els últims arribats han d’omplir, durant un període, funcions de postulació, arrossegant-se per les taules, per les butxaques, pels mobles i llocs més diversos, abans de trobar una plaça convenient, en l’hostal d’un prestatge de llibreria… Cal que els ja instal·lats s’apretin, se molestin, per a fer lloc a l’intrús… Però a l’endemà ja és un d’ells, ja és com ells. Ja l’ignoren, atent cadascú a la seva pròpia cabòria només.

Abans d’això, aprofitant aquella hora inquieta, que és la de més interès potser, de la vida dels llibres impresos –quan no són fets per nosaltres – parlem per uns dies – ab calma, bon Déu, ab santa calma! – dels ingressats darrerament, mentre nosaltres peroràvem a l’àgora.

“Retorn a la biblioteca”, Eugeni d’Ors en el llibre: Eugeni d’Ors. Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 348.

Imatge de l’article del vlok del Museo Iconográfico de la Literatura Popular

“ La bibliofilia es un imperio vasto y populoso, con numerosas provincias muy distintas unas de otras. Hay devotos de los incunables, de los manuscritos medievales, de las ediciones artesanales, de los libros miniatura, de los elzevires, de la tipografía dieciochesca, de los relatos de viajes ( pensemos en los hermosos tomos de Burton y del capitán Cook). Una de las provincias más desconocidas es la de la literatura popular. De hecho, cuando se piensa en la palabra bibliofilia, la primera imagen que viene a la mente es la de un coleccionista de onerosas ediciones antiguas. Pero en el amplio territorio que va de la novela gótica a los bolsilibros ochentosos ( pasando por folletines, novelas en cuadernillos, pulps y las revistas en formato digest de los años cincuenta), se extiende el coto de caza de los eruditos de lo maravilloso. Una bibliofilia quizá nueva, pero no menos fascinante que la otra.

Article en el vlok de Carlos Abraham: Museo Iconográfico de la Literatura Popular: http://museodeliteraturapopular.blogspot.com/2010/05/bibliofilia-de-la-literatura-popular.html

 

Read Full Post »

“ La literatura popular escrita i estampada damunt de fulls populars ha donat alguns documents a la cançonística popular i ha creat un tipus de literatura popular qualificada de canya i cordill, pres de la forma d’establir les parades típiques de romanços i de penjar-los. Solien situar-se vora d’esglésies, en les parets d’aquestes, a vegades, a dos arbres propers i travessaven uns cordills que anaven d’un clau a l’altre, i damunt d’aquests cordills penjaven els romanços i altres fulls populars. Per a sostenir-los es valien d’una curta canyeta esberlada que feia l’ofici de pinces o agulla. Aquesta curiosa forma d’instal·lació,la típica canya i el clàssic cordill, han donat el qualificatiu del tipus de literatura que popularitzaven els documents. El poble els adquiria i llegia amb gran fruïció fins a aprendre’ls de memòria i involucrava al corpus de la seva cançonística els que més el satisfeien.

Aquestes cançons eren propagades pels cecs que venien els romanços i que solien freqüentar aplecs, mercats, festes i llocs concorreguts per molta gent. Els temes preferits eren les facècies de lladres, que originaren algunes de les gracioses cançons de bandolers del nostre cançoner. També els casaments desiguals, les facècies de festeigs desbaratats, desavinences conjugals i altres arguments de to poc elevat però molt del gust del poble. Aquesta mena de cançons solen ésser molt descriptives i excessivament llargues. Llur valor literària és escassa. Solen ésser de versos curts i tallades en esparses de sis versos i dos de rescobla, que fan un total de vuit versos per posada.

Les melodies d’aquests tipus de cançons no solen ésser de les de més mèrit musical. N’hi ha moltes que tenen tonades de manlleu, o sia melodies pròpies de diverses cançons que hom no pot considerar exclusives de cap de les diferents que se’n serveixen. Crear un text és molt més fàcil que crear una tonada; altrament, per a fer una melodia cal una elevació espiritual i una ànima molt més refinada i elevada que la dels dictadors de la generalitat de cançons de canya i cordill, i és un fet naturalíssim que adaptin llurs composicions literàries a melodies ja existents de tall superior al de la lletra i més antigues que aquesta. Amb tot, cal advertir que generalment les melodies pròpies del tipus de cançó que ens ocupa tampoc no són documents melòdics de gran força, malgrat ésser més valuoses que els textos.

Carregats de romanços! Plecs de fil i canya de la col·lecció Pau Vila ( Fundació Boscg  Cardellach) http://www.fbc.cat/events/2013/04/22/01/carregat-de-romancos

Les cançons d’aquest tipus revelen un origen poc arcaic davant la gran edat que acostumen a assolir les cançons. La majoria són de la darreria del segle XVIII i primeria del XIX; possiblement n’hi ha de més arcaiques, però creiem que han d’ésser molt escasses en nombre i que llur antigor no és gaire més reculada.

Les parades de romanços amb els cordills i les canyes han subsistit fins a la primeria d’aquest segle i amb elles la propagació del tipus de cançons de què parlem. A Barcelona recordem les parades establertes a l’entrada del carrer del Carme a les parets de l’església de Betlem, la de l’entrada de la Volta del Teatre, instal·lada a les parets del teatre Principal, i la del carrer de l’Hospital cantonada amb la Riera Baixa. En totes elles ens havíem embadalit nombroses vegades. Fa uns quinze anys que vam fer un viatge exprés a Vic per tal de veure’n una d’establerta a la vella Rambla ausetana, en la qual vam comprar una bona quantitat de romanços; en vam treure una fotografia que la nostra inexperiència fotogràfica va esguerrar. Se n’instal·laren encara en la famosa fira de l’Hostal del Vilar del Lluçanès.

Del llibre “Cançons Populars Humorístiques” de Joan Amades, a Notes número VIII, parlant de la cançó El pobre alegre, p.135-137.

 

Hostal del Vilar ( Lluçanès)

š          š          š          š          š          š          š

 

“ Sobre la estructura y distribución de la información contenida en un libro y en una página hay mucho que decir, pero el libro como objeto no depende de ellas. Podríamos hablar de la historia del papel, de Gutenberg, de Manuzio, pero todo eso amerita un artículo aparte.

Lo que si hay que reconocer es que gracias al desarrollo de la lengua y la escritura, a la revolución de la imprenta, la tipografía y la tinta, a la invención del papiro, el pergamino y el papel, y sobre todo al ingenio del hombre que dejó de enrollar el conocimiento para hacerlo libro, yo encontré parte de mi esencia y he pasado muchos o miles de buenos momentos comprándolos, diseñándolos, acariciándolos y, a veces, leyéndolos”.

Los libros y yo”, article de Victoria García Jolly en el seu vlok http://joliejollyjolie.blogspot.com/2010/06/los-libros-y-yo.html. L’autora és directora d’art  de la Revista Algarabía (www.algarabía.com) y ha publicat diversoss libros, entre ells Cuentos del armario, ( https://www.facebook.com/Cuentosdelarmario/ )

A facebook: https://www.facebook.com/pg/Cuentosdelarmario/posts/

 

 

Read Full Post »

“ M’hauria plagut de dir-ne romanç de la meva obra. Quan jo era petit es venien encara a la plaça de Sant Agustí, al carrer de l’Hospital, entre la font i el carrer de Cervelló, a la porta de l’església de Betlem i en molts altres indrets de Barcelona els romanços de dos i de quatre quartos en paper de fil. Al capçal duien un gravat al boix i el text era imprès a dues columnes.

En aquella romanços vaig llegir per primera vegada els amors de Pierre de Provença amb la gentil Magalona i la fuita a cavall d’Orlando Furioso, que s’enduia pels aires la bella Angèlica. Les obres originals podrien ésser en vers, però aquelles humils versions eren en prosa.

El poble, de tot allò, en deia romanços. Diàlegs com el d’en Saldoni i la Margarida, receptes per a guarir les migranyes d’amor, vides de bandolers com en Panxa-Ampla, la verídica història de Romeu i Julieta. Per la seva universal comprensió aquell romanço que venia a omplir les incipients necessitats literàries d’un poble que havia perdut fins el record de la seva cultura, podria ésser considerat, segons com, l’humil antecessor de la nostra novel·la.

Gravat de 1850 recreant una parada de romanços a la Pl.de Sant Agustí Vell (Barri de la Ribera, Barcelona),vist a la Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_de_canya_i_cordill

Qui em provarà que novel·la sigui millor i més català que romanç? Se’m podria dir que romanç és el nom d’una composició breu en vers. Però, quina conveniència pt haver-hi a reservar aquella denominació per a un gènere literari que, si mai ha florit en la nostra literatura, ara ha desaparegut? Del meu temps el poble només deia romanços a aqueixes obres ce canya i cordill que suara he descrit.

Quan pensava en dar el nom de romanç a Les Llàgrimes de Sant Llorenç, no pretenia, però, resoldre una qüestió lingüística. Recordava les hores que jo havia passat al fons del magatzem de casa, al costat del vell piano de cua que tenia a sota un barril de sal sosa, on per molt de temps es consumí un exemplar del Don Quijote de la Mancha, editat per la casa Oliveras, de Barcelona. Allí llegia i tornava a llegir els romanços que el meu germà gran comprava, i de les llàgrimes que en varen costar se’m va fer un fons emotiu que no s’ha refredat del tot encara.

La paraula romanç té per a mi un humor fort que m’embriaga de poesia; significa pròpiament una narració on predominen els elements humans,fins al punt que si un paisatge s’hi troba és un estat d’ànima; treu el seu origen d’aquella nomenclatura delmeu poble , que dava aquest nom, no a una composició breu en vers, sinó a una gran varietat de composicions literàries que s’imprimien en 8.º a dues columnes, en paper de fil, i eren venudes en parades de canya i cordill a la plaça pública.

Llegit a “Història d’aquest llibre”, una mena de pròleg del llibre Les Llàgrimes de Sant Llorenç de Pere Coromines, Antoni López “El Vell” Editor, Barcelona, 1929, p. 8-11.

Imatge a: https://lateiera.wordpress.com/2014/10/14/entre-loralitat-i-la-impremta-els-romancos-de-fil-i-canya/

 

 

 

Evangeli segle VII a la Catedral Montsa ( Italia).Imatge a: https://www.globalintergold.info/es/los-libros-en-oro-con-mayor-aforo-zo58/

“ los libros, además de ser los silenciosos custodios de la poesía, las novelas, la filosofía, la historia, las ciencias y todo el conocimiento, son valiosos por su forma, su papel, su tipografía, sus pastas, sus guardas. Son valiosos porque los podemos llevar, podemos sentir su textura y calcular su peso. Un buen libro cautiva por su tamaño, por sus cabezas y sus lomos. Y si el contenido es bueno, cautiva también nuestra imaginación y nos mantiene pegados a él del prólogo al epílogo, del frontispicio al colofón.

Los hay de todos niveles, desde una elegantísima edición con cantos dorados, pastas de cuero, guardas pintadas a mano, papel biblia y grabados en hoja de oro, hasta las ediciones más rústicas y sencillas, pero todos ellos son herederos de largos años de evolución, de mil esfuerzos que ha realizado el hombre para transmitir a su descendencia el conocimiento adquirido.

Y analizando más profundamente lo que es un libro, recuerdo que Àngel Cosmos en su introducción al catálogo de la exposición del libro objeto por correo del archivero, lo definía de la siguiente manera: “ El libro, objeto para leer; objeto, cosa que, incluso pudiera tener forma de libro”.

 

“Los libros y yo”, article de Victoria García Jolly en el seu vlok http://joliejollyjolie.blogspot.com/2010/06/los-libros-y-yo.html . L’autora és directora d’art  de la Revista Algarabía  y ha publicat diversos llibres, entre ells Cuentos del armario, (  https://www.facebook.com/Cuentosdelarmario/  )

Llibre d’Àngel Cosmos; Pamplona, Euskal Bidea, 1981

Read Full Post »

“ La veritat és que els amants de les llibreries es poden assemblar molt als pelegrins; de vegades, una llibreria té una reputació consagrada, i hi viatgem amb l’esperança de trobar-hi un moment salvífic. Anem a la Skakespeare and Company de París, l’últim tribut de George Whitman a la llibreria del mateix nom regentada per Sylvia Beach, que va publicar l’Ulisses de James Joyce. A la Bertrand de Lisboa, que va obrir el 1732 i es va traslladar a la seva ubicació actual a la Rua Garrett després que la llibreria quedés destruïda arran del gran terratrèmol del 1755. A la Selexyz Dominicanen, que ocupa una església del segle XIII a Maastricht i solia fer les funcions d’un cobert per a bicicletes particularment esplendorós. A l’ara difunta Rizzoli del carrer 57 Oest de Nova York, amb les seves espectaculars aranyes de llum i baixos relleus, o a la Moriota Shoten de Tòquio, que en

Hay-on-Wye

qualsevol moment ven exemplars múltiples d’un sól llibre. A Hay-on-Wye, una població de 1.500 ànimes situada a la frontera entre Anglaterra i Gal·les que té dues dotzenes de llibreries, i que cada any augmenta per un breu lapse de temps, a fi d’allotajar una quantitat de persones fins a cinquanta vegades superior a la pròpia població mentre acull el seu famós festival, descrit una vegada per Bill Clinton com ‘ el Woodstock de la ment’.

Tanmateix, a la majoria de nosaltres, les epifanies de llibreria més riques ens han esdevingut no en llocs als quals hem arribat deambulant cansadament con cercador piedosos, sinó en d’altres amb els quals vam ensopegar per atzar”.

De la Introducció del llibre “Tafanejar. Llibreries del món”, escrita per l’editor Henry Hitchingss, p.20-21.

Selexyz Dominicanen a Maastricht

“ El libro como obra de arte invita al espectador-lector a “leer lo visual y a mirar lo textual”. Hay dos miradas que confluyen tanto en el que crea el libro como en el espectador-lector, una mirada interior o introspección visual y una mirada exterior o expresión literal…

El libro como objeto de arte es eminentemente interdisciplinar, se abre a un sinfín de disciplinas y enfoques múltiples. Es también un libro que despierta todos los sentidos para ganarse el sinsentido del sentido del libro tradicional y a su vez nos ofrece la libertad creativa desnuda de quien lo concibe. Suele ser, por lo general, un ejemplar único ( libro original, libro montaje, libro reciclado…) y seriado ( oscilan entre 1 y 1000 aproximadamente) y la figura del editor no suele intervenir en ese tipo de libros.

Éstas son características todas ellas objetivables y fácilmente perceptibles pero hay una característica que debemos mencionar y que creemos que es especialmente relevante: el libro como objeto de arte tiene un espíritu de “universalidad”, construye un mensaje, a ser posible universal, es más amplio y más internacional, y en eso reside la encrucijada entre el contenido y la forma. En cierta manera el libro como obra de arte constata la amplia red de conexiones a las que está unido, así pues, si recordamos las palabras de Michel Foucault refiriéndose al libro tradicional, en La arqueología del saber, nos daremos cuenta de que el libro como obra de arte va más lejos va siempre más allá, está inmerso en alusiones constantes a otros libros, frases, estableciendo una red”.

Article:”El libro como obra de arte y como documento especial” de Magda Polo Pujadas,a Anales de Documentación, 2011, vol.14, nº 1.

Llibreria Rizzoli a New York ( ara tancada)

 

Read Full Post »

Older Posts »