Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres’ Category

Ramon Miquel y Planas

 

“ Els llibres poden generar afecte, estima i col·leccionisme. De qui té aquesta mena d’afecció, més aviat orientada cap al continent que cap al contingut del llibre, se’n diu bibliòfil. Aquesta activitat consisteix  a publicar o a adquirir edicions especials, dites de bibliòfil, més curoses que les corrents, amb tipografies especials, o un nombre limitat i numerat d’exemplars, que es valoren per la raresa, l’antiguitat, la procedència, la il·lustració, la relligadura i en què el que menys importa és el text…

Ha hem trobat, des dels seus inicis professionals, Joan Vila treballant per a un editor íntimament lligat a la bibliofília, un dels artífexs de la seva recuperació a Catalunya: Ramon Miquel y Planas. També, més tard, participà a la revista Bibliofília i continuà enfeinat en altres activitats com a decorador del llibre.

Com a il·lustrador de llibres de bibliòfil, Joan Vila té una participació important, sobretot a partir del 1921, en què, per a l’editor esmentat, il·lustra i decora La librería de Tomás de Iriarte.

 

Les imatges recreen l’ambient romàntic a l’interior d’una llibreria, amb escenes que remeten a representacions teatrals. Hi són fidelment reproduïts tant els detalls propers com els llunyans, com per exemple a la il·llustració 57, en què veiem amb precisió el carrer a través dels vidres.

D’Ivori continuà il·lustrant llibres de bibliòfil durant tota la dècada.

Una participació important, pel que fa a la il·lustració, i original, pel que fa a la tècnica, és la del llibre editat el 1924 per l’Institut Català de les Arts del Llibre de Barcelona, un volum commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació. Es titula Contes de bibliòfil, i acull un conjunt de narracions breus a l’entorn de la bibliofília, recopilades i traduïdes per Ramon Miquel y Planas…

 

El nostre dibuixant il·lustrà dues històries: ‘El darrer llibre’ i ‘En Quicu dels llibres’. Per a aquesta féu tres il·lustracions, que situà en exteriors que li permeteren de representar espais de la Barcelona del segle anterior, on les imatges arquitectòniques i l’entorn en general adquireixen més importància que l’acció dels personatges. Les il·lustracions són impreses a quatre tintes i molt reeixides. Les dues composicions que va fer a l’altre conte tenen un desusat insòlit. Aquest efecte es deu a la talla xilogràfica, a càrrec  de l’artista, que no hi tenia experiència. Aquest aspecte rudimentari i dur no desdiu del conjunt del llibre, d’ambientació romantico-barroca, però d’estils molt variats, incloent-hi il·lustracions d’expressa rusticitat, executades en xilografia, com les realitzades per Apa i Ollé”.

“Joan Vila, ‘D’Ivori’, il·lustrador”, de Montserrat Castillo en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgines 123-124.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

Sociedad de Bibliófilos Españoles
ne majorum scripta pereant

 

“ Nosotros los bibliófilos no tenemos registro, asociación, club o como queramos llamarlo donde poder inscribirnos. Nadie nos da el marchamo de bibliófilos. La bibliofilia es un sentimiento, y se la diagnostica uno a sí mismo. Los síntomas son: estar a gusto entre libros, o en bibliotecas y librerías. Charlar con los amigos de nuestro mundo libresco. Acudir a congresos y cursos y conferencias sobre estos asuntos… ¡ y no aburrirse¡. Perfeccionismo con la bibliografía y conlas citas. ¡ Preferir este mundillo a otros, más populares¡. Orientar tu tiempo hacia los libros. Esto, créanlo o no, llena una vida. El bibliófilo suele encontrarse solo: nadie sabe tanto de su especialidad como él. Para paliar la soledad del bibliófilo, a partir del siglo XIX existieron en España sociedades corporativas, a imitación de las francesas. Destacamos la Sociedad de Bibliófilos Españoles, fundamentalmente dedicada a imprimir libros valiosos para la literatura y la historia española, en tiradas muy limitadas.

 

También existieron sociedades de tipo regional o local, como la de bibliófilos andaluces, con objetivos parecidos. Guardo en mi colección algunos folletos de estas sociedades, casi a modo de anuncios publicitarios en los que se trata de conseguir clientes/compradores. Existen hoy algunas sociedades de bibliófilos cuyo único fin es la venta de facsímiles entre sus socios. No son, desde luego, nuestro modelo. También podemos encontrarnos con los que yo llamo ‘bibliófilos a la violeta’, que tienen una colección ostentosa, de lucimiento, llena de estas caras ediciones facsímiles de adorno que fabrican algunas editoriales. Con más interés, existen asociaciones temáticas, como la de bibliófilos taurinos, o regionales, como la de bibliófilos catalanes, o la UBEx, creada en 1992”.

 Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

 

66a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern I.

 

 

(SENSE COMENTARIS)

 

 

 

Read Full Post »

Cartells de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, des de 1952 fins avui, en falten 4, dels anys 1946, 1947, 1949 i 1951. Si algú els té i me’ls pot facilitar li estaré molt agraït.

Els quaranta primers es veuen millor perquè són del llibre: .: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, CADENA, Josep Ma. Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991. La resta no estan tant bé, però no he trobat res millor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Bibliotuitades

Per quan un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques a Barcelona?

Em sembla molt vergonyós que Barcelona no tingui un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com cal.

Porto més d’un any, via ‘tuiter’, preguntant a l’ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, com és que Barcelona ( Ciutat de la Literatura segons la UNESCO) no té un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques. I com a bon torracollons continuaré un temps més, i potser ampliaré la ‘torracollonada’.

Museu del Llibre i les Arts Gràfiques (†)

 

La ciutat ja en va tenir un de Museu, al Poble Espanyol , però per causes desconegudes ningú sap on para, o potser sí. Moltes de les coses que Barcelona tenia en el Museu del Poble Espanyol1 estan deixades a altres museus.

A la Biblioteca de Catalunya, Frederic Marès, va deixar una col·lecció de llibres impressionant, i va demanar unes condicions que crec que no les han complert. Tenen part la col·lecció en una sala per poder visitar-la, però com si no hi fos. Sala que té per nom, ves per on, Via Crucis 2.

Sala Via Crucis a la BC

 

En el Museu del Disseny, també li diuen Hub, no sé per què, queda alguna cosa i és possible que en els seus soterranis tinguin peces, o haurien de tenir, que abans eren a Pedralbes3, però allò ho van clausurar i ho van portar, tot?, cap al Hub Zara-Mango. Ara ensenyen quatre cartells i gràcies.

 En el Hub, una de les coses que ensenyen és un llit molt gran, en el que dormia el rei quan venia a Barcelona i parava per Pedralbes, allà el tenien posat en el seu lloc natural, el dormitori sencer del rei amb tots els mobles i que quedava bé, ara en el Hub Zara-Mango només hi ha el llit palplantat allà el mig.

Llit Alfonso XIII, ara, en el Hub del Dissseny.

         Dormitori del rei Alfonso XIII a Pedralbes,  en el Museu del Disseny només hi ha el llit.

 

La que diuen potència mundial de la literatura, que ja no ho és, no sembla gaire interessada en el tema.

En el ‘tuiter’ escric sobre tot això, i cada dia poso un Museu relacionat amb el llibre i les arts gràfiques a manera d’exemple, però ningú en fa cas; bé, de tant en tant algun ‘tuitaire’ em dóna la raó, però no gaires.
En el meu vlok he escrit alguns articles parlant del tema i també he posat imatges i adreces de museus de tot el món, perquè algú vegi de què va la cosa, perquè sembla que les administracions no en tenen cap interès.

Si algú està interessat en el tema, pot consultar el vlok, on hi ha articles des de l’any 2010, sobre el No museu a Barcelona i sobre Museus per tot el món.

Vlok 2010: https://biblioaprenent.wordpress.com/2010/11/07/museu-del-llibre-i-de-les-arts-grafiques/

Vlok, 2014: https://biblioaprenent.wordpress.com/2014/12/26/barcelona-segueix-sense-museu-del-llibre/

Vlok 2015 (juliol): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/07/12/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona/

Vlok 2015 ( 10 agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/10/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-ii/

Vlok 2015 (27  agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/27/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iii/

Vlok 2015 (octubre): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/10/01/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iv/

I de moment podeu visitar alguns petits grans museus que tenim per les rodalies (potser  me’n deixo algun):

Museu Alzamora Group a Sant Joan les Fonts (Girona).

 

 

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

 

 

Museu Molí Paperer de Capellades.

 

 

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

          1.En aquella època (1942) Enric Tormo va intentar reunir la tradició de la impremta Aquell Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars va constituir una secció de gravat popular amb les matrius xilogràfiques que la Junta de Museus  havia reunit abans de la guerra. Instal·lat al Poble Espanyol de Montjuïc, aquest embrió de museu va ampliar el seu radi d’acció i el 1968 va adoptar el nom de Secció de Gravat i Arts Gràfiques, amb una creixent aportació de materials diversos (màquines, matrius i impresos). A partir de 1974 se li va donar el nom de Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, tot i que l’acte efectiu d’obertura no es va produir fins a 1981. Comptava amb un taller d’impremta en actiu. Algunes de les màquines tipogràfiques de la col·lecció es van cedir i actualment s’exhibeixen i es conserven a la Sala Temàtica d’Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida ( tancada fa uns mesos).
          2.En la sala anomenada del Via Crucis, i que data de finals del segle XVII, hi ha el Museu del Llibre Frederic Marès, on es mostra una (petita) selecció d’entre els gairebé dos mil documents –manuscrits, pergamins, impresos, gravats i enquadernacions– que l’escultor Frederic Marès i Deulovol (1893-1991) va donar a la Biblioteca de Catalunya.  
        3. El Gabinet de les Arts Gràfiques  a Pedralbes, fou un museu dedicat al disseny de la comunicació visual. Es trobava al magatzem del Palau de Pedralbes de Barcelona La seva col·lecció incloïa mostres significatives de gravat popular, il·lustració de llibres, enquadernació,embolcalls de productes i cartells. Els primers objectes de la col·lecció foren les matrius xilogràfiques provinents de la Junta de museus, que es van instal·lar com a secció pròpia el 1942 al llavors Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol, a Montjuïc.. Empreses importants del sector, com les impremtes Elzeviriana, Bobes, Seix Barral o Tobella, els fabricants dels Naips Comas, els tallers Roca de relligadura industrial o la foneria tipogràfica Neufville van contribuir a l’ increment dels fons del Museu. També alguns artistes o els seus familiars han fet donació de treballs gràfics o matrius de gravat: és el cas de Miquel Plana o bé els familiars de Josep Obiols i Miquel Llovet.

Read Full Post »

 

“ Aquest Mercat ( el de llibres vells del Paral·lel) tenia caire popular. S’hi venien publicacions modernes de tota mena i de poc preu, i hi anaven a parar tots els saldos de les editorials. Les obres de Blasco Ibáñez, d’ Emili Zola i els volums de la col·lecció popular, a una pesseta, de can Sempere de València s’hi feien dir sí senyor.

El moment, aleshores, era exaltat, i s’hi havia de conèixer. Per tant, s’hi venia molta literatura d’aquella que té com a objecte únic encarrilar els homes vers un món, nou de trinca, on regni fraternalment la veritat i la justícia. Si no era així, no hi havia res a fer. Perquè del vell estava demostrat i redemostrat que només servia, si de cas servia per a alguna cosa, per a complicar fins a l’absurd la vida dels homes. Aquesta mena de literatura s’hi venia com pa beneit. També s’hi venia molta sicalipsi.

Venien després els Siete Niños de Écija, el Nick Carter, Simbad el Marino o el Pirata – tant li fa – , Dick Navarro, el terror de las praderas, i alguna altra cosa més, totes elles exacerbadores de les imaginacions a mig raspallar. Els deliris socials i els exaltaments aventurers són com tap i carbassa; sempre van de bracet.

S’hi venien molt les novelles grosses de can Sopena. De les quals hi havia parades plenes a vessar.

 

Hi abundaven les anacròniques novel·les anomenades per entregues, avui desconegudes de la gent i oblidades injustament pels aficionats a la lectura. És una llàstima, perquè resultaven molt divertides. Si ara tornessin a circular, hi hauria qui s’en lleparia els bigotis. Enquadernades, i de dos, tres i fins quatre volums, car eren allargades o escurçades a gust del consumidor, o sigui del públic. Si aquest picava, hom les estirava, com si fossin de goma, fins a l’infinit. Si no, l’editor les matava de seguida. Eren escrites a raig fet per don Luis de Val i un no menys don Rafael del Castillo, entre altres; veritables genis, aquells, en la manipulació d’aquest gènere literari truculent.

Al seu temps acompliren una tasca social: la de fer plorar a cor complet les porteres, les noies per merèixer i, sobretot, les donzelles que ja havien perdut les esperances de maridar-se; tres estaments considerables de la societat. Les llàgrimes solen treure els mals humors dels dintres de les persones i les amanseixen una mica. A les darreres, especialment, els estovava la cotna, que ja se’ls havia tornat dura com la de la cansalada viada, dels sentiments, i els feia sortir al defora, ben amarat de llàgrimes, i per tant aigualit, el verí que sempre porten al cos. Aquesta literatura, aleshores, ja començava d’anar de baix.

Si venia,  també,  molta morralla, que vol dir literatura del pilot.

Hi havia abundància d’especialistes acreditats en la venda de gènere apte per a tots els gustos i anivellat amb totes les butxaques. Segons què volien, els compradors ja sabien on havien d’anar a raure, i àdhuc del mal que havien de morir.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 62.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ ‘ En lo que a mi respecta, insensiblemente, he aprendido a no desdeñar el aspecto físico de los libros. Admiro y acaricio con regusto uno de esos volúmenes de gran precio, que se colocan en hermosos muebles y los igualan. Pero no los amo concupiscentemente, porque hacerlo así sería motivo de sufrimiento 1 ’.

La concupiscencia en el amor por el libro tiene dos alternativas: bibliofilia y bibliomanía, ambas  amalgamantes de amor y sensualidad en el culto libresco. La primera, aunque movida por delectación que puede rayar en el morbo, es auténtica pasión de conocedor de libros y ediciones. La segunda, en ciertos casos, no pasa de obsesión de coleccionista de volúmenes cuyo objetivo apunta más a continentes que a contenidos. Se trata, simplemente, de bibliólatas”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121.

( 1.- Paraules de P. Valery a Livres ).

 

 

Read Full Post »

 

“  Mai no he comprès el bibliòfil sense biblioteca, ni el bibliòfil que té la mania de la virginitat en els llibres; això és: guardar-los gelosament sense tallar-ne els fulls. En el primer dels casos deu ésser com el de l’home disposat a fer tombarelles perquè dels dits del linotipista d’un diari el seu nom passi a les “Notes de societat”. En el segon, com el del col·leccionista de cap-i-cues o de canyes de pescar balenes.

 

No en tots els llibres hi ha un contingut que valgui la pena d’exhaurir ni de tastar només. Cal escollir els llibres, naturalment segons les afeccions i el paladar de cadascú. Però llegir-los ¡ Bibliòfil és tota persona amant dels llibres preciosos o rars. Entesos. Bibliòfil, però, que no llegeix, no és digne de posar domassos al sol per l’exemplar que li ha costat una fortuna. Prefereixo aquell qui, no essent-ho, sap gustar les abundoses gemmes de “Claror”, del poeta Sebastià Sánchez Juan ( per citar-ne un dels nostres), en edició gairebé de bibliòfil. O l’exquisitat d’estil d’un Gabriel Miró i la profunditat teològica d’un auto sacramental de Calderón en qualsevulla de les edicions més populars.”

Del llibre: La Petita Història de la meva Biblioteca, de Miquel Saperas, Ed. Altés, B, 1961; p.33-34. Conferència llegida a l’ Hotel Colom el 16 de maig de 1958, després de celebrada la Junta General de l’ Associació de Bibliòfils de Barcelona.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ Vestido hermoso para el pensamiento, para la obra del espíritu, es el libro bien impreso. Pero hay vestidos hermosos y vestidos de lujo, para complacer gustos exquisitos, de quienes a veces pueden preocuparse más por continentes que por contenidos. En la estimación del libro como cosa, como objeto, radica uno de los aspectos de la bibliofilia, por supuesto el menos espiritual. En 1936, la Unión latina de Editores publicó el Código de la Bibliofilia moderna, compuesto por Maurice Robert. En uno de los considerandos se apunta que ‘ el bibliófilo ama los libros y tiene el placer constante de mirarlos y palparlos’, indicándose así cómo junto con la valoración espiritual del libro entra en juego un sentido de coleccionista, una estimación de su ser físico; el libro para mirar y tocar tanto como para leer y vibrar con él”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 120.

 

Read Full Post »

Els que estudien biblioteconomia, documentació, arxivística, etc. , i tots aquells que volen aprendre Bibliologia i tot allò que estigui relacionat amb llibres han de poder llegir suficients coses sobre aquestes matèries. Crec que no tenen cap problema, hi ha molta literatura, però en català crec que molt poca.

D’editorials catalanes i llibres en català, hi ha poca cosa, molt poca. He de buscar més i en més llocs.No he buscat tot el que voldria. Segur que trobaré més coses, però no ho tinc gaire clar.

En canvi en castellà hi ha moltes coses per  llegir i estudiar, molta literatura. És estrany, em sembla curiós ( penós volia escriure, però no és gaire correcte) que en un dels llocs on més coses s’han fet i es fan entorn de la biblioteconomia i la documentació, el lloc que fins fa uns anys era ‘capital editorial’, diuen, no s’editin més llibres sobre aquests temes.

Ja he dit que potser no he buscat prou, però el que he vist fins ara em sembla vergonyós.

Uns exemples:

Editorial Gustavo Gili  (Barcelona): uns quants llibres sobre tipografia, llibres d’artista, disseny,tipografia, enquadernació.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Ollero & Ramos ( Madrid): més de 50 llibres.

  Monografies (impremta, xilografia, incunables, història del llibre, etc.

 

Repertoris bibliogràfics (bio-bibliografies, bibliografies, catàlegs, etc.)

 

Enquadernació i conservació (enquadernació, restauració, etc.)

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Trea (Gijón)

Biblioteconomia: 68 llibres.

 

Documentació i informació: 89 llibres.

Arxivística: 45 llibres.

Edició i Tipografia. Història de la cultura escrita: 66 llibres.

Obra gràfica, bibliofília i edicions singulars: 18 llibres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Trama editorial (Madrid):col·lecció Tipos móviles. 22 interessants llibres sobre llibres i una bona revista: Texturas.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Campgràfic (València):dedicada a la tipografia i llibres d’artista, entre d’altres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat: uns pocs llibres.

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

I podem afegir revistes, amb molts articles que ajuden molt, però no és el mateix.

ITEM: http://www.cobdc.org/publica/item/

Lligall: http://www.arxivers.com/index.php/publicacions/revista-lligall

BiDhttp://bid.ub.edu/

BibliotecaInformacionshttp://blogs.uab.cat/bibliotecainformacions/

        

 

         

 

 

Bibliografia sobre aquest tema la podeu trobar a: Bibliografia sobre biblioteconomia, arxivística i documentació en català, de Mª Fernanda Peset Mancebo, Pilar Montañana Ros i Alfredo Ortín Pérez, a València (1998). 

També hi ha bibliografia editada per Generalitat, Diputacions, Ajuntaments i Associacions.

M’agradaria trobar més coses com:

ARNALL JUAN, María Josefa:Edicions Universitat Barcelona, 2002 – 337 pàgines.

 

BANCHS i VALLS, Narcís:  Edicions i Propostes Culturals Andana, Vilafranca del Penedès, 2009.

 

Vuit llibres sobre L’edició a Catalunya, de Manuel LLANAS, editats pel Gremi d’editors de Catalunya, Barcelona, 2002-2007.

Sortosament tenim unes quantes llibreries de vell on podem trobar autors i llibres més antics ( i no tant) sobre tot això.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »