Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres’ Category

Pere Miquel Carbonell. Chròniques de Espanya fins ací no divulgades (1513)

Pere Miquel Carbonell, notari, historiador, cronista i poeta, d’una peça, nascut a Barcelona el 1437 i traspassat a la mateixa ciutat el 1517, formà una biblioteca d’humanitats, d’història de la Corona d’Aragó i literatures. Vers l’any 1896, un lot d’incunables procedents d’aquesta biblioteca estava en venda a la parròquia de Caldes de Montbui, al preu de cinc pessetes el volum, indistintament. Segons conta Antoni Palau en les seves Memòries, el col·lecionista i llibreter Jaume Andreu n’adquirí uns quants.

Altres biblioteques de començaments del segle XVI, dignes d’ésser esmentades, foren les de Nicolau Pere, en la qual hi havia, principalment, obres dels clàssics llatins i de legislació catalana, i la del gran impressor català mossèn Pere Posa, que es detalla en el famós inventari dels seus béns.

 Suma de la Art d’Arismètica de Francesc Santcliment.Va ser impresa a Barcelona per Pere Posa el 1482.

En l’últim terç de segle hi ha la de mossèn Francesc Serra, doctor en lleis. Un inventari del notari Montserrat Serra, dels anys 1584-1592, ens assabenta que constava d’uns tres mil volums i que la integraven, principalment, obres d’humanitats i de legislació.

És també d’aquella època la biblioteca de l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, molt rica en obres de numismàtica, història i jurisprudència. Antoni Agustí fou el primer que va implantar el sistema de catalogació per matèries. D’aquesta biblioteca, que passà a nodrir el fons de la d’ El Escorial, se’n publicà un catàleg l’any 1586.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Feria del Libro en la Cuesta Moyano 1930

“ Cuando parece que la época del libro está tocando a su fin; cuando los libros, en el sentido clásico del término, serán en poco tiempo un objeto histórico, quizás con espíritu de rebeldía ante lo que se avecina, es rara la pequeña capital de provincia española en donde no se celebre una Feria del libro de ocasión. Confieso mi afición a estas librerías en las que, sin la apariencia de un orden más o menos lógico, se encuentran libros de toda condición, cubiertos con la lógica pátina del tiempo que le da, si cabe, mayor encanto. Callejear varias horas de caseta en caseta, viendo todo lo que hay a la venta, leyendo furtivamente alguna página, confieso que constituye un placer de los que ya no se estilan. Encima, casi por casualidad, aparece la joya que uno no buscaba, en forma de un libro viejo, descatalogado y pidiendo que alguien se lo lleve a su casa.

Cuando, en el decir de Hemingway, uno era pobre, feliz e indocumentado, estas correrías por las librerías viejas constituían una necesidad vita. En ellas, los libros eran baratos. Tengo en la memoria caminatas excelsas por la Cuesta Moyano madrileña en la que, si uno no compraba, que era lo más habitual, al menos hablaba con los libreros, tristes, sabios y expertos, que eran un pozo de sabiduría en lo tocante a libros de todo tipo.

A uno, inexplicablemente inexperto, le compré a precio de ganga el Idearium español de Ángel Ganivet. Dónde está ahora ya no lo sé, aunque este es otro tema. El caso es que, cuando el tiempo ha pasado en abundancia, cuando los libros rebosan en toda la casa, aún considero un placer de dioses, al alcance de cualquier bolsillo, perderse por las librerías de viejo, a pleno sol, para encontrar, si hay suerte, algo que no está de moda, que no es un best seller, pero que, quizás por todo eso, constituya un pequeño tesoro. Uno se lleva a casa el ejemplar cobrado como si fuera un cazador enarbolando un trofeo”.

 “Libro de ocasión de Julio González Puente” , article de Paula Arenas a noticias.com ( era a internet, però ara no surt, he demanat informació i quan la tingui la faré saber).

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Incipit de la Gramàtica de Mates

 

“ A començaments del segle XVI existia a Barcelona una biblioteca particular importantíssima, formada a darreries del segle anterior, que hauria esdevingut d’un valor transcendental per a poder establir el procés de la introducció de la impremta a la nostra Península, si no s’hagués perdut totalment, o n’hagués restat tan sols un inventari. Ens referim a la que formà Pere Joan Mathoses, humanista rellevant de l’època, i el qual no és altre que el revisor de la cèlebre Gramàtica d’en Mates, estampada l’any 1468 ( Aquesta data, però, ha estat recusada per diversos bibliògrafs i erudits, i defensada la seva autenticitat per altres), per Joan Gherling, que tantes discussions ha promogut. Pere Joan Mathoses, prevere beneficiat de l’església del Pi, mestre en arts, home de lletres, erudit i molt al corrent de la producció intel·lectual del seu temps, segons document notarial del 13 d’abril de 1505, descobert per Sanpere i Miquel, llegà en bloc tots els seus llibres a l’església de Nostra Senyora del Pi, amb la condició que es construís un local exprés per a llur conservació, la qual cosa demostra la importància que tindria aquella biblioteca, i que, home de lletres com era Pere Joan Mathoses, no mancarien en ella els llibres que havia produït la impremta catalana fins que ell va traspassar. Dissortadament, com hem dit, aquesta biblioteca es considera perduda, car malgrat les moltes recerques que s’han fet no s’ha pogut trobar. Catalunya ha estat sempre molt dissortada en això,car per haver-se perdut els documents probatoris, definitius, no ha pogut demostrar la seva prioritat en certs fets cabdals de la cultura, com és el de la introducció de la impremta a la Corona d’Aragó, i la seva intervenció en altres, afectes al desenvolupament de la història peninsular.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 149-150.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

… pero peor lectura.

No es solo cuestión de dinero por lo que aumentan quienes se desprenden de los libros, ya que a veces es solo 1 euro el que consiguen por ejemplar ( ediciones como la de los clásicos de TRV). Es sobre todo otro tipo de crisis la causante: la de la lectura.’¿No te das cuenta de que las generaciones jóvenes no tienen más de diez libros en casa?’, dice con cierto pesar el librero de la madrileña librería de viejo El Galeón, José González, para quien está claro que aquí, al contrario que en otros países europeos, no hay una renovación lectora. Le cuesta entender cómo es posible que se le dé tanto valor a la cultura de la rapidez y la poca profundización.

Y además la red.

Fernando Contreras, presidente del Gremio de Libreros de Madrid, habla de un presente en crisis para los libros usados, y se lamenta del daño que internet les hace.¡’Fue lo primero que nos dañó, antes de que llegara la crisis. Además, en Internet no todos lo hacen de modo legal… Esto está empezando a ser heroico’.

Para Luis Domínguez, en cambio, las nuevas tecnologías serán la clave para el librero del futuro. Este apasionado de su trabajo cree con firmeza en un cambio no muy lejano en la educación. Una variación que tiene que ver con una vuelta a la lectura. Antes de irnos, y tras regalarnos un ejemplar de una de sus obras más queridas, nos hace un guiño:’¿Saben qué hace un librero cuando descansa?. La respuesta, hermosa, no podía ser otra: leer.

¿Cuánto cuesta un libro viejo?.

El estado de conservación del libro, el número de ejemplares de la tirada en cuestión, lo raro o difícil que sea de encontrar, el dueño que haya tenido, si está firmado… Son muchos y a veces muy variables los factores que influyen en el  precio que se paga por los libros usados. A veces incluso se puede llegar a comprar simplemente por el peso… otras por el título… Y hay ejemplos de obras, como las escritas por Lorca, que, sin llegar a ser antiguas, se cotizan muy caras, sobre todo si son primeras ediciones.

 

Paula Arenas, a https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

 

 

Read Full Post »

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .

 

 

Read Full Post »

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per tothom, per lectors i per bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Read Full Post »

Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Read Full Post »

“ A la Catalunya vuitcentista el màxim representant d’aquesta tendència ( bibliofília moderna) és el mallorquí Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). Interessat des de ben jove en la cultura i la llengua catalanes, ell fou el divulgador de la màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, la qual orientà tota la seva vida. Bon coneixedor de les principals biblioteques de l’Estat, arribà a ser director de la Biblioteca Universitària de Barcelona i publicà nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Ja en plena maduresa Aguiló s’ocupà de l’edició de l’anomenada ‘Biblioteca Catalana’.

Aquesta col·lecció, que consta de dotze volums, alguns dels quals editats pòstumament pel seu fill, és un recull d’obres cabdals de la literatura catalana medieval, tret del Llibre de Consolació de philosophia lo qual feu en llatí lo gloriós Doctor Boeci, obra fonamental durant l’edat mitjana arreu d’Europa i, també per tant, a Catalunya. És una col·lecció impresa en paper de fil, de format dotzé, molt severa pel que fa a la decoració i la il·lustració, excepte bàsicament la coberta, presidida per una orla rectangular amb elements de regust medieval i renaixentista, vegetal i grotescs, i al bell mig de cada costat hi ha els escuts de Barcelona, Mallorca i València, i la creu de Sant Jordi a la part superior.

Tot i l’austeritat decorativa d’aquests llibres, simbolitzen l’inici d’una via tipològica bibliòfila que serà vigent i millorada encara fins a l’etapa de Joan Vila.

Sens dubte, l’obra de més qualitat editada per Aguiló és el Cançoner de les obretes en nostra llengua materna més divulgada durant los segles XIV, XV e XVI, que imprimí, com la ‘Biblioteca Catalana’, l’impressor A.Verdaguer de Barcelona. Concebut el 1873 i publicat mitjançant fascicles, no sortí definitivament a la llum fins el 1900, mort ja Marià Aguiló. Per a aquesta obra, Aguiló emprà caràcters gòtics i féu copiar gravats xilogràfics antics, que féu estampar en paper de fil, a dues tintes, per tal d’aproximar-lo al màxim possible a les primeres edicions impreses”.

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 151.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

“… la valoración del libro de bibliófilo, es decir, el que miramos desde el punto de vista histórico cultural, estético y rareza. 1º.- El contenido: de qué obra se trata. Para mi, esto es fundamental. Al alma del libro, ( que es su texto, su contenido) el valor se le supone, el alma es el único motivo del nacimiento del libro. Otro axioma: El bibliófilo debe tener claro que es el texto, la obra, el alma, el contenido, lo que da valor al libro; y el continente lo acrecienta. 2º.- La antigüedad, época del ejemplar: incunable, gótico, siglo… 3º.- El estado del ejemplar, más próximo a su estado inicial de fabricación ( primera edición, reimpresiones, ediciones aumentadas…). 4º.- Si está completo, falto o mutilo. 5º.- La limpieza y calidad del papel: superior, normal o vitela. 6º.- La procedencia del ejemplar, la presencia de autógrafos, comentarios manuscritos y otras señas de identidad, como el exlibris de su anterior propietario. 7º.- Taller tipográfico, lugar en el que fue impreso, origen. 8º.- Calidad de las Artes gráficas y tipografía, diseño, materiales utilizados, márgenes, etc. 9º.- Ilustraciones, dibujos y grabados. 10º.- La encuadernación: original de la obra ( de época) o reencuadernada, y la calidad de la encuadernación”.

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.

 

 

Read Full Post »

Ramon Miquel y Planas

 

“ Els llibres poden generar afecte, estima i col·leccionisme. De qui té aquesta mena d’afecció, més aviat orientada cap al continent que cap al contingut del llibre, se’n diu bibliòfil. Aquesta activitat consisteix  a publicar o a adquirir edicions especials, dites de bibliòfil, més curoses que les corrents, amb tipografies especials, o un nombre limitat i numerat d’exemplars, que es valoren per la raresa, l’antiguitat, la procedència, la il·lustració, la relligadura i en què el que menys importa és el text…

Ha hem trobat, des dels seus inicis professionals, Joan Vila treballant per a un editor íntimament lligat a la bibliofília, un dels artífexs de la seva recuperació a Catalunya: Ramon Miquel y Planas. També, més tard, participà a la revista Bibliofília i continuà enfeinat en altres activitats com a decorador del llibre.

Com a il·lustrador de llibres de bibliòfil, Joan Vila té una participació important, sobretot a partir del 1921, en què, per a l’editor esmentat, il·lustra i decora La librería de Tomás de Iriarte.

 

Les imatges recreen l’ambient romàntic a l’interior d’una llibreria, amb escenes que remeten a representacions teatrals. Hi són fidelment reproduïts tant els detalls propers com els llunyans, com per exemple a la il·llustració 57, en què veiem amb precisió el carrer a través dels vidres.

D’Ivori continuà il·lustrant llibres de bibliòfil durant tota la dècada.

Una participació important, pel que fa a la il·lustració, i original, pel que fa a la tècnica, és la del llibre editat el 1924 per l’Institut Català de les Arts del Llibre de Barcelona, un volum commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació. Es titula Contes de bibliòfil, i acull un conjunt de narracions breus a l’entorn de la bibliofília, recopilades i traduïdes per Ramon Miquel y Planas…

 

El nostre dibuixant il·lustrà dues històries: ‘El darrer llibre’ i ‘En Quicu dels llibres’. Per a aquesta féu tres il·lustracions, que situà en exteriors que li permeteren de representar espais de la Barcelona del segle anterior, on les imatges arquitectòniques i l’entorn en general adquireixen més importància que l’acció dels personatges. Les il·lustracions són impreses a quatre tintes i molt reeixides. Les dues composicions que va fer a l’altre conte tenen un desusat insòlit. Aquest efecte es deu a la talla xilogràfica, a càrrec  de l’artista, que no hi tenia experiència. Aquest aspecte rudimentari i dur no desdiu del conjunt del llibre, d’ambientació romantico-barroca, però d’estils molt variats, incloent-hi il·lustracions d’expressa rusticitat, executades en xilografia, com les realitzades per Apa i Ollé”.

“Joan Vila, ‘D’Ivori’, il·lustrador”, de Montserrat Castillo en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgines 123-124.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

Sociedad de Bibliófilos Españoles
ne majorum scripta pereant

 

“ Nosotros los bibliófilos no tenemos registro, asociación, club o como queramos llamarlo donde poder inscribirnos. Nadie nos da el marchamo de bibliófilos. La bibliofilia es un sentimiento, y se la diagnostica uno a sí mismo. Los síntomas son: estar a gusto entre libros, o en bibliotecas y librerías. Charlar con los amigos de nuestro mundo libresco. Acudir a congresos y cursos y conferencias sobre estos asuntos… ¡ y no aburrirse¡. Perfeccionismo con la bibliografía y conlas citas. ¡ Preferir este mundillo a otros, más populares¡. Orientar tu tiempo hacia los libros. Esto, créanlo o no, llena una vida. El bibliófilo suele encontrarse solo: nadie sabe tanto de su especialidad como él. Para paliar la soledad del bibliófilo, a partir del siglo XIX existieron en España sociedades corporativas, a imitación de las francesas. Destacamos la Sociedad de Bibliófilos Españoles, fundamentalmente dedicada a imprimir libros valiosos para la literatura y la historia española, en tiradas muy limitadas.

 

También existieron sociedades de tipo regional o local, como la de bibliófilos andaluces, con objetivos parecidos. Guardo en mi colección algunos folletos de estas sociedades, casi a modo de anuncios publicitarios en los que se trata de conseguir clientes/compradores. Existen hoy algunas sociedades de bibliófilos cuyo único fin es la venta de facsímiles entre sus socios. No son, desde luego, nuestro modelo. También podemos encontrarnos con los que yo llamo ‘bibliófilos a la violeta’, que tienen una colección ostentosa, de lucimiento, llena de estas caras ediciones facsímiles de adorno que fabrican algunas editoriales. Con más interés, existen asociaciones temáticas, como la de bibliófilos taurinos, o regionales, como la de bibliófilos catalanes, o la UBEx, creada en 1992”.

 Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »