Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres’ Category

Bibliotuitades

Per quan un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques a Barcelona?

Em sembla molt vergonyós que Barcelona no tingui un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com cal.

Porto més d’un any, via ‘tuiter’, preguntant a l’ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, com és que Barcelona ( Ciutat de la Literatura segons la UNESCO) no té un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques. I com a bon torracollons continuaré un temps més, i potser ampliaré la ‘torracollonada’.

Museu del Llibre i les Arts Gràfiques (†)

 

La ciutat ja en va tenir un de Museu, al Poble Espanyol , però per causes desconegudes ningú sap on para, o potser sí. Moltes de les coses que Barcelona tenia en el Museu del Poble Espanyol1 estan deixades a altres museus.

A la Biblioteca de Catalunya, Frederic Marès, va deixar una col·lecció de llibres impressionant, i va demanar unes condicions que crec que no les han complert. Tenen part la col·lecció en una sala per poder visitar-la, però com si no hi fos. Sala que té per nom, ves per on, Via Crucis 2.

Sala Via Crucis a la BC

 

En el Museu del Disseny, també li diuen Hub, no sé per què, queda alguna cosa i és possible que en els seus soterranis tinguin peces, o haurien de tenir, que abans eren a Pedralbes3, però allò ho van clausurar i ho van portar, tot?, cap al Hub Zara-Mango. Ara ensenyen quatre cartells i gràcies.

 En el Hub, una de les coses que ensenyen és un llit molt gran, en el que dormia el rei quan venia a Barcelona i parava per Pedralbes, allà el tenien posat en el seu lloc natural, el dormitori sencer del rei amb tots els mobles i que quedava bé, ara en el Hub Zara-Mango només hi ha el llit palplantat allà el mig.

Llit Alfonso XIII, ara, en el Hub del Dissseny.

         Dormitori del rei Alfonso XIII a Pedralbes,  en el Museu del Disseny només hi ha el llit.

 

La que diuen potència mundial de la literatura, que ja no ho és, no sembla gaire interessada en el tema.

En el ‘tuiter’ escric sobre tot això, i cada dia poso un Museu relacionat amb el llibre i les arts gràfiques a manera d’exemple, però ningú en fa cas; bé, de tant en tant algun ‘tuitaire’ em dóna la raó, però no gaires.
En el meu vlok he escrit alguns articles parlant del tema i també he posat imatges i adreces de museus de tot el món, perquè algú vegi de què va la cosa, perquè sembla que les administracions no en tenen cap interès.

Si algú està interessat en el tema, pot consultar el vlok, on hi ha articles des de l’any 2010, sobre el No museu a Barcelona i sobre Museus per tot el món.

Vlok 2010: https://biblioaprenent.wordpress.com/2010/11/07/museu-del-llibre-i-de-les-arts-grafiques/

Vlok, 2014: https://biblioaprenent.wordpress.com/2014/12/26/barcelona-segueix-sense-museu-del-llibre/

Vlok 2015 (juliol): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/07/12/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona/

Vlok 2015 ( 10 agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/10/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-ii/

Vlok 2015 (27  agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/27/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iii/

Vlok 2015 (octubre): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/10/01/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iv/

I de moment podeu visitar alguns petits grans museus que tenim per les rodalies (potser  me’n deixo algun):

Museu Alzamora Group a Sant Joan les Fonts (Girona).

 

 

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

 

 

Museu Molí Paperer de Capellades.

 

 

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

          1.En aquella època (1942) Enric Tormo va intentar reunir la tradició de la impremta Aquell Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars va constituir una secció de gravat popular amb les matrius xilogràfiques que la Junta de Museus  havia reunit abans de la guerra. Instal·lat al Poble Espanyol de Montjuïc, aquest embrió de museu va ampliar el seu radi d’acció i el 1968 va adoptar el nom de Secció de Gravat i Arts Gràfiques, amb una creixent aportació de materials diversos (màquines, matrius i impresos). A partir de 1974 se li va donar el nom de Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, tot i que l’acte efectiu d’obertura no es va produir fins a 1981. Comptava amb un taller d’impremta en actiu. Algunes de les màquines tipogràfiques de la col·lecció es van cedir i actualment s’exhibeixen i es conserven a la Sala Temàtica d’Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida ( tancada fa uns mesos).
          2.En la sala anomenada del Via Crucis, i que data de finals del segle XVII, hi ha el Museu del Llibre Frederic Marès, on es mostra una (petita) selecció d’entre els gairebé dos mil documents –manuscrits, pergamins, impresos, gravats i enquadernacions– que l’escultor Frederic Marès i Deulovol (1893-1991) va donar a la Biblioteca de Catalunya.  
        3. El Gabinet de les Arts Gràfiques  a Pedralbes, fou un museu dedicat al disseny de la comunicació visual. Es trobava al magatzem del Palau de Pedralbes de Barcelona La seva col·lecció incloïa mostres significatives de gravat popular, il·lustració de llibres, enquadernació,embolcalls de productes i cartells. Els primers objectes de la col·lecció foren les matrius xilogràfiques provinents de la Junta de museus, que es van instal·lar com a secció pròpia el 1942 al llavors Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol, a Montjuïc.. Empreses importants del sector, com les impremtes Elzeviriana, Bobes, Seix Barral o Tobella, els fabricants dels Naips Comas, els tallers Roca de relligadura industrial o la foneria tipogràfica Neufville van contribuir a l’ increment dels fons del Museu. També alguns artistes o els seus familiars han fet donació de treballs gràfics o matrius de gravat: és el cas de Miquel Plana o bé els familiars de Josep Obiols i Miquel Llovet.
Anuncis

Read Full Post »

 

“ Aquest Mercat ( el de llibres vells del Paral·lel) tenia caire popular. S’hi venien publicacions modernes de tota mena i de poc preu, i hi anaven a parar tots els saldos de les editorials. Les obres de Blasco Ibáñez, d’ Emili Zola i els volums de la col·lecció popular, a una pesseta, de can Sempere de València s’hi feien dir sí senyor.

El moment, aleshores, era exaltat, i s’hi havia de conèixer. Per tant, s’hi venia molta literatura d’aquella que té com a objecte únic encarrilar els homes vers un món, nou de trinca, on regni fraternalment la veritat i la justícia. Si no era així, no hi havia res a fer. Perquè del vell estava demostrat i redemostrat que només servia, si de cas servia per a alguna cosa, per a complicar fins a l’absurd la vida dels homes. Aquesta mena de literatura s’hi venia com pa beneit. També s’hi venia molta sicalipsi.

Venien després els Siete Niños de Écija, el Nick Carter, Simbad el Marino o el Pirata – tant li fa – , Dick Navarro, el terror de las praderas, i alguna altra cosa més, totes elles exacerbadores de les imaginacions a mig raspallar. Els deliris socials i els exaltaments aventurers són com tap i carbassa; sempre van de bracet.

S’hi venien molt les novelles grosses de can Sopena. De les quals hi havia parades plenes a vessar.

 

Hi abundaven les anacròniques novel·les anomenades per entregues, avui desconegudes de la gent i oblidades injustament pels aficionats a la lectura. És una llàstima, perquè resultaven molt divertides. Si ara tornessin a circular, hi hauria qui s’en lleparia els bigotis. Enquadernades, i de dos, tres i fins quatre volums, car eren allargades o escurçades a gust del consumidor, o sigui del públic. Si aquest picava, hom les estirava, com si fossin de goma, fins a l’infinit. Si no, l’editor les matava de seguida. Eren escrites a raig fet per don Luis de Val i un no menys don Rafael del Castillo, entre altres; veritables genis, aquells, en la manipulació d’aquest gènere literari truculent.

Al seu temps acompliren una tasca social: la de fer plorar a cor complet les porteres, les noies per merèixer i, sobretot, les donzelles que ja havien perdut les esperances de maridar-se; tres estaments considerables de la societat. Les llàgrimes solen treure els mals humors dels dintres de les persones i les amanseixen una mica. A les darreres, especialment, els estovava la cotna, que ja se’ls havia tornat dura com la de la cansalada viada, dels sentiments, i els feia sortir al defora, ben amarat de llàgrimes, i per tant aigualit, el verí que sempre porten al cos. Aquesta literatura, aleshores, ja començava d’anar de baix.

Si venia,  també,  molta morralla, que vol dir literatura del pilot.

Hi havia abundància d’especialistes acreditats en la venda de gènere apte per a tots els gustos i anivellat amb totes les butxaques. Segons què volien, els compradors ja sabien on havien d’anar a raure, i àdhuc del mal que havien de morir.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 62.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ ‘ En lo que a mi respecta, insensiblemente, he aprendido a no desdeñar el aspecto físico de los libros. Admiro y acaricio con regusto uno de esos volúmenes de gran precio, que se colocan en hermosos muebles y los igualan. Pero no los amo concupiscentemente, porque hacerlo así sería motivo de sufrimiento 1 ’.

La concupiscencia en el amor por el libro tiene dos alternativas: bibliofilia y bibliomanía, ambas  amalgamantes de amor y sensualidad en el culto libresco. La primera, aunque movida por delectación que puede rayar en el morbo, es auténtica pasión de conocedor de libros y ediciones. La segunda, en ciertos casos, no pasa de obsesión de coleccionista de volúmenes cuyo objetivo apunta más a continentes que a contenidos. Se trata, simplemente, de bibliólatas”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121.

( 1.- Paraules de P. Valery a Livres ).

 

 

Read Full Post »

 

“  Mai no he comprès el bibliòfil sense biblioteca, ni el bibliòfil que té la mania de la virginitat en els llibres; això és: guardar-los gelosament sense tallar-ne els fulls. En el primer dels casos deu ésser com el de l’home disposat a fer tombarelles perquè dels dits del linotipista d’un diari el seu nom passi a les “Notes de societat”. En el segon, com el del col·leccionista de cap-i-cues o de canyes de pescar balenes.

 

No en tots els llibres hi ha un contingut que valgui la pena d’exhaurir ni de tastar només. Cal escollir els llibres, naturalment segons les afeccions i el paladar de cadascú. Però llegir-los ¡ Bibliòfil és tota persona amant dels llibres preciosos o rars. Entesos. Bibliòfil, però, que no llegeix, no és digne de posar domassos al sol per l’exemplar que li ha costat una fortuna. Prefereixo aquell qui, no essent-ho, sap gustar les abundoses gemmes de “Claror”, del poeta Sebastià Sánchez Juan ( per citar-ne un dels nostres), en edició gairebé de bibliòfil. O l’exquisitat d’estil d’un Gabriel Miró i la profunditat teològica d’un auto sacramental de Calderón en qualsevulla de les edicions més populars.”

Del llibre: La Petita Història de la meva Biblioteca, de Miquel Saperas, Ed. Altés, B, 1961; p.33-34. Conferència llegida a l’ Hotel Colom el 16 de maig de 1958, després de celebrada la Junta General de l’ Associació de Bibliòfils de Barcelona.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ Vestido hermoso para el pensamiento, para la obra del espíritu, es el libro bien impreso. Pero hay vestidos hermosos y vestidos de lujo, para complacer gustos exquisitos, de quienes a veces pueden preocuparse más por continentes que por contenidos. En la estimación del libro como cosa, como objeto, radica uno de los aspectos de la bibliofilia, por supuesto el menos espiritual. En 1936, la Unión latina de Editores publicó el Código de la Bibliofilia moderna, compuesto por Maurice Robert. En uno de los considerandos se apunta que ‘ el bibliófilo ama los libros y tiene el placer constante de mirarlos y palparlos’, indicándose así cómo junto con la valoración espiritual del libro entra en juego un sentido de coleccionista, una estimación de su ser físico; el libro para mirar y tocar tanto como para leer y vibrar con él”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 120.

 

Read Full Post »

Els que estudien biblioteconomia, documentació, arxivística, etc. , i tots aquells que volen aprendre Bibliologia i tot allò que estigui relacionat amb llibres han de poder llegir suficients coses sobre aquestes matèries. Crec que no tenen cap problema, hi ha molta literatura, però en català crec que molt poca.

D’editorials catalanes i llibres en català, hi ha poca cosa, molt poca. He de buscar més i en més llocs.No he buscat tot el que voldria. Segur que trobaré més coses, però no ho tinc gaire clar.

En canvi en castellà hi ha moltes coses per  llegir i estudiar, molta literatura. És estrany, em sembla curiós ( penós volia escriure, però no és gaire correcte) que en un dels llocs on més coses s’han fet i es fan entorn de la biblioteconomia i la documentació, el lloc que fins fa uns anys era ‘capital editorial’, diuen, no s’editin més llibres sobre aquests temes.

Ja he dit que potser no he buscat prou, però el que he vist fins ara em sembla vergonyós.

Uns exemples:

Editorial Gustavo Gili  (Barcelona): uns quants llibres sobre tipografia, llibres d’artista, disseny,tipografia, enquadernació.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Ollero & Ramos ( Madrid): més de 50 llibres.

  Monografies (impremta, xilografia, incunables, història del llibre, etc.

 

Repertoris bibliogràfics (bio-bibliografies, bibliografies, catàlegs, etc.)

 

Enquadernació i conservació (enquadernació, restauració, etc.)

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Trea (Gijón)

Biblioteconomia: 68 llibres.

 

Documentació i informació: 89 llibres.

Arxivística: 45 llibres.

Edició i Tipografia. Història de la cultura escrita: 66 llibres.

Obra gràfica, bibliofília i edicions singulars: 18 llibres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Trama editorial (Madrid):col·lecció Tipos móviles. 22 interessants llibres sobre llibres i una bona revista: Texturas.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Campgràfic (València):dedicada a la tipografia i llibres d’artista, entre d’altres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat: uns pocs llibres.

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

I podem afegir revistes, amb molts articles que ajuden molt, però no és el mateix.

ITEM: http://www.cobdc.org/publica/item/

Lligall: http://www.arxivers.com/index.php/publicacions/revista-lligall

BiDhttp://bid.ub.edu/

BibliotecaInformacionshttp://blogs.uab.cat/bibliotecainformacions/

        

 

         

 

 

Bibliografia sobre aquest tema la podeu trobar a: Bibliografia sobre biblioteconomia, arxivística i documentació en català, de Mª Fernanda Peset Mancebo, Pilar Montañana Ros i Alfredo Ortín Pérez, a València (1998). 

També hi ha bibliografia editada per Generalitat, Diputacions, Ajuntaments i Associacions.

M’agradaria trobar més coses com:

ARNALL JUAN, María Josefa:Edicions Universitat Barcelona, 2002 – 337 pàgines.

 

BANCHS i VALLS, Narcís:  Edicions i Propostes Culturals Andana, Vilafranca del Penedès, 2009.

 

Vuit llibres sobre L’edició a Catalunya, de Manuel LLANAS, editats pel Gremi d’editors de Catalunya, Barcelona, 2002-2007.

Sortosament tenim unes quantes llibreries de vell on podem trobar autors i llibres més antics ( i no tant) sobre tot això.

 

 

Read Full Post »

psalmorum-codex-de-fust-i-schoffer-mainz-1457

Primera errata coneguda en un llibre imprès. Psalmorum Codex , de Fust i Schöffer, Mainz, 1457. A la primera línia posa Spalmorum en comptes de Psalmorum.

He vist al Twitter un article de Jordi Serrano amb una carta oberta parlant de la “Asociación Contra el Préstamo de Pago en Bibliotecas” i he recordat dos articles sobre errates que vaig escriure l’any 2012.

Quan es va a comprar : Un disc ratllat es torna. Una cassola esquerdada es torna. Una bicicleta amb algun radi trencat es torna. Una camisa amb alguna taca es torna. Un cotxe amb els vidres ratllats es torna. Una estilogràfica si no escriu bé es torna. Una televisió que no agafa bé els canals es torna. Un ou trencat es torna.

Un munt de coses, si no estan bé, si tenen algun defecte, es tornen, o més ben dit, no es compren o es canvien per una que estigui en les condicions adequades.

Molts llibres, quasi tots, tenen errates, no estan ben fets, no els hauríem de comprar, i si els hem comprat i quan comencem a llegir veiem que tenen errates hauríem de poder tornar-los i canviar-los per un sense errates o pel retorn dels diners.

Un tant per cent molt alt de llibres té errates, alguns moltes. Anys enrere molts llibres posaven davant o darrere una Fe d’errates, avui no en posen gaires.

Potser, tal com estan les coses, llegiríem poc, però no per culpa nostra, no perquè no tinguem ganes de llegir, sinó perquè el negoci editorial està fet així i ningú fa res per canviar-lo.

I algú hauria de fer alguna cosa, és vergonyós que alguns llibres d’ unes 190 pàgines tinguin més de 40 errates.

En els articles de l’any 2012 : “ Aureá Vivliographicá (1998-2006)”    i “Fe d’errates” , parlava d’ aquest tema i una mica de la història de les errates, molt interessant.

En el llibre de les més de 40 errates, un llibre que parla d’ altres llibres, sobretot de llibres que parlen de llibres, escrit per un catedràtic,  a la solapa anterior del llibre, parlant de la vida i de l’ obra de l’ autor posa: “… de la historia del libro y de la lecatura”, i així fins a més de 40 cagades.

Malgrat tot, i encara que a mi em costa molt desfer-me d’un llibre, si pogués faria com amb una camisa o amb un aparell defectuós , el tornaria a la tenda o el canviaria per un altre llibre.

Les biblioteques haurien de fer el mateix, el problema seria que gairebé no tindrien  llibres per pagar el Préstec de Pagament de l’article RD 624/2014.

Cal un RD per  a lectors, ens ho mereixem, cal un Cànon per canviar o tornar els llibres defectuosos i/o amb errates.

I disculpeu les errates.

errare-humanum-est

Read Full Post »

mercat-ronda-sant-antoni

P- “ En el comerç barceloní del llibre vell de les acaballes del segle passat i dels començos de l’actual destaca amb un gran relleu Salvador Babra. Sobresurt entre els de l’època – en Gual, en Llordachs, en Rosés, el mateix Andreu, etc. – perquè era el més entès en llibres.

Fou, com tants d’altres col·legues seus, un desviat o un desertor de la via que els seus pares li havien traçat. En el seu cas, amb plena consciència de la deserció. Car si de jove topà amb els llibres, en ésser pel mig s’hi aficionà i ja no va voler-los deixar.

babra-cicero-a-bc

Ciceró ( atribuït). Rhetorica ad Herennium. (Mitjans s. XVI. A BC(Top.: MS.333) adquirit al llibreter S. Babra.

Era fill de Manresa. D’aquest poble va venir a Barcelona a estudiar el batxillerat. Mentre l’estudiava, entrà  a la casa del bibliòfil Lambert Mata amb l’encàrrec d’ordenar la seva biblioteca. Sembla que aquell va descobris que posseïa unes condicions remarcables de bibliotecari. Li agafà confiança i l’envià a l’estranger per tal d’assistir a les subhastes i perquè li comprés llibres entre els principals llibreters d’Europa. La qual cosa li va permetre de posar-se en relació directe amb aquells i conèixer a fons, de passada, el mecanisme del negoci.

Mentre comprava llibres per al bibliòfil Mata, en comprava també per a ell. Fou aleshores que va decidir de deixar la carrera d’arquitecte de banda per dedicar-se de ple als llibres.

manuscrit-fons-lambert-mata1

Manuscrit fons Lambert Mata

Va establir-se en un pis del carrer de Méndez Núñez, i allà fou on va començar a comprar pel seu compte, per bé que amb l’ajut d’en Mata.

Dels viatges per Europa passà als de la Península. On va descobrir moltes biblioteques ignorades. Expert com era, va saber-se’n aprofitar.

Viatjava d’una manera especial. Seguia uns itineraris inversemblants. Descobria llocs apartats, on encara no hi havia vies normals de comunicació. I per aquests llocs era on trobava biblioteques d’envergadura, desconegudes de tothom. Arreu es donava a conèixer com a comprador. Entre les que va descobrir hi ha la del papa Luna, la d’en Moner, etc.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 31. ( 2 imatges de llibreters del llibre).

mercat-diumenger-parallel

 

la-pasion-por-los-libros-per-darrere

“ Si definiéramos la bibliofilia simplemente como ‘amor a los libros’, casi todo el mundo sería bibliófilo, pues incluso las personas que no leen jamás dicen amar y valorar los libros. La definición exacta sería ‘amor desenfrenado al libro’, ¿ y qué es esto, sino ‘’pasión’?. El propio DRAE da como definición de bibliofilia ‘ pasión o afición por el libro en razón de su valor histórico o estético, especialmente por los antiguos, raros y curiosos’. Los libros antiguos ( no confundir con los libros viejos) son los que tienen más de cien años. Los raros son aquellos de los que se imprimieron o se conservan pocos ejemplares ( o uno sólo, o ninguno, y sólo se conoce el libro por referencias), o de los que se hizo una tirada aparte con alguna característica especial… los curiosos son los más difíciles de acotar. Lo que es curioso para uno no lo será para otro; la curiosidad, realmente, está en el ojo del que mira. Es el factor más subjetivo de todos, el verdadero polo de atracción del bibliófilo. Dice Díaz Maroto en ‘La pasión por los libros’ que la Bibliofilia es ‘ la manía de coleccionar libros’, y añade que somos muy condescendientes con nosotros mismos llamándole biblio-filia, porque el sufijo latino –filia, que significa ‘hijo de’, parece que ennoblece la manía. Tendría que ser, quizá, ‘biblio-manía’, declarando con el sufijo ‘manía’ la pasión desaforada por el libro”.

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.

valoracion-y-tasacion-libro-antiguo5

 

exvlokis-color

Read Full Post »

lesprit-de-lois-montesquieu-1

“ La major part dels afeccionats als llibres saben que quan entren a casa seva han de fer esforços per tal de dissimular sota l’abric o dins la cartera els exemplars que han comprat, per por a l’escàndol que organitza la seva muller cada cop que se n’adona.

-Un altre llibre? Però, és que no en tens prou? Si ja no caben a casa !

I el pitjor del cas és que tenen raó. Aquest vici impune, la lectura – que deia Valery Larbaud -, ocupa molt d’espai i acumula molta pols. Però, què voleu fer-hi? La set de llibres és inesgotable, cada dia es troben exemplars temptadors i cada dia es cau en la temptació, però més val tenir aquest vici que no pas d’altres.

Però no totes les dones són enemigues dels llibres. Recordo ara a l’emperedriu Caterina II de Rússia (1729-1796), gran aficionada als llibres i a la lectura. Deia que el seu llibre preferit era L’esprit des Loix, de Montesquieu, llibre que ara s’ha posat de moda citar en l’àmbit polític espanyol. Llegia també a Tàcit, Plutarc, Bayle, Voltaire i era anomenada la Semiramis del Nord. Va cridar a Rússia el filòsof Diderot, el qual va protegir comprant-li la biblioteca per 15.000 francs – francs-or, naturalment – , però amb la condició que ell la guardaria durant tota la seva vida, i el nomenà bibliotecari de la seva pròpia biblioteca amb el sou de mil francs anuals. Per acabar d’arrodonir el gest li abonà per endavant cinquanta anys de salari, és a dir 50.000francs. Això és generositat i amor a les lletres !

madame-pompadour1

Madame Pompadour

Altra lletraferida fou Mme. de Pompadour, més coneguda per altres activitats que no pas per la seva bibliofília. Va protegir els artistes, els escriptors, el savis, els investigadors i va ésser l’ànima de l’ Enciclopèdia. La seva biblioteca, molt valuosa, fou enquadernada per Biziaux i els exemplars que surten al mercat són molt, però molt, estimats. Per cert que alguns porten la inscripció Menus plaisirs du roi, la qual cosa fa somriure quan es pensa en una impremta al seu palau, on va fer imprimir el Càntic dels Càntics, comentat per Voltaire. Els germans Goncourt, en el seu llibre sobre la Marquesa, conten que va fer tirar uns pocs exemplars de Radegonde, princesse des Parthes. Porta el peu d’impremta Au Nord 1760, és un in quart del qual només conec l’exemplar de la Bibliothèque Nationale, de Paris”.

Article:”Els llibres i les dones”, de Carles Fisas, a la Revista de Llibreria Antiquària, nº10 d’octubre de 1985; pp. 32-33.

encyclopedie1

“ Algunas veces se confunde al bibliófilo, con el bibliómano, con el bibliógrafo o con el bibliótafo, por los puntos de contacto de sus parecidas aficiones pero, de uno a otro hay grandes distancias que los separan y que deberíamos con precisión clasificar ya que cada uno tiene su bien determinado objetivo e importancia que como la del bibliógrafo presta su gran servicio al arte del libro”.

FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 27.

del-amor-y-cuidado-del-libro-2

 

exvlokis-color

Read Full Post »

Older Posts »