Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

Detall de l’escut d’armes del duc d’Roxburghe, estampat amb daurat a l’interior de la portada del Valdarfer Boccaccio, 1471.

” El bibliòman vanitós posseeix belles edicions, enquadernacions esplèndides, una biblioteca selecta i ben organitzada. Gasta grans sumes en completar-les i aquest és una cura que es dona per complet a un llibreter antiquari intel·ligent, a un docte bibliògraf; d’altra banda, no llegeix mai i sovint és dels que no han llegit mai; col·lecciona llibres com podria col·leccionar quadres, closques, minerals o formaria un herbari.
La seva biblioteca és una curiositat que ensenya a tothom, al primer que arriba, a les dones, als banquers, als nens, sense tenir en compte si saben el que és un llibre, i encara més, un llibre bell. Margaritas ante porcos !
Diu a tot aquell que el vol escoltar: Tinc cent mil escuts en llibres! I se’n vana, s’infla i somriu, repetint: Cent mil escuts! I això és tot: aquella prestatgeria conté cent mil escuts en llibres. Uns es dediquen a la pintura, altres als jardins anglesos, aquest a cavalls, aquell a gossos; el bibliòman vanitós ha col·locat el seu capital en Elzevirs, en facècies en gran paper, en vitel·la i en marroquí. És l’ostentació quasi literària; el luxe quasi respectable”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 70-71.

 

Marca d’impressor d’Elzevir

“ Los ingleses, que siempre han sido aficionados á coleccionar curiosidades literarias, llevan muchas veces esta afición hasta la locura, que ya no conoce límites. La palabra bibliomanía, que en otro tiempo se interpretaba en sentido poco favorable, se considera hoy entre ellos como una calificación noble y honrosa por el gusto de los libros, y se tiene por dichoso y bien considerado el bibliófilo á quien públicamente se le da el título de bibliómano.

Solo en Inglaterra sucede el caso de que la venta de un libro haya podido ser causa de formar una asociación: el 17 de junio de 1812, en la venta de la biblioteca del duque S. de Roxburgh, el Decameron di Boccacio, un tomo en folio ( Venecia) Valdarfer, 1471, se pujó por el marqués de Blandfort hasta 2.260 libras esterlinas ( 214.700 rs) Este precio sin ejemplo, por un solo volumen, pareció, aun á los bibliómanos de Lóndres, un acontecimiento tan notable, que fundaron en memoria suya una sociedad bajo el título de Roxburgh club, en la cual los miembros que la componen no hablan más que de bibliografía, y celebran anualmente el 17 de junio, con un espléndido banquete. Cada socio tiene la obligación, cuando le toca su turno, de hacer imprimir alguna rareza antigua, en número solamente de 31 ejemplares, cifra igual á los individuos que forman la sociedad”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp-10.

 

Anuncis

Read Full Post »

“L’únic Manual del Llibreter que consulta és la fisonomia del comprador: un somriu, un altre sospira, aquest arrufa l’entrecella, aquell es mossega els llavis; el cinquè, més experimentat, tocarà vint volums abans de posar la mà sobre el llibre que sotja: tots, a la fi, es traeixen d’una manera especial que no s’escapa al venedor de carrer, tan subtil, tan astut com un diplomàtic del gabinet de Saint-James.
L’aspecte del llibreter de carrer és molt semblant al dels seus llibres, sotmesos a les vicissituds atmosfèriques, arrelats i endurits per l’aire, tacats i groguencs per la pluja, colpejats i ressecs pel vent.
A vegades és la vella semblant a les bruixes de Macbeth, contemporània dels llibres de la seva ‘paradeta’: la lectura de novel·les en la seva joventut, potser la va conduir a vendre-les o a fer-se la drapaire de la moderna llibreria.
Altres, és un jove que xerra i riu amb la florista o amb la quincallaire veïna, contemplant els toca-sons, mirant a les dones i irritant als gossos; dins d’un mes revendrà localitats a la porta del teatre.
Aquí, és un matrimoni que es torna per fer guaita, com a les portes del Louvre, al costat dels pitjors literats. Una destitució, una reforma administrativa no deixa algunes vegades altre recurs a empleats que vivien més calents en una oficina que a la vorera d’un moll. No els hi queda més d’un pas per convertir-se en enllustradors.
Allí, un exllibreter, un antic escriptor es consolen de la seva decadència rodejats encara de llibres, malgrat del bany que els llibres els hi ha donat. No veiem militars retirats convertits en cotxers?

Per alguns, la parada és el pedestal de la llibreria; per altres és l’últim esglaó. Molts llibreters han sortit d’aquí; molts han rodat fins allí. Els llibres que pateixen la picota de la ‘paradeta’ a l’aire lliure, són de dues classes: joves i vells; aquests, llençats ignominiosament de les biblioteques públiques, deteriorades totes les seves costures, molt usades les seves pàgines, són tota la literatura mediocre del segle XVIII, poesies de l’Almanac de les Muses, repertori del Teatre Italià i de l’Òpera Còmica, històries filosòfiques i novel·les eròtiques; aquells, tirats al mercat fora de les llibreries pels cracs o les rebaixes, immundícies del nostre mal gust literari o desgraciats nàufrags a la recerca de port, obres mestres de l’Imperi i tristes despulles de glòries acadèmiques”.

LACROIX, Paul: “Els aficionats als llibres vells”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 61-63.

 

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

“ Esta pasión ( la bibliofília), que tanto se vitupera y que se la mira casi como un objeto de desprecio, alcanza sin embargo, mas ó menos, á los aficionados instruidos y racionales, les proporciona puros goces y hace su completa dicha. Si poseen colecciones ó series de ediciones de una obra ó de un impresor célebre, un volumen que les falte para el completo, les contraría mucho mas que si se tratase de una cosa seria. Aparece por fin en la tienda de un librero ó en una almoneda un hermoso ejemplar de aquel libro, objeto de sus deseos y de sus infatigables diligencias, ¿ se admirarà nadie de que le paguen á un precio que parece exhorbitante, aunque en realidad sea menor del que verdaderamente vale? Personas hay que tienen por una insigne locura pagar á peso de oro tal ó cual volúmen que no comprarian por un precio ínfimo, sino tuviera tres ó cuatro líneas mas anchas las márgenes que tal otro. Sin duda que esto debe parecer un poco tonto, pero siempre será mas escusable que otras muchas pasiones humanas: esta por lo menos es de aquellas que á nadie perjudican”.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

El podeu llegir a : https://books.google.es/books/about/Biblioteconom%C3%ADa_%C3%B3_Nuevo_manual_complet.html?id=9EsXoMqG0aUC&redir_esc=y

 

Read Full Post »

Museu Condé: Gabinet de llibres en el castell de Chantilly del duc d’Aumale, cedit a l’Institut de França.

“Per contra el llibreter de vell avar és un dimoni, enemic de la raça bibliòfila i maleït temptador de tot el que llegeix al món. Tant de bo, si mai és intimidat en les seves iniquitats, s’enquaderni amb la seva pell el Catàleg de la Biblioteca Nacional, perquè el seu suplici es dupliqui amb cada llibre prestat i perdut, fins que no hi hagi de la Biblioteca més que el Catàleg per admiració dels nostres descendents.

El llibreter de vell avar té el seu caràcter imprès en el apergaminat rostre i per desxifrar-ho no cal assistir a l’Escola de Diplomàtica: l’avarícia, aquesta passió sorda i vergonyosa que sobreviurà a la ruïna de totes les civilitzacions, aquest egoisme de bronze sense orelles i sense cor, es converteix en el flagell de les lletres quan ataca al llibreter de vell, que ha de considerar-se a si mateix com el dipositari del saber de tots els segles, com la deu generosa de les pures aigües de l’erudició que emanen en el lliure corrent, arrossegant or i pedres precioses.

Escut de Carles el Temerari, vist a Wikimedia Commons

Pot comparar-se un tresor de monedes, amagat i soterrat, al tresor imprès, l’ús repartiria tant goig i riquesa entre els amics de la ciència, i que es consumeix lentament en l’oblit. La Montjoie de Carles el Temerari, oculta un altre temps a les rodalies d’Monthléry, tornaria a trobar-se tan pesada i rica com era el dia en què va ser amagada sota terra; però el volum més preciós difereix prou feines del més miserable després de diversos anys a la mercè de la sèrie d’enemics devoradors que no perdonen als llibres: el Canceller d’Orgemont i el Cavaller d’Aumale van ser devorats per les rates; l’un mort, viu l’altre, un llibre mancat d’aire i de llum, molt aviat és un cadàver, del qual s’apoderen els cucs per despatxar-se al seu gust “.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 54-55.

 

Imatge de l’article

“ Creo que la Bibliofilia es una pasión ( más que una afición) que está viviendo un momento de auge gracias a Internet. Ahora es posible conocer, buscar y comprar libros en cualquier parte del mundo y disfrutarlos en pocos días en casa. En cuanto al libro antiguo y el facsímil yo diría que son dos mundos diferentes. Hay coleccionistas de libros antiguos de una temàtica particular, pero también hay coleccionistas de facsímiles de obras tan importantes y cotizadas, bien porque solo existe un original custodiado en una Biblioteca importante ( códices medievales) o bien porque la tirada fue muy escasa y su precio es desorbitado ( incunables, ediciones princeps, etc.). El comprador de libro antiguo ( en general) le interesa más la cantidad ( comprar muchos libros) y la temàtica ( medicina, geografía, etc.). El comprador de facsímil más bien busca el placer de poseer un ejemplar idéntico a un original que jamás podría poseer ( por la mencionada imposibilidad física o económica).”.

Article.” Daniel Díez, editor: “Hay editoriales que desaparecerán por no saber adaptarse”, en el vlok dbibliofila.

 

 

 

Read Full Post »

Aloïdes

“Existeix un d’aquests llibreters de vell fet a l’antiga, que monopolitza els toms solts i apila, Pelion sobre Ossa (1), exemplars incomplets. Quasi amb reverència, reuneix en una pleta aquestes ovelles esgarriades que el llop, es a dir, el botiguer, hauria esquinçat infal·liblement, ¡ el molt bàrbar! Sembla un d’aquells intel·ligents gossos que a les neus de San Bernardo, vigilen per salvar del perill de mort a tot desgraciat, privat ja pel fred, d’algun dels seus membres, que és el cas del llibre, viudo o orfe, al que li falta un tom, extraviat, brut o destruït. ¡Feliç el col·leccionista que pot contemplar el seu exemplar i els seus plaers!

La virtut d’aquest llibreter de vell, únic en la seva espècie, és la paciència, una paciència depurada en seixanta anys d’activitat o, més ben dit, d’espera: no especula sinó amb els accidents que resulten del préstec de llibres;repara l’atordiment d’una noia, la inexperiència d’un nen, el deteriorament causat per l’aigua o el foc. Cal sotmetre’s als seus capricis, al seu mal humor, als seus retards, per obtenir d’ell la resurrecció d’un volum, una pàgina o una portada que farà pagar, per descomptat, com si fos l’exemplar etern. Però no importa; tornarà la salut a aquell pobre llibre, malalt o invàlid, que podrà de seguida corre de mà en mà fins que torni a caure en les del metge de llibres. És un àngel benefactor que estén bàlsam sobre les ferides i consola als afligits”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 52-53.

(1)No sabia el significat d’aquestes paraules i les he buscat, potser ja les coneixeu, però crec que, pels que es quedin com jo als llegir-les per primera vegada, resultarà interessant el significat.
Pelion sobre Ossa:  Les Aloades dos germanes bessones anomenades Oto i Efialtes ,filles de Poseidón i Ifimedea, que volienen enderrocar el cel amb les seves mans i derrocar a Zeus. Creixien cada any un colze d’amplària i una braça en altura. Quan tenien nou anys van decidir lluitar contra els déus , per la qual cosa van apilar en el Mont Ossa sobre l’Olimp i el Pelión sobre l’Ossa, amenaçant així en pujar fins el cel. També deien que omplin el mar amb les montanyes el convertirien en terra seca i farien mar la terra. Apol·lo els va matar.

 

“ las codiciadas ediciones de bibliofilia superan el formato libro para adentrarse en el concepto de arte. Con esta filosofía, la de crear libros que sean más que libros, que sean un regalo para todos los sentidos, se hacen cada uno de los ejemplares que salen de Ahora, Ediciones de Bibliofilia. Así, los poemas de La iluminada rosa negra de Francisco Brines, con una tirada de únicamente 295 ejemplares venales, se acompañan de 20 serigrafías originales, numeradas y firmadas de Antonio Martínez Mengual. La edición, para que llegue como un todo armónico a las manos de los bibliófilos más exigentes, ha sido preparada por Ángel Pina Ruiz.

¿ Qué es una edición de bibliofilia? Si todos los libros que cada día se lanzan al mundo están hechos para sobrevivir al tiempo, los libros de bibliofilia, en especial, anhelan con más ahínco, si cabe, este deseo de eternidad. Como el poeta sabía, no comemos más que luz y fuego ( y galletas para la ansiedad). Del mismo modo, estos libros – libros que sobrepasan el concepto de libro para convertirse en obras de arte – se hacen con luz y fuego; luz y fuego que apagan los estragos del tiempo; luz y fuego que enarbolan una exquisita y rara belleza con la fuerza suficiente para vencer cualquier destrucción perpetrada por la barbarie o la desidia; una desidia que, por cierto, es bastante amiga de los bárbaros”.

Article: “ Francisco Brines: La iluminada rosa negra”. De Candela Vizcaino, en el seu vlok.

Http://www.candelavizcaino.com/search/label/bibliofilia. Desembre 2011

( aquest vlok només admet lectors convidats)

Les serigrafies es poden veure a: https://www.um.es/campusdigital/expocampus/brinesmengual.htm

 

Imatge del llibre

 

Read Full Post »

 

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 5052.

 

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

 

Read Full Post »

“Busquem ara a la nostra formosa capital algun carrer ple de fang, que no en falten, i en ell la casa més esgavellada i negre. Allí, el llibreter de vell fet a l’antiga, viu amb els seus llibres fa deu, vint anys; no se sap des de quan, perquè el temps, que no perdona a ningú, ni als llibres, sembla haver-lo oblidat, de tal manera s’han amagat del món exterior, retirat amb la muda companyia dels llibres. Durant anys no ha tocat ni respirat altra cosa que llibres, ‘més i no millor olorosos que el bàlsam’, diu Rabelais. ¡ Ah!, si la metempsicosi és alguna cosa més que una quimera inventada per a consol d’ànimes dèbils, el llibreter de vell fet a l’antiga passarà, en morir, al cos d’un dels seus llibracs, encara que s’hagi d’encarnar en un cuc rosegador que es cava una tomba en els fulls solitaris d’un Sant Tomàs o un Cujas.
Teniu l’adreça exacta d’aquest llibreter? No és suficient; cal interrogar a la verdulaire veïna, trobar la porta, d’aspecte semblant a un respirador de l’infern, penetra en les tenebres humides i putrefactes d’aquest fangós laberint, anant a les palpentes pel camí, amb peus i mans, a risc de caure al fons d’un celler; descobrís, per fi, a través d’aquesta nit, freda i opaca, una dèbil claredat, després una escala desigual, seguida d’una rampa mig derruïda; pujar un pis a les palpentes i colpejar, pujar a un segon pis i trucar, un tercer i cridar, tornar a baixar, a cridar i a escridassar, fins que una veu que sembla sortir d’un subterrani anuncia la fi de la vostra desesperada recerca.
Això no és tot; el Minotaure no apareix; la veu s’aproxima i se’n va amb l’esperança; se sent un soroll de vaixella que dringa o de llibres que cauen, se sent una horrible olor de cols, alls i ceba… ¡ Alabat sigui el Senyor!, la clau penetra en el pany i es descorren els forrellats; pensaríem que es tracta d’una presó, entreu i tingueu cuita amb les taques greixoses: ¡ vet aquí l’amo de la casa, gran sacerdot de l’antre de Trofoni!

 

Trofoni

Aquest vell no s’assembla als altres; aguanta perfectament la seva edat i el seu vi. S’enfila per l’escala com un gat, remou muntanyes de llibres, sense por a ensorraments; té els ulls vius i penetrants, encara que llagrimosos i inflats. A part d’això, no ha canviat en cinquanta anys el que un cromlec druídic en dinou segles, i encara que ja no és jove, tampoc ha començat a ser ancià. Segueix sent el llibreter de vell anterior a la revolució, amb les mateixes idees, la mateixa existència, el mateix ofici i igual abillament”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 46-48.

 

Ramon Miquel y Planas

 

“ El libro – escribió Ramón Miquel y Planas – es la obra más perfecta que ha salido de las manos del hombre. Es un todo completo donde se reúnen un elemento espiritual, que es la obra literaria fruto del pensamiento, y un elemento material, que es el libro como obra tangible. Libro perfecto es aquel en el que ambos elementos – cosa y alma – se corresponden dignamente, aquel donde la belleza de la obra literaria tiene una exacta correspondencia con la belleza y perfección de sus componentes materiales. Esta es la concepción del libro que tienen los bibliófilos”. Objeto material, opus mechanicum, y a la vez discurso dirigido al público.

¿ De qué libros nos está hablando Miquel? Sin duda de ejemplares de tirada limitada donde colaboraron un escritor y un artista grabador, de libros raros con signos visibles de su historia, con defectos de impresión, con marcas de personajes ilustres, de los que tenían anotaciones de antiguos poseedores, del autor, de comentaristas, de los que estaban cubiertos con encuadernaciones de arte. Pero esta idea hace pisar subrepticiamente a la bibliofilia el terreno cenagoso de una vacua artificiosidad que se desentiende de la ‘raison d’être’ de la invención del libro impreso, un artilugio orientado desde el siglo XV hacia la difusión de ideas y por ello con vocación natural hacia la tirada ilimitada.

Article: “¿Qué es un libro de bibliofilia?”, en el  vlok de José Luis Checa Cremades.Desembre 2011.

http://checacremades.blogspot.com/2011/12/que-es-un-libro-de-bibliofilo.html

 

Read Full Post »

“L’enquadernació és cosa indispensable pel llibreter antiquari a la moderna, però no ho és tot: li cal, a més a més, un lot d’exemplars únics o raríssims, peces desglossades, de poques pàgines d’impressió, sense data, sortides clandestinament d’una impremta de províncies, com les cançons polítiques o obscenes que avui pul·lulen entre el poble. Aquestes ximpleries, que sovint no tenen més valor que el que se’ls hi vulgui donar, es venen amb més facilitat que els bons llibres.
Aquests només figuren, dins de les llibreries antiquàries a la moderna, en la pitjor edició, que habitualment és la més estimada a causa d’una línia de més o de menys. El censor real, sense proposar-s’ho, va marcar un preu fabulós pels volums mancats de frares.
Hi ha diferents classes de llibres que el llibreter antiquari a la moderna busca, d’acord amb les fantasies conegudes dels seus clients; un recull tant les arcaiques novel·les de cavalleria com despulles d’un navili naufragat; un altre es dedica a llibres antics en rústica, per l’únic motiu de ser pocs els que han escapat a l’enquadernació; aquest és apassionat dels exemplars en gran paper, en paper vitel·la, en vitel·la; aquell va a la recerca d’ex-libris d’homes cèlebres, com si quedés alguna cosa del difunt en el llibre que va tocar. Un llibre, efectivament, equival perfectament a una ploma, un bastó, un tinter o qualsevol altra relíquia d’un savi: les decepcions amb els llibres són menys freqüents que amb altres objectes, doncs encara que són ben coneguts uns quants poetes llatins anotats per RacineBoileau, si hi ha un bon nombre de volums amb la firma de Grosley Baluze, s’hauria de crear un magatzem d’objectes d’escriptori amb totes les plomes que asseguren van pertànyer a Voltaire.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 43-45.

 

Llibreria Guillermo Blázquez (Madrid)

“ En ese pequeño universo de librerías de lance, encantes, rastros, ferias, salones, conviene comenzar distinguiendo el mercado del libro de ocasión – libros usados, de segunda mano, baratos o saldados – de lo que es estrictamente el mercado del libro antiguo: ejemplares escasos en comercio, y que alcanzan gran valor. ‘Cuando se habla del libro antiguo, nos referimos al que abarca desde el siglo XV hasta finales del XVIII’, señala Guillermo Blázquez, propietario de la librería del mismo nombre en Madrid. ‘Lo que no significa que todo el libro antiguo sea bueno y caro, ni que el libro de los siglos XIX y XX no tenga interés. De hecho, no es excepcional encontrarse con que los libros de la generación del 27 alcanzan mayor cotización que libros del XVI’. En este mercado de librería anticuaria se incluyen también libros de alta bibliofilia – ediciones de corta tirada, numeradas, con obra de cotizados artistas -, primeras ediciones y libros dedicados. También, hay géneros que se ponen de moda durante un tiempo, y que incrementan su cotización hasta que la demanda se estanca. Es el caso de los libros de cocina, en su momento, o de esgrima, y más recientemente los libros de caza, que tuvieron gran demanda hace unos años, y que ahora no se venden tan bien. ‘Hay libros, sin embargo, que siempre mantienen su interés’, asegura Guillermo Blázquez. ‘Primeras ediciones del Siglo de Oro, libros de historia, viajes, genealogía y álbumes de grabados a los que últimamente se ha sumado el libro científico: una primera edición de Galileo puede costar en torno a 100.000 euros, y una primera de Einstein ronda los 30.000’. El valor de un libro lo determina, en primer lugar, su rareza. Pero también influye el tipo de encuadernación; que el libro haya sido o no restaurado; que conserve amplios márgenes ( en cada nueva encuadernación se pierden unos milímetros de papel), y su estado: la ausencia de humedad, hongos, polilla, manchas de óxido, todo ello influye en el precio.”

Article: “ Lecturas de anticuario”, de Jesús Marchamalo, a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 16-17. http://www.revistamercurio.es/images/pdf/mercurio_136.pdf

Imatge de l’article

 

Read Full Post »

Older Posts »