Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

Pentateuc Ashurnam

“ Il·lustrar un llibre significa adornar-lo amb làmines, gravats, caplletres, vinyetes, orles i altres formes decoratives, que facin al·lusió al text o hi tinguin un llaç d’unió. Aquesta relació entre la lletra i l’ornamentació, em sembla imprescindible per a dir que una obra està veritablement il·lustrada.

Il·lustrar, en un sentit més ample, és donar llum a l’enteniment, aclarir conceptes, proporcionar cultura… I si no existeix correspondència entre l’escrit i les formes plàstiques que l’acompanyen, encara que sigui per coincidència, queda distorsionada la finalitat de la il·lustració, per molt admirable que sigui en sí mateixa.

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, València, 1490.

 

La il·lustració dels llibres té una llarga tradició a casa nostra. Les miniatures del Pentateuc Ashurnam ( Bíblia de Tours o d’Ashburnham), situat al segle VII pels estudiosos, que també li han donat procedència catalana, en són una mostra esplèndida. Després trobem la miniatura mossaràbiga a les anomenades ‘ bíblies catalanes’ del començament del segle XI. I, sobretot, tenim els llibres miniatures que sortiren dels escriptoris de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I. Quan entrem a l’època de la impremta, després dels llibres xilogràfics, on figuren il·lustracions, tenim un període d’exclusiva meravella pels tipus mòbils, però aviat és enriquida l’edició. Així recordem el Tirant lo Blanc del 1490, famós per l’orla de primera pàgina, imprès a València per Nicolau Spindeler i Hans Rix, i Lo Càrcer d’Amor, traducció catalana de la novel·la de Diego de San Pedro impresa a Barcelona per Rosembach el 1493 i que Sempere i Miquel va considerar l’edició il·lustrada més antiga de la Península.

Lo Càrcer d’amor

Als primers treballs de la impremta catalana, les il·lustracions eren copiades d’edicions alemanyes, i després hom passà a un sistema d’utilització dels gravats alemanys mateixos. L’origen dels impressors ho feia natural, encara que a la citada Lo Càrcer d’Amor i a Vida e Trànsit de Sant Jeroni de Pere Miquel (1493) i al Llibre de les dones d’Eiximenis (1495) hi ha gravats originals de gran interès.

La il·lustració es feia primitivament per motius que encara ara són plenament vàlids: per destacar els passatges més importants de l’obra i per enriquir-la. En arribar la impremta, les il·lustracions originals dels escriptors foren substituïdes per gravats que, segons com, eren il·luminats a mà. Els primeres eren treballats sobre la fusta, però durant el segle XVI va generalitzar-se el gravat al buit sobre coure. A tot Europa la impremta va experimentar una certa decadència, per diverses causes – entre les quals la censura -, i fins al segle XVIII no arribà la renaixença. Aquí també vam patir el mal general, i en l’aspecte de la decoració dels llibres el període esmentat és més aviat trist.

 

L’època romàntica ajudaria a donar una forma artística al contingut dels llibres. Les dificultats de l’edició catalana i el petit camp en què es mou, fan que els nostres il·lustradors treballin per a obres en castellà. En primer lloc cal citar l’il·lustrador Parcerisas, darrera el qual vindrien Tomàs i Ramon Padró, Eusebi Planas, Josep-Lluís Pellicer, Josep Puiggarí, Josep Llobera i d’altres. Les edicions populars catalanes d’Innocent López donarien nom a Manuel Moliné.

El desenvolupament editorial i l’aplicació dels avenços tècnics de la impremta fan que, al final del segle passat i als primers anys de l’actual, l’edició catalana de llibres il·lustrats sigui, a més de brillant, molt diversificada. Dibuixants tant complets com Apel·les Mestres obren un camí que serà fressat per Josep Triadó, Alexandre de Riquer i Joan Vila ‘D’Ivori’ en les obres de bibliòfil; Joan G. Junceda, Joan Llaveries, Lola Anglada, Pere Torné Esquius, Xavier Nogués i Josep Obiols en llibres per a Joves i Infants; Gaietà Cornet, Feliu Elias ‘Apa’, Ricard Opisso, Valentí Castanys i d’altres en obres de caire humorístic; Josep Segrelles i Josep Narro en la il·lustració preferenment artística; i molts altres noms, com són ara els de Lluís Bonnín, Josep Cuchy, Josep de Passos, Jaume Pahissa, Modest Urgell, Marià Foix, Carles Becquer. Oleguer Junyent, Emili Grau Sala, Jaume Pla, Josep Granyer, Josep Guinovart i ‘Cesc’, artistes de diverses tendències i activitats, però que no rebutgen la il·lustració…”

Article: “Il·lustració – Il·lustradors” de J.M. Cadena a la rvta. Serra d’Or, n. 172, p. 54, de 1974.

Liliana d’Apel·les Mestres, 1907.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ La bibliofilia está íntimamente asociada al poder económico del adquiridor, porque sin maravedís, escudos, libras o euros, el número de ítems de una colección que se precie de serlo se resiente notablemente. No extrañe,  entonces, que reyes, cardenales, dignatarios, aristócratas, estadistas y autoridades hayan sentido el coleccionismo impreso, y manuscrito, a los que modernamente habría que añadir empresarios, industriales, magnates y gentes con ( muchos) posibles. Aunque ello no ha sido obstáculo para formar esa “ biblioteca de libros, folletos y papeles humildes” que nos recordaba en su Ensayo…, así titulado, Francisco Giraldos ( Barcelona, Imprenta Badía, 1931) en referencia a su propia colección. ¡Que le quiten el placer a un bibliófilo de completar los modestos 500 volúmenes de la Enciclopedia de las Ediciones G.P. de nuestra posguerra¡.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 8.

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Sembla com si fos ara que veig Nèstor Luján enfilat a la petita escala de la seva biblioteca. L’escriptor buscava un llibre que es feia pregar. Jo temia que trontollés i vaig gosar afermar-li els turmells amb les meves mans. De sobte exclamà exultant: “¿ Ja el tinc !” Es tractava d’un volum il·lustrat amb uns refinats i subtils aiguaforts d’en Daragnès, el que fou gran gravador i impressor a Montmartre. Volia, Nèstor, deixar-me palès per què havia trial la vida i l’obra d’aquell mestre com a tema de la conferència que li acabava de demanar l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. L’encert de la tria es corresponia amb la solemne sessió acadèmica, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, en commemoració del mig segle de vida de la nostra Associació, de la qual Nèstor Lujàn era antic soci. Parlo d’un any i escaig enrere. Nèstor em semblà eufòric, ple de projectes i, a més, feia poc que havia rebut un mou premi literari. Res, ni el més petit senyal, feia pensar que ens deixaria al cap de poc temps.

Confesso que Nèstor Luján em produí sempre una gran fascinació. Sent jo un adolescent ja l’havia vist per casa, ja que mantenia una cordial amistat amb el meu pare, amb qui compartia tovalles en una epicúria penya gastronòmica. El pas dels anys m’acostaria a l’admirat amic a través de la mútua passió pels llibres. Lector impenitent, esdevingué bibliòfil per l’únic camí possible, i ortodox, que no és altre que el de la lectura. El seu cas, entre els més notoris, deixa en fals el moralista La Bruyère, que afirmà, tan panxo, que ‘el bibliòfil és un individu que mai no llegeix’, sarcasme erroni malgrat que, de vegades, sota el proclamat amor al llibre s’amaguin estrictes bibliòfags o especuladors. Potser Nèstor ja era bibliòfil abans de tenir llibres, quan per poder llegir de veritat havia de recórrer a les ben nodrides biblioteques d’Antoni Vilanova o de Joan Estelrich, la qual cosa ell mai no va ocultar. També és cert que se sentia ufanós de la magnífica biblioteca que formà i que es convertí en font infal·lible de consulta; on els llibres rars eren instrument de treball i alhora preciosos objectes de curiositat. És un record inesborrable i reconfortant haver viscut els entusiasmes de Nèstor, i haver escoltat les seves evocacions, amb alguns d’aquests llibres a la mà; uns llibres que bé podien ser el Buscón de Quevedo i el Traité sur la tolèrance de Voltaire en edicions prínceps, bé el deliciós opuscle d’Edouard de Pomiane Vingt plats qui donnent la goutte.

Reflexionà Marañón:’La librería de un hombre es también su retrato’. La de Nèstor Luján reflectia la seva inesgotable curiositat, la seva desbordant cultura i la seva fina sensibilitat. Visqué amb els seus llibres una mena de familiaritat viva i harmoniosa. I aquests l’acompanyaren fins a l’últim moment.

Article:”Record d’un bibliòfil” de Xavier Trias de Bes, al diari  Avui Cultura, p. IX, 11 gener 1996.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ El bibliófilo colecciona libros, y manuscritos, al igual que otros atesoran cuadros, cerámicas, tapices y esculturas; cambia el objeto del deseo, pero casi nunca la actitud ni el carácter. Quizá la bibliofilia nació en el instante en que un individuo deseó conservar, nunca de poseer, el libro que contenía las ceremonias y los ritos de una comunidad. Cuando alguien, por placer, por herencia o por obligación, tuvo en su propiedad un par de códices, probablemente quiso tener otro más, quizá por curiosidad, quizá por diversificar los contenidos, quizá por una punzada de orgullo patrimonial. Fue un instante decisivo para la historia de la humanidad, porque desde la constitución de esta biblioteca primitiva, tal vez en Oriente y tal vez en una fecha que no concuerda con las del calendario romano, hasta que un bibliófilo inglés a caballo entre los siglos XVIII y XIX, Sir Richard Heber, acumuló cerca de 300.000 volúmenes repartidos en ocho casas por Europa – el catálogo de su venta, muerto el propietario, ocupa 13 tomos de apretada tipografía ( Bibliotheca Heberiana, London, William Nicol, 1834-1837)-. La bibliofilia había escrito ya una larga historia de hombres señeros, colecciones fabulosas y bibliotecas desaparecidas”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, p.8.

 

Read Full Post »

 

“ Aneu un dia a Santa Madrona. Regireu aquells llibres estranys convivint sota una mateixa etiqueta de preu en una promiscuïtat deplorable, “Abandonada en la noche de su boda”, de bracet amb “Manual de Doctrina Cristiana”, “Los peligros venéreos”, amb “La rosa blanca”, de la Col·lecció infantil!

Barreja fatal de llibres digne del crepuscul de llur vida material, amb opuscles il·lustrats obscens.

Obres encarregades per traficants amb els vicis en suspecta col·laboració amb miserabñes especuladors de les passions humanes. Volumets amb títols temptadors, paranys per als desvagats, donats a un preu abordable per totes les butxaques.

Santa Madrona, senyors, és una mena de borsa comercial on es cotitzen en certes èpoques de l’any els textos universitaris dels estudiants billaristes i tabulers. És un llatzaret provisional de literatura de quiosc amb vistes a la mirada malaltissa de l’adolescent.

Mercat lliure de llibres verges acabats de robar d’una vitrina per un trinxeraire professional que els ha donat al preu de la gana que tenia…

Aneu-hi. Us convencereu de la desinfecció moral que caldria fer i veureu amb la mateixa tristesa de l’autor desconegut, l’apoteosi lamentable de no pocs bons llibres.

 

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Imatge a l’article

 

“ Desde los años 60, en España, la bibliofilia ha experimentado un auge progresivo, si bien los métodos de elaboración y de edición han variado sustancialmente, aprovechándose de las nuevas tecnologías de edición, las cuales han facilitado la creación de un nuevo y reciente mercado, y más accesible al bibliófilo de a pie. Esta eclosión de obras de bibliofilia, y su implementación en el mercado editorial convencional, así como su comercialización y distribución a través de firmas comerciales de amplio ámbito editorial, caso del Club de Amigos del Libro, han facilitado mucho el acceso a este género, sin depender tanto del nivel adquisitivo del aficionado. Además, la revolución tecnológica otorga un valor añadido a todas aquellas formas de expresión artística o cultural, cuyo valor reside tanto en el contenido como en el soporte; y es que ninguno de los soportes tradicionales son susceptibles de ser sustituidos por las nuevas tecnologías.

Entrevista  amb Pablo Chaves, responsable del Club de Amigos del Libro en el vlok dbibliofilia. .

 

 

 

Read Full Post »

Mercat del llibre vell a Santa Madrona, imatge a Barcelofilia

 

“ Amb el llibre acabat, curosament escrit a màquina, cercà inútilment un editor. El llibre fou imprès a costes de l’autor i lliurat a una llibreria de Barcelona per a la venda. L’autor esperà, ple d’ilusions, que la seva obra tindria una gran difusió. Pobre autor inconegut que no coneixia les muralles infranquejables de l’èxit i els terribles misteris indesxifrables a l’aparador. Dos dies de llum, quatre gacetilles aplicades, una crítica gris i … al magatzem subterrani de la llibreria i dormir amb els altres infeliços i menjar pols amb els altres dissortats, a patir de reuma amb els milers i milers de volums d’edicions gairebé verges que dormen el somni dels justos entre la humanitat i els ratolins dels subterranis…

Ah, pobre llibre dissortat que tenies ànsies d’èxit, i ganes de llum i desig de veure l’alegria del carrer, quant de temps t’han fet gruar la felicitat de la teva resurrecció!

Un dia – en ple crepuscle de la seva existència – l’autor passejava pels barris de Santa Madrona i el temptaren les barraques de llibres vells. S’hi atansà i començà de mirar les cobertes cridaneres exposades damunt les taules per despertar la curiositat dels passants. Feia anys, molts anys, que no havia passat per aquell indret. Sense gust, a la recerca d’alguna cosa que hi semblés més interessant, l’autor anà regirant els vells volums que dormien sota els opuscles amb cobertes de colors i estampes més o menys temptadores…

Tot d’una obrí els ulls desmesuradament i empallidí. Amb mà tremolosa agafà un llibre d’un munt de volums exactament iguals collocats en un recó. Encara eren nous. No havien estat tallats. Tenien les cobertes un xic esgrogueïdes pel temps, però els llibres eren nous, ben nous, malgrat de trobar-se en una barraca de llibres vells… El llibre es titulava – prou que ho endevina el lector – “Els enemics”.

-Quan val aquest llibre? – preguntà el client al llibreter, assegut en un angle de la tenda, fumant en pipa, fent com aquell que llegeix el diari però observant per damunt de les ulleres l’actitud dels compradors…

-Un ral – contestà el venedor. Tots el d’aquesta banda – afegí assenyalant una secció de la seva tenda – els dono al mateix preu. Mireu el cartellet: “Todos a 25 céntimos”…

L’autor es mirà el cartellet seguint el dit endolat del venedor i, efectivament, es convencé de l’economia del preu. De passada va dirigir una mirada plena de tendresa als desventurats companys de “Els enemics”…

-¿I com és – preguntà l’autor, guardant l’anònim – que els doneu a ral?…

L’home llançà una glopada de fum i amb la més gran indiferència contestà:

-Tot això són morts, saldos dels llibreters, coses que no interessen a ningú…

I cedint una mica a l’instint comercial atenuà la seva glacial declaració amb aquests mots:

-No us penseu que hi guanyi gran cosa. Amb aquest llibre que teniu a les mans, donant-lo a ral no hi guanyo res… Però els hem de treure, els hem de treure…

L’autor posà má a la butxaca, comptà un ral i l’allargà al llibreter. Trist, pensatiu, amargat, amb un tros del seu cor a la mà, anà reculant vers la Rambla amb ganes de perdre’s entre la multitud anònima que hi transitava.

Aquell vespre l’autor de “Els enemics” medità llargament sobre el trist apoteosi del llibre dissortat i pensà que si tornés a escriure la seva obra hauria d’augmentar, amb moltes pàgines, el nombre dels enemics…

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ Estos son malos tiempos. Los hijos han dejado de obedecer a sus padres y todo el mundo escribe libros”.

Marc Tul·li Ciceró.

Read Full Post »

“La primera Fira del Llibre d’Ocasió antic i modern quedà establerta, d’acord amb l’autorització municipal, a l’andana principal de la banda mar de la Gran Via, davant de l’edifici de la Universitat, entre els jardins de la plaça del mateix nom i el carrer de Balmes. Inaugurada el dissabte vint de setembre, durà deu dies, fins al dilluns vint-i-nou del mateix mes. Molt ben rebuda pel públic i per la premsa, aconseguí esser una de les manifestacions més notables de les festes de la Mercè d’aquell any. Els llibres catalans hi foren presents amb normalitat, junt amb els castellans.

Agraïts per les atencions rebudes de l’ajuntament, els participants a la primera Fira decidiren fer un donatiu de mil pessetes, destinades a la subscripció oberta per a la compra d’un pulmó d’acer. Amb aquest motiu el president del gremi, senyor Bosch, visità l’alcalde Simarro i fou felicitat per com havia anat aquella manifestació dels llibreters de vell. La impressió general fou que la segona Fira ja tenia el permís assegurat i els participants

decidiren celebrar l’èxit i la continuïtat que tindria amb un sopar d’homenatge a la comissió organitzadora. El celebraren el 5 de desembre de 1952 a la Granja Royal i per a l’ocasió editaren un menú de gran format, especialment imprès per a aquella ocasió, que a la portada oferia de nou el dibuix que Ramon Borrell havia fet per al cartell anunciador de la Fira. El llibreter Joan Balagué, que tenia la musa festiva fàcil i practicava el vers humorístic en tota celebració gremial, va distribuir pocs dies després una llarga composició que comença així:

“Pel molt èxit celebrar

de la prima Fira nostra,

’organitzà un gran sopar

donant-ne de bon gust mostra”.

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 19-20.

 

Josep Mª Cadena i Simó Busom

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ A tenor del uso que recibe como sufijo, normalmente peyorativo, una palabra tan bella y noble como ‘amor’ ( -filia: philía, en griego) se ha ido degradando con el tiempo: necrofilia, pedofilia… En el imaginario colectivo, al parecer se ha acabado asociando, como mínimo, con una manía compulsiva, una obsesión malsana: una enfermedad. Así, no es de extrañar que los bibliófilos tengan ( tengamos) que andar por la vida pidiendo disculpas por su afición, por su devoción a unos objetos que, ya por sí, parecen bastante estigmatizados en la sociedad ágrafa e iletrada en la que vivimos. Un bibliófilo aparece a los ojos de no pocos como un friki ( un fenómeno de feria, una rareza), ya no del arte o la cultura, sino del papel, y ese invento en vías de extinción ¡ Ya no hablamos del pergamino o del papiro… Como mucho, se disculpa se la propensión al códice o la lámina posee una ambición inversora, una perspectiva ‘rentable’; ahora bien, ¿ cómo afición? Vade retro ¡ lo que prima es el volumen de usar y tirar, de consumo rápido y que no deje huellas, si es posible incluso que se autodestruya tras su lectura leve y superficial ( sospecho que muchos ya lo hacen: a mi se me han deshecho bastantes entre las manos). ¿ Qué es eso de que un libro aspire a durar y perdurar, a detener el tiempo, a erigirse como un objeto digno en sí mismo, sí, amable?.

Tengo para mí que la bibliofilia es, para muchos ( para casi todos los que no forman parte de la secreta cofradía), una dolencia mental, casi un insulto al resto de la sociedad. Poe eso, no es de extrañar que los letraheridos reaccionen a la defensiva, unos, pidiendo disculpas por su monomanía, y otros, a la ofensiva, acusando al orbe entero de ignorar el valor del arte y la cultura. Ni calvos, ni con tres pelucas: si de algo ha de servir el culto ( cultivo) por el libro antiguo es para reforzar el sentido del respeto entre las personas y la tolerancia ante lo ajeno. Por mucho que ese extraño sea, con frecuencia, la persona a la que más cerca tenemos todos los días”.

 

Article: “ ¿ es la bibliofilia una enfermedad?, de José Luis Trullo en el vlok dbibliofilia. Les 2 imatges estan a l’article.

 

 

Read Full Post »

“ Com les impressions eren bones i el temps que tenien per a preparar la Fira era molt curt, ja abans d’obtenir el permís els promotors s’arriscaren a establir contactes amb els companys per a saber si voldrien parar, feren provisió de fons per a les primeres despeses i encarregaren un cartell anunciador. Donat el prestigi artístic que tenia i la bona relació d’amistat que hi havia amb ell per la seva activitat com il·lustrador de llibres i realitzador d’ex-libris, demanarem a Ramon Borrell i Pla que els ajudés. Aquest realitzà el dibuix que obriria la llarga sèrie de cartells de la Fira, avui dia molt apreciada pels col·leccionistes pel seu alt valor artístic i a la vegada testimonial.

Josep Balagué i Tarrés

 

Per a establir la Fira foren demanades a l’ajuntament vint taules de sis metres cada una, tanques, banderes, gallardets, i veles per a tapar les parades. Gairebé tot fou aconseguit sense haver de fer despeses, encara que a càrrec dels firaires foren el pagament per la vigilància nocturna, tramesa d’invitacions, cartells i treballs d’instal·lació. En conjunt, no gaire més de les catorze mil pessetes, quantitat que amb els anys ha quedat ridícula però que en aquells moments, quan molts llibres anaven a la pila dels d’una pesseta i una bona recaudació mitja diària no arribava als cent duros, semblava més forta del que molts llibreters podien acceptar. Per això es demanaren vint taules, ja que només vint agremiats – finalment foren vint-i-dos, amb els consegüents problemes d’ubicació – manifestaren voluntat de participar-hi.

Rogeli Dubà

 

Aquests vint-i-dos primers, segons un elemental planell que conservà junt amb altres papers dels temps fundacionals Josep Masegosa i que la seva filla gentilment m’ha deixat consultar, foren els següents d’acord amb la disposició de les parades a banda i banda del recinte:

Senars: 1, Josep Salas; 3, Isidre Sureda; 5, Ramon Mallafré; 7, Rogeli Dubà; 9, Josep Masegosa; 11, Josep Balagué; 13, Felip Alum; 15, Ramon Boix; 17, Gabriel Vila Muntadas; i 19; Àngel Millà, amb el seu fill Lluís.

Parells: 2, Josep Caparrós; 4, Josep Sardà; 6, Vicenç Gayete; 8, Leandre Caparrós; 10, Eusebi Arias; 12, Alfred Comte; 14, Martí Escayola; 16, Josep Dalmau; 18. Dolors Aixà; 20, Joan Balagué.

I els dos darrers, 21, Francesca Caparrós, amb els seus fills Isidre i Josep Pi i Caparrós; i 22, Josep Torradas, amb els seus fills Ramon i Pere.

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 18-19.

 

Isidre Pi i Caparrós

 

Josep Sardà

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Los bibliófilos creen que uno de los principales pecados de los bibliotecarios consiste en tratar a los libros como simples objetos de análisis técnico. Cuando un bibliotecario dispone de un libro en sus manos, lo que hace es un análisis completo y exhaustivo de sus elementos identificativos siguiendo una serie de reglas preestablecidas, autopsia lo denominan, así que un bibliotecario se apresura a localizar el título, autor, año, editorial… obviando en ocasiones lo que realmente todos tienen enfrente suyo. Estoy convencido que hay muchos tipos de bibliotecarios, no todos tendrán la actitud de oficinista ( o peor, de operario de cadena industrial) antes descrita, aunque si bien es cierto que un bibliotecario no tiene la necesidad de ser un bibliófilo, todos lo somos un poco claro, al admitir que amamos los libros.

La pregunta que nos debería asaltar ahora es : ¿ Y quién no lo hace? ¿ Quién se va a atrever a afirmar sin tapujos que los libros son detestables? Seguramente, algún estudiante que se horroriza ante la materia de estudio, o el libro recomendado por el profesor, pero no se atreverá, por su condición de estudiante, a renegar de ellos ( y menos de Google, claro, Santa tecnología). Sin embargo, ahora nos toca puntualizar, puesto que no todo amor por los libros tiene que ser bibliofilia, afortunadamente para nuestro bolsillo, de esta manera, el diccionario de la RAE puntualiza que la bibliofilia consiste en la ‘pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’.

Es decir, que yo por precisamente no tener ningún libro raro, aunque curioso admite un espectro amplio de tipos, no soy bibliófilo. De momento, no me ha dado por desprenderme de miles de euros, aunque se trate de un par de miles, por un libro. Sin embargo, los hay que sí lo hacen ( o no) creando una fauna dentro de la bibliofilia que, aunque difícil de identificar para el resto de los mortales, es curiosa de conocer: Bibliomaníacos… Bibliopiratas… bibliotafios…”.

Article: “Bibliofilia vs. Bibliomanía”, de Marcos Ros-Martín en el vlok El Documentalista Enredado.

 

 

 

Read Full Post »

Masegosa, Millà i Alum recolliren el manifest desig dels llibreters de vell i d’ocasió de Barcelona per afirmar la seva personalitat, diferenciada per les característiques del negoci, en relació amb els llibreters de nou. I com particularment sentien la crida del carrer, donat que des de feia molts anys paraven en els mercats dominicals de Barcelona, la idea de muntar una fira especial per al llibre vell i d’ocasió els sortí d’una manera natural. La dificultat vindria en el moment de materialitzar-la, doncs d’antuvi toparen amb l’oposició municipal, les reticències del sector més fort del gremi i l’actitud desmenjada dels companys en els que més confiaven per a impulsar el projecte. Però l’habilitat negociadora dels tres – especialment de Josep Masegosa, que anys abans ja havia mogut cel i terra per a conservar el mercat dominical de llibres sota la marquesina de Sant Antoni – aconseguí que el projecte arribés a bon terme. No fou possible portar-lo a la pràctica per la tardor de 1951, com s’havia pensat en un principi, però un any després es posà en marxa.

El president del Gremi Sindical de Llibreters, Josep Bosch i Oliveró, presentà el 4 d’agost de 1952 una instància a l’ajuntament de Barcelona demanant permís i ajut per a organitzar la Fira. Realitzà una triple argumentació per a que la resolució municipal fos favorable: el prestigi aconseguit pels llibreters d’antiquària i d’ocasió de Barcelona que sabrien fer una manifestació de gran relleu cultural; la possibilitat de recupera una tradició de fires de llibres davant l’edifici de la Universitat dins de les festes de La Mercè i dies abans de la festa de Sant Jeroni, patró dels llibreters; i el desig de deixar fora de la Festa del Llibre del 23 d’abril als llibreters de vell, que ja no es barrejarien més amb els de nou al tenir manifestació pròpia. Argument aquest darrer que anava acompanyat d’una reflexió sobre que d’aquesta manera seria més factible eradicar l’ intrusisme de la venda de llibres pel carrer.

Desconec quin argument fou el decisiu, però el fet és que la comissió permanent de l’ajuntament de Barcelona, presidit llavors per l’alcalde Antoni Maria Simarro i Puig, en la seva sessió del 3 de setembre autoritzà la celebració de la Fira. Donà el permís amb caràcter excepcional i només per aquell any, amb voluntat de comprovar els seus resultats i exigí que les instal·lacions fossin dignes. Prengué totes les precaucions necessàries per a deixar sense efecte futures edicions, però oferí la necessària llum verda per a començar. Com també ho va fer el Gremi de Llibreters, que donà l’empara del seu nom però deixà tota l’organització sota la responsabilitat de Josep Masegosa.

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 17-18.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ Las ediciones de bibliofilia tal como las conocemos hoy en día se remontan a la Francia de la época románica. Fue entonces, cuando se empezó a trabajar aunando los textos con las imágenes de aristas plásticos en unas ediciones realizadas con calidades magníficas, en tiradas muy cortas y numeradas y ya nacidas con la pretensión de conformar los volúmenes más preciados de las bibliotecas de los bibliófilos. En verdad, el país galo tiene una producción amplísima en este tipo de obras. De estas primeras ediciones hay que destacar la traducción que Mallarmé hiciera del poema de Poe , El Cuervo y que estaría ilustrada por Manet. Una obra que salió a la luz en 1875.

En las primeras décadas del siglo XX, Skira – el editor de los surrealistas – Kahnweiler o Vollard harán magníficas ediciones con obras de Hugué, Picasso, Gris, Matisse… donde la obra gráfica no aparece firmada y el artista plástico estampa su rúbrica en el colofón del libro, dando así no sólo unidad sino el carácter de totalidad que tienen estos libros.

 

No podemos pasar estas líneas sin aludir a la que quizá sea la obra emblemática del editor Vollard. En 1931 se da a conocer a los bibliófilos de todo el mundo el anuncio de la próxima aparición de La obra maestra desconocida de Balzac con trece aguafuertes de Pablo Picasso. En sus Memorias de un vendedor de cuadros, el editor describe la situación de la siguiente manera: ‘ De todas las obras que he editado, la que intrigó más a los bibliófilos cuando se anunció fue La obra maestra desconocida de Balzac, con aguafuertes originales y grabados en madera de Picasso, entre los cuales las realizaciones cubistas se hallan junto a dibujos que recuerdan a Ingres. Pero cada nueva obra de Picasso escandaliza, hasta el día en que la admiración sigue al asombro’.

Article: “Historia mínima de la Bibliofilia”, de Candela Vizcaíno en el vlok “ ddBibliofilia”.

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »