Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

 

“Ell sol, per distreure’s, s’entrega a manipulacions de ciència culinària; prepara els seus guisats per si…
Potser no són anteriors les goles a la invenció de la impremta? Aquest insaciable llibreter ( el fet a l’antiga) no té, d’altra banda, ni muller, ni fills, ni gossos, ni gats per l’encantament de la seva soledat; només té un bon estómac i una cuineta i, encara que pertany al públic de deu a quatre, la resta del temps el consagra al seu estómac i a la seva cuineta; quan sonen les quatre deixa de ser venedor de llibres, sopa, ressopa, sobressopa i s’adorm somiant en què han de consistir els vint menjars de l’endemà.
Si un llibreter de vell fet a l’antiga no està sempre menjant, està contínuament llegint i tampoc hi ha manera de trobar el seu esperit en dejuni, Si en lloc de golafre és lector, té una majestat doctoral que tant depèn de la seva coeta i el seu empolvorat cap com del llibre que devora, sense parar, amb insaciable apetit. Li parlem: no ens sent. Alcem la veu: contesta sense aixecar els ulls de la pàgina en la qual estan embadalits i torna a enfonsar-se en la seva lectura, en el seu mutisme i quietud. Pregunteu-li si el món gira: us contestà: ‘ És l’últim preu’, o bé: ‘No és car’.
Malgrat aquests i altres defectes, el llibreter de vell fet a l’antiga és un comerciant segur i avantatjós. Els seus preus són tan inalterables com la seva tenda i no segueixen la variació progressiva en el curs de la llibreria antiquària. No se’l podria fer canviar usos i costums respecte a la seva mercaderia, que no s’ha ressentit de les commocions polítiques, perquè ell ignora tot el que ha passat al seu voltant, excepte en literatura, que li arriba flamant per prendre lloc entre els seus llibracs, abans inclús de veure la llum.
Si estimeu els llibres antics pel que contenen, freqüenteu les llibreries de vell a l’antiga, desafieu valerosament els miasmes de la cuina, la pols, les taques, la rebuda brusca o poc cordial i, sobretot, el prejudici, més estricte que una ordenança policial, que prohibeix el pas pels carrers de mala nota. ¡ No us ruboritzeu si algú us pregunta d’on sortiu !”

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 5052.

 

“ De la pasión bibliófila ( el obsesivo amor al libro que ataca nuestro sosiego quebrantando dineros y aun amistades, a cambio de incomparables satisfacciones, cierto), insensiblemente se suele pasar a la pasión bibliográfica: del goce del libro bello o raro, a la búsqueda de su pareja, a papelear y fichar cuanto tenga algo que ver – autor, tema, presentación, época – con el anterior; a copiar y publicar esos cedularios, siempre crecientes, en continua revisión y enmienda, rara vez concluidos.  Ocupándose así la vida entera de hombres diligentes y de amplio fuelle: esos eruditos curiosos y benignos, esos monstruos de naturaleza a los que denominamos bibliógrafos”.

Article “ Los grandes bibliófilos españoles”, en el vlok  dbibliofilia. Gener 2012.

http://www.dbibliofilia.com.es/p/bibliofilos.html

 

Anuncis

Read Full Post »

“Busquem ara a la nostra formosa capital algun carrer ple de fang, que no en falten, i en ell la casa més esgavellada i negre. Allí, el llibreter de vell fet a l’antiga, viu amb els seus llibres fa deu, vint anys; no se sap des de quan, perquè el temps, que no perdona a ningú, ni als llibres, sembla haver-lo oblidat, de tal manera s’han amagat del món exterior, retirat amb la muda companyia dels llibres. Durant anys no ha tocat ni respirat altra cosa que llibres, ‘més i no millor olorosos que el bàlsam’, diu Rabelais. ¡ Ah!, si la metempsicosi és alguna cosa més que una quimera inventada per a consol d’ànimes dèbils, el llibreter de vell fet a l’antiga passarà, en morir, al cos d’un dels seus llibracs, encara que s’hagi d’encarnar en un cuc rosegador que es cava una tomba en els fulls solitaris d’un Sant Tomàs o un Cujas.
Teniu l’adreça exacta d’aquest llibreter? No és suficient; cal interrogar a la verdulaire veïna, trobar la porta, d’aspecte semblant a un respirador de l’infern, penetra en les tenebres humides i putrefactes d’aquest fangós laberint, anant a les palpentes pel camí, amb peus i mans, a risc de caure al fons d’un celler; descobrís, per fi, a través d’aquesta nit, freda i opaca, una dèbil claredat, després una escala desigual, seguida d’una rampa mig derruïda; pujar un pis a les palpentes i colpejar, pujar a un segon pis i trucar, un tercer i cridar, tornar a baixar, a cridar i a escridassar, fins que una veu que sembla sortir d’un subterrani anuncia la fi de la vostra desesperada recerca.
Això no és tot; el Minotaure no apareix; la veu s’aproxima i se’n va amb l’esperança; se sent un soroll de vaixella que dringa o de llibres que cauen, se sent una horrible olor de cols, alls i ceba… ¡ Alabat sigui el Senyor!, la clau penetra en el pany i es descorren els forrellats; pensaríem que es tracta d’una presó, entreu i tingueu cuita amb les taques greixoses: ¡ vet aquí l’amo de la casa, gran sacerdot de l’antre de Trofoni!

 

Trofoni

Aquest vell no s’assembla als altres; aguanta perfectament la seva edat i el seu vi. S’enfila per l’escala com un gat, remou muntanyes de llibres, sense por a ensorraments; té els ulls vius i penetrants, encara que llagrimosos i inflats. A part d’això, no ha canviat en cinquanta anys el que un cromlec druídic en dinou segles, i encara que ja no és jove, tampoc ha començat a ser ancià. Segueix sent el llibreter de vell anterior a la revolució, amb les mateixes idees, la mateixa existència, el mateix ofici i igual abillament”.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 46-48.

 

Ramon Miquel y Planas

 

“ El libro – escribió Ramón Miquel y Planas – es la obra más perfecta que ha salido de las manos del hombre. Es un todo completo donde se reúnen un elemento espiritual, que es la obra literaria fruto del pensamiento, y un elemento material, que es el libro como obra tangible. Libro perfecto es aquel en el que ambos elementos – cosa y alma – se corresponden dignamente, aquel donde la belleza de la obra literaria tiene una exacta correspondencia con la belleza y perfección de sus componentes materiales. Esta es la concepción del libro que tienen los bibliófilos”. Objeto material, opus mechanicum, y a la vez discurso dirigido al público.

¿ De qué libros nos está hablando Miquel? Sin duda de ejemplares de tirada limitada donde colaboraron un escritor y un artista grabador, de libros raros con signos visibles de su historia, con defectos de impresión, con marcas de personajes ilustres, de los que tenían anotaciones de antiguos poseedores, del autor, de comentaristas, de los que estaban cubiertos con encuadernaciones de arte. Pero esta idea hace pisar subrepticiamente a la bibliofilia el terreno cenagoso de una vacua artificiosidad que se desentiende de la ‘raison d’être’ de la invención del libro impreso, un artilugio orientado desde el siglo XV hacia la difusión de ideas y por ello con vocación natural hacia la tirada ilimitada.

Article: “¿Qué es un libro de bibliofilia?”, en el  vlok de José Luis Checa Cremades.Desembre 2011.

http://checacremades.blogspot.com/2011/12/que-es-un-libro-de-bibliofilo.html

 

Read Full Post »

“L’enquadernació és cosa indispensable pel llibreter antiquari a la moderna, però no ho és tot: li cal, a més a més, un lot d’exemplars únics o raríssims, peces desglossades, de poques pàgines d’impressió, sense data, sortides clandestinament d’una impremta de províncies, com les cançons polítiques o obscenes que avui pul·lulen entre el poble. Aquestes ximpleries, que sovint no tenen més valor que el que se’ls hi vulgui donar, es venen amb més facilitat que els bons llibres.
Aquests només figuren, dins de les llibreries antiquàries a la moderna, en la pitjor edició, que habitualment és la més estimada a causa d’una línia de més o de menys. El censor real, sense proposar-s’ho, va marcar un preu fabulós pels volums mancats de frares.
Hi ha diferents classes de llibres que el llibreter antiquari a la moderna busca, d’acord amb les fantasies conegudes dels seus clients; un recull tant les arcaiques novel·les de cavalleria com despulles d’un navili naufragat; un altre es dedica a llibres antics en rústica, per l’únic motiu de ser pocs els que han escapat a l’enquadernació; aquest és apassionat dels exemplars en gran paper, en paper vitel·la, en vitel·la; aquell va a la recerca d’ex-libris d’homes cèlebres, com si quedés alguna cosa del difunt en el llibre que va tocar. Un llibre, efectivament, equival perfectament a una ploma, un bastó, un tinter o qualsevol altra relíquia d’un savi: les decepcions amb els llibres són menys freqüents que amb altres objectes, doncs encara que són ben coneguts uns quants poetes llatins anotats per RacineBoileau, si hi ha un bon nombre de volums amb la firma de Grosley Baluze, s’hauria de crear un magatzem d’objectes d’escriptori amb totes les plomes que asseguren van pertànyer a Voltaire.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 43-45.

 

Llibreria Guillermo Blázquez (Madrid)

“ En ese pequeño universo de librerías de lance, encantes, rastros, ferias, salones, conviene comenzar distinguiendo el mercado del libro de ocasión – libros usados, de segunda mano, baratos o saldados – de lo que es estrictamente el mercado del libro antiguo: ejemplares escasos en comercio, y que alcanzan gran valor. ‘Cuando se habla del libro antiguo, nos referimos al que abarca desde el siglo XV hasta finales del XVIII’, señala Guillermo Blázquez, propietario de la librería del mismo nombre en Madrid. ‘Lo que no significa que todo el libro antiguo sea bueno y caro, ni que el libro de los siglos XIX y XX no tenga interés. De hecho, no es excepcional encontrarse con que los libros de la generación del 27 alcanzan mayor cotización que libros del XVI’. En este mercado de librería anticuaria se incluyen también libros de alta bibliofilia – ediciones de corta tirada, numeradas, con obra de cotizados artistas -, primeras ediciones y libros dedicados. También, hay géneros que se ponen de moda durante un tiempo, y que incrementan su cotización hasta que la demanda se estanca. Es el caso de los libros de cocina, en su momento, o de esgrima, y más recientemente los libros de caza, que tuvieron gran demanda hace unos años, y que ahora no se venden tan bien. ‘Hay libros, sin embargo, que siempre mantienen su interés’, asegura Guillermo Blázquez. ‘Primeras ediciones del Siglo de Oro, libros de historia, viajes, genealogía y álbumes de grabados a los que últimamente se ha sumado el libro científico: una primera edición de Galileo puede costar en torno a 100.000 euros, y una primera de Einstein ronda los 30.000’. El valor de un libro lo determina, en primer lugar, su rareza. Pero también influye el tipo de encuadernación; que el libro haya sido o no restaurado; que conserve amplios márgenes ( en cada nueva encuadernación se pierden unos milímetros de papel), y su estado: la ausencia de humedad, hongos, polilla, manchas de óxido, todo ello influye en el precio.”

Article: “ Lecturas de anticuario”, de Jesús Marchamalo, a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 16-17. http://www.revistamercurio.es/images/pdf/mercurio_136.pdf

Imatge de l’article

 

Read Full Post »

Imatge en el vlok Notes de bibliofília catalana 

“ No sé si són els fets o el temps els que acaba configurant els record. A vegades la casualitat acaba tancant cercles iniciats molts anys enrere i configuren un tot homogeni.
Mai més podré ensumar aquella olor de paper vell, de pols; no podré tornar a remenar aquelles piles de llibres, amuntegats durant anys, enterrats entre gravats, mapes i manuscrits, esperant ser exhumats. En aquell espai mort i viu alhora, hi vaig anar adquirint llibres que calmaven la meva compulsiva curiositat. De mica en mica vaig comprar cadascun dels volums de les Històries d’altre temps: Textes catalans antichs triats entre les produccions de caracter novelesch escrites en nostra llengua o en ella traduhides durant els segle XIV a XVII (1), editats pel bibliòfil Ramon Miquel y Planas i impresos per Fidel Giró, des de l’any 1905. Però quan la llibreria va abaixar les seves portes, me’n faltaven dos que no vaig saber trobar: Les Faules d’Isop i les Faules isòpiques (2).

Estava palplantat davant de la porta del carrer de la Canuda. A la paret encara hi sobrevivia el relleu de pedra amb el nom: Llibreria dels set savis. Ja no hi és. Com la llibreria. Com els llibres? On deuen ser els bustos dels savis que coronaven una de les antigues prestatgeries?
Vaig mirar cap a munt, buscant llum a les finestres del palau dels comtes de Solterra. Un edifici senzill, del segle XVII. On hi havia l’antic cinema Niza havia estat el jardí del palau. Pujo; no pujo? Les escales són estretes. No es corresponen a les escales d’una casa senyorial. Deu ser l’entrada de servei. Em tremola el pols però truco a la porta del primer pis.
M’obre un home de cinquanta i pocs anys (això ho sé ara), però sembla que en tingui més. És prim, de cara rebregada, i porta un guardapols blau marí, com aquells que feien servir els adroguers. Li explico les meves ànsies d’Isop i em fa passar a l’interior del palau. Habitacions immenses de sostres altíssim, mobles sumptuosos que fan olor a nissaga, catifes i prestatges de llibres que arriben fins el cel; volums i més volums que parlen de cinema, aparells fonogràfics, cartells de cinema antics, càmeres, projectors, zoòtrops, llanternes màgiques… L’home se n’ha anat cap endins, silenciosament. No se sent cap soroll. Potser una lleugera remor de la gent que passa pel Portal de l’Àngel.
— Això és el que buscaves? — pregunta mentre m’allarga un llibre.
Els dos exemplar de les faules enquadernats en tela en un sol volum. El fullejo embadalit mentre contemplo els gravats originals de les edicions gòtiques del segle XVI.
— Res. No em deus res — em respon quan anava a preguntar.
— I la llibreria?
— Ja és història.
— I els desitjos? I els secrets amagats?
— Sempre hi haurà desitjos i sempre hi haurà secrets.

Surto al replà i deixo enrere aquell món ocult a la vista dels mortals, com si sortís d’un bosc atapeït d’arbres, boires i esperits. Començo a baixar les escales mentre Miquel Porter tanca la porta de la platea i, com quan era petit, em deixo dur per les veus dels actors de les pel·lícules, que ressonen màgicament rere les cortines de vellut.

(1)La història de Valter e Griselda, de Petrarca; Lo somni, d’en Bernat Metge; Lo carcer d’amor, de Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernadí Vallmanya; Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona; La història de Jacob Xalabín, seguida de la de La filla de l’emperador Contastí; Tractat de Scipio y Anibal, seguit de la Destrucció de Jerusalém; Historia de l’esforçat cavaller Partinobles; Viatge al Purgatori de Sant Patrici, per Ramón de Perellós, seguit de les Visions de Tundal y de Trictelm, y del Viatge d’en Pere Portes a l’Infern.

(2) Faules d’Isop, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI (Barcelona 1550? y 1576) i Faules isòpiquesde Aviano, Alfonso, Poggio y altres autors, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI.

Article:”Llibreria dels Set Savis” d’Aurora Altisent, vist En el vlok Bereshit

Llibreria dels set savis d’Aurora Altisent, imatge extreta de l’article.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

“ los buenos libros primero; lo más seguro es que no alcances a leerlos todos”, Henry David Thoreau.

 

 

Read Full Post »

Pentateuc Ashurnam

“ Il·lustrar un llibre significa adornar-lo amb làmines, gravats, caplletres, vinyetes, orles i altres formes decoratives, que facin al·lusió al text o hi tinguin un llaç d’unió. Aquesta relació entre la lletra i l’ornamentació, em sembla imprescindible per a dir que una obra està veritablement il·lustrada.

Il·lustrar, en un sentit més ample, és donar llum a l’enteniment, aclarir conceptes, proporcionar cultura… I si no existeix correspondència entre l’escrit i les formes plàstiques que l’acompanyen, encara que sigui per coincidència, queda distorsionada la finalitat de la il·lustració, per molt admirable que sigui en sí mateixa.

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, València, 1490.

 

La il·lustració dels llibres té una llarga tradició a casa nostra. Les miniatures del Pentateuc Ashurnam ( Bíblia de Tours o d’Ashburnham), situat al segle VII pels estudiosos, que també li han donat procedència catalana, en són una mostra esplèndida. Després trobem la miniatura mossaràbiga a les anomenades ‘ bíblies catalanes’ del començament del segle XI. I, sobretot, tenim els llibres miniatures que sortiren dels escriptoris de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I. Quan entrem a l’època de la impremta, després dels llibres xilogràfics, on figuren il·lustracions, tenim un període d’exclusiva meravella pels tipus mòbils, però aviat és enriquida l’edició. Així recordem el Tirant lo Blanc del 1490, famós per l’orla de primera pàgina, imprès a València per Nicolau Spindeler i Hans Rix, i Lo Càrcer d’Amor, traducció catalana de la novel·la de Diego de San Pedro impresa a Barcelona per Rosembach el 1493 i que Sempere i Miquel va considerar l’edició il·lustrada més antiga de la Península.

Lo Càrcer d’amor

Als primers treballs de la impremta catalana, les il·lustracions eren copiades d’edicions alemanyes, i després hom passà a un sistema d’utilització dels gravats alemanys mateixos. L’origen dels impressors ho feia natural, encara que a la citada Lo Càrcer d’Amor i a Vida e Trànsit de Sant Jeroni de Pere Miquel (1493) i al Llibre de les dones d’Eiximenis (1495) hi ha gravats originals de gran interès.

La il·lustració es feia primitivament per motius que encara ara són plenament vàlids: per destacar els passatges més importants de l’obra i per enriquir-la. En arribar la impremta, les il·lustracions originals dels escriptors foren substituïdes per gravats que, segons com, eren il·luminats a mà. Els primeres eren treballats sobre la fusta, però durant el segle XVI va generalitzar-se el gravat al buit sobre coure. A tot Europa la impremta va experimentar una certa decadència, per diverses causes – entre les quals la censura -, i fins al segle XVIII no arribà la renaixença. Aquí també vam patir el mal general, i en l’aspecte de la decoració dels llibres el període esmentat és més aviat trist.

 

L’època romàntica ajudaria a donar una forma artística al contingut dels llibres. Les dificultats de l’edició catalana i el petit camp en què es mou, fan que els nostres il·lustradors treballin per a obres en castellà. En primer lloc cal citar l’il·lustrador Parcerisas, darrera el qual vindrien Tomàs i Ramon Padró, Eusebi Planas, Josep-Lluís Pellicer, Josep Puiggarí, Josep Llobera i d’altres. Les edicions populars catalanes d’Innocent López donarien nom a Manuel Moliné.

El desenvolupament editorial i l’aplicació dels avenços tècnics de la impremta fan que, al final del segle passat i als primers anys de l’actual, l’edició catalana de llibres il·lustrats sigui, a més de brillant, molt diversificada. Dibuixants tant complets com Apel·les Mestres obren un camí que serà fressat per Josep Triadó, Alexandre de Riquer i Joan Vila ‘D’Ivori’ en les obres de bibliòfil; Joan G. Junceda, Joan Llaveries, Lola Anglada, Pere Torné Esquius, Xavier Nogués i Josep Obiols en llibres per a Joves i Infants; Gaietà Cornet, Feliu Elias ‘Apa’, Ricard Opisso, Valentí Castanys i d’altres en obres de caire humorístic; Josep Segrelles i Josep Narro en la il·lustració preferenment artística; i molts altres noms, com són ara els de Lluís Bonnín, Josep Cuchy, Josep de Passos, Jaume Pahissa, Modest Urgell, Marià Foix, Carles Becquer. Oleguer Junyent, Emili Grau Sala, Jaume Pla, Josep Granyer, Josep Guinovart i ‘Cesc’, artistes de diverses tendències i activitats, però que no rebutgen la il·lustració…”

Article: “Il·lustració – Il·lustradors” de J.M. Cadena a la rvta. Serra d’Or, n. 172, p. 54, de 1974.

Liliana d’Apel·les Mestres, 1907.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ La bibliofilia está íntimamente asociada al poder económico del adquiridor, porque sin maravedís, escudos, libras o euros, el número de ítems de una colección que se precie de serlo se resiente notablemente. No extrañe,  entonces, que reyes, cardenales, dignatarios, aristócratas, estadistas y autoridades hayan sentido el coleccionismo impreso, y manuscrito, a los que modernamente habría que añadir empresarios, industriales, magnates y gentes con ( muchos) posibles. Aunque ello no ha sido obstáculo para formar esa “ biblioteca de libros, folletos y papeles humildes” que nos recordaba en su Ensayo…, así titulado, Francisco Giraldos ( Barcelona, Imprenta Badía, 1931) en referencia a su propia colección. ¡Que le quiten el placer a un bibliófilo de completar los modestos 500 volúmenes de la Enciclopedia de las Ediciones G.P. de nuestra posguerra¡.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, pp. 8.

 

Read Full Post »

“ Sembla com si fos ara que veig Nèstor Luján enfilat a la petita escala de la seva biblioteca. L’escriptor buscava un llibre que es feia pregar. Jo temia que trontollés i vaig gosar afermar-li els turmells amb les meves mans. De sobte exclamà exultant: “¿ Ja el tinc !” Es tractava d’un volum il·lustrat amb uns refinats i subtils aiguaforts d’en Daragnès, el que fou gran gravador i impressor a Montmartre. Volia, Nèstor, deixar-me palès per què havia trial la vida i l’obra d’aquell mestre com a tema de la conferència que li acabava de demanar l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. L’encert de la tria es corresponia amb la solemne sessió acadèmica, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, en commemoració del mig segle de vida de la nostra Associació, de la qual Nèstor Lujàn era antic soci. Parlo d’un any i escaig enrere. Nèstor em semblà eufòric, ple de projectes i, a més, feia poc que havia rebut un mou premi literari. Res, ni el més petit senyal, feia pensar que ens deixaria al cap de poc temps.

Confesso que Nèstor Luján em produí sempre una gran fascinació. Sent jo un adolescent ja l’havia vist per casa, ja que mantenia una cordial amistat amb el meu pare, amb qui compartia tovalles en una epicúria penya gastronòmica. El pas dels anys m’acostaria a l’admirat amic a través de la mútua passió pels llibres. Lector impenitent, esdevingué bibliòfil per l’únic camí possible, i ortodox, que no és altre que el de la lectura. El seu cas, entre els més notoris, deixa en fals el moralista La Bruyère, que afirmà, tan panxo, que ‘el bibliòfil és un individu que mai no llegeix’, sarcasme erroni malgrat que, de vegades, sota el proclamat amor al llibre s’amaguin estrictes bibliòfags o especuladors. Potser Nèstor ja era bibliòfil abans de tenir llibres, quan per poder llegir de veritat havia de recórrer a les ben nodrides biblioteques d’Antoni Vilanova o de Joan Estelrich, la qual cosa ell mai no va ocultar. També és cert que se sentia ufanós de la magnífica biblioteca que formà i que es convertí en font infal·lible de consulta; on els llibres rars eren instrument de treball i alhora preciosos objectes de curiositat. És un record inesborrable i reconfortant haver viscut els entusiasmes de Nèstor, i haver escoltat les seves evocacions, amb alguns d’aquests llibres a la mà; uns llibres que bé podien ser el Buscón de Quevedo i el Traité sur la tolèrance de Voltaire en edicions prínceps, bé el deliciós opuscle d’Edouard de Pomiane Vingt plats qui donnent la goutte.

Reflexionà Marañón:’La librería de un hombre es también su retrato’. La de Nèstor Luján reflectia la seva inesgotable curiositat, la seva desbordant cultura i la seva fina sensibilitat. Visqué amb els seus llibres una mena de familiaritat viva i harmoniosa. I aquests l’acompanyaren fins a l’últim moment.

Article:”Record d’un bibliòfil” de Xavier Trias de Bes, al diari  Avui Cultura, p. IX, 11 gener 1996.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

“ El bibliófilo colecciona libros, y manuscritos, al igual que otros atesoran cuadros, cerámicas, tapices y esculturas; cambia el objeto del deseo, pero casi nunca la actitud ni el carácter. Quizá la bibliofilia nació en el instante en que un individuo deseó conservar, nunca de poseer, el libro que contenía las ceremonias y los ritos de una comunidad. Cuando alguien, por placer, por herencia o por obligación, tuvo en su propiedad un par de códices, probablemente quiso tener otro más, quizá por curiosidad, quizá por diversificar los contenidos, quizá por una punzada de orgullo patrimonial. Fue un instante decisivo para la historia de la humanidad, porque desde la constitución de esta biblioteca primitiva, tal vez en Oriente y tal vez en una fecha que no concuerda con las del calendario romano, hasta que un bibliófilo inglés a caballo entre los siglos XVIII y XIX, Sir Richard Heber, acumuló cerca de 300.000 volúmenes repartidos en ocho casas por Europa – el catálogo de su venta, muerto el propietario, ocupa 13 tomos de apretada tipografía ( Bibliotheca Heberiana, London, William Nicol, 1834-1837)-. La bibliofilia había escrito ya una larga historia de hombres señeros, colecciones fabulosas y bibliotecas desaparecidas”.

Article: “ Breve historia de la bibliofilia”, de Víctor Infantes a la revista Mercurio, nº 136, de desembre de 2011, p.8.

 

Read Full Post »

 

“ Aneu un dia a Santa Madrona. Regireu aquells llibres estranys convivint sota una mateixa etiqueta de preu en una promiscuïtat deplorable, “Abandonada en la noche de su boda”, de bracet amb “Manual de Doctrina Cristiana”, “Los peligros venéreos”, amb “La rosa blanca”, de la Col·lecció infantil!

Barreja fatal de llibres digne del crepuscul de llur vida material, amb opuscles il·lustrats obscens.

Obres encarregades per traficants amb els vicis en suspecta col·laboració amb miserabñes especuladors de les passions humanes. Volumets amb títols temptadors, paranys per als desvagats, donats a un preu abordable per totes les butxaques.

Santa Madrona, senyors, és una mena de borsa comercial on es cotitzen en certes èpoques de l’any els textos universitaris dels estudiants billaristes i tabulers. És un llatzaret provisional de literatura de quiosc amb vistes a la mirada malaltissa de l’adolescent.

Mercat lliure de llibres verges acabats de robar d’una vitrina per un trinxeraire professional que els ha donat al preu de la gana que tenia…

Aneu-hi. Us convencereu de la desinfecció moral que caldria fer i veureu amb la mateixa tristesa de l’autor desconegut, l’apoteosi lamentable de no pocs bons llibres.

 

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Imatge a l’article

 

“ Desde los años 60, en España, la bibliofilia ha experimentado un auge progresivo, si bien los métodos de elaboración y de edición han variado sustancialmente, aprovechándose de las nuevas tecnologías de edición, las cuales han facilitado la creación de un nuevo y reciente mercado, y más accesible al bibliófilo de a pie. Esta eclosión de obras de bibliofilia, y su implementación en el mercado editorial convencional, así como su comercialización y distribución a través de firmas comerciales de amplio ámbito editorial, caso del Club de Amigos del Libro, han facilitado mucho el acceso a este género, sin depender tanto del nivel adquisitivo del aficionado. Además, la revolución tecnológica otorga un valor añadido a todas aquellas formas de expresión artística o cultural, cuyo valor reside tanto en el contenido como en el soporte; y es que ninguno de los soportes tradicionales son susceptibles de ser sustituidos por las nuevas tecnologías.

Entrevista  amb Pablo Chaves, responsable del Club de Amigos del Libro en el vlok dbibliofilia. .

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »