Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

“Des del naixement de la impremta, les fires van ser un lloc important en el procés de comercialització del llibre. Aquestes tenien uns privilegis que agilitaven la compravenda dels diferents productes. En concret, en el cas del llibre, suposaven els següents avantatges:

. El transport s’abaratia per que es podia aprofitar l’enorme afluència de carros amb mercaderies.

. Les transaccions eren més còmodes, a l’existir en elles els canvistes que feien factibles els canvis de moneda de diferents països.

. L’afluència de gent a aquestes fires augmentava les possibilitats de compra.

. Els llibreters i impressors es reunien en elles a intervals regulars, el que facilitava que poguessin saldar els seus deutes. També possibilitava que adquirissin nou material tipogràfic necessari per fondre i gravar els caràcters i anunciar la propera publicació d’un llibre assegurant que no anava a ser publicat per un altre col·lega.

Les fires més importants de l’Europa dels segles XVI i XVII van ser la francesa de Lió (Lugduni), les de Frankfurt i Leipzig a Alemanya i l’espanyola de Medina del Campo.

La fira de Lió va ser, en principi la més important, per trobar-se en un nucli comercial molt actiu que posava en contacte les mercaderies procedents de França, Itàlia, Alemanya i Suïssa. Sedes, espècies, arròs, ametlles i plantes medicinals passaven per aquesta ciutat per a ser distribuïdes a tot Europa.

Entre els privilegis que es concedien a aquesta fira destaquen:

. Es respectava escrupolosament el secret professional dels comerciants per part de les autoritats.

. No s’exigia que mostressin els llibres de comptes.

. Estava autoritzat el préstec amb interès (usura).

. Es permetia que els estrangers entressin i sortissin lliurement del regne i estaven exempts de represàlies. Els seus mercaderies no estaven subjectes a cap tipus d’impost.

La fira se celebrava dues vegades a l’any per un període de 15 dies cada vegada. Els comerciants acudien a les seves carromatos i s’instal·laven als carrers i places més cèntriques de la ciutat.

La fira de Frankfurt va adquirir importància en el transcurs del segle XVI. Es caracteritzava pel comerç de draps procedents d’Anglaterra i els Països Baixos, el vi del sud d’Europa i els productes manufacturats alemanys.

Donada la importància de la impremta alemanya, per ser el bressol d’aquest invent, la venda de llibres va acudir aviat a aquesta fira. La major part dels llibreters procedien de Leipzig, Wüttenberg i Heildelberg.

A Frankfurt es reunien en un carrer anomenada “dels llibreters”, on es podien adquirir, com a Lió, tant els últims llibres impresos, com els materials necessaris per a la fosa de caràcters i matrius.

En aquesta fira es donaven dos tipus de comerciants del llibre:

. Els que des de les portes i finestres de les seves botigues cridaven els nous títols als transeünts.

. Els quincallers, venedors ambulants, que venien almanacs, plecs solts, i imatges per tota la ciutat.

Al costat d’aquests van aparèixer també:

. Fonedors i gravadors de caràcters que venien els seus materials.

. Gravadors de fusta i coure que buscaven feina.

. Autors, que venien a veure si les seves obres tenien èxit o a trobar un editor que els publiqués la propera obra. També acudien a la recerca de treball com a traductors o correctors de proves.

Fonedor de tipus. Xilografia de Jost Amman. A: Schopper, Hartmann. Panoplia omnium artium. Frankfurt, 1568.

Però la principal novetat i aportació d’aquesta fira va ser la publicació dels primers catàlegs de llibres. El primer pas va consistir en la publicació d’un catàleg de les obres de cada editor, que ell mateix imprimia per difondre-les. Molt aviat van aparèixer també els catàlegs col·lectius. Des 1564, un llibreter d’Augsburg va començar a editar un catàleg amb els llibres posats a la venda en cada fira.

A partir de 1598 va ser el consell de la pròpia ciutat de Frankfurt qui va començar a editar aquest catàleg de forma oficial. Es publicarà sense interrupció fins al segle XVIII, convertint-se en una font fonamental per a la història del llibre i de les bibliografies.

Extret de: “El comerç del llibre“, del web http://www.hiperlibro.net, i no posa autors. La web citada actualmente no apareix a Infinet. Però avui ho he vist en castellà a: http://mural.uv.es/pacerto/trabajofinal.html , un treball de final de carrera de la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de València, fet per Patricia Cervera Torrijo l’any 2006 i titulat:  “El libro moderno y el nacimiento de la documentacion”.

 

Anuncis

Read Full Post »

“Quina ànima de bibliòfil no es commou amb el vostre afecte, a vegades grotesc i repulsiu, honrats Jueus Errants dels llibres vells?
Arbres retorçats, d’escorça salvatge i dura, de saba bullent i poderosa, immobles dels vostres passejos; vosaltres, amb l’ombra que refresca les baranes abrasades per la canícula, vosaltres que sembleu participar a l’hivern de la congelació del riu, podríeu suportar durant cent estacions les injúries de l’aire i les intempèries, com els llibres vells.
Sí; cal haver assaborit el plaer de recercar per conèixer-lo i rendir-li gràcies com a un geni benèfic i consolador. Si aquest plaer no fos més dolç i més durable que tots els altres, més intens en les seves diverses intencions, més favorable a constitucions tendres i meditatives, més real, més autèntic, més material, ¿veuríem als joves entregar-se a ell amb entusiasme, a homes de talent i enginy complaure’s en ell, als rics i poderosos delectar-se amb ell, preferint-lo a tots els jocs del poder i a tots els afalacs de la riquesa?
¿Veuríem mans blanques i perfumades, resplendents de joies i acostumades a vibrar sobre la tanca d’or d’una cartera de ministre, palpar aquests miserables llibres, bruts de pols i podrits d’humitat, que cobreixen els ponts, com captaires reunits sobre guardacantons a les cantonades i als quals la caritat cristiana renta les seves crostes?
¿Veuríem als sibarites, esclaus dels seus sentits i de les seves impressions externes, abandonar a l’hivern el racó del foc i la fresca ombra dels til·lers a l’estiu, per ambular la calor i el fred, entre el cerç o la boira, aspirant olors nauseabunds de paper vell i parant la seva mirada en pàgines llardoses, alimares, infectes de tabac i pestilències?
I és que existeix una incomparable felicitat en cercar, en trobar; és que l’home menys supersticiós, el més positiu, necessita creences vagues i plaers ideals; és que l’alquímia reemplaçava una mica el gran buit que s’obre en el fons de les imaginacions més fecundes, i en faltar-nos l’alquímia, va caldre canviar la ruta i buscar en un altre lloc els tresors que ja no haurem d’esperar en un terreny excavat en va durant segles i sempre estèril”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

Biblioteca Hispanic Society

“ Sabido es que Huntington pagó un millón de pesetas por la biblioteca de Jerez de los Caballeros, aquella magnífica biblioteca en que tanto estudió Rodríguez Marín; y que dió treinta mil duros por la completísima de libros de toros de Carmena y Millán; y que adquirió en España otras muchas y valiosísimas colecciones de libros, y cuadros, y objetos de arte de toda clase…

Salieron de España aquellos objetos y aquellos cuadros y aquellos libros; pero, a los amantes de nuestras riquezas, nos queda el consuelo, consuelo al fin, de que todo ello está guardado y conservado, rica y sabiamente coleccionado, dedicando a su custodia y a su cuido constantemente esfuerzo y dinero.

Puede servirnos esto de relativo consuelo, porque sabido es lo que suele ocurrir en España con lo que, durante su vida, guardan amorosamente los hombres, cuando estos mueren. Los libros son, en muchos casos, odiados por la mujer, porque estorban, porque crían polvo, porque ocupan un sitio en que podría haber un muñequito de moda. Y, muerto el dueño de los libros, éstos, en el mejor de los casos, se desperdigan y van de unas manos a otras, vendidas por el chamarilero que los adquirió. Aunque la mujer no sea bibliófoba, ya llegará su hijo, o un sobrino o un allegado cualquiera que malbarate los libros de aquel que los reunió con tanto cariño.

Article: “La Biblioteca de Don Emilio Castelar la conserva el ‘Jockey Club’ de Buenos Aires”,  a la revista El Bibliófilo, nº1, setembre  1945 (2ª època), pp. 10.

 

Read Full Post »

“Els catàlegs de les fires aviat van resultar insuficients per recollir l’enorme quantitat de novetats editorials que s’anaven produint. A més tenien l’inconvenient de recollir preferentment la producció del país en què es desenvolupava la fira. Per això, en la segona meitat del segle XVII noves idees pretenien millorar el sistema:

. Apareixen les primeres bibliografies de caràcter anual. Destaquen la Bibliographia parisenca i la Bibliographia gálica, creades per Jacob en 1648, entre les dues, recollien tots els llibres editats a França. També amb aquest caràcter nacional van començar a editar-se a Anglaterra. Aquestes obres anaven més destinades a proporcionar informació als llibreters que als erudits i científics.

 

. Apareixen, també, les primeres revistes mensuals, dedicades a divulgar els coneixements i descobriments científics, així com a revisar críticament les obres recentment publicades amb el propòsit d’orientar els erudits. Aquest va ser l’origen del Journal des savants, editat a partir de 1665, aquesta revista va arribar a tenir tal importància que es va traduir a l’italià i l’alemany, i es va crear una edició llatina reduint la seva mida per poder enviar-la per correu amb més facilitat. En 1668 aquest exemple serà seguit per la Reial Societat de Londres que va començar a editar-Philosophical transactions.

. Una altra de les novetats serà el comerç del llibre usat o d’ocasió, a partir del segle XVII. Els llibres impresos, especialment els d’estudi, es conservaven acuradament i amb freqüència es revenien. Aquest comerç del llibre usat tenia dues modalitats: la venda des de les llibreries de llibres usats, i les parades a l’aire lliure propis de totes les grans ciutats.

Els comerciants especialitzats adquirien les biblioteques dels estudiosos i savis en bloc quan aquests morien.

 

 

Apareix també en aquesta època la venda en subhasta d’aquests llibres usats, primer a Holanda, i durant la segona meitat del segle XVII, per la resta d’Europa.

A les ciutats petites, als pobles, i també entre la població disseminada pel camp, eren els quincallers qui s’encarregaven de la distribució de llibres. Com aquesta clientela estava poc instruïda, la seva mercaderia consistia principalment en llibres senzills, almanacs, pronòstics, calendaris per a pastors i abecedaris.

 

 

A partir de la reforma de Luter van ser aquests venedors ambulants dels més actius propagadors de les idees protestants. A aquests venedors de llibres i fullets es van unir molts oficials impressors que no tenien feina, la relació amb el món de la impremta els va facilitar l’accés als llibres i fullets clandestins.

També les dones i els nois sense ofici es van dedicar a la venda ambulant. Les corporacions gremials de llibreters i impressors van posar innombrables plets per perseguir-los.

En alguns casos, els venedors ambulants van ser cremats en la foguera o condemnats a presó per difondre obres herètiques. Però en general van contribuir a la instrucció i alfabetització de la població rural i camperola.

Als segles XIX i XX, serien els encarregats de la difusió de la premsa local i regional.

 

Extret de: “El comerç del llibre“, del web http://www.hiperlibro.net, i no posa autors. La web citada, actualmente no apareix a Infinet. Però avui ho he vist en castellà a: http://mural.uv.es/pacerto/trabajofinal.html  , un treball per la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de València, fet per Patricia Cervera Torrijo l’any 2006 i titulat:  El libro moderno y el nacimiento de la documentacion.

 

 

 

 

Read Full Post »

“Ho és vostè? Ho sóc jo? No ho sé, però sempre cal dir: Benaventurats els bibliòfils!, en sentit diferent de la benaventurança evangèlica: Benaventurats els pobres d’esperit! Els bibliòfils troben la felicitat onsevulga que hi hagi llibres.
El bibliòfil no té per què preocupar-se de posseir llibres propis, puix que els venera per ells mateixos, amb devoció, amb simpatia, amb càlcul. El bibliòfil els coneix per les seves excel·lències y pels seus defectes: no s’acontenta en jutjar-los per l’exterior, fent sonar el paper entre els dits, examinant al detall, com un pèrit, les perfeccions de l’enquadernació, examinant el títol i la data, acudint per informar-se a Brunet (sic) i enterrant ràpidament en un racó l’inútil diamant. No; ell cala fins al fons d’una obra, esprem el suc i el col·loca en la seva memòria amb molt més plaer que entre les prestatgeries de la seva llibreria.
És clar que estima i respecte aquelles joies tipogràfiques que, encara que avantatjades pels prodigis de la impremta moderna, no han perdut, no obstant això, l’honor de ser els primers assajos en l’art de Faust (sic); no veu amb indiferència les proves d’un gravat abans de la lletra, els exemplars sobre vitel·la, les edicions rares, els arabescs de les enquadernacions antigues o els senzills i nobles ornaments de les modernes; ni menysprea aquests farrigo-farrago de prosa i vers, tan dolents com mal impresos, però recomanats en tots els catàlegs. El bibliòfil és indulgent amb les debilitats dels seus semblants.
Però extasiar-se davant d’una errata que distingeix una edició d’una altra, entusiasmar-se per la conservació d’alguns passatges que s’han suprimit en quasi tots els exemplars; desolar-se per una picadura d’arna, una taca d’humitat, un defecte en la pasta del paper, no és característica del veritable bibliòfil que no xifra la glòria de la seva biblioteca en la ignorància d’un regent, la impressió d’un censor reial o l’atzar d’una casualitat extraordinària.
Qualsevol persona pot ser un bibliòman, però no tot el que vol pot ser bibliòfil. En general, els bibliòmans han arribat a ser-ho per avorriment i tardanament, quan l’edat ha collit les passions que tenen la seva rel en el cor i ha sembrat preferències en l’esperit menys conreat; però el bibliòfil neix i creix amb el seu amor als llibres, amor fogós i prudent, il·luminat i constant, insaciable i pacient, amor tan variat i nombrós com la bibliografia”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

 

“ La calificación de raro que tanto poder ejerce sobre el que es aficionado, entiende igualmente su seducción sobre los bibliófilos: la antigüedad, su perfecto estado de conservación, las anotaciones de una persona célebre, la rareza propiamente dicha, no son muchas veces los únicos motivos que hacen mirar como precioso un libro cuya lectura no puede sufrirse; la venta al peso de la edición, la existencia de dobles cuartillas ó grabados, ó la prueba de que ha pertenecido á un hombre famoso, le colocan entre las curiosidades bibliográficas, como si estuviera revestido de otras mil particularidades, por lo regular sin importancia.

En el primer rango de libros preciosos, sin ser raros, y que siempre conservan un precio alto, porque ninguna biblioteca regular puede carecer de ellos; deben colocarse los autores clásicos, latinos y griegos de buenas fechas, bien conservados é impresos por célebres tipógrafos. Vienen en seguida los libros de ciencias, los de historia natural, los grandes viajes, las colecciones de estampas, de galerías, de gabinetes, de antigüedades, las obras que constan de gran número de tomos, las colecciones especiales, y en fin, aquellas que se distinguen por el lujo de su ejecución tipográfica. Todos estos libros cuestan sumas considerables, y son, por eso solo, curiosos, sin que sea difícil encontrar ejemplares de los mismos.

Es casi imposible fijar el precio del mayor número de estos libros raros y preciosos; el estado de conservación, el tamaño, algunos milímetros de mas ó de menos dejados en las márgenes por el encuadernador, el sello de una biblioteca célebre en otros tiempos, los grabados al agua fuerte y tantos otros motivos, pueden doblar y cuadriplicar el precio de un volumen. Así es que se ve vender por 3 ó 4 pesetas una misma obra de Elzevier, que pocos días después, en la misma sala y delante de los mismos licitadores vale 125; pero el primer ejemplar está mal encuadernado, muy recortadas las márgenes y picado de la polilla: el segundo, por el contrario, tiene una encuadernación lujosa en tafilete, hecha por un operario conocido, dorados los cortes, en perfecto estado de conservación y apenas recortado.

Las causas que pueden desestimar un libro son por lo demás tan numerosas y de tan diferentes clases, que sería difícil indicarlas solamente; pero la principal de ellas es la reimpresión, sobre todo de aquellas obras que están sujetas á mejoras, aumentos, nuevos comentarios, etc., tales como los autores clásicos, los diccionarios, las geografías, las que tratan de artes y oficios, etc. El capricho, la moda y el interés del momento ejercen después su influencia en bibliomanía, como en tantas otras cosas, y mil circunstancias imprevistas pueden hacer bajar ó alzar el precio de un libro”.

 

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomía o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11-12.

 

 

Read Full Post »

Detall de l’escut d’armes del duc d’Roxburghe, estampat amb daurat a l’interior de la portada del Valdarfer Boccaccio, 1471.

” El bibliòman vanitós posseeix belles edicions, enquadernacions esplèndides, una biblioteca selecta i ben organitzada. Gasta grans sumes en completar-les i aquest és una cura que es dona per complet a un llibreter antiquari intel·ligent, a un docte bibliògraf; d’altra banda, no llegeix mai i sovint és dels que no han llegit mai; col·lecciona llibres com podria col·leccionar quadres, closques, minerals o formaria un herbari.
La seva biblioteca és una curiositat que ensenya a tothom, al primer que arriba, a les dones, als banquers, als nens, sense tenir en compte si saben el que és un llibre, i encara més, un llibre bell. Margaritas ante porcos !
Diu a tot aquell que el vol escoltar: Tinc cent mil escuts en llibres! I se’n vana, s’infla i somriu, repetint: Cent mil escuts! I això és tot: aquella prestatgeria conté cent mil escuts en llibres. Uns es dediquen a la pintura, altres als jardins anglesos, aquest a cavalls, aquell a gossos; el bibliòman vanitós ha col·locat el seu capital en Elzevirs, en facècies en gran paper, en vitel·la i en marroquí. És l’ostentació quasi literària; el luxe quasi respectable”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 70-71.

 

Marca d’impressor d’Elzevir

“ Los ingleses, que siempre han sido aficionados á coleccionar curiosidades literarias, llevan muchas veces esta afición hasta la locura, que ya no conoce límites. La palabra bibliomanía, que en otro tiempo se interpretaba en sentido poco favorable, se considera hoy entre ellos como una calificación noble y honrosa por el gusto de los libros, y se tiene por dichoso y bien considerado el bibliófilo á quien públicamente se le da el título de bibliómano.

Solo en Inglaterra sucede el caso de que la venta de un libro haya podido ser causa de formar una asociación: el 17 de junio de 1812, en la venta de la biblioteca del duque S. de Roxburgh, el Decameron di Boccacio, un tomo en folio ( Venecia) Valdarfer, 1471, se pujó por el marqués de Blandfort hasta 2.260 libras esterlinas ( 214.700 rs) Este precio sin ejemplo, por un solo volumen, pareció, aun á los bibliómanos de Lóndres, un acontecimiento tan notable, que fundaron en memoria suya una sociedad bajo el título de Roxburgh club, en la cual los miembros que la componen no hablan más que de bibliografía, y celebran anualmente el 17 de junio, con un espléndido banquete. Cada socio tiene la obligación, cuando le toca su turno, de hacer imprimir alguna rareza antigua, en número solamente de 31 ejemplares, cifra igual á los individuos que forman la sociedad”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp-10.

 

Read Full Post »

“L’únic Manual del Llibreter que consulta és la fisonomia del comprador: un somriu, un altre sospira, aquest arrufa l’entrecella, aquell es mossega els llavis; el cinquè, més experimentat, tocarà vint volums abans de posar la mà sobre el llibre que sotja: tots, a la fi, es traeixen d’una manera especial que no s’escapa al venedor de carrer, tan subtil, tan astut com un diplomàtic del gabinet de Saint-James.
L’aspecte del llibreter de carrer és molt semblant al dels seus llibres, sotmesos a les vicissituds atmosfèriques, arrelats i endurits per l’aire, tacats i groguencs per la pluja, colpejats i ressecs pel vent.
A vegades és la vella semblant a les bruixes de Macbeth, contemporània dels llibres de la seva ‘paradeta’: la lectura de novel·les en la seva joventut, potser la va conduir a vendre-les o a fer-se la drapaire de la moderna llibreria.
Altres, és un jove que xerra i riu amb la florista o amb la quincallaire veïna, contemplant els toca-sons, mirant a les dones i irritant als gossos; dins d’un mes revendrà localitats a la porta del teatre.
Aquí, és un matrimoni que es torna per fer guaita, com a les portes del Louvre, al costat dels pitjors literats. Una destitució, una reforma administrativa no deixa algunes vegades altre recurs a empleats que vivien més calents en una oficina que a la vorera d’un moll. No els hi queda més d’un pas per convertir-se en enllustradors.
Allí, un exllibreter, un antic escriptor es consolen de la seva decadència rodejats encara de llibres, malgrat del bany que els llibres els hi ha donat. No veiem militars retirats convertits en cotxers?

Per alguns, la parada és el pedestal de la llibreria; per altres és l’últim esglaó. Molts llibreters han sortit d’aquí; molts han rodat fins allí. Els llibres que pateixen la picota de la ‘paradeta’ a l’aire lliure, són de dues classes: joves i vells; aquests, llençats ignominiosament de les biblioteques públiques, deteriorades totes les seves costures, molt usades les seves pàgines, són tota la literatura mediocre del segle XVIII, poesies de l’Almanac de les Muses, repertori del Teatre Italià i de l’Òpera Còmica, històries filosòfiques i novel·les eròtiques; aquells, tirats al mercat fora de les llibreries pels cracs o les rebaixes, immundícies del nostre mal gust literari o desgraciats nàufrags a la recerca de port, obres mestres de l’Imperi i tristes despulles de glòries acadèmiques”.

LACROIX, Paul: “Els aficionats als llibres vells”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 61-63.

 

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

“ Esta pasión ( la bibliofília), que tanto se vitupera y que se la mira casi como un objeto de desprecio, alcanza sin embargo, mas ó menos, á los aficionados instruidos y racionales, les proporciona puros goces y hace su completa dicha. Si poseen colecciones ó series de ediciones de una obra ó de un impresor célebre, un volumen que les falte para el completo, les contraría mucho mas que si se tratase de una cosa seria. Aparece por fin en la tienda de un librero ó en una almoneda un hermoso ejemplar de aquel libro, objeto de sus deseos y de sus infatigables diligencias, ¿ se admirarà nadie de que le paguen á un precio que parece exhorbitante, aunque en realidad sea menor del que verdaderamente vale? Personas hay que tienen por una insigne locura pagar á peso de oro tal ó cual volúmen que no comprarian por un precio ínfimo, sino tuviera tres ó cuatro líneas mas anchas las márgenes que tal otro. Sin duda que esto debe parecer un poco tonto, pero siempre será mas escusable que otras muchas pasiones humanas: esta por lo menos es de aquellas que á nadie perjudican”.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

El podeu llegir a : https://books.google.es/books/about/Biblioteconom%C3%ADa_%C3%B3_Nuevo_manual_complet.html?id=9EsXoMqG0aUC&redir_esc=y

 

Read Full Post »

Museu Condé: Gabinet de llibres en el castell de Chantilly del duc d’Aumale, cedit a l’Institut de França.

“Per contra el llibreter de vell avar és un dimoni, enemic de la raça bibliòfila i maleït temptador de tot el que llegeix al món. Tant de bo, si mai és intimidat en les seves iniquitats, s’enquaderni amb la seva pell el Catàleg de la Biblioteca Nacional, perquè el seu suplici es dupliqui amb cada llibre prestat i perdut, fins que no hi hagi de la Biblioteca més que el Catàleg per admiració dels nostres descendents.

El llibreter de vell avar té el seu caràcter imprès en el apergaminat rostre i per desxifrar-ho no cal assistir a l’Escola de Diplomàtica: l’avarícia, aquesta passió sorda i vergonyosa que sobreviurà a la ruïna de totes les civilitzacions, aquest egoisme de bronze sense orelles i sense cor, es converteix en el flagell de les lletres quan ataca al llibreter de vell, que ha de considerar-se a si mateix com el dipositari del saber de tots els segles, com la deu generosa de les pures aigües de l’erudició que emanen en el lliure corrent, arrossegant or i pedres precioses.

Escut de Carles el Temerari, vist a Wikimedia Commons

Pot comparar-se un tresor de monedes, amagat i soterrat, al tresor imprès, l’ús repartiria tant goig i riquesa entre els amics de la ciència, i que es consumeix lentament en l’oblit. La Montjoie de Carles el Temerari, oculta un altre temps a les rodalies d’Monthléry, tornaria a trobar-se tan pesada i rica com era el dia en què va ser amagada sota terra; però el volum més preciós difereix prou feines del més miserable després de diversos anys a la mercè de la sèrie d’enemics devoradors que no perdonen als llibres: el Canceller d’Orgemont i el Cavaller d’Aumale van ser devorats per les rates; l’un mort, viu l’altre, un llibre mancat d’aire i de llum, molt aviat és un cadàver, del qual s’apoderen els cucs per despatxar-se al seu gust “.

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 54-55.

 

Imatge de l’article

“ Creo que la Bibliofilia es una pasión ( más que una afición) que está viviendo un momento de auge gracias a Internet. Ahora es posible conocer, buscar y comprar libros en cualquier parte del mundo y disfrutarlos en pocos días en casa. En cuanto al libro antiguo y el facsímil yo diría que son dos mundos diferentes. Hay coleccionistas de libros antiguos de una temàtica particular, pero también hay coleccionistas de facsímiles de obras tan importantes y cotizadas, bien porque solo existe un original custodiado en una Biblioteca importante ( códices medievales) o bien porque la tirada fue muy escasa y su precio es desorbitado ( incunables, ediciones princeps, etc.). El comprador de libro antiguo ( en general) le interesa más la cantidad ( comprar muchos libros) y la temàtica ( medicina, geografía, etc.). El comprador de facsímil más bien busca el placer de poseer un ejemplar idéntico a un original que jamás podría poseer ( por la mencionada imposibilidad física o económica).”.

Article.” Daniel Díez, editor: “Hay editoriales que desaparecerán por no saber adaptarse”, en el vlok dbibliofila.

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »