Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

 

 

Bibliobarrio: col·lectiu que gestiona una Biblioteca Popular, el Centre Cultural i Editorial Artesanal de Montevideo (Uruguay), funciona des de l’any 2012 i edita a escriptores i escriptors del seu país. http://bibliobarrio.blogspot.com/

 

Bibliobooks: Bibliobooks® Bibliografía Recomendada posa a disposició dels alumnes de la Universitat de Cádiz la posibilitat de descubrir i trobar els llibres recomanats pel professorat ‘d’una manera amigable i interactiva”. https://bibliobooks.es/

 

Bibliocifras: un dels serveis oferts per la Biblioteca de la Universitat de Cundinamarca ( Colombia). https://www.ucundinamarca.edu.co/biblioteca/index.php/la-biblioteca/bibliocifras

 

Biblio-concertados: en centres escolars privats, ajudes per a un laboratori de ràdio, vinculat a la biblioteca escolar en centres ja integrats en el “Plan de mejora de bibliotecas escolares” ( Xunta de Galicia) .https://www.xunta.gal/dog/Publicados/2019/20190902/AnuncioG0534-090819-0004_es.html

 

Bibliodifusión: una de les seccions que tenen a Bibliohertz. https://www.anahuac.mx/mexico/biblioteca/bibliohertz

 

BiblioFonda: activitat al Centro Bibliotecario de Puente Alto: “Este próximo viernes 13 de septiembre a las 16:00 ven a disfrutar en familia de esta gran fiesta dieciochera en tu biblioteca infantil favorita #Biblioniños. Tendremos juegos típicos como carrera en saco, gymkana, tirar la cuerda y muchos más, además premiaremos a los mejores bailarines de cueca y a los mejores trajes típicos”.  https://www.centrobibliotecario.cl/?s=bibliofonda

 

Bibliographica (2): revista del Instituto de Investigaciones Bibliográficas de la UNAM ( México). https://bibliographica.iib.unam.mx/index.php/RB

 

Bibliohertz : Programa de la Biblioteca de la Universidad Anáhuac de México. https://www.anahuac.mx/mexico/biblioteca/bibliohertz

 

Bibliohilo: hashtag ( #bibliohilo i crec que també #bibliofil ) vist a Twitter que ve a ser com un Fil dels que es fan servir per parlar d’alguna cosa i calen varis ‘tuits’ per la seva llargària. En aquest cas seria un fil dedicat a temes bibliotecaris. Vist en el vlok de Yordi Biblioteca: https://yordibiblioteca.blogspot.com/search?q=bibliohilo

 

Bibliokids: un altre secció a Bibliohertz. https://www.anahuac.mx/mexico/biblioteca/bibliohertz

 

BiblioMaps: és un geolocalitzador que ofereix als usuaris de la Biblioteca la ubicació en les prestatgeries de qualsevol document mitjançant l’ús de mapes interactius integrats en el catàleg. Universitat de Cádiz. https://www.uca.es/noticia/la-uca-dispone-de-dos-nuevas-aplicaciones-bibliobooks-y-bibliomaps-para-facilitar-el-acceso-a-su-biblioteca/

 

BiblioMIO: dues biblioteques públiques, denominades BiblioMIO, a l’estació Unidad Deportiva i la Terminal Andrés Sanín, a Cali. Més informació a: http://www.cali.gov.co/movilidad/publicaciones/139673/bibliomio-amplia-su-horario-de-atencion/    i a : https://www.youtube.com/watch?v=VPHIzzab6LA

 

Biblionovedades (2): un dels serveis oferts per la Institución Milá y Fontanals. https://www.imf.csic.es/index.php/servicios/biblioteca/biblioteca-presentacion

 

BIBLIORed (6) 3.0: vlok multimèdia sobre informació-comunicació en biblioteques-serveis universitaris: cap a una xarxa social iberoamericana en accés obert. http://www.bibliored30.com/p/que-esquienes-somos.html

 

Biblioscópio: Club de Lectura Científica. Planetario de Playa del Carmen ,SAYAB
Solidaridad, Quintana Roo ( México). Taller d’introducció a la lectura científica, dirigida a nens i joves que s’inicien en el fantàstic món de les lletres. https://www.cultura.gob.mx/estados/actividades_detalle.php?id=220920#.XXvGxi4zbIU

 

BiblioUBU: Tu punto de encuentro, a la biblioteca de la Universitat de Burgos. https://www.ubu.es/biblioteca

 

Anuncis

Read Full Post »

Hotel Drouot

“El llibreter de vell avar, vaga dia i nit com l’ombra d’un autor privat de sepultura o d’impremta, entre els vacil·lants i polsosos edificis dels seus volums acumulats en desordre, de peu o tombats, mostrant el llom o els corts, humits, arnats o podrits; aquest llibreter no fa recomptes mai; els mira, els somriu, els hi llança sospirs, els toca i els apila igual que un nen que, fent castells, de naips, els té i gaudeix amb ells.
-Tinc, per descomptat, l’obra que vostè desitja – respon sorneguerament a la majoria de les peticions que li fan; sí, certament tinc això: dos o tres exemplars, però no els venc, els guardo per mi. Mai té un prou llibres bons.
– Ah! No li sembla bé el preu? – diu enrabiat, per poc que algú es permeti una observació sobre la carestia extraordinària d’un llibre que es digna vendre – Bah! No m’interessa trobar comprador. Molt bé, no se l’emportarà si no paga el doble. Vaig tenir la condescendència de cedir-li a vostè un autor que tinc en gran estima; creia que m’ho agrairia, i regateja vostè com en una tenda d’ultramarins! No, no; no em desprenc d’ell per cap preu. Busqui un altre llibreter.

El rei Astiages mana a Harpagò matar el seu net Ciro. Vist a la Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Harpago_(general)#/media/File:Jean_Charles_Nicaise_Perrin_-_Cyrus_and_Astyages_-_WGA17209.jpg

Després el botxí us fot al carrer, espiant amb mirada neguitosa per si us emporteu alguna cosa, i després torna a la seva lloriguera i passa revista al seu exèrcit de llibres vells. S’adorm pensant en ells i no es desperta sinó per verificar que els lladres no s’han emportat les seves estimades joies. I no odia menys als aficionats que van per envejar-li i tal vegada a robar- li ( a pes d’or) un in-foli que d’altra banda pot adquirir-se al pes en qualsevol lloc de venda de paper per cremar. Així comencen les seves tortures i temors, no hi ha lleona que defensi millor als seus cadells, ni Harpagó que trobi tant a faltar el seu petit cofre: o menysprea massa els diners o concedeix excessiu valor als llibres. Es podria dir que cada volum que algú aconsegueix arrancar-li, estava adherit a les més sensibles fibres del seu cor.
Aquesta avarícia de llibres no és desinterès de borsa, lluny d’això, el llibreter de vell avar, l’esperit del qual no s’il·lumina amb el gas de les subhastes de l’Hotel Drouot, especula ell sol sobre el valor dels llibres que porta a subhasta in-petto i que puja fins a les exageracions més capritxoses, segons les presumibles necessitats del comprador, segons l’estació, segons l’hora. Un llibre no té cap preu quan aquest bon pastor tanca les seves ovelles a la pleta; un llibre està molt a prop d’abandonar el seu cau quan se li basteix un pont d’or o d’adulacions, perquè aquest avar adora un elogi procedent de boca sàvia. El prudent Enees no va baixar als inferns sense proveir-se abans de pasta de farina i mel per ensopir a Cerbero“.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 55-57.

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquél que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre… y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único.

Article: “ ¿Qué es una edición de bibliofilia?, de Candela Vizcaíno en el seu vlok. Abril 2011.  (  https://www.candelavizcaino.es/  )

Read Full Post »

-“ En 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carles V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid(1) de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

 

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

(1)Antigua mesura francesa de capacidad para árido y líquidos, equivalente a unos 18 hectólitros.

Homilies d’Halberstadt

 

“ (Bibliopolas) “ Esta casta es variadísima, y aunque acarrean grandes males a los aficionados a los libros, es necesaria a la sociedad, al igual de otra, que no nombro, para evitar mayores desgracias; se dividen en categorías, y abundan los de la ínfima, que no conocen el libro más que por las tapas, de los que nada diremos; los hay que pasan de la portada y desean conocer el valor o estimación del volumen que venden, y como lo ignoran suplen con sus malicias la ignorancia; como, por ejemplo, el mirar al comprador a la cara con fijeza para escudriñar con la mirada el interés que el libro pueda despertarle, o el recoger el volumen de manos del aficionado para hacerse cargo de si éste lo retiene y forcejea por no soltarlo, señal  inequívoca de la gran voluntad, o bien, ya recogido por el librero, empezar éste cachazudamente a hojearlo, dejando pasar tiempo y ver si se impacienta el comprador; o como el gastar muchas palabras y razones sin pedir precio; también hay alguno que al preguntarle por determinada obra que, aunque al alcance de su mano, no está visible, dice al cliente que la buscará, y que vuelva al siguiente día o a los dos, y llega el plazo y no lo encontró, por lo que tendrá que volver mañana, y cuantas más veces vuelve tanto más se demuestra el afán y tanta mayor cantidad see le pide… Estos, que se creen listos, suelen ser víctimas de los de la categoría superior, especie de magnates de la librería, que se permiten el lujo de editar catálogos y con ellos subir de precio los libros, pues desde el momento que lo han numerado y encasillado ya no pueden valer menos de dos pesetas, siquiera se trate de un folletillo que por los quioscos se vendió a cincuenta céntimos. La gama del librero de casa abierta es grande, y presenta casi tantas originalidades como son los individuos, todos listos y todos enemigos capitales, no del bolsillo, sino de la cartera del aficionado, con el que generalmente suelen ser la cortesía personificada; los hay que tratan al cliente con finos modales y con habla suave, procurando convencerle de que no exageran precios; otros, campechanamente y con estruendosa voz y casi atropellando las palabras, quieren hacerte creer que es un regalo que te hacen al poner al libro el precio pedido; se encuentran también ariscos, los menos, que, con sequedad, niegan toda rebaja. Pero los terribles son unos pocos que han llegado a la cumbre del saber bibliográfico mercantil, y convertidos en una especie de Júpiter y de Mercurio, amalgamados desde el olimpo de sus tiendas, aderezadas no sólo con esmero sino con singular gusto, emboscados esperan y disparan sus rayos y trabucos contra el infeliz mortal que se arriesga a preguntar por un libro que cuente sólo con la ancianidad de cerca de una centuria y sí, como tan natural, la golosina de ver buenos libros tienta, y aunque sólo de vista quieres satisfacerla mirando volúmenes raros, que amablemente te ponen en las manos, y, anonadado por los precios, sólo asequibles para multimillonarios, ya que son miles de libras y dólares, desilusionado o más bien abatido te hundes en el sillón, y aquello demuestras con tu mustia faz, el coloso de los libros raros que, sacando jugo a los códices de marchito pergamino y a los incunables de lacio papel ha llegado a ser un procer de la librería, te dirige mirada entre triunfal y compasiva y te sales, si bien agradecido a las atenciones del bibliopola que te proporcionó tan buenas vistas, con mal sabor de boca”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(  http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

 

Read Full Post »

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, exercint un paper decisiu els diferents punts de vista sobre la matèria. En el pla inferior hi ha els que tenen els llibres simplement per posseir-los; com no els llegeixen, només procuren amuntegar-los sense atendre a la selecció. En l’època de Llucià (segle II de J.C.) hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni el títol dels llibres que havien emmagatzemat. ‘Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que havien de defensar-los d’uns i altres’.

Una cosa anàloga passava a Roma des de mitjans del segle I de l’Era cristiana. Almenys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi sinó com a adorn de les parets. No és molt més elevat el gust de molts dels bibliòfils de l’època moderna que només atenen la quantitat de llibres amuntegats i els ensenyen amb orgull als que els visiten en la intimitat.

Club Grolier

Una mica més valor té el zel dels que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista, prefereixen tenir simplement caixes de cartró buides que exteriorment tenen la forma de llibres amb magnífica enquadernació. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen a vegades elevades sumes. En 1887, en una subhasta de Techemer, a Lió, un Heliodoro, de Grolier va aconseguir el preu de 12.000 francs i versemblantment va anar a Nova York on fins i tot ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravades en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Elzevir – Marca d’impressor

Altres col·leccionistes dirigeixen la seva atenció a aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes de Aldo Manuzio a Venècia, Elzevir a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot a Paris. I en realitat, les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les obres mestres de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars de seda o de paper fort i de color que va fer tirar alguna de les obres publicades, i pel que fa a l’últim, els exemplars en paper vitela que va utilitzar per edicions de luxe “.

 WEISE, O.: La escritura y el libro , Labor, Barcelona, 1935.

 

Hypnerotomachia Poliphili de Colonna, editat per Aldo Manuzio el 1499.

 

( Bibliómanos) “ Estos señores son los enemigos capitales del bibliófilo, pues en su afán de acaparar libros no reparan ni en precio ni en número y suelen llevar a sus casas toda curiosidad bibliográfica que se tropiezan, pagando lo que se les pide, y adquiriendo sin cuento ejemplares, aun repetidos, de toda obra rara, con lo que al disminuir éstas en el mercado suben de precio y se hace más difícil su encuentro, mientras van a crecer el número de los almacenados en la vivienda del que, como decía el sabio catedrático de Madrid, el valenciano Orgell, en una de las reglas que aplicaba para hurtar libros, no les saca más producto que los eunucos de las esclavas del serrallo; pero hay más, y son aquellos que, así como los avaros ocultan su oro y riquezas, así guardan sus libros, encerrados en las librerías o en los armarios, ocultos a las miradas del aficionado, al que no le consienten su estudio, quedando, por tanto, aquél, completamente imposibilitado de ejercer la misión que su autor le había confiado al escribirlo, esto es: el de enseñar o ilustrar a la humanidad”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

( http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

Portada de les Ordenanzas de la Ciudad de San Phelipe, en el Boletín de la Real Academia de la Historia LXXXVI.

 

Read Full Post »

Marca d’Ibarra

(La bibliofília) El col·leccionisme és una altra cosa. Si hem arribat a dotar-nos d’una biblioteca personal és perquè voldríem tenir a mà quants més llibres millor, per si s’escau algun dia llegir-los. Però acumular-los no és l’important.

A un li fascinen els llibres. Encara que, abans que un bibliòfil en el sentit clàssic, un es considera un bibliòfag, un devorador de llibres. I, abans que un col·leccionista, un lector, un curiós en desig de comunicació permanent amb gents que han destil·lat coneixement de la seva experiència humana. Un té alguns milers de llibres, això sí, i somia en poder-los dedicar un dia el temps i l’espai que es mereixen.

Un se sent més abans un bibliòfil – en el sentit d’un amant dels llibres, un apassionat dels llibres – que pròpiament un col·leccionista. Fer col·lecció d’alguna cosa – siguin llibres, segells o el que sigui – demana la convicció que hi ha una totalitat perfectament definida d’alguna cosa els buits de la qual es poden anar completant amb tenacitat i paciència. Un col·leccionista té, com el que fa mots encreuats, una idea acabada d’alguna cosa. I voldria poder tancar l’àlbum algun dia.

Un no té aquesta obsessió per posseir res idealment preestablert. Crec que la sorpresa i el misteri desmenteixen qualsevol pretensió humana de voler quadrar la realitat com sigui. Col·leccionar té molt a veure amb recol·lecta i amb ‘encant’, però els seus motors són l’explotació i la recerca. Un bibliòfil sol ser un aventurer, un caçador de peces d’ocasió, algú que se sent feliç en companyia dels seus trofeus “.

Ésser  bibliòfil”, Oriol Pi de Cabanyes, a La Vanguardia el 10/05/2006.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2006/05/10/pagina-26/48436838/pdf.html?search=oriol%20pi%20de%20cabanyes

“ Refugiémonos en las librerías de viejo; compremos libros viejos. Comprémoslos por la sencilla e imperiosa razón de que no podemos comprar libros nuevos. Ya no se imprimen libros. Se publican todos los meses centenares de libros nuevos, y no se imprime ninguno. No pueden llamarse libros lo que al presente sale de las imprentas. Son objetos que se fabrican brutalmente, lo mismo que se fabrican otros artefactos y chismes de la industria. Los maravillosos adelantos del arte de imprimir – estereotipia, linotipia, etc.- han matado el bello oficio del tipógrafo. Sobre papel malo, deleznable, estampan caracteres borrosos, sucios; se encuaderna desgarbadamente después; se lanza el volumen al mercado como otra mercancía cualquiera. Lo importante es imprimir mucho y rápidamente. La misma industria de la imprenta ha acabado con el arte de imprimir. Y el desamor de los tipógrafos ha acabado de realizar la obra funesta. En Madrid no se puede imprimir hoy un libro elegantemente. Sancha e Ibarra, los grandes impresores del siglo XVII ( sic), no tienen descendientes. No se podría tampoco encuadernar bellamente un libro si no quedaran uno o dos encuadernadores amantes de su arte. No aman su arte los tipógrafos. Y se puede pasar por alto en cuanto a las reivindicaciones de los tipógrafos – más o menos

Marca de Sancha

exorbitantes o justas; no lo discutimos -; pero sean cualesquiera las reivindicaciones de los tipógrafos, lo esencial sería que el trabajo que dieran, más largo o más corto, mejor o peor retribuido, fuera realizado concienzuda, escrupulosa, fervorosamente. Lo peor que puede sucederle a un obrero cualquiera, el que escribe o el que imprime, es perder el amor a su trabajo. Luchemos ardientemente porque nuestro esfuerzo sea retribuido con justicia; esforcémonos, con perseverancia y tesón, por que el esfuerzo que realizamos sea realizado en las mejores condiciones posibles – económicas e higiénicas -; pero realicemos el trabajo que hayamos de realizar escrupulosamente, con amor, con fervor. Una vez ante la tarea, olvidémoslo todo, y sólo veamos la perfección en la obra que hemos de realizar.

No se imprimen ya libros. No hay libros nuevos. El arte de imprimir se acaba. El arte, tan sencillo, tan bello, de colocar trazos negros en una página blanca – de colocarlos armoniosamente – está en sus postrimerías. Compremos libros viejos; refugiémonos en los puestecillos de estos perseverantes, callados, modestos difundidores de la cultura.

Article: “En la feria de libros viejos”, Azorín a ABC Madrid del 11 d’octubre de 1922, p.3

Don Quixote imprès per Sancha

Read Full Post »

Manuscrit de les obres de Petrarca

“L’home al qual s’ha donat el nom de ‘pare de l’humanisme’ o ‘el primer home modern’, el poeta Francesco Petrarca, és també, no sense raó, anomenat el pare de la bibliofília moderna “.

 DAHL, Svend: Historia del libro, Alianza Universidad, Madrid, 1985, pp. 83.

 

“El libro se gasta, y en España se gasta más que en ningún otro país. En España – causa bochorno decirlo – , en muchos pueblos apartados, viejos, históricos, se enciende todas las mañanas el fuego con hojas de libros antiguos. Todavía no han pasado por esos caserones de las históricas y solitarias ciudades los bibliófilos. Se gastan los libros en España más que en ningún otro país.¿Por qué un librero-anticuario de París puede ofrecer al aficionado un libro del siglo XVI o XVII en forma irreprochable, sin un rasguño, sin una mancha, y es, por el contrario, raro que eso pueda hacerse en España? ¿Acaso los verdaderos libreros-anticuarios de París tienen más cuidado de los libros que los de Madrid? Puede ser; los libreros de París arreglan y componen el libro antes de entregarlo al comprador, lo limpian, lo encuadernan primorosamente, lo acicalan y después piden por él tres veces más que pediría un librero de Madrid. Es posible que se deba a este cuidado de los libreros la abundancia de volúmenes irreprochables en el comercio francés; pero también hay en ello un motivo más amplio y más hondo. La vida española, en los siglos pasados, ha sido más dura y áspera. La guerra ha absorbido todas nuestras energías. El medio español – físico y moral – es otro. El libro era peor tratado que en Francia. No hablamos de las grandes bibliotecas, sino del volumen corriente, del libro que es llevado por la casa de una parte a otra. Esos libros son los que constituyen el fondo de las librerías de viejo. Y si esos libros, generalmente, en París se hallan limpios e íntegros, en Madrid es raro hallarlos sin desgarrones, manchas y remiendos. El libro viejo es un índice de cultura. Lo es en cuanto al estado material de los volúmenes; y lo es en cuanto a la clase de libros que se encuentran en las librerías de viejo.¿Qué libros franceses, por ejemplo, se han leído más en España durante el siglo XVIII? Examinad los puestos de libros viejos; tendréis, repasándolos, una imagen de la mentalidad, del gesto, de las direcciones del público español en aquella época. ¿Que autores españoles ha preferido más el público español en la primera mitad del siglo XIX? Daos una vuelta por las librerías de viejo; veréis palpablemente cómo la literatura es especulación mental de minorías selectas, y cómo son las minorías selectas las que crean, a la larga, los valores literarios, y no las grandes masas de lectores: grandes masas que son las que leían estos millares y millares de libros anodinos, deleznables”.

Article: “En la feria de libros viejos”, Azorín a ABC Madrid del 11 d’octubre de 1922, p.3

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1922/10/11/003.html 

Cuesta Moyano ( anys 20)

 

Read Full Post »

 

A Twitter:

20 de juliol del 2019.

“ Cien años de soledad”, una de les millors novel·les de la història, diuen els que en saben. Fa 3 dies que vaig començar, ja era hora, a llegir-la, vaig per la pàgina 100, surt molta gent ( 31) i molts llocs ( 21), és un embolic, un rotllo. Decideixo seguir perquè és Cien /

años de soledad. Hi ha llibres que vas llegint i vas mirant quantes pàgines falten per acabar el capítol i de vegades, fins i tot, quantes per acabar el llibre. Per a mi això em diu que no estic a gust amb el que llegeixo, que no m’agrada massa i que vull que s’acabi aviat, però /

… segueixo, que no em passi res, aquest llibre té 495 pàgines. Espero que la cosa vagi a millor. Milions de persones així ho han vist i llegit, no sóc tan rar, o sí. De moment sé que uns dels protagonistes es diu José Arcadio Buendía, en 100 pàgines /

surt el seu nom complet 118 vegades, 118. En la coberta de darrere posa. “ El Quijote de nuestro tiempo” ( Pablo Neruda ). I, si, veig que em passarà com amb el Quixote, no em va agradar gens i el vaig trobar repetitiu i fat. Però quan l’acabi ho sabré. ( Si l’acabo)./

23 de juliol del 2019.

Llibre llegit.

Doncs he acabat el llibre i, si féssim un Índex Onomàstic, ocuparia unes 6 pàgines. José Arcadio Buendía, després de les 118 vegades que surt fins a la pàgina 100, torna a sortir 24 vegades fins a la pàgina 173, en la qual mor; i després de mort surt 23 vegades més, en total en surt unes/

165 vegades. Altres protagonistes de la novel·la també surten moltes vegades, alguns tantes com ell, són el coronel Aureliano Buendía, Melquíades, Úrsula, Iguarán, Fernanda, José Arcadio, Arcadio, Aureliano Buendía,…/

Altres potser no tantes, però quasi: Remedios, Meme-Renata, Amaranta, Pilar Ternera, José Arcadio Segundo, Aureliano Segundo, Aureliano, Petra Cotes,..
Per cert d’Aurelianos en surten uns 12, més uns 10 o 12, citats com a fills ( 17 il·legals) del coronel Aureliano Buendía /

dels que no surten els cognoms.
Entre Arcadios i Aurelianos hi ha un batibull impressionant. Hi ha moments en què quasi no saps de quin Aureliano o de quin Arcadio es parla.
Noms llargs no n’hi ha gaires, però 2 destaquen:/

Tranquilina María Miniata i Santa Sofía de la Piedad, i m’adono que el meu nom complet, sense cognom, és Francesc Xavier Tomás Mateo.
Quan anava per la pàgina 245, no sé per què, he recordat les ‘telenovel·les’ i els fulletons i he pensat que aquesta/

novel·la és, possiblement, l’inici de tots ells. 7 dies per llegir una novel·la són molts dies. Les novel·les que m’agraden, de tantes pàgines com aquesta, em duren 2 o 3 dies. Una de les millors paraules del llibre la diu “el sabio catalán” ( llibreter de vell). “Collons” (sic), a la pàgina 476./

Tot això va començar en el Twitter, però volia escriure unes quantes coses més i crec que és millor continuar aquí, potser no ho llegirà ningú o molt poca gent, però tinc ganes de fer-ho, i mentre ho faig gaudeixo.

Hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir,… Hi ha llibres que si no els has llegit no ets ningú, diuen alguns.

Hi ha uns quants llibres que ja fa anys que els hauria d’haver llegit, però entre unes coses i altres i que la cua és molt llarga, molt llarga, i els gustos i les prioritats també i etc., etc., no ha estat possible, i per desgràcia no ho serà en aquesta vida.

La setmana passada en vaig empassar el fulletó, precursor de les telenovel·les, “Cien años de soledad”, avui començaré, i que déu ( el que sigui) m’agafi confessat, “En busca del tiempo perdido” del Marcel Proust.

 

El de García Márquez és, diuen els que en saben, una de les millors novel·les de la història, aquest del Proust també, diuen.

26 juliol del 2019. A la biblioteca he trobat una edició de Plaza&Janés, en dos volums, el primer de 1967, de 1612 pàgines en paper bíblia i el segon de 1968 de 1517 pàgines, també en paper bíblia, donats pel pintor Armand Cardona Torrandell, la qual cosa m’anima una mica a llegir-lo

Començaré ara i veuré com va la cosa, a l’inici hi ha un pròleg d’en Mauricio Serrahima, des del full IX al LXVIII ( unes 49 pàgines). Ens explica quasi tota la llarga novel·la, fins i tot ens diu com acaba o quasi. I vull destacar tres frases del pròleg, la primera  a la pàgina XX: “ Queda, así, clara la manera con que la acción de la interminable novela de Proust…”; la segona a la pàgina XLIX: “ Los seres humanos de Proust son seres humanos”; i la tercera a la pàgina LXVII: “… que si la obra de Proust es triste1 y es incompleta, ello obedece a que era incompleta y triste la vida que Proust tenía de la realidad,…”. Bé, us aconsello no llegir el pròleg, és un rotllo de collons i segons com, no anima gaire a llegir el llibre ( amb més de 3000 pàgines).

Bé, estic a la biblioteca i en un recés, perquè el pròleg d’en Serrahima se’l mereix, trobo un altre llibre: “Informe de lectura. Inicis de la Llibreria Calders: llibres, llibreters, llibreries, editors, autors, lectors…”, de la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, editat per Comanegra, Barcelona, 2017. Són dos llibres en un, els autors expliquen com van posar en marxa la seva llibreria. En quant el vaig agafar de la prestatgeria el vaig començar a llegir, vaig deixar el Proust perquè la Isabel em va enganxar i amb l’Abel m’ha passat igual, i avui, 29 de juliol, l’he acabat, i perquè ha anat la cosa tan ràpida?, doncs perquè normalment els llibres interessants i amens passant volant. A més a més m’ha permès conèixer el Víctor ( per telèfon i ‘twitter’) i saber alguna cosa més de la llibreria, com per exemple que els diumenges obren fins a les 19.30, la principal raó crec que és perquè tenen molt a la vora el Mercat de Sant Antoni i suposo que alguns dels que van al Mercat de Llibres Vells aprofiten el viatge, sobretot si són de fora, i s’acosten a la Calders. Li vaig preguntar si tenien catàleg a la xarxa, em va dir que alguna cosa estaven fent i que més endavant hi hauria alguna cosa. Vaig fer un ‘tuit’ explicant una mica això que he escrit.

Mercat de Sant Antoni

El llibre m’ha semblat molt amè i molt interessant, i, no sóc ningú, però el recomano. Només una cosa no m’ha agradat, i és que l’Abel utilitza una paraula per la coberta dels llibres, ‘portada’, que està en el diccionari, però li tinc mania si s’utilitza per parlar de les cobertes.

I ara he de recuperar el temps no perdut i començo amb el Marcel, ja us ho diré.

29 de juliol. Llegeixo fins a la pàgina 44: aguantant.

30 de juliol, a les 12.53 continuo i a les 13.02 arribo al final del capítol I. Ara començaré el capítol II, normalment els llibres que no he acabat els he deixat a la pàgina 50 (+-)( Ulysses, Senyor dels Anells, 2666, etc.). Amb aquest faré un esforç i, de moment, llegiré fins a la pàgina 100, en té més de 3000 o sigui que no serà res. Bé, segueixo. 13.07

A les 13.45, a la pàgina 64 ho deixo, vaig a preparar-me el dinar. Des de les 13.07 fins a les 13.45: 38 minuts, però entremig he anat a veure la bústia perquè la cartera ha trucat, cap carta, ni de bancs.

A les 17.00 continuo fins les 17.57 i fins la pàgina 76, m’estic adormint. Ja seguiré. Però la cosa no pinta gaire bé. A les 18.08 decideixo seguir i a les 19.00 ho deixo, però a les 19.03 llegeixo fins a la pàgina 94 i són les 19.36 quan paro de llegir, he passat de la pàgina 100, he arribat a la 106, de 3219, a poc a poc.

31 de juliol. 15.38. En tot el dia no he tingut ganes d’agafar el llibre, ara continuaré llegint, però a les 16.50, sembla que no és una bona hora per llegir, m’agafa son. A la pàgina 132 ho deixo. També he llegit 2 pàgines, les 963-964, on comença “ El mundo de los Guermantes”, per veure per on anirà la cosa i no em diu res. No tinc ganes de continuar amb aquest llibre, demà aniré a la muntanya un parell de dies, potser m’animaré.

1 d’agost: no he llegit res del Proust ni he tingut ganes de fer-ho. He anat cap a l’interior, 3 hores amb el cotxe. A la tarda tampoc. He tingut un parell de moments de dubte, però no.

2 d’agost ( divendres): de moment res de res. A la tarda crec que tampoc perquè tornaré a casa i no sé a quina hora arribaré.

3 d’agost:-.
4 d’agost:-.
5 d’agost: tot el dia a la platja amb el llibre al costat, ni tocar-lo. Sense ganes de llegir.

Quan un llibre t’agrada, gaudeixes, imagines, penses,… et fa passar, com a mínim, una bona estona. Si el tens al costat i no tens gens de ganes de saber com continua, què passa ( si és que passa alguna cosa), és que el llibre no val ( per a mi) la pena seguir llegint-lo; per molt famós i amb molt bones crítiques des de fa anys, de tota la vida, de gent que en sap d’aquestes coses. El llibre és, diuen els que en saben, una gran obra de la literatura universal, sí, pot ser, però a mi no m’agrada, no em fa sentir res, no em sap greu parar de llegir per fer una altra cosa, no em passa com amb altres llibres que desitjo acabar com més aviat millor el que estigui fent per poder continuar llegint.

El “En busca del tiempo perdido” que estic llegint no m’agrada gens, no em diu res, no em fa imaginar ni sentir res, llegeixo esperant que passi alguna cosa, esperant llegir el que sigui que em faci continuar, però no hi ha manera, em sembla ( a mi) un rotllo de collons.

O sigui que no llegeixo més, procuraré llegir un altre llibre que no em faci perdre el temps com aquest.

Ja m’ha passat amb alguns llibres molt famosos, molts bons ( diuen), immillorables, obres impressionants i úniques. Amb altres llibres no tant famosos i amb llibres gens famosos he gaudit molt, i que duri¡

A la pàgina 132 ho he deixat i potser en pàgines posteriors, la 300, la 600, la 1000, la 2000, la 3000, la cosa és diferent, s’anima, es fa més agradable i potser trobaria el que li han trobat els entesos, però hi ha molts llibres per llegir i com deia, ja he perdut prou temps amb aquest “gran” llibre, “En busca del tiempo perdido”.

Potser d’aquí uns anys ho torni a provar, però és difícil. Demà tornaré els dos toms a la biblioteca.

Abans de posar-ho en el vlok he llegit unes quantes crítiques, quasi totes bones, alguns han tardat anys a llegir l’obra completa, altres no tant, molts han llegit parts de l’obra, però quasi tothom ( dels que he llegit) diu que s’ha de prendre amb calma i que llegir-la costa molt, però que al final val la pena, és possible; un exemple, a Casa del Libro diuen: “Novela autobiográfica, basada en la idea bergsoniana de la persistencia del pasado en el fondo de la memoria subconsciente”.

Com deia, potser en una altra vida valdrà la pena, però en aquesta la cua és molt llarga i de llibres bons (  que segur que m’agradaran), sortosament, segur que n’hi ha uns quants.

1.- La paraula “triste” i derivades surt unes 17 vegades en 132 pàgines.

 

Read Full Post »

Older Posts »