Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Fires i Mercats’ Category

Eugeni d’Ors, al seu estudi a la Casa de les Punxes. Font: Biblioteca de Catalunya.

– Però la Biblioteca de què parleu ¿ ha de servir també per als estudiosos de Ciència, o únicament per als estudiosos de Història, que encara no sabem si n’és una, de ciència, i que sembla sempre l’afavorida, en totes les nostres temptatives culturals? – m’objectava avui un amic.

– Per als uns i per als altres, li he respost. Tal com jo la voldria, tal com penso que tots la volen, se tracta d’una Biblioteca general. Si no immediatament, de seguida. L’interès per les coses de ciència comença a desvetllar-se aquí. S’ha comprès, a l’últim, que una revifalla nacional no esclarida per altres llums que les de la Història restaria sempre com alguna cosa d’obscur. Als començos del sigle XIX, la Història era la disciplina lliberadora, la “humanista” essencialment. Són les coses canviades. La lliberadora és avui la Ciència. El lloc nucleal de les “Humanitats” l’ocupa potser ara la Biologia… En tot cas, quan l’Ajuntament de Barcelona, en un Pressupost famós no arribat a efecte, va manifestar el seu desig de fer quelcom en aquest sentit, especificà ab perspicàcia que una bona part de lo que concedia devia esmerçar-se en l’adquisició de llibres moderns. Per als estudiosos, esperem, doncs, que serveixi la Biblioteca. I, en veritat, tant com la seva fundació se vol festejada en tribut sobrenacional a la glòria de dos Marcelí Menéndez y Pelayo, podria conjuntament ser-ho en tribut anàleg a la glòria de don Santiago Ramón y Cajal.

Del qual no em desplauria que ens enrecordèssim una mica també, en aquesta ocasió o en una altra. L’analogia de circunstàncies ho voldria, si manquessin altres raons. També ( si no m’erro) el senyor Ramón y Cajal ha estat, com el senyor Menéndez y Pelayo, estudiant a Barcelona… Cert que aquest s’ha ocupat després, ab passió, ab sabiduria i ab èxit, de les coses nostres. Però, què diable!, al cap i a l’últim, també és una cosa nostra, la nostra escorça cerebral.

Que no es pugui dir que la nostra escorça cerebral és menys agraïda que la nostra literatura! Que no es pugui dir, sobretot, que el modern impuls de la catalanitat no sap sortir-se un poc dels límits de l’arqueologia”.

“S’hi parla també de la biblioteca”, en el llibre :Eugeni d’Ors. Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 594.

Llibre sobre Lacan amb pròleg d’ Oscar Masotta

“ De las ventas de libros de segunda mano y antiguos mejor no hablamos. Las dos ferias del libro viejo y de ocasión que se celebran anualmente en Madrid son un profundo fracaso de ventas. Las librerías de libro antiguo y de ocasión se sostienen gracias a algún buscador con servicio de correos para facilitar el libro encontrado, dentro o fuera de la provincia del lector que afronta los gastos de envío – fundamentalmente, Iberlibro. Los libreros antiguos están haciendo un esfuerzo de permanencia horaria inmenso para captar clientela suficiente. Es una labor de ensanchamiento horario de empresas familiares que ya se observaba en la ciudad librera por antonomasia: Buenos Aires. No es que a algún porteño le sea necesario el libro de Lacan prologado por Oscar Masotta para conciliar el sueño en plena madrugada, es que se pillan más despistados y caprichosos compradores si no se cierra ni por la noche. La necesidad hace virtud librera en las espléndidas tiendas de segunda mano de las calles Corrientes y Santa Fe de la capital argentina. Aquí, con una clase media menos amiga del libro que la argentina, va a tener que suceder un milagro para que no sean los grandes almacenes o las grandes extensiones de libros – La Central, FNAC y la Casa del Libro – las proveedoras del libro en régimen de oligopolio. ¿ O tendremos que volver a la edición del libro por suscripción, a casi cien años de la publicación del Ulyses ( 1922) de Joyce por Shakespeare&Company en Paris?”

Article: “ El fúnebre cierre de librerías en Madrid” de Julián Sauquillo, a

https://www.cuartopoder.es/ideas/opinion/2012/12/02/el-funebre-cierre-de-librerias-en-madrid/

 

Read Full Post »

“ La literatura popular escrita i estampada damunt de fulls populars ha donat alguns documents a la cançonística popular i ha creat un tipus de literatura popular qualificada de canya i cordill, pres de la forma d’establir les parades típiques de romanços i de penjar-los. Solien situar-se vora d’esglésies, en les parets d’aquestes, a vegades, a dos arbres propers i travessaven uns cordills que anaven d’un clau a l’altre, i damunt d’aquests cordills penjaven els romanços i altres fulls populars. Per a sostenir-los es valien d’una curta canyeta esberlada que feia l’ofici de pinces o agulla. Aquesta curiosa forma d’instal·lació,la típica canya i el clàssic cordill, han donat el qualificatiu del tipus de literatura que popularitzaven els documents. El poble els adquiria i llegia amb gran fruïció fins a aprendre’ls de memòria i involucrava al corpus de la seva cançonística els que més el satisfeien.

Aquestes cançons eren propagades pels cecs que venien els romanços i que solien freqüentar aplecs, mercats, festes i llocs concorreguts per molta gent. Els temes preferits eren les facècies de lladres, que originaren algunes de les gracioses cançons de bandolers del nostre cançoner. També els casaments desiguals, les facècies de festeigs desbaratats, desavinences conjugals i altres arguments de to poc elevat però molt del gust del poble. Aquesta mena de cançons solen ésser molt descriptives i excessivament llargues. Llur valor literària és escassa. Solen ésser de versos curts i tallades en esparses de sis versos i dos de rescobla, que fan un total de vuit versos per posada.

Les melodies d’aquests tipus de cançons no solen ésser de les de més mèrit musical. N’hi ha moltes que tenen tonades de manlleu, o sia melodies pròpies de diverses cançons que hom no pot considerar exclusives de cap de les diferents que se’n serveixen. Crear un text és molt més fàcil que crear una tonada; altrament, per a fer una melodia cal una elevació espiritual i una ànima molt més refinada i elevada que la dels dictadors de la generalitat de cançons de canya i cordill, i és un fet naturalíssim que adaptin llurs composicions literàries a melodies ja existents de tall superior al de la lletra i més antigues que aquesta. Amb tot, cal advertir que generalment les melodies pròpies del tipus de cançó que ens ocupa tampoc no són documents melòdics de gran força, malgrat ésser més valuoses que els textos.

Carregats de romanços! Plecs de fil i canya de la col·lecció Pau Vila ( Fundació Boscg  Cardellach) http://www.fbc.cat/events/2013/04/22/01/carregat-de-romancos

Les cançons d’aquest tipus revelen un origen poc arcaic davant la gran edat que acostumen a assolir les cançons. La majoria són de la darreria del segle XVIII i primeria del XIX; possiblement n’hi ha de més arcaiques, però creiem que han d’ésser molt escasses en nombre i que llur antigor no és gaire més reculada.

Les parades de romanços amb els cordills i les canyes han subsistit fins a la primeria d’aquest segle i amb elles la propagació del tipus de cançons de què parlem. A Barcelona recordem les parades establertes a l’entrada del carrer del Carme a les parets de l’església de Betlem, la de l’entrada de la Volta del Teatre, instal·lada a les parets del teatre Principal, i la del carrer de l’Hospital cantonada amb la Riera Baixa. En totes elles ens havíem embadalit nombroses vegades. Fa uns quinze anys que vam fer un viatge exprés a Vic per tal de veure’n una d’establerta a la vella Rambla ausetana, en la qual vam comprar una bona quantitat de romanços; en vam treure una fotografia que la nostra inexperiència fotogràfica va esguerrar. Se n’instal·laren encara en la famosa fira de l’Hostal del Vilar del Lluçanès.

Del llibre “Cançons Populars Humorístiques” de Joan Amades, a Notes número VIII, parlant de la cançó El pobre alegre, p.135-137.

 

Hostal del Vilar ( Lluçanès)

š          š          š          š          š          š          š

 

“ Sobre la estructura y distribución de la información contenida en un libro y en una página hay mucho que decir, pero el libro como objeto no depende de ellas. Podríamos hablar de la historia del papel, de Gutenberg, de Manuzio, pero todo eso amerita un artículo aparte.

Lo que si hay que reconocer es que gracias al desarrollo de la lengua y la escritura, a la revolución de la imprenta, la tipografía y la tinta, a la invención del papiro, el pergamino y el papel, y sobre todo al ingenio del hombre que dejó de enrollar el conocimiento para hacerlo libro, yo encontré parte de mi esencia y he pasado muchos o miles de buenos momentos comprándolos, diseñándolos, acariciándolos y, a veces, leyéndolos”.

Los libros y yo”, article de Victoria García Jolly en el seu vlok http://joliejollyjolie.blogspot.com/2010/06/los-libros-y-yo.html. L’autora és directora d’art  de la Revista Algarabía (www.algarabía.com) y ha publicat diversoss libros, entre ells Cuentos del armario, ( https://www.facebook.com/Cuentosdelarmario/ )

A facebook: https://www.facebook.com/pg/Cuentosdelarmario/posts/

 

 

Read Full Post »

“ La veritat és que els amants de les llibreries es poden assemblar molt als pelegrins; de vegades, una llibreria té una reputació consagrada, i hi viatgem amb l’esperança de trobar-hi un moment salvífic. Anem a la Skakespeare and Company de París, l’últim tribut de George Whitman a la llibreria del mateix nom regentada per Sylvia Beach, que va publicar l’Ulisses de James Joyce. A la Bertrand de Lisboa, que va obrir el 1732 i es va traslladar a la seva ubicació actual a la Rua Garrett després que la llibreria quedés destruïda arran del gran terratrèmol del 1755. A la Selexyz Dominicanen, que ocupa una església del segle XIII a Maastricht i solia fer les funcions d’un cobert per a bicicletes particularment esplendorós. A l’ara difunta Rizzoli del carrer 57 Oest de Nova York, amb les seves espectaculars aranyes de llum i baixos relleus, o a la Moriota Shoten de Tòquio, que en

Hay-on-Wye

qualsevol moment ven exemplars múltiples d’un sól llibre. A Hay-on-Wye, una població de 1.500 ànimes situada a la frontera entre Anglaterra i Gal·les que té dues dotzenes de llibreries, i que cada any augmenta per un breu lapse de temps, a fi d’allotajar una quantitat de persones fins a cinquanta vegades superior a la pròpia població mentre acull el seu famós festival, descrit una vegada per Bill Clinton com ‘ el Woodstock de la ment’.

Tanmateix, a la majoria de nosaltres, les epifanies de llibreria més riques ens han esdevingut no en llocs als quals hem arribat deambulant cansadament con cercador piedosos, sinó en d’altres amb els quals vam ensopegar per atzar”.

De la Introducció del llibre “Tafanejar. Llibreries del món”, escrita per l’editor Henry Hitchingss, p.20-21.

Selexyz Dominicanen a Maastricht

“ El libro como obra de arte invita al espectador-lector a “leer lo visual y a mirar lo textual”. Hay dos miradas que confluyen tanto en el que crea el libro como en el espectador-lector, una mirada interior o introspección visual y una mirada exterior o expresión literal…

El libro como objeto de arte es eminentemente interdisciplinar, se abre a un sinfín de disciplinas y enfoques múltiples. Es también un libro que despierta todos los sentidos para ganarse el sinsentido del sentido del libro tradicional y a su vez nos ofrece la libertad creativa desnuda de quien lo concibe. Suele ser, por lo general, un ejemplar único ( libro original, libro montaje, libro reciclado…) y seriado ( oscilan entre 1 y 1000 aproximadamente) y la figura del editor no suele intervenir en ese tipo de libros.

Éstas son características todas ellas objetivables y fácilmente perceptibles pero hay una característica que debemos mencionar y que creemos que es especialmente relevante: el libro como objeto de arte tiene un espíritu de “universalidad”, construye un mensaje, a ser posible universal, es más amplio y más internacional, y en eso reside la encrucijada entre el contenido y la forma. En cierta manera el libro como obra de arte constata la amplia red de conexiones a las que está unido, así pues, si recordamos las palabras de Michel Foucault refiriéndose al libro tradicional, en La arqueología del saber, nos daremos cuenta de que el libro como obra de arte va más lejos va siempre más allá, está inmerso en alusiones constantes a otros libros, frases, estableciendo una red”.

Article:”El libro como obra de arte y como documento especial” de Magda Polo Pujadas,a Anales de Documentación, 2011, vol.14, nº 1.

Llibreria Rizzoli a New York ( ara tancada)

 

Read Full Post »

Exposició

 

Inaugurada el 20 de setembre. Sí, inaugurada fa uns dies ( de veritat).

Vaig passar pel costat de la parada 12 on hi ha una petita exposició sobre ‘Les publicacions del folklore a Catalunya‘, era l’hora de la inauguració de la Fira, parlava algú i més tard ho va fer la Care Santos, d’ella només he llegit un llibre: “L’aire que respires”, però ja vaig dir l’any 2013, en l’article “Estic de sort” en aquest vlok: “… El quart, el millor, el més llarg i el que se m’ha fet més curt, de Care Santos: L’aire que respires…” ( llibre que parla de llibres ).

Les parades de 35 llibreries, una menys que l’any passat, encara eren tancades, van anar obrint una vegada acabada la inauguració.

De l’any passat en faltaven poques i aquest any s’han afegit tres  llibreries, 1 de Madrid, 1 de Barcelona i 1 de Premià de Mar (crec).

Al llarg del matí i la tarda vaig veure, almenys mirant, molta més gent de la que m’esperava, crec que és un bon senyal.

Propaganda als mitjans de comunicació, quasi zero. Per exemple, en el Programa Oficial de les Festes de la Mercè ni mencionar-ho, de la Fira ni piu i com diuen els que en saben, ni ase ni bèstia..

Cartells de la Fira per clients i visitants crec que no n’hi ha gaires. En venen de Fires d’altres anys.

Crec que quatre coses són més que suficients per parlar de la 68a Fira, val la pena donar-hi, almenys, una volta, i pels que no quedeu contents sempre teniu, cada diumenge, tots els de l’any, el Mercat Dominical de Llibres de Sant Antoni, on no us els acabareu.

I també podeu mirar el Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya, on en veureu unes 400, físiques i ‘online’, de tot una mica, unes quantes tancades  i segur que unes quantes no posades, si algú no hi és i vol ser-hi m’ho pot fer saber i el posaré, gràcies.

Les dades del gràfic es poden consultar a: https://biblioaprenent.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=8530&action=edit

Mercat de Sant Antoni ( vell i nou)

 

Read Full Post »

Marca d’Ibarra

(La bibliofília) El col·leccionisme és una altra cosa. Si hem arribat a dotar-nos d’una biblioteca personal és perquè voldríem tenir a mà quants més llibres millor, per si s’escau algun dia llegir-los. Però acumular-los no és l’important.

A un li fascinen els llibres. Encara que, abans que un bibliòfil en el sentit clàssic, un es considera un bibliòfag, un devorador de llibres. I, abans que un col·leccionista, un lector, un curiós en desig de comunicació permanent amb gents que han destil·lat coneixement de la seva experiència humana. Un té alguns milers de llibres, això sí, i somia en poder-los dedicar un dia el temps i l’espai que es mereixen.

Un se sent més abans un bibliòfil – en el sentit d’un amant dels llibres, un apassionat dels llibres – que pròpiament un col·leccionista. Fer col·lecció d’alguna cosa – siguin llibres, segells o el que sigui – demana la convicció que hi ha una totalitat perfectament definida d’alguna cosa els buits de la qual es poden anar completant amb tenacitat i paciència. Un col·leccionista té, com el que fa mots encreuats, una idea acabada d’alguna cosa. I voldria poder tancar l’àlbum algun dia.

Un no té aquesta obsessió per posseir res idealment preestablert. Crec que la sorpresa i el misteri desmenteixen qualsevol pretensió humana de voler quadrar la realitat com sigui. Col·leccionar té molt a veure amb recol·lecta i amb ‘encant’, però els seus motors són l’explotació i la recerca. Un bibliòfil sol ser un aventurer, un caçador de peces d’ocasió, algú que se sent feliç en companyia dels seus trofeus “.

Ésser  bibliòfil”, Oriol Pi de Cabanyes, a La Vanguardia el 10/05/2006.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2006/05/10/pagina-26/48436838/pdf.html?search=oriol%20pi%20de%20cabanyes

“ Refugiémonos en las librerías de viejo; compremos libros viejos. Comprémoslos por la sencilla e imperiosa razón de que no podemos comprar libros nuevos. Ya no se imprimen libros. Se publican todos los meses centenares de libros nuevos, y no se imprime ninguno. No pueden llamarse libros lo que al presente sale de las imprentas. Son objetos que se fabrican brutalmente, lo mismo que se fabrican otros artefactos y chismes de la industria. Los maravillosos adelantos del arte de imprimir – estereotipia, linotipia, etc.- han matado el bello oficio del tipógrafo. Sobre papel malo, deleznable, estampan caracteres borrosos, sucios; se encuaderna desgarbadamente después; se lanza el volumen al mercado como otra mercancía cualquiera. Lo importante es imprimir mucho y rápidamente. La misma industria de la imprenta ha acabado con el arte de imprimir. Y el desamor de los tipógrafos ha acabado de realizar la obra funesta. En Madrid no se puede imprimir hoy un libro elegantemente. Sancha e Ibarra, los grandes impresores del siglo XVII ( sic), no tienen descendientes. No se podría tampoco encuadernar bellamente un libro si no quedaran uno o dos encuadernadores amantes de su arte. No aman su arte los tipógrafos. Y se puede pasar por alto en cuanto a las reivindicaciones de los tipógrafos – más o menos

Marca de Sancha

exorbitantes o justas; no lo discutimos -; pero sean cualesquiera las reivindicaciones de los tipógrafos, lo esencial sería que el trabajo que dieran, más largo o más corto, mejor o peor retribuido, fuera realizado concienzuda, escrupulosa, fervorosamente. Lo peor que puede sucederle a un obrero cualquiera, el que escribe o el que imprime, es perder el amor a su trabajo. Luchemos ardientemente porque nuestro esfuerzo sea retribuido con justicia; esforcémonos, con perseverancia y tesón, por que el esfuerzo que realizamos sea realizado en las mejores condiciones posibles – económicas e higiénicas -; pero realicemos el trabajo que hayamos de realizar escrupulosamente, con amor, con fervor. Una vez ante la tarea, olvidémoslo todo, y sólo veamos la perfección en la obra que hemos de realizar.

No se imprimen ya libros. No hay libros nuevos. El arte de imprimir se acaba. El arte, tan sencillo, tan bello, de colocar trazos negros en una página blanca – de colocarlos armoniosamente – está en sus postrimerías. Compremos libros viejos; refugiémonos en los puestecillos de estos perseverantes, callados, modestos difundidores de la cultura.

Article: “En la feria de libros viejos”, Azorín a ABC Madrid del 11 d’octubre de 1922, p.3

Don Quixote imprès per Sancha

Read Full Post »

Manuscrit de les obres de Petrarca

“L’home al qual s’ha donat el nom de ‘pare de l’humanisme’ o ‘el primer home modern’, el poeta Francesco Petrarca, és també, no sense raó, anomenat el pare de la bibliofília moderna “.

 DAHL, Svend: Historia del libro, Alianza Universidad, Madrid, 1985, pp. 83.

 

“El libro se gasta, y en España se gasta más que en ningún otro país. En España – causa bochorno decirlo – , en muchos pueblos apartados, viejos, históricos, se enciende todas las mañanas el fuego con hojas de libros antiguos. Todavía no han pasado por esos caserones de las históricas y solitarias ciudades los bibliófilos. Se gastan los libros en España más que en ningún otro país.¿Por qué un librero-anticuario de París puede ofrecer al aficionado un libro del siglo XVI o XVII en forma irreprochable, sin un rasguño, sin una mancha, y es, por el contrario, raro que eso pueda hacerse en España? ¿Acaso los verdaderos libreros-anticuarios de París tienen más cuidado de los libros que los de Madrid? Puede ser; los libreros de París arreglan y componen el libro antes de entregarlo al comprador, lo limpian, lo encuadernan primorosamente, lo acicalan y después piden por él tres veces más que pediría un librero de Madrid. Es posible que se deba a este cuidado de los libreros la abundancia de volúmenes irreprochables en el comercio francés; pero también hay en ello un motivo más amplio y más hondo. La vida española, en los siglos pasados, ha sido más dura y áspera. La guerra ha absorbido todas nuestras energías. El medio español – físico y moral – es otro. El libro era peor tratado que en Francia. No hablamos de las grandes bibliotecas, sino del volumen corriente, del libro que es llevado por la casa de una parte a otra. Esos libros son los que constituyen el fondo de las librerías de viejo. Y si esos libros, generalmente, en París se hallan limpios e íntegros, en Madrid es raro hallarlos sin desgarrones, manchas y remiendos. El libro viejo es un índice de cultura. Lo es en cuanto al estado material de los volúmenes; y lo es en cuanto a la clase de libros que se encuentran en las librerías de viejo.¿Qué libros franceses, por ejemplo, se han leído más en España durante el siglo XVIII? Examinad los puestos de libros viejos; tendréis, repasándolos, una imagen de la mentalidad, del gesto, de las direcciones del público español en aquella época. ¿Que autores españoles ha preferido más el público español en la primera mitad del siglo XIX? Daos una vuelta por las librerías de viejo; veréis palpablemente cómo la literatura es especulación mental de minorías selectas, y cómo son las minorías selectas las que crean, a la larga, los valores literarios, y no las grandes masas de lectores: grandes masas que son las que leían estos millares y millares de libros anodinos, deleznables”.

Article: “En la feria de libros viejos”, Azorín a ABC Madrid del 11 d’octubre de 1922, p.3

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1922/10/11/003.html 

Cuesta Moyano ( anys 20)

 

Read Full Post »

 

A Twitter:

20 de juliol del 2019.

“ Cien años de soledad”, una de les millors novel·les de la història, diuen els que en saben. Fa 3 dies que vaig començar, ja era hora, a llegir-la, vaig per la pàgina 100, surt molta gent ( 31) i molts llocs ( 21), és un embolic, un rotllo. Decideixo seguir perquè és Cien /

años de soledad. Hi ha llibres que vas llegint i vas mirant quantes pàgines falten per acabar el capítol i de vegades, fins i tot, quantes per acabar el llibre. Per a mi això em diu que no estic a gust amb el que llegeixo, que no m’agrada massa i que vull que s’acabi aviat, però /

… segueixo, que no em passi res, aquest llibre té 495 pàgines. Espero que la cosa vagi a millor. Milions de persones així ho han vist i llegit, no sóc tan rar, o sí. De moment sé que uns dels protagonistes es diu José Arcadio Buendía, en 100 pàgines /

surt el seu nom complet 118 vegades, 118. En la coberta de darrere posa. “ El Quijote de nuestro tiempo” ( Pablo Neruda ). I, si, veig que em passarà com amb el Quixote, no em va agradar gens i el vaig trobar repetitiu i fat. Però quan l’acabi ho sabré. ( Si l’acabo)./

23 de juliol del 2019.

Llibre llegit.

Doncs he acabat el llibre i, si féssim un Índex Onomàstic, ocuparia unes 6 pàgines. José Arcadio Buendía, després de les 118 vegades que surt fins a la pàgina 100, torna a sortir 24 vegades fins a la pàgina 173, en la qual mor; i després de mort surt 23 vegades més, en total en surt unes/

165 vegades. Altres protagonistes de la novel·la també surten moltes vegades, alguns tantes com ell, són el coronel Aureliano Buendía, Melquíades, Úrsula, Iguarán, Fernanda, José Arcadio, Arcadio, Aureliano Buendía,…/

Altres potser no tantes, però quasi: Remedios, Meme-Renata, Amaranta, Pilar Ternera, José Arcadio Segundo, Aureliano Segundo, Aureliano, Petra Cotes,..
Per cert d’Aurelianos en surten uns 12, més uns 10 o 12, citats com a fills ( 17 il·legals) del coronel Aureliano Buendía /

dels que no surten els cognoms.
Entre Arcadios i Aurelianos hi ha un batibull impressionant. Hi ha moments en què quasi no saps de quin Aureliano o de quin Arcadio es parla.
Noms llargs no n’hi ha gaires, però 2 destaquen:/

Tranquilina María Miniata i Santa Sofía de la Piedad, i m’adono que el meu nom complet, sense cognom, és Francesc Xavier Tomás Mateo.
Quan anava per la pàgina 245, no sé per què, he recordat les ‘telenovel·les’ i els fulletons i he pensat que aquesta/

novel·la és, possiblement, l’inici de tots ells. 7 dies per llegir una novel·la són molts dies. Les novel·les que m’agraden, de tantes pàgines com aquesta, em duren 2 o 3 dies. Una de les millors paraules del llibre la diu “el sabio catalán” ( llibreter de vell). “Collons” (sic), a la pàgina 476./

Tot això va començar en el Twitter, però volia escriure unes quantes coses més i crec que és millor continuar aquí, potser no ho llegirà ningú o molt poca gent, però tinc ganes de fer-ho, i mentre ho faig gaudeixo.

Hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir,… Hi ha llibres que si no els has llegit no ets ningú, diuen alguns.

Hi ha uns quants llibres que ja fa anys que els hauria d’haver llegit, però entre unes coses i altres i que la cua és molt llarga, molt llarga, i els gustos i les prioritats també i etc., etc., no ha estat possible, i per desgràcia no ho serà en aquesta vida.

La setmana passada en vaig empassar el fulletó, precursor de les telenovel·les, “Cien años de soledad”, avui començaré, i que déu ( el que sigui) m’agafi confessat, “En busca del tiempo perdido” del Marcel Proust.

 

El de García Márquez és, diuen els que en saben, una de les millors novel·les de la història, aquest del Proust també, diuen.

26 juliol del 2019. A la biblioteca he trobat una edició de Plaza&Janés, en dos volums, el primer de 1967, de 1612 pàgines en paper bíblia i el segon de 1968 de 1517 pàgines, també en paper bíblia, donats pel pintor Armand Cardona Torrandell, la qual cosa m’anima una mica a llegir-lo

Començaré ara i veuré com va la cosa, a l’inici hi ha un pròleg d’en Mauricio Serrahima, des del full IX al LXVIII ( unes 49 pàgines). Ens explica quasi tota la llarga novel·la, fins i tot ens diu com acaba o quasi. I vull destacar tres frases del pròleg, la primera  a la pàgina XX: “ Queda, así, clara la manera con que la acción de la interminable novela de Proust…”; la segona a la pàgina XLIX: “ Los seres humanos de Proust son seres humanos”; i la tercera a la pàgina LXVII: “… que si la obra de Proust es triste1 y es incompleta, ello obedece a que era incompleta y triste la vida que Proust tenía de la realidad,…”. Bé, us aconsello no llegir el pròleg, és un rotllo de collons i segons com, no anima gaire a llegir el llibre ( amb més de 3000 pàgines).

Bé, estic a la biblioteca i en un recés, perquè el pròleg d’en Serrahima se’l mereix, trobo un altre llibre: “Informe de lectura. Inicis de la Llibreria Calders: llibres, llibreters, llibreries, editors, autors, lectors…”, de la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, editat per Comanegra, Barcelona, 2017. Són dos llibres en un, els autors expliquen com van posar en marxa la seva llibreria. En quant el vaig agafar de la prestatgeria el vaig començar a llegir, vaig deixar el Proust perquè la Isabel em va enganxar i amb l’Abel m’ha passat igual, i avui, 29 de juliol, l’he acabat, i perquè ha anat la cosa tan ràpida?, doncs perquè normalment els llibres interessants i amens passant volant. A més a més m’ha permès conèixer el Víctor ( per telèfon i ‘twitter’) i saber alguna cosa més de la llibreria, com per exemple que els diumenges obren fins a les 19.30, la principal raó crec que és perquè tenen molt a la vora el Mercat de Sant Antoni i suposo que alguns dels que van al Mercat de Llibres Vells aprofiten el viatge, sobretot si són de fora, i s’acosten a la Calders. Li vaig preguntar si tenien catàleg a la xarxa, em va dir que alguna cosa estaven fent i que més endavant hi hauria alguna cosa. Vaig fer un ‘tuit’ explicant una mica això que he escrit.

Mercat de Sant Antoni

El llibre m’ha semblat molt amè i molt interessant, i, no sóc ningú, però el recomano. Només una cosa no m’ha agradat, i és que l’Abel utilitza una paraula per la coberta dels llibres, ‘portada’, que està en el diccionari, però li tinc mania si s’utilitza per parlar de les cobertes.

I ara he de recuperar el temps no perdut i començo amb el Marcel, ja us ho diré.

29 de juliol. Llegeixo fins a la pàgina 44: aguantant.

30 de juliol, a les 12.53 continuo i a les 13.02 arribo al final del capítol I. Ara començaré el capítol II, normalment els llibres que no he acabat els he deixat a la pàgina 50 (+-)( Ulysses, Senyor dels Anells, 2666, etc.). Amb aquest faré un esforç i, de moment, llegiré fins a la pàgina 100, en té més de 3000 o sigui que no serà res. Bé, segueixo. 13.07

A les 13.45, a la pàgina 64 ho deixo, vaig a preparar-me el dinar. Des de les 13.07 fins a les 13.45: 38 minuts, però entremig he anat a veure la bústia perquè la cartera ha trucat, cap carta, ni de bancs.

A les 17.00 continuo fins les 17.57 i fins la pàgina 76, m’estic adormint. Ja seguiré. Però la cosa no pinta gaire bé. A les 18.08 decideixo seguir i a les 19.00 ho deixo, però a les 19.03 llegeixo fins a la pàgina 94 i són les 19.36 quan paro de llegir, he passat de la pàgina 100, he arribat a la 106, de 3219, a poc a poc.

31 de juliol. 15.38. En tot el dia no he tingut ganes d’agafar el llibre, ara continuaré llegint, però a les 16.50, sembla que no és una bona hora per llegir, m’agafa son. A la pàgina 132 ho deixo. També he llegit 2 pàgines, les 963-964, on comença “ El mundo de los Guermantes”, per veure per on anirà la cosa i no em diu res. No tinc ganes de continuar amb aquest llibre, demà aniré a la muntanya un parell de dies, potser m’animaré.

1 d’agost: no he llegit res del Proust ni he tingut ganes de fer-ho. He anat cap a l’interior, 3 hores amb el cotxe. A la tarda tampoc. He tingut un parell de moments de dubte, però no.

2 d’agost ( divendres): de moment res de res. A la tarda crec que tampoc perquè tornaré a casa i no sé a quina hora arribaré.

3 d’agost:-.
4 d’agost:-.
5 d’agost: tot el dia a la platja amb el llibre al costat, ni tocar-lo. Sense ganes de llegir.

Quan un llibre t’agrada, gaudeixes, imagines, penses,… et fa passar, com a mínim, una bona estona. Si el tens al costat i no tens gens de ganes de saber com continua, què passa ( si és que passa alguna cosa), és que el llibre no val ( per a mi) la pena seguir llegint-lo; per molt famós i amb molt bones crítiques des de fa anys, de tota la vida, de gent que en sap d’aquestes coses. El llibre és, diuen els que en saben, una gran obra de la literatura universal, sí, pot ser, però a mi no m’agrada, no em fa sentir res, no em sap greu parar de llegir per fer una altra cosa, no em passa com amb altres llibres que desitjo acabar com més aviat millor el que estigui fent per poder continuar llegint.

El “En busca del tiempo perdido” que estic llegint no m’agrada gens, no em diu res, no em fa imaginar ni sentir res, llegeixo esperant que passi alguna cosa, esperant llegir el que sigui que em faci continuar, però no hi ha manera, em sembla ( a mi) un rotllo de collons.

O sigui que no llegeixo més, procuraré llegir un altre llibre que no em faci perdre el temps com aquest.

Ja m’ha passat amb alguns llibres molt famosos, molts bons ( diuen), immillorables, obres impressionants i úniques. Amb altres llibres no tant famosos i amb llibres gens famosos he gaudit molt, i que duri¡

A la pàgina 132 ho he deixat i potser en pàgines posteriors, la 300, la 600, la 1000, la 2000, la 3000, la cosa és diferent, s’anima, es fa més agradable i potser trobaria el que li han trobat els entesos, però hi ha molts llibres per llegir i com deia, ja he perdut prou temps amb aquest “gran” llibre, “En busca del tiempo perdido”.

Potser d’aquí uns anys ho torni a provar, però és difícil. Demà tornaré els dos toms a la biblioteca.

Abans de posar-ho en el vlok he llegit unes quantes crítiques, quasi totes bones, alguns han tardat anys a llegir l’obra completa, altres no tant, molts han llegit parts de l’obra, però quasi tothom ( dels que he llegit) diu que s’ha de prendre amb calma i que llegir-la costa molt, però que al final val la pena, és possible; un exemple, a Casa del Libro diuen: “Novela autobiográfica, basada en la idea bergsoniana de la persistencia del pasado en el fondo de la memoria subconsciente”.

Com deia, potser en una altra vida valdrà la pena, però en aquesta la cua és molt llarga i de llibres bons (  que segur que m’agradaran), sortosament, segur que n’hi ha uns quants.

1.- La paraula “triste” i derivades surt unes 17 vegades en 132 pàgines.

 

Read Full Post »

Older Posts »