Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Fires i Mercats’ Category

Dia 9 d’abril. A les 11:30 deixo la maleta a l’hostal, al carrer Montera, entre Metro Gran Vía ( tancat per obres) i Metro Sol.

Surto i vaig a parar a Sol, hi ha gent de tota mena, classe i color, un munt de gent. Rodalia de Sol i Plaza Mayor, bars i restaurants a milers.

Vaig pel carrer Fuentes, trobo el taller  on enquadernava en Palomino, al mateix lloc hi ha una tenda de materials per enquadernació, Amillo  , i un taller d’enquadernació  de llibres. En ambdós llocs m’atenen molt bé, faig fotos. En el taller una noia em diu que sap d’un altre lloc on fan i ensenyen enquadernació, em diu l’adreça i demà hi aniré a donar una ullada.

Passo per la Librería Bardón, molt maca. Continuo cap al carrer Juan de Herrera, on està la Libreria Berceo, pare i fill, molt amables i el pare no para de parlar, més d’una hora xerrant de llibres, tipografia, llibreries de vell,… una bona estona.

Segueixo cap a la llibreria Jiménez ( Mayor, 66), em diuen que, potser l’any que ve, tanquen. A prop han tancat més llibreries i també l’editorial Ollero&Ramos, al menys físicament, ‘online’ encara fan alguna cosa, crec, com unes quantes de les que deixen els locals on han estat uns quants anys i es passen a la venda per internet, com, en aquesta zona, la Librería Contreras.

 

Camino fins al carrer Cava Alta, entro en un petit restaurant, La Perejila , molt petit, som uns 30, però amb dues senyores molt amables, bones tapes i preu raonable.

Segueixo cap a la Pl. Mayor i busco un lloc amb ‘wi-fi’, trobo el bar-restaurant, Los Galayos, em prenc un sorbet i planejo pròximes visites a llibreries.

Librería San Ginés

Vaig al Pasadizo San Ginés on hi ha una llibreria del mateix nom, amb un noi amable, faig unes fotos; continuo cap a la Librería Gulliver , uns carrers més amunt, tinc sort i està oberta, ho dic perquè totes o la majoria de llibreries (39) que estan a la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión  organitzada per LIBRIS , són de Madrid i tenen la tenda tancada, però alguns llibreters i passen a buscar o

Librería Gulliver

arreglar coses d’última hora, m’atén amablement la senyora llibretera i continuo cap al carrer Lope de Vega, entro a la Librería Miranda , preciosa, xerro una estona amb un noi molt amable, em posa al dia de més llibreries dels voltants que han tancat, com Renacimiento i Berrocal.

Librería Miranda

Vaig anotant en un bloc les llibreries que em vaig assabentant que han tancat, per fer uns quants canvis en el Mapa de Librerías de Viejo de Madrid  y alrededores que tinc en el meu vlok.

Continuo cap a la Libreria Del Prado , en el carrer del mateix nom, oberta també malgrat està a la Feria, parlo amb el noi que porta la llibreria amb la seva germana, però ja són les vuit i escaig i marxo buscant un lloc per sopar, però vaig primer a l’hostal a deixar algunes coses.

Hi estic una estona, consultant l’ordinador i surto a donar una volta i sopar. El carrer és ple a vessar, no vaig gaire lluny, entro en un local amb wifi, no puc deixar de costat l’ordinador. Es diu La cueva de 1900, menjo bé i amb un bon servei, surto satisfet, dono una volta fins no gaire lluny i torno a dormir. Demà estaré a la Feria tot el dia i sé que s’hi ha d’anar descansat.

Café Gijón

Dia 10 d’abril. A les 9 surto i vaig a buscar el bus que és gratis, perquè fa un servei que hauria de fer el Metro en obres. Arribo a la Cibeles i pujo per Recoletos, on està la Feria, fins al Café Gijón, entro i demano un croissant i un tallat i més tard un altre tallat. Vaig quedar-me una estona fent els mots encreuats de La Vanguardia que havia comprat abans, perquè la Feria no l’obrien fins més tard.

A les 11 vaig iniciar el passeig per la Feria, començant per l’última parada, la 39, de Madrid Libros , on tenien llibres del meu gust i a preus barats i alguns no gaire cars, hi vaig estar una estona i vaig passar a la següent, la 38, on exposava els seus llibres la Llibreria Sánchez , de Barcelona, ens vam saludar i xerrar una mica i vaig continuar per les següents parades, mirant a totes menys, crec, a dos on tenien tebeos i coses que no eren del meu gust.

Encuadernación Calero

No hi havia molta gent i es podia passejar i mirar sense cap problema. Després de la parada 1 vaig tornar enrere i vaig entrar a dinar a la part interior, perquè tenien ‘wi-fi’, de la terrassa del Café Gijón. Vaig menjar bé, el preu no era car i no vaig sortir fins a les 5 i escaig, per anar al taller del qual em van informar ahir al matí i que quedava molt a la vora, al carrer Bárbara de Braganza. El lloc és el Taller de Encuadernación Calero , em va atendre una senyora, la Chon, molt amablement i em va explicar algunes coses del local i del que feien; vaig fer unes fotos, però he vist ara que a Internet n’hi ha unes que em serveixen per posar-les aquí. Davant d’aquest taller hi havia una tenda d’antiguitats, Florin Antiques, i com no tenia pressa hi vaig entrar, hi havia coses molt maques, vaig fer unes fotos.

Com tenia temps vaig anar amb Metro a una llibreria, però la vaig trobar tancada. Eren les 6 i de tornada amb Metro, el vaig agafar fins a una parada a prop de la Cuesta de Moyano , vaig veure a un

amic llibreter( via Twitter), de la Librería Antonio (@moyanotres , Caseta núm. 3), em va explicar algunes coses i em va donar un facsímil d’una petició que l’any 1925 van fer uns quants escriptors i intel·lectuals de l’època demanant un bon lloc per posar-hi la Fira de llibres. De les 30 parades, només eren obertes unes 5 i una d’elles feia de floristeria.

De tornada, amb autobús, a la Feria, i com la parada era davant la Biblioteca Nacional d’España, vaig decidir entrar a veure el Museu del Llibre que allà tenen. És gratis, vaig veure i gaudir d’unes quantes coses, algunes catalanes, vaig fer unes fotos de màquines, eines i llibres.

En sortir tenia la Feria a 100 metres, vaig tornar a passar per la 39 i la 38, i baixant vaig conversar una mica amb la presidenta del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya , que també era allà amb la seva Llibreria Litoral , de Barcelona, vam parlar de què la pàgina web del Gremi s’hauria de millorar i posar al dia i em va dir que la Fonsi, de Llibres de Companyia , està fent i treballant en diverses coses per millorar-la.

La tarda anava passant i a les vuit i escaig vaig estar a la llibreria Gulliver i vaig tornar a l’hostal, les cames em feien una mica de figa i una dutxa i un refresc em van anar molt bé.

Los Galayos

Havia de sopar i recordava que en el bar-restaurant Los Galayos   em van atendre molt bé el dia anterior i vaig decidir anar-hi a sopar. Em va costar arribar-hi perquè és al costat de la Pl. Mayor i allà sempre hi ha molta gent, però resulta que s’iniciava la Fiesta Mayor de San Isidro i estava, la plaça, plena de gom a gom. Però ho vaig aconseguir i una vegada dins, vaig seure a l’interior, em van recomanar costelles de garrí, però creia que no tenia gaire gana per aquest plat i vaig demanar mitja ració de croquetes de pernil i formatge i un plat d’encenalls de foie amb seva caramel·litzada i pera confitada amb un molt fi pa torradet que em va saber a glòria.

Sortia a quarts de dotze, a la Plaza Mayor no hi cabia una agulla, hi havia un escenari i algú que cridava molt hi estava actuant i la gent semblava molt contenta amb els crits i soroll que escoltava, a mi l’escenari em quedava una mica lluny i no tenia clar qui eren ni que deien. Vaig seguir com vaig poder i a poc a poc vaig tornar cap a l’hostal.

Imprenta Municipal Artes del Libeo

Dia 11 d’abril. A quarts de 10 he anat una altra vegada a la Librería Berceo i després, passejant, a un altre dels museus del Llibre i les arts gràfiques que aquí sí que tenen, la Imprenta Municipal Artes del Libro, d’entrada gratuïta, amb unes quantes màquines, eines i llibres per passar una bona estona; també hi fan tallers per a adults i joves, exposicions diverses i més coses.
En sortir vaig buscar la llibreria Blázquez, que està a la Carrera de San Jerónimo, en un pis, però no hi havia ningú i on si que hi havia molta gent era davant, fent cua per entrar al Congreso.

Imprenta Municipal Artes del Libro

Vaig continuar buscant llibreries, no gaire lluny hi havia la llibreria Dedalus, al carrer Los Madrazo, però ja no existeix. I un senyor que era allà em va dir que en el carrer Libreros hi havia llibreries, em va estranyar perquè en el meu Mapa de llibreries de vell de Madrid no surt aquest carrer, i després, una vegada ja era allà, després d’agafar el Metro, vaig recordar el perquè de la seva absència, hi ha 4 llibreries, però no són de vell, encara que alguna té algunes coses, però estan dedicades als llibres de text i coses per a estudiants i a més a més no es pot entrar a dins a veure els prestatges, només t’atenen a l’entrada i no pots veure gaires coses.

           El cas és que ja era l’hora de dinar i com era a prop del carrer Montera, el de l’hostal, vaig anar-hi per deixar alguna cosa i vaig tornar al restaurant on havia sopat el dijous, m’hi vaig estar una estona, amb l’ordinador al costat, clar.
A quarts de cinc vaig anar a buscar la maleta i vaig fer camí cap a l’aeroport, hi vaig arribar aviat, vaig berenar i cap a casa.
Com a títol he posat “3 dies a Madrid “, i per acabar, i malgrat el mal de peus i el cansament després de caminar molt i molt per tot Madrid, hauria de posar “3 grans dies a Madrid “.

Vista des de l’hostal

 

Anuncis

Read Full Post »

“No s’ha trobat encara un nom apte, eufònic i precís per designar al comerciant, o comerç de llibres de segona mà, usats, vells, rars, antics i desapareguts de les llibreries de ‘nou’. D’altra banda, el nom de llibreter antiquari no els quadra a tots aquests venedors i només uns quants podria usufructuar-lo amb propietat. Els restants, venen de tot: vell i nou, un nou clar està, de segona mà, o bé que procedeix de fons editorials, de liquidacions, etc.

El Gremi de Llibreters és molt antic entre nosaltres. La ‘Comfraria dels Llibreters‘, que té per patró a Sant Jeroni, data de l’any 1553. En l’actualitat s’ha inaugurat l’Escola de Llibreria de Barcelona, dirigida pel llibreter i bibliòfil senyor José Porter. No obstant això, ja a mitjan segle XVI existia aquí, i patrocinada pels propis llibreters, una escola – antecessora de l’actual – en què l’alumne començava d’aprenent, passava a oficial, i si el deixeble era aplicat obtenia el ambicionat títol de mestre.

-Els llibreters del llibre de vell, amb botiga oberta, són al voltant d’un centenar – ens explica el senyor José Pi Caparrós, president del grup sindical de Llibreters de Vell-. A Espanya hem de ser uns set-cents.

La junta del gremi està en plena efervescència. ‘Els vells – ens diu Eroles, un altre llibreter enamorat del seu ofici – hem donat pas a cares noves en la direcció del gremi. Des de fa tres anys, la Junta Directiva està integrada per gent jove, i cregui que porten fetes ja una porció de coses.

José Balaguer, secretari del gremi i president nacional dels Llibrers d’Ocasió, ens confirma l’activitat de la junta.

-Intentem desenvolupar una tasca cultural pròpia d’aquells que comercien amb el llibre, i al mateix temps l’estimen. El gremi forma part de la comissió de festes de la Mercè. Entre altres coses organitzades pel gremi o en què aquest ha participat cal esmentar les exposicions sobre temes teatrals i nadalencs, i la representació de ‘Mar i cel‘, de don Àngel Guimerà.

Procurem, al seu torn, que cada any tingui un caràcter més digne l’exposició del llibre d’ocasió – rar i antic – que vam celebrar a la plaça de la Universitat durant les festes de la Mercè. Per a aquest any voldríem que participessin llibreters d’altres països. Ja veurem “.

Article: “Libreros anticuarios”(Vendedores de sabiduría)”, d’Arturo Llopis, a La Vanguardia del  17 de març de 1963.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

El Bibliófilo de José Gutiérrez Solana (1933)

“ El bibliófilo lo define ( RAE), diciendo. “ Es el aficionado a las ediciones originales, más correctas o más raras, de los libros”. Esta definición no es la del bibliófilo en general: todo lo más, será la de un bibliófilo de exquisito gusto, a quien sus medios de fortuna le permiten ser bibliófilo de esta forma. Si para ser bibliófilo hubiere que ajustarse a esta definición, puede decirse que ha habido pocos o ninguno, pues siempre los bibliófilos han reunido los libros de una materia o ramo determinados, debido en la mayoría de los casos a su desenvolvimiento intelectual, afición o profesión, y que los medios de fortuna de que han dispuesto no les ha permitido comprar los libros en ediciones originales más raras o correctas de los libros, sino que han tenido que limitar su amor al libro y adquisición del mismo sobre una especialidad de la que han formado biblioteca en muchos casos modesta e incluso con sacrificios que revelan al estudioso, al admirador y, por tanto, al amigo del libro, que es el bibliófilo”.

Fco. Vindel: “Los Bibliófilos y sus Bibliotecas” ,reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 7-8.

 

Read Full Post »

“Quin mal vent corre pel món, tot perquè pugui subsistir, no diguem prosperar, la bibliofília, article de luxe que l’esperit paga només en temps de bonança. No ho van ser, segurament, aquells que li an tocar viure a Paul Lacroix, nat l’any 1806, mort el 1884; o sigui, el segle XIX quasi al complert, amb múltiples agitacions i dramàtics atzars, que a Paris, on Lacroix residia, no passaven de cap manera inadvertits. Paris tempestuós i llampegant, que va saber de glòries i revolucions, de trons caiguts i aixecats, de barricades en certa manera periòdiques; un París de litografia romàntica, amb l’ordre públic en constant dubte. Però el que no volia barrejar-se en les violentes alteracions sobrevingudes, potser pogués sostreure a elles, com ho va fer, pel que es veu i llegit, Paul Lacroix, amorosament esposat amb els seus llibres, acollit a la seva biblioteca, refugi insuperable, illa de calma, que en els anys actuals no podria obtenir-se sense enorme i potser inútil afany, perquè fins a l’últim racó de la casa ens persegueixen les preocupacions i angoixes de la vida quotidiana.

Aquest Paul Lacroix, essència i personificació de bibliòfils, ens fa pensar en un tipus d’aficions que no compten indubtablement amb ambient propici al món que ens és coetani, atribolat i urgent. La fina i precisa ploma de Maria Breynos traça l’animada silueta de Paul Lacroix, historiador i novel·lista; però sent eximi en aquestes activitats, ens interessa més, a l’efecte del present comentari, com a amant del llibre, i fins i tot dins d’aquesta característica de la seva personalitat, ens fixem preferentment en el llibre pel llibre mateix: el llibre atractiu per la seva raresa, antiguitat, tipografia, enquadernació o circumstàncies per l’estil, més que pel seu contingut o utilitat. Es tracte, a la fi, d’una forma extrema d’amor al llibre, que fins i tot des del punt de vista de qualitats materials, és instrument de cultura i exponent en qui així ho gaudeix de noble sensibilitat.

I precisament perquè d’aquesta sana arrel de la bibliofília arrenquen espècies més perilloses i discutibles de la bibliomania, és curiós el coneixement de les seves modalitats, segons ens ho procura el propi Paul Lacroix en l’obreta ‘Els aficionats als llibres vells’, que dóna ocasió al saborós pròleg de Maria Brey, abans al·ludit. Analitza el vell Paul Lacroix els tipus de llibreter de vell, del bibliòfil, del bibliòman, del rebuscador, amb un psicologisme superior al propi dels costumistes del segle passat. ja que l’autor coneixia molt per dins l’assumpte de la seva amable, irònica i comprensiva exploració. A aquesta llum es podria dir que els ampits del Sena, amb les seves paradetes de llibres vells, són ni més ni menys que un Mirador  sobre les passions humanes. Totes es desencadenen, les bones i les dolentes, quan bufa l’interès del col·leccionisme, i és clar que té abast universal la significació ja clàssica del ‘bibliopirata’  a la terra de Gallardo i Estébanez Calderón “.

Article: “Bibliofilia”, de M. Hernández Almagro, a La Vanguardia del 24 de desembre de 1948.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“El libro en todas las épocas ha tenido buenos amigos, pero sus enemigos los bibliolitas han sido numerosos, y se han encargado de destruirlo por toda clase de procedimientos, pues cuando el libro ha sido conservado en buenas condiciones, ha vencido al tiempo, y así podemos hoy admirar magníficas obras de bastantes siglos de antigüedad en perfecto estado de conservación; lo que no ha podido vencer el libro es el grado de incultura de una nación que ha permitido a una empresa sin fiscalización de ningún género que compren libros por kilos como si fueran simiente, y los conviertan en pasta con la que se fabrican otros. ¡ Cuántas riquezas, cuántas bibliotecas enteras han sido destruidas por este procedimiento¡.

Los pobres libros han servido para que sus hojas envuelvan toda clase de comestibles, y las chimeneas han consumido miles y miles de volúmenes, que han sido utilizados como procedimiento preliminar de su calefacción. Aun sus mismos buenos amigos los bibliófilos han tenido que luchar con sus parientes más cercanos, que en la mayoría de los casos han censurado su adquisición, y buena prueba de ello es que el 99 por 100 de las bibliotecas de los bibliófilos, cuando no han sido donadas por él mismo a algún centro oficial o privado, o vendidas por ellos mismos, en cuanto éste ha fallecido, sus herederos se han apresurado a venderlas, diciendo en casi todos los casos que les estorban los libros en casa.

Dejo de hablar de los enemigos del libro, porque son tantos y tan numerosos que haría falta un nuevo Diógenes que encontrara un protector que desde las altas esferas de la gobernación del Estado, no sólo con su amor al libro, sino con los conocimientos suficientes del mismo, tuviera una mano de hierro para que con su pluma pudiera legislar acerca de este pobre libro, tan traído y llevado, poco leído y al final siempre destruido”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.6-7.

 

Read Full Post »

“Els llibres vells, els que la plebs moteja desdenyosament de ‘llibrots’. Donen vida a Paris a vàries espècies de bípedes dignes de ser observats i descrits per les seves curioses costums, excepcionals i fantàstiques; també es va fer la història natural dels frares, quan hi havia frares.
No intentaré demostrar que la raça llibresca pertany a la gran família de les bèsties; inclús oblidaré l’analogia entre l’olor del llibre vell i el de diferents animals de peülla, i em limitaré a pintar del natural els originals, tal com els he estudiat passejant al llarg dels molls i penetrant en els seus caus.
Si els llibres vells mantenen a molta gent, no és només en sentit pecuniari, sinó també per les satisfaccions que reporten. Existeixen, d’una part, els voluptuosos; d’altre, els mercaders de la voluptuositat; aquesta segona classe, nombrosa i variada, comprèn els llibreters de vell amb tenda, els llocs a l’aire lliure i els botiguers; la primera integra una col·lecció de tipus singulars, sota les denominacions de bibliòmans, bibliòfils i recercadors.
Realment Coster i Gutenberg ignoraven en inventar la impremta, que el seu art alimentaria tants gustos i tantes indústries; quan Fust venia les seves primeres bíblies en el regnat de Lluís XI, no sospitaven que el preu de la seva mercaderia hauria de centuplicar-se amb els segles.
¡ Salut, vells llibres, qualsevol que sigueu els que entapisseu els parapets del Sena, des de la Grève fins a les Tulleries, rivals en perfum del mercat de les flors, que canvieu de color i forma sota la humida influència de les boires del riu i amb els ardors del sol del migdia; que passeu, sense parar, de mà en mà abans de trobar un pare adoptiu; que abans o després tornareu a romandre a l’aire lliure fins que caiguin les vostres ruïnes, a trossos, en el sac de l’escombriaire: salut, vells llibres, amics meus, el meu consol, el meu goig i la meva esperança!

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 37-39.

 

 

“ En la Edad Media, un prelado inglés, Ricardo Buri, publicó un libro titulado Philobiblión (Amor Librorum), que contiene párrafos en los cuales se entra en el fondo de la Bibliología.

El filósofo Leibnitz compuso otro tratado, de Res libraria, dando una idea de cómo el Bibliotecario debe dividir los libros, según las clases de conocimientos humanos.

En el siglo XVIII, Gabriel Peignot, siguiendo el impulso que había tenido la Bibliología, dió luz a un Diccionario razonado de Bibliología.

El abate Migne, en la cuarta de sus Enciclopedias, se propuso publicar un Diccionario de cada una de las ciencias y puso entre estas la Bibliología.

M.J.C. Brunet, con su producción Manual du libraire et de l’amateur des livres, contenant un dictionaire bibliographique et une table en forme de catálogue raissone, completó y adicionó la de Peignot.

 

La Bibliología completa la Historia literaria, es la más preciosa parte de ella y, según la expresión, de Bacon, el ojo de la Historia universal. La verdadera y provechosa erudición no abraza solamente el conocimiento de las lenguas y el de los hechos; se extiende al de los libros, para considerar después su origen ( el de los libros) hasta su estado actual, y bajo todas las formas que sucesivamente han formado. El servicio que la Bibliología ha prestado a todos los géneros de estudios ha sido por largo espacio de tiempo menospreciado, no obstante ser la que debe contribuir a dirigir y esclarecer todas las investigaciones. Las ciencias que han prosperado más han sido aquellas que entendiendo mejor sus intereses, han recibido con la exactitud ordinaria y natural catálogos sistemáticos y cronológicos de todos los libros que les conciernen especialmente. Al propio tiempo que por observaciones y análisis las ciencias destruyen y rectifican sus teorías, estudian su propia historia y quieren saber las épocas y los datos precisos de todos los trabajos y de todas las publicaciones que tienen de siglo en siglo. De todos los estudios, los históricos son, sin duda alguna, los que se resienten de una buena dirección precisamente por el atraso en que se encuentra la Bibliografía especial de ellos, no existiendo más que catálogos incompletos o compilaciones mal ordenadas”.

Article: “ Bibliología. Su concepto y fin”, de Baldomero Diez y Lozano, a la revista El Bibliófilo, nº 2, de desembre de 1945, pp 6-7.

 

Read Full Post »

“Des del naixement de la impremta, les fires van ser un lloc important en el procés de comercialització del llibre. Aquestes tenien uns privilegis que agilitaven la compravenda dels diferents productes. En concret, en el cas del llibre, suposaven els següents avantatges:

. El transport s’abaratia per que es podia aprofitar l’enorme afluència de carros amb mercaderies.

. Les transaccions eren més còmodes, a l’existir en elles els canvistes que feien factibles els canvis de moneda de diferents països.

. L’afluència de gent a aquestes fires augmentava les possibilitats de compra.

. Els llibreters i impressors es reunien en elles a intervals regulars, el que facilitava que poguessin saldar els seus deutes. També possibilitava que adquirissin nou material tipogràfic necessari per fondre i gravar els caràcters i anunciar la propera publicació d’un llibre assegurant que no anava a ser publicat per un altre col·lega.

Les fires més importants de l’Europa dels segles XVI i XVII van ser la francesa de Lió (Lugduni), les de Frankfurt i Leipzig a Alemanya i l’espanyola de Medina del Campo.

La fira de Lió va ser, en principi la més important, per trobar-se en un nucli comercial molt actiu que posava en contacte les mercaderies procedents de França, Itàlia, Alemanya i Suïssa. Sedes, espècies, arròs, ametlles i plantes medicinals passaven per aquesta ciutat per a ser distribuïdes a tot Europa.

Entre els privilegis que es concedien a aquesta fira destaquen:

. Es respectava escrupolosament el secret professional dels comerciants per part de les autoritats.

. No s’exigia que mostressin els llibres de comptes.

. Estava autoritzat el préstec amb interès (usura).

. Es permetia que els estrangers entressin i sortissin lliurement del regne i estaven exempts de represàlies. Els seus mercaderies no estaven subjectes a cap tipus d’impost.

La fira se celebrava dues vegades a l’any per un període de 15 dies cada vegada. Els comerciants acudien a les seves carromatos i s’instal·laven als carrers i places més cèntriques de la ciutat.

La fira de Frankfurt va adquirir importància en el transcurs del segle XVI. Es caracteritzava pel comerç de draps procedents d’Anglaterra i els Països Baixos, el vi del sud d’Europa i els productes manufacturats alemanys.

Donada la importància de la impremta alemanya, per ser el bressol d’aquest invent, la venda de llibres va acudir aviat a aquesta fira. La major part dels llibreters procedien de Leipzig, Wüttenberg i Heildelberg.

A Frankfurt es reunien en un carrer anomenada “dels llibreters”, on es podien adquirir, com a Lió, tant els últims llibres impresos, com els materials necessaris per a la fosa de caràcters i matrius.

En aquesta fira es donaven dos tipus de comerciants del llibre:

. Els que des de les portes i finestres de les seves botigues cridaven els nous títols als transeünts.

. Els quincallers, venedors ambulants, que venien almanacs, plecs solts, i imatges per tota la ciutat.

Al costat d’aquests van aparèixer també:

. Fonedors i gravadors de caràcters que venien els seus materials.

. Gravadors de fusta i coure que buscaven feina.

. Autors, que venien a veure si les seves obres tenien èxit o a trobar un editor que els publiqués la propera obra. També acudien a la recerca de treball com a traductors o correctors de proves.

Fonedor de tipus. Xilografia de Jost Amman. A: Schopper, Hartmann. Panoplia omnium artium. Frankfurt, 1568.

Però la principal novetat i aportació d’aquesta fira va ser la publicació dels primers catàlegs de llibres. El primer pas va consistir en la publicació d’un catàleg de les obres de cada editor, que ell mateix imprimia per difondre-les. Molt aviat van aparèixer també els catàlegs col·lectius. Des 1564, un llibreter d’Augsburg va començar a editar un catàleg amb els llibres posats a la venda en cada fira.

A partir de 1598 va ser el consell de la pròpia ciutat de Frankfurt qui va començar a editar aquest catàleg de forma oficial. Es publicarà sense interrupció fins al segle XVIII, convertint-se en una font fonamental per a la història del llibre i de les bibliografies.

Extret de: “El comerç del llibre“, del web http://www.hiperlibro.net, i no posa autors. La web citada actualmente no apareix a Infinet. Però avui ho he vist en castellà a: http://mural.uv.es/pacerto/trabajofinal.html , un treball de final de carrera de la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de València, fet per Patricia Cervera Torrijo l’any 2006 i titulat:  “El libro moderno y el nacimiento de la documentacion”.

 

Read Full Post »

“Quina ànima de bibliòfil no es commou amb el vostre afecte, a vegades grotesc i repulsiu, honrats Jueus Errants dels llibres vells?
Arbres retorçats, d’escorça salvatge i dura, de saba bullent i poderosa, immobles dels vostres passejos; vosaltres, amb l’ombra que refresca les baranes abrasades per la canícula, vosaltres que sembleu participar a l’hivern de la congelació del riu, podríeu suportar durant cent estacions les injúries de l’aire i les intempèries, com els llibres vells.
Sí; cal haver assaborit el plaer de recercar per conèixer-lo i rendir-li gràcies com a un geni benèfic i consolador. Si aquest plaer no fos més dolç i més durable que tots els altres, més intens en les seves diverses intencions, més favorable a constitucions tendres i meditatives, més real, més autèntic, més material, ¿veuríem als joves entregar-se a ell amb entusiasme, a homes de talent i enginy complaure’s en ell, als rics i poderosos delectar-se amb ell, preferint-lo a tots els jocs del poder i a tots els afalacs de la riquesa?
¿Veuríem mans blanques i perfumades, resplendents de joies i acostumades a vibrar sobre la tanca d’or d’una cartera de ministre, palpar aquests miserables llibres, bruts de pols i podrits d’humitat, que cobreixen els ponts, com captaires reunits sobre guardacantons a les cantonades i als quals la caritat cristiana renta les seves crostes?
¿Veuríem als sibarites, esclaus dels seus sentits i de les seves impressions externes, abandonar a l’hivern el racó del foc i la fresca ombra dels til·lers a l’estiu, per ambular la calor i el fred, entre el cerç o la boira, aspirant olors nauseabunds de paper vell i parant la seva mirada en pàgines llardoses, alimares, infectes de tabac i pestilències?
I és que existeix una incomparable felicitat en cercar, en trobar; és que l’home menys supersticiós, el més positiu, necessita creences vagues i plaers ideals; és que l’alquímia reemplaçava una mica el gran buit que s’obre en el fons de les imaginacions més fecundes, i en faltar-nos l’alquímia, va caldre canviar la ruta i buscar en un altre lloc els tresors que ja no haurem d’esperar en un terreny excavat en va durant segles i sempre estèril”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

Biblioteca Hispanic Society

“ Sabido es que Huntington pagó un millón de pesetas por la biblioteca de Jerez de los Caballeros, aquella magnífica biblioteca en que tanto estudió Rodríguez Marín; y que dió treinta mil duros por la completísima de libros de toros de Carmena y Millán; y que adquirió en España otras muchas y valiosísimas colecciones de libros, y cuadros, y objetos de arte de toda clase…

Salieron de España aquellos objetos y aquellos cuadros y aquellos libros; pero, a los amantes de nuestras riquezas, nos queda el consuelo, consuelo al fin, de que todo ello está guardado y conservado, rica y sabiamente coleccionado, dedicando a su custodia y a su cuido constantemente esfuerzo y dinero.

Puede servirnos esto de relativo consuelo, porque sabido es lo que suele ocurrir en España con lo que, durante su vida, guardan amorosamente los hombres, cuando estos mueren. Los libros son, en muchos casos, odiados por la mujer, porque estorban, porque crían polvo, porque ocupan un sitio en que podría haber un muñequito de moda. Y, muerto el dueño de los libros, éstos, en el mejor de los casos, se desperdigan y van de unas manos a otras, vendidas por el chamarilero que los adquirió. Aunque la mujer no sea bibliófoba, ya llegará su hijo, o un sobrino o un allegado cualquiera que malbarate los libros de aquel que los reunió con tanto cariño.

Article: “La Biblioteca de Don Emilio Castelar la conserva el ‘Jockey Club’ de Buenos Aires”,  a la revista El Bibliófilo, nº1, setembre  1945 (2ª època), pp. 10.

 

Read Full Post »

Mercat del llibre vell a Santa Madrona, imatge a Barcelofilia

 

“ Amb el llibre acabat, curosament escrit a màquina, cercà inútilment un editor. El llibre fou imprès a costes de l’autor i lliurat a una llibreria de Barcelona per a la venda. L’autor esperà, ple d’ilusions, que la seva obra tindria una gran difusió. Pobre autor inconegut que no coneixia les muralles infranquejables de l’èxit i els terribles misteris indesxifrables a l’aparador. Dos dies de llum, quatre gacetilles aplicades, una crítica gris i … al magatzem subterrani de la llibreria i dormir amb els altres infeliços i menjar pols amb els altres dissortats, a patir de reuma amb els milers i milers de volums d’edicions gairebé verges que dormen el somni dels justos entre la humanitat i els ratolins dels subterranis…

Ah, pobre llibre dissortat que tenies ànsies d’èxit, i ganes de llum i desig de veure l’alegria del carrer, quant de temps t’han fet gruar la felicitat de la teva resurrecció!

Un dia – en ple crepuscle de la seva existència – l’autor passejava pels barris de Santa Madrona i el temptaren les barraques de llibres vells. S’hi atansà i començà de mirar les cobertes cridaneres exposades damunt les taules per despertar la curiositat dels passants. Feia anys, molts anys, que no havia passat per aquell indret. Sense gust, a la recerca d’alguna cosa que hi semblés més interessant, l’autor anà regirant els vells volums que dormien sota els opuscles amb cobertes de colors i estampes més o menys temptadores…

Tot d’una obrí els ulls desmesuradament i empallidí. Amb mà tremolosa agafà un llibre d’un munt de volums exactament iguals collocats en un recó. Encara eren nous. No havien estat tallats. Tenien les cobertes un xic esgrogueïdes pel temps, però els llibres eren nous, ben nous, malgrat de trobar-se en una barraca de llibres vells… El llibre es titulava – prou que ho endevina el lector – “Els enemics”.

-Quan val aquest llibre? – preguntà el client al llibreter, assegut en un angle de la tenda, fumant en pipa, fent com aquell que llegeix el diari però observant per damunt de les ulleres l’actitud dels compradors…

-Un ral – contestà el venedor. Tots el d’aquesta banda – afegí assenyalant una secció de la seva tenda – els dono al mateix preu. Mireu el cartellet: “Todos a 25 céntimos”…

L’autor es mirà el cartellet seguint el dit endolat del venedor i, efectivament, es convencé de l’economia del preu. De passada va dirigir una mirada plena de tendresa als desventurats companys de “Els enemics”…

-¿I com és – preguntà l’autor, guardant l’anònim – que els doneu a ral?…

L’home llançà una glopada de fum i amb la més gran indiferència contestà:

-Tot això són morts, saldos dels llibreters, coses que no interessen a ningú…

I cedint una mica a l’instint comercial atenuà la seva glacial declaració amb aquests mots:

-No us penseu que hi guanyi gran cosa. Amb aquest llibre que teniu a les mans, donant-lo a ral no hi guanyo res… Però els hem de treure, els hem de treure…

L’autor posà má a la butxaca, comptà un ral i l’allargà al llibreter. Trist, pensatiu, amargat, amb un tros del seu cor a la mà, anà reculant vers la Rambla amb ganes de perdre’s entre la multitud anònima que hi transitava.

Aquell vespre l’autor de “Els enemics” medità llargament sobre el trist apoteosi del llibre dissortat i pensà que si tornés a escriure la seva obra hauria d’augmentar, amb moltes pàgines, el nombre dels enemics…

Article: “L’auca d’un llibre dissortat”, de Francesc de Bellmunt, a La Publicitat del 9 de febrer de 1930.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ Estos son malos tiempos. Los hijos han dejado de obedecer a sus padres y todo el mundo escribe libros”.

Marc Tul·li Ciceró.

Read Full Post »

Older Posts »