Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘bibliophily, bibliophilie,’ Category

Antiga sala Toda a la Biblioteca de Catalunya amb la Col·lecció Bibliografia Espanyola d’Itàlia
(Fontanals; Losantos, 2007)

 

Jordina Gort (2015) parla, a la seva tesi, de la biblioteca de Toda, del contingut i dels autors, principalment estrangers, que més el van influir. Sense entrar en els detalls que estudia l’autora, val la pena destacar algun tret del fons bibliogràfic tot assenyalant allò que aporta de nou respecte a les col·leccions d’altres bibliòfils. En primer lloc, la biblioteca de Toda no se centra, com és habitual en altres col·leccionistes del país, en els impresos sortits de les premses catalanes i espanyoles, sinó que inclou majoritàriament llibres publicats a Itàlia, als Països Baixos, al Regne Unit, a França i a altres països europeus, i hi dominen les llengües estrangeres —això vol dir que els seus donatius han enriquit les nostres biblioteques amb uns fons que, altrament, difícilment hi haurien ingressat. A més, una part important del fons no respon a un mer afany col·leccionista, sinó que es basteix a partir dels interessos personals del propietari, de les seves preferències lectores; per això, abasta una àmplia mostra de matèries —llibres d’història i de geografia, d’etnologia i de costums, de biografies, memòries i relats personals i també de literatura, sobretot europea i nord-americana. En aquest gran segment de la col·lecció no hi mancaven els llibres rars i preciosos, però una part important de les edicions de bibliòfil que Toda posseïa es concentrava principalment en dues de les col·leccions que van anar a parar a la Biblioteca de Catalunya, i que són les que representen més fidelment el tipus de col·lecció de bibliòfil habitual, la que se circumscriu a un tipus concret de document, als impresos d’un lloc, a una matèria concreta… Em refereixo a la Col·lecció Elzeviriana i a la Bibliografia Espanyola d’Itàlia. Una gran part de la primera va entrar a la Biblioteca entre 1920 i 1922 i consta de més d’un miler d’edicions dels segles xvi, xvii i xviii dels Països Baixos —algunes de molt preuades—, dels tallers dels Elzevier i els Plantin, entre d’altres. La segona va ingressar a mitjan dels anys trenta, quan Toda va tenir enllestit el repertori del mateix títol que publica en cinc volums entre 1927 i 1931; en aquest cas, es va tractar d’una compra i no d’un donatiu, ja que, amb la fallida dels bancs de Catalunya i de Reus, Toda havia perdut part de la seva fortuna i necessitava capital per mantenir el nivell de vida a què estava acostumat i, sobretot, per continuar enriquint amb els seus cabals el patrimoni pobletà. La col·lecció inclou més de 3.000 volums dels més de 6.200 descrits en el repertori, i consisteix en llibres d’autors espanyols impresos a Itàlia, traduccions italianes d’obres espanyoles i obres italianes sobre Espanya. L’objectiu de la bibliografia és testimoniar la influència catalano-aragonesa i espanyola en el territori italià i, en paraules de Pla (1975, p. 82), és un “autèntic monument a les relacions ítalo-espanyoles”. La col·lecció no es va catalogar fins a la postguerra, quan, instal·lada a l’antic Hospital de la Santa Creu, la Biblioteca de Catalunya va disposar d’espai per allotjar-la.

Article d’ Assumpció Estivill Rius: “ Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016. Imatges extretes de l’article.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Antiga Sala Toda a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (“Col·lecció de postals, Fons Joan Gómez Escofet”, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Biblioteques)

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 

“ La mayoría de los intentos por definir el libro de artista que he conocido no consiguen su objetivo ni de lejos: o son demasiado vagos ( un libro hecho por un artista) o demasiado concretos ( no puede ser una edición limitada). Los libros de artista toman cualquier forma, participan de cualquier posible convención en cuanto a la producción de libros, de cualquier ‘-ismo’ del arte y literatura predominantes, de cualquier modo de libros, cualquier forma, cualquier grado de fugacidad o durabilidad archivística. No existen criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios para definir lo que no lo es, lo que participa de uno o lo distingue de otro. Los libros de artista son un género singular, en última instancia un género que trata sobre sí mismos, de sus propias formas y tradiciones, como de cualquier otra forma o actividad artística. Pero es un género tan poco atado por limitaciones de medios como las rúbricas más familiares de la pintura y escultura. Es una zona que precisa descripción, investigación y atención crítica antes de que emerja su especificidad. Y ése es el fin de este proyecto de actividad concreto, que está en algún lugar de la intersección, fronteras y límites de las actividades arriba mencionadas, adquiera su propia definición particular. El libro de artista como idea y como forma”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Biblioteca d’Escornalbou, imatge vista a Saltaconmigo

La biblioteca que Toda va reunir al castell d’Escornalbou, que havia comprat cap a 1907, va desvetllar l’admiració dels seus coetanis. El Butlletí de la Biblioteca de Catalunya de 1923 (vol. 6, p. 395) s’hi refereix en els termes següents: “Sembla impossible haver pogut reunir en vida d’home, una llibreria tan formidable com la que ha format el simpàtic N’Eduard Toda. Catorze peces del seu palau-castell d’Escornalbou apareixen sempre plenes, malgrat la seva liberalitat que constantment les buida”. Joan Ruiz i Porta, en un article de 1927, diu que aquella biblioteca era “una de las más admirables de España” (p. 28), i Josep Pla (1975, p. 75), que l’havia vist i admirat, la qualifica de “fenomenal”, “una de les més grans biblioteques particulars de Catalunya“. Els diversos estudiosos que s’hi han aproximat calculen que el nombre de peces que contenia anava dels 60.000 volums que, pel cap baix, anota Jordina Gort (2015), a les gairebé 80.000 peces que li calculava Joan Ruiz i Porta cap al 1927; el 1920 Jordi Rubió ja parlava de més de 60.000 volums (Fontanals; Losantos, 2007, p. 154); per tant, és molt possible que arribés a sobrepassar aquesta xifra. Tanmateix, precisar-ne més l’embalum és una tasca impossible per diverses raons: d’una banda, la biblioteca era un ens extraordinàriament dinàmic, de manera que molts dels llibres i documents que hi entraven constantment hi feien parada curta abans de ser enviats a les biblioteques i arxius que, des de final del segle XIX i fins entrada la dècada dels anys trenta, van anar rebent les generoses donacions de Toda; de l’altra, els diferents tipus documentals que s’hi aplegaven no en facilitaven el recompte, des de llibres, fullets i revistes, fins a estampes i gravats, i a papers personals (propis i de tercers, com els d’ Alí Bei) i als documents d’arxiu pobletans que Toda va organitzar, classificar i relligar abans d’instal·lar-los a Poblet. A hores d’ara, reconstruir aquella magna biblioteca és una tasca impossible, ja que, per voluntat del propietari, es va dispersar molt. A més, els mètodes d’ingrés i inventari no eren, amb alguna excepció, tan sistemàtics com ho van ser després i sovint en les entitats receptores no queda constància escrita de la procedència dels fons que va donar i, si bé a partir de 1913, Toda té diversos ex-libris, són molts els llibres de la seva propietat que no l’exhibeixen. Dissortadament, els catàlegs en línia actuals només deixen constància, en la majoria dels casos, de la presència d’ex-libris, però no han codificat la informació bibliogràfica de manera que es puguin recuperar com a conjunt els fons que constitueixen aquests llegats antics.

Article d’ Assumpció Estivill Rius:”Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Imatge a DDD UAB

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Un libro es un libro de artista cuando se proyecta totalmente como libro y no se basa en la reproducción de una obra preexistente.

La acepción ‘libro’ es la obra, responde a intentar superar las insuficiencias de un término, libro de artista, que serán objeto de discusión entre artistas y especialistas a lo largo de la segunda mitad de los años setenta.

La confusión terminológica del libre d’artiste precisaba

De discusión y a mitad de los años setenta algunos artistas y críticos examinan las insuficiencias del término: por una parte Ulises Carrión, poeta que desplaza su

Exposició d’Ulises Carrión 

interés hacia las artes visuales, y Richard Konstelanz y el especialista Clive Phillpot, director y creador de la biblioteca del Museo de Arte Moderno de Nueva York ( y de otras importantes instituciones). La cuestión del debate se centraba en lo que la expresión ‘libro de artista’ deja entender. No es suficiente que el libro de artista se defina por la profesión de un autor. No es suficiente ser un artista para que sus libros sean de artista”.

 Article d’Antònia Vilà a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Dues primeres imatges i aquestes són a l’article.

 

Read Full Post »

 

“Etimològicament, el terme bibliofília fa referència a l’estima o l’afecció pels llibres; a la pràctica —i segons la defineix el Diccionari de la llengua catalana— el significat corrent de la paraula es limita a aquesta afició aplicada principalment a col·leccionar i/o a publicar llibres rars i preciosos. La bibliofília floreix amb l’humanisme, i a Catalunya, on des de l’inici havia tingut bons representants, ressorgeix amb força el darrer terç del segle XIX de la mà dels homes de la Renaixença i de la seva tasca de recuperació de la cultura catalana. Segons Aitor Quiney (2005), Marià Aguiló és el pare de la bibliofília catalana erudita, i ho és en el doble vessant que caracteritza molts dels bibliòfils de l’època: com a editor que recupera el bon gust en les arts del llibre amb belles edicions de bibliòfil i com a col·leccionista. La biblioteca que aplegà, de més de quatre mil volums —llibres i manuscrits que representen la producció bibliogràfica catalana des del segle XIV a inici del XX—, va ser adquirida el 1908 per l’Institut d’Estudis Catalans i va ser el fons inicial de la seva biblioteca que, el 1914, es convertia en Biblioteca de Catalunya. Per la seva banda, Ramon Miquel i Planas és, d’acord amb Quiney, el bibliòfil per excel·lència per la seva dedicació plena al llibre des de tots els vessants —com a editor, traductor, empresari, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes…

 

Entre mig d’aquestes dues figures senyeres hi ha tota una colla de bibliòfils que, o bé presenten les dues vessants d’editors d’edicions belles i acurades i de col·leccionistes de llibres rars i preciosos o bé es limiten a la segona activitat. Eduard Toda pertany principalment a la darrera categoria, tot i que també va donar suport a la impremta Vidal Güell, regentada per Plàcid Vidal, i va destacar com a autor de dos repertoris bibliogràfics: la Bibliografía española de Cerdeña (1890), que el 1897 obté un premi de la Biblioteca Nacional de Madrid, i la Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927–1931), totes dues basades, en part, en col·leccions que havia aplegat en les estades a Itàlia i els viatges per Europa.

Article d’Assumpció Estivill Rius: Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers” , en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 “ El libro de artista nace dentro de la cultura de masas y en contraposición a una cultura de bibliofilia, a la que rechaza por su estética.

El libro de artista no es un libro bello, ni un libro arcaico artesanal, es un libro que se camufla entre otros libros. Puede ser un libro de apariencia banal, bajo un aspecto que nos es familiar como lo son los libros ordinarios.

La naturaleza del libro de artista es intrínsecamente ambigua: es arte y no quiere parecerlo, este deseo surge del pensamiento contemporáneo en el que nace, donde la autoría se pone en cuestión.

Es totalmente libro siendo totalmente arte. Este es el núcleo central de su definición”.

Article d’Antònia Vilà a:

http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

Imatges de l’article

 

Read Full Post »

Foto n. 22388 – black larder beetle (Dermestes ater)
Picture modified from Edmund Reitter: Fauna Germanica – Die Käfer des Deutschen Reiches (1908) – Permission granted to use under GFDL by Kurt Stueber. Source: http://www.biolib.de

“El enemics dels llibres IIIb”.

Dermeste. Com el lepisme pertany, també, a la família dels coleòpters, i és ‘especialista’ en devorar matèries animals dessecades, especialment el cuir de les tapes i lloms dels llibres. Degut a això, la depredació d’aquest insecte es presenta en forma irregular, és a dir, sense formar galeries fixes i estables com els anobiums, sinó que segueix direccions arbitràries determinades per la proximitat dels cuirs que l’atrauen.

Tinea tapezella. Els francesos la denominen ‘teigne tapissiére’, ja que es diferencia de les varietats conegudes per ‘tinea pellonella’ ( que devora els ocells dissecats). La ‘tapezella’ prefereixles peces de llana. Totes, però, en estat de larva, causen estralls quan fan la metamorfosi entre els llibres, especialment les de la subespècie conegura per ‘pseudeocophora opretella. L’insecte perfecte és nocturn i d’ala gris, i té una longitud de deu a quinze mil·límetres.

Altres espècies de fauna bibliòfaga. Seria inacabable ( i impropi de la finalitat de vulgaritzadora d’aquestes notes), de ressenyar les innombrables espècies de bibliòfags, fauna que està integrada per coleòpters, ortòpters, tisanurs, pseudoneuròpters, lepidòpters, aràcnids, etc. Igualment seria prolix d’intentar una localització aproximada de tots aquests destructors de llibres, que al llarg dels anys malmeten una quantitat esfereïdora d’exemplars. Entre ells s’entredevoren. A la Biblioteca de la Universitat de Barcelona s’ha comprovat aquest fet. Un artròpode, el ‘ pediculoides ventricosus’, mata les erugues de l’espècie ‘ nicobium’, i un himenòpter, localitzat en la pròpia biblioteca ( ‘scleroderma demestica’) succiona la matèria de les larves paralitzades. En molts llibres antics es pot apreciar com els cadàvers i les restes de molts insectes han constituït una massa amb el paper,compactant-lo totalment.

Tots els insectes a què ens venim referint tenen un procés evolutiu de curta durada, determinat primordialment pel clima i el grau de calor. Els autors abans esmentats diuen que això fa que en les regions llevantines es produeixin de tres a quatre generacions cada any ( a l’hivern no mostren tanta activitat)…

La comunicació dels senyors Mateu i Arellano correspon als anys 1939-40. D’aleshores ençà, la gamma d’insecticides experimentats ha permès de combatre amb eficàcia moltes d’aquestes espècies destructores del llibre, aplicant, en cada cas, el tractament adequat a les característiques de les diverses classes a exterminar. Quaranta anys enrera, l’únic procediment fiable era la fumigació a base d’àcid cianhídric, que no sols destruïa les larves, sinó també les postes. Aquest sistema, indiscutiblement, tenia molta més garantia que les fórmules recomanades a final del segle XIX, basades en mescles d’arseniat de potassa, biclorur de mercuri i estricnina. I – quin dubte hi ha – les fórmules actuals, ja industrialitzades, encara ofereixen major garantia. Però malgrat tot, no ens fem massa il·lusions; encara és recomanable el ‘vell procediment’, que els comunicants esmentats no es descuiden d’aconsellar: ‘és urgent – deien – que es recorri al medi simplista, però eficaç, d’orejar els llibres i obrir-los, desarticulant els canals oberts per l’eruga i exterminar aquesta per procediments contundents, sense que hagi d’impressionar l’ànim del bibliotecari o arxiver les proporcions del mal, ja que és preferible de netejar una part, per petita que sigui, de la biblioteca o arxiu, a deixar-la sense remeimomentani, en espera del definitiu…’ Subscrivim íntegrament aquestes paraules , que no han perdut vigència – ni la perdran mai – i recomanem que quan en obrir un vell infoli surti esverat un peix argentat, fent les característiques ziga-zagues. L’esclafem sense contemplacions. Haurem fet una positiva – i irreversible – demostració d’amor al llibre.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 137-138.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ El libro objeto es una representación particular del libro de artista. Aunque conserva la apariencia de libro tradicional modifica la forma del volumen, el material, el formato y el religado. En él se subraya una cualidad importante del libro: su tactilidad. Lo táctil tiene más importancia que el contenido verbal, lo que confiere al libro un carácter más internacional y amplio que el libro escrito. El conjunto del libro como objeto constituye su mensaje.

En otra categoría, el nobjeto-libro es el más diferente respecto al libro porque se trata de trabajos plásticos que toman el libro como tema. La amplitud de formato, una mirada arqueológica del libro, variaciones sobre formas arcaicxas… prefiguran el libro y las transformaciones o destrucciones de los libros tradicionales o del mismo libro. Muchas veces funcionan como anti-libros. Es la forma del nlibro la que constituye el mensaje.

En general los libros de artista están realizados por uno o varios artistas como trabajo artístico no teniendo otro objetivo que el libro mismo, y que se ofrece al público como un paquete completo de informaciones a precios generalmente módicos y asequibles. En la actualidad  estos libros ya tienen su propio coleccionismo y la idea que impulsó su creación ha ido asimilándose a las necesidades del mercado del arte, pero hay un sector crítico que reivindica su diferencia entre las otras tipologías. El contenido del libro constituye el mensaje”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libr.pdfos

Les 4 imatges són de l’article.

 

Read Full Post »

“Els enemics del llibre IIIa”.

Els insectes bibliòfags. Aquest és, potser, el capítol més tètric de la qüestió que ens ocupa, ja que ens les hem d’haver amb enemics críptics, gairebé imperceptibles, pels quals el temps no compta.

Donarem una notícia, molt abreujada, d’aquests temibles enemics del llibre, que corresponen a diverses famílies i gèneres.

Anobium paniceum (que els francesos en diuen ‘vrillette du pain’). És un coleòpter de forma cilíndrica, de dos o tres mil·límetres de longitud, proveït d’èlitres amb estries longitudinals. Només destrueix en estat de larva, ja que amb el cap forma les galeries on viu,produint un petit soroll del qual li ha pervingut el nom de ‘rellotge de la mort’. Les femelles situen les seves postes a la superfície del relligat del llibre, o en els racons que consideren més segurs, i en un període de cinc a sis dies ( a l’estiu fan una penetració a l’interior, mitjançant galeries i atret per les pastes i coles del relligat, foradant el cuir, el cartró o la fusta. Quan han trobat un racó adient, la larva es transforma en nimfa i, mé tard ( entre quinze i vint dies) , en insecte perfecte, moment en que abandona el llibre, després d’haver-lo malmès. Una sola larva pot foradar ( segons comprovacions fetes) un conjunt de vint-i-set volums d’un mateix prestatge. Hi ha moltes espècies de ‘vrillettes’, amb la particularitat que algunes no ataquen el llibre, sinó que són ‘especialistes’ en devorar la fusta dels prestatges. ) Les prestatgeries metàl·liques, naturalment, eviten aquest risc.)

Lepisme ( peix argentat)

 

Lepisme. És el conegut ‘peix argentat’ ( ‘poissons d’argent’), que tots coneixem. No està subjecte a metamorfosi de cap mena. És insecte d’obscuritat i silenci, gran devorador de paper ( especialment dels marges i indrets sense tintar). Es desplaça quan obriu el llibre que el conté, amb una prodigiosa lleugeresa. No és repugnant a la vista i està proveït d’un conjunt de potes que justifiquen la celeritat del seu desplaçament. Es troba indistintament tant en el paper blanc, en rama, com en els llibrets humits i enclaustrats. Sembla que la seva atracció augmenta en els papers densament encolats i, amb freqüència, rossega els teixells, possiblement per les coles o midons amb que estaven adherits als lloms. Se´’l considera com un dels destructors més actius de les biblioteques ( especialment, com hem dit, atacant els marges, els relligats i les pastes).

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Nieve, d’Antònia Vilà.

 

“ ¿ Qué supone hacer un libro?.

Asociamos los libros en relación a su contenido, a la escritura, a la literatura, al quehacer de los escritores y poetas, artistas. Los libros transportan texto, dibujos, gráficos, fotografías. Obedecen a un diseño. La realización de un libro supone un marco de colaboración que confluye en una producción específica.

Por otra parte, partiendo de la creación literaria y proyectándola desde el autor, hacer el libro es traducir en una realidad concreta, la secuencia espacio temporal ideada por su autor, mediante la creación paralela de una secuencia de signos, sean verbales o de cualquier otra categoría.

En el medio artístico los libros cubren una territorialidad diversa. Libros ilustrados, libros de pintor, libros obra de arte, libros de artista… . arte del libro que se orienta al público del coleccionismo y a la bibliofilia. También a la divulgación y difusión de la producción artística demandada por un mercado artístico cada vez más complejo y diverso, regido por los medios de masas.

La diversidad del fenómeno del libro conectado a la creación, al arte, ha desarrollado un marco complejo y ambiguo de definición dada la riqueza conceptual que transporta el libro en su diversidad modélica”.

Article de “El Libro.Los Libros” de la Dra. Antonia Vilà, a:  http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

Read Full Post »

                 Imatge: HEMERA/THINKSTOCK

 

“Els enemics del llibre II”.

L’aigua o la humitat. L’aigua, en contacte directe amb el llibre, n’és l’element inert més destructiu, i igualment la humitat ambient, puix que no solament determina les taques que l’enlletgeixen, i les floritures externes, sinó que arriba materialment a podrir-lo i, en últim terme, forma un cultiu ( combinat amb la pols) on proliferen i es reprodueixen les postes dels insectes bibliófags. En segons quins papers satinats ( especialment en els anomenats’coutxés’), enganxa els fulls i els converteix en una massa empedreïda, d’impossible restauració.

Cal evitar que els llibres es mullin, i si això es produeix, tenir la precaució d’asssecar-los full per full, intercalant ( després d’orejats), papers absorbents. Si lamullena ha estat intensa, no queda altra soluci´que desmuntar el llibre i tornar a donar-li l’empesa perduda ( si el llibre, pel seu valor o raresa ho fa aconsellable).

També al tenir en compte que el llibre necessita ventilació. Per tant, quan se’l netegi per treure-li la pols convé, al mateix temps, fullejar-lo, és a dir, provocar ( en una o dues passades) que els fulls s’oregin en contacte amb l’aire exterior.

Imatge: STOCK/THINKSTOCK

 

És molt important no enclaustrar els llibres en armaris o mobles-biblioteca tancats amb portesde fusta o de vidre, ja que encara que sembli que queden més protegits de la pols, la rarificació de l’atmosfera closa i la foscor els és altament perjudicial. La pols, en definitiva, també penetra dins els armaris o vitrines, i és preferible d’eliminar-la periòdicament en major proporció que no pas tenir el llibre enxovat i privat de l’aire i de la llum. La ventilació és essencial per a la bona conservació i manteniment dels llibres i un punt de la humitat ambient ( sempre que no sigui exagerada) manté la flexibilitat del paper, que també es perjudica quan el medi ambient és excessivament sec.

En els llibres relligats a tota o mitja pell ( i igualment en els de  pergamí), cal tenir en compte la tendència que tota matèria orgànica té a assecar-se amb el transcurs dels anys. Per tant, és aconsellable, de tard en tard, tractar-los amb una matèria grassa, que els restitueixi la flexibilitat perduda. Basta donar-los una lleugera capa de betum incolor ( en les pells clares i en els pergamins) o de color adequat ( segons el to de la pell) i raspallar-los seguidament. El llibre us ho agrairà.

Si adquiriu un llibre dels esmentats, i està brut ( cosa que especialment es dóna en els lloms), abans de col·locar-lo a la prestatgeria tingueu la precaució de netejar-lo. Un dels procediments aconsellables és mullar un cotó fluix en una mescla d’amoníac industrial ( np pur) i aigua ( sense calç) i fregar-lo lleument el llom, amb intensitat adequada a l’estat de brutícia, i eixugar-lo seguidament. Un cop sec, bastarà aplicar-li una capa de cera de pulir, o una mica de betum incolor o acolorit ( segons els casos) i raspallar-lo com en el supòsit anterior”.

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de La Llibreria del Sol i de la Lluna, p. 135-136.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Estos botones de muestra nos ponen de manifiesto las posibilidades de especialización que caben dentro de la bibliofilia, que de hecho son tan amplias como las materias sobre las que se han escrito libros, aunque varían según las épocas, las modas, los gustos y las aficiones de cada momento. El librero José Porter detalló más de dos mil especialidades que sin duda se correspondían con su experiencia de librero en el trato con los bibliófilos y lectores de todo tipo, y aunque algunas resultan algo inverosímiles, no cabe duda de que cabrían muchas más. También Francisco Mendoza Díaz-Maroto ensayó un esquema de especialidades bibliofílicas, especificando que podrían ser por formas ( manuscritos, autógrafos, incunables), por técnicas, por épocas, por impresores, por lugares de impresión, por temas, por extensión ( ephemera, publicaciones menores), por formatos, por autores, por obras, por sistemas de difusión, por ser primeras ediciones o haberse publicado en vida del autor, por ser obras prohibidas, por lenguas, por encuadernaciones, por procedencias, por grabados. Aunque algunas parecerían casi imposibles, la verdad es que todo cabe en la imaginación de un posible coleccionador. Podríamos desmenuzar toda la historia del libro sin por ello agotar las posibilidades que el deseo humano nos ofrece, que son infinitas”.

 

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 73.

 

Read Full Post »

 

“ Els enemics del llibre I”.

Albert Cim, en la seva clàssica obra “Le Livre”, dedica un extens capítol a l’estudi dels enemics dels llibres, entre els quals inclou, com a més destacats, els següents: la pols, l’aigua, el foc, els becs de gas, els insectes, el mal paper, les rates i els ratolins, i, en un aspecte més irònic, les dones i els amics que us demanen els llibres a préstec sense retorn.

El canvi de condicions de vida, des de que l’obra de Cim fou escrita ( la 1ª edició porta pròleg del 1905), ha variat el plantejament de la qüestió; el foc ha deixat de ser element de calefacció directa i els becs de gas són un record nostàlgic: Les rates i els ratolins, en els habitatges normals, també han desaparegut, i el paper es fabrica amb més garanties ( no,certament, quant a perdurabilitat). Les dones d’avui dia, que es consideren ‘promocionades’ i ‘coordenades’ en sentit igualitari a l’home, sembla que tampoc són l’ ‘ennemi plus dangereux que le feu, l’eau, le gaz… ennemi de tous les jours, de toutes les heures’, com les qualificava Vallery-Radot a les darreries del segle XIX.

Per tant, és just que ens limitem, a referir-nos als enemics que segueixen conservant tota llur virulència, no deixant de banda, per ‘pietat amicae’, el tema del prestatari que mai més no ens tornarà el llibre que li hem deixat. És un personatge que mereix comentari a part”.

Posaré aquí a tots els enemics, però en diferents dies per no fer-ho massa llarg, i començarem per:

“La pols.- És considerada com l’enemic més comú, encara que no com el més temible, primacia que correspon a l’aigua, amb la qual va, sovint, nefastament aliada. La pols i la humitat juntes, especialment quan els llibres estan ‘enclaustrats’ és la pitjor combinació per malmetre i destruir el llibre.

El remei per combatre la pols és una mica’ de pota de banc’, ja que consisteix, senzillament, a treure-la periòdicament, a base de passar un drap o camusa per les parts més sensiblement afectades ( tall superior, canal i llom). En els llibres de coberta dura, si es tenen ben col·locats, difícilment la pols penetra pels junts dels fulls. El daurat dels talls superiors en metal·litzar les superfícies, ajuda a la impermeabilitat de la pols. ( Aquest és l’origen del daurar,anterior a la mera finalitat ornamental.)

Cal, doncs, periòdicament, procedir a la neteja de les parts exteriors del llibre, que es recomana fer amb raspall o amb drap que no sigui de llana, per evitar la transmissió de germens o postes d’insectes. Cal evitar espolsar, simplement, els llibres, ja que la pols esventada torna a dipositar-se en el conjunt.”

Els enemics del llibre”, article en el Catàleg 1977 de la Llibreria del Sol i de la Lluna de >Barcelona, p. 135.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ ,pero en el siglo XIX cuando la ciencia se divide y especializa, en una corriente que ha continuado, cada vez con más intensidad, hasta hoy. La cantidad de libros existentes es tal, y las facilidades para su adquisición tan grande, que el bibliófilo no ha tenido más remedio que especializarse, como único procedimiento de distinguir unas bibliotecas de otras. Muchos, sin embargo no coleccionaron libros en razón de sus intereses intelectuales, sino de otras circunstancias, como su rareza o las posibilidades económicas de su adquisición. Sin embargo, las especialidades dentro de la bibliofilia son, a partir de entonces, una realidad claramente distinguible: el que colecciona libros lo hace, en muchos casos, en virtud de una cualidad determinada de éstos sea intelectual o física, porque la cantidad de libros existente es tal, que para que una biblioteca tenga una mínima coherencia, ha de tener una delimitación en su contenido. Aunque en esto pasa como en todo, que hay bibliófilos que cultivaron o cultivan varias especialidades, sea simultánea o sucesivamente, mientras que otros se conforman o tienen bastante con una sola.

La bibliofilia y sus especialidades”, article de Manuel Sánchez Mariana, a  Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp.68.

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »