Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliologia’ Category

 

“ De venedors de llibres vells, al Paral·lel, n’hi anaven més. D’alguns, com en Loza, en parlarem en altre lloc. Mentrestant, farem una petita pausa i l’aprofitarem per referir-nos a un personatge, el record del qual, com que en ha vingut a la memòria ara, no volem deixar refredar.

Els venedors d’aquest Mercat l’anomenaven el Compta Pedres. Era empleat de l’Ajuntament i tenia al seu càrrec el repartiment equitatiu de l’espai de terreny que pertocava a cadascú per tal que pogués instal·lar-hi la seva parada.

Comptava, no pas per pams, ni a metres, sinó per pedres. Tantes pedres, tant de lloc. Ara bé: una pedra no és un atuell massa exacte. Comptava, doncs, l’home l’espai de terreny per pedres a consciència… i l’escurçava o l’allargava a gust o a disgust del consumidor – en aquest cas el llibreter -. Segons si aquest li donava o no propina.

Mentre i tant el Mercat de llibres va celebrar-se al Paral·lel, ell fou l’àrbitre, si no dels destins dels llibreters – això, evidentment, hauria resultat excessiu -, al menys dels de llurs parades, les quals feia anar allà on li passava pel magí, d’acord amb el volum de les propines probables.

Com hem dit, el Compta Pedres fou un personatge de categoria al Mercat del Paral·lel. N’hi hagué, però, dos més que l’estalonaren. Tot i no ésser de carn i ossos, també s’hi feren populars. Tant, que encara avui, entre els llibreters de vell, se’n parla sovint.

 

Ens referim al carro d’en Bahí i al carretó de can López. El llibreter i alhora inventor de la pasta meravellosa per a tapar estrips de la roba que fou aquell, tenia dos gendres: en Juli i l’Eroles. En morir el sogre, en Juli  va heretar una part dels seus béns, que consistien en llibres i pergamins. Heretar-los i sentir frisança de negociejar-hi va ésser tot u. La qual frisança el va empènyer al Paral·lel, dos o tres diumenges, amb un carro ple de gènere. El carregament d’un d’ells li va comprar per cent duros, clavats, en Leandre. Avui valdrien, al menys, dues fortunes. Ah¡, i com la pressa, els pergamins i el profit són uns subjectes que no es compaginen¡

El carretó de can López, per la seva banda, hi va acudir tots els diumenges durant un any llarg. Hi portava munts d’obres d’en Rusiñol, d’Apel·les Mestres, d’en C. Gumà, els Singlots Poètics d’en Pitarra, Lo tros de Paper, El Noi de la Mare, El Carnaval en Barcelona, d’en Clavé, etc. Els fons d’aquella editorial varen anar arrossegats pel Paral·lel. La major part d’aquesta literatura avui val bastant de moneda.

Un cop trets els llibres del carretó, que eren engrapats a l’aranya-estira cabells pels compradors, els munts es convertien en piles, i creixien. Semblava que les inflessin. Els llibres eren venuts a ull, segons l’alçada que tenia la pila. Es pot calcular que foren valorats, si fa no fa, a duro el pam, com els terrenys per a edificar, quan aquests eren venuts a preus enraonats.

Els llibreters s’hi aprofitaven de valent. A aquests, en el moment de les empentes, els manca l’estratègia i l’art del professional d’engrapar  al vol el llibre interessant que cau a les parades. Per als primers, allò fou una festa major del llibre com una casa, i de durada a més. Si hi anés ara¡…”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 64.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

¿ Escasez significa rareza?.

Un libro solamente tendrá valor comercial si tiene importancia intrínseca y si además tiene demanda, en cuyo caso su valor aumenta en función del número de ejemplares disponibles en el mercado. Un libro sin importancia ni demanda tiene poco valor, sin importar cuántos ejemplares sobrevivan. El Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español puede dar idea de cuántos ejemplares existen en las bibliotecas públicas, aunque es imposible determinar cuántos pueda haber en manos privadas.

¿ El número de las copias impresas determina un valor comercial?.

Aunque el número de ejemplares que fueron impresos de una obra se sabe algunas veces, esta información proporciona raramente una idea del valor actual. Las excepciones se dan en el caso de obras de autores muy conocidos que publicaron sus primeros trabajos en ediciones muy cortas. También, algunos libros impresos a partir del siglo XIX se imprimieron en ediciones limitadas, muchas veces numeradas, aunque este hecho no determina que el libro deba tener necesariamente un valor alto.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

Librería anticuaria El Camino de Santiago ( León)

 

Anuncis

Read Full Post »

 

( més llibreters en el Mercat de llibres vells del Paral·lel) “Hi pararen els dos Mauccis. Ja ho havien fet a la Ronda. Eren parents i hom els anomenava així, perquè l’un estava d’empleat en aquella editorial. Hi venien llibres, a duo, de l’editorial esmentada i de tota mena.

En Fàbregas, aquell home tan remenut a qui hom va penjar, per això, l’apel·latiu de Pam i Mig, també hi anava. No tenia botiga. A vegades, però, tenia llibres. Els llibreters, que ho sabien, anaven a furgar la seva parada. De tant en tant hi trobaven alguna ganga. Era actiu;però era més bellugadís encara. Amb el negoci barrejava discursos, als quals era molt aficionat. Fins fa poc encara parava a Sant Antoni. Ara no hi va.

El Malafé, que només ho era de nom i encara gràcies, car era una excel·lent persona, ja havia parat a la Ronda. Al Paral·lel venia llibres de text. Era la seva mania; i aquestes, en col·laboració amb les necessitats de la família, fan bellugar els homes. No era llibreter professional. Es defensava les garrofes a can Bassa i Pagès, on treballava com a enquadernador, i s’ajudava venent llibres els diumenges.

Bitllet fet per Bassa i Pagès. (anvers)

 

Hi tenia parada el Quimet, que venia igualment de la Ronda, com el Malafé. Havia estat un dels venedors d’encants més antics. Era de la flamarada, si bé, per tal de no anar de través amb el seu nom, que és manso, era dòcil com un xai. També hi venia llibres escolars, com el seu company.

-Mireu: la humanitat es això— – deia.

I assenyalava l’empedrat. Volia dir que tots els homes som iguals. Heus aquí l’empedrat aplicat a l’anarquisme. La seva, era, doncs, una humanitat empedrada.

Vivia en un entresol que tenia un metre i mig d’alçària. No gastava gas, i per tenir llum aprofitava la claror que li entrava al pis des d’un fanal. El seu anarquisme era empedrat, però anava a les fosques.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 63-64.

Bitllet fet per Bassa i Pagès. (revers)

 

ψ          ψ          ψ          ψ          ψ          ψ          ψ

 

 

“ Hondas vivencias y emotividad pura caracterizan los escritos sobre bibliofilia de Rafael Alberto Arrieta, culminados en El encantamiento de las sombras ( Bs As, Emecé, 1946) , escritos poemáticos subtitulados: Páginas desprendidas del manuscrito de un bibliófilo, donde se muestra el sensualismo, la morbosidad en el amor por el libro, insinuados ya desde las palabras de definición encabezadoras del volumen: ‘No soy bibliófilo, señora. Me han faltado recursos y cualidades para serlo. Mi amor a los libros, desde la infancia, se ha desarrollado como una selva. En mi biblioteca no ha regido jamás un plan metódico, una selección despiadada. Llámeme Vd. Bibliómano, concediendo a la palabra una elasticidad que abarque la libertad y la esclavitud, el fanatismo y la tolerancia, la clarividencia y la pasión…”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Read Full Post »

Bibliotuitades

Per quan un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques a Barcelona?

Em sembla molt vergonyós que Barcelona no tingui un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com cal.

Porto més d’un any, via ‘tuiter’, preguntant a l’ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, com és que Barcelona ( Ciutat de la Literatura segons la UNESCO) no té un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques. I com a bon torracollons continuaré un temps més, i potser ampliaré la ‘torracollonada’.

Museu del Llibre i les Arts Gràfiques (†)

 

La ciutat ja en va tenir un de Museu, al Poble Espanyol , però per causes desconegudes ningú sap on para, o potser sí. Moltes de les coses que Barcelona tenia en el Museu del Poble Espanyol1 estan deixades a altres museus.

A la Biblioteca de Catalunya, Frederic Marès, va deixar una col·lecció de llibres impressionant, i va demanar unes condicions que crec que no les han complert. Tenen part la col·lecció en una sala per poder visitar-la, però com si no hi fos. Sala que té per nom, ves per on, Via Crucis 2.

Sala Via Crucis a la BC

 

En el Museu del Disseny, també li diuen Hub, no sé per què, queda alguna cosa i és possible que en els seus soterranis tinguin peces, o haurien de tenir, que abans eren a Pedralbes3, però allò ho van clausurar i ho van portar, tot?, cap al Hub Zara-Mango. Ara ensenyen quatre cartells i gràcies.

 En el Hub, una de les coses que ensenyen és un llit molt gran, en el que dormia el rei quan venia a Barcelona i parava per Pedralbes, allà el tenien posat en el seu lloc natural, el dormitori sencer del rei amb tots els mobles i que quedava bé, ara en el Hub Zara-Mango només hi ha el llit palplantat allà el mig.

Llit Alfonso XIII, ara, en el Hub del Dissseny.

         Dormitori del rei Alfonso XIII a Pedralbes,  en el Museu del Disseny només hi ha el llit.

 

La que diuen potència mundial de la literatura, que ja no ho és, no sembla gaire interessada en el tema.

En el ‘tuiter’ escric sobre tot això, i cada dia poso un Museu relacionat amb el llibre i les arts gràfiques a manera d’exemple, però ningú en fa cas; bé, de tant en tant algun ‘tuitaire’ em dóna la raó, però no gaires.
En el meu vlok he escrit alguns articles parlant del tema i també he posat imatges i adreces de museus de tot el món, perquè algú vegi de què va la cosa, perquè sembla que les administracions no en tenen cap interès.

Si algú està interessat en el tema, pot consultar el vlok, on hi ha articles des de l’any 2010, sobre el No museu a Barcelona i sobre Museus per tot el món.

Vlok 2010: https://biblioaprenent.wordpress.com/2010/11/07/museu-del-llibre-i-de-les-arts-grafiques/

Vlok, 2014: https://biblioaprenent.wordpress.com/2014/12/26/barcelona-segueix-sense-museu-del-llibre/

Vlok 2015 (juliol): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/07/12/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona/

Vlok 2015 ( 10 agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/10/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-ii/

Vlok 2015 (27  agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/27/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iii/

Vlok 2015 (octubre): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/10/01/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iv/

I de moment podeu visitar alguns petits grans museus que tenim per les rodalies (potser  me’n deixo algun):

Museu Alzamora Group a Sant Joan les Fonts (Girona).

 

 

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

 

 

Museu Molí Paperer de Capellades.

 

 

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

          1.En aquella època (1942) Enric Tormo va intentar reunir la tradició de la impremta Aquell Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars va constituir una secció de gravat popular amb les matrius xilogràfiques que la Junta de Museus  havia reunit abans de la guerra. Instal·lat al Poble Espanyol de Montjuïc, aquest embrió de museu va ampliar el seu radi d’acció i el 1968 va adoptar el nom de Secció de Gravat i Arts Gràfiques, amb una creixent aportació de materials diversos (màquines, matrius i impresos). A partir de 1974 se li va donar el nom de Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, tot i que l’acte efectiu d’obertura no es va produir fins a 1981. Comptava amb un taller d’impremta en actiu. Algunes de les màquines tipogràfiques de la col·lecció es van cedir i actualment s’exhibeixen i es conserven a la Sala Temàtica d’Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida ( tancada fa uns mesos).
          2.En la sala anomenada del Via Crucis, i que data de finals del segle XVII, hi ha el Museu del Llibre Frederic Marès, on es mostra una (petita) selecció d’entre els gairebé dos mil documents –manuscrits, pergamins, impresos, gravats i enquadernacions– que l’escultor Frederic Marès i Deulovol (1893-1991) va donar a la Biblioteca de Catalunya.  
        3. El Gabinet de les Arts Gràfiques  a Pedralbes, fou un museu dedicat al disseny de la comunicació visual. Es trobava al magatzem del Palau de Pedralbes de Barcelona La seva col·lecció incloïa mostres significatives de gravat popular, il·lustració de llibres, enquadernació,embolcalls de productes i cartells. Els primers objectes de la col·lecció foren les matrius xilogràfiques provinents de la Junta de museus, que es van instal·lar com a secció pròpia el 1942 al llavors Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol, a Montjuïc.. Empreses importants del sector, com les impremtes Elzeviriana, Bobes, Seix Barral o Tobella, els fabricants dels Naips Comas, els tallers Roca de relligadura industrial o la foneria tipogràfica Neufville van contribuir a l’ increment dels fons del Museu. També alguns artistes o els seus familiars han fet donació de treballs gràfics o matrius de gravat: és el cas de Miquel Plana o bé els familiars de Josep Obiols i Miquel Llovet.

Read Full Post »

 

“ En Joan Balaguer fou un dels assidus d’aquest Mercat (el de llibres vells del Paral·lel). Hi guarnia unes parades enormes, amb una superabundància de llibres que encantava. Era dels que hi feien més negoci. L’any 1933 va comprar les existències del magatzem de can López, que estava situat al carrer de l’Om, on aquesta casa editorial també tenia la impremta. Segons sembla, les múrries s’havien entaforat a la Societat General de Publicacions, i allà va anar a buscar-les, després de haver-les ensumades de lluny, el perdiguer d’en Balaguer. Aquell mateix any va associar-se amb en Pellicena, amb el qual posaren una llibreria al carrer de Claris, número 20. La varen batejat amb el nom, un xic literari, de ‘Fira del Llibre’. es separaren al cap de dosanys. En Pellicena va establir-se sota les voltes del Paral·lel.

En Marianet Millà, home menut i carregat de barriles, especialista en quadres rebons i en músiques encara millors que els quadres, que ja és dir, hi va tenir parada. Fou un dels llibreters paral·lelistes més acèrrims. Aleshores ja ho veia tot barroc. El barroquisme, que li ve del néixer, és un dels trets més acusats del seu tarannà. Se’n va anar a Santa Madrona i allà s’ha quedat.

 

En Porter, llibreter internacional, també va tenir-hi parada. Baixant de Sants, on vivia, i després d’haver comprat la biblioteca d’un metge que havia dimitit el càrrec de liquidar malalts per liquidar llibres. Estava composta d’uns deu mil volums. Els bons se’ls va vendre a casa seva mateix, als aficionats i als entesos. La resta la portà al Paral·lel. Hi féu moneda. Després va comprar els llibres d’en Bonay i es féu llibreter professional.

En Rubio, (à) Matalasser tercer, hi féu les seves primeres armes com a llibreter. Allà va llançar de revés les vares que serveixen per a estovar la llana, i allà l’hauríeu trobat barallant-se amb els Sopenes – l’especialitat de la seva parada -, amb els parroquians i, sobretot, amb els preus dels llibres, els quals tenien la rara virtut d’atabalar-lo.

-En cada Sopena que venc perdo quinze cèntims – deia -. Però em salvo perquè en venc molts (¡).

Del Paral·lel va anar-se’n a Santa Madrona, com a propietari d’una barraca. Després va comprar a en Leandre Caparrós una de les moltes botigues que aquest ha guarnit: la de la Rambla de Santa Mònica.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 63.

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

 

“ En la Argentina hay interesantes trabajos exaltadores de la bibliofilia, por ejemplo; los de Pablo Carlos Etchart, Rafael Alberto Arrieta, Domingo Buonocore, Mario Binetti, etc. Etchart, autor de un ensayo polémico: Juvenilia mal enfocada por un español, referido a una edición de Américo Castro, ha compuesto una Apología de la bibliofilia y vituperio de la errata, publicada en Buenos Aires por Editorial Al Pequeño Bibliófilo, en 1945; y continúa el tema en Libros en la casa del abuelo, lanzada por el mismo sello en 1951; en un curioso registro de gafes – algunas que adquieren subido color – titulado El tipógrafo y el arte cisoria, circulante en edición privada (1959) bajo el seudónimo de Fra Brontolone. Etchart concluye la Apología con estos términos: ‘ Hagamos votos por que dentro de poco se pueda decir, en nuestro medio: ‘ soy bibliófilo’ con la misma naturalidad con que hoy se dice: ‘ soy argentino’, ‘soy soltero’ o ‘soy de N.S. La Belleza’. Libros en casa del abuelo evoca con prosa de andadura esca las circunstancias que encauzaron al autor a la bienquerencia de los libros; allí el libro es puente para regresar a la isla del pasado en busca del tesoro de la pasión bibliófila”.

 

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121-122.

 

 

 

 

Read Full Post »

 

“ Aquest Mercat ( el de llibres vells del Paral·lel) tenia caire popular. S’hi venien publicacions modernes de tota mena i de poc preu, i hi anaven a parar tots els saldos de les editorials. Les obres de Blasco Ibáñez, d’ Emili Zola i els volums de la col·lecció popular, a una pesseta, de can Sempere de València s’hi feien dir sí senyor.

El moment, aleshores, era exaltat, i s’hi havia de conèixer. Per tant, s’hi venia molta literatura d’aquella que té com a objecte únic encarrilar els homes vers un món, nou de trinca, on regni fraternalment la veritat i la justícia. Si no era així, no hi havia res a fer. Perquè del vell estava demostrat i redemostrat que només servia, si de cas servia per a alguna cosa, per a complicar fins a l’absurd la vida dels homes. Aquesta mena de literatura s’hi venia com pa beneit. També s’hi venia molta sicalipsi.

Venien després els Siete Niños de Écija, el Nick Carter, Simbad el Marino o el Pirata – tant li fa – , Dick Navarro, el terror de las praderas, i alguna altra cosa més, totes elles exacerbadores de les imaginacions a mig raspallar. Els deliris socials i els exaltaments aventurers són com tap i carbassa; sempre van de bracet.

S’hi venien molt les novelles grosses de can Sopena. De les quals hi havia parades plenes a vessar.

 

Hi abundaven les anacròniques novel·les anomenades per entregues, avui desconegudes de la gent i oblidades injustament pels aficionats a la lectura. És una llàstima, perquè resultaven molt divertides. Si ara tornessin a circular, hi hauria qui s’en lleparia els bigotis. Enquadernades, i de dos, tres i fins quatre volums, car eren allargades o escurçades a gust del consumidor, o sigui del públic. Si aquest picava, hom les estirava, com si fossin de goma, fins a l’infinit. Si no, l’editor les matava de seguida. Eren escrites a raig fet per don Luis de Val i un no menys don Rafael del Castillo, entre altres; veritables genis, aquells, en la manipulació d’aquest gènere literari truculent.

Al seu temps acompliren una tasca social: la de fer plorar a cor complet les porteres, les noies per merèixer i, sobretot, les donzelles que ja havien perdut les esperances de maridar-se; tres estaments considerables de la societat. Les llàgrimes solen treure els mals humors dels dintres de les persones i les amanseixen una mica. A les darreres, especialment, els estovava la cotna, que ja se’ls havia tornat dura com la de la cansalada viada, dels sentiments, i els feia sortir al defora, ben amarat de llàgrimes, i per tant aigualit, el verí que sempre porten al cos. Aquesta literatura, aleshores, ja començava d’anar de baix.

Si venia,  també,  molta morralla, que vol dir literatura del pilot.

Hi havia abundància d’especialistes acreditats en la venda de gènere apte per a tots els gustos i anivellat amb totes les butxaques. Segons què volien, els compradors ja sabien on havien d’anar a raure, i àdhuc del mal que havien de morir.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 62.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ ‘ En lo que a mi respecta, insensiblemente, he aprendido a no desdeñar el aspecto físico de los libros. Admiro y acaricio con regusto uno de esos volúmenes de gran precio, que se colocan en hermosos muebles y los igualan. Pero no los amo concupiscentemente, porque hacerlo así sería motivo de sufrimiento 1 ’.

La concupiscencia en el amor por el libro tiene dos alternativas: bibliofilia y bibliomanía, ambas  amalgamantes de amor y sensualidad en el culto libresco. La primera, aunque movida por delectación que puede rayar en el morbo, es auténtica pasión de conocedor de libros y ediciones. La segunda, en ciertos casos, no pasa de obsesión de coleccionista de volúmenes cuyo objetivo apunta más a continentes que a contenidos. Se trata, simplemente, de bibliólatas”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121.

( 1.- Paraules de P. Valery a Livres ).

 

 

Read Full Post »

 

“  Mai no he comprès el bibliòfil sense biblioteca, ni el bibliòfil que té la mania de la virginitat en els llibres; això és: guardar-los gelosament sense tallar-ne els fulls. En el primer dels casos deu ésser com el de l’home disposat a fer tombarelles perquè dels dits del linotipista d’un diari el seu nom passi a les “Notes de societat”. En el segon, com el del col·leccionista de cap-i-cues o de canyes de pescar balenes.

 

No en tots els llibres hi ha un contingut que valgui la pena d’exhaurir ni de tastar només. Cal escollir els llibres, naturalment segons les afeccions i el paladar de cadascú. Però llegir-los ¡ Bibliòfil és tota persona amant dels llibres preciosos o rars. Entesos. Bibliòfil, però, que no llegeix, no és digne de posar domassos al sol per l’exemplar que li ha costat una fortuna. Prefereixo aquell qui, no essent-ho, sap gustar les abundoses gemmes de “Claror”, del poeta Sebastià Sánchez Juan ( per citar-ne un dels nostres), en edició gairebé de bibliòfil. O l’exquisitat d’estil d’un Gabriel Miró i la profunditat teològica d’un auto sacramental de Calderón en qualsevulla de les edicions més populars.”

Del llibre: La Petita Història de la meva Biblioteca, de Miquel Saperas, Ed. Altés, B, 1961; p.33-34. Conferència llegida a l’ Hotel Colom el 16 de maig de 1958, després de celebrada la Junta General de l’ Associació de Bibliòfils de Barcelona.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ Vestido hermoso para el pensamiento, para la obra del espíritu, es el libro bien impreso. Pero hay vestidos hermosos y vestidos de lujo, para complacer gustos exquisitos, de quienes a veces pueden preocuparse más por continentes que por contenidos. En la estimación del libro como cosa, como objeto, radica uno de los aspectos de la bibliofilia, por supuesto el menos espiritual. En 1936, la Unión latina de Editores publicó el Código de la Bibliofilia moderna, compuesto por Maurice Robert. En uno de los considerandos se apunta que ‘ el bibliófilo ama los libros y tiene el placer constante de mirarlos y palparlos’, indicándose así cómo junto con la valoración espiritual del libro entra en juego un sentido de coleccionista, una estimación de su ser físico; el libro para mirar y tocar tanto como para leer y vibrar con él”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 120.

 

Read Full Post »

Imatge vista a  http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/03/bar-chicago-botilleria-parallel-82-1894.html

 

“ L’any 1920, després de la Fira de Reis, el Mercat de llibres vells de la Ronda de Sant Antoni es va passar, amb armes i bagatges, al Paral·lel… perquè l’hi obligaren. Per la seva voluntat ell no s’hauria pas mogut d’aquell lloc, on es trobava com el peix a l’aigua.

En fou bandejat, per bé que de bona manera, car, segons es va dir, armava massa xivarri. Essent així, no deixava dormir tranquils, els diumenges al matí, els veïns d’aquell indret menestral. Això era terrible. Amb el xivarri s’hi barrejà, a més, una llei de competència, la qual va acabar de fer el pes.

De primer antuvi, al Paral·lel hi hagué una vintena de parades. Aviat augmentaren fins al centenar. Va arribar a haver-n’hi unes cent cinquanta.

El Mercat començava a la vorera del lloc on hi ha el ‘Xicago’, això és, al peu de la Bretxa de Sant Pau, i tirava Paral·lel amunt. Hi hagué un moment que les parades gairebé arribaven fins a la Creu Coberta. La qual cosa dóna una idea exacta de la importància que va assolir.

Hi abundaven els venedors diumengers, els quals es renovaven contínuament. Entre aquests en va haver que hi clavaren l’àncora. Amb tot, molts d’ells no arribaren a ésser llibreters complets. D’altres es cansaren i deixaren d’anar-hi.

Hi acudien drapaires, que arrossegaven, amb el carro i el burret típics, els llibres que hi portaven.

Hi feien cap alguns llibreters professionals, els quals acabaren abandonant-lo. Hi predominaven els venedors diumengers i els circumstancials. Entre aquests darrers hi havia obrers que provaven de barrejar l’afició que sentien pel paper imprès amb una llei de profit immediat. S’havien adonat de l’existència d’uns subjectes que comerciaven amb els llibres, dels quals, tot negociejant-hi, en treien el suc, i volien fer com ells. Allò que no es prova no se sap. Si reeixien o no, és un detall que no coneixem. Per altra banda, no és de la incumbència d’aquestes ratlles escatir-ho.

Hi havia dones que feien igualment que aquells joves. Ben segur que amb la mateixa sana intenció que ells. No sabem tampoc si s’hi defensaven. Ens interessa únicament assentar el fet, amb mires a amanir amb una punta de pebre feminista aquest Mercat.

Hi anaven venedors ja coneguts; uns, dels Encants de Sant Antoni, i tots els que ja paraven el diumenge a la Ronda, com també algun botiguer.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 61-62.

 

“ Detrás de un libro bello podemos atisbar la atención cuidadosa de algún bibliófilo empeñado en que el valor del contenido del libro pueda adivinarse ya al ver su lomo o su portada, en no someter la calidad de sus ediciones a los mandatos del comercio o de lo más aceptado por las mayorías. Al no ser ésta una empresa sencilla, sabemos que la realiza un verdadero amante de los libros. Y el amor a un objeto, como se ha repetido incansablemente, nos convierte, de alguna manera, en esclavos suyos. ¿ Quién sostiene entonces que un lector busque únicamente sabiduría y verdad? El gusto por los libros es también, una obsesión, incluso un vicio. Implica el afán de poseerlos, de guardarlos para uno mismo. Por ello es que, a menudo, los marcamos en las primeras páginas con nuestro nombre o, en el mejor de los casos, con un pequeño gráfico que condense nuestra identidad ( o lo intente): un ex libris.’Para compensar su servidumbre, el coleccionista intenta, como cualquier amante, atar con una sortija el cuerpo amado: proclamarlo propio, irrevocablemente suyo’- continúa diciendo Alfonso Alfaro en el prólogo citado al inicio. ‘No mira, sin embargo, la trampa del destino ( ars longa, vita brevis). El libro llegará tal vez a amar a su señor y siervo, y lo acompañará quizá por todo el lapso de una vida. Pero no puede renunciar al impulso de su propia naturaleza, que lo hace, que lo hace superior a esos esclavos que lo han marcado con su hierro. Durante todos los siglos que su cuerpo exista continuará haciendo caer a otros incautos en el mismo juego’. Vano intento, el de perdurar marcando así con nuestro nombre un volumen. Irónico, además, el aferrarse de ese modo a un objeto querido, con el deseo intenso de quien conoce bien sus aficiones y en ellas olvida, por momentos, su propia fugacidad.

Pero esta tradición entera llegará a su fin pronto, sostienen muchos, pues los libros serán digitales y las bibliotecas, electrónicas. Quedarán atrás, según dicen, el papel, las tintas, las pastas, el olor de sus páginas. No lo creo. No es que pretenda aferrarme a los formatos tradicionales y cerrar los ojos ante la tecnología. Pero tampoco sería adecuado dejarnos arrastrar ciegamente por lo novedoso. Los cambios que se avecinan deberían significar un enriquecimiento, y no el final, de los libros impresos y del mundo editorial. Entre tanto, los lectores y amantes, podremos seguir disfrutando del placer antiquísimo de sostener un libro entre las manos”.

Elizabeth Gutiérrez: “Bibliofilia: de libros y otras obsesiones”, en el vlok eudoxa, el 31 de maig del 2011.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »