Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliologia’ Category

“ Inspeccionant la meva compra mentre me’n vaig, hi trobo un bitllet de tren a dins: de Cambridge a Norwich, primera classe. Què és això? Un acadèmic viatjant entre universitats? Algun Benjamin Armstrong actual sortint d’excursió entre ciutats catedralícies? Un futbolista ambiciós que confia en un transbord favorable? Rocambolesc, ja ho sé. Però tal és el poder d’encantament que té un llibre de segona mà.

Virginia Woolf va escriure:’Els llibres de segona mà són llibres salvatges, llibres sense llar; s’han ajuntat en extenses bandades de plomatge multicolor, i tenen un encant del qual estan mancats els volums domesticats de la biblioteca’. Com més extenses són les bandades, més multicolors, i, tal com Michael Dirda comenta en el seu assaig inclòs aquí, ‘en l’abundància aclaparadora hi rau la possibilitat d’un tresor passat per alt’. Però sigui quina sigui la seva grandària, una colònia de llibres de segona mà sempre té una aroma evocadora. A risc de semblar un enòfil sense alè, afirmaria que entre les seves fragàncies habituals hi ha l’ametlla i la vainilla, una dolçor herbosa, fusta humida i fins i tot un toc com de bolet; incitat per aquestes aromes, em trobo a mi mateix en un bosc, capaç de relliscar entre mons o entre temps diversos, amb l’esperança que darrere d’alguna de les fulles fosques n’hi hagi de daurades.

Cada llibreria de segona mà ofereix una oportunitat per a la cerca del tresor i és plena a vessar d’històries, perquè cada article que hi ha a les seves prestatgeries ve amb capes extres d’història: els rastres dels propietaris anteriors, les seves notes al marge i post-its esborrallats… I els seus bitllets de tren. Una vegada vaig comprar un exemplar de Poemes escollits d’Elisabeth Barret Browning que contenia, com a marcador de llibre improvisat, l’embolcall d’un condó. ‘Deixa’m comptar les formes d’estimar-te2.

En el seu assaig ‘Temps de llibreries’, Ali Smith escriu sobre la manera com ‘ens deixem a nosaltres mateixos en els nostres llibres per mitjà d’aquestes deixalles aparents’. Els llibres descartats són ‘ dipòsits inesperats de les vides a les quals han estat tan pròxims’, i una llibreria de segona mà és un museu de moments especials d’aquestes vides. Molts es reconeixen en forma de dedicatòries; notes malenconioses, perquè van ser afectuosament escrites i rebudes per persones que ara probablement són mortes.

De la Introducció del llibre Tafanejar. Llibreries del món, escrita per l’editor Henry Hitchings, p.16-18.

 

“ Cuando actualmente se está hablando, ante la proliferación de los e-books y la amenaza de la edición digital, de la muerte del libro, sería acertado recordar que en la historia de nuestra cultura se han padecido muchas muertes, la muerte de Dios, la muerte del arte, la muerte del sujeto… De hecho cada muerte, aunque no sea física, representa una transformación respecto de lo anterior, una nueva propuesta y general, aunque no necesariamente, una propuesta que no acaba con la vida de nada, ni de nadie. Creemos en la convivencia de diferentes soportes, contenidos, diseños… para el libro.

Cuando  Deleuze y Guattari afirmaban, en 1976, cuando se publicó Rhizome, que el libro no estaba muerto es porque en las segundas vanguardias artísticas se habló en los escenarios de muchos movimientos de la muerte del libro aprovechando ese “objeto de deseo, contenedor de ideas y conocimiento” para transformarlo, precisamente, en arte. Eso no representaba una renuncia radical del libro sino más bien la constatación de que algo estaba cambiando, por ejemplo – y siguiendo la cita de Deleuze que encabeza este artículo – tal vez la manera de leer. Y es más, nos atreveríamos a añadir,  y la manera de mirar, la manera de tocar, la manera de sentir el mundo. Entrábamos en la época de la crisis de la crisis, es decir, en la imposibilidad de elaborar un discurso único que dotara al mundo de sentido y se reposara en la fragmentación del discurso, en la continuidad histórica y dialéctica, en la posmodernidad.

Es en este contexto, que podríamos describir como del ocaso del libro “tradicional”, cuando amanecen dos nuevos conceptos del libro: el “libro de artista” y más tarde el “libro objeto”. Dado que la frontera entre uno y otro es muy difícil, a veces, de dibujar, preferiremos referirnos al libro como obra de arte, en general, para no caer en los errores de definir un libro de artista cuando en el fondo es un libro objeto o al revés”.

Article:”El libro como obra de arte y como documento especial” de Magda Polo Pujadas,a Anales de Documentación, 2011, vol.14, nº 1.

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Tinc vint-i-nou anys, i soc en una llibreria de Charing Cross, a Londres. És un d’aquells búnquers on el temps es deforma i tot és fusta vella i mal geni. Hi he entrat perquè a l’aparador i ha un exemplar del Diccionari de la llengua anglesa de Samuel Johnson que data del segle XVIII. Vaig escriure la meva tesi doctoral sobre Johnson, i m’encantaria posseir el seu diccionari. Pregunto quina edició és. L’home que vigila la caixa enregistradora em mira de dalt a baix.

-La sisena.

Sé que la sisena edició va ser publicada el 1785, l’any després de la mort de Johnson. En demano el preu, i ell em diu que no el podria pagar, i jo dic que de tota manera no m’importaria saber-lo, i ell explica que alguns llibres vells són difícils de trobar i que com a conseqüència són valuosos, i jo dic que ja ho sé, i aleshores ell diu que el meu abric gran em fa semblar un lladre i que val més que foti el camp o avisarà a la policia.

Què hauria fet la policia? En aquell temps (l’any 2004) encara no era normal ser arrestat pel fet de portar un abric gros. Potser el delicte era caure en una d’aquelles llibreries – menys freqüents ara que no pas abans – on els volums no estan en realitat a la venda i la raison d’être de l’establiment és proporcionar feina a persones no preparades per a cap forma de treball que requereixi competència social.

Hi ha una altra manera de veure-ho, jo ho sé. En “ Records d’una llibreria”, un assaig de to ressentit, George Orwell recorda els clients que l’assetjaven mentre ell s’escarrassava a la Booklovers’ Corner, a Hampstead, on va treballar alhora que escrivia la seva novel·la Que no mori l’aspidistra. No era ‘una mena de paradís on vells cavallers encantadors tafanegen eternament entre llibres de gran format enquadernats amb pell de vedell’, i la seva presència era ben rebuda no perquè sabés de literatura, sinó perquè era alt i podia abastar els

prestatges més alts de la llibreria sense escala. Havia d’atendre els estudiants que intentaven trobar exemplars barats de llibres de text i les ‘dones que buscaven, sense gaire idea, regals d’aniversari per als seus nebots’. ‘Moltes de les persones que venien’, escriu, ‘eren la mena de gent que resultaria molesta a tot arreu, però especialment en una llibreria’.

Sens dubte, hi ha hagut moments en què he estat una d’aquelles persones. De vegades, irritantment pedant. De vegades irritantment imprecís: ‘He vist aquest llibre. Recordo que té una coberta blanca. Crec que tracta sobre el cervell…’.

De la Introducció del llibre Tafanejar. Llibreries del món, escrita per l’editor Henry Hitchings, p.13-16.

 

“ La Bibliofilia es el amor por los libros; y el  bibliófilo es el amante o aficionado a las ediciones originales de ciertos libros, a los empastes especiales, al aroma de las páginas, y en general a todo lo que se relacione con mantener una nutrida colección de libros. La bibliofilia, como concepto, surge durante el Renacimiento, época en que los humanistas, reyes, príncipes y grandes señores se dedicaron directamente o por medio de agentes especiales a recorrer países de Europa en busca de manuscritos, cartas, autógrafos, incunables, y otros  tipos de libros raros.

El bibliófilo ama la lectura, así como el admirar y coleccionar libros, y frecuentemente crea una gran y especializada colección. Sabe, además, distinguirlas e identificarlas ya sea por la pureza de su texto, su tipografía, ilustración, la calidad del papel y la encuadernación. Los bibliófilos no necesariamente quieren tener el libro que añoran; como alternativa tienen el admirarlos en antiguas bibliotecas. Sin embargo el bibliófilo es frecuentemente un ávido coleccionista de libros, algunas veces buscando erudición académica sobre la colección, y otras veces poniendo la forma por sobre el contenido con un énfasis en libros caros, antiguos o raros, primeras ediciones, libros con encuadernación inusual o especial, ilustres procedencias y copias autografiadas”.

 Article:” ¿Bibliofilia?¿Bibliomanía?, per Claudia Gilardoni ( 16-06-2012), a http://www.leamosmas.com/2012/06/que-hace-bibliofilo.

 

Read Full Post »

“A part de vehicles de comunicació, cultura i entreteniment, alguns llibres superen la finalitat de la seva lectura i esdevenen, per molt variades raons, en objectes amb apassionats seguidors i admiradors: els bibliòfils, o amants dels llibres. Independentment de l’acte de la lectura, un llibre pot proporcionar noves i diverses satisfaccions, com pot ser contemplar una enquadernació artística, l’exquisidesa de la il·lustració, el que contingui un text o dedicatòria original de l’autor o d’un altre artista relacionat amb el llibre, una edició limitada numerada i irrepetible (com poden ser els facsímils d’incunables o obres clàssiques), imprès amb paper fabricat a l’antiga i amb reproduccions xilogràfiques, una edició príncep de difícil localització, potser un incunable mateix.

L’afició a col·leccionar (del llatí Collectio, recol·lecció, reunió) llibres d’especial valor ha estat sempre en mans de persones amb notables recursos o, sobretot, lligada a llibreters i gent relacionada amb el comerç del llibre, ja que són els que tenen més oportunitats de descobrir, apreciar, conèixer i seleccionar les obres. Els llibreters, per exemple, ja en segles passats, adquirien les biblioteques completes d’escriptors, erudits, col·leccionistes o herències amb la intenció d’assegurar-se les obres de valor i rebutjar o revendre la resta. Són llibres que han estat ocults molt de temps, que es restauren si cal i que veuen la llum algun dia en les subhastes a les llibreries especialitzades.

També hi ha bibliòfils de menor poder adquisitiu i que centren la seva passió en obres aparentment menors, però que en formar col·lecció augmenten el seu valor i afició. És el cas de les especialitzacions: reunir un nombre considerable d’edicions d’un títol concret, d’un autor determinat, d’un il·lustrador, d’una tendència, d’un any, d’un idioma, d’una sèrie completa (novel·les de l’oest, negra, ciència-ficció, còmic), d’una temàtica (tauromàquia, gastronomia, eròtica, medicina, arquitectura, etc.), o fins i tot d’un format, d’un tipus d’enquadernació, del material emprat …

El bibliòfil que pot invertir menys té l’oportunitat de gaudir recorrent a diverses fonts, sempre atent a les petites (o grans) oportunitats que el mercat, el moment o la sort li puguin oferir. La satisfacció, en bibliofília, és molt personal. Sovint, la petita frustració per no poder obtenir una peça determinada ve compensada pel fet de seguir buscant i afegint altres elements que potser no perseguíem, però que encaixen en la nostra col·lecció.

Per al bibliòfil, el llibre ideal per la seva col·lecció ha de tenir interès literari, ser bell i ser únic (o, almenys, que hi hagi molt pocs exemplars com aquest) o formar un conjunt que per si mateix constitueixi una singularitat”.

Extret de la Part I, cap. 06, p.245,  del llibre: “El libro y la edición” , Lluís Borràs Perelló, Ediciones Trea, Gijón, 2015.

Maese Nicolás leyó pronto las intenciones de aquellos que se consideraban garantes. Supo anticipar que el recelo a toda diferente propuesta exponía a la desaparición escrituras nacidas por afán de conocer o deseo de expresión, por urgencia de crítica o vocación de soñadores. No tardó en condenarse la lectura de libros considerados inconvenientes por decisión unánime del Santo Oficio. El libro condenado carecía ya de valor. Su existencia no hallaba razón y sin ésta  se justificaba destruirlo.

En el acoso al oficio, algunas ciudades obligaron a sus maestros fabricantes de libros a vestir con ropas identificables, para que se conociera por dónde y con quién despachaban, y en otras se impidió cerrar la puerta de la industria de escritura en tanto se trajinara en ella, con lo que un registro inoportuno no daría tiempo a ocultar las hojas tendidas en la prensa. Las bibliotecas padecieron registros frecuentes y en los pasos de frontera se examinó el caràcter de la obra que portaban los viajeros. El empeño por ceñir la escritura y la lectura a los motivos tolerados fue tal, que no tardó en aparecer la idea de listar los libros en índices de títulos prohibidos. Sólo las obras consentidas ganaban licencia para hacerse públicas. Con la vigilancia sobre los fabricantes de libros se evitaba que estos quebrantaran la ley y que de sus prensas salieran obras inconvenientes en grande número”.

La Letra de Plomo: Décimo Diálogo y Final, pp. 316-317. ( autor anònim). Editat per Lavandera Blanca Editores, Madrid, 2004.

Read Full Post »

Exposició

 

Inaugurada el 20 de setembre. Sí, inaugurada fa uns dies ( de veritat).

Vaig passar pel costat de la parada 12 on hi ha una petita exposició sobre ‘Les publicacions del folklore a Catalunya‘, era l’hora de la inauguració de la Fira, parlava algú i més tard ho va fer la Care Santos, d’ella només he llegit un llibre: “L’aire que respires”, però ja vaig dir l’any 2013, en l’article “Estic de sort” en aquest vlok: “… El quart, el millor, el més llarg i el que se m’ha fet més curt, de Care Santos: L’aire que respires…” ( llibre que parla de llibres ).

Les parades de 35 llibreries, una menys que l’any passat, encara eren tancades, van anar obrint una vegada acabada la inauguració.

De l’any passat en faltaven poques i aquest any s’han afegit tres  llibreries, 1 de Madrid, 1 de Barcelona i 1 de Premià de Mar (crec).

Al llarg del matí i la tarda vaig veure, almenys mirant, molta més gent de la que m’esperava, crec que és un bon senyal.

Propaganda als mitjans de comunicació, quasi zero. Per exemple, en el Programa Oficial de les Festes de la Mercè ni mencionar-ho, de la Fira ni piu i com diuen els que en saben, ni ase ni bèstia..

Cartells de la Fira per clients i visitants crec que no n’hi ha gaires. En venen de Fires d’altres anys.

Crec que quatre coses són més que suficients per parlar de la 68a Fira, val la pena donar-hi, almenys, una volta, i pels que no quedeu contents sempre teniu, cada diumenge, tots els de l’any, el Mercat Dominical de Llibres de Sant Antoni, on no us els acabareu.

I també podeu mirar el Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya, on en veureu unes 400, físiques i ‘online’, de tot una mica, unes quantes tancades  i segur que unes quantes no posades, si algú no hi és i vol ser-hi m’ho pot fer saber i el posaré, gràcies.

Les dades del gràfic es poden consultar a: https://biblioaprenent.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=8530&action=edit

Mercat de Sant Antoni ( vell i nou)

 

Read Full Post »

Hotel Drouot

“El llibreter de vell avar, vaga dia i nit com l’ombra d’un autor privat de sepultura o d’impremta, entre els vacil·lants i polsosos edificis dels seus volums acumulats en desordre, de peu o tombats, mostrant el llom o els corts, humits, arnats o podrits; aquest llibreter no fa recomptes mai; els mira, els somriu, els hi llança sospirs, els toca i els apila igual que un nen que, fent castells, de naips, els té i gaudeix amb ells.
-Tinc, per descomptat, l’obra que vostè desitja – respon sorneguerament a la majoria de les peticions que li fan; sí, certament tinc això: dos o tres exemplars, però no els venc, els guardo per mi. Mai té un prou llibres bons.
– Ah! No li sembla bé el preu? – diu enrabiat, per poc que algú es permeti una observació sobre la carestia extraordinària d’un llibre que es digna vendre – Bah! No m’interessa trobar comprador. Molt bé, no se l’emportarà si no paga el doble. Vaig tenir la condescendència de cedir-li a vostè un autor que tinc en gran estima; creia que m’ho agrairia, i regateja vostè com en una tenda d’ultramarins! No, no; no em desprenc d’ell per cap preu. Busqui un altre llibreter.

El rei Astiages mana a Harpagò matar el seu net Ciro. Vist a la Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Harpago_(general)#/media/File:Jean_Charles_Nicaise_Perrin_-_Cyrus_and_Astyages_-_WGA17209.jpg

Després el botxí us fot al carrer, espiant amb mirada neguitosa per si us emporteu alguna cosa, i després torna a la seva lloriguera i passa revista al seu exèrcit de llibres vells. S’adorm pensant en ells i no es desperta sinó per verificar que els lladres no s’han emportat les seves estimades joies. I no odia menys als aficionats que van per envejar-li i tal vegada a robar- li ( a pes d’or) un in-foli que d’altra banda pot adquirir-se al pes en qualsevol lloc de venda de paper per cremar. Així comencen les seves tortures i temors, no hi ha lleona que defensi millor als seus cadells, ni Harpagó que trobi tant a faltar el seu petit cofre: o menysprea massa els diners o concedeix excessiu valor als llibres. Es podria dir que cada volum que algú aconsegueix arrancar-li, estava adherit a les més sensibles fibres del seu cor.
Aquesta avarícia de llibres no és desinterès de borsa, lluny d’això, el llibreter de vell avar, l’esperit del qual no s’il·lumina amb el gas de les subhastes de l’Hotel Drouot, especula ell sol sobre el valor dels llibres que porta a subhasta in-petto i que puja fins a les exageracions més capritxoses, segons les presumibles necessitats del comprador, segons l’estació, segons l’hora. Un llibre no té cap preu quan aquest bon pastor tanca les seves ovelles a la pleta; un llibre està molt a prop d’abandonar el seu cau quan se li basteix un pont d’or o d’adulacions, perquè aquest avar adora un elogi procedent de boca sàvia. El prudent Enees no va baixar als inferns sense proveir-se abans de pasta de farina i mel per ensopir a Cerbero“.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 55-57.

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquél que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre… y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único.

Article: “ ¿Qué es una edición de bibliofilia?, de Candela Vizcaíno en el seu vlok. Abril 2011.  (  https://www.candelavizcaino.es/  )

Read Full Post »

Marca d’Aldo Manuzio

 

“          A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en una senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi , amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

Libri Graeci impressi en el GW,  Gesamtkatalog der Wiegendrucke (M20725)

 

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor …

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianes van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni a els somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assentin el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió.

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm.4, abril de 1980, p.29-33.

 

 

“ (Gorrones y Frescos) “ Entre estos y la polilla hay poca diferencia; decimos mal: es grande, pues si bien estos bichitos se entretienen en hacer túneles y minados por el libro, algunos tienen tal miramiento que respetan el centro impreso de las páginas y sólo perforan sus galerías por el margen o blanco, por lo cual nunca es destruido por completo, mientras que los sujetos que presentamos los hacen desaparecer, y ocurre el que, satisfecho de que tienes el libro, cuando lo necesitas vas a buscarlo y te encuentras con que no lo encuentras, pues el amigo a quien lo prestaste no lo devolvió.También de éstos hay variedad, como bien claramente lo indica el epígrafe. Los gorrones suelen ser personas muy atentas, que en cuanto se enteran, bien por la prensa, ora por un amigo, de que has publicado un libro, te dan efusiva enhorabuena  y te hablan de lo mucho que les interesa tu producción, y si con las razones que gastan no te ablandas, sueltan lo de que van a comprar un ejemplar para que se lo dediques, con lo cual te obligan a que les hagas el regalito con el correspondiente autógrafo; lo natural sería el que, si tanto les apetece la dedicatoria, lo comprasen callandito y lo presentaran al autor para que estampase la firma tras un laudes; pero el dinero quieto y la lengua larga aumenta graciosamente la librería, sin más molestia ni sacrificio que estirar el brazo y alargar la mano, y sin, que ni siquiera se le coloree la faz al muy fresco.

Los otros son aún más terribles: los que piden libros prestados ¡para leerlos y no los devuelven constituyen la mayor plaga, y esto que ésta no se enumera entre las famosas de Egipto; ello  es el medio más expedito de que, sin gastar una peseta, los muy sinvergonzones se hagan con una biblioteca bien nutrida y variada, y se encuentran algunos que se enorgullecen enseñando el número de obras que han reunido en su biblioteca con el esfuerzo de pedirlos prestados y con la paciencia de los años. Es bien conocido el caso de aquel que le negó a un su amigo el prestarle un libro porque, según dijo, todos aquellos tan numerosos que veía le habían sido prestados a él y los estimaba mucho; ¡ y qué hábiles son algunos para hacerse con obras, incluso compuestas de varios volúmenes y, los que se llevan poco a poco con la promesa en la boca de devolverlos juntos, pero sin la intención en sus adentros de hacerlo, y menos doloroso esto, ya que no te dejan con la obra descabalada . Se dan casos de algunos fervorosos, no muchos, afortunadamente, que si les gusta el libro que ven y no está venal, por pertenecer a una biblioteca pública o particular, y la vigilancia del que la custodia se confía en el nombre o en el traje y modales de persona decente del visitante, aprovechan el descuido y se lo esconden. Así que obrará prudentemente todo el que no deje penetrar en su cuarto de los libros a ningún visitante que lleve amplio gabán y mucho menos capa; pero sobre todo que ande con ojo avizor durante la visita de ciertos amateurs.

Nada hemos querido decir de los asesinos de los libros, esto es: de los coleccionistas de grabados y portadas, gente a la que se les debía cortar las manos, pues como son los destructores de aquéllos, jamás puede colocárseles juntamente con los amantes de los libros, que con sus variadas y en algunos hasta pintorescas formas hemos presentado, sin que a nadie particularmente hayamos querido aludir y mucho menos ofender.”

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(   http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/   )

Read Full Post »

-“ En 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carles V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid(1) de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

 

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

(1)Antigua mesura francesa de capacidad para árido y líquidos, equivalente a unos 18 hectólitros.

Homilies d’Halberstadt

 

“ (Bibliopolas) “ Esta casta es variadísima, y aunque acarrean grandes males a los aficionados a los libros, es necesaria a la sociedad, al igual de otra, que no nombro, para evitar mayores desgracias; se dividen en categorías, y abundan los de la ínfima, que no conocen el libro más que por las tapas, de los que nada diremos; los hay que pasan de la portada y desean conocer el valor o estimación del volumen que venden, y como lo ignoran suplen con sus malicias la ignorancia; como, por ejemplo, el mirar al comprador a la cara con fijeza para escudriñar con la mirada el interés que el libro pueda despertarle, o el recoger el volumen de manos del aficionado para hacerse cargo de si éste lo retiene y forcejea por no soltarlo, señal  inequívoca de la gran voluntad, o bien, ya recogido por el librero, empezar éste cachazudamente a hojearlo, dejando pasar tiempo y ver si se impacienta el comprador; o como el gastar muchas palabras y razones sin pedir precio; también hay alguno que al preguntarle por determinada obra que, aunque al alcance de su mano, no está visible, dice al cliente que la buscará, y que vuelva al siguiente día o a los dos, y llega el plazo y no lo encontró, por lo que tendrá que volver mañana, y cuantas más veces vuelve tanto más se demuestra el afán y tanta mayor cantidad see le pide… Estos, que se creen listos, suelen ser víctimas de los de la categoría superior, especie de magnates de la librería, que se permiten el lujo de editar catálogos y con ellos subir de precio los libros, pues desde el momento que lo han numerado y encasillado ya no pueden valer menos de dos pesetas, siquiera se trate de un folletillo que por los quioscos se vendió a cincuenta céntimos. La gama del librero de casa abierta es grande, y presenta casi tantas originalidades como son los individuos, todos listos y todos enemigos capitales, no del bolsillo, sino de la cartera del aficionado, con el que generalmente suelen ser la cortesía personificada; los hay que tratan al cliente con finos modales y con habla suave, procurando convencerle de que no exageran precios; otros, campechanamente y con estruendosa voz y casi atropellando las palabras, quieren hacerte creer que es un regalo que te hacen al poner al libro el precio pedido; se encuentran también ariscos, los menos, que, con sequedad, niegan toda rebaja. Pero los terribles son unos pocos que han llegado a la cumbre del saber bibliográfico mercantil, y convertidos en una especie de Júpiter y de Mercurio, amalgamados desde el olimpo de sus tiendas, aderezadas no sólo con esmero sino con singular gusto, emboscados esperan y disparan sus rayos y trabucos contra el infeliz mortal que se arriesga a preguntar por un libro que cuente sólo con la ancianidad de cerca de una centuria y sí, como tan natural, la golosina de ver buenos libros tienta, y aunque sólo de vista quieres satisfacerla mirando volúmenes raros, que amablemente te ponen en las manos, y, anonadado por los precios, sólo asequibles para multimillonarios, ya que son miles de libras y dólares, desilusionado o más bien abatido te hundes en el sillón, y aquello demuestras con tu mustia faz, el coloso de los libros raros que, sacando jugo a los códices de marchito pergamino y a los incunables de lacio papel ha llegado a ser un procer de la librería, te dirige mirada entre triunfal y compasiva y te sales, si bien agradecido a las atenciones del bibliopola que te proporcionó tan buenas vistas, con mal sabor de boca”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(  http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

 

Read Full Post »

Older Posts »