Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliologia’ Category

Il·lustració de Joan Vila D’Ivori.

 

Joan Vila ‘D’vori” nascut el 1890, té un lloc destacat dins d’aquesta vesant, car representa el darrer esglaó i d’aquesta bibliofília que neix durant la Renaixença i arriba fins al primer quart del nostre segle. Els anys trenta representen, en canvi, l’inici d’allò que convenim a descriure com a bibliofília contemporània, on predomina la idea de l’art per art.

Tanmateix Vila, que als anys quaranta tindrà la seva pròpia editorial de bibliòfil, mantindrà sempre vigent l’esperit vuitcentista fins a la seva darrera producció. Ell, com altres, esdevé una figura pont entre dues èpoques, el segle XIX – tot i la seva tardana data de naixença – i el segle XX, enllaçant l’etapa renaixentista amb la noucentista, amb poc ressò del modernisme. Del món neomedieval vuitcentista al barroquisme noucentista, sense fer escala en l’Art Nouveau – el vessant important del modernisme -, l’obra de Joan Vila, i d’una manera especial la bibliòfila, supera el marc cronològic, els estils i les modes i, des de la primera producció fins a l’última, l’artista s’expressa tal com sent l’obra que il·lustra o simplement decora.

La introducció de Joan Vila en el camp de la bibliofília és conseqüència de les seves relacions amb l’editor Ramon Miquel y Planas. Ell és qui descobreix el jove dibuixant, a través del seu amic i col·laborador habitual Josep Triadó i Mayol, i li fa els primers encàrrecs de la seva carrera per endinsar-lo després progressivament en el camp bibliofílic.

Ben aviat, doncs, el 1908, Joan Vila il·lustra per a Miquel y Planas Les rondalles populars catalanes, i el 1909, s’ocupa del segon volum d’aquest mateix títol. Vila només té divuit anys, Miquel i confia i seguirà fent-ho d’aleshores en endavant.

 

Si Josep Triadó (1870-1929), gran dibuixant, conegut especialment per la seva tasca exlibrista forjada en ple modernisme, és el gran mestre de l’art del dibuix de Joan Vila, Miquel y Planas és el seu iniciador en el món tan ampli i fascinant del llibre concebut des de l’origen com una obra d’art. En aquest sentit, cal reivindicar la figura de Miquel, que, si cercant en J. Triadó un assidu col·laborador de les seves produccions editorials tenia garantit un bon resultat, amb Vila, tot just un aprenent, feia una aposta molt més incerta. Aquest darrer, però, malgrat una breu interrupció per diverses circumstàncies personals, després d’uns quants anys hi tornà a col·laborar novament i seguí alhora, tot i que des d’una interpretació pròpia, el mestratge de Triadó. Això féu que Vila esdevingués, d’una banda,u n notable il·lustrador de la segona generació noucentista i, d’una altra banda, un dels principals editors de bibliofília a l’etapa immediata a la guerra. Vila continuà,tant en un camp com en l’altre, el camí que els seus mestres havien perfilat, com a hereus d’una etapa vuitcentista innovadora. Per aquest motiu, podem dir que D’Ivori representa el tercer esglaó tant en el dibuix com en l’edició de bibliòfil moderna catalana, car segueix la línia d’Apel·les Mestres en primer lloc i en segon dels modernistes en el traç, i de M. Aguiló i de Miquel y Planas, respectivament, en l’edició”.

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgs. 148-149.

 

Ex libris fet per Josep Triadó

 

ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ          ξ

 

“ Apasionarse por la lectura termina convirtiendo a todo lector en un bibliófilo, un ser humano amante del libro, el que constantemente está deseando más y más ejemplares de una determinada especie o clases, cada individuo tiene su propia búsqueda, los hay de biografías, raros, primeras ediciones, enciclopedias, con dedicatoria o firmados por el autor, esotéricos, ediciones limitadas, históricos, idiomas, literatura, científicos, instructivos, de fotografías o de cualquier temática que a uno le mueva el entusiasmo, por lo general termina uno mezclando diferentes opciones, convirtiendo un lugar abandonado y propicio de nuestra casa en una biblioteca sobrepoblada y rica en matices tan indispensable para el hogar como la cocina o el comedor de diario, el rincón de sabiduría que revela una psicología.

Particularmente me inclino por la literatura universal en toda su capacidad abarcadora, pero no desestimo salir del rubro en varias oportunidades. Leer es una pasión que nos lleva a ese vicio, a ese desenfreno de adquirir desmesuradamente, empiezas con unos pocos y terminas rodeado de ellos, sufriendo por hallarles un espacio decente en donde ponerlo para que perduren, no se malogren y que estén a fácil disposición, no siempre se tienen estantes adecuados entonces se improvisan nuevos sitios, en cajones, apilados en cualquier superficie plana, a veces en el suelo, en el armario, en diferentes habitaciones, repisas, muebles, aparadores, depende de la imaginación que nos lleva a descubrir recursos.

La biblioteca crece como un globo que inflamos hasta llegar al exceso de atiborrar el área desbordándola, se inicia uno con un pequeño monto y vas avanzando a un ingente conjunto, 12, 30, 100, 1000, 5000 y no paras, siempre estás incrementando tu personal número de libros, entras en la necesidad imperiosa de seguir buscando, de ahí la frase sabia de ‘ sólo sé que no sé nada’ de Sócrates y a mayor conocimiento mayor inquietud, surgen mayores requerimientos, más preguntas que responder, y donde mejor que en un libro.

Las bibliotecas nos exigen, tenemos en mente un deseo de cerrar el círculo, pero esto nunca sucede, yace como una patología y una droga que nos atrae cada cierto tiempo con un anhelo vehemente, se entremezcla la utilidad con la simple posesión del objeto. Llegas a tener más de lo que necesitas, porque termina siendo un placer casi orgásmico, un recordatorio mental, un eco interminable y cada vez más sonoro, un sueño repetible, una meta realizadora y alcanzable, una manía, que nos gobierna y nos emociona”.

Article: “ Adicción por los libros” de Mario Salazar en el seu vlok: Nenúfares efervescentes.

Avui està a: https://www.totalping.com/noticias-enviadas/1996756149/adiccin-por-los-libros/, però només es llegeix part del que aquí hi ha.

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Obra de Focio (820-893), un dels bibliòfils més antics

 

“Bibliofília, vet aquí un mot recent i antic alhora. L’ús d’aquest terme en realitat és força nou, però el fet bibliofílic prové d’ una llarga tradició. Ja a les antigues cultures de l’Eufrates i a GrèciaRoma existeixen testimonis que evidencien un tracte especial envers allò que aleshores complia la missió del llibre actual – les tauletes d’ argila o els rotlles de papir.

L’afecció especial envers els llibres, tal com indica el mot d’arrels gregues, ha menat a col·leccionar-los més d’un bibliòfil o amant dels llibres, que en ocasions han arribat fins i tot a esdevenir perillosos bibliòmans. Ja sia per llur antiguitat, llur raresa, llur temàtica, per la seva relligadura o per qualsevol altra raó, el bibliòfil s’interessa especialment pels llibres.

Durant l’edat mitjana alguns bibliòfils ja reuneixen col·leccions de llibres manuscrits. Amb l’ aparició de la impremta continuarà creixent el mateix afany i el mateix gust pel llibre i augmentarà cada cop més, tot i que les grans col·leccions es concentren a les mans del monarques i la noblesa. En el transcurs dels segles, s’ imposa el gust pel llibre il·lustrat,mentre llibreters especialitzats i experts col·leccionistes fan que la bibliofília sigui cada vegada més una ciència.

Segell de Richard de Bury (1287-1345)

 

Al segle XIX la bibliofília s’institucionalitza en el sentit que es funden arreu diverses entitats que la fomenten i alhora esdevenen editores o, més ben dit, reeditores d’obres clàssiques i/o raríssimes, d’acord amb els gustos dels seus membres. Aquest és el gran canvi des de les cultures neolítiques: els bibliòfils creen llurs propis llibres de bibliòfil, mentre continuen perseguint amb fruïció els exemplars antics, incunables, peces úniques, etc.

Alhora, la revolució industrial, que fa entrada també en el món de la reproducció gràfica i que facilita una gran difusió de l’obra impresa, provoca una reacció contrària que impulsa la revifalla del llibre artesà, el llibre fet a mà: des del paper fins a la composició tipogràfica, l’ornamentació, etc. Aquest fet, generalitzat a tota Europa, potencia la creació expressa d’edicions de bibliòfil. A Catalunya aquest moviment s’estrena al darrer terç del segle XIX i d’aleshores ençà es pot parlar d’allò que anomenem bibliofilia erudita, ja veurem perquè”.

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 148.

Arbre dels oficis, cartell de Joan Vila D’Ivori

 

&    &    &    &    &    &    &

 

 

“ En asuntos editoriales, sobre todo, la teoría de la virtud de los altor precios está tan aceptada, que cuando quieren los libreros ganar mucho dinero con poca literatura, se consagran a la industria del libro de lujo, o, mejor dicho, del libro raro. Hay, según parece, un millar de coleccionistas repartidos por el mundo, que compran todos los libros anunciados como singulares, ya sea por el papel, ya sea por los tipos de imprenta, ya sea por la forma tipográfica, ya sea por el número de los ejemplares. Estos mil, más heroicos que los de Garibaldi, tienen sus bibliotecas llenas de poetas cubistas, de eruditos medievales, de latinistas provincianos, de historiadores de menudencias. Lo más importante para ellos son las márgenes, las portadas, los números romanos, los colofones, las marcas de la Manufactura Imperial de China o la filigrana de las viejas papelerías holandesas. En cuanto al texto, puesto que nadie ha de leerlo, lo mismo da que sea un canto de Homero comentado por un profesor de danza, que una monografía del chal de Manila.

Estos bibliófilos, que no saben leer, son, según parece, un producto de nuestra época; pero no como algunos creen un resultado de las fortunas improvisadas durante la guerra. Desde hace cerca de un cuarto de siglo, en efecto, los verdaderos amateurs de libros interesantes se quejan de la invasión de sus dominios por los intrusos adinerados. ¿ los bibliófilos de antaño – dice Jacques Deville – ignoraban el valor mercantil de los libros: compraban según sus gustos, sin fijarse mucho en las condiciones materiales del volumen y sólo por el interés que la obra les inspiraba. Cuando aquellos señores decían ‘el comercio de los libros’, es como cuando se escribe ‘ el comercio de las musas’: comercio, en ese caso, es trato y frecuentación. Como no eran muy numerosos, encontraban siempre lugares para satisfacer sus nobles apetitos. Las tiendas de los libreros eran entonces salas de charla docta. ¡Feliz tiempo en que vendedores y compradores sabían hablar de literatura, acariciando un hermoso ejemplar de alguna obra clásica¡ Desde fines del Segundo Imperio, por desgracia, las palabras libro interesante fueron reemplazadas por libro de lujo o libro raro, y desde entonces, a medida que los precios suben, el gusto baja?.

E. Gómez Carrillo: “ El amor a los libros” en el llibre El libro y la imprenta de Francisco Beltrán, pp. 186-187.

 

 

 

 

Read Full Post »

Ramon Miquel y Planas

 

“ Els llibres poden generar afecte, estima i col·leccionisme. De qui té aquesta mena d’afecció, més aviat orientada cap al continent que cap al contingut del llibre, se’n diu bibliòfil. Aquesta activitat consisteix  a publicar o a adquirir edicions especials, dites de bibliòfil, més curoses que les corrents, amb tipografies especials, o un nombre limitat i numerat d’exemplars, que es valoren per la raresa, l’antiguitat, la procedència, la il·lustració, la relligadura i en què el que menys importa és el text…

Ha hem trobat, des dels seus inicis professionals, Joan Vila treballant per a un editor íntimament lligat a la bibliofília, un dels artífexs de la seva recuperació a Catalunya: Ramon Miquel y Planas. També, més tard, participà a la revista Bibliofília i continuà enfeinat en altres activitats com a decorador del llibre.

Com a il·lustrador de llibres de bibliòfil, Joan Vila té una participació important, sobretot a partir del 1921, en què, per a l’editor esmentat, il·lustra i decora La librería de Tomás de Iriarte.

 

Les imatges recreen l’ambient romàntic a l’interior d’una llibreria, amb escenes que remeten a representacions teatrals. Hi són fidelment reproduïts tant els detalls propers com els llunyans, com per exemple a la il·llustració 57, en què veiem amb precisió el carrer a través dels vidres.

D’Ivori continuà il·lustrant llibres de bibliòfil durant tota la dècada.

Una participació important, pel que fa a la il·lustració, i original, pel que fa a la tècnica, és la del llibre editat el 1924 per l’Institut Català de les Arts del Llibre de Barcelona, un volum commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació. Es titula Contes de bibliòfil, i acull un conjunt de narracions breus a l’entorn de la bibliofília, recopilades i traduïdes per Ramon Miquel y Planas…

 

El nostre dibuixant il·lustrà dues històries: ‘El darrer llibre’ i ‘En Quicu dels llibres’. Per a aquesta féu tres il·lustracions, que situà en exteriors que li permeteren de representar espais de la Barcelona del segle anterior, on les imatges arquitectòniques i l’entorn en general adquireixen més importància que l’acció dels personatges. Les il·lustracions són impreses a quatre tintes i molt reeixides. Les dues composicions que va fer a l’altre conte tenen un desusat insòlit. Aquest efecte es deu a la talla xilogràfica, a càrrec  de l’artista, que no hi tenia experiència. Aquest aspecte rudimentari i dur no desdiu del conjunt del llibre, d’ambientació romantico-barroca, però d’estils molt variats, incloent-hi il·lustracions d’expressa rusticitat, executades en xilografia, com les realitzades per Apa i Ollé”.

“Joan Vila, ‘D’Ivori’, il·lustrador”, de Montserrat Castillo en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgines 123-124.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

Sociedad de Bibliófilos Españoles
ne majorum scripta pereant

 

“ Nosotros los bibliófilos no tenemos registro, asociación, club o como queramos llamarlo donde poder inscribirnos. Nadie nos da el marchamo de bibliófilos. La bibliofilia es un sentimiento, y se la diagnostica uno a sí mismo. Los síntomas son: estar a gusto entre libros, o en bibliotecas y librerías. Charlar con los amigos de nuestro mundo libresco. Acudir a congresos y cursos y conferencias sobre estos asuntos… ¡ y no aburrirse¡. Perfeccionismo con la bibliografía y conlas citas. ¡ Preferir este mundillo a otros, más populares¡. Orientar tu tiempo hacia los libros. Esto, créanlo o no, llena una vida. El bibliófilo suele encontrarse solo: nadie sabe tanto de su especialidad como él. Para paliar la soledad del bibliófilo, a partir del siglo XIX existieron en España sociedades corporativas, a imitación de las francesas. Destacamos la Sociedad de Bibliófilos Españoles, fundamentalmente dedicada a imprimir libros valiosos para la literatura y la historia española, en tiradas muy limitadas.

 

También existieron sociedades de tipo regional o local, como la de bibliófilos andaluces, con objetivos parecidos. Guardo en mi colección algunos folletos de estas sociedades, casi a modo de anuncios publicitarios en los que se trata de conseguir clientes/compradores. Existen hoy algunas sociedades de bibliófilos cuyo único fin es la venta de facsímiles entre sus socios. No son, desde luego, nuestro modelo. También podemos encontrarnos con los que yo llamo ‘bibliófilos a la violeta’, que tienen una colección ostentosa, de lucimiento, llena de estas caras ediciones facsímiles de adorno que fabrican algunas editoriales. Con más interés, existen asociaciones temáticas, como la de bibliófilos taurinos, o regionales, como la de bibliófilos catalanes, o la UBEx, creada en 1992”.

 Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.

 

 

 

 

Read Full Post »

“ Aquest Mercat (Santa Madrona) – les barraques, com hom l’anomena vulgarment – compta ja prop de mig segle d’existència. Té pàtina de cosa barcelonina, i, com tot organisme viu, es desglossa en tres períodes ben delimitats: formació, plenitud i decadència.

Per ell han passat tres promocions ben marcades de llibreters. La primera (1902-1914) fou la dels que el fundaren. Gairebé tots els llibreters professionals que passaven dels quaranta anys. La segona (1915-1930) fou integrada en bona part pels llibreters que sorgiren dels Encants de la Ronda i del Paral·lel, els quals anaren ocupan els llocs que deixaven vacants a les barraques llurs fundadors. I la darrera, la dels que hi ha anat del 1931 fins ara.

En la seva època de plenitud les barraques feien goig de veure. Hi abundaven els bons llibres, els bons llibreters i els bons compradors.

*1902.- Notícia publicada a La Vanguardia del dia 22 de juny sobre l’imminent obertura de les parades al carrer del Portal de Santa Madrona.

 

Els diumenges al matí, sobretot, l’afluència d’aficionats era extraordinària. S’hi feien moltes operacions i s’hi comentaven les coses que afecten el llibre. El Mercat acomplia una funció educativa i era, alhora, un viver de bons llibreters. Avui el seu ambient és distint, i el seu estat de decadència, molt visible. Ha estat i és, encara, un mercat barceloníssim vinculat amb el comerç del llibre vell a la nostra ciutat, la vida del qual, com hem dit abans, abasta ja gairebé mig segle. Si més no, li hem de tenir el respecte que mereix pels seus anys.

Aquest Mercat fou inaugurat per les festes de la Mercè de l’any 1902. Ja no es tractava d’uns encants ni d’unes fires, sinó d’un mercat fix. Les barraques, amb aspecte de llibreries; els barraquers, amb el de llibreters professionals. Unes i altres havien pujat de categoria, amb raó.

 

Calgué fer molts passos abans d’aconseguir l’autorització necessària per a instal·lar el mercat de llibres vells allà. L’Adan, el rondinaire Adan, llibreter, firaire, encantista i home rampellut, tot d’una peça, fou l’ànima dels treballs que va caldre dur a terme per aconseguir-la. Ell, que era un home que quan li guillaven els papers, tant a les fires com als encants i a les barraques, s’atabalava, no es sabia more del lloc on era i tot el que se li acudia de fer era cridar Poblet i Santes Creus, mentre va intervenir en l’afer de la instal·lació del mercat de llibres vells a Santa Madrona va treballar com un negre o dos, a la quieta si fou menester, i no va grinyolar gens. Bona part de l’èxit assolit fou degut a ell.

Una vegada autoritzat, les barraques foren atorgades per sorteig. El grup de llibreters que les tenien demanades varen decidir que, com a prova d’agraïment envers l’Adan, li reservarien la barraca número u, que era i és la millor de totes, prescindint d’aquella mesura. En saber-ho, va enferritjar-se. Va dir-los que volia anar a la sort, com tots, car al Mercat no hi havia d’haver privilegis. I la sort va jugar-li la broma, un xic pesada, tanmateix, de clavar-li entre cap i coll la pitjor de totes, que és la segona de la banda del carrer de Montserrat”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 105-106.

Imatges i notícia vistes en el vlok: http://barcelofilia.blogspot.com.es/2012/10/parades-dels-llibreters-de-vell-portal.html

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

Taller restauració a Santa Maria de les Puel·les

 

¿ Debo reencuadernar y/o restaurar los libros antes de venderlos?.

Pocos libros valen el coste que supondría restaurarlos o simplemente reencuadernarlos. Este proceso también puede destruir o alterar aspectos del libro que pueden darle un mayor valor, como por ej. Las cubiertas originales, una dedicatoria, ex libris en el interior de la cubierta, u otros detalles. Los libros en malas condiciones pueden necesitar ser reparados, pero el coste se debe juzgar en relación con el valor del libro, aunque en este caso al valor económico deberá unirse el valor sentimental que pueda tener para el propietario. Los encuadernadores pueden construir cajas específicas como alternativa a la encuadernación, más costosa. Una caja bien hecha protegerá un libro grágil y ayudará a guardar todas las hojas juntas.

María Dolores Díaz de Miranda, restauradora,  a Sta. Maria de les Puel·les.

 

¿ Cómo puedo mantener mis libros en buenas condiciones?

Los libros son muy sensibles a la temperatura y a la humedad. Un ambiente seco y fresco es el mejor. Esto excluye almacenar los libros en el sótano, trastero, o ático. La luz del sol, especialmente la luz del sol directa, es perjudicial a los libros. Hay quienes a veces van al extremo opuesto y almacenan sus libros en cajas de cartón, envolviéndolos en periódicos o plásticos. Ambos materiales pueden estropearlos. Los periódicos se imprimen en papel muy ácido, y este ácido entrarà en el libro y lo manchará. El plástico tiende a ser hermético, provocando que la humedad más leve deforme el libro, y algunos plásticos, también son ácidos. Los libros mantenidos en estantes bajo condiciones cómodas para los seres humanos sobrevivirán mucho tiempo, pero un libro sólido colocado en condiciones de calor o humedad pronto se deteriora. Los libros muy grandes tales como atlas, periódicos encuadernados, etc, necesitan cuidado adicional. En la medida de lo posbile deben permanecer horizontales mejor que en vertical. Bajo ninguna circuinstancia se debe usar cualquier tipo de cinta autoádhesiva para reparar los libros.

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

Biblioteca del Congrés (Estats Units)

 

 

Read Full Post »

“ Avui els llibreters de vell i llurs botigues són una cosa molt diferent del que eren abans. Tenen un altre aire. En general, el llibreter coneix millor el llibre, i les seves botigues fan més goig, àdhuc n’hi ha de luxoses. Per altra banda, en funcionen un nombre molt superior al del segle passat i començos del present.

En l’actualitat els llibreters poden ésser dividits en tres grups. Cada grup té una manera peculiar de moure’s dintre el negoci. Hi ha aquella als quals, per damunt de tot, domina l’esperit comercial, que es palesa en la pruïja de voler vendre de totes passades i com més millor. Són els que no arriben mai a ésser llibreters en el sentit noble del mot. En canvi, es situen fàcilment i no triguen gaire a fer moneda. Més que no pas llibreters, són venedors de llibres. De la mateixa manera que practiquen aquest negoci, podrien haver-ne conreat un altre i reeixirien igualment. L’amor al llibre, per a ells, no compta gaire.

Al seu costat hi ha els que, tot i estimar-los molt – i qui sap si és per això ­-, esdevenen uns somiatruites absolutament ineptes per a negociejar-hi. Són la contrapartida dels anteriors. La cara de la pesseta els uns, i la creu els altres. Breguen tota llur vida amb els llibres amb amor i dignitat, que els tracten amb tots els miraments i no pas com a una mercaderia qualsevulla; però que, tot i això, toquen de peus a terra.

Aquests darrers són els autèntics llibreters de vell. Val a dir una cosa: són, naturalment, els que van més escassos.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 67.

 

§          §          §          §          §          §          §

 

Ex-libris fet per Picasso

 

¿ Un libro firmado, o con el exlibris, o con sellos de un propietario anterior, o con una dedicatoria del autor es más valioso?.

La relación de un libro con sus propietarios anteriores puede aumentar su valor, dependiendo de la importancia de las personas o instituciones, y de la relación concreta del libro con ellas. La indicación de la propiedad anterior puede estar bajo la forma de ex libris, firma, inscripción, sello, u otra marca distintiva. Es necesario autentificar la ‘asociación’ con la persona o institución de que se trate antes de atribuir al libro algún valor monetario superior. Encontrar un libro del siglo veinte firmado por su autor es muy común. Los autores hacen rutinariamente publicidad firmando sus libros, y por tanto estas firmas solamente no tienen mucha importancia. No obstante, los ejemplares con dedicatoria tienen más valor para los coleccionistas que las copias sin firmar. Al intentar determinar el valor de la dedicatoria de un autor, recuérdese que los libros están firmados por diversas razones: Libros que se firmaron como parte de un acontecimiento publicitario; ejemplares firmados a petición del dueño; ejemplares de un libro firmado y presentado por el autor. Las dedicatorias de ciertos autores son siempre más deseables que otras, y los caprichos y las modas cambian, de modo que solamente alguien al corriente del mercado puede dar una idea exacta del valor de un ejemplar firmado a dedicado.

 

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS, traducció adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

 

 

 

Read Full Post »

Venda de  llibres al Paral·lel. Imatge de Frederic Ballell (AFB)

 

“ Cap el 1930 es va començar de parlar de trasllat del Mercat de llibres vells del Paral·lel a l’entorn del de queviures de Sant Antoni.

Hi fou traslladat l’any 1936. Les causes que el motivaren foren que al Paral·lel no hi cabia, car havia crescut massa, i el tros de vorera que ocupava, tot i ésser bastant espaiós, li venia estret; que amb l’animació i el moviment que hi regnaven els matins dels diumenges hi anava enganxada una cua, inevitable, de xivarri, i que hi havia hagut queixes, per part del veïnat, com ja havia succeït abans a la Ronda.

Cal comptar-hi també, car hi féu el seu pes, la conveniència dels venedors de poder romandre sota la marquesina del Mercat de Sant Antoni. Una cosa és haver de parar el sol o la pluja amb l’esquena, i una altra molt diferent estar sota cobert. Fou aquest seguit de circunstàncies, degudament acoblades, allò que motivà el trasllat.

El Paral·lel va perdre un dels seus atractius diumengers. Quan els llibres varen desaparèixer de prop seu, es va enyorar una mica. Després va revifar- se. Ja s’hi havia avesat. En canvi, els voltants de Sant Antoni, que s’avorrien molt, varen alegrar-se qui-sap-lo. I l’una cosa va per l’altra. El món és un pèndol…”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 66.

Mercat de Sant Antoni. Imatge de Joan Vega.

 

ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ          ζ

 

Llibre per restaurar

¿ Qué tiene que ver el estado de conservación?.

El estado de conservación es un factor importantísimo para determinar el valor económico, junto a la importancia intrínseca de la obra, y la oferta y demanda que exista sobre ella. El estado de conservación se refiere tanto al aspecto físico externo del libro, como a la totalidad de su contenido. Un libro en muy buenas condiciones está completo en todos los aspectos, no tiene ninguna rasgadura, mancha, óxido, polilla u otros defectos, y conserva su encuadernación original, o al menos una que le es apropiada. Un libro que ha sido restaurado tiene menos valor, y debe tener una alta demanda para que pueda alcanzar valores substanciales. Las páginas flojas son un defecto, y las hojas o ilustraciones que faltan, sobre todo la hoja de portada, son defectos muy graves, que hará casi imposible obtener dinero por los libros que los sufra.

¿ Hay posibilidades de que alguien completes su colección incompleta con un volumen suelto que yo tengo?.

Los volúmenes sueltos de cualquier fecha interesan poco o nada a los bibliófilos, comerciantes y bibliotecarios, por razones obvias, y por ello valen poco, o nada. La posibilidad de encontrar un comprador para un tomo suelto es muy pequeña.

 

Extret de: TUS VIEJOS LIBROS traducció, adaptada al món del libre espanyol, d’un  treball de Peter Van Fingen, de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, i trobat a Tasación de Libros de la Llibreria El Camino de Santiago.

El mateix llibre d’abans restaurat

 

 

 

Read Full Post »

66a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern  III

 

 

Nombre de llibreries a la Fira des de l’any 1952.

Dates extretes de:

Fins a l’any 1991 el nombre de llibreries és exacte, de dades extretes d’un gran llibre a més a més de la grandària, 38 x 27 cm.) de Josep Maria Cadena: Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Edició del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991, amb l’afegitó de l’any 1992.

A partir de 1993 les dades ja no són tan exactes. Estan extretes, la majoria, d’articles de La Vanguardia i algunes, del blog del Gremi de Llibreters de Vell.

Des de 1993 els participants vénen donats amb dades com: X estands, X expositors, X parades.

Alguns anys els estands són d’un a dos més que les llibreries, són estands ocupats pel Gremi, l’Ajuntament, o altres entitats. Quan posen, en els articles, parades i expositors, pot passar el mateix.

O sigui, el nombre de llibreries, podria ser inferior o superior als aquí exposats. No gaire, però uns pocs anys poden tenir entre 1 i 2 llibreries més, o potser menys.

L’última columna correspon a aquest any, 2017.
(És possible que alguna dada no sigui correcte, si algú sap alguna cosa més exacta, li agrairé que m’ho faci saber per corregir-la.Gràcies.)

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »