Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per tothom, per lectors i per bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Els dies feiners ven queviures, robes, mobles, gèneres de punt i atuells de tota mena. Els senars i els dissabtes fa encants. El diumenge ho deixa tot de banda i es posa a vendre llibres. Cal santificarlo d’una manera digna. I el Mercat de Sant Antoni ho fa així. L’esperit substitueix la matèria, car no solament de pa viu l’home…

La carn, el peix, les fruites, les verdures, els llegums, les robes diverses i els mobles vells i nous desapareixen del Mercat i dels Encants per donar pas als llibres. Hom tanca les portes de ferro dels xamfrans i el seu interior queda buit; hom desmunta les parades al defora, i els Encants apareixen deserts. Immediatament, en lloc d’aquelles, ho sorgeixen les de llibres.

Abans, pobres, havien de fer la viu-viu al costat dels gèneres. Del 36 ençà, que assoliren drets de ciutadania, s’hi belluguen sols. Havien après de caminar pel seu compte. No havien, ja, de menester els caminadors que eren les altres parades. A partir d’aquella data, doncs, comença el que podríem dir-ne l’època moderna del Mercat de llibres vells de Sant Antoni.

Parlem-ne. I diguem per començar que, en realitat, aquest Mercat diumenger de llibres vells no és un de sol, sinó que en són dos; o dit d’altra manera: que té dues parts. Una, la primera, que comença a primera hora del matí, i la segona, de les deu en avall. En aquella hora encara no hi ha gaires parades a punt de solfa. La majoria són a mig muntar. Molts dels venedors i llibreters esmorzen a les tavernes i als bars propers. Arrambades a les voreres dels quatre carrers que el volten, hi ha les caixes, plenes de gènere, amb rodes de ferro, ben tancades amb cadenats, talment presos de llibres, com abandonades a llur sort. No hi ha gaire gent. El Mercat no comença d’animar-se fins a les deu tocades.

A l’hora primerenca, que és de calma, però, ja funciona intensament. La calma hi és més aparent que no pas real. És el moment, no menys, dels conciliàbuls llibreterils, febrosos, durant els quals els llibreters que no hi paren i que hi van a furetejar, els que hi paren i els venedors volten per veure si arrepleguen alguna ganga. S’hi fan les transaccions de llibres, diguem-ne en família. Els més cobejats passen de mà en mà, i el qui en dóna més és el que se’ls emporta.

Imatges  vistes  a http://mrokins.blogspot.com.es/2012/04/el-diumenge-al-mati-el-mercat-de-sant.html

 

La llambregada prèvia i professional és obligada. El bon llibreter, igualment que el bon elector d’abans, s’ha de llevar de bona hora, sinó…

No manquen de donar-hi un tomb, ni un sol diumenge, els barraquers de Santa Madrona. Cal refer les existències de la barraca, o cal rejovenir-la amb algues novetats.

Hi fan cap els corredors de llibres, disposats a caçar, si la hi troben i poden, i disputant-se-la entre ells, una peça important. Ah!, cada dia que passa en maten menys…

Aquest mercat, estrictament professional, de les deu del matí en amunt ja no funciona.

Aleshores comença el segon, o la segona part. Composta de públic autèntic, amb la barreja escadussera d’algun amateur o aficionat entès i tocatardà. És quan comencen l’animació, la cridòria i el tragí que li donen un aire alegre”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.125-126.

Imatge vista a: http://sacredtrespasses.com/sacredtrespasses/2016/5/21/readers-in-barcelona

 

&          &          &          &          &          &          &

 

José María Carrascal Muñoz fija once posibles ‘ caminos del bibliófilo’ y Francisco Mendoza Díaz-Maroto señala veinte ‘especialidades bibliofílicas’. A cualquiera de las dos clasificaciones nos podríamos haber acomodado en esta ocasión, mejor que a las dos mil apuntadas por Porter, sin embargo sólo señalaremos algunas de las ramas de la bibliofilia, que se pueden considerar clásicas con subdivisiones que nos permitirán situar estas obras expuestas en alguna de las ‘especialidades’.

  1. Manuscritos ( medievales – objeto de la más alta bibliofilia-, ilustrados con miniaturas, orientales, autógrafos, originales, …).
  2. Impresos ( incunables, editiones principesm primeras ediciones, ediciones originales, ediciones ilustradas, obras de una época, …).

  1. Encuadernaciones.
  2. Libros que presentan hu ellas de su ‘fortuna’

( con señales de propietarios anteriores – dedicatorias, exlibris o superlibros -, con anotaciones del autor o de lectores, …).

5.- Manuscritos o impresos de un tema o una materia ( la variedad es enorme y si pueden incluirse en alguno de los puntos anteriores su interés se verá acrecentado).

En algún caso se ha mencionado el término ‘ biblioteca selecta’, para la que no se ajusta a la clasificación indicada ni a las que han imaginado otros autores, y que está abierta a todos los temas y a todos los autores. En ella el bibliófilo se atiene al valor intrínseco o al interés de cada libro concreto y a la concurrencia de uno o varios de estos criterios: autor, tema, cuidado de la edición, ilustraciones, encuadernación, belleza, rareza y antigüedad”.

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 14-15.

 

 

Read Full Post »

 

“ El Mercat de llibres vells del Paral·lel fou de to popular en doble. Això és, quant al llibre i la gent que hi acudia.

Hi compareixia, xano-xano, tots els diumenges, a més dels assidus de la Ronda, un nombre imposant de barcelonins. Anar-hi constituïa, per a molts d’ells, un espectacle més. Succeïa, però, que si una vegada tan solament un d’ells s’engrescava amb un llibre, atret pel títol o pel seu argument, que era explicat per mitjà del dibuix suggestiu de la coberta, i el comprava, ja havia rebut del carpó. El diumenge següent hi tornava. A poc a poc s’aficionava a llegir i acabava essent un parroquià més del Mercat.

La barator dels preus era també un esquer que contribuïa a pescar llegidors i aficionats al llibre. Ja hem dit en altres llocs d’aquestes pàgines, i ara ho repetim, que dins els llibres, ben amagat en un recó pregon d’aquests, hi ha un tòxic, que és la mena dels incontrolats. Aquell qui l’ensuma només unes quantes vegades, no pas gaires, ja no fa res més de bo en tota la seva vida. El tòxic esmentat té cops amagats. Salta damunt la seva víctima, des dels llibres, com els gats en veure les rates. És a dir: quan menys t’ho penses,  i a traïció, per torna.

 

En complicitat amb els llibres funcionaven els cacauets i les avellanes, torrades o no; els vermuts amb olives, amb patates o amb almejas; les orxates, les gasoses fresques, els carajillos carregats, els mítings radicals i les sessions-vermut matinals de l’opereta.

A l’hivern hi feia, de més a més, un sol tebi, talment un bany maria, que ressuscitava els morts i que revifava els vius. Tots aquests ingredients, que actuaven amb una sincronització perfecta, falcaven aquell Mercat de llibres vells.

 

El llibre barat, la revista il·lustrada – Blanco y Negro, Nuevo Mundo, Vida Galante, Mundo Gráfico, etc. -, l’opuscle explosiu, la literatura fulletonesca, els llibres de can Sempere de València, els de can Maucci i els de can Sopena s’emportaven les preferències dels compradors.

El fet que s’hi vengués una gran quantitat de literatura redemptora s’explica per la raó que la dolça Barcelona d’aleshores es va sentir trasbalsada per les teories més avançades. Era la moda del moment. La patírem, de prop o de lluny, tots els barcelonins.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 65-66.

 

 

 

 

 

“ El Diccionario de la Real Academia ( 2004) define la bibliofilia de forma etimológica como amor por los libros, especialmente por los raros y curiosos. Quizás este factor de búsqueda de lo más escaso es lo que llama más la atención de la bibliofilia. A este arte se le suele despreciar con cierta ligereza, ya que se entiende que es esta una afición, un capricho de gentes adineradas, en lugar de lo que realmente es, un arte, el de reunir y estudiar una colección de libros y, en ocasiones, documentos relativos a un tema, o a un lugar, o por las características especiales de los ejemplares, no necesariamente antiguos, ni raros ni curiosos. Existen excelentes colecciones de libros modernos, primeras ediciones de autores de la generación del 27, de poesía contemporánea o de temáticas curiosas…

Se trata de una de las disciplinas del libro que primero fueron tratadas. La palabra bibliofilia se encuentra ya en Estrabón y puede considerarse la obra de Richard Bury escrita en 1344-1345, Philobiblon, como el primer estudio de la misma. En la Edad Moderna, Christ Liberus Saldenus publica en Utrecht en 1681 un tratado denominado Bibliophilia sive De scribendis, legendis et aestimandis libris exercitatio.

 

Con la bibliofilia ocurre algo similar que con la historia del libro, de la imprenta y de las bibliotecas. El bibliófilo, que precisa de conocimientos bibliográficos, bibliológicos y de historia del libro y de la imprenta, efectúa sus selecciones de documentos entre los ofertados, todo lo contrario de la disposición de numerario suficiente para abonar aquello que se pide por un capricho, preserva y estudia sus libros, busca y reconoce las características de sus ejemplares… La legislación patrimonial elimina el componente de uso exclusivamente personal de ejemplares extremadamente raros abriendo su utilización al conjunto de la población.

La bibliofilia, por esta causa, tiene un componente bibliográfico importantísimo, tanto en su faceta de selección como en la de estudio. Tampoco cabe duda de que la bibliofilia es estructuralmente un arte integrante de la bibliología”.

Manuel José Pedraza Gracia: “ Bibliología( ciencia del libro) y ciencias de la documentación”, Scire, 11:1 / en.-jun. 2005), pp.34-35.

 

Read Full Post »

“ Aquells Encants diumengers de llibres van coincidir amb un dels períodes més assenyalats del progrés del comerç del llibre vell a Barcelona. El llibre antic ja anava més buscat. Els bibliòfils de l’època, i n’hi havia que eren molt fins de nas, aixecaren la llebre i feren obrir, de retop, els ulls als venedors. Va caldre, doncs, que aquests aprenguessin l’ofici. El valor material del llibre va anar augmentant, ja que hi havia més aficionats i, per tant, més compradors. Aquesta darrera circumstància va contribuir molt a la transformació de certs venedors ocasionals en llibreters de professió.

Les parades, per altra banda, estaven més ben apariades, eren més vistoses i resultaven, en conjunt, més atractives. L’hora de no estendre els llibres pel sòl encara no havia sonat, però estava al caure. El llibre havia aconseguit carta de ciutadania al país i estava a l’abast, ja, dels estaments populars.

Fou un moment, aquell, molt favorable a l’expandiment del llibre. Propici, a més, a l’eclosió ufana del seu comerç.

De mica en mica, la major part dels llibreters establerts en botiga, cansats del treball dels dies feiners, deixaren d’anar a aquells Encants de diumenge. En els seus darrers temps estava format gairebé només per encantistes purs i per una gran munió de venedors circumstancials de llibres.

Com que cada vegada hi anava més gent a vendre, a comprar o a badar-hi, i no es podia donar un pas per la vorera on hi havia les parades, els veïns es van queixar. A proposta d’un regidor, l’Ajuntament va acordar de traslladar-les al Paral·lel. Es féu així l’any 1920, després de la Fira dels Reis”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 58-59.

 

“ Quienes consideran la lectura como un ejercicio puramente intelectual, olvidan que el libro es también un objeto y que, como tal, es capaz de desencadenar pasiones y deseos que poco tienen que ver con las virtudes del intelecto y que, muy probablemente, los lectores de este blog han experimentado ya. Un libro no es un mero soporte de textos, o al menos no debería serlo. El papel en el que está impreso, las cubiertas que lo enmarcan, la tinta y la tipografía que dan cuerpo a las palabras son el resultado de una cuidada selección y jamás ( idealmente) producto del azar. Incluso los espacios en blanco, los márgenes y las páginas vacías, son parte fundamental del libro, quizá un merecido respiro del lector. Y qué decir del olor de un volumen recién desenvuelto o de la textura de sus páginas: no hacen más que reafirmar que, lejos de ser un placer únicamente para la mente, un libro nos invita a experimentarlo con todos los sentidos”.

Elizabeth Gutiérrez: “Bibliofilia: de libros y otras obsesiones”, en el vlok eudoxa,  el 31 de maig del 2011.    (imatge de sota en el vlok).

 

Read Full Post »

Els que estudien biblioteconomia, documentació, arxivística, etc. , i tots aquells que volen aprendre Bibliologia i tot allò que estigui relacionat amb llibres han de poder llegir suficients coses sobre aquestes matèries. Crec que no tenen cap problema, hi ha molta literatura, però en català crec que molt poca.

D’editorials catalanes i llibres en català, hi ha poca cosa, molt poca. He de buscar més i en més llocs.No he buscat tot el que voldria. Segur que trobaré més coses, però no ho tinc gaire clar.

En canvi en castellà hi ha moltes coses per  llegir i estudiar, molta literatura. És estrany, em sembla curiós ( penós volia escriure, però no és gaire correcte) que en un dels llocs on més coses s’han fet i es fan entorn de la biblioteconomia i la documentació, el lloc que fins fa uns anys era ‘capital editorial’, diuen, no s’editin més llibres sobre aquests temes.

Ja he dit que potser no he buscat prou, però el que he vist fins ara em sembla vergonyós.

Uns exemples:

Editorial Gustavo Gili  (Barcelona): uns quants llibres sobre tipografia, llibres d’artista, disseny,tipografia, enquadernació.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Ollero & Ramos ( Madrid): més de 50 llibres.

  Monografies (impremta, xilografia, incunables, història del llibre, etc.

 

Repertoris bibliogràfics (bio-bibliografies, bibliografies, catàlegs, etc.)

 

Enquadernació i conservació (enquadernació, restauració, etc.)

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Trea (Gijón)

Biblioteconomia: 68 llibres.

 

Documentació i informació: 89 llibres.

Arxivística: 45 llibres.

Edició i Tipografia. Història de la cultura escrita: 66 llibres.

Obra gràfica, bibliofília i edicions singulars: 18 llibres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Trama editorial (Madrid):col·lecció Tipos móviles. 22 interessants llibres sobre llibres i una bona revista: Texturas.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Campgràfic (València):dedicada a la tipografia i llibres d’artista, entre d’altres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat: uns pocs llibres.

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

I podem afegir revistes, amb molts articles que ajuden molt, però no és el mateix.

ITEM: http://www.cobdc.org/publica/item/

Lligall: http://www.arxivers.com/index.php/publicacions/revista-lligall

BiDhttp://bid.ub.edu/

BibliotecaInformacionshttp://blogs.uab.cat/bibliotecainformacions/

        

 

         

 

 

Bibliografia sobre aquest tema la podeu trobar a: Bibliografia sobre biblioteconomia, arxivística i documentació en català, de Mª Fernanda Peset Mancebo, Pilar Montañana Ros i Alfredo Ortín Pérez, a València (1998). 

També hi ha bibliografia editada per Generalitat, Diputacions, Ajuntaments i Associacions.

M’agradaria trobar més coses com:

ARNALL JUAN, María Josefa:Edicions Universitat Barcelona, 2002 – 337 pàgines.

 

BANCHS i VALLS, Narcís:  Edicions i Propostes Culturals Andana, Vilafranca del Penedès, 2009.

 

Vuit llibres sobre L’edició a Catalunya, de Manuel LLANAS, editats pel Gremi d’editors de Catalunya, Barcelona, 2002-2007.

Sortosament tenim unes quantes llibreries de vell on podem trobar autors i llibres més antics ( i no tant) sobre tot això.

 

 

Read Full Post »

“ Ja hem precisat abans que els Encants es celebraven tots els dilluns, dimecres i divendres, i la Fira de Bellcaire únicament els diumenges i dies festius. Encantistes i firaires eren una sola mena de venedors que els dies feiners paraven en un lloc determinat i els diumenges en un altre. Tant en els llibreters que paraven els dies de feina com en els diumengers, va començar a dibuixar-se la tendència d’acoblar-se a la Ronda de Sant Antoni, al tros que va del carrer d’Urgell al de Tamarit, i allà es van trobar, gairebé acoblats del tot, en suprimir-se la Fira.

La supressió fou deguda al fet que els botiguers establerts per aquells voltants, al·legant que els Encants del diumenge els farien una competència il·legal, cas que seguissin funcionant, feren pressió sobre les autoritats per tal que les suprimissin.

Els llibreters de vell, com que no feien la competència a ningú, car gairebé tots els que paraven els diumenges eren professionals establerts en botiga o bé encantistes dels dies feiners, quedaren al marge d’aquella mesura, puix que ningú no pressionà contra d’ells.

Així és com va néixer el Mercat diumenger de llibres vells de la Ronda, que es va traslladar després al Paral·lel i darrerament sota la marquesina del Mercat de queviures de Sant Antoni, on encara dura avui.

El nombre de parades de llibres va augmentar aleshores d’una manera considerable. Tant, que l’espai de què disposaven per a instal·lar-se va resultar insuficient. Hi acudia, tots els diumenges, una gentada. Hi regnava molta animació i molt brogit.

Sorgiren venedors i llibreters nous. Els uns, aficionats a llegir d’abans, empesos per la dèria; altres, per l’afany de guanyar diners. N’hi hagué que varen deixar l’ofici que practicaven per agafar-se a la parada, i la posaven també als Encants dels dies feiners. D’aquests, cas que el negoci rutllés, passarien a una botiga.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 57.  ( imatges del vlok: https://mercatdominicaldesantantoni.wordpress.com/ )

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘         ℘

 

“ Si prefiero el uso de las librerías y de los libreros de viejo al de las bibliotecas ( alabado sea, sin embargo, su santo nombre), sí me gusta poder invitar a un libro a seguirme, a compartir mi vida, a pasear conmigo en mi bolsillo, a arrastrarse por mi casa, a viajar, a saber incluso ajarse un poco en su aspecto para permanecer intacto en el corazón en su frescor comunicativo, si he merecido las maldiciones de Paul Ëluard, que me reprochaba que no fuera bibliófilo, que encontrara tan interesante leer a Rimbaud en libro de bolsillo como en su original de la Saison en enfer , y

que ni siquiera me hubiera preocupado de guardar un ejemplar en papel de barba de mis propios libros, si siempre he tenido por los libros un respeto del todo irrespetuoso, es decir, en absoluto fetichista, es que tengo con ellos exactamente las mismas relaciones que con sus amigos, mis conocidos, las personas que encuentro. Lo cual hace que ya no sepa en absoluto dónde he obtenido la experiencia que, como todo el mundo, he podido adquirir sobre estas deliciosas criaturas que la buena naturaleza ha puesto en nuestro camino a fin de hacernos avanzar en persecución de ellas, seres huidizos, cuyo funcionamiento vi descrito, y su modo de empleo sugerido, leyendo a Proust, al mismo tiempo que encontraba mi primera muestra seductora de la especie, sin saber ya desde entonces si era el libro el que había suscitado su imagen a su perfil huidizo el que me remitía al libro.

 ROY, Claude: El amante de las librerías, Olañeta Editor, B, 2011, pp. 41-43.

 

Read Full Post »

“ A darreries del segle passat i començos de l’actual els Encants de Sant Antoni aconseguiren el seu moment culminant. Foren aquells anys en què els barcelnins benestants començaren d’abandonar la ciutat vella per traslladar-se a l’’ensanche’. Anys de renovació(?) de les llars barcelonines, els anys de l’estil modernista. Els mobles isabelins, les porcellanes, les estampes romàntiques i les pintures dels nostres mestres del vuitcents havien passat de moda, i així mateix les belles edicions de llibres del segle XVIII i les romàntiques del XIX. Allí, ho recordem perfectament, veiérem menyspreats el Viaje por España, de Ponz;

les Galas del Amor, de Gavarní; España Sagrada, de Flórez; Las iglesias de España, de Villanueva; les Memorias, de Campmany; Barcelona Antigua y Moderna, de Pi y Arimon, i tantes d’altres obres per l’estil, que hom podia adquirir a preus irrisoris. En canvi, es cotitzaven a preus alts les edicions monumentals de Montaner y Simon, sobretot el Diccionario Enciclopédico Hispanoamericano, la Biblia d’en Doré, la Divina Comedia, Historia del Arte, Ecos de las Montañas, etc.

Després, les coses s’anaren  posant al seu lloc i calia ja llevar-se de bon matí per a pescar les gangues que poguessin sortir en aquells Encants, car eren molts els qui les empaitaven.

Durant la primera dècada del nostre segle, molts llibreters de vell solien anar a la carretera de la Creu Coberta, a les quatre de la matinada, a esperar l’arribada dels carros dels drapaires, els quals es presentaven dejorn als encants per tal d’agafar bon lloc. Com que encara era fosc, els busques furgaven les desferres enllumenant-se amb un fanalet que portaven exprés. Qui més qui menys dels llibreters de llavors, tots havien practicat aquella llibreteril busca de cargols. Dels més constants foren en Peraire, (à) el de les Aigües, en Solé, (à) Manelet dels ferros, i darrerament en Valls, (à) el Manyà.

En els primers temps, en aquells Encants paraven pocs llibreters professionals. Hi anaven els provinents dels de Sant Sebastià i algun altre. A les parades anaven a furgar els llibreters establerts en botiga i els aficionats més febrosos de pescar gangues. Entre els primers hi feien un vol, cada dia d’encant, en Llordachs; en Mas, del carrer de la Palla; en Palau; l’Herreros; en Penella; el senyor Valls, que fou un dels primers corredors de llibres vells; en Vinyals, i en Duran, que sempre anava a la recerca d’obres de teatre.

Entre els bibliòfils, o els simplement aficionats, recordem haver-hi vist com més assidus recercadors el senyor Dalmases, el cerverí; Moliné i Brasses; Jaume Andreu; Bulbena; Amigó; Bertendona; Serra; Bahí, el qual es féu després llibreter; Elies de Molins; Amanci Peratoner; Terrades i J. Peiró, a qui hom anomenava el jueu perquè col·leccionava llibres referents a aquesta raça. Tots els quals hi solien donar un tomb pel matí, de les deu en amunt.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 54.

 

“ a medio camino de la calle de Buci, por la caverna de libros de ocasión de M. Laffitte ( donde uno se abre paso entre los libros apilados como un explorador en un cañón erizado de peñascos)”.

 

ROY, Claude: El amante de las librerías, Olañeta Editor, B, 2011, pp.8.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »