Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

“Hem de tenir el llibre alegre”. L’esmentat Beraldi, al fer l’elogi d’Eugène Paillet, magistrat parisenc que fou un dels més fins bibliòfils del seu temps, diu una cosa que sembla definitiva; “Té el llibre alegre”.
Per ell – continua – la caça del llibre fou una diversió i un plaer. En canvi, passa revista a altres tipus menys recomanables de bibliòfils. El trist, que es passa el dia sospirant per les ocasions perdudes; el lúgubre, que absorbeix un llibre bonic com si es tractés d’una amarga medicina; el gelós, que amb els ulls us retalla contemplant la vostra biblioteca; l’enutjós, lamentant-se del preu que ha pagat per aquest o per l’altre exemplar; el xerraire, que ús dóna la llauna referint les seves troballes; el preocupat, a punt de caure a terra pel pes de les seves adquisicions; el misteriós, que considera una tragèdia que algú fiqui el nas en la seva biblioteca; el modest amb afectació, que us indueix a odiar els seus propis llibres criticant-los ell mateix; el malaltís, per acabar, que dia i nit pensa en els seus llibres i pel qual la bibliofília arriba a ser una obsessió”.

 Bibliopola. Libros, libros y… más libros de Sempronio, S.A.D.A.G., Barcelona, 1959, p.11-12.

 

“ Después del papel, son los tipos los que han de ser seleccionados con mayor esmero y atención. En primer lugar, se ha de proporcionar su tamaño en estilo y en las tendencias de sus líneas, trazos y perfiles al de las páginas, y elegirlos con medidas proporcionales a las márgenes; de nada depende tan directamente la belleza de la página impresa, como del juego entre los blancos y los negros, la luz y la sombra, la superficie impresa y la de los blancos y amarfilados fondos inmaculados del papel. En tipografía existe la página que nos recuerda, con su falta de espacios, de puntos y apartes, por el grosor excesivo del fuste de los tipos y por la ausencia de vanos y respiros, al muro ciclópeo y a la fortaleza medieval, con todos los sueños, ideales y aspiraciones propios de su tiempo. Aquella otra que aliviada de negros, peraltada de fuste, libertada, a su vez, de enlaces y perfiles, decorada con las típicas viñetas aldinas y de Ratdolf, nos evocan el estilo plateresco y las ideas que informaron, crearon y sostuvieron el Renacimiento. En la letra hay las mismas posibilidades de expresión que en cualquier otra rama de la artesanía o del arte; por ello la necesidad de acomodar el tipo a la página y ésta a la materia, ideas y pensamientos que se encargan de expresar”.

LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del ibro antiguo, El Bibliófilo, Madrid, 1947; p. 11.

 

Anuncis

Read Full Post »

Imatge en el vlok Notes de bibliofília catalana 

“ No sé si són els fets o el temps els que acaba configurant els record. A vegades la casualitat acaba tancant cercles iniciats molts anys enrere i configuren un tot homogeni.
Mai més podré ensumar aquella olor de paper vell, de pols; no podré tornar a remenar aquelles piles de llibres, amuntegats durant anys, enterrats entre gravats, mapes i manuscrits, esperant ser exhumats. En aquell espai mort i viu alhora, hi vaig anar adquirint llibres que calmaven la meva compulsiva curiositat. De mica en mica vaig comprar cadascun dels volums de les Històries d’altre temps: Textes catalans antichs triats entre les produccions de caracter novelesch escrites en nostra llengua o en ella traduhides durant els segle XIV a XVII (1), editats pel bibliòfil Ramon Miquel y Planas i impresos per Fidel Giró, des de l’any 1905. Però quan la llibreria va abaixar les seves portes, me’n faltaven dos que no vaig saber trobar: Les Faules d’Isop i les Faules isòpiques (2).

Estava palplantat davant de la porta del carrer de la Canuda. A la paret encara hi sobrevivia el relleu de pedra amb el nom: Llibreria dels set savis. Ja no hi és. Com la llibreria. Com els llibres? On deuen ser els bustos dels savis que coronaven una de les antigues prestatgeries?
Vaig mirar cap a munt, buscant llum a les finestres del palau dels comtes de Solterra. Un edifici senzill, del segle XVII. On hi havia l’antic cinema Niza havia estat el jardí del palau. Pujo; no pujo? Les escales són estretes. No es corresponen a les escales d’una casa senyorial. Deu ser l’entrada de servei. Em tremola el pols però truco a la porta del primer pis.
M’obre un home de cinquanta i pocs anys (això ho sé ara), però sembla que en tingui més. És prim, de cara rebregada, i porta un guardapols blau marí, com aquells que feien servir els adroguers. Li explico les meves ànsies d’Isop i em fa passar a l’interior del palau. Habitacions immenses de sostres altíssim, mobles sumptuosos que fan olor a nissaga, catifes i prestatges de llibres que arriben fins el cel; volums i més volums que parlen de cinema, aparells fonogràfics, cartells de cinema antics, càmeres, projectors, zoòtrops, llanternes màgiques… L’home se n’ha anat cap endins, silenciosament. No se sent cap soroll. Potser una lleugera remor de la gent que passa pel Portal de l’Àngel.
— Això és el que buscaves? — pregunta mentre m’allarga un llibre.
Els dos exemplar de les faules enquadernats en tela en un sol volum. El fullejo embadalit mentre contemplo els gravats originals de les edicions gòtiques del segle XVI.
— Res. No em deus res — em respon quan anava a preguntar.
— I la llibreria?
— Ja és història.
— I els desitjos? I els secrets amagats?
— Sempre hi haurà desitjos i sempre hi haurà secrets.

Surto al replà i deixo enrere aquell món ocult a la vista dels mortals, com si sortís d’un bosc atapeït d’arbres, boires i esperits. Començo a baixar les escales mentre Miquel Porter tanca la porta de la platea i, com quan era petit, em deixo dur per les veus dels actors de les pel·lícules, que ressonen màgicament rere les cortines de vellut.

(1)La història de Valter e Griselda, de Petrarca; Lo somni, d’en Bernat Metge; Lo carcer d’amor, de Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernadí Vallmanya; Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona; La història de Jacob Xalabín, seguida de la de La filla de l’emperador Contastí; Tractat de Scipio y Anibal, seguit de la Destrucció de Jerusalém; Historia de l’esforçat cavaller Partinobles; Viatge al Purgatori de Sant Patrici, per Ramón de Perellós, seguit de les Visions de Tundal y de Trictelm, y del Viatge d’en Pere Portes a l’Infern.

(2) Faules d’Isop, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI (Barcelona 1550? y 1576) i Faules isòpiquesde Aviano, Alfonso, Poggio y altres autors, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI.

Article:”Llibreria dels Set Savis” d’Aurora Altisent, vist En el vlok Bereshit

Llibreria dels set savis d’Aurora Altisent, imatge extreta de l’article.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

“ los buenos libros primero; lo más seguro es que no alcances a leerlos todos”, Henry David Thoreau.

 

 

Read Full Post »

Libri Quattuor Sententiarum de Pere Llombard, (ca.1150)

 

“Entre llibres del XVIII i XIX es conservaven intactes uns fulls de paper calats amb motius ­geomètrics, delicats i preciosos. Un és negre i un altre blanc. Dibuixos de filigranes que semblen vidrieres gòtiques o, conjectura la bibliotecària, “ neules mallorquines”, l’ornamentació que elaboraven els convents i cases de l’illa per celebrar el Nadal.

I més curiositats, com el full adherit a un gravat del segle XVIII que reprodueix ­fidelment el Palau Reial de Madrid durant la marxa de Felip V en la cam­panya de Portugal (4 març del 1704). El full, la finalitat del qual era reforçar la part posterior del rasclat, és un registre de malalts del segle XIX que es feia servir als hospitals de França durant les guerres napoleòniques.

Neules de punta mallorquines.

Amb tot, una de les troballes més interessants que s’han produït a la sala de manuscrits va sorgir gràcies al mateix deteriorament de l’obra, un procés natural que la biblioteca tracta de frenar adequant el lloc amb les millors condicions de llum i temperatura. En sostenir un volum factici titulat Dialogi de inmortali amb diversos tractats de Pere Alfons de Burgos impresos a Barcelona al segle XVI, es va desenquadernar. El pergamí que fa la funció de ­tapa de cobertura en una recopilació d’obres va quedar desprès del cos del llibre, deixant veure el reforç del llom (com es veu a la fotografia situada a la ­pàgina anterior). “En una època en què res no es llençava si es podia fer servir per a un determinat propòsit –descriu Verger–, és habitual trobar trossos de pergamí i de paper, manuscrits i impresos, en les enquadernacions dels llibres antics a fi de reforçar-les”.

Així, l’impressor barceloní que es deia Claudio Bornat va fer servir el 1562 –com data el llibre– un pergamí ja escrit que devia tenir per allà per ser utilitzat com a reforç en el recosit dels volums. El fons de reserva de la UB va cridar un prestigiós investigador en història medieval de la Universitat de Saint John, Daniel Gullo, perquè analitzés i datés el text que apareixia al llom. De què es tractava? “ Gullo va descobrir que era un fragment desconegut d’uns Comentaris de Sant Bonaventura en les Sentències de Pere Llombard del… segle XIV!”, exclama la responsable de la custòdia de l’obra.

Marca d’impressor de Claudio Bornat, 1581.

Un text de dos segles anteriors a l’obra impresa, i que ha servit de base per a un estudi posterior sobre la difusió de l’obra franciscana, hauria quedat ocult per sempre si no s’hagués desprès. El volum en qüestió compta no només amb la marca identificativa de l’impressor, una imatge d’un nen Jesús cavalcant una àguila, sinó l’exlibris de Josep Jeroni Besora, el seu primer propietari, que va donar tota la seva col·lecció al Convent de Sant Josep, situat on ara hi ha el mercat de la Boqueria, explica Verger. Besora va ser un clergue de Lleida, humanista, que va presidir breument la Generalitat el 1656, i que va reunir una bi­blioteca d’uns cinc milers de llibres, de grans dimensions per l’època. Al seu testament, realitzat a favor dels carmelites descalços de Barcelona, va espe­cificar la condició de que la col·lecció fos d’ús públic.

El 1835, amb la desamortització de Mendizábal que va expropiar l’ Església dels seus béns, els ­llibres albergats a Sant Josep, juntament amb els preservats en convents com Santa Caterina, Sant Francesc d’ Assís o del Carme, van anar a parar al monestir de Sant Joan de Jerusalem, situat a la Via Laietana. Les monges van ser expulsades i centenars de llibres, amuntegats a les sales. El 1840 es va inaugurar una biblioteca. “Tot i això, es nota en les obres el deteriorament propi de les poques cures que van rebre en mig segle. Humitats, forats per insectes, enquadernació en mal estat…”. El 1880, coincidint amb la restauració de la biblio­teca de la UB, tot el fons va ser traslladat a l’edifici central i es va condicionar la sala dels manuscrits. El convent va ser enderrocat.

Dibuix en una fulla. Una de les peces estrella de la col·lecció de la sala de manuscrits de la Biblioteca de Reserva de la UB, és la imatge d’un pastor gravada sobre una fulla d’arbre. Va ser la primera peça trobada, fa deu anys (Xavier Cervera). Imatge de l’article.

El volum de les curiositats descobertes ha obligat a crear un nou arxiu específic per a aquestes petites peces que són als llibres però no en formen part. “Primer es redacta una descripció de cada peça i s’incorpora al registre de l’exemplar (material annex), perquè es pugui consultar al catàleg en línia de la biblioteca”, indica Verger. I, després, s’arxiva en un dossier individual, on es fa constar la firma topogràfica del llibre. Així es manté el vincle del material amb el llibre on ha estat trobat.

Verger reivindica la importància de la tasca de catalogació dels exemplars. “La catalogació, sobretot en una biblioteca com la nostra, és una feina primor­dial, a més de la conservació, perquè ens permet saber el que tenim”. Calcula que encara queda per catalogar entre una tercera i una quarta part del fons antic i això suposa, en total, més de 37.000 llibres, de manera que encara queda marge per conèixer altres detalls de la història dels nostres avantpassats.

Article: “La biblioteca dels tresors ocults” de Carina Farreras, a LV del 6 d’agost de 2017. http://www.lavanguardia.com/encatala/20170806/43374742031/biblioteca-tresors-ocults.html

 

 

 

Read Full Post »

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .

 

 

Read Full Post »

Antiga sala Toda a la Biblioteca de Catalunya amb la Col·lecció Bibliografia Espanyola d’Itàlia
(Fontanals; Losantos, 2007)

 

Jordina Gort (2015) parla, a la seva tesi, de la biblioteca de Toda, del contingut i dels autors, principalment estrangers, que més el van influir. Sense entrar en els detalls que estudia l’autora, val la pena destacar algun tret del fons bibliogràfic tot assenyalant allò que aporta de nou respecte a les col·leccions d’altres bibliòfils. En primer lloc, la biblioteca de Toda no se centra, com és habitual en altres col·leccionistes del país, en els impresos sortits de les premses catalanes i espanyoles, sinó que inclou majoritàriament llibres publicats a Itàlia, als Països Baixos, al Regne Unit, a França i a altres països europeus, i hi dominen les llengües estrangeres —això vol dir que els seus donatius han enriquit les nostres biblioteques amb uns fons que, altrament, difícilment hi haurien ingressat. A més, una part important del fons no respon a un mer afany col·leccionista, sinó que es basteix a partir dels interessos personals del propietari, de les seves preferències lectores; per això, abasta una àmplia mostra de matèries —llibres d’història i de geografia, d’etnologia i de costums, de biografies, memòries i relats personals i també de literatura, sobretot europea i nord-americana. En aquest gran segment de la col·lecció no hi mancaven els llibres rars i preciosos, però una part important de les edicions de bibliòfil que Toda posseïa es concentrava principalment en dues de les col·leccions que van anar a parar a la Biblioteca de Catalunya, i que són les que representen més fidelment el tipus de col·lecció de bibliòfil habitual, la que se circumscriu a un tipus concret de document, als impresos d’un lloc, a una matèria concreta… Em refereixo a la Col·lecció Elzeviriana i a la Bibliografia Espanyola d’Itàlia. Una gran part de la primera va entrar a la Biblioteca entre 1920 i 1922 i consta de més d’un miler d’edicions dels segles xvi, xvii i xviii dels Països Baixos —algunes de molt preuades—, dels tallers dels Elzevier i els Plantin, entre d’altres. La segona va ingressar a mitjan dels anys trenta, quan Toda va tenir enllestit el repertori del mateix títol que publica en cinc volums entre 1927 i 1931; en aquest cas, es va tractar d’una compra i no d’un donatiu, ja que, amb la fallida dels bancs de Catalunya i de Reus, Toda havia perdut part de la seva fortuna i necessitava capital per mantenir el nivell de vida a què estava acostumat i, sobretot, per continuar enriquint amb els seus cabals el patrimoni pobletà. La col·lecció inclou més de 3.000 volums dels més de 6.200 descrits en el repertori, i consisteix en llibres d’autors espanyols impresos a Itàlia, traduccions italianes d’obres espanyoles i obres italianes sobre Espanya. L’objectiu de la bibliografia és testimoniar la influència catalano-aragonesa i espanyola en el territori italià i, en paraules de Pla (1975, p. 82), és un “autèntic monument a les relacions ítalo-espanyoles”. La col·lecció no es va catalogar fins a la postguerra, quan, instal·lada a l’antic Hospital de la Santa Creu, la Biblioteca de Catalunya va disposar d’espai per allotjar-la.

Article d’ Assumpció Estivill Rius: “ Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016. Imatges extretes de l’article.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Antiga Sala Toda a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (“Col·lecció de postals, Fons Joan Gómez Escofet”, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Biblioteques)

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 

“ La mayoría de los intentos por definir el libro de artista que he conocido no consiguen su objetivo ni de lejos: o son demasiado vagos ( un libro hecho por un artista) o demasiado concretos ( no puede ser una edición limitada). Los libros de artista toman cualquier forma, participan de cualquier posible convención en cuanto a la producción de libros, de cualquier ‘-ismo’ del arte y literatura predominantes, de cualquier modo de libros, cualquier forma, cualquier grado de fugacidad o durabilidad archivística. No existen criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios para definir lo que no lo es, lo que participa de uno o lo distingue de otro. Los libros de artista son un género singular, en última instancia un género que trata sobre sí mismos, de sus propias formas y tradiciones, como de cualquier otra forma o actividad artística. Pero es un género tan poco atado por limitaciones de medios como las rúbricas más familiares de la pintura y escultura. Es una zona que precisa descripción, investigación y atención crítica antes de que emerja su especificidad. Y ése es el fin de este proyecto de actividad concreto, que está en algún lugar de la intersección, fronteras y límites de las actividades arriba mencionadas, adquiera su propia definición particular. El libro de artista como idea y como forma”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

 

 

 

Read Full Post »

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per tothom, per lectors i per bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Read Full Post »

“ Els dies feiners ven queviures, robes, mobles, gèneres de punt i atuells de tota mena. Els senars i els dissabtes fa encants. El diumenge ho deixa tot de banda i es posa a vendre llibres. Cal santificarlo d’una manera digna. I el Mercat de Sant Antoni ho fa així. L’esperit substitueix la matèria, car no solament de pa viu l’home…

La carn, el peix, les fruites, les verdures, els llegums, les robes diverses i els mobles vells i nous desapareixen del Mercat i dels Encants per donar pas als llibres. Hom tanca les portes de ferro dels xamfrans i el seu interior queda buit; hom desmunta les parades al defora, i els Encants apareixen deserts. Immediatament, en lloc d’aquelles, ho sorgeixen les de llibres.

Abans, pobres, havien de fer la viu-viu al costat dels gèneres. Del 36 ençà, que assoliren drets de ciutadania, s’hi belluguen sols. Havien après de caminar pel seu compte. No havien, ja, de menester els caminadors que eren les altres parades. A partir d’aquella data, doncs, comença el que podríem dir-ne l’època moderna del Mercat de llibres vells de Sant Antoni.

Parlem-ne. I diguem per començar que, en realitat, aquest Mercat diumenger de llibres vells no és un de sol, sinó que en són dos; o dit d’altra manera: que té dues parts. Una, la primera, que comença a primera hora del matí, i la segona, de les deu en avall. En aquella hora encara no hi ha gaires parades a punt de solfa. La majoria són a mig muntar. Molts dels venedors i llibreters esmorzen a les tavernes i als bars propers. Arrambades a les voreres dels quatre carrers que el volten, hi ha les caixes, plenes de gènere, amb rodes de ferro, ben tancades amb cadenats, talment presos de llibres, com abandonades a llur sort. No hi ha gaire gent. El Mercat no comença d’animar-se fins a les deu tocades.

A l’hora primerenca, que és de calma, però, ja funciona intensament. La calma hi és més aparent que no pas real. És el moment, no menys, dels conciliàbuls llibreterils, febrosos, durant els quals els llibreters que no hi paren i que hi van a furetejar, els que hi paren i els venedors volten per veure si arrepleguen alguna ganga. S’hi fan les transaccions de llibres, diguem-ne en família. Els més cobejats passen de mà en mà, i el qui en dóna més és el que se’ls emporta.

Imatges  vistes  a http://mrokins.blogspot.com.es/2012/04/el-diumenge-al-mati-el-mercat-de-sant.html

 

La llambregada prèvia i professional és obligada. El bon llibreter, igualment que el bon elector d’abans, s’ha de llevar de bona hora, sinó…

No manquen de donar-hi un tomb, ni un sol diumenge, els barraquers de Santa Madrona. Cal refer les existències de la barraca, o cal rejovenir-la amb algues novetats.

Hi fan cap els corredors de llibres, disposats a caçar, si la hi troben i poden, i disputant-se-la entre ells, una peça important. Ah!, cada dia que passa en maten menys…

Aquest mercat, estrictament professional, de les deu del matí en amunt ja no funciona.

Aleshores comença el segon, o la segona part. Composta de públic autèntic, amb la barreja escadussera d’algun amateur o aficionat entès i tocatardà. És quan comencen l’animació, la cridòria i el tragí que li donen un aire alegre”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.125-126.

Imatge vista a: http://sacredtrespasses.com/sacredtrespasses/2016/5/21/readers-in-barcelona

 

&          &          &          &          &          &          &

 

José María Carrascal Muñoz fija once posibles ‘ caminos del bibliófilo’ y Francisco Mendoza Díaz-Maroto señala veinte ‘especialidades bibliofílicas’. A cualquiera de las dos clasificaciones nos podríamos haber acomodado en esta ocasión, mejor que a las dos mil apuntadas por Porter, sin embargo sólo señalaremos algunas de las ramas de la bibliofilia, que se pueden considerar clásicas con subdivisiones que nos permitirán situar estas obras expuestas en alguna de las ‘especialidades’.

  1. Manuscritos ( medievales – objeto de la más alta bibliofilia-, ilustrados con miniaturas, orientales, autógrafos, originales, …).
  2. Impresos ( incunables, editiones principesm primeras ediciones, ediciones originales, ediciones ilustradas, obras de una época, …).

  1. Encuadernaciones.
  2. Libros que presentan hu ellas de su ‘fortuna’

( con señales de propietarios anteriores – dedicatorias, exlibris o superlibros -, con anotaciones del autor o de lectores, …).

5.- Manuscritos o impresos de un tema o una materia ( la variedad es enorme y si pueden incluirse en alguno de los puntos anteriores su interés se verá acrecentado).

En algún caso se ha mencionado el término ‘ biblioteca selecta’, para la que no se ajusta a la clasificación indicada ni a las que han imaginado otros autores, y que está abierta a todos los temas y a todos los autores. En ella el bibliófilo se atiene al valor intrínseco o al interés de cada libro concreto y a la concurrencia de uno o varios de estos criterios: autor, tema, cuidado de la edición, ilustraciones, encuadernación, belleza, rareza y antigüedad”.

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 14-15.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »