Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Homilies d’Organya, s. XII-XIII.

“La Biblioteca de Catalunya va ser la més beneficiada per les donacions del mecenes, que van   seu fill Felip —una peça que la Biblioteca valorava, ja que l’exhibia al costat de tresors com les Homilies d’Organyà; el Cançoner Gil; el primer esborrany de L’Atlàntida de Verdaguer; els Rudimenta grammatices de Perotus (Tortosa 1477), que era el primer llibre estampat a Catalunya; els únics fulls que resten del Tirant publicat a Barcelona el 1497 (per Pere Miquel i Diego Gumiel), etc. (Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, vol. 1, núm. 2, 1914, p. 127–128, 131). Residint ja a Escornalbou, a inici dels anys vint, envia molts més donatius a la Biblioteca: a més de la Col·lecció Elzeviriana, aquells anys hi ingressen fins a uns 14.000 volums més. El Butlletí de la Biblioteca de Catalunya (vol. 6, 1920–1922, p.

Rudimenta grammatices de Perotus

401–403) dedica força espai a les col·leccions del mecenes i a resumir-ne els donatius. Hi destaquen els títols emblemàtics de revistes angleses, franceses i holandeses, els llibres de biografia, de memòries i de relats personals, que van obligar a construir “més de 80 metres lineals de prestatgeria metàl·lica”, la literatura anglesa i la italiana en edicions precioses, les obres de bibliografia, les històriques i sobre fets militars, els tractats de jocs i d’esports, els llibres sobre teologia protestant, etc. En el mateix volum 6 del Butlletí (p. 402–403) també es mencionen les donacions destinades a la biblioteca benedictina de Montserrat i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. La primera va rebre uns 9.000 volums, entre els quals hi havia biografies eclesiàstiques, llibres de teologia, d’història de les missions, del protestantisme…, i la biblioteca de la cartoixa d’Escaladei, que Toda havia recuperat.

L’Arxiu, per la seva banda, va acollir inicialment els papers d’Alí Bei i les edicions de les seves obres, així com una “envejable col·lecció de llibres i relacions estrangeres de viatges per Espanya”. Bon amic d’Agustí Duran i Sanpere, que n’era l’arxiver, Toda va anar traspassant caixes de material a l’Arxiu des de 1922 fins als anys trenta i completava la col·lecció d’Alí Bei a mesura que n’adquiria noves edicions —la correspondència publicada de Toda a Duran deixa constància del degoteig de materials (Gonzalvo, 2001).

Les xifres del llegat, que també incloïa una col·lecció de llibres anglesos i francesos sobre Espanya i una quantitat important d’estampes i gravats, varien segons l’autor que en parla, però probablement estaven pel voltant dels 7.000 llibres, uns 6.000 gravats amb retrats de personatges il·lustres i una bona col·lecció de retrats fotogràfics de personatges del món de la cultura, la noblesa, i de tipus populars.

Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, article d’Assumpció Estivill Rius a “BiD Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, nº 37. http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

 

Cançoner Gil

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ La Bibliología primeramente se designó con el nombre de Bibliografía, confundiendo la parte con el todo; puesto que esta palabra significa, según su etimología griega, descripción de los libros y la Historia Literaria es la base fundamental de ella. La voz Bibliología dimana de dos griegas, Biblion, libro, y logos, razón o tratado, de donde se deduce que todo lo que se refiere a la entidad del libro constituye la Bibliología.

Los fines de esta ciencia son facilitar el Bibliotecario los libros, por medio de una constante aplicación, a quienes van a consultarlos, o también investigar en sus aficiones múltiples que no se conocen; además enseña a la persona que estudia esos documentos ( los libros) el método científico con que de una manera más rápida llenará los justos deseos del investigador.

No siempre es fácil describir un libro ni, por tanto, fijar los límites de la Bibliología, porque a veces no basta al objeto la portada de la obra, no dándola bien a conocer; y en este caso, es necesario acudir al interior del libro, y así diremos que todo lo que no llega a circunstancias de detalle corresponde a la Bibliología, y lo accesorio para describir pertenece a la Bibliografía.

Abarca la Bibliología partes que parecen diferentes, y sin embargo están unidas por diferentes vínculos. Los llamados Estudios de erudición ( colecciones monumentales), la Historia de las Bibliotecas, la Tipografía, la Biblioteconomía y la Bibliografía serán objeto de nuestro estudio.

Los Estudios de erudición son los que tienen caràcter reflejo, que no son creadores; así, por ejemplo,las notas de Clemencin, Ríos, etc., en Don Quijote de la Mancha, son estudios de erudición, sucediendo lo propio en trabajos científicos. La palabra erudición es de uso es de uso antiquísimo en los idiomas europeos. Con ella se da a entender una gran extensión de conocimientos en literatura antigua, en filología y en asuntos históricos.

Article: “ Bibliología. Su concepto y fin”, de Baldomero Diez y Lozano, a la revista El Bibliófilo, nº 2, de desembre de 1945, pp. 5.

 

Anuncis

Read Full Post »

” Els llibreters de vell a la moderna estan en certa manera recolzats en els bibliòmans, que seria un error confondre amb els bibliòfils i els recercadors. Poden distingir-se diferents espècies de bibliòmans: els especialitzats, els fantàstics, els envejosos, els vanitosos i els ‘tresorejadors’. El bibliòman ‘tresorejador’ viu feliç posseint els seus llibres, perquè els estima gelosament. La seva biblioteca és un serrall on no hi entren ni els eunucs; els seus plaers són discrets, silenciosos i ignorats; no permet a un amic la contemplació de cap de les seves favorites, freqüentment poc dignes d’excitar l’enveja i que ell, embadalit, recorre amb els ulls i la mà. S’assegura que cap rival li disputi els encants d’edició i enquadernació dels que està cor-robat: gaudeix en la soledat. Nega les seves riqueses com si tingués por dels lladres i es ruboritza per elles com si les hagués adquirit de mala manera. S’enfada si li fan preguntes al respecte i abans mentirà que confessar-se propietari d’un volum que ha comprat legítimament.
Els seus llibres jauen tancats amb una clau triple, ocults darrere d’un opac cortinatge, com si fos el vel de l’Arca de l’Aliança. Aquestes precaucions, no obstant això, en pocs casos estan justificades per la naturalesa de les obres que no franquegen en absolut la rigorosa censura moral i religiosa. Hi ha en aquests bibliòmans una passió reconcentrada, purament egoista, que s’alimenta de si mateixa, passió que creurien profanada si el seu objecte no fos un misteri pel món”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 69-70.

 

Grolier i Aldo Manuzio, pintats per François Flameng

“ Un libro viejo en perfecto estado de conservación, que reúne la rareza á su mérito literario, es un hallazgo feliz para un aficionado; pero en esto como en todo puede haber exageración; hay quien manifiesta con grande énfasis un libro cuyas hojas no se han abierto aun, sin pensar que esta especie de inútil virginidad, si algo prueba, es que el tal libro no ha merecido los honores de ser leído, ó que el poseedor de él no era sino únicamente guardián. Con todo, de esta clase de rarezas, más curiosas que útiles, hay algunas que se adquieren á gran precio, se conservan con gusto, se muestran con vanidad y no se leen casi nunca, ya á causa de su contenido, que no tiene interés, ya porque su riqueza exterior las pone fuera de uso. Pero estas joyas son el adorno de los días de fiesta y contribuyen á hacer una biblioteca más hermosa y más completa. Uno de los bibliógrafos mas instruidos dice con mucha verdad, respecto á este asunto: ? Los libros, así como los hombres, tiene sus títulos de nobleza, y los D’Hozier, bibliográficos, suplen los cuarteles de un volumen con las celebridades de toda especie á quienes ha pertenecido, desde las favoritas de los reyes hasta los prelados ó modestos literatos. Armaduras, divisas, cifras, firmas y aun tradiciones, todo sirve de prueba en esta justificación, y ya se sabe lo que aumenta el valor de los libros, y á qué elevados precios llegan los volúmenes condecorados con la divisa de Grolier, la cifra de Enrique II ó de Diana de Poitiers; las armas de De Thou, o de Colbert, d’Hoyen, de Soubise, ó de la firma de Racine, de Bossuet ó de otros personajes célebres.

Lo mismo puede decirse de los antiguos manuscritos y de los libros pertenecientes á los primeros tiempos de la imprenta: sus caracteres y sus adornos, que hacen las delicias de los bibliófilos y de los bibliómanos de nuestros días, serían, de seguro, en su mayor parte, por su mal gusto y mediana ejecución, reprobados y despreciados con desdén, sino los rodeara la aureola de la antigüedad. Pero es preciso ser indulgentes con los que tienen el inocente placer de conservarlos con esmero, describirlos con minuciosa exactitud, sacar de ellos facsímiles, y aun reimprimirlos en número de 50 á 80 ejemplares. Esta es una de las debilidades de los aficionados, la cual, sin embargo, tiene la ventaja de fomentar el estudio de la historia y del arte”.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas” ; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9-10.

 

Read Full Post »

 

“Hi ha molts oficis a l’aire lliure i ple carrer. Però el més penós i ingrat és, realment, el de les parades de llibres, que no tenen els beneficis dels venedors de melons, ni les gangues dels drapaires.
La parada de llibres, com altres petites indústries, pot establir el seu comerç sense fons de reserva, ja que no li cal tenda, dependent, catàlegs ni il·luminació. D’antuvi escull un espai vuit en el parapet d’un pont, d’un moll, en l’angle menys inodor d’un carrer: es proveeix d’una mena de llicència, d’uns quants calaixos de fusta, alguns lots de llibres que classifica pel seu pes i per la seva coberta; després exposa la seva mercaderia que cada transeünt ve a flairar , i com hi ha tants gustos com espècies de llibres, la venda diària és quasi la mateixa i suficient per mantenir un bevedor o a una família pobra, tot i que moltes vegades la pluja, el vent i el fred conspiren contra l’esperança d’una olla o d’una ampolla de vi.
Molt depèn aquest humil i roí negoci de la temprança i la calma atmosfèrica! L’amo de la parada, que viu en unes golfes o a la taverna, prediu les tempestes amb més antelació que un vell pilot, i el bon temps amb més seguretat que l’Observatori Astronòmic.
Com consulta la marxa dels núvols i els girs del gallet! Mou el cap i torna a port, amb la barca que guarda la seva fortuna, o bé es frega les mans i desplega cantussejant tota la seca càrrega, sense por per les avaries.
Sovint, el principiant, que no coneix els secrets oracles del baròmetre i que es fia d’un cel blau i un sol enganyador, veu com els elements destrossen el seu fràgil capital; l’huracà, esclatant de cop i volta, persegueix per l’aire els opuscles desfullats, la pluja amb amples gotes es cola entre els plecs d’una capçalera intonsa, rellisca de full en full i enfonsa a la mateixa Bíblia en aquest nou diluvi. Així el llaurador de VirgiliDelilleThopmson Saint-Lambert plora les seves collites, el treball d’un any perdut en un dia.
El llibreter de carrer és, en general, de Normandia, com el venedor d’hortalisses: coneix millor el preu de les pomes que el dels llibres, i valora la seva mercaderia segons l’aspecte del comprador que la demana.
Sorprèn en els vostres ulls l’emoció que us envaeix veient algun llibre i el taxa proporcionalment a aquella emoció, amb gest apressat o amb fingida indiferència”.

 

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 59-61.

 

Les saisons de Jean François de Saint-Lambert

 

“La biblio-manía, propiamente dicha, es, sin duda, una ridiculez que muchas personas cometen formando bibliotecas por vanidad, por lujo, ó por tono: pero estas personas ¿ son acreedoras á que se las critique con más razón que á aquellas que compran cuadros, antigüedades, relojes ó cualquiera otro objeto de fantasía? Los unos como los otros contribuyen con su fortuna á alimentar la industria intelectual y comercial, y sin estos aficionados á los hermosos volúmenes y á las lindas ediciones adornadas con todo el lujo imaginable, la librería, la papelería, la imprenta, la encuadernación, etc., est5arían reducidas á la fabricación, bien limitada, de las obras de mérito y utilidad reconocidas, que solo compran los sabios y las personas que leen los libros de sus bibliotecas.

Compárese, en fin, con relación a la moral, al Coleccionador de libros con el Coleccionador de onzas de oro: el avaro se encuentra incesantemente en una agitación febril, producida por su ruin y esteril pasion, está inquieto, es desgraciado, tiene la conciencia de su vicio y sabe la reprobación que le rodea: para ser dichoso necesita estar solo y ocultar sus tesoros. El biblio-filo al contrario, revosa de alegría, cuenta lo feliz que es á todo el que quiere oirle; sus libros son su orgullo, sus títulos de honor; goza con su posesión y con los elogios que le proporcionan.

Al amor del lujo, á la vanidad, alguna vez también a la falta de instrucción debe este género de industria su sostén y sus progresos, haciendo á los ricos sus tributarios.

 

Contenténemos, pues, con sonreirnos de la satisfacción de aquellos que no poseen los libros sino como muebles de pura curiosidad. Si el propietario de una bonita biblioteca no la tiene máas que por ostentacion, ó no puede hacer de ella ningun uso personal, el ridículo será para él solo: mas la industria habrá prosperado con aquella adquisición, y el sabio ó el aficionado instruido, pero pobre, sabrá aprovecharse de ella y hallará lo que él no posee.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas“; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

 

 

Read Full Post »

“Hem de tenir el llibre alegre”. L’esmentat Beraldi, al fer l’elogi d’Eugène Paillet, magistrat parisenc que fou un dels més fins bibliòfils del seu temps, diu una cosa que sembla definitiva; “Té el llibre alegre”.
Per ell – continua – la caça del llibre fou una diversió i un plaer. En canvi, passa revista a altres tipus menys recomanables de bibliòfils. El trist, que es passa el dia sospirant per les ocasions perdudes; el lúgubre, que absorbeix un llibre bonic com si es tractés d’una amarga medicina; el gelós, que amb els ulls us retalla contemplant la vostra biblioteca; l’enutjós, lamentant-se del preu que ha pagat per aquest o per l’altre exemplar; el xerraire, que ús dóna la llauna referint les seves troballes; el preocupat, a punt de caure a terra pel pes de les seves adquisicions; el misteriós, que considera una tragèdia que algú fiqui el nas en la seva biblioteca; el modest amb afectació, que us indueix a odiar els seus propis llibres criticant-los ell mateix; el malaltís, per acabar, que dia i nit pensa en els seus llibres i pel qual la bibliofília arriba a ser una obsessió”.

 Bibliopola. Libros, libros y… más libros de Sempronio, S.A.D.A.G., Barcelona, 1959, p.11-12.

 

“ Después del papel, son los tipos los que han de ser seleccionados con mayor esmero y atención. En primer lugar, se ha de proporcionar su tamaño en estilo y en las tendencias de sus líneas, trazos y perfiles al de las páginas, y elegirlos con medidas proporcionales a las márgenes; de nada depende tan directamente la belleza de la página impresa, como del juego entre los blancos y los negros, la luz y la sombra, la superficie impresa y la de los blancos y amarfilados fondos inmaculados del papel. En tipografía existe la página que nos recuerda, con su falta de espacios, de puntos y apartes, por el grosor excesivo del fuste de los tipos y por la ausencia de vanos y respiros, al muro ciclópeo y a la fortaleza medieval, con todos los sueños, ideales y aspiraciones propios de su tiempo. Aquella otra que aliviada de negros, peraltada de fuste, libertada, a su vez, de enlaces y perfiles, decorada con las típicas viñetas aldinas y de Ratdolf, nos evocan el estilo plateresco y las ideas que informaron, crearon y sostuvieron el Renacimiento. En la letra hay las mismas posibilidades de expresión que en cualquier otra rama de la artesanía o del arte; por ello la necesidad de acomodar el tipo a la página y ésta a la materia, ideas y pensamientos que se encargan de expresar”.

LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del ibro antiguo, El Bibliófilo, Madrid, 1947; p. 11.

 

Read Full Post »

Imatge en el vlok Notes de bibliofília catalana 

“ No sé si són els fets o el temps els que acaba configurant els record. A vegades la casualitat acaba tancant cercles iniciats molts anys enrere i configuren un tot homogeni.
Mai més podré ensumar aquella olor de paper vell, de pols; no podré tornar a remenar aquelles piles de llibres, amuntegats durant anys, enterrats entre gravats, mapes i manuscrits, esperant ser exhumats. En aquell espai mort i viu alhora, hi vaig anar adquirint llibres que calmaven la meva compulsiva curiositat. De mica en mica vaig comprar cadascun dels volums de les Històries d’altre temps: Textes catalans antichs triats entre les produccions de caracter novelesch escrites en nostra llengua o en ella traduhides durant els segle XIV a XVII (1), editats pel bibliòfil Ramon Miquel y Planas i impresos per Fidel Giró, des de l’any 1905. Però quan la llibreria va abaixar les seves portes, me’n faltaven dos que no vaig saber trobar: Les Faules d’Isop i les Faules isòpiques (2).

Estava palplantat davant de la porta del carrer de la Canuda. A la paret encara hi sobrevivia el relleu de pedra amb el nom: Llibreria dels set savis. Ja no hi és. Com la llibreria. Com els llibres? On deuen ser els bustos dels savis que coronaven una de les antigues prestatgeries?
Vaig mirar cap a munt, buscant llum a les finestres del palau dels comtes de Solterra. Un edifici senzill, del segle XVII. On hi havia l’antic cinema Niza havia estat el jardí del palau. Pujo; no pujo? Les escales són estretes. No es corresponen a les escales d’una casa senyorial. Deu ser l’entrada de servei. Em tremola el pols però truco a la porta del primer pis.
M’obre un home de cinquanta i pocs anys (això ho sé ara), però sembla que en tingui més. És prim, de cara rebregada, i porta un guardapols blau marí, com aquells que feien servir els adroguers. Li explico les meves ànsies d’Isop i em fa passar a l’interior del palau. Habitacions immenses de sostres altíssim, mobles sumptuosos que fan olor a nissaga, catifes i prestatges de llibres que arriben fins el cel; volums i més volums que parlen de cinema, aparells fonogràfics, cartells de cinema antics, càmeres, projectors, zoòtrops, llanternes màgiques… L’home se n’ha anat cap endins, silenciosament. No se sent cap soroll. Potser una lleugera remor de la gent que passa pel Portal de l’Àngel.
— Això és el que buscaves? — pregunta mentre m’allarga un llibre.
Els dos exemplar de les faules enquadernats en tela en un sol volum. El fullejo embadalit mentre contemplo els gravats originals de les edicions gòtiques del segle XVI.
— Res. No em deus res — em respon quan anava a preguntar.
— I la llibreria?
— Ja és història.
— I els desitjos? I els secrets amagats?
— Sempre hi haurà desitjos i sempre hi haurà secrets.

Surto al replà i deixo enrere aquell món ocult a la vista dels mortals, com si sortís d’un bosc atapeït d’arbres, boires i esperits. Començo a baixar les escales mentre Miquel Porter tanca la porta de la platea i, com quan era petit, em deixo dur per les veus dels actors de les pel·lícules, que ressonen màgicament rere les cortines de vellut.

(1)La història de Valter e Griselda, de Petrarca; Lo somni, d’en Bernat Metge; Lo carcer d’amor, de Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernadí Vallmanya; Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona; La història de Jacob Xalabín, seguida de la de La filla de l’emperador Contastí; Tractat de Scipio y Anibal, seguit de la Destrucció de Jerusalém; Historia de l’esforçat cavaller Partinobles; Viatge al Purgatori de Sant Patrici, per Ramón de Perellós, seguit de les Visions de Tundal y de Trictelm, y del Viatge d’en Pere Portes a l’Infern.

(2) Faules d’Isop, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI (Barcelona 1550? y 1576) i Faules isòpiquesde Aviano, Alfonso, Poggio y altres autors, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI.

Article:”Llibreria dels Set Savis” d’Aurora Altisent, vist En el vlok Bereshit

Llibreria dels set savis d’Aurora Altisent, imatge extreta de l’article.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

“ los buenos libros primero; lo más seguro es que no alcances a leerlos todos”, Henry David Thoreau.

 

 

Read Full Post »

Libri Quattuor Sententiarum de Pere Llombard, (ca.1150)

 

“Entre llibres del XVIII i XIX es conservaven intactes uns fulls de paper calats amb motius ­geomètrics, delicats i preciosos. Un és negre i un altre blanc. Dibuixos de filigranes que semblen vidrieres gòtiques o, conjectura la bibliotecària, “ neules mallorquines”, l’ornamentació que elaboraven els convents i cases de l’illa per celebrar el Nadal.

I més curiositats, com el full adherit a un gravat del segle XVIII que reprodueix ­fidelment el Palau Reial de Madrid durant la marxa de Felip V en la cam­panya de Portugal (4 març del 1704). El full, la finalitat del qual era reforçar la part posterior del rasclat, és un registre de malalts del segle XIX que es feia servir als hospitals de França durant les guerres napoleòniques.

Neules de punta mallorquines.

Amb tot, una de les troballes més interessants que s’han produït a la sala de manuscrits va sorgir gràcies al mateix deteriorament de l’obra, un procés natural que la biblioteca tracta de frenar adequant el lloc amb les millors condicions de llum i temperatura. En sostenir un volum factici titulat Dialogi de inmortali amb diversos tractats de Pere Alfons de Burgos impresos a Barcelona al segle XVI, es va desenquadernar. El pergamí que fa la funció de ­tapa de cobertura en una recopilació d’obres va quedar desprès del cos del llibre, deixant veure el reforç del llom (com es veu a la fotografia situada a la ­pàgina anterior). “En una època en què res no es llençava si es podia fer servir per a un determinat propòsit –descriu Verger–, és habitual trobar trossos de pergamí i de paper, manuscrits i impresos, en les enquadernacions dels llibres antics a fi de reforçar-les”.

Així, l’impressor barceloní que es deia Claudio Bornat va fer servir el 1562 –com data el llibre– un pergamí ja escrit que devia tenir per allà per ser utilitzat com a reforç en el recosit dels volums. El fons de reserva de la UB va cridar un prestigiós investigador en història medieval de la Universitat de Saint John, Daniel Gullo, perquè analitzés i datés el text que apareixia al llom. De què es tractava? “ Gullo va descobrir que era un fragment desconegut d’uns Comentaris de Sant Bonaventura en les Sentències de Pere Llombard del… segle XIV!”, exclama la responsable de la custòdia de l’obra.

Marca d’impressor de Claudio Bornat, 1581.

Un text de dos segles anteriors a l’obra impresa, i que ha servit de base per a un estudi posterior sobre la difusió de l’obra franciscana, hauria quedat ocult per sempre si no s’hagués desprès. El volum en qüestió compta no només amb la marca identificativa de l’impressor, una imatge d’un nen Jesús cavalcant una àguila, sinó l’exlibris de Josep Jeroni Besora, el seu primer propietari, que va donar tota la seva col·lecció al Convent de Sant Josep, situat on ara hi ha el mercat de la Boqueria, explica Verger. Besora va ser un clergue de Lleida, humanista, que va presidir breument la Generalitat el 1656, i que va reunir una bi­blioteca d’uns cinc milers de llibres, de grans dimensions per l’època. Al seu testament, realitzat a favor dels carmelites descalços de Barcelona, va espe­cificar la condició de que la col·lecció fos d’ús públic.

El 1835, amb la desamortització de Mendizábal que va expropiar l’ Església dels seus béns, els ­llibres albergats a Sant Josep, juntament amb els preservats en convents com Santa Caterina, Sant Francesc d’ Assís o del Carme, van anar a parar al monestir de Sant Joan de Jerusalem, situat a la Via Laietana. Les monges van ser expulsades i centenars de llibres, amuntegats a les sales. El 1840 es va inaugurar una biblioteca. “Tot i això, es nota en les obres el deteriorament propi de les poques cures que van rebre en mig segle. Humitats, forats per insectes, enquadernació en mal estat…”. El 1880, coincidint amb la restauració de la biblio­teca de la UB, tot el fons va ser traslladat a l’edifici central i es va condicionar la sala dels manuscrits. El convent va ser enderrocat.

Dibuix en una fulla. Una de les peces estrella de la col·lecció de la sala de manuscrits de la Biblioteca de Reserva de la UB, és la imatge d’un pastor gravada sobre una fulla d’arbre. Va ser la primera peça trobada, fa deu anys (Xavier Cervera). Imatge de l’article.

El volum de les curiositats descobertes ha obligat a crear un nou arxiu específic per a aquestes petites peces que són als llibres però no en formen part. “Primer es redacta una descripció de cada peça i s’incorpora al registre de l’exemplar (material annex), perquè es pugui consultar al catàleg en línia de la biblioteca”, indica Verger. I, després, s’arxiva en un dossier individual, on es fa constar la firma topogràfica del llibre. Així es manté el vincle del material amb el llibre on ha estat trobat.

Verger reivindica la importància de la tasca de catalogació dels exemplars. “La catalogació, sobretot en una biblioteca com la nostra, és una feina primor­dial, a més de la conservació, perquè ens permet saber el que tenim”. Calcula que encara queda per catalogar entre una tercera i una quarta part del fons antic i això suposa, en total, més de 37.000 llibres, de manera que encara queda marge per conèixer altres detalls de la història dels nostres avantpassats.

Article: “La biblioteca dels tresors ocults” de Carina Farreras, a LV del 6 d’agost de 2017. http://www.lavanguardia.com/encatala/20170806/43374742031/biblioteca-tresors-ocults.html

 

 

 

Read Full Post »

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .

 

 

Read Full Post »

Older Posts »