Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Hotel Drouot

“El llibreter de vell avar, vaga dia i nit com l’ombra d’un autor privat de sepultura o d’impremta, entre els vacil·lants i polsosos edificis dels seus volums acumulats en desordre, de peu o tombats, mostrant el llom o els corts, humits, arnats o podrits; aquest llibreter no fa recomptes mai; els mira, els somriu, els hi llança sospirs, els toca i els apila igual que un nen que, fent castells, de naips, els té i gaudeix amb ells.
-Tinc, per descomptat, l’obra que vostè desitja – respon sorneguerament a la majoria de les peticions que li fan; sí, certament tinc això: dos o tres exemplars, però no els venc, els guardo per mi. Mai té un prou llibres bons.
– Ah! No li sembla bé el preu? – diu enrabiat, per poc que algú es permeti una observació sobre la carestia extraordinària d’un llibre que es digna vendre – Bah! No m’interessa trobar comprador. Molt bé, no se l’emportarà si no paga el doble. Vaig tenir la condescendència de cedir-li a vostè un autor que tinc en gran estima; creia que m’ho agrairia, i regateja vostè com en una tenda d’ultramarins! No, no; no em desprenc d’ell per cap preu. Busqui un altre llibreter.

El rei Astiages mana a Harpagò matar el seu net Ciro. Vist a la Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Harpago_(general)#/media/File:Jean_Charles_Nicaise_Perrin_-_Cyrus_and_Astyages_-_WGA17209.jpg

Després el botxí us fot al carrer, espiant amb mirada neguitosa per si us emporteu alguna cosa, i després torna a la seva lloriguera i passa revista al seu exèrcit de llibres vells. S’adorm pensant en ells i no es desperta sinó per verificar que els lladres no s’han emportat les seves estimades joies. I no odia menys als aficionats que van per envejar-li i tal vegada a robar- li ( a pes d’or) un in-foli que d’altra banda pot adquirir-se al pes en qualsevol lloc de venda de paper per cremar. Així comencen les seves tortures i temors, no hi ha lleona que defensi millor als seus cadells, ni Harpagó que trobi tant a faltar el seu petit cofre: o menysprea massa els diners o concedeix excessiu valor als llibres. Es podria dir que cada volum que algú aconsegueix arrancar-li, estava adherit a les més sensibles fibres del seu cor.
Aquesta avarícia de llibres no és desinterès de borsa, lluny d’això, el llibreter de vell avar, l’esperit del qual no s’il·lumina amb el gas de les subhastes de l’Hotel Drouot, especula ell sol sobre el valor dels llibres que porta a subhasta in-petto i que puja fins a les exageracions més capritxoses, segons les presumibles necessitats del comprador, segons l’estació, segons l’hora. Un llibre no té cap preu quan aquest bon pastor tanca les seves ovelles a la pleta; un llibre està molt a prop d’abandonar el seu cau quan se li basteix un pont d’or o d’adulacions, perquè aquest avar adora un elogi procedent de boca sàvia. El prudent Enees no va baixar als inferns sense proveir-se abans de pasta de farina i mel per ensopir a Cerbero“.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 55-57.

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquél que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre… y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único.

Article: “ ¿Qué es una edición de bibliofilia?, de Candela Vizcaíno en el seu vlok. Abril 2011.  (  https://www.candelavizcaino.es/  )

Anuncis

Read Full Post »

-“ En 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carles V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid(1) de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

 

El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

(1)Antigua mesura francesa de capacidad para árido y líquidos, equivalente a unos 18 hectólitros.

Homilies d’Halberstadt

 

“ (Bibliopolas) “ Esta casta es variadísima, y aunque acarrean grandes males a los aficionados a los libros, es necesaria a la sociedad, al igual de otra, que no nombro, para evitar mayores desgracias; se dividen en categorías, y abundan los de la ínfima, que no conocen el libro más que por las tapas, de los que nada diremos; los hay que pasan de la portada y desean conocer el valor o estimación del volumen que venden, y como lo ignoran suplen con sus malicias la ignorancia; como, por ejemplo, el mirar al comprador a la cara con fijeza para escudriñar con la mirada el interés que el libro pueda despertarle, o el recoger el volumen de manos del aficionado para hacerse cargo de si éste lo retiene y forcejea por no soltarlo, señal  inequívoca de la gran voluntad, o bien, ya recogido por el librero, empezar éste cachazudamente a hojearlo, dejando pasar tiempo y ver si se impacienta el comprador; o como el gastar muchas palabras y razones sin pedir precio; también hay alguno que al preguntarle por determinada obra que, aunque al alcance de su mano, no está visible, dice al cliente que la buscará, y que vuelva al siguiente día o a los dos, y llega el plazo y no lo encontró, por lo que tendrá que volver mañana, y cuantas más veces vuelve tanto más se demuestra el afán y tanta mayor cantidad see le pide… Estos, que se creen listos, suelen ser víctimas de los de la categoría superior, especie de magnates de la librería, que se permiten el lujo de editar catálogos y con ellos subir de precio los libros, pues desde el momento que lo han numerado y encasillado ya no pueden valer menos de dos pesetas, siquiera se trate de un folletillo que por los quioscos se vendió a cincuenta céntimos. La gama del librero de casa abierta es grande, y presenta casi tantas originalidades como son los individuos, todos listos y todos enemigos capitales, no del bolsillo, sino de la cartera del aficionado, con el que generalmente suelen ser la cortesía personificada; los hay que tratan al cliente con finos modales y con habla suave, procurando convencerle de que no exageran precios; otros, campechanamente y con estruendosa voz y casi atropellando las palabras, quieren hacerte creer que es un regalo que te hacen al poner al libro el precio pedido; se encuentran también ariscos, los menos, que, con sequedad, niegan toda rebaja. Pero los terribles son unos pocos que han llegado a la cumbre del saber bibliográfico mercantil, y convertidos en una especie de Júpiter y de Mercurio, amalgamados desde el olimpo de sus tiendas, aderezadas no sólo con esmero sino con singular gusto, emboscados esperan y disparan sus rayos y trabucos contra el infeliz mortal que se arriesga a preguntar por un libro que cuente sólo con la ancianidad de cerca de una centuria y sí, como tan natural, la golosina de ver buenos libros tienta, y aunque sólo de vista quieres satisfacerla mirando volúmenes raros, que amablemente te ponen en las manos, y, anonadado por los precios, sólo asequibles para multimillonarios, ya que son miles de libras y dólares, desilusionado o más bien abatido te hundes en el sillón, y aquello demuestras con tu mustia faz, el coloso de los libros raros que, sacando jugo a los códices de marchito pergamino y a los incunables de lacio papel ha llegado a ser un procer de la librería, te dirige mirada entre triunfal y compasiva y te sales, si bien agradecido a las atenciones del bibliopola que te proporcionó tan buenas vistas, con mal sabor de boca”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(  http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

 

Read Full Post »

 

A Twitter:

20 de juliol del 2019.

“ Cien años de soledad”, una de les millors novel·les de la història, diuen els que en saben. Fa 3 dies que vaig començar, ja era hora, a llegir-la, vaig per la pàgina 100, surt molta gent ( 31) i molts llocs ( 21), és un embolic, un rotllo. Decideixo seguir perquè és Cien /

años de soledad. Hi ha llibres que vas llegint i vas mirant quantes pàgines falten per acabar el capítol i de vegades, fins i tot, quantes per acabar el llibre. Per a mi això em diu que no estic a gust amb el que llegeixo, que no m’agrada massa i que vull que s’acabi aviat, però /

… segueixo, que no em passi res, aquest llibre té 495 pàgines. Espero que la cosa vagi a millor. Milions de persones així ho han vist i llegit, no sóc tan rar, o sí. De moment sé que uns dels protagonistes es diu José Arcadio Buendía, en 100 pàgines /

surt el seu nom complet 118 vegades, 118. En la coberta de darrere posa. “ El Quijote de nuestro tiempo” ( Pablo Neruda ). I, si, veig que em passarà com amb el Quixote, no em va agradar gens i el vaig trobar repetitiu i fat. Però quan l’acabi ho sabré. ( Si l’acabo)./

23 de juliol del 2019.

Llibre llegit.

Doncs he acabat el llibre i, si féssim un Índex Onomàstic, ocuparia unes 6 pàgines. José Arcadio Buendía, després de les 118 vegades que surt fins a la pàgina 100, torna a sortir 24 vegades fins a la pàgina 173, en la qual mor; i després de mort surt 23 vegades més, en total en surt unes/

165 vegades. Altres protagonistes de la novel·la també surten moltes vegades, alguns tantes com ell, són el coronel Aureliano Buendía, Melquíades, Úrsula, Iguarán, Fernanda, José Arcadio, Arcadio, Aureliano Buendía,…/

Altres potser no tantes, però quasi: Remedios, Meme-Renata, Amaranta, Pilar Ternera, José Arcadio Segundo, Aureliano Segundo, Aureliano, Petra Cotes,..
Per cert d’Aurelianos en surten uns 12, més uns 10 o 12, citats com a fills ( 17 il·legals) del coronel Aureliano Buendía /

dels que no surten els cognoms.
Entre Arcadios i Aurelianos hi ha un batibull impressionant. Hi ha moments en què quasi no saps de quin Aureliano o de quin Arcadio es parla.
Noms llargs no n’hi ha gaires, però 2 destaquen:/

Tranquilina María Miniata i Santa Sofía de la Piedad, i m’adono que el meu nom complet, sense cognom, és Francesc Xavier Tomás Mateo.
Quan anava per la pàgina 245, no sé per què, he recordat les ‘telenovel·les’ i els fulletons i he pensat que aquesta/

novel·la és, possiblement, l’inici de tots ells. 7 dies per llegir una novel·la són molts dies. Les novel·les que m’agraden, de tantes pàgines com aquesta, em duren 2 o 3 dies. Una de les millors paraules del llibre la diu “el sabio catalán” ( llibreter de vell). “Collons” (sic), a la pàgina 476./

Tot això va començar en el Twitter, però volia escriure unes quantes coses més i crec que és millor continuar aquí, potser no ho llegirà ningú o molt poca gent, però tinc ganes de fer-ho, i mentre ho faig gaudeixo.

Hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir,… Hi ha llibres que si no els has llegit no ets ningú, diuen alguns.

Hi ha uns quants llibres que ja fa anys que els hauria d’haver llegit, però entre unes coses i altres i que la cua és molt llarga, molt llarga, i els gustos i les prioritats també i etc., etc., no ha estat possible, i per desgràcia no ho serà en aquesta vida.

La setmana passada en vaig empassar el fulletó, precursor de les telenovel·les, “Cien años de soledad”, avui començaré, i que déu ( el que sigui) m’agafi confessat, “En busca del tiempo perdido” del Marcel Proust.

 

El de García Márquez és, diuen els que en saben, una de les millors novel·les de la història, aquest del Proust també, diuen.

26 juliol del 2019. A la biblioteca he trobat una edició de Plaza&Janés, en dos volums, el primer de 1967, de 1612 pàgines en paper bíblia i el segon de 1968 de 1517 pàgines, també en paper bíblia, donats pel pintor Armand Cardona Torrandell, la qual cosa m’anima una mica a llegir-lo

Començaré ara i veuré com va la cosa, a l’inici hi ha un pròleg d’en Mauricio Serrahima, des del full IX al LXVIII ( unes 49 pàgines). Ens explica quasi tota la llarga novel·la, fins i tot ens diu com acaba o quasi. I vull destacar tres frases del pròleg, la primera  a la pàgina XX: “ Queda, así, clara la manera con que la acción de la interminable novela de Proust…”; la segona a la pàgina XLIX: “ Los seres humanos de Proust son seres humanos”; i la tercera a la pàgina LXVII: “… que si la obra de Proust es triste1 y es incompleta, ello obedece a que era incompleta y triste la vida que Proust tenía de la realidad,…”. Bé, us aconsello no llegir el pròleg, és un rotllo de collons i segons com, no anima gaire a llegir el llibre ( amb més de 3000 pàgines).

Bé, estic a la biblioteca i en un recés, perquè el pròleg d’en Serrahima se’l mereix, trobo un altre llibre: “Informe de lectura. Inicis de la Llibreria Calders: llibres, llibreters, llibreries, editors, autors, lectors…”, de la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, editat per Comanegra, Barcelona, 2017. Són dos llibres en un, els autors expliquen com van posar en marxa la seva llibreria. En quant el vaig agafar de la prestatgeria el vaig començar a llegir, vaig deixar el Proust perquè la Isabel em va enganxar i amb l’Abel m’ha passat igual, i avui, 29 de juliol, l’he acabat, i perquè ha anat la cosa tan ràpida?, doncs perquè normalment els llibres interessants i amens passant volant. A més a més m’ha permès conèixer el Víctor ( per telèfon i ‘twitter’) i saber alguna cosa més de la llibreria, com per exemple que els diumenges obren fins a les 19.30, la principal raó crec que és perquè tenen molt a la vora el Mercat de Sant Antoni i suposo que alguns dels que van al Mercat de Llibres Vells aprofiten el viatge, sobretot si són de fora, i s’acosten a la Calders. Li vaig preguntar si tenien catàleg a la xarxa, em va dir que alguna cosa estaven fent i que més endavant hi hauria alguna cosa. Vaig fer un ‘tuit’ explicant una mica això que he escrit.

Mercat de Sant Antoni

El llibre m’ha semblat molt amè i molt interessant, i, no sóc ningú, però el recomano. Només una cosa no m’ha agradat, i és que l’Abel utilitza una paraula per la coberta dels llibres, ‘portada’, que està en el diccionari, però li tinc mania si s’utilitza per parlar de les cobertes.

I ara he de recuperar el temps no perdut i començo amb el Marcel, ja us ho diré.

29 de juliol. Llegeixo fins a la pàgina 44: aguantant.

30 de juliol, a les 12.53 continuo i a les 13.02 arribo al final del capítol I. Ara començaré el capítol II, normalment els llibres que no he acabat els he deixat a la pàgina 50 (+-)( Ulysses, Senyor dels Anells, 2666, etc.). Amb aquest faré un esforç i, de moment, llegiré fins a la pàgina 100, en té més de 3000 o sigui que no serà res. Bé, segueixo. 13.07

A les 13.45, a la pàgina 64 ho deixo, vaig a preparar-me el dinar. Des de les 13.07 fins a les 13.45: 38 minuts, però entremig he anat a veure la bústia perquè la cartera ha trucat, cap carta, ni de bancs.

A les 17.00 continuo fins les 17.57 i fins la pàgina 76, m’estic adormint. Ja seguiré. Però la cosa no pinta gaire bé. A les 18.08 decideixo seguir i a les 19.00 ho deixo, però a les 19.03 llegeixo fins a la pàgina 94 i són les 19.36 quan paro de llegir, he passat de la pàgina 100, he arribat a la 106, de 3219, a poc a poc.

31 de juliol. 15.38. En tot el dia no he tingut ganes d’agafar el llibre, ara continuaré llegint, però a les 16.50, sembla que no és una bona hora per llegir, m’agafa son. A la pàgina 132 ho deixo. També he llegit 2 pàgines, les 963-964, on comença “ El mundo de los Guermantes”, per veure per on anirà la cosa i no em diu res. No tinc ganes de continuar amb aquest llibre, demà aniré a la muntanya un parell de dies, potser m’animaré.

1 d’agost: no he llegit res del Proust ni he tingut ganes de fer-ho. He anat cap a l’interior, 3 hores amb el cotxe. A la tarda tampoc. He tingut un parell de moments de dubte, però no.

2 d’agost ( divendres): de moment res de res. A la tarda crec que tampoc perquè tornaré a casa i no sé a quina hora arribaré.

3 d’agost:-.
4 d’agost:-.
5 d’agost: tot el dia a la platja amb el llibre al costat, ni tocar-lo. Sense ganes de llegir.

Quan un llibre t’agrada, gaudeixes, imagines, penses,… et fa passar, com a mínim, una bona estona. Si el tens al costat i no tens gens de ganes de saber com continua, què passa ( si és que passa alguna cosa), és que el llibre no val ( per a mi) la pena seguir llegint-lo; per molt famós i amb molt bones crítiques des de fa anys, de tota la vida, de gent que en sap d’aquestes coses. El llibre és, diuen els que en saben, una gran obra de la literatura universal, sí, pot ser, però a mi no m’agrada, no em fa sentir res, no em sap greu parar de llegir per fer una altra cosa, no em passa com amb altres llibres que desitjo acabar com més aviat millor el que estigui fent per poder continuar llegint.

El “En busca del tiempo perdido” que estic llegint no m’agrada gens, no em diu res, no em fa imaginar ni sentir res, llegeixo esperant que passi alguna cosa, esperant llegir el que sigui que em faci continuar, però no hi ha manera, em sembla ( a mi) un rotllo de collons.

O sigui que no llegeixo més, procuraré llegir un altre llibre que no em faci perdre el temps com aquest.

Ja m’ha passat amb alguns llibres molt famosos, molts bons ( diuen), immillorables, obres impressionants i úniques. Amb altres llibres no tant famosos i amb llibres gens famosos he gaudit molt, i que duri¡

A la pàgina 132 ho he deixat i potser en pàgines posteriors, la 300, la 600, la 1000, la 2000, la 3000, la cosa és diferent, s’anima, es fa més agradable i potser trobaria el que li han trobat els entesos, però hi ha molts llibres per llegir i com deia, ja he perdut prou temps amb aquest “gran” llibre, “En busca del tiempo perdido”.

Potser d’aquí uns anys ho torni a provar, però és difícil. Demà tornaré els dos toms a la biblioteca.

Abans de posar-ho en el vlok he llegit unes quantes crítiques, quasi totes bones, alguns han tardat anys a llegir l’obra completa, altres no tant, molts han llegit parts de l’obra, però quasi tothom ( dels que he llegit) diu que s’ha de prendre amb calma i que llegir-la costa molt, però que al final val la pena, és possible; un exemple, a Casa del Libro diuen: “Novela autobiográfica, basada en la idea bergsoniana de la persistencia del pasado en el fondo de la memoria subconsciente”.

Com deia, potser en una altra vida valdrà la pena, però en aquesta la cua és molt llarga i de llibres bons (  que segur que m’agradaran), sortosament, segur que n’hi ha uns quants.

1.- La paraula “triste” i derivades surt unes 17 vegades en 132 pàgines.

 

Read Full Post »

 

Biblio-cuest: La Biblioteca de la Fundación para la Investigación en Psicoterapia y Personalidad posa a disposició dels seus usuaris uns Questionaris relacionats amb les activitats desenvolupades en la seva Fundació. http://fundipp.org/biblioteca/

 

BiblioEncuesta: en el vlok de Yordibiblioteca, de tant en tant fa enquestes i els hi ha donat el nom de BiblioEncuestas.

 

Biblioinnova: Red Biblioinnova és un projecte de bibliotecaris i bibliotecàries especialistes en innovació. Més informació a: http://biblioinnova.org/nosotros/

 

BiblioJuega: nova activitat a la Biblioteca Infantil Enric Valor de Novelda. Més informació a: http://www.intercomarcal.com/noticias/Novelda/la-biblioteca-infantil-inicia-la-actividad-bibliojuega/99890.html

BiblioJuez: “Centro de Documentación e Información Judicial Dominicano”. http://200.26.171.26/BiblioJuez/

 

Bibliopacificador: hashtag utilitzat per YordiBiblioteca per a casos com el següent, que ell explica a Twitter: “Dos viejetes sordos discutiendo a gritos, y en diferentes idiomas, en la zona de periódicos y revistas de la #biblioteca. Yo: -O se comportan o quito el aire acondicionado.  #bibliopacificador” .

 

Biblio-PEM: Projecte  de “Fomento y Animación a la Lectura en el Telebachillerato Comunitario” , a México. Més informació a: https://www.facebook.com/pg/BiblioPEM/about/?ref=page_internal

 

BiblioPini: Biblioteca virtual. Lectoescriptura creativa. CEIP Tierra de Pinares a Mojados (Valladolid).  Més informació a: https://bibliopini.wordpress.com/

 

Biblioplaces: es posen en marxa els serveis de biblioplaça i bibliopiscina de la ciutat de Girona per aquest estiu. https://www.bonart.cat/actual/es-posen-en-marxa-els-serveis-de-biblioplaca-i-bibliopiscina-de-la-ciutat-per-aquest-estiu/

 

Biblioreflexión: un dels hashtags  utilitzats per YordiBiblioteca per a quan vol expressar pensaments o idees referents a les biblioteques i el món bibliotecari (+-).   #biblioreflexión

 

Biblio-restaurante: en el vlok   (  http://elpatiodemirecreobiblioteca.blogspot.com/  ) d’una mestra del CEIP Palacio, a Noja (Cantabria). diu: “El objetivo de esta dinàmica consiste en que los niños sepan que los cuentos no se comen, pero alimentan”. Més informació a: http://elpatiodemirecreobiblioteca.blogspot.com/2014/04/biblio-restaurante.html

 

A Villar de Olalla també tenen un Biblio-restaurante: en un video ho expliquen: http://picintv.com/post/6L7Hngr6V6F

 

Biblioshiva: memebibliotecari i bibliomeme creat per el Centro de Desarollo Cultural de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez. https://cds.fundaciongsr.org/memebibliotecario-28-junio-2019/

 

Bibliotaller: una nova activitat a la Biblioteca de Cariñena, més informació a: https://carinena.es/la-biblioteca-estrena-su-bibliotaller/

 

Biblio-TEE: nou sistema de prestatgeries de TEEbooks. Més informació a:https://noticias.infurma.es/diseno-2/biblio-tee-el-nuevo-sistema-de-estanterias-de-teebooks/56846

 

 

Bibliotelocomía: paraula llegida en un article: “  Las 10 preguntas que nunca deberás formular al personal bibliotecario, a no ser que quieras despertar su ira” de Julián Marquina en el seu vlok.

 

 

Biblio-terraza: un espai interessant a la Biblioteca Ana María Matute de Carabanchel. Més informació a: https://www.avocesdecarabanchel.es/agenda-cine-cursos-gratuitos/biblio-terraza-1-solo-lectura/

 

 

Bibliowikis (3): L’any 2012 es va iniciar a Catalunya el projecte Bibliowikis, una iniciativa d’Amical Wikimedia desplegada, de manera pionera, en el marc del Sistema Bibliotecari de Catalunya i iniciat a l’entorn del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat.

Interessant article de Carme Fenoll i Àlex Hinojo: “ Cinc anys de Bibliowikis ( 2012-2017): l’Open GLAM pren força a les biblioteques catalanes “. ITEM, núm. 62, 2017. https://www.raco.cat/index.php/Item/article/view/327905/418425

 

Read Full Post »

“Qui estima el llibre, pren a la mà, amb un sentiment de pacífica familiaritat, l’objecte que porta aquest nom, impressió sobre paper i enquadernat en tela, cuir o pergamí. El sent com si fos una criatura, que s’honra i es cuida, feliç de la seva concreció material. No només constitueix per a ell un mitjà per aconseguir un objectiu, encara que sigui el més espiritual, sinó una cosa plenament perfecte en si mateix, ple de múltiples significats i capaç de donar en abundància.

Al veritable amant del llibre se li reconeix des del moment en què l’agafa de la prestatgeria, l’obre, el fulleja i el torna a deixar al seu lloc.”

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid. 1998.

 

“ He dejado para lo último lo que yo califico de superbibliófilo, o sea el que, enamorado en extremo por los libros raros e importantes, de tal forma los estudia y admira que llega a grabárselos en su imaginación y siempre puede recrearse mentalmente con ellos, y por eso le es fácil describirlos exactamente y aun recitar páginas enteras de los mismos, como ocurría con D. Marcelino Menéndez y Pelayo, don Jaime Ripoll y otro muy conocido, que no nombro por ser muy allegado familiar, a quien yo he visto semanas enteras sin separarse de un libro estudiándolo y leyéndolo, hasta que conseguía asimilárselo en forma que ya no le interesaba y la enajenaba, y esa era la razón porque en cualquier momento podía describirlo como si lo tuviera delante, lo mismo que el genial artista graba una imagen en su cerebro, que luego, si tenerla delante, la traspasa maravillosamente a un lienzo.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS    per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.12-13.

 

Read Full Post »

“ Davant la demanda existent, no només de llibres sinó també de còpies de documents legals i altres textos, a poc a poc l’ofici d’escrivà esdevingué part del desenvolupament editorial incrementat a partir del segle I. Gràcies a les noves rutes comercials vingudes amb l’expansió de l’Imperi, hi hagué una millora de l’economia que portà a la creació de noves professions, entre elles la del llibreter. Les primeres llibreries romanes solien ser edificis annexos a les editorials o botigues ambulants on es venien o es llogaven llibres. A posteriori les taberna libraria es concentraren al Fòrum i eren llocs de reunió de bibliòfils, erudits i comerciants. Els autors eren pagats per cada llibre venut i es podien obtenir còpies a diferents preus segons el text i l’extensió. A finals del segle I ciutadans d’Hispània, de Gàl·lia i de Britània tenien accés a obres contemporànies de Plini o Marcià. Les edicions podien ser de fins a mil exemplars i vendre’s alhora en diferents ciutats. Fins i tot es té constància d’una edició de butxaca dels Epigrames de Marcià, fet que evidencia com el còdex s’ideava també per ser transportat.

Imatges del desplegable de Carla Busquets

Amb la caiguda de l’Imperi Romà, el negoci editorial s’aturà considerablement; la comunicació amb altres territoris va ser interrompuda, i fins i tot dins l’Imperi no era gens fàcil mantenir les antigues rutes comercials. Començà un període de decadència que no veié la llum fins a set segles després, quan els monestirs i sobretot l’important paper de les universitats de Bolonya i Paris contribuïren a la popularització dels llibres altre cop, dins ja d’un àmbit acadèmic i religiós.

El llibre va anar adquirint diferents funcions al llarg del desenvolupament de l’Imperi Romà: com a objecte pràctic per enregistrar coneixements; com a objecte indicador d’una posició social; com a entreteniment; i finalment com a objecte de consum. Funcions que no s’allunyen tant de les actuals. És cert que on abans potser gaudia d’un entorn exclusiu, o gairebé, ara l’ha de compartir, coexistint de la manera més pacífica possible, amb altres formes d’entreteniment o eines d’estudi pròpies d’aquest temps. D’altra banda, a escala mundial, el percentatge d’alfabetització creix cada any, i el llibre continua sent l’objecte per excel·lència que contribueix i dóna suport a aquest increment. Ens hauria de preocupar, potser, i parlo ara des d’un àmbit museístic i de preservació, els materials de baixa qualitat que s’han estat utilitzant des de fa ja algunes dècades en la seva fabricació. Un arma de doble fulla que, mentre democratitza la lectura i la literatura, converteix el llibre en objecte quasi d’un sol ús, i fa difícil la seva supervivència fins i tot d’una generació a una altra. No es tracta de tornar al passat, sinó de ser conscients de la importància inestimable dels llibres per tot el que contenen, i de l’esforç col·lectiu que durant més de dos mil anys ha fet possible l’evolució d’aquest objecte que ara gaudim gairebé sense restriccions.

El Còdex. Bibliòfils a l’Imperi Romà, Carla Busquets, Blind Books, Barcelona, 2014. Desplegable ( 42×30 cms.).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ También es bibliómano el que adquiere un libro a sabiendas de su procedencia dudosa, y sin embargo por tener el libro no duda en comprarlo pagándolo exactamente como si fuese de buen origen, expuesto a quedarse sin el libro y tener un disgusto: a este respecto se cuenta de . Antonio Cánovas que al enseñar su biblioteca al Sr. Gestoso, al cuarto o quinto libro que éste vió le dijo a D. Antonio: ‘ Este libro es sevillano’, pues tenía sellos medio borrados de la Biblioteca Colombina; entonces don Antonio Cánovas le quitó violentamente el libro y le dijo: ‘ Es usted muy indiscreto para ver libros de los amigos’.

Bibliómano es el que no repara algunas veces en creer que mejor se conserva un libro en su casa que en una biblioteca pública ( de estos bibliómanos ha habido muchos).

También se cuenta que a mediados del siglo XIX hubo un bibliófilo en Barcelona que se llamaba don Vicente, que en una subasta o venta otro bibliófilo le disputó un libro, reputado como único, quedándose sin él, y este D. Vicente le asesinó para quitarle el libro. Fué preso, y confesó que con la misma finalidad había matado a un poeta, a un clérigo, a un alemán y a nueve hombres más, y al ser condenado a muerte dijo que su pena no era que le ahorcasen, sino el saber que en París había aparecido otro ejemplar del mismo libro, y no pedía el indulto, sino que no se deshiciese su biblioteca: esto creo sea una exageración o crítica de la bibliomanía, pero lo que sí es indiscutible que el afán de conseguir un libro ha hecho que personas muy respetables se hayan olvidado de su dignidad y del Código Penal”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 10-11.

Imatge a La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, de Ramon Miquel y Planas (1928).

 

Read Full Post »

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »