Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

llibreria-verdaguer1

“ A més dels llibreters esmentats, pels volts de l’any 1898 acudien a les fires l’Adan, en Giganda, (à) el Navarro; en Palau, amb la seva muller; en Joanet Batlle; en Mas, que tenia la ‘Llibreria Cervantes’ al carrer de la Palla; el pare Dubà, l’Olivella, en Fargas, en Cerqueda, que estava a la Ronda, prop el carrer Ponent; en Peña, en Colom; un castellà que després va vendre segells en una entrada del carrer de Ferran, prop de l’església de Sant Jaume; en Riera, (à) Cremallots; el Matalasser; en Carbonell, (à) el Paleta; en Peicasat, en Feliu Montpart i en Royo.

Aquest hi va anar fins que foren abolides. Es tornà, però, botiguer, i va tenir establiment al carrer d’Avinyó, a la Plaça Milans, al carrer de Ponent, prop de la Ronda de Sant Antoni, al carrer de la Palla, on avui hi ha en Josep Balaguer, i a la Rambla de Santa Mònica. Va tenir una barraca al Mercat de Santa Madrona. Mentrestant, amb en Moya – que havia estat dependent d’en Bosch – va posar la botiga del carrer de Pelai, que actualment és del noi gran d’en Palau.

L’Herrero, que era un entusiasta dels llibres il·lustrats i dels gravats, també anava a les fires. Estava al carrer de Boters, tocant a la Plaça Cucurulla.

Cap a les darreries hi acudiren en Medina i en Ricard Duran. Aquest, per tal d’engranallar els parroquians, feia discursos i recitava trossos de les obres d’en Pitarra.

llibreria-milla1

Llibreria Millà ( ara tancada)1

També acudien a les fires els Millà, ancorats ja fa quaranta vuit anys al carrer de Sant Pau. Començant per l’avi Melcior, seguint pel pare, el qual hi anà poc perquè l’ofici de comediant aleshores li tirava més, i continuant per l’Àngel, que, encara avui, per bé que només de tant en tant, el diumenge que se sent firaire posa parada al Mercat diumenger de Sant Antoni. L’Àngel va anar a les fires, primerament com a ajudant del seu avi i després com a venedor.

Tanmateix, es fa bastant difícil d’establir d’una manera precisa quins foren els llibreters que acudien a les fires diada per diada i any per any. Ara l’un, ara l’altre, hi solien fer cap tots. I de venedors de llibres, a l’època, n’hi havia ufana·.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 41.

              1.- tancada la tenda que hi havia al carrer Sant Pau, però continua a Sant Antoni i on line.

edmundo-de-amicis

Edmondo de Amicis

“ Una casa sin libros es como un jardín sin flores”. Frase de Edmondo de Amicis.

 

ics-de-xavier-1

 

Read Full Post »

firaires2

“ Un dels firaires més notables era l’Aiguacuit. Li havia encomanat la dèria dels llibres un llibreter, veí seu, del carrer de la Palla, en explicar-li que venent llibres es guanyaven molts diners. Anava a les fires foranes, on, a més de vendre’n, comprava tots els llibres que podia. El primer que feia en arribar a un poble era acomodar-se a l’hostal. El segon, fer una crida per mitjà del nunci. Anava a la casa on volien vendre’s els llibres, els mirava i donava preu, i si aquest no agradava als qui l’havien enviat a buscar, se’n tornava a l’hostal. Si de cas els interessava, ja l’avisarien, pensava. En la majoria dels casos succeïa així. Fent-ho d’aquesta manera comprava lots importants de llibres bons per pocs diners.

Els bibliòfils del moment, que eren els Penya d’Amer, els Manyosa, els Valls, els Serra i Pinyana, els Dalmases, els Grases i alguns altres, cuitaven a comprar-li els llibres millors.

drapaire1

A certes fires acudia el Barretina, un drapaire del carrer de Sant Francesc de Paula. Com a bon drapaire que era, escampava els llibres per terra. A còpia de remenar paper havia arreplegat peces bones i havia après de conèixer-les. Així que en caçava una la duia a casa seva i cuitava a desar-la en un armari. Si algú tenia ganes de veure-la, el feia pujar al pis i l’obsequiava amb borregos i vi.

També hi anava en Quelus, que hi venia romanços, fulles populars, llibres de cuina, de felicitacions i d’enamorats, creus de Caravaca i quaderns d’històries de bandits. La seva parròquia estava constituïda, en una gran majoria, per soldats i criades”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 41.

el-libro-y-la-imprenta-beltran1

“ Del libro se puede hablar durante todo el tiempo que se quiera o que se pueda, según lo que de él se sepa, de la verbosidad del conferenciante o charlista, como ahora también se dice, y según como se oriente la disertación, pues el libro lo comprende todo, absolutamente todo; cuantas ideas surgieron de la mente del género humano, en los libros están, y las ideas nuevas a los libros se incorporan sin pérdida de tiempo.

El libro fue siempre ensalzado fervorosamente por los más selectos ingenios que el mundo ha producido en todas partes, y más especialmente en los países donde la cultura y el bienestar están más generalizados que entre nosotros. En Francia, por ejemplo, los trabajos sobre el amor al libro son constantes y numerosos, existiendo, además de los individuales a tal fin exclusivamente consagrados, recopilaciones bien extensas de trabajos sueltos de esta clase de literatura. En España las alabanzas que del libro y de la Imprenta hicieron algunos de sus más esclarecidos escritores, nunca fueron tan copiosos, pero lo bastante para nhaber formado una preciosa compilación o florilegio. Los escasos libros que sobre esto existen son individuales o contienen muy pocos trabajos de tal índole”.

El libro y la imprenta” de Francisco Beltrán, Librería Española y Extranjera, Madrid, 1931, pp. 8-9. (Llibre amb 143 vinyetes).

exvlokis-color

Read Full Post »

dau-al-set-a1

“ És obvi dir que els llibreters de vell hi acudien com un sol home. Ells i les fires venien a ésser una mena de germans siamesos.

Hi compareixien amb uns carregaments de llibres sortits, per un o dos dies, o per deu a vegades, de les tenebres de llurs magatzems, on probablement restaven deixats de la mà de Déu. Molts d’aquells llibreters firaires no devien saber ben bé quina mena de llibres eren els que hi portaven. Potser els havien comprat a tant el sac, n’havien fet una tria sumària i qui sap si es pensaven que hi portaven el rebuig.

Per raó de la insuficiència en la tria, solia succeir que a les parades es trobaven incunables, primeres edicions del clàssics, executòries de noblesa, etc. Aquestes peces, que avui valen un dineral, aleshores no valien gaire moneda. Tot i això, a vegades costaven de vendre. Sempre hi havia qui les trobava cares.

fira-santa-llucia

A les fires es compraven llibres, i no pas pocs. Com que, en general, n’hi havia abundància, en sobraven. Els que no s’havien venut, hom els guardava per a una altra fira.

Una de les més concorregudes pels llibreters fou la de Santa Llúcia, que es celebrava a la Plaça Nova. Alguna vegada empalmava amb la de la Plaça d’Antoni López. En aquest cas els llibreters es veien obligats a traslladar les parades d’una plaça a l’altra sense poder reposar entremig.

La de la Plaça Nova era l’única fira a la qual acudia el Mero, amb els llibres que havia anat emmagatzemant durant tot l’any. N’hi portava molts. Llevat d’en Llordachs, era el llibreter que en comprava més. Era, per tant, un dels que tenien més probabilitats d’arreplegar peces bones. La seva arribada a la Plaça resultava un esdeveniment. Els aficionats i els bibliòfils l’esperaven amb candeletes. Mentrestant, i per tal de fer boca, furgaven per les altres parades. De bona hora ja hi acudien els carros plens de caixes. Si larribada era solemne, llur obertura encara ho era més. Els aficionats i els bibliòfils s’abraonaven damunt els llibres i triaven i remenaven les piles. A vegades, d’entremig en sortia una joia. Quin goig aleshores !

Entre les més antigues es comptava la de Sant Jordi, que tenia lloc a la Plaça de Sant Jaume. Hi paraven els Hospital, pare i fill, davant mateix de la porta de l’Ajuntament. Llur parada era la més proveïda de totes i la més concorreguda. Hi portaven molts llibres antics i moderns. Hi exhibien làmines, vistes i plànols de Barcelona, reproduccions de les obres mestres de la pintura i gravats religiosos d’artistes catalans.”

 

  Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 40-41.

rosa-vera-1

“ En los primeros años del siglo XX destacan, en Cataluña, los promotores editoriales Ramón Miquel y Planas y Gustavo Gili Roig, a quienes seguirán sus pasos Ramón de Campmany, Joaquim Horta y más cercano a nosotros el editor y grabador Jaume Pla, creador de la colección de bibliofilia titulada La Rosa Vera, de gran importancia tanto para el grabado como para la cultura española. Sin embargo España, en los años sesenta, debido a una cierta estabilidad económica, cuenta con una relativa libertad cultural que propicia una nueva clase social con un alto poder adquisitivo, generándose un nuevo perfil de coleccionista interesado en poseer obras únicas o casi únicas y originales. Aprovechando estas circunstancias, los principales editores privados, en colaboración con los intelectuales de la época, crearán una nueva expresión, a través de la renovación de los contenidos, entendiendo el libro como obra de arte, comprometiéndose a respetar los parámetros clásicos de las grandes obras de bibliofilia y siempre manteniendo los postulados de los tratadistas tradicionales catalanes de principios de siglo. Para concretar este proyecto seleccionan escritores, normalmente contemporáneos, y artistas escogidos entre las figuras más representativas del grabado en el ámbito nacional, adquiriendo estos un protagonismo significativo. Muestra de ello es la exposición titulada VisualKultur.cat  presentada en el Museum für Angewandte Kunst de Frankfurt, en el marco de la feria Internacional del Libro 2007, comisariada por Vicenç Altaió y Daniel Giralt-Miracle, donde ciento cuatro obras expuestas muestran la cultura visual y gráfica catalana a través del libro artístico, arrancando con el grupo Dau al Set hasta la producción más actual”.

 Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.-3, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista.

visualkultur-cat2

VisualKultur.cat

 

exvlokis-color

 

Read Full Post »

mercat-sant-antoni3

Mercat de Sant Antoni

 

P-“ Altra figura, no menys important que Jaume Andreu, fou Alfons Bonay i Carbó. Interessant, sobretot, per la nova visió que va demostrar tenir del comerç del llibre vell. Bonay fou un dandi que va brillar, amb un gran esclat, com una perla rara, al petit món barceloní dels llibres i de les antigalles, a les acaballes del segle passat.

Era fill d’un comerciant acabalat. A la seva joventut havia tirat per aristòcrata. Li quedà el séc, i en fou tota la vida. Fou un assidu dels cercles més senyors de Barcelona, i àrbitre, a més, d’elegància. El seu tracte era molt correcte i molt fi.

La frivolitat i la vida còmoda el devien cansar, i es tornà bibliòfil. Va formar una biblioteca de tot el Renaixement català.

Com que es relacionava amb tots els artistes i gent de lletres del país, els féu agafar afició a tenir llibres de preu a llurs biblioteques. Així esdevingué venedor de llibres.

Al negoci barceloní de llibres va donar-li un caire nou. Ell només volia exemplars bons. Els feia relligar amb esplendidesa. Agabellava les primeres edicions de les obres d’en Maragall, d’en Verdaguer, d’en Rusiñol, de l’ Apel·les Mestres i d’altres autors nostres de primer rengle. Els posava preus molt alts i no els volia abaixar mai. Negociejava amb llibres antics i moderns. Els antics li donaven resultat; els moderns, no.

els-encants-de-la-llotja-de-sant-sebastia

Adinerava molt els llibres.Tot i això, va abandornar-los per dedicar-se de ple a les antigalles.

Féu fer edicions en paper de fil i del Japó. I li quedaven bastants exemplars, car en tirava en excés.

Resquícies, probablement, del seu aristocratisme, ell només treballava a la nit. Generalment, es llevava a la una del migdia.

Era molt primmirat, i només seleccionava allò que era bo. Amb molts dels seus clients de diners tenia carta blanca per a muntar-los biblioteques.

Quan parlava dels llibreters deia que era un ofici de pobre.

-Mentre venia llibres, només manejava rals.

Ara faig operacions grosses i cobro en bitllets de banc…- explicava.

Vivia sol, amb una minyona, al pis de la Rambla on hi hagué la redacció de La Veu de Catalunya.

Bonay, comerciant primerament amb llibres i després amb antigalles, s’nà fent vell. Home elegant, dandi, i aristòcrata a més, patia d’una certa coqueteria. Per tant, no podia deixar d’ésser tot allò. En caure-li la dentadura es tancà a casa seva i ja no en va sorti més. És a dir, que va prendre el determini heroic d’enclaustrar-se.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p30-31. ( 3 imatges del llibre).

fira-llibres-placa-universitat

 

“ …, libro de artista, como la propia palabra indica, son los libros realizados por los artistas desde el mundo de la plástica y corresponde a un concepto muy amplio por motivo de formas y contenido. Abarca libros-objeto, libro-escritura, libros manipulados, libros correspondientes a arte efímero, arte correo, cuadernos de apuntes, libros pintados o manuscritos, libros que combinan texto con ilustraciones, bien elaborados con fotocopias, grabados, estampas, impresos en offset y demás medios de la tecnología moderna. Los libros de artista son obras de arte visuales, libros en los cuales todos sus componentes están dirigidos por artistas; unos están realizados con materiales sencillos y baratos, frente a otros de lujosas encuadernaciones, papeles gruesos, obras más caras y duraderas.

Su contenido es limitado, va desde lo más personal a lo más sociológico y filosófico. De lo espiritual a lo erótico, de lo religioso a lo caprichoso, siendo el artista el responsable de la idea y su ejecución. El libro de artista está enfocado principalmente a difundir estilos e ideas. En el libro de artista se combina texto, imagen, música, vídeo o voz; se trata de un  nuevo concepto de expresión a través del libro. El libro de artista no tiene porque ser legible y no es indispensable que está acompañado de obra gráfica. En cuanto a la difusión y distribución del libro de artista, las principales encargadas son las galerías de arte”.

 

Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.2, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista,

http://www.redlibrodeartista.org/Situacion-actual-de-la-bibliofilia ( lloc on actualment no es pot entrar)

redlibrodeartista

 

exvlokis-color

Read Full Post »

manuaal bibliofilia gaalantaris1

“…, ja que el terme genèric de ‘bibliomania’ es refereix a realitats molt diverses. Els podem agrupar en dues categories principals: els col·leccionistes i els lectors empedreïts.
Els propis col·leccionistes es divideixen en especialistes i en ‘amuntegadors’. Els primers es dediquen a un autor; a una època o a un gènere; a un tema, a un tipus d’enquadernació, etc. Christian Galantaris, en el seu Manuel de bibliophilie (Paris, Éditions des Cendres, 1997) cita els exemples d’ Henry C. Folger (1857-1930), un soci de John D. Rockefeller que comprava qualsevol edició antiga de Shakespeare ( fins a arribar a posseir divuit exemplars de la mateixa) i va acabar per reunir una col·lecció tan important com la del Museu Britànic. O el de James Douglas (1675-1742), un metge anglès l’admiració del qual per Horaci el va portar a posseir 450 edicions de la seva obra que anaven de la de Milà(1493) a una altra de 1739, data en què es va publicar el catàleg que ell mateix va establir. Alguns trien objectes més estranys, com aquest col·leccionista que es limitava als autors el cognom dels quals començava per la lletra B o que, com ell, es diguessin Jules”.

BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas, Ed.Anagrama, B, 2010, pp. 26-27.

biblioteca llena de fantasmas

“ De los diversos instrumentos del hombre el más asombroso es sin duda el libro. Lo demás son extensiones de su cuerpo. El microscopio, el telescopio son extensiones de su vista; el teléfono es extensión de su voz; luego tenemos el arado y la espada, extensiones del brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación”.

Jorge Luis Borges.

jorge luis borges1

Rogelio Cuéllar va fotografiar Borges en els “suntuosos baños del Antiguo Colegio de San Ildefonso”, a México, l’any 1973. Història de la foto a: http://nalgasylibros.com/la-verdadera-historia-de-la-foto-de-jorge-luis-borges-meando/?platform=hootsuite

 

exbloguisquadrat2

 

Read Full Post »

bouquiniste i bibliòfil a paris

“ No ha de confondre’s al bibliòfil amb el bouquiniste, del que parlarem, i no obstant això el bibliòfil no desdenya comprar llibres d’ocasió ( bouquineur)una vegada darrera d’una altra. Sap que més d’una perla es troba entre el fem, i més d’un tresor literari sota un bast embolcall. Desgraciadament, els obsequis de la fortuna són molt rars. Quant al bibliòman, ell no compra mai de vell, perquè fer-ho seria escollir. El bibliòman no escull, compra i ja”.

Charles Nodier: El aficionado a los libros”, Le Castor Astral, Paris, 1993, citat a De bibliomanía. Un expediente, de Jaime Moreno Villarreal, Univ. Veracruzana, México, 2006, pp. 198.

bouquinistes  Paris

 

“ Me incluyo entre esas personas que son capaces de amar un libro con tanta o más pasión que a un ser humano, hasta el punto de que el afecto que siento por ellos ha reemplazado, en ciertas ocasiones, mi inclinación por el sexo opuesto. Pero, afortunadamente, mi afición no ha resultado ser exagerada en exceso, pues no faltan quienes se han sepultado en vida entre estanterías para no separarse de sus compañeros de papel, y otros que han llegado incluso a matarse al no poder conseguir aquel volumen que tanto deseaban. Parecen casos extremos y ciertamente lo son; pero hay uno de ellos que los supera a todos, el caso de un hombre que destacó por su singularidad y por su afán de llegar más lejos que nadie en pos de los libros. Tan lejos que estuvo dispuesto a renunciar a la única cosa más valiosa que la vida. El honor.

Article en el vlok Malarrama, parlant del “Conde Libri”, ‘patró’ dels bibliocleptòmans. D’un texte d’Arthur Sackville-Marchmain traduït per  Roberto Bartual.

 

bouquinistes paris del vlok stevemccurry.wordpress.comone-magical-instant-2

 

exvlokis blau

 

Read Full Post »

 

psalmorum Codex

Psalmorum Codex (1457), de Fust i Schoffer, primera errata en un llibre imprés, a la primera línea Spalmorum per Psalmorum.

Una vegada em vaig prometre no comprar llibres de l’editorial Turpin Editores, la raó era que en un llibre: Aurea Bibbliographica , de Víctor Infantes, Catedràtic de Literatura a la Universidad Complutense de Madrid, dedicat a la bibliografia, a la bibliofília i a llibres que parlen de llibres,  escrit per un catedràtic i ,crec , per un senyor que li dona importància a les errates, doncs en parla d’elles en al menys tres o quatre ocasions, no hauria de tenir-ne tantes, jo en vaig trobar més de 40.

Bé, vaig veure un llibre que en semblava molt interessant, Contra la bibliofilia [1] de Turpin Editores i no volia comprar-lo, però pel tema i l’autor creia que valia la pena.

I val la pena, l’he llegit amb molt de gust, en poca estona i, com pensava, l’he trobat molt interessant, PERÒ:

37 línies en llatí, 59 en francès, 4 en alemany, 270 en anglès i 63 en italià, unes 434 línies o més, en idiomes diferents del idioma usat per escriure el llibre. Molts llibres en català o castellà tenen paraules en altres idiomes, de vegades traduïdes i d’altres no, però son quatre paraules que es poden entendre amb més o menys facilitat o es poden consultar, però quasi el 10% del llibre en paraules d’altres idiomes em semblen massa paraules.

En el llibre no hi tantes errates com en el de Víctor Infantes, però jo n’he vist, almenys, deu. També en les pàgines 23-24 en 11 línies repeteix ( més o menys) en 5 el que diu a continuació en les altres 6.

Però una cosa que em sembla molt greu, en un llibre dedicat a la bibliofília, als llibres vells, als llibreters de vell, als bibliòfils, als incunables, etc., és que en la pàgina 34, parlant d’un llibre que alguns volen fer passar per incunable[2], quan indica la data, que és on fan la falsificació, posi: “ MDDDDDI”, en comptes de MDI, i a la pàgina següent torni a posar. “ MDDDDD” en comptes de MD. ( ‘Un llibre de l’any 3501 d.C. el volen fer passar per un incunable de l’any 3500 d.C., difícil’)

I tampoc trobo normal que el nom d’un senyor, Aldo Manuzio,  en uns llocs escriu Manuzio i en altres Manucio, i en la pàgina 33 surt aquest senyor dues vegades i posa Manuzio i Manucio.

Posa en el llibre que es va imprimir a cura de José Manuel Martín i de Víctor Infantes, crec que no es van esforçar gaire.

Però el llibre, malgrat aquestes petites, o no tan petites coses, m’ha agradat, el senyor Clavería no s’està per conyes i escriu el que pensa, no deixant-se a ningú, els llibreters de vell, els bibliòfils, els subhastadors, els enquadernadors, sense la seva corresponent martellada [3].

 

          [1]  Contra la bibliofilia. No amaràs los libros sobre todas las cosas. CLAVERÍA LAGUARDA, Carlos, Turpin Editores, Madrid, 2015; 141 p.
          [2] Crec que en el DIEC2  haurien de revisar la definició d’incunable, doncs posen : “Imprès abans de l’any 1500”, quan els incunables són els       llibres impresos fins el 31 de desembre de l’any 1500.
          [3]Martellada: paraula  inspirada en el capítol 5: A martillazos, (sobre los subastadores), on juga amb el martell usat pels subhastadors.

 

contra la bibliofilia

 

Read Full Post »

Older Posts »