Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Antiga sala Toda a la Biblioteca de Catalunya amb la Col·lecció Bibliografia Espanyola d’Itàlia
(Fontanals; Losantos, 2007)

 

Jordina Gort (2015) parla, a la seva tesi, de la biblioteca de Toda, del contingut i dels autors, principalment estrangers, que més el van influir. Sense entrar en els detalls que estudia l’autora, val la pena destacar algun tret del fons bibliogràfic tot assenyalant allò que aporta de nou respecte a les col·leccions d’altres bibliòfils. En primer lloc, la biblioteca de Toda no se centra, com és habitual en altres col·leccionistes del país, en els impresos sortits de les premses catalanes i espanyoles, sinó que inclou majoritàriament llibres publicats a Itàlia, als Països Baixos, al Regne Unit, a França i a altres països europeus, i hi dominen les llengües estrangeres —això vol dir que els seus donatius han enriquit les nostres biblioteques amb uns fons que, altrament, difícilment hi haurien ingressat. A més, una part important del fons no respon a un mer afany col·leccionista, sinó que es basteix a partir dels interessos personals del propietari, de les seves preferències lectores; per això, abasta una àmplia mostra de matèries —llibres d’història i de geografia, d’etnologia i de costums, de biografies, memòries i relats personals i també de literatura, sobretot europea i nord-americana. En aquest gran segment de la col·lecció no hi mancaven els llibres rars i preciosos, però una part important de les edicions de bibliòfil que Toda posseïa es concentrava principalment en dues de les col·leccions que van anar a parar a la Biblioteca de Catalunya, i que són les que representen més fidelment el tipus de col·lecció de bibliòfil habitual, la que se circumscriu a un tipus concret de document, als impresos d’un lloc, a una matèria concreta… Em refereixo a la Col·lecció Elzeviriana i a la Bibliografia Espanyola d’Itàlia. Una gran part de la primera va entrar a la Biblioteca entre 1920 i 1922 i consta de més d’un miler d’edicions dels segles xvi, xvii i xviii dels Països Baixos —algunes de molt preuades—, dels tallers dels Elzevier i els Plantin, entre d’altres. La segona va ingressar a mitjan dels anys trenta, quan Toda va tenir enllestit el repertori del mateix títol que publica en cinc volums entre 1927 i 1931; en aquest cas, es va tractar d’una compra i no d’un donatiu, ja que, amb la fallida dels bancs de Catalunya i de Reus, Toda havia perdut part de la seva fortuna i necessitava capital per mantenir el nivell de vida a què estava acostumat i, sobretot, per continuar enriquint amb els seus cabals el patrimoni pobletà. La col·lecció inclou més de 3.000 volums dels més de 6.200 descrits en el repertori, i consisteix en llibres d’autors espanyols impresos a Itàlia, traduccions italianes d’obres espanyoles i obres italianes sobre Espanya. L’objectiu de la bibliografia és testimoniar la influència catalano-aragonesa i espanyola en el territori italià i, en paraules de Pla (1975, p. 82), és un “autèntic monument a les relacions ítalo-espanyoles”. La col·lecció no es va catalogar fins a la postguerra, quan, instal·lada a l’antic Hospital de la Santa Creu, la Biblioteca de Catalunya va disposar d’espai per allotjar-la.

Article d’ Assumpció Estivill Rius: “ Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016. Imatges extretes de l’article.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Antiga Sala Toda a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (“Col·lecció de postals, Fons Joan Gómez Escofet”, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Biblioteques)

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

 

 

“ La mayoría de los intentos por definir el libro de artista que he conocido no consiguen su objetivo ni de lejos: o son demasiado vagos ( un libro hecho por un artista) o demasiado concretos ( no puede ser una edición limitada). Los libros de artista toman cualquier forma, participan de cualquier posible convención en cuanto a la producción de libros, de cualquier ‘-ismo’ del arte y literatura predominantes, de cualquier modo de libros, cualquier forma, cualquier grado de fugacidad o durabilidad archivística. No existen criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios específicos para definir qué es un libro de artista, pero existen muchos criterios para definir lo que no lo es, lo que participa de uno o lo distingue de otro. Los libros de artista son un género singular, en última instancia un género que trata sobre sí mismos, de sus propias formas y tradiciones, como de cualquier otra forma o actividad artística. Pero es un género tan poco atado por limitaciones de medios como las rúbricas más familiares de la pintura y escultura. Es una zona que precisa descripción, investigación y atención crítica antes de que emerja su especificidad. Y ése es el fin de este proyecto de actividad concreto, que está en algún lugar de la intersección, fronteras y límites de las actividades arriba mencionadas, adquiera su propia definición particular. El libro de artista como idea y como forma”.

Article d’Antònia Vilà a: http://www.ub.edu/imarte/fileadmin/user_upload/PDFs/El_Llibro._Los_Libros.pdf

 

 

 

 

Read Full Post »

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per tothom, per lectors i per bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Read Full Post »

“ Els dies feiners ven queviures, robes, mobles, gèneres de punt i atuells de tota mena. Els senars i els dissabtes fa encants. El diumenge ho deixa tot de banda i es posa a vendre llibres. Cal santificarlo d’una manera digna. I el Mercat de Sant Antoni ho fa així. L’esperit substitueix la matèria, car no solament de pa viu l’home…

La carn, el peix, les fruites, les verdures, els llegums, les robes diverses i els mobles vells i nous desapareixen del Mercat i dels Encants per donar pas als llibres. Hom tanca les portes de ferro dels xamfrans i el seu interior queda buit; hom desmunta les parades al defora, i els Encants apareixen deserts. Immediatament, en lloc d’aquelles, ho sorgeixen les de llibres.

Abans, pobres, havien de fer la viu-viu al costat dels gèneres. Del 36 ençà, que assoliren drets de ciutadania, s’hi belluguen sols. Havien après de caminar pel seu compte. No havien, ja, de menester els caminadors que eren les altres parades. A partir d’aquella data, doncs, comença el que podríem dir-ne l’època moderna del Mercat de llibres vells de Sant Antoni.

Parlem-ne. I diguem per començar que, en realitat, aquest Mercat diumenger de llibres vells no és un de sol, sinó que en són dos; o dit d’altra manera: que té dues parts. Una, la primera, que comença a primera hora del matí, i la segona, de les deu en avall. En aquella hora encara no hi ha gaires parades a punt de solfa. La majoria són a mig muntar. Molts dels venedors i llibreters esmorzen a les tavernes i als bars propers. Arrambades a les voreres dels quatre carrers que el volten, hi ha les caixes, plenes de gènere, amb rodes de ferro, ben tancades amb cadenats, talment presos de llibres, com abandonades a llur sort. No hi ha gaire gent. El Mercat no comença d’animar-se fins a les deu tocades.

A l’hora primerenca, que és de calma, però, ja funciona intensament. La calma hi és més aparent que no pas real. És el moment, no menys, dels conciliàbuls llibreterils, febrosos, durant els quals els llibreters que no hi paren i que hi van a furetejar, els que hi paren i els venedors volten per veure si arrepleguen alguna ganga. S’hi fan les transaccions de llibres, diguem-ne en família. Els més cobejats passen de mà en mà, i el qui en dóna més és el que se’ls emporta.

Imatges  vistes  a http://mrokins.blogspot.com.es/2012/04/el-diumenge-al-mati-el-mercat-de-sant.html

 

La llambregada prèvia i professional és obligada. El bon llibreter, igualment que el bon elector d’abans, s’ha de llevar de bona hora, sinó…

No manquen de donar-hi un tomb, ni un sol diumenge, els barraquers de Santa Madrona. Cal refer les existències de la barraca, o cal rejovenir-la amb algues novetats.

Hi fan cap els corredors de llibres, disposats a caçar, si la hi troben i poden, i disputant-se-la entre ells, una peça important. Ah!, cada dia que passa en maten menys…

Aquest mercat, estrictament professional, de les deu del matí en amunt ja no funciona.

Aleshores comença el segon, o la segona part. Composta de públic autèntic, amb la barreja escadussera d’algun amateur o aficionat entès i tocatardà. És quan comencen l’animació, la cridòria i el tragí que li donen un aire alegre”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.125-126.

Imatge vista a: http://sacredtrespasses.com/sacredtrespasses/2016/5/21/readers-in-barcelona

 

&          &          &          &          &          &          &

 

José María Carrascal Muñoz fija once posibles ‘ caminos del bibliófilo’ y Francisco Mendoza Díaz-Maroto señala veinte ‘especialidades bibliofílicas’. A cualquiera de las dos clasificaciones nos podríamos haber acomodado en esta ocasión, mejor que a las dos mil apuntadas por Porter, sin embargo sólo señalaremos algunas de las ramas de la bibliofilia, que se pueden considerar clásicas con subdivisiones que nos permitirán situar estas obras expuestas en alguna de las ‘especialidades’.

  1. Manuscritos ( medievales – objeto de la más alta bibliofilia-, ilustrados con miniaturas, orientales, autógrafos, originales, …).
  2. Impresos ( incunables, editiones principesm primeras ediciones, ediciones originales, ediciones ilustradas, obras de una época, …).

  1. Encuadernaciones.
  2. Libros que presentan hu ellas de su ‘fortuna’

( con señales de propietarios anteriores – dedicatorias, exlibris o superlibros -, con anotaciones del autor o de lectores, …).

5.- Manuscritos o impresos de un tema o una materia ( la variedad es enorme y si pueden incluirse en alguno de los puntos anteriores su interés se verá acrecentado).

En algún caso se ha mencionado el término ‘ biblioteca selecta’, para la que no se ajusta a la clasificación indicada ni a las que han imaginado otros autores, y que está abierta a todos los temas y a todos los autores. En ella el bibliófilo se atiene al valor intrínseco o al interés de cada libro concreto y a la concurrencia de uno o varios de estos criterios: autor, tema, cuidado de la edición, ilustraciones, encuadernación, belleza, rareza y antigüedad”.

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 14-15.

 

 

Read Full Post »

 

“ El Mercat de llibres vells del Paral·lel fou de to popular en doble. Això és, quant al llibre i la gent que hi acudia.

Hi compareixia, xano-xano, tots els diumenges, a més dels assidus de la Ronda, un nombre imposant de barcelonins. Anar-hi constituïa, per a molts d’ells, un espectacle més. Succeïa, però, que si una vegada tan solament un d’ells s’engrescava amb un llibre, atret pel títol o pel seu argument, que era explicat per mitjà del dibuix suggestiu de la coberta, i el comprava, ja havia rebut del carpó. El diumenge següent hi tornava. A poc a poc s’aficionava a llegir i acabava essent un parroquià més del Mercat.

La barator dels preus era també un esquer que contribuïa a pescar llegidors i aficionats al llibre. Ja hem dit en altres llocs d’aquestes pàgines, i ara ho repetim, que dins els llibres, ben amagat en un recó pregon d’aquests, hi ha un tòxic, que és la mena dels incontrolats. Aquell qui l’ensuma només unes quantes vegades, no pas gaires, ja no fa res més de bo en tota la seva vida. El tòxic esmentat té cops amagats. Salta damunt la seva víctima, des dels llibres, com els gats en veure les rates. És a dir: quan menys t’ho penses,  i a traïció, per torna.

 

En complicitat amb els llibres funcionaven els cacauets i les avellanes, torrades o no; els vermuts amb olives, amb patates o amb almejas; les orxates, les gasoses fresques, els carajillos carregats, els mítings radicals i les sessions-vermut matinals de l’opereta.

A l’hivern hi feia, de més a més, un sol tebi, talment un bany maria, que ressuscitava els morts i que revifava els vius. Tots aquests ingredients, que actuaven amb una sincronització perfecta, falcaven aquell Mercat de llibres vells.

 

El llibre barat, la revista il·lustrada – Blanco y Negro, Nuevo Mundo, Vida Galante, Mundo Gráfico, etc. -, l’opuscle explosiu, la literatura fulletonesca, els llibres de can Sempere de València, els de can Maucci i els de can Sopena s’emportaven les preferències dels compradors.

El fet que s’hi vengués una gran quantitat de literatura redemptora s’explica per la raó que la dolça Barcelona d’aleshores es va sentir trasbalsada per les teories més avançades. Era la moda del moment. La patírem, de prop o de lluny, tots els barcelonins.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 65-66.

 

 

 

 

 

“ El Diccionario de la Real Academia ( 2004) define la bibliofilia de forma etimológica como amor por los libros, especialmente por los raros y curiosos. Quizás este factor de búsqueda de lo más escaso es lo que llama más la atención de la bibliofilia. A este arte se le suele despreciar con cierta ligereza, ya que se entiende que es esta una afición, un capricho de gentes adineradas, en lugar de lo que realmente es, un arte, el de reunir y estudiar una colección de libros y, en ocasiones, documentos relativos a un tema, o a un lugar, o por las características especiales de los ejemplares, no necesariamente antiguos, ni raros ni curiosos. Existen excelentes colecciones de libros modernos, primeras ediciones de autores de la generación del 27, de poesía contemporánea o de temáticas curiosas…

Se trata de una de las disciplinas del libro que primero fueron tratadas. La palabra bibliofilia se encuentra ya en Estrabón y puede considerarse la obra de Richard Bury escrita en 1344-1345, Philobiblon, como el primer estudio de la misma. En la Edad Moderna, Christ Liberus Saldenus publica en Utrecht en 1681 un tratado denominado Bibliophilia sive De scribendis, legendis et aestimandis libris exercitatio.

 

Con la bibliofilia ocurre algo similar que con la historia del libro, de la imprenta y de las bibliotecas. El bibliófilo, que precisa de conocimientos bibliográficos, bibliológicos y de historia del libro y de la imprenta, efectúa sus selecciones de documentos entre los ofertados, todo lo contrario de la disposición de numerario suficiente para abonar aquello que se pide por un capricho, preserva y estudia sus libros, busca y reconoce las características de sus ejemplares… La legislación patrimonial elimina el componente de uso exclusivamente personal de ejemplares extremadamente raros abriendo su utilización al conjunto de la población.

La bibliofilia, por esta causa, tiene un componente bibliográfico importantísimo, tanto en su faceta de selección como en la de estudio. Tampoco cabe duda de que la bibliofilia es estructuralmente un arte integrante de la bibliología”.

Manuel José Pedraza Gracia: “ Bibliología( ciencia del libro) y ciencias de la documentación”, Scire, 11:1 / en.-jun. 2005), pp.34-35.

 

Read Full Post »

“ Aquells Encants diumengers de llibres van coincidir amb un dels períodes més assenyalats del progrés del comerç del llibre vell a Barcelona. El llibre antic ja anava més buscat. Els bibliòfils de l’època, i n’hi havia que eren molt fins de nas, aixecaren la llebre i feren obrir, de retop, els ulls als venedors. Va caldre, doncs, que aquests aprenguessin l’ofici. El valor material del llibre va anar augmentant, ja que hi havia més aficionats i, per tant, més compradors. Aquesta darrera circumstància va contribuir molt a la transformació de certs venedors ocasionals en llibreters de professió.

Les parades, per altra banda, estaven més ben apariades, eren més vistoses i resultaven, en conjunt, més atractives. L’hora de no estendre els llibres pel sòl encara no havia sonat, però estava al caure. El llibre havia aconseguit carta de ciutadania al país i estava a l’abast, ja, dels estaments populars.

Fou un moment, aquell, molt favorable a l’expandiment del llibre. Propici, a més, a l’eclosió ufana del seu comerç.

De mica en mica, la major part dels llibreters establerts en botiga, cansats del treball dels dies feiners, deixaren d’anar a aquells Encants de diumenge. En els seus darrers temps estava format gairebé només per encantistes purs i per una gran munió de venedors circumstancials de llibres.

Com que cada vegada hi anava més gent a vendre, a comprar o a badar-hi, i no es podia donar un pas per la vorera on hi havia les parades, els veïns es van queixar. A proposta d’un regidor, l’Ajuntament va acordar de traslladar-les al Paral·lel. Es féu així l’any 1920, després de la Fira dels Reis”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 58-59.

 

“ Quienes consideran la lectura como un ejercicio puramente intelectual, olvidan que el libro es también un objeto y que, como tal, es capaz de desencadenar pasiones y deseos que poco tienen que ver con las virtudes del intelecto y que, muy probablemente, los lectores de este blog han experimentado ya. Un libro no es un mero soporte de textos, o al menos no debería serlo. El papel en el que está impreso, las cubiertas que lo enmarcan, la tinta y la tipografía que dan cuerpo a las palabras son el resultado de una cuidada selección y jamás ( idealmente) producto del azar. Incluso los espacios en blanco, los márgenes y las páginas vacías, son parte fundamental del libro, quizá un merecido respiro del lector. Y qué decir del olor de un volumen recién desenvuelto o de la textura de sus páginas: no hacen más que reafirmar que, lejos de ser un placer únicamente para la mente, un libro nos invita a experimentarlo con todos los sentidos”.

Elizabeth Gutiérrez: “Bibliofilia: de libros y otras obsesiones”, en el vlok eudoxa,  el 31 de maig del 2011.    (imatge de sota en el vlok).

 

Read Full Post »

Els que estudien biblioteconomia, documentació, arxivística, etc. , i tots aquells que volen aprendre Bibliologia i tot allò que estigui relacionat amb llibres han de poder llegir suficients coses sobre aquestes matèries. Crec que no tenen cap problema, hi ha molta literatura, però en català crec que molt poca.

D’editorials catalanes i llibres en català, hi ha poca cosa, molt poca. He de buscar més i en més llocs.No he buscat tot el que voldria. Segur que trobaré més coses, però no ho tinc gaire clar.

En canvi en castellà hi ha moltes coses per  llegir i estudiar, molta literatura. És estrany, em sembla curiós ( penós volia escriure, però no és gaire correcte) que en un dels llocs on més coses s’han fet i es fan entorn de la biblioteconomia i la documentació, el lloc que fins fa uns anys era ‘capital editorial’, diuen, no s’editin més llibres sobre aquests temes.

Ja he dit que potser no he buscat prou, però el que he vist fins ara em sembla vergonyós.

Uns exemples:

Editorial Gustavo Gili  (Barcelona): uns quants llibres sobre tipografia, llibres d’artista, disseny,tipografia, enquadernació.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Ollero & Ramos ( Madrid): més de 50 llibres.

  Monografies (impremta, xilografia, incunables, història del llibre, etc.

 

Repertoris bibliogràfics (bio-bibliografies, bibliografies, catàlegs, etc.)

 

Enquadernació i conservació (enquadernació, restauració, etc.)

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Trea (Gijón)

Biblioteconomia: 68 llibres.

 

Documentació i informació: 89 llibres.

Arxivística: 45 llibres.

Edició i Tipografia. Història de la cultura escrita: 66 llibres.

Obra gràfica, bibliofília i edicions singulars: 18 llibres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Trama editorial (Madrid):col·lecció Tipos móviles. 22 interessants llibres sobre llibres i una bona revista: Texturas.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

Editorial Campgràfic (València):dedicada a la tipografia i llibres d’artista, entre d’altres.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat: uns pocs llibres.

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

I podem afegir revistes, amb molts articles que ajuden molt, però no és el mateix.

ITEM: http://www.cobdc.org/publica/item/

Lligall: http://www.arxivers.com/index.php/publicacions/revista-lligall

BiDhttp://bid.ub.edu/

BibliotecaInformacionshttp://blogs.uab.cat/bibliotecainformacions/

        

 

         

 

 

Bibliografia sobre aquest tema la podeu trobar a: Bibliografia sobre biblioteconomia, arxivística i documentació en català, de Mª Fernanda Peset Mancebo, Pilar Montañana Ros i Alfredo Ortín Pérez, a València (1998). 

També hi ha bibliografia editada per Generalitat, Diputacions, Ajuntaments i Associacions.

M’agradaria trobar més coses com:

ARNALL JUAN, María Josefa:Edicions Universitat Barcelona, 2002 – 337 pàgines.

 

BANCHS i VALLS, Narcís:  Edicions i Propostes Culturals Andana, Vilafranca del Penedès, 2009.

 

Vuit llibres sobre L’edició a Catalunya, de Manuel LLANAS, editats pel Gremi d’editors de Catalunya, Barcelona, 2002-2007.

Sortosament tenim unes quantes llibreries de vell on podem trobar autors i llibres més antics ( i no tant) sobre tot això.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »