Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

 

“ Existeixen encara llibreters a França? Un dels nostres degans, gran llibreter, ens deia fa alguns anys: ‘No seran vostès més de deu’. Lluny de nosaltres idea tan severa. No obstant això, hem de confessar que cada dia es redueix més el nombre dels que practiquen amb competència i entusiasme aquesta professió difícil i complicada. No es veurà reduïda de centenes a algunes desenes? És possible si no es limita la invasió dels incompetents que posa en risc d’enfonsament a la llibreria francesa.

Aconsellar és el paper delicat, l’ingrat paper a què està condemnat el llibreter. Però per a això ha de conèixer els llibres que proposa. Li caldrà buscar una informació de les fonts principals que hem indicat amb anterioritat. Però la millor informació serà la pràctica constant de l’examen dels volums que contingui la seva llibreria.

Per què tants seudollibreters no saben ni aconsellar ni informar la seva clientela? Perquè des de fa trenta anys han ingressat a la nostra professió massa compradors de saldos de llibreria i sobretot instal·ladors de botigues sense prèvia preparació professional; perquè molts han descuidat, en excés, la seva cultura personal.

Posar els llibres en prestatgeries i posar el rètol de ‘Llibreria’ a la façana d’una botiga no pot ser suficient per merèixer el títol que només un llarg aprenentatge pot conferir “.

Je suis libraire” de Raymond Picquot, Editoins du Conquistador, Paris, 1955.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Biblioteca Zubálburu

 

“Bibliótafo, palabra que procede del griego ‘Biblion’ libro y ‘Taphe’ sepultura, es el sepulturero de los libros. El bibliótafo no compra libros, pues si los comprase para que nadie los viese, sino solamente él sería, como antes he dicho, un bibliómano. El bibliótafo es el heredero del bibliófilo, que guarda la biblioteca de éste sin que jamás la vea nadie, y esto lo hace no por amor al libro: unas veces por cariño y respeto al bibliófilo que tanto se distinguió por su erudición; otras por el abolengo o tradición de la casa; otras porque no entendiendo nada de libros y estando en una buena situación económica prefiere guardarlos a venderlos sin saber lo que valen y así esta biblioteca es como si fuese sepultada, y el que lo guarda es un bibliótafo; este caso es muy corriente, y citaré el de una biblioteca de las mejores de España que está en estas circunstancias, la del Sr. Zabálburu.

Siendo exclusivamente el objeto de esta conferencia los bibliófilos y sus bibliotecas, y aunque estos han existido en todas las épocas, yo sólo citaré una pequeña parte de los que lo han sido desde la introducción de la imprenta hasta nuestros días, por ser ésta la que verdaderamente ha dado lugar que desde el siglo XIX se generalice la palabra bibliófilo y la que ha despertado desde su descubrimiento más principalmente el afán del coleccionista del libro.

Los bibliófilos han sido numerosísimos desde el siglo XV hasta hoy, y sería imposible citarlos ni aun en su mayoría en una conferencia como tampoco hacer una biografía de los mismos, … “.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIShttps://www.libris.es/sobre-la-asociacion  ) per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 14-15.

 

Anuncis

Read Full Post »

 

“El que vull dir es pot expressar també d’una altra manera: l’amor pel llibre el té precisament qui en caure la tarda, assegut a la seva habitació, envoltat de silenci – pressuposant, òbviament, que al voltant d’ell hagi silenci de veritat – sent , de sobte, que els llibres que estan al seu voltant es converteixen per a ell en éssers vius. Particularment vius. Objectes petits però, tot i això, plens de món. Que hi són sense moures i sense fer soroll i, però, disposats a obrir en qualsevol moment les seves pàgines i a començar un diàleg que narra el passat, que fa mirar al futur o que invoca l’eternitat, tant més inabastable com més sap atraure el que se li acosta “.

“La vostra contribució s’utilitzarà per millorar la qualitat de la traducció i pot ser que es mostri a altres usuaris de forma anònima”.

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid 1998.

Superlibris de Marià Aguiló

“…; para el bibliófilo, dentro de sus aficiones, lo más importante es el estado de conservación del libro, esto es, que se halle completo, con buenos márgenes, que no esté sucio y que las hojas del mismo no tengan picaduras de polillas o se encuentren rotas; después de esto es muy importante la edición, que puede ser estimada por su rareza, corrección o desde el punto de vista tipográfico e ilustraciones que pueda tener, por el comentarista, y, por último, por la encuadernación del mismo, que en muchos casos es más valiosa que el libro que contiene.

El buen bibliófilo, cuando adquiere un libro que desgraciadamente no está en muy buen estado, se preocupa de su restauración, conservación, y si la encuadernación es deficiente lo encuaderna de nuevo; esta encuadernación es la que principalmente revela el gusto, refinamiento del bibliófilo y la estima que tiene por el libro, pues aunque el bibliófilo no tenga medios económicos suficientes para pagar una buena encuadernación, ésta es tan variada hasta en sus precios económicos que hace falta ser un buen bibliófilo para aplicar una encuadernación a un libro que armonice con la antigüedad y contenido del mismo.

Muchos bibliófilos han encuadernado sus libros aplicando en sus tapas un escudo heráldico, emblema, nombre o iniciales ( superlibris) , pero esto no quiere decir que todos los libros que ostentan en su encuadernación escudos heráldicos hayan pertenecido a un bibliófilo, pues en muchos casos estos escudos se han puesto en ejecutorias, títulos nobiliarios, procesionarios y misales como lujo y ostentación para un solo ejemplar, como otras veces han sido encuadernados magníficamente libros con escudos en las tapas, siendo su objeto un regalo; lo que sí prueba la existencia del bibliófilo es el ex-libris que aplica a sus libros, y que es una manera más modesta de indicar la propiedad del libro y la biblioteca.”.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 13-14.

Read Full Post »

 

Biblio-cuest: La Biblioteca de la Fundación para la Investigación en Psicoterapia y Personalidad posa a disposició dels seus usuaris uns Questionaris relacionats amb les activitats desenvolupades en la seva Fundació. http://fundipp.org/biblioteca/

 

BiblioEncuesta: en el vlok de Yordibiblioteca, de tant en tant fa enquestes i els hi ha donat el nom de BiblioEncuestas.

 

Biblioinnova: Red Biblioinnova és un projecte de bibliotecaris i bibliotecàries especialistes en innovació. Més informació a: http://biblioinnova.org/nosotros/

 

BiblioJuega: nova activitat a la Biblioteca Infantil Enric Valor de Novelda. Més informació a: http://www.intercomarcal.com/noticias/Novelda/la-biblioteca-infantil-inicia-la-actividad-bibliojuega/99890.html

BiblioJuez: “Centro de Documentación e Información Judicial Dominicano”. http://200.26.171.26/BiblioJuez/

 

Bibliopacificador: hashtag utilitzat per YordiBiblioteca per a casos com el següent, que ell explica a Twitter: “Dos viejetes sordos discutiendo a gritos, y en diferentes idiomas, en la zona de periódicos y revistas de la #biblioteca. Yo: -O se comportan o quito el aire acondicionado.  #bibliopacificador” .

 

Biblio-PEM: Projecte  de “Fomento y Animación a la Lectura en el Telebachillerato Comunitario” , a México. Més informació a: https://www.facebook.com/pg/BiblioPEM/about/?ref=page_internal

 

BiblioPini: Biblioteca virtual. Lectoescriptura creativa. CEIP Tierra de Pinares a Mojados (Valladolid).  Més informació a: https://bibliopini.wordpress.com/

 

Biblioplaces: es posen en marxa els serveis de biblioplaça i bibliopiscina de la ciutat de Girona per aquest estiu. https://www.bonart.cat/actual/es-posen-en-marxa-els-serveis-de-biblioplaca-i-bibliopiscina-de-la-ciutat-per-aquest-estiu/

 

Biblioreflexión: un dels hashtags  utilitzats per YordiBiblioteca per a quan vol expressar pensaments o idees referents a les biblioteques i el món bibliotecari (+-).   #biblioreflexión

 

Biblio-restaurante: en el vlok   (  http://elpatiodemirecreobiblioteca.blogspot.com/  ) d’una mestra del CEIP Palacio, a Noja (Cantabria). diu: “El objetivo de esta dinàmica consiste en que los niños sepan que los cuentos no se comen, pero alimentan”. Més informació a: http://elpatiodemirecreobiblioteca.blogspot.com/2014/04/biblio-restaurante.html

 

A Villar de Olalla també tenen un Biblio-restaurante: en un video ho expliquen: http://picintv.com/post/6L7Hngr6V6F

 

Biblioshiva: memebibliotecari i bibliomeme creat per el Centro de Desarollo Cultural de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez. https://cds.fundaciongsr.org/memebibliotecario-28-junio-2019/

 

Bibliotaller: una nova activitat a la Biblioteca de Cariñena, més informació a: https://carinena.es/la-biblioteca-estrena-su-bibliotaller/

 

Biblio-TEE: nou sistema de prestatgeries de TEEbooks. Més informació a:https://noticias.infurma.es/diseno-2/biblio-tee-el-nuevo-sistema-de-estanterias-de-teebooks/56846

 

 

Bibliotelocomía: paraula llegida en un article: “  Las 10 preguntas que nunca deberás formular al personal bibliotecario, a no ser que quieras despertar su ira” de Julián Marquina en el seu vlok.

 

 

Biblio-terraza: un espai interessant a la Biblioteca Ana María Matute de Carabanchel. Més informació a: https://www.avocesdecarabanchel.es/agenda-cine-cursos-gratuitos/biblio-terraza-1-solo-lectura/

 

 

Bibliowikis (3): L’any 2012 es va iniciar a Catalunya el projecte Bibliowikis, una iniciativa d’Amical Wikimedia desplegada, de manera pionera, en el marc del Sistema Bibliotecari de Catalunya i iniciat a l’entorn del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat.

Interessant article de Carme Fenoll i Àlex Hinojo: “ Cinc anys de Bibliowikis ( 2012-2017): l’Open GLAM pren força a les biblioteques catalanes “. ITEM, núm. 62, 2017. https://www.raco.cat/index.php/Item/article/view/327905/418425

 

Read Full Post »

“Qui estima el llibre, pren a la mà, amb un sentiment de pacífica familiaritat, l’objecte que porta aquest nom, impressió sobre paper i enquadernat en tela, cuir o pergamí. El sent com si fos una criatura, que s’honra i es cuida, feliç de la seva concreció material. No només constitueix per a ell un mitjà per aconseguir un objectiu, encara que sigui el més espiritual, sinó una cosa plenament perfecte en si mateix, ple de múltiples significats i capaç de donar en abundància.

Al veritable amant del llibre se li reconeix des del moment en què l’agafa de la prestatgeria, l’obre, el fulleja i el torna a deixar al seu lloc.”

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid. 1998.

 

“ He dejado para lo último lo que yo califico de superbibliófilo, o sea el que, enamorado en extremo por los libros raros e importantes, de tal forma los estudia y admira que llega a grabárselos en su imaginación y siempre puede recrearse mentalmente con ellos, y por eso le es fácil describirlos exactamente y aun recitar páginas enteras de los mismos, como ocurría con D. Marcelino Menéndez y Pelayo, don Jaime Ripoll y otro muy conocido, que no nombro por ser muy allegado familiar, a quien yo he visto semanas enteras sin separarse de un libro estudiándolo y leyéndolo, hasta que conseguía asimilárselo en forma que ya no le interesaba y la enajenaba, y esa era la razón porque en cualquier momento podía describirlo como si lo tuviera delante, lo mismo que el genial artista graba una imagen en su cerebro, que luego, si tenerla delante, la traspasa maravillosamente a un lienzo.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS    per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.12-13.

 

Read Full Post »

 

Codi de la Bibliofília moderna” de Maurici Robert, pròleg de F. de Miomandre, Editat per La Unió Llatina d’Editors Colouma, Paris, 1936.

TÍTOL PRIMER

Del Llibre

Art. 1r Un llibre és una reunió de fulls de paper imprès.

2n Un veritable llibre, és un llibre destinat a perdurar.

3r El llibre de luxe és un bell llibre, portat al màximum de la seva perfecció.

4t La perfecció no resideix en la seva raresa, sinó en la seva qualitat.

5è El tiratge d’un llibre autèntic no serà arbitràriament limitada, amb vista a inflar artificialment el seu preu de venda.

TÍTOL SEGON

Del bibliòfil

Art. 1r Un bibliòfil és un senyor que, com el seu nom indica, estima els llibres.

2n Hi ha dues classes de bibliòfils: els autèntics i els falsos.

3r Han de ser considerats com a falsos bibliòfils els que en un llibre busquen abans que res la seva raresa o singularitat.

4t De pitjor condició s’han de considerar els que, portat per un esperit de lucre, no veuen en el llibre sinó un objecte d’especulació pecuniària. Una justícia immanent fa que sigui generalment frustrada aquesta culpable ambició.

5è El veritable bibliòfil és aquell que exigeix ​​d’un llibre qualitat de text, bellesa d’il·lustracions, excel·lència artística i tècnica en la presentació.

6è El veritable bibliòfil posseeix una biblioteca que conserva el seu valor constant, i constitueix per a ell una veritable font de gaudi espiritual. Ell solament té dret al títol de Bibliòfil Modern.

Alguns paràgrafs del comentari al títol segon, diuen així:

El bibliòfil estima els llibres i té el plaer constant de mirar-los i palpar; busca les edicions més correctes i en llegir un bon text percep la satisfacció de fer-ho en una bona impressió tipogràfica sobre apropiat paper. Cal no confondre – diu el codificador – al bibliòfil amb el bibliòman, que no és més que la seva paròdia, la seva caricatura. El bibliòman simula estimar els llibres i els persegueix per tots els mitjans possibles – un Don Joan cortesà sense amor autèntic -. Culpable és ell de totes les heretgies que inspiren horror als veritables bibliòfils i és l’inventor del llibre ‘trufat’. El llibre ‘trufat’, és el bell exemplar transformat en cartipàs o expedient documental, carregat de fitxes i cartes autògrafes, les que majoritàriament no tenen cap relació amb el text. També té especial dedicació a valorar el text, les fulles del qual no han estat obertes, sense pensar que aquest fet, en la majoria dels casos, demostra la poca importància de l’obra. En veritat, el bibliòman no és més que un vulgar especulador.

Imatge del llibre

 

TÍTOL TERCER

De l’Art de Comprar

Article 1er El bibliòfil modern ha de saber com comprar.

2n En comprar un llibre no pensa que el seu valor pot augmentar en curt termini.

3r No compra llibres a preu de saldo, ja que un llibre desvalorat seguirà el seu curs descendent.

4t No es subscriu a obres per lliurament, per tal de conservar l’homogeneïtat de la seva col·lecció.

5è No tria només un llibre, tria l’editor.

En el comentari corresponent, s’explica que els inconvenients de les obres per lliurament són els següents:

Que l’empresa editora pateixi pèrdues econòmiques i no pugui acabar l’obra.

L’enervament que produeix a un bibliòfil l’espera d’una interminable lliurament.

Si l’enquadernació es fa en diferents terminis de lliurament, hi pot haver diferència de gra i color, cosa insuportable per a un bibliòfil.

Amb la qual cosa, l’autor ens fa observar que un bon bibliòfil modern ha de ser nerviós i impacient.

TÍTOL QUART

Del Text

Art. 1er. Tots els llibres no són bibliofílics. Molts amb text admirable no ofereixen elements per realitzar un llibre de luxe.

2n Només les obres de significat universal, o almenys consagrat per l’elit, són susceptibles de ser publicades en edicions de luxe.

3r Contràriament a la doctrina de pseudo-bibliòfils, la foscor i hermetisme d’un text, no li confereixen – a priori – cap valor bibliofílic.

4t Els grans textos fan els grans llibres.

TÍTOL CINQUÈ

De l’Il·lustrador

Art.1er. Un bell llibre pot en principi no tenir il·lustracions, però un llibre de luxe ha de ser necessàriament il·lustrat.

2n La il·lustració salva el llibre del perill de monotonia.

3r Tots els grans artistes no són bons dibuixants.

4t Tots els bons dibuixants no són bons il·lustradors.

5è Cal que un il·lustrador sàpiga literatura.

El llibre tipogràfic pur – diu el codi – constitueix un ideal abstracte. Qualsevol que sigui la seva perfecció, no es llegeix més que una vegada, o bé no es llegeix, tractant-se d’obra coneguda.

El veritable llibre de luxe és el que acompanya al seu text aquest element viu que és la imatge, la que perllonga els goigs de l’esperit per mitjà del plaer visual.

I després, una observació precisa: la il·lustració ha de tenir davant tot el sentit del llibre i de la seva arquitectura. Més, cal que sàpiga literatura. És difícil que un il·lustrador i un escriptor es posin d’acord anticipadament sobre el que ha de ser la il·lustració d’un llibre. L’escriptor té en general diferents enfocaments i punts de vista i de distància – ideals s’entén – sobre la realitat. Projecta la seva atenció cap a fora d’ell mateix fins vasta llunyania, en els angles més variats i diferents. Si ell ha escrit sobre un personatge que marxa al tall de l’extensió, llegint una carta amb gest trist i de nit, exigeix ​​a l’il·lustrador que tot es vegi en el seu dibuix: ho diu la carta, el gest i la nit, cosa impossible de dir plàsticament.

D’altra banda, molts dibuixants, en il·lustrar un conte o una novel·la, s’avancen amb les seves il·lustracions al desenllaç de la trama de l’obra, el que al lector comú fa que disminueixi l’interès per la lectura.

L’il·lustrador ha de col·laborar amb l’obra, fent que els seus dibuixos preparin un clima propici per al llibre, de vegades fins i tot amb simples ornamentacions.

L’il·lustrador ha d’exercir amb humilitat intel·ligent i col·laborar sense voler exhibir especialment la seva obra: un llibre no és una paret d’exposició.

Passarem per alt els títols sobre l’editor, el paper d’impressió i la tipografia, detenint-nos en el títol final, dotzè, sobre la Enquadernació, l’articulat és el següent:

Art. 1er. Un bell llibre exigeix ​​una bella enquadernació, perquè es mira més tancat que obert.

2n Una bella enquadernació no ha de cedir a les variants de la moda, perquè ha de ser perdurable tècnica i estèticament.

3r L’enquadernació és part integrant de l’arquitectura del llibre.

4t L’enquadernació perfecta és agradable a la vista.

5è L’enquadernació perfecta és agradable al tacte.

6è L’enquadernació perfecta és resistent al temps.

En el comentari corresponent es diu que l’enquadernació ha tingut les seves èpoques de decadència en què el fals luxe i recàrrec d’ornaments desvirtuaven el seu significat. Alguns bibliòfils – diu el codi – han creat fantàstiques enquadernacions costosíssimes, amb un ‘bric-a-brac’ de metalls barrejats amb cuir, tancats en diverses tapes i caixes de vidre, ivori i mosaics de cuir de tots colors, etc. Fins hi va haver qui va realitzar enquadernacions amb xapes fines de marbre, cuir i filferros d’acer …

Acaba el nostre codi amb el seu considerant final, que diu que qui compleixi amb el seu articulat té el legítim dret d’ostentar el bell títol de Bibliòfil Modern …

Imatge del llibre

 

 

Read Full Post »

“ Davant la demanda existent, no només de llibres sinó també de còpies de documents legals i altres textos, a poc a poc l’ofici d’escrivà esdevingué part del desenvolupament editorial incrementat a partir del segle I. Gràcies a les noves rutes comercials vingudes amb l’expansió de l’Imperi, hi hagué una millora de l’economia que portà a la creació de noves professions, entre elles la del llibreter. Les primeres llibreries romanes solien ser edificis annexos a les editorials o botigues ambulants on es venien o es llogaven llibres. A posteriori les taberna libraria es concentraren al Fòrum i eren llocs de reunió de bibliòfils, erudits i comerciants. Els autors eren pagats per cada llibre venut i es podien obtenir còpies a diferents preus segons el text i l’extensió. A finals del segle I ciutadans d’Hispània, de Gàl·lia i de Britània tenien accés a obres contemporànies de Plini o Marcià. Les edicions podien ser de fins a mil exemplars i vendre’s alhora en diferents ciutats. Fins i tot es té constància d’una edició de butxaca dels Epigrames de Marcià, fet que evidencia com el còdex s’ideava també per ser transportat.

Imatges del desplegable de Carla Busquets

Amb la caiguda de l’Imperi Romà, el negoci editorial s’aturà considerablement; la comunicació amb altres territoris va ser interrompuda, i fins i tot dins l’Imperi no era gens fàcil mantenir les antigues rutes comercials. Començà un període de decadència que no veié la llum fins a set segles després, quan els monestirs i sobretot l’important paper de les universitats de Bolonya i Paris contribuïren a la popularització dels llibres altre cop, dins ja d’un àmbit acadèmic i religiós.

El llibre va anar adquirint diferents funcions al llarg del desenvolupament de l’Imperi Romà: com a objecte pràctic per enregistrar coneixements; com a objecte indicador d’una posició social; com a entreteniment; i finalment com a objecte de consum. Funcions que no s’allunyen tant de les actuals. És cert que on abans potser gaudia d’un entorn exclusiu, o gairebé, ara l’ha de compartir, coexistint de la manera més pacífica possible, amb altres formes d’entreteniment o eines d’estudi pròpies d’aquest temps. D’altra banda, a escala mundial, el percentatge d’alfabetització creix cada any, i el llibre continua sent l’objecte per excel·lència que contribueix i dóna suport a aquest increment. Ens hauria de preocupar, potser, i parlo ara des d’un àmbit museístic i de preservació, els materials de baixa qualitat que s’han estat utilitzant des de fa ja algunes dècades en la seva fabricació. Un arma de doble fulla que, mentre democratitza la lectura i la literatura, converteix el llibre en objecte quasi d’un sol ús, i fa difícil la seva supervivència fins i tot d’una generació a una altra. No es tracta de tornar al passat, sinó de ser conscients de la importància inestimable dels llibres per tot el que contenen, i de l’esforç col·lectiu que durant més de dos mil anys ha fet possible l’evolució d’aquest objecte que ara gaudim gairebé sense restriccions.

El Còdex. Bibliòfils a l’Imperi Romà, Carla Busquets, Blind Books, Barcelona, 2014. Desplegable ( 42×30 cms.).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ También es bibliómano el que adquiere un libro a sabiendas de su procedencia dudosa, y sin embargo por tener el libro no duda en comprarlo pagándolo exactamente como si fuese de buen origen, expuesto a quedarse sin el libro y tener un disgusto: a este respecto se cuenta de . Antonio Cánovas que al enseñar su biblioteca al Sr. Gestoso, al cuarto o quinto libro que éste vió le dijo a D. Antonio: ‘ Este libro es sevillano’, pues tenía sellos medio borrados de la Biblioteca Colombina; entonces don Antonio Cánovas le quitó violentamente el libro y le dijo: ‘ Es usted muy indiscreto para ver libros de los amigos’.

Bibliómano es el que no repara algunas veces en creer que mejor se conserva un libro en su casa que en una biblioteca pública ( de estos bibliómanos ha habido muchos).

También se cuenta que a mediados del siglo XIX hubo un bibliófilo en Barcelona que se llamaba don Vicente, que en una subasta o venta otro bibliófilo le disputó un libro, reputado como único, quedándose sin él, y este D. Vicente le asesinó para quitarle el libro. Fué preso, y confesó que con la misma finalidad había matado a un poeta, a un clérigo, a un alemán y a nueve hombres más, y al ser condenado a muerte dijo que su pena no era que le ahorcasen, sino el saber que en París había aparecido otro ejemplar del mismo libro, y no pedía el indulto, sino que no se deshiciese su biblioteca: esto creo sea una exageración o crítica de la bibliomanía, pero lo que sí es indiscutible que el afán de conseguir un libro ha hecho que personas muy respetables se hayan olvidado de su dignidad y del Código Penal”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 10-11.

Imatge a La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, de Ramon Miquel y Planas (1928).

 

Read Full Post »

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »