Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

Plaça de Sant Sebastià

 

“ El 19 de febrer del 1879 varen ésser començades les obres del Mercat de queviures de Sant Antoni i les d’urbanització dels terrenys que s’estenien cap a la carretera de la Creu Coberta, on es celebrava, llavors, els diumenges i altres dies festius, la Fira de Bellcaire.

Entre el lloc destinat al Mercat i la carretera de la Creu Coberta hi havia terrenys vagues. A l’entorn, camps de blat i de llegums. Paisatge de raval empeltat de camperol, aquell.

La ciutat, per aquella banda, es badava com una magrana massa madura i devorava els terrenys i els sembrats dels voltants. S’hi bastiren edificis i s’hi començaren de perfilar carrers; s’hi construïren barraques i magatzems de deixalles i hi sorgí un barri comercial. Al redós del Mercat foren traslladats, el 1886, els Encants de Llotja o de Sant Sebastià. Es celebraven els dilluns, dimecres i divendres. Tenim, doncs, que pels voltants de Sant Antoni tenien efecte, cadascú els dies que els corresponia, la Fira de Bellcaire i els Encants.

Els Encants de Sant Antoni es convertiren aviat en un mercat, molt important, de tota mena de gèneres.

Al tros del carrer d’Urgell, a la vorera on hi la reixa del Mercat de queviures, es celebrava a primeres hores del matí la subhasta dels ‘partits’ que hi portaven els drapaires, els saldistes i els comerciants que es dedicaven a la compra i venda de tota mena d’objectes, de mobles, de paraments de pisos i de botigues que plegaven. Els gèneres hi abundaven. Allí anaren a parar biblioteques particulars, bones i dolentes. Hi anaren a raure, també, moltes restes d’edicions fracassades, les quals, finalment, el drapaire havia de portar al molí paperer”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 53-54.

 

 “En el Hotel Drouot de Paris, se celebraba la  subasta de una de las librerías más importantes de Francia, la del Conde Tremoli, ello sucedía en los años de finales de siglo.

La subasta, nos dice, duró veintisiete sesiones y asistieron todos los libreros, bibliófilos y aficionados de Paris; y en ella pudo observarse, una vez más, lo estrambótica que resulta la pasión del bibliófilo. Libritos insignificantes provocaron pujas extraordinarias, mientras que obras maestras de la literatura, alcanzaban las cotizaciones más bajas.

Y añadía Mirbeau: ‘ Temí ponerme en ridículo y perder mi bien cimentada reputación de bibliófilo, comprando algunas de aquellas obras maravillosas que tan ostensiblemente despreciaban los comerciantes y que no merecían la menor atención por parte de coleccionistas que ayer mismo cubrían de billetes de banco la menos feliz de tales ediciones. Y para afirmar bien a las claras que yo también seguía la moda, me complacía en exagerar el desprecio de aquellos y la indiferencia de éstos refunfuñando contra mi propia e indecente estupidez.

Viendo que un Virgilio, verdadera obra maestra de encuadernación y de tipografía, alcanzaba el precio de diez francos, un perito se acercó a mi, y me dijo:

‘¡ Mire Usted, que idiotas son esos americanos… Porque son ellos los que compran tales porquerías… Las compran a carretadas para constituir el fondo de sus bibliotecas públicas… ¡ Diez francos por eso¡… ¡ Qué locura¡ ¡ Qué memez¡’.

Y mientras yo golpeaba la mesa, él se daba palmadas sobre el muslo desternillándose de risa… Y los dos nos excitábamos mutuamente, repitiendo: ¡ Qué idiotas, esos americanos¡…  ¿ Hase visto igual? ¡Locura¡ ¡Desvarío¡.

Museu Frederic Marès

 

Diez años antes, ese mismo perito, había pagado dos mil francos por aquel Virgilio, pero ya no se acordaba.

Si los libros del siglo XVI no suscitaban más que desprecio y caían en el más completo descrédito, en cambio todo lo del siglo XVIII desaparecía como pan en tiempo de hambre.

También yo, nos confiesa Mirbeau, me contagié de aquel delirio y compré un sinfín de libritos como: ‘El arte de ponerse las medias’, ‘ Notas indispensables para el empleo de la cacerola `q daube’, ‘ El zapatero galante o curiosas revelaciones sobre los pies de la duquesa de Berry’, ‘ Almanaque de los tocineros’, ‘ La disertación económica sobre las camisas de la señora princesa de Polignac’ … que son, al parecer, rarísimos y de los que nadie es capaz de leer más allá de dos páginas.

Se han conocido verdaderas aberraciones entre los bibliófilos ( y libreros) , quienes con el pretexto  de coleccionar encuadernaciones, portadas, ‘ fe de erratas’, láminas, destrozaban cuantos libros de interés caían en sus manos, sin comprender que una encuadernación, ‘de erratas’, portada, etc., separadas de su ‘libro’, perdían todo valor.

¿ Puede uno imaginar cosa más absurda, que una hoja de ‘ fe de erratas’, o una portada, o lámina, separadas del libro que justificaba, precisamente, su razón de ser?…

Coleccionar buenos libros, leerlos, cuidarlos con amor, será siempre un don del espíritu, coleccionar trozos de libros, destrozados por el propio coleccionista ( o por los libreros), será como una maldición que pesará sobre él.

 

MARÈS, Frederic: El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista. Ajunt. Barcelona-Museu Frederic Marès, 2006, pp. 349-350. ( llibre del que après unes quantes coses).

 

Read Full Post »

Fotografia a http://encantsvellsrtirado.blogspot.com.es/

 

“ En aquesta Fira de Bellcaire en Palau va debutar com a venedor, l’any 1897, acompanyat de la seva muller, que era més venedora que ell. En Palau, però, més home de parets que no pas de carrer, tot seguit va instal·lar-se en un portal de la Ronda de Sant Antoni, al costat del petit edifici de les Escoles Pies on es donaven classes als alumnes externs. D’allí no va trigar gaire temps a sortir-ne per establir-se en un altre portal del carrer del Bonsuccés. Com que sempre li ha agradat més fer de recercador que no pas de comerciant, així que va poder va anar-se’n al carrer de Sant Pau, al 41, això és, a la mateixa botiga que havia estat abans d’en Feliu Montpart, i allí el trobareu, encara avui, carregat d’anys, entremig de fitxes i de papers vells, assegut en una cadira que d’un tros lluny sembla una basseta de criatura de bolquers, en cos de camisa a l’estiu i ben embufandat a l’hivern, prenent notes i més notes. Allà hi ha pujat la família, una dinastia dedicada tota ella, sense excepció, al ram del llibre.

Can Palau, avui com avui, tant com una llibreria és una institució. Igualment ho són can Batlle, Bosch i Millà, i van camí d’ésser-ho les llibreries Dubà, Creus i Balaguer, en les quals ja es destaquen els continuadors.

És possible que hi acudissin altres venedors de llibres, a aquella fira del diumenge. Més, però, que la relació detallada dels que hi anaven – avui difícil d’establir – interessa donar-ne una impressió de conjunt, i això és el que hem procurat de fer.

L’any 1918, amb motiu e l’aplicació de la llei de descans dominical, que obligà a tancar tot el comerç, la històrica Fira de Bellcaire, coneguda aleshores com Encants del diumenge, fou suprimida de dret. En compensació, els venedors foren autoritzats perquè poguessin parar els dissabtes.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 53.

 

 

“ Otra colección cayó también en este bombardeo, la del bibliófilo Gustavo Gili, editor de pro, del buen hacer en las artes gráficas.

Fue a principios de siglo cuando se propuso formar una biblioteca profesional y empezó a reunir todo lo publicado concerniente al libro. Años después la idea fue superada y se generalizó.

Y si bien la idea inicial de la colección, en cuanto a la temática, se abría hacia horizontes más anchos, se cerraba en cuanto a exigencias de calidad y buen gusto.

Y así empezó una de las bibliotecas que llegaría a ser de las más importantes de España y Europa, y no precisamente por el número, antigüedad y rareza del libro, sino poir la selección y belleza de sus ejemplares.

El libro bien hecho, el bello ejemplar, el carácter de letra, la composición, sus márgenes, la calidad del papel, las viñetas, los grabados, su estampación; las bellas encuadernaciones, el número y tirajes de la edición, eran factores esenciales que privaban en su biblioteca.

Solía decir que su colección no era la de un erudito, sino la de un amante de la belleza del libro, del libro elevado a categoría de obra de arte”.

MARÈS, Frederic: El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista. Ajunt. Barcelona-Museu Frederic Marès, 2006, pp. 140-141. ( Llibre del que he après unes quantes coses).

 

 

Read Full Post »

Sant Antoni – Foto de Frederic Ballell

 

“ El llibreter més popular, tant entre els mateixos firaires com entre el públic, fou en Riera, (à) Cremallots. Anava vestit de vellut estiu i hivern. Car allò que guarda el fred també guarda de la calor. Més drapaire, ell, que no pas llibreter, però. Hi acudia amb un carretó curull de llibres, comprats al Mero o a un altre llibreter professional a duro el sac, que era el preu normal a l’època.

– A ral la troca !…,

Es posava a cridar així que arribava a la parada, mentre buidava el carretó a braçades, bo i escampant els llibres per terra a la bona de Déu.

Aquest crit li sortia com un espinguet de pollastre del recó més pregon del subconscient, on tenia amagatzemat un solatge espès pastat amb els materials acumulats tota la setmana fent de mosso en un magatzem de teixits. Per raó de l’imperi del subconscient esmentat, tractava els llibres de la manera delicada que es desprèn del seu crit.

-A ral la troca !…

Aquest crit, que esdevingué famós, va començar d’ésser escoltat a la Fira de Bellcaire, i continuà essent-lo a totes les altres fires barcelonines, als encants, al Mercat diumenger de llibres de la Ronda de Sant Antoni, a les parades de la Plaça de la Universitat i àdhuc a les barraques de Santa Madrona. Fou el crit de guerra del Cremallots, i el va llançar durant tota la seva vida de llibreter.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 52-53.

Biblioteca de Nínive.

 

“ La historia de la bibliofilia se remonta a la fundación de la Biblioteca de Nínive por el rey asirio Assurbanipal ( 669-627 a. C.), aunque el filósofo Aristóteles ( 384-322 a. C.) ya poseía una colección privada que, al parecer, sirvió de modelo para la gran Biblioteca de Alejandría, fundada por el rey egipcio Tolomeo I Sóter y ampliada por su hijo, Tolomeo II Filadelfo, que llegó a contener hasta 700.000 volúmenes de papiro. En Pérgamo, Eumenes II reunió otra importante colección de libros formada por unos 200.000 pergaminos. Durante la edad media, gracias a los esfuerzos individuales y colectivos, se fundaron importantes bibliotecas en iglesias, monasterios y catedrales. Las universidades lo hicieron a partir del siglo XII. El interés por el coleccionismo de libros se relata ya en el Philobiblon ( 1473),

obra de Richard de Bury, obispo de Durham. Animados por el espíritu del humanismo, la aparición de la imprenta y el aumento general del nivel de vida, los grandes comerciantes y gobernantes de los siglos XV y XVI reunieron importantes colecciones de manuscritos y de los primeros libros impresos; así nacieron, entre otras, la Biblioteca Vaticana y la española del monasterio de San Lorenzo de El Escorial.

Biblioteca Vaticana

 

Durante los siglos XVII y XVIII la bibliofilia causó auténtico furor en Europa, especialmente en Francia. Personajes como el cardenal de Richelieu, Giulio Mazarino y Jean-Baptiste Colbert figuran entre los coleccionistas más destacados. Durante esta época se crearon también importantes bibliotecas de corte, que más tarde se convertirían en bibliotecas nacionales.

Biblioteca El Escorial

 

Hacia finales del siglo XIX el centro de la actividad bibliófila internacional se desplazó de Europa a Estados Unidos y, ya en el siglo XX, nació en Moscú la Biblioteca Lenin, la más grande del mundo en cuanto a número de ejemplares.

Los libros raros alcanzan precios muy elevados en las subastas y las transacciones privadas. En 1812 se vendió en Londres una copia de la primera edición de El Decamerón, de Giovanni Boccaccio, por 2.260 libras; fue probablemente el precio más alto pagado por un solo ejemplar desde que comenzaran las subastas de libros en el siglo XVII”.

Article: “ La asombrosa Bibliofilia”, de Miguel Angel Cuevas,  en el vlok “ Sucesos y hechos raros y asombrosos” ( ara en el vlok no surt).

 

 

 

Read Full Post »

Creia que em costaria trobar més paraules iniciades amb Biblio, ja fa temps, però no sé què passa que quan més negre ho veig, de cop, surten paraules, com ara, a dojo, i la raó aquesta vegada és el llibre que he començat a llegir, Roba este libro, on surten moltes biblioparaules noves, la major part creades ( una mena de neologismes) per l’autor Miguel Albero a partir de paraules d’una Oda de Serafín Estébanez Calderón ‘dedicada’ a Bartolomé Gallardo, personatge molt important en el món bibliòfil i bibliogràfic, però amb una mica de mala fama respecta el tema bibliocleptòman1,  i encara que algunes poden semblar una mica rebuscades, el Bibliodiccionari no es gaire exigent. Una bona manera d’entendre totes aquestes noves paraules és consultant el llibre2 citat, doncs les explicacions per cada paraula són mes llargues i completes.( a les vistes al llibre hi poso un asteric).

 

biblioBN: vlok  del Col·legi E.E.I. Barrionovo-Pastoriza ( ArteixoA Coruña) http://bibliobn.blogspot.com.es/p/biblioarte.html

 

 

 

Bibliocaco*: lladre de llibres, cleptòman, però dit quasi amablement.

 

 

Bibliochorizo*: “ladrón de libros. En algunas zonas de Andalucía, apaisado bocadillo de chorizo frito, con forma de libro chico, una suerte de choripán ibérico. A acompañar de abundante vino tinto de uva del país. Dicionario Apócrifo del delito y la mala vida.” A la pàgina 19 del llibre: Roba este libro, de Miguel Albero, Abada Editores, Madrid, 2017.

 

 

Bibliochuzos*: difícil de definir,però és una manera despectiva de parlar de cleptòmans.

 

 

Bibliocompi: hashtag utilitzat a Twitter per referir-se a companys i amics entre bibliotecaris.#bibliocompi.

 

 

BIBLIOdirect : vlok USA amb eines per llibreters independents. https://bibliodirect.com/app/booksellers/

 

 

Bibliofaquines*: biblioneologisme, més detalls en el llibre citat.

 

 

Bibliogarrapatas*: biblioneologisme, més detalls en el llibre citat.

 

 

Bibliogestas*: ve la paraula del nom del lladre, Gestas (cast.),  que estava a l’esquerra de Jesús quan els van crucificar. Era el lladre dolent i no penedit de res, ans al contrari i és per aquest  motiu que l’autor considera que em de donar aquest nom als bibliocleptòmans pitjors.

 

Llibre citat per M. Albero

 

Bibliokleptomania: llibre de Lawrence Sidney Thomson, Ed. per New York Public Library, 1944.Citat en el llibre d’Albero, i que podeu llegir a  https://archive.org/details/notesonbibliokle00thom .

 

 

Biblioladrón*: una de les maneres com es podria dir als Bibliocleptòmans. I per la mateixa raó també ho podríem dir en català: Bibliolladre.

 

 

Bibliologorrea*:” dícese de la patología consistente en crear  de forma compulsiva términos que empiezan con el prefijo biblio”.Biblioneoneologisme definit por M. Albero.

 

 

Bibliomètric : Els indicadors bibliomètrics són dades numèriques obtingudes a partir de l’observació de característiques bibliogràfiques d’un conjunt de publicacions i de l’ús que els seus usuaris en fan. S’empren en l’àmbit científico-acadèmic. Permeten l’anàlisi de trets relatius a la producció i al consum de la informació científica al comparar-los amb els indicadors d’altres conjunts de publicacions. (   https://ca.wikipedia.org/wiki/Bibliometria  )

 

 

Biblioneologismo*: nuevas palabras que empiezan con Biblio. L’autor usa aquesta paraula per referir-se a les que fa servir en el seu llibre.

 

 

 

Biblioparaula: paraula que comença per Biblio. Curiosament fins ara no estava inclosa en el Bibliodiccionari.Tindria d’estar a l’inici , però.

 

 

Bibliophile’s Club: Qualsevol llibre, cada dia amb la Bibliòfils Club. Una bona manera per estalviar en els llibres. Hi pots pertànyer anualment. Uneix-te avui i rebràs  un 10% de descompte en cada compra, fins a $ 25 d’estalvi per compra. http://www.biblio.com/bibliophiles-club

 

 

Bibliopolicía*: en el llibre citat: “los guardianes del libro”. L’autor explica casos de persones, llibreters, bibliotecaris, investigadors, etc. que han dedicat part del seu temps a vigilar i procurar que els cleptòmans no facin la seva feina, i si la fan, ajudant a enxampar-los. També parla, en el llibre, de Bibliocop, que seria la versió anglesa.

 

 

Biblior.ar : vlok nat amb la idea de promoure, difondre i motivar la lectura. http://bibliorar.blogspot.com.es/ 

És un espai virtual col·laboratiu creat amb l’objectiu de brindar i compartir continguts a través de notícies, novetats i idees d’interès per tots aquells interessats en la Bibliotecologia. Creat per alumnes del 1er. any de la “ Tecnicatura Superior en Bibliotecología del Instituto Superior Nº 801 “Juana Manso”, a Trelew-Chubut (Argentina)    (  http://isfd801.chu.infd.edu.ar/sitio/index.cgi?wid_seccion=100   )

 

 

 

Bibliorredundancias*: en la pàgina 269 del llibre, parla de Bibliopolicies i fa servir vàries vegades la paraula Bibliocop, dient: “ …de  bibliocop bibliotecario, de bibliocop librero, de bibliocop policía ( valga la bibliorredundancia) y de bibliocop aficionado.”

 

 

Bibliosandimas*: el bon lladre de llibres. Aquí la definició ja és més llarga, però molt interessant. I M. Albero en el seu llibre ho explica detalladament, sembla ser que el lladre Dimas, a la dreta de Jesús, robava , entre altres coses, llibres.

 

 

Bibliouñilargos*: també de difícil definició, però ajuntant els significats de biblio i ‘uñilargo’ queda una mica més clar.Uñilargo (RAE):m. y f. Col.y Méx.Persona inclinada al robo.

 

Métodes antics per evitar el robatori de llibres.

 

1.- Antonio Rodríguez Moñino, en el seu llibre: Historia de una infamia bibliogràfica, deixa clar que Bartolomé Gallardo no era el bibliocleptòman que deien.
2.- ALBERO, Miguel: Roba este libro. Introducción a la Bibliocleptomanía. . ABADA Editores, Madrid, 2017.

 

 

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

“ Quan els encants dels dies feiners, que es celebraven a la Plaça  de Sant Sebastià, foren traslladats a Sant Antoni, la Fira ( de Bellcaire) començà a ésser absorbida pels venedors encantistes i a perdre el seu caràcter drapairístic i àdhuc el seu nom tradicional, car el poble acabà anomenant-la els Encants del diumenge.

S’hi venia nou i vell. Hi havia, més ue no pas avui, grans parades de robes, mobles i de tota mena d’atuells. Coincidí amb un moment de creixença de la ciutat i això la incrementà. Fou aleshores quan aconseguí la seva màxima popularitat i el seu més gran esplendor. A més del atapeïment de parades que hi havia al voltant del Mercat, n’hi havia a les dues voreres del carrer d’Urgell fins a la Gran Via, pels carrers Floridablanca i de Sepúlveda, pel carrer de Tamarit, per tota la carretera de la Creu Coberta, a banda i banda, i d’escadusseres per la Ronda de Sant Antoni. Eren un formiguer de gent que hi acudia de tots els indrets de Barcelona i dels afores, aprofitant el lleure dels matins diumengers per anar a fer compres.

D’antuvi hi acudiren, entre altres, amb una parada modesta, els llibreters encantistes l’Amiguito, el Barretina i l’avi Melcior Millà. Aquest amb les seves invariables seccions de llibres a cinc i a deu cèntims, curosament endegats. Hi posaven parada els llibreters professionals Giganda, (à) el Navarro, l’Adan i altres.

També hi anava l’Aiguacuit. Hi venia llibres de tota mena i era dels que hi feien més negoci. Era alt i secardí. Tenia la veu grossa i semblava ferreny. Era, però, molt bona persona. Duia sempre una brusa blava, la qual va substituir, més endavant, per un vestit de vellut; indumentària que, durant molts anys, fou com una mena d’uniforme oficial del llibreter de vell.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 52.

Talmud de Babilònia

 

“  Y  no una de esas bibliotecas de bibliófilo con libros tan valiosos que el propietario no los abre nunca por temor a estropearlos, sino una biblioteca de trabajo cuyos ejemplares no dudábamos en anotar, en leer en la bañera y en la que conservábamos todo lo que habíamos leído – incluidos libros de bolsillo y múltiples ediciones de una misma obra – o todo lo que teníamos la intención de leer más adelante. Una biblioteca no especializada, o mejor dicho especializada en tantos campos que acabó siendo generalista. Disertamos durante toda la comida sobre la felicidad y la maldición de nuestra suerte: los libros son caros cuando se compran, no valen nada cuando se revenden, alcanzan precios astronómicos cuando hay que encontrarlos una vez que se han agotado, son pesados, se empolvan, son víctimas de la humedad y de los ratones, son, a partir de cierto número, prácticamente imposibles de trasladar, necesitan ser ordenados de una manera específica para poder ser

utilizados y, sobre todo, devoran el espacio. ( He llegado a tener un baño con paredes tapizadas de estanterías, lo que imposibilitaba el uso de la ducha y obligaba a bañarse con la ventana abierta para evitar la condensación; y también anaqueles en la cocina, con lo que ciertos alimentos de olor particularmente penetrante estaban prohibidos. Como muchos de mis cofrades, ¡ no tuve sino hasta tarde una situación inmobiliaria que me permitiera satisfacer mis ambiciones bibliófagas ¡). Sólo la pared de mi dormitorio en la que se encuentra la cabecera de la cama ha quedado siempre libre debido a un viejo trauma: me enteré, hace muchos años, de las circunstancias en las que murió el compositor Charles-Valentin Alkan, apodado el ‘Berlioz del piano’; lo encontraron muerto el 30 de marzo de 1888, aplastado por su biblioteca. Cada hermandad tiene un santo mártir y el mayor de los Alkan, pianista virtuoso admirado por Liszt y que heredó los alumnos de Chopin a su muerte, es sin duda el de los locos por las bibliotecas. Como de las leyendas griegas, existen varias versiones de su trágico final; hay quien dice que fue un pesado paragüero lo que le cayó encima, pero ante la duda… “.

BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas; Anagrama, Barcelona, 2010, pp.16-17.

 

Read Full Post »

“ Sembla que la primera fira de trastos vells que es celebrà a Barcelona fou aquesta ( Fira de Bellcaire). Per tant, la que va tenir l’alt honor d’aixoplugar els primers llibres vells que foren venuts en públic ací. La que va començar d’acoblar els venedors de llibres, fins aleshores esbarriats, i començà, igualment, a insuflar-los personalitat com a tals. La que els va empènyer, a poc a poc, a convertir-se, de drapaires que eren la majoria, en llibreters. Finalment, la que incubà el comerç professional barceloní del llibre vell. No són pas pocs mèrits per a una sola fira. Val, doncs, la pena de constatar-los.

Tan antiga, ella, que el seu origen no pot ésser precisat. Hi ha qui la troba instal·lada, el segle XIV, pels vols de l’actual Sant Antoni. En Gaietà Cornet i Mas la situa, posteriorment, a l’indret on ara hi ha el carrer del Comerç i el Mercat del Born. ‘Allà, extramurs – diu -.

Els drapares estenien les mercaderies per terra i s’hi feien les vendes públicament’. Alguns historiadors diuen que es celebrava també a l’esplanada, a la banda occidental del lloc que després fou el Passeig Nou o de Sant Joan. Vidal i Valenciano, en un dels seus llibres sobre la Barcelona vuitcentista, dóna el nom de Fira de Bellcaire als Encants de Sant Sebastià. En Palau l’aconsegueix, el 1875, als terrenys que envoltaven el que és avui Mercat de Sant Antoni, ‘aleshores plens de runa i amb desnivells. Entremig, hi havia munts de llibres’, escriu.

Es veu, doncs, que la Fira de Bellcaire, al llarg del temps, va passar moltes vicissituds i va sofrir diversos trasllats. El creixement constant de la ciutat l’empenyia cada dos per tres. La Fira es celebrava, llavors, únicament els diumenges i festius. I així es seguí celebrant sempre.

3 foto vistes  a l’article “Los encants y sus siete traslados”     d’Antonio Gascón

 

 

Del 1878 al 1880, que fou quan es va construir el Mercat de queviures de Sant Antoni, calgué urbanitzar aquells terrenys. Per aquest motiu la Fira hagué de traslladar-se a les dues voreres de la Ronda de Sant Pau. Després tornà a instal·lar-se allà on era abans, cap a l’indret de la carretera de la Creu Coberta.

És des d’aleshores que hom comença de saber coses concretes d’aquesta Fira. Abans, de fet, tot són vaguetats. En aquest moment hi havia pocs comerciants de llibres vells a Barcelona. Els drapaires, en canvi, abundaven. D’aquests, n’hi havia uns cent cinquanta, mentre que els llibreters professionals només eren una quinzena. Eren els primers els que, en ésser cridats en algun domicili particular perquè anessin a veure, i, si de cas els convenia, comprar-los, els mobles deixats de banda, perquè eren vells o bé passats de moda, arreplegaven per torna un o diversos sacs de llibres vells. Bé: la major part d’aquells llibres anaven a parar, el diumenge, a la Fira de Bellcaire, barrejats amb les desfermes que hi portaven els drapaires.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 51-52.

 

 

“ Que me gustan los libros no es una novedad. El problema está cuando se me mete en la cabeza un libro que no tengo y no hay modo alguno de sacarlo de mi obsesión.

Tengo bibliomanía selectiva.

La bibliomanía es una obsesión por los libros en general. Como toda obsesión no es buena, pues balancea la estabilidad sentimental. A mí me ocurre que amo los libros, lo que sería entendido como una bibliofilia corriente. Sin embargo, hay momentos en mi vida que se rigen en torno a un libro en concreto. Lo veo en el escaparate, en estanterías, en algún reportaje o me lo recomiendan y, en ocasiones, ocurre que de ser un objeto de amor pasa a ser una necesidad, como beber agua cuando se tiene sed.

Lo quiero; lo deseo ya. Y si no lo tengo, me sudan las manos, me pongo nervioso y busco información sobre el libro y el autor a través de la red, como un poseso.

Siento lo que debe sentir un borracho al ver pasar por delante de sus narices una botella de Whisky o como un nicotinómano en una situación de alto estrés sin tabaco que fumar.

Es una sensación horrible y vergonzosa. Está bien que me gusten los libros y las historias; pero obsesionarme con un libro en concreto y buscarlo desesperadamente no me parece muy lógico.

Me da vergüenza.

Cualquiera que lea esto pensará que estoy loco y que no hay que avergonzarse por ser bibliómano o bibliomaníaco, como se diga. Me argumentará todos los beneficios de la lectura; que los conozco. Ahora bien, sólo quien sufre esta anomalía podrá entender mi desesperación; sentimiento que me desespera sólo cuando soy consciente de ello.

Ya lo decía Aristóteles, el justo medio, la justa medida, la mediedad, ni un extremo ni el otro.

Yo a veces me voy a un extremo o tiendo a alcanzar ese extremo y me choco de frente con un problema: demasiado amor por los libros. Quizás porque en ellos vea lo que los griegos llamaban Eudaimonía ( la felicidad). ¡ Qué palabra más bonita y poética¡ No me sorprende que ellos dedicaran tantos esfuerzos en definirla y en buscarla. ¡ Con esta palabra¡.

Los libros son, así pues, mi Eudaimonía; tal vez ellos me ofrecen lo que el mundo no puede o porque inciten mi cerebro a crearlo.

 

Article de José Luis G.: “ Un amor por los libros enfermizo”, en el seu vlok El papiro de las palabras líquidas.  Abril 2011.

 

 

 

 

Read Full Post »

“ Els encantistes de Sant Sebastià tenien el costum de guardar els atuells de l’ofici i els llibres en una mena de sots, amb categoria excessiva de magatzems, que hi havia al carrer de Sota Muralla. El qual estava situat, tal com assenyala el seu nom, sota mateix d’aquella. Era brut, pintat amb pols de carbó, i molt solitari els diumenges. Damunt hi havia la muralla de Mar, que era, aleshores, un dels passeigs predilectes dels barcelonins.

Davant l’edifici del Banc de Barcelona començava la rampa, ampla, que hi pujava. Més enllà, l’espadat de la muralla, els blocs de pedra assotats per les onades, els vaixells que presumien llurs veles blanques o llurs xemeneies rabassudes, la Barceloneta assolellada i el cel blau…

A mig passeig hi havia el pont que comunicava amb la Capitania General, i una mica més lluny, la parada d’un llibreter, isolat en aquell lloc, el qual en Joan Pons i Massaveu va perpetuar en un deliciós article que es publicà a La Renaixença, intitulat El Quicu dels llibres.

Il·lustració El Quicu dels llibres de D’Ivori a Contes de Bibliòfil

 

Una cua dels Encants de Sant Sebastià, fet i fet, el Quicu. Una parada bigarrada, de literatura de canya i cordill, aquella, situada prop els pescadors, de la mateixa categoria, que es barrejava amb els pals, amb el velam, amb les xemeneies dels vaixells, i amb un fons de cel pur com a marc del quadre. ¿ No us imagineu la gràcia que havia de fer?

L’article d’en Pons i Massaveu fou reproduït per en Ramon Miquel y Planas en la seva edició dels Contes d’un bibliòfil”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 50.

 

 

 

“ Así como uno puede apasionarse por cualquier cosa, hay a quien le apasionan los libros.

Pero no a cualquier libro. Tampoco me refiero a una manía compulsiva por leer, ni a la constante necesidad de tener un libro en las manos. Los bibliófilos, en el sentido más literario de la palabra, son personas aficionadas específicamente a las ediciones originales, más correctas o más raras de los libros. Y no lo digo yo, lo dice la RAE.

En fin. A primera vista, uno creería que esto de la bibliofilia no es algo que atraiga multitudes, sino algo mucho más subterráneo, casi excluyente. Y aunque no sean cientos de miles los bibliófilos en el mundo ( o yo no creo que sean tantos…), y su oficio sí sea excluyente, como veremos ( económicamente), se trata de una cultura apasionante, y, a su manera, es un modo de vida.

Pongamos un ejemplo sencillísimo:

El Quijote es un libro muy famoso que se escribió hace más de cuatrocientos años. Supongamos que usted o yo queremos conseguir el libro; queremos poder afirmar que tenemos el Quijote en nuestra biblioteca. Si usted o yo de verdad deseamos eso, lo más seguro es que vayamos a la librería más cercana y consigamos una edición barata, pero decente del mismo. O quizás busquemos en Internet, cosa que es aún más sencilla. Entonces, podríamos decir que lo tenemos. Al Quijote.

Pero… ¿ Y qué haría un bibliófilo?

 

Considerando la importancia del libro, un bibliófilo documentado sabría de comienzo que la primera edición del Quijote data de inicios de 1605. Quizás también sabría que en poco menos de un año ( 1606) ya se habían impreso cinco ediciones a lo largo y ancho de la península Ibérica, y que otras tantas ( tanto legales como ‘piratas’) se encontraban por esa fecha en proceso de encargo e impresión. Entonces, con estos datos en mente, se lanzaría a encontrar unos de los sobrevivientes de estas escasas tiradas, y lo conseguiría a cualquier costo.

¿ Es clara la diferencia? Lo que empiezo a entender cuando veo esto es que la bibliofilia se basa en el amor por lo original, en la necesidad de entrar en contacto con objetos que vivieron o fueron creados en la época de interés, y que de alguna manera se han mantenido hasya hoy.

Asi, un bibliófilo no simplemente tendría al Quijote en la biblioteca; tendría algo más por el estilo de ‘una copia de El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, 3 vol, in-folio, 299 por 215 mm, completo según tal catálogo… ( estoy inventando, ya les digo de dónde saqué esto).. con 9 páginas blancas y 357 de texto, ilustrado por tal y tal personaje…”.

Article de Dancastell: “ Los bibliófilos”, basant-se en El Club Dumas de Pérez-Reverte, en el vlok:

http://blogs.eltiempo.com/el-aleph/2009/05/30/los-bibliofilos/

 

 

Imatge a l’article de Dancastell

 

Read Full Post »

Older Posts »