Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

“ El món dels col·leccionistes de llibres pot ésser dividit en bibliòfils i bibliòmans, entre altres espècimens curiosos. Els primers – diguem-ho així per tal d’entendre’ns – són els bons, i els segons són els equivocats. Aquells posseeixen llibres per a llegir-los, això és, per a treure’n el suc. Als bibliòmans, en canvi, els llibres els posseeixen a ells. Si al món hi ha avars de diners, també n’hi ha de llibres. Són els bibliòmans.

Estan separats, tot el més, per dos travessos de dit. Hom pot, essent bibliòfil, tornar-se bibliòman, amb una gran facilitat i sense adonar-se’n.

Carles Nodier, el famós literat francès del segle passat, que era molt entès en afers de manies derivades dels llibres, en parla amb els termes següents. ‘El bibliòfil – diu – sap escollir els llibres; el bibliòman els apilota. El bibliòfil col·loca un llibre al costat de l’altre després d’haver-los sotmès a totes les investigacions dels seus sentits i de la seva intel·ligència; el bibliòman els pesa o els amida: no escolleix, sinó que compra. La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malura aguda, duta fins el deliri. Arribada a aquest punt extrem no té ja res d’intel·ligent i es confon amb les manies.

Bé: de manies derivades del llibre n’hi ha una sèrie infinita.

Contempleu-les, però, totes, de dret i de revés – és igual -, i ja em direu si després d’haver-les mirades i remirades, i àdhuc d’haver-vos-hi assegut, no trobareu, al darrera, aquell bocinet de passió, just, que les ennobleix.

Per totes aquestes raons, doncs, i d’altres que deixarem dormir tranquil·lament al tinter, com si es tractés d’un llit flonjo, és pel que hem decidit de parlar seriosament del col·leccionisme”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.147-148.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El amor al libro. Hay un secreto en el término. El libro es ante todo un objeto prodigiosamente funcional, viejo de muchos siglos y con frecuencia maravillosamente hermoso. Sólo cuando es hermoso y relativamente perfecto – y, por consiguiente, encuadernado- puede justificar el amor. El resto o no es amor o es desviación. Don Quijote no era un amante del libro, sino de la lectura. Quien se alimenta, como yo, desde hace más de cincuenta años de la Segunda antología de Juan Ramón o de las Poesías completas de Antonio Machado editadas en Espasa e introducidas por Dionisio Ridruejo, no es sin más un amante del libro, es un amante de la poesía de estos poetas. Algo semejante pasa, si uno ( ‘mea culpa’) confiesa que se aprendió de memoria el libro II de la Eneida, el comienzo del Criticón de Gracián o la página de Peñas arriba en que Don Sabas llora la muerte del viejo hidalgo. Todo esto hace que una vida se mantenga a flote, pero no se llama amor al libro. Los textos no son el libro; la literatura no es el libro; la comunicación escrita y aun impresa no son el libro.

Tampoco es amor al libro la pasión, si ya poseído, o la búsqueda ardiente de un libro concreto. Quien ama un libro concreto por razones sentimentales puede estar amando su infancia, las manos de una persona amada, el vuelo de unos ojos ya perdidos, la caricia de una dedicatoria entrañable. Y tantas otras cosas sustanciales.

El amor no se sacia con la cantidad ni va bien guiado por el interés. El coleccionista es insaciable. El bibliófilo puede ser sospechoso. Los anteriores al siglo XIX estaban escribiendo la erudición española; los bibliófilos románticos se aprovechaban de la desamortización; los de la segunda mitad del XIX llenaban las alforjas de la floreciente historia literaria; los de la segunda mitad del XX ( no quiero dar nombres) buscan muchas veces poder hacer libros de libros. Probablemente ninguno  es inocente, porque ninguno es desinteresado. Como no es inocente, en el amor, ni el que esconde ni el que pregona sus conquistas. Razón de amor.”

 

Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63.

 

Anuncis

Read Full Post »

“ Barrejats amb els llibres, a vegades s’hi veuen etiquetes, cromos, felicitacions, targes postals, recordatoris, marques d’establiments comercials, segells de correus, etc. És una nota encesa de color, entremig de la grisor del llibre vell; una nota que us sobta i que d’antuvi sembla que no s’hi adigui. Un cop us hi heu avesat, us alegra els ulls. La virolaina us fa pensar en la pintura. I se us acut la idea que aquella parada ve a ésser una mena de bodegó impressionista que s’ha perdut entre les parades dels encantistes de llibres.

A mig matí passa per davant les parades el col·leccionista X. És un senyor alt, esprimatxat, bru, la crinera blanca un xic despentinada, i no es pren la molèstia de mirar els llibres. Veu, però, uns cromos, unes targes o bé unes etiquetes i obre uns ulls com unes taronges; s’atura, titubeja un moment, pregunta què valen uns cromos vuitcentistes, ronseja una mica i acaba comprant-los.

En posseeix una col·lecció important. Què en fa ? No se sap.

El goig, però, de descobrir-los i després de contemplar-los tranquil·lament a casa seva, ningú no li treu del damunt.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.136.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ El adjetivo ‘Bibliófilo’ es hoy una palabra cuyo significado no ofrece dudas. Su simple mención suscita en todos nosotros la imagen de un individuo refinado que siente aprecio por determinados libros a causa de su contenido, belleza material o alguna particular rareza.  Primera vista, la configuración de esta idea, próxima al estereotipo, es reciente en términos de historia. Pues bien, mi propósito en la presente ocasión es desbancar ese tópico. Ciertamente, en el acervo de nuestra lengua, ‘ bibliofilia’ es una voz tardía, erudita y evocadora, por su etimología, de un amor a philía por el objeto libro. Pero, en realidad, no es tal, sino una pasión y, en consecuencia, encarna el deseo de posesión, la irracionalidad y la desmesura, rasgos, entre otros, que la definen. A mi modo de ver, este afecto del ánimo ha podido surgir desde el nacimiento del primer ejemplar, pues este producto siempre ha sido un bien precioso en la doble acepción del término. Incluso se podría hablar de cierto fetichismo. Ahora bien, la estimación no hay que centrarla exclusivamente en el potencial poseedor del libro. Creo que los otros dos intervinientes en el proceso de su elaboración, esto es, el autor  intelectual y el material también son merecedores del mismo título en muchos casos. Por tal motivo y, sobre todo, porque no se le ha prestado la atención debida en su tierra injustamente, voy a apoyar mi postura trayendo a colación la figura de Marco Valerio Marcial ( c. 40-104 d. C.), ciudadano hispanorromano, natural de Bílbilis. A este escritor le debemos las noticias más fidedignas y abundantes sobre la tipología libraría y sus avatares en tiempos de la dinastía Flavia. Gracias a él sabemos que a finales del siglo I coexistían el rollo o volumen, el códice y las tablillas enceradas. La primera modalidad había sido el vehículo idóneo para la transmisión de una literatura clásica desde su nacimiento. Cuando el poeta se refiere a este objeto, siempre destaca su condición de purpúreo y el hecho de estar protegido con aceite de cedro, pulimentado con piedra pómez y reforzado con una varilla a modo de sostén, el umbulicus. Su pasión por el libro le lleva de manera natural a personificarlo en numerosas ocasiones”.

 

El libro tardo antiguo: un íntimo objeto de deseo”, article de Elisa Ruiz García a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 19-20.

 

 

Read Full Post »

“ Les parades ja han estat instal·lades, mentrestant. Al darrera ja hi ha els venedors o les venedores, llibreters o no, disposats a mercadejar. Si és a l’estiu, amb poca roba al damunt. Si és a l’hivern, com que dessota la marquesina fa un fred que pela, embolicats de cap a peus com paquets.

Hi acudeixen, fent unes corrues a cada un dels carrers que hi menen que recorden les de les formigues, grups de gent aficionada als llibres, als cromos, especialment als d’estrelles del cinema, a les revistes,a les targes postals, als gravats i a les estampes, a les fotos, a la música, a les monedes rovellades, als segells, etc.

Hi acudeixen parelles, que semblen esgarriades. Hi acudeixen pares amb llurs fills. Hi van els desvagats. N’hi ha que hi van a prendre el sol; n’hi ha que hi van a matar el matí…, i n’hi ha que hi van a arrambar llibres, aprofitant-se d’un moment de descuit, d’una badada, o de l’aqueferament sobtat del venedor o llibreter.

La gent ho remena tot. Més n’hi hagués, de coses per a remenar, més en remenaria. La curiositat, la tafaneria, les ganes i el desig no tenen aturador. De passada, pregunta preus i pren ho deixa, segons.

S’hi formen penyes de discutidors, que es passen el matí, de cap a cap, donant voltes i més voltes a la sínia del Mercat. Cada un d’ells porta una recepta pròpia, que és infal·lible, a la butxaca del seu gec o al seu pensament. L’exposen, no s’entenen, i d’aquí neix la discussió.

Hi ha un jai que es col·loca en una xamfrà i que ven capses de llumins, tabac, llibrets de paper de fumar i pedres d’encenedor, allò que el Mercat té les seves exigències ineludibles i cal complir-les. També hi acut l’home de la regalèssia, disposat a engranallar la quitxalla.

Al xamfrà superior de la vorera del bar ‘Núria’ – el seu fundador és, alhora, l’inventor de la famosa pomada Pancho – s’instal·len grups de xicots espigats, venedors incipients avui i qui sap si amb parada pròpia a Sant Antoni mateix el dia de demà. Fan una estesa de tebeos en aquella vorera, i compren, venen o canvien. A vegades surt, detrascantó, que vol dir a traïció, un urbà malcarat i els empaita. Els grups es fonen ràpidament i es refan tot seguit.

L’animació, el brogit i les transaccions duren fins a les dues. En arribar aquesta hora, el públic es destria. Hom fa via cap a casa, on l’espera el dinar diumenger.

Els venedors, al seu torn, s’afanyen a plegar les parades. Col·loquen els llibres a la caixa i desmaneguen el fustam. El carreguen, després, al sostre d’aquella. I s’emporten, arrossegant-la la caixa feixuga als magatzems que hi ha pels voltants del Mercat.

… La darrera senyal de vida del Mercat de llibres vells de Sant Antoni la donen els grinyols que fan les rodes de ferro de les caixes curulles en ésser arrossegades pels venedors mateixos o per llurs ajudants”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.126-127.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

“ No pretendemos establecer nuevos preceptos ni dar consejos a bibliófilos que no los han solicitado. Preferimos, como Rodríguez-Marín, la discreción, una ‘ admirable cualidad del libro’. Que ‘¡jamás se entremete a dar consejo a quien no se lo pide¡’.

Sin embargo, decíamos al principio que deseábamos mostrar los caminos que pueden descubrir quienes sienten pasión por el libro y, por lo tanto, recordaremos que ciertos autores han tratado de orientar a bibliófilos o lectores en la formación de las bibliotecas y en el cuidado de los libros. Francisco Mendoza se ocupa de la ‘preceptiva y práctica bibliofílica’ en La pasión por los libros: un acercamiento a la bibliofilia, donde se encuentran los treinta preceptos o prohibiciones de Harold Klett y ‘ veintinueve consejos más’, así como referencias a los trabajos de Víctor Infantes o Fernando Huarte Morton, entre otros. En otro capítulo Francisco Mendoza nos plantea su ‘ propuesta de biblioteca ideal’. No vamos a reproducir las detalladas recomendaciones de este autor, ni animaremos a los aficionados a conseguir la ‘ biblioteca ideal’, sugerida, ni otra, pero recordaremos, sin retoques ni ampliaciones, los consejos que Alejandro Mendiburu dirigía al marqués de Morante. El marqués, que hacía grabar en sus tapas el escudo y la leyenda ‘ J. Gómez de la Cortina et amicorum-fallitur hora legendo’ aunque no confiaba los libros a sus amigos y ‘solamente legendo esa horita en la biblioteca podían disfrutarlos’., no prestó atención a todas las advertencias, como temía su ‘consejero’, pero tal vez sirvan de orientación a quien tenga, o pretenda tener, una biblioteca de lector o una biblioteca de bibliófilo:

Consejos, o sea decálogo de un colector de libros:

1º. Serás parco en adquirir; mira que una librería muy numerosa, de medio, de instrumento de saber, pasa a ser impedimento; repara que un hombre no es un museo, ni tampoco una biblioteca, y a cada libro que compras cuasi contraes la obligación de leerlo.

2º. No te fíes de catálogos ni de boletines, mira que todos sus encomios de libros prueban en sus autores casi infinito deseo de no tenerlos.

3º. Piensa siempre en que una es la bibliografía del librero y otra la del literato; que la una distrae de la otra, y que esta otra es más lúcida y sustanciosa que aquella una.

4º. Piensa en tus novísimos y postrimerías, es decir, en la brevedad de la más larga vida humana, y no atesores muchos más libros de los que podrás disfrutar. Considera lo que fue de la Biblioteca del Duque de la Valliere, de la de Mr. Hebert, de la de Mr. Renouard, de la de Luis Felipe, de la del Infante D. Gabriel, de la del Príncipe de la Paz, de la de Böhl de Faber, …

5º. No adquieras tantos libros de una especie que te cause vergüenza el carecer de los muchos que siempre te han de faltar; esto es vivir pobre entre riquezas y mártir entre delicias; mira que ninguna colección ha llegado a ser completa.

6º. Viste magníficamente sólo aquellos libros que nunca hayas de leer ni consultar, los que destines a pasar de libro a relicarios; y decente, pero modestamente, los que hayan de continuar sirviéndote y a tus amigos.

7º. Usa de tus libros procurando extraer de ellos uno más, y ese bueno.

8º. No tengas dos libros enteramente idénticos, no te parezcas a cierta señora, que en prendándose de un vestido o de un pañuelo compraba la pieza.

9º. Nunca pagues por un libro lo que pueda bastar para adquirir mil mejores; a no ser que sepas de alguno en que se encierre toda la ciencia y toda la felicidad.

10º. No seas tu propio bibliotecario, ni hagas por tu mano el índice de tus libros.”

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 16-17.

 

 

 

Read Full Post »

“ Els dies feiners ven queviures, robes, mobles, gèneres de punt i atuells de tota mena. Els senars i els dissabtes fa encants. El diumenge ho deixa tot de banda i es posa a vendre llibres. Cal santificarlo d’una manera digna. I el Mercat de Sant Antoni ho fa així. L’esperit substitueix la matèria, car no solament de pa viu l’home…

La carn, el peix, les fruites, les verdures, els llegums, les robes diverses i els mobles vells i nous desapareixen del Mercat i dels Encants per donar pas als llibres. Hom tanca les portes de ferro dels xamfrans i el seu interior queda buit; hom desmunta les parades al defora, i els Encants apareixen deserts. Immediatament, en lloc d’aquelles, ho sorgeixen les de llibres.

Abans, pobres, havien de fer la viu-viu al costat dels gèneres. Del 36 ençà, que assoliren drets de ciutadania, s’hi belluguen sols. Havien après de caminar pel seu compte. No havien, ja, de menester els caminadors que eren les altres parades. A partir d’aquella data, doncs, comença el que podríem dir-ne l’època moderna del Mercat de llibres vells de Sant Antoni.

Parlem-ne. I diguem per començar que, en realitat, aquest Mercat diumenger de llibres vells no és un de sol, sinó que en són dos; o dit d’altra manera: que té dues parts. Una, la primera, que comença a primera hora del matí, i la segona, de les deu en avall. En aquella hora encara no hi ha gaires parades a punt de solfa. La majoria són a mig muntar. Molts dels venedors i llibreters esmorzen a les tavernes i als bars propers. Arrambades a les voreres dels quatre carrers que el volten, hi ha les caixes, plenes de gènere, amb rodes de ferro, ben tancades amb cadenats, talment presos de llibres, com abandonades a llur sort. No hi ha gaire gent. El Mercat no comença d’animar-se fins a les deu tocades.

A l’hora primerenca, que és de calma, però, ja funciona intensament. La calma hi és més aparent que no pas real. És el moment, no menys, dels conciliàbuls llibreterils, febrosos, durant els quals els llibreters que no hi paren i que hi van a furetejar, els que hi paren i els venedors volten per veure si arrepleguen alguna ganga. S’hi fan les transaccions de llibres, diguem-ne en família. Els més cobejats passen de mà en mà, i el qui en dóna més és el que se’ls emporta.

Imatges  vistes  a http://mrokins.blogspot.com.es/2012/04/el-diumenge-al-mati-el-mercat-de-sant.html

 

La llambregada prèvia i professional és obligada. El bon llibreter, igualment que el bon elector d’abans, s’ha de llevar de bona hora, sinó…

No manquen de donar-hi un tomb, ni un sol diumenge, els barraquers de Santa Madrona. Cal refer les existències de la barraca, o cal rejovenir-la amb algues novetats.

Hi fan cap els corredors de llibres, disposats a caçar, si la hi troben i poden, i disputant-se-la entre ells, una peça important. Ah!, cada dia que passa en maten menys…

Aquest mercat, estrictament professional, de les deu del matí en amunt ja no funciona.

Aleshores comença el segon, o la segona part. Composta de públic autèntic, amb la barreja escadussera d’algun amateur o aficionat entès i tocatardà. És quan comencen l’animació, la cridòria i el tragí que li donen un aire alegre”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.125-126.

Imatge vista a: http://sacredtrespasses.com/sacredtrespasses/2016/5/21/readers-in-barcelona

 

&          &          &          &          &          &          &

 

José María Carrascal Muñoz fija once posibles ‘ caminos del bibliófilo’ y Francisco Mendoza Díaz-Maroto señala veinte ‘especialidades bibliofílicas’. A cualquiera de las dos clasificaciones nos podríamos haber acomodado en esta ocasión, mejor que a las dos mil apuntadas por Porter, sin embargo sólo señalaremos algunas de las ramas de la bibliofilia, que se pueden considerar clásicas con subdivisiones que nos permitirán situar estas obras expuestas en alguna de las ‘especialidades’.

  1. Manuscritos ( medievales – objeto de la más alta bibliofilia-, ilustrados con miniaturas, orientales, autógrafos, originales, …).
  2. Impresos ( incunables, editiones principesm primeras ediciones, ediciones originales, ediciones ilustradas, obras de una época, …).

  1. Encuadernaciones.
  2. Libros que presentan hu ellas de su ‘fortuna’

( con señales de propietarios anteriores – dedicatorias, exlibris o superlibros -, con anotaciones del autor o de lectores, …).

5.- Manuscritos o impresos de un tema o una materia ( la variedad es enorme y si pueden incluirse en alguno de los puntos anteriores su interés se verá acrecentado).

En algún caso se ha mencionado el término ‘ biblioteca selecta’, para la que no se ajusta a la clasificación indicada ni a las que han imaginado otros autores, y que está abierta a todos los temas y a todos los autores. En ella el bibliófilo se atiene al valor intrínseco o al interés de cada libro concreto y a la concurrencia de uno o varios de estos criterios: autor, tema, cuidado de la edición, ilustraciones, encuadernación, belleza, rareza y antigüedad”.

 

Bibliofilias: José Lázaro Galdiano y su biblioteca”, article de Juan Ant. Yeves Andrés, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 14-15.

 

 

Read Full Post »

Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Read Full Post »

“ … Ramon Miquel y Planas (1874-1950) esdevé el continuador de la línia bibliòfila moderna. Miquel és un editor dedicat en cos i ànima al llibre,  que emprèn una notable tasca  de difusió de la bibliofília. D’altra banda, a nivell de contingut literari, supera àmpliament Marià Aguiló, car les edicions de Miquel y Planas no solament recullen obres literàries cabdals tant de la literatura catalana com de la universal, sinó que a més sempre van precedides d’acurats pròlegs, notes introductòries i estudis del mateix editor que les enriqueixen notablement.

Miquel, que s’inicià en ple modernisme, no és tampoc modernista, en el sentit que les seves produccions enllacen directament amb el món neomedieval de Marià Aguiló. Només en algun cas excepcional la seva producció presenta un to que l’acosti un xic a l’ Art Nouveau. Tot i ser un home més del segle XX que no del XIX, Miquel y Planas entronca fortament amb la via producte de la Renaixença que hem perfilat al principi. Vegem com.

Miquel y Planas neix el 1874 en una família menestral que poseeix una impremta, la casa Miquel-Rius, especialitzada en relligadures de bibliòfil i en estamperia. L’any 1897, en morir el seu pare, responsable del negoci, se’n fa càrrec ell conjuntament amb el seu germà Josep, el qual uns quants anys després el deixa tot a les seves mans. És aleshores que Miquel y Planas intensifica la seva tasca editorial. S’estrena precisament amb un producte altament bibliofílic: la Revista Ibèrica de Ex Libris (1903-1906), portaveu de l’ Asociación de Exlibristas Ibéricos i producte també encara d’aquell desig renaixentista que en  la presentació Miquel sintetitzava amb aquests mots: ‘No nos cansaremos de repetirlo: la cultura de un país forzosamente ha de estar en íntima relación con la producción y consumo de ese fruto de la inteligencia y el arte industrial que se llama libro’.

Alhora que continua la revista, el 1905 Miquel y Planas inicia les ‘Històries d’Altre Temps’ (1905-1910), vuit volumets que recullen vells textos o bé traduccions catalanes medievals d’obres generalment de caire novel·lesc. D’aquesta col·lecció, en va fer paral·lelament una edició de bibliòfil titulada ‘Edició dels Vinticinch, que va veure’s reduïda a tres títols per qüestions de tipus econòmic. Eudald Canibell, la figura capdavantera de les arts gràfiques catalanes del tombant de segle, en va tenir cura del disseny de les cobertes, presidides per una orla rectangular amb motius vegetals i una llegenda tipogràfica de regust medieval: ‘Qui llengua te / a Roma va’. Al quadre inferior, intercalat en el fons vegetal, un segon lema: ‘Estudiant els textes / vell refa / rem la nostra parla’. Sens dubte, Miquel y Planas es començava a perfilar com l’hereu de la línia de M. Aguiló”.

 

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 152.

Imatge del vlok Notes de bibliofília catalana  http://bibliofiliacatalana.blogspot.com.es/2014/01/ramon-miquel-i-planas-bibliofil-i.html

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

 

“ La selección despiadada de la cual habla Arrieta concierne a cierto tipo de bibliofilia que, por ejemplo, apunta a coleccionar ejemplares de características determinadas, sea por su antigüedad y rareza o por presentar rasgos únicos ( erratas, temas, impresión, papel, ediciones, caracteres, etc.). En el poema El bibliófilo, por ejemplo, el poeta argentino Mario Binetti imagina a un gustador de libros que guarda un mundo que fue, un mundo sólo sobreviviente en lo raro y exquisito, en lo inusitado de sus ejemplares antiguos. Su pasión radica, nostálgica en ese pasado que comparte con fruición en la maravilla de sus Aldos, Estiennes y Elzevires”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.122.

 

Read Full Post »

“ A la Catalunya vuitcentista el màxim representant d’aquesta tendència ( bibliofília moderna) és el mallorquí Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). Interessat des de ben jove en la cultura i la llengua catalanes, ell fou el divulgador de la màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, la qual orientà tota la seva vida. Bon coneixedor de les principals biblioteques de l’Estat, arribà a ser director de la Biblioteca Universitària de Barcelona i publicà nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Ja en plena maduresa Aguiló s’ocupà de l’edició de l’anomenada ‘Biblioteca Catalana’.

Aquesta col·lecció, que consta de dotze volums, alguns dels quals editats pòstumament pel seu fill, és un recull d’obres cabdals de la literatura catalana medieval, tret del Llibre de Consolació de philosophia lo qual feu en llatí lo gloriós Doctor Boeci, obra fonamental durant l’edat mitjana arreu d’Europa i, també per tant, a Catalunya. És una col·lecció impresa en paper de fil, de format dotzé, molt severa pel que fa a la decoració i la il·lustració, excepte bàsicament la coberta, presidida per una orla rectangular amb elements de regust medieval i renaixentista, vegetal i grotescs, i al bell mig de cada costat hi ha els escuts de Barcelona, Mallorca i València, i la creu de Sant Jordi a la part superior.

Tot i l’austeritat decorativa d’aquests llibres, simbolitzen l’inici d’una via tipològica bibliòfila que serà vigent i millorada encara fins a l’etapa de Joan Vila.

Sens dubte, l’obra de més qualitat editada per Aguiló és el Cançoner de les obretes en nostra llengua materna més divulgada durant los segles XIV, XV e XVI, que imprimí, com la ‘Biblioteca Catalana’, l’impressor A.Verdaguer de Barcelona. Concebut el 1873 i publicat mitjançant fascicles, no sortí definitivament a la llum fins el 1900, mort ja Marià Aguiló. Per a aquesta obra, Aguiló emprà caràcters gòtics i féu copiar gravats xilogràfics antics, que féu estampar en paper de fil, a dues tintes, per tal d’aproximar-lo al màxim possible a les primeres edicions impreses”.

D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 151.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

“… la valoración del libro de bibliófilo, es decir, el que miramos desde el punto de vista histórico cultural, estético y rareza. 1º.- El contenido: de qué obra se trata. Para mi, esto es fundamental. Al alma del libro, ( que es su texto, su contenido) el valor se le supone, el alma es el único motivo del nacimiento del libro. Otro axioma: El bibliófilo debe tener claro que es el texto, la obra, el alma, el contenido, lo que da valor al libro; y el continente lo acrecienta. 2º.- La antigüedad, época del ejemplar: incunable, gótico, siglo… 3º.- El estado del ejemplar, más próximo a su estado inicial de fabricación ( primera edición, reimpresiones, ediciones aumentadas…). 4º.- Si está completo, falto o mutilo. 5º.- La limpieza y calidad del papel: superior, normal o vitela. 6º.- La procedencia del ejemplar, la presencia de autógrafos, comentarios manuscritos y otras señas de identidad, como el exlibris de su anterior propietario. 7º.- Taller tipográfico, lugar en el que fue impreso, origen. 8º.- Calidad de las Artes gráficas y tipografía, diseño, materiales utilizados, márgenes, etc. 9º.- Ilustraciones, dibujos y grabados. 10º.- La encuadernación: original de la obra ( de época) o reencuadernada, y la calidad de la encuadernación”.

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »