Feeds:
Entrades
Comentaris

“-Com féu les vostres provisions d’existències?

-En general, la venda de llibreries és bon element per a nosaltres. Però, concretant, al meu cas jo faig uns viatges a Madrid cada temporada i allí tinc ocasió de comprar gran remanent d’editorials en fallida o de restes d’edicions d’altres editorials que volen desempellegar-se’n.

Haureu vist aquest venedors ambulants que van oferint ‘mercaderia’ pels carrers oferint, a preus baratíssims, obres relativament modernes. Doncs bé, la majoria han sortit d’aquesta casa.

I dient això, el ja amic Fontana, ens fa passar al que podríem dir-ne magatzem i on s’apiloten caixes i més caixes d’embalatge amb nombrosos milers de llibres.

-I el públic especialitzat?

-Aquest ja és tota una altra cosa i crec que mereix honors especials el bibliòfil que cerca els llibres amb veritable delectança i paga per ells el preu que se li demana.

No és que arribin fins a nosaltres els llibres assenyalats al catàleg amb el preu de 5.000 pessetes, però de tant en tant, surt algun exemplar interessant que reservem ja tot seguit per aquest bibliòfil, immillorable client.

.Qui regula el preu d’aquests llibres?

-A part d’altres catàlegs, el més modern és el de Palau, anomenat ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano1’, que té sis volums, com podeu examinar, i on al costat dels llibres publicats, podeu veure el preu assenyalat. Això no vol dir que en els exemplars únics els preus pugin a molt més de l’assenyalat en el catàleg.

-Una última pregunta: Es molt gran el gir del vostre negoci?

-Fa de mal dir això. Però una quantitat aproximada pot ésser la de cinquanta mil pessetes anuals. I això, és clar que no podria assegurar-vos-ho com si tingués de servir per regular la contribució.

Article “Reportatges de La Humanitat” en el diari del mateix nom  de 1933.

1.- On diu ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano’, hauria de dir ‘Librero’ en comptes de ‘Bibliófilo’, donc un llibre amb aquest títol és una de les obres de Francisco Vindel:Manual gráfico-descriptivo del bibliófilo Hispano-Americano” (1930).

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ donde sea, el librero está esperando. El lector es todo lo contrario: no puede darse el lujo de rezagarse, sale a conquistar la ciudad y sus escalas están pautadas por el calibre magnético de cada local. El desplazamiento en una ciudad como esta – se sabe la hora de partida, se ignora la de llegada – incita a la lectura y el trayecto se mide en páginas leídas. La velocidad del subte que va a Los Incas o la del colectivo 102 compiten contra la velocidad de la lectura. A mayor incomodidad en el viaje, más urgencia de leer para abstraerse del contexto. Hay quien lee caminando ( a ciegas) y el trayecto se hace solo.

Lo que también agradece un lector incorregible es encontrar libros sobre libros. Como uno del veterano en bibliofilia Holbrook Jackson, convencido de que una de las virtudes de la lectura es que es una de las pocas actividades desinteresadas que quedan y de que leer significa ‘convertirse en otra persona por un tiempo y correr el riesgo de permanecer así’. O tropezarse con el espléndido ensayo de Lisa Block de Behar sobre, entre otras cosas, el mutismo y el sigilo del lector. Y la lógica del azar puede querer, como quiso, que ese día apareciera un libro de otro uruguayo, Carlos Real de Azúa, cuyo título parece aludir al vaivén entre la ciudad sobredimensionada y el lector innominado: Historia visible e historia esotérica.

Una ciudad como esta, amparada por los libros, propone coincidencias y superposiciones, de lecturas y lugares, de unos libros con otros. Una librería de la calle Medrano se corporizó sobre el final de una tarde, minutos antes de un diluvio, para tentar y capturar a una afortunada víctima de un tomo de Sebastiano Timpanaro cuestionando el desliz según Freud. Y otra corazonada llevó a ese dichoso rehén, a escasos estantes y minutos, a dar con el relato de George Steiner sobre ese filólogo y corrector italiano. ( Un corrector de pruebas, el encargado del trabajo más microscópico de una metrópolis.) Inevitable, pues, que floreciera la noción de desliz para guiarse en la ciudad. Un desliz – un lapsus, un deslinde, una desorientación – el que conduce de un libro a otro, de una zona  a otra más inexplorada”.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a: https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

 

Anuncis

 

“Per al profà, per aquell que el llibre és sols un passatemps agradable, potser no té molta transcendència la recerca d’un llibre determinat, ja que en la majoria dels casos seguirà, per a l’adquisició del mateix, una crítica del seu diari, una propaganda frapant o unes cobertes que, adientment exposades en un aparador, prometis satisfer el seu gust particular.

Però aquesta senzillesa tan planera ja no s’adiu amb aquest lector, que podríem anomenar conscient o selecte, que ha arribat a distingir uns llibres d’altres, uns autors bons i altres de dolents, passant pels mitjans, segons els seus judicis personals.

I aquest lector, que llegeix, en la majoria dels casos, d’una manera caòtica i desordenada amb greu dany per a la seva formació cultural, ja no sap avenir-se a què siguin els altres els que li marquin la seva pròpia lectura.

Què és avui el que el nostre públic, en general, llegeix preferentment? Hem volgut trobar una resposta aproximada a aquesta pregunta i per això ens hem atansat a un llibreter ‘de vell’, tal com són coneguts els qui a la compra i venda de llibres es dediquen.

De primer moment, per aquell que no recorre sovint les barraques de la Rambla de Santa Mònica i les diverses botigues del mateix gènere establertes a Barcelona, podria deduir-se que el volum de comerç que les mateixes realitzen és ben minso. S’equivocaria qui tal pensés.

Hem escollit, a l’atzar, una de tantes botigues. Carrer de la Palla, número 11, ‘Llibreria Universum’. La regenta Josep Fontana i a ell dirigim les nostres preguntes.

-Llegeix molt el nostre públic?

-No pot afirmar-se encara que a Barcelona es llegeixi en la mateixa proporció que a altres capitals estrangeres. Puc dir això perquè m’ho permet fer-ho l’haver recorregut diverses capitals sudamericanes i algunes d’europees.

-Què prefereix el públic per llegir?

-A nosaltres se’ns fa difícil dir quins són els autors preferits. Potser més pròpiament hauríem de dir quins són els que menys es llegeixen i que comprendreu fàcilment que són els que més vénen a oferir-nos.

Bona part del nostre públic no pregunta quin llibre desitja. Va resseguint els títols exposats i compra el que millor li sembla.

Amb tot, puc dir-vos que Blasco Ibáñez, Pere Mata, Fernández Florez… són autors castellans força elegits.

Un cas curiós és el d’Unamuno, del qual fa temps que no he pogut vendre res.

No creieu, però que aquesta massa de públic és la que orienta el nostre mercat. Existeix una altra gran part de públic, ja més selecte, que llegeix a Baroja, Azorín, i sobretot en una més gran proporció a Josep Ortega i Gasset, del qual no veig dos dies seguits un llibre seu exposat.

-Es venen les traduccions estrangeres?

-Gairebé tant, o més, que les d’autors nacionals.

Faltats, potser, d’una gran producció literària del país les traduccions d’obres russes, especialment les de Dostoiewski i Tolstoi, tenen gran acceptació, així com Dickens i Shakespeare pels anglesos.

-I el públic pròpiament català?

– Aquest públic és ben nombrós i pot afirmar-se que manca producció per a oferir-li. Aquí teniu les produccions de la col·lecció ‘Barcino’ i ‘A tot vent’, de les quals en venc en gran nombre.

Un detall interessant és el que aquest públic té una gran predilecció pels llibres d’història. Això, fa una temporada que és com un xarampió.

Unes obres que no arribo a vendre són, per exemple, les de Balmes. En canvi, demanen aquelles obres que enclouen una explicació natural de les coses…

Article “Reportatges de La Humanitat” en el diari del mateix nom  de 1933.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ Una ciudad se define por el tipo de patologías que impulsa. La lectura fanática y la bibliomanía podrían considerarse locuras típicas de Buenos Aires, aunque no exclusivas ni las únicas. Leer intensamente es entregarse a una pulsión, a una clase de compulsión que esta ciudad alimenta con generosidad. Las fotografías que tomó hace unos años el húngaro André Kértesz de gente leyendo en La Boca y Parque Lezama retrataron para siempre ese fervor y continúan alentándonos a serle fiel de por vida.

Rastrear y leer un libro tras otro debe esconder alguna superstición artúrica – persiguiendo un Grial o una serie – porque si uno pasea por Avenida Corrientes o Avenida de Mayo puede atestiguar que no son pocos los bibliólatras que parecen estar biológicamente incapacitados para dejar de llevar ejemplares a sus casas. En el  subterráneo, sobre todo, se tiene la impresión de que ciertos lectores creen, heroicamente, que Buenos Aires se sostiene porque ellos siguen leyendo, que la línea de cada renglón es la cuerda por donde avanza la ciudad y encuentra su equilibrio.

En cada ciudad se narra distinto, se miente y se calla distinto; cambian las cosas que se eligen omitir. Invariablemente, el frenesí de la ciudad se alza contra el silencio de la lectura: un tronar versus un crepitar. Una disciplina monástica en medio de una aceleración y una descortesía formidables.”

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

André Kértesz

 

“ En el segle XVII es generalitzen les biblioteques particulars, car en posseeixen gairebé totes les famílies nobles, els erudits, els homes de carrera, etc. Més que no pas avui, en els grans casals es construeixen estances destinades exclusivament a biblioteca. Floreixen els ex-libris heràldics…

És d’aquesta època la molt notable biblioteca de Ramon Foguet i Foraster, eclesiàstic i arqueòleg, nat a Sant Martí de Maldà el primer terç de segle. Reuní un nombre important d’obres sobre numismàtica, ceràmica i arqueologia en general, que va llegà al Convent de Sant Francesc de Tarragona. Més tard passaren a la Provincial de l’esmentada ciutat.

I la molt famosa de Pere Anton d’Aragó, virrei de Nàpols, gran protector del monestir de Poblet. Aquesta de Pere d’Aragó era de caràcter general i molt valuosa pels còdexs i llibres preciosos que s’hi contenien. La va formar durant la seva estada a Itàlia; constava de tes mil set-cents cinquanta volums, que féu relligar uniformement en tafilet roig, amb les seves armes gravades en or a les tapes, i en féu donació al monastir de Poblet en els temps de l’ abat Virgili, que regí el cenobi  de l’any 1688 al 1692. Ocupava una sala especial a la porta d’entrada de la qual hi havia esculpides les armes de Pere d’Aragó. El 1835 fou saquejada i destruïda, i es salvaren només uns centenars de llibres, que van passar a mans de particulars. Avui alguns d’aquells han estat tornats al famós monestir com a elements de l’obra de reconstrucció que s’hi està realitzant.

Hi hagué la de Francesc Robuster i Sala, fill de Reus, canonge de la Seu barcelonina i bisbe d’Elna. De la seva biblioteca existeix un ex-libris heràldic. I la important del duc de Segorbe i de Cardona, gran mecenes, que en féu cessió al monastir de Poblet.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Como sea, la pasión que recorre el circuito del libro antiguo en Buenos Aires es la bibliofilia. Una pasión que, en palabras del librero Aizenman, incluye a señores ‘ fetichistas y sabios – aunque a veces no es así- muy ávidos de sorprender y atesorar todo cuanto en el libro más se aproxime a la idea de un origen: el manuscrito del autor, el primer esbozo del ilustrador, la primera edición de un texto culturalmente significativo, la primera tirada de un grabado, la encuadernación de época’. Al coleccionista ‘ se le debe a veces el descubrimiento, rescate y conservación de obras ignoradas o subestimadas’, dice Aizenman. En la Argentina, la bibliofilia arranca en el siglo XIX con los nombres de Pedro de Angelis, Andrés Lamas, Manuel Trelles y Bartolomé Mitre, continuándose en el siglo XX con Teodoro Becú, Antonio Santamarina, Eduardo Bullrich, Oliverio Girondo, Guillermo Furlong, Alejo González Garaño, Alfredo Hirsch, Miguel Angel Cárcano y Federico Vogelius.

La feria del Libro Antiguo concretada en 2004, 2005 y 2007 instaló a esta actividad en la agenda cultural porteña, pero ¿ qué libros son hoy los más buscados?, ¿ cómo se fija un precio y quiénes son los compradores? En este pequeño mundo, la regla es ser discretos. Pero algunos libreros confiesan que los compradores que realmente mueven el mercado no serían más de trescientos. Entre ellos puede haber empresarios como Pedro Blaquier, Horacio Porcel y Eduardo Constantini, celebridades como Antonio Carrizo, algunos industriales y estancieros, pero también representantes de instituciones – la Biblioteca Nacional – o de fundaciones privadas y universidades extranjeras. ‘Hoy se extraña a un público de clase media y a personalidades como Vogelius – creador de la revista ‘crisis’ – que atesoraba manuscritos y libros americanos’, dice el coleccionista Arturo Eiras.

Sin embargo, el rematador Enrique Bullrich asegura que ‘ hay un público joven y lo veo en las subastas. Está renaciendo el interés por el  documento histórico y el libro argentino. Hace poco vendimos en 27.000 pesos – al Archivo General de la Nación – un documento firmado por Saavedra y Moreno. Se revaloriza a los viajeros europeos que en el siglo XIX describieron el país, también se buscan los libros que salieron de nuestras primeras imprentas, y las ediciones de las vanguardias literarias, con Borges a la cabeza’. Se habla ya de ‘incunables rioplatenses’ para referirse a los escasos libros impresos por los Jesuitas aquí en el siglo XVIII y a aquellos de la imprenta de los Niños Expósitos – nació en 1780 en Buenos Aires – donde se publicaron los primeros periódicos y, por caso, la traducción que Moreno hizo de ‘El contrato social’ de Rousseau.

En cuanto a los precios, explica el librero Diran Sirinian – dueño de ‘Poema 20’, espacializada en fotografía antigua – siempre están ‘ en directa relación con la rareza del ejemplar y con sus características’. Mucho depende de si el libro conserva su encuadernación original, si está dedicado o no por el autor, si se trata de una tirada para bibliófilos – hecha en papeles especiales y con ilustraciones, el caso de

 

Dibuix d’Spilimbergo en el llibre Interlunio.

 

‘Interlunio’(1937) de Girondo con dibujos de Spilimbergo – o, en fin, si es una primera edición inhallable. En el anticuariado los libros son bienes escasos y el precio, un juego de estrategia. Es difícil decir cuánto vale la primera edición del ‘Quijote’ de Cervantes hecha por Juan de la Cuesta en 1605, hace años que no se ve una. Es difícil cotizar una primera edición del ‘Facundo’ de Sarmiento que conserva anotaciones manuscritas de Juan Manuel de Rosas.

Ser librero anticuario es un oficio angustioso a veces. ‘Siempre que vendo una pieza única me pregunto si volveré a verla y sé que es prácticamente imposible’, dice Elena Padín  Olinik, la dueña de ‘Helena de Buenos Aires’, que hace poco vendió un ejemplar único de ‘España en el corazón’ de Pablo Neruda, editada en París en 1936. Los anticuarios se abastecen intercambiando libros con colegas europeos y americanos, pero fundamentalmente compran bibliotecas: la pesadilla es que algún día se acaben.

María del Carmen Rúa, la vendedora más experta de ‘l’Amateur’, admite que ‘aún vivimos de las bibliotecas que se formaron en la Argentina en la primera mitad del siglo XX, la época en que Giselle Shaw, Antonio Larreta, Girondo, Matías Errázuriz y otros importantes coleccionistas se abastecían en Europa y no faltaban encuadernaciones de artistas como Paul Bonet’. Sin melancolía, Alberto Casares destaca que ‘ el destino de los libros es pasar de un dueño a otro. Los coleccionistas son personas reservadas, sólo entre pares muestran sus tesoros, pero me consta que aún hay argentinos que compran importantes libros en Europa, así como hay libreros y coleccionistas europeos que visitan Buenos Aires dos veces por año’. Inevitablemente uno recuerda aquello que Pedro de Angelis le escribía en 1856 a Manuel Trelles: ’el sentimiento que naturalmente tengo de separarme de la parte más preciosa de mi biblioteca queda en gran parte atemperado por la idea de que los nuevos poseedores son personas inteligentes, y que saben apreciarla’.

Libros antiguos, un mundo porteño”, Diario Clarín, 12-09-2007.

http://edant.clarin.com/diario/2007/12/09/sociedad/s-06015.htm

 

 

 

Biblio-Biblia-Biblioteca: taller d’animació lectora, a Biblioteca Infantil del Museu de Prehistòria de València. Titulat “Biblio-biblia- biblioteca: d’Alexandria en la Biblioteca del Museu de Prehistòria“— coneixeràs més a fons el món dels llibres i de les biblioteques, els llocs on pots trobar qualsevol tipus d’informació.

 

 

Bibliofilow-cost: Fernando Iwasaki en un interessant article: “El deseo textual. Obsesiones de un bibliofilow-cost”, explica que per ser bibliòfil s’ha de ser ric i que ell no podria ser bibliòfil, però diu que si que pot ser un bibliofilow-cost, una mena d’híbrid amb tots els capritxos dels rics i totes les necessitats dels pobres. Més sobre Bibliofilow-cost en el citat article, en el nº 22 de la revista Jot Down del mes de març de 2018 (dedicat a la Bibliofília).

Alguns distingíem entre bibliòfils pobres i bibliòfils rics, això del low-cost és més internacional. Però de bibliòfils n’hi ha de moltes altres menes, com per exemple el “bibliòfils cagués”.

 

 

BiblioLab (2): La Biblioteca Central de Cerdanyola    m’ha donat l’adreça per saber de què va això del BiblioLab: “és un programa de la Xarxa de Biblioteques Municipals (XBM) que desenvolupa i dóna suport a accions que tenen com a finalitat l’accés al coneixement a través de l’experimentació i metodologies innovadores i creatives en un entorn col·laboratiu obert a la ciutadania”.

A la pàgina de la Diputació: https://www.diba.cat/web/biblioteques/bibliolab1, ho expliquen detalladament.

He posat un (2) perquè a la Biblioteca/CRAI de la Universitat Pompeu Fabra també tenen un BiblioLab  dedicat als seus estudiants, i seguint una tendència que organitza Bibliolabs a diferents llocs del món. ( i que ja vaig posar en un capítol anterior del Bibliodiccionari)

 

Bibliolex (1): vlok argentí de Pablo Kairuz, dedicat a la advocacia, web 2.0 i temes relacionats amb la informació jurídica intel·ligent. Informació a: https://bibliolex.wordpress.com/

 

 

Bibliolex (2): es un programa de Radio Vallekas   “que cada Miércoles de 12:00 a 13:00 trae la actualidad, la mejor sección cultural y se dan pinceladas sobre el derecho. Pinceladas y monográficos”. Més informació a: https://us.ivoox.com/es/podcast-biblio-lex_sq_f1465379_1.html

 

 

Bibliolex (3): vlok sobre “Legislación de bibliotecas y temas afines”. http://bibliolex.blogspot.com.es/

 

 

Bibliomemoria: en el vlok Notas para lectores curiosos  he trobat aquesta paraula i l’autora del vlok, l’ escriptora Elena Rius, ens l’ explica: “ Permítanme que tome prestada la definición de este género que hizo Joan Didion ( otra insigne cultivadora de la autoedición) en un artículo publicado en 2014. Según ella, la bibliomemoria vendría a ser “ una subespecie de liteatura que combina la crítica y la biografía con el tono íntimo y confesional de la autobiografía”. Para más detalles sugiero consultar el vlok de dicha autora.

Imatge del vlok citat

 

 

Bibliomemorialista: en el vlok anterior, cap al final, l’autora desitja que els autors d’aquí es dediquin ja, a escriure ‘Bibliomemorias’, o com a mínim que alguna editorial en tradueixi algun.

 

 

Bibliomundo (2): a Trelew-Chubut (Argentina), revista digital de Bibliotecologia: Bibliomundo, es pot veure , la nº 1 de juliol de 2017 a: https://issuu.com/martinaguilar7/docs/revista_bibliomundo_-_tsb_2017 . No està clar si hi ha més números.

 

 

Bibliomundo (3): vlok dedicat a: “ Bibliomundo es un espacio cuya idea principal es crear y brindar contenidos a través de la difusión de noticias, ideas y opiniones a todos aquellos interesados en temas relacionados con la Información y la Documentación”. Informació a: https://bibliomundos.blogspot.com.es/p/bibliomundo-es-un-espacio-web.html

 

 

Bibliosedr: hashtag utilitzat per la Biblioteca de la Universitat de Sant Esteve de les Roures a Twitter. https://twitter.com/bibliosedr .

 

 

 

 

Bibliotecadecolores (1): hashtag vist en un tuit de Yolanda Ruiz: “ La colección de #pigmentos reunida gracias a la curiosidad de E.W. Forbes por estudiar el origen, composición y propiedades de los #colores de las #obrasdearte dió lugar a la #bibliotecadecolores más grande del mundo. Se conserva en Harvard”. Més informació en la pàgina citada en el tuit: https://news.harvard.edu/gazette/story/2015/09/a-wall-of-color-a-window-to-the-past/, per veure l’interessant article a The Harvard Gazette.

 

 

BibliotecadeColores (2): hashtag utilitzat en referència a un projecte de GALEHI , associació de famílies, pares i mares LGTB. El pojecte inclou una Biblioteca de Colores  amb la intenció d’ajudar als professors dels seus fills a superar limitacions i col·laborar amb ells en el treball de la diversitat familiar i afectiva present a les aules.Tota la informació en el vlok: http://biblioteca-decolores.blogspot.com.es/

 

 

Biblio’tifs: a Bertignat  (França ) la biblioteca ha organitzat un servei de perruqueria. Li han donat el nom de Biblio’Tifs , perquè el creador del cartell és Thierry Foucart ( un dels regidors de l’ajuntament)

Més informació a: https://www.lamontagne.fr/bertignat/2018/03/31/bibliotifs-pour-lire-et-se-faire-coiffer_12795453.html

 

 

Pere Miquel Carbonell. Chròniques de Espanya fins ací no divulgades (1513)

Pere Miquel Carbonell, notari, historiador, cronista i poeta, d’una peça, nascut a Barcelona el 1437 i traspassat a la mateixa ciutat el 1517, formà una biblioteca d’humanitats, d’història de la Corona d’Aragó i literatures. Vers l’any 1896, un lot d’incunables procedents d’aquesta biblioteca estava en venda a la parròquia de Caldes de Montbui, al preu de cinc pessetes el volum, indistintament. Segons conta Antoni Palau en les seves Memòries, el col·lecionista i llibreter Jaume Andreu n’adquirí uns quants.

Altres biblioteques de començaments del segle XVI, dignes d’ésser esmentades, foren les de Nicolau Pere, en la qual hi havia, principalment, obres dels clàssics llatins i de legislació catalana, i la del gran impressor català mossèn Pere Posa, que es detalla en el famós inventari dels seus béns.

 Suma de la Art d’Arismètica de Francesc Santcliment.Va ser impresa a Barcelona per Pere Posa el 1482.

En l’últim terç de segle hi ha la de mossèn Francesc Serra, doctor en lleis. Un inventari del notari Montserrat Serra, dels anys 1584-1592, ens assabenta que constava d’uns tres mil volums i que la integraven, principalment, obres d’humanitats i de legislació.

És també d’aquella època la biblioteca de l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, molt rica en obres de numismàtica, història i jurisprudència. Antoni Agustí fou el primer que va implantar el sistema de catalogació per matèries. D’aquesta biblioteca, que passà a nodrir el fons de la d’ El Escorial, se’n publicà un catàleg l’any 1586.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Feria del Libro en la Cuesta Moyano 1930

“ Cuando parece que la época del libro está tocando a su fin; cuando los libros, en el sentido clásico del término, serán en poco tiempo un objeto histórico, quizás con espíritu de rebeldía ante lo que se avecina, es rara la pequeña capital de provincia española en donde no se celebre una Feria del libro de ocasión. Confieso mi afición a estas librerías en las que, sin la apariencia de un orden más o menos lógico, se encuentran libros de toda condición, cubiertos con la lógica pátina del tiempo que le da, si cabe, mayor encanto. Callejear varias horas de caseta en caseta, viendo todo lo que hay a la venta, leyendo furtivamente alguna página, confieso que constituye un placer de los que ya no se estilan. Encima, casi por casualidad, aparece la joya que uno no buscaba, en forma de un libro viejo, descatalogado y pidiendo que alguien se lo lleve a su casa.

Cuando, en el decir de Hemingway, uno era pobre, feliz e indocumentado, estas correrías por las librerías viejas constituían una necesidad vita. En ellas, los libros eran baratos. Tengo en la memoria caminatas excelsas por la Cuesta Moyano madrileña en la que, si uno no compraba, que era lo más habitual, al menos hablaba con los libreros, tristes, sabios y expertos, que eran un pozo de sabiduría en lo tocante a libros de todo tipo.

A uno, inexplicablemente inexperto, le compré a precio de ganga el Idearium español de Ángel Ganivet. Dónde está ahora ya no lo sé, aunque este es otro tema. El caso es que, cuando el tiempo ha pasado en abundancia, cuando los libros rebosan en toda la casa, aún considero un placer de dioses, al alcance de cualquier bolsillo, perderse por las librerías de viejo, a pleno sol, para encontrar, si hay suerte, algo que no está de moda, que no es un best seller, pero que, quizás por todo eso, constituya un pequeño tesoro. Uno se lleva a casa el ejemplar cobrado como si fuera un cazador enarbolando un trofeo”.

 “Libro de ocasión de Julio González Puente” , article de Paula Arenas a noticias.com ( era a internet, però ara no surt, he demanat informació i quan la tingui la faré saber).

 

 

 

 

Incipit de la Gramàtica de Mates

 

“ A començaments del segle XVI existia a Barcelona una biblioteca particular importantíssima, formada a darreries del segle anterior, que hauria esdevingut d’un valor transcendental per a poder establir el procés de la introducció de la impremta a la nostra Península, si no s’hagués perdut totalment, o n’hagués restat tan sols un inventari. Ens referim a la que formà Pere Joan Mathoses, humanista rellevant de l’època, i el qual no és altre que el revisor de la cèlebre Gramàtica d’en Mates, estampada l’any 1468 ( Aquesta data, però, ha estat recusada per diversos bibliògrafs i erudits, i defensada la seva autenticitat per altres), per Joan Gherling, que tantes discussions ha promogut. Pere Joan Mathoses, prevere beneficiat de l’església del Pi, mestre en arts, home de lletres, erudit i molt al corrent de la producció intel·lectual del seu temps, segons document notarial del 13 d’abril de 1505, descobert per Sanpere i Miquel, llegà en bloc tots els seus llibres a l’església de Nostra Senyora del Pi, amb la condició que es construís un local exprés per a llur conservació, la qual cosa demostra la importància que tindria aquella biblioteca, i que, home de lletres com era Pere Joan Mathoses, no mancarien en ella els llibres que havia produït la impremta catalana fins que ell va traspassar. Dissortadament, com hem dit, aquesta biblioteca es considera perduda, car malgrat les moltes recerques que s’han fet no s’ha pogut trobar. Catalunya ha estat sempre molt dissortada en això,car per haver-se perdut els documents probatoris, definitius, no ha pogut demostrar la seva prioritat en certs fets cabdals de la cultura, com és el de la introducció de la impremta a la Corona d’Aragó, i la seva intervenció en altres, afectes al desenvolupament de la història peninsular.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 149-150.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

… pero peor lectura.

No es solo cuestión de dinero por lo que aumentan quienes se desprenden de los libros, ya que a veces es solo 1 euro el que consiguen por ejemplar ( ediciones como la de los clásicos de TRV). Es sobre todo otro tipo de crisis la causante: la de la lectura.’¿No te das cuenta de que las generaciones jóvenes no tienen más de diez libros en casa?’, dice con cierto pesar el librero de la madrileña librería de viejo El Galeón, José González, para quien está claro que aquí, al contrario que en otros países europeos, no hay una renovación lectora. Le cuesta entender cómo es posible que se le dé tanto valor a la cultura de la rapidez y la poca profundización.

Y además la red.

Fernando Contreras, presidente del Gremio de Libreros de Madrid, habla de un presente en crisis para los libros usados, y se lamenta del daño que internet les hace.¡’Fue lo primero que nos dañó, antes de que llegara la crisis. Además, en Internet no todos lo hacen de modo legal… Esto está empezando a ser heroico’.

Para Luis Domínguez, en cambio, las nuevas tecnologías serán la clave para el librero del futuro. Este apasionado de su trabajo cree con firmeza en un cambio no muy lejano en la educación. Una variación que tiene que ver con una vuelta a la lectura. Antes de irnos, y tras regalarnos un ejemplar de una de sus obras más queridas, nos hace un guiño:’¿Saben qué hace un librero cuando descansa?. La respuesta, hermosa, no podía ser otra: leer.

¿Cuánto cuesta un libro viejo?.

El estado de conservación del libro, el número de ejemplares de la tirada en cuestión, lo raro o difícil que sea de encontrar, el dueño que haya tenido, si está firmado… Son muchos y a veces muy variables los factores que influyen en el  precio que se paga por los libros usados. A veces incluso se puede llegar a comprar simplemente por el peso… otras por el título… Y hay ejemplos de obras, como las escritas por Lorca, que, sin llegar a ser antiguas, se cotizan muy caras, sobre todo si son primeras ediciones.

 

Paula Arenas, a https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

 

 

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .