Feeds:
Entrades
Comentaris

El «noble cavaller» Marco Polo (Gravat al boix de la primera edició impresa del seu relat del viatge. Nuremberg, 1477. Segons Yule)

“ El romanç fa la seva aparició a Catalunya entre els anys 1470-1472. I és en aquesta època que el tallista, que fins aleshores es limità a reproduir d’una manera inexperta, degut a la manca d’eines apropiades, les imatges sobre el boix dibuixades per altres sent la necessitat d’una més gran perfecció i recorre a fer ús dels burins, eines que fins aleshores s’havien utilitzat únicament per a treballar el metall i que des d’aquell moment s’empraran per a gravar el boix. Els burins, junt amb les gúbies, seran des d’aquell moment les eines de tot gravador; amb elles aconsegueix una tècnica més acurada i un millor rendiment i arribarà a convertir-se en mestre gravador.

El romanç contemporani de la invenció de la impremta és la modalitat de gravat que més escau a l’esperit català. És d’origen netament català. En els altres països no se’n troben vestigis fins molts anys després de la seva aparició a Catalunya, i encara avui d’una manera molt escassa.

Amb el gran impuls que pren la impremta i degut a la necessitat que té de crear nous tipus i vinyetes il·lustratives, el gravat té cada vegada més importància com a ofici, ja que l’essencial, no és la interpretació feta amb més o menys fidelitat sinó l’ofici, i són els molts anys d’aprenentatge necessaris per tal d’arribar a aconseguir el ritme i la gràcia expressiva del traç del burí, que el dibuix a la ploma o el pinzell per si sols no arribaran a tenir.

Aquesta perfecció de l’ofici és molt necessària al mestre gravador. Li permet esplaiar-se més, li dóna més llibertat per a recollir els fets anecdòtics que cal a l’expressió del romanç, al qual dóna un caient fantàstic, popular, llegendari i èpic que enriqueix el folklore amb imatges, cançons i narracions i aporta un valuós cabal a l’actual cultura catalana.

La vigoria sempre ascendent del romanç, que tan lligat es troba a l’evolució de la impremta, es fa palès encara amb tot el seu esplendor a darreries del segle XIXè. Mentre aquesta evolució dura, l’artesà gravador col·labora amb el dibuixant, fins que, a poc a poc, es va desprenent d’ella i realitzant ell mateix el dibuix i el gravat, fa obra exclusivament personal”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.23-24.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/gravat-catala-al-boix-amb-seixanta-reproduccions-quatre-gravats-originals-i-una-auca-darts-i-oficis–0/html/ff90cdbe-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html

Facsímil de la portada del Llibre de les dones de Francesc Eximenis. Barcelona, 1945

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ El libro bueno es el amigo ejemplar que todo lo da y nada pide. El maestro generoso que no regatea su saber ni se cansa de repetir lo que sabe. El fiel transmisor de la prudencia y de la sabiduría antiguas. El consuelo de las horas tristes. El que hace olvidar al preso su cárcel y al desterrado su nostalgia. El sedante de los grandes afanes, que va donde quiera que vayamos, con nuestro dolor. El mentor de las graves decisiones. El que ablanda nuestro corazón en los momentos de dureza, o nos vigoriza cuando empezamos a flaquear. Y después de ser todo esto, tiene la soberana grandeza de no hipotecar nuestra gratitud. Una vez leído lo volvemos sencillamente al estante, o lo dejamos olvidado en el asiento de un tren. Es igual. Ni nos pedirá cuentas de lo que nos ha dado, ni nos guardará rencor si no se lo hemos agradecido”.

 

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. En el llibre El Libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

 

 

Biblio ( Don): nom dedicat a Manuel Desantes Real, que ha fet donació a la Biblioteca del Col·legi Notarial de València a la seu d’Alacant, de la dita “ Biblioteca de los Libros Felices”, on es poden veure quatre  mil cinc-cents volums datats entre els  segles XV i XIX.

Vist a: http://deliriosdeautor.over-blog.es/2020/01/don-biblio-y-la-biblioteca-de-los-libros-felices.html

 

Bibliocadabra : a la Biblioteca Central Florida Babel i a la Biblioteca Pla_Carolinas organitzen sessions de Bibliocadabra. Més informació a: https://www.agendacultural.org/es/ayuntamiento-de-alicante/anem-la-biblio-bibliocadabra

 

BiblioConfinats: La Biblioteca de Collbató ha engegat la iniciativa Biblioconfinats a Collbató, amb propostes culturals en línia.

 

Biblioconfinats: vlok obert a la Xarxa de Biblioteques de Menorca. Diuen: “a través del qual fa difusió de nombrosos recursos digitals literaris i culturals: llibres, revistes, música, teatre, audiovisuals i moltes altres accions per als dies de confinament”. També tenen un hashtag: #biblioconfinats. Més informació a: http://www.culturamenorca.org/Contingut.aspx?IdPub=21764

 

Biblio-Consello : consells amb els que la Biblioteca del Colexio Maria Assunta ( NoiaA Coruña)animen a llegir als seus alumnes. http://www.colexiomariaassumpta.com/?p=7378

 

Bibliodistancia : pàgina de Facebook, desde la que una professional graduada universitària amb experiència en classes per a adults assessora a estudiants de bibliotecologia. Ofereix el servei a tota la República Argentina.

 

Biblio-Escape: joc-concurs organitzat a la Biblioteca virtual del CEIP Tierra de Pinares a Mojados ( Valladolid). Més informació a: https://bibliopini.wordpress.com/2019/10/21/un-biblio-escape-para-celebrar-el-diadelasbibliotecas-24-de-octubre/

També li diuen BiblioPini-Escape

 

Biblio-Flix : a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Santa Pola ( Alacant ), amb la Plataforma Biblio-FLIX faciliten la visualització de sèries de televisió a tots els seus socis.

 

BiblioGhetto: Diu Gustavo Andrés Gutiérrez: “ Biblioghetto es la prueba de que las palabras ayudan a un pueblo, a un barrio, a una ciudad a luchar con las palabras antes que con las armas y eso lo hemos confirmado con hechos en el barrio Petecuy”. A Cali, Valle del Cauca, Colombia.

 

Bibliogram: és un lloc web (  https://bibliogram.art/  ) que recull dades de les visions del perfil públic d’Instagram i les col·loca en una pàgina més amable que es carrega més ràpidament, dóna imatges descarregables, elimina anuncis, genera fonts RSS i no et demana que us registreu. Més informació a https://freakspot.net/consultar-instagram-con-software-libre-y-privacidad/

 

Bibliohemerografía (2): és una llista organitzada dels materials de referència tant bibliogràfic com de publicacions periòdiques sobre un tema o un autor en particular. Aquesta llista conté la informació detallada i ordenada de les obres. Ampliament explicat a: https://www.lifeder.com/bibliohemerografia/

 

Biblioinformaciones: una de les categories de la Biblioteca del CEIP Natalio Rivas a Granada.

 

Bibliollegiguera: he estat repassant pàgines antigues del vlok i en el Bibliodiccionari II   he trobat un comentari d’un senyor que tenia un vlok que es deia El Llibreter (2005- 2011), on deia: “…que fan venir tanta llegiguera (bibliollegiguera: desig de llegir blogs sobre llibres?)”. Li vaig dir que posaria la paraula en el següent Bibliodiccionari, fa 12 anys, però no sé perquè no ho vaig fer. Ja era hora! No coneixia la paraula ‘llegiguera”, el Viccionari m’ho ha aclarit: lle·gi·gue·ra

1(col·loquial valencià)primera persona del singular (jo) de l’imperfet de subjuntiu del verb llegir

2(col·loquial valencià)tercera persona del singular (ellellavostè) de l’imperfet de subjuntiu del verb llegir

 

BiblioMADBiblioteca digital escolar de suport per a l’ensenyament d’idiomes organitzada per la Comunidad de Madrid.

 

Biblio-Pegia: Taller d’enquadernació a Quito ( Ecuador).

 

Bibliopinco: Biblioteca BiblioPinco do CEIP de Ponte Sampaio ( Pontevedra).  Pinco és el nom de la mascota.

 

Bibliorestaurant (2): joc per promoure un centre lector, a l’Escola Àngels Garriga del Vendrell. ( col·laboracio de l’Amadeu de la FIMA). Més informació a: https://projectes.xtec.cat/bescat/portada/bibliorestaurant/

 

Biblio-Roc: Biblioteca de San Vicente de Alcántara ( Badajoz). Des de facebook organitzen un projecte per acostar la Biblioteca a la gent. Més informació a: https://www.facebook.com/pg/BiblioRoc/about/?ref=page_internal

 

Biblio-selfie : a la Biblioteca del Colegio Público Asunción Pañart ( Aínsa) , els alumnes es poden fer una Biblio-selfie amb el llibre que volen recomanar als companys.

 

Biblio-té-café: café-bar a a San Antonio de Pádua de la Concordia (a Entre Ríos – Argentina).

 

BibliotecasEnCasa: hashtag, #BibliotecasEnCasa,  que recull una sèrie d’activitats organitzades per biblioteques i vloks com Infotecarios  .

 

Biblioxograr: Biblioteca de l’IES Xograr Afonso Gómez de Sarria (Lugo). ( xograr=joglar).

 

“ És en la xilografia catalana on trobarem sempre la plenitud d’una imatge que té molt de llegenda; és l’expressió serena, sempre assaonada per l’alè de la terra. Catalunya, poble d’artesans, on els oficis, àdhuc els més rutinaris, sempre han tingut la més bella i acurada perfecció, és un dels llocs on el gravat al boix tingué més tradició, una tradició de segles de treball, una recerca per dir quelcom per mitjà de l’estampa impresa, és la superació d’un ofici ple de dificultats, vençudes amb tota noblesa, en el qual es palesa la personalitat de tot un poble.

La imatge en els boixos catalans és una de les més riques. El tema podrà ésser sempre el mateix, però en la repetició la imatge serà sempre diferent: Mirem si no una estampa de Sant Jordi, tantes vegades repetida, i sempre diferent: és la concepció de l’espai dintre de la imatge, són els petits moviments de línies i formes, amb el complement de diferents perspectives, és sempre la visió personal de l’objecte que s’interpreta, allò que li dóna plenitud de cosa feta, modalitat ben catalana.

Composició serena, expressió de sentiment popular, perquè parla el llenguatge del poble i es troba dintre del poble, composició d’artesà, que, dintre de la seva ingenuïtat, té una idea certa de la importància i valor dels blancs i els negres en l’estampa, és d’un home desinteressat que està al marge del intel·lectual, és l’expressió venerable d’un artesà anònim que ens parla sempre amb les seves mans plenes de saviesa.

Aquesta demostració de la imatgeria nostra és ben catalana, car si comparem els nostres boixos amb els dels d’altres països trobarem sempre una diferència substancial. Els italians seran més clàssics, més afinats, sempre producte d’un sentit d’escola; els alemanys i els holandesos, concrets, sàviament saturats d’una imatgeria rica, espremuda fins a la última gota, és l’obra acabada de l’artista que s’expressa per mitjà d’un ofici portat al màxima perfecció a fi d’aconseguir l’obra. En ells ho trobem tot fet, no tenen aquella mena de suggestió que té el boix català que fa que el que el contempla sempre pugui afegir-hi quelcom més: és la insinuació d’una cosa que no acaba mai d’expressar-se i sempre s’hi troba present.

José-Guadalupe Posada, El Jarabe en Ultratumba

I és que mentre en altres països el gravat fou gairebé sempre treballat per artistes que en feren un ofici, adés realitzant les seves obres, adés reproduint les dels altres, a Catalunya seguia essent la feina d’un artesà anònim que interpretava les imatges d’un dibuixant, era la col·laboració de dos homes que es nodrien de les inquietuds i gustos del seu moment.

Aquestes inquietuds, expressades moltes vegades fent concessions als gustos del poble, és el que dóna un caient tan humà a les xilografies catalanes, s’alimenten de saba popular, tenen tota la ingenuïtat de voler agradar i estan fetes amb una saviesa que fa que les puguem apreciar com verdaderes obres d’art sense que llurs autors s’ho hagin proposat. Aquesta diferència substancial amb l’obra preconcebuda fa que hom pugui elevar-la a la categoria d’art pur”.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – México, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.21-22.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Marca d’impressor d’Aldus Manuzio

“ Los que como Ud. Somos aficionados a librajos y papeles viejos, solemos experimentar de vez en cuando algo de esa alegría y emoción inefables que sintieron nuestros esforzados navegantes al descubrir por vez primera las playas del Nuevo Mundo. ¿ No es verdad, amigo mío, que cuando por acaso, en medio de un montón de inepcias condenadas al nacer a rodar por baratillos, a ser pasto de ratones o a envolver cominos, tropezamos con una Aldo Manucio, un Gryphio, un Plantino apud Moretum, un Caxton, …, o con alguno de esos incomparables y codiciados Elzevirios, … gozamos de una felicidad suprema, que comparada con esas grandes pasiones destinadas a satisfacer algunas raras veces y por breve momento el corazón humano, excede de todo un cielo a los goces del amor, de la ambición y de la avaricia? – Cierto es que para el verdadero bibliófilo ( que no se confunde nunca con el falso, el pseudo-bibliófilo, el coleccionador que sólo busca y colecciona por el gusto de atesorar, que en medio de su espléndida biblioteca se aparece al eunuco entre las odaliscas de un harén: el mercachifle literario que adquiere para revender y lucrar; el tonto, pues de todo hay, que tiene libros por aparecer discreto); para el bibliófilo auténtico, para el amateur pur-sang, como dicen los franceses, el hallazgo de un libro raro o de un manuscrito curioso es superior a cuantos juguetes y brillantes señuelos se han inventado para entretener y atraer y fascinar las miradas de esa caterva de niños grandes que se agita y afana en este pícaro mundo, el que, dicho sea de paso, sería una trastienda del infierno, si no hubiera libros.”

Article: “Entre el conocimiento y la bibliofilia”, de Fco. García-Jurado, reproduïnt un text de Camús. En el vlok Reinventar la Antigüedad: https://clasicos.hypotheses.org/317

Marca d’impressor d’Elzevir

 

P. Audivert. «Renec», boix (imprès amb el gravat original)

“ Quant a l’estampació sobre paper, Catalunya, com veurem més endavant, fou un dels primers països europeus on s’usaren quests mitjans d’estampació.

Segons dades trobades per l’il·lustre arqueòleg i incansable recercador mossèn Josep Gudiol, en unes notes inventarials de l’any 1403 es parla “ d’un tros de paper on és pintat lo Crucifix de Jesu Christ”, i en una de l’any 1441 s’esmenten “ dos fulls de paper en què són pintades les imatges de la Verge Maria quan fou coronada i de Sant Miquel”. El mateix investigador ens parla també, referint-se a un altre inventari del 1428, procedent de Granollers de la Plana, de “ cèdules de contracte estampades”.

Els dos gravats estrangers més antics que es coneixen estampats sobre paper són els de  “La Verge i l’infant Jesús enmig de quatre santes” que porta la data de l’any 1406 i es conserva en el Museu de Brusel·les, i un gravat alemany titulat “ Sant Cristòfol”, de l’any 1423, ambdós gravats al boix.

El gravat més antic de Catalunya es troba en l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i representa el príncep de Viana; segons l’erudit Valentí Cardenera degué ésser gravat entre els anys 1461-1462, poc després de la mort d’aquell príncep tan estimat dels catalans. Aquest gravat no és fet amb fusta, sinó amb coure i tallat amb burí, – estil anomenat talla dolça – i tirat amb tòrcul. No hem d’oblidar que la primera expressió del gravat estampat sobre paper fou en fusta, procediment que, segons els documents trobats i esmentats per mossèn Gudiol, consta que a la Catalunya era conegut l’any 1403. És més que probable que hi haguessin alguns altres gravats contemporanis dels dos esmentats que per negligència es perderen, o que encara no han estat localitzats, ja que una cosa semblant passà amb alguns exemplars italians i alemanys anteriors al gravat de “ Sant Cristòfol” que es conserva al Museu de Brusel·les. És lògic de suposar que no foren les primeres manifestacions d’imatges estampades sobre paper que es varen fer.

P. Audivert. «Ex-libris», gravat sobre metall

L’esmentat gravat que representa el príncep de Viana, tirat al tòrcul, és una altra demostració que coincideix absolutament amb les dades i mitjans d’impressió i expressió gràfica dels països més avançats d’Europa, ja que el florentí Finiguerra, l’any 1452, donà a conèixer les seves primeres estampes impreses sobre paper, amb gravats fets a la talla dolça sobre coure, com l’abans esmentat gravat català del  príncep de Viana, fet, segons sembla, entre els anys 1461 i 1462, es porten deu anys de diferència amb els del mestre florentí.

En parlar del florentí Finiguerra hem fet ús per primera vegada de la paraula impressió perquè considerem que els mitjans que ell emprà per a la impressió de les seves estampes tirades al tòrcul, expressió aquesta també usada quan hem esmentat el gravat del prícep de Viana, són un procediment que entra en el camp de la impremta en allò que aquesta té de multiexempla.

Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.13-15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ENVIDIA Y ALABANZA DEL LIBRERO.

Y, particularmente, el librero. ¿Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda una biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿Cómo, queriéndolos así, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con sólo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas.

El librero, piensa uno, es el prototipo de la felicidad. Pertenece a una de las raras categorías de mortales en los que la divina maldición de ganar el pan con esfuerzo y sudor, se ha convertido en fruición. Hasta la emigración de sus amados libros está compensada con el consuelo de saber que su futuro destino será, probablemente, egregio, instruyendo o deleitando a gentes desconocidas y reposando, acaso, en los Palacios más insignes. Escrito está en un periódico de los Estados Unidos, en un interviú que tuvieron la ocurrencia de hacerme, que, al preguntarme el periodista lo que yo hubiera querido ser, de no haber sido médico, contesté sin vacilar: librero, librero de libros raros. Oficio que tiene todas las delicadezas de una elevada artesanía y todas las complicaciones de una finísima ciencia. Sin contar con otras ventajas de orden material, como el pasaporte para entrar donde los demás no entran, pues el librero es recibido en los palacios con dignidad de excepción; sin contar con la ausencia de afanes angustiosos del librero, porque el ímpetu de la vida pasa ante su tienda y la respeta; sin contar, en fin, con el disfrute permanente de ese misterioso influjo que emana de los libros y constituye una de las más eficaces salvaguardias para la salud. Las estadísticas de las grandes Compañías de Seguros, en América, colocan al gremio de los libreros a la cabeza de las listas de longevidad. Eso del polvo de los siglos no es una figura retórica; existe y se sospecha hoy que ese polvo sagrado que el tiempo deposita sobre los volúmenes, al contacto de otros efluvios que emanan de sus hojas, da lugar, por reacciones ignoradas, a una como penicilina, de sutilísima acción, que defiende al organismo del librero de los peligros, de la vida sedentaria, de la falta de luz, del humo del tabaco; y le permite una milagrosa pervivencia.

Pero aunque el librero no fuera tan excelente como es, aunque, en verdad, algunas veces no sea como yo le he pintado, todo se le perdonaría por el hecho de poner su ingenio y su esfuerzo, y si es preciso sus mañas, en la difusión de la obra maestra del genio humano, es decir, del libro.

Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. Marañón, Gregorio, en  El libro y el librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).

“ La fusta tallada en forma de gravat i usada per a l’estampació, és el mitjà d’expressió gràfica més antic que és coneix. A Catalunya és aconseguit per mitjà d’una sèrie d’imatges religioses estampades sobre pergamí i cuir especialment preparat, possiblement contemporànies de les que es conegueren a Itàlia a començaments de l’any 1300.

Segons Joan Amades, en una cita que fa de Berthelot en el seu llibre Apunts d’imatgeria, aquest creu que el gravat al boix fou conegut a Europa en introduir-s’hi el joc de naips l’any 1330, i segons Eudald Canibell, en un document desaparegut de l’Arxiu Municipal consta que a l’any 1303 es jugava ja als naips a Barcelona. El mateix Eudald Canibell diu: “ en els llibres registres de les disposicions preses pel Consell de Cent de Barcelona corresponents als anys 1310 a 1313 i en els anys 1318 al 1329, consten diverses interdiccions de jugar a naips a Barcelona”. Els esmentats registres figuren a l’Arxiu Històric Municipal.

Aquestes cites, en allò que respecta a dates, coincideixen absolutament amb les ja esmentades aparegudes a principis de l’any 1300, la qual cosa fa probable que siguin aquestes de les primeres manifestacions estampades que es coneixen en el continent europeu. La gran religiositat de l’època és una altra de les raons que més justifiquen aquesta tesi, i si tenim en compte el que exposa H. de Laborde en el seu llibre La Gravure, on diu que els emperadors Teodoric i Carlemany ja signaven amb petites marques tallades al boix, ens confirmaria que l’estampació per mitjà de la fusta tallada era molt anterior a l’any 1300.

És evident que a Catalunya el gravat al boix prengué increment degut a la fabricació dels naips. En realitat els esmentats naips eren trossos de fusta tallats amb gúbies i policromats a mà. Aquesta classe de treball dóna més ofici al tallista i li permet de fer petites matrius per a estampar-les sobre el pergamí. El pergamí s’havia usat per a les imatges religioses. Amb aquesta modalitat s’aconseguis fer els naips més manejables i de més ràpida producció, ja que donava més facilitats a l’il·luminista en permetre-li acolorir amb més comoditat els blancs que quedaven dintre de les línies de contorn.

Degut a la facilitat que representava aquest primitiu mitjà d’estampació i acoloriment, i també per a poder servir les necessitats de l’època, s’utilitzà aquest mateix sistema per donar un caràcter més pronunciat a l’expressió gràfica religiosa, impuls que pren tota la força en descobrir-se, anys més tard, la fabricació del paper.

El joc de naips prengué encara més increment amb la fabricació de paper: començaren d’estampar-se sobre papers gruixuts i cartolina. Aquest joc s’escampà molt per Catalunya, tant que en moltes ocasions es dictaren ordres de prohibició. Aquesta estampació rudimentària del boix sobre el paper és el que donà un impuls definitiu a la xilografia – és amb aquest nom que es coneix el gravat sobre fusta -, ja que fou aleshores quan començaren a publicar-se estampes de caràcter religiós amb més profusió, però sempre d’un caire netament popular”.

Gravat català al boix amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca CatalanaMéxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.12-13.

Del llibre citat

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

XIV. LIBREROS ENCUADERNADORES.

 

Este oficio, que después que la imprenta empezó a extenderse por España desde 1471 llegó a ser uno de los más florecientes de Barcelona, cuenta sus primitivas ordenanzas gremiales en el año 1446, en que el Magistrado Municipal le señaló dos Cónsules para la administración de su policía. El año antecedente el mismo Magistrado había publicado un vando para aquietar, y conciliar las diferencias entre los encuadernadores y tratantes en pergamino y papel, por el qual se mandó que ninguna persona pudiese comprar ni vender papeles y pergaminos sin denunciar dentro el término de dos días al común de los encuadernadores el surtido que se hubiese comprado, afín de que los individuos de este oficio pudiesen escoger la porción que quisiesen de ellos hasta los dos tercios a coste y costas; que dicho comprador no pudiese recibir el surtido hasta pasado un día natural de la denunciación; y a este tenor siguen otras precauciones y disposiciones sobre el orden del repartimiento.

Pero el cuerpo de ordenanzas más completo, autorizado y auténtico que el gremio tiene inserto en su Libro Consular, son los estatutos que en 2 de marzo de 1553 dispuso y mandó publicar el Ayuntamiento de Barcelona para la institución de la cofradía baxo la invocación de San Gerónimo. En ellos, después de arreglar los derechos de las entradas, la elección de los dos Cónsules anuales, la subordinación de los gremiales a estas dos cabezas, la puntualidad en concurrir a las juntas, la administración del monte pío, y los privilegios de las viudas y pupilos en la continuación de su tienda, se trata del tiempo del aprendizaje reducido a cinco años; del modo de examinar las causas que alegue un aprendiz para dexar el primer maestro, antes que el nuevo le pueda admitir; de contener el que un maestro suplante los oficiales y aprendices de otro, ni que éstos puedan trabaxar de su cuenta ni por la de sujetos de fuera del gremio; enfín, de que ninguno que no sea maestro examinado pueda tener libros nuevos para vender así en papel como encuadernados, para evitar los hurtos que se cometían en casa de los maestros por los mismos aprendices que los mandaban revender. Trátase después de la regla que deben guardar los gremiales en las compras de surtidos de papel o pergaminos, y de la equidad que se debía observar en la repartición del género entre los demás del oficio, afín de evitar monopolios y otros daños.

Para obviar también otros abusos, se prohíbe que ningún librero haga pactos ni ajustes con maestros de primeras letras, para asegurar el despacho de sus obras privativamente en daño de los demás gremiales, y de las lecturas escogidas para la niñez. Asimismo para contener muchos fraudes y hurtos, se estatuyó que ninguna persona que no sea librero examinado pueda vender libros usados clandestinamente, pues los regatones debían venderlos por medio de corredor en los puestos públicos que estaban ya señalados, quales las plazas de San Jayme, la nueva, y la de los encantes. Últimamente se prescribe que ningún librero pueda tener más de una tienda, ni vender libros así en papel como encuadernados que no sean suyos propios, afín de obviar varios fraudes e inteligencias con los estrangeros”.

 Capmany y de Montpalau, Ant. de: Memorias Históricas, sobre la Marina, Comercio y Artes de la Ciudad de Barcelona. VOL. I.  Ed. Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona, 1961. ( original és de 1769),p.562.

 

Las archivistas del Mundaneum controlando las fichas CDU dentro del Sistema Bibliográfico Universal.

 

“ Com s’explica el naixement de la bibliografia el segle XVII i el de la bibliologia el XIX ? Per respondre aquestes qüestions cal, d’una banda, preguntar-se sobre la història de l’escrit, i de l’altra, remetre’s a la història i a la teoria de la ciència.

El primer en plantejar-se aquesta qüestióés, un cop més, Paul Otlet. Aplicant a la bibliologia la teoria comtista de la història de la ciència, es distingeix quatre períodes. El primer es caracteritzaria per la producció de llibres; el segon, per la creació de biblioteques i la formació de catàlegs; el tercer correspondria a l’aparició de la bibliografia; el quart, al naixement de la bibliologia.

Per tal que pugui existir, cal en primer lloc que hi hagi escrits. És a dir, que tot el període històric durant el qual l’escriptura i, en general, el llenguatge gràfic no existeixen no afecta aquesta disciplina. Sabem amb certesa que durant molt de temps la comunicació entre els homes s’ha basat essencialment en la paraula i el gest. ¿Qué va passar a partir d’un període que comença uns quaranta mil anys abans de Crist i, més concretament, des del quart mil·lenni abans de la nostra era?

Paul Otlet

Després n’hi ha prou amb distingir tres fases de les quals les dues primeres són tècniques i la darrera científica: la de la tècnica d’escriptura i de l’aparició de les produccions escrites; la de la bibliografia i, finalment, la de la bibliologia. En aquestes tres etapes retrobem l’esquema clàssic de l’evolució de les ciències: constitució de fenòmens socials, descripció dels mateixos o grafia i explicació, ciència o logia. Aquests tres períodes neixen l’un de l’altre: en el moment que la problemàtica de la fase precedent ha trobat la seva solució, genera la següent. Són períodes que no s’eliminen, sinó que se superposen. El llindar entre el primer i el segon correspon, en el més important, a l’antiguitat; la Revolució Francesa separa el segon del tercer. Cada fase pot ser subdividida. La primera se situa en el sector de la producció; la segona, en el de la distribució; la tercera abasta tot el conjunt”.

Història de la bibliologia”, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 27-28.

( per saber més sobre aquest tema val la pena llegir-se l’article sencer, a la Revista ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992. Pàgines 25 a 41).

Algunas de las cajoneras del Sistema Bibliográfico Universal en el actual Museo del Mundaneum.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Catena aurea

 

“Comercio de imprenta.

Desde que se difundió el arte de la imprenta por diferentes reynos y provincias de Europa, Barcelona fue de las ciudades que más temprano puso en exercicio aquel admirable descubrimiento; a lo menos se reputa por la primera que en España hizo sudar la prensa, consagrando sus primicias a la impresión de la Catena aurea de Santo Tomás, por los años 1471.

Por otra parte Carbonell, autor contemporáneo, asegura que la imprenta empezó a ser conocida en la Corona de Aragón en el reynado de Don Juan II, esto es, desde los años 1459 hasta los de 1476. Vemos que Barcelona muy presto convirtió aquel ramo de su industria en un renglón de comercio activo, pues en el capítulo XXII de los que en la Cortes de Monzón de 1542 se ordenaron para la buena administración de las rentas generales de Cataluña, se trata expresamente de los derechos impuestos a la extracción de libros impresos. Sobre lo mismo se había tratado en las otras Cortes de Barcelona de 1481, bien que entonces el derecho exorbitante de quince por ciento dexó obstruido aquel nuevo conducto del tráfico externo.

Para el fomento de las imprentas debemos suponer que la manufactura del papel sería conocida en la provincia. En efecto: las fábricas de aquel género establecidas en Cataluña cuentan su época desde mediados del siglo XIV, pues hasta principios del reynado de Don Pedro IV no se hallan diplomas extendidos en papel con marca del país. En las Cortes de Barcelona de 1599, en el capítulo LXXXIX se prohibió rigurosamente la extracción de trapos, que los Genoveses clandestinamente agenciaban para sus manufacturas, afín de sostener a los impresores del país y al gran número de molinos papeleros de que abundaba la provincia en aquel siglo”.

Capmany y de Montpalau, Ant. : Memorias Históricas, sobre la Marina, Comercio y Artes de la Ciudad de Barcelona. VOL. I.  Ed. Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona, 1961. ( l’original és de 1769).pp. 428-429.

 

“ Si ens atenim al seu origen francès, els mots bibliologia i bibliografia semblen haver tingut una gènesi comparable. Apareixen, de cop i volta, en els títols de sengles obres. El 1663, Gabriel Naudé, secretari i bibliotecari del cardenal Mazarin, publica la seva Bibliographia politica. El 1802, menys de dos segles dsprés, Gabriel Peignot edita el seu Dictionnaire raissoné de bibliologie. Tot indueix a pensar que es tractava de la cristal·litazació d’una lenta i poc coneguda evolució. Pel que fa a l’origen de “bibliografia”, L.N. Malclès precisa que a l’època de Gabriel Naudé s’utilitzaven altres termes per designar conceptes propers: bibliotheca, index, inventorium, repertorium, catàleg.

El problema resta obert i podríem dir de la bibliologia el que Malclès va escriure en el seu moment referint-se a la bibliografia: l’estudi dels seus orígens encara s’ha de fer.

La revolució francesa, la nacionalització de les biblioteques d’un gran nombre de monestirs i de privilegiats, el desenvolupament de la bibliografia propiciat per la preparació de la Bibliographie de la France, impulsada per Napoleó, entre 1811 i 1812, tot plegat constitueix un context que estimula la reflexió entorn de la tècnica descriptiva i classificatòria de la bibliografia. El gran període de la reorganització general del saber i de les institucions crea un clima favorable al pensament teòric.

Des dels dos últims decennis del segle XVIII, especialment a França, s’havia establert un lligam entre els conceptes d’enciclopèdia de les ciències i de les arts, la bibliografia, que facilita l’accés als coneixements antics, i la bibliologia com a ciència del llibre. Fins i tot s’arribarà a dir que la bibliologia és la ciència de les ciències, ja que l’estudi del llibre permet l’accés al saber. Aquesta concepció ha sobreviscut fins als nostres dies, principalment en alguns autors de l’Europa de l’Est.

Això és tot el que podem dir avui. La mancança d’una resposta més detallada ens indica clarament la necessitat d’una investigació aprofundida sobre els orígens de la bibliologia, tant del terme com de la teoria.

Història de la bibliologia”, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 26-27.

( per saber més sobre aquest tema val la pena llegir-se l’article sencer, a la Revista ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992. Pàgines 25 a 41). https://www.researchgate.net/publication/39078351_Historia_de_la_bibliologia

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Mahabharata

 

“ Siempre he dicho a mis estudiantes que tengan poca bibliografía, que no lean críticas, que lean directamente los libros; entenderán poco, quizá, pero siempre gozarán y estarán oyendo la voz de alguien. Yo diría que lo más importante de un autor es su entonación, lo más importante de un libro  es la voz del autor, esa voz que llega a nosotros…

El libro es una de las posibilidades de felicidad que tenemos los hombres.

Se habla de la desaparición del libro; yo creo que es imposible. Se dirá qué diferencia puede haber entre un libro y un periódico o un disco. La diferencia es que un periódico se lee para el olvido, un disco se oye asimismo para el olvido, es algo mecánico y por lo tanto frívolo. Un libro se lee para la memoria.

El concepto de un libro sagrado, del Corán o de la Bíblia, o de los Vedas – donde también se expresa que los Vedas crean el mundo -, puede haber pasado, pero el libro tiene todavía cierta santidad que debemos tratar de no perder. Tomar un libro y abrirlo guarda la posibilidad del hecho estético. ¿Qué son las palabras acostadas en un libro? ¿Qué son esos símbolos muertos? Nada absolutamente. ¿Qué es un libro si no lo abrimos? Es simplemente un recipiente de papel y cuero, con hojas; pero si lo leemos ocurre algo raro, creo que cambia cada vez. Heráclito dijo que nadie baja dos veces al mismo río. Nadie baja dos veces al mismo río porque las aguas cambian, pero lo más terrible es que nosotros somos no menos fluidos que el río. Cada vez que leemos un libro, el libro ha cambiado, la connotación de las palabras es otra. Además los libros están cargados de pasado…

Si leemos un libro antiguo es como si leyéramos todo el tiempo que ha transcurrido desde el día en que fue escrito y nosotros. Por eso conviene mantener el culto del libro. El libro puede estar lleno de erratas, podemos no estar de acuerdo con las opiniones del autor, pero conserva algo sagrado, algo divino, no con respeto supersticioso, pero sí con el deseo de encontrar felicidad, de encontrar sabiduría”.

El libro”, Jorge Luis Borges, discurs a Buenos Aires el 1978. Editat en el llibre Borges, Oral, Emecé Editores/Editorial de Belgrano, Buenos Aires, 1979.