Feeds:
Entrades
Comentaris

firaires2

“ Un dels firaires més notables era l’Aiguacuit. Li havia encomanat la dèria dels llibres un llibreter, veí seu, del carrer de la Palla, en explicar-li que venent llibres es guanyaven molts diners. Anava a les fires foranes, on, a més de vendre’n, comprava tots els llibres que podia. El primer que feia en arribar a un poble era acomodar-se a l’hostal. El segon, fer una crida per mitjà del nunci. Anava a la casa on volien vendre’s els llibres, els mirava i donava preu, i si aquest no agradava als qui l’havien enviat a buscar, se’n tornava a l’hostal. Si de cas els interessava, ja l’avisarien, pensava. En la majoria dels casos succeïa així. Fent-ho d’aquesta manera comprava lots importants de llibres bons per pocs diners.

Els bibliòfils del moment, que eren els Penya d’Amer, els Manyosa, els Valls, els Serra i Pinyana, els Dalmases, els Grases i alguns altres, cuitaven a comprar-li els llibres millors.

drapaire1

A certes fires acudia el Barretina, un drapaire del carrer de Sant Francesc de Paula. Com a bon drapaire que era, escampava els llibres per terra. A còpia de remenar paper havia arreplegat peces bones i havia après de conèixer-les. Així que en caçava una la duia a casa seva i cuitava a desar-la en un armari. Si algú tenia ganes de veure-la, el feia pujar al pis i l’obsequiava amb borregos i vi.

També hi anava en Quelus, que hi venia romanços, fulles populars, llibres de cuina, de felicitacions i d’enamorats, creus de Caravaca i quaderns d’històries de bandits. La seva parròquia estava constituïda, en una gran majoria, per soldats i criades”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 41.

el-libro-y-la-imprenta-beltran1

“ Del libro se puede hablar durante todo el tiempo que se quiera o que se pueda, según lo que de él se sepa, de la verbosidad del conferenciante o charlista, como ahora también se dice, y según como se oriente la disertación, pues el libro lo comprende todo, absolutamente todo; cuantas ideas surgieron de la mente del género humano, en los libros están, y las ideas nuevas a los libros se incorporan sin pérdida de tiempo.

El libro fue siempre ensalzado fervorosamente por los más selectos ingenios que el mundo ha producido en todas partes, y más especialmente en los países donde la cultura y el bienestar están más generalizados que entre nosotros. En Francia, por ejemplo, los trabajos sobre el amor al libro son constantes y numerosos, existiendo, además de los individuales a tal fin exclusivamente consagrados, recopilaciones bien extensas de trabajos sueltos de esta clase de literatura. En España las alabanzas que del libro y de la Imprenta hicieron algunos de sus más esclarecidos escritores, nunca fueron tan copiosos, pero lo bastante para nhaber formado una preciosa compilación o florilegio. Los escasos libros que sobre esto existen son individuales o contienen muy pocos trabajos de tal índole”.

El libro y la imprenta” de Francisco Beltrán, Librería Española y Extranjera, Madrid, 1931, pp. 8-9. (Llibre amb 143 vinyetes).

exvlokis-color

dau-al-set-a1

“ És obvi dir que els llibreters de vell hi acudien com un sol home. Ells i les fires venien a ésser una mena de germans siamesos.

Hi compareixien amb uns carregaments de llibres sortits, per un o dos dies, o per deu a vegades, de les tenebres de llurs magatzems, on probablement restaven deixats de la mà de Déu. Molts d’aquells llibreters firaires no devien saber ben bé quina mena de llibres eren els que hi portaven. Potser els havien comprat a tant el sac, n’havien fet una tria sumària i qui sap si es pensaven que hi portaven el rebuig.

Per raó de la insuficiència en la tria, solia succeir que a les parades es trobaven incunables, primeres edicions del clàssics, executòries de noblesa, etc. Aquestes peces, que avui valen un dineral, aleshores no valien gaire moneda. Tot i això, a vegades costaven de vendre. Sempre hi havia qui les trobava cares.

fira-santa-llucia

A les fires es compraven llibres, i no pas pocs. Com que, en general, n’hi havia abundància, en sobraven. Els que no s’havien venut, hom els guardava per a una altra fira.

Una de les més concorregudes pels llibreters fou la de Santa Llúcia, que es celebrava a la Plaça Nova. Alguna vegada empalmava amb la de la Plaça d’Antoni López. En aquest cas els llibreters es veien obligats a traslladar les parades d’una plaça a l’altra sense poder reposar entremig.

La de la Plaça Nova era l’única fira a la qual acudia el Mero, amb els llibres que havia anat emmagatzemant durant tot l’any. N’hi portava molts. Llevat d’en Llordachs, era el llibreter que en comprava més. Era, per tant, un dels que tenien més probabilitats d’arreplegar peces bones. La seva arribada a la Plaça resultava un esdeveniment. Els aficionats i els bibliòfils l’esperaven amb candeletes. Mentrestant, i per tal de fer boca, furgaven per les altres parades. De bona hora ja hi acudien els carros plens de caixes. Si larribada era solemne, llur obertura encara ho era més. Els aficionats i els bibliòfils s’abraonaven damunt els llibres i triaven i remenaven les piles. A vegades, d’entremig en sortia una joia. Quin goig aleshores !

Entre les més antigues es comptava la de Sant Jordi, que tenia lloc a la Plaça de Sant Jaume. Hi paraven els Hospital, pare i fill, davant mateix de la porta de l’Ajuntament. Llur parada era la més proveïda de totes i la més concorreguda. Hi portaven molts llibres antics i moderns. Hi exhibien làmines, vistes i plànols de Barcelona, reproduccions de les obres mestres de la pintura i gravats religiosos d’artistes catalans.”

 

  Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 40-41.

rosa-vera-1

“ En los primeros años del siglo XX destacan, en Cataluña, los promotores editoriales Ramón Miquel y Planas y Gustavo Gili Roig, a quienes seguirán sus pasos Ramón de Campmany, Joaquim Horta y más cercano a nosotros el editor y grabador Jaume Pla, creador de la colección de bibliofilia titulada La Rosa Vera, de gran importancia tanto para el grabado como para la cultura española. Sin embargo España, en los años sesenta, debido a una cierta estabilidad económica, cuenta con una relativa libertad cultural que propicia una nueva clase social con un alto poder adquisitivo, generándose un nuevo perfil de coleccionista interesado en poseer obras únicas o casi únicas y originales. Aprovechando estas circunstancias, los principales editores privados, en colaboración con los intelectuales de la época, crearán una nueva expresión, a través de la renovación de los contenidos, entendiendo el libro como obra de arte, comprometiéndose a respetar los parámetros clásicos de las grandes obras de bibliofilia y siempre manteniendo los postulados de los tratadistas tradicionales catalanes de principios de siglo. Para concretar este proyecto seleccionan escritores, normalmente contemporáneos, y artistas escogidos entre las figuras más representativas del grabado en el ámbito nacional, adquiriendo estos un protagonismo significativo. Muestra de ello es la exposición titulada VisualKultur.cat  presentada en el Museum für Angewandte Kunst de Frankfurt, en el marco de la feria Internacional del Libro 2007, comisariada por Vicenç Altaió y Daniel Giralt-Miracle, donde ciento cuatro obras expuestas muestran la cultura visual y gráfica catalana a través del libro artístico, arrancando con el grupo Dau al Set hasta la producción más actual”.

 Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.-3, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista.

visualkultur-cat2

VisualKultur.cat

 

exvlokis-color

 

Llibres amb errates

psalmorum-codex-de-fust-i-schoffer-mainz-1457

Primera errata coneguda en un llibre imprès. Psalmorum Codex , de Fust i Schöffer, Mainz, 1457. A la primera línia posa Spalmorum en comptes de Psalmorum.

He vist al Twitter un article de Jordi Serrano amb una carta oberta parlant de la “Asociación Contra el Préstamo de Pago en Bibliotecas” i he recordat dos articles sobre errates que vaig escriure l’any 2012.

Quan es va a comprar : Un disc ratllat es torna. Una cassola esquerdada es torna. Una bicicleta amb algun radi trencat es torna. Una camisa amb alguna taca es torna. Un cotxe amb els vidres ratllats es torna. Una estilogràfica si no escriu bé es torna. Una televisió que no agafa bé els canals es torna. Un ou trencat es torna.

Un munt de coses, si no estan bé, si tenen algun defecte, es tornen, o més ben dit, no es compren o es canvien per una que estigui en les condicions adequades.

Molts llibres, quasi tots, tenen errates, no estan ben fets, no els hauríem de comprar, i si els hem comprat i quan comencem a llegir veiem que tenen errates hauríem de poder tornar-los i canviar-los per un sense errates o pel retorn dels diners.

Un tant per cent molt alt de llibres té errates, alguns moltes. Anys enrere molts llibres posaven davant o darrere una Fe d’errates, avui no en posen gaires.

Potser, tal com estan les coses, llegiríem poc, però no per culpa nostra, no perquè no tinguem ganes de llegir, sinó perquè el negoci editorial està fet així i ningú fa res per canviar-lo.

I algú hauria de fer alguna cosa, és vergonyós que alguns llibres d’ unes 190 pàgines tinguin més de 40 errates.

En els articles de l’any 2012 : “ Aureá Vivliographicá (1998-2006)”    i “Fe d’errates” , parlava d’ aquest tema i una mica de la història de les errates, molt interessant.

En el llibre de les més de 40 errates, un llibre que parla d’ altres llibres, sobretot de llibres que parlen de llibres, escrit per un catedràtic,  a la solapa anterior del llibre, parlant de la vida i de l’ obra de l’ autor posa: “… de la historia del libro y de la lecatura”, i així fins a més de 40 cagades.

Malgrat tot, i encara que a mi em costa molt desfer-me d’un llibre, si pogués faria com amb una camisa o amb un aparell defectuós , el tornaria a la tenda o el canviaria per un altre llibre.

Les biblioteques haurien de fer el mateix, el problema seria que gairebé no tindrien  llibres per pagar el Préstec de Pagament de l’article RD 624/2014.

Cal un RD per  a lectors, ens ho mereixem, cal un Cànon per canviar o tornar els llibres defectuosos i/o amb errates.

I disculpeu les errates.

errare-humanum-est

Bibliodiccionari L

bibliodiccionari-l-a

 

Bibliocida (2): persona que usa molt els llibres, amb poca trassa o amb poc de compte i els destrossa, els “assassina”. Del diccionari  Urban Dictionary.

llibreter-assassi-de-barcelona1

Imatge del llibre de Ramon Miquel y Planas: El llibreter assassí de Barcelona.

 

Bibliocidi: fet realitzat pel Bibliocida. Mort d’un llibre. Del diccionari  Urban Dictionary.

 

Bibliofecosis: necessitat inmediata de fer caca causada per la proximitat a material de lectura. Del diccionari  Urban Dictionary.

 

Bibliòfon (2): invent  del professor de la Universitat de Carleton a Otawa, Jesse Stewart, que no és altre cosa que un xilòfon construït amb llibres vells. Vist a l’article: “Piedras, papel, diamantes” en el vlok “El blog de Infobibliotecas .

bibliofon1

 

Bibliogilipollas (sic): nom donat a un senyor, “Jefe de Unidad de Actuación Bibliográfica”, que va a fitxar pel matí a la feina, se’n va  i torna 8 hores més tard per fitxar que surt. I diu aquest senyor que: “Biblio viene de libros” i la tuitera BibliotekariaRadikal inventa, crec, una nova paraula: Bibliogilipollas, que ja fa temps que hauria d’estar inventada.Paraula que no veig clara la traducció al català, alguns diuen que Bibliocarallot és el que toca, però no sona igual ni de lluny. No obstant, es veu que cobra uns 45 – 50.000 euros l’any, o sigui que potser és ‘Bibliogilipollas’, però tonto no és.

 

Biblio-Globus: llibreria  a Moscú, C/Myasnitskaya ul., 6/3, стр. 1, Moskva, Rússia, 127015. http://www.biblio-globus.ru/

biblio-globus

 

Bibliogothic: paraula que es refereix a un moment  incòmode. Del diccionari  Urban Dictionary.

 

Bibliograffiti (1): graffiti que consta de versicles de la Bíblia o altres lemes cristians. Del diccionari  Urban Dictionary.

 

Bibliograffiti (2): llibre de John Crombie, Paris: Les Presses de Kickshaws, 1986.

bibliograffiti2

 

Bibliographobia: temor ( fòbia)a les bibliografies. El temor de les bibliografies Del diccionari  Urban Dictionary.

 

Biblioletras: una de les Categories del vlok de la Biblioteca Popular José A. Guisasola a El Perdido ( Argentina).

biblioletras

 

Bibliolfactophilia: compulsió i odi a la olor dels llibres. Del diccionari  Urban Dictionary.

 

Bibliosex: acte de tenir relacions sexuals en una biblioteca. Del diccionari  Urban Dictionary.

Interessant article sobre Bibliosex a: http://salt-in-my-coffee.blogspot.com.es/2011/07/bibliosex.html .

bibliosex1

 

Bibliosexual: 1.- ratolí de biblioteca, persona tan absorta en els llibres i la literatura que no té temps per altra cosa. S’enamora dels llibres com forma d’escapisme, sense necessitat d’enfrontar-se o tractar amb el món exterior. 2.- persona profundament cautivada pels llibres que parla d’ells amb un nivel de passió que la majoria de la gent reserva per el sexe. Del diccionari  Urban Dictionary.

 

BiblioSIDA: és un servei comuntari de prevenció mitjançant la informació i l’educació per recolzar els canvis en el comportament i les actituts de joves i adolescents respecte al SIDA. Organitzat per la Biblioteca Médica Nacional de Cuba. 

bibliosida

 

Bibliotecarix: En alguns llocs manera de dir Bibliotecario, canviant la o per una x. Una explicació (?) a https://www.memoryoftheworld.org/es/cat/bibliotecarix/. Es pot veure un video al·lucinant, de nom: “El cuerpo del bibliotecarix en un mundo cambiante”.

 

colporteurs-10

P- “En els seus darrers temps( Nicomedes Perayre) anava sol pel carrer i corria pels encants i per les llibreries carregat de papers i de xacres.

Finalment, cansat i avorrit de la vida, es va retirar a Riells. Estava malalt. Va morir a Barcelona. Féu hereus de tot el que hi havia al magatzem del carrer dels Comtes de Barcelona a uns pagesos d’aquell poble que l’havien cuidat en els seus darrers temps. Aquests s’ho varen voler treure aviat del davant. Estaven molt lluny de sospitar el valor del que hi havia entaforat allà dintre, negat de pols i tapat per les teranyines. Si s’ho haguessin pensat ! S’ho varen malvendre a en Ramoneda, un negociant de Granollers que tractava amb tot el que es presentés. Aquest ho va oferir a l’Aballaneda per vuit mil pessetes. El qual no va veure el negoci clar i va refusar-ho.

En Ramoneda va deixar entrat tothom al magatzem, va deixar triar, es va orientar respecte dels preus per allò que sentia a dir als visitants, i n’arribà a treure unes cinquanta mil. Se n’hauria pogut treure molt més.

Ben garbellat i ben apariat, varen sortir de l’antre col·leccions de periòdics catalans i totes les partitures de les òperes: gairebé un miler; autògrafs de personatges cèlebres; llibres, entre ells algun incunable; auques, romanços i goigs; imatgeria catalana, naips, vidre i ceràmica, i col·leccions de gegants en miniatura i de soldats de plom.

Tot això barrejat amb pols, teranyines i rates. La pols, les teranyines i les rates eren molt amigues d’en Perayre. Especialment les darreres bestioles. Elles li anaven rosegant els papers, i ell s’hi tornava engegant-los sermons paternals-

-Sigueu bones minyones – els predicava -,car tots ens havem d’estimar com a germans…

Era el Sant Francesc de les rates del seu soterrani.

Germà arbre, germà llop, germana rata…

I bé: tot i el grotesc de la seva vida, fórem injustos si no reconeguéssim que en Perayre, en el fons, es mogué empès pel gran amor que sentia per les coses del passat. Sobretot, per les de Barcelona, de Catalunya… Si tota la seva vida la dedicà a la recerca de les que s’hi referien i a guardar-les gelosament, no fou pas pels beneficis materials que li havia de reportar aquell constant treball de llevar-se a les sis del matí per tal d’anar als encants i a recórrer després els drapaires, llibreries, antiquaris i on fos, sinó ans bé per gaudir-ne manipulant-les. La seva fi no fou la d’un home que ha sabut apilotar moneda, sinó la d’una víctima de la seva dèria dominant. I això, per broma que s’hi faci, al capdavall mereix un respecte”.

 

          Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 37-38.

valoracion-y-tasacion-libro-antiguo5

“ Ninguna colección verdadera es el resultado de uno o dos golpes de suerte. Los libros que la forman hay que buscarlos y localizarlos siempre de uno en uno, a lo largo de toda una vida hecha poco a poco, día a día y libro a libro. No se adquieren por metros, ni en grandes almacenes, sino en librerías anticuarias, salas de subastas, ferias de libros antiguos o rastrillos. Para reunir esta colección serán necesarias miles y miles de horas ( para mi, gozosas y satisfactorias) de búsqueda y localización de cada uno de los ejemplares”.

 

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60 .

precio-y-valor-del-libro-antiguo-jaca-2004

 

 

gutenberg-bible-segell

P- “… una de les figures més estrafolàries que han circulat pel món dels llibres des que a Gutenberg se li va ocórrer d’inventar la impremta. Es tracta d’en Perayre, Nicomedes Perayre, (à) el de les Aigües, mig comerciant, mig aficionat.

Havia anat a les fires i havia tingut, uns quants anys, una barraca al Mercat de llibres de Santa Madrona.

Fou un dels col·leccionistes més aferrissats de Barcelona de les darreries del segle passat. Era un enderiat dels llibres, de les antigalles i de totes les variants existents del paper imprès. Fou popular entre els antiquaris i els llibreters de vell.

Es deia Nicomedes, que és un nom que fa riure una mica, car recorda aquells guàrdies municipals xarons, de l’Achuntament, bons jans, que feren les delícies dels nostres avis a través dels acudits i de les facècies que els feien dir i fer els caricaturistes de l’època.

Si de nom es deia Nicomedes, de cognom es deia Perayre, que també sembla una broma. Encara, per acabar-ho d’adobar, i per torna, l’anomenaven el de les Aigües,  perquè havia fet de cobrador d’aquella Companyia. Els llibreters del seu temps, i encara n’hi ha algun que és ben viu, el recorden bé, amb la insígnia de cobrador d’aquella Companyia encastada sempre a la gorra.

Tant com cobrador era taquiller. Car ho havia estat a les taquilles de les places de braus quan s’hi celebraven curses, als teatres, a l’ hipòdrom i al futbol.

Tenia un caràcter variable. Tan aviat semblava que éreu molt amics com que no un coneixia de res. Si li donava per l’efusió, us convidava a dinar een un restaurant vegetarià, car ell, a les seves darreries, se’n tornà. Si no, us passava pel costat i ni us saludava.

Tenia el costum, en acomiadar-se de la gent, de dir:

-Ja ens veurem…

En dir-ho, allargava la passa, fent cantarella.

El seu rostre, igualment que el seu caràcter, era variable. Però era perquè es tenyia.

Ho feia per semblar més jove. Aleshores maniobrava perquè us adonéssiu del canvi. Us mirava i semblava que us digués:

-Eh, què tal?…

Com si vosaltres estiguéssiu en el secret de la seva joventut.

Empaitava els llibres, les estampes, música, terrissa, càntirs, porrons, gegants en miniatura, soldats de plom, romanços, goigs, etc Arribà a posseir-ne col·leccions enormes; en alguns casos, pel seu volum; en altres, molt valuoses per llur qualitat. En tenia un arsenal.

Ni ell mateix no sabia ben bé el que tenia. Tot allò que arreplegava cuitava a entaforar-ho en un magatzem, mena de soterrani, o més aviat d’antre, que tenia al carrer dels Comtes de Barcelona, i allà ho guardava tot, apilotat, en desordre i cobert amb una molsa espessa de teranyines. Al soterrani hi havia hagut les presons de la Inquisició.

Es feia relligar els llibres amb l’escut de Catalunya posat al llom, però s’oblidava de mirar abans si hi mancaven fulls.

Retallava gravats, vinyetes, retrats, etc., i els enganxava, amb aquella alegria, a les cobertes, portades i pàgines blanques interiors dels llibres per fer-los més escaients (!). Per millorar-los, vaja.

Com a venedor era un xic estrany. Si el comprador no li feia gràcia, se’l treia del davant amb una carada.

-No hi és, l’amo – deia.

O bé:

-No es ven.

Tot i que en molts dels objectes i papers que li queien a les mans anava de bòlit, estava convençut que hi entenia més que ningú.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 36.

joaquin-gonzalez-manzanarez3

“ Así pues, un bibliófilo es aquel que tiene una biblioteca temática o una colección con uno o varios hilos conductores que la distinguen de las demás. Si falta esa condición, no hay bibliófilo, sino aficionado a los libros, con una biblioteca de aluvión, formada por lo que va leyendo. Es, diría, la clásica biblioteca por la que hay que pagar al librero para que se la lleve. Las colecciones de libros no tienen que ver con las colecciones de sellos ( filatelia), que tienen un catálogo cerrado, que llamamos álbum, con su orden y un número. Se empieza y se acaba, y entonces se abre otro álbum. Con los libros es distinto: hay principio, pero no hay final, como en el Libro de arena de Borges.

el-libro-de-arena

Cada bibliófilo define su propio tema, según los va localizando y reuniendo, sin que se sepa cómo se acaba. Los libros son como las cerezas, que se tira de uno y salen otros que no se conocían… El hecho de que los libros se agrupen en una colección también influye en su tasación. Cuanto más completa esté una colección, más se incrementa en su estimación y valoración, que incluiría el sumatorio de los precios de cada pieza, actualizados, más un coeficiente por búsqueda y localización, más el valor que se estime por colección completa. Así como una obra en varios volúmenes, a la que le falte alguno de estos, reduce automáticamente su precio en un 50%, a una colección completa o, mejor, notablemente nutrida, habría que aplicarle el 50% de incremento. Para formar una colección temática digna, son necesarios tiempo ( con paciencia) para informarse, buscar y localizar los libros, y fondos monetarios para poder procurárnoslos. En otras ocasiones me habrán oído decir que el dinero es secundario. Me desdigo. Pata tener una buena biblioteca, en cantidad y calidad ( salvo que heredes los libros), hay que acudir al mercado libresco, y eso es cuestión de dinero”.

 

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.

exlibris-joaquin-gonzalez-manzanares2

encantes1

P- “… el llibreter Feliu Montpart, establert a començos del nostre segle al número 41 del carrer de Sant Pau, que és allà on ja fa anys que hi ha la llibreria d’Antoni Palau.

Fa l’efecte que hi ha cases – el mateix que succeeix amb les persones – que vénen al món amb un destí prèviament assenyalat per una mà misteriosa. I aquesta a la qual ens referim n’és una. Fa de llibreria ara, en féu amb en Montpart i n’havia fet abans amb l’Albert Colom.

Aquest ja n’havia tingut una altra al mateix carrer, al 52 o 54. Quan va morir la seva dona es traslladà a l’altra. El 1898 la va traspassar a Feliu Montpart. I aquest darrer fou el que la va fer lluir, durant uns quants anys, fins que féu fallida.

Era un home molt trempat i molt eixerit, que va saber fer molte clientela. Hi féu també molts negocis de compra i venda. Era una època en què la revista madrilenya   Negro anava molt buscada pels col·leccionistes. Ell s’hi havia especialitzat, i comprant-ne i venent-ne féu bastant de negoci.

Va tenir la desgràcia que la seva dona vingués al món amb les dues mans foradades. Resultat d’això fou que tot allò que en Montpart guanyava amb els llibres es fongués en passar pel sedàs de la seva muller. I conseqüència d’aquest sedassejar femella fou que el pobre Feliu es veiés obligat a plegar les veles de la llibreria que havia sabut, per altra banda, acreditar d’allò més, posant-la després a les mans d’en Josep Fornell, el qual, com que no entenia gens ni mica el negoci del llibre, va atabalar-se, i per fugir de maldecaps i angúnies la va traspassar a en Palau.

En Feliu va marxar a Amèrica, amb la seva dona i les seves dues filles, on va tenir la desgràcia d’anar-se’n a l’altre món al cap de molt poc temps d¡haver-hi arribat.

En aquella llibreria, quan ell la tenia, es celebraven unes tertúlies molt animades de llibreters i d’aficionats als llibres.

Com a venedor, en Feliu era dels que giraven de pressa. No li agradava gens ni mica de guardar gènere.

Havia estat de sort mentre fou a la llibreria, car feia compres sovint, les quals venia ben aviat i amb un bon marge de guany.

En aquell establiment es projectà, mentre ell hi va ésser, la creació d’una societat de llibreters. Feren imprimir els estatuts, i ja no se’n va parlar més.

Abans de tenir aquella llibreria havia tingut un quiosc. També havia anat a les fires.

Pel seu aspecte, en Feliu semblava francès. El seu cognom també ho sembla. Era molt vermell de cara  – color de gavatx – , i lluïa uns grans bigotassos.

La seva vídua i les filles, de retorn d’Amèrica, varen posar una parada de llibres en una botigueta del carrer de Sant Pau. Una mica més enllà de la llibreria i cap a la Rambla. No varen tenir èxit…”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 34.

santa-madrona1

Santa Madrona

“ Si generalizamos se podría englobar a las ediciones de bibliofilia dentro del amplio concepto de libro de artista, pero sus claros parámetros tradicionales lo convierten en un género muy particular con unas premisas muy diferenciadoras. En el libro de bibliofilia el texto y la imagen deben formar una unidad indivisible. La labor de los artistas es la de acompañar y aclarar en contenido literario, prevaleciendo el carácter narrativo. En el libro de bibliofilia el grabado siempre está ligado a él y las ilustraciones tienen que estar realizadas a partir de las técnicas tradicionales del grabado, dejando este concepto abierto a las nuevas aportaciones técnicas desarrolladas por los artistas actuales. La tipografía preferiblemente debe estar formada por tipos de imprenta compuestos a la manera artesanal, teniendo en cuenta la uniformidad del entintado en cada página y entre todas las del libro, la presión justa y la justificación acertada de las líneas. En caso de existir ornamentación, esta debe ser sintonizada con la tipografía, la cual está limitada a las innovaciones tipográficas. Se tiene muy en cuenta la consonancia entre texto e ilustración por lo que la tipografía elegida siempre está en armonía con el carácter del ilustrador. La encuadernación personalizada según su contenido y la tirada de ejemplares es limitada, están numerados y firmados. Además, el libro no debe sobrepasar las dos dimensiones de la página. El libro de bibliofilia pertenece más al mundo editorial que al galerístico, su comercialización se realiza a través de los editores habituales encargados de cuidar de su arquitectura”.

Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.2-3, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista.( vist a ‘red librodeartista’, però ara no hi és)

fira-llibres-frederic-ballel

Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.AFB

exvlokis-color