“ El comerç dels llibres no se centra en les edicions, sinó en els exemplars. Només es omercia amb exemplars que, com a tals, posseeixen característiques especifiques que contribueixen a transformar un llibre ( objecte documental) en un llibre pel comerç ( objecte únic). No obstanht això, s’ha de tenir en compte que el punt de partida d’una taxació és agafar com a referència els preus que han assolit en el comerç altres exemplars de la mateixa edició o, si això no és possible, d’exemplars semblants per la raresa, l’antiguitat, la conservació, l’enquadernació i altres característiques ja mencionades. Segons això, és el mercat el que estableix els preus. Incideix aquí el concepte de raresa. Els exemplars en perfecte estat són més rars que els exemplars amb alguna deficiència. També incideix el concepte de demanda. Els exemplars perfectes són més buscats pels col.leccionistes que els exemplars amd deficiències, per molt petites que aquestes siguin, tot i que en un moment determinat, quan el preu incideix de manera determinant en el descens de la demanda, tendeix a equiparar-se. En moltes col.leccions ( ja que actua com a principi general) preval el criteri de qualitat ( dels exemplars) sobre el criteri de quantitat. Tanmateix, la taxació és essencialment un procés comparatiu que es basa en información amb què comparar els resultats de les anàlisi fetes sobre l’objecte base.
El penúltim dels passos és establir el preu. També en aquest punt calen un conjunt d’eines de suport, uns instruments d’ajut. Especialment valuoses són les taxacions d’altres professionals i els preus de venda que ajuden a conèixer de manera aproximada el preu en què s’ha valorat un exemplar d’una edició determinada. També ajuden a valorar la resta de les característiques que influeixen en el preu definitiu amb què es taxa un exemplar determinat. En qualsevol cas, el preu que un exemplar específic adquireix ho fa en un moment concret que no es pot obviar ni separar de la información merament crematística. L’objecte val “x” en el momento “y”, i només en el moment “y”. En un altre moment el preu anterior serà només una referència. No obstant això, s’ha de tenir en compte que és tracta d’instruments de caràcter bibliogràfic i documental. Per aquesta causa, aquest pas, la definició del preu de l’exemplar, tampoc pot considerar-se com una cosa completament aliena a les ciències de la documentació.
El darrer pas en el procés de taxació és l’emissió de l’informe de taxació. No existeix cap norma en l’ordenament jurídic que determini com ha de fer-se i quins elements ha de contenir. Per tant, quan n’hi hagi, hauran de regir-se per les normes de caràcter professional que vulguin donar els qui pretenguin oferir aquest tipus de serveis. Algunes qüestions, però, s’han de tenir en compte. L’informe ha de ser raonat i ha d’incloure les dades contemplades per fer la taxació. També ha de contenir el nom del comitent i la causa que origina la taxació, així com totes aquelles circumstàncies que es considerin oportunes i que puguin incidir en el resultat de l’informe. L’informe de taxació permet al comitent ( que encarrega la taxació), generalment el propietari del llibre, conèixer tres factors del document, segons l’opinió de l’expert, que en cap cas certifica aquests detalls: la identificació de l’edició, la determinació de les característiques de l’exemplar i el preu”.
Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 123.-124.
“ Los enamorados de los libros – principalmente de los ajenos – han llegado a constituir una especie de hombres muy rica en variedades. Unos son bibliófilos, otros bibliómanos, los hay bibliólatras y a veces bibliófagos y bibliocleptos. Sobre esta última gran familia podría escribirse un abultado libro, describiendo sus caracteres, resortes y procedimientos. El bibliófilo, o sea el amante de los libros, padece una leve y garta fiebrecilla que espolvorea de moztaza su vida para hacerla más sabrosa. Cuando la fiebre sube, el bibliófilo se trueca en bibliómano; si la bibliofilia imprime al pulso ritmo más celero, la bibliomanía – es ya una enfermedad. Que toca a su ápice en el bibliólatra, para quien vivir es acumular libros; hasta degenerar en bibliófago, quien los encierra y sepulta donde nadie sepa que está oculto su tesoro. Pero el gran malhechor, del que debemos guardarnos, es el biblioclepto, el ladrón de libros, su pasión es más feroz que la pasión por el oro; nos lo pedirá para engañarnos y quedarse con él; o nos lo escamoteará en un descuido. No le enseñemos jamás un libro anotado como raro; pasará a sus manos por mucha que sea nuestra vigilancia; las rejas y cerrojos de “El celoso extremeño” serían insuficientes para preservarnos de las mañas del amigo tocado de bibliocleptomanía”.
Article de Baldomero Argente: “ Bibliomanía”, a La Vanguardia de 23 de març de 1956.
El primer apunt no per conegut no deixa de ser interessant el que diu. Prendrem nota.